p
e
ix
Mar de paraules. m’agrada la mar–m’agrada la mar –m'agrada la mar –m'agrada la mar –m’ agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agr rada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrad a la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada la mar –m’agrada molt, molt, molt p
e
ix
Glòria Piñol Lluellas.
Vet aquĂ que una vegada hi havia una mar de paraules semblant a aquesta...
Era una mar rica, ara bé, no estava totalment completa… De paraules, n'hi havia moltes, i en diverses llengües; però els peixos que vivien en aquelles aigües ni les veien. Sabeu per què? Perquè no sabien llegir.
Us imagineu els peixos movent-se entre paraules i més paraules i desconèixer que tenen un significat? Llavors, què es pensaven que eren? Algues? Caques d’animals? Escombraries?
–No sé per què serveixen tants dibuixets, si almenys es poguessin menjar, podrien ser cuquets… –es deia un peix bocabadat davant La vida.
De tant en tant, algun peix curiós s'apropava a un d'aquests mots, i el mirava i el remirava, però com que no entenia res, ni sabia què era allò, es cansava d'observar-lo i se n’allunyava.
Altres peixos agafaven una paraula, jugaven amb les lletres, movent-les cap aquí i cap allà, com si fossin un trencaclosques, sense adonar-se que segons com les combinaven sorgien altres mots, altres significats, altres missatges...
AMOR- ROMA MAR -RAM Un dia, un peixet va agafar la
pau
i se la va empassar... Era
una paraula tan curta...
Un altre peixet va jugar amb la paraula
estimar, i es va fer
una diadema. Aquella cinta feta de lletres va quedar mig rebregada entre les escates, però el peix nedava tot cofoi. Se sentia un rei.