Posarfila l’agulla

Les borles de mil fils

Lara Romero i Giner

Professora de Batxillerat i Secundària

La llarga espera esdevingué els darrers passos per davant d’ella. El seu cor es va enlairar fins a arribar al cel. L’emoció tocava el firmament en forma de desig. La pandèmia ens havia posat un fre a tot allò que ens feia sentir la vida. Salva caminava com si mai haguera passat per davant de la geperudeta. Cada llàgrima venia carregada de records que banyaven el seu rostre. Els més dolços i els més amargs.

Faixí amb les borles de mil fils

Brollava al barri la més bella tradició i entonant la dolça melodia avançava fins al mantell brodat de flors. Ell era falla, llengua, música, història i tradició; faller de raça, d’eixos que només en mirar-lo és capaç de fer-te tremolar d’emoció per la passió i el sentiment que desprèn.

En donar la seua vara va estrènyer els fils dels cordons que penjaven de les borles, les borles dels mil fils, i, aleshores, el record esdevingué el moment més tendre de la seua infància.

La llar era el racó més preuat on la iaia i ell torraven castanyes; compartien somnis de fantasia i il·lusions, festa i alegria, coets i cançons. Aquella nit, l’ocre vermellós de l’olla foradada tenyia d’esperança aquells ulls que admiraven amb sorpresa les històries de l’àvia. Les mans de l’infant acaronaven els fils que li penjaven a les borles que li acabava de cosir –No estires els fils dels cordons que les llançaràs a perdre–la iaia li havia confeccionat un faixí com el que vestien els fallers del barri. –iaia, amb este faixí, tu creus que podria eixir de faller? – i el xiquet anava amunt i avall amb la faixa, una granera simulant l’estendard i una flauta que no en disparava una bona. L’àvia no li podia mentir ni tampoc li podia dir que no podria desfilar com els fallerets del carrer. –Clar que si, si no pot ser enguany, de segur que serà l’any que ve. –i la iaia li pregava a les espurnes del foc com si verbalitzara un conjur.

El xiuxiueig d’aquella veu dolça convidava a l’infant a somiar les nits més màgiques de la festa josefina i als passacarrers als que mai hauria anat –els fallers i les falleres s’agafen del braç i ballen–El xiquet obria els ulls com a taronges i no perdia detall. L’àvia contava una i mil vegades com van fer aquella primera falla del barri, justet allí al carrer de sa casa. Era l’any 1966, la il·lusió de les famílies i el seu treball feren que aquella xicoteta i humil falla naixés, però no va ser fins al 73 quan aquell grup d’amics va fer que el dimoni omplira de sàtira i color els carrers del Raval.

En sentir la porta, el xiquet va eixir escopetat a obrir. –Mare, l’àvia ja m’ha fet el faixí amb les borles de mil fils, ja em podràs apuntar de faller?– Però la mare li insistia en el fet que era massa inquiet i no treia bones notes.

Salva flairava l’aire de nou enmig d’aquell esclat de llàgrimes davant de la Mare de Déu dels Desemparats. El tresor més valuós de quan era menut era l’anhel per la seua falla feta amb l’esperança que retorna cada primavera. Ell recordava cada març assegut davant del monument contemplant els ninots, admirant els artistes i somiant en algun dia ser faller. Moltes famílies no podien permetre’s pagar aquella despesa quan les prioritats eren la roba i el plat en taula.

Però la llarga espera va pagar la pena i aquell faixí de mil fils l’acompanyaria per sempre.