Un fil sense fi: Gostineta, la vida d’una xica ben arrelada en el Raval

Juan Antonio Roman

Psigòleg i faller de Raval

Al llarg de la història de la humanitat, cada cert temps, naix una persona que per algun motiu és especial. Molts són els anomenats prodigis, però només d’uns quants recordem els noms i les fites que aconsegueixen. Mozart, Leonardo da Vinci, Picasso són sinònim de mestres en els seus àmbits i patrimoni de la humanitat. La protagonista de la nostra història no és comparable a cap d’ells, però va tindre a bé compartir lloc de naixement amb el fill més il·lustre de la seua localitat, en Josep Alemany i Bolufer, catedràtic de la Universitat Central i acadèmic de les Reial Acadèmies de Llengua i Història.

Així, de la mateixa manera que sorgeixen les grans llegendes gregues, Agustina va nàixer al nord de la població de Cullera, en el barri més humil del poble. Aquest estava habitat per gent de classe treballadora: camperols, collidors, obrers i treballadors del malauradament ja desaparegut escorxador del poble conformaven el seu teixit social. Però, si algun aspecte caracteritzava a aquest barri, era el seu sentit de pertinença i comunitat.

Però, comencem pel principi.

L’antecessora (embaràs i naixement d’una comissió fallera)

Quan els seus pares anunciaren a familiars i veïns l’estat de bona esperança , molts d’ells reaccionaren amb escepticisme. Ningú esperava que després de la tragèdia ocorreguda set anys abans i que encara dolia als futurs pares, aquests decidiren tornar a intentar-ho. L’any 66, la seua primogènita, després d’un primer any i mig de vida molt complicat, havia mort. Ningun dels intents que havien fet per mantindre-la amb vida havien servit per a res. Pegaren mil bacs per tot arreu, tocaren moltes portes, demanaren molts favors, i de ninguna manera havia sigut possible trobar quina era la causa de la malaltia que patia, ni la manera de mantindre amb vida a la pobreta criatura. Així, després de la mort de la menuda, la família es va sumir en una profunda depressió, que el temps pareixia no poder mitigar.

Els cinc anys durs (de 1967 a 1972) però, a poc a poc, la seua situació començà a millorar, i pogueren estalviar uns pocs diners en una vidriola. La situació de bonança econòmica va permetre el nou embaràs per a sorpresa de tot el veïnat.

Una nova vida: El naixement de Gostineta (1973-1978)

Segons anaven passant els mesos, i la data del naixement anava aproximant-se, més il·lusionats es veien els futurs pares, i més afaenats estaven amb els preparatius, triar un nom, trobar una llar adequada per a la futura nounada, fer les compres necessàries perquè no li faltara de res... La llista de tasques a dur a terme era enorme, però meticulosament els futurs pares realitzaren totes i cadascuna d’elles.

Finalment, nou mesos després, l’embaràs va aplegar a bon terme i en el mes de maig de 1972 va nàixer la nostra protagonista. En honor al barri on s’havien instal·lat i que tan bé els havien acollit, els pares decidiren anomenar-la Agustina tal i com havien anomenat a la seua primogènita morta cinc anys abans, però en els primers anys de vida tots la coneixien amb l’apel·latiu familiar de Gostineta. Com a bona ravalera, des del primer moment va demostrar ser aguerrida, valenta i amb un caràcter fort, que sabia endolcir quan volia. La seua vitalitat juntament amb les seues rialles feien que tant als pares com a familiars i veïns els caiguera la bava. Això si, quan tenia fam o demandava que li prestaren atenció, els seus crits s’escoltaven des de l’altra punta del veïnat.

Els primers mesos de vida de la menor, estigueren plens d’alegria i felicitat, la recentment augmentada família vivia en una contínua sobredosi d’oxitocina, però com a les grans tragèdies de l’antiguitat un fet inesperat estava a punt de trastocar els somnis de la família. Una solsida de terres va sacsejar la població, causant grans danys materials en moltes de les cases del barri. Malauradament, una de les cases més afectades fou la dels pares d’Agustina, deixant-la pràcticament inhabitable. A més, aquesta tragèdia no va aplegar a soles, a aquest primer colp se sumaria la pèrdua del lloc de treball per part del progenitor. Si la vida al barri ja era complicada per a tots els veïns, aquests fets portaren als pares d’Agustina a la indigència i patir vertaderes penúries: fam, fred, falta de sostre es transformaren en la norma per a la família.

Però no hi ha mal que dure cent anys. Els veïns del barri, en vore la lamentable situació familiar, dins de les seues possibilitats, començaren a recolzar-los per tal d’ajudar-los a subsistir. D’aquesta manera, a canvi de xicotetes tasques al camp, els proporcionaven algunes hortalisses, fruites o unes poques pessetes, però sobretot un sostre per a dormir al caliu d’una llar, que encara que no era fixa i depenia de quin veí els llogava, els donava la tranquil·litat de no haver de dormir al ras.

La xiqueta anava creixent amb bona salut, enfortint-se i desenvolupant un caràcter resilient i un contagiós somriure als llavis que animava a qualsevol que estigués al seu voltant, però si algun tret calia destacar d’ella, era el seu talent innat per a l’art, sobretot per a l’escultura.

Des de ben prompte, i quan encara no era capaç d’articular una frase sencera amb precisió, Gostineta ja tenia l’habilitat de fer menudes escultures de fang amb un mestratge inusual per a algú de tan curta edat. Tothom que la veia modelant es quedava meravellat, per la bellesa i qualitat de les seues escultures, i molts no dubtaven en comparar-les a aquelles que feien els germans Lladró a la seua nau de Tavernes Blanques. Eren tals les mostres d’admiració de la gent, que quan la xiqueta només comptava amb dos anys, els seus pares decidiren portar una de les escultures al xicotet certamen anual del poble. De totes les obres presentades en 1975, el jurat va decidir seleccionar-la com la millor i atorgar-li la menció especial del concurs. En anomenar el nom de l’obra i veure pujar a la xicoteta campiona acompanyada dels seus pares a l’escenari, tots els assistents van quedar bocabadats, estant en boca de tot el poble durant mesos. Ben cert era que havia establit un rècord de precocitat al concurs, convertint-se en la guanyadora més jove de la història d’aquest certamen.

Aquest primer èxit va obnubilar la família. Dins de la població, començaren a anomenar a Gostineta com la xicoteta Miquel Àngel del Raval, i alguns d’ells començaren a aportar petites quantitats de diners per al sosteniment i criança de la menuda, per tal que seguira realitzant les seues creacions. Aquests ingressos inesperats repercutiren a l’economia familiar. D’aquesta manera, pogueren permetre’s llogar una planta baixa al carrer València, que un parell d’anys després passaria a ser el cau de lloguer permanent de la família. Si bé, aquests ingressos també foren una font de problemes per al matrimoni. Mentre el pare era partidari de viure a costa de la xiqueta i el seu mestratge artístic, la mare era partidària de reinvertir part d’aquests diners en la formació i educació de Gostineta. En aquest moment, l’equilibri familiar estava en perill, inclús per moments pareixia que la unió familiar es trencaria més prompte que tard, a l’enrocar-se cadascun dels progenitors en la seua postura.

Afortunadament, amb l’ajuda dels veïns i la mediació del senyor retor del barri, foren capaços d’aplegar a un acord: Els diners familiars es destinarien en parts iguals en mantindre el sosteniment familiar i en proporcionar un tutor artístic a la xiqueta que l’ajudara a evolucionar.

Infància 5-12 anys (anys 1978-1985)

La introducció del tutor va ser tot un encert, ja que a través del joc i plantejant reptes a la xiqueta, va anar ensenyant a Gostineta a fer escultures tant de gran com de xicotet format. Ella es divertia esculpint sense mostrar preocupacions pels premis i reconeixement que tant els pares com els pocs seguidors ansiaven.

Tots els anys presentaven dues escultures al certament local: una de gran format i altra de xicotet format, sense obtindre cap reconeixement. Fins que la sort va canviar en 1979. Quan comptava amb sis anys, va trencar el segon rècord de precocitat. La seua escultura, que representava dos ànecs en ple vol, va ser considerada la millor de la població, omplint d’alegria tant a la família com als seus seguidors.

Un any després, els responsables del museu d’art de la ciutat li atorgaren un reconeixement que cap infant de la Comunitat havia assolit amb tan curta edat, consideraren que una de les seues obres era digna d’estar exposada permanentment al museu local.

A poc a poc, Gostineta guiada pel seu tutor i amb l’educació casolana que li proporcionaven els pares, va anar forjant el seu esperit on el perfeccionisme, l’autoexigència i les ganes de superació constant ja començaven a fer-se palpables al seu caràcter. Però, cada volta era més complicat mantindre a la menuda en els peus a terra. Eren molt coneguts casos de prodigis als quals l’afalagament constat els feia caure en la supèrbia, l’autocomplaença, l’acomodament i finalment feien acabar en l’oblit el talent infantil.

Artísticament, de tant en tant, alguna de les seues obres obtenia un molt bon resultat, omplint a poc a poc les vitrines del seu domicili. El pares, per tal de mantindre-la estimulada, no dubtaren en proporcionar-li noves fonts d’experimentació, així la introduïren en l’escultura floral quan només comptava amb nou anys i la qual no ha deixat de practicar en cap moment. Ben certament, el projecte vital que tenien per a la xiqueta era convertir-la en una vertadera artista del renaixement de l’època moderna.

Adolescència 12-19 anys (anys 1985-1989)

La infància anava quedant arrere. A poc a poc Gostineta va anar submergint-se en aquesta etapa convulsa de canvi de l’adolescència. Finalment, a pesar dels intents dels pares, l’afalagament constant, combinat amb la rebel·lia pròpia de l’edat, les ganes d’experimentació i els èxits infantils foren els detonants perquè Gostineta perdera el nord. Els veïns que sempre havien sigut ben rebuts al domicili per contemplar els seus treballs, ara eren tractats amb insolència i menyspreu. A més, que una de les seues obres menudes fora considerada digna d’exposició permanent al museu local, quan només contava tretze anys, encara va unflar més la seua arrogància.

Però el caràcter relaxat que començava a mostrar, que li impedia consolidar nous èxits, a poc a poc va anar espantant els seus seguidors i xicotets mecenes. Aquells que l’havien encimbellat començaven a donar-li les esquenes. Però no només estava perdent a aquests, també el veïnat que havia estat tan present a la seua infància i els seus inicis artístics començaven a fartarse de la insolència de l’adolescent.

Progressivament la relació amb ells es va anar deteriorantse: de la retirada de la salutació, als xicotets enfrontaments verbals, fins a aplegar un moment on les queixes, amenaces de denúncies i les rinyes es feren habituals. La comunió amb el veïnat estava trencada, ara eren tractats com a forasters en el barri. Des d’eixe moment, quan buscaven ajuda es trobaven les portes tancades.

Com a dany col·lateral, l’economia familiar va començar a patir les conseqüències. La venda d’escultures va caure a mínims i conseqüentment els ingressos familiars baixaren considerablement. En poc de temps, les penúries econòmiques tornaren al nucli familiar. Pagar el lloguer es va transformar en un suplici mensual, la inversió en materials era insostenible i, per tal de no tornar a caure en la indigència, la família devia prendre mesures dràstiques. A partir d’aquest moment, l’adolescent se centraria en les escultures de xicotet format menys costoses i amb les quals Agustina havia començat a fer-se un nom.

L’adolescent, mostrant seny, es va mostrar conforme en aquesta decisió, no era menys cert que el pensament familiar era que si aconseguia tornar a la senda de l’èxit i demostrar que seguia sent capaç de meravellar a la gent, reconqueriria l’estima i atenció dels seus antics seguidors i els ingressos tornarien a la família. L’encertat o no d’aquesta estratègia ningú la sabia, només calia deixar passar el temps i veure els resultats.

Artísticament, i en consonància dels seus problemes socials, els anys de l’adolescència foren roïns. Agustina no va poder obtindre cap èxit rellevant. Però a pesar de les penúries, i per tal d’oblidar-se d’aquestes i trobar la inspiració, en aquests anys Agustina va fer les seues primeres aparicions en el teatre.

Tant ella com els seguidors que actuaven s’ho passaven d’allò més bé. Segons ens diu, i encara que no ha sigut una constant durant la resta de la seua vida, li agrada dir que ella és una actriu de mètode que no interpreta els seus papers, sinó que els personatges que interpreta la posseeixen de la mateixa manera que l’esperit d’Andy Kaufman va posseir a Jim Carrey durant el rodatge de la pel·lícula ¨Man on the moon¨.

Primera joventut 19-25 anys (1989-1997)

Els anys passaven i la família pareixia no tocar fons, els escassos èxits artístics, foren d’ajuda perquè Agustina tornara a ficar els peus a terra. Al canvi d’estratègia artística que a molt curt termini no havia donat resultats, es va sumar un canvi en les seues relacions socials. La jove volia recuperar el suport del barri, demostrant que era una autèntica ravalera amb un gran sentit de comunitat. D’aquesta manera, no va dubtar de fer partícips als veïns del barri en el seu art, col·laborar amb ells i mostrar-se propera i càlida en la gent que l’envoltava.

La gent tornava a ser benvinguda al seu xicotet taller. Ella no dubtava en perdre temps en explicar les seues idees a tot aquell que acudia. I no només això, també va mostrar la seua vena més altruista quan gratuïtament va restaurar els sants del barri. A poc a poc, la gent va tornar a confiar en ella i tindre-la en gran estima.

Artísticament, els primers anys de la seua joventut es caracteritzaren per l’estancament. Les seues escultures s’havien quedat antiquades, ella no era capaç de comprendre les noves corrents artístiques que resultaven premiades any rere any. Per tal de canviar aquesta situació, a l’edat de vint-i-un anys, va decidir unir el seu camí amb el d’un jove suecà que començava a destacar al món escultòric amb una gran habilitat amb els pinzells, En Joan Martí.

En aquell moment, Agustina no sabia ni la importància ni la influència que aquesta associació anava a tindre a la seua vida artística i professional. A dia d’ara, a qualsevol que li pregunte, ella no dubta a dir que Joan va ser la persona que més la va marcar artísticament i de la mà de qui més guardons ha aconseguit obtindre.

Aquesta associació artística no va tardar a donar fruits. Només dos anys després de la seua unió, aconseguiren obtindre el seu primer guardó en les escultures de xicotet format, però no només això, amb l’ajuda d’altres professionals també va aconseguir obtindre el guardó a la millor escultura gran.

Aquest fet va ser una fita històrica per a ella, assolint un dels seus somnis des que va començar a participar en certàmens escultòrics i que tant havia perseguit durant tota la seua vida. Agustina tornava a estar al cim i la llum mediàtica es va tornar a ficar sobre ella, recuperant seguidors i mecenes. A més, un grup de dones del barri, fa formar l’associació d’amigues d’Agustina per tal d’ajudar-la a enlluernar les escultures i mostrar-li el seu suport de manera més organitzada.

Adult jove 25-35 anys (1997-2008)

Com qui no vol la cosa, i de manera natural, la nostra protagonista va complir el quart de segle de vida. Començava a deixar la joventut i transformar-se en una persona adulta. La seua associació amb Joan no parava de donar resultats, i els reconeixements aplegaren un darrere de l’altre. En aquest moment, les escultures de xicotet format eren un referent, la gent no dubtava en traslladar-se a la localitat per tal de veure en què es meravellava l’exitós tàndem. Cada any superava l’anterior i aconseguien nous rècords, inscrivint en fulles d’or i llorer el seu nom dins de la història local.

A més, Agustina seguia divertint-se realitzant escultures florals i actuant en divertides obres de teatre que l’ajudaven a mantindre’s creativa. No obstant això, Agustina tenia clavada al cap ser una autèntica artista renaixentista tal com els seus pares havien planejat per a ella.

Quan comptava amb vint-i-huit anys, un dels seus seguidors amant de la literatura, li va plantejar la possibilitat d’escriure un xicotet llibre anual on ella desenvolupara les seues inquietuds artístiques i explicara el significat de la seua obra. Aquesta idea no va ser només ben acollida per ella, sinó que la va entusiasmar.

Des d’aquest moment i fins al dia de hui, Agustina no ha faltat ningun any a la seua cita literària anual. A les acaballes del segle XX, des de l’àmbit local es va començar a organitzar un xicotet concurs literari que, com no podia ser d’altra manera, la nostra protagonista va agarrar com un repte i va ser la seua gran valedora.

Cal assenyalar que també va obtindre èxit a aquest concurs amb molta superioritat i encara que als últims anys altres creadors del poble han tractat d’erigir-se com els grans pioners de la cultura escrita local, qui té memòria no dubta en reconéixer a Agustina com la gran referent de les lletres artístiques locals i qui va fer una aposta decidida per ella.

Artísticament, vivia un somni. No hi havia repte per difícil que fora que no assolira: ser la primera persona a guanyar ambdós guardons el mateix any en més d’una ocasió, guanyar en diversos anys continuats..., tots els aconseguia excepte un. No aconseguir guanyar amb regularitat en les escultures de gran format la martiritzava. Encara que ficava tots els seus esforços, no aconseguia aquest repte, minvant a poc a poc la seua autoestima. A més, la frustració que li provocava aquest fet a poc a poc li va menjar la moral, afectant també la seua creativitat.

Artísticament, no hi havia repte per difícil que fora que no assolira. Figura del coronament de la falla Este ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat, de Toni Pérez Mena (Raval, 2015)

Els pensaments intrusius eren una constant, realment va aplegar a creure que no era ten bona esculpint en gran format Per més que ho intentava no aconseguia l’excel·lència que buscava, i les crítiques dels seus propis seguidors començaren a aplegar.

Si ara li preguntes, et dirà que anomena aquesta etapa com la seua primera crisi existencial adulta. La coneguda com a primera crisi dels trenta havia començat. Ella es definia com a escultora i com a tal volia mostrar un domini insultant en aquesta art, però els resultats no estaven del seu costat.

I si no era tan bona com creia? I si resultava que no era l’escultora definitiva? Qui era ella realment? Totes aquestes preguntes ens conta que rondaven cada dia pel seu cap.

De tant en tant aconseguia un èxit fabulós com l’any 2004, o els èxits en l’escultura de xicotet format que no deixaven d’aplegar però el seu ànim depressiu no la deixava gaudir dels resultats. El zenit d’aquesta situació va ocórrer quan contava en trentacinc anys, una de les seues escultures de gran format va caure, per sort sense causar danys materials. Podria haver fet com uns anys després faria Ripollés: dir que l’escultura li havia dit que no la toqués i que la deixava tal com estava, però eixe no era l’esperit d’Agustina, amb ajuda de seguidors, amics, i veïns va realçar l’escultura i donar-li la dignitat que reflectia l’esperit de comunitat del barri.

Però no tot foren males notícies en aquests anys, amb els estalvis que havia aconseguit en els últims anys finalment va comprar la llar familiar del carrer València, aquest fet els proporcionava, per fi, estabilitat als seus pares que ja contaven en una edat prou avançada. A més, amb l’ajuda d’alguns dels seus seguidors procediren a la reforma de la casa, adaptant-la a les noves necessitats familiars.

Adult 35-50 anys (2009-2023)

El suport rebut durant la reconstrucció de l’escultura, fou un impuls momentani per a continuar i mantenir els seus projectes, però la crisi creativa continuava. Agustina no era capaç de recuperar la inspiració. Era tal la desesperança i frustració que sentia que va pensar fins a canviar de professió.

L’art que tant li havia donat al llarg de la seua vida, ara era un martiri. És més, es pot afirmar que ja no gaudia en el que feia, sent més una font de preocupacions i maldecaps que de satisfaccions. Hui en dia, ella conta que el seu perfeccionisme innat, la baixa tolerància a les crítiques juntament amb la pressió que sentia per innovar i satisfer els seus seguidors, a poc a poc va anar minvant el seu esperit. Així irremeiablement es va sumir en la seua segona crisi existencial. Ni estava còmoda esculpint ni trobava nous reptes que la motivaren.

Per tal que aquesta situació no acabara en ella, Agustina va decidir demanar ajuda professional, o ella acabava en els seus problemes psicològics o aquests acabarien en ella. A poc a poc, l’ajuda psicològica va anar tenint efecte, progressivament es va retrobar amb ella mateixa, gaudint de nou de la seua faena i a més augmentant la seua base de seguidors.

Es pot dir, sense por a enganyar-mos que amb quaranta-u anys aquesta prolongada crisi, que alguns sospiten va ser una depressió, es podia donar per tancada. La dona rècord tornava a estar en forma, els grans èxits tornaren a aplegar (bons resultats no va deixar d’obtindre en cap moment) i fites que ningú creia possibles foren assolides i l’admiració de tothom torna a ser descomunal.

No obstant això, la relació amb el seu soci artístic a les escultures de xicotet format pareixia esgotada. La unió que durant tants anys havia sigut beneficiosa per als dos s’havia desgastat. Havien sigut com un matrimoni molt ben avingut, però després de vint-i-set anys la passió entre els dos s’havia acabat. D’aquesta manera, ningú dels dos podia traure res més de profit en l’àmbit artístic de l’altre i a l’any dos mil dènou decidiren finalitzar la seua associació amistosament.

A partir d’aquell moment, Agustina es va dedicar en buscar un nou col·laborador més jove, amb aire fresc i ganes d’ajudar-la a modernitzar les seues línies escultòriques, mentre de reüll començava a pensar com preparar les seues noces d’or personals.

Mentre estava en aquest indret, i en un dels seus millors moments professionals, a poques dates per a participar en un nou concurs local, un maleït virus vingut de la Xina va aplegar a terres valencianes. Amb molt de seny i per tal de parar aquesta terrible pandèmia, les autoritats decretaren la quarantena domiciliària.

Tant per a Agustina com per als seus seguidors, aquest fet va suposar un fort impacte, de la incredulitat inicial passaren a la resignació i d’aquesta a tractar de mantindre la comunió que havien mantingut durant els anys anteriors. Així, aprofitant els avanços tecnològics, Agustina i els seus seguidors mantingueren el contacte de l’única manera possible. És a dir, mitjançant mitjans virtuals.

En aquestes dates, mentres cadascú estava tancat al seu domicili no dubtaren en plantejar concursos virtuals, vídeo-tlefonades o xerrades per a sentir-se al costat dels seus seguidors i notar la seua proximitat des de la distància.

Una volta superat el confinament, els seus seguidors intentaren que aquell any es poguera gaudir del concurs d’escultures en dates atípiques, negant-se la resta de seguidors d’altres escultors locals. A aquest segon colp de la COVID-19, no va esglaiar a Agustina, ni la va paralitzar. L’absència de treball al taller, la feu canviar el focus, centrant-se en cos i ànima en la literatura. Així, va presentar les seues obres a diferents concursos locals i regionals, animà els seus seguidors a participar amb xicotets relats i el lligam amb ells es va enfortir.

Amb les ganes més enceses que mai, va aplegar el tercer colp de la COVID-19, per segon any consecutiu el certament d’escultura va ser suspés. Aquesta volta, Agustina ja comptava amb l’experiència de l’any anterior i encara va millorar la manera de mantindre el contacte amb la seua gent. Un any més, la seua via d’escapament va ser la literatura i no pot dir que li anés malament, puix durant aquests dos anys va obtindre molt bons resultats als certàmens literaris. Foto GR 8

Però, com bé deia el lema de la falla municipal de València de l’any 2020, ¨açò també passarਠi la pandèmia també va passar. El temps pandèmic la va fer reflexionar, i s’adonà que sense l’ajuda dels veïns del barri no hauria aplegat a la cinquantena sent qui és i aplegant on ha aplegat. Era el moment d’agrair al barri tota l’estima i apreci que li havien demostrat al llarg de la seua vida. De manera altruista i oberta a tothom, va sufragar diverses activitats que donaren vida al barri. Entre aquestes cal destacar la celebració d’una matinal motera on els amants del motor del barri pogueren gaudir d’un matí dedicat a les motos i vore les meravelloses motos aplegades de tot arreu. A més, també va finançar un concurs de xarangues i diverses activitats lúdic-festives que portaren la festa i la música al barri o una xicoteta fira del llibre en la nostra llengua, per tal d’apropar encara més la cultura al barri, qualsevol idea era bona per tal de reforçar la identitat i retornar a la comunitat part de tot el que ells li havien proporcionat al llarg dels anys.

Artísticament, en l’últim dígit dels seus anys quaranta va reprendre els èxits que la pandèmia havia paralitzat. Podem dir, que va retornar per la porta gran, tallant les dues orelles i la cua com dirien els taurins. Les seues propostes per al certamen local s’emportaren tots els guardons possibles, i el museu local va adquirir dues noves obres per al seu fons museístic. Els seus seguidors estaven exultants, ella es trobava desvanida, puix res més podia demanar, aquesta era la millor manera de preparar-se per al seu cinquanta aniversari.

Maduresa 50 anys (2023)

Què més podem dir d’ella? Ara ella diu que es troba en el millor moment de la seua vida, ha assolit la plenitud, i el seu bon fer li ha portat una vida plena de reconeixements tant pel seu bon fer com per la seua trajectòria artística, així com més seguidors que mai ha tingut. Aquests s’estan encarregant de mimar-la i preparar tota una variada quantitat d’actes per tal de mostrar el seu apreci i celebrar la seua vida. A ella, en aquests moments, li agrada parafrasejar a Joan Manuel Serrat i dir que fa vint-i-cinc anys que diu que té vint-i-cinc anys i que hi ha Agustina per a una bona estona.

Continuarà...

I vostés es preguntaran: què té d’especial aquesta història? Aquesta és la nostra història i tots els que han format, formem i formaran part de la comissió són partícips de la vida d’Agustina. Si fem la mirada enrere, hem de donar les gràcies a aquell grup de veïns del barri que tingueren un somni i que ara nosaltres som responsables de dur endavant. Feliç aniversari a tots! Visca la falla Raval!

Fils d’una història familiar: El magatzem d’Emilio Cabanilles

Paula Piris Cabanilles

Arquitecta i dissenyadora

El magatzem de taronges del meu iaio Emilio Cabanilles va ser probablement, un dels llocs on vaig passar més temps en la meua infància. Cada dia ma mare em recollia del col·legi i em portava allí fins que acabaven de treballar. No se m’escapava cap racó d’aquest lloc, a excepció de l’amagatall dels regals de nadal, que vaig saber més tard.

Coneixia els treballadors i treballadores, moltes vegades eixia del despatx a tafanejar i sempre aprenia una cosa nova amb ells, eren molt afectuosos amb mi, i és que per allí van passar diferents generacions de moltes famílies, per la qual cosa era habitual envoltar-nos de mares, pares, germans o cosins. És per això, que es considerava una gran família. A vegades em trobe amb alguns d’ells i no els recorde perquè era una xiqueta, però ells solen reconéixer-me i m’ho diuen, això demostra l’afecte que tenen a la meua família i els ho agraïsc amb tota l’ànima.

El meu treball assignat allí consistia cada setmana a comptar la recaptació de la cafetera, i amb això em guanyava una paga de 5 euros, els mateixos que guanyava Danielet, al qual tots conegueu i que tan feliços ens va fer a tots.

Vaig créixer amb ell i era capaç d’entendre totes les seues paraules, encara que per a la resta no era gens fàcil. Jugàvem junts al ‘Veig veig, què veus’, i amb la consonant que se li passar pel cap, jo tenia que endevinar que la solució era “Dani és l’alcalde de Cullera” o “Dani cantarà la ‘Pluja de les estreles”. Estava enamorat d’Elisa, la companya ma mare en l’oficina. Però Danielet ens va donar moments molt divertits en el magatzem, i cada any en Nadal li agradava disfressar-se de Pare Noel i cantar per a tots els treballadors, que també l’adoraven.

Però ja n’hi ha prou de parlar de les meues vivències en el magatzem, i és que jo vull parlar d’ell, del meu iaio. La persona més bona que he conegut i l’espill sobre el qual ens hem mirat tota la meua família. Els seus valors, la seua generositat, el seu esperit lluitador i la seua constància com treballador, li va fer arribar al cor de molta gent.

Sense anar més lluny, i per a facilitar la vida dels treballadors del magatzem, va construir un grup d’habitatges als voltants de la nau per a vendre-les als treballadors a un preu inferior al de cost. Aquesta idea la va amprar del meu besavi, el seu sogre, ja que a França era una pràctica habitual de les empreses del sector. Sent encara jove va perdre la seua única germana, malalta de càncer, i va voler recordar-la sempre posant el seu nom al carrer per on tota la gent es dirigia per a treballar i que, en definitiva, va ser l’adreça de l’empresa tarongera.

Una cosa curiosa del meu iaio és que adoptava als gossos que es trobava sense amo pels camins dels horts, encara que la meua iaia detestava els animals, i els convertia en els reis de la casa. Aquesta és una de les coses que he heretat jo, el seu amor pels animals. De fet, al meu gat Coco el vam recollir del magatzem

Una altra de les coses que li agradava al meu iaio era col·laborar amb els diferents grups i associacions de Cullera, era faller d’honor perpetu de la falla del Raval i de la de Sant Antoni, els seus dos barris i a les quals tenia un immens afecte.

Escric aquest article en el dotzé aniversari de la seua mort, el 28 de novembre, i done les gràcies per continuar recordant la seua veu, el seu riure, la seua olor de pipa i les cosquerelles que em feien encongir.

M’encantaria dir-li a papi (iaio, en francés i com jo el cridava), que el magatzem que ell va dur endavant tota la seua vida i amb el que va donar treball a molta gent, ara es transformarà en un edifici amb nou usos, com centre social, i continuarà ajudant a la gent. No pot haver un millor llegat que aquest, veritat? Estic segura que forma part del teu destí.

Amb aquest article vull retre un homenatge al meu iaio Emilio i a la meua família, i també enviar una salutació a cadascuna de les persones que van treballar en el magatzem, perquè van formar part de la nostra història i de la vostra, la història del barri del Raval.