Les col¡leccionistes de secrets
Les col·leccionistes de secrets Cristina Raja Espases, il·lustracions Glòria Piñol Lluellas, text Un somni, dues amigues
-1-
Érem al llit. Ens agradava passar-nos hores allà. La Mònica ja havia fet la llista de tot el que necessitaven per aquell nou viatge. Marxàvem de tant en tant plegades, totes dues sota els llençols blancs, les mantes desgastades i el cobrellit vell. L'àvia tenia un llit molt antic, gran i amb barrots de ferro. Als matins acabàvem jugant a la seva habitació. Ella es llevava molt d'hora, així que a les vuit el llit ja feia hores que estava fred. Ens quedàvem a dormir sovint a casa seva perquè els pares sortien.
-3-
Aquell dissabte vam agafar una mica més de pa i xocolata que de costum. Ens havíem aixecat a mitjanit perquè ningú ens sentís. La cuina era la cambra més sol·licitada de tota la casa i gairebé era un miracle no trobar-se ningú. La Mònica va arreplegar una cantimplora amb aigua i un petit necesser que utilitzàvem com una mena de farmaciola, amb les quatre coses imprescindibles: alcohol, tiretes, unes tisores i unes pinces. Les sortides no eren llargues, però mai se sabia què ens podríem trobar pel camí... També vam voler emportar-nos la bossa de plàstic, fosca, que havíem tingut amagada durant un temps.
-4-
Quan estàvem a punt d’anar-nos-en, va entrar la Laia. La Laia era la nostra cosina petita, només tenia set anys i mai havia viatjat amb nosaltres. Ens va demanar si podia acompanyar-nos. Nosaltres li vam comentar que seria perillós, que encara havia de créixer. Però com que per la seva edat aparentava més gran, vam accedir-hi; de ben segur que es comportaria.
-5-
La Mònica va obrir la cortina i la finestra de bat a bat. Vam haver d'arreglar el llit; els llençols estaven arreplegats sobre una cadira. Una vegada tot llest, les tres ens vam estirar agafant els llençols per tapar-nos el cap però deixant un espai per poder respirar. El menjar, l'aigua i el necesser els vam col·locar com sempre cap als peus del llit, protegint-los amb les capes de roba perquè en enlairar-nos no caiguessin amb el sotragueig. La bossa fosca me la vaig lligar al turmell, només faltava que la perdéssim. Jo conduiria, i segur que no tindríem problemes. Una flor del cobrellit era el botó per pujar, i una petita abella era el botó que ens portaria cap a fora, per la finestra. La finestra de l'habitació de l'àvia era molt ampla, així que no havíem de fer gaires maniobres, sortiríem sense dificultats.
-6-
-7-
M'agradava volar i compartir amb la Mònica. La Mònica era la meva cosina més gran. Era una nena molt delicada però a la vegada aventurera com jo. També era poc xerraire però observadora. M'encantava viatjar amb ella, ens enteníem tan bé, gairebé només parlava jo. Cap de les dues manava, i manàvem totes dues. Res a veure amb els viatges que havia fet amb el Martí. Ara ja feia anys que no volàvem. Amb ell era diferent. Sempre tan esbojarrat que era complicat passar-s'ho bé. Abans d'arribar a un destí ja pensava quin seria el següent; em posava massa nerviosa... No em deixava gaudir!