Per als nostres fills, Alexandre i Jordi, i els nostres pares, Teresa, Charo, Pepico i Paco que ens ensenyen altres maneres de vore el m贸n.
3
Índex La Casualitat - 6 La vida - 8 Piru, Leta, Negrito i L’illa dels gats - 11 L’Hivernacle - 14 La Família a la Barraca - 18 L’Hortet - 22 El viatge de Botifarró - 25
4
Aquest conte naix de la vida que hi ha a la Barraca, on uns éssers vius nous que arriben de casualitat la dinamitzen i li donen un sentit particular. Llonganissa i Botifarró, dos gatetes inquietes van descobrint la vida a través de diverses aventures que ja els esdevenen només naixen. L’empatia entre elles i els éssers humans que allí habiten fa que decidisquen, tots plegats, escriure aquest nou despertar del món. Un món que se’ls va descobrint a tots els de la Barraca, a Llonganissa i Botifarró, a Piru i Leta, a Negrito, a Jordi i Alexandre, i María i Toni.
Saps a quin arbre pertanyen aquestes fulles?
Aquest és el món de la Barraca de Llonganissa i Botifarró..., si pares atenció al conte el podràs reconéixer al teu voltant.
5
La Casualitat Un dia calorós de finals d’agost, final de vacances, a poqueta nit, arribaven a la Barraca, Alexandre, Jordi, María i Toni, a l’Horta Sud. Venien d’un poblet de la comarca de la Maragatería, de Santa Colomba de Somoza, i tenien moltes ganes d’arribar-hi després d’un viatge d’unes huit hores. Obriren la porta corredissa que delimitava la Barraca del carrer i entraren el cotxe dins la parcel·la, el situaren davant la porta per poder descarregar les coses que hi duien i, en baixar del cotxe Jordi escoltà dèbilment com els plors d’un nadó, i amb veu molt baixa va dir: - Papi, sents un nadó? Toni, el pare de Jordi i Alexandre, li va contestar: - Sembla el maular d’uns gatets. Pareixia que el so eixia d’un tub, en el lateral de la caseta, al costat dels pins, a una banda de la barraca. Allí anaren tots corrents a descobrir el misteri, com si els esperara un tresor: un plor o un maulit, al costat de la 6
caseta de la llenya o a l’hortet del veí...? El primer en arribar va ser Alexandre, el major dels xiquets, que tenia deu anys i que, molt prudent, va deixar els majors aproximar-se primer. María va ser la primera en agafar la llanterna, aguaitar dins del tub de PVC, d’un pam de diàmetre i descobrir el misteri. Era gat. - Són uns gatets!, va dir, i els va agafar amb les seues tendres mans. Es va crear un gran aldarull, els xiquets botaven d’alegria, María somreia. Tots tres miraren Toni i, amb careta de llàstima però amb els ulls enlluernats, demanaren: - Ens els podem quedar? Semblava una conspiració dels tres! I, què devia dir Toni? Comença la història de Llonganissa i Botifarró. 7
La vida Quan la família va trobar Llonganissa i Botifarró estaven maulant molt fort, a obscures, tenien molta gana, feia molt de temps que no menjaven i s’hi mostraven molt febles. No sabien on eren el seu pare i la seua mare. BOTIFARRÓ - Sent uns sorolls estranys però, no tingues por, és la nostra última esperança. Maula, maula el més fort possible... De sobte, un resplendor molt intens que venia de l’exterior va enlluernar els seus ulls, plens de lleganyes. Era el llum de la llanterna de la família que buscava l’origen d’aquells sons. LLONGANISSA - Tira enrere. Ja venen de nou a per nosaltres. Unes coses paregudes a allò que les va separar de la seua mare i el seu pare van aparéixer a la boca del tub. Unes mans humanes les agafaren i les tragueren fora. De seguida, més i més mans al damunt d’elles, de grans i de xicotetes. Els netejaren els ulls amb aigua i camamil·la, els donaren llet amb un biberó, les acomodaren en una capsa de cartró amb roba per estar calentetes, i les deixaren a la caseta de la llenya. Hi havia un comboi a la família...! Totes les nits els tancaven la porta de la caseta de la llenya per a que no fugiren i es perderen, ni que cap altre animal els poguera fer mal, eren tan xicotetes, tan xicotetes com una sabata d’un xiquet de tres anys, i se n’eixien tots els matins per un forat que hi havia a la part de baix de la porta, per plantar-se maulant i maulant a la porta de la Barraca. Al principi Llonganissa no sabia prendre el bibe, li va faltar molt poc per anar-se’n a l’altre barri, a penes menjava. El que patia 8
María en veure-la tan feble! Quan en va aprendre, mossegava sempre la gometa amb els ullals i la trencava. Se n’eixia la llet per tot arreu, i les dos es mullaven la cara. Ens revolcàvem de riure... ! Hui en dia, en canvi, Botifarró no menja fins que no acaba la seua germana.
9
- Quin nom els posem? - va dir Alexandre. María, que les tenia a les mans, els va donar la volta per veure el seu sexe i va dir: són gates les dos! JORDI - Els direm Blanqueta i Negreta! TONI - Blanc i negre? Ja està! Llonganissa i Botifarró. Tots assentiren perquè el nom, a més de descriure-les perfectament pel seu paregut físic, era molt graciós. Als pocs dies, Toni canturrejava una cançò: Llongani-nini-nini--saaa, Botifa-tifa-tifa-rroooó, Llongani-nini-nini-sa... i així successivament, repetida de tant en tant, minuts i minuts. Als pocs dies semblava l’himne oficial de la Barraca. Jordi, Alexandre, María i Toni no paraven d’entonar-la.
Sabries cantar o tocar la cançó?
10
Piru, Leta, Negrito i l’illa dels gats La casa on viu la família es troba al camp, és una barraca típica de l’Albufera de València, és gran i té terra al seu voltant. En aquesta terra hi ha plantats uns pocs arbres dispersos per sobre d’una mena de gespa, composta de diferents tipus d’herbes. Ací passen part de la seua vida Llonganissa i Botifarró, i ací va ocórrer la següent aventura. Anaven jugant les dos, com quasi sempre quan eres menut, i, de sobte... BOTIFARRÓ - Mira, Llonganissa, animals amb plomes i dos potes, que corren desesperades cap a nosaltres. Quatre vegades més grans que nosaltres, el seu cap acaba en un bec punxegut... Què por...! Ja els tenien quasi al damunt quan Llonganissa, moguda pel seu instint felí, va cridar ... - Compte! Ens ataquen! D’un bot es van llevar del mig i es van amagar entre les plantes altes, a sobre d’un arbre tallat arran de terra. 11