Fils amb màgia: Grans falles infantils

Vaig nàixer a València, en un gran barri, El Carme, un lloc que en temps dels àrabs va ser raval de la ciutat, fora de les seues muralles i allunyat del centre històric, que era més ric, religiós i administratiu. Així doncs, guarda un cert paral·lelisme amb el barri del Raval de Cullera, ja que des de sempre va ser un barri obrer, humil, on residien famílies de les de tota la vida, on a penes ha variat el traçat dels seus carrers i on les festes es vivien -i viuen- amb intensitat, allunyades del soroll oficialista i del xiuxiueig de les classes adinerades.

Els meus records em porten a l'espaiosa plaça de Santa Creu, una de les més grans del barri. Temps fallers on em ve a la memòria els muntons d'arena on jugar, l’entaulat, les traques i les mascletaes pròpies de la plaça, aquells balls que van satisfer la felicitat de les joves parelles, lloc de trobades entre núvies i nuvis primerencs.

Aprofitàvem les falles per a gaudir de xicotetes satisfaccions, com el fet de fumar cigarrets. Encara que jo mai vaig fumar tabac, sí que ho féiem consumint aquells cigars de llavoretes, amb sabor anisat. Eren en realitat grans picats d'anís verd, producte tan emprat en terres valencianes, com per exemple les rosquilletes. El fet de fumar era tota una imitació dels majors. Anar amb un cigarret en la boca era com deixar arrere la infantesa i passar de xiquet a l’adolescència. Jo, més que fumar-me'ls, llevava el paper que els embolicava i els mastegava. M'encantava. Així recorríem els carrers veient falla a falla, imitant la satisfacció masclista d'un faller adult.

A l'interior d'una gran portalada de la citada plaça es trobava la porteria on habitaven l'artista faller Federico Páez, la seua dona, la seua filla i el seu fill Pepet, el meu amic. En l'entresol vivia la família Cucarella, famosa per la seua dedicació a la falla de la plaça i pels seus invents en temps fallers, un coet espacial que mai va ascendir, un gran llum confeccionat de xapes de botelles i les barroques decoracions d'ambient faller que instal·laven en el balconet de la seua humil casa.

A 1957 va arribar la gran riuada, la inundació amb El Carme com un dels barris més afectats. Dies ficats entre el fang, d'olor nauseabunda, d'humitat calada en les velles parets, els tallers perduts, artesans amb botes de goma que maldaven per posar una mica d'ordre i salvar alguns dels seus fabricats, irrecuperables. La barriada ja no va anar mai igual, va haver-hi un abans i després. Un dia algú cridava: Què ve Franco a veure el barri! No va anar així, vindre vingué però no va passar de la plaça de Sant Jaume, al costat del Tossal. Unes fotos i promeses d'ajuda incomplides.

El meu germà Alfredo va ser l'ideòleg d'una falleta feta en l’andana de casa i en la qual jo mateix vaig col·laborar. Va ser en 1958, any següent de la catàstrofe, i aquell monument, precisament, recordava a la gran riuada, una barca en la qual anava embotida la ciutat amb unes mans que sorgien de les aigües, i la salvaven. Es tractava d'un homenatge a totes aquelles persones que havien contribuït a mitigar aquella inundació amb les seues ajudes.

Com a base una caixa de cartó folrada de papers de colors, ninots pintats amb aquarel·la i decoració amb retalls de publicacions relatives a les festes falleres i una mena d’escenes valencianes. Els tres dies de falles la muntàvem enfront de la meua casa, el carrer del Pintor Fillol, sol·licitant la voluntat per a la falla. Havíem fet una mena de llibret manuscrit, d’una fulla, amb alguns dibuixos, diferents, segons el traç i la idea de qui els realitzava. Amb aquestes fulletes demanàvem la voluntat i les monedes que ens van donar van ser causa de satisfacció perquè ja teníem per a pagar les poques pessetes gastades. A la vesprada guardàvem la falleta al pati de casa. El dia de Sant Josép li vam donar foc en el terrat, sense una altra precaució que un gran poal d'aigua pel perill que s'ampliara l'incendi.

Uns anys després vaig començar a estudiar dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis que es trobava al costat de l'Acadèmia de Belles Arts del carrer del Museu. Les meues pràctiques amb la pintura no van passar desapercebudes al citat artista faller Federico Páez, de la plaça de Santa Creu. Un any no havia aconseguit acabar una de les falles per ell compromeses. Faltava pintar alguns dels ninots, la base i algunes rematades. Tot estava en la plaça amuntegat i van ser diversos els voluntaris que es van prestar ajudar a l'artista. Va confiar en mi sabent que anava a Arts i Oficis i em va dedicar alguns dels ninots que faltaven per pintar, cosa molt compromesa, ja que la base qualsevol podia pintar-la i era més propi d'un pintor de parets. Vaig fer el que vaig poder.

El resultat d’aquella experiència degué ser bo quan em va proposar entrar a treballar d'aprenent en el seu taller compartit amb un altre artista. Els meus pares no van voler que fora, encara que alguna vegada vaig ajudar a tirar de cartó sobre els motles d'aquelles figures efímeres en el xicotet obrador del carrer de la Creu on un altre artista faller també treballava amb multitud de ninots que segurament li havien encarregat altres artistes.

Anava amb un amic de l'escola i ens va arribar a pagar unes pessetes a canvi d'ajudar amb el cartó, la cola i l'escata. Fins i tot un dia em vaig atrevir amb la pintura, sembla que se'm donava bé i l'artista també confià en mi per a pintar uns ninots xicotets destinats a falles infantils.

L'edifici només tenia un pis superior i és allí on s'assecaven les figures. El baix es trobava replet de motles i buidatges d'argila, per això, en faltar espai per a treballar, havíem de realitzar la nostra labor en les voreres del carrer. Allò oferia una imatge una miqueta extraordinària: veure als ninots recolzats en les parets exposats a les mirades dels quals per allí passaven.

que grans són les falles infantils!

Doncs bé, d'aquests records guarde el meu interés cap a les falles infantils, les que considere com a germen de la mateixa història fallera. Els xiquets com a autors d'aquests monuments de parany i cartó. Actualment durant les falles recórrec aquestes xicotetes obres, ja que em criden més l'atenció que les majors, encara que soc conscient que no han sigut realitzades per xiquets, com a temps arrere ho vaig viure. De les antigues encara recorde algunes d'elles en diferents carrers del meu barri, aquests xicotets artificis pintats de colors cridaners, sempre envoltats d'un grup de xiquets entorn d'aquells aprenents d'artistes.

Per tot això, des de la meua condició de col·leccionista, he tractat d'adquirir llibrets d’antigues falles infantils als quals done una especial importància i que formen una part entranyable dins del meu racó bibliòfil-faller. Són més escassos, ja que s'editaven menys exemplars que els de les falles grans. Quina il·lusió quan vaig localitzar i vaig comprar un d'aquells confeccionats en lletra manuscrita!, el de 1934, titulat El Festero. Vaig pensar en la il·lusió d'aquells xiquets que sense més pretensió mostraven la seua falleta, allunyats de cap intromissió adulta. La sàtira infantil, la idea, el paper i el cartó pintat, cremarien la fantasia d'un somni.

Que grans són les falles infantils!

Fils de la història fallera: El taller dels Germans Colomina

Antoni Colomina Subiela

Associació d’Estudis Fallers

Toni Colomina (1951-2006) i Lluís Colomina (1956-2012) van nàixer en la barriada de Corea, un suburbi de la ciutat de Gandia que s'estenia a l'altre costat de l'estació de tren i rebia aquest nom perquè les vies de ferrocarril que el separaven del centre de la localitat, precisament, recordaven aquest estat d'aïllament que es va generar entre la Corea del Nord i la del Sud a mitjan segle passat entorn del paral·lel 38.

Entre aquest barri de magatzems de taronja, de cases de llauradors i de tallers de fusteria i mecànica ferroviària, impregnats de la marcada personalitat que procuraven els seus carrers polsosos, es van criar els dos futurs artistes. De joves, d'igual manera, la seua vida familiar romania molt lligada al món faller, especialment des que als anys 60’ els seus pares van començar a fer-se càrrec del bar de la Llar de la falla de Corea, sens dubte, un dels espais de major socialització del barri, en el qual els veïns acudien per a conversar i xafardejar de tot i de res, de la vida i de la mort i, sobretot, de les falles.

Durant el període d'infància era lloable l'habilitat que tenia Toni, el major dels germans, per al dibuix i el modelatge, una destresa que demostrava en els quaderns escolars i en les assignatures del col·legi i l'institut. És per això que, des de ben xicotet, assistiria a classes particulars de pintura, fins que als 16 anys va començar a treballar com a aprenent en el taller de l'artista faller Eugenio Micó. Per part seua, Lluís, encara en edat escolar, visitava el taller amb freqüència per a embeure's d'aquelles captivadores impressions que transmetien les olors i textures del cartó mullat, l'engrut, la fusta acabada de serrar i la pintura encara humida. El menut dels Colomina va començar provant sort amb els oficis de mecànic i repartidor, però també va acabar sucumbint al poder hipnòtic de la creació fallera i, de la mateixa manera, va entrar a formar part de l'equip de treball de Micó.

Després d'un grapat d'anys aprenent les tècniques i materials fonamentals del ninot de falla, de l'escena satírica i de l'escenari compositiu en el qual s'inclouen, els Germans Colomina van decidir emprendre un nou camí en solitari en concloure l'exercici faller de 1982, instal·lant el seu taller en una nau de la localitat de Beniflà. En el seu començament van comptar amb la col·laboració de rellevants artistes valencians, amb els quals mantenien relació professional des de la seua etapa amb Micó. Aquest vincle, fins i tot personal, s'estendria fins al tancament del taller el 2005, com va ocórrer en el cas de l'artista Vicente Lorenzo. Aquest primer any, també va entrar a formar part de l'equip Bernardino García, cosí dels Colomina, qui es convertiria igualment en una de les peces fonamentals del grup creatiu.

Raval Sant Agust

El seu debut en les falles de 1983 no va poder ser més reeixit. Les obres que van plantar per a les comissions gandianes del Prado, Mercat i Vila Nova van obtindre el primer premi, respectivament, en la secció especial i en primera i segona categoria, a més d'aconseguir el ninot indultat per a la falla del Mercat. Aquesta impetuosa arrancada va omplir el taller d'estímuls per a mantindre l'exigència l'exercici següent amb la renovació contractual amb les mateixes comissions de Gandia, a la qual sumaven la falla Passeig-Mercat de Cullera. No obstant l'arrancada eufòrica, les il·lusions van quedar truncades pel devastador incendi que, el gener de 1984, poques setmanes abans de la plantà, va cremar abans d'hora les falles d'aquell any que estaven construint en la nau del polígon industrial del Real de Gandia que havien llogat juntament amb l'artista local Vicente Blasco. Malgrat aquest contratemps, finalment van poder plantar-se unes falles dignes, no sense el sacrificat esforç dels fallers de les comissions afectades i el compromés treball de tot l'equip del taller. La seua irrupció a Cullera, una vegada vençut aquest infortuni, també va ser triomfant, amb l'obtenció del primer premi de l'única secció de les falles de la localitat de la Ribera Baixa en aquells anys i el ninot indultat.

Aquesta capacitat de superació i de sobreposar-se a les adversitats també es va fer evident en altres moments d'activitat en el taller, que va haver de fer front a diversos episodis desfavorables, com la granissolada que el juliol de 1986 va acabar foradant tota la coberta d’uralita del taller, permetent l'entrada d'aigua; o la riuada que un any més tard va acabar afectant la nau en la qual s'havien instal·lat, just en el marge esquerre del riu Serpis, que va acabar desbordant-se i inundant l’obrador.

Al llarg de tota la seua trajectòria professional, els Colomina van acabar consagrant-se a la seua ciutat natal amb les importants obres que van alçar, a més de les plantades als districtes de les ja esmentades falles del Prado, Mercat i Vila Nova, en les demarcacions de comissions com Corea, Sant Nicolau-Mosquit, Sant Josep-Raval, Màrtirs, Jardinet, Grau, Carrer Major i Passeig, Beniopa i Roís de Corella. Els seus treballs sempre recorrien a un virtuosisme tècnic exagerat, on l'acabat llepat es va convertir en el senyal d'identitat dels Colomina. A més de les consideracions desplegades en les formes, també els continguts eren atesos de manera escrupolosa, de manera que s'establia una perfecta simbiosi amb la sàtira, la crítica i el contingut significatiu de cada ninot i cada escena.

Paral·lelament al seu fiançament a Gandia, els Germans Colomina van expandir la seua obra, amb semblant èxit, a altres localitats pròximes dins del territori faller. A Cullera li van seguir Oliva, Dénia, Alzira, Xàtiva o Tavernes de la Valldigna, així com altres ciutats per a les quals també van realitzar fogueres per a la festivitat de Sant Joan, com Xàbia, Torrevieja o Alacant.

Concretament a Cullera, a aquest primer any incontestable de 1984 en el qual van irrompre amb la falla “Bufes d'ànec”, li va seguir també un any magnífic, amb idèntics resultats quant a guardons. Revalidar aquest primer premi i aconseguir novament el ninot indultat significava la confirmació d'una trajectòria prometedora en les falles cullerenques que no havia fet més que començar. De manera ininterrompuda, van continuar plantant per a la comissió del Passeig-Mercat fins a l'any 1993, amb una sort diversa quant a premis i amb falles tan memorables com “La festa fallera necessita una banyera” (1987) o “Al so que ens toquen” (1990), en les quals van aconseguir alçar-se, en tots dos exercicis, amb el primer guardó, el premi d'enginy i gràcia i el ninot indultat.

Després d'un parèntesi de quatre anys sense plantar a Cullera, els Germans Colomina tornarien a reprendre la relació contractual amb la comissió del Passeig-Mercat per als exercicis fallers de 1998 i 1999; i, més tard, amb la comissió del Raval de Sant Agustí, en 2002 i 2003. En total van ser catorze les vegades que els artistes de la Safor van tindre l'oportunitat de presentar els seus projectes a la ciutat riberenca, amb un palmarés gens menyspreable de quatre primers premis (1984, 1985, 1987 i 1990), sis ninots indultats (1984, 1985, 1987, 1989, 1990 i 1998), quatre premis d'Enginy i Gràcia (1987, 1988, 1990 i 2002) i tres premis d'Interés Turístic (1986, 1993 i 2002).

Fils artístics: Presentacions falleres. De Carcaixent a Cullera

David Vidal

Investigador. Membre del Grup d’Estudis Fallers de Carcaixent (GEFC) totes les comissions i que atorga, des de fa una vintena d’anys, tres premis i deu accèssits. Abans es lliuraven premis a totes les comissions, de la primera fins a l’última, però canvià amb l’arribada del nou mil·lenni.

Parlar de presentacions falleres és fer-ho d’un dels actes més emblemàtics de cada comissió. En cada poble, cadascuna de les falles té unes dates assenyalades en el calendari festiu. Sense dubte, la de la presentació és una de les que van encerclades i en roig. És el moment en què es fan públics els fallers i falleres de la comissió i, més enllà, es presenten al poble les Falleres Majors que, eixe any, representaran la falla en cada acte a celebrar.

En els pobles i ciutats amb falles, cada comissió, a la seua manera, realitza aquest acte. D’una forma o altra, el relleu que li donen és excel·lent. Però com indiquem, cadascuna amb la seua pròpia idiosincràsia.

Des de València ciutat fins al darrer dels pobles que planten monuments tenen una llarga tradició en la proclamació i exaltació de les Falleres Majors. Cullera és un exemple d’aquesta fita. Totes les comissions del poble duen a terme l’esdeveniment amb tota la il·lusió que cal. Els fallers i falleres s’ajunten i es presenten davant de la gent. De la seua, la del seu barri, però també la de la resta de la ciutat. I tenen una forma pròpia de desenvolupar-la. Com qualsevol altre acte faller.

Cal destacar que la Cullera fallera està farcida d’activitats lúdiques i festives. La presentació n’és una més, com en altres indrets. Ací, però hi ha concurs de teatre, que en altres no n’hi ha, certamen o mostra de sainets, que tampoc existeixen en altres llocs, etc. Les presentacions, per tant, esdevenen un espectacle en què es presenten els fallers i falleres, les Falleres Majors, es rep la visita d’amics i convidats... sense més pretensions. Hi ha pobles en els quals l’acte de la presentació va més enllà i engloba teatre, balls, música, etc.

Un dels pobles on les presentacions arriben a ser qüestions d’estat, pràcticament, és Carcaixent. El món faller carcaixentí no contempla actes com, per exemple, els esmentats més amunt que es desenvolupen a Cullera, però segurament que tots aquests certàmens s’introdueixen en la presentació.

Les de Carcaixent tenen obra teatral, coreografies, música -a vegades en directe-, un protocol molt rígid i exigent, decorats diferents per a les corts infantils i majors i un quadre final (com allí anomenen) amb el qual es presenten les Falleres Majors de la comissió.

Guanyar el concurs de presentacions de Carcaixent és una fita que tots volen abastar i que, en assolir-lo, aporta una reputació i prestigi per a la comissió i per a la gent que l’ha ideada, escrita, dirigida o interpretada.

No han estat pocs els actors i actrius que han eixit del món teatral faller, per posar un exemple. O tècnics de so i llum, indumentaristes, regidors, directors d’escena... fins i tot escriptors. Noms com Carles Alberola, Roberto Garcia, Xavier Lauder, Isabel Martí, Silvia Valero, Roberto Ripoll, Salut Llopis, Juanjo Prats, Manolo Alberola, Pep Mondria, David Vid o Pasqual Peris van nàixer amb textos, interpretacions i vestuaris fallers. I avui dia, molts d’ells, compten amb premis teatrals en l’àmbit comunitari i nacional, com els de les Arts escèniques o els Max.

També ha estat, Carcaixent, exportadora de presentacions, de guions i de decorats. Des de primers dels huitanta fins a l’actualitat (encara que des de 2010 molt menys) moltes de les falles d’altres pobles llogaven les presentacions carcaixentines. Han estat pobles com Senyera, Castelló, Carlet, Alzira, Xàtiva, Gandia... els qui han oferit a la seua gent els espectacles fets a la localitat riberenca. Fins i tot, han estat alguns carcaixentins els que han dirigit, en diverses ocasions, presentacions falleres a Cullera. Dos dels grans creadors de Carcaixent, Juan Peris i Juan Faus, estigueren al capdavant de les presentacions de la falla La Bega en els anys 80-90.

Tot això ha configurat que Carcaixent siga considerada com el poble faller on les presentacions són autèntics espectacles que, a més a més, tenen la consideració de Bé d’Interés Cultural Local.

Una mica d’història

El sorgiment del món faller a Carcaixent, i amb aquest els actes diferents com les presentacions, es dona gràcies a la voluntat trobada de diverses de les figures culturals de l’època que s’ajunten al voltant d’una idea central que és la de reproduir la festivitat fallera a la ciutat.

El món de la presentació a Carcaixent és com una mena de religió. Es treballa incansablement per aconseguir els objectius, que no és altre que fer un bon treball i intentar aconseguir un bon premi. Perquè hi ha concurs. Un certamen al qual es presenten

En un poble que des de 1916 té el títol de Ciutat i on viuen més de quinze mil persones, havia de sorgir la necessitat, per imitació certament, de l’aparició de les falles. L’origen es fonamenta en la reunió d’un grup de veïns que persegueixen una finalitat comuna però sense una organització acurada, com anys endavant trobarem ja amb les comissions falleres. En aquest punt històric estem lluny encara de la formació de les anomenades com a comissions. L’organització d’aquesta primera falla és molt rudimentària i es duu endavant amb l’espenta dels membres del grup. Fent cas de les cròniques de l’època la resta de carcaixentins ho veien com una mena de capritx i, llevat d’excepcions, no eren massa les ajudes rebudes pel grup d’eixos primitius fallers, que ho feien tot.

El fet que els introductors de les falles a Carcaixent foren persones culturalment formades, o formant-se, i amb negocis, possibilita que el contacte amb altres pobles existisca i importen la festivitat després de visitar per Sant Josep diversos pobles com Alzira, Xàtiva o la mateixa Cullera els anys anteriors.

A Carcaixent hi ha falles des de 1931. Però és en 1932 que comença, també, la tradició de la presentació. Molt rudimentària, però al cap i a la fi, presentació. Aquesta mena d’actes es mantenen amb la mateixa estructura fins a 1933 i de 1946 fins a1970. És en 1971 que canvien els paràmetres i amb l’entrada al món faller de gent jove vinculada al teatre que revoluciona el món de les presentacions falleres a Carcaixent, configura la fesomia actual i pren el caràcter espectacular.

Les parts d’una presentació fallera

Paga la pena assenyalar que la creació i realització d’un acte com aquest, a Carcaixent, comença normalment en el mes d’abril o el de maig amb les primeres reunions per anotar idees, començar a escriure els guions, parlar de llums, de decorats... i pot allargar-se com a mínim fins novembre, que és quan s’inicia la roda de cada any. Això implica que si la presentació a una falla li pertoca en febrer, pot estar gairebé quasi un any preparant-la.

Dit açò, i a diferència d’altres pobles, a Carcaixent les presentacions consten de diverses parts desenvolupades al ritme que cada comissió considera.

Hi trobem la part teatral. Tracta de la representació d’una obra de teatre bé escrita a propòsit per a eixa nit bé basada en un text existent.

També la part dels més menuts. Habitualment, la part en què apareixen els xiquets per pujar a l’escenari ve precedida d’una obertura musical o teatral, realitzada pels mateixos xiquets.

Per presentar la Cort d’honor es creen quadres escènics en els quals les falleres representen accions, o també pugen al compàs de la música, baixen de dalt de l’escenari avall... la imaginació cada any supera l’anterior.

També és molt important l’apartat de coreografia. Balls i música amb interpretacions coreogràfiques que intermedien entre les diferents parts de l’acte, o bé introdueixen algun altre punt.

Com a colofó, el quadre final. Anomenen així el decorat final en el qual apareixen les Falleres Majors. S’han ideat autèntiques barbaritats. Des de traure-les de baix l’escenari amb una petxina gegant de decorat, baixar-les de la part alta del local amb una elevadora amb decorat inclòs, obrir una rèplica de la Fontana di Trevi pel mig i veure-les eixir caminant des del fons de l’escenari...

En acabar el quadre final es dona pas a la part protocol·lària que inclou l’exaltació per part del o de la mantenidora, el parlament de les regines i la germanor fallera. És un fet únic també, que a Carcaixent cada setmana totes les falles van a veure la presentació que es realitza, amb els càrrecs vestits de fallers. Així les coses, la Fallera Major d’una comissió té tretze setmanes de presentacions.

I amb totes aquestes parts realitzades la falla dona per conclosa la presentació amb la interpretació de l’himne. I és aleshores que se sotmet a la puntuació del jurat. Un jurat que té uns punts per a valorar entre els que també s’inclouen apartats com la il·luminació, el so, la coherència musical, la interpretació dels actors...

En tenir tot valorat per part del jurat, el 16 de març (dia en què s’atorguen els premis) al poble hi ha remor. Els “piques” entre comissions dura des que comencen les presentacions de cada any. Però dona una vida sense equiparacions possibles.

Seria possible viure un concurs de presentacions falleres a Cullera?

És la salsa de les comissions carcaixentines. I ens preguntem, tot sabent que nosaltres voldríem, seria possible començar a entendre les presentacions falleres de Cullera com les de Carcaixent? Podríem intentar fer una mena d’espectacle més enllà del que es fa? Seria possible viure un concurs de presentacions falleres a Cullera? No ho sabem, la veritat, però seria bonic intentar-ho.

Falles de Torrent: morir d’èxit enfilant activitats

Ferran Martínez

Faller de Cronista Vicent Beguer

Aitor Sánchez

Faller de Sant Valerià

Si haguérem de comparar les falles de Torrent amb un programa de tele, quasi amb tota seguretat aquest seria MasterChef, el reality de cuina que va arrasar en audiència mesclant gastronomia, entreteniment i competició.

Però com tot en aquesta vida l'excés- malgrat que en un inici obté la seua rendibilitat- acaba esgotant-se i morint d’èxit. Estirar el format afegint diferents versions, la júnior, la celebrity, la sènior, acaba per matar el que era una bona idea, com si et passes en el punt de sal o de sucre, que fas immenjable un plat o embafador: el poc agrada, el molt cansa.

Això ha passat a les 29 comissions falleres de Torrent. Les nostres falles es caracteritzen per tindre molta activitat en els casals durant tot l’exercici, molt més que la mitjana de les poblacions falleres o el cap i casal. Aquesta activitat de casal setmanal i, per tant, en el barri, és un valor afegit a la sociabilitat de la festa i a la vertebració del municipi, però la sobre explotació d’activitat corre el risc de matar al vertader sentit de la nostra festa.

Que ningú s'equivoque, aquesta activitat és més que necessària en les comissions de falla de la nostra població, però convertirles en l'essència de les mateixes suposa un seriós perill al nostre entendre. Parlem d’una ruta de concursos gastronòmics que va sorgir per crear “germanor” entre falles i que al final s’ha convertit en una excusa per fer caixa en la barra i així tindre ingressos fàcils en un sol dia.

Sempre han existit els tradicionals concursos de paella, all i pebre, fideuà o arròs amb fesols i naps en la recta final de l'exercici (febrer), quan el treball ja estava quasi tot fet i anunciaven la pròxima arribada de la festa. Però una necessitat d'obtindre majors ingressos sumat a una competitivitat excessiva plena el calendari de quasi tot l'exercici de tota mena de concursos gastronòmics, com ara: paella de verdures, hortolana, de col i abaetxo, de costelles i embotit, de llamàntol, d’alls tendres i calamars, suquet de peix, arròs a banda, espardenyà, fideuà de poble… i fins i tot plats tan valencians com el concurs de truita de creïlles o gaspatxo manxec. Sense oblidar el concurs de tapes “FallerXef” que organtiza la falla Sant Roc. Quasi totes les falles organitzen aquests concursos, només li falta un d'arròs fregit tres delícies.

Però no ens quedem només en la competició culinària que a Torrent competim per quasi tot. A diferència d’altres poblacions, són les mateixes comissions les que organitzen els concursos i no la Junta Local. Així Sant Roc organitza el concurs del cant de l’estoreta, Ornat de carrer, Galotxa i Futbol infantil; la falla Àngel de l'Alcàsser (playbacks majors i cant d’estil), Avinguda (concurs d’aparadors), Poble Nou (Arbres de Nadal i Nadales majors i infantils), Ramón y Cajal (Jocs Florals), Toledo (futbol sala femení, padel i Karaoke, ja no convocat), Barri Cotxera (Indumentària), Nicolau Andreu (Curtmetratges, Dòmino), Xenillet (Targetes de Nadal), Camí Reial (Raspall infantil), Sant Valerià (PlayBacks infantils), Lope de Rueda (Betlems tradicionals i manualitats), Cronista (Pallassos, Creus de Maig), Reina Sofía (pentinat de valenciana), Parc de Trenor (dards), Escultor Vicent Pallardó (Birles infantils).

És curiós que aquelles competicions que podrien aportar un valor afegit a la societat torrentina, a penes es fa difusió d'elles: teatre amateur en valencià i gratuït (organitza Junta Local fallera, enguany amb rècord de participació amb 38 obres entre infantil, juvenil, obra curta i llarga adulta), o una de les competicions més potents del nostre esport autòcton (galotxa), o el concurs de declamació, sense oblidar els nostres llibrets curats que contenen investigacions que no es publicarien de no ser arreplegades per les comissions.

Desgraciadament, aquestes opcions culturals no arriben a la gran massa i la imatge visible del faller cap a la resta de la societat és la que es realitza en la via pública, amb ambient festiu cada cap de setmana: revetlles d’estiu, de mig any, cavalcades i setmana fallera. Totes elles són activitats que causen molèsties als veïns amb talls de carrer i molt de soroll de matinada. El veí no entra dins del casal i no es pot imaginar la quantitat de vida cultural que tenim dins, només valora el que fem al carrer, com les nostres falles (monuments), que desgraciadament estan molt allunyades del pressupost d’altres poblacions grans com ara: Alzira, Dènia, Borriana, Cullera, o dins de la comarca Silla i Paiporta.

Des de dins dels casals els fallers prioritzem com a fonamentals certs actes fallers que carreguen encara més l’agenda i ocupen les hores lliures, però sense oferir qualitat a la festa. Parlem de l’excessiva protocol·lització d’esdeveniments relacionats amb el lluïment dels representants com ara: penjà de quadres, despenjà, homenatges de la cort, mostres de vestits d’indumentària, visita a tota la resta de representats, sopars, etc. que fan que la imatge es desborde en excessiva i que individualitzen la festa en excés.

Les falles es troben en un punt crític, d’inflexió després de la pandèmia i hauríem de parar i reflexionar: on estem i on volem anar?, tal volta no sabem comunicar bé l'actriu cultural de la festa? Tal volta no interessem com a festa a aquesta societat individualitzada i de l’oci? Hem perdut atractiu?

La principal característica de les falles de Torrent és el calendari anual replet de concursos i activitats, però potser aquesta singularitat ens fa deixar de costat el veritablement essencial en les nostres falles.