Daniel Carbonell - Professor de gralla de l’Escola Superior de Música de Catalunya La gralla està en un moment de gran popularitat. És l’instrument imprescindible de dos fenòmens culturals en expansió com els castells i els gegants. Les escoles de música tradicional i l’ESMUC han ajudat a donar una base musical sòlida a aquests intèrprets, que estan fent bones propostes artístiques, agosarades i innovadores. El pròxim pas és donar a conèixer la bona feina feta a compositors, arranjadors i músics de diferents àmbits. Aquí és on una eina com la que ens proposa l’Ivó Jordà, un meticulós treball sobre les possibilitats tècniques de la gralla, pot ser l’impuls definitiu per donar a aquest instrument molts anys de pervivència, una major presència en els mitjans i un major reconeixement artístic.
Jordi Molina - Tenorista i compositor És evident que durant els darrers anys la música tradicional en general i els nostres instruments en particular, han viscut un desenvolupament molt important. Un dels fets més rellevants d’aquest fenomen ha estat la presència majoritària de músics joves en les manifestacions tradicionals, amb una molt bona preparació i noves inquietuds, que els porten a buscar nous camins en la interpretació, fent un pas més cap a la normalització definitiva d’uns instruments que sovint han estat poc considerats. En aquesta situació ha tingut molta importància la tasca formativa realitzada per l’Aula de Música Tradicional i Popular els últims vints anys, i l’ESMUC, dues etapes de formació en les quals s’han format joves amb un esperit eclèctic i transversal com l’Ivó Jordà, músic polifacètic amb un llarg recorregut, tot i la seva edat, que ara ens presenta aquest llibre amb el qual contribueix de manera
molt important en la consolidació d’aquest camí. Moltes felicitats Ivó per aquesta iniciativa!
Enric Montsant - Graller i compositor Ja toca, potser ja toca que la gralla estigui ben explicada a tots els músics i, especialment, a arranjadors i compositors. Fa temps que aquest instrument ha sortit del seu espai natural, el carrer, i s’ha ficat dins les cases, els auditoris i les esglésies i ha compartit música amb instruments de tota mena, antics i moderns. I segurament que les obres que s’han escrit per a aquesta nova gralla, l’han escrit autors que ja formen part de l’entorn d’aquest instrument. Ara toca donar-ho a conèixer als altres.
Roser Olivé - Grallera i pedagoga Puc dir que de joveneta vaig tenir la gran sort de caure en les mans del vell graller i músic vendrellenc Jaume Vidal i Vidal, amb el qual vaig iniciar-me en el toc de l’instrument gràcies a la casa gran dels Xiquets de Valls. Allà, com en la majoria de colles actuals, la funció principal era aconseguir interpretar el toc per acompanyar l’enlairament dels castells d’una manera ràpida i eficaç per a la colla. Malgrat aquesta necessitat d’urgència causada per la manca de grallers capaços d’executar la feina aleshores, el vell mestre sempre em va ensenyar que la gralla és un instrument que calia dignificar i respectar amb la seva pròpia identitat, amb l’afinació, l’articulació i el vibrat com a eixos indiscutibles, acompanyats, per descomptat, del sentiment.
En aquests moments, passada una trentena d’anys, veiem que la gralla ha fet un destacat avenç com a instrument, amb un gran nombre de colles que interpreten tota classe de gèneres amb molta dignitat, encara que potser amb un abús –però alhora també necessari– de les gralles dolces. També la implicació de pedagogs de diferents àmbits, compositors, constructors d’instruments, sonadors i institucions hem fet que avui l’ensenyament de la gralla comenci a ser present a les escoles de música d’una manera com cal i es mereix. Aquest treball que teniu a les mans és una molt bona eina per a qualsevol graller, músic i amant d’aquest instrument, ple de força, valor i sentiment.
Marc Timón - Compositor i tiblaire En un país com el nostre, tan acomplexat sobre tot allò que ens representa o ens defineix, és imprescindible, en el camp de la música i en tots els altres, arribar a una “normalitat”, a l’eliminació del prejudici. La gralla, com a instrument, és una de les grans damnificades davant d’aquesta realitat. És per això que és tan necessari un material pedagògic que la condueixi cap a aquesta normalització, que l’expliqui al món, que la descobreixi i, sobretot, que la dignifiqui de cara a intèrprets i compositors. Els saxofons van trigar molts anys a poder formar part
de l’orquestra simfònica, i tan forts eren els criteris establerts, que encara no n’és plantilla natural. Depenia, això, de la qualitat de l’instrument, com a tal? No: és una qüestió de prejudicis i d’ignorància vs coneixement. El mateix passa amb la gralla, cal que ens arribi la veritat sobre aquest instrument que teòricament ens és tan proper però que a la vegada està tan allunyat. Aquesta és, doncs, una iniciativa cabdal per tal de situar la gralla al lloc que li pertoca i ajudar la societat a conduir-la cap a la normalitat de què hauria de gaudir.
Motivacions i objectius Aquest llibre, que en els seus orígens va ser el meu projecte final de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), pretén contribuir a l’evolució positiva que durant els últims anys està tenint la gralla i el seu entorn. Són molts els fets que estan ajudant a aquesta tendència, i és que la gralla “està de moda”. Tothom coneix algú que toca la gralla o, si més no, sap què és una gralla, cosa que unes dècades enrere no passava. Però això és bo? Des del meu punt de vista, és positiu si s’opta per entendre la gralla des de l’excel·lència musical. S’ha de buscar la millora tècnica de l’instrument, el perfeccionament de la interpretació, la qualitat en la composició, etc. No n’hi ha prou en tocar afinat i alhora –tot i que moltes vegades no trobem ni això–. La gralla hauria de ser considerada i tractada com qualsevol altre instrument. Un instrument tradicional com aquest també pot assolir un nivell artístic i popular important, fins i tot en àmbits internacionals. Només cal veure com Carlos Núñez ha exportat la gaita gallega o com Kepa Junkera ho ha fet amb la trikitixa. Si més no, aquest llibre vol ser útil per crear eines que puguin trencar els mites que acompanyen la gralla; mites com que són primitives i limitades, que no poden interpretar piano ni que poden tocar afinades, etc. El contingut del llibre exposa detalladament les possibilitats de tota la família de gralles, dirigit sobretot a compositors i arranjadors, per tal que aquests coneguin amb profunditat els instruments i puguin crear obres ideades concretament per a gralla. Quan més a la mida siguin les composicions, més fàcil serà fer evolucionar l’instrument.
Estructura del llibre El llibre es divideix en tres parts molt diferenciades. En la primera situo la gralla dins el context general de la música, amb una visió organològica i comparant-la amb altres instruments familiars; en el segon bloc la ubico dins el seu context històric per conèixer l’origen, evolució i situació actual. Per acabar –i és la part més extensa–, aprofundeixo en els aspectes tècnics de la gralla (tessitura, articulacions, ornaments, dinàmiques, etc.).
Límits i justificació Al contrari del que imaginava a l’inici, quan es tracta d’explicar un instrument amb profunditat pràcticament no hi ha límits. Sempre queden coses per apuntar, així que m’he centrat en allò que pot interessar a compositors i arranjadors, deixant de banda el punt de vista de l’intèrpret, que és el primer que et ve al cap. En aquest cas no he trobat tan necessari explicar com es fa una tècnica en concret, sinó dir que es pot fer i quines característiques sonores té. Precisament per això he gravat un disc annex amb els arxius sonors de pràcticament tot allò tractat en el llibre. He pres com a punt de partida les possibilitats dels músics més experimentats, tenint en compte, però, allò que predomina: el músic amateur amb coneixements bàsics. Per això he explorat al límit les possibilitats dels instruments, per no deixarme cap detall, però remarcant que algunes vegades allò concret pràcticament no s’utilitza.
Documentació consultada i metodologia Bàsicament, la metodologia de treball ha estat l’experimentació personal amb els instruments: provar tot allò que se m’ha acudit amb la gralla i anotar-ho. Per seguir una guia, he observat com han fet aquesta feina diverses persones amb altres instruments semblants, com la dolçaina, l’oboè, el clarinet, la flauta travessera, etc. Tampoc no he deixat de banda les aportacions que s’han fet en aquest sentit sobre la gralla, en manuals d’aprenentatge o publicacions similars, tot i que són poques i sempre adreçades als intèrprets. Sobretot per als primers apartats del treball, on la feina de documentació era més important que la d’experimentació, he consultat llibres específics sobre la gralla i la seva història i diccionaris i enciclopèdies de música en general. També hi ha hagut una part de documentació basada en la col·laboració d’experts en camps concrets. Per exemple, entrevistes a compositors, que van opinar sobre allò imprescindible per a un manual com aquest, o la feina de sonòlegs, que em van ajudar a extreure i analitzar les dades sobre l’estudi acústic de les gralles.
1.1- INSTRUMENTS DE VENT També anomenats aeròfons, són els instruments “la tècnica dels quals consisteix en bufar. El so es produeix per la vibració d’una columna d’aire a l’interior del cos central de l’instrument (...). Com més curt és, tant l’instrument com la columna d’aire, més agut és el so. (...). Els instruments de vent modifiquen l’altura dels sons i canvien la longitud de la columna d’aire, ja sigui allargant-la o bé escurçantla a través de tubs de diferents mides o de vàlvules que desvien l’aire per tubs complementaris o forats”,1 com el cas de la gralla. Segons la classificació de Hornbostel-Sachs,2 els aeròfons d’insuflació estan dins la categoria 42.3 Es poden classificar en vent-metall i vent-fusta. Aquests últims, alhora, es classifiquen en: a)
Bisell: flautes, etc.
b)
Canya simple: clarinet, saxo, etc.
c)
Canya doble: oboè, fagot, gralla, etc.
També hi ha una altra categoria d’aeròfons, els anomenats vent-bomba d’aire, on una bomba d’aire produeix mecànicament el so mitjançant un tub (orgue) o làmines (acordió).
1.2- INSTRUMENTS DE CANYA DOBLE “Un aeròfon de doble canya és un instrument musical que genera un so quan es fa vibrar l’aire (...) mitjançant un sistema de llengüeta doble. Aquestes llengüetes o inxes solen ser fetes de canya (...) però també n’hi ha de plàstic, fusta o metàl·liques”.4 En el cas de la gralla, les pales de la inxa són de canya i estan 1 Varis autors. Nova. Enciclopèdia Catalana de l’Estudiant. Arts plàstiques. Música i Cinema. Volum 8. Barcelona: Carroggio, 1999. 2 Sistema de classificació dels instruments musicals dissenyat per Erich Moritz von Hornbostel i Curt Sachs publicada per primera vegada l’any 1914. 3 Escalas, Romà. La clasificación decimal de los instrumentos musicales de Erich von Hornbostel y Curt Sachs. Fundación La Fontana. Disponible a: <http://fontana. precognis.es/fotoscon/file/pdf%20varios/Recursos/FLF_RecInst_1clasHS.pdf> 4 DucablE, Pol. Aerófonos de doble lengüeta del mundo. Publicat a Internet. Barcelona: cancioneros.com, 21 de juliol de 2013. Disponible a:
lligades entre elles amb fil. Segons la classificació de Hornbostel-Sachs, els instruments de doble canya es classifiquen dins el grup 422.1.5
1.3- INSTRUMENTS PARENTS AL NOSTRE PAÍS Als Països Catalans trobem altres instruments tradicionals aeròfons de canya doble, a part de la gralla. Tot i que tenen un origen compartit, han evolucionat de forma diferent, tant per la part tècnica com per la part funcional. Per ordre de major a menor semblança, tenim: •
Dolçaina: en algunes zones anomenada xirimita. Tradicional del País Valencià i comarques meridionals de Catalunya, és molt semblant a la gralla, tant per la forma com pel registre i possibilitats tècniques, encara que està afinada en sol, és a dir, sona una quinta per sobre de la nota escrita. També en podem trobar en fa i de baixes, tot i que no són gens habituals. No sol portar sistema de claus. La dolçaina s’acostuma a acompanyar d’un tabal, tot i que actualment la trobem també en formacions diverses.
Figura 1. Registre de la dolçaina.
•
Tarota: de la família de les xirimies, té un so greu i dolç. En trobem de do i de fa, que fan referència a la nota més greu que poden fer, no pas
<http://www.cancioneros.com/co/5302/2/aerofonos-de-doble-lengueta-del-mundo-porpol-ducable-roges> 5 Escalas, Romà. La clasificación decimal de los instrumentos musicales de Erich von Hornbostel y Curt Sachs. Fundación La Fontana. Disponible a: <http://fontana. precognis.es/fotoscon/file/pdf%20varios/Recursos/FLF_RecInst_1clasHS.pdf>
a la transposició, ja que escriuen el so real. De les de do n’hi ha amb claus i sense (seca) i té una tessitura d’unes dues octaves. Formava part de les cobles de ministrers entre els segles xVi i xViii (actualment recuperades) i de la cobla de tres quartans, formació que també s’ha reimpulsat en les últimes dècades.6
Figura 2. Registre de les tarotes.
•
Tible: té una llargada semblant a la tarota i porta claus que li permeten fer fàcilment tots els cromatismes i arribar a un registre de dues octaves i mitja. Està afinat en fa i sona una quarta per sobre de la nota escrita. Apareix a mitjan segle xix i forma part de la cobla.7
Figura 3. Registre del tible.
•
Tenora: dels instruments tradicionals de sistema oboè que trobem a Catalunya és el més gran i evolucionat. També compta amb sistema de claus i té un registre molt ample, que arriba a tres octaves. Està afinat en si bemoll i, per tant, sona una segona major per sota de la nota escrita.
6 saguEr, Neus [et al.]. Un tres i fora! Girona: CCG Edicions, 2001. 7 Elias, Francesc i Elias, Joan. Mètode bàsic per l’estudi del tible. Sant Boi de Llobregat: Dinsic, 2001.
És l’instrument protagonista de la cobla, tot i que el podem trobar en altres formacions. Des de la seva aparició, cap a la meitat del segle xix,
s’ha anat modificant i, fins i tot, ha aparegut la versió barítona.8
Figura 4. Registre de la tenora.
1.4- INSTRUMENTS PARENTS EN LA MÚSICA CLÀSSICA I ANTIGA Dins el marc de la música clàssica trobem instruments propers a la gralla pel que fa al funcionament. Alguns són molt utilitzats, motiu pel qual han evolucionat molt. D’altres eren usats durant el Renaixement o el Barroc, i moltes vegades es tracta dels antecessors d’instruments actuals. Aquests encara s’utilitzen en un context de música antiga.
8
•
Oboè: dins de la seva família tenim, ordenats d’agut a greu, l’oboè piccolo, l’oboè convencional, l’oboè d’amor, el corn anglès, l’oboè baix o baríton i el heckelfon. A part, trobem models antics com l’oboè barroc o l’oboè de caça.
•
Fagot: existeix una versió més aguda, el fagotí, i una de més greu, el contrafagot. La versió antiga és el baixó, amb diverses mides i tonalitats.
•
Xirimia: de forma cònica i allargada, n’hi ha diversos models, amb registres i afinacions diferents. A partir d’aquest instrument ha evolucionat la majoria d’instruments de canya doble.
•
Rackett: instrument usat durant el Renaixement i el Barroc, i compta amb tota la família, des del soprano fins al baix. saguEr, Neus [et al.]. Un tres i fora! Girona: CCG Edicions, 2001.