Formigueta y marieta 2016 v3

Mónica Ortega

A mi me’n Contaven Dos!

Mónica Ortega

A mi me’n Contaven Dos! A l'Estel i als seus amics i amigues, que inspiren aquestes històries.

La Formigueta Garrepa

Hi havia una vegada un grup de formiguetes que caminaven decidides pel bosc, recollint les molletes de menjar que els excursionistes deixaven: trossets de pa, de magdalena, de pollastre arrebossat, qualsevol miqueta de menjar per poder portar a casa seva.

Les formiguetes feien llarguíssimes fileres i anaven i venien del foradet on deixaven les molletes. Però n’hi havia una, de nom Joaneta, que era molt garrepa i no volia de cap manera posar el menjar en comú. Ella anava soleta de bon matí, recollia les molletes que eren sempre les més grans i, amb esforç, les portava sola fins al seu niu

–Joaneta formigueta– li va demanar un dia una altra formigueta de nom Carlota– per què no poses en comú les molletes que trobes?

–No, no– va dir la Joaneta i ben decidida va seguir acumulant molletes dins del seu niu.

–Joaneta estimada, que no veus que no t’ho pots menjar tot soleta?–Va insistir la Carlota.

–Sí, sí– va dir la Joaneta formigueta que no feia cap compte de donar res a ningú.

Un dia que havia plogut molt de matinada, van sortir totes les formiguetes en fila: pim, pam, pim, pam, pim; ben contentes a agafar les molletes.

–Què n’és d’estrany!– va dir la Carlota– no veig enlloc la Joaneta.

–Deixa–la fer!– van dir les altres a l’uníson, cansades com estaven que la Joaneta no compartís el que trobava.

–Que n’és d’estrany!– va tornar a dir la Carlota; i decidida com era, se’n va anar al niu de la Joaneta.

–Deixa-la fer, deixa-la fer! – anaven dient les formigues mentre seguien arreplegant els trossets de menjar del bosc– Deixa-la fer!

De sobte es va sentir un crit ben fort: era la Carlota que cridava les seves companyes!

Van córrer totes a veure què succeïa i, quan van arribar, van trobar que el niu de la Joaneta s’havia inundat!, el pa s’havia inflat i no podien veure la Joaneta.

–Joanetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!– van cridar totes alhora.

–Joaneeeeeeeeeeeetaaaaaa!– Res. D’allà no hi havia manera que en sortís res, replè com estava de molletes mullades. Les formiguetes, que eren molt decidides, es van posar de seguida a treure trossets de pa, de coca, d’arròs, d’ensaladilla russa i de pollastre arrebossat. I a poc a poc van anar buidant el foradet.

Al fons del tot hi van trobar, desmaiada, la Joaneta.

–Joanetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!– Van cridar totes alhora.

–Joanetaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!– Res. Van haver d’estar-hi tot el matí amb ella, cuidant-la per tal que tornés en si.

Mentrestant, un pardalet que passava per allà es va menjar totes les molletes mullades la mar de content.

Quan per fi la Joaneta es va espavilar i va veure totes aquelles caretes que la miraven, va cridar: –Les meves molles, on són les meves molles de menjar?!

–Joaneta, estimada, que quasi t’ofegues!– Va dir una de les formiguetes.

–Les meves molles, on són les meves molles de pa!? – Va tornar a repetir la Joaneta.

–Joaneta, estimada, que casi t’ofegues del tot!– li va dir la Carlota, pensant que ara sí que l’entendria.

Però la Joaneta estava enfadadíssima i cercava com una boja les seves molles de pa.

Al cap d’una estona, una per una les formiguetes van partir en fila. Pim, pam, pim, pam, pim La Carlota que anava la darrera, s’anava girant de tant en tant, però al final va pensar Deixa-la fer.

A partir d’aquell dia i després de pensar-hi molt, la Joaneta va començar a compartir el que trobava.

Marieta Poriol

Marieta Poriol era una marieta sense taques que havia nascut en el si d’una família molt ben tacada i, en conseqüència, sempre s’havia sentit diferent.

– Marxo! – va dir Marieta Poriol un bon dia, i agafant un farcellet amb les seves quatre coses va caminar cap a la porta verda de la flor que habitava – Per què marxes Marieta Poriol?– preguntà la seva mare tot ofegant una llàgrima– mai no t’hem dit res perquè no tinguessis taques. Bé saps que si volguessis, te’n podríem fer pintar unes de ben maques.

– Jo no en vull de taques, mare! – respongué Marieta Poriol fastiguejada.

– I per què no?!

– Perquè no!

Aleshores la marieta va recollir les seves cosetes i va marxar volant, ofesa.

Al començament del seu viatge no veia res, enfadada com estava de tants comentaris sobre el perquè ella havia nascut sense taques. Família, veïns, amics i coneguts no se’n podien estar i, sense adonar-se’n, la miraven amb llàstima.

On s’ha vist... Semblaven dir les seves mirades ...

Una marieta sense taques!

Pensava en totes aquestes coses quan va ensopegar amb una sĂ­ndria.

– Vostè perdoni-va dir Marieta Poriol.

– Ufff, uuuufff!– va fer la síndria esbufegant.

– Què passa?– va preguntar espantada la Marieta.

– Ufff, fa tanta calor que estic a punt de rebentar.

De sobte: TXASSSS! Es va trencar la superfície rodona de la síndria i es va obrir un tall vermell amb llavors negres.

– Què és això?!– la Marieta Poriol estava espantadíssima! Pensant que allò era una mena de marieta gegant.

– Ets una marieta com jo?!

– Què dius? Si tu no ets cap marieta, no tens taques!– va fer la síndria. – Jo sóc una síndria, el que passa és que em trenco de tant que m’infla la calor, i per dins sóc així: negre i vermella!

– Grrr! Sí que sóc una marieta, sóc una marieta sense taques!– va respondre indignada la Marieta.

– Ah!, molt bé. També hi ha síndries sense llavors, avui en dia tot és possible!

– Ah sí? Vols dir que potser hi ha altres marietes sense taques?

– Oh! I tant! I també n’hi ha que només en tenen una de tan gran de taca, que són marietes negres.

– Aaaaaaaaaaaaaaaah!

La Marieta Poriol es va sentir molt més acompanyada! I després de descansar una mica tot parlant amb la síndria, va seguir el seu viatge.

漏 M贸nica Ortega Ilustraciones: Sonia Moya

Edita:

I.S.B.N.: 978-84-16582-40-2 Impreso en Espa帽a Reservados todos los derechos. Ninguna parte de esta publicaci贸n ni de su contenido puede ser reproducida, almacenada o transmitida en modo alguno sin permiso previo y por escrito del autor.

Formiguetes i marietes que ens mostren situacions amb les quals els nens i les nenes es troben. A mi me'n contaven dos, Ês el primer d'una sèrie de llibres de contes que ofereixen idees per comprendre coses que, de vegades, passen.