Butlletí <<Rescat>> núm. 26 del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) by Direcció General del Patrimoni Cultural

Hivern 2014

ENTREVISTA

Glòria Flinch i Vicky Homedes, memòria activa de la restauració Pàg. 4

CONSERVACIÓ RESTAURACIÓ

Portalada de l’església de l’Assumpció de Cóll Pàg. 12

El Crist crucificat de Sant Pere de Cubells Pàg. 18

Defensa de proboscidi de Viladecans Pàg. 20

La Vera Creu d’Anglesola Pàg. 22

Querimònia de l’Archiu Generau d’Aran Pàg. 28

Les noces de Canà de Marià Llavanera Pàg. 32

MÉS...

Innovació i recerca Llibres

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PORTALADA DE L’ESGLÉSIA DE CÓLL

Centre de Restauració de Béns Mobles

EDITORIAL

EL NOU PLA NACIONAL DE FOTOGRAFIA El passat mes de gener, el conseller de Cultura va presentar el Pla Nacional de Fotografia, per tal d’actuar en la protecció, la conservació, l’acreixement, la investigació, el foment de la creació i la difusió del patrimoni fotogràfic. Es tracta que la fotografia sigui identificada com a font d’expressió artística, com a recurs per a la documentació de fets històrics, i reconeguda com a disciplina en la qual Catalunya ha excel·lit. El Pla té en compte la diferència entre fons i col· leccions, i la capacitat d’alguns centres per tractar i conservar fons, com són els arxius, i d’altres per seleccionar peces i formar col·leccions, com són els museus. Així mateix, el Pla incorpora la soci· etat civil en el seu desenvolupament, mitjançant una comissió d’impuls. Els grans centres nacionals [Arxiu Nacional de Catalunya, Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), principalment] han d’esdevenir promotors de l’execució de les polítiques. Els eixos programàtics del Pla són: impulsar l’elaboració dels instruments de protecció i descripció del patrimoni fotogràfic; ampliar la Col·lecció Nacional de Fotografia Històrica i Contemporània; crear un portal de fotografia per divulgar i difondre el patrimoni fotogràfic històric i contemporani de Catalunya; crear el Fons Nacional de Fotografia; identificar els centres de referència en la restauració, conservació i preservació del patrimoni fotogràfic de Catalunya; crear programes amb convenis, plans de formació continuada de tècnics i professionals, per als centres que desitgin gestionar patrimoni fotogràfic; desplegar polítiques de gestió de fons i col·leccions,

RESCAT

mitjançant l’establiment de criteris per a la promoció de dipòsits, donacions i adquisicions; impulsar la incorporació de la fotografia de manera rellevant en els programes universitaris d’Història de l’Art i de Ciències de la Informació i de la Comunicació; promoure la formació a través de graus; incorporar la fotografia històrica i contemporània en el relat del MNAC, i impulsar el Centre Nacional de Fotografia. La Comissió d’Impuls està formada per la persona titular de la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni; la direcció del MNAC; la direcció del CRBMC; la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC); un representant de la Direcció General de Creació d’Empreses Culturals; una persona nomenada per l’Ajuntament de Barcelona; sis persones nomenades per la persona titular del Departament de Cultura, entre professionals de la fotografia, historiador/es, crítics d’art, gestors culturals i altres experts del sector.

Les antigues quatre columnes decoratives, de Puig i Cadafalch, símbol de les quatre barres catalanes. Es van bastir l’any 1919 i foren enderrocades el 1928, mesos abans de l’Exposició Universal de Barcelona, de l’any 1929. (Foto: ANC. Fons Brangulí (fotògrafs)

interdisciplinari, amb els membres dels centres catalans amb major expertesa al respecte, per fomentar l’intercanvi d’experiències i coneixements, amb l’objectiu de crear un espai de reflexió i millora constant, sobre procediments i tècniques en matèria de conservació i restauració de fotografia.

També formen part de la Comissió les persones titulars del Servei de Museus i del Servei de Coordinació General d’Arxius del Departament de Cultura, amb veu i sense vot. El CRBMC, amb la col·laboració de l’ANC, crearà una comissió tècnica amb caràcter

El CRBMC fa dos anys que va equipar el taller de document i fotografia per atendre les necessitats de conservació del patrimoni documental del propi Departament de Cultura i aquelles altres que, per la naturalesa de les col·leccions, ens encomanin. Estem satisfets per la posada en marxa d’aquest Pla i esperem contribuir a donar resposta als reptes que suposa el seu desenvolupament. Àngels Solé Directora del CRBMC

Un moment de l’acte de presentació del Pla Nacional de Fotografia de Catalunya. Foto: Departament de Cultura

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

ENTREVISTA

Centre de Restauració de Béns Mobles

GLÒRIA FLINCH I VICKY HOMEDES Conservadores–restauradores d’escultura i pintura sobre fusta

MEMÒRIA ACTIVA DE LA CONSERVACIÓ I LA RESTAURACIÓ A CATALUNYA “QUAN VAM ENTRAR AL CENTRE DE RESTAURACIÓ DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA (CRBMC) la restauració era força diferent que en l’actualitat: més individual, amb mitjans molt minsos, amb pocs materials i sense estudis sobre aquests”.

Col·laboradores del CRBMC des de 1983 fins a l’actualitat, i llicenciades en Belles Arts, per la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi, amb especialitzacions en Gravat i en Conservació i Restauració. Al llarg de la seva vida professional han restaurat obres per a col·leccionistes privats i per a l’Administració, ja sigui des del seu taller particular, Art-Restauro, o bé en diferents institucions. Entre les nombroses obres restaurades en citem algunes de les més significatives: • Biblioteca–Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú (col·lecció de pintures del segles XIX i XX) • Catedral de Barcelona (pintures sobre tela de la Capella de Sant Marc, dels germans Tramulles. Segle XVIII) • Catedral de la Seu d’Urgell (pintura sobre tela. Sant Just. Segle XVIII) • Catedral de Sogorb (retaule de santa Clara i santa Eulàlia, de Pere Serra. 1404-1408) • Catedral de Tarragona (retaule major de l’església del monestir de Santes Creus, de Pere Serra, Guerau Gener i Lluís Borrassà. Gòtic) • Catedral de Tortosa (trenta grups escultòrics i marededéu amb nen del retaule de l’Estrella. Segle XIV) • Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona (dues marededéus policromades del segle XIII) • Monestir de Pedralbes, Barcelona (retaule factici de la família Rocabertí. Segles XV-XVI) • Museu Comarcal de Manresa (oli sobre tela de Pere Cuquet. Segle XVII) • Museu Cusi de Farmàcia (taula de sant Cosme i sant Damià, del s. XVI) • Museu d’Art de Girona (retaule de sant Pere de Púbol, de Bernat Martorell. 1437) • Museu de la Seu d’Urgell (dos sarcòfags policromats del segle XIV) • Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, Lleida (dos sarcòfags policromats de Sigena, del segle XVI) • Museu del Monestir de Montserrat (col·lecció particular d’icones dels segles XVI al XX) • Museu Diocesà de Barcelona (retaule de sant Sever, de Pere Nunyes i Enric Fernandes. 1541-1542)

RESCAT

• Museu Diocesà de Tarragona (retaule de la Pobla de Cèrvoles, de Bernat Martorell. Segle XV) • Museu Episcopal de Vic (retaule de Guimerà, de Ramon de Mur. 1402-1412) • Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Barcelona (retaule de la Trinitat i el Corpus Christi, de Vallbona de les Monges. Atribuït a Guillem Seguer. 1349-1350) • Palau de la Generalitat (pintura sobre tela. El naixement d’una deessa, de Salvador Dalí, 1960 • VINSEUM. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (retaule de la Mare de Déu. Cercle de Mateu Ortoneda. Any 1459)

Com i quan va ser el vostre contacte amb el món de la restauració? En Josep M. Xarrié, l’anterior director del Centre, va ser el nostre fil conductor amb la restauració. Havíem anat alguna vegada al

LA CREACIÓ DEL CENTRE LA VAM VIURE AMB GRAN INTENSITAT, IL·LUSIÓ I DESINTERÈS ECONÒMIC. VA SIGNIFICAR TREBALLAR AMB OBRES ABANDONADES DURANT SEGLES Palau Nacional, avui Museu Nacional d’Art de Catalunya, a visitar el taller de restauració; a Madrid, vam visitar l’Institut de Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), i tot aquest món ens va començar a interessar. Més tard, algunes tardes, a casa dels Xarrié, vam poder

Any 1997. Resta la taula de l’Anunciació d’un retaule procede de l’església de Sang d’Alcover ( Camp), avui al M Diocesà de Tarr i obra de Jaume Ferrer II. Any 14

aurant

n ent la (Alt Museu ragona, e 457

veure en Domènec Xarrié, pare de’n Josep M., com restaurava algunes obres magnífiques. Per a nosaltres va ser una gran atracció. L’inconvenient era que el Departament de Restauració de la Facultat de Belles Arts estava tancat, en aquells anys. L’any 1978, durant la primera votació democràtica del país, vaig coincidir (Glòria) amb en Josep. M. Xarrié en el col·legi electoral, i vam tenir moltes hores per posarnos al dia sobre el tema que ens interessava. Va ser aleshores quan ens vam assabentar que ell havia tornat d’Itàlia i que s’havia tornat a obrir el Departament de Restauració a la Facultat de Belles Arts, on hi donava classes. Aquell mateix any ja ens hi vam matricular. Com i quan van ser els primers contactes amb el CRBMC? En el IV Congrés de Conservació i Restauració de Béns Culturals, que tingué lloc a Palma de Mallorca l’any 1982, els assistents de Catalunya començaven a parlar del Centre, i pocs mesos més tard ja ens van contractar com a autònomes per a treballar-hi. La creació del Centre com a organisme oficial per vetllar per la conservació i la restauració dels béns mobles en el nostre país, com la vàreu viure? Què va significar? Com va repercutir en la conservació– restauració del nostre país? La creació del Centre la vam viure amb gran intensitat, il·lusió i desinterès econòmic. Va significar treballar amb obres molt interessants, que havien estat abandonades durant segles i que estaven patint una

Any 1988. Restaurant el quadre de la Nativitat, de Pere Cuquet, del s. XVII, del Museu Comarcal de Manresa

degradació continuada. Va suposar que aquelles obres sortissin a la llum i que s’aturés la degradació que patien. Els diferents estaments es van començar a interessar per la conservació i la restauració, i es van adonar que s’havia de fer quelcom per preservar i conservar el nostre important patrimoni. Els mitjans de comunicació es van anant acostumant a parlar de les restauracions, i la figura del restaurador va començar a ser coneguda. Això, a la vegada va conscienciar sobre el delicat paper que tenia el restaurador. Cada cop se li demanava una formació més complexa, i a la vegada un equilibri entre l’habilitat manual i el rigor científic. Com era la restauració a Catalunya quan vau entrar al Centre? Força diferent que en l’actualitat, més individual, amb mitjans molt minsos, amb pocs materials i sense estudis sobre aquests. Anàvem fent proves paulatinament, plantejàvem nous criteris d’intervenció i analitzàvem els riscos que comportava la utilització de procediments dràstics. Començàvem a tenir en compte solucions menys traumàtiques.

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

Poc a poc, se’ns donava l’oportunitat de fer recerca i experimentació amb nous materials i noves tecnologies, per substituir procediments tradicionals que tenien sovint conseqüències no desitjables. En aquell moment, va ser quan ens vam inventar les “famoses” sessions clíniques, que van ser tota una innovació en el sentit de compartir opinions diverses: davant de l’obra a restaurar, diversos professionals donaven els seus diferents punts de vista. Passat tot aquest temps, creieu que el Centre compleix les expectatives que se n’esperaven? Quin balanç en faríeu? Aquesta sí que és una pregunta de difícil resposta. Quasi sempre les expectatives són difícils de complir. Potser el fet que es construís un nou edifici per al Centre, amb tants diners com s’hi van abocar, va fer pensar que els recursos econòmics que s’hi dedicarien estarien al mateix nivell, i que es dotaria el Centre d’experts en les diferents disciplines. Ens imaginàvem que podria arribar a ser un referent europeu. La realitat és que en molts aspectes no s’ha arribat a les expectatives.

RESCAT

Dintre de les disciplines que heu tractat, amb quina us sentiu més a gust? Podeu considerar-vos les restauradores del gòtic català? Amb el retaule gòtic hi treballem amb molta comoditat. L’art gòtic ens ha retornat amb escreix tots els esforços que durant

EL FET QUE ES CONSTRUÍS UN NOU EDIFICI PER AL CENTRE, VA FER PENSAR QUE ELS RECURSOS ECONÒMICS QUE S’HI DEDICARIEN ESTARIEN AL MATEIX NIVELL... aquests anys li hem dedicat. Quant a ser les restauradores del gòtic català, no diríem tant; això sí, hem restaurat molts retaules, però també altres restauradors hi han dedicat part de la seva vida professional.

Josep Paret, responsable de l’Àrea de Conservació-Restauració de Pintura i Escultura sobre fusta del CRBMC

Any 2006. Restaurant el retaule de sant Pere de Vallcàrquera, de finals del s. XVI Any 2014. Restaurant el retaule de sant Nicolau, localitzat a la Casa Amatller, i atribuït a Jacomart-Reixac. Anys 1340-1480

Any 1997. Restaurant la taula de l’Anunciació d’un retaule procedent de l’església de la Sang d’Alcover (Alt Camp), avui al Museu Diocesà de Tarragona, i obra de Jaume Ferrer II. Any 1457

www.centrederestauracio.gencat.cat/

Podríeu destacar alguna intervenció significativa, curiosa, complicada o interessant? Actuacions significatives o complicades n’hem fet moltes, i sempre les més complicades han estat obres que les havien intervingut anteriorment gent no professional, que no tenien la més mínima idea de què és la restauració. Un exemple va ser el retaule de l’ermita de Santa Maria de Paretdelgada, de Joan de Tarragona, del segle XlV. L’obra havia desaparegut durant anys, i quan va arribar al Centre, el treball més important va consistir a retirar els materials afegits, absolutament inadequats per a la seva conservació. Un altre retaule complicat va ser el de Sant Miquel de Cruïlles, que l’estiu de 2003 va sofrir unes condicions climàtiques exagerades de calor i sequedat, fet que va provocar uns aixecaments espectaculars en tot el retaule, d’unes dimensions poc corrents. Va ser un difícil i laboriós treball de fixació. També en moltes neteges hem obtingut grans canvis; hem retornat al seu estat original paisatges, vestuaris, cares, personatges, etc. Igualment, hem vist variacions de color molt significatives, modificacions i repintades que cobrien les capes pictòriques originals. El futur que ens espera a tots, com el veieu? Esperem que sigui esplèndid. El potencial humà és vocacional i està ben preparat. A més, els restauradors saben de les dificultats que els esperen en aquesta professió tan difícil, però que a la vegada compensa amb grans satisfaccions. De totes formes, l’èxit del futur va lligat a la inversió pública. Tot depèn dels recursos que s’hi destinin, ja que el gruix més important d’obres és propietat dels museus, dels bisbats i de les administracions. I en aquesta professió es creix paral·lelament a les oportunitats que se t’ofereixen. RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

INNOVACIÓ I RECERCA

CARACTERITZACIÓ DEL VERNÍS DE L’ENTEIXINAT DE L’ERMITA DE SANTA MARIA DE PARETDELGADA MITJANÇANT GC/MS L’ermita de Santa Maria de Paretdelgada està situada a la Selva del Camp (Tarragonès), i està documentada per primera vegada al s. XII [1, 2]. D’aquesta ermita es conserva un enteixinat que data del s. XIV [3, 4], i que consisteix en un conjunt d’unes 200 tauletes de fusta de pi (Pinus sp.) d’uns 25 x 10 cm, policromades i envernissades.

L’objectiu de l’estudi ha estat caracteritzar el vernís de les dues tauletes seleccionades i comparar-lo amb l’anàlisi de resina extreta del nus de la fusta del suport, a fi de comparar el grau d’envelliment dels dos materials. Aquesta comparació pot donar informació sobre si les dues resines són de la mateixa època o, pel contrari, l’envernissada és posterior. Aquest

Seguint la tipologia d’enteixinats coetanis, trobem paral·lelismes en la paleta de colors utilitzada a l’època medieval, la decoració pintada amb colors vius: groc, vermell, blanc i negre sobre fons vermell o negre i sobre capa de preparació; la ornamentació té una clara influència mudèjar andalusí i els motius ornamentals es podrien agrupar en geomètrics, zoomòrfics, heràldics i pseudocal·ligràfics. Una part d’aquest conjunt es va restaurar entre els anys 2010 i 2012. El tractament de conservació– restauració va consistir, en una primera fase, en la introducció de les peces a la cambra d’anòxia. A continuació, es va fixar tota la superfície pictòrica amb paper Japó i Aquazol® 200 al 10 % en aigua; es va netejar amb solució aquosa tamponada; es va dur a terme una reintegració pictòrica neutra amb aquarel·la, i, finalment, es va aplicar un capa de vernís Laropal® al 10%. Actualment, el conjunt es troba al Museu Diocesà de Tarragona. Per a aquest estudi s’han analitzat dues tauletes que aparentment no semblen haver estat restaurades en els darrers anys (Figura 1, números de referència 121 i 173), i que, a més, tenen un nus a la part posterior d’on ha supurat resina. Això possiblement s’explica perquè era fusta nova (tallada recentment) en el moment que es va utilitzar. En aquestes dues tauletes s’ha identificat un vernís a base de resina de pi: la resina de pi s’ha utilitzat des de temps immemorial, i segons diversos tractats antics, aquest tipus Figura 1. de vernís era normalment utilitzat Anvers i revers en objectes quotidians com armes, de les tauletes mobiliari o elements constructius núm. 173 (superior) i núm. 121 (inferior) [5, 6]; per tant, és normal trobar-lo en un enteixinat. [1] Vernet, J. “L’ermita de Paret Delgada de la Selva del Camp: un incendi de l’any 1765 cremà la imatge de la Mare de Déu i el retaule.” El Pont-Alt, 2014, 121, p. 6-7. [2] Fort, E. “El santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada, a La Selva del Camp de Tarragona: Descripció i historia.” La Selva del Camp: Analecta Selvatana, 1947. [3]Companys, I.; Montardit, N. “Recull Joan Mallafré i Guasch 1896-1961” (p. 56-69).Tarragona : Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental Margalló del Balcó, 1989.

RESCAT

Procediment experimental: Les anàlisis s’han dut a terme amb un equip Agilent (model 6850, amb columna HP-5MS) acoblat a un espectròmetre de masses (Agilent model 5975C), que permet separar els components de les mostres i analitzar-los per separat. Les mostres s’han dissolt en 20 µl de metanol (Chromasolv®, ref. 34860 de Sigma Aldrich) i s’han derivatitzat amb MethPrep II (Grace® ref. 18007); s’ha afegit 15µl de reactiu per mostra i s’han escalfat aquestes a 66.6oC durant 2 hores). La injecció ha estat en condicions de splitless i la rampa d’escalfament de la columna ha estat de 60ºC fins a 300oC; la temperatura de l’espectròmetre també s’ha fixat a 300oC. La identificació de les molècules s’ha fet amb la base de dades NIST.

fet indicaria que les peces no estaven envernissades originalment o que han tingut intervencions posteriors. La tècnica analítica utilitzada ha estat la cromatografia de gasos acoblada a un espectròmetre de masses (GC/MS), i els experiments s’han dut a terme als laboratoris del CRBMC. Des del punt de vista químic la resina de Pinus sp. està formada majoritàriament per una mescla de substàncies diterpèniques, amb una estructura similar a l’àcid abiètic; la seva composició exacta no és estable al llarg del temps, sinó que evoluciona produint cada vegada substàncies més oxidades (Figura 2). A la resina fresca hi ha principalment molècules no oxidades, amb esquelet abietà, en una proporció variable, entre

[4] Companys, I.; Montardit, N. “Els embigats goticomudèixars al Tarragonès” (p. 22-24 i 70), Tarragona: Diputació de Tarragona 1983. [5] Beltran, V.; Salvadó, N.; Butí, S.; Cinque, G. “Micro infrared spectroscopy discrimination capability of compounds in complex matrices of thin layers in real sample coatings from artworks.” Microchemical Journal, 2015, 118, p. 115–123. [6] Eastlake, C. L. “Methods and Materials of Painting of the Great Schools and Masters.” Dover Publications, Inc.: Mineola, 2001. [7] Mills, J.S.; White, R. “The Organic Chemistry of Museum Objects”, 2a ed., Butterworths, Oxford, 1994. [8] Enoki, A. “Isomerisation and autooxidation of resin acids.” Wood Research, 1976, 59, 60 p. 49–57.

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

INNOVACIÓ I RECERCA

Figura 2. Procés d’oxidació de les molècules amb esquelet abietà

les quals està el propi àcid abiètic, l’àcid neoabiètic, l’àcid laevopimàric, etc., la proporció exacta de les quals depèn de la varietat de pi [7]). Aquest conjunt de molècules són interconvertibles entre si, i l’espècie més estable és l’àcid abiètic, de manera que, a mesura que la resina fresca comença a envellir, cada cop hi ha més proporció d’àcid abiètic i menys proporció de la resta. L’àcid abiètic tampoc és una molècula estable, i en condicions normals i en presència d’oxigen s’oxida a àcid deshidroabiètic, el qual experimenta successives oxidacions a àcid 7-oxodeshidroabiètic, àcid 15-hidroxideshidroabiètic i, finalment, a l’àcid 15-hidroxi-7-oxodeshidroabiètic, que és l’espècie més oxidada que podem trobar en aquesta cadena. Aquestes molècules són identificables amb GC/MS. Totes les resines de les diferents espècies de Pinus segueixen el mateix patró d’envelliment, i per tant és molt complicat poder identificar l’espècie de pi del qual es va obtenir la resina, un cop aquesta està envellida [8]. A la figura 3, es mostren els dos cromatogrames corresponents a mostres de vernís obtingudes de cada tauleta. Tal i com es pot veure, els components principals determinats corresponen únicament a la resina de pi; no s’han trobat restes d’àcids grassos que poguessin indicar la presència d’oli, material que també s’utilitzava habitualment en els vernissos [9]. En el cromatograma s’observa que entre els components majoritaris, la proporció de les espècies

no oxidades és molt baixa, i en canvi s’aprecia una presència important d’espècies oxidades com l’àcid deshidroabiètic, l’àcid 7-oxodeshidroabiètic i l’àcid 15-hidroxi-7-oxodeshidroabiètic. Aquest resultat permet deduir que la resina trobada està envellida i que no es tracta d’un vernís aplicat en els darrers anys; per contra, no permet conèixer amb exactitud l’antiguitat de la resina, ja que no hi ha estudis sobre la cinètica de la reacció d’oxidació dels compostos amb esquelet abietà, en condicions normals, a llarg termini. Els resultats també demostren l’absència de retè, una molècula que es produeix quan la resina s’escalfa a altes temperatures durant un cert període de temps [10, 11]. Com que en aquestes mostres no s’ha determinat la presència de retè es pot deduir que probablement la resina utilitzada o bé no es va escalfar o, com a molt, es va escalfar durant un període curt de temps, tan sols amb l’objectiu de fer-la fluida. Un cop analitzat el vernís, s’ha fet el mateix amb la resina extreta del nus de la fusta. El resultat de les anàlisis de les mostres de resina extretes de cadascun dels nusos de les dues tauletes es mostren a la figura 4. En aquests resultats es pot veure com també hi ha una alta proporció de molècules oxidades, en una proporció similar al vernís. La semblança entre els resultats obtinguts en l’anàlisi del vernís de la tauleta i l’anàlisi de la resina extreta del nus indica que tots els materials tenen un estat d’oxidació similar, i per tant permet

[9] Merrifield, M. P. “Medieval and Renaissance Treatises on the Arts of Painting: Original Texts with English Translations”. Dover Publications Inc: London, 2003. [10] Bjorseth, A.; Ramdahl, T. “Handbook of Polycyclic Aromatic Hydrocarbons: Chemistry, Occurrence and Health Issues.” CRC Press: New YorK, 1985. [11] Font, J.; Salvadó, N.; Butí, S.; Enrich, J. “Fourier transform infrared spectroscopy as a suitable technique in the study of the materials used in waterproofing of archaeological amphorae.” Analytica Chimica Acta, 2007, 598, 1, p. 119–127.

RESCAT

Figura 3. Cromatogrames del vernís Figura. 4. Cromatogrames de la resina extreta del nus

aproximar que el vernís és contemporani al suport. Aquests resultats no només permeten obtenir informació del tipus de vernís utilitzat i del seu procés d’elaboració, sinó que també permeten donar una idea de la cronologia d’aquest material. Això és important en el cas particular de les tauletes estudiades, ja que permet comprovar que aquestes tauletes no es van envernissar posteriorment a la seva producció, però seria molt útil poder dur a terme un estudi detallat de la resta de tauletes de l’enteixinat, a fi de poder corroborar aquests resultats en la resta de l’obra i veure que no es tracta tan sols de resultats aïllats. Els resultats també tenen importància dins el camp de l’estudi de vernissos i resines. L’anàlisi dels vernissos permet confirmar l’ús de vernís fet únicament a partir

www.centrederestauracio.gencat.cat/

de resina de pi, el qual serveix per confirmar la validesa de la informació trobada en alguns tractats artístics antics. D’altra banda, l’estudi dels nusos ha permès l’anàlisi de resina amb un elevat grau d’envelliment, el qual resulta important dins l’estudi de la degradació de la resina de pi, ja que permet veure la composició química d’aquesta a llarg termini. Per poder treure el màxim profit de les anàlisis seria convenient, doncs, fer una recerca documental d’aquestes tauletes, a fi de tenir més informació del moment en què aquestes es van crear. Victoria Beltran, química i historiadora de l’art Jesús Zornoza, conservador–restaurador de béns culturals

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ D’ESCULTURA EN PEDRA

Intervenció en la portalada romànica de pedra de l’església de l’Assumpció de Cóll L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ASSUMPCIÓ DE CÓLL és independent del nucli del poble de Cóll, aïllada i exempta. Dataria de finals del s. XII, encara que recentment s’ha trobat una llosa de pissarra que conté una inscripció de l’any 1110, fet que podria avançar la data de construcció de l’edifici. Introducció històrica i descripció L’església presenta un carreuat disposat de forma molt ordenada i fet amb blocs de pedra de diferents dimensions. La decoració dels paraments exteriors es basa únicament en una successió d’arcuacions cegues d’estil llombard, que recolzen sobre blocs de pedra en forma de mènsula i recorren la cornisa de totes les façanes. El portal o portalada, del segle XII, el formen una doble arquivolta d’arc de mig punt, dos parells de columnes disposades a cada costat de la porta, en gradació, i a l’extradós hi ha un fris escacat. A cada columna li correspon un capitell decorat: els dos exteriors tenen detalls vegetals (plantes d’estil lanceolat) i els dos interiors presenten decoració zoomòrfica i humana. En el capitell dret, hi apareix un personatge centrat que lluita amb dos animals, probablement lleons, mentre que en l’esquerre sembla que la lluita s’hagi acabat: els lleons unifiquen el seus caps i l’home apareix abatut al terra. Damunt mateix, hi ha una làpida o carreu en què, en baix relleu, s’hi representa el crismó trinitari, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal, coloms i cares. A les cantonades superiors, entre el cercle i el rectangle, apareixen dues aus de perfil, i a les cantonades inferiors hi veiem dues figures humanes. A ambdós costats, dues flors de quatre pètals completen l’espai. La iconografia que presenta correspon a un context funerari: el crismó central, com a símbol de redempció; els homes fent sonar les trompetes, col·locats a la Terra, com a símbol de la celebració del judici final, i els coloms, damunt, com a símbol de la vida eterna. El tipus de decoració d’aquest portal és habitual en altres conjunts geogràficament pròxims. Veiem un exemple semblant a l’església parroquial de Durro (Vall de Boí, Alta Ribagorça), i un altre no molt llunyà al moRESCAT

Elena iglesias, conservadora–restauradora de materials petris i pintura mural

nestir de Santa Maria de Gerri, a Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). La lectura que es podria fer dels capitells estaria relacionada amb la lluita entre el bé i el mal, entre l’home i la fera. En canvi, la lectura del bloc superior es faria estrictament dins d’un context funerari. Estat de conservació en termes generals En general, tots els elements escultòrics de la portada presentaven un notori desgast superficial, que feia que molts dels relleus haguessin perdut certa definició en relació als motius que representen, i amb

Tres exemples de roca ígnia porfírica, molt alterada, composta per una matriu microcristal·lina constituïda per material micaci (clorita i moscovita), plagiòclasi i calcita, entre d’altres minerals profundament alterats. Aquesta roca, en funció de la seva composició i textura, es pot classificar com a pòrfir de gra diorític alterat. Foto: Elena Iglesias

Microfotografies superficials de zones no tractades de la proveta consolidada amb Consolidant Mineralitzant Pedra (CMP). Foto: Universitat Politècnica de València

Microfotografies superficials de zones de la proveta consolidades amb Consolidant Mineralitzant Pedra (CMP). Foto: Universitat Politècnica de València

Aspecte de la portalada abans de la intervenció. Foto: Elena Iglesias

www.centrederestauracio.gencat.cat/

una consegüent pèrdua de lectura. Això és degut a segles d’exposició als agents atmosfèrics, com l’aigua de la pluja, la neu, el vent i els cicles de gel/desgel (crioclàstia), els quals contribueixen en gran mesura a l’erosió dels volums escultòrics. Es van detectar, a més, altres formes d’alteració que comportaven la pèrdua de material petri, relacionades amb la interacció de la pedra i els agents atmosfèrics, amb la presència de sals. Altres factors d’acceleració de les degradacions matèriques podrien ser intervencions dutes a terme a finals de la dècada dels 70. Són les més evidents i, possiblement, les úniques documentades com a arranjaments. Es van dur a terme obres de consolidació i reforç estructural de l’edifici, com la reparació de les cobertes i la instal·lació d’un cèrcol perimètric de formigó armat. Actualment, es poden observar intervencions de reparació en zones escultòriques de la portada, amb la intenció d’assegurar o consolidar fragments, i també en zones d’unió d’elements arquitectònicament importants (capitells, fusts i cimacis). Aquestes intervencions eren poc curoses, fetes amb ciment pòrtland i morters durs, que no resolien els problemes estructurals, i, a més, eren molt perjudicials i força inestables, per la gran quantitat d’aportacions salines al suport original. Cal destacar també el fenomen de la biocolonització, caracteritzada per la presència d’algues, líquens i algunes plantes superiors. La importància dels estudis previs En aquesta intervenció cal fer èmfasi en la importància dels estudis previs duts terme, per tal d’assegurar i garantir els tractaments aplicats, donades les condicions climàtiques extremes i la seva relació amb les causes de degradació del material constructiu. Juntament amb els estudis de caracterització dels materials constructius —des del punt de vista tant morfològic com químic/mineralògic— i un estudi petrogràfic dels fragments petris, es van dur a terme controls de qualitat del consolidant petri. Objectius El principal objectiu d’aquests controls va ser comprovar, en el laboratori, la interacció de tres tractaments consolidants sobre la tipologia pètria amb més signes d’alteració, pel que fa al seu estat de conservació. Gran part del parament de l’església està constituït amb el mateix tipus de pedra. Calia estudiar en profunditat les seves patologies, en relació als tractaments de conservació. Es tracta d’una roca ígnia porfírica leucocràtica, de color blanc/gris, corresponent a la mostra M2 de l’anàlisi petrogràfic, en la qual destacava la presència de fenocristalls blancs (possibles feldspats) i, sobretot, minerals verdosos (compostos per clorita), amb signes evidents d’exfoliació. Aquesta RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

roca, que ocasionalment té minerals oxidats, presentava una forta tendència a la microdescamació. Mitjançant assajos d’envelliment artificial, es va iniciar l’estudi de les propietats físiques, a partir d’un estudi colorimètric i de durabilitat, abans i després de l’aplicació dels diferents consolidants. Així mateix, es va fer una estimació de la profunditat de penetració i de l’eficiència dels tractaments sobre la pedra, mitjançant cicles de glaç/desglaç (crioclàstia). Aquests tractaments solen ser els més agressius, en produir nombroses tensions mecàniques. D’aquesta manera, es podien descartar els productes que causen alteracions sobre la microestructura del material. Els resultats d’aquests assajos van permetre seleccionar el producte més idoni. El funcionament dels tractaments consolidants es basa en la formació de ponts d’unió entre les zones més alterades i el suport més sa. Aquests productes redueixen la porositat del material i, conjuntament, la seva capacitat d’absorció, a la vegada que es redueix la susceptibilitat davant del deteriorament. El consolidant no hauria de provocar canvis cromàtics en les superfícies tractades ni tampoc generar productes secundaris perjudicials. La taula que es mostra a continuació recull les característiques dels productes assajats: Producte

Composició Dissolvent Forma química d’aplicació

Marca comercial

AC Aigua de calç Ca(OH)2 Aigua Pur (100%) Calç grassa en pasta CMP Consolminer® Silicat d´etil White spirit Pur (100%) Kalon® E1000 Estel® 1000 Silicat d´etil White spirit Pur (100%) CTS®

Els resultats obtinguts a partir de l’estudi químic i mineralògic comparatiu del sistema de suport/ tractament, mitjançant l’espectroscòpia infraroja per transformada de Fourier, indiquen que el tractament CMP té més capacitat de penetració en relació al suport petri estudiat, sense apreciar acumulacions significatives en la superfície i amb el manteniment, a la vegada, d’un contingut de matèria activa constant fins a 5 mm de profunditat. A partir dels 5 o 6 mm, el tractament comença a experimentar una disminució, essent perceptible fins a 1,5 cm de profunditat. L’assaig de durabilitat (cicles glaç/desglaç) va permetre afirmar que el comportament de la totalitat de les mostres davant de contrastos termohídrics era l’adequat, ja que les pèrdues de material no van ser considerables (percentatges de pèrdua de material molt baixos, inferior a un 0,5% en tots els tres casos, essent altre cop el producte CMP, el que va mantenir RESCAT

Durant tot el procés s’ha procurat reproduir el morter amb les mateixes característiques dels morters de fàbrica, analitzat per caracterització morfològica i química- mineralògica. En el cas de les juntes de la portalada i dels elements arquitectònics, l’estudi granulomètric indica un predomini de grans d’àrid de gra mitjà i una dosificació de proporció àrid/lligant1:1. En aquestes dues imatges veiem el procés de rejunta de les arquivoltes. Foto: Elena Iglesias

millor l’estructura original de la pedra, després del procés d’envelliment). L’estudi colorimètric fet després de l’envelliment artificial, indicava que els cicles duts a terme sobre les provetes van minimitzat les variacions cromàtiques que els diferents tractaments consolidants produeixen sobre la pedra.

Utilització de resines d´intercanvi iònic–catiònic / iònic–aniònic (Amberlite IR-120H®), sobre elements escultòrics significatius. Foto: Elena Iglesias

L’estudi morfològic revelava la presència d’àmplies zones amb descamació, així com de nombroses fissures i microfissures sobre material petri no tractat. En canvi, sobre el material petri tractat amb aigua de calç es van detectar descamacions, però no fissures. Sobre el fragment consolidat amb Estel® 1000 es va detectar una alternança de zones en aparent bon estat de conservació i de zones amb descamacions, mentre que la cara de la pedra tractada amb CMP presentava un òptim estat de conservació i estava exempta de les alteracions anteriorment citades. Atenent, doncs, als resultats obtinguts al llarg de tot l’estudi, es va recomanar l’aplicació del producte CMP com a tractament reintegrador més adequat per a la consolidació de la pedra de l’església corresponent a la mostra M2.

Sistema de neteja amb microprojecció utilitzat sobre els elements arquitectònics i escultòrics més significatius de la portada i sobre el crismó. Foto: Elena Iglesias

Exemple de la proveta consolidada amb Consolidant Mineralitzant Pedra (CMP) Igual com en les provetes restants, les zones no tractades d’aquest fragment petri presentaven descamacions i fissures/microfissures puntuals. Vam observar, però, que la cara de la pedra consolidada presentava un estat de conservació òptim; estava exempta de les alteracions anteriorment citades. Processos d’intervenció i execució Inicialment, es va fer la neteja i l’eliminació del substrat microorgànic, mitjançant un biocida. Aquesta intervenció es va combinar amb una neteja mecànica, amb raspalls de fibra vegetal i plàstica, amb aspiració de forma continuada de les extraccions, juntament amb la utilització de compostos químics a base de sals d’amoni quaternàries (clorur de benzalconi), en proporcions entre el 2 i el 10%, i amb repetició del procés allà on calia. Posteriorment, es van introduir neteges en sec amb microprojecció, de forma mecànica, i neteges humides mitjançant apòsits químics. L’extracció mecànica en sec, —en els casos que va ser possible— s’ha aplicat sobre estrats inorgànics (restes de morters d’antigues intervencions, incrustacions, acumulació de fang...) i s’ha sanejat mitjançant escarpa i martell, vibroincisors, micromotors, punta de bisturí i raspalls de fibra vegetal. Pel que fa al sistema de neteja amb microprojecció, aquesta s’ha fet sobre certs elements arquitectònics i escultòrics de la por-

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

tada i del crismó, amb aplicació d’àrid a baixa pressió, a partir de boquetes de carbur de tungstè de 0,4 a 1,5 mm —segons els casos—, mitjançant una màquina sorrejadora tipus pencil blaster i regulador de pressió incorporat. S’han emprat diferents tipus d’àrid i diferents granulometries: pedra tosca, òxid d’alumini i silicat d’alumini, i s’ha actuat bàsicament sobre capes de recobriment inorgànic, dipòsits de brutícia superficial i encalcinades generalitzades. El procés de neteja s’ha completat mitjançant neteges químiques, després d’analitzar l’estat real del suport petri. Un cop valorada l’estabilitat que presentava, en alguns casos s’han aplicat apòsits d’aigua desmineralitzada i variacions de la papetta AB-57. Són apòsits amb càrrega de naturalesa bàsica, que actua de forma lenta i progressiva, després d’un temps d’aplicació (entre 30 i 40 minuts), i amb l’eliminació dels residus i neutralització total de l’acció de l’apòsit amb aigua desionitzada. També es van utilitzar resines d´intercanvi iònic–catiònic (Amberlite® IR-120H), apòsits més senzills de controlar i necessaris per eliminar els estrats dels elements escultòrics més significatius, com són els capitells. Seguidament, es va fer la dessalinització de manera puntual i localitzada sobre superfícies acotades i ubicades en les arquivoltes, i sobre eflorescències salines presents en altres zones de la portalada, com les bases dels fusts, mitjançant apòsits d’aigua desmineralitzada i polpa de paper (Arbocel® BC 1000), amb intervencions de 3 a 4 aplicacions, per tal d’aconseguir una extracció adequada de les sals i, juntament amb un seguiment orientatiu de l’evolució del dessalatge, controlant la conductivitat dels apòsits extrets. Un cop duts a terme aquests processos de neteja, es va fer la consolidació mitjançant el producte recomanat, exclusivament sobre les zones disgregades, evitant fer tractaments integrals. Es van controlant els canvis cromàtics generats pel producte consolidant Consolminer®, compost per silicat d’etil, amb l’aplicació de dues impregnacions, únicament sobre superfícies seques. Tot seguit, es van dur a terme intervencions de consolidació estructural i es van segellar les zones amb pèrdua de plaques, les descamacions i les cavitats susceptibles que s’hi acumulin residus, com a mesura de protecció, mitjançant morters de calç i àrids de diverses granulometries. També parlaríem de consolidació i fixació de fissures, microfissures i/o esquerdes, mitjançant infiltracions i injeccions de micromorters de baix pes molecular (PLM® M o calç hidràulica natural d’injecció Saint Astier®). A les tasques de consolidació estructural cal afegir-hi intervencions d’elements importants, en perill imminent de pèrdua, per tal de garantir la seva integritat. Es van cosir fractures amb ànimes internes i connectors metàl·lics de metall estable, com les RESCAT

Imatges de la col·locació de l’empelt de pedra i posterior reintegració volumètrica finalitzada. Foto: Elena Iglesias

Imatge inicial dels capitells abans de la intervenció i un cop restaurats. Foto: Elena Iglesias

La portalada un cop restaurada

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Escultura | OBJECTE: Portalada MATERIAL / TÈCNICA: Pedra | DATA / ÈPOCA: Finals segle XII DIMENSIONS: 4,20 x 3,10 x 0,87 m | LOCALITZACIÓ: Església de l’Assumpció, Cóll (Vall de Boí, Alta Ribagorça) NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 11871 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | RESTAURACIÓ: Elena Iglesias i Ares Pérez ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2012-2013

www.centrederestauracio.gencat.cat/

espigues roscades d’acer inoxidable, i fibra de vidre de forma puntual, en dos dels fusts més inestables (fusts interiors dret i esquerre), juntament amb la injecció de resines epoxídiques cicloalifàtiques d’alta densitat en zones fragmentades puntuals i localitzades. Pel que fa a les reintegracions volumètriques de matèria amb morter, es van dur a terme principalment sobre elements escultòrics ornamentals de la portada, en el crismó i també en zones disgregades, amb formació de buits o amb pèrdues importants. Es van reintegrar volums disgregats, sense possibilitat de recuperar la cohesió de la matèria, únicament amb els tractaments de consolidació, prèviament estabilitzats estructuralment. Seguidament, es van eliminar i retirar antigues intervencions, fetes amb ciment ràpid, de Xerallo o pòrtland, amb l’objectiu de sanejar la superfície i buidar el morter disgregat de forma mecànica, mitjançant microcisells i vibroincisors, fins arribar a l’estrat estable. En tots els casos, l’extracció de matèria hauria de permetre una possible aplicació posterior de morter de calç, juntament amb sorres de granulometries variables, segons els casos, en proporcions d’1:1,1:2 i 1:3. Les reintegracions de matèria s’han fet bàsicament en zones de juntes, esquerdes i fissures, algunes aparegudes després de les primeres neteges, i on ha estat necessària la reposició de morter de calç (calç hidràulica i sorra de diferents granulometries) a causa de l’estat de disgregació del suport. En alguns casos puntuals (arquivoltes i teulats de capitells) el morter s’ha aplicat com a mesura de protecció i conservació preventiva. S’han fet substitucions en pedra molt puntuals, concretament una, localitzada en el capitell exterior esquerre. Aquest capitell s’hauria intervingut mitjançant reposicions de morters molt inestables, amb l’objectiu de reintegrar-lo. Aquestes reposicions no haurien suportat el pas del temps, i el fragment de capitell restant hauria quedat massa exposat a les inclemències mediambientals. Així doncs, es va fer la reintegració de part de la petita cornisa del capitell, com a mesura de conservació preventiva, amb pedra tosca de característiques similars a l’original, a més de reintegrar volumètricament la resta del capitell mancat, mitjançant perns de fibra de vidre i morter de calç. Finalment, mitjançant la reintegració cromàtica, es van tractar algunes zones, per tal d’homogeneïtzar-les, a partir de veladures d’aigua de calç i pigments de terres minerals, ajustant les reintegracions de morter o les parts segellades amb els fragments originals. Es van ajustar zones més clares o fosques en un entorn en què l’excessiu contrast cromàtic generava interferències de lectura global en el parament o sobre l’element escultòric. Es va evitar en tot moment intervenir cromàticament sobre les superfícies originals. RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ EN ESCULTURA EN FUSTA

El Crist crucificat de Sant Pere de Cubells EL CRIST CRUCIFICAT DE SANT PERE DE CUBELLS és una imatge de devoció d’època barroca, que presideix l’altar major de l’església de Sant Pere de Cubells, a la Noguera. Introducció històrica Els historiadors no es posen d’acord pel que fa a l’autor de la talla, i coincideixen, generalment, a atorgar-li una autoria desconeguda, malgrat que un d’ells, en Juan Yeguas, fa una atribució estilística a l’escultor de Valls, Lluís Bonifàs i Massó (1730-1786) o al seu taller, tot i que no s’ha trobat documentació que ho confirmi. Aquest mateix autor situa cronològicament la peça entre els anys 1764-69, si bé en altres documents de caràcter més generalista apareix datada a finals del s. XVI o principis del s. XVII; Creiem que aquesta última data s’ajusta més, pel que fa a la tècnica pictòrica i a la decoracions de les dauradures que presenta la figura de Crist. Descripció de l’escultura La talla del Crist la formen blocs de fusta de pollancre, encaixats i encolats. La radiografia posa de manifest l’existència de claus de forja, dos dels quals coincideixen amb una de les dues cavitats que s’intueixen en el revers de la talla, i que es podrien haver fet per a alleugerir pes o per a contenir-hi relíquies. Si n’hi hagués alguna actualment, i pel fet de no observar-se a les radiografies, les hipòtesis en portarien necessàriament a parlar d’algun material menys dens que la fusta, com ara el paper o el pergamí, cosa, però, molt poc probable. La policromia de la talla és a l’oli, excepte la part posterior del perizoni, que està feta al tremp. Certes

Detall del rostre abans del tractament

Anvers. vista general abans del tractament

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Escultura policromada | OBJECTE: Crist a la creu MATERIAL / TÈCNICA: Fusta policromada | TEMA: Crist a la creu AUTOR: Desconegut | DATA / ÈPOCA: Finals segle XVI, principis segle XVII DIMENSIONS: Creu: 226 x 153 x 9 cm; Crist: 148 x 135 x 49 cm LOCALITZACIÓ: Església de Sant Pere, Cubells (Noguera) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 11677 | COORDINACIÓ: Josep Paret | RESTAURACIÓ: Cira Castells, Laia Roca i Idoia Tantull (2011–2012); Júlia Castán i Neus Torreblanca (2013), i Marta Estadella i Carol Folch (2014), amb la col·laboració d’Eva Camí i Inés Legemaate (estudiants en pràctiques (2012); Roser Bonfill, Sílvia Corona i Raul Gámiz (estudiants en pràctiques (2013) i Jaime Salguero i Carolina Sánchez (estudiants en pràctiques (2014) | ANYS DE LA RESTAURACIÓ: Octubre de 2011 a juliol 2014

RESCAT

Detall del rostre després del tractament

Marta Estadella i Carol Folch, conservadores–restauradores de béns culturals

Anvers. vista general després del tractament

Radiografia de l’anvers de la talla. Foto. Esther Gual

parts, com el nimbe i la cartel·la de la creu, estan daurades; una altra zona, com és l’anvers del perizoni, està decorada amb estofats i llamats. El procés de conservació–restauració A mode preventiu, la peça es va tancar a la cambra d’anòxia a la seva arribada al CRBMC, per tal d’eliminar qualsevol activitat xilòfaga activa, i hi restà un mínim de 20 dies a un nivell d’oxigen inferior al 0,1%. Prèviament a la intervenció de restauració, es va fer un estudi de la talla amb mètodes no destructius: anàlisis radiogràfiques del suport i observació sota llum visible i UV de la policromia. De forma complementària, es van prendre mostres de la talla per analitzar la seva policromia i identificar-ne pigments, aglutinants i fusta del suport. Després de la fixació de la capa pictòrica en risc de pèrdua, la intervenció es va centrar a netejar la policromia, la qual presentava nombroses repintades, així com una gran acumulació de brutícia. La primera fase va consistir a fer una neteja aquosa amb solucions amortidores gelificades de pH 5,5 i 7, segons la sensibilitat de la zona a tractar. Puntualment, es va insistir en certes àrees, a base d’un agent quelant, combinat amb una solució tamponada de pH 8,5. En una segona fase, es van emprar mixtes de dissolvents gelificats, la proporció de les quals es va anar ajustant a mida que s’avançava en el procés. La dauradura es va netejar únicament amb mixtes de dissolvents no gelificats. Un cop finalitzada la neteja, la peça es va envernissar amb una resina de baix pes molecular. El retoc cromàtic es va fer amb aquarel·la, amb les tècniques de traçatge i puntillisme, en funció de la mida de les llacunes, i amb la intenció d’integrar el retoc en el conjunt i diferenciar-lo de la policromia original. Com a acabat final i de protecció, es va aplicar un vernís de baix pes molecular, que es va treballar a paletina, per tal matisar-ne l’acabat. El minuciós procés de neteja de la talla ha permès redescobrir la rica policromia barroca amagada fins aleshores, així com recuperar la correcta lectura del conjunt, que s’ha potenciat amb la reintegració cromàtica de les pèrdues existents.

Repintades visibles sota la llum UV

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ EN MATERIAL PALEONTOLÒGIC

Defensa de proboscidi de Viladecans LA HISTÒRIA DELS PRIMERS POBLADORS de la zona que avui ocupa el terme municipal de Viladecans rebé una aportació significativa amb el descobriment, l’any 2008, d’un jaciment arqueològic, durant els treballs de construcció d’una bassa de laminació a la riera de Sant Llorenç, dins del recinte de Can Guardiola. La cronologia del jaciment ens situaria en el Pleistocè superior, fa entre 60.000 i 70.000 anys, i els materials recuperats consistiren en 508 peces òssies de diverses espècies, d’entre les quals cal destacar els proboscidis (Mammuthus primigenius) i en menor mesura els èquids, el cérvol, el rinoceront i els bòvids. D’altra banda, la presència humana al jaciment és escassa, ja que tan sols quedà documentada per una peça d’indústria lítica de sílex. Seran algunes d’aquestes peces, entre les quals hi ha la defensa de proboscidi que ens ocupa, les encarregades d’il·lustrar la part arqueològica en el discurs museístic del futur Museu de Viladecans, situat a la rehabilitada masia de Ca n’Amat. Estat de conservació Ens trobem davant d’un ullal de mamut, un incisiu superior desenvolupat amb finalitats defensives. La peça es va trobar completa i presenta una curvatura suau i un diàmetre d’uns 10-14 cm, característiques pròpies de les peces provinents d’exemplars subadults. La peça arribà als laboratoris del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) recoberta per una carcassa d’escuma de poliuretà, que es va haver de retirar per poder observar la defensa en la seva totalitat; en aquell moment, es va comprovar que estava completa, però fragmentada en sis parts. A través de les fractures es podia veure l’extrema fragilitat del material fòssil de l’interior, de consistència i color similars al mineral de talc. La peça presentava concrecions de sediment localitzades i restes d’escuma de poliuretà. Procés d’intervenció Els objectius de la intervenció foren aconseguir restablir la unitat formal de l’element anatòmic i també assegurar la integritat de l’objecte en futures manipulacions i/o instal·lació en un espai expositiu. El procés es va iniciar amb una neteja de la superfície del fòssil i de les restes de sediment que quedaven RESCAT

Estat inicial de la defensa abans de la intervenció

Restes puntuals de sediment i marques superficials a la part distal de la defensa

Peça consolidada i neta, abans que s’iniciÏ el procés d’adhesió de fragments. Foto: J. Escudé

Estat final de la defensa després de la intervenció

Joan Escudé, conservador–restaurador de materials arqueològics i paleontològics

Neteja mecànica amb vibroincisor de les restes de sediment de la cavitat polpar. Foto: J. Escudé

Eliminació amb acetona de les gases adherides amb adhesiu. Foto: N. Marí

Neteja química amb turunda impregnada en acetona. Foto: J. Escudé

Fragments despresos durant el procés de separació de les diferents parts. Foto: J. Escudé

Reompliment d’esquerdes internes amb resina i càrrega de pols d’ivori. Foto: J. Escudé

Aspecte final de la reintegració amb massilla abans de retocar. Foto: J. Escudé

www.centrederestauracio.gencat.cat/

en algunes zones. El sediment més incrustat es va retirar amb mitjans mecànics, com bisturís i vibroincisor, i posteriorment es va netejar tota la superfície de la peça dentària amb acetona, mitjançant turundes i raspalls suaus. Aquest dissolvent feia possible l’eliminació de la resina acrílica aplicada en el camp, per subjectar les gases, i de les restes superficials de sediment. Un dels perills en consolidar peces fòssils d’aquestes característiques és que es produeixin dilatacions anisotròpiques entre els fragments; per aquest motiu, es va fer una consolidació externa mitjançant diverses aplicacions de resina acrílica Paraloid® B-72 al 5%, de manera que les capes més superficials del fòssil —formades per esmalt, més resistents i en millor estat de conservació— actuessin a mode de barrera, davant de les possibles dilatacions del material de l’interior. Posteriorment, es va fer una intensa consolidació de l’interior dels fragments, a base de combinar una primera aplicació de Regalrez® 1126 al 5%, després una segona de Regalrez® 1126 al 10% i, finalment, una aplicació de Paraloid® B-72 al 5%. A continuació, es va preparar la unió dels sis fragments que componien la totalitat de la defensa. En primer lloc, es van reomplir algunes de les esquerdes internes més estretes i profundes amb resina acrílica Paraloid® B-72 al 30%, amb càrrega de pols d’ivori. Les zones internes en què hi havia pèrdues de matèria més grans es van reintegrar amb massilla epoxídica bicomponent Balsite® W+K. Tot seguit, es van adherir els fragments amb resina epoxídica 5 minute® Epoxy Devcon®, aplicada sobre una capa de protecció de Paraloid® B-72 al 10%. Les adhesions es van dur a terme sempre en vertical, sobre un llit de sorra, per tal d’assegurar una correcta unió i evitar qualsevol desplaçament de la zona de fractura, durant el procés de catalització de la resina. Un cop adherits tots els fragments i recuperada la unitat formal de la peça es van reintegrar les petites llacunes superficials, amb una massilla preparada a base de Paraloid® B-72 al 30% i pols de carbonat de calci. Finalment, i com a presentació final, es va aplicar una capa de protecció de Paraloid® B-72 al 5%, amb paletina, per tota la superfície del fòssil.

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Material paleontològic OBJECTE: Defensa de proboscidi | TAXÓ: Mammuthus primigenius | MATERIAL / TÈCNICA: Ivori fossilitzat DATA / ÈPOCA: Plistocè superior (60.000-70.000 anys BP) | DIMENSIONS: 125 x 50 x 10 cm LOCALITZACIÓ: Ca n’Amat, Museu de Viladecans, Viladecans (Baix Llobregat) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 12270 | COORDINACIÓ: M. Àngels Jorba | RESTAURACIÓ: Joan Escudé | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2014

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ EN ORFEBRERIA

La Vera Creu d’Anglesola ES TRACTA D’UNA CREU D’ÈPOCA ROMÀNICA que es troba des de fa segles a Anglesola. En el seu interior —diu la tradició— conserva relíquies de la Vera Creu, anomenades pels feligresos les Santes Virtuts. Història i descripció Aquest tipus de creu es denomina estauroteca (reliquiari que conté fragments de la creu en què suposadament fou crucificat Jesús). A la vegada, la creu queda dipositada a dins d’una altra, datada al segle XVII, en forma de caixa o estoig amb tapa daurada, cisellada i amb incrustacions de vidres de colors i transparents. Per a exposar-la, va encastada a un peu de plata, amb decoració cisellada, que porta data de 1676, i com a element decoratiu està realçat per dos angelots que sostenen un cordó vermell. Segons les fonts, la seva procedència i arribada a la població s’atribueix a l’orde dels trinitaris o bé a un pelegrí que morí en l’hospital que hi havia en aquesta població, i que acollia els pelegrins que anaven a Santiago de Compostela. En l’estudi iconogràfic s’ha pogut identificar cadascun dels personatges o elements encunyats a les làmines metàl·liques de l’anvers i del revers de la creu. Per la seva forma característica, els coetanis la van associar amb Jerusalem, ciutat santa, i se la classifica dins la litúrgia jerosolimitana. La bibliografia d’aquesta peça és d’àmbit local, però dóna a entendre els orígens, el transport i la localització, així com la seva devoció i arrelament a la població. Hi ha una fotografia de l’Arxiu Mas, de l’any 1921, en què es veu la creu sense la mutilació feta posteriorment, quan s’hi va col·locar una creueta de vidre, amb possibles relíquies de la Vera Creu. Aquest objecte religiós entra al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) el 16 de maig de 2013, per fer-li un estudi acurat que permetés

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Orfebreria OBJECTE: Creu | TEMA: Vera Creu d’Anglesola MATERIAL / TÈCNICA: Orfebreria, vidre, fusta i relíquies | DATA / ÈPOCA: Segle XII (interior). Segle XVII (estoig extern) | DIMENSIONS: 18,5 x 7 i 10 (travessers superior i inferior, respectivament) x 1,7 cm LOCALITZACIÓ: Església parroquial de Sant Pau de Narbona, Anglesola (Urgell) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 12026 | COORDINACIÓ: M. Àngels Jorba RESTAURACIÓ: M. Àngels Jorba i Carolina Jorcano ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2013-2014

RESCAT

Estat inicial de la creu. Anvers

M. Àngels Jorba i Carolina Jorcano, conservadores–restauradores de béns culturals

PROCÉS DE RESTAURACIÓ

1. Desmuntatge de la cinta lateral (grapa) i extracció dels claus. És d’època posterior. Lateral 1, dret o esquerre

2. Cinta lateral. Mateixa datació que la creu interior. Estudi. Lateral 2, dret o esquerre

Estat inicial de la creu. Revers

3. Extracció dels clauets de les làmines metàl·liques. Làmina 1, anvers o revers 4. Alçament de la làmina 1, anvers: parts 1 a 7; revers: parts 1 i 2 5. Làmina 2, que s’amaga sota l’anterior. Anvers: s’aixequen les parts 5 i 7; revers, sencera

6. Fusta interna 7. Reliquiari de vidre. Restauració

Detall de la inclusió de la creu de vidre a la part central

8. Neteja, restauració i consolidació de cada part de làmina metàl·lica 9. Muntatge de totes les parts 10. Presentació final

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

trobar la causa del seu deteriorament i saber-ne la composició. Inicialment, es va fer un examen general a la creu més antiga, per fer un estudi previ de l’estat de conservació. No és una creu que s’hagi pogut treure moltes vegades del seu estoig perquè queda totalment encaixada en aquest. Es van detectar les modificacions següents:

• Un ribet de metall de plata, en forma de grapa, que embolcallava i subjectava totalment la creu pels laterals: és d’època més moderna i està clavat a la creu per claus més llargs. • En la part central, les làmines metàl·liques s’havien tallat en algun moment, i la fusta s’havia rebaixat per encabir-hi una petita creu de vidre, tancada per una cinta de plata i petits elements decoratius en els extrems. Es va veure que contenia dues estelles que podien ser les relíquies de la Vera Creu. Els vidres estaven trencats per la pressió feta en la seva col·locació; estava molt mal posada i sobresortia, de manera que distorsionava tot el conjunt. Es va comprovar que hi havia dues làmines sobreposades.

Els resultats de l’estudi i de l’analítica són els següents:

Punts d’extracció de mostres de metall per a analitzar

• A partir de l’estudi i superposició de les fotografies amb llum difusa i raigs X d’anvers i revers, s’intuïa que hi podria haver una làmina intermèdia. Els dibuixos no coincidien i els relleus s’intuïen en les làmines. De la mateixa manera que a la part central hi havia dues làmines, també les vèiem en els extrems oberts (superior i inferior) i en el lateral. El que no sabíem era si les làmines eren o no completes. De tot això no en teníem cap notícia. • Quant a les fustes internes que es veien, els travessers són de fusta de teix, i dels extrems superior i inferior surten petites mostres de vegetals monocotiledonis diversos.

Aquest estudi es posa en coneixement dels propietaris de la peça, i se’ls informa que per saber-ne més sobre l’estat de conservació intern, s’hauria de poder desmuntar i aixecar la creueta de vidre, els laterals i les làmines, i a la vegada poder corroborar si la creu és de fusta massissa i quines i on són les relíquies venerades. Restauració Un cop feta la primera valoració, el treball de desmuntatge havia de servir per treure l’entrellat històric de la peça, i a la vegada fer una restauració acurada que servís per a una bona conservació.

Extracció de petites mostres vegetals de l’interior de la creu

M12

Desglossament del desmuntatge i nomenclatura. Fotografies El procés s’inicia amb molta cura. L’estat de conservació de la creu sembla dolent i tota ella denota fragilitat. A mida que es van traient elements, s’afebleix, però es controla en cada moment, per continuar endavant amb el treball. Primer pas: treure els clauets llargs per desprendre les cintes dels laterals 1, dret i esquerre. Aquestes cintes pertanyien, en origen, a una creu processional gòtica de mida gran, i s’han reutilitzat en forma de grapa, per relligar i subjectar la creu. Tapa el gruix i part de l’anvers i del revers de la creu. RESCAT

A sota d’aquesta, hi surt una altra cinta, més antiga i més prima, amb decoració fina en relleu de creuetes i ratlles. Cobreix el gruix exacte del lateral dret i esquerre de la creu. Hi ha doblecs trencats. La cinta corresponent al lateral 2, dret superior, es desprèn i confirma que efectivament hi ha làmina 2, anvers i revers, fins ara totalment desconegut. Li manquen els laterals 1 i 2 superior i inferior, i es deixen entreveure l’interior. Aquest no és de fusta massissa, sinó que està omplert per petits branquillons. De moment i sempre que sigui necessari, es tapen les obertures amb cinta de pintor per evitar pèrdues fins a saber a què es correspon i prendre una solució.

RELACIÓ DE MOSTRES ANALITZADES M1_ Mostra metàl·lica de la planxa lateral – lateral 1 M2_ Mostra metàl·lica de la planxa – làmina 1 M3_ Mostra metàl·lica de la planxa lateral interior – lateral 2 M4_ Mostra metàl·lica de la planxa interior - làmina 2 M5_ Fusta interior solta M6_ Fusta del primer travesser M7_ Fusta del segon travesser M8_ Fusta entre els dos travessers M9_ Fusta peu, interior i solta M10_ Mostra tèxtil M11_ Possible os M12_ Lacre

Punts d’extracció de mostres diverses per a analitzar

M10

M11

M9 M3

www.centrederestauracio.gencat.cat/

Segon pas: les làmines decorades (làmina 1, anvers) tenen la simbologia dels evangelistes en els quatre extrems superiors: la Verge i sant Joan, en els extrems del segon travesser; el Sant Sepulcre, en la part inferior, i altres elements per acabar de decorar totes les làmines. Aquestes estan retallades a la mida justa de la creu i queden subjectes amb claus de plata de diferent cabota. En la zona dels dos encreuaments hi ha un cercle buit de metall que fa separar la làmina en 7 parts diferents, que corresponen a cada un dels braços, i que és per on es veu la làmina de sota (làmina 2), que no sabem si es igual que la superior (làmina 1), i en la qual es veu una creu grega incisa envoltada d’un cercle de perles (segons una foto de l’any 1922). Actualment, en manca la meitat de la primera, i la segona està totalment malmesa amb la incrustació de la creu de vidre. Quan van posar aquesta, va quedar mal posicionada entre les dues possibles làmines i el travesser de fusta, desnivellada i amb els vidres trencats de pressionar-la. A la làmina 2, revers, hi ha el símbol de l’arbre de la vida, que recorre tot el llarg de la creu; quant al travesser inferior, en els extrems hi ha dos angelots, i en centre hi ha l’anyell dins d’un cercle perlat. El superior també té dos angelots en els extrems, i en el centre l’au que representa l’Esperit Sant. En la part superior es representa la mà de Déu. La làmina està partida en dues parts. S’han aixecat totes les parts de la làmina 1, anvers i revers. S’ha fet un croquis amb les nomenclatures adients a cada part, que s’escriuran en les bossetes on s’hi posarà cada peça i els seus clauets. Apareix tota la làmina 2, anvers i revers. Confirma el que s’intuïa a les radiografies i en la lectura inicial. La simbologia que hi apareix es la mateixa que l’anterior, però l’execució és millor, amb el dibuixos més grans i amb una coincidència relativa amb la superior, i que ja s’intuïa en el RX i en l’estudi visual. Tercer pas: Estem situats sobre la làmina 2 i encara no s’ha trobat res que ens parli de relíquies. On són? Tampoc sabem què és el que surt de l’interior. S’estudia la disposició dels claus de l’anvers, per si es factible aixecar alguna part de la làmina 2, anvers. Aixequem la RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

part 7 o la longitudinal més llarga. En aquesta part, la creu de fusta és buida i reomplerta de material vegetal de monocotiledònies, pedretes i algun os. També s’aixeca la part 5, o el tram entre travessers, en què trobem que només s’ha buidat fins a la meitat i s’ha reomplert amb el mateix tipus de material. No s’han pogut aixecar més parts de làmina. Aquesta làmina 2 recobreix la meitat del lateral i l’anvers fins a la meitat de l’altre lateral, i està subjectat amb clauets molt petits. El mateix passa amb el revers i les cantoneres, que estan plegades com una caixa. Els travessers inferiors també estarien plens d’aquest material, i en el dret ha sortit una boleta de material orgànic —possiblement seda—, encara que el seu estat de conservació no permet fer cap analítica. Es molt complicat poder aixecar més peces sense malmetre excessivament la fusta i el metall. Possiblement, l’extrem superior també està reomplert d’aquest material. Relíquies Després de consultar la historiadora, Francesca Español, aquesta ens indica que atès que probablement la creu prové de Jerusalem i el dibuix del Sant Sepulcre és tan precís, podria ser que aquest material que conformen les relíquies provingués d’algun d’aquests llocs sants i es convertís en preuades relíquies, tant estimades en aquesta època. Quart pas: El procés de restauració ha consistit a netejar totes les làmines i els clauets. Les làmines soltes s’han netejat mitjançant banys per ultrasons, tot submergit en aigua i sabó neutre. A continuació, s’han fet uns banys posteriors en aigua destil·lada, per esbaldir. Finalment, tot s’asseca en banys d’alcohol. Les làmines que no s’han tret s’han netejat amb una mixta d’aigua i alcohol. S’ha procurat no traspassar humitat cap a l’interior de la peça, ja que se suposa que hi ha fusta. Mitjançant les eines adients, les zones metàl·liques més arrugades o doblegades s’han aplanat, per col· locar-les al seu lloc correctament. Per tapar el forat central s’ha retallat una fina làmina de plàstic transparent, tipus metacrilat, amb la forma de tot el que volem tapar i, a la vegada, per evitar que surti el material intern que pertany a les relíquies. Per cobrir l’obertura superior, s’ha retallat una fina peça d’aquest mateix plàstic, i per la zona inferior, com que s’hi han de clavar els clauets del lateral, s’ha fet una petita peça ajustada de fusta de cedre, a mode de tap. Un cop restaurades totes les peces (làmines 1 i 2, lateral 1 i part del 2) i tots els clauets, es va col·locant tot al seu lloc corresponent. Pel que fa als claus, es claven els que es poden i la resta s’enganxen amb un adhesiu reversible. Per acabar, es col·loca dins l’estoig daurat i es tanca. A través dels vidres de la tapa s’observa la creu romànica. També s’han restaurat els vidres trencats de la petita creu que conté les estelles de la Vera Creu; s’ha RESCAT

Relíquies de la Vera Creu d’Anglesola

Creu i peanya en l’exposició definitiva

refet l’estoig de plata que la conté i les decoracions dels extrems, i s’ha netejat. Com que no pertany a la creu romànica s’ha decidit no posar-la en el conjunt i guardar-la a part. Analítica de la creu Durant el procés es van seleccionar diversos elements per a analitzar: Pel que fa a les analítiques dutes a terme, s’han agafat diverses mostres de naturalesa totalment diferent, atesa la varietat de materials que formen aquesta creu. S’ha analitzat el metall de què es compon l’estructura de la creu més moderna (anvers i lateral dret), així com el metall de la creu que estava amagada. Pel que fa a la estructura més actual, la planxa lateral la constitueixen tres làmines d’un gruix entre 30-50 μm (micres) d’aliatge or-plata (Au-Ag) que descansen sobre una base més gruixuda de plata amb traces de coure (M1). L’anvers de la creu també el formen làmines, però en aquest cas, l’única capa d’aliatge or-plata seria la més superficial, mentre que la següent és una làmina de plata, atacada amb clorurs, i l’última és de plata amb traces de coure. Cal destacar que s’ha trobat mercuri en ambdues mostres, possibles restes del procés d’extracció d’aquest tipus de metalls a les mines. (M2 i M3). D’altra banda, l’estructura més antiga no la formen làmines, sinó una estructura de plata recoberta amb aliatge or-plata, de forma molt irregular (M4). Les quatre fustes analitzades són de teix (Taxus baccata L.). La secció transversal d’aquesta conífera es presenta sense porus ni canals resinífers, i les fibrotraqueides en les seccions tangencial i radial són plenes d’engreixaments helicoïdals. Els camps de creuament de la secció radial són cupresoides. (M6, M7, M8 i M9). També es poden trobar fustes de plantes inferiors (monocotiledònies), les quals abasten una varietat de famílies molt diversa (M5). Un cop oberta la creu, es van dur a terme anàlisis de diverses mostres extretes de l‘interior. Entre d’altres elements, s’ha trobat un teixit proteic de seda (M10); una peça calcària porosa, que pot tractar-se d’un os, atesa la presència de fosfats de calci en la seva estructura, i lacre (M11 i M12). Conclusió Aquest treball ha permès despullar totalment la Vera Creu d’Anglesola i fer un bon estudi històric, de composició, de fabricació i de materials, que s’afegirà a tots els altres estudis que hi ha sobre aquesta. Finalment, la creu quedarà exposada permanentment, per la gran veneració que té en el seu poble, i se la podrà catalogar i col·locar junt a altres creus de la seva mateixa cronologia i estil, com la creu de Carboeiro, que s’exhibeix en el museu de la catedral de Santiago de Compostela; la de Paris, en el Museu del Louvre, i la d’Agrigento, en el Museo Archeologico Regionale d’Agrigento. www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ DE MATERIAL D’ARXIU

La restauració del pergamí de la Querimònia de l’Archiu Generau d’Aran EL 1313 JAUME II ATORGAVA A LA VAL D’ARAN EL RÈGIM ESPECIAL D’ADMINISTRACIÓ, que encara avui diferencia aquest territori. Malauradament, el document original d’aquest atorgament no ens ha arribat, però sí que tenim un document de 1328 que reprodueix l’original. Des de sempre s’ha considerat aquesta ratificació com la veritable Querimònia. Dades històriques Aquesta reproducció està signada l’any 1328 per Alfons III. Diferent documentació ens situa aquest document, en suport pergamí, a l’Armari de les 6 Claus, el 1753. Posteriorment, se’l localitza a diferents llocs, entre els quals cal destacar el Museu de la Val d’Aran, fins a arribar a l’actualitat a l’Archiu Generau d’ Aran. L’any 2013, es va poder commemorar el 700è aniversari del document, considerat la Carta Magna de la Val d’Aran, i amb la seva revisió es va determinar la necessitat de la seva intervenció. Estat de conservació El document presentava una evident deshidratació del suport; brutícia i pols generalitzada; taques de diferents naturalesa; plecs derivats d’un antic sistema de presentació del pergamí (plegat en 16 quadrants); arrugues, i petits estrips perimètrics. D’altra banda, s’evidenciava una intervenció anterior del suport, que puntualment provocava tensions i que, per excés d’adhesiu, deixava enfosquiment i brutícia adherida en els marges de les pèrdues reintegrades. Pel que fa a la capa sustentada, a l’anvers, les tintes presentaven esvaïment, dilatacions i pèrdues puntuals per manca de suport. Per l’anvers, s’evidenciava la pèrdua de les tintes manuscrites, per abrasió. Procés de conservació–restauració En primer lloc, va ser necessari plantejar una exhaustiva documentació fotogràfica que, juntament amb les fotografies d’entrada de l’obra al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), contemplava fer fotografies amb llum ultraviolada, RESCAT

Anvers de la Querimònia abans de restaurar. Llum rasant. Foto: Carles Aymerich

Carme Balliu, conservadora–restauradora de patrimoni gràfic i documental

Anvers de la Querimònia abans de restaurar. Llum rasant. Foto: Carles Aymerich

Durant la restauració: retirada de les intervencions anteriors. Fotos: Carme Balliu

Durant la intervenció: tractament d’estabilització higroscòpica i dimensional, i neteja puntual en humit, en taula de succió, amb humectació per ultrasons. Foto: Carme Balliu

Detall de la zona central abans de restaurar. Anvers. Foto: Carme Balliu

Revers de la Querimònia abans de restaurar. Llum rasant. Foto: Carles Aymerich

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

Anvers de la Querimònia després de restaurar. Foto: Roser Casas

RESCAT

Detall de la zona central després de restaurar. Anvers. Foto: Roser Casas

Revers de la Querimònia després de restaurar. Foto: Roser Casas

per poder controlar en tot moment del tractament parts de la capa sustentada, molt esvaïda i debilitada per abrasió. Tot seguit, es van prendre mostres per descartar qualsevol activitat microbiològica que pogués estar afectant el document, i es van dur a terme la resta de proves fisicoquímiques, com la prova d’estabilitat de capa sustentada, per poder continuar amb la intervenció. Després d’una primera aspiració del suport amb un aparell específic per a material d’arxiu i filtre HEPA (de l’anglès, High Efficiency Particle Arresting) es va fer una lleu neteja mecànica i la retirada en sec de la majoria de les intervencions anteriors, fetes amb pergamí de gruix superior a l’original, que provocaven tensions i deformacions del suport. A continuació, es va fer l’estabilització higroscòpica i dimensional del suport, amb l’ajuda d’una mínima i controlada humectació per ultrasons, que alhora va permetre retirar els empelts anteriors no retirats en sec i la neteja dels marges de les pèrdues de suport. L’estabilitat dimensional i l’eliminació de deformacions del suport al voltant dels plecs van possibilitar la recuperació i lectura de petites àrees amb text manuscrit, a les quals no es podia accedir si no es tensava en sec el pergamí, amb el risc de ruptura que aquest gest comportava. Durant un mes i mig es va controlar l’estabilització higroscòpica i dimensional del pergamí, disposat entre papers assecants i làmines de pes, que gradualment anava minvant, sense necessitar en cap moment l’ús de la premsa. Posteriorment, es va dur a terme la reintegració física del suport amb capes de paper japonès de gramatge inferior al suport original. Un cop finalitzat el tractament, el pergamí de la Querimònia es va disposar dins d’una caixa elaborada amb material específic de conservació, d’acord amb les necessitats d’emmagatzematge de l’Archiu Generau.

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Document d’arxiu OBJECTE: Document | MATERIAL / TÈCNICA: Pergamí amb tintes manuscrites | TEMA: Era Querimònia AUTOR: Atorgat per Alfons III | DATA / ÈPOCA: Any 1328 DIMENSIONS: 800 x 610 mm | LOCALITZACIÓ: Archiu Generau d’Aran (AGA), Casa deth Senhor, Arròs (Vielha e Mijaran, Val d’Aran) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 12169 | COORDINACIÓ: Maite Toneu RESTAURACIÓ: Carme Balliu ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2014

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

PROCÉS DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ EN PINTURA SOBRE TELA

Les noces de Canà, del pintor empordanès Marià Llavanera. Recuperació d’una pintura oblidada LA DESCOBERTA D’AQUESTA PINTURA DE GRAN FORMAT, arran d’una donació a l’Ajuntament de Lladó, és de gran importància, ja que es considerava perduda. Dades històriques La descoberta d’aquesta obra és molt significativa, ja que l’artista va tenir una mort prematura, i, consegüentment no se’n té una àmplia producció pictòrica. La peculiaritat de la pintura rau en el fet que l’artista va servir-se de gent del poble, com a models. Aquest fet va propiciar que el Dr. Joaquim Tremoleda proposés de fer un estudi de l’obra, per tal d’identificar la gent que s’hi representa i fer-ne un estudi històric. El pintor Marià Llavanera va néixer a Lladó l’any 1890 i morí en aquest mateix poble el 7 de novembre de 1927, quan només tenia 37 anys. Marià pertanyia a una família de propietaris rurals, i el seu avi el va fer hereu del seu patrimoni, centrat en diverses cases i propietats a Lladó i els seus entorns. Diagnosi i estat de conservació La tela va arribar a l’Ajuntament de Lladó plegada dins d’una bossa de supermercat. S’havia desplegat i tornat a plegar quatre vegades horitzontalment, amb la pintura cara endins. La manca d’un suport rígid (bastidor) i les circumstàncies d’emmagatzematge són les causes principals de les alteracions de la tela, especialment dels estrips que es repeteixen longitudinalment a la zona inferior de la tela i de les pèrdues i afebliment de la capa pictòrica. Les característiques de la tela del suport són les següents: una tela molt fina, d’una sola peça, amb un lligament de tafetà senzill i una densitat del teixit de 16 x 20 fils/cm, amb la torsió en Z. L’anàlisi comparativa de fibres indica que es tracta fils de fibres de cotó. Foto de la La principal problemàtica del suport, pintura amb llum a banda dels plecs marcats, era el gran rasant abans de la intervenció nombre d’estrips localitzats en el lateral dret inferior i altres que coincidien amb

RESCAT

Maria Sala i Maite Toneu, conservadores–restauradores de pintura sobre tela

un antic doblegament de la tela, i que s’anaven repetint sistemàticament, quasi en tota la llargada de l’obra. En aquests estrips, s’hi trobaven adherides, d’intervencions anteriors, cintes adhesives i papers. En el perímetre superior i inferior hi havia forats petits, probablement de gavarrots emprats per penjar la tela. En els laterals hi havia petits forats provocats per gavarrots, que entraven a la pintura uns 36 cm —en el lateral dret— i uns 16 cm —en el lateral esquerre. Així mateix, en el perímetre dels dos costats hi havia unes anelles

Fotografia digital d’IR abans de la intervenció

In situ. Durant el desplegament de la tela per a l’embalatge i trasllat

cosides, segurament per subjectar penjada l’obra. En el revers de la tela hi havia unes taques fosques i marques de clivelles, que coincidien amb les zones de les pèrdues i de les clivelles de les capes de preparació i pictòrica. Pel que fa la capa de preparació, aquesta és molt fina i tenia bona cohesió i adhesió amb la capa pictòrica, però amb al suport l’adhesió era feble. Les pèrdues i les zones amb clivelles coincidien amb la capa pictòrica. Aquesta capa també és molt prima i feta a l’oli, amb poca pinzellada. Presentava clivelles generalitzades en tota la superfície, aixecaments, pèrdues petites arreu i grans llacunes a la part superior i en el lateral esquerre. A la superfície, hi havia pols superficial i una capa de brutícia adherida, així com esquitxades de pintura. En el lateral esquerre hi havia una sèrie de números dibuixats, probablement del moment d’execució de l’obra. En general, podem valorar l’estat de conservació de la pintura com a deficient, sobretot pel que fa el suport. Procés de conservació–restauració Primerament, es va actuar d’urgència, in situ, un cop avaluat l’estat de conservació. Es va condicionar l’obra en espera de poder-la intervenir. La tela es va enrotllar en un cilindre de 40 cm de diàmetre, amb la pintura cara enfora, protegida amb paper neutre. El cilindre amb l’obra es va col·locar a sobre d’uns suports, per tal de mantenir la tela en suspensió. Amb aquest sistema d’embalatge, la pintura es va traslladar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). El procés es va iniciar amb una neteja suau en sec pel revers de la tela, amb aspiració controlada, acompanyada amb paletina. Es van retirar, mecànicament, la majoria de pedaços de tela; per eliminar els pedaços de paper i les restes de coles, s’hi va aplicar un gel d’aigua destil·lada i hidroxipropilcel·lulosa al 4%, en pes en aigua (4 g d’hidroxipropilcel·lulosa, enrasat amb aigua fins arribar als 100 ml) i es va fer la remoció amb bisturí.

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

Detall de les anelles laterals, abans de la intervenció

Detall del revers abans de la intervenció

Procés de restauració. Reforç de les sutures i empelts amb Tetex TR

La neteja de la superfície pictòrica es va fer primer en sec —amb pinzells i paletines suaus—, per retirar la pols i la brutícia superficial. Es va continuar amb la retirada de la brutícia més adherida i les restes de coles, amb una neteja química amb control del pH i de la conductivitat, feta a base d’una solució amortidora de pH (buffer) de 5,5, amb un 0’2% de quelant (citrat de triamoni). El procés de fixació de les capes pictòrica i de preparació es va fer en dues fases: una primera, de forma combinada o simultània amb la fase de neteja, en la qual es van fixar les zones amb poca adhesió, per evitar el risc de pèrdua amb l’acció de la neteja. I, la segona, de forma generalitzada, que es va fer per millorar el poder d’adhesió de les capes pictòrica i de preparació, amb la tela de suport. L’adhesiu de fixació seleccionat, després de diverses proves, és l’Acril® AC33 al 5% en pes, amb etanol, per la bona adhesió que ens aportava i pel fet de no deixar brillantors ni fer variacions cromàtiques. L’aplicació es va fer a pinzell, treballant els aixecaments allà on va ser necessari. La consolidació del suport es va fer de forma localitzada. Es van minimitzar les deformacions i els RESCAT

Durant els treballs de reintegració pictòrica

Procés de consolidació perimètrica. Aplicació de les bandes de tela

Muntatge de la tela en el bastidor per a exposar-la en el Museu de l’Empordà

www.centrederestauracio.gencat.cat/

Detall durant el muntatge de la tela en el nou bastidor

plecs, amb un sistema combinat d’aplicació de pes i humitat controlada, i amb el tensament de zones concretes de la tela. Les característiques fisicomecàniques de la tela van dificultar l’eliminació total de les deformacions, atès que uns dies després de tractar-les tenien tendència a recuperar la deformació. Va ser amb la tensió de la tela un cop muntada en el bastidor que es va aconseguir minimitzar-ho. El reforç del perímetre de la tela es va fer amb bandes de tela de lli, molt fina i de lligat similar a la tela original. Es va utilitzar l’adhesiu Lascaux® 498 20X, aplicat prèviament a la banda, per tal de reduir la quantitat d’adhesiu. Es va fer amb espàtula, a través d’una pantalla de tela de serigrafia, i es va deixar assecar. En el moment d’unir la banda de reforç al revers de la tela original, es va reactivar l’adhesiu amb isopropanol i es va aplicar pressió durant 30 minuts. A continuació, es va fer una sutura dels estrips i talls, amb cola d’esturió i midó de blat, i es van unir les dues vores dels talls —quan això va ser possible—, o bé es van reomplir els petits buits amb fibres de lli. A les zones amb pèrdues de tela més grans es van fer empelts de tela, preparada prèviament amb una capa de cola de pells, Lefranc & Bourgeois®, al 5%, en pes en aigua, i una capa de massilla tradicional de cola de RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles

pells i carbonat de calci (50 ml de cola de pells diluïda (1:9): 80 g. de blanc d’Espanya). Les zones grans consolidades es van reforçar amb teixit de polièster, Tetex® TR, preparat prèviament amb l’adhesiu Beva® 371, dissolt en ciclohexà (1:2), i aplicat en dues passades amb pistola i compressor. L’adhesió es va fer amb reactivació de l’adhesiu amb escalfor, per mitjà d’espàtula calenta o planxa. La presentació final del quadre es va fer seguint un criteri discernible de reintegració pictòrica en les llacunes grans, a base d’un plomejat amb aquarel·la, i prèviament anivellades la major part de les llacunes amb massilla tradicional. Per a exposar-la temporalment en el Museu de l’Empordà, abans del seu lloc definitiu a l’Ajuntament de Lladó, la tela es va desmuntar del bastidor de treball i es va traslladar, enrotllada en un cilindre de 50 cm de diàmetre. En el Museu es va muntar en el seu nou bastidor, d’alumini i fusta, de la casa Chassitech®, i en el revers s’hi va col·locar Tyvek® 1443, com a protecció.

La pintura exposada en el Museu de l’Empordà

Detalls després del procés de restauració

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: Pintura sobre tela | OBJECTE: Quadre MATERIAL / TÈCNICA: Oli sobre tela | TEMA: Les noces de Canà AUTOR: Marià Llavanera Miralles (Lladó, 1890–1927) | DATA / ÈPOCA: Principis segle XX. Abans de 1927 | DIMENSIONS: 2,55 x 4,80 m | LOCALITZACIÓ: Ajuntament de Lladó, Lladó (Alt Empordà) | PROCEDÈNCIA: Donació a l’Ajuntament, procedent de col·lecció particular | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 11892 | COORDINACIÓ: Maite Toneu | RESTAURACIÓ: Lourdes Domedel, Maria Sala i David Silvestre. Amb la col·laboració de M. José Piñeiros | ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2012-2013

RESCAT

UN LLIBRE PER LLEGIR

Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat

AADD Fundació Privada Sant Vicenç d’Estamariu, Sant Vicenç d’Estamariu, 2013, 123 p.

El procés de descobriment, protecció i restauració de les magnífiques pintures de Sant Vicenç d’Estamariu ha estat llarg, ple de reptes i entrebancs. Però s’ha recorregut un camí engrescador i amb final feliç. En un món en què l’entropia —i la seva manifestació humana, la deixadesa— semblen dominar-ho tot, canviar els destins que semblen inexorables fa renovar la confiança en el triomf de la il·lusió sobre les dificultats. Les pintures es van identificar el març de 1993, en el decurs d’una desembardissada de l’església, llavors sense coberta. Es veia només l’ull de santa Àgueda, però n’hi va haver prou per començar. La conjunció d’interessos públics i privats va ser capaç de conduir, poc a poc i amb bona lletra, el vaixell a port. Cal destacar la implicació sense reserves de Joan Planes, empresari fill del poble, i la competència excel·lent del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. Totes les etapes prèvies es van dur a terme amb paciència, confiant, una mica a cegues, que el resultat final valdria la pena: restauració de l’edifici, intervenció arqueològica i consolidació del suport pictòric. Finalment, va arribar l’hora feliç de la invenció, el redescobriment de l’apostolat, del mar de gel, dels peus del Pantocràtor. El llibre Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat és una crònica, parcial i apassionada, que recull tot allò que se n’ha derivat: estudis històrics, artístics i científics; tot el corpus de coneixements que donen dimensió i profunditat a la troballa. Els frescos de Sant Vicenç es presenten al món, doncs, ben acompanyats, amb ciència, context i un necessari vernís d’emoció. Albert Villaró, escriptor

Metalespaña’08: Congreso de Conservación y Restauración del Patrimonio Metálico. 10, 11 y 12 de Abril de 2008

Joaquín Barrio, Emilio Cano (Coord.) Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, 2008, 300 p. Publicació molt interessant que recull els resultats del congrés que es va celebrar al campus de la Universitat Autònoma de Madrid, amb l’objectiu de fomentar una gran trobada multidisciplinària de professionals dedicats a la investigació, en l’àmbit de la conservació i la restauració del patrimoni metàl·lic. El programa del congrés va tractar els temes següents: Tècniques d’Investigació del Patrimoni Metàl·lic; Conservació i Restauració del Patrimoni Metàl·lic Arqueològic; Conservació i Restauració del Patrimoni Metàl·lic Històric Artístic i Religiós, i Conservació i Restauració del Patrimoni Metàl·lic Científic, Industrial i Urbà. Dins d’aquest marc d’investigació es van seleccionar 30 ponències orals i 14 pòsters, i en aquests treballs es mostra com la ciència, la tecnologia i la restauració conflueixen en pro de la conservació del patrimoni metàl·lic, per tal de descobrir el seu valor històric, estètic i didàctic, i fer possible que aquest es difongui a la societat. La publicació de les actes i, per tant, la publicació dels treballs científics dels participants del congrés, va ser, sens dubte, el resultat de la voluntat divulgativa i multidisciplinària d’aquest congrés, que agrupava diversos centres públics d’investigació, universitats, museus, centres de restauració, empreses i doctorands, que volien fer pública la seva tasca investigadora, per tal d’educar i sensibilitzar la societat envers la necessitat de la conservació del patrimoni metàl·lic. Dins de les 30 comunicacions transcrites a les actes, hi trobem articles de figures internacionals destacables, com el Dr. Christian Degrigny, el Dr. William Mourey i el Dr. Marco Ferretti, que se’ls va convidar al congrés tant per aconseguir una major projecció internacional d’aquest, com per animar que a partir d’aquest primer congrés sobre patrimoni metàl·lic, s’iniciï una major col·laboració entre els diversos professionals, i que s’estableixin xarxes interdisciplinàries també entre països i institucions diverses. Sílvia Marín, conservadorarestauradora

www.centrederestauracio.gencat.cat/

RESCAT

CRBMC. CENTRE DE RESTAURACIÓ DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA C. Arnau Cadell, 30 - 08197 Valldoreix Tel. 935 902 970 - Fax 935 902 971 crbmc.cultura@gencat.cat www.centrederestauracio.gencat.cat

EDITA Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya DIRECCIÓ Àngels Solé CONSELL DE REDACCIÓ Esther Gual, M. Àngels Jorba, Josep Paret, Àngels Planell,

Pere Rovira, Mònica Salas, Àngels Solé i Maite Toneu COORDINACIÓ GENERAL Àngels Planell TEXTOS Els seus autors CORRECCIÓ DE TEXTOS Àngels Planell FOTOGRAFIES Ramon Maroto (CRBMC) i els seus autors DOCUMENTACIÓ Àngels Planell i Mònica Salas DISSENY GRÀFIC ORIGINAL ciklic. www.ciklic.com FOTO PORTADA Detall dels treballs de neteja de la portalada de l’església

de l’Assumpció de Cóll. Foto: Elena Iglesias DIPÒSIT LEGAL B-13.856-2012 ISSN EDICIÓ INTERNET 2013-3251

Títol Clau: Rescat (Barcelona, Internet) Títol abreviat: Rescat (Barc., Internet)