Edita: Falla Dr. Gómez Ferrer de Xirivella
Dipòsit Legal: V-805-2024
Coordinador del Llibret, Pablo Muñoz Girón
Disseny i maquetació: Panalfallero.com
Col·laboradors/es,
Gemma Altur
Les borinotes, grup de cultura de la Falla Sant Antoni
Mari Ángeles Broch (HAYCA)
Xavier Borràs
Virginia Buj
José Espolín
Martín García
Óscar García
Tamara García
Carla Juliá
Patricia Juliá
Josep Izquierdo
Diana Lorenzo
David Martínez
Estela Melero
Rocío Muñoz
El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025
El present llibret participa als Premis de Lletres Falleres 2025
Versió digital
06.Els sentits a través de les falles, i viceversa. Pròleg
08.Les falles, un viatge que captiva els sentits, Tamara García.
09. Sinestèsia de les Falles.
11.Des d’un taller de Falles, Josep Izquierdo.
12. La vista, un espectacle per a la mirada.
16. El poder de la primera ullada.
18. Els colors, el llenguatge no verbal.
20. Llums i ombres, l’altra dimensió de la vista.
26. Veure més enllà dels ulls, les persones amb discapacitat visual a les Falles, amb Diana Lorenzo.
28. Els colors de les Falles, Mª Ángeles Broch.
30. L’art de la critica visual.
34. La cremà, quan els ulls trauen sensacions.
36. La comunicació en la festa fallera, una imatge i mil paraules, David Martínez.
40. L’oïda, el bategar del cor.
44. Oïda, la música de les Falles.
48. La tradició i la pòlvora a Xirivella. Coeters de Xirivella.
50. La dimensió ritual del so.
52. La música en les Falles: bandes, cançons i tradició, les Borinotes.
54. El paper de les persones amb discapacitat auditiva.
56. La pirotècnia, del silenci al soroll, José Espolín.
58. La importància dels pasdobles fallers per als pobles.
60. ’Xirivella’’ de Manuel Barberà.
62. El Cercle Instructiu Musical de Xirivella, Martín García.
66. El tacte, les Falles a la punta dels dits.
70. El llenguatge ocult de les Falles.
72. La connexió amb l’obra d’art.
76. Una memòria que perdura a través del tacte.
78. El vestit de valenciana: la textura de la tradició, Virginia Buj.
80. El foc i el risc.
82. Un ritual d’identitat en els vestits de valenciana.
84. El tacte, la festa i la memòria.
86. L’olfacte, els perfums de la memòria.
90. Aroma de festa, perfum de records.
92. Els perfums del foc i la pólvora.
94. L’olor del foc: des de la cremà fins a la cendra, Patricia i Carla Juliá.
96. L’olor de l’Ofrena.
98. Recordar les Falles amb els Sentits, Gemma Altur.
100. El fum de la cremà, l’aroma del final.
102. L’olor de la infància i de la llar.
104. L’olor del foc, Xavier Borràs.
106. Un buit sensorial.
108. L’Ofrena: Un Viatge de Sentits a Través de la Tradició Fallera, Estela Melero.
110. El gust, una taula infinita, mantell blanc.
114. L’essència del sabor en les Falles.
116. La gastronomia fallera, un vincle de convivència.
118. La paella: símbol i ritual.
Una mirada a través de la infància, Rocío Muñoz. Convivència al voltant de la taula.
Sabors i records, la memòria col·lectiva. Reinventant els ors de la tradició.
Saluda i fotografia del President. Junta directiva.
Saluda i fotografia de la Fallera Major. Llistat de vocals de la comissió adulta.
Falla gran i explicació.
Fallers d’honor i Insígnies als fallers adults.
Premi a tota una vida de faller a Santiago Santiago i Santiago. Foto i saluda del President Infantil.
Junta Directiva Infantil i Insígnies als fallers infantils. Llistat de la comissió infantil.
Saluda i foto de la Fallera Major Infantil. Falla infantil i explicació.
L’equip de futbol de la nostra falla. Any solidari 2025. Recent nascuts.
Tot allò que hem fet aquest any. Fotogaleria de l’any 2024-2025. Calendari de Falles 2025.
Cinc sentits, cinc peces d’un puzle que format formen el total de les sensacions que componen les nostres vides. En aquest llibret, el nostre primer any en la Falla Dr. Gómez Ferrer de Xirivella, i a més sent el nostre retorn a aquesta localitat, hem volgut modernitzar el concepte de llibret. És important, de fet és una peça, valga la redundància, fonamental en la vida fallera, de la mà de les falles que plantem. És imprescindible, i consegüentment, i perquè és l’única cosa que queda viu després de març i conforma la memòria històrica de cada comissió, s’ha de valorar com toca.
Cinc sentits, cinc peces, cadascuna amb un color que diferencia l’extensa temàtica sensorial d’aquest llibret. Cinc peces que, a l’hora de parlar
d’un sentit, el formen, perquè un sentit mai va en solitari, es nodreix dels altres o, en defecte d’això, els potencia. Per això, eixes cinc peces i les seues cinc icones corresponents, que ballen al llarg del llibret. Homenatge també, com a apunt, als cartells de les pel·lícules d’Almodóvar, potser perquè, en explicar-nos la temàtica, ens va vindre a la memòria la paraula SABOR, eixa pel·lícula fictícia de Dolor i Gloria.
Gràcies a tota la comissió, especialment al seu coordinador per tantíssim esforç i al seu president per la confiança. Nota: que us explique com ens va conéixer :P
A gaudir del llibret, de la cultura fallera i de tots els seus al·licients, amb els sentits ben oberts. Bones Falles 2025
Aquest llibret, fidel a la tradició que ens acosta any rere any a les nostres arrels, esdevé enguany una porta d’entrada a un univers sensorial únic. Les Falles, festa indòmita i vibrant, són molt més que la contemplació de l’art efímer que s’erigeix en les places i carrers de València o Xirivella; són una experiència que travessa la pell, que s’endinsa en el més profund de l’ésser, i que desperta en cadascuna de nosaltres els sentits que ens fan humanes.
Les Falles a través dels sentits no és un mer joc de paraules, sinó una proposta íntima, profunda i poètica per redescobrir la festa des d’una òptica que sovint passa desapercebuda: la de la percepció sensorial que ens captiva i ens transforma. Perquè les Falles no són tan sols un espectacle visual, sinó un riu impetuós de sensacions que es viuen, es palpen, es degusten, es respiren i s’escolten amb una intensitat que ressona en la memòria col·lectiva i personal de cadascuna de les persones que hi participen.
Obre els ulls, deixa que la mirada s’endinse en les formes voluptuoses dels ninots, que dansen amb la seua pròpia majestuositat entre els colors vibrants que omplen els carrers. Cada monument és una obra d’art, fruit de les mans d’artistes que, amb paciència i destresa, converteixen materials humils com el cartró, la fusta i el suro en escultures que desafien l’efímer. Les Falles són un regal per a la vista, un esclat visual que commou per la seua bellesa i pel caràcter transitori que les defineix: bellesa destinada al foc redemptor que, amb les seues flames purificadores, les consumeix per donar pas a un nou cicle de creació. Però les Falles no són només el que es veu, són també el que es sent. L’oïda s’omple del ressonar dels trons que trenquen el silenci del cel, del batec trepidant de les mascletaes que, dia rere dia, semblen desafiar els límits de l’escolta humana. Cada explosió, cada tremolar de la terra, és una simfonia dantesca que s’instal·la en els cors de qui escolta amb devoció, i que marca el
ritme frenètic d’una ciutat que vibra en sintonia amb la pólvora. Però més enllà del soroll eixordador, també hi ha lloc per a la música, aquella que acompanya els pasdobles que es filtren en cada racó, que fa ballar els peus i eleva l’ànima en una dansa sense fi. La festa s’escolta, es viu a través de la seua banda sonora, i en aquest llibret trobaràs reflexions sobre aquest art sonor que envolta cada acte faller, cada instant, cada ull en llàgrimes.
I, enmig de tot això, l’olor. Oh, la inconfusible aroma de la pólvora, com una promesa de la festa que crema en l’aire i que desperta els sentits més primaris. És un perfum que connecta directament amb els records de les nits de falla, amb els matins on l’olor de bunyols fregits per Maria ompli el carrer de la nostra falla, barrejada amb el dolç aroma de la xocolata calenta que reuneix a famílies, amistats i desconegudes al voltant de la taula, en mantell blanc trencat a mà, compta històries, compta falla. En aquest llibret t’endinsaràs en un món on els olors també expliquen històries, històries de convivència i de festa, d’agraïment i de celebració. I si les Falles es poden olorar, clar, també es poden tastar. Perquè la festa no s’entén sense els seus sabors, aquells que ens parlen d’una tradició gastronòmica que es fa viva amb cada mos. En aquestes pàgines trobaràs testimonis que et parlaran d’aquella paella que reuneix tota una comissió en una jornada que és molt més que un menjar: és un ritual, una celebració de la unió i la germanor. I no podem oblidarnos dels xurros o bunyols, dolços plens d’ànima, que ens recorden que la festa també entra per la boca, que el gust és part indissociable de l’experiència fallera. Cada mos, cada sabor és una picada d’ullet a la història que es viu any rere any, en els carrers plens de vida i sabor.
Ho sabíeu, les falles es poden tocar, es pot palpar la festa per connectar ànima i sentit. No sols els monuments, que de tan grans semblen intocables, però que porten l’empremta de les mans
que han treballat en ells durant mesos, sinó també els teixits dels vestits de valenciana, brodats amb cura i passió, que emboliquen la tradició en cada plec. Tocar la festa és sentir el pes de la història en cada detall, en cada fil, en cada costura. Aquest llibret et parlarà de la importància de sentir la festa amb les mans, de com l’artesania fallera és un patrimoni viu que perdura en el temps gràcies al tacte expert de qui la fa possible, gràcies al tacte a metall de les pintes, de la suavitat de les arracades. I és així, a través de la combinació de tots aquests sentits, que les Falles es converteixen en una experiència total, un espectacle sinestèsic on la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte es fonen en una celebració única i irrepetible. Però aquest any no ens limitem a contemplar-les, volem que a través de les pàgines d’aquest llibret t’endinses en la festa amb tots els sentits oberts, amb el cor disposat a bategar al ritme de la pólvora i amb l’ànima preparada per viure, sentir i recordar. Per fer d’aquest viatge una experiència encara més rica, hem comptat amb la col·laboració de veus expertes, de professionals de la comunicació i de la festa, de persones que viuen les Falles amb la intensitat pròpia de qui les ha mamades des de la infància o les ha descobertes amb ulls d’adult, però sempre amb la mateixa passió, també de persones que les viuen des de moltes altres perspectives, de qui veu sense veure, de qui escolta sense escoltar... En aquestes pàgines trobaràs reflexions profundes, anàlisis acurades i crítiques constructives que t’ajudaran a redescobrir la festa des d’una nova perspectiva.
Prepareu-vos, doncs, per a un viatge on cada paraula, cada imatge i cada testimoni us convidarà a obrir els sentits i a deixar-vos portar per l’essència pura de les Falles. Sigueu benvingudes i benvinguts a aquest recorregut sensorial i poètic que, com el foc que consumeix els monuments, deixarà una empremta inesborrable en els vostres cors.
Les falles són un viatge. Un viatge pels sentits, els pensaments i els records. L’essència visual de les Falles les convertix en un museu a l’aire lliure, un espectacle en el qual cada racó narra una història, cada cantonada convida a detindre’s i cada carrer té una sorpresa visual. Contrastos, monumentalitat, majestuositat sembren al seu pas una infinitat de detalls que sobrepassen els sentits. Les nostres Falles aconseguixen captivar a tot el que es deté a conéixer-les. Fins i tot a les persones i col·lectius específics amb discapacitats sensorials. Cada mes de març, una explosió d’art, cultura i foc fa desbordar els nostres sentits. Parlar de sentits, és parlar d’espectacle visual dels monuments, del so de les mascletaes i els focs, de les bandes de música pels carrers, del silenci enmig del so, de l’olor de gastronomia valenciana i del sabor que any rere any deixen. Les Falles no són només una festa, sinó una experiència visual completa i transformadora que aconseguix connectar l’antic amb el modern, l’art amb el folklore, i la tradició amb la innovació. L’espectacle visual de les Falles no seria complet sense els focs artificials, que són part essencial de la festa.
Però que seria parlar d’espectacle visual sense parlar de la il·luminació? Les llums que adornen els carrers creen un ambient màgic que les transforma en passejos lluminosos carregats d’història.
Els contrastos entre la monumentalitat de les falles i l’arquitectura històrica de València ressalten el valor de l’art efímer enfront del permanent.
Les Falles de València aconseguixen captivar tots els sentits, però és l’experiència visual la que marca el record dels qui visiten la ciutat durant el mes de març. La majestuositat de les falles, les llums i el foc deixen una impressió única, un record inesborrable, oferint una connexió personal amb la tradició i la identitat cultural valenciana. Visca València i visquen les Falles!
Tamara García Periodista i membre del periódic Levante EMV
Abans de submergir-nos en l’univers sensorial que representen les Falles, és essencial que comprenguem el concepte de la sinestèsia, clau en moltes de les experiències d’aquest llibret. La sinestèsia és una condició neurològica en la qual dos o més sentits es connecten de manera inusual. És a dir, les persones sinestèsiques poden “veure” sons, “escoltar” colors o “tastar” textures, cosa que els permet experimentar el món d’una manera que va més enllà de la percepció convencional.
A les Falles, totes les persones, d’una manera o altra, ens tornem sinestèsiques. Quan una mascletà esclata al cel, els colors dels focs artificials semblen ressonar en les nostres orelles, i l’estrèpit dels petards es pot sentir quasi en la pell, com si estiguérem tocant el so. Aquesta fusió dels sentits és la que converteix les Falles en una experiència tan única i ens invita a viure-les d’una manera que transcendeix la percepció individual de cada sentit. Al llarg d’aquest llibret, navegarem per cadascun dels sentits, comprenent que en aquesta festa tot està connectat, entrellaçat, creant una simfonia sensorial que ens sobrepassa i ens transforma.
Josep Izquierdo
Poeta i Artista Faller
Les falles les porte en vena doncs m´he criat a un taller, són el lligam, la cadena, d´un amor amb gran deler.
Són vocació, són la droga, que potser t´acaba matant, difícil que no et commoga, pel seu influx tan gegant.
He posat els cinc sentits fent falles durant deu anys, gastant el cor, mans i dits… i he complit somnis i afanys.
Recorde encara a ma mare com tirava de cartró; les seues mans no paraven, brutes de neta il·lusió.
L´olor de la pedra lipi que l´engrut duia llavors, i al febrer era un deliri, fent jorns ben esgotadors.
I escatar hores i hores moltes voltes sense guants, molts esforços que no comptes, que dins del cor sempre van.
Era una espiral d´angoixa que un dia es va acabar, i encara hui m´aborrona, la follia que és plantar.
Vaig salvar-me de la crema a un final dur i anunciat, i va acabar l´epopeia… que tant m´havia estimat.
No vull escampar tristesa per un amor que no fou, doncs fou rica l´experiència, que encara hui em remou.
Però tinc amb mi els versos que a les falles m´han lligat, he tastat moments adversos, i altres de glòria al combat.
Ara cull les assutzenes que he escampat com llavor, i han minvat el dol, les penes: faig versos amb fe i amor.
Llarga vida a nostres falles que han sigut el meu bressol, on he lliurat cent batalles… que m´han donat vida i vol.
FALLES a través dels
Deia Paulo Coelho que “podem tenir tots els mitjans de comunicació del món, però res, absolutament res substitueix la mirada de l’ésser humà”. L’acte de veure és la forma més pura de certesa sobre la realitat, fins i tot quan allò que percebem no és necessàriament tangible. Gràcies al sentit de la vista, assolim la seguretat de saber que allò que veiem és real, però també ens atorga la llibertat de decidir si volem acceptar aquesta realitat o simplement deixar-la com una possibilitat més o menys remota. En les Falles, veure és, com a les biblioteques llegir, fonamental. La imatge transcendeix, enriqueix, nodreix i acull. Veure la imatge que sorgeix al girar la cantonada del Carrer Maldonado és el primer pas, la causa de totes les sensacions que després ens envoltaran; o observar el cel il·luminat per les espurnes, els trossos de cartó encesos que sobrevolen per dalt de la ciutat de València quan el rellotge marca les 22:00, moment en què les falles desapareixen davant del incipient pas del temps.
Els nostres ulls presencien la realitat: tot ha acabat, tot s’ha consumit, encara que potser el nostre cor es negue a acceptar la veritat del que observa. En les Falles, la vista adquireix una dimensió profundament significativa, ja que no només ens ofereix una imatge del que tenim davant, sinó que esdevé la porta d’entrada a una experiència sensorial completa. La llum, el color, el moviment i la forma cobren vida davant dels nostres ulls, transformant allò que observem en una vivència emocional, en un relat visual tan efímer com intens.
El poder de la primera vista en les Falles és un moment que no sols captura l’atenció, sinó que ens transporta a un univers diferent, quasi màgic. En caminar pels carrers de València durant els dies grans, es produeix una connexió immediata entre la nostra mirada i l’entorn que ens envolta. Tot canvia amb aquell primer colp d’ull: l’asfalt deixa de ser un simple camí i es transforma en l’escenari d’un espectacle visual sense precedents. Les figures gegants de cartó i suro que poblen les places es converteixen en protagonistes silenciosos, contant-nos històries a través de la seua presència imponent. Quan ens topem amb un monument faller per primera vegada, la sensació és aclaparadora. És com si de sobte tot el nostre camp visual quedara saturat de formes, colors, textures i proporcions que trenquen amb la quotidianitat. Els nostres ulls, acostumats a la rutina, s’han d’esforçar per assimilar cada detall d’aquell escenari gegant, però ho fan amb una avarícia sensorial, buscant comprendre el que tenen davant. I, malgrat la magnitud de l’obra, hi ha una bellesa subtil en la complexitat que ens invita a detindre’ns, a parar i observar.
Eixe primer moment davant d’un monument és com la primera pàgina d’un llibre que es desplega sense paraules. Els nostres ulls recorren l’estructura de baix cap a dalt, seguint els traços de les figures, parant-se en aquells detalls que, a primera vista, semblen insignificants: una mirada expressiva, un plec delicat en la roba d’un ninot, una línia de pintura que crea ombres perfectes. Cada un d’estos elements, disposats amb mestria pels artistes fallers, contribueixen a la narrativa visual que es construeix davant nostre.
El poder de la primera vista en les Falles, no obstant això, no resideix només en l’impacte immediat. Hi ha una profunditat més enllà d’aquella primera impressió, perquè eixa mirada inicial és només l’inici d’una exploració més extensa. A mesura que ens acostem, a mesura que ens endinsem en l’entorn del monument, l’obra va revelant noves perspectives, altres matisos que no havíem percebut al principi. Els nostres ulls s’adapten, comencen a destriar entre la mescla caòtica de formes, i cada detall adquireix una nova rellevància.
En cada cantonada, darrere de cada monument, hi ha una invitació a redescobrir, a tornar a mirar. I és que la primera vista és poderosa perquè no és definitiva; és una porta d’entrada a un univers visual que demana ser explorat, que ens incita a aprofundir. I en cada visita, en cada nova mirada, els nostres ulls troben noves històries amagades, nous significats que no es van desvetlar en aquell primer encontre.
A més, la vista no sols ens permet gaudir de l’obra des de la distància, sinó que també ens invita a endinsar-nos en la seua essència, a comprendre els esforços i l’artesania darrere d’eixes figures. Cada brodat, cada capa de pintura, cada peça de suro que compon el monument és una peça d’un trencaclosques més gran, i els nostres ulls són l’instrument per unir totes eixes parts en un tot significatiu.
Els monuments fallers, a més de ser una exhibició d’habilitat artística, són obres d’art efímeres. La vista ens permet immortalitzarles en la nostra memòria, perquè sabem que, malgrat la seua grandiositat, la seua existència és temporal, de només dies. Eixe coneixement afegeix una capa d’intensitat a la nostra mirada: el que veiem ara desapareixerà prompte, i per això mirem amb més atenció, amb més devoció. Les Falles ens ensenyen a apreciar el moment present, a atresorar la bellesa fugaç que se’ns ofereix. En definitiva, la primera vista en les Falles és un acte de comunió amb l’art, amb la cultura i amb el temps. Els nostres ulls es mostren com la finestra per la qual absorbim una explosió sensorial que ens fa sentir vius, partícips d’una experiència col·lectiva que es renova any rere any. Cada primera mirada és única, però alhora, forma part d’un ritual compartit que ens recorda que, malgrat la seua brevetat, la bellesa de les Falles queda impresa per sempre en la nostra memòria visual.
és una de les primeres impressions que ens sacseja els sentits quan ens trobem davant d’un monument faller. És molt més que una simple decoració; és un vehicle de comunicació potent que, sense paraules, ens transmet idees, emocions i missatges profunds. A les Falles, els colors no sols embelleixen, sinó que formen part d’una narrativa visual que connecta directament amb la nostra ànima, jugant amb els nostres records i emocions més profundes.
Cada monument es converteix en un llenç cromàtic, on l’artista faller utilitza una paleta variada de tonalitats per transmetre històries, valors i sentiments. Però, com funciona exactament aquest llenguatge no verbal en el context de les Falles? Per què els colors que veiem ens impacten d’una manera tan visceral? La resposta es troba en la profunda connexió que els humans tenim amb el color com a eina de comunicació cultural, i les Falles són un reflex perfecte d’aquesta relació. Els colors tenen una capacitat única d’evocar sentiments i d’estimular la nostra imaginació. A les Falles, aquesta característica es porta a l’extrem, ja que cada monument, cada castell de focs artificials... esdevé una
explosió de tons vius i contrastos que parlen directament al nostre subconscient. El roig intens, per exemple, no sols és una presència dominant en molts monuments, sinó que desperta sentiments profunds relacionats amb la passió, la força i, sobretot, amb el foc, l’element més representatiu de la nostra festa. Quan contemplem una flama, el roig ens fa sentir la seua calor fins i tot sense tocar-la, és una metàfora visual del foc que crema dins de la celebració fallera.
El groc i el daurat, amb la seua brillantor radiant, ens remeten al sol mediterrani, que envaeix la ciutat de València durant els dies festius. És un recordatori visual de la vitalitat, de l’energia, i de l’alegria que envolta els carrers durant les Falles. Aquest groc que ens enlluerna no és solament un element decoratiu, sinó que simbolitza l’optimisme i l’esperança que es viuen intensament durant aquesta època de l’any.
El blau, per la seua banda, representa la calma, la serenitat d’un cel clar que acompanya les celebracions, però també la vastedat del mar que banya les
nostres costes. A través del blau, els monuments ens porten a paisatges familiars, a Sorolla, a la immensitat del Mediterrani que ha format part de la identitat de la ciutat de València des de fa segles.
Cada monument faller utilitza el color d’una manera molt conscient i intencionada. Els artistes fallers no només decoren, sinó que construeixen un missatge a través de les seues eleccions cromàtiques. Un monument infantil amb colors suaus i pastels pot suggerir innocència, tendresa o fins i tot una crítica subtil a la societat moderna, mentre que una paleta plena de contrastos vius pot ser una declaració enèrgica de rebel·lia o una crida a la festa desbordant.
A més, la distribució dels colors en un monument no és aleatòria. Els colors actuen com a guies visuals que dirigeixen la nostra atenció cap als punts centrals del relat que es vol contar. Un color pot destacar un ninot en concret, fent-lo el protagonista d’una escena o d’una crítica satírica, mentre que els tons secundaris es barregen amb
el fons, creant un equilibri visual que ens permet captar tot el conjunt d’un colp d’ull.
En el context de les Falles, els colors també tenen una funció històrica i cultural important. Els tradicionals vestits de les falleres, amb les seues riqueses cromàtiques i brodats intricats, són una herència directa d’una cultura ancestral que ha sabut mantenir-se viva a través de les generacions. Els tons vibrants dels seus vestits i els detalls de les flors que porten a l’Ofrena són un recordatori de la bellesa i de la sofisticació que caracteritza l’indumentària valenciana.
En molts monuments també es poden trobar referències a la cultura popular mitjançant els colors. Els artistes utilitzen els tons per recordar-nos aspectes de la història valenciana o per fer al·lusions a la realitat actual. Així, el color es converteix en un pont entre el passat i el present, entre la tradició i la modernitat.
A més d’adornar els monuments, els colors són presents en tota la vida quotidiana de la festa. Els carrers de València es decoren amb guirnaldes de colors, les places de Russafa s’omplin de llums que dibuixen formes acolorides, i els vestits dels fallers i falleres esdevenen autèntiques declaracions de la rica cultura valenciana. En aquest context, el color és un element que unifica, que ens recorda que estem vivint una celebració compartida per tots i totes.
Els colors que ens envolten durant les Falles actuen com un llenguatge no verbal, com una invitació a gaudir, a compartir i a participar de la festa. Ens connecten amb els altres, amb les nostres arrels i amb el moment present, fent-nos partícips d’una explosió cromàtica que parla directament al nostre cor.
Quan arriba la nit a València, les Falles es transformen. El que durant el dia és una explosió de colors i formes detallades, a la foscor de la nit és un espectacle màgic, on la llum i l’ombra juguen un paper fonamental. Aquesta altra dimensió visual ens obri les portes a un món on la percepció canvia, on els contrastos entre allò il·luminat i allò que està en penombra creen una nova narrativa visual. En eixe moment, la vista és més subtil, capaç de captar matisos que passen desapercebuts a la llum del dia. Les Falles de nit són una experiència única, on la bellesa i la grandiositat dels monuments es barregen amb el misteri i l’encant de la foscor.
Durant les nits falleres, les llums son les protagonistes indiscutibles. El centre de València, des dels barris més emblemàtics fins als racons més amagats, s’ompli de garlandes, focus i instal·lacions lumíniques que converteixen els carrers en escenaris de fantasia. Els monuments, que de dia ens meravellen per la seua grandària i riquesa de detalls, adquireixen una nova dimensió sota la il·luminació nocturna. La llum artificial revela detalls amagats i transforma completament la percepció
del color i les formes. Els contorns es difuminen, les ombres es fan més profundes, i allò que abans ens semblava familiar esdevé un misteri per descobrir.
Aquest joc de llum i ombra fa que la nostra vista es torne més atenta, més aguda, buscant nous detalls en la foscor. La il·luminació de les Falles no només serveix per enlluernar, sinó que crea un ambient carregat de simbolisme i emoció. Els colors brillants dels ninots, que de dia ens semblaven alegres i vius, de nit poden adquirir un aire més somiador, quasi surrealista. És com si la nit amplificara la màgia, convertint el que ja era extraordinari en alguna cosa absolutament fascinant.
A mesura que la nit avança, els monuments esdevenen figures etèries, envoltades d’una aura de llum que sembla que els dona vida pròpia. Els contrastos entre la llum i l’ombra no són només un fenomen visual; són una metàfora del mateix cicle de les Falles. La festa ens ensenya que tot el que admirem, tot el que contemplem amb la nostra vista, és efímer, destinat a desaparèixer. La llum de les nits
falleres ens recorda que, tal com els monuments es transformen amb la foscor, també acabaran convertint-se en cendres quan arribe la cremà.
Aquesta transició entre el dia i la nit, entre la llum i l’ombra, és un símbol profund de la naturalesa temporal de les Falles. El que contemplem amb la vista està en constant canvi, mai no es queda igual, i aquest dinamisme visual és el reflex perfecte de la festa mateixa: vibrant, però fugaç. La màgia de la llum ens fa sentir més intensament la bellesa d’allò que sabem que desapareixerà, i ens prepara emocionalment per a l’inevitable final, quan la llum del foc consumirà allò que tant ens ha captivat.
Les nits falleres no només ens ofereixen un espectacle visual, sinó que també es converteixen en moments de trobada. Els carrers il·luminats s’omplin de gent que comparteix l’experiència de la festa, gaudint de la bellesa col·lectiva. La llum actua com un vincle, un punt de connexió que uneix les persones en una celebració conjunta de la vida, la cultura i l’art. És en la foscor, curiosament, on la comunitat
fallera es torna més palpable, més forta. Els carrers plens de llums són espais de convivència, on les persones es reuneixen, es parlen, riuen i es meravellen davant el mateix espectacle.
La il·luminació té un paper essencial en aquesta experiència compartida. No es tracta només de veure, sinó de viure junts la màgia d’una ciutat que brilla. La llum es converteix en un símbol d’unió, de la força col·lectiva que caracteritza les Falles, una festa en què cadascú té un lloc, on cada mirada és important i contribueix a l’espectacle total.
Però no tot es limita a la llum. L’ombra també té el seu protagonisme en les nits falleres. Allò que no es veu amb claredat desperta la nostra imaginació, ens invita a omplir els buits amb la nostra pròpia interpretació. La foscor crea un espai de misteri, on els detalls amagats prenen una nova significació. Els monuments, mig ocults per la nit, ens obliguen a observar amb més atenció, a descobrir el que la llum no revela del tot.
Aquest joc entre la llum i l’ombra és una part essencial de l’experiència visual de les Falles. És una metàfora de la mateixa naturalesa de la festa, on la bellesa, la crítica i la celebració conviuen amb la consciència de la seua fugacitat. Les Falles són un recordatori que, com la llum i l’ombra, tot en la vida és canviant, i que és en aquesta impermanència on recau la seua veritable grandesa. Finalment, la vista, en les nits falleres, no és només un sentit passiu, sinó que es converteix en una porta d’entrada a una experiència sensorial total. La combinació de llum, color, formes i ombres ens transporta a un món on el visual es fon amb l’emocional, on el que veiem ens desperta sentiments profunds. La nit, amb el seu joc de clarobscurs, ens invita a submergir-nos en un univers sensorial on la vista, lluny de ser només un sentit, esdevé una manera de connectar-nos amb la festa, amb la ciutat i amb nosaltres mateixos.
Les Falles, vistes des de la nit, són un viatge visual cap a un altre món, un món de bellesa, d’emoció i de comunitat. La llum i l’ombra es barregen per crear una experiència única, efímera i alhora inesborrable. Així, quan els nostres ulls s’acostumen a la foscor, descobreixen que, sota la superfície brillant i efímera de les Falles, s’amaga una realitat més profunda, més complexa i, sobretot, més humana.
Les persones amb discapacitat visual a les Falles
Entrevista a Diana Lorenzo Persona con discapacidad visual total
A continuació, vos presentem l’entrevista amb Diana Cháfer, fallera de la Falla Mont de Pietat de Xirivella que, malgrat haver perdut la vista amb el temps, viu la festa amb una intensitat i passió que són un exemple d’amor per les Falles. Les seues paraules ens recorden que els sentits són només una porta per a connectar-nos amb la màgia d’aquesta tradició i que el cor i l’ànima poden compensar qualsevol limitació.
Com vivies les Falles abans de perdre la vista i com les sents ara?
Tot i haver perdut la visió, continue vivint les Falles amb la mateixa passió. La festa no canvia, però la manera de sentir-la sí. Ara necessite més ajuda: algú que m’explique com és l’entorn i com són els monuments, i la meua imaginació fa la resta.
Quins canvis has experimentat en la teua forma de relacionar-te amb la festa?
Continue sent molt fallera i vivint-les amb la mateixa intensitat. La passió per les Falles no disminueix.
Hi ha alguna cosa que perceps ara de manera més intensa o especial que abans?
Les mascletaes. És la meua forma de sentir més el batec faller, perquè el so dels petards em fa vibrar i connectar amb la grandesa de València. Passar davant la Mare de Déu és molt emotiu. En la meua ment, cada any imagine una Verge diferent i especial.
Quin paper juga el tacte en la teua experiència fallera?
El tacte és fonamental. Ara sent la textura dels ninots, dels monuments, i de les teles del vestit de fallera. Tot es transforma a través d’aquest sentit.
Quines sensacions et transmeten els teixits del vestit de valenciana o el contacte amb les flors de l’Ofrena?
Quan toque una tela, note la suavitat que defineix el nostre vestit regional. Les flors em transmeten alegria i frescor; és com sentir la vida de València a través de les mans.
Com descriuries el tacte del monument faller o dels ninots?
És una textura rugosa, on es poden percebre la pintura i els matisos de cada peça. És una sensació que et transporta al taller i al procés de creació.
Quins sons de les Falles trobes més característics o emocionants?
La música d’una banda em fa emocionar molt. És un so que sempre m’ha connectat amb les Falles. També les mascletaes, que són part de la meua vida des de menuda. Ara les visc diferent, però continue vibrat igual.
Com vius actes com la mascletà o la despertà des de la teua perspectiva actual?
La mascletà m’apassiona, espere amb impaciència el terratrèmol final, que em fa sentir una emoció indescriptible. La despertà, per desgràcia, és més complicada perquè necessite dependència d’altres persones.
Hi ha alguna melodia o moment sonor que et transporta emocionalment a la festa?
Tota música valenciana em trasllada a moments especials, des d’un redoble de baquetes fins a un so celestial.
Quines olors associes més fortament amb les Falles?
El que més recorde és l’olor de fregits, xurros i la carpa. Per a mi, això és l’olor de Falles.
Com et connecten aquests aromes amb moments o records concrets de la festa?
Em transporten a la meua infantesa, als records del meu regnat com a fallera major infantil. També a l’any 2017, quan la meua germana va ser fallera major i vaig viure uns moments únics amb ella.
Com et fa sentir la participació activa en els actes fallers?
La visc de manera molt activa dins de les meues limitacions. Encara que hi ha coses que no puc fer sola, participe plenament i em sent molt realitzada.
Quin paper juga la teua comissió perquè visques les Falles plenament?
La meua comissió, la Falla Mont de Pietat, m’ha recolzat molt. És una falla que lluita per la integració de molts col·lectius i sempre m’han tractat amb molt d’afecte.
Què els diries a altres persones cegues que volen gaudir de les Falles?
Els diria que no es posen barreres, que les Falles són per a tots. És una experiència que s’ha de viure almenys una vegada en la vida, perquè sentir-les és viure-les.
Mª Ángeles Broch Presidenta de l’Associació HAYCA
Doctor Gómez Ferrer
En març, València es veu envaïda per una explosió de color als carrers, al cel, a les indumentàries i, sobretot, a l’ànima.
La visió d’un arc de Sant Martí infinit durant tota la setmana fallera es reflectix en cadascun dels que sentim i vivim València amb intensitat.
I és que tots els colors imaginables es poden veure en un monument faller.
Aquests colors es complementen amb el colorit dels focs artificials i amb la il·luminació dels nostres carrers.
No oblidem l’Ofrena a la nostra “Geperudeta”. Allí tornem a sentir l’emoció del color amb els milers de damascos, sedes, ratllats i espolins que lluïxen els fallers i falleres mentre caminen, una i altra vegada, fins a arribar als peus de la Mare dels Desemparats.
El mant de la Verge passarà de ser una estructura de fusta a un mant impressionant fet de flors i sentiment, de llàgrimes i somriures, de devoció i admiració...
“Es diu que hi ha un color per a cada emoció i una emoció per a cada color.”
Per això, està clar que les falles són pur sentiment i pura emoció.
Un dels elements més fascinants de la vista a les Falles és com ens permet accedir a una dimensió més enllà de l’estètica: la crítica social Els monuments fallers són molt més que meres obres d’art efímer; són autèntiques finestres a les realitats que ens envolten, sovint carregades de sarcasme i humor, que utilitzen la imatge per fer reflexionar sobre els problemes del món contemporani. Cada monument és una narrativa visual, on la vista es converteix en un mitjà per interpretar missatges que van més enllà de la superfície colorida i les formes majestuoses.
Quan ens parem davant d’un monument faller, el primer que percebem és la seua grandiositat, la seua bellesa o potser la seua excentricitat. Però, al mirar de prop, descobrim que cada figura, cada escena, té una història més profunda que contar. Els artistes fallers utilitzen la sàtira com a arma per despullar la societat, posant en el centre de la festa qüestions polítiques, econòmiques o culturals. Així, el ninot no és només un element decoratiu; és un vehicle per transmetre una crítica, sovint disfressada d’humor. Aquest humor, però, no és mai innocu: és una invitació a pensar, a qüestionar-nos la nostra realitat.
Les caricatures del món de la política, les representacions exagerades de figures públiques o les escenes grotesques que es mostren en els monuments són reflex d’una societat que, de vegades, necessita burlar-se de si mateixa per poder entendre’s millor. La vista, en aquest cas, actua com una finestra oberta a la reflexió. A través dels ulls, llegim entre línies els missatges ocults darrere de les figures. És un art que ens parla sense paraules, que utilitza el llenguatge visual per a llançar dards precisos cap als poders establerts, cap a les hipocresies i les incoherències que ens envolten. Mirar un monument faller no sempre és un acte passiu. En moltes ocasions, requereix atenció i temps per poder desxifrar tot allò que l’artista vol transmetre. Els nostres ulls es mouen d’una escena a l’altra, intentant captar tots els matisos, tots els detalls que componen aquesta obra satírica. La vista ens permet descobrir històries amagades, crítiques subtils o simbòliques, que moltes vegades no es mostren a primera vista.
Un exemple d’això és la capacitat dels monuments per abordar temes d’actualitat amb una barreja de sarcasme i intel·ligència visual. Cada personatge, cada situació, és un comentari social sobre problemes reals: la corrupció, la desigualtat, els conflictes polítics. Tot es representa de manera exagerada, ridiculitzada, però, al mateix temps, hi ha una veritat darrere de la comèdia. La vista no només és un sentit que observa, sinó que es converteix en una eina d’anàlisi, en un mitjà per interpretar i comprendre les realitats que ens envolten. Cada ninot és una peça d’aquest trencaclosques visual que ens desafia a anar més enllà del simple plaer estètic.
Les Falles no només pretenen entretenir, sinó que també tenen la capacitat d’animar a la reflexió i, fins i tot, a l’acció. Quan els nostres ulls capten la imatge d’un polític o una figura pública satiritzada en un monument, immediatament ens sentim convidats a pensar: “Per què està aquesta persona ací? Què està intentant dir l’artista?” La vista ens ofereix una porta per a l’anàlisi crític, un espai per a repensar les nostres pròpies opinions i la nostra postura davant els temes que es representen.
D’aquesta manera, els monuments fallers actuen com una mena de mirall de la nostra societat, en el qual ens reflectim i ens reconeixem, però també ens qüestionem. És en aquest punt on la festa transcendeix el seu caràcter lúdic per convertir-se en una plataforma de reflexió social. Els nostres ulls no són merament espectadors; esdevenen agents actius d’un procés de comprensió, d’autocrítica i, en molts casos, de transformació personal i col·lectiva. Encara que els monuments fallers desapareixen en les flames la nit de la cremà, la crítica social que han representat roman en la memòria col·lectiva. La nostra mirada ha estat testimoni d’un art efímer, sí, però l’impacte de la seua crítica perdura. Els nostres ulls es tornen portadors d’aquest llegat visual que ens incita a continuar reflexionant, fins i tot quan el monument ja s’ha convertit en cendra. Cada any, les Falles ens recorden que la vista no només serveix per gaudir de la bellesa o per admirar allò grandiós, sinó que és també una eina poderosa per analitzar i transformar la societat en què vivim.
En definitiva, l’art faller ens mostra com la vista pot ser un canal de crítica i reflexió. La seua capacitat per combinar l’humor amb la crítica social converteix els monuments en una mena de “veus visuals” que ens parlen dels problemes reals amb una agudesa que només l’art pot oferir. I així, any rere any, les Falles ens recorden que, encara que allò que veiem desapareix, el missatge que ens deixa es manté viu en la nostra memòria i en la nostra societat.
Si hi ha un moment culminant en les Falles on la vista es transforma en un canal directe cap a les nostres emocions, és sense dubte durant la cremà. En aquest instant màgic i devastador, els nostres ulls contemplen una de les imatges més poderoses i hipnòtiques que la festa pot oferir: la destrucció, a través del foc, d’allò que ha sigut el centre de la nostra admiració. La força visual d’aquest acte va molt més enllà de l’efecte òptic de les flames ballant, convertint-se en una experiència visceral que connecta directament amb la nostra sensibilitat. Durant la cremà, allò que fa poc era un monument imponent, ple de color i vida, es converteix en cendra davant dels nostres ulls. El foc, amb la seua intensitat, destrueix allò que fins fa poc semblava etern i indestructible, recordant-nos la naturalesa efímera no només de l’art faller, sinó de la pròpia existència. Els nostres ulls són testimonis d’una dansa de destrucció que, malgrat la seua força devastadora, està plena de bellesa. Cada flama, cada espurna, ens submergeix en una barreja d’emocions difícil de descriure, però impossible de no sentir. La vista ens ofereix una paradoxa visual durant la cremà. D’una banda, és un acte de destrucció, una pèrdua irremeiable de l’art que hem admirat. Els nostres ulls perceben com les formes acuradament construïdes, els colors vibrants, es converteixen en fum i flames. D’altra banda, hi ha una bellesa indescriptible en aquest procés. Les flames es mouen com si formaren part d’un ball ancestral, consumint amb gràcia el monument, transformant-lo en una cosa nova. Aquesta destrucció genera també creació emocional, un espai per a la reflexió, la nostàlgia i, sobretot, el renaixement. La cremà ens recorda, visualment, que el cicle faller sempre conclou amb aquesta destrucció per donar pas a una nova etapa, un altre any ple de possibilitats i creacions futures. Els ulls no només capten la fi d’una obra d’art, sinó que també anticipen la promesa d’allò que vindrà. Aquest contrast entre allò que es perd i el que
està per començar forma part de l’encant d’aquest moment, oferint una sensació de clausura i alhora d’esperança.
Contemplar el foc és una experiència hipnòtica, que ens connecta amb una sensació primitiva. Els nostres avantpassats ja se sentien captivats per les flames, i en la cremà, eixa fascinació encara perdura. El foc és alhora destructor i purificador, i la vista és el sentit que més intensament ens fa viure aquest doble significat. Veure el foc devorant els monuments és una experiència que ens fa sentir part d’un ritual, una connexió amb les forces de la naturalesa que, per un moment, ens fa oblidar el present i ens transporta a una dimensió més profunda.
Els nostres ulls no poden apartar-se de les flames. És una sensació de fascinació i terror, de meravella i pèrdua, que cap altre moment en les Falles aconsegueix provocar amb tanta intensitat. Les formes del foc són canviants, i això afegeix una dimensió d’imprevisibilitat i emoció a allò que estem presenciant. El color taronja i groc del foc és alhora càlid i violent, com si la mateixa naturalesa estiguera enviant-nos un missatge a través dels nostres ulls.
La cremà és, sobretot, un ritual visual, on la vista es converteix en un vehicle per connectar-nos amb el simbolisme més profund de la festa. Les flames que destrueixen els monuments fallers no només representen el final d’un cicle festiu, sinó que ens recorden la fugacitat de la vida, la inevitabilitat del pas del temps. Allò que hem vist, allò que ens ha impressionat durant dies, desapareix en un instant, i aquesta imatge tan poderosa queda gravada en la nostra memòria.
A través dels nostres ulls, el foc ens parla d’impermanència. La vista, que durant la setmana fallera ens ha portat alegria, sorpresa i admiració davant els monuments, ara ens regala una última lliçó:
res no és etern, tot està destinat a transformar-se i desaparèixer. Però és justament aquesta fugacitat la que dóna a les Falles el seu significat més profund. El foc, en la seua capacitat de transformar-ho tot, ens recorda que el veritable valor de les coses rau en la seua essència efímera.
Quan contemplem la cremà, ens convertim en testimonis d’un final, però també d’un nou començament. Els nostres ulls capten aquest moment de destrucció, però al mateix temps anticipen la regeneració. L’art efímer de les Falles viu en els nostres records, en les emocions que ens ha fet sentir, però sap que el seu destí final és convertir-se en cendra. I és en eixa cendra, en la foscor que deixa darrere el foc, on es troben les llavors per a la pròxima festa.
Per a les persones que viuen les Falles any rere any, la cremà és un moment catàrtic, un alliberament visual de tota l’energia acumulada. El foc es porta amb ell no només els monuments, sinó també totes les expectatives, tensions i emocions viscudes. El que queda és un espai buit, però ple de promeses per a l’any següent. Els nostres ulls es queden amb la imatge del foc, però el que realment ens deixa és la sensació de renovació, de preparar-nos per tornar a començar.
En la cremà, la vista deixa de ser un sentit que observa passivament per convertir-se en una part activa d’un ritual que ens commou en la seua profunditat. El foc, amb la seua bellesa i destrucció, ens recorda la naturalesa efímera de tot allò que veiem, i ens convida a viure el moment amb intensitat. Els nostres ulls, en eixe instant, esdevenen un pont entre allò que és visible i allò que és purament emocional, transformant la vista en una experiència plena de sensacions, records i significats que transcendeixen la festa mateixa.
David Martínez Estudiant de Periodisme i director d’INFOFalles
Sóc David Martínez i han passat prop de 8 anys des que vaig crear un compte en xarxes socials que ha canviat la meua vida fallera. Quan va nàixer Info_Falles a Instagram, jo era un adolescent que estava descobrint el món de les xarxes socials, era tot nou per a mi i per a molta gent. Ser un amant de la festa fallera, de la indumentària, del monument i tot el que envolta les Falles i tradició falleres va fer decidir-me a llançar-me i contar a un xicotet públic tota l’actualitat fallera que em fóra possible. Encara recorde el moment exacte que vaig començar aquest camí, quan Raquel Alario Bernabé era exaltada com a Fallera Major de València (FMV) en el Palau de la Música de València un 28 de gener de 2017.
Al David d’aquell dia li diria que no sap tot el que Info_Falles li regalaria, les persones que trobaria pel camí i tot el que li quedava per arribar. En 2017 les xarxes socials eren una via d’entreteniment per a la gran majoria dels usuaris que les utilitzàvem; una manera de mostrar al públic tot el que estàvem fent a cada moment, tot el que ens agradava: la fotografia més bonica que teníem a la galeria del mòbil la pujàvem per a que
Gómez Ferrer
tot el món la vegera. Tot i que, a dia de hui també es així, ara ho fem amb un altre objectiu: transmetre, mitjançant unes fotografies, un sentiment que quede marcat a cada usuari.
Les xarxes socials s’han convertit en una via de comunicació molt accessible per a tot el món i, gracies a elles, podem fer arribar a cada racó del món una sensació, un moment, un sentiment. Eixa es la meua intenció, fer que cada seguidor perceba algo en qualsevol dels 5 sentits quan veu una fotografia, un video o un retrat d’autoritat pròpia.
A nivell personal, m’encanta fotografiar tot el que envolta les falles, es a dir, les Falleres Majors de València (FFMMV), les Corts d’honor (CCHH), el monument, la indumentària i la pólvora, i fer sentir a l’altre costat de la pantalla que les falles son sentiment, il·lusió, germanor, felicitat, una forma de viure i la sensació que les fotografies parlen i expressen allò que amb paraules no és suficient per descriure. I és ací on m’agradaria centrar-me en aquest article. Vaig a mostrar-vos tres fotografies en les que vos explique, de forma molt breu, el que em fan sentir al vore la imatge, què em transmet i què trobe en el retrat que fa que destaque.
Imatge: David Martínez Maria Estela Arlandís Ferrando FMV2024
Quan veus esta fotografia. Què penses?
Doncs, a mi em venen al cap milers de sensacions. És el moment just quan arribes al més alt de les Falles, on moltes de les persones que estimen la festa volen estar... és el moment en què només una dona cada any arriba a ostentar al càrrec. És el moment que, després de 4 mesos que vas ser escollida la màxima representant de la festa, t’imposen la banda i la joia que t’acredita com a FMV 2024. És alhora el moment que llueixes el secret millor guardat, el del color de l’Espolí i l’instant on moltes de les Falleres Majors de totes les comissions que pertanyen a València estan adorantte, orgulloses de la FMV que les acompanyarà durant el seu any. En resum, és el moment en que te n’adones de tot el que està per vindre.
Per altra banda, en la mirada de Mª Estela trobe una mostra d’agraïment a tots els presents en el Palau, pels quatre mesos que porta en el càrrec i tot el suport rebut.
És, per tant, una imatge de Mª Estela que veig una Valencia plena d’il·lusió, lluint una rica indumentària i plena de sentiment faller mostrant-se durant un any a tota una València amb el cor encès i a tot el seu món faller.
El moment d’estar en un somni faller, un somni que arriba al més alt, al moment en que estàs quasi en la setmana fallera com a representant del món faller com a cort d’honor de la FMV. En aquesta imatge trobe a 12 dones plenes d’agraïment per ser unes afortunades d’estar allí, tenint present a les 60 dones que participaren junt a elles durant el procés d’elecció en la Fonteta i, que alhora, estan representantles també a elles. Un moment en que veus a tots el fallers com aplaudeixen mentre aprecien el seu ambient, el so de les txarangues esperant la mascletà, els coets preparats per a fer tremolar la Plaça de l’Ajuntament de València, adorant com el monument ja va prenent forma.
És en eixe moment quan tanques els ulls i penses que estàs en un somni del que mai vols despertar. Es ahí quan te n’adones que ja has complit el que tant desitjaves: representar a la teua comissió, al teu sector,
a la teua agrupació, a València i al món faller, brillant amb el teu vestit junt a la teua parella com a Cort d’Honor i sent partícip d’una València orgullosa de la teua representació.
Moltes hores de preparació, que esclaten en tan sols uns minuts. Això és el que veig jo en aquesta imatge. La preparació d’una Mascletà és tan extensa... Comença per pensar com disparar cada coet per a que tinga la seua funció en la Plaça, estudiar el terreny, la prèvia preparació de l’enfocament de la Mascletà, l’elaboració de la pólvora, dels coets, el muntatge, entre altres. És eixe moment en que veus triomfar el treball de mesos, on les 100.000 persones presents en la Plaça de l’Ajuntament depenen dels teus gestos i moviments per a fes esclatar i fer-nos tremolar.
A l’acabar és quan te n’adones que tot aquest camí a valgut la pena, la mostra de suport mitjançant el calor dels presents, la pujada per les escales de l’Ajuntament impregnat de l’olor a pólvora del teu treball. Finalment, saludar des del balcó de l’Ajuntament i que tot el món et reba amb un acalorat aplaudiment, és una mostra que qualsevol pirotècnic no pot descriure en paraules.
Podria escriure més sobre aquesta imatge i les altres que vos he mostrat però m’agradaria que vosaltres també em diguéreu què sentiu al vore aquestes imatges i m’ho féreu arribar a les meues xarxes socials.
Per últim, un dels meus objectius amb el compte és gaudir de la Festa Fallera creant contingut, fer que la gent conega cada detall de l’actualitat fallera, que aprenguen una mica més cada dia de les Falles, que els seguidors senten, a través de les fotografies i els vídeos, fer que cada dia estiguen més orgullosos de la nostra festa que portem al coret encés en flama. Perquè si juntem el monument, la pólvora, la indumentària, les FFMMV i les CCHH trobareu Info_falles.
(baix) Imatge David Martínez Cort d’honor de la FMV 2022 (dalt) Imatge David Martínez La plaça i tu, tu i la plaça.
Diuen que la vista és el sentit que ens guia, però l’oïda és el que ens connecta a les profunditats del cor. És el so el que ens transporta a llocs invisibles, el que ens arrossega cap a records que semblaven oblidats i el que ens fa vibrar d’una manera única. El so de les Falles no és només un eco que ressona pels carrers, és una veu col·lectiva, un clam de la ciutat que viu i respira en el seu propi ritme.
La primera mascletà marca l’inici, i no és només el seu soroll ensordidor el que ens colpeja, sinó la seva capacitat de despertar-nos. És un crit de vida, una explosió que accelera el cor i remou l’ànima. Cada tro, cada esclafit, sembla compassar els batecs del nostre propi cor. Després, al crepitar del foc en la cremà, la fusta es consumeix mentre els nostres somnis es transformen en cendra, però el so, subtil i persistent, ens diu que el cicle de la festa segueix, que la llum torna amb cada flama que dansa. I quan la pólvora es fon amb l’aire, quan les bandes comencen a tocar i el murmuri de la gent omple les places, l’oïda ens permet sentir que formem part d’un tot més gran.
Però també hi ha moments de silenci, de sons subtils i delicats, com el murmuri dels plors d’una persona quan deixa la flor dipositada amb devoció durant l’Ofrena, o el remoreig del vent barrejant-se amb les veus enrogides que criden visques a
València. És en aquests instants, potser, quan ens adonem que el so és molt més que soroll; és memòria, és tradició, és arrel i és evolució.
No obstant això, cal preguntar-se: què significa el so per a aquelles persones que no el poden escoltar com la majoria? Per a elles, la vibració de la pólvora es converteix en música silenciosa, un bategar que travessa el terra i es filtra en el cos. El ritual continua, però d’una manera diferent, una simfonia de vibracions i sensacions que fan de la festa una experiència inclusiva i universal. A través d’aquests ulls nous, podem descobrir que l’oïda no només és escoltar, sinó sentir amb el cor, amb la pell, amb tot el que som. L’OÏDA:
FALLA
Doctor Gómez Ferrer
2025 i adjacents
Quan pensem en les Falles, el primer que ens ve a la ment són els colors intensos i les formes audaces dels monuments fallers, l’olor de la pólvora que penetra en cada racó de la ciutat i l’energia palpable a l’ambient. No obstant això, hi ha un altre element que defineix igualment la festa: el so. La música i els sons que envolten les Falles creen una banda sonora única i irrepetible, una obra mestra sonora que fa vibrar la ciutat, transformant cada carrer en un escenari vivent d’emocions compartides. El dia de les Falles comença amb una explosió literal d’energia. La “despertà” anuncia que la festa ha tornat, que València es desperta del seu silenci quotidià per convertir-se en un cor sonor que batega al ritme de les explosions de pólvora. Aquest ritual és molt més que un simple despertar; és una declaració d’inici, un crit que anuncia al món que la festa ha començat. El so de la pólvora, amb el seu impacte profund i ressonant, ens connecta amb la terra i amb l’arrel mateixa d’allò que significa ser part de les Falles.
Aquest so no és per a oïdes tímides. La pólvora ressona en l’interior, sacseja el cor i fa tremolar el sòl, deixant en l’aire una barreja de reverència i respecte. És un so ancestral, primitiu, que ens recorda la nostra connexió amb la natura, amb el foc i amb la força de la comunitat. En aquest acte, l’oïda es converteix en una finestra oberta al sentiment col·lectiu, una manera de sentir-se part d’un tot més gran, d’una comunitat que celebra, a cada explosió, la seua pròpia essència. Si hi ha un espectacle sonor que defineix les Falles, és la mascletà. Aquest esdeveniment diari a la plaça de l’Ajuntament de València és molt més que una sèrie d’explosions de pólvora; és una coreografia sonora de precisió, una dansa de decibels que envolta, penetra i captiva tothom qui hi participa. Per a una persona forastera, pot semblar una simple successió de sons ensordidors. Però per a les persones valencianes, la mascletà és un llenguatge que parla directament a l’ànima, una experiència única que només pot entendre’s amb el cor i els sentits oberts.
Durant la mascletà, la terra tremola, l’aire es fractura i el so envolta el públic com una abraçada visceral. La vibració ressona a través dels peus, pujant pel cos fins al pit, i cada explosió esdevé un batec compartit. L’oïda es converteix en un sentit de comunió, un espai on totes les persones presents es connecten a través de la mateixa experiència. A cada fase de la mascletà, es crea un diàleg sonor on cada explosió respon a l’anterior, on cada onada de so és un nou capítol en una història feta de pólvora i emoció. És un llenguatge de decibels que qualsevol persona pot entendre, un llenguatge que transcendeix les paraules i es converteix en una experiència corporal i emocional. Les Falles no serien les mateixes sense les bandes de música que acompanyen cada acte, cada pas, cada moment de la festa. Les bandes no només aporten una banda sonora; són la veu viva de la tradició, l’eco d’una història que es repeteix cada any, però que mai no perd intensitat. Els carrers s’omplin de notes i acords que creen una simfonia col·lectiva, on cada pasdoble, cada marxa, es converteix en una expressió d’alegria, de festa, de celebració compartida.
Quan sona “El Fallero”, un himne que ha esdevingut inseparable de la festa, l’oïda es converteix en un pont directe amb el sentiment col·lectiu. La música és la veu d’una memòria compartida, de segles de celebració, d’amistat i de comunitat. Cada nota, cada pas de dansa, cada crit de joia forma part d’una melodia que ens uneix, que ens recorda que som una part d’aquesta història, que les Falles no són només monuments, sinó moments compartits, sons i records que perduren en el temps.
Arriba el moment culminant de les Falles, la cremà. És el so del foc el que marca el final de la festa, però també el començament d’un nou cicle. El crepitar de les flames, el soroll de la fusta cremant, el xiuxiueig del fum al vent... són sons que porten amb si un significat profund. És un moment de pèrdua, de comiat, però també de renaixement. El so del foc és com un sospir que allibera tot allò que ha sigut construït durant l’any, un so que ens recorda que tot en aquesta vida és efímer, però que
també és possible començar de nou. Els ulls es claven en les flames, però és l’oïda la que percep eixa subtilesa del foc, eixe so que es fa eco en la nit, que ens parla d’allò que hem viscut i del que vindrà. En escoltar el crepitar, una sensació de tranquil·litat i pau ens envolta, com si el foc es portara amb si els records, les emocions i les expectatives, deixant un espai buit, però ple d’esperança per a l’any següent. El so de la cremà és l’últim acte d’aquesta obra sonora que són les Falles, un adéu que diu més amb el seu silenci creixent que amb mil paraules.
Enmig de l’estridència de la festa, hi ha sons que, encara que passen desapercebuts, tenen un significat profund. Els murmuris de la gent en les ofrenes, el so de les passes per la ciutat plena de cendra, les rialles i crits d’alegria dels xiquets i xiquetes corrent pels carrers. Aquests sons formen la banda sonora invisible de les Falles, una simfonia d’elements que, sense ser protagonistes, són essencials per a l’experiència fallera.
L’oïda ens regala moments que no es poden veure, però que es poden sentir en el cor. Són aquells instants on el silenci es barreja amb els sorolls quotidians, on cada so té un significat, on cada xiuxiueig es converteix en un record. En escoltar, en parar atenció a aquests sons, podem captar la veritable essència de les Falles, una festa que és tant soroll com quietud, tant explosió com subtilesa.
La música i els sons de les Falles són molt més que una banda sonora; són el llenguatge amb què la festa ens parla, un camí que ens condueix al cor mateix de la celebració. A través dels nostres oïts, ens connectem amb la història, amb la comunitat, amb el foc i amb la vida que batega en cada racó de la ciutat durant aquests dies màgics. L’oïda ens permet viure les Falles en tota la seua profunditat, ens fa partícips d’un ritual que va més enllà de la persona. És el so el que ens recorda que les Falles són emocions i records que ens acompanyen molt més enllà de la festa.
Perquè, al cap i a la fi, és en el so on es troba l’ànima de les Falles.
OQuè seria de les Falles sense la Mascletà?
Eixe estrèpit que et remou l’ànima, l’olor a pólvora que ompli la plaça, i eixa sensació indescriptible que ens uneix a tots. Però, sabies que darrere de cada explosió hi ha segles d’història i tradició? La Mascletà no és només soroll: és un art, una herència cultural que hem de protegir amb passió i orgull.
D’on venim: un llegat de foc i emoció
La Mascletà moderna va nàixer en 1945, quan Antonio Caballer va disparar la primera a la Plaça de l’Ajuntament. Però les arrels d’aquest espectacle es remunten al segle XVIII, quan els valencians, després dels càstigs de Felip V, trobaren en la pólvora una forma d’expressar la seua identitat i resistència.
En aquells temps, les traques no eren només per mirar: es vivien! La pólvora s’encenia des de les esglésies, i la gent caminava sota el foc, sent part activa de l’espectacle. Era més que una tradició; era un ritual on el foc connectava allò sagrat i festiu.
Gómez Ferrer
El que fa única una mascletà és un compendi de diverses coses que la fan especial:
• Sempre singular: no es diu “mascletàs”, perquè la seua grandesa es compara al respecte d’un nom únic, com el de Déu.
• Un art musical: per als puristes, una Mascletà no és soroll, és música, creada amb pólvora i mestria pels Mestres Traca.
• Un ritual sagrat: en els seus inicis, el foc es prenia del sagrari de les esglésies, i abans de començar, el mestre demanava permís al “Vell”, el major dels presents.
Els guardians de la tradició són les associacions de coeters i coeteres qui mantenen viva la tradició. Autèntics herois, mestres de la pólvora, que garantixen que la Mascletà i tot allò que representa no desaparega. Però, per què són tan importants?
• Mantindre la màgia: són artesans i artesanes que transformen la pólvora en música i emoció. El seu saber, transmés de generació en generació, assegura que cada Mascletà siga una obra d’art única.
• Defensar els ritus: gràcies a ells, es conserva el respecte pels rituals originals, com encendre
el foc des d’un lloc sagrat i harmonitzar cada dispar com una simfonia.
• Cuidar la nostra identitat: la pólvora no és només un espectacle, és part de la nostra manera de ser. Els coeters i coeteres garantixen que les noves generacions no perden esta connexió amb les nostres arrels.
El repte de no perdre l’autèntic
Hui dia, amb tanta tecnologia i automatització, és fàcil oblidar d’on venim. Però no podem deixar que la Mascletà es convertisca en un simple show. Necessitem recolzar els coeters i coeteres, aprendre de la seua saviesa i participar activament en mantindre vives aquestes tradicions. La Mascletà no és només soroll; és identitat, emoció i cultura. És eixe moment en què el cor batega al ritme de la pólvora i et sents part d’alguna cosa més gran. Així que, la pròxima vegada que estigues en una Mascletà, recorda: hi ha segles d’història i centenars de mans treballant perquè visques eixa màgia. Recolzem els coeters i coeteres, guardians del nostre foc, perquè sense ells i elles, la Mascletà no seria el que és: un símbol viu de l’ànima valenciana. Un llegat.
Visca la pólvora, visca la Mascletà i visca la tradició!
OEn les Falles, el so transcendeix la simple percepció auditiva per convertir-se en un element ritual carregat de significat i emoció. Hi ha sons que, amb el pas del temps, han esdevingut icones que marquen els moments clau de la festa, com una litúrgia sonora que se’ns fa familiar i necessària any rere any. Aquests sons van molt més enllà de l’acte que acompanyen; són el fil conductor d’una història que es repeteix, d’una identitat que es renova i es celebra en cada xiulet, cada explosió, cada nota musical. Cada any, els sons característics de les Falles se succeeixen com una seqüència que ens transporta a moments plens de simbolisme. El xiulet de les xarangues, l’inici d’una desfilada o d’un passacarrer, ens indica que la festa s’ha posat en marxa. Aquest so senzill i espontani és com un timbre que crida la comunitat a unir-se, a participar en un moment de celebració conjunta. No és només un so qualsevol, sinó l’anunci que els carrers es convertiran en un escenari de rialles, ball i germanor.
Gómez Ferrer
Els aplaudiments de la gent quan passa la Fallera Major amb la seua cort d’honor són també un moment ritualitzat. Aquest acte, més enllà de l’homenatge a la Fallera Major, representa l’adhesió de tot un poble a la seua festa, el reconeixement del seu paper com a símbol d’unitat. Cada any, els aplaudiments ressonen amb la mateixa intensitat, creant una connexió de respecte i d’emoció col·lectiva. Aquest so, repetit i renovat en cada celebració, ens recorda la força de la comunitat que, amb els seus gestos i aplaudiments, transmet l’esperit festiu de generació en generació.
Un dels moments més esperats de les Falles és l’Ofrena. Aquest acte, tot i ser un espectacle visual d’una bellesa commovedora, conté una experiència auditiva que transforma el moment en una autèntica cerimònia sonora. El so dels tacons i espardenyes xocant contra terra de milers de fallers i falleres, en un caminar harmoniós i reverent, ressona pels carrers i crea una atmosfera de solemnitat. És una processó d’ànimes, una marxa devocional cap a la Mare de Déu, on cada so sembla portar amb si una part del cor de qui participa.
La música sacra acompanya la marxa amb una gravetat que ens submergeix en l’espiritualitat de l’acte. Els cants, les notes de les bandes, i fins i tot el silenci reverencial de la multitud que
observa amb respecte, són part d’aquesta experiència. En aquest espai, el so es converteix en un llenguatge que parla de fe, de comunitat i de devoció, i que fa de l’Ofrena un moment únic on cada nota, cada moviment, cada pas, adquireix un significat profund. És una vivència ritual que transcendeix el físic per tocar les fibres més íntimes de l’ànima fallera.
La dimensió ritual dels sons en les Falles es basa en la força de la repetició. Any rere any, escoltem aquests sons com si fora la primera vegada, però amb la certesa que formen part de la nostra identitat. En sentir-los, revivim moments passats, creem nous records i reforcem un sentiment de pertinença que ens uneix com a comunitat. La repetició d’aquests sons fa que el seu significat siga encara més profund, que esdevinga una emoció viva que no es pot explicar amb paraules. Cada mascletà, cada processó, cada aplaudiment forma part d’una memòria col·lectiva que compartim i que ens defineix.
Els sons de les Falles són, per tant, molt més que una banda sonora; són el batec d’un poble que, any rere any, es reconeix en la seua festa. Aquesta repetició ritualitzada ens recorda que som part d’una història que continua, d’un relat que ens defineix i ens connecta amb la terra, amb el foc, amb la fe i amb la gent.
bandes, cançons i tradició.
Les borinotes
Grup de cultura de la Falla Sant Antoni de Xirivella.
Les Falles, la festa més important de la Comunitat Valenciana, on les bandes de música juguen un paper crucial per a la seua celebració. La música s’acaba sent part dels moments més importants i els rituals que realitzem dins i fora de la setmana fallera.
El faller, València, Tomás Ferrús, Amparito Roca, José Luis Valero…ens acompanyen en processons, desfilades, cercaviles i presentacions, cavalcades o com no, les nostres benvolgudes ofrenes a la Mare de Deu de la Salut a Xirivella i València, a la Verge dels Desemparats.
A qui no se li estarrufa la pell en entrar desfilant a la plaça de la Verge escoltant el pasdoble València? Personalment, creiem que és un dels moments més emotius que les falles ens permeten viure. Aquest dia es converteix en una desfilada musical i floral, on es mostra la devoció i alegria col·lectiva.
I és que la música reflecteix la cultura, la tradició i l’arrelament que sentim, creant un sentit de pertinença i l’orgull dels valencians. Escoltar melodies populars fa que revisquem moments d’anys anteriors i ens permeta sentir-nos part de la nostra festa.
Però la música no sols aporta festivitat, també ofereix moments solemnes als actes. Com escoltar l’himne regional al final d’actes protocol·laris, la missa en honor a Sant Josep, o el faller com a moment melancòlic en cremar la falla acomiadant l’exercici faller.
També és fonamental destacar el gran ventall de bandes de música que té la Comunitat Valenciana, que són una part principal i patrimoni de les falles. Gràcies a elles es crea el complement perfecte per a generar una atmosfera no sols de celebració si no també com a sinònim cultural. El món s’ha vist embolicat aquests últims anys per moments tràgics com la pandèmia de 2020 o la dana de 2024 El colectiu faller, ha destacat una vegada més pel seu suport, utilitzant la festa com a símbol de solidaritat. Un clar exemple són les associacions musicals, que s’han bolcat amb la seua música i fer veure que la festa no sols està per a celebrar si no també per a ajudar. Celebrant concerts benèfics com el CIM, associació musical veïna de Xirivella, o les cites musicals als balcons en pandèmia amb concerts improvisats amb instruments en directe o amenitzant l’estada a casa amb un exemple que recordem amb enyorança. El cotxe de protecció civil amb la banda sonora de la pandèmia “resistiré”.
I és que València s’identifica per la seua història, cultura i modernitat. Situada a la vora de la mar Mediterrània, València ofereix un clima càlid i assolellat que convida a explorar els seus bells paisatges, tant urbans com naturals. No obstant això, el que el que verdaderament li dona un caràcter únic a València és la seua rica i variada escena musical.
Ens permetreu deixar en aquest escrit la petjada del pasdoble El Faller: Composta per José Serrano. Tenim especial connexió amb ell ja que pel seu caràcter alegre i el seu ritme és el que millor representa a les nostres benvolgudes falles.
A més en 2016, se li va brindar a una de nosaltres el privilegi de poder “dirigir” a la banda municipal de València com a membre de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València. Una experiència inoblidable.
Volem agrair, finalment, l’oportunitat de participar en el *llibret 2025 de la vostra benvolguda comissió. Creant germanor cultural entre Gómez Ferrer i Sant Antoni.
Per a la majoria de les persones, les Falles són una explosió de sons que impacten, marquen i guien l’experiència de cada moment de la festa. Però, per a una persona amb discapacitat auditiva, la vivència de les Falles es transforma radicalment. Com es viu la festa quan els sons característics —la pólvora, la música, els aplaudiments— arriben de manera distinta o no arriben en absolut? És important saber com és l’experiència d’una persona sorda que viu les Falles a través d’un sentit ampliat del tacte, la vibració i la connexió amb les persones al seu voltant, explorant cada moment en què, en absència del so, les Falles es fan sentir d’una altra manera.
Des de la perspectiva d’una persona amb sordesa, entrar en la plaça durant una mascletà és molt més que apropar-se al soroll. És apropar-se al cor de la terra valenciana, sentir com el sòl tremola sota els seus peus i com les vibracions li pugen per les cames, recorren el seu cos i li arriben al pit. Aquest batec s’expandeix, envaeix l’interior i fa que el silenci es transforme en una experiència potent i viva. L’absència del so directe potencia la percepció de les vibracions, fent que cada explosió es visca com un batec compartit amb la ciutat sencera.
És important ressaltar el treball de la Federació de Persones Sordes de la Comunitat Valenciana (Fesord), que promou que aquesta vivència siga reconeguda, respectada i valorada. Fesord ha creat espais on les persones amb discapacitat auditiva poden viure la seua vida en normalitat, també l’Ajuntament de València ha habilitat pels seus reclams una zona especialment habilitada perquè la vibració arribe amb més intensitat, adaptant així l’experiència i fent-la més accessible. Però la vivència no acaba ací; aquest col·lectiu ha après a sentir cada matís de la festa, incloent la pólvora, la dansa i el foc.
A les cercaviles, les bandes de música formen part de l’essència de les Falles, i, encara que no poden escoltar els instruments, les persones amb discapacitat auditiva connecten amb la festa d’una manera diferent. La desfilada de músics és, per a elles, una dansa visual; els colors dels uniformes, el moviment dels instruments al ritme de les mans que els toquen, l’expressió facial de qui interpreta una peça amb emoció, tot es transforma en una experiència visual. Algunes persones sordes amb audició residual utilitzen aparells que amplifiquen certes freqüències, ajudant a captar algunes tonalitats dels sons greus, mentre que altres es deixen portar pel ritme a través de l’observació i el tacte, tocant els bombos o recolzant-se en altres persones per percebre les vibracions. A més, en les cercaviles, les persones sordes participen a través d’un llenguatge de signes compartit que enriqueix l’experiència: es comuniquen amb els seus companys, expressen emocions i comparteixen la festa amb la seua pròpia veu. És una festa que va més enllà del so, que es viu en el moviment, en els gestos i en la complicitat d’aquelles persones que saben que la música no és només una experiència auditiva, sinó una forma d’estar al món.
En l’Ofrena, la tensió, la solemnitat i l’espiritualitat es viuen amb la mateixa intensitat que per a qualsevol altra persona. La quietud de la gent, els passos acompassats, els gestos de respecte, el contacte amb les flors són percepcions que fan que aquesta cerimònia siga igualment impactant per a les persones amb discapacitat auditiva. La Falla a la qual pertany pot comptar amb una persona que interpreta en llengua de signes, explicant els moments més significatius, però la major part de l’experiència és compartida per l’expressió de les cares, l’atmosfera i la connexió visual que s’estableix amb la imatge de la Mare de Déu.
Si hi ha un moment en què el silenci troba el seu significat més profund en la festa, és durant la cremà. Per a una persona amb sordesa, veure com el monument que han admirat durant dies es consumeix en les flames és una experiència sensorial i emocional que va més enllà del so. La calor, la llum vibrant del foc, la transformació d’una obra d’art en cendra, el fum que s’enfila al cel, tot això es converteix en una narrativa visual i tàctil. La cremà no necessita so per ser viscuda en tota la seua intensitat: el foc parla un llenguatge que totes les persones entenen, siga quina siga la seua capacitat auditiva.
Quan el foc esdevé cendra, moltes persones sordes expliquen que senten una emoció similar a la de qualsevol altra persona; el dolor per la pèrdua d’allò efímer, però també la satisfacció d’haver format part d’un ritual col·lectiu, d’haver-se unit a un moment únic on la ciutat es transforma i renaix. Aquesta experiència inclusiva és una mostra de com les Falles són un símbol de comunitat, obertes i accessibles a totes les persones que vulguen sentir-les amb la pell, amb els ulls, amb el cor.
José Espolín
Imatges:
José Espolín
L’ofici de la pirotècnia, tan manual i minuciós com silenciós i intimista, es veu reflectit a través de les mans de les persones que fabriquen i manipulen la pólvora, com el forner ho fa amb la farina, però en aquesta ocasió la matèria primera blanca es transforma en negra. Lluny, sempre en grans terrenys envoltats de no-res, treballen soles, sense companyia al costat i sense ràdio que les acompanye (si n’hi ha, ha de ser de piles). Així es du a terme un ofici que difícilment serà substituït per la IA. Gràcies a l’encàrrec de l’Excm. Ajuntament de València per a engalanar la seua cèntrica plaça amb fotografies que, impreses en banderoles subjectes als fanals, reflectiren l’antic ofici de la pirotècnia, vaig tindre l’oportunitat d’endinsarme en les instal·lacions de diverses empreses del sector i impregnar-me del que allí es realitzava, de com es realitzava i de les estrictes mesures de seguretat i precaució que s’hi respiren. Aquestes visites no van ser només qüestió de permisos burocràtics (que també), sinó de confiança, passió i molt de respecte per aquest art, que per a mi ho és, de fabricar la pólvora i transformar-la en tot un cúmul de sensacions per a despertar al públic que la contempla en forma d’espectacle.
Crida l’atenció que al segle XXI es continue realitzant un ofici d’una manera tan rudimentària, manual i artesanal, però és que no pot (ni deu) ser d’una altra forma. Les persones que hi treballen ho fan en silenci i en solitud. Concentrades. Lluny de qualsevol altra persona, evitant així distraccions i, en cas d’accident, que el mal siga major. Les casetes, molt separades les unes de les altres i semienterrades, minimitzen així la temuda ona expansiva si es produïra. Electricitat, zero. La ràdio, si es vol tindre, ha de ser a piles. Els telèfons mòbils, a la taquilla. Actualment, m’explicava un d’ells, les casetes ja disposen de presa de terra; l’absència d’aquesta mesura va causar més d’un accident en el passat a conseqüència de l’electricitat estàtica que es podia generar en les seues eines de treball: les tisores metàl·liques.
En contrapunt a la seua fabricació: el seu resultat, la seua finalitat. Espectacles pirotècnics que ensordeixen i estremeixen els presents; i que fan gaudir, emocionar-se, reunir-se, olorar i sentir quelcom tan especial com la pólvora en explosió. Per a aquest fi, sí. Llarga vida a aquest ofici
Quan parlem de música en el context de les Falles, no pot faltar l’evocació dels pasdobles. Aquests són molt més que simples melodies; són la banda sonora de la festa, la veu musical d’un poble que es projecta amb orgull i emoció. Sons com el de “El Fallero”, “Xàbia” o “Amparito Roca” formen part de la identitat valenciana, i escoltarlos ens connecta amb la història i amb l’esperit col·lectiu de les Falles. Cada peça, amb els seus acords i compassos inconfusibles, ens trasllada a un espai i un temps que combinen passat i present en una celebració de la nostra identitat cultural.
Des dels primers compassos d’El Fallero, compost per José Serrano en 1929, fins a melodies com Xàbia de Salvador Salvà, els pasdobles fallers han esdevingut himnes que ressonen en els carrers de València i en el cor de cada faller i fallera. Aquestes peces no són meres composicions musicals, sinó autèntiques expressions d’orgull i arrelament. Quan una comissió fallera desfila al ritme d’aquests pasdobles, és com si cada nota es convertira en un fil invisible que lliga generacions senceres, creant un pont entre la tradició i la modernitat.
La marxa cerimoniosa però alegre del pasdoble invita a la participació col·lectiva. Quan sona “El Fallero”, per exemple, la gent se sent arrossegada per un sentiment de pertinença i identitat que transforma els carrers en un escenari de festa, arrelant la comunitat en la història comuna. Amb altres títols, com “Churumbelerías “ d’Emilio Cebrián o “València” de José Padilla, el pasdoble faller eleva l’esperit del poble, convidant-nos a reviure una història que es renova any rere any.
La importància dels pasodobles fallers es fa evident en la seua capacitat per identificar localitats. “Xàbia”, una composició en honor a la localitat alacantina, s’ha convertit en una de les peces musicals més estimades en el repertori faller. Aquesta obra, composta per Salvador Salvà, és una mostra de com cada pasdoble pot esdevenir el símbol d’un poble, un himne que reflecteix l’orgull local i la personalitat de les seues gents. Així, el pasdoble no és sols una melodia, sinó una declaració d’identitat cultural que projecta el sentiment d’una comunitat més enllà de les seues fronteres.
En el repertori faller, també tenen lloc composicions festives i reconeixibles com “Paquito el Chocolatero” de Gustavo Pascual Falcó i “Amparito Roca” de Jaume Teixidor. Amb ritmes més accelerats i un to eminentment
festiu, aquestes peces creen una atmosfera alegre i vibrant en cada carrer. Són pasdobles que conviden a ballar, a unir-se a la festa, i són especialment populars durant les mascletaes i les desfilades. Aquestes melodies són una crida a la comunitat perquè s’integre en la festa, i la seua popularitat ha arribat fins i tot més enllà del món faller, convertint-se en peces clàssiques en tota celebració valenciana. Els pasdobles no són sols una música de fons; són la representació musical de l’esperit de les Falles. Quan escoltem “El Fallero”, podem sentir com cada nota ens parla de la nostra història, de la nostra gent i de la nostra cultura. Aquests pasdobles, interpretats per bandes de música locals, no sols ressonen en els carrers i places, sinó també en la memòria col·lectiva de tota la comunitat. Es converteixen en records que ens recorden d’on venim i ens fan sentir orgullosos del que som.
Així, cada pasdoble esdevé un himne d’identitat que ens recorda el vincle que tenim amb la nostra terra i amb la nostra gent. Les Falles no serien el mateix sense els pasdobles, i cada acord d’aquestes melodies es converteix en una invitació a reviure la història compartida, a caminar plegats en la celebració de la festa i a sentir-nos part d’una tradició que ens uneix a totes i tots.
Manuel Barberà, compositor del pasdoble “Xirivella,” és un nom que ha quedat gravat en la memòria musical de la localitat. La seua obra, carregada de caràcter i autenticitat, reflecteix amb profunditat l’essència de Xirivella i les seues arrels, oferint als seus habitants una peça única que evoca l’orgull i la identitat del poble. No sols és un pasdoble; és una obra que acompanya els moments festius, culturals i socials, convertint-se en una icona de les celebracions locals. Poca informació està disponible sobre la biografia completa de Manuel Barberà, però el seu pasdoble “Xirivella” parla per ell. Aquesta peça forma part d’una tradició valenciana de compositors dedicats a crear obres per a bandes municipals, un element cultural clau dins de les festes i actes cívics de la regió. Els pasdobles com el de Barberà no són simples peces musicals; són veritables homenatges a la terra i a les persones que les habiten. En concret, el pasdoble “Xirivella” captura la vitalitat i la passió del poble, transportant als seus habitants i visitants a un estat d’ànim festiu i d’orgull col·lectiu.
Aquesta composició no sols enforteix els vincles dins de la comunitat, sinó que també projecta Xirivella cap al món, mostrant la riquesa cultural del poble a través d’una melodia que ha esdevingut un símbol d’identitat. Al llarg dels anys, el pasdoble ha sigut interpretat en diverses celebracions, des dels actes fallers fins a altres esdeveniments culturals, sent una mostra viva de la tradició musical valenciana.
El Círculo Instructivo Musical de Xirivella, fundat fa més d’un segle, és una institució de gran importància en el panorama musical de la localitat i de tota la Comunitat Valenciana. Conegut per les sigles CIM, aquest centre no sols es dedica a l’ensenyament musical, sinó que també és un nucli de cohesió social, on els xiquets, xiquetes, joves i adults troben un espai on créixer musicalment i socialment.
Amb el reconeixement de la Diputació de València per la seua contribució cultural, el CIM ha sabut mantindre viva la tradició musical al llarg de dècades. La seua labor no sols es limita a la interpretació, sinó que també fomenta l’aprenentatge i el perfeccionament musical. Així, ha servit com a bressol per a noves generacions de músics que mantenen viva la flama de la música tradicional valenciana.
La banda del CIM de Xirivella ha interpretat el pasdoble “Xirivella” en múltiples ocasions, convertint-lo en part de l’ADN cultural del poble. La música del CIM acompanya el poble en tots els moments importants, des de les processons religioses fins a les festivitats falleres. Cada interpretació del pasdoble de Barberà en mans del CIM és un homenatge a la història i a la identitat de Xirivella, creant una connexió entre el passat i el present a través de la música.
Els pasdobles com “Xirivella” no són sols peces musicals, sinó que funcionen com a vehicles d’identitat col·lectiva. La seua interpretació en actes públics uneix la gent, creant un sentit de pertinença i orgull local. En el context de les Falles, el pasdoble cobra una dimensió especial, sent la banda sonora que acompanya les comissions i ompli els carrers de ritme i alegria. És una música que evoca els valors d’unitat i tradició, tan presents en la cultura valenciana.
Els primers acords de “Xirivella” són capaços d’evocar imatges de les festes, de les reunions al carrer, dels somriures compartits i de la nostàlgia d’aquells que ja no hi són però que van viure intensament la música i les tradicions del poble. En aquest sentit, el pasdoble també funciona com un pont emocional, un enllaç amb la història de Xirivella que recorda als seus habitants d’on vénen i per què celebren cada any. El pasdoble “Xirivella” de Manuel Barberà, interpretat per la banda del CIM, és molt més que una peça musical: és una part fonamental de l’ànima de Xirivella. És un homenatge als valors, a la cultura i a la gent d’aquesta localitat. Cada nota ressona amb una història, amb una emoció i amb una identitat compartida que transcendeix generacions. La música del CIM i les composicions de Barberà són testimonis de la riquesa cultural de Xirivella, una riquesa que es renova a cada interpretació i que reafirma el compromís del poble amb la seua història i les seues tradicions.
Així, el pasdoble “Xirivella” i el CIM són dos pilars que ajuden a preservar i transmetre la identitat de la localitat, mantenint viva la flama de la música i de les celebracions que fan de Xirivella un poble únic i orgullós del seu llegat
Martín García President del Cercle Instructiu Musical de Xirivella.
OCom a president del Cercle Instructiu Musical de Xirivella, tinc l’honor de liderar una institució que des de 1922 ha sigut molt més que una simple associació. Este cercle musical és el reflexe d’un somni que els nostres antecessors sembraren fa més d’un segle, i que hui continua viu, com el pols mateix del nostre poble.
La història d’esta associació es remunta a quan un grup d’entusiastes de la música va decidir invertir no sols els seus diners, sinó també la seua il·lusió, per a portar a Xirivella els primers instruments de la banda. Aquells pioners veien en la música alguna cosa més que una afició; era un llaç que ens uniria i que connectaria a generacions. Amb la mateixa passió, els socis contribuïren a alçar el primer edifici de la banda, un lloc que es va conèixer com “el xalet”, edificat sobre terres que alguns veïns van donar amb generositat. Aquell gest de solidaritat, que va nàixer de l’amor a la música i al poble, va marcar l’inici d’una activitat cultural que s’ha convertit en un pilar de la nostra identitat.
Un llegat marcat per la guerra i l’esperança
Durant els anys trenta, el Cercle Instructiu Musical ja destacava a la comarca, amb actuacions que ens van portar a guanyar diversos premis. No obstant això, l’esclat de la Guerra Civil va interrompre tots aquells somnis, silenciant la nostra música i separant la banda que tant estimàvem. La bandera de la nostra associació, símbol de la nostra unitat i orgull, es va convertir en un objecte preciós que calia protegir. Va ser el fill dels conserges del Casino, el nostre estimat abanderat i veí conegut com el “Tio Pepe”, qui va decidir salvaguardar-la a sa casa, resguardant-la d’aquells anys de dolor i pèrdua.
En acabar la guerra, en un passacarrer que va marcar el retorn de la nostra música i la nostra esperança, la banda es va dirigir a casa del Tio Pepe per a recuperar la bandera. Aquell retrobament va ser un moment de profunda emoció, un renaixement del nostre compromís amb la música i amb el nostre poble, i una prova que, malgrat els desafiaments, el nostre esperit mai havia desaparegut.
La música com a vincle i celebració
Des d’aleshores, el nostre Cercle ha estat present en totes les festivitats de Xirivella. Ens hem convertit en part de cada festa popular, i hem acompanyat cada alegria i cada llàgrima del nostre poble. Amb el temps, la creació de les Falles a Xirivella també ens va donar un nou motiu per a formar part d’una de les festivitats més volgudes de la nostra comunitat. Hui, la nostra banda forma part integral d’esta celebració que mescla música, art i tradició, convertint-se en un motor d’emoció i alegria per a tots. La música és un llenguatge universal, i els que formem part del Cercle ho sabem bé. És eixe llenguatge que ens permet comunicar-nos sense necessitat de paraules, que travessa generacions i que uneix a persones de diferents cultures. Com deia Plató, “la música és per a l’ànima allò que la gimnàstica per al cos”, i és cert que cada vegada que toquem, sentim que el nostre esperit es fortifica i s’ompli de vida.
Al llarg dels anys, molts directors i presidents han passat per la nostra associació, tots amb el mateix objectiu: fer música i portar-la a cada racó de Xirivella. Tots nosaltres, cada músic, cada soci, compartim una meta que va més enllà dels concerts i les actuacions: volem que la nostra música continue sent eixe llaç que ens uneix, eixe so que representa qui som com a comunitat.
En este moment, com a president, sent una profunda responsabilitat per continuar el llegat que tants han ajudat a construir. La música del nostre Cercle no és sols so; és el batec de Xirivella, una font d’orgull que desperta records i ens connecta amb el passat, mentre seguim avançant cap al futur.
La música, un activador
“La música és una activitat present en totes les cultures humanes, fins i tot abans de l’aparició de l’agricultura. La seua existència està relacionada amb la sincronització d’estats d’ànim i la preparació per a activitats col·lectives, com cerimònies religioses o militars. Encara que no és essencial per a la supervivència, la música té un valor adaptatiu que beneficia la nostra salut física i mental, base de pràctiques com la musicoteràpia. En evocar i expressar emocions, la música facilita l’autoconeixement i l’enteniment emocional dels altres. A més, escoltar música pot alliberar endorfines, que aporten benestar i relaxació, o adrenalina, que estimula el moviment i permet expressar tensions.” Cabrelles Sagredo, Mª Soledad, Biblioteca virtual, Miguel de Cervantes.
De fet, molts estudis asseguren que els beneficis de la música en els xiquets i xiquetes poden marcar la diferència
en la formació, educació i desenvolupament de les seues habilitats. El contacte amb la música, sobretot la música clàssica, o amb un instrument musical des de les primeres edats, afavoreix el desenvolupament del seu sistema motriu i activitat cerebral, alhora que fomenta la seua creativitat i imaginació, ja que és l’estímul que més parts del cervell activa. Fins i tot, diversos estudis han demostrat que la música en l’escola millora l’aprenentatge de diverses assignatures com llengua, lectura, idiomes o matemàtiques i que, a més, els xiquets i xiquetes que aprenen a tocar un instrument musical arriben a augmentar el seu coeficient intel·lectual fins a 7 punts.
Un Patrimoni Sonor que Hem de Protegir
Les Falles, com a festa declarada Patrimoni de la Humanitat, tenen una responsabilitat de cuidar i protegir cada aspecte de la seua essència. Açò no es limita als monuments i les tradicions visuals, sinó que s’estén a la música de banda, que també és patrimoni. Les Societats Musicals Valencianes, reconegudes com a Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial, són el tàndem perfecte de les Falles, i junts hem de vetlar perquè esta aliança es mantinga i es reforçe, per a que mai es perda l’essència i la màgia que fan de les Falles un esdeveniment únic.
Mantindre la presència de la música de banda en les Falles no és només una qüestió de tradició, és una qüestió d’ànima. Cada pasdoble i cada peça festera és un llaç invisible que uneix a generacions i que fa vibrar l’esperit faller en cada racó de València. Si les Falles són una gran història contada en foc i art, la música és el llenguatge que li dona veu a eixa història, el so que toca el cor i que converteix cada acte en un moment inoblidable.
Hui en dia, les bandes de música han sigut reemplaçades en molts actes per formacions més xicotetes, com les xarangues. Encara que estes agrupacions ofereixen diversió i espontaneïtat, en moltes ocasions no aconsegueixen capturar el pes i la riquesa sonora d’una banda completa. És en els matisos i en la complexitat d’una banda de música on realment es sent l’essència de la música de les Falles, la seua capacitat per a emocionar i connectar a tots en un mateix pols. En paraules de Miguel Hernández, president de la Coordinadora de Societats Musicals Federades de la Ciutat de València, la presència de xarangues amb pocs músics ha arribat a ser una “competència deslleial” per a les bandes, en detriment de la qualitat artística de les Falles. En reduir el nombre de músics i d’instruments, la interpretació perd força, i amb ella es diluïx part de la identitat sonora de la festa. No obstant això, Hernández també veu una llum d’esperança: poc a poc, es comença a entendre que, sense les bandes de música, les Falles no serien iguals. Encara que la música de banda és part essencial de les Falles, no podem negar que hi ha aspectes que podrien millorar. A pesar de ser una festa tan grandiosa, el repertori de les Falles és relativament limitat. En comparació amb altres celebracions, on les bandes compten amb una gran varietat de peces tradicionals, les Falles han deixat de banda la renovació i expansió del seu repertori. Per a una festa que la UNESCO va reconèixer en 2016 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és fonamental que el ventall de composicions cresca i s’enriquisca, conservant la seua essència, però a la vegada incorporant noves obres que mantinguen viva esta tradició musical.
El camí per a aconseguir-ho és llarg, però necessari. Es tracta d’un esforç per a recuperar, crear i
actualitzar un patrimoni de la banda que estiga a l’altura de la rellevància i la bellesa de les Falles, perquè en el futur puguem gaudir d’un repertori tan extens i emocionant com l’esperit mateix de la festa. Les Falles i les Societats Musicals Valencianes són inseparables, un binomi que ha sabut mantindre viva una identitat que emociona i perdura. Hem de cuidar-lo, protegir-lo i, sobretot, celebrar-lo, perquè les Falles continuen sent la festa més gran, la festa que mai acaba de contar-se, perquè amb cada nova generació, continua escrivint una història plena de música i festa.
Hi ha una màgia especial en el tacte, un sentit que, a primera vista, sembla discret, però que amaga un immens poder. És a través del tacte que experimentem el món de manera pura, quan les nostres mans i dits connecten la realitat física amb l’emoció interna. Tocar és un acte primitiu i profundament humà; és sentir que formem part d’alguna cosa més gran, que tot el que ens envolta cobra vida a la nostra pell.
En les Falles, el tacte és subtil però fonamental. És el sentit que ens permet sentir la textura de la seda i els brodats dels vestits de fallera, com una segona pell que embolcalla el cos amb història, tradició i bellesa. Cada plec, cada botó i cada detall explica una història que les mans poden llegir. També trobem el tacte en els materials dels monuments: la fredor del marbre al matí, quan els primers raigs de sol banyen les figures, o la suavitat del cartó pintat dels ninots, que fa que l’art no sols es contemple, sinó que també es puga sentir.
Durant les nits màgiques de Falles, el tacte es transforma en una experiència compartida. Quan ens donem les mans durant l’Ofrena, en un gest d’afecte i germanor, sentim la força del poble valencià, unit per celebrar la seua identitat. Les flors, passades d’una mà a l’altra, són més que bellesa; el tacte dels pètals suaus simbolitza un record viu, un gest ple d’entrega i emoció.
El foc, amb la seua essència pura, és l’element que més intensament apel·la al tacte. La calor de les flames en la nit de la cremà ens toca l’ànima, recordantnos la fragilitat i bellesa de tot el que hem creat. És un moment sagrat, un ritual de destrucció i renaixement, on la proximitat amb el foc ens fa partícips d’una experiència única.
Els artistes fallers viuen la festa a través del tacte de manera única. Amb les seues mans plenes de saviesa, transformen materials simples en obres d’art majestuoses. Cada gest sobre el fang
o la fusta és una part essencial del procés creatiu, com si en tocar aquests materials estigueren modelant no sols figures físiques, sinó també emocions, records i somnis. Per a la gent gran, el tacte és un pont cap al passat. Quan passen les mans pels vestits tradicionals, per les fotos antigues o pels detalls de la festa que preparen, reviuen moments valuosos de la seua vida. És un contacte amb el passat que torna a la pell l’emoció de les primeres Falles.
El tacte també té un paper essencial en la seguretat de la festa. En una celebració on el foc és protagonista, la manipulació de coets, trons i masclets requereix un control precís. Les mans que encenen la metxa han de conèixer cada element a la perfecció. Així, el tacte no sols és creatiu, sinó també protector, garantint que la festa es mantinga en equilibri entre passió i seguretat. En definitiva, el tacte ens acosta a la festa d’una manera íntima i humana. És el sentit que ens permet connectar físicament amb allò que estimem: els objectes, les persones i els moments que fan de les Falles una experiència única i inoblidable. Sense el tacte, la festa seria incompleta, perquè només a través d’ell podem sentir plenament la intensitat de tot el que ens envolta.
El tacte és, possiblement, el sentit més discret en l’experiència de les Falles, però també un dels més íntims i potents. Quan pensem en aquesta festa, sovint ens venen al cap la visió dels monuments, el soroll de la musica o l’aroma de les flors i de la pólvora. Però el tacte ens parla d’una altra manera, sense paraules ni sons, connectant-nos amb l’essència mateixa de la celebració d’una forma més personal i profunda. Al llarg de les Falles, el tacte està present en cada moment, donant significat a una sèrie de gestos i experiències que formen part de la festa. El contacte amb la seda dels vestits tradicionals, els brodats intricats i els teixits que omplin els armaris d’indumentària són una part fonamental de l’Exaltació, l’Ofrena o de qualsevol acte de celebració. Quan una fallera acaricia el seu vestit, sent no sols la textura suau de la tela, sinó també el pes de la història i la tradició que representa. Aquest vestit és molt més que una peça de roba, és un símbol que, a través del tacte, connecta amb la memòria col·lectiva de generacions passades i futures.
El tacte ens recorda, així mateix, la fisicitat de les Falles en cada un dels seus detalls materials. En tocar les flors que es dipositen a la Mare de Déu en l’Ofrena, se sent una sensació de reverència, de cura i de respecte que transforma un simple gest en un acte ple de significat. Cada flor és un recordatori tangible de la devoció, una manera de fer visible, o millor dit, perceptible, la connexió espiritual que uneix cada persona amb la seua fe i amb la seua comunitat.
D’altra banda, el tacte també revela la vulnerabilitat i la fragilitat de les falles, especialment en el moment de la cremà. Abans que els monuments esdevinguen cendra, les figures de cartó i fusta ofereixen una textura característica, una suavitat enganxosa que desapareixerà en pocs moments. Quan es toca una falla, se sent la superfície aspra o llisa de cada figura, creada amb cura però destinada a un final efímer. La pell registra aquestes textures com una experiència efímera però
inesborrable, un últim contacte amb un monument que prompte desapareixerà en el fum i el foc. Finalment, el tacte és també una experiència compartida entre els fallers i la comunitat. Quan ens toquem els uns als altres en una abraçada, en una encaixada de mans o fins i tot en els balls de les revetlles, estem establint una connexió física i emocional que reforça els vincles entre les persones. A través del tacte, el poble de Xirivella i altres localitats que celebren les Falles s’enforteixen com a comunitat, construint records que perduraran gràcies a la força d’aquestes experiències compartides.
Així doncs, el tacte ens ofereix una manera de “llegir” les Falles des d’un punt de vista menys obvi, però profundament significatiu. És un llenguatge que no es veu ni s’escolta, però que deixa una empremta duradora, mantenint viva la memòria d’una festa que es sent en cada porus de la pell.
Quan parlem dels artistes , inevitablement pensem en les seues mans, en eixes eines màgiques i alhora humils que han donat vida a les Falles al llarg dels anys. El tacte es converteix en un dels sentits més essencials i desenvolupats per aquests mestres, ja que, a través d’ell, transformen materials senzills en obres d’art efímeres que captiven a la societat i són testimoni de la nostra identitat col·lectiva.
Des del segle XIX, grans noms han deixat empremta en el món faller. Els artistes fallers no només treballen el suro i la fusta com materials bàsics; les seues mans creen volums, donen vida a formes que parlen, criden i, de vegades, fins i tot provoquen la reflexió. Així, amb les seues mans, aquests mestres acaricien no sols els materials, sinó també l’esperit de qui contempla les seues creacions.
Començant amb els pioners com Regino Mas i Vicent Benedito, els artistes fallers van definir un estil que mesclava la sàtira amb l’habilitat artística. Mas, per exemple, va portar una sensibilitat inusual en els anys vint, jugant amb volums que dotaven
Doctor Gómez Ferrer
els monuments d’una presència gairebé humana. Les seues mans, com les de Benedito, exploraven textures, modelaven i donaven vida a figures carregades de crítica social. Les seues escultures no eren només formes; eren missatges tàctils que convidaven l’espectador a reflexionar sobre els aspectes més profunds de la societat. Noms que perduren en la memòria col·lectiva d’un poble que admira l’obra dels nostres mestres pioners, a qui honrem cada març com ara al mestre Ibáñez, a José Pascual Ibáñez, per sempre ‘’Pepet’’, un home que en desenes de falles a les seues esquenes ens ha deixat imatges i falles històriques a la Plaça del Pilar, Convent Jerusalem o al seu poble natal, Borriana, també en imatges històriques com Sorolla a la Plaça de l’Ajuntament de València. Noms com el de Hermógenes Aroca, artista referent a les falles infantils on te 4 ninots indultats, tots en la Falla Almirall Cadars – Compte d’Altea. Ell, junt a Joan Canet, en qui va mantenir sempre una gran i bonica batalla
fallera a la secció especial, va ser el dominant en l’època de l’estil barroc a les falles infantils, en escenes costumistes i reproduccions d’obres clàssiques de la pintura valenciana. El procés de creació és essencialment un viatge tàctil. Els materials són gairebé sagrats en les mans de l’artista: el suro, la fusta, el cartró pedra... Cada un d’ells ofereix una resistència, una textura i una sensació que requereix ser domada, acariciada, polida. En les dècades següents, artistes com Vicente Luna, Julio Monterrubio o Paco Giner van continuar la tradició, treballant amb aquests materials com qui tracta una pedra preciosa. Giner, per exemple, era conegut per la seua destresa per convertir el suro en figures amb detalls extraordinaris; per a ell, el tacte era la primera fase per a entendre com s’acomodaria el material a la seua visió.
Les mans del mestre faller se submergeixen en la pols, s’omplin de pintura, manipulen i modelen cadascuna de les formes que, poc a poc, van creant una obra amb volum i vida pròpia.
Quan arriben els moments finals i l’artista passa els dits per damunt dels detalls, es produeix un acte de comunió entre el creador i la seua obra: el tacte confirma que tot està on ha de ser, que l’obra està a punt per a ser exhibida. És un moment en què el monument deixa de ser matèria i es converteix en missatge. Aquest llegat es manté viu gràcies a la transmissió de l’art del tacte i el coneixement de materials de generació en generació. Avui, artistes contemporanis com Manolo García o Pedro Santaeulalia continuen la tradició d’aquests pioners, aportant la seua pròpia visió i alhora respectant la història de l’art faller. García, amb les seues impressionants estructures de grans dimensions, fa ús del tacte per a crear peces que dialoguen amb el vent, el sol, la llum i l’ombra. El seu treball no només implica el tacte físic dels materials, sinó també un sentit més ampli del que significa crear per a la comunitat. A través d’aquestes mans, les noves generacions aprenen que el monument faller és un esforç
d’amor cap a l’art i la societat. Els joves artistes són formats per a comprendre que cada monument és un reflex dels seus creadors, però també de les mans d’aquells que els van inspirar i que els han deixat el seu llegat. La tradició tàctil d’aquest art és, per tant, un fil conductor invisible que connecta totes les generacions de creadors fallers, oferint un record tàctil de la història compartida.
Quan els visitants recorren els carrers de València, contemplant i admirant els monuments fallers, també participen en aquest llenguatge tàctil. Encara que el públic no pot tocar les escultures, el simple fet de veure-les desperta una mena de connexió tàctil invisible. Els volums, les línies, les expressions, semblen traslladar la textura de la fusta o del suro al cor dels espectadors. És com si, d’alguna manera, el tacte de l’artista es convertira en un tacte visual que deixa empremta en qui ho observa.
Els monuments, encara que efímers, deixen una empremta tàctil en la memòria de qui els contempla. Aquest record, aquesta sensació de comunió amb l’artista a través de l’obra, es manté viu en la memòria, com si el tacte poguera traspassar el temps i l’espai. D’aquesta manera, el tacte es converteix en el fil que uneix creadors, materials, espectadors i història, oferint-nos una experiència completa i intensa que va molt més enllà de la simple observació.
Així, els monuments fallers, creats des del tacte i per al tacte, esdevenen testimonis de la història i del sentiment d’una societat. Cada any, amb el foc de la cremà, aquests records tàctils es fonen en les cendres, però es mantenen vius en la memòria col·lectiva, passant de generació en generació com un missatge silenciós, però present i carregat de sentit.
El tacte és molt més que un sentit físic; és una porta d’accés als records i a les emocions més profundes. Durant les Falles, aquesta connexió es fa encara més intensa, especialment per a la gent gran, que viu la festa a través d’una finestra tàctil que els transporta a altres temps i moments viscuts. És un sentit que
Altre emotiu exemple és el moment en què passen la mà per les teles dels vestits fallers al moment en que els trauen per vestir nebodes, filles... Les sedes, brodats i textures són per a moltes persones majors autèntiques càpsules del temps. La sensació d’aquestes teles en les seues mans connecta amb records d’altres falles, d’altres anys en què van cosir o lluir aquests mateixos vestits. En tocar-los, reviuen experiències viscudes i se senten part de la continuïtat d’una tradició que han vist evolucionar al llarg dels anys.
Per a aquells que ja no poden participar de la festa com abans, el tacte esdevé una manera de compartir-la amb els més joves. Quan una àvia acaricia el cabell d’una néta que es prepara per a l’Ofrena, o quan un avi ajuda el seu nét a ajustar-se la faixa, no és només un gest físic, és una transmissió d’afecte, de memòria i de tradició. En eixe instant, el tacte es transforma en un pont entre generacions, un acte que condensa anys d’història familiar i festiva
Aquestes interaccions tàctils són especialment significatives perquè són moments en què la tradició no sols es rememora, sinó que també es transmet. Els néts i nétes que experimenten aquests moments no sols aprenen sobre les Falles; també reben un llegat emocional i cultural que els acompanyarà al llarg de la seua vida.
La memòria tàctil no es limita només a les persones; també està present en els monuments fallers, que encapsulen en les seues superfícies anys de tradició i evolució artística. Quan una persona major contempla un monument, sovint recorda altres falles, altres ninots, altres temàtiques. Encara que no els toque directament, la vista i l’experiència acumulada desperten una memòria tàctil interna que els fa reviure moments passats.
Aquestes experiències tàctils no són només un record del passat; també són una manera de mirar cap al futur. Quan una generació acaricia la mà d’una altra durant la festa, transmet una esperança silenciosa. És un gest que diu: “Aquesta tradició continua viva perquè tu la fas teua”. El tacte es converteix així en una manera d’assegurar-se que la festa, amb tot el seu significat, continuarà sent un element fonamental de la nostra identitat col·lectiva.
El tacte, en el context de les Falles, és una connexió íntima amb la memòria i amb el futur. És el fil conductor que uneix generacions i que fa que la festa siga més que un esdeveniment visual o sonor. És una experiència física i emocional que transcendeix el temps, mantenint viva una tradició que és tan profunda com les carícies que la sustenten.
Virginia Buj Professora en Educació Primària
El vestit de valenciana és una peça profundament arrelada en la tradició i la cultura valenciana, especialment vinculada a les Falles, una festivitat que té lloc en març i que porte en la sang des de ben menuda, però la influència de la qual s’estén durant tot l’any en la identitat de la regió. Més enllà de ser un simple vestit per a alguns, el vestit de valenciana és un símbol de pertinença, d’història i d’art, i es percep tant a través de la vista com del tacte, generant una experiència sensorial que es connecta amb les arrels culturals.
El tacte del vestit de valenciana reflecteix la riquesa de materials i el treball artesanal que el conforma. La tela, que sol ser de brocat, de sedes amb dibuixos més plans i clàssics, imita teixits antics, domassos, tapisseria o vellut. O l’estrela de la indumentària valenciana és l’espolí, que té una textura rica i densa, que aporta una sensació de luxe i complexitat, i les flors es teixen per separat i es mesclen i entreteixen en les teles de seda. El vestit és especial en la seua totalitat, amb els accessoris que es porten des del principi: el cancan, les enagües o calcetes, el cosset, les pintes, l’ornament, la mantellina... Això no sols reforça la seua presència visual, sinó que també subratlla el compromís de qui el porta amb la tradició. Cada capa del vestit té una funció simbòlica,
FALLA
Doctor Gómez Ferrer
i adjacents
però també una qualitat tàctil que permet a la persona que el porta sentir la història que es transmet amb el seu ús en cada acte que vivim durant l’any faller.
Més enllà de la seua textura, el vestit de valenciana té un fort simbolisme cultural. Cada detall, des dels brodats fins als colors i els accessoris, reflecteix un significat particular, que pot variar segons la localitat o la falla a què es pertanga. Els colors del vestit, per exemple, no són arbitraris. Sovint es trien per a representar elements de la naturalesa o per a retre homenatge a la ciutat de València i les seues tradicions.
El “vell” vestit de fallera, de fet, té una estreta relació amb el renaixement de la moda valenciana en el segle XVIII, quan es començà a adoptar un estil més elaborat amb influència de la cort francesa. A mesura que passaren els segles, el disseny i els detalls del vestit de valenciana evolucionaren, però la base i la simbologia es mantingueren fermes, representant l’esperit de la festa i la devoció cap a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València.
Quant a la confecció del vestit de valenciana, és, a més, una labor artesanal que implica la col·laboració de modistes, brodadores i dissenyadores que passen mesos creant cada peça personalitzada a mà. El brodat, un dels elements més característics del vestit, és un art en si mateix i pot ser realitzat amb fils d’or o plata, cosa que li dona una textura única que reflecteix l’habilitat dels artesans.
L’elaboració del vestit també està marcada per la importància de l’aixovar familiar i la transmissió intergeneracional. Moltes vegades, els vestits són heretats, i les famílies conserven peces de gran valor sentimental que passen de mares a filles, de ties a nebodes, d’àvies a nétes, la qual cosa afegeix una dimensió emocional al tacte del vestit i que per a mi suposa un gran vincle amb el passat, amb la memòria col·lectiva de generacions que han viscut i celebrat les festes que tant estimem, que tant defensem i que tant gaudim: les Falles. Per a acabar, m’agradaria fer èmfasi en que gaudiu i valoreu el vestit de valenciana, ja que és molt més que una peça de roba; és un objecte carregat d’història, d’emoció i de simbolisme cultural. A través de la seua textura, la suavitat de la seda, la rigidesa del cosset, el pes del cancan i la riquesa del brodat, es percep l’esforç i la dedicació de qui el crea, i la connexió amb una tradició que continua viva, teixint la identitat de València en cada fil, en cada puntada. El tacte no és sols una sensació física, sinó un pont cap al cor de la cultura fallera.
Atentament, Virginia Buj Anchel, mestra d’Educació Primària especialitzada en Audició i Llenguatge, Pedagogia terapèutica i Educació física. I, per descomptat, una persona amant de les Falles, fallera de cor des del dia en què vaig nàixer.
Les Falles són, per definició, una celebració del foc. Aquesta força elemental no sols és el centre de la festa, sinó també un símbol de transformació i renovació. Però el foc, amb tota la seua bellesa i significat, també porta implícits uns riscos que no es poden ignorar. En aquest context, el tacte es converteix en un aliat fonamental, tant per entendre el foc com per gestionar-lo amb respecte i seguretat.
Quan parlem del foc en les Falles, no ens referim només a un espectacle visual. És una experiència multisensorial, i el tacte juga un paper crucial. És el tacte el que ens permet sentir la calor radiant d’una flama o la textura de la pólvora, dos elements que encapsulen tant la màgia com el perill de la festa. Aquesta proximitat tàctil ens obliga a prendre consciència de la força del foc i del seu poder transformador i arrasador.
Les mans que manipulen la pólvora, encenen una metxa o s’encarreguen de muntar els monuments fallers han de ser conscients del que fan. Aquestes accions, que podrien semblar simples, són moments en què el tacte s’uneix a l’experiència i al respecte per a evitar accidents. Cada gest és una declaració de responsabilitat, un reconeixement de la perillositat del foc.
És vital recordar que el foc no perdona errors. Els fallers i falleres, especialment aquells involucrats en l’encesa de mascletaes, castells de focs artificials o la cremà, estan constantment exposats a materials inflamables i situacions de risc. Entre els perills més comuns estan les cremades, un perill evident quan es treballa amb flama directa o calor extrema. Les mans són les més afectades, ja que són les primeres a entrar en contacte amb materials calents.
Les explosions inesperades, manipular pólvora exigeix una atenció extrema, ja que una espurna mínima pot desencadenar una explosió. La inhalació de fums, durant la cremà, els materials cremats poden emetre fums tòxics. Protegir la pell i els pulmons és clau per evitar danys a llarg termini.
Recomanacions per a una festa segura
• No guardeu artefactes pirotècnics entre la roba ni en les butxaques.
• No manipuleu els seus components ni en traieu el contingut.
• Mai no els encengueu al costat o prop d’altres artefactes.
• Quan els utilitzeu a la via pública, recordeu que el carrer és de tothom i heu de fer-ho en els llocs autoritzats.
• Adquiriu els articles només a comerciants i professionals autoritzats per a això.
• No guardeu mai aquests articles a casa.
• Utilitzeu-los en espais oberts sense risc d’incendi.1
• Tot i els riscos, el contacte físic amb el foc i els seus elements és també un moment de comunió amb la festa. El gest d’encendre la metxa d’una mascletà o de contemplar de prop un monument en flames és un recordatori del poder purificador i transformador del
foc. És una experiència íntima i emotiva que connecta cada faller i fallera amb un ritual que transcendeix el temps.
• Les mans brutes de pols de pólvora o de cendra són símbols de l’esforç col·lectiu i de la passió que caracteritza les Falles. En eixes mans es troba el compromís amb una tradició que, any rere any, continua renovant-se sense perdre la seua essència.
El foc és, alhora, un dels elements més bells i més perillosos de les Falles. Conèixer-lo, respectarlo i celebrar-lo amb responsabilitat és essencial per mantindre viva aquesta tradició tan arrelada. Amb la guia del tacte, els fallers i falleres aconsegueixen equilibrar els riscos amb la màgia, garantint que el foc continue sent el centre simbòlic i emocional d’una de les festes més estimades del nostre patrimoni cultural.
Posar-se el vestit de valenciana és molt més que un gest quotidià; és ritual carregat de simbolisme, una connexió íntima amb la tradició i amb les persones que han fet d’aquest costum una obra d’art a través dels segles. Les Falles, com a festa plena de matisos sensorials, troben en l’acte de vestir-se un moment on el tacte es converteix en el protagonista, on les mans viatgen per les textures de la seda, el pes de les manteletes i la delicadesa dels brodats.
Per a moltes famílies, el moment de vestir-se és un acte comunitari, una dansa organitzada de mans expertes que col·loquen els plecs, ajusten les agulles i asseguren cada detall amb una cura reverencial. És habitual que siga l’àvia qui, amb una tendresa que només l’experiència pot oferir, ajude a posar les mantellines o a ajustar la peça perfecta de joieria. Aquestes mans transmeten més que habilitat: transmeten memòria, lligams familiars i l’essència mateixa de ser faller o fallera.
Al mateix temps, les mares, germanes o amigues també participen en aquest ritual, fent-lo un moment
Doctor Gómez Ferrer
de comunió, de nervis i, sobretot, d’alegria compartida. És en aquests instants on les històries del passat cobren vida, amb records de vestits antics, d’un acte d’Ofrena passat o d’aquell any on tot va eixir perfecte. Aquestes peces que es col·loquen amb tanta cura són el resultat d’un treball artesanal que connecta el passat amb el present. Noms com els de María Teresa Aroca, Amparo Fabra i Amparo Gálvez deixen una empremta inesborrable en el món de la indumentària valenciana. Molts noms, infinits, de dones que van ser pioneres en reivindicar la bellesa i la riquesa del vestit tradicional, adaptant-lo als nous temps sense perdre l’essència. Els dissenys i tècniques de moltes d’elles han passat de generació en generació, consolidant-se com autèntiques icones del patrimoni valencià.
És gràcies a artistes com elles que avui podem gaudir d’una indumentària tan variada i complexa, on cada peça —des de les enagües fins als brodats més intricats— parla d’una història personal i col·lectiva alhora. Quan les mans recorren la seda dels vestits o el metall fred d’una agulla de mantellina, el tacte es converteix en una porta d’entrada a les emocions. Eixe gest simple pot portar-nos al passat,
a la primera vegada que ens van vestir per a l’Ofrena, a aquella foto amb les amigues on la felicitat era palpable. També ens connecta amb l’ara, amb el moment present on, davant d’un mirall, cada detall pren forma fins a convertir-nos en una figura viva d’aquesta gran festa. Per a les falleres majors, aquest ritual de vestir-se té encara més pes. Cada peça del seu vestit està carregada de significat: els colors, els brodats i les joies formen part d’un llenguatge visual que comunica la seua importància dins de la festa. Però també és un moment humà, íntim, on el tacte els ajuda a connectar amb la seua pròpia experiència com a protagonistes d’una tradició que representa tot un poble, un batec uníson.
El vestit de valenciana no és només una peça de roba; és un portador de records, emocions i vivències que acompanyen a qui el porta. Des del moment en què les mans ajusten la manteleta fins al gest final d’agafar el ram de flors per a l’Ofrena, el tacte ens recorda qui som i d’on venim. És una experiència que travessa el temps, connectant-nos amb els qui ens han precedit i amb aquells que continuaran portant la tradició al futur.
Al posar-nos el vestit, no només sentim la textura de la roba o el pes de les joies; sentim el pas de les generacions, la dedicació d’artistes i indumentaristes que han perfeccionat aquest art, i el vincle etern amb una festa que ens defineix. És un moment on el tacte es transforma en memòria i identitat, i on cada detall cobra vida en les mans de qui perpetua la màgia de les Falles.
impactants: els monuments il·luminats
l’Ofrena. Però entre aquests moments subtil i fonamental que sosté l’essència
Pensem en l’acte de la “Replegà”,
Doctor Gómez Ferrer
També podem evocar el tacte de la pólvora en una despertà, quan el fred de les primeres hores del matí es combina amb el rugit vibrant dels coets en les nostres mans. És un moment ple de vida, on les mans que encenen els trons es converteixen en un vincle directe amb l’esperit faller, un record inesborrable que roman gravat en la memòria de grans i menuts. I què dir del moment d’estendre el mantell en els sopars al casal o a la carpa? El tacte de les mans que col·loquen els plats, dels abraços entre amics que es retroben cada any sota la llum càlida de les llums en el nom de la Falla. Són detalls que fan que cada celebració es convertisca en una memòria viscuda a flor de pell. Les nostres mans també són transmissors d’històries. Les d’una àvia, que ensenya amb paciència a posar-nos la faixa o ajusta l’agulla que fixarà la mantellina. Les de l’avi que, amb gestos meticulosos, ens mostra com s’ha de muntar el parador per al sopar de Sant Josep. Són aquestes mans les que han passat per generacions, portant amb elles el pes de la història i l’orgull de pertànyer a una tradició viva. Pensem en noms com els de la tia Amparo o la iaia María, que amb dedicació any rere any han repassat els plecs d’una falda o han restaurat un davantal desgastat pel pas del temps. En cada gest, aquestes mans han deixat una petjada d’amor i saviesa, connectant les generacions en una cadena invisible de records.
El tacte també és memòria viva. És el record del primer vestit que vam lluir en l’Ofrena, del ninot que vam acariciar en l’Exposició amb l’esperança de salvar-lo de les flames. És la rugositat de les cendres que queden després de la cremà, un tacte que simbolitza el final d’un cicle i l’inici d’un altre.
En tocar els monuments fallers, ja siguen grans escultures o ninots petits, estem tocant l’esforç, la passió i la dedicació de tot un any de treball. És com si, a través del contacte amb eixes superfícies, les històries, les rialles i les llàgrimes de qui ha fet possible la festa es quedaren gravades en la nostra pell. El tacte, al capdavall, és molt més que una sensació física. És un llenguatge d’emocions i records, de connexió amb la nostra identitat fallera i amb els qui han format part del nostre camí. És el que ens arrela al passat, al mateix temps que ens impulsa a crear nous moments i històries.
Quan passem la mà per una tela, per una flor o per les mans d’un amic en un acte faller, estem sentint molt més que textures: estem sentint la vida mateixa de la festa, una que ens uneix i que ens fa ser qui som. El tacte és, en definitiva, el fil invisible que cus memòria, present i futur, deixantnos records inesborrables que viuran per sempre en la nostra pell.
Deia Marcel Proust que una simple olor pot portar-nos de tornada a moments que crèiem oblidats, arrossegant-nos a través del temps amb una força quasi màgica. L’olfacte, tan discret i sovint silenciat, emergeix amb una veu pròpia en les Falles, elevant-se com un llenguatge íntim que parla de records, arrels i emocions. És un sentit poderós, capaç de transcendir el temps i l’espai per connectar-nos amb vivències que, de vegades, només existeixen en la memòria col·lectiva o en l’imaginari individual.
L’olor de la pólvora és, potser, el símbol més icònic d’aquesta connexió. Durant una mascletà, l’impacte és immediat: no sols s’escolta, es respira i es viu. El fum dens que s’alça al cel porta amb ell l’essència mateixa de la tradició, on transcendeix el moment present per unir-nos amb els nostres primers records fallers. És una aroma que evoca no sols la festa, sinó també la calidesa d’unes mans de l’avi o les rialles entre la multitud.
Però les Falles són també l’olor subtil de les flors durant l’Ofrena, quan els carrers s’omplin de clavells, roses i espígol, i cada aroma sembla contarnos una història diferent. Les flors, tan efímeres i belles, comparteixen amb els monuments fallers la destinació de nàixer per ser admirades abans de desaparéixer. Aquesta connexió entre l’aroma i l’efimeritat ens parla de la naturalesa mateixa de la festa: una celebració intensa i breu que roman en la memòria per sempre.
I què dir del fum de la cremà? És l’olor que posa fi al cicle, però també el que obri la porta al renaixement. La flama consumeix els monuments i, amb ells, les nostres emocions, transformant la fusta i el cartó en cendra. Aquesta olor, barrejada amb el silenci que segueix el foc, és una invitació a la reflexió, un recordatori de la impermanència de les coses belles.
Hi ha olors que ens connecten amb moments més personals. En el meu cas, l’aroma que em transporta és el que sorgeix en obrir l’armari de la meua àvia el dia de la presentació. Cada cop que el faig, l’aire es carrega d’una fragància única, una combinació de teles ben cuidades i l’essència de flors seques que es converteix en el preludi de la màgia de les Falles. És un instant íntim, ple de significat, que em connecta amb les cercaviles, amb els somriures i amb la vida que respira cada racó del nostre poble. Més enllà de l’experiència personal, l’olfacte ens uneix com a col·lectiu. És un fil invisible que connecta generacions, fent que els qui han viscut abans les Falles i els qui les viuen ara compartisquen una essència comuna. Aquestes vivències diferents ens recorden que les Falles són, sobretot, una experiència compartida, on cada sentit suma per crear una emoció completa. Finalment, l’olfacte en les Falles ens invita a reflexionar sobre el temps. Cada aroma, siga de pólvora, flors o fum, és una porta que ens retorna al passat i, alhora, ens projecta al futur. És el sentit que, com cap altre, ens permet viure el moment present mentre teixim memòries que perduraran en l’aire, esperant ser evocades en una nova bufada de vent carregada de festa. L’olfacte:
Doctor Gómez Ferrer
FALLA 2025 i adjacents
Hi ha instants en les Falles que no es poden explicar amb paraules, moments en què l’aroma esdevé el llenguatge universal que uneix el passat amb el present. És un perfum subtil però inconfusible: l’olor de la pólvora en l’aire, el suau aroma de les flors en l’Ofrena, la intensitat del fum en la cremà o la dolçor d’una xocolata calenta de matinada. Cada aroma és una porta a un record, un viatge inesperat que ens connecta amb persones, moments i emocions que creiem perdudes.
En els primers dies de març, quan els carrers comencen a despertar amb les primeres mascletaes, l’aire es transforma. La pólvora, forta i penetrant, no sols ompli els pulmons sinó que encén l’esperit. És l’olor de la festa que arranca, la promesa d’una tradició que torna amb força. No és casualitat que aquest perfum siga sinònim de vida: és un aroma que desperta emocions primàries, que ens fa sentir part d’un ritual que transcendeix generacions. És un aroma que ens recorda i ens trasllada a aquella
Doctor Gómez Ferrer
primera mascletà, a aquella en que el teu pare et duia a la Plaça en el tren, que ens deixava a l’Estació del Nord. Parle de records, dels meus però probablement dels teus, d’aquell en que corrents anaves als braços de la teua àvia que t’esperava al cantó per posar-te al millor lloc de la Plaça, ‘’ací s’escolta més fort’’. Però també hi ha aromes íntims, aquells que són menys visibles però que penetren en el cor de cadascú. Qui no recorda l’olor del vestit de fallera, eixe aroma barrejat de tela nova i colònia familiar que ens acompanya des de la infantesa? O el perfum de les flors que portem en l’Ofrena, humides i fresques, com una promesa oferida amb les mans plenes d’esperança. Per a moltes persones, aquests moments són sinònims d’infantesa, d’aquells dies en què les iaies preparaven cada detall amb devoció, amb l’aroma del temps i l’amor impregnant-ho tot. I clar, l’aroma del foc. Quan arriba la nit de la cremà, el foc devora els monuments i l’aire es carrega de fum i cendra. És una olor agredolça: la de l’adéu, però
també la d’un nou començament. És el perfum d’una festa que es consumeix per a renàixer, l’essència de les Falles condensada en eixos instants finals on el tacte del calor i l’aroma de la flama ens embolcallen com una abraçada eterna.
Les Falles són un mosaic de sensacions, però l’olfacte ens atrapa d’una manera única i profunda. Els records que ens evoca una olor no tenen rival, perquè són instants que tornen a viure amb la mateixa força amb què els vam viure per primera vegada. Quan sentim el perfum de les Falles, no sols estem respirant l’aire d’un moment: estem respirant la nostra història, el nostre poble, i, sobretot, el nostre cor.
En cada respiració d’aquesta festa es condensen segles d’història, d’alegries i de vivències. Perquè les Falles no sols es veuen, no sols s’escolten ni es toquen: també es viuen a través de l’aroma, el més subtil dels sentits i, alhora, el més poderós per fer-nos sentir que, per uns dies, la màgia es fa realitat.
Quan la pólvora esclata en l’aire de València, el món s’atura per un instant. És un perfum que no sols ompli els carrers, sinó que s’infiltra en l’ànima de totes i tots. Perquè l’olor de la pólvora no és només una aroma: és història, és tradició i és el preludi d’un espectacle únic al món. És la promesa de la festa, el batec d’una ciutat que vibra al ritme dels coets i els masclets. Les mascletaes, eixe art pirotècnic tan valencià, són la màxima expressió d’aquesta unió entre pólvora i emoció. Des de les places grans fins als barris més humils, l’olor de la pólvora anuncia que les Falles ja han començat i es que, com serà que és la pólvora que en cada racó de València podrem escoltar-la en els dies grans de la nostra festa. En més o menys organització i destresa la pólvora anuncia que ha arribat el temps del poc dormir, que els carrers estan engalanats de festa i tradició, uns carrers que es plenen de vida i de xiquetes en la seua caixa de fusta, segurament recollida d’algun berenar de la falla, tirant petards, fent màgia a les mans, sense donar-se compte que estan fent història, que ens ho estan donant tot.
Mestres com Vicente Caballer, el pioner que va elevar la pólvora a una obra d’art, o Brunchú, amb la seua passió pels ritmes intricats, han deixat empremta en els cels de València. En els últims anys, la figura de Reyes Martí s’ha convertit en sinònim d’excel·lència, de com una dona es planta a un món d’homes per reivindicar-se i plantar veu i posar rostre a una tradició tan nostra. També la de gent jove, que en la mà dels seus familiars estan construint un llegat que serà segur inesborrable per a totes, i que ens faran gaudir de moment que es guardaran no només a la retina, sinó al cor de tota fallera i valenciana. Gent que ens ha fet vibrar i que guardem en la memòria, de mestre com Gori que amb la seua capacitat per transformar la mascletà en un diàleg d’emocions ens dona testimoni de l’evolució i la creativitat que caracteritzen aquesta tradició.
Però si parlem de pólvora, també hem de recordar moments històrics com la ultima mascletà oficial en la Plaça de l’Ajuntament en el cicle de 2024, que va fer esclatar, literalment, tot el que va trobar al seu pas, cristalls, càmeres de televisió, telèfons i mirades que es mostraven atònits davant un moment que es va transformar en històric, en inesborrable, en impossible. I és difícil d’oblidar nits màgiques de castells de focs artificials firmats per grans
empreses com Europlà, que han dut la innovació a un altre nivell, creant espectacles que han travessat fronteres i han fet vibrar altres cultures.
L’olor de la pólvora també és el record de la infantesa. Qui no recorda eixos primers passos tímids, amb un tró de bac entre els dits i la por al primer esclat? El fum que quedava suspés en l’aire, barrejat amb el riure nerviós dels amics, o l’olor intensa després d’un coet mal encés que els més valents apagaven ràpidament amb la punta de la sabata. És també el record d’eixes mans expertes que ens mostraven com col·locar els masclets, com respectar el foc i estimar-lo.
La cremà, amb el seu fum dens i càlid, també aporta la seua aroma inconfusible. En eixe moment de catarsi col·lectiva, la pólvora s’uneix amb la fusta cremada i les teles dels monuments, creant un perfum que marca la fi d’un cicle i l’inici d’un altre. No és casualitat que aquesta olor siga tan evocadora: és un perfum que parla d’adéus, però també de renaixements.
Les falleres i els fallers porten aquesta aroma gravada en la seua memòria com un tresor intangible. L’olor de la pólvora és la veu de la festa, l’eco d’una tradició que mai desapareix. Perquè mentre hi haja pólvora en l’aire, València continuarà vivint, somiant i recordant.
Patricia Juliá i Carla Juliá
Orfebre i propietària de la marca
Més q Pintes i Murta
En el cor de cada març, València s’ompli d’aromes que anuncien l’arribada de la festa gran. Entre pólvora i flors, hi ha un protagonista que no passa desapercebut, l’olor del foc. Aquesta essència, que es mescla amb l’emoció col·lectiva, és l’alé de les Falles, un record viu que ens transporta al ritual més antic i universal de la humanitat, la connexió amb el foc.
El foc, element essencial en les Falles, carregat de simbolisme i significat profund. En esta reflexió, exploraré diversos aspectes que defineixen la seua presència i transcendència en la nostra festa: el foc com a símbol transformador, capaç de renovar i donar vida a través de la seua força; l’olor del foc, que desperta memòria i emocions arrelades a l’experiència col·lectiva; la seua dualitat intrínseca, ja que en ell coexisteixen la destrucció i la creació com a parts inseparables d’un mateix procés; i, finalment, les cendres, que esdevenen un record tangible, testimoni del pas d’un cicle i de la renovació que enforteix la nostra identitat cultural.
Doctor Gómez Ferrer
El foc com a símbol transformador
Des de temps ancestrals, el foc ha sigut un símbol de purificació, renovació i vida. En les Falles, aquest element central culmina en la nit màgica de la cremà, on el treball artístic d’un any s’entrega a les flames. Però, més enllà de la destrucció aparent, el foc té un significat molt més profund, és un ritual de transformació. L’olor del fum, que s’escampa per tota la ciutat, és testimoni d’aquest acte catàrtic. És una declaració que el cicle s’ha completat i que, com les cendres que queden, tot renaixerà amb més força.
L’olor del fum: memòria i emoció
Per a molts fallers i falleres, l’aroma que desprén el foc és més que un record, és una emoció. Des de les primeres hores de la cremà, quan les flames comencen a dansar amb les figures, fins al moment final, on només queda cendra, l’olor del fum marca la transició d’una etapa a una altra. És un llenguatge olfactiu que parla de l’esforç col·lectiu, de les històries contades per cada monument i del compromís amb la tradició. Aquesta olor té una força ritual única, perquè evoca tant la fi com el començament. Com en els antics rituals de foc celebrats per civilitzacions de tot el món, el fum ascendent acosta els desitjos i les emocions al cel, mentre que les cendres fertilitzen la il·lusió per al futur.
La dualitat del foc: destrucció i creació
El foc de les Falles no és només destrucció; és creació. És una metàfora de la vida mateixa, on cada final dona pas a un nou començament. La cremà no sols posa fi a les festes, és una promesa de renovació, una invitació a imaginar la següent gran obra d’art, el pròxim missatge cultural, la nova història que contarà cada falla. I l’olor? És el testimoni silenciós d’aquest viatge. És una marca que perdura en la memòria, evocant somriures, llàgrimes i l’esperança de tornar a començar.
Les cendres: el record tangible
Quan el foc s’apaga i el fum desapareix, les cendres són tot el que queda. Però aquestes cendres no són només el rastre d’allò que va ser, són la base del que serà. En elles es troba l’essència de les Falles, el record d’una comunitat que es reinventa cada any, que celebra la seua identitat i que mai oblida els arrels dels seus rituals.
En definitiva, l’olor del foc en les Falles és molt més que un element sensorial, és un símbol carregat de significats. Des del fum que s’enlaira fins a les cendres que descansen, cada part d’aquest procés ens connecta amb un ritual antic, amb la màgia del canvi i amb l’esperit viu d’una festa que sempre troba la manera de renàixer.
Despertar un 18 de març és una experiència diferent per a qualsevol fallera major, és un dia diferent, olora diferent, es palpa diferent. L’olor dels dies grans ja impregna l’aire, una barreja inconfusible de pólvora que s’esvaeix des del dia anterior, el cafè acabat de fer a la cuina i el perfum subtil que acompanya l’inici d’un dia que mai oblidarà, ha arribat el gran moment, el dia que tots esperàvem des del nomenament al casal, per fi està ací. Des de primera hora, les mans de familiars i amigues acaricien els plecs del seu vestit, ajustant cada detall. Les teles es despleguen amb cura, emetent aquell olor especial de brocat, de tradició. La seua mare li col·loca la peineta amb la delicadesa pròpia de qui sap que aquest és un moment únic. I al seu voltant, l’aroma del treballador de sabates, de gomina de cabell i de funda del cosset de mànega llarga nou ompli l’estança. És l’olor de la preparació, de la il·lusió.
Al casal, eixe lloc de reunió i bressol de la festa, l’aire està carregat de vivències. Cada paret guarda l’essència de la festa: l’aroma persistent de fusta vella impregnada de records, el perfum de paelles compartides, i aqueix rastre subtil de begudes que omplin gots i converses. L’olor dels trons de bac ressonant encara als racons i el polsim d’arena del carrer que s’introdueix als passadissos creen una barreja inconfusible. És un
casal que fa olor de vida, de història i de lligams que no es trenquen amb el temps. S’escolten tacons corrents, espardenyes reservades per eixe dia, de crits pel torn per a posar la mantellina en eixes mans expertes.
Abans de començar la jornada, al casal, la comissió es reuneix per donar-li l’última força després de la despertà. Allí, l’olor de bunyols calents i xocolata desfeta la transporta als seus primers anys de fallera infantil, quan les seues mans també van alçar un ram per primera vegada. Cada mos li retorna a eixa innocència, a eixe somni de xiqueta que avui es fa realitat, un dia on les llàgrimes es fan tan permanents al seu rostre, com l’emoció per saber que ja arriba el moment.
A mesura que s’acosta l’hora de l’Ofrena, l’aroma dels rams que omplen el casal es fa més intens, la florista ha dut els clavells que ofrenarem a la mareta i cada racó olora tradició i devoció. Cada clavell, cada margarida, cada rosa, representa un desig i un record. En agafar el ram, sent la frescor de les tiges humides a les mans, i amb això, la connexió amb totes les falleres que han passat per eixe mateix ritual.
El recorregut cap a la plaça de la Mare de Déu és un viatge sensorial en si mateix. Els carrers estan impregnats d’aromes familiars: els llocs de xurros amb la seua olor de fregit dolç, les flors que s’acumulen a les mans dels fallers, el perfum dels pètals caiguts i, al fons, la fragància subtil de l’encens que anuncia la proximitat del cor de la ciutat de València.
Estem prop, no caminen els peus, ho fa l’ànima, el cor que t’anima a seguir encara que el teu desig siga el d’aturar el temps, que no pase el temps perquè cada pas endavant és un menys per al final, per arribar a l’èxtasi.
En arribar davant la Verge, l’aire sembla més dens, carregat d’aquella combinació única de perfum floral i de l’espiritualitat de l’instant. En dipositar el ram, un silenci reverent l’envolta. L’aroma de les flors és com una abraçada: càlida, tendra, eterna. Les seues mans, que acaben de deixar el ram, senten encara la suavitat de les flors, com si no volgueren deixar anar aquest moment. En acabar el dia, ja a casa, l’olor del vestit, impregnat d’un mosaic aromàtic de flors i carrer, és un record viu del que ha viscut. I mentre es descalça i deixa els seus complements sobre el tocador, just abans de l’abraçada de la seua mare, una última fragància emergeix: la d’una tradició que mai es perdrà, perquè està gravada en cada fibra, en cada aroma i en cada memòria del cor d’una fallera.
Gemma Altur Alonso
Professora en educació primària, coordinadora del llibret en la seua comissió i ex-presidenta de la Federació de Lletres Falleres
Em pose davant l’ordinador amb una barreja de sentiments al no saber per on començar per escriure aquestes paraules. Per a mi les falles són un estil de vida. Una manera diferent de gaudir amb gent a la que veig com a la meua família i una manera de treballar per la nostra tradició i cultura.
Els sentiments són de manera molt general una emoció, un estat d’ànim o una actitud davant alguna cosa. Qui no ha tingut alguna barreja de sentiments al recordar una persona que t’ha vist créixer a la falla? Qui no té sentiments a l’escoltar el soroll de les traques i l’olor a pólvora? Veure la flama d’una falla el dia 19 i mil i un moments..
Els fallers i les falleres vivim les falles. És per això que per a nosaltres són molt més que una festa, són un sentiment que es grava a les nostres memòries. Recordar-les any rere any és tornar a sentir l’olor de pólvora, és reviure el caliu de les flames i les bandes de música omplint cada racó del poble.
Quan pensem en falles, hi ha una barreja molt gran de sentiments, ja que ens ve la nostàlgia de les persones que ja no estan, il·lusió de tot el viscut, alegria de reviure molts moments, cansament de les hores de treball, satisfacció dels resultats obtinguts, eufòria de la festa viscuda, il·lusió de tornar a traure les millors gales... i un gran llistat que no pararia de nomenar.
A tota aquesta barreja de sentiments, aquest any encara podríem afegir molts més sentiment degut a la Dana ocorreguda en gran part de les nostres poblacions. Els falleres i falleres han mostrat un gran sentiment cap a la població i han obert els casals per a ser punts de recollida, per a fer menjars... les falles són solidaritat, empatia, generositat. Les falles són sentiments.
Però si he de parlar de sentiments, per a mi, el sentiment més gran és quan agafe un llibret i fullege cada una de les parts que aquest conté.
Per a tots i totes els qui treballem pels nostres llibrets sabem que no són un grapat de lletres i explicacions dels monuments. Els llibrets fallers, són poesia, sàtira, assaig, disseny, il·lustració… i un llarg etcètera. Però sobretot els Llibrets de falla són Cultura Valenciana. Un vehicle de comunicació que, com sempre diguem, és allò que perdura després d’un exercici faller. Els llibrets fallers són sentiments.
Dins d’unes dècades, seran els llibrets els qui ens mostren el que està sent el nostre present. Els nostres llibrets mostraran tot el que significa per als fallers i falleres les Falles. Ens il·lustraran amb imatges el que érem, el que aconseguírem i el que som.
El llibret és l’únic element que no es crema després d’acabar un exercici. El llibret és el guardià de la nostra memòria. I ara més que mai, cal mantenir-la viva.
Per a mi, el llibret ocupa un lloc molt especial. Quan el llegim, ens transportem a la mirada dels artistes i als esforços de cada faller, convertint cada paraula en un record viu. Convertint cada moment en un sentiment.
Recordar les Falles és mantenir viu l’esperit d’una festa que celebra la creativitat, la unió i la bellesa efímera. I, entre el foc i l’alegria, el llibret ens convida a reviure amb paraules tot el que les Falles representen: art, cultura i emoció, escrites amb el cor i guardades per sempre a la memòria.
El nostre sentiment faller és orgull per la tradició, la pólvora com a emoció, la música com a ànima, la unió entre els fallers i falleres, l’emoció de cada moment... La cremà, que posa fi a les Falles, representa el sentiment de renovació i l’acceptació del pas del temps, però també una barreja d’emocions i esperances.
Viure cada any les Falles com a sentiment, és sentir-se part d’una història viscuda, on cada un dels elements de la festa té un gran significat que ressona en l’ànima de cada faller i fallera.
Vivim, sentim i gaudim cada moment de la nostra tradició Fallera i sols així recordarem les falles amb sentiments.
Quan la nit del 19 de març arriba, València s’ompli d’una atmosfera que barreja l’anticipació, la tristesa i l’esperança. Els monuments fallers, majestuosos i plens d’històries, es preparen per al seu destí final: el foc. En aquest moment, la ciutat es transforma completament. La llum de les flames il·lumina els carrers, el so dels bombers i de la gent s’apaga lentament, i l’aire s’ompli d’un aroma que és molt més que fum. És l’olor del final, un perfum carregat de significats que connecta la festa amb el seu cicle de renaixement.
El fum que emergeix dels monuments fallers durant la cremà és un llenguatge sensorial en si mateix. Té una textura que impregna l’aire i sembla que ens parla de tot el que s’ha viscut en aquest any faller. És un fum dens, que conté la fragància de la fusta, la pintura, els cartells publicitaris que decoraven la falla i els detalls artesanals. És un fum que porta records: les nits al casal, l’olor de la pólvora durant les mascletaes, l’aroma de les flors en l’ofrena, el bes en aquella persona, l’abraç amb la xiqueta que tant t’estima.
Quan les flames ho devoren tot, l’olor del fum simbolitza molt més que destrucció. És un ritual de purificació, una manera de deixar enrere tot allò que ja no ens serveix, tot allò que forma part del passat, per donar lloc a un futur ple de promeses. Aquest fum no sols s’eleva cap al cel; també penetra en la memòria, impregnant cada racó de la nostra experiència sensorial i emocional.
La cremà té una naturalesa única: és alhora una fi i un nou començament. Aquesta dualitat es reflecteix en altres moments de la vida que també porten un aroma específic. Pensem en el final d’un curs escolar, per exemple. Els pupitres buits, l’olor del guix que encara flota en l’aire, el perfum del paper d’exàmens acabats. O en el final d’un concert, amb l’aroma barrejat de suor, emoció i cerveses vessades. Tots aquests moments tenen una essència pròpia, una olor que ens acompanya molt després que l’instant haja passat.
Però cap d’aquests finals té el component de ritual col·lectiu que caracteritza la cremà. Quan veiem les flames consumir una falla, sentim no només el comiat d’una festa, sinó també la presència d’una comunitat unida. Aquest fum no és individual; és compartit, com un fil invisible que connecta totes les persones presents.
Durant la cremà, és inevitable que el fum ens recorde el casal, aquell espai sagrat on es cou la festa durant tot l’any. L’aroma del casal —que combina el perfum de la fusta antiga, les taules plenes de begudes i els records de milers de reunions— sembla fusionar-se amb el fum del foc. És com si el casal mateix es fon en aquell moment, unint-se al comiat.
Aquest fum porta també el rastre de l’energia acumulada durant les Falles: els sopars plens de rialles, les discussions per la confecció del monument, els balls que s’estiren fins a la matinada. És un fum que parla de vida, encara que siga l’última etapa d’aquest cicle faller. Si tanquem els ulls, podem imaginar els colors del fum durant la cremà. No és només gris. És roig, com les flames que s’alcen al cel; és daurat, com la il·luminació de les falles en la nit; és negre, com l’oblit que deixem enrere. I aquests colors no només es veuen, sinó que es respiren. Cada inhalació és un record, una història que s’acaba i que alhora dona lloc a una altra. Dies després de la cremà, l’olor del fum encara roman en l’aire. Caminem pels carrers de València i sembla que el perfum de les Falles s’ha quedat enganxat a les parets, als fanals, als arbres. És com si la ciutat mateixa ens volguera recordar que la festa no s’ha anat del tot, que encara viu en les cendres que es van escampar durant aquella nit. Aquest fenomen té alguna cosa de màgic. Ens diu que les Falles mai desapareixen completament. Que, igual que l’olor que es queda en la roba després d’una nit al casal, les emocions que hem viscut durant la festa continuen amb nosaltres, com una empremta inesborrable. Finalment, la cremà no només fa olor de comiat; fa olor d’esperança. Perquè, mentre les flames consumeixen el passat, deixen darrere una promesa de renovació. Cada any, les Falles es reinventen, però sempre mantenen l’essència que les fa úniques. L’olor del fum de la cremà és el perfum d’aquesta transformació: un record que ens acompanya fins que torna a començar el cicle.
Quan pensem en les Falles, no només recordem mascletaes, monuments i pólvora, també ens ve a la ment aquella sensació màgica que teníem quan érem criatures. L’olor de la festa es barreja amb els primers records familiars, amb aquelles emocions pures que no es poden tornar a repetir, però que mai s’obliden. Perquè les Falles no només són una festa, són un pont al passat, a aquella època en què tot era descobriment i sorpresa.
El dia de la Presentació de la comissió era sempre especial. Eixe matí començava amb nervis i il·lusió. Hi havia el moment sagrat d’obrir l’armari. Aquella porta que no s’obria des de feia mesos, però que amagava autèntics tresors: els vestits de fallera i faller, les mantellines, els adreços, els mitjons de fil i les sabates amb lluentons. En obrir aquell armari, un aire pesat, barreja de fusta antiga, colònia i naftalina, es feia present. Aquell aroma ens avisava que la festa començava de veritat, que estàvem a punt de formar part d’alguna cosa gran, encara que no entenguérem del tot el seu significat.
Aquella olor d’armari es convertia en una declaració de festes: era l’anunci que els carrers plens de música i colors estaven a prop. Era com si, en eixe moment, les Falles baixaren del calendari i entraren directament en les nostres vides.
Un dels records més entranyables per a qualsevol xiquet o xiqueta faller és el moment de vestir-se. Al menjador de casa, tota la família es reunia per a ajudar-se mútuament. L’olor del planxat de les faldes, del midó utilitzat per a donar rigidesa als cancans, de les cremes per a pentinar les falleres majors... Tot tenia un aroma únic, un perfum que només podia aparéixer en aquells moments especials.
El pare intentava lligar el mocador amb un nus perfecte, la mare revisava que no faltara cap detall al vestit, els iaios miraven amb orgull des de la porta, i els germans jugaven entre les cadires. L’olor del arrós al forn es barrejava amb la colònia infantil, i tot aquell mosaic d’aromes es quedava gravat per sempre.
Quan creixem, l’olor d’un armari que s’obri després de mesos ens torna a portar a eixos moments. És com una màquina del temps sensorial. Podem tancar els ulls i veure de nou aquelles escenes: el vestit que ens quedava un poc gran, els mitjons que sempre ens molestaven, la veu de la mare dient-nos que ens estiguérem quiets mentre ens posava els adreços... Cada vegada que ens trobem amb eixe aroma, la infància torna. I en eixa tornada no sols recordem el moment en si, sinó també l’emoció d’estar rodejat de les persones que estimem.
Les Falles també eren el moment en què, com a infants, descobríem que no estàvem sols. L’olor del casal ple de gent, el perfum de la xocolata calenta amb fartons que es repartia a la nit, el fum de les paelles que es cuinaven al carrer... Totes aquestes olors formaven part d’una experiència que no enteníem del tot, però que ens ensenyava el valor de compartir. Eixes olors ens ajuden a entendre que les Falles no eren només la nostra família, sinó que eren totes les famílies juntes, creant un univers comú ple de riures, música i tradició.
Ara, quan som persones adultes, busquem transmetre eixa mateixa experiència a les generacions més joves. Fem tot el possible perquè els nostres fills i filles senten el mateix que nosaltres sentíem en obrir l’armari o en vestir-se davant de l’espill. És una herència que no es pot escriure ni guardar en una caixa, però que es transmet amb cada vestit, amb cada mocador i amb cada olor que es filtra en l’aire de març.
Xavier Borràs
Periodista i assessor de grup parlamentari
De sensacions, captades per qualsevol dels sentits humans, hi ha poques tan intenses com l’olor. L’olfacte és un magatzem enorme, creixent, un registre inesgotable, un misteri a l’aguait. Impossible oblidar els primers aromes de l’adolescència en els incipients jocs amorosos, impossible oblidar l’olor de la pólvora una vegada l’has vibrat, impossible oblidar la fragància de la falla que es crema davant dels teus nassos convertint en record el que abans era monument.
És una llàstima, i alhora una fantasia, que aquest moment tan sublim del foc i el fum ens diga que tot ha acabat i que hem de marxar a casa fins a l’any que vindrà. És llastimós perquè, invariablement, l’associem amb la fi de la festa i el recompte de totes les alegries gastades sense mirament. Benjamin Button, el personatge literari de Fitzgerald, va nàixer iaio a punt de la mort i va morir fet un nadó. El món invertit, la vida capgirada. Estaria bé, per allò de reconciliar-nos amb l’acte faller més purificador, començar la festa amb una magnífica foguera i rematar-la alçant el monument i mantenint-lo intacte durant tot l’any. Així ja no vindrien els turistes i els forasters a dir-nos la frase tan escoltada: “Qué pena de falla, con lo bonita que era y la quemáis.”
Com no pot deixar de reflexionar sobre la culminació incendiària de la festa fallera. És prou obvi pensar que, abans que la sàtira i el ninot, hi va haver quatre garbes de llenya o espigues amb forma semblant a l’humà i alguna peça de roba que embellira l’invent. Supose que l’origen més primigeni de les falles no està documentat; i si ho està, tanmateix, ho dic com ho pense. M’imagine les ganes de construir realitats quotidianes per a, tot seguit, botar-les foc. L’olor de
la rutina, del camp, l’olor del treball traslladat a la plaça del poble amb un missatge a un temps noble i pèrfid, tal com som els valencians. L’olor, sí. Perquè aquesta terra nostra, tan rica en manifestacions oloroses, necessita sucumbir cada any, morir d’èxit, per a tornar l’any següent amb més força i més vida. Si fa olor de foc és que anem bé, que seguim sent nosaltres. I prou xe, que m’encenc.
Quan el vent d’una nit de març porta l’aroma de la pólvora o el fum de la cremà, moltes persones connecten de manera immediata amb la festa fallera. Però, per a qui no pot olorar, eixes sensacions es converteixen en records explicats, en experiències compartides, o en estímuls que cobren un nou significat a través d’altres sentits. La vivència de les Falles per a una persona amb anòsmia és un viatge sensorial diferent, ple de reinterpretacions i adaptacions. És com si, en absència d’un dels canals més evocadors, el món es reinventara en formes inesperades. Sense l’olor, l’aire ple de pólvora o el fum que envolta els carrers són substituïts per la vista, el tacte i el so, components que amplifiquen cada instant de la festa. Per a qui no pot olorar, el foc de la cremà es converteix en una dansa visual de flames que cremen amb intensitat, reflectint-se als ulls de qui contempla. Les històries contades per les amigues o els familiars sobre com el fum impregna l’ambient serveixen per a imaginar eixe final ritual de la festa. Així, l’absència d’olor és compensada amb paraules que transmeten l’essència d’allò que no es pot percebre directament.
Doctor Gómez Ferrer
El so dels petards, de les mascletaes, o del murmuri emocionat del públic es transforma en un paisatge auditiu que substitueix la dimensió olfactiva. És un llenguatge ric, ple de ritmes, explosions i silencis carregats de solemnitat. La tradició es manté viva a través de la combinació d’aquests estímuls, que en absència de l’olfacte es converteixen en els protagonistes de l’experiència.
El tacte adquireix una nova rellevància per a qui viu les Falles sense olorar-les. És en la carícia de la seda d’un vestit faller, en la calor que desprén una flama, o en el frec d’una mà amiga, on es troben les connexions amb la festa. L’absència de l’olor de les flors en l’Ofrena, per exemple, queda compensada per la sensació del pes del ram, per la humitat que es desprén de les tiges o per la vibració de cada pas en els carrers plens de devoció.
La festa es converteix en una experiència col·lectiva, on el que manca en percepció directa es compensa amb el caliu humà. La família, el casal i les amistats juguen un paper essencial a l’hora d’explicar, descriure i compartir sensacions. Així, l’aroma de la pólvora o el perfum de les flors passen a ser records compartits, vivències col·lectives que travessen qualsevol limitació sensorial. Vivir les Falles sense olorar-les és una oportunitat per a redescobrir cada detall d’aquesta festa inigualable. És comprovar que l’absència d’un sentit no significa la pèrdua de la màgia, sinó l’oportunitat de viure-la d’una forma única i igualment enriquidora. Les Falles són, al cap i a la fi, un mosaic de sensacions que qualsevol pot sentir en tota la seua plenitud, siga quina siga la seua manera de percebre el món.
En el cor de València, quan arriba el mes de març, la ciutat es cobreix d’un halo de fervor, colors vibrants i sons que anuncien l’inici d’una de les festes més emblemàtiques d’Espanya: les Falles. No obstant això, si hi ha un moment que encapsula tota l’essència d’aquesta celebració, aquest és, sense dubte, el dia de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Com a fallera, he tingut la sort de viure aquest ritual des de diverses perspectives, però hui, en aquest article, vos convide a recórrer-lo a través dels cinc sentits, una experiència que transcendeix allò físic i es converteix en un acte profund de devoció, tradició i germanor. El sol comença a decaure sobre la ciutat mentre la multitud es congrega a la plaça de la Mare de Déu, punt d’arribada de l’Ofrena. L’escenari és espectacular: milers de persones vestides amb els seus vestits tradicionals, dones, homes, xiquetes i xiquets, recorrem la ciutat amb passos decidits. A la llunyania, la silueta de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats s’alça com un símbol d’il·lusió i confiança. Al seu voltant, una processó interminable d’ofrenes florals s’estén com un riu de colors que flueix sense parar, com un tribut a la patrona de la ciutat.
La vibrant mescla d’aromes t’envolta i commou. Les flors fresques dominen l’aire: roses i clavells són l’emblema de la festa. L’aire s’impregna d’un perfum inconfusible que, per un instant, transporta la memòria col·lectiva de valencianes, valencians i visitants a través dels anys. Aquesta aroma, junt amb la brisa que comença a bufar, genera una sensació de recolliment i solemnitat.
El murmuri de la multitud és el primer que s’escolta al començament del recorregut. Les falleres i els fallers, carregats amb rams de flors, avancem lentament pels carrers de València. A cada pas, es pot sentir el so de les sabates sobre el paviment, els murmuris d’amics i familiars que s’animen mútuament, i la música de les bandes que acompanyen la processó. Aquestes interpreten peces tradicionals, algunes pertanyents al repertori valencià més antic, amb notes que es barregen amb l’alegria dels xiquets i xiquetes que, amb els seus vestits de fallera, desfilen al ritme de la música i els crits d’ànim dels presents.
No obstant això, és el moment en què cada fallera i cada faller arriba davant de la Mare de Déu quan l’ambient es transforma. En aquest instant, el bullici s’apaga i un silenci respectuós s’instal·la a la plaça. Només s’escolta el suau cruixir de les flors en ser dipositades a l’altar floral, el murmuri de les oracions en cada racó i la melodia subtil d’una banda que, amb la seua
música, acompanya els devots en l’ofrena. La combinació de sons crea una atmosfera d’emoció profunda, com si el temps s’haguera detingut, mentre tota la ciutat s’inclina en reverència davant la seua patrona.
L’Ofrena de Flors no és només un espectacle visual; és també una experiència sensorial on el tacte juga un paper fonamental. En sostenir el ram de flors, es pot sentir la suavitat dels pètals, la frescor de les flors acabades de tallar i la humitat de la terra que encara porten. Les mans, en ajustar i col·locar cada flor amb cura, transmeten la connexió amb generacions passades que, com cada faller i fallera en aquest dia, han viscut aquest ritual amb el mateix respecte i estima.
El dia de l’Ofrena també és un dia d’encontres, de compartir moments d’alegria i, com no podia ser d’una altra manera, de gaudir de la gastronomia típica de les Falles. Durant el recorregut, és comú veure fallers i falleres fent una pausa per a degustar entrepans d’embotit o fartons acompanyats d’orxata. El sabor dolç i refrescant de l’orxata calma la gola cansada pel calor i l’esforç de la caminada.
L’Ofrena de Flors és molt més que un desfilada de flors i vestits. És un acte d’amor i devoció, una promesa, una súplica, una celebració. És l’essència mateixa de les Falles, un acte que es viu, es sent i es gaudeix amb el cor.
El sabor de les Falles no és només el que tastem, és una experiència que impregna cada moment viscut, cada racó del casal i cada instant compartit al voltant d’una taula. És una evocació constant de records col·lectius, d’un passat que mai se’n va, perquè es reinventa cada any en cada mos, en cada glop. Els sabors ens uneixen, ens recorden que som part d’una mateixa història, d’un mateix batec comunitari que es fon amb l’olor dels bunyols fregits i el so alegre del brindis en una nit de març mentre inaugurem la carpa, mentre parla la Fallera Major.
No és casual que els moments més especials de la festa es visquen al voltant de la gastronomia. La paella que es cuina amb paciència, amb amor, amb les mans de qui sap que està fent alguna cosa més que un plat, està cuinant un moment, un record que quedarà per sempre gravat en la memòria dels qui comparteixen la taula. En cada mos es percep la història de la terra, del foc, de les persones que han transmès de generació en generació les receptes que defineixen el caràcter d’un poble.
Les Falles són també sabor. Els bunyols ens retornen als moments de la infància, a quan les nostres àvies, amb les mans plenes de farina, feien girar la massa entre els dits, amb aquell moviment tan màgic, fins a submergir-la en l’oli calent. El primer mos, cruixent i dolç, és un xicotet miracle, un ritual que es repeteix any rere any, inalterable, perquè forma part de la nostra essència.
Però el gust de les Falles no s’acaba aquí. És també la unió que naix al casal, en les nits fresques de març, quan les llargues taules de fusta s’omplen de gent, de rialles, d’històries compartides entre plats de carn d’olla i xurros, entre retrobaments en aquella especial
persona que no tens al teu dia a dia, en aquell primer amor, en aquella primera mirada que recordes quan eres només un xiquet que tirava petards en un caixó de fusta. És la mà de qui et passa el plat, de qui et convida a tastar el seu menjar, en un gest que és molt més que una simple invitació: és un acte d’amistat, de germanor, de pertinença a una mateixa família fallera.
Aquesta experiència es torna encara més profunda per a les persones que es dediquen a cuinar al casal, aquelles mans que remouen l’arròs, que calculen el punt exacte d’un guisat, que s’encarreguen de la brasa amb el mateix afecte amb què un pare acaricia el seu fill. Per a elles, el gust és una forma d’art, una dedicació que traspassa el simple fet de nodrir, perquè el que estan fent és crear moments, regalar records. En cada tros al plat que serveixen, estan alimentant no només el cos, sinó l’esperit de la festa. Aquelles dones, totes les recordem, que es deien Mari, es deien Teresa, es deia Encarnita, es deia Concha... eren elles les que ens donaven records sense saber-ho. En definitiva, el gust en les Falles és un fil invisible que ens uneix, una manera de sentir la festa amb intensitat i passió. Ens recorda que cada plat, cada sabor, és una història que es repeteix, que es transmet de generació en generació, i que ens fa partícips d’un ritual que no caduca, que sempre és nou, sempre emocionant. Els sabors de la festa no són només ingredients en un plat, són la nostra essència feta gust, són records, són història, són casal. Són Falles.
Doctor Gómez Ferrer
Quan parlem de les Falles, sovint pensem en la llum, el foc i la pólvora, però hi ha un altre element essencial que conforma l’ànima d’aquesta festa: el gust. És una porta sensorial que ens transporta a moments passats, a records que viatgen per l’aire carregat de festa i que s’assenten amb força en cada mos, en cada glop, en cada aroma.
Les Falles no serien les mateixes sense la seua rica tradició gastronòmica. Els bunyols de carabassa, calents i acabats de fregir, són molt més que un dolç. Cada bunyol evoca els matins assolellats de març, amb el sucre brillant a les mans dels més menuts i l’olor de fregit que s’escampa pels carrers, barrejant-se amb l’aroma de pólvora de la despertà.
La paella, el plat insígnia de la nostra terra, no sols alimenta el cos, sinó que uneix les famílies i la comissió fallera al voltant d’una taula plena de rialles i converses. El ritual de preparar-la, d’escoltar el cruixir de l’arròs mentre es cuina, és tan important com el fet de menjarla. És un símbol d’unió i d’identitat, una manifestació cultural que esdevé protagonista en els dies grans de la festa.
El gust no sols connecta amb el passat, sinó que nodreix el present amb una intensitat que és difícil d’igualar. Els xurros i el xocolate desfet, que acompanyen les llargues nits al casal, són l’energia dolça que es comparteix en la fredor de la matinada. Són l’escalf per a qui balla fins l’alba, per a qui treballa en els últims preparatius o per a qui simplement vol gaudir d’un instant de pau abans que la música torne a esclatar.
En les Falles, menjar no és només una necessitat; és un acte de convivència. És en les sopars de germanor, en els esmorzars populars o en els berenars per als més menuts on es reforcen els lligams entre els membres de la comissió. El gust es converteix en una excusa per a retrobar-se, per a celebrar l’esforç comú i per a agrair tot el que cadascú aporta a la festa. Cada sabor que ens acompanya durant les Falles és un viatge al passat. Per als més majors, el gust d’un bunyol pot ser el record de la infantesa, d’aquells dies en què les mans de les seues mares o iaies preparaven les millors delícies al casal. Per als més joves, és el descobriment d’una tradició que viuran i transmetran a futures generacions.
El gust, com la resta dels sentits, esdevé un llenguatge universal durant les Falles. És una manera de dir “estic ací”, de compartir i de fer festa. Cada plat cuinat amb amor, cada dolç oferit amb un somriure, cada copa brindada amb alegria ens recorda que la festa no només es veu o s’escolta, sinó que es viu i es degusta en tota la seua plenitud.
Amb cada mos i cada aroma, el gust ens parla d’una història col·lectiva que uneix generacions. És la mà que ens uneix amb el passat, però també la que ens empeny cap al futur. Les Falles són un espai on els sabors es converteixen en records, on cada plat, per senzill que siga, té el poder d’unir, d’evocar i de fer-nos sentir part d’alguna cosa molt més gran que nosaltres mateixos.
En definitiva, l’essència del sabor en les Falles no sols ompli l’estómac, sinó també l’ànima. Cada mos és un homenatge a la nostra història i una promesa que la festa, com els sabors que l’acompanyen, mai deixarà d’evolucionar i de ser compartida.
Les Falles són molt més que llum i pólvora; són també un univers que ens parla d’unió, tradició i convivència. A la cuina del casal, l’aroma del menjar impregna les parets, però també els cors de les persones que la viuen. És en aquest espai senzill però màgic on la festa pren un altre sentit, on els plats esdevenen símbols d’unió i d’amor
En el casal, el fum de la paella s’alça amb el sol dels migdies fallers, com si portara amb ell una promesa d’alegria i germanor. Les mans que remouen l’arròs, que afegeixen la carn i les verdures amb una precisió que només dona l’experiència, no sols estan cuinant un plat. Estan creant un moment únic, un instant compartit que es repetirà any rere any, però que mai serà igual ni en les mateixes persones.
A les Falles, la gastronomia no és només menjar, sinó una manera de connectar amb les persones que ens envolten. Les persones darrere dels fogons del casal no són només cuineres i cuiners; són artistes, guardians d’un saber antic, transmissors d’una cultura que es cou lentament, amb amor i paciència. Cada plat és un homenatge a la festa i a la comunitat.
Hi ha plats que són imprescindibles en qualsevol casal faller. La paella, per descomptat, regna en les sobretaules, però també hi trobem les olles d’arròs amb fesols i naps, els guisats calents que reconforten en els dies de més fred, i els bunyols que endolcen les matinades d’activitat frenètica. Cada recepta amaga una història, un secret transmès de generació en generació, un gest d’amor que es plasma en cada mos.
Els bunyols de carabassa, fregits al moment, no són només un dolç; són una celebració de la terra i del treball col·lectiu. La tradició de fer-los en família, d’ensenyar als més joves com es prepara la massa i com es dóna forma a cada bunyol, és un record viu que enforteix els vincles entre generacions.
Durant les Falles, el menjar es converteix en un acte de generositat pura. Les persones que cuinen al casal no ho fan només per alimentar, sinó per regalar una part d’elles mateixes. És en els dinars comunitaris, en els sopars de germanor i en els esmorzars improvisats on es consoliden les relacions humanes que fan que la comissió siga una família.
Cada plat servit és una celebració del treball col·lectiu, un reconeixement a l’esforç de totes les persones que fan possible la festa. Quan ens asseiem al voltant de la taula, compartint un plat senzill però carregat de significat, ens adonem que les Falles no serien possibles sense eixos moments de convivència.
La gastronomia fallera no només alimenta el cos, sinó també l’ànima. És un recordatori de la importància de compartir, de treballar juntes i junts, de celebrar la vida a través dels sabors. Cada plat és un vincle que uneix el passat amb el present, que connecta les persones a través del temps i l’espai. Quan rememorem les Falles, no només recordem el foc o la música, sinó també el gust dels moments compartits, l’olor d’una cuina plena de vida, el sabor d’una paella feta amb estima. Perquè, al final, la gastronomia no és només un complement de la festa, sinó el seu cor i el seu ànima.
Cada plat cuinat, cada aroma que ompli l’aire durant les Falles, és una promesa: la de continuar celebrant juntes i junts, any rere any, la força d’una festa que és també una manera de viure.
Carn: Generalment de pollastre i conill.
Verdures: Bajoqueta (fesols verds) i garrofó (un tipus de fesol pla).
Arròs: Curt i de qualitat, com el de la varietat bomba o sénia.
Tomaca: Triturada o ratllada per a fer el sofregit.
Safrà: Per a donar color i sabor. Aigua, oli d’oliva, sal i pebre roig.
Opcional: Algunes receptes inclouen carxofes (sobretot en temporada) o un gra d’all al sofregit.
Doctor Gómez Ferrer
Coure una paella és molt més que un procediment culinari; és un ritual carregat de significat i tradició, una dansa harmoniosa entre ingredients, foc i paciència. Cada pas és un homenatge a la terra i a les mans que han fet d’aquest plat un emblema.
La màgia comença quan l’oli s’escalfa en la paella, el recipient que dona nom al plat. L’aroma de l’oli d’oliva s’eleva mentre la carn, trossejada amb cura, comença a daurar-se. El pollastre i el conill, amb les seues textures i sabors, s’enfosqueixen lleugerament, alliberant un perfum que promet el sabor intens que tindrà el plat final.
Després arriba el moment de les verdures. La bajoqueta i el garrofó, frescos i vibrants, es barregen amb la carn, absorbint el calor i deixant anar les seues essències. És com si, en aquest moment, la paella començarà a contar la seua història. Quan les verdures estan tendres, el sofregit de tomaca pren el protagonisme. La seua dolçor natural s’intensifica amb el toc subtil del pebre roig, que pinta el fons de la paella amb tons càlids. Aquest pas és com una declaració d’intencions, una promesa que la paella serà un viatge ple de sabors. L’aigua es vessa amb solemnitat, cobrint tots els ingredients. El foc
augmenta, i la mescla comença a bullir, creant un brou que concentra l’ànima de cada ingredient. El safrà es deixa caure com pols d’or, il·luminant el líquid amb el seu color únic i oferint una aroma que transforma la cuina en un santuari.
Quan el brou està llest, es reparteix l’arròs, el protagonista discret que absorbirà tots els sabors. S’escampa amb cura, com si es tractara de posar les últimes peces d’un mosaic perfecte. Els primers minuts són de foc viu, una explosió d’intensitat que marca l’inici de la seua cocció.
A mesura que el foc es redueix, l’arròs s’impregna del brou, absorbint cada matís de sabor. Aquest és el moment de la paciència, de deixar que el temps i el calor facen la seua màgia. No hi ha pressa; la paella sap que el seu moment arribarà.
Finalment, quan el líquid ha desaparegut, arriba el silenci. La paella reposa, deixant que els sabors s’assenten, com un secret que es prepara per ser revelat. Quan arriba a la taula, cada cullerada és una celebració, un tribut a la tradició i a la cultura que ens uneix al voltant d’aquest plat meravellós.
La paella és molt més que menjar; és una experiència sensorial, un acte d’amor i un record inesborrable de les Falles i de la vida compartida.
Rocío Muñoz Professora en Educació Primària
GCada any quan arriba març mols xiquets i xiquetes valencians estan il·lusionats perquè arriben les falles. Molts comenten el coets que han llaçat o que van a llançar el propers dies, les disfresses els balls que faran en el seus casals.
Quan arriba març els mestres tenim la oportunitat de poder treballar una part cultural de la nostra Comunitat i, com no, la part més artística. En molts col·legis, durant eixos dies, es veu a mestres carregats amb cartons, buscant pintures o materials que ens puguen ajudar a crear la nostra falla. A través d’aquesta proposta, els xiquets i xiquetes experimenten a través del tacte les diferents textures i formes dels materials que s’empren. Els passadissos s’omplin d’olor a pintura, cua, plastilina…A alguns xiquets i xiquetes això els resulta emocionant, encara que la major satisfacció arriba quan veuen que el que han fet està exposat al pati de l’escola. I, encara que no sempre és possible, el millor ve quan tot això ve acompanyat d’olor de pólvora fruit de la traca que farà possible que es creme la falla.
La música també té un paper principal en la festa, per eixe motiu s’aprofita perquè els xiquets i les xiquetes gaudisquen amb les cançons més tradicionals que inunden els carrers durant eixos dies. Tocar instruments, descobrir melodies, aprendre les notes…
Dins de la festa, no podem oblidar-nos de la gastronomia, la part més dolça d’aquesta tradició i segurament la que molts xiquets i xiquetes més gaudeixen, un xocolate calent acompanyat de magdalenes, coca o, si és possible, bunyols.
Per últim, és important tindre en compte que no tots els xiquets i les xiquetes gaudeixen amb el soroll que es desprèn, encara que per a molts és excitant, per a uns altres és patiment. En alguns casos anticipar i explicar pot reduir el sofriment, en altres casos farà falta alguna cosa més perquè tots els xiquets i les xiquetes puguen participar i gaudir.
GDurant les Falles, les sobretaules són molt més que un moment per a descansar. Es converteixen en autèntics espais de convivència, on la gastronomia uneix persones de totes les edats i orígens. És al voltant de la taula on les històries del passat, els somnis del futur i les rialles del present es combinen per a crear records que perduraran en el temps.
La màgia de les Falles també es reflecteix en aquelles amistats que, encara que llunyanes la resta de l’any, tornen a ser presents en els dies de festa. Els amics i familiars que viuen fora, sovint en altres ciutats o països, aprofiten aquesta ocasió per a retrobar-se amb la seua gent i reviure junts la tradició.
Al voltant de la taula, aquests retrobaments es converteixen en moments plens d’emoció. Els records dels anys passats es barregen amb els sabors dels plats típics: un mos de paella que porta a la memòria la infantesa, un bunyol que sap a rialles d’altres temps. Les converses flueixen amb naturalitat, i el temps sembla detindre’s per uns instants mentre es comparteixen històries i s’enforteixen vincles.
Les Falles són també un punt de trobada per a persones que visiten València per primera vegada. Els turistes que s’asseuen a una taula fallera descobreixen no només la gastronomia local, sinó també l’hospitalitat de la festa. És en eixes sobretaules on es produeix una autèntica interacció cultural: expliquem amb passió les tradicions, els plats que tenen davant, i la història de la nostra festa a gents vinguts de tota la geografia espanyola.
El turista, en canvi, aporta una perspectiva nova, una admiració fresca que ens fa redescobrir el valor de la nostra cultura. Les converses multilingües, els brindis compartits i la curiositat mútua esdevenen una forma de convivència que transcendeix les fronteres.
A les sobretaules falleres, el menjar és un llenguatge universal. Els plats preparats amb amor parlen de gratitud i alegria. Els cuiners i cuineres del casal, amb les seues mans expertes, creen autèntiques obres mestres que no sols omplin l’estómac, sinó també l’ànima.
Quan es comparteixen estos moments, no hi ha diferències: locals, visitants, joves i majors formen part d’un mateix ritual. Es parla dels monuments, es comenten les mascletaes, i s’imaginen els instants que encara han de vindre. En aquest espai, la festa continua amb la mateixa intensitat que en els carrers, però amb el caliu que només una taula plena de gent pot oferir.
Les sobretaules falleres són un reflex de tot allò que fa gran aquesta festa: la unió, la generositat i la celebració de la vida. Tant si són amics que tornen a casa, turistes que descobreixen València per primera vegada o els mateixos membres de la comissió, cadascú troba al voltant de la taula una llar momentània, un espai on conviure i compartir.
Perquè al final, el sabor de les Falles no només es troba en els plats, sinó en les persones que els comparteixen, en els llaços que es teixeixen i en els records que es creen junts.
Quan ens asseiem a gaudir d’un plat típic de les Falles, el que realment estem degustant no és només l’instant present, sinó també les memòries que aquest sabor desperta. Els sabors tenen una màgia particular: són capaços de capturar moments viscuts, emocions i persones que formen part de la nostra història personal i col·lectiva. Cada mos és com una clau que obri una porta al passat, a records que semblaven adormits però que, de sobte, tornen amb tota la seua força.
Un bunyol ens pot portar als matins més alegres de la infantesa, quan els carrers estaven plens de música, de riures i de l’olor dolça de la fregidora al casal. Però no és només el gust, sinó també el ritual al voltant del plat. És el moment de fer cua amb les mans fredes i les galtes roges, esperant aquell mos que sempre sembla millor quan el comparteixes amb els amics. Els sabors també són un fil conductor entre generacions. Recordem com les nostres iaies preparaven la massa dels bunyols o com ens ensenyaven, amb paciència infinita, a donar-los forma sense èxit. Aquestes experiències es graven a la memòria i fan que cada vegada que tastem eixe dolç, sentim que una part d’elles encara ens acompanya.
Hi ha sabors que també ens connecten amb les persones que ja no estan, però que continuen presents en cada detall de la festa. La fideuà que prepara un familiar, seguint la mateixa recepta que han fet servir durant anys, és un homenatge als que ens han deixat, però que van transmetre el seu amor per la cuina i per la festa.
El sabor no només és un recordatori; és també un consol.
És com si, en cada mos, tornàrem a compartir un moment amb aquelles persones que ens van ensenyar a estimar les Falles i la seua gastronomia.
A mesura que creixem, els sabors de les Falles ens acompanyen en cada etapa de la vida. En la joventut, el gust està carregat de l’energia frenètica dels dies de festa, de les llargues nits al casal, on el menjar és una excusa per a seguir celebrant. Quan arribem a l’edat adulta, aquests sabors adquireixen una dimensió més reflexiva. Es converteixen en una manera de transmetre la tradició als fills i néts, d’explicar-los què signifiquen les Falles i com s’han viscut al llarg de les dècades.
Finalment, el sabor ens connecta amb alguna cosa que va més enllà de nosaltres mateixos.
És un llenguatge universal que parla d’unió, de celebració i de pertinença. Els sabors de les Falles no només ens uneixen amb la nostra comunitat, sinó també amb totes aquelles persones que, any rere any, es deixen portar per aquesta festa.
En definitiva, el gust és molt més que una experiència sensorial: és una manera de viure i recordar la festa en tota la seua profunditat. Cadascun dels seus sabors ens recorda que, al final, les Falles són una història compartida que es construeix amb emocions, records i, sobretot, persones.
La gastronomia de les Falles, com la mateixa festa, mai es queda estàtica. És un reflex de la societat, de les seues evolucions i innovacions. Imaginem un futur on la cuina fallera es transforme, però sense perdre el lligam amb els seus orígens. Com seran els plats típics de les Falles d’ací cinquanta anys? Quins sabors descobriran les generacions futures al casal?
La paella, reina indiscutible de les Falles, es mantindrà com el plat central, però les tècniques de cocció podrien canviar radicalment. Podem imaginar paelles cuinades en sistemes d’inducció intel·ligents, que controlen la temperatura exacta en cada fase, assegurant un resultat perfecte sense necessitat de supervisió constant. Els ingredients tradicionals es conservaran, però podrien sumarse nous elements adaptats als gustos del futur: espècies exòtiques, verdures creades en laboratoris sostenibles o arròs cultivat amb tecnologia hidroponica. Els bunyols també evolucionaran. Potser veiem versions amb farciments líquids de sabors com la xocolata blanca amb taronja o la crema de carabassa amb un toc
Doctor Gómez Ferrer
i adjacents
especiat. També podrien aparèixer alternatives per a persones amb intoleràncies, com bunyols sense gluten o fregits amb olis elaborats en laboratoris que imiten la textura de l’oli d’oliva però amb menys greixos.
El ritual de fregir els bunyols continuarà sent un espectacle al carrer, però amb aparells sostenibles que redueixen l’ús d’energia i eliminen els residus de manera eficient.
Els casals podrien convertir-se en veritables temples gastronòmics durant les Falles, amb menús degustació que combinen plats tradicionals amb innovacions sorprenents. Els comensals podrien gaudir d’un suc d’espardenyes reinterpretat, un arròs al forn presentat en textures o gelats artesans inspirats en els sabors clàssics, com la mistela o la cassalla. Amb l’obertura del món i la fusió cultural, és probable que els plats fallers incorporen elements d’altres gastronomies. Podríem veure uns xurros amb xocolata amb tocs asiàtics, com un farciment de te matcha, o paelles que juguen amb sabors llatins, afegint ingredients com el coriandre o el mango.
Els plats tradicionals es mantindran com a centre de la festa, però les influències globals enriquiran la gastronomia fallera,
creant una experiència sensorial que combini el millor de totes les cultures.
El futur de la cuina fallera estarà profundament arrelat en la sostenibilitat. Les Falles del futur tindran en compte l’impacte ambiental de cada plat. Ingredients d’origen local i producció ètica seran imprescindibles, així com la reducció de residus. Els casals podrien treballar amb cuines circulars, on cada element sobrant es reutilitze o es transforme en energia per a altres activitats. Malgrat tots aquests canvis i innovacions, el futur de la gastronomia fallera continuarà sent fidel a l’essència de la festa, açò ha sigut tot fantasia. Els plats del demà seran una mescla perfecta entre tradició i modernitat, un homenatge constant a aquelles mans que, durant segles, han cuinat amb amor i dedicació per a les seues comissions.
El sabor de les Falles sempre serà un pont entre el passat, el present i el futur, perquè, al cap i a la fi, la màgia de la festa no radica només en els seus plats, sinó en les emocions i les persones que els comparteixen. I aquesta essència, com el foc que crema els monuments, mai es perdrà.
Al tancament d’aquest viatge sensorial que hem compartit, ens trobem en el punt on la paraula es transforma en record i la vivència es converteix en patrimoni col·lectiu, de totes, de la falla. Hem recorregut els camins dels nostres sentits, un per un, des del moment en què la vista ens va regalar l’espectacle dels colors i les formes que configuren la nostra identitat fallera, fins a l’instant en què el gust ens va fer degustar la tradició culinària que ens uneix, passant per l’emoció que ens provoca el so que ressona en cada racó de les nostres festes. En cada imatge capturada, hem trobat la bellesa efímera de les Falles, el reflex del nostre esforç i la nostra passió. La vista, com a portal cap a l’ànima, ens ha permès observar el moment precís en què la flama devora els monuments, transformant la matèria en emoció, el dolor en celebració. Aquell moment no és
solament una mera cremà, sinó un ritual de purificació, una celebració de l’efímer que ens ensenya a viure intensament. A la mateixa vegada, l’últim espectacle de llum i color ens recorda que tot allò que estimem és vulnerable i que la bellesa pot ser tràgica i meravellosa a parts iguals. Els sons que han envoltat les nostres festes han sigut més que notes i ritmes: han sigut l’eco de la nostra història, la tradició que ressona amb cada pólvora, amb cada música. Hem escoltat l’esclat de la pólvora que ens crida a l’acció, el murmuri dels xiquets i les xiquetes que s’impliquen en cada celebració, el batec del cor col·lectiu que s’ajunta en un moment de màgia i complicitat. La sonoritat que ens abraça ens recorda que no estem soles; cada nota, cada xiulet, cada riure ens uneix en una melodia que perdura més enllà del temps.
El tacte ens ha connectat amb la nostra herència. Hem pogut sentir la textura dels vestits de valencianes, el pes dels ornaments que portem amb orgull, i l’escalfor de la companyia que ens envolta. Cada bes, cada abraçada, cada abraç ha sigut un recordatori de la importància del contacte humà, de la proximitat que ens fa sentir vius. En cada carícia que fem als monuments, en cada gest de complicitat, ens recordem que les Falles són, en essència, un acte de creació col·lectiva que no s’acaba amb la cremà, sinó que perdura en els nostres cors.
Les olors ens han transportat a un món de records i emocions. L’aroma de la pólvora, les flors de l’Ofrena i el fum de la cremà s’han convertit en signes identitaris, en memòries que s’arrelen en les nostres ànimes. Hem revisitat la fragància de la casa de les nostres àvies, aquell moment màgic quan obrim l’armari i el món s’omple de records de presentacions, cercaviles i replegades. Cada aroma ens connecta amb la infantesa, amb la comunitat, amb la tradició que ens acompanya i ens defineix.
Finalment, el gust ha sigut el gran aliat de la convivència social, el mitjà que ens uneix en el ritual de compartir. Hem tastat els bunyols i els xurros, hem celebrat la paella com a símbol de comunitat, i cada mos ha sigut una festa en si mateixa. Els sabors ens recorden que la gastronomia és cultura, una expressió de qui som i d’on venim. Hem après que cuinar no és només una acció, sinó un acte d’amor que ens apropa, un llenguatge que no necessita paraules per ser entès.
Amb cada paraula, amb cada imatge i amb cada record que hem compartit, hem intentat teixir un legat d’emocions que perdure en el temps. Aquest llibret no és sols un recull de textos, sinó un homenatge a tot el que som com a comunitat, a les nostres arrels i a les nostres aspiracions. Hem volgut despertar en cadascú de vosaltres, estimats fallers i falleres, la consciència de la bellesa que ens envolta, la intensitat de les nostres experiències, i la força de la nostra unió.
La sinestèsia que hem buscat evocar és un recordatori de la nostra capacitat de sentir, de viure, de crear. Cada sentit ens ofereix una finestra única a la nostra realitat, i en combinar-los hem aconseguit no només celebrar les Falles, sinó també celebrar-nos a nosaltres mateixes i a nosaltres mateixos. Que cada any, quan arribe el moment de la festa, puguem tornar a viure amb la mateixa intensitat, amb la mateixa passió i amb el mateix amor que ens ha unit en aquesta gran família que són les Falles.
Amb la humilitat d’aquells que saben que la festa no acaba, sinó que es renova en cada cor, en cada record i en cada mirada, us convidem a viure les Falles amb el mateix fervor que ens ha acompanyat en aquest viatge. Que mai oblidem que cada moment viscut és un regal, una oportunitat per a gaudir, per a estimar i per a celebrar la vida en tota la seua plenitud. Sigueu feliços, perquè març s’acosta, i quan s’acabe continueu somrient perquè març tornarà de nou.
Doctor Gómez Ferrer
FALLA 2025 i adjacents
s un honor per a mi dirigir-me a totes i tots vosaltres en aquest moment tan especial, en què ens reunim al voltant d’una de les nostres tradicions més estimades: les Falles. Cada any, els nostres carrers s’omplin de color, música i alegria, i és gràcies a cadascuna de les persones que formeu aquesta comissió que aquesta festa continua viva i vibrant al nostre barri.
Hui vull retre homenatge a la dedicació i l’esforç que totes i tots poseu en la creació de les nostres falles. Des dels artistes fallers Adrián i Javier que donen vida a les nostres obres mestres fins als membres de la directiva de la comissió, que treballen incansablement per a organitzar cada detall. La vostra passió i compromís són el cor d’aquesta celebració.
També vull expressar el meu més sincer agraïment als negocis que il·luminen el nostre barri i que sempre recolzen la nostra festa, caminant de la mà amb nosaltres. Sense el vostre suport, res d’això seria possible.
València és una ciutat rica en cultura i tradicions, i les Falles són un reflex de la nostra identitat. Juntes i junts celebrem no sols l’arribada de la primavera, sinó també la unió que ens donen les Falles. Cada monument que plantem és un símbol de la nostra història, de les nostres rialles i, a vegades, de les nostres llàgrimes. Però, sobretot, és un símbol de la nostra passió i creativitat.
No puc oblidar-me de les persones que m’acompanyen aquest any: Raúl, Zoe i Immaculada. Amb ells guardaré milers de records, rialles i moments que quedaran gravats per sempre en la nostra memòria, perquè representar la nostra comissió és, sense cap dubte, un autèntic plaer. Aquest any afrontem nous reptes, però estic convençut que, com sempre, ens en sortirem. Continuem treballant junts, recolzant-nos mútuament i celebrant el que ens uneix. Les Falles són més que una festa; són una forma de vida, una manera d’expressar la nostra cultura i l’amor que sentim per València. Escrivint aquestes paraules, em ve al cap aquell 29 d’octubre en què el món es va parar, València plorava i el món plorava amb ella. Els nostres carrers s’apagaven, els somnis dels valencians s’esvaïen i la vida se n’anava amb ells. L’aigua, que és emblema de la nostra terra, ho arrasava tot al seu pas. Però, com sempre, València és única, i ressorgirà de les cendres, com una falla, cada vegada amb més força i identitat.
Només em queda desitjar-vos unes felices Falles.
Visca la Falla Doctor Gómez Ferrer!
Doctor Gómez Ferrer
PRESIDENT Jonatan García i Carretero
Vicepresident 1º de Festejos
Pablo Muñoz i Girón
Vicepresidenta 2º de Protocol
Isabel Medina i Vallés
Vicepresidenta 3º de Comptes
Mª Purificación Granero i Frutos
Vicepresident 4º d’infantils
David Alcaine i Sánchez
Secretària Fanny Enrique i Valcárcel
Vicesecretària Carla Fernández i Medina
Tresorera María Navarro i Mira
Comptador Óscar García i Carretero
Delegació Loteries Silvia Laínez i Giménez
Natalia Giner i Laínez
Delegación Festejos
Ricardo Tormo i Rubiño
i Óscar Orozco i Córdoba
Sami Helal i Bachir
Mª Ángeles Callado i Tarancón
Mª Vicenta Soriano i Martínez
Concepción Olid i Pérez
Adrián Moreno i Martín
Emmanuel Fensel i Soane
Francisco Mora i Rubiño
Mireia Adeva i Bernad
Fabio Guanter i López
Pedro López i Huertas
Mireia Camps i Samper
Mireya F. de la Puebla i Díaz Pavón
Laura Sosa i Callado
Delegació d’infantils
Ana Mª Maset i Roig
Rafael Urbano i Iborra
Ana Isabel Soler i Hernández
Mª Pilar Ramírez i López
Laura Herrero i Embuena
Verónica Beltrán i Abad
Raquel Sánchez i Martínez
Ana Urbano i Maset
Ana Lozano i Grau
Delegació de Protocol
Marta Delgado i Guillén
Tania Corraliza i Martínez
María Navarro i Mira
Ana Mª Fernández i Fernández
Carmen Rubiño i Aguilar
Ricardo Tormo i Jiménez
Encarna Santiago i Garrido
Tamara Tormo i Rubiño
Vidal Granero i Frutos
Gemma L. Garfella i Paniagua
Patricia Delgado i Guillén
Delegació Bar i Casal
Mª Dolores Cardos i del Fresno
Verónica Beltrán i Abad
María García i Correa
Iván Salom i Soler
Mireia Adeva i Bernad
Delegació Juvenil i Playbacks
Laura Rodríguez i Martínez
Marta Lorente i Núñez
Héctor Sosa i Callado
Celeste Ferrando i Salimeni
Paula Rojo i Barcelo
Ariadna Molina i Melgoso
Patricia Morales i Beltrán
Verónica Rodrigo i Cardos
Delegació de Campionats
Óscar García i Carretero
José Enrique Mollá i Benacloche
José Antonio Tarín i González
Delegació d’Activitats Diverses
María Polo i Folgado
José Antonio Tarín i González
Vidal Granero i Frutos
Delegació Solidaritat
Mª Teresa Aroca i Sajardo
Isabel Álvarez i Torregrosa
María García i Correa
Rosalina Delgado i García
Delegació Cultura Valenciana
Juan Antonio Calvo i Barredo
Cristina Bataller i Caballero
Delegació de Coordinadora
José Luis Page i Crespo
María Navarro i Mira
Iván Salom i Soler
Óscar García i Carretero
Gemma L.Garfella i Paniagua
Delegació d’Agrupació
José Enrique Mollá i Benacloche
Mª Dolores Cardós i del Fresno
Raquel Sánchez i Martínez
Pablo Muñoz i Girón
Óscar García i Carretero
Delegació de Pirotècnia
Juan Manuel Medina i Vallés
Bibliotecària Arxivera
Lydia Mª Torreblanca i Sapiña
Mari Paz Andreu i Guzmán
Hola a tots i a totes, el meu nom és Inmaculada i enguany seré la vostra fallera major.
Soc fallera des de fa més de 20 anys i aquest any i gràcies als meus fills Marta i Jesús, que són els que em van convèncer, hui estic ací.
Després d’uns anys durs entre pandèmia, malalties i ara amb la Dana espere de cor que siguen unes falles inoblidables
Desitge portar la falla molt alt, viure cada acte, les despertà, les ofrenes a la nostra Verge, la plantà, la cremà, etc.
Ens esperen unes falles magnifiques.
Un bes per a tots, visquen les falles, visca la mare de Déu i visca la falla Doctor Gómez Ferrer
i adjacents
José María Adeva Leal
Noelia Agraz Palomares
Trinidad Alcaide Ruiz
María Eva Alcaide Ruíz
Juan Francisco Alcaine Sánchez
Miriam Alcobenda Romero
Natalia Almonacil Espejo
Vicente Alós Pellicer
Pablo Álvarez Caja
Anabel Álvarez Martínez
Ainara Antelo Mandia
Isabel Arévalo Reina
Marta Balanzá Marí
María Nieves Ballester Soler
Julián Barrios Treviño
María Del Valle Barroso Vega
Fernando Barroso Vega
María del Pilar Belmonte Cabrera
Juan Belmonte Hurtado
José Luis Beltrán Torres
Yolanda Benavent Martínez
José Luis Benítez Corbalán
Jorge Benítez Mora
Natalia Bensusán Train
Mª Antonia Bernad Pomar
Hugo Blanca Yébana
Anuska Blanco Hernández
Eloy Blanco Martín
Jaime Vicente Blasco García
Vicent Blasco Simarro
Lucas Gustavo Bocardo Anfuso
Francisco Bou Paniagua
Yoel Caballero Trabado
Mª Dolores Camargo Gordón
Isabel Carmona Riscos
Mª Carmen Carretero Plaza
Julia Rosario Carretero Zafra
Irene Casasús Sanz
José Ignacio Castellano Faus
Josep Nicanor Cervera Rodríguez
Alberto Chanzá Casasús
Víctor Charco Plaza
Leandro José Gabriel Chaves Paz
César Jesús Chillón Lorente
Laura Chillón Ureña
Elena Colomer Collado
Yolanda Corbalán Alcázar
Davinia Cordero Martínez
Emilio José Córdoba Ruiz Hermosa
José Manuel Coronado Díaz
Enrique Corraliza Bretones
María Dolores Cruz Amorós
María Cuesta Del Barco
María Cuñat Abril
Alba De La Torre Morales
Joaquín Delgado Pérez
Natalia Diaz Giménez
María Salud Díaz Pavón Vera
Cristina Díaz Jarque
Ernesto Doménech Molero
María Fernanda Ellís González
Juan Vicente Enrique Monte
Marcial Espejo Gómez
Yaiza Espejo Reche
Joel Espejo Reche
José Expósito Almendros
Ana Isabel Fernández Polo
Miguel Font Martínez
Paula Fuentes Alarcón
Federico Galindo Alba
Carla Galindo Benavent
José Luis Galindo Zapata
Sergi Garau Bernad
Carla García Belmonte
María José Garcia Gorrochategui
María Soledad García Delgado
Santiago Garfella Gil
Mar Garrido Cebrián
Encarnación Garrido Roda
Alejandro Gascón Bueso
Adriana Mabel Gianfrini Balbuena
Mari Carmen Giménez Franco
Angela Giner Prieto
Jorge Gisbert Alcázar
Alexander Gladis
Sílvia Godoy Morella
Alba Gómez Aroca
Francisco José Gómez García
Mar Gómez Lafuente
Fernando Gómez Navarro
Ana González Lapaz
Natacha González Polo
Rosalía Guerra Tornero
María Isabel Guijarro Palacios
Alicia Guillén Castillejo
Mª Luz Guillén Castillejo
Jorge Ignacio Gutiérrez Linares
José María Haba Coca
Amin Helal Bachir Cherif
José Hernández Rodríguez
Julián Herráiz Laserna
Sergio Herrera Jiménez
Yolanda Huertas Pérez
María del Carmen Jiménez Blanco
Carmen Jiménez Quesada
Pamela Jiménez Quesada
Lidia Laínez Giménez
Rosa María Laínez Giménez
Enrique Lázaro Medina
Mª Isabel Lis Abril
Eva Lis Abril
Margarita Lis Valiente
Manuel Lis Valiente
Sara Llamazares Cabezas
Roberto Llamazares Salgado
Mª Dolores López Añó
María José López Castro
José López Castro
Pedro López Castro
Eduardo López Castro
Mª Dolores López Chacón
María José López García
Lorena López Ortiz
Verónica López Palacios
Mara López Real
Iker López Real
María Amparo López Rueda
Vicente Rafael Lorente Descárrega
Vicente Rafael Lorente Núñez
Noelia Lorente Sánchez
Iván Macias Serrano
Mª Isabel Maldonado Bueno
Águeda Maldonado Bueno
José Carlos Maldonado Gómez
Mireia Marco Espeleta
Lorena Marco Rubio
Antonio Marín Aguirre
Lucia Marín Maldonado
Sonia Marín Riaguas
Mª Amparo Martín Balbastre
Sandra Martínez Cabrera
Arantxa Martínez Cardona
Sara Martínez Gallego
Mª Pilar Martínez Gallego
Alba Martínez León
José Antonio Martínez Luque
Adrián Martínez Martínez
Christian Martínez Martínez
Vicente Martínez Martínez
Miguel Martínez Tejada
Víctor Martínez Tejada
José Vicente Martínez Velló
Abel Didier Mayobole Rodríguez
Borja Medina Fernández
Juan Medina Peñarrubia
Francisco José Medina Vico
Jessica Melgoso López
Ana María Merino Palacios
Ramón Mínguet Peña
Fernando Miralles Saiz
Francisco Javier Miralles Saiz
Lucia Miralles Sevilla
Jessica Molero Arenas
Sonia Monfort Minuesa
Gloria Monfort Minuesa
Héctor Mora Delgado
Mª Amparo Mora Granero
Susana Mora Rubiño
Ricardo Morales Martorell
Lucía Moreno Ruiz
David Morente Poveda
Juan Francisco Morente Pulido
Raúl Moscoso Herbás
José Luis Muñoz Girón
José Emilio Navarro Ramonatxo
Pablo Navarro Vera
Isabel Núñez Galindo
Inmaculada Núñez Sánchez
Lucía Ortiz López
Laura Panadero Poveda
Carlos Palomares Parreño
Fernando Pardo Torres
Rebeca Pastrana Moreno
Laura Pastrana Moreno
Helena Pau Godoy
Joana Paul Ruiz
Yolanda Pedrós López
Raúl Perales Alcañiz
Adriana Pérez Hernández
Eduardo Pérez Serrano
Sandra Pibernat López
Juana Picazo Rosa
Sara Pinar López
Christian Plazas Marco
María Teresa Polo Casado
Carmen Poveda López
José María Pozuelo Naranjo
Adrián José Rabadán Samper
Héctor Ramón Casas
Marcela Ramón Monfort
Joaquín Ramos Serrano
Amparo Real Catalá
Ana Jessica Reche Sainz
Mª Teresa Requena Pocoví
Vicente Rodrigo Martínez
Noelia Rodrigo Pozuelo
Ben-Hur Rodríguez Pocoví
Alejandro Romero Carrasco
Esther Rubiño Mesas
Sílvia Ruiz Ramón
María Ruíz Sánchez
Daniel Ruiz Martínez
Amparo Saiz Pérez
Marcos Salcedo Blat
Jennifer Salido Alarcón
Christian Salido García
José Sánchez Alacreu
Tina Sánchez Lozano
Pilar Sánchez Tornero
Ada Santiago Diaz
Jorge Santiago Escribano
Santos Santiago Garrido
Santiago Santiago López
Óscar Santiago López
Carlos Santiago López
Luis José Santiago Martí
Miguel Ángel Santiago Padilla
Santiago Santiago Santiago
María José Sapiña Baviera
Paula Sarrión Vidal
Susana Sevilla García
María Amparo Simarro Cano
Isabel Soler Moreno
Jennifer Soler Polo
Elena Soto Mateo
Cozmin Ionut Stefanoiu
Vanessa Suay García
Jennifer Cristina Teixeira
Víctor Tejada Quevedo
Miguel Ángel Terrádez Sánchez
Jaime Teruel García
Itziar Toledo Mateo
Iván Tortosa Morte
Carlos Treviño López
Mónica Ureña Martínez
Pilar Ureña Sancho
Encarna Valcárcel Rueda
Óscar Valle García
Isabel Vallés Torralba
José Vicente Vázquez Ortí
Amaia Vázquez Suay
Aitana Vázquez Suay
Alexis Vázquez Suay
Consuelo Velló Novella
Lorraine Vidal Barroso
Mª Teresa Vidal Pérez
Virginia María Vitar Martínez
Manuel Vitoria Gordillo
Almudena Yébana Collado
Dolores Amalia Zapata Chacón
Aigua, beneïdes aigua o aigua, maleïda aigua.
Aigües medicinals, aigües de mar, aigua dolça, aigua pura, aigua contaminada, aigües menors, aigües fecals, xàfec, aigua festes… aigües fatals… i moltes mes.
Mireu si hi ha varietats d’aigües, tant desitjades i necessàries com odiades i no desitjades.
D’un artístic orinal, ix una ona d’aigua plenes de porqueria, efecte de la humanitat amb tot allò que ens dona la vida però que som tan salvatges que ho embrutem i matem sense pensar que ens estem matant a nosaltres mateixos.
Sobre ella i com a rematada, una família que anava a gaudir amb un bany, s’ho han pensat millor i el mes segur serà que no s’acosten a l’aigua.
La fauna marina, fa el propi i intenta fugir de tan gran desastre, com eixe tauró que agafa la maleta i es va de la mar amb una pinça per a no respirar tal empastre.
Veiem dos netejadors intentant tornar a la normalitat les aigües contaminades, però quan ho netegen, al moment tornen a estar brutes.
Una Dona major, recorda quan la platja estava bruta però d’algues i productes naturals, no com ara que et pots trobar de tot menys naturalesa.
un infermer amb el seu escut quin Cavaller medieval, tracta de defendre’ns de les milers de bacteris i microbis que es troben en l’aigua, eixa aigua neta i cristal·lina que hem convertit en aigües fecals… o AIGÜES FATALS.
Intentarem que en cremar la falla, tan dolent com en ella posem, desaparega amb el foc purificador i es depuren les aigües però per sempre.
BUNYOL D’OR I BRILLANTS
AMB FULLES DE LLORER
Pedro López i Castro
Vicente Martínez i Martínez
Isabel Medina i Vallés
Consuelo Velló i Novellá
BUNYOL D’OR
AMB FULLES DE LLORER
Isabel Álvarez i Torregrosa
Mar Gómez i Lafuente
Concepción Bárbara Olid i Pérez
Alejandro Romero i Carrasco
Carlos Santiago i López
Ricardo Tormo i Jiménez
BUNYOL D’OR
Noelia Agraz i Palomares
Anuska Blanco i Hernández
Juan Francisco Morente i Pulido
Carmen Poveda i López
María José Sapiña i Baviera
Lydia María Torreblanca i Sapiña
Lorraine Vidal i Barroso
BUNYOL D’ARGENT
Mireia Adeva i Bernad
Jorge Benítez i Mora
Jaime Vicente Blasco i García
María Dolores Cruz i Amorós
Lidia Lainez i Giménez
Vicente Rafael Lorente i Núñez
Laura Panadero i Poveda
Ben-Hur Rodríguez i Pocoví
Laura Sosa i Callado
Ricardo Tormo i Rubiño
Felipe Granero Frutos
María José Berna Alberola
Sergio Giner Carrillo
Remedios Ramón Casas
Francisco Cabrera Montes
Compromís per Xirivella
PSPV-PSOE de Xirivella
VOX Xirivella
BUNYOL DE COURE
Juan Francisco Alcaine i Sánchez
Miriam Alcobenda i Romero
Natalia Almonacil i Espejo
Ainara Antelo Mandia
María Nieves Ballester i Soler
María del Pilar Belmonte i Cabrera
Verónica Beltrán i Abad
Jaime Vicente Blasco i García
Mireia Camps i Samper
María Cuesta i del Barco
Patricia Delgado i Guillén
José Expósito i Almendros
Alba de la Torre i Morales
Paula Fuentes i Alarcón
Carla García i Belmonte
Gemma Lourdes Garfella i Paniagua
Amin Helal
Enrique Lázaro i Medina
Sara Llamazares i Cabezas
María José López i García
José Antonio Martínez i Luque
Francisco José Medina i Vicó
Jessica Molero i Arenas
Ariadna Molina i Melgoso
Patricia Morales i Beltrán
Ricardo Morales i Martorell
Joana Paul i Ruiz
Christian Plazas i Marco
María Teresa Polo i Casado
Marcela Ramón i Monfort
Verónica Rodrigo i Cardós
Esther Rubiño i Mesas
Jennifer Salido i Alarcón
Christian Salido i García
María Amparo Simarro i Cano
Jennifer Soler i Polo
Elena Soto i Mateo
Víctor Tejada i Quevedo
Itziar Toledo i Mateo
Santiago Santiago Santiago, Un faller exemplar, un homenatge a tota una vida
Al cor de cada falla hi ha persones que, amb la seua dedicació i estima per la festa, deixen una empremta inesborrable. Santiago Santiago Santiago és una d’aquestes figures imprescindibles, un home que ha construït un llegat únic al llarg d’anys de compromís incondicional. Enguany, la seua impecable trajectòria ha sigut reconeguda amb el Premi a Tota una Vida com a faller, un homenatge que posa en valor el treball discret però profund d’una persona excepcional. Santiago ha encarnat, any rere any, els valors més autèntics del món faller: treball, humilitat i una passió immensa per la tradició. Durant dècades, ha exercit com a vicepresident de la nostra comissió, sempre amb una dedicació absoluta i fugint del protagonisme. Ell no busca les càmeres ni els aplaudiments, sinó que prefereix mantenir-se en un segon pla, assegurant que tot funcione amb la precisió que només la seua experiència pot garantir.
Eixa humilitat ha fet que siga profundament admirat i estimat no sols per la nostra falla, sinó també per tota l’Agrupació Falles Túria. En un món on sovint preval el lluïment personal, Santiago ens recorda que el vertader lideratge naix de l’esforç silenciós i constant.
Amb els anys, Santiago ha vist com les Falles es transformaven. Des de les més tradicionals fins a les modernes, ha sigut un observador privilegiat de com la festa ha anat canviant per adaptarse als nous temps. Però, malgrat totes les transformacions, la seua passió pel món faller ha sigut sempre la mateixa, mantenint viva la flama d’una tradició que estima des de ben jove.
Més enllà del casal, Santiago ha sigut sempre un home de família. Profundament enamorat de Mari, la seua esposa, amb qui ha compartit cada pas del camí, també ha trobat en els seus fills i la seua néta Sofía una continuïtat del seu llegat faller, també en Jorge, el seu estimat nét. Per a ell, vore a Sofía coronada com a Fallera Major Infantil en 2023 va ser un somni complit, compartit per tots dos amb una emoció indescriptible.
La unió familiar ha sigut clau en la seua vida fallera. La complicitat amb Mari i el suport dels seus fills li han permés dedicar-se plenament al món de les Falles, sabent que sempre tenia un puntal ferm al seu costat.
El reconeixement que enguany li atorguem no és sols un premi, sinó un tribut a una vida dedicada a allò que estima. Santiago ens ensenya que ser faller no és sols gaudir de la festa, sinó treballar per ella, enriquir-la amb el nostre esforç i cuidar aquelles persones que la fan possible.
Gràcies, Santiago, per ser el reflex d’una passió autèntica, per ser el somriure discret que guia la nostra falla amb seguretat i serenitat. Gràcies per cada moment dedicat a fer que les Falles siguen una celebració on la tradició i la comunitat brillen amb força.
Este homenatge no és un final, sinó un nou capítol en una història que, estem segurs, encara té molts moments per escriure. Amb la teua inspiració, les Falles continuaran sent un espai d’amor, esforç i somnis compartits.
Hola a tots, fallers, falleres i veïns,
Per a qui no em conega, soc Raúl, faller d’esta comissió des que vaig nàixer, perquè Patu i Maite em van apuntar. Em fa molta il·lusió saludar-vos com a president infantil 2025, d’esta la meua comissió.
Espere que ens ho passem en gran, la setmana fallera, després de tot el que ha passat el mes d’octubre per la Dana a València.
Hi haurà famílies que ho hagen passat malament i és per això que hem de fer que siga una gran setmana, perquè durant uns dies s’obliden del dolent.
Tinc moltes ganes que arriben les cercaviles, les ofrenes i sobretot…LES DESPERTAS!!
Done les gràcies, a la meua família, especialment als meus pares, per acompanyar-me, des que això va començar, sense ells no haguera sigut
possible, i també a tots els seus amics per assistir a tot el que han pogut, per a veure’m gaudir.
També vull donar les gràcies a les tres persones que m’han acompanyat en tots els actes, INMA, la meua FM, a Jonatan, per no deixar-me parar en tot l’any i deixar-me fer bogeries i a Zoe, la meua FMI i sobretot la meua companya d’entremaliadures. Entre els dos no hem deixat descansar a JONATAN i li ho hem posat difícil, però ens vol, jajajaja. i com no, donar les gràcies a tota la directiva, per treballar tant perquè tot isca bé, estos dies.
Ser faller esta guay i de GÓMEZ
FERRER millor, per aixó, us convide que vingueu al nostre casal i vegeu el bé que ens ho passem i segur que acabeu apuntats.
Visca València, Visquen les falles i Visca la Falla Doctor Gómez Ferrer
Doctor Gómez Ferrer
PRESIDENT Raúl Córdoba Jiménez
Vicepresident 1 Héctor Santiago Díaz
Vicepresident 2 Daniel Sanchis Maldonado
Vicepresident 3 Rubén Lainez Giménez
Vicepresident 4 Pau Navarro Martínez
Secretaria Laia Molero García
Vicesecretari Carlos Tarín Polo
Tresorera Rebeca Ramon Monfort
Comptador Hugo Medina Fernández
Vicecomptador Adrián Pedrós Agraz
Delegat Jaume Vitoria Marin
Delegat Llorenç Vitoria Marin
Delegat Ainara Alcaine Blanco
Delegat Juan Navarré Jiménez
Bibliotecària Arxivera Yaiza Mendoza Díaz
Ainara Alcaine Blanco
Erika Armero Martínez
DISTINTIU D’OR
Víctor Charco i Campos
Carlos Morente i Poveda
Adrián Pedros i Agraz
Carlos Pedros i Agraz
DISTINTIU D’ARGENT
Lucas Valle i López
DISTINTIU DE COURE
Lucía Carrizosa i Merino
Claudia Chanza i Fernández
Mikel Font i Cordero
Bastián Granero i Berna
Helena Herráiz i Garde
Eloy Herrera i Jiménez
Lía Lázaro i Soto
Neyzan Macías i Alcántara
Senia Maza Susa
Yaiza Mendoza i Díaz
Juan Navarré i Jiménez
Iván Paños i Sánchez
Pablo Paños i Sánchez
Oliver Ruíz I Andreu
Elena Serra i González
Dylan Troyano i García
Martina Bocardo Chillón
Alba Callado Guillen
Lucía Carrizosa Merino
Aitana Castellano López
Nacho Castellano López
Anael Cervera Ramírez
Ariadna Cervera Ramírez
Claudia Chanzá Fernández
Víctor Charco Campos
Raúl Córdoba Jiménez
Michelle Cruz Amorós
Idaira Espejo Reche
Manuel Ferrando Salimeni
Mikel Font Cordero
Juanjo Gil Moreno
Marcos Gómez Álvarez
Alba Gómez Saiz
Bastian Granero Berna
Jorge Gutiérrez Jiménez
Asier Haba Pastrana
Helena Herráiz Garde
Eloy Herrera Jiménez
Eric Herrera Lis
Analia Hidalgo Delgado
Rubén Lainez Giménez
Lía Lázaro Soto
Enrique Lázaro Soto
Erika Lis Soler
Héctor Llamazares Cabezas
Noah López Molero
Lorena López Ortiz
Jesús Lorente Núñez
Neyzan Macías Alcántara
Pau Maldonado Sendra
Rocío Maldonado Sendra
Senia Maza Susa
Hugo Medina Fernández
Yaiza Mendoza Díaz
Laia Molero García
Marta Moreno Madrid
Carlos Morente Poveda
Juan Navarrete Jiménez
Lucía Navarro Martínez
Pau Navarro Martínez
Iván Paños Sánchez
Pablo Paños Sánchez
Adrián Pedrós Agraz
Carlos Pedrós Agraz
Claudia Pedrós Agraz
Noah Pedrós Valenzuela
Aleix Perales Colomer
Erik Perales Colomer
Alejandro Pérez Rivera
Asier Pozuelo Herrero
Rebeca Ramón Monfort
Zoe Rodrigo Cardos
Oliver Ruiz Andreu
Leyre Sánchez Antelo
Valentina Sánchez Beltrán
Daniel Sanchís Maldonado
Héctor Santiago Díaz
Sofía Santiago Gómez
Elena Serra González
Cristian Tachiquin Vidal
Carlos Tarin Polo
Dylan Troyano García
Carmen Valle López
Lucas Valle López
Jaume Vitoria Marin
Llorenç Vitoria Marin
Hola fallerets i falleretes.
Soc Zoe, una fallereta que des que vaig nàixer estic en la falla més fantàstica del món, la Falla Doctor Gómez Ferrer.
Vull agrair als meus pares que poguera fer realitat la meua gran il·lusió, als meus avis realitzar aquests preciosos vestits que lluiré tot enguany, als meus oncles i cosins que són tot el que necessite i als meus amics per fer que tots els moments siguen perfectes. Enguany estarà ple d’il·lusió i de moments especials que va començar amb el cridada del meu president Jonatan, donant-me una gran notícia que seria la Fallera Major Infantil del 2025 i que fora al casal. Allí estaven tots els directius rebent-me amb aplaudiments, amb un ram de flors i on va ser la primera vegada que vaig desfilar juntament amb el meu President Infantil, Raúl. Va ser un moment molt emotiu.
Des d’ací, he viscut molts moments molt bonics i molt molt especials que he compartit amb els meus familiars, amics i sobretot amb els meus companys d’aquest any inoblidable. Ells són: la meua Fallera Major, Inma, el meu President Infantil Raúl el meu amic i
company de bogeries i de gelats i el meu President Jonatan, la persona que ens cuida, més que un President i a més ens porta a tots els llocs.
No vull oblidar-me dels meus companys d’agrupació, ens hem fet molt bons amics i som una pinya. Estem compartint enguany junts amb molta il·lusió i amor cap a les falles.
Espere representar a la nostra falla en tots els actes tan bé com ho han fet la meua amiga Ainara, Héctor, Tamara i Jonatan l’any 2024.
Enguany ens ho passarem genial, ja que la nostra directiva està treballant molt per a tenir un any fantàstic, tant nosaltres, els representants com tots els fallers i falleres d’aquesta comissió, en especial la infantil.
Us vull demanar una cosa, que tinguem molta germanor fallera, ja que som tots molt diferents, però tenim una cosa en comú, el nostre gran sentiment cap a la nostra falla. Som una gran família fallera. Així que a passar-ho genial i a gaudir de gom a gom aquest any faller.
Visquen les falles
Visca la nostra
Falla Doctor Gómez Ferrer
Visca València
En aquest bosc tan frondós que cremarà en el nostre Sant Josep, és un monument preciós per a tots els xiquets de Xirivella.
I és que ‘Natural’ és un conte per a mostrar el medi ambient als més menuts. Una falla plena d’encant que teniu ací ben patent.
Els xiquets han de recolzar la nostra ‘Natural’ i hem d’ensenyar amb consciència a sers que atresoren cordura i humanitat.
El medi ambient, que és la nostra garantia per a viure tranquils dia a dia, i al final, omplir-nos d’una franca alegria.
Per últim, els 4 elements, l’ecologia, les fades, el bonsai de la vida, els colors de l’aigua, les arrels del sòl, les bolets i les textures ens faran endinsar-nos en el meravellós món de LO NATURAL.
Enguany, la nostra falla infantil ens convida a endinsar-nos en un món màgic on la natura es converteix en protagonista. Amb el lema ‘’NATURAL”, aquest monument representa un homenatge al medi ambient, una lliçó d’ecologia i una declaració d’amor per tot allò que ens envolta.
La falla ens transportarà a un bosc frondós, ple de vida i encant, on els xiquets i xiquetes podran aprendre el valor de cuidar la natura d’una manera divertida i educativa. Mitjançant colors vius, formes captivadores i escenes carregades de fantasia, descobrirem elements com les fades del bosc, el bonsai de la vida, les arrels del sòl, els colors de l’aigua, les textures de les plantes i fins i tot les bolets que ens conviden a explorar.
Aquesta falla infantil no és sols un monument artístic, sinó també una ferramenta per transmetre valors fonamentals als més menuts: Respecte pel medi ambient, com un tresor que hem de protegir. Consciència col·lectiva, per treballar junts en la cura del planeta. Apreciar la bellesa natural, aprenent a viure en harmonia amb ella.
“LO NATURAL” és molt més que una falla; és una experiència que connecta tradició i futur. Ens recorda que la pólvora i el foc no sols simbolitzen festa, sinó també renovació i compromís amb les generacions que vindran. Quan aquest monument alce la flama en la nit de Sant Josep, no sols cremaran figures: renaixerà l’esperança d’un món més verd i conscient. Amb aquesta falla, els xiquets de Xirivella podran viure una aventura única, plena de màgia i ensenyances, que romandrà per sempre en els seus records.
Veniu a descobrir el meravellós món de “NATURAL”!
Aquest apartat està dedicat al nostre equip de futbol 7, que es va formar fa 3 anys amb la frase: «Algú en contra que juguen els xavals?». Enguany ha estat un èxit gràcies a l’augment de jugadors que han volgut formar part de la plantilla que representa la comissió de la falla Doctor Gómez Ferrer i adjacents. Per a nosaltres, un orgull; per a ells, una constant lluita per veure qui juga els seus 15 minuts.
Cal destacar també la nostra equipació, dissenyada pel nostre jugador i membre de la delegació d’esports, Iván Salom. Enguany, la samarreta s’ha inspirat en la tela fallera, senya d’identitat de la nostra festa. Agraïments a quatre empreses: ValEstetic, Mininot, Carnisseria Isabel Soler i Esports Doysel, i al principal patrocinador, Tecnocasa. Gràcies per confiar en uns joves que volen gaudir de l’esport rei.
Els 23 jugadors que formen l’equip són:
PORTERS
Iván Salom Soler
Leandro José Gabriel Chaves Paz (fitxatge)
DEFENSES
Emmanuel Fensel Soane
Vicent Blasco Simarro
Joel Espejo Reche
Christian Salido García (fitxatge)
Francisco Bou Paniagua (fitxatge)
Pablo Álvarez Caja (fitxatge)
Jaime Teruel García (fitxatge)
CARRILERS
Christian Plazas Marco
Rafael Urbano Iborre
Ricardo Tormo Rubiño
Fabio Guanter López
Cozmin Ionut Stefanoiu (fitxatge)
Raúl Moscoso Herbas (fitxatge)
Daniel Ruiz Martínez (fitxatge)
Fernando Pardo Torres (fitxatge)
MIGCAMPISTES
Sami Helal Bachir Cherif
Pedro López Huertas
Amin Bachir Cherif (fitxatge)
DAVANTERS
Borja Medina Fernández
Francisco Mora Rubiño
L’actual plantilla està capitanejada per quatre jugadors: Pedro López, quart capità; Sami Helal, tercer capità; Emmanuel Fensel, segon capità, i Borja Medina, primer capità. Cadascun amb les seues peculiaritats, però si porten aquest títol és perquè sempre estan al costat de l’equip, unint el grup i millorant el nostre joc.
D’altra banda, comptem amb dos entrenadors. José Antonio Tarín, conegut simplement com “el Tarín”, és el segon míster, encara que més bé el considerem un aficionat perquè només ve als partits. Cada vegada que perdem, es carregaria mitja plantilla, però quan guanyem és el més feliç. No seria el mateix sense ell. Després tenim Óscar García, conegut com “l’Ota”, el primer entrenador. El seu “starter pack” inclou portar la furgoneta, recollir balons, mans a les butxaques i posar algun missatge motivador en el grup de WhatsApp que ningú respon. Té certes excentricitats amb els minuts (també és cert que, sent 23, hi ha qui vol jugar 40 minuts), però sempre està preocupat pels xavals, i sense ell, res seria igual.
Encara que semble una simple activitat, aquest grup no només juga en la lliga de JCF (Junta Central Fallera), sinó que també entrena cada dimarts al poliesportiu Ramón Sáez, de 21:30 a 23:00, des que van començar la pretemporada a principis de maig de 2024. Sí, no són hores de jugar, però ací hi ha gent amb molt de temps lliure. La pretemporada d’enguany ha sigut de les més completes, jugant contra equips de diverses divisions de la lliga JCF. Entre ells es troben falles de renom i importància en el món faller, com la falla Jerónima Galés-Litògraf Pascual Abadal o la falla Almirall Cadarso-Comte d’Altea. Encara que no superem el seu pressupost en monuments, jugant a futbol hem aconseguit dos empats. No està gens malament.
Pel que fa a la lliga, la primera fase va ser per oblidar: ens van col·locar en quarta divisió, una lliga on només es juga l’anada. Curiosament, només vam ser capaços de guanyar punts contra els últims i, alhora, guanyar als primers i empatar amb els segons. Els camins del senyor són inescrutables.
La segona fase l’estem jugant en cinquena divisió, on lluitem per emportar-nos el títol de lliga. Alguna alegria havíem de tindre aquest any. Amb un equip més consolidat i amb més ganes que mai d’aconseguir els objectius, el primer és arribar, com a mínim, al segon lloc per jugar la tan anhelada Copa de la Fallera Major, i el segon, aconseguir el nostre primer estendard com a campions. A això cal afegir que també jugarem la Copa de l’Agrupació, que defensarem com a vigents campions. Per últim, però no menys important, aquest és un missatge per a aquelles persones que fa tres anys que vénen a veure’ns. Simplement, gràcies. Gràcies per vindre a Castellar, a Bonrepòs, a Sporcity a altes hores de la nit per veure jugar aquest equip. Sempre ho donem tot, i és una alegria girar el coll i veure com un grup de persones gaudeix amb nosaltres. I als que encara no veniu, a què espereu?
ATT: La Gomezneta.
Què és la diabetis i la diabetis tipus 1?
La diabetis és una malaltia crònica que afecta la forma en què el cos processa el sucre (glucosa) en sang. La diabetis tipus 1, sovint coneguda com a diabetis juvenil, és una afecció autoimmune en la qual el sistema immunitari ataca les cèl·lules beta del pàncrees responsables de produir insulina, una hormona essencial per regular els nivells de glucosa. Sense insulina, els nivells de sucre en sang augmenten, causant complicacions greus.
La diferència clau de la diabetis tipus 1 respecte a altres formes de la malaltia és que no està relacionada amb factors d’estil de vida, com la dieta o l’exercici, sinó amb una predisposició genètica i desencadenants ambientals encara poc coneguts. Aquesta forma de diabetis requereix tractament amb insulina de per vida i una monitorització constant.
Què és DiabetesCERO?
La Fundació DiabetesCERO és una organització sense ànim de lucre que treballa per finançar la investigació d’una cura per a la diabetis tipus 1. Fundada el 2013 per pares i mares de xiquets amb
diabetis, la seua missió és impulsar la investigació biomèdica a través de la col·laboració directa amb equips d’investigació punters a Espanya i altres països. La fundació actua com a pont entre la ciència i la societat, donant suport a projectes de regeneració cel·lular i immunoteràpia. Els seus fons provenen principalment de donacions, esdeveniments solidaris i socis, mantenint la independència respecte a les farmacèutiques. DiabetesCERO també destaca per organitzar activitats de sensibilització i esdeveniments per recaptar fons, com caminades solidàries, mercats benèfics i conferències
La col·laboració de la Falla amb DiabetesCERO
Durant aquest any solidari, la Falla Dr. Gómez Ferrer ha posat la seua força i il·lusió al servei d’una causa que transcendeix la festa fallera: donar visibilitat a la diabetis tipus 1 i col·laborar activament amb DiabetesCERO.
A través de diverses iniciatives, hem convertit els nostres actes en punts de trobada solidària:
• Festa de Sant Joan: Una nit màgica en què, entre foc i música, es van recaptar fons
destinats a la investigació.
• Preselecció fallera: En un esdeveniment ple de tradició al sector Quart de Poblet-Xirivella, també hi hagué espai per donar veu a les persones que lluiten cada dia contra aquesta malaltia amb una taula durant tot l’acte.
• Mig Any: Les manualitats creades pels membres de la comissió i altres col·laboradors van posar un toc personal i emotiu a una jornada de festa i solidaritat.
• Fireta de Nadal de Xirivella: Els productes solidaris, com coixins de tela fallera, cors i manualitats nadalenques, es van convertir en símbols d’esperança i col·laboració.
Aquestes accions no només han recaptat fons per a una causa tan necessària, sinó que han servit per conscienciar sobre la realitat de viure amb diabetis tipus 1, destacant la importància de donar suport a la investigació científica.
Amb aquesta col·laboració, la Falla Dr. Gómez Ferrer reafirma el seu compromís amb la solidaritat, demostrant que les Falles són molt més que festa: són també comunitat, esforç i una oportunitat per millorar la vida de les persones. La nostra connexió amb DiabetesCERO és un recordatori que, junts, podem fer passos ferms cap a un futur millor per a les persones amb diabetis tipus 1.
21/05/2024
20/06/2024
21/02/2024
2024/2025
El 12 d’abril del 2024, la nostra aventura començava amb un gran líder al capdavant, en Jonatan García i Carretero era reelegit president, i des d’eixe moment, l’energia no ha parat de créixer. Poc després, el 18 d’abril, el nostre club de lectura es reunia per compartir històries, i només uns dies més tard, el 26 d’abril, donàvem la benvinguda als nous representants del 2025: Inmaculada, Zoe i Raúl. L’endemà, ens llançàvem amb el grup de lectura a descobrir València amb una excursió que va deixar moments únics i molt divertits.
Maig arribava carregat d’activitats, el dia 2 col·laboràvem amb l’AECC de Xirivella per recaptar fons, i el 4, la falla es tenyia de festa andalusa amb manualitats infantils, música i bon ambient, molta musica amb DJ Nelo i un sense fi de riures en el retrobament al casal des de les passades Falles. A més, el 10 i el 12 de maig, participàvem en la dansà amb el nostre grup de balls i els representants 2024 en la processó de la Mare de Déu dels Desemparats, deixant clar que la tradició és part fonamental de la nostra essència.
Maig va terminar en la trobada del club de lectura amb l’autor Javier Marin, l’equip de futbol 7 es va refer per començar
una nova pretemporada i la delegació de festejos ens va delectar amb un cinquè i tapa dedicat a les truites.
Amb el bon oratge, al juny ens llancem de cap a la festa de Sant Joan. Entre activitats infantils, una cremà espectacular i un stand solidari per col·laborar amb Diabetis 0, aquests dies ens va regalar grans somriures. Un juny que fou frenètic amb la dansà solidària amb les amigues de la Falla Mont de Pietat i el tradicional besamans amb la Mare de Déu dels Desemparats.
L’estiu va ser intens i emocionant. Animàrem la selecció espanyola a l’Eurocopa i celebràrem la victòria a la final contra Anglaterra. Com si això no fora prou, vam anar per divertir-nos i refrescar-nos a gaudir la nit a la piscina de l’oest i vam recollir amb orgull l’estendard de campions del campionat de dominó de JCF! Però sens dubte la data al calendari la va marcar el 6 de juliol, amb la Preselecció del Sector Quart de Poblet-Xirivella, on a la Plaça Dr. Gerardo Garcés animarem a Ainara i Tamara en aquesta màgica vetlada, on de nou estigueren les xiques de solidaritat en un stand per recaptar fons. Setembre va marcar de nou el ritme, i es que després del temps d’estiu el 7, 8 i 9 de setembre acudirem com mana
la tradició a l’Ofrena i Processó a la Mare de Déu de la Salut i a la Processó al Crist de la Llum, en la participació també del nostre grup de balls obrint l’acte, acabant les festes el 14 de setembre en el Paelleando. Setmanes després va arribar el nostre “Mig Any” amb el comiat dels representants 2024, proclamació dels representants 2025, festes, sopars, música i un gran diumenge en pasacarrer, panell de fotografies del 2024 i una paella gegant per a tota la comissió. La diversió a setembre va continuar amb “Boles Calentes” i l’alegria de veure una de les falleres del sector formar part de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València. Just abans d’acabar amb un frenètic setembre vam participar en la Marxa contra el Càncer a Xirivella.
A la tardor i en arribar octubre vam celebrar una gran nit de boles calentes i els infantils van anar a gaudir del campionat de bitlles de l’Agrupació Falles Túria, un dia ben intens, ho recordeu? Vam córrer per arribar a la Presentació de l’equip de futbol i dinar solidari en favor de la Fundació Diabetis 0. El cap de setmana següent segur que el recordeu, vam anar divendres a l’acte d’Entrants i Eixints de l’Agrupació Falles Túria, el dissabte a la I Germanor Fallera de Xirivella i organitzàrem una
festa de Halloween terroríficament divertida. El diumenge no vàrem descansar per anar al tradicional trasllat de la Reial Senyera de l’Agrupació, per acabar el cap de setmana en el IV Festival de Folklore Valencià en la mostra del nostre grup de balls.
Com sabeu el 29 d’octubre se’ns va aturar la vida a València, la DANA va colpejar el nostre poble, la nostra comarca i la nostra província, tot sumit en caos i vam estar a l’alçada, el casal obert dia i nit, desenes de fallers organitzats per ajudar als més afectats... La Falla Dr. Gómez Ferrer va estar en els afectats i damnificats pels mals. L’activitat va retornar en la penjada dels quadres dels nous representants i imposició de les joies. Un dia de tradició i germanor per retrobar-nos després de tant de fang per abraçar-nos de nou, com amb alegria vam celebrar les boles calentes, la Presentació d’Esbossos de l’Agrupació i el Patata Fest, amb el divertit campionat de futbolí, resultant guanyadors Óscar García i Ricardo Tormo. Desembre ens portà la màgia del Nadal, celebrarem el primer campionat de truc juvenil, el dia 13 inaugurem el betlem, i el dia vinent acollirem activitats infantils de nadal. El diumenge de nou activitat esportiva en els campionats de futbol i pàdel de
l’Agrupació. El final del mes fou molt intens, i es que mentre els nostres representants van acudir al brindis de nadal amb la FMV i la seua CH, Festejos ens preparava el tradicional sopar de nadal al casal, tot mentre estàvem presents a la fireta de nadal per recaptar fons solidaris... No ens direu que no ha sigut intents! Upss... se’ns oblidava, i es que els xiquets van acudir a visitar com cada any Expojove i la nit de cap d’any va ser el tancament perfecte per acomiadar l’any entre amics i alegria.
El 2025 va començar amb energia i vitalitat, també amb tradició anant com cada any a la cavalcada de Reis Mags celebrada a Xirivella. L’activitat retorna al casal en les boles calentes i el dia 11 molts riures amb la vesprada infantil i amb Enrique el Grande que es va encarregar en el seu monòleg de fer-nos passar una nit molt divertida. El diumenge vam agarrar la carretera per anar a Alacant, terra amiga, per fer la tradicional visita als tallers dels artistes fallers Adrián Alcaraz i Javier Gómez, un matí de falla. Festejos no ens va deixar descansar, la joventut te molta energia i ens la va transmetre en la celebració de la Festa Viatge en Nosaltres, on ens muntaren en l’avió més divertit de la Festa Fallera, compaginat tot en un intens campionat de FC24.
L’última setmana de gener és Palau, és Exaltació. El divendres 24 de gener Inmaculada i Jonatan anaren a la Solemne Exaltació de la Fallera Major de València Berta Peiró i García, i dissabte Zoe i Raúl a la Solemne Exaltació de la Fallera Major Infantil de València Lucia Garcia i Rivera. El dia 25 l’aparador de Dreams Zone a l’Avinguda Camí Nou es va convertir en el major expositor de la bellesa de la nostra comissió, ja que els nostres representants van inaugurar-lo amb les seues fotografies oficials i les seues bandes de FFMM. Eixa mateixa nit va ser d’agraïment amb els nostres fallers d’honor, celebrant la tradicional Gal·la Fallera de la comissió.
Aquesta bogeria de gener acaba en la inauguració de l’Exposició del Ninot 2025 duent les obres els nostres artistes fallers, i alhora la nostra comissió acudirà a la Font de Sant Lluís a animar al València Basket.
Arriba febrer, el mes del pre, l’abans de tot, i comença fort el dia 2 en la Solemne Exaltació dels nostres Representants 2025, Inmaculada, Zoe, Jonatan i Raúl, a la Sala Canal, un dia
meravellós de llum i on la seua bellesa radiava per damunt del món. La setmana següent es vestia de solidaritat, de gal·la, i es que de nou l’auditori del CIM es transformava en el millor espai per celebrar la II Gal·la Solidaria de la Falla. Només un dia després ens va guanyar, i es que hem de reconèixer que som fluixets, el cor, i vam celebrar la festa dels enamorats. El cap de setmana va acabar en la Plaça de la Reina amb la participació del nostre grup de danses en Balls al Carrer i a la vesprada en la tradicional visita a l’Exposició del Ninot. La resta... la resta ja es història...
14 de febrer.
21:00 Intercanvi d’insignies entre les FFMM de l’Agrupació i entrega de trofeus dels campionats anuals.
15 de febrer.
9:00 Intercanvi de fotografies entre la Fallera Major Infantil de València i els representants infantils a les Reials Drassenes de València.
18:00 Cavalcada fallera de Xirivella, temàtica Natura.
21:00 Sopar de germanor i festa de Carnestoltes.
16 de febrer.
10:45 Intercanvi de fotografies entre la FMV i la Fallera Major Inmaculada i imposició de Bunyols d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer
16:30 Intercanvi d’insignies infantil entre les FFMM de l’Agrupació.
21 de febrer.
21:00 Gal·la Fallera a Fira València.
22 de febrer.
11:00 Penjada de banderes als representants 2025, dinar al casal i tardeo salsero en Festejos.
19:00 Exaltació de les FFMM de l’Agrupació Falles Túria a la Sala Canal.
23 de febrer.
7:30 Macrodespertà a València. 11:00 Penjada de banderes per la barriada.
14:00 Dinar de germanor al casal.
16:30 Camí a les Torres de Serrans a la Crida de les Falles 2025.
1 de març.
11:00 Replegà per la barriada.
17:00 Pregó de Falles de Xirivella a la Plaça de la Concòrdia.
21:00 Sopar de germanor i actuació en directe de Jota.
6 de març.
18:00 Homenatge de les Forces Armades a les FFMMV i CCHH al Aquarterament de la Ribera al Passeig de l’Albereda de València.
7 de març.
19:30 Inauguració de la Carpa.
20:00 Entrega de recompenses als fallers de la comissió infantil i major.
21:30 Sopar de germanor.
23:00 Orquestra Infinity.
8 de març.
13:00 Dinar dels representants infantils Zoe i Raúl. Per la vesprada gaudirem de jocs per als nostres infantils.
19:00 Tardeo flamenco en ‘’Tremendo Trio Flamenco’’
21:00 Sopar de germanor.
23:00 Revetlla en DJ Nano, temàtica Series i pelis dels 80’ Durant la nit tindrem la visita de l’Agrupació per fer la tradicional Nit d’Albaes.
9 de marc.
12:00 Concurs de Paelles al carrer.
16:00 Boles calentes ‘’El Musical’’
14 de març.
18:00 Recollida del ninot infantil.
19:30 Berenar infantil a la carpa.
21:00 Sopar de germanor.
23:00 Ruta fallera per veure les falles més importants de la ciutat de València.
15 de març.
00:00 Plantà de la Falla Infantil. Durant el dia rebrem al jurat que vindrà a valorar la nostra falla infantil.
14:00 Dinar de la Fallera Major, Inmaculada Núñez.
18:00 Recollida del ninot major.
20:00 Lectura de premis a les falles infantils.
21:00 Sopar de la plantà patrocinat per la falla.
23:00 Revetlla amb DJ Luis Gracia, temàtica Muñecas de juguete.
00:00 Nit de l’alba i plantà de la Falla Gran.
16 de març.
8:00 Primera despertà.
10:00 Esmorzar patrocinat.
11:30 Pasacarrer per la barriada.
14:00 Dinar de germanor.
15:30 En cas d’haver premi a la falla infantil, concentració per anar a arreplegar-ho.
17:00 Ofrena a la Mare de Déu de la Salut de Xirivella.
20:00 Lectura de premis a les falles grans.
21:00 Sopar patrocinat.
23:00 Revetlla amb DJ Carrilero, temàtica Tipical Spanish.
17 de març.
8:00 Segona despertà.
9:00 En cas d’haver premi a la falla gran, concentració per anar a arreplegar-ho.
11:30 Pasacarrer i recollida de premis a l’ús del valencià.
14:00 Dinar de germanor.
A partir de les 16:00 vesprada infantil en cavalcada i activitats infantils.
21:00 Sopar patrocinat.
23:00 Revetlla amb DJ Eloy del Pozo, temàtica lliure amb concurs de disfresses.
18 de març.
8:00 Tercera despertà.
10:00 Esmorzar patrocinat.
11:30 Pasacarrer per la barriada.
14:00 Dinar de germanor.
20:15 Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats.
23:00 Revetlla amb DJ Iván Suel, temàtica Oficis.
19 de març.
8:00 Quarta i última despertà.
10:00 Esmorzar patrocinat.
11:30 Pasacarrer per la barriada i misa a l’església de Sant Francesc de Paula.
13:00 Ofrena a Sant Josep, dansà, penjada de corbatins i quadres.
14:00 Mascletà.
15:00 Dinar de germanor.
17:00 Final del campionat de cabuts i cabudes.
18:30 Pasacarrer de l’adéu.
20:00 Cremà de la Falla Infantil.
21:00 Sopar patrocinat.
23:00 Cremà de la Falla Gran.
*Aquest calendari por patir modificacions que, en tot cas, seran informades pels medis d’informació a la comissió.
