Els pretendents de Penélope:

Filar i tornar a filar falles

José Tena i Tejado

Panal Fallero. Premi Soler i Godes 2022 (Lletresfalleres)

Filant la vida, com un gran tapís, a vegades més complex, a vegades d’una tremenda senzillesa, que fem i desfem fins que un dia, l’últim fil, és retallat per les Parques. El fil en si és una metàfora del recorregut de les nostres vides, i aquesta icona ve de la cultura grecoromana i la seua mitologia. Va ser la primera literatura, l’hem estudiada des de xicotets, ens ha calat tan dins que, encara que no siguem uns experts, hi ha mites que els recordem al detall. Som titelles d’una vida que mai podrem abastar íntegrament, penjats i penjades per un fil que mai serà d’or com el dels déus.

La mitologia sempre ha sigut un conjunt inspirador per a l’art. Qualsevol peça artística, el concepte d’art en si, té dos objectius: el comunicatiu , expressar una idea o concepte –una particular visió del món -, i l’estètic, la seua forma, color, composició, materials empleats. Una falla és per tant art , ja que mitjançant una aparença estètica (la seua forma monumental, acabat, composició, forma i risc), expressa una temàtica, crítica i satírica, que el poble hem d’entendre de manera parcial amb una primera ullada, i després més detalladament amb la lectura i visionat de les seues escenes. També amb el llibret 1 , que per a això està. L’art va lligat a un període social i cultural, i evoluciona segons transcorren els anys; les Falles també. No és d’estranyar, per consegüent, que la mitologia grega ha aparegut innombrables vegades en els remats i ninots de les Falles. L’ús dels mites a la Grècia antiga no era més que un reflex de la societat que vivia, i a través dels mites, intentaven transmetre al poble un ensenyament, un missatge real Com la falla, ni més ni menys.

Exemples de falles mitològiques hi ha molts, tant o més com

posar fil a l,agulla

a déus i deesses. Des del bust de Pal·las Atenea en la plaça de l’Ajuntament ( Els tributs d’Atenea , Vicente Lluna, 1974) a l’Atenea de Conde Salvatierra – Cirilo Amorós ( Amb els déus hem topat , Javier Álvarez, 2014). Heli, representat pel Colós de Rodes, dues vegades plantat en la plaça del Cabdill, ja que el primer va caure, Hermes en la falla Mercat Central ( La Negociologia , Regino Más 1946), el gran Dionís d’Almirall Cadarso – Conde d’Altea ( Festum Bacchus , Manuel Algarra 2016), o diferents divinitats 2 com la falla de la plaça de la Mercè ( La contaminació , Salvador Debón 1972), Periodista Azzatti ( Carnestoltes , Santiago Soro 1982) o més recentment la plaça del Pilar ( Fauna ibèrica , Pere Baenas 2013). També representacions d’animals mitològics, com Pegàs o Fènix, fins i tot hem tingut dos cavalls de Troia, el de la plaça del Cabdill ( Nou cavall de Troia , Ricardo Rubert 1963) i Na Jordana ( Odissea , Grup Creatiu Ítaca, 2013).

Parlant de Troia, i ja que hem començat amb el tema dels fils, el mite de Penèlope també podríem adaptar-lo a un dels temes fallers que més debat presenta. Amb el marit partint cap a la guerra, ella es queda esperant el seu retorn. Dona abnegada,

1 Note’s que els mites grecs es difonien a través de poemes orals, de generació en generació, fins a l’arribada d’Homer i els seus escrits. Resulta curiós el paral·lelisme amb l’explicació de la falla, històricament escrita en vers.

2. El llistat és interminable . Altres grans falles que es podrien citar són:

–Plaça Doctor Collado 1965

–Falla Serrans – Plaça dels furs (La següent ronda la pague jo, M. Ballester)

–Convent Jerusalem (El crepuscle dels déus, Pedro Santaeulalia, 2015)

–Marqués de Montortal – Berní i Català (Càntics de sirena, Antonio Verdugo, 2016) que calla i espera, l’exemple de fidelitat absoluta i redempció. Xé, el que sempre se li ha exigit, desafortunadament, a les dones. Mentre ell té escarsers i aventures vàries – l’home és el que viu i gaudeix – ella ha d’esperar-li i mantenir-se intacta, malgrat el rest de pretendents que va acumulant la seua casa, en considerar-la ja vídua. Per a no prendre la decisió de donar-se a un d’eixos homes, que l’assetgen i la pressionen, ella els diu que, quan acabe de teixir el seu mantell, triarà marit. Amb la mateixa estratagema d’allargar la seua vida – en aquest cas, el seu primer matrimoni – que Sherezade en Les Mil i una nits, quan ningú la veu, desfà part del seu mantell per a així semblar que no ho acaba mai. Si aquest mite el férem metàfora de hui dia, hi ha artistes fallers, com Penèlope32, que tenen molts pretendents a la seua esquena. No és poc habitual que, aquelles falles de seccions altes a València, a l’any següent o a l’altre, es vegen plantades en altres localitats. Dins del Cap i casal, se sol donar tots els exercicis amb seccions inferiors, però les falles més costoses de cada any, en els següents, apareixen de nou en localitats circumdants a València, o més allunyades com Alzira, Gandia, Cullera o Xàtiva. En quedar-se enamorades d’elles, les volen per a les seues demarcacions, encara que siga en una versió més reduïda, però sempre sota un elevat pressupost. El famós “refrito” està a l’ordre del dia, si el tapís ha resultat meravellós, volen que es torne a cosir , fins al punt que falles de secció primera es repeteixen fins a una dotzena de vegades en els tres exercicis successius, com la Falla Santa Genoveva Torres – Arquitecte Tolsà –Alfauir “Nova d’Orriols” ( Mucho Tequila , David S. Llongo 2018), plantada a Paiporta, Paterna, Gilet, Utiel i Cullera. No és una cosa que estiga molt bé vista, com si repetir una falla desprestigiara el projecte actual, i més si es repeteix a València encara que siga en diferent categoria. Una falla repetida és pitjor falla? He d’admetre que fa anys ho veia així, però que amb el temps m’he adonat que l’error no està en l’artista, sinó en la implicació de la comissió. En primer lloc, no hi ha res dolent a tornar a crear una falla ja plantada si la comissió del projecte d’origen, el seu artista i el guionista/dissenyador (que sempre ens oblidem d’aquesta figura) donen el seu beneplàcit. Hi ha guions que signen sota la premissa que la seua idea i desenvolupament és

3 Penèlope ha sigut retratada en diverses ocasions, sent la més actual en la Falla Arquebisbe Olaechea – Sant Marcelí (Penèlope i l’espera, Salva Bañuls i Néstor Ruiz, 2021) per a una comissió/any (per exemple, Carlos Corredera), però si l’artista faller té eixa potestat o ha contractat la il·lustració i guió de manera externa, però sense més implicació en el projecte, es deixa la porta oberta a la rèplica. Hem de tindre en compte també que oferim projectes d’altíssim valor econòmic a falles amb menys dote, la qual cosa, en una certa manera, també és un acostament de l’art a tota mena de butxaques –perquè hi ha vegades que la rèplica no és total, és a dir, potser només es planten un parell d’elements centrals del remat d’una falla -. Tota falla té dret a tindre monuments vistosos i ben acabats.

Un altre aspecte és que en localitats amb les seues pròpies falles i la seua pròpia Junta Local, la vivència de la setmana fallera es desenvolupa dins de la mateixa localitat. La gent no sol gaudir-les a València perquè ja tenen tota mena d’actes en els seus propis pobles, i més si pertanyen a una comissió, amb la qual cosa potser han vist la falla desitjada per televisió o premsa, però no han pogut gaudir d’ella en persona. Cal destacar que, en una professió tan castigada en l’àmbit econòmic com la de l’artista faller, poder replicar alguns dels seus monuments els facilita costos . No han de contractar una nova il·lustració, ni un guió, ni de nou el render. Han aprés quines van ser els errors estructurals o de composició de les falles que ja van plantar, poden corregir-los aquesta vegada, fins i tot millorar-los. Saben aprofitar al màxim els materials, ja van apresos i no sobre la marxa. Per a un artista faller, tindre un motle o un render guardat i alliberar la possibilitat de tornar-lo a utilitzar fa que el benefici econòmic que li trau a aquestes noves rèpliques siga més just , i aquest punt hauria de ser decisiu a l’hora de no criticar una falla perquè ja la vam veure a València fa un parell d’anys arrere.

No obstant això, abans he indicat que el problema dels “refritos” el té la comissió que els sol·licita. Sí, torne a subratllar-ho. Que una comissió vulga veure una falla de secció especial o de primera en el seu encreuament de carrers no el veig malament, però de la mateixa manera que l’art va lligat al moment social que vivim, una falla plantada un parell d’anys després ha d’evolucionar en la seua crítica i temàtica per a adaptar-se a les noves circumstàncies. La comissió ha d’involucrar-se en el projecte des de l’inici , no tot val. Fer falla significa plantar una cosa amb la qual la falla i el barri o el poble s’identifique, i més enllà del remat – que en les falles més costoses es busca la magnificència i l’envergadura, deixant moltes vegades a un costat el sentit – és en les escenes on ha de posar més èmfasi. Dit d’una altra manera, un “refrito” un parell d’anys després, el lògic seria que, malgrat mantenir en gran part la rematada intacta, les escenes, el guió i la temàtica en si hauria de ser nova i adaptada. I la falla ser partícip des del principi.

Sempre pequem del mateix. És molt habitual que una comissió trie els projectes del seu any amb un esbós que no té un guió explicatiu annex, només el remat, només la grandiositat, fins té siluetades les escenes o aquestes es van generant segons passen els mesos i sorgeixen les idees. No es tracta de plantar per plantar, es tracta de plantar falla, i la base de la falla és la seua crítica . Entrem en totes les falles de primera i d’especial per a gaudir i llegir les seues escenes o li peguem la volta amb la vista només cap amunt? Quan una comissió sol·licita una rèplica d’una falla plantada, coneix què ha volgut expressar aquesta peça d’art o sols s’ha quedat amb la seua bellesa? Penèlope era preciosa, desitjada, de bona posició, i amb unes mans de les quals eixien els tapissos més bells, però als seus pretendents els donava igual si parlava o raonava, mentre continuara sent desitjada, lleial i digna.

Potser perquè ens veiem pusil·lànimes baix aquestes figures gegants com a déus que sobrevolen els nostres caps quan som a prop, ens quedem embadalits per les falles de més altura i més risc. No ens fa falta acostar-nos a continuar llegint, amb aquesta visió en conjunt tenim suficient. No obstant això, després està eixa xicoteta comissió que ha plantat una falla humil, d’un parell de metres d’altura rematada per un déu grec, sabent utilitzar els seus mites i poders per a expressar els nostres problemes de hui dia, amb molt d’humor i fins una mica de mala llet. Eixes xicotetes falles no tindran tants pretendents com les especials, però transmeten els seus ensenyaments d’igual o millor manera.

Són també part de la nostra mitologia fallera , estan d’igual forma entreteixides amb el fil de les nostres vides, encara que poc es parle d’elles.

6 Filant La Vida

MMúsica: Art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, harmonia i ritme.

Filharmonia: proposta per a crear un registre de música tradicional valenciana vinculada majoritàriament a les falles.