Poeta Underground Àngel Blanc Cel
© Andreu Gaset Martín
I.S.B.N.: 978-84-16414-23-9 Edita:
PRÒLEG M’autoproclamo poeta underground, doncs sóc un Van Gogh en quan a vendes en vida, també en quan a la bogeria, però no tinc tant talent com ell. Sóc underground doncs el meu poema no t’arriba o t’arriba suau, potser no és massa comercial el que escric. En aquest llibre parlo de tres grans temes per a mi, la guerra mirant cap a fora i l’esquizofrènia i la poesia mirant cap a dins. Apropant-me a la poesia social o a la cançó protesta, parlo de la guerra, una situació al món que al llarg dels segles ha anat canviant però que sembla que no s’atura mai. Aquest desastre humà va matant el món i no podem fer res més que fer reviure la pau. Parlo de la poesia que faig, d’una poesia llunàtica, d’una poesia que intenta donar imatges per al record, imatges de la crua realitat barrejades amb la fantasia d’una ment emboirada. Imatges dels somnis, de la bogeria, imatges surrealistes. També parlo de l’esquizofrènia, i escric des de dins de la malaltia perquè la pateixo. És dur viure amb esquizofrènia però també m’ajuda a escriure allò irracional que no escriuria si fos
·5·
una persona serena. L’art m’ajuda en la bogeria i la bogeria m’ajuda en l’art, quan escric em trobo bé, fa que em senti ple, i aquella bogeria m’ajuda a trobar un punt de surrealisme en l’obra. En aquest poemari faig servir símbols com els maniquins o els micos. Els maniquins representant la immobilitat d’aquest temps, inspirant-me en els maniquins de Giorgio de Chirico, em veig reflectit en ells, sóc un maniquí comparant-me amb la societat i la seva frenesia, el progrés avança i jo em quedo paralitzat. Els maniquins, símbols també del consumisme d’aquest planeta, sóc tan underground que en aquest llibre em converteixo en ninot. I els micos representant la evolució o la involució que estem fent, ens apropem més als micos que als déus, ens creiem déus però som animals, en algunes coses em sembla que encara som micos. Som salvatges i fem guerres. Em sento mico doncs perquè sóc un inculte més, un mico comparat amb els grans escriptors, jo, escric com un mico. Només vull que en aquest llibre llegeixis el meu sentiment en vers i envers el món.
·6·
Poeta Underground Àngel Blanc Cel
SÓC LA LLIBERTAT QUE DORM Si tingués mil vides per a tu, te’n donaria mil i una, ja que vaig perdre la llum, vaig perdre tota lluna. Sóc maniquí, sóc ninot, i no trobo vida, sóc la llibertat de mentida. Si tingués més fe que els déus, construiria el meu món, però vaig enderrocar sentiments, en tan sols un segon. Sóc foto, sóc record, i no trobo vida, sóc la llibertat que dorm.
·9·
ANARQUIA A LA POESIA Estic en un tercer llibre, i encara no sé escriure, aquest vers no hi ha qui el governi, sóc falta d’ortografia. Anarquia a la poesia! No tinc l’estudi d’aquest ball, en el qual danso amb paraules, que em fan de mirall, bé, només jugo amb la rima. Anarquia a la poesia, amiga! I l’ordre no pot resoldre, aquest missatge àcrata, sense autoritat, sense saber, sense cultura, sense guia. Anarquia a la poesia!
· 10 ·
CARTA D’UN MICO Màquines fabriquen màquines, clons que clonen a clons, el voler ser perfecte, és el teu defecte. Li diu el mico a l’home, mentrestant guerres esclaten: –Fes el que vulguis, però si us plau, dóna’m un plàtan.
· 11 ·
CANT A LA PAU Guerres del sol intoxicat, caminen juntes, passejant, pels carrers grisos de la lluna. Pistoles de plàstic, que duu la dona barbuda. Tinc més de vint mirades diferents, per comprendre aquest infern, en el qual somio el paradís. Pallassos amb pistoles de cartró, víctimes del teu encís. Oh, Andreu! Quan trigaràs en aquest joc, a llençar el dau? Raquetes fent de guitarres, cantant-li a la pau.
· 12 ·
SUA LA NIT NUA Sua la nit nua, sota la lluna animal, jo remeno la cua, i tu balles la dansa ritual.
路 13 路
ULLS CLUCS La ciutat és salvatge, i neix en mi, l’animal, que porto en l’ànima. Sóc el monstre inofensiu, que t’escriu. La literatura és gran, tan gran que en veure-la, em tremolen les cames. Sóc l’extraterrestre, sempre, sempre que m’ho demanes. I vaig amb ulls clucs, cap a un futur de colors, i llibertat pura. Sóc fill de la nit fosca, i de la llum de la lluna.
· 14 ·
SERÀS ROBOT El món va morint, i miro el cel roig, és com la sang de les guerres. Pobre arbre! Quedarà sol, en aquestes edificades terres. Tot serà gris, menys el blanc de maniquí, de la meva pàl·lida pell. I seràs robot, programat el teu cervell, dòcil, sense sentiment. Bufaràs fort, i, aquest poema se l’endurà el vent.
· 15 ·
ESPERITS Ser poeta és ser dimoni, jugar amb les paraules, parlar movent un got, sobre una taula. Els esperits s’han alliberat, i donen vida a la ciutat. Ser poeta és ser àngel, transformar-ho tot en cel, descobrir la bellesa, d’un cor rebel. Els esperits s’han convertit, en estels llunyans.
· 16 ·