La falla que no falla by Pasionporloslibros

LA FALLA QUE NO FALLA

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribáñez

pasionporloslibros

pasionporloslibros La falla que no falla

pasionporloslibros

A cadascuna de les persones, alumnat, professorat i families, amb qui hem viscut intensament les històries que hi ha darrere del que conta este llibre. Elles han estat el més important d’estes inoblidables seqüències de treball i vida. El seu record ha il·luminat la nostra escriptura. Entre línies s’adivina la il·lusió i l’estima que varem teixir entre tots. Encara permaneix.

(Agraïments) A l’equip de “pasionporloslibros”. A Toni Belda, Modesta Ferre i Empar Ferre per la seua generosa contribució a la correcció del text. A Alfredo i Anna Ruiz, artistas fallers. A Cesar Barceló i Joana Baldó, il·lustradors

pasionporloslibros

Edita:

pasionporloslibros www.pasionporloslibros.es

pasionporloslibros ISBN: 978-84-938267-0-3 Dipòsit Legal: V-3326-2010

Falla infantil Mossén Sorell-Corona 2008

MOTIVACIONS Despertar la curiositat, les ganes d’aprendre, l’interés per alguna cosa, el que es sol dir “picar el gusanillo”. Una projecte per als xiquets i els grans que gaudixen tant de fer coses com d’aquelles regalades per altres. Per això hem representat aquest ‘donar i rebre’ com el cicle de la pluja. Un núvol carregat d’idees ja realitzades, de pensaments, de sentiments, de màgia… que quan descarrega la seua pluja particular ens banya de joia, ens motiva i ens anima a fer. Enxopant-nos de tot allò que rebem es desperten passions i emocions que desconeixem provocant-nos més idees que ajudaran a continuar el cicle, el de fer i regalar perquè altres facen i regalen. Anna Ruiz

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

INDEX

PRESENTACIÓ . .........................................................................................................

PREÀMBUL: On plantem la falla? El fluir de les experiències d’infància . ....................

“ESCRIURE ÉS VIURE”: PER QUÈ HEM FET FALLES? .....................................

1. MARC TEÒRIC ...................................................................................................... 1.1. Què és una falla? Què és fer una falla ............................................. 1.2. Valor educatiu de la falla com escultura ........................................ 1.3. Quina és la nostra concepció d’ educació i d’escola? ................ 1.4. Quatre pilars de l’educació . ................................................................ 1.5. Mapa conceptual . ..................................................................................

15 17 21 22 23 25

2. OBJECTIUS GENERALS DELS PROJECTES DE FALLES ............................

3. METODOLOGIA . .................................................................................................

3.1. Tallers polivalents: un espai de creixement en la diferència. Falla de David el Gnom ......................................................................

3.2. Treball de la falla a l’aula (Falla de la Camperola). Estratègies bàsiques per treballar amb projectes. ...................

4. ELS TEMES TRACTATS A LES NOSTRES FALLES ........................................ 4.1. Tema de la falla: La propia escola ..................................................... 4.2. Temes d’actualitat ..................................................................................

77 80 94

5. A MANERA DE SÍNTESI ..................................................................................... 111 5.1. Els xiquets principals protagonistas del seu procés d’aprenentatge: la importància de respectar-los partint del que són, fan i saben....................................................... 113 5.2. Guió per iniciar un projecte de treball a l’aula ........................... 115 5.3. Falla i curriculum: desenvolupament de competències ........ 119 6. EPÍLEG .................................................................................................................... 113 BIBLIOGRAFIA .......................................................................................................... 117 La falla que no falla

PRESENTACIÓ Este llibre és el fruit d’un procés de descobriment i diàleg entre dos mestres amb més de 20 anys de diferència d’edat. Quan ú de nosaltres, a principis dels anys 70, estava iniciant-se en l’encoratjador, complex i difícil, però joiós ofici de mestre, l’altre s’iniciava en l’encoratjador, complex i difícil, però més joiós encara, ofici de viure. Dues persones ben bé molt diferents i en un moment professional molt distint, una a les portes de la jubilació i l’altra en una jove etapa d’expansió professional, hem compartit la manera de sentir i viure l’escola. Malgrat no haver coincidit fins ara en el mateix centre, ens coneixem des de fa anys i hem descobert, per itineraris vitals i professionals diferents, el potencial educatiu de les falles en totes les etapes educatives en les quals hem treballat, confluint en un territori pedagògic comú. Al llarg dels anys u i l’altre, cadascú pel seu costat, hem fet falles i hem construït projectes educatius al voltant d’elles. Ens ho hem contat, ho hem compartit. Això ens ha ajudat a reforçar el nostre convenciment sobre la importància i el poder de la il·lusió, de la motivació i del desig, de la imaginació, la creativitat i el fluir de noves idees, nous reptes, en una escola arquetípica, resignada i còmoda, que cada vegada més dóna la impressió que ja ho sap tot, que no cal inventar res. Hem sentit la necessitat de contar tot això i de compartir el que ha estat per nosaltres un profitós diàleg, transcrivint la reflexió de dues experiències i d’un pensament comú construït al llarg del temps. Manifestem i assumim que la incertesa ha estat un valor transversal present en tota la nostra trajectòria. Així la incertesa és un valor assumit en les pràctiques que relatem en este llibre i fins i tot en l’escriptura del llibre. La incertesa pròpia de la vida, de qui viu indagant i experimentant amb autenticitat. Com diu Daniel Jover de l’Institut Paulo Freire, “... la incertesa característica de les accions complexes i de llarg abast en les quals hi ha molts actors i agents implicats. Pròpia d’una educació crítica i transformadora front a una educació adaptativa i domesticadora que requerix el sistema neoliberal imperant.” Com dèiem a l’inici d’aquesta presentació, oferim els resultats d’un exercici de diàleg, un diàleg múltiple. Subscrivim el que també diu en el mateix text l’autor que hem citat:.”El diàleg no es pot establir sobre teories La falla que no falla

o intencions. Requerix dia-praxi. Parlar del que sabem perquè ho hem assaborit, experimentat i sentit. Saber és sabor”. I com també deia Ramón Llull, “el veritable diàleg és una construcció compartida entre dues realitats diverses”. La font de documentació de les experiències que expliquem ha estat el material escrit i gràfic, projectes, memòries, fotografies, que havíem conservat cadascú de nosaltres. Ens ha resultat complicat seleccionar, resumir i donar coherència a la gran diversitat i quantitat de materials que conservàvem. La nostra intenció no ha estat sols relatar el que hem fet, sinó transcendir les experiències concretes per tal que es veja la possibilitat de ser aplicades en àmbits i situacions diferents. Aportem una reflexió teòrica del que hem fet, aprofundint en el seu significat pedagògic i en la metodologia emprada. Ens agradaria contribuir modestament a enriquir el diàleg sobre allò que es fa a l’escola i allò que ens agradaria fer o que es podria fer, per tal d’enriquir i millorar la nostra pràctica i amb ella l’educació i la vida dels més joves en un moment com l’actual, en el qual es parla d’un índex elevat de fracàs escolar i, per tant, de fracàs de l’escola. A hores d’ara treballem en la Formació Professional al Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil i també a la Universitat. En estos dos àmbits continuem preocupats per incorporar els principis metodològics que han vertebrat les experiències que en este llibre relatem, com a principis que també donen sentit als plantejaments didàctics d’estos estudis superiors. En aquest sentit, creiem que pot ser una eina eficaç per conèixer el model pedagògic que l’inspira i, sobretot, per mostrar a les persones que s’estan iniciant en este ofici d’educador un ampli ventall de possibilitats a fer. Possibilitats que no s’esgoten en allò que es pot conèixer amb estes pàgines. Més bé conviden a descobrir que la intervenció de l’educador exigix una actitud de permanent qüestionament, experimentació, comunicació i treball en equip, creativitat i il·lusió. Competències bàsiques que els àmbits professionals, per als quals s’estan preparant, requerixen. Creiem que pot ser útil per abordar un plantejament globalitzador i, amb esta intenció, es pot utilitzar en diverses assignatures o mòduls d’estos estudis. 10

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

PREÀMBUL: ON PLANTEM LA FALLA? EL FLUIR DE LES EXPERIÈNCIES DE LA INFÀNCIA. Pot ser que la llavor del meu interès per les falles i la intuïció sobre les seues potencialitats educatives es va plantar i inscriure en un racó ocult de mi mateix fa molts anys, en la meua infantesa, al meu “pis de baix”, on naixen, creixen i viuen els afectes i les emocions, quan no podia pensar, ni de bon tros, que algun dia seria mestre. Era el dia de Sant Josep de l’any 1958. Vivia amb la meua família al número 39 del carrer Túria de València, al tercer pis. Era al voltant de les deu de la nit. Ma mare estava embarassada del sisè fill. La iaia, l’avi i la tieta Amèlia havien vingut del poble a les falles. Les tres dones de la casa, ma mare i elles dos, estaven tranquil·lament assegudes al menjador veient la tele després de sopar, una d’aquelles primeres teles en blanc i negre, sense sospitar el que passaria en una estona. Mon pare s’havia gitat perquè patia de mal de cap. Els meus germans petits, de tres i quatre anys dormien. El meu avi també dormia. Els tres germans majors, de deu, huit i set anys, jo era el segon, estàvem a la cuina fent una falla amb ninots improvisats de paper retallat, caixes i alguna que altra joguina combustible que volíem fer desaparèixer. Plantada la nostra falla al mig de la cuina feia aproximadament un metre i mig d’alçada. Vàrem decidir que era l’hora de la “cremà”, per poder baixar després a veure la del barri. Li vàrem punxar foc amb un misto, però no satisfets amb la lentitud amb la que allò cremava, el meu germà Josep, el major, que era el cervell pensant i el que solia manar, va obrir un armari de la cuina, va agafar una botella de litre de petroli que guardaven el meus pares per algun menester, i la va abocar des de dalt sobre la falla. De cop i volta el foc va pujar com un coet pel líquid cap a la botella. En Josep, per no cremar-se, va llançar la botella contra la paret. Al moment tota la cuina es va veure plena de flames i fum. Els tres artistes fallers vàrem córrer a avisar a la nostra mare del que estava passant. Quan les tres dones, que estaven tranquil·les veient la televisió, van veure espantades el resplendor de les flames des del corredor, van avisar corrent a mon pare que descansava en l’habitació a l’altra punta de la casa. El pis escenari d’aquesta anècdota tenia un llarguíssim corredor amb quatre trams que canviaven de sentit formant cantons d’angles rectes. Un dels trams era molt llarg, en ell jugàvem amb mon pare al futLa falla que no falla

bol, apreníem a patinar, hi fèiem de tot. Allí, en un dels cantons, em vaig quedar petrificat contra la paret amb l’inconscient desig de desaparèixer en el mur, de fer-me invisible, mentre veia córrer desesperats, corredor amunt, corredor avall, als majors de la família. Van aconseguir apagar el foc amb mantes, sense que la cosa anara a més. Quan tot va estar controlat ma mare i ma tia van mamprendre les tasques de neteja i aclariment de la cuina. Mon pare, encara amb el rostre desencaixat, es va tancar amb el meu germà major a la nostra habitació, indicant-nos als altres dos coautors de la desfeta que esperàrem a la porta. A l’instant vàrem sentir, corpresos, la barreja de baticuls i plors que eixien de l’habitació. La meua iaia, que no podia suportar que ens castigaren, colpejava la porta de l’habitació, tancada amb forrellat per dins, demanant a crits a mon pare que no ens pegara, mentre cridava: “Vicent, no pegues als nens que són petits i no tenen coneixement”. Mentre mon pare contestava des de dins que precisament eixe era un dels seus arguments pedagògics per a fer-ho. Esperar el torn va ser el pitjor càstig. Els dos que esperàvem a la porta estàvem fets un mar de llàgrimes, va ser una espera angoixant. Tal vegada mon pare es va desfogar suficientment amb el primer, que a la fi era el major, el més responsable del fet i el que havia de tenir més seny, o tal vegada ens va veure les cares als altres dos, perquè, sense continuar amb el ritus pedagògic de l’època, ens va enviar a tots al llit, castigats sense baixar a veure cremar la falla del barri. Des de finals dels anys 70 i inicis de la dècada dels 80 hem parlat de la importància de la significativitat en l’aprenentatge i, com estratègia bàsica, de partir dels coneixements previs per construir els nous. Uns coneixements que van més enllà del nivell purament cognitiu. Per entendre’ns, com diu Mari Carmen Díez, més enllà del que tenim al cap, el “nostre pis de dalt”, el que tenim “al pis de baix”, el nostre sostrat emocional i les vivències que l’habiten. Els anys i el contacte amb les persones m’han convençut de la seua importància. Així que, abans d’abordar el relat professional objecte d’este llibre amb el meu amic Quique Noguera, m’he permés encetar-lo amb este relat personal com homenatge a l’ocult “pis de baix” de totes les persones amb qui hem compartit l’aventura de fer i viure les falles a l’escola i en el qual Quique i jo ens hem trobat. Sens dubte este “pis de baix” de tots plegats ha fet possible tot el que ací contarem. Jordi Garcia 12

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

“ESCRIURE ÉS VIURE”: PER QUÈ HEM FET FALLES I HEM ESCRIT SOBRE ELLES? Són moltes les escoles en les quals és costum, en vespres de les festes de Sant Josep, plantar una falla feta per l’alumnat i professorat. No som els únics mestres que hem fet i continuen fent falles a l’escola. Amb molts companys i companyes hem compartit al llarg dels anys bones i a vegades estressants estones fent falles. Amb esta experiència compartida amb ells hem aprés molt. Per què, doncs, escriure d’ella si està tan generalitzada a les nostres escoles?. No és obvi què en el context escolar és aprofitable didàcticament?. Hem volgut escriure sobre ella en primer lloc perquè pensem que reflexionar, parlar i escriure sobre la falla i sobre el seu potencial pedagògic s’ha fet poc. En segon lloc, perquè el que hem parlat entre nosaltres i ara escrivim ací, és la nostra singular i modesta aportació per ajudar a fer de l’escola un espai significatiu d’ensenyament i aprenentatge. Parlem de com la falla ens ha ajudat a obrir les portes de l’escola al seu medi, a l’entorn natural i social. A estar oberta a la realitat que l’envolta per tal que esta ens impressione, ens suggerisca i provoque. Que siga un motiu per a reflexionar, entendre-la, posicionar-nos críticament i poder expressar-ho, es a dir, aprendre interaccionant amb ella. Contem el que creiem més important d’allò que hem viscut. Hem viscut que “LA FALLA NO FALLA” quan es convertix en un projecte pedagògic que es basa en tres engrescadors principis: autenticitat, provocació i amor. A la manera del professor i escriptor José Luis Sampedro, quan parla en el seu llibre “Escribir es vivir” sobre els principis que han presidit la seua funció de professor, i que creiem que tota persona que es dedica a l’educació deuria fer seus. “Autenticitat” que per a nosaltres significa ser fidels a u mateix, als seus desitjos, arromangar-se i no tenir por a la feina, investigar i experimentar sense prejudicis, arriscar-se, equivocar-se, sorprendre’s, patir i gaudir…. Autenticitat com a exercici permanent d’una manera d’enfrontar-se a la feina que dóna suport a l’autonomia i iniciativa necessària dels educadors i dels equips. “Provocació” com a component de compromís amb la intervenció educativa. Esta pot suposar per a un sistema de transmissió bancària dels La falla que no falla

coneixements que fomenta tasques desmotivadores, posar en marxa propostes carregades d’il·lusió i de creativitat. Una manera de valorar la llibertat del desig i l’acció per a conèixer, saber i créixer. Una manera de creure en el potencial de les persones per aprendre a aprendre. “Amor”, és a dir, estimar a l’alumnat pel qual treballes i amb el qual compartixes vivències, projectes i preciós temps. Apropar-se atenta i constructivament a d’ell, a la feina compartida que es convertix en vincle comú. Comprometre’s amb l’aventura del viure i conviure compartint amb altres una experiència significativa. En definitiva sentir i emocionarse, ser u mateix. Descobrir-se a sí mateix mirant-se en l’espill d’allò que fa a través dels altres. Principis que han sustentat la nostra experiència al llarg dels anys i que, com la boira o “la pluja particular” del text de la falla d’Anna Ruiz, amb el qual iniciàvem este llibre, embolcallen el paisatge professional que ací hem intentat dibuixar acuradament.

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

1. MARC TEĂ&#x2019;RIC

iz Alfredo Ru La falla que no falla

2008

1. MARC TEÒRIC El marc teòric de la nostra experiència s’alimenta de dos components dels quals parlem a continuació: • La concepció de la falla com a constructe sociocultural i el seu valor educatiu com a manifestació artística on confluixen diversos llenguatges. • Una concepció d’educació basada en l’Informe de l’Unesco de Jacques Delors sobre l’educació del segle XXI i altres models pedagògics, explicitada en la definició d’objectius generals comuns a totes les nostres experiències. 1.1- QUÈ ÉS UNA FALLA? QUÈ ÉS FER UNA FALLA? Una falla és bàsicament fer una construcció escultòrica de gran tamany instal·lada a l’aire lliure i que expressa aspectes de l’actualitat i de les vivències dels grups que la fan, amb una intencionalitat artística, crítica i satírica. És una manifestació popular, cultural i festiva molt antiga i de primer ordre a les ciutats de València i Alacant, encara que allí rep el nom de “foguera”, i de molts altres pobles de la Comunitat Valenciana. Una senyal d’identitat del nostre país, un sector important de la seua economia i un gran reclam turístic. Té un caràcter d’art efímer, doncs la seua vida, una vegada plantada, és de tres o quatre dies. Està lligada a costums i ritus ancestrals de moltes cultures. Amb ells es celebra des d’antic, el canvi d’estacions de l’any. La gent feia senzilles construccions amb materials de desfeta o grans fogueres amb troncs d’arbres o llenya que es cremaven a la nit en una festa popular de depuració i alliberació d’allò viscut en la darrera estació i com benvinguda a l’arribada de la nova. Festes que continuen fent-se i que estan molt arrelades en molts pobles del nostre entorn i de l’arc mediterrani, tant per l’arribada de la primavera, com ara les falles, com per l’arribada de l’hivern, fogueres de Sant Antoni o de l’estiu, fogueres de Sant Joan. Les falles de València, com és ben sabut, les iniciaren els fusters per la celebració del seu patró Sant Josep, traient al carrer la borumballa i fustes que sobraven a la fusteria, amb les quals feien una foguera. El veïnat es La falla que no falla

va unir a la iniciativa aportant mobles vells i, posteriorment, fent rudimentaris ninots de senzilles estructures vestits amb roba vella. Amb ells representaven i satiritzaven a personatges i situacions del barri obrint camí cap al que són les falles en l’actualitat. Per fer una falla cal tenir en compte, a nivell de contingut, la intencionalitat d’allò que vol representar, pensar i elaborar el missatge. Este té un caràcter simbòlic i metafòric de la realitat. Tot això assaonat amb un incisiu tractament humorístic, característica pròpia i definitòria d’esta manifestació popular. D’altra banda, els elements formals donen peu a un ventall molt gran de possibilitats escultòriques i constructives. Malgrat este ventall, la falla és una construcció que ha anat evolucionant al llarg del temps i s’ha consolidat amb uns codis constructius propis pels quals es reconeix. Els més bàsics són els següents: • Un element o conjunt d’elements escultòrics centrals, grans “ninots” i diversos elements amb connotacions sobre el tema de la falla, amb molta més elevació que la resta i que donen verticalitat i unitat a la composició del conjunt, vertebrant tota la instal·lació. • Al voltant d’este volum central i col·locades de manera radial, s’organitzen escenes escultòriques, amb els populars “ninots”, els quals representen aspectes concrets del tema central. Es posen sobre bases horitzontals construïdes amb diferents volums i que representen coses i espais diversos. • Es completa amb la inclusió de textos referents a allò que es representa, escrits amb un senzill i popular llenguatge “poètic”, (textos sovint qüestionables lingüísticament des del punt de vista de la seua correcció ortogràfica), col·locats amb diferents tipus de suports. • Finalment la instal·lació a l’aire lliure s’adapta a places i carrers, la qual cosa també condiciona, en alguns casos i en gran mesura, la concepció de cada falla. Este factor genera un altre element de diversificació segons l’espai on es planta, el qual es convertix en un escenari que li aporta singularitat. La integració de la falla i este “escenari urbà”, sovint enriquix el resultat artístic del conjunt i es convertix en un repte més per a l’artista faller. Este factor aporta interessants matisos a la mirada de l’espectador, on la llum de les diferents hores del dia, els diversos punts de vista des dels quals es pot contemplar la falla, i la 18

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

relació amb l’espai, permitixen gaudir de la visió de conjunt i de cadascuna de les parts de maneres molt diverses. Com deiem, l’evolució de les falles ha donat peu a una gran diversitat de plantejaments, resolució constructiva, composició i estils. Cada vegada més la llibertat creativa permitix aventurar-se per nous camins. Sovint ha hagut al llarg dels anys una evident influència dels estils i corrents del món de l’art, pintura i escultura del moment. Encara que sempre ha predominat, inclús en l’actualitat, un patró que s’ha consolidat i s’ha fet clàssic. Este es caracteritza per un determinat estil compositiu i constructiu del conjunt del monument, dels ninots, del tractament del color i la textura i dels temes, que podríem qualificar de “molt convencional i tipificat”. Estil, ara per ara molt consolidat, convertint-se en l’estil que agrada a la majoria de la gent amb el qual s’identifica les falles i que fa difícil que la gent accepte altres propostes estètiques diferents. Un dels factors determinants d’este fenomen és el fet de què les falles s’han industrialitzat. Les comissions falleres dels barris les encarreguen i les deixen en mans de tallers fallers. Això ha provocat una gran uniformització estètica i, en molts casos, falta de qualitat i originalitat. Amb aquest procés d’industrialització, malgrat que s’ha guanyat en monumentalitat, i en determinades propostes de gran espectacularitat i qualitat estètica, s’ha perdut en espontaneïtat, ingenuïtat i en el caràcter crític arrelat a les vivències comunitàries de la gent d’un barri, perdent-se també la seua participació directa en la concepció i construcció de la falla. Elements bàsics i definitoris de l’origen de les falles i ja difícilment recuperables en la societat de hui.

La falla que no falla

Malgrat la predominança d’esta línea clàssica, des de fa anys han aparegut propostes innovadores que han obert un sorprenent camp per a la experimentació d’altres alternatives expressives possibles i han marcat línies creatives molt interessants d’investigació plàstica que no deixen indiferent a ningú. Posem com exemple, encara que des de fa anys han aparegut moltes altres, la falla infantil de la jove artista Anna Ruiz, amb la qual hem iniciat este llibre, i les de son pare Alfredo Ruiz, de qui reproduim textos, dibuixos i algunes propostes de falles molt interessants i il·lustradores d’esta línia innovadora. Estan arreplegades junt amb referències d’un bon grup d’artistas fallers alternatius, entre els quals es troben ells, al libre “Els camins de la innovació”, de la falla Mossén SorellCorona, 2008. Aquesta línia, la seua concepció de falla i d’escultura, la manera d’intervindre a l’espai-carrer i la seua dimensió artística ens sembla molt innovadora. Són propostes que ens inspiren i aporten idees per treballar l’art i la creativitat a l’escola. L’art com l’expressió més genuïna de l’esser humà, indissociable de l’home. Estem en condicions d’apuntar-nos cada vegada més a la tesi de Plató quan diu que ”l’art ha de ser la base de l’educació”. L’experiència de treballar la falla a les escoles ens ha fet aprofundir en aquesta tesi, reforçada pel que hem fet, observat i viscut amb la pràctica.

Falla Tota pedra fa paret de Manolo Martín Huguet, inspirada en una obra d’Equipo Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez Crónica. Bisbe Amigó-Conca, 2005.

1.2. EL VALOR EDUCATIU DE LA FALLA COM ESCULTURA L’escultura és un llenguatge on el missatge es construix mitjançant imatges plàstiques configurades en tres dimensions, incorporant altres elements bàsics com la línia, el color i les textures. La escultura és també aprofitar estos atributs que li són propis per anar més enllà amb la instal· lació a l’espai amb el qual interacciona adquirint noves connotacions. Això possibilita i suggerix mirades i punts de vista diversos, crea espais nous i recrea els existents provocant en els espectadors noves sensacions i interpretacions. És un llenguatge plàstic al qual les persones accedim amb els nostres sentits de la vista i del tacte. De vegades hi ha propostes escultòriques que també posen en joc altres sentits, incorporant elements sonors i inclús olfactius. A través d’estos sentits ens deixem impressionar sensorial, conceptual i emocionalment i reelaborem la realitat segons els nostres propis esquemes perceptius, emocionals i de coneixement. Podem dir que el volum, la composició, els materials i textures, el color..., són com per al llenguatge oral i escrit, les paraules, noms, adjectius, verbs, locucions... En definitiva, els elements de la seua gramàtica i sintaxi que fan llegible i intel·ligible el missatge plàstic. Fer-se competents en l’ús i gaudiment d’este llenguatge per tal de que forme part de les habilitats comunicatives, expressives i artístiques de cada persona, requerix un motivador procés d’aprenentatge. Aprenentatge on l’acció i l’experimentació han de ser els mitjans més importants. La falla és una manera d’abordar-lo. Fer una falla és enfrontar un projecte escultòric complex, el qual requerix variades accions: Elaborar i desenvolupar una idea; dissenyar el que es vol fer; planificar el treball; prendre decisions respecte als materials que s’han d’emprar i tindre’ls a l’abast; disposar de les ferramentes que es necessiten; aplicar múltiples coneixements i els procediments necessaris per dur a terme tot el procés constructiu, controlar-lo i rectificar-lo en funció del que es va fent; improvisar solucions... I tot això cal fer-ho en equip, posant en marxa els requeriments i estratègies que el projecte exigix: conceptualització compartida del projecte, planificació de tasques, la presa contínua de decisions, una actitud oberLa falla que no falla

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

ta, dialogant, col·laboradora amb la resta de l’equip, capacitat d’adaptació als diferents ritmes de treball, responsabilitat en la feina, regulació del procés... I per acabar esta conceptualització sobre la falla, subratllem un aspecte molt important: Fer una falla és fer una creació. La creativitat és el potencial bàsic que entra en joc i determina tot el procés des de l’inici. És fer “una creació artística”, per a la qual cosa cal creure en el gran potencial educatiu que té. Com diu el pintor Ramón Gaya, que va viure intensament l’experiència de la II República a través de les Missions Pedagògiques: “ Crear es creure”. 1.3. QUINA ÉS LA NOSTRA CONCEPCIÓ D’EDUCACIÓ I D’ESCOLA Entenem l’escola com un espai ric en estímuls, que déu interpel·lar al xiquet en l’arrel dels seus interessos i que li ha de permetre operar sobre el medi humà i material. En ella, construint i experimentant, el xiquet es construix a si mateix i es vivencia com un ésser important. L’escola ha de ser un espai i un temps on la trobada en l’acció faça possible la comunicació i on la diferència de cada xiquet es respecte com un moment preciós de l’ésser en creixement i com màxima expressió de la seua individualitat. El coneixement és una construcció. Una construcció d’esquemes d’acció que permeten operar amb la realitat des del més concret a allò més formal, segons el corrent Piagetià. I és també una reconstrucció quan s’ha d’aplicar allò que s’ha aprés a una nova situació, possibilitant la transferència del coneixement i al mateix temps consolidant-lo. El protagonista de tot este procés és el xiquet. El desenvolupament intel·lectual depén de l’ús que fa el xiquet dels processos mentals basats en l’associació, selecció i descobriment personal, més que en l’adquisició passiva de nocions preconstruïdes per la societat. Si alguna cosa caracteritza el pensament dels més menuts és ser un pensament associat a coses concretes. Per això, creiem que és a partir del més concret, l’acció sobre el medi, on ells poden arribar a “conèixer”. Els tallers o bé el treball plantejat a la classe com un taller, possibiliten La falla que no falla

partir del més concret. Els diferents materials (fang, aigua, fusta, paper, escaiola, pintura, ...) estan requerint del xiquet l’exploració, el joc, l’adaptació, la transformació i la construcció. És un procés de retroalimentació: el xiquet, actua sobre l’element i este, transformant-se, actua sobre el xiquet. Com un espill, li torna al xiquet la seua imatge, i este es mira, es reconeix i creix. Amb paraules de Tonucci (1977) resumim dient que “l’escola ha de ser una proposta optimista basada en la confiança del xiquet, el qual passa a ser artífex dels seus propis coneixements, de la seua cultura. Passa a ser-ho en un ambient de treball i joc, essencial per a l’equilibri de la persona, Passa a ser-ho amb l’assistència d’un educador que rebutge la seua missió de “ensenyar” per assumir-ne una altra més respectuosa, més autèntica: “la de promoure el treball, tutelar-lo i orientar-lo “. 1.4. QUATRE PILARS DE L’EDUCACIÓ DEL SEGLE XXI L’aportació de l’Informe de la UNESCO de la Comissió Internacional sobre l’Educació per al s. XXI, presidit per Jacques Delors, basa l’educació en quatre pilars fonamentals: Aprendre a fer, aprendre a conèixer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Incorporar-los realment a la feina de cada dia a l’aula és com rescatar i fer nostre un tresor del fons d’este mar rebolicat, quasi “tsunami”, de lleis, decrets i currículums ..., que disfressen i confundixen el més bàsic de l’educació que és aprendre a viure vivint, generant espais de vida i convivència. Estos quatre grans pilars sustenten el treball del que ha estat l’aventura pedagògica que narrem amb “La Falla que no Falla”, el significat dels quals descrivim breument a continuació. Aprendre a fer: El xiquet aprén actuant, fent. Aprén a conèixer a partir del seu propi cos desenvolupant habilitats i destreses, observant, experimentant i descobrint tots els objectes que troba al seu voltant. Aprén a fer manipulant, investigant, descobrint, explorant amb les persones més pròximes, en la realitat quotidiana de la llar i de l’escola, associant i establint relacions entre diversos elements. L’autonomía i la creativitat li permeten obrir noves fronteres en tots els àmbits del coneixement i l’acció. 24

Jordi García Vilar i Enric Noguera Peribañez

Aprendre a conèixer: És necessari posar en contacte els xiquets amb els coneixements entreteixits per la història i la cultura i que s’organitzen en continguts curriculars en l’àmbit escolar, però també són al seu abast en el món que els envolta. Gràcies a les relacions amb l’entorn, la família, els iguals, l’escola i els mitjans de comunicació, s’estimula, activa i enriquix la capacitat de conèixer esta realitat a través d’estratègies d’aprenentatge comprensives. Aprendre a conviure: Afavorir una educació per a la vida comunitària des de l’àmbit familiar i escolar, és fonamental perquè el xiquet puga aprendre a exercitar la participació, la cooperació, el diàleg i la presa de decisions consensuades i compartir amb els altres els coneixements i la vida, de manera que després siga capaç de transferir estos aprenentatges als múltiples contextos socials en els quals estarà immers. Aprendre a ser: Ser és construir la pròpia identitat personal en un doble procés de descobriment de sí mateix i de diferenciació de l’altre. El xiquet aprén a ser sentint-se volgut, valorat, descobrint que és digne de ser estimat. Ho aprén integrant dues dimensions bàsiques i constituents de l’ésser humà: Social, com a membre d’un grup i d’una cultura; individual, com ésser únic i diferent, descobrint la seua identitat, les seues possibilitats i limitacions, la seua realitat personal immersa en una realitat social, en la qual desenvolupa el seu projecte vital. Quatre pilars bàsics sobre els quals hem intentat fer de les nostres escoles el que el sociòleg Ramon Flecha (1977) planteja com ”Comunitats d’Aprenentatge”, que tenen com a principal finalitat la transformació social i cultural d’un centre educatiu i del seu entorn.

La falla que no falla