Quatre quaranta by Pasionporloslibros

quatre quaranta

— basada en fets reals —

c/Begoña, 34 - 46183 L’Eliana www.pasionporloslibros.es Tercera edició: setembre, 2015 ISBN: 978-84-16414-42-0 DL L 909-2015

Advertiment legal: És rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

A les mares que ens van parir i als pares, també; a les santes que ens han fet pares; a les filles i fills que tenim així com germanes, germans i família propera; a l’amistat veritable i als coneguts d’arreu; als que pensen abans de parlar i als que sense pensar diuen el que senten; als que es mengen el greix del txuleton; als vividors diürns i als farandulers nocturns; a les pells de xocolata de tots els colors; als Maradonians; a la gent que estima la vida apassionadament; al Sant Camí dels Curiosos; a la sang de la Terra i, evidentment, al Paradís... 4 40

Hem respectat la identitat dels protagonistes canviant els seus noms i respectem la histĂ˛ria explicant els fets tal com van succeir.

QUATRE QUARANTA

dia primer, on ens empassem una fantasia fantasiosa vers l’Arbre de la Vida... si més no veurem món, beurem bo.

Corrien temps de crisi econòmica o d’estafa. De fet, sovint es discutia aquesta diferència durant la sobretaula tot i que, darrerament, es parlava més d’una altra crisi: la dels quaranta. I aquest malson temporal, o somni segons com es miri la vida, va desvetllar el Santi a les sis de la matinada. El coixí li feia nosa perquè, a mitjanit, havia rebut un missatge provinent d’Itàlia que destapava una informació misteriosa. Així que es va incorporar per seure al lateral del llit tot agafant el mòbil i va fer la primera de les trucades previstes. Tenia la necessitat de convocar una reunió urgent per traslladar una proposta referent al secret que li havien confessat i no podia esperar ni un segon més. —Va, Miki, va... —xiuxiuejava ple d’angoixa. La seva impaciència anava augmentant gradualment fins que el telèfon va emmudir. No l’havien contestat, evidentment, per la deshora. Es va plantar amb les mires 9

TONI CAMBRODÍ

fixades al lavabo però no era capaç d’avançar ni una passa i, aparentment abduït, va prémer dues vegades la tecla verda del mòbil per continuar insistint. Hi havia senyal però faltava resposta i, casualment, la connexió es confirmava després del penúltim to. —Miki! —Santi? Què collons vols? —amb veu d’adormit. —Hem de quedar per dinar. Avui. Et va bé? —Mmm... —Et passaré a buscar a les dues, d’acord? —Així ens veiem a dos quarts de tres... —apuntava conscientment. I seguint la mateixa estratègia convocava la resta de l’equip. Només va necessitar dues trucades més, en format despertador, per aclarir l’agenda del Dani i el Toni. Tots quatre quedaven habitualment per dinar i es coneixien des de ben petits, de l’escola. El Santi Masip era un home de negocis, directiu de l’oci nocturn, elegant i emprenedor de mena. Lluïa una mata de cabells considerable, llargs i enrinxolats, però aquell gruix de pèl no li impedia tenir les idees clares. En canvi, el Miki Bakaikoa presentava una alopècia imponent que deixava via lliure al seu pensament inesgotable. Era pesat, de sobrepès, però estava a punt de començar un règim estricte malgrat no ser un home de règims. Per compensar el to físic hi havia el Dani Fiorito, el més atlètic i menys alt del grup, exhibint espatlles amples i cuixes robustes de futbolista retirat tot i que el futbol formava part del seu dia a dia i no era l’única empresa que dirigia. I el Toni Tabola tancava l’alineació com a jugador primmi10

QUATRE QUARANTA

rat, per prim i per mirat. Observador i despistat a la vegada, li agradava prendre nota de la vida i, sobretot, controlar les despeses culinàries. De ben segur, aquest fet era objecte de crítiques per part dels veïns de plat però tot plegat l’amoïnava poc o gens. Tenien quaranta anys (o gairebé) i en feia molts que compartien taula. En aquella ocasió, el lloc triat fou el japonès de la ciutat per degustar el típic menú econòmic però només el Santi sabia quin era el motiu de la trobada i ningú tenia intenció de faltar-hi. Era un dimecres quatre de juny del dos mil catorze i, contra tot pronòstic, les obligacions laborals acabarien ocupant les hores matinals amb fluïdesa; de manera que, al voltant de quarts de tres del migdia, el Miki i el Santi es presentaven al restaurant on el Dani i el Toni romancejaven a peu d’entrada. I després de les corresponents salutacions i encaixades de mans, van pujar les escales fins a la primera planta guiats per un cambrer que no era oriental però complia perfectament. Ja asseguts, entre bastonets de fusta i a l’espera del peix cru, el Miki va formular la pregunta delejada per tothom. —Santi, què ens vols dir? —Espero que no sea una tontería... —afegia el Dani amb cara d’incredulitat. El Toni se’l mirava de reüll mentre donava la raó al comentari previ fent que sí amb el cap. —No. No és cap rucada. Escolteu... —acomodant-se les ulleres. —Ahir em van assegurar que hi ha una sèrie d’ampolles de vi que contenen essències regeneratives i 11

TONI CAMBRODÍ

màgiques. M’han dit que amb un glop d’aquest vi aturarem el nostre rellotge biològic. Si aconseguim trobar una d’aquestes ampolles... serem joves per sempre més... — explicava al·lucinat i en veu baixa. —Santi... has fumat herba? —qüestionava el Miki. —No. I tu? —li responia amb el posat seriós. —Jo? Mai. I es va fer un silenci curt però tens. No donaven crèdit al que acabaven d’escoltar però, al mateix temps, ningú s’atrevia a riure (potser per no plorar). —Mireu... —reprenia el Santi. —També m’han dit que la partida d’aquestes ampolles pot estar en algun dels cellers que hi ha entre Burgos i Logroño. Què us sembla? —Segur que no has fumat? —insistia el Miki. —A ver... ¿y qué propones? —va demandar el Dani sense donar-hi més voltes. El Toni estava blanc com el paper i no podia articular cap paraula. En el millor dels casos... parpellejava. —Marxem demà —contestava el Santi amb esperit seductor. —Tenim quatre dies per localitzar el vi i jo no em penso quedar aquí. Qui s’apunta? Un altre silenci va presidir la taula durant uns segons que apuntaven a l’infinit però el Santi va limitar la pausa redoblant el to. —No penseu dir res? —Estoy patidifuso... —va respondre el Dani. —Jo vinc! —va dir el Miki amb prou intensitat com per despertar l’interès del cambrer. —Pssst... No cridis —ordenava el Santi amb secretisme. —No vull competència a l’expedició... 12

QUATRE QUARANTA

Tots van quedar desconcertats per la fantasia plantejada i l’ambient s’enraria perquè aquell postulat semblava una innocentada creïble. —Dani... Tengo contactos en algunas bodegas de la zona. Seguro que nos daran pistas sobre el vino que buscamos... —afegia el Santi més persuasiu. —Por lo menos... comeremos bien, Dani —va destacar el Miki. —Escolta, Santi, proposo parar a dinar, demà, al restaurant Epeleta. Ens ve de pas, a tocar de Pamplona, i es veu que foten uns txuletons espectaculars... —Jo no puc —contestava el Toni amb l’enveja a flor de pell. —Per què? —va preguntar el Santi. —Sabeu quant ens costarà la broma? —Molt menys del que et penses, Toni. Mireu, avui mateix faré una trucada al proveïdor que em porta els licors i segur que ens convidaran a dinar. Només haurem de pagar la benzina a mitges i podem dormir per quatre xavos... —Els teus quatre xavos ja me’ls conec —va reprendre el Toni. —Home, el dinar a Epeleta... barat no serà, eh? — puntualitzava el Miki. —Serà l’única despesa extra que haurem de pagar, redéu! I si tenim sort... tornarem amb l’elixir de l’eterna joventut! No sé què collons estem discutint... El Dani es va aixecar per fer una telefonada més o menys privada. Semblava parlar amb la Maite. Mentrestant, el Santi comentava la jugada amb el Miki i s’anaven entusiasmant mútuament. Ho tenien clar. El primer ja ho 13

TONI CAMBRODÍ

havia conciliat amb la Bea i el segon tenia previst fer el mateix, a primera hora de la tarda, amb l’altra Bea de la colla. En canvi, el Toni rumiava en silenci cadascun dels apunts pressupostaris i, enmig d’aquella situació, el Dani va tornar amb el mòbil a la butxaca per desvetllar les seves intencions. —Yo vengo. Lo del vino es una gilipollez pero me gusta el planteamiento aunque sólo sea para comer bien y pasar cuatro días de fiesta... —¡De puta madre! —exclamava el Miki mentre el Santi desprenia un somriure carregat de satisfacció. —Toni, no pots fallar... —A veure... l’Alícia no voldrà que m’ho perdi però... tu, Santi, truca al proveïdor dels trons, eh? «No ens invitaran ni de conya però tinc ganes d’anarhi i, a més, això del vi... per què no?», va pensar el Toni. El viatge estava servit i l’odissea, també. Uns marxaven amb l’esperança de trobar el vi miraculós i vèncer, d’aquesta manera, el pas del temps. D’altres es mostraven més que agnòstics sobre la joventut eterna i ho veien com l’excusa necessària per fer una escapada, viure uns dies d’amistat intensa i celebrar els quaranta anys d’edat. En qualsevol cas, tots hi volien ser. No es va parlar de res més durant el dinar; preparant la ruta, consultant diferents hotels per conèixer disponibilitats i preus, negociant qui havia de portar el cotxe, fent la reserva al restaurant Epeleta i, sobretot, especulant sobre quins cellers acabarien invertint el seu temps per atendre quatre amics amb ànim d’investigar i gorrejar. A dos quarts de quatre acabaven les postres amb ca14

QUATRE QUARANTA

feïna i, després de pagar el compte, van acomiadar-se entre nervis i ganes de fer córrer el rellotge fins a l’hora de partida. —Ens veiem demà a tres quarts de dotze davant la Lletja! —va xisclar el Miki més desenfrenat. No podien badar. Tenien una tarda per concretar les maletes, l’organització familiar i, sobretot, els indrets que havien de visitar per tal de trobar el que semblava impossible. Abans de posar-s’hi, però, calia tornar a la feina per rematar la jornada laboral i, per això, van apressar-se a l’hora de fotre el camp. El Santi va fer els deures des del cotxe amb un parell de trucades imprescindibles: la primera, al col·lega italià que li havia xerrat la hipòtesi del vi miraculós per tal de tenir més informació sobre la possible ubicació d’alguna de les ampolles perseguides; i la segona, al proveïdor que havia de fer les reserves dels dinars, sense preu, als cellers sospitosos de posseir el secret més desitjat. I després de les dues converses, breus com un telègraf, quedava tot enllestit. Era el moment de traslladar les novetats a la resta mitjançant un grup de whatsapp que tenien creat per quedar cada vegada que anaven a fer una mossada o bé per comentar temes de vital importància com, per exemple, les victòries merescudes del Barça o les ajudes arbitrals al Madrid (sovint, el Miki invertia les conclusions però ho feia només per portar la contrària). El xat portava per títol “Atraco a las 3, un clásico”, en referència al preu i l’hora dels àpats que s’oferien en homenatge, i estava a punt de treure fum enmig de paraules capades per guanyar velocitat: 15

TONI CAMBRODÍ

Santi

Divendres anirem a Bodegas Rodero, Ribera dl Duero (Burgos), i dissabte a Vivanco, Briones (La Rioja)!!! M’han assegurat q allí trobarem el q busquem! 16:04 Miki

i demà a Epeletaaa! no sé si marxarem joves o tornarem eterns però... com a mínim... ens fotrem tips de txuletons i lechazos!!! 16:05 Dani

Miki, volveremos... pero más gordos! 16:09 Miki

si volvemos tres de cuatro... será un éxito! 16:10 Santi

Com pot ser q sigueu tan incrèduls??? Si trobem el vi m’ho agraireu tota la vida... 16:14 Miki

eternament... 16:15

QUATRE QUARANTA

Dani

Jajaja! 16:15 Toni

Jo et crec, Santi. He llegit algunes teories sobre el tema. Diuen que ens ha creat la Terra, que estem fets a base d’elements químics projectats per l’explosió d’una estrella, que el món és un únic organisme i nosaltres som els seus paràsits, que tots formem part de la mateixa ànima... És possible que la Terra hagi concedit una poció de vida eterna a una vinya concreta i en un moment determinat... Per això podria haver-hi alguna ampolla de vi amb aquesta propietat miraculosa... Ho he llegit, eh? 16:19 Santi

Sí senyor!!! Necessiteu més proves? No? Doncs demà tothom a lloc... I siguem puntuals, eh? 16:20 Toni

Tu? Puntuquè? Hahaha! 16:20

TONI CAMBRODÍ

La tarda es va fer llarga i feixuga. Tots frisaven per arribar a casa i fer-se la maleta, ultimar els preparatius corresponents i dormir de pressa; però el temps corria amb lentitud, sense ganes de volar, i aquesta circumstància els anava posant més nerviosos del que haurien imaginat de bon principi. Fins que el cel va enfosquir parcialment i, a canvi, els integrants de l’expedició plegaven veles laborals i acudien al combat contra l’armari. Aviat ho tingueren a punt, sense obviar el mínim detall, malgrat era fàcil preparar els estris essencials per passar quatre dies fora i tres nits d’hotel: un parell de mudades, roba interior, el necesser i gràcies. A la fi, la nit queia per complet i se n’anaven a dormir tot esperant el son més immediat. L’endemà es preveia excitant i tots tenien present que havien d’estar al cent per cent per no patir ensurts ni posar en perill la missió. El toc de campana el donava un últim missatge enviat pel Miki, en temps de descompte, mostrant més fe que fins aleshores però passat d’eufòria; potser per acabar d’eliminar els dubtes i temors existents (propis i aliens): Miki

xiquets, recordeu quan érem petits i llegíem o ens explicaven les històries sobre cavallers d la taula rodona, creuats cristians i demés? o quan vèiem les pelis de l’indiana jones o los inmortales o tota aquesta patoleia de gent? tots aquests mai van trobar el que cercaven i així i tot són presents a les grans llegendes de la nostra 18