Fascinació (transitòria) per l’ofici d’artista faller

Joan Muñoz Martínez

Hi ha situacions que marquen la nostra trajectòria vital, encara que finalment les nostres vides prenguen rumbs molt diferents dels que havíem somiat inicialment. Una cosa així em va ocórrer a mi en la meua joventut, un episodi breu però determinant perquè finalment seguira la senda artística però en àmbits molt diferents.

Aquesta és la meua història: una trajectòria multidisciplinària amb el treball artístic com a fil conductor, que s’ha nodrit d’una terra molt rica en aquest vessant encara que, de vegades, difícil de fer-ho valdre.

Al principi dels anys setanta, prop de la casa on vivia a Cullera amb la meua família, tenia el seu taller un artista faller. Tots els dies, quan passava per davant de la porta del vell magatzem, al carrer Rei en Jaume I (llavors es deia Tetuan, crec recordar), em quedava mirant el treball que es desenvolupava en el seu interior. I així un dia darrere l'altre. Era incapaç de resistir-me a l'influx que em produïa la creativitat d'un treball realitzat amb materials senzills i d'escàs valor material, com el fang, el cartó i la fusta. Fins que un dia vaig decidir fer un pas al capdavant i li vaig preguntar a Fernando Roda, l'artista faller en qüestió, si podia treballar en el seu taller.

Amb tot just 12 anys vaig començar a treballar com a aprenent en una falla que va fer història: la del pitxer amb els pinzells (Els colors de la vida) que es va plantar en la demarcació de La Bega en 1973 i que, casualitats de la vida, va guanyar el primer premi.

En els quatre anys següents d'aquesta etapa iniciàtica, en la qual vaig posar molta voluntat i, a més rebia un sou escàs, em van encomanar treballs secundaris com realitzar relleus i escenografies senzilles, encara que, al cap de poc temps, també vaig arribar a modelar alguna figura de xicoteta grandària.

Durant aquests anys em va captivar l’ofici d’artista faller, l’elaboració d’un procés que, malgrat ser efímer, recollia l’essència artística que em permetia gaudir de l’ofici. Així és que en l’any 1977 vaig començar els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de València, ampliant i aprofundint els coneixements en matèries de dibuix artístic, pintura, modelatge i buidatge i composició decorativa.

Aquesta formació em va servir d’espenta per a continuar en l’ofici. Va ser molt gratificant per a mi contribuir al procés d’elaboració d’unes falles que van deixar una gran empremta en el nostre poble. I és que en aquella època, el taller de Fernando Roda es trobava en el cim de la seua carrera, ja que es van aconseguir els majors èxits amb els primers premis de la Falla Taüt en 1980, 1981, 1982 i 1983.

Els anys següents, la motivació d’ampliar l’horitzó d’oportunitats em va portar a recórrer diversos tallers de València, on finalment vaig treballar amb José Barea, membre d’una històrica saga d’artistes fallers. Va ser enriquidor el fet que, durant les dues temporades que hi vaig treballar, vam realitzar en un mateix any, sis o set falles de categories inferiors.

La culminació de la meua carrera com a artista faller es va donar en un moment en què sentia més a prop els ritmes temporals marcats pel calendari faller; vaig agafar-li el gust a allò transcendental que queda entre la fugacitat i la posterior reinvenció del monument i de la festa en general. Tot açò em va empényer, aquesta vegada, a la realització d’un treball més autònom. Així és que aquesta etapa vaig iniciar a Cullera, el poble que m’ha vist créixer, passant per València i concloent en Sueca.

Durant aquest temps vaig poder canalitzar la combinació dels coneixements teòrics i pràctics que havia rebut fins al moment, en la realització d’uns monuments que van ser significants pel que fa a la meua curta trajectòria com a artista faller. Van ser els anys compresos entre 1988 i 1989 amb les falles infantils d’El

Port, monuments que van ser testimonis d’una època de transició pel que a les tècniques d’elaboració respecta. Aquest punt de la meua formació també em va permetre portar a terme i desenvolupar la llavor crítica que dota de sentit a una falla. Paradoxalment, un dels temes tractats en la falla infantil del primer any va ser la contaminació i la responsabilitat climàtica, matèria que segueix tenint avui en dia molta rellevància en l’agenda pública.

També el 1989, i per recomanació d'Andrés Martorell, vaig realitzar a València la falla gran de Ramiro de Maeztu-Lleons, en la secció Segona A, amb el lema ‘Senyes d’identitat’. El pas pel cap i casal perfilaria la culminació del treball artístic d’aquesta etapa, juntament amb la plantà de les dues falles grans a Sueca. Aquestes últimes van ser per a la comissió de Sucro: en 1989, amb el lema ‘Donant bunyols’, i en 1990, amb el lema ‘Comença la funció’.

El procés creatiu i d’elaboració d’aquestes falles van ser palés d’un canvi en la utilització de materials, de manera que aquests darrers monuments s’elaboraren de la forma tradicional, com el modelat amb fang i la tècnica de la vareta en l’estructura de la falla, juntament amb la incorporació del poliestirè expandit que ja començava a ser molt present. La tasca de l’artista faller es veu amb la creació final de la falla, no obstant, al darrere hi ha un treball ocult molt important també. En aquella època, però ara també, el contacte amb altres artistes del gremi és fonamental perquè tot funcione i aquest treball ‘artesanal’ perdure de generació en generació. Exemples d’açò és el treball compartit amb companys com José Lafarga o el mencionat anteriorment Fernando Roda.

Esbós de la falla infantil del Port de 1988 realitzada per Joan Muñoz

Aquesta senda, més que laboral, va suposar també un creixement personal, ja que des de ben menut he estat en contacte amb les falles, gràcies a l’univers festiu tan magnífic que tenim al nostre poble. Aquest element és l’imprescindible per la bona salut de les falles, perquè tots els elements puguen confluir amb sintonia. Tot i haver travessat per altres oportunitats laborals, mai he abandonat la branca artística i és que, com a les falles cada 19 de març, tot es ressitua per donar pas a l’exercici següent.

Estic molt content de l’estat actual de les falles, tot i que, com la majoria de coses que ens envolten poden millorar. Les últimes crisis (la pandèmia de la COVID-19 i la invasió russa d'Ucraïna amb el consegüent encariment de les matèries primeres) ha fet estralls en la professió d'artista faller i molts tallers han hagut de tancar definitivament. No obstant, crec que han presentat una resistència molt exemplar front als obstacles d’aquests últims anys. El cau faller és, doncs, cau d’un esperit de superació i cooperació que, puc dir ben segur, l’artista faller ho té ben present. Font de reinvenció que, paral·lelismes de la vida, convida a tothom a ser partícips i viure la nostra celebració.

Fils festius: Les carrosses de Dénia

Rosa Larrosa

Filòloga i delegada de Cultura de la Falla Saladar de Dénia amb la col·laboració de: Sergio Avargues, Dissenyador Gràfic i Delegat d’Artística

Dénia és mar i muntanya; foc, passió i festa. El calendari de festes locals està salpicat de celebracions al llarg de tot l’any i estan molt arrelades en el sentir de la població, sobretot una que brilla amb llum pròpia i que és la Festa Major en honor a la Santíssima Sang, la qual discorre durant una setmana al mes de juliol. Popularment es coneixen com a Festes de Dénia. Al llarg d’aquesta setmana es realitzen una gran quantitat d’actes de tot tipus: religiosos i profans. Un dels principals actes del programa són les Carrosses, que són molt atractives i cridaneres, i que assoleixen un alt nivell de creativitat i imaginació. S’emmarquen dins la cultura fallera de la ciutat i aquestes ixen al carrer per a omplir de centenars de colors el centre del poble l’últim dissabte de la Festa Major. Aquesta festa va ser declarada d'Interés Turístic Provincial.

Sabíeu que el 1958...

... una xiqueta que anava a ser una estrella de Hollywood va presidir la carrossa de l’Ajuntament? Mia Farrow va ser elegida Reina de les Festes per ser la filla del director John Farrow i de l’actriu Maureen O'Sullivan. La pel·lícula, que en aquelles dates es rodava a la ciutat, era una superproducció estatunidenca: “El Capitán Jones”. La jove va participar en tota la programació, inclosa la desfilada de carrosses. Foto LCD1

Les carrosses tenen el seu origen, segons el Col.lectiu d'Estudis Fallers de Dénia i la Marina Alta, en la batalla de flors que es feia a la ciutat de Niça (França) en Carnestoltes. Moltes ciutats adaptaren les batalles de flors a les seues festes i, València no tardà a afegir-se a la moda festera del moment. Aquesta festa consistia, en un primer moment, en un combat pacífic on les flors eren el projectil i, més tard, confeti i serpentines.

A 1903, la burgesia de Dénia amb notable interés per la modernització no podia quedar al marge d’una moda que triomfava a Europa, i així, l’11 de juliol d’eixe mateix any, dissabte a la vesprada, van fer la seua primera desfilada.

Hui en dia, cadascuna de les comissions falleres fa la seua carrossa. Només s'acaben les Falles, l'artista carrosser la imagina i la plasma en un esbós que presenta a la directiva i comissió. A partir d’eixe esbós els fallers comencen la seua construcció de manera artesanal amb fusta, ferro i, suro per aconseguir les formes estranyes. Es crea una cadena de treball que, vegades, no és tan perfecta com es voldria però sempre s’aconsegueix crear grans obres. Durant 2 o 3 mesos les 11 comissions falleres de la ciutat, van quasi totes les vesprades i alguns matins a treballar-la. Hores i hores de feina artesana i desinteressada per crear les fantasies que són l’admiració de tot el nostre poble.

Diferents són les tècniques utilitzades per a fer la carrossa, des de la tradicional bola i el característic paper de seda, el “cucurutxo” fins, en els últims anys, la introducció de nous materials com l’escarxa o “purpurina” de colors utilitzada per a donar més lluentor a algunes peces aportant més vistositat, a més, de teles i cartolines.

També els papers metal·litzats de colors van anar incorporant-se, tant per a cobrir les boles de paper de seda com per a folrar diferents peces de la carrossa. Les figures realistes van desapareixent donant pas a carrosses amb formes futuristes, figures abstractes i fins i tot efectes especials com fum o algun moviment, aconseguint carrosses úniques i inimitables, ja que estan obertes, sempre, a tota classe d’innovacions. Cada carrossa té un títol o lema i les seues comparses, gran i menuda, i música que l'amenitza, gira al voltant d’ell. És l’acte més atractiu de la Festa Major.

La temàtica de les carrosses és enginyosa i original (a vegades repetitiva): motius exòtics, fantasia india o àrab, temàtiques llunyanes, vaquers i indis, mitològics, futuristes, d’època, pel·lícules,…

Les comparses les fan sense cap indici de crítica, encara que pot haver-hi alguns grupets que es desmarquen de la comparsa i preparen una sàtira d’un tema de moda nacional o internacional que fa riure al públic. Les comparses, que en les últimes edicions han anat creixent, ofereixen autèntics espectacles de carrer amb les seues disfresses, balls i ambientació. El ple absolut dels carrers durant la desfilada fan que les carrosses de Dénia estiguen en un bon moment a pesar dels canvis (naturals per altra part) que han anat experimentant aquesta última dècada.

Unes hores abans de la desfilada, les carrosses han d’estar, amb els càrrecs grans i menuts dalt, en un lloc determinat perquè el jurat les qualifique. S’avaluen els següents aspectes: disseny, acabat, colors i tècnica utilitzada. Un altre jurat valora les comparses que ha preparat cada comissió per a acompanyar-la. En aquest cas disfresses, temàtica i ball. Fa poc s'ha creat un altre premi que és la caracterització on es valora la combinació del vestuari i maquillatge de tot el conjunt de la comparsa inclosos els càrrecs que estan dalt la carrossa.

Les comissions falleres lluiten per tenir el primer premi de carrossa, el primer premi de comparsa i el primer premi de caracterització sense cap incentiu econòmic, només la subvenció que dona la Regidoria de Festes per fer la carrossa. L'organització de la desfilada és competència exclusiva de la Junta Local Fallera però, és un acte inclòs en les Festes de Dénia i, per tant, organitzada pel nostre ajuntament.

Una vegada acabada la desfilada comença la tasca comercial dels fallers intentant llogar-la per a treure, almenys, el que s'han gastat i amb sort tindran beneficis si la lloguen vàries vegades.

Parlar de les carrosses de Dénia és parlar d’un gran nombre d'artistes del nostre poble que han tingut un gran impacte generacional i que han creat escola amb estils que han sigut imitats posteriorment però mai igualats.

A la llista d’artistes dissenyant aquestes magnífiques carrosses, una nova generació ha vingut per a donar més prestigi, si cap, a les Carrosses de Dénia i un d'ells és el nostre faller Sergio Avargues Berenguer.

Per a ell, fer la carrossa és una cosa molt especial i única. Recorda la seua primera carrossa infantil que va ser tota una prova de foc com a novell. La va fer un poc de casualitat, als

16 anys, i va aconseguir el 1r premi amb una proposta molt acolorida i diferent del que solia fer-se en aquell moment. A partir d’ací ja no va baixar del pòdium fins a l'última carrossa infantil que es va fer en l'any 2017 perquè es van deixar de fer-ne.

Les idees i inspiració li venen de molts llocs: carrosses d’edicions anteriors, revistes, llibres, Pinterest i Google com el major aliat seu. Intenta fer temes que no estiguen massa vistos com enguany la carrossa “Paradís” basada en el Gènesis i el quadre “El jardí de les delícies” d’El Bosco o, la carrossa sobre l’època glacial o, la carrossa dels pentagrames musicals. Sempre fugint de la tendència general de buscar inspiració en civilitzacions d’arreu del món o en les pel·lícules de moda.

Sempre li han agradat les carrosses i les falles, sobretot, la part més artística, la de fer coses amb les mans.

Ell pensa que és la millor època de l'any perquè es crea un comboi especial al lloc on es fan i després el resultat sempre és satisfactori i es sent content de veure la faena lluir al carrer principal, el carrer Marquès de Campo.