Vivim d'un silenci. Debats sobre Música a València by pensare cartoneras

VIVIM d'un SILENCI camins i debats de la música a valència

Pensaré Cartoneras és un principi d'existència, és també una aposta. Es tracta de visibilitzar textos de marges en formats de marges. El material reciclable és tant el recipient –la vida del cartró– com el contingut –la vida en els textos–. Les idees poden ser també reciclables, viatgeres i s'han d'apropiar. Per això els textos són reproduïbles, oberts, manipulables sota una idea ja coneguda: “text global, tapa local”. El projecte naix d'un impuls per a una pràctica/teòrica de la vida digna. Els textos aquí són una forma d'aquest interès per construir coneixements junt/ amb/ para/ entre els moviments crítics d'allò social que aposten per l'autonomia. Autonomia (pràctica–paraula– concepte–límit), que no ve del grec si no del llenguatge comú que compartim aquells que diem estar “a baix i a l'esquerra”.

Pensaré Cartoneras publica amb llicència Creative Commons CC-BY-NC-SA Reconeixement – NoComercial – CompartirIgual :

Els textos han estat publicats amb permís de les autores. Versió descarregable en PDF disponible en línia.

pensarecartoneras.wordpress.com pensarecartoneras@gmail.com

BIAR (Sud) juny 2016

Arrels Marí / entrevista a rafa xambó 5

nous aires zahinos / el momento clave de la música en valenciano 11 Müller i ribera / la música en valencià mostra múscul al festivern 15

industria ribera / la 'indústria cultural' en la música en valencià 17 aliaga / vida i no pocs miracles (amb matisos) de la música valenciana 21 ¿un debat sobre la música en valència? Qüestionari obert 25

Escletxes Palacios / Testimoni 37 4 veus / sostres de cristall i formigó 39 artés / desescolarització de la música en valencià 43 lo que ix artés / DIT: Fem-ho juntes 49

Una invitació a Llegir: vivim d'un silenci El tema que inicia la indagació d'aquest llibre és un tema amplament debatut als camps de xufes històrics. és una pregunta per la supervivència de la industria, els ambients en xarxa de les cultures populars que s'ajuden i es sostenen en estructures que alternen memòria llarga i curta, amb remescles i reciclatges dels materials disponibles. Tot emergint d'unes formes de vida concretes lligades a un territori i els seus condicionants. En el procés de preparar aquesta recopilació ens han preguntat perquè parlar ara de la música en valencià, justament ara que pareix que tots tenim compromís amb la llengua. ens pregunten si pensem que es mou alguna cosa i nosaltres diem que estem farts que es moguen les mateixes coses de sempre. fa uns anys que el panorama de la música en valencià més visible ha estat molt uniform i identificable, creador d'una identitat en “lluita permanent” que genera un relat alienant i educa subjectivitats en una exagerada (i netament buida) atmòsfera de resistència. ara que estem compromesos pareix que la cosa no anirà a millor i les propostes interessants seguiran anant pel subsol: es veu que a un país normal la lluita no és necessària, que tots consumirem (fins a morir) cultura “pacificada”. Si salvem açò, salvarem també allò? salvem lo atre? En línia amb el que vol ser la lectura que us proposem, enumerem algunes qüestions sobre els límits de la llengua, sense aprofundir: – Seguim sense abordar o resoldre què ha ocorregut amb els valencians de segona o tercera generació que segueixen sense sentir cap vinculació amb el valencià.seguim podent dir què és veritablement valencià?

- La vergonya i/o repressió que els valencianoparlants han patit al llarg de la història no ens han d'impossibilitar a reconéixer la violència que viuen avui tantes persones al nostre entorn, d'un grau molt superior al que vivim els valencianoparlants pel fet de ser-ho. - Normalitzar és assajar la mort. la normalització és una eina per a la uniformització que necessiten les lògiques dels diners. - Yecla (murcia) té una pedania valencianoparlant, diuen asul (i no blau), i ara (2015) la AVL els prepara per al mitjà de la JUNTA / QUALIFICADORA / de CONEIXEMENTS per tal que aprenguen “millor” com han de parlar la seua llengua. Tot i que aquesta publicació es fa amb consciencia de la vergonya patida i acumulada pels nostres majors, el tema de l'auto odi valencià es complicat i no el tractarem directament. vegem necessari dir que les forces per a reivindicar son limitades, i si no deixem d'imaginar-nos com a oprimits per la llengua, i inserim aquella opressió dins d'un conjunt global d'opressions sistemàtiques, obviarem patiments molt més grans que es donen ara i ací. Volem estar alerta de la insensibilització que l'enunciació d'aquella antiga vergonya suposa cap a altres menys privilegiats, per guardar memòria del sofert pels nostres majors i respectar els que ara sofreixen. Parlant clar, estem cansades que la identitat cultural s'utilitze com una eina per controlar la lleialtat d'una part del panorama musical que resulta repetitiu, avorrit i ridiculament compromés amb una llengua impostadament correcta. La correcció ens avorreix, perquè no es vida sinó imperi.

Les llengües que ens envolten s'han desenvolupat d'em-peus d'una història imperial i als vassalls no els ha quedat una altra que fer seua la llengua. a un món post-colonial, que es dessagna en migracions impossibles, d'es d'aquest raconet de l'europa privilegiada, més ens val estar oberts a provar els límits del que construïm com a cultura. La nostra realitat cultural i musical és molt més rica del que ens hem acostumat a vore. Ahi tenim les bandes de poble i les xarangues. I d'això ens parlen iniciatives de trobades comunes i culturals com el Tremenda Femfest, el treball de Fusa Activa, el reventar de Batallar/ Batallem , la xarxa de DIT, les desenes de grups de treball de base i la dotzena d'anti/festivals de poble. Les Pensaré ens definim mestisses. sense pertinença més que a les dispostes a mirar als seus propis cossos tot el mal del que participen. Amb tota l'estima cap a la nostra llengua i l'amor dels qui la parlaren abans que nosaltres, ja no es hora d'alimentar el relat de resistència heroica de la música en valencià, ara ens toca veure on estem i on podem estar. Com deien les companyes de CAVAL (Comunitat Autònoma Valenciana), no #éselmoment (de la música o de la política, fent referència al lema electoral valencià) sino que -a la lluita- és tot moment. A un país normal cantarem totes en valencià... a un país divers cantarem xurro, castrapo y catanyol!

Pensaré i amigues, Hort del mestre Juny del 2016

ARRELS JAIME MARÍ PEÑA

ENTREVISTA RAFA XAMBÓ Escola Valenciana ha sigut un moviment amb dos components molt clars. D’una banda un component proactiu de defensa de l’escola i de defensa de l’escola democràtica, innovadora, participativa, etc. També la defensa de l’ensenyament en la pròpia llengua, la defensa de la llengua amenaçada en este cas en el Pais Valencià, que és la pròpia i no la llengua hegemònica de l’Estat, que és el castellà. Per tant, la reivindicació d’Escola Valenciana no és una reivindicació limitada a la qüestió lingüística, sinó que s’engloba d’una perspectiva del que podríem dir la tradició progressista dels mestres, de l’Institut Lliure d’Ensenyament de la República, l’Institut Rosa Sensat, la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire de Brasil, les experiències d’un ensenyament arrelat al medi i a la pròpia realitat, etc. Tota eixa qüestió que connecta amb l’esperit de les escoles d’estiu de finals del franquisme i de la Transició i l'Escola de Formació dels Mestres quan el Ministeri d’Educació passava de totes eixes coses. És a dir, un esforç de renovació pedagògica i d’actualització i reedició del model clàssic d'escola. I això, clar, està inseparablement unit al moviment valencianista, és a dir, un moviment amb un component cultural important de reivindicació de la pròpia llengua, de la pròpia historia, de la pròpia cultura, etc., que ha estat esborrada i negada per l’Estat i pel franquisme. Per a la gent més jove això costa a vegades de pillar però, per exemple, en un llibre de Batxillerat de literatura només hi havia una pàgina en la que parlava de la Reinaxença catalana, no de la valenciana (és a dir: Àngel Guimerà i dos o tres més), i una pàgina en la que, en el Renaiximent, es parlava d’Ausiàs March i ja està. Eixa era la nostra realitat. Aleshores, clar, s’havia construït això que deia no sé qui

en una cançó: que ens han fet creure que la nostra història és la d’ells. Aleshores, el moviment d'Escola Valenciana s'insereix dins d’eixe altre moviment que és el valencianisme: un moviment clarament democràtic, antifranquista i, per tant, diguem-ne, la pota necessària que connecta amb les reivindicacions obreres, és a dir, amb totes les lluites de classe. (de fet, Comissions Obreres es va crear al Pais Valencià en la seu de Lo Rat Penat quan no era la cosa infecta i reaccionària que després ha sigut, és a dir, quan era el lloc on Enric Valor i Carles Salvador donaven classes de valencià). El valencianisme polític, diguem-ne, fracassa en una primera època per l’acció decidida del Partit Socialista, que posa el sostre del cinc per cent. La primera Unitat del Poble Valencià va traure proporcionalment més vots que Esquerra Republicana, però Esquerra Republicana si que entrava en el Parlament de Catalunya i ací l’Unitat del Poble Valencià es quedava fora. I quedar-se fora és no existir. Aleshores, tot això que s’havia gestat… Aquells que eren els xiquets en aquesta època després seran els mestres i els pares. I, diguem-ne, la llei d’ús d’ensenyament dona una cobertura institucional, legal, a l’ensenyament del valencià i en valencià. Hi havia hagut algunes escoles prèviament, encara als finals del franquisme o en la primera transició: l’escola La Gavina, La Masia, totes aquelles escoles que eren cooperatives de mestres que havien posat en marxa l’ensenyament alternatiu a l’ensenyament de l’Estat, en valencià. Tot això fructifica d’alguna manera en l’Escola Valenciana, que no és només un moviment de mestres, sinó també de pares i mares, de productors de cultura, d'escriptors, artistes, músics. Tot el món que forma part d’eixe conglomerat que és el valencianisme cultual, de reivindicacions més transversals, més acceptades per tots, impepinablement democràtiques. En els pobles fins i tot regidors del Partit Popular donava suport a l’Escola Valenciana perquè autoritzaven

els encontres, etc. Precisament perquè es movien en un espai de democràcia indiscutible i, per tant, no era el programa de ningun partit. Bé. És en eixe context de finals del franquisme, ja clarament en la Transició, que la música en valencià entra en barrena. Guanyen els socialistes i es posa de moda La Movida Madrileña, que fomenta una determinada concepció de la realitat lúdica, divertida, alegre, etc. I clar, els cantautors de la època immediatament anterior no eren ben rebuts perquè eren crítics, exigien pensar, reflexionar, recordaven el que havia sigut la època immediatament anterior, les misèries de molts dels nous dirigents polítics quan, per a tenir auditori, tenien que anar als concerts i posar-se en la primera fila per a què se’ls vejera perquè ells eren clandestins i l’única manera de poder expressar determinades reivindicacions era a través de les cançons. El triomf, diguem-ne, del consumisme, del ji-ji-ja-ja, del què guay, qué bonito, d'aquell ministre Solchaga que deia que “en Espanya qui no es feia ric era perquè no volia”, de la cultura del ladrillazo, (que ja imposava el Partit Socialista, no ha sigut d’ara). Tot això va generar un tipus de música anodina des del punt de vista dels discursos. N’hi ha algunes coses bones: curiosament, aquells que tenen més consciència política. Per exemple, Radio Futura, un dels pocs grups que parla de la Guerra Civil i que recupera poesia culta i utilitza referents filosòfics. A partir dels anys vuitanta i durant la dècada dels vuitanta i dels noranta la música en valencià está desapareguda, i això té molt a veure amb l’actitud del propi govern, el foment d’un determinat tipus d’entreteniment i la pèrdua de relació entre una generació i la següent. Vint anys després començen a vore-se els efectes d’Escola Valenciana, i a partir dels noranta molt avançats és quan ja comença a haver joves que han fet tot l’ensenyament en valencià i que ja tenen una concepció no-diglòssica, no-subordinada, de la llengua i al fer música canten en la seua llengua. Ací el que fa Escola Valenciana és immediatament donar tot el suport que pot i animar i estimular.

I una volta Escola Valenciana, als anys 2000, té eixe reconeixement econòmic per part de les institucions en forma de subvencions... Rafa Xambó: Mol poquet, eh? Mentre dura el PP Escola Valenciana no té pràcticament un xavo i rep ajuda d’alguns ajuntaments de l'oposició, que són molt poquets. I després de l’esforç de tota la gent, de tots els socis, amb les cotitzacions, amb els llibres que trauen... Identifiques un canvi en Escola Valenciana des dels anys 80-90 respecte als anys 2000? Rafa Xambó: Jo crec que, més que un canvi, el que s’experimenta és una fortalesa, és a dir: Escola Valenciana, que al principi era la Coordinadora d’Associacions de pares i mestres per l’ensenyament en valencià, ha pres, diguem-ne, volada perquè han sabut gestionar d’una manera molt transparent, democràtica, oberta, participativa i molt inclusiva, és a dir, que tot el món que vullga participar i que estiga per fomentar una escola lliure, crítica i en valencià és benvingut. I tot això va madurant de tal manera que en els anys 2000, quan ja comencen a veure’s els efectes de les trobades i quan aquestes comencen a fer-se cada vegada més massives, és quan Escola Valenciana comença a agafar més força i, fins i tot, n’hi ha un moment, fins a la caiguda del PP, que la Conselleria d’Educació alternativa és Escola Valenciana, claríssimament, perquè es l’única que pot reunir tota la diversitat ideològica de l’oposició al règim del PP. És a dir, això no és un sindicat: estan els de CCOO, els d’UGT, les associacions de pares, així com els diferents territoris, tot tranquil·lament connectat. I això dona eixa potència. Parlant directament de la música, Escola Valenciana no s'havia plantejat res. Som els músics, el Col·lectiu Ovidi Montllor, els que anem a Escola Valenciana i els diguem: «És molt necessari que vosaltres ajudeu». Som nosaltres els que ho demanem. Per què? Perquè estem en un desert de públic i, si no es formen els públics no tenim futur de la música en

valencià. I els públics es formen en l'adolescència... Aleshores som nosaltres els que demanem, en primer lloc, que simpliquen i que donen un premi als Premis Ovidi i que a les trobades hi haja sempre actuacions i música en valencià més enllà de Dani Miquel. No infravalorem als xiquets i no infravalorem que allí no només n’hi ha xiquets. N’hi ha pares també… i pares de trenta anys que els agrada la música i que poden gaudir perfectament amb un grup de folk o de rock. Som nosaltres els que els ho reclamem, perquè ells estan a la seua amb la importància de l'escola i la normalització, i nosaltres som els que els diguem que la música és molt important per a la normalització, un instrument molt fàcil per entrar als xiquets. I quan veuen l'efecte demostració que és Obrint Pas, que hi ha molta gent castellanoparlant que els segueix, que la llengua ja no és un obstacle per a seguir grups de música en valencià, doncs ells mateixos es consciencien i se n'adonen que paga la pena donar suport. O siga, que és el Col·lectiu Ovidi Montllor el que busca a Escola Valenciana. A principis dels 2000? Rafa Xambó: En el 2005, que és quan es van fer els 1ers Premis Ovidi. Ha passat el temps i ha canviat el panorama polític i institucional. En eixe sentit, quin creus que és el paper del Col·lectiu Ovidi Montllor respecte a altres tipus d'associacions o centres com ara centres autogestionats o altres tipus de formacions? Rafa Xambó: Tota pedra fa paret. Jo he tocat en centres autogestionats, al carrer, a una escola i, durant l'anti-franquisme, a esglésies o on fera falta. És a dir, jo no crec que l'èxit de la música en valencià siga un mèrit atribuïble a Escola Valenciana. Escola Valenciana ha ajudat, i molt bé que haja ajudat, però l'èxit no depèn d'ells, l'èxit ha sigut més col·lectiu i social, un èxit que demostra la vitalitat de la nostra societat, una societat

plena de músics, on pegues una patà i te n'ixen un grapat. En el moment que la visió de la pròpia cultura s'ha començat a veure d'una manera més normal i no d'una manera esclava o subordinada a la cultura espanyola, la gent s'ha plantejat d'una manera natural fer un treball cultural en valencià fins i tot d'una manera no massa crítica, és a dir, hi ha grups de pop en valencià que jo no els veig la crítica per cap lloc, i no em sap malament, o siga, ha d'haver de tot i em sembla fantàstic, però és més un èxit col·lectiu del propi funcionament de les dinàmiques socials, de la reivindicació lingüística, de les polítiues institucionals. Això el que demostra és que els valencians som capaços de fer molt amb molt poc. Hem tingut una Llei de l'Ús del Valencià que no garantia res, i no obstant això hem aconseguit mantenir un nivell d'ensenyament en valencià bastant apreciable contra les polítiques contràries del PP. Això és el que ha passat amb la música. I també ha passat una altra cosa molt important, i és que han desaparegut els principals controls industrials de la música. Fins als anys noranta avançats per a fer un disc necessitaves un pastó, amb una discogràfica i un estudi analògic de gravació. Normalment, els músics no són gent rica, i per això només tenien possibilitat de gravar i aparéixer als vinils aquells que fitxaven les discogràfiques que, per la seua banda, orientaven els gustos i seleccionaven. Després, quan apareix el cassette i el cd, encara estem amb la gravació analògica. L'any 92, Bustamante i jo férem Ciutat Magnètica a un estudi de gravació del barri del Carme, amb un sistema molt complicat de barreig simultani i molt a pèl. Eixe disc es fa perquè aconseguim mig milió de pessetes, és a dir, 3000 euros d'ara (però en aquella època mig milió de pessetes era molt més que ara), de Música92, que era un muntatge que havia fet el P.Socialista des de la Conselleria e Cultura. Vam anar i vam veure que s'ho gastaven tot en concerts d'oboe i, bé, Bustamante tenia el pedigrí dels discos que havia tret, així que ens donaren la pasta i el vam poder fer.

NOUS AIRES Álex Zahinos

El momento clave de la música en valenciano Cada época tiene su debate», expresa Joan Gregori, de la promotora de conciertos Pro21. «En los últimos años, el asunto central de la música en valenciano era el de la resistencia y la autogestión, y ahora...», reflexiona el promotor. Ahora, tras un concierto multitudinario en la plaza de toros, los músicos de la escena valenciana acabaron en Facebook debatiendo por qué en ese concierto no había más bandas de nuevo cuño y más estilos representados. Más allá de la discusión, lo que estaban poniendo de relieve era que los grupos se han multiplicado y con ellos los géneros. En la red social, el músico Miquel Landete, Senior, enumeró algunos de esos nuevos conjuntos: «Mai Mai, Tardor, Mi Sostingut, Gener, ESIR, Mox Nox, Geografies, Ona Nua, Inèrcia, Júlia, Deliri, Novembre Elèctric, We Are Not Brothers, Mox...». Fuera de la web, Kiko Tur, vocalista del grupo Aspencat, apunta que «esos son los que le gustan a él, pero hay muchos más en otros estilos». Ambos coinciden en que el paisaje es bien distinto al de hace dos décadas. «La peor producción de ahora es la mejor de hace diez años», afirma Joan Gregori, quien asistido desde su promotora Pro21, fundada en 1999, a esta explosión de bandas en lengua propia. Estilísticamente, dice Gregori, «se pasó del ska a la música festiva y el circuito ha ido mostrando cada vez más aperturismo, incluyendo también grupos que cantan en castellano, como La Raíz».

De golpe pone sobre la mesa la discusión sobre si existe una escena en valenciano y otra en castellano, separadas pero juntas, compartiendo territorio. «Cuando hablamos de música en valenciano parece que nos refiramos a un género cuando es una lengua; cada uno tiene sus referentes y su estilo», opina Carles Chiner, líder de Gener, ganador de un Premi Ovidi en la última edición. «Prefiero hablar de música valenciana. La música en valenciano es una etiqueta, hay muchos grupos tocando fuera del estilo reivindicativo», coincide Carme Laguarda, socia de la productora Mésdemil, que en estos ocho años de vida ha editado más de un centenar de discos «sin filtros de lengua ni de estilo». En la afirmación de Laguarda está implícita la asociación entre música en valenciano y mensaje político, algo que ha ocurrido en las últimas décadas en un ecosistema dominado por bandas de skarock como Obrint Pas o La Gossa Sorda, o cantautores como Pau Alabajos. «Había más grupos, pero es cierto que si te asociabas al mensaje de hacer país y hacías esa música había un mercado», manifiesta Landete, quien confiesa no haberse sentido «integrado en esa escena». «Nuestros referentes vienen del extranjero y nos dimos cuenta de que nos sentíamos mejor cantando en valenciano», señala Pau Camps, guitarrista de Smoking Souls, una de esas nuevas bandas que encuentra «cada vez más público cada vez más lejos de casa». Algo parecido les sucedió a Júlia, grupo de Alcoi que debutó discográficamente el año pasado. «No había muchos grupos aquí que me llamaran la atención y no entendíamos por qué», cuenta Estela Tormo, líder del grupo, que adaptó sus «influencias anglosajonas» a la música «en la que soñaba».

Si bien es difícil encontrar cuándo se produjo el punto de inflexión, es más fácil detectar los factores de esta primavera. «Hay tres patas fundamentales», estima Tur: «La primera sería la escuela en valenciano, que ha provocado una generación permeable; otra son entidades que programaron durante la travesía por el desierto, como Acció Cultural o Escola Valenciana; y por último los músicos que han mantenido la llama». Cuando habla de «la travesía por el desierto» se refiere a la falta de apoyo de las instituciones durante los años del PP en el gobierno. Ahora que se menta a las asociaciones, ha sido una de ellas la que ha hecho de bisagra para el debate. «Nosotros queríamos un homenaje a los músicos que han luchado por la lengua y la cultura en los últimos veinte años», justifica Toni Gisbert, secretario de Acció Cultural, organizadora del concierto del pasado 23 de abril. En el futuro, admite Gisbert, el sector tiene que ir hacia la «transversalidad» de géneros. El Col·lectiu Ovidi Montllor nació para eso, precisamente. Responsables de los premios anuales de música en valenciano, su presidente, Manolo Miralles, cofundador de Al Tall, apunta que la vocación es «representar a la gran mayoría» de músicos. «El panorama es diferente ahora: tenemos un gobierno que habla en valenciano. Hay que reformular la lucha», opina Landete. «Hay un techo de cristal que es la falta de un espacio comunicativo. Las instituciones tienen que cubrir el papel ayudando a que los festivales arriesguen en sus propuestas hacia otros estilos», abunda Gregori. «Hay festivales internacionales en todo el territorio que están siendo subvencionados, y tendrían que programar a cambio un mínimo de grupos del territorio», concreta Tormo. Si el papel de la Administración se antoja clave para el sector, también se apunta que «el reto es que se implique, no que tutele,

que pongan condiciones para la industria», según Chiner. Esa industria debería luego caminar por sí misma «hacia la profesionalización y consolidación fiscal» de sus protagonistas. «Hace falta una feria profesional», reclama Laguarda desde Mésdemil. En realidad lo que demanda es que se potencie algo que ya existe, el Trovam! de Castelló, un lugar de encuentro para productores, promotores, estudios y músicos. «El pasado año fue el primer año sin pérdidas para nosotros, hemos trabajado en condiciones muy precarias», lamenta Laguarda, que señala la fragilidad de la industria, pese a que «ahora haya más producción que nunca». «Estamos en un momento de mucha responsabilidad, de ir sentando las bases con solidez», aporta Gregori. En la plaza se mostró el público y en las redes los músicos reflejaron que el debate ha cambiado: ya no se trata de resistir, sino de construir.

Publicat originalment a Levante-emv Primer de maig de 2016

SERGI MÜLLER I RAIMON RIBERA

LA MÚSICA EN VALENCIÀ MOSTRA MÚSCUL AL FESTIVERN Gener 2015 / Anys fa que la gent feia burla de qui els dies abans de cap d’any demanàvem a familiars propers algunes coses que ens feien falta per muntar l’acampada al Festivern. Llavors allò que coneguem com ‘La Música en Valencià’ era poc més que un reducte cultural de l’esquerra independentista, fora del qual a dures penes algú podia poc més que reconèixer el nom d’alguns grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas. El final del 2015 i l’entrada al 2016 han demostrat que aquells temps queden lluny, molt lluny. Així ho demostra el Sold Out que han hagut de penjar en aquesta edició del Festivern —l’onzena— que s’organitza anualment per celebrar el cap d’any a les comarques centrals valencianes. Més de 10.000 persones cada dia han participat enguany d’aquest esdeveniment que definitivament es consolida com una de les ofertes preferides per a molts joves, no només valencians, que es reuneixen per celebrar el final de l’any entre amics i coneguts i rebre el nou amb la música en directe d’alguns dels seus grups preferits, com La Gossa Sorda —el seu últim Festivern, ja que fa temps que han anunciat la seua retirada dels escenaris—, Boikot, Aspencat o Juantxo Skalari, la presència dels quals al festival ha servit perquè milers de persones assentaren les seues tendes de campanya a Tavernes de la Valldigna, on es venen celebrant les últimes edicions del festival. A banda dels concerts, el Festivern ha tornat a comptar amb una gran quantitat d’activitats que s’han celebrat al llarg dels dies que ha durat festival, entre les quals es poden trobar campionats de pilota valenciana, futbet o bàsquet, a més del concurs de paelles que se celebrà a la plaça del poble o el Triatló Internacional de Pingüins que el dia 26 de

desembre va servir, com cada any, d’escalfament per al festival. Amb aquesta edició, en la qual ha sigut necessari ampliar la carpa en la qual es realitzaven els concerts i habilitar zones d’acampada no previstes degut a l’afluència massiva de públic que ha rebut la capital de la Valldigna, s’ha demostrat el que de manera no tant evident ja s’intuïa: que la Música en Valencià comença a tindre múscul social suficient com per fer-se un espai en el panorama de l’oci al País Valencià. S’evidencia així la capacitat de penetració que ha tingut en els darrers anys entre els joves valencians, que ha conformat un públic heterogeni pel que fa a ideologies i sensibilitats nacionals, deixant enrere —voluntàriament o involuntària— l’entramat underground que l’havia caracteritzat en un primer moment i l’estret vincle que mantenia amb la militància de l’esquerra independentista. Sembla que amb això, com es ve dient des de fa anys, la Música en Valencià es normalitza, i el Festivern, una de les tres grans fites anuals (juntament amb el Concert de Falles i el Feslloch, el festival de la música en valencià, tots dos organitzats per Escola Valenciana), no és cap excepció, sinó més bé el reflex de com una xarxa cultural humil i — diem-ho— precària ha anat assumint les dinàmiques de qualsevol altra indústria. Sense malícia i —per què no dir-ho?— amb tristesa: hi ha millor metàfora per il·lustrar la deriva de la indústria que el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig (PSOE) entregant el Premi Ovidi Montllor honorífic a la millor trajectòria als quasi-responsables de tota una generació de catalanisme cultural i polític, com són els Obrint Pas, i amb les corresponents declaracions del seu dolçainer Miquel Gironés: “potser el país ja no necessita lletres i cançons reivindicatives, potser ara la normalitat que ens cal és cantar sobre les persones, sobre l’amor i la pau…”? Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià 3 Gener del 2016

INDUSTRIA RAIMON RIBERA

LA 'INDÚSTRIA CULTURAL' EN LA MÚSICA EN VALENCIÀ Octubre 2014/ Des d’uns anys enrere la indústria musical al País Valencià ha viscut un creixement inexorable que ha multiplicat any rere any la seua producció. Això s’ha traduït en certa 'normalització lingüística' i en certa visibilització de col·lectius culturals i socials que fins ara havien estat marginats i se’ls havia negat el seu espai públic. Això implica que hem vist com una generació de joves —en què m’inscric—, que havia crescut amb Obrint Pas, ha passat a ocupar els escenaris, els carrers i les sales de pobles i ciutats del País Valencià, fent que proliferaren així desenes de grups i multiplicant-se any rere any la producció de discs i la quantitat de concerts. Si això ha estat possible, segons la lectura que jo faig, és gràcies a l’aposta que ha fet Escola Valenciana amb la música, donant cabuda als nostres grups al Disc de la Música en Valencià, als concerts de La Gira o al Feslloch, que ha estat el festival de referència que ha marcat les tendències. Ara bé, si quantitativament és evident que l’estat de salut de la música en valencià és òptim, quin és l’estat qualitativament parlant? O el que és el mateix, la indústria cultural està 'sana', però la cultura en si ho està? En aquesta doble vessant hi ha dos elements que entren en joc, per una banda el paper de l’esmentada Escola Valenciana, que és qui ha tingut els mitjans econòmics i les infraestructures per potenciar l’escena —és a dir, ha fet la funció de l’estat—, i per altra banda el paper que ha tingut la crítica musical en l’escena, o més bé l’absència d’aquesta.

Però anem a l’origen. Seria necessari recordar que si la música en valencià ha tingut les vies que ha tingut per créixer ha sigut gràcies al camí obert pels qui han estat els tres pilars sobre els quals s’ha construït l’escena: Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata Sound System: pioners, continuadors i renovadors respectivament. La possibilitat d’expansió ha vingut ja donada per la decisió d’Escola Valenciana d’apostar per la música en valencià com a instrument de normalització lingüística, i la manera com ho ha fet ha sigut, generalment, potenciant un perfil musical molt determinat i bastant restringit, a saber, aquells 'deixebles' de l’ska-rock que començaren a mitjan dels anys 90 els Obrint Pas i que han estat els teloners eterns d’aquesta 'Santa Trinitat 2.0' —apel·lant a aquella fórmula que als anys 80 referia al trident Fuster, Estellés i Guarner—. L’estratègia era senzilla: no fer cap aposta arriscada, no aportar res nou a l’escena, no destacar ni a nivell líric ni musical, només fer-ho distint per continuar essent el mateix que ara ja funciona. La conseqüència: una escena 'underground' dins d’una cultura que ja era marginal en si. Una sèrie de grups heterodoxes en formes i contingut, d’una gran qualitat musical alguns, menys altres, que han estat condemnats a l’oblit i fins i tot a la desaparició, com podria ser el funest cas de 121dB, un dels grups 'indie' més interessants de l’escena valenciana. Per altra banda: la crítica. No hem tingut una crítica musical seriosa — amb comptades excepcions, que n'hi ha—, això és que no hem sigut capaços d’articular-la, que no hem actuat com a treballadors culturals en un cercle tan reduït com aquest, lligat amb tantes complicitats personals, molt més que professionals o econòmiques, que no ha permés una crítica independent i lliure. La crítica —o l’elegia— s’ha fet moltes vegades des de dins de l’escena i amb poca perspectiva, i jo el primer. El que hem tingut de mitjans 'especialitzats' al País Valencià ha sigut escàs i viciat i com a conseqüència s’ha encarregat

generalment molt més de fer promoció i publicitat que no crítica. Tant Enderrock (pionera al Principat), com les autòctones TresDeu o Sons de Xaloc, per citar els casos més coneguts, han escollit funcionar com una mena de plataforma publicitària i de difusió dels grups sense servir com a eina d’opinió pública. Les conseqüències d’això han estat nefastes. La indústria discogràfica, sense pressió per cap banda —pressió cultural, que no econòmica—, ha publicat sense discriminar la qualitat dels treballs. Havent vist una gran eixida als grups incipients, que projectats a través dels mitjans del 'gènere' s’han fet lloc als grans cartells, han vist aquestes apostes sense gran risc, i sense necessitat de fer grans inversions pel model de producció escollit, amb un finançament mixt entre l’autor i la discogràfica i una distribució enfocada generalment al directe. La conseqüència de tot això és un gran ventall de grups que no mobilitzen públic i que no generen pràcticament moviment econòmic per la falta de reclams atractius, tot amb alguna excepció. Ara, doncs, s’obri una incògnita. Què passarà a mitjà-llarg termini, després que dos dels pilars 'històrics' (Obrint Pas i Orxata Sound System) han fet efectiva la seua retirada? Hi ha Aspencat, que es podria dir que s’ha postulat com una de les alternatives més, diríem, 'rendibles' per a la indústria, però més enllà d’això, l’immobilisme a què ha estat sotmesa l’escena ha fet que no hagen emergit grups amb la potència dels que ara pleguen, amb això vull dir que siguen capaços de mobilitzar públic, i no és perquè no hi haja qualitat —We Are Not Brothers, Arthur Caravan, el tàndem que han format per a Wegener amb Hugo Mas, El Diluvi, Senior i el Cor Brutal, Mi Sostingut, etc.— sinó perquè han quedat arraconats per una indústria que s’està consumint a ella mateixa, i el que és més curiós encara, precisament aquests grups, que han optat per un llenguatge i una estètica 'nosubversiva', o almenys no s’autodefineixen com a tal, han acabat

essent més subversius que no els grups que tenen aquesta com a finalitat última. En tot cas: que caldria precisar moltes coses, detallar esdeveniments, aprofundir en molts aspectes dels esmentats? Evidentment. Que no faig justícia amb moltes organitzacions, col·lectius i entitats que han servit per vertebrar el País? Ho sé i demane disculpes des de ja, entre elles a Escola Valenciana, que tot i considerar que aquesta estratègia no ha estat encertada, és una entitat imprescindible per a la societat valenciana. La qüestió de fons que ací m’agradaria plantejar no és més que la següent: quin model de cultura volem i quina indústria cultural estem creant? Som conscients que hem creat en la nostra música 'la gran indústria del consum anticapitalista'? Que hem oblidat que la música és abans música i lletra que no pamflet polític, i que el fet de fer bona música no impedeix fer-la pamfletària?

Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià 16 octubre del 2014

XAVIER ALIAGA

VIDA I NO POCS MIRACLES (AMB MATISOS) DE LA MÚSICA VALENCIANA M'arribava amb retard l'article de Raimon Ribera, «La indústria cultural en la música en valencià». on reflecteix algunes realitats més o menys incòmodes de l'escena. Molts dels temes plantejats ja han estat motiu de debat entre professionals i mitjans de comunicació a taules rodones de festivals com ara Trovam i Feslloch. Ribera posa l'accent en què un pilar de la promoció musical, Escola Valenciana, ha bolcat els esforços en una part determinada de l'escena, la generada seguint l'estel de fusió combativa d'Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata, als quals hauríem de sumar Aspencat. L'absència d'una crítica musical seriosa i, com a conseqüència, l'existència d'una indústria discogràfica que, sense aquella pressió, ha publicat de forma indiscriminada propostes sense interés, serien altres punts candents. Resultat de tot això seria que les propostes fóra d'aquelles coordenades han tingut el pas barrat. Puc compartir la preocupació, però no el diagnòstic: el problema, ara mateix, de la música en valencià no és la manca de qualitat, ni la construcció d'una suposada indústria basada en la contestació, en el missatge. Ni l'absència de crítica. La qüestió té a veure més aviat amb la manca de massa crítica i, fins i tot, de cultura musical de l'existent. De curiositat. I també és una errada considerar que la música en valencià és una escena. No ho és. Ni cal que ho siga. Que la línia programàtica d'Escola Valenciana ha estat millorable ho saben ells mateixos. Però han omplit un espai, un buit, dirigint-se a un sector jove al qual, majoritàriament, li ha interessat una proposta concreta. I ha complit una funció impagable. Un perfil compromés i combatiu, amb matisos: al Feslloch s'ompli de gom a gom l'escenari quan toquen els caps de cartell i el personal desapareix amb la resta.

Com en qualsevol festival. No hi ha curiositat ni ganes de descobrir noves propostes, tret d'un parell de centenars de curiosos. Com en els altres festivals. La llengua i el país és el leit-motiv però la festa és el missatge. I sí, a casa, en la intimitat, la gent creix i s'educa amb una certa consciència cívica i política, quan repara en les lletres, moltes d'elles elementals. Curiosament, això no ha impedit que l'altra branca combativa, la dels cantautors, tinga el seu públic fidel. Després, hi ha l'eclosió estilística, amb un munt de propostes que han escollit uns altres camins. Però també amb un grau de compromís: com explicava el sociòleg i cantautor Rafa Xambó, cantar en valencià ja implica estar compromesos amb la llengua i el País. Això té un revers perillós. Com explicava l'artista Carles Chiner, era el moment d'assolir un major grau de normalitat, emprar la llengua com a vehicle d'expressió, no com un fi en si mateix. És recomanable, fins i tot, per arribar a tot tipus de públic, fer del valencià una eina normalitzada. Però els problemes del País Valencià continuen ben presents. La dreta desgoverna. I el capitalisme ho devora tot. El missatge contingut a, posem per cas, La polseguera, de La Gossa Sorda, continua tenint sentit. I si ho adoben amb un considerable creixement musical, la jugada és redona. Com ho va ser el València, Califòrnia de Senior i el Cor Brutal, un bellíssim disc amb missatge. Tot això és necessari. Com ara la intensitat emocional de Novembre Elèctric. O la poètica subtil i quotidiana de Clara Andrés. Cada moment té el seu fil musical. El que demane com a oient és que la qualitat musical vaja per davant. I, tot i que no es pot considerar la música en valencià com una escena, és saludable barrejar propostes en un mateix espai, fer que els uns s'interessen pels altres. S'ha de fer i es comença a fer. El Trovam acaba de fer conviure La Gossa Sorda amb Senior i el Cor Brutal i Pepet i Marieta amb Novembre Elèctric. I Escola Valenciana també ha tractat d'introduir més transversalitat.

Respecte de la crítica, Ribera se centra en l'especialitzada, escassa i amateur, quasi per definició i pel moment que vivim (Enderrock seria inviable editat a València). La crítica professional i seriosa, s'ha de dir, ha estat en els mitjans generalistes i, amb les mancances i llacunes de rigor, s'ha fet trobe que amb bastant solvència. En el meu cas, a través del meu treball primer al Quadern d'El País i després a El Temps, ressaltant les propostes de qualitat que Ribera diu han estat marginades. El corredor polonès, Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Mi Sostingut, Ovidi Twins, Amanida Peiot i molts altres han tingut un seguiment trobe que adequat. I el fet que bandes tan valuoses com 121db o Inòpia (autors d'un dels millors discos de rock gravats mai en català) hagen tancat la paradeta no es pot computar a la crítica i, dubtosament, a Escola Valenciana: el públic «natural» del Feslloch encara té una estranyesa davant determinat tipus de propostes que prové de la manca de curiositat i ganes d'obrir el ventall. A l'abstreta parròquia indie per cert, li passa el mateix. Hi ha el reprotx, finalment, de no haver marcat un nivell de qualitat a través de la crítica. Això és tirar-la molt llarga. Perquè -parle per mil'espai és finit i, davant d'això, millor gastar-lo en les propostes que paguen la pena que en destrossar la primera maqueta arribe a les nostres mans, que seria molt fàcil i provocatiu. No sabríem ni per on començar. Millor parlar de les propostes bones, sense servilisme, marcant els seus punts forts i febles, i fer esment de les rescatables. La resta, silenci. Sabent, això sí, que en molts casos les propostes preferides pel públic escapen al sedàs crític. I que no sempre hi ha el distanciament adequat entre crítica i artistes. Res no és perfecte i tot és millorable. Altrament, els premis Ovidi Montllor també són una forma d'assenyalar la qualitat que tampoc no sé si el públic té molt en compte: si premien els seus, mola, si no, no. Es pot tenir una visió crítica de la realitat, però no acabe de compartir aquella sensació d'alarma. Hi ha discogràfiques que han millorat molt

el nivell del que publiquen. La nòmina anual de discos francament bons és creixent. Algunes de les propostes de qualitat van trobant el seu cau. Hi ha relleus. A canvi, manca públic. I públic curiós, obert. I indústria. I suport institucional. I trencar amb la desconnexió brutal amb Catalunya. I obrir-se a públics no catalanoparlants (això no ho sostenen des de cap de les bandes suposament desideologitzades, sinó que m'ho digué Xavi Sarrià en una entrevista). Hi ha que millorar coses, és cert, però no considerant la «música en valencià» com un bloc monolític, sinó sabent que cadascú té el seu propi camí. I que caben totes les visions.

Publicat originalment a La veu Diari Digital del País Valencià 24 octubre del 2014

UN DEBAT AL VOLTANT DE LA MUSICA EN VALENCIÀ? Existeix realment un debat al voltant de la música en valencià? És necessari? Per a repensar-ho, necessitem col·laboradores per això vam preparar un formulari virtual amb diversos eixos temàtics (interrelacionats) on poder expressar opinions, experiències i posicionaments. El formulari1 va estar online unes sis setmanes, i vam veure necessari entrar a qüestionar-nos perquè erem tants homes en aquest debat, així que vam afegir una pregunta sobre com nosaltresentre nosaltres mateixa reproduïm dinàmiques sistèmiques per començar a treballar-nos. Aquí volquem algunes de les respostes de la gent que hi va intervindre virtualment. Han participat: Vicky Trillo de Vickyleaks www.vickyleaks.net/bio // Manolito desde Catalunya (forma part del sector industrial de la musica catalana) // Baixista feminista // Inèrcia www.inerciapv.com // Francesc Burgos de Casa Calba www.lacasacalba.org // Vicent de Tourbolet i Gàtaca www.webgataca.com/facebook/bio.html // Enric de Gràcia de VLCETC vlcetc.net // Sergi Muñoz de Xfanekaes x-fanekaes.bandcamp.com // Pablo Valle de Tirant lo rock www.tirantlorock.com //Andreu del Diluvi www.eldiluvi.cat // Carles Pastor carlespastordiesderadio.bandcamp.com

1 Accessible en : https://docs.google.com/forms/d/1kVqfi_MM3YmxCTxL85TV7Ow34gZ4m9IFDPoBO8D3LJg

>>Què penses de la "música en valencià" com a concepte? Com valores la seua evolució i la seua situació actual? Com creus que es desenvoluparà a partir d'aquest enclau polític? Quins consideres que eren els seus objectius? Creus que han estat assolits? Quina és la teua experiència personal al respecte CARLES PASTOR // ..La música en Valencià, ha de deixar pas a la música feta al País Valencia. La lluita de molts grups i autors durant aquests anys ha sigut valenta. Ara, hem de diversificar ... hi ha un camí entre la música més potent i reivindicativa i el cantautor que hem de explorar, potenciar i mostrar. ENRIC de VLCETC// Entenent la "música en valencià" com a fenomen, i no com a un gènere musical... No podem comparar la situació de Raimon amb l'actualitat. Recordar una estrofa o una frase d'una cançó era més fàcil que recordar les frases d'un llibre, però l'element important, pense, fou la repetició i l'hàbit... Hui, el context és un altre... separaria les dues idees: "música en valencià" i "escena musical en valencià"... Hi ha molt per fer, però s'ha aconseguit crear un hàbit de consum de música cantada en valencià... Personalment, m'he trobat amb gent de tot tipus. Per una banda, gent molt treballadora i entrega que buscava fer música, i missatge, però també (encara que en una minoria molt gran), gent que parlava a tothora de "el mercado", és a dir, la música en valencià com a negoci. ... MANOLITO // ...com a concepte, la música valenciana és la música que es fa al país valencià. la música en valencià és la música que es canta en valencià, independentment de si en reivindica el fet o no. això és així i punt. altra cosa és que s'entenga (no sé perquè) que la 'música en valencià' és aquella que reivindica el valencià a l'hora de cantar. tampoc sé si cal continuar reivindicant això, o potser ja és hora que es faça amb naturalitat (qui ho vulga fer, i ja està). evolució: és clar que la política cultural del PP no ha ajudat la música en valencià. segurament les

polítiques i el caldo de cultiu que se'n ha derivat han anat molt en contra d'un normal desenvolupament de la música en valencià. el canvi polític i el canvi de polítiques poden ajudar a que la música en valencià es desenvolupi normalment. però també poden ajudar a que no es desenvolupi normalment.... es cometran greus errors en nom del 'desenvolupament' (o patrocini, o foment o com vulgau dir-ne) …crec que es reproduiran mecanismes, amb un altre color polític, FRANCESC BURGOS de la CASA CALBA // El concepte és inadequat, baix el meu punt de vista. I és una simptoma d'anormalitat... Incògnita. Necessitem canvis radicals, més enllà de la llengua. I té a vore amb l'educació i la visibilització de la cultura al nostre país. Estem certament endarrerits. Continuem en el guetto. Sols passar que les propostes més interessants, a nivell artistics, passen desapercebudes. I els bons músics no tenen opció de treball, més enllà de les orquestres de ball (podem incloure en aquest calaix als dolçaina-ska). És a dir en aquest país si no fas música de ball, no tens res a fer.. Paga la pena dir que s'ha fet efectiu gràcies al model capitalista de la "ràdio fòrmula", repetint el mateix cartell a totes les comarques... donar suport als qui encara no tenen un espai suficient estable per poder desevolupar una carrera artístic amb suficients garanties socio-laborals? Ni que dir que nosaltres estem amb la cultura de base, de proximitat, de barri. Pensem que aquesta és la batalla que s'ha de lliurar. El treball diari per a teixir entre tots una xarxa inclusiva i diversa. SERGI MUÑOZ de XFANEKAES //... arribem a cada vegada més públic i això fa que sigui un pas ferm fins a aconseguir l'objectiu d'expressar ens en tots els àmbits de la vida en la nostra llengua. En el nostre cas molt positiu perquè hem arribat fins i tot fora de les nostres fronteres PABLO VALLE de TIRANT LO ROCK // ...El fet és que és evident que s'ha convertit en moviment social i polític important. Fins i tot grups que cantàven en castellà ara han canviat i per a mi és molt positiu. Quan

nosaltres vam començar al pati de l'IES els nostres referents per a cantar en català van ser Obrint Pas i crec que ells van marcar el camí, ens van normalitzar... També recorde que la gent ens deia que ens estàvem tancant portes. Hui en dia ningú ho qüestiona. BAIXISTA FEMINISTA // a) Pense que la gent la veu (i la tracta) com una categoria per se en comptes d'una opció lingüística amb la qual comunicar-se. b) Va estar vinculada amb la consciència política crítica i fent front a la opressió d'una cultura hegemònica. A mi m'han explicat que estava molt malament vist parlar en valencià, així que el sols fet de cantar en valencià ja era un punt de resistència. c) Crec que ara tindrà molt més suport per part de les institucions, és a dir afavoriran que es cante en valencià, la llengua al País Valencià es viu com una lluita continua. d) La música cantada en un idioma no va vinculada a uns objectius. Els mecanismes de resistència front a una opressió sempre són els de el tracte igualitari, la "normalitat", la convivència, la "llibertat" al cap i a la fi. e) La meua experiència és com a espectadora, bàsicament. ANDREU del DILUVI // No crec en la música en valencià com a concepte, al menys crec que no hauría d'existir. La normalització passa per la no catalogació de la música i menys per qüestions d'idioma. Entenc que aquestes etiquetes s'han creat com a "resposta"... Els objectius jo sempre els he catalogat com a polítics, la música no té objectiu, escoltar-se… La meua experiència és bastant bona personalment. Toquem, ens agrada, estem agust, som un grup d'amics i ens estimem. Poc més podem demanar.

INÈRCIA // A nosaltres no ens agrada que ens etiqueten com a "música en valencià". Pensem que el més important és l'estil musical, la llengua en la que ho cantes no hauria de definir-te, és quelcom secundari. Tot i així, pensem que la música cantada en valencià ha evolucionat molt positivament.

VICKY TRILLO de VICKYLEAKS // Jo l'empre en la mateixa mesura que empre la resta, ja que tant el castellà com el valencià són les meues llengües maternes, i per tant les empre com em sorgeix, sense forçar ni pretindre fer més o menys d'una o una altra... Naturalitze la convivència d'ambdues... Cal una política que naturalitze el seu ús, i que no el relacione amb certes postures polítiques, ... Crec que és la forma de donar-li més vida....es produeix un cercle tancat de grups que són en valencià, que actuen a espais que són només per a grups en valencià, etc. I no és que açò estiga bé o mal... però crec que és un poc el que està ocorreguent. VICENT de GÀTACA // "...musica en valencià" és la condemna professional d'aquells que han triat el català com a llengua de les seves composicions. Oblidem-nos de barrejar politica i musica. No duu a bon port.

>>Creus que la "música en valencià" hauria d'industrialitzar-se? Per què? Quins creus que serien els avantatges i els inconvenients de la seua industrialització? Quina és la teua experiència personal (o la del teu grup o col·lectiu) respecte al procès d'industrialització? PABLO VALLE de TIRANT LO ROCK // Evidentment s'ha de ficar en valor el treball de la gent que fa música i anar cap a una industralització pot ser-ho però amb molt de compte, cal saber molt bé d'on venim i on volem anar. BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que les persones que decidiren viure de la música haurien de poder fer-ho amb la normalitat que ho fa qualsevol altra persona a qualsevol altre ofici. b) Crec que hi han empreses de promoció que creen productes perfectament consumibles per al públic que és ara el de la 'músicaenvalencià'. c) Crec que han fet una xicoteta màfia/"família" on se reparteixen uns quants el pastís, crec que per a tindre públic has de fer un tipus de música específica perquè

'està de moda' i molts grups estan intentant fer-ho i fent la còpia de la còpia del 'producte' original que ha funcionat per a tindre públic i entrar en el cercle, crec que això afavoreix la despedagogització, crec que la joventut cada volta s'interessa menys en buscar, investigar i descobrir volen la informació mastegada, fàcil i preparada per al consum immediat això forma part de la cultura capitalista que assimilem, arribaré a pensar que les lletres reivindicatives que canten la majoria dels grups del cercle 'músicanevalencià' només les fan per a guanyar punts dins del cercle, punts que es tradueixen en seguidors (prestigi, poder) i diners. CARLES PASTOR // Hem de crear indústria i afavorir llocs de treball dins del sector i al mateix temps continuar amb l'auto-gestió per trobar un equilibri on no tinga ningú el poder absolut. MANOLITO // Sí. Cal indústria. No n'hi ha hagut i és necessària per avançar. Evidentment, el procés d'industrialització comporta problemes i mancances, però ja obrireu un debat sobre l'estat de la música en valencià post-industrial. Però industrialitzeu-la, professionalitzeu-la. Sinó, sempre estarà en mans del vent polític FRANCESC BURGOS de la CASA CALBA //No m'agrada aquest terme, perquè la cultura i l'art no és un negoci, malgrat que els professionals que hi treballem, formem part del sistema ecònomic com qualsevol altre. Per a nosaltres, i per a molt altra gent, la cultura és un servei públic, que està al servei del poble. La qual cosa no vol dir que no genere riquesa, llocs de treballs i sobretot riquesa emocional i intelectual....D'altra banda, cal apuntar que la cultura no som solament els professionals, hi ha tot un teixit sociocultural present. SERGI MUÑOZ de XFANEKAES //... industrialitzar sempre amb uns límits i fins a cert punt per no perdre l'esperit crític i subversiu que la caracteritza i no que sigui un sol i pur negoci, amb això es pot arribar cada vegada a més gent i que s'escolti lluny...

INÈRCIA // COM TOT BO I DOLENT. Quan la música es dirigida per les discogràfiques i les productores pert part de la seua essència i del seu missatge alternatiu. VICKY TRILLO de VICKYLEAKS //...la gent en un moment donat, igual que escolta una cosa en anglès i no l'entén però li agrada el que escolta, pot escoltar una música en valencià (sense ésser valencianoparlant) i gaudir amb l'experiència. ENRIC de VLCETC //Per a mi, la "música en valencià" ja està industrialitzada. Estic a favor d'aquesta industrialització perquè pense que el fet de cantar en valencià ja suposa anar a contracorrent d'un Reino d'España que ignora tot allò que no són els estàndards culturals que va consentir la dictadura anterior. I amb açò tan sols vull dir que estic a favor com a estratègia de tenir un front comú per derivar un mal major. ...Si la indústria està formada com a col·lectiu, no ha de ser dolenta per naturalesa, però m'importa més per a què serveix eixa música, que si puc viure d'ella, i vull ser sincer en aquest tema. Mai he pogut viure de la música cantada en valencià... si el treball ens influeix a la nostra manera de viure i de relacionar-nos amb el món que ens envolta, parem-nos a pensar sobre aquesta relació de forces.

>> Creus que la "música en valencià" hauria de rebre l'ajuda i la protecció de les institucions? Quins creus que serien els avantatges i els inconvenients o riscos d'aquestes ajudes? Coneixes altres tipus de moviments musicals i culturals que hagen sigut subvencionats? Quina és la teua experiència personal (o del teu grup o col·lectiu) respecte a les subvencions? CARLES PASTOR // Necessitem difussió més que subvenció. FRANCESC BURGOS// Obviament, les institucions han de vetlar per la diversitat cultura i per fer efectiu l'accés a la cultura. Així ho diu la

llei...Ens caldrien també accions transverssals: donar a coneixer el nostre treball a través de l'educació, els mitjans, el medi ambient... S'ha d'ampliar la quantitat de massa crítica que estime i reclame més cultura. SERGI MUÑOZ// ... la subvenció sempre és una arma de doble tall ... som una plataforma perfecta per fiscalitzar la nostra societat i pot ser que subvencionar pugui restar en aquest sentit.... Les subvencions crec que tindrien més sentit si aquestes fossin destinades, al meu entendre personal, per a la música més tradicional i popular per recuperar o cultivar la nostra musica i que es pogués estudiar i recuperar la mateixa. La nostra experiència personal és nul·la en aquest sentit donat que no hem accedit a subvenció cap o concurs de música en valencià així com que hem autoeditat PABLO VALLE // L'administració ha de recolzar el producte cultural propi això és part de la seua feina. Malgrat això l'experiència amb molts col·lectius em demostra que els polítics sempre cauen en la censura i intenten traure rediment polític. Per això cal anar molt en compte. Tirant lo Rock mai ha estat subvencionat agafant el model d'autogestió de ler exemple el Casal popular de Vila-real... ANDREU // A mi sempre m'ha agradat més treballar-me la vida. Em sembla perfecte que hi haja subvencions, però jo no en vull. Crec que hi ha projectes humanitaris, socials i d'altres àmbits més necessitats de subvencions que no pas la música. VIKY TRILLO // Crec que es deuen recolçar a tots els músics valencians de forma institucional, sobre tot als que comencen. I que un dels punts a tindre en compte pot ser que empren la llengua, però no crec que haja d'ésser l'únic. MANOLITO // L'estat ha d'intervenir en els desajustos provocats pel lliure mercat. Els avantatges són els derivats de la regulació. Els

desavantatges són els derivats de la regulació institucional que es basa en institucions sense control popular més enllà de la participació electoral... Està claríssim! ENRIC // ... Els referents, o símbols, a vegades es mengen a la gent que es troba en una posició més baixa, o que no ha trobat el camí per a entrar en el circuit "popular". Irene Jaume recordava fa poc el cas del manacorí Guillem d'Efak.. Si el suport de les institucions ha de resultar el fi de la lluita de les llibertats, val més no tenir eixe suport, però és plausible pensar que és més còmode tindre aquest suport a estar lluitant, dintre de la dicotomia de "no podem estar lluitant sempre a contracorrent". Cal anar amb cura. Pas a pas. Estratègia i tàctica. BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que s'hauria de tractar com qualsevol altre tipus de projecte musical. Sí que me pareix bé que d'alguna forma es tinga cura de la cultura musical en valencià ja que no vivim en una normalitat lingüística. b) No conec res sobre subvencions en altres tipus de moviments, el col·lectiu musical on estic no rep ni vol rebre cap tipus de subvenció.

>> Creus que la música en valencià reprodueix dinàmiques sistèmiques? Quines? Què en penses de la presència abrumadora d'homes a les llistes d'èxit i als debats? Què implica i com treballem per revertir-ho?2 VICENT // Si s'anomena musica en valencià crea dinamiques sistemiques. Un grup de metal en valencià no entra en "musica en valencià" perque estilisticament no enllaça als "programes" i no entra en circuits de metal perque està etiquetat com a musica en valencià. ENRIC // Si parlem al voltant de fer música com a "indústria" o com a 2 Aquesta pregunta es va afegir posteriorment i sols algunes persones van poder contestar-la. Es va fer urgent orientar el debat cap a aquestes qüestions transversals que per inèrcia no hàviem situat en el punt de partida.

circuit de producció artística en sèrie, i no com a acte espontani i de plaer individual i/o col·lectiu, és evident que sí que existeixen unes dinàmiques sistèmiques de les quals és molt difícil eixir, perquè l'objectiu principal és mantenir la indústria com a col·lectiu, en contrast dels objectius que puga tenir un músic o un grup de músics organitzats. En aquest sentit, es pot explicar (però no justificar) aquesta qüestió al voltant de la "presència abrumadora d'homes a les llistes d'exits i als debats". En el moment que hi haja una demanda realment visible que la música cantada en valencià siga igualitària, el col·lectiu canviarà... Necessitem referents valentes que trenquen els estereotips patriarcals. ... Hi ha una iniciativa prou important, iniciada (fins on tinc entés) pel col·lectiu Fusa Activa fusaactiva.blogspot.com.es. I dic important perquè ens permet fer-nos una idea de quina és la situació, a l'hora de trobar referents. BAIXISTA FEMINISTA // a) Crec que el cercle "musicaenvalencià" reprodueix la mateixa dinàmica dels cercles musicals comercials. b) La presència d'homes és la mateixa que en qualsevol altre cercle musical, el patriarcat existeix cantes en la llengua que cantes! Implica que encara s'han de qüestionar molts privilegis a nivell personal i comunitari. c) Jo ho treballe tots els dies (fent pensar a les altres, visibilitzant opressions, oferint estratègies/alternatives) i sé que anem poc a poc però anem cap avant, el que em preocupa són les generacions més joves que estan fent una passa cap enrere en alguns aspectes. Un gest important seria programar grups on participaren dones, és un bon punt d'inici.

>> Creus que la música en valencià està poc professionalitzada en l'actualitat? Creus que hauria de professionalitzar-se més? Per què i fins a quin nivell? Eres músic professional o en coneixes algun? No ho eres però t'agradaria ser-ho? Quins referents tens al respecte? MANOLITO // Calia. Cal. Caldrà.

CARLES PASTOR // Això és un drama, econòmicament... Al País Valencià hi ha molts autors que a nivell musical per a mi són professionals amb tots els entrebancs que s'han de superar però no ho son a nivell econòmic... Jo tinc 4 discos, 20 anys de música a l'esquena ( o més) i no puc viure d'aço... FRANCESC BURGOS//... llevat dels professors de valencià, pràcticament ningú pot viure exclussivament de la llengua, en aquest cas a través de la música en valencià...La precarietat inclou que hem de fer un munt de feines diverses... ENRIC // ...És cert que la música funciona per cercles: és més fàcil trobar un disc de músic Pop que sone amb una qualitat excel·lent, i on és més probable trobar músics amb l'objectiu de viure de les cançons, que en l'àmbit de la música Punk, on segurament, les prioritats són unes altres. Amb això, em pareix fonamental assenyalar la necessitat de donar suport a la gent que comença. Gent que té iniciatives i l'energia necessària per a provocar un canvi (o no)... germanor, tolerància i de paciència. Molta paciència. SERGI MUÑOZ // Seria molt positiu professionalitzar als nostres músics i grups...crec que de vegades és un cercle massa tancat el de la nostra musica i es concentra massa en els mateixos grups i hauria d'estar més oberta a que tots els grups puguin accedir a festivals musicals i donar l'oportunitat a molts més ... No sóc músic professional i això és una dificultat donat que estem en un impasse ... Crec que el somni de la gran majoria dels grups i músics és el de ser músics professionals sense cap mena de dubte BAIXISTA FEMINISTA // Me pareix que el País Valencià està plagat de professionals de la música, inclús dins dels cercles "no professionals". PABLO VALLE // Hi han grups que gestionen molt bé aquest tema (a

part de ser bons muicalment) ara Zoo o Aspencat i altres que no ho fan tant bé i malgrat tocar o no bé no es visualitzen ANDREU // Proessionalitzar-se passa per el fet de voler-ho fer. Actualment el problema de la música en valencià és que hi ha gent que es creu que professionalitzar-se és allò de "vendre's" o "voler triomfar" quan relament igual és "trencar les barreres del ghetto" No sé si m'agradaría professionalitzar-me, INÈRCIA // Pensem que la professionalitat de la música depén essencialment dels músics i la veritat es que hi ha un nivell molt alt a la música en valencià...Clar que ens agradaria viure de la música, però inclús els grups més grans de l'escena tenen problemes per viure de la música, així que som molt realistes respecte a eixe tema. VIKY TRILLO // Per a mi el fet de ser professional és el fet de poder mantindre't a nivell econòmic amb les percepcions de les activitats musicals. I en eixe cas, hi ha pocs. Però hi ha pocs també en castellà...El problema en la música és que hi ha poc terme mig

ESCLETXES Testimoni / Carla Palacios (Candela roots) Sembla que hi ha malestar arrel de la Festa per la Cultura a la plaça de bous. Una vegada més, tornen a fer-se patents els conflictes que hi ha a la música en valencià. No crec que el malestar siga precisament perque faltaren grups a aquesta festa, que també, si no que falten en esta festa i en totes bandes perque se li ha possat la creu o simplement se li ha ningunejat. Grups actius, que hi ha un fum, però, i la de grups boníssims morts per inanició que hem anat veient desfilar? Jo la veritat, estic en un mal sabor de boca des del dissabte, contenta d’haver estat ahí, però sense entendre molt bé perque hi ha persones que m’han fet sentir mal durant tants anys. Farta d’aguantar que em giren la cara De vore com duc 20 anys fent música en valencià i m’he estat sentint com el cul no se molt be perqué De vore com grups, amb un missatge que m’ha arribat a l’ànima, han desaparegut siguent uns apestats De seguir a un grup com Ki Sap (High Quality) i vore com son desterrats per traidors, per escriure també lletres en castellà D’haver d’aguantar que una persona que no em coneix de res em diga que vosaltres sou uns blaveros. ¿????????. Jo no sóc res, jo soc Karla i si no em coneixes no se que vens a dir-me i a jutjarme. D’haver d’aguantar com un jefe de la música en valencià agafa un paper on estic escrivint una lletra, em ratlla el que no li sembla bé i m’escriu el que li dona la gana.

De vore com en altres àmbits musicals se m’ha valorat, primer com a persona i després com a baixista. De vore com cantants que no pertanyen a l’escena diguen: osssstia!!! Que bonic en valencià!!! Vaig a escriure en valencià!!! Ahí també està la lluita i cadascú la fa a la seua manera. D’haver d’aguantar que em parlen mal i em tracten mal gent que conec de tota la vida De vore com El Corredor Polonés trenca amb el silenci de tot este tema i aleshores són un plorons i uns rabiosos Que jo no tinga un missatge independentista no vol dir que no m’estime la llengua de la mare que em va parir i faça per recuperar els nostres espais, a la meua manera. Jo no vull el pastís independentista, de fet no vull cap pastís, simplement un poc de respecte a les persones. I un poc d’humiltat. I moltes històries que no vull contar perque no vull ser desagradable Jo dic açò com a Karla, independentment dels meus projectes perque la veritat és que des del dissabte que estic en ganes de plorar de la pena que em fa que tanta gent, jo la primera, s’haja hagut de sentir tan malament, quan només volia fer servir la música per transmetre el seu missatge. PRÒXIMA ENTREGA: MÚSICA EN VALENCIÀ I DONES 26 Abril 2016

UN DEBAT CORAL

SOSTRES DE CRISTALL I FORMIGÓ CARLA (CANDELA ROOTS): Són ja 22 anys fent música en valencià, des del primer grup, Barra Lliure. Sempre ha sigut un poc estrany. Fa 3 anys –és a dir, després de 19 anys– ens n'anàrem del circuit de la música en valencià, desapareguérem un poc per a respirar i, a l'entrar en el món del reggae, vam veure que la gent ens valorava, ens escoltava i dia: "Hostia, què guai aquesta cançó en valencià! Què bonic! Vine a cantar! Vine a tocar!" I dius: doncs a la gent li agrada, la gent està agust amb mi, la gent vol escoltar la meua música i jo la de la resta. I va ser quan em vaig adonar d'on venia. Jo em pensava que ho feia malament, i ara escolte els discos d'aquella època i sonen molt be. Per què es va haver de soterrar? Va sorgir un moviment, començaren a eixir grups –Munlogs, Obrint Pas, Ki Sap– la gent començà a fer grups i llavors va haver un auge de poder i uns grups foren esclafats. No feia falta. Hi havia gent que necessitava seguir una bandera, una estelada; altra gent necessitava un punk guarro, i tot en valencià, no passava res, no era incompatible. ESTEL(CANDELA ROOTS)// Ens agrade o no, intente pensar i sí que tenia un trellat: com que es volia emprar aquesta música de manera polititzada, es van tancar les comportes per poder controlar, perquè si obris i ací entra tot perds el control. Damunt som dones. Un xiquet en quinze anys agafa la guitarra, se la posa tota baixeta, es posa la distorsió i el tio no encerta ni una nota però està còmode. Ara tu toques, i com eres la única xiqueta, pobreta meua... Jo he tingut una por escènica horrible durant més de quinze anys: la guitarra elèctrica, el pedal, la distorsió, el net, el reggae, canta, anima, balla, parla... Jo a les proves de so acabava transmetent el meu pànic a tot el grup. Son moltes coses.

VANESSA ( CARRAIXET)// He escoltat dues opinions molt bones sobre com està el panorama valencià. Una és de Rafael Arnal, que diu que açò és d'un corporativisme impressionant. I un altre amic em va dir que açò semblava la Super Pop, però de música alternativa en valencià. Respecte a Carraixet, són 43 anys en l'escenari. Som quatre xiques de conservatori tocant instruments «d'homes»: hem patit tota classe d'abusos verbals per tocar trompetes, saxos, etc. Si no eres un home amb la samarreta negra o a quadres no et menges una rosca. A més, si a un altre personatge de la música en valencià li hagueren posat nou bombes a la furgoneta durant la transició hi hauria segurament un cicle de música al seu nom. Per a mi el tema es centra en que es veu tot des d'una visió fal·locèntrica, i som moltes les que estem en eixa lluita: Sis veus per al poeta, Fusa Activa... El discurs dels músics alternatius s'està quedant desfasat. Jo vaig entrar en el dol quan em vaig adonar que els meus companys de lluita no estaven realment amb mi. EVA DÉNIA// De vegades no ho pots criticar amb tanta llibertat perquè sembla que estigues criticant la totalitat. Nosaltres vam muntar el grup Sis veus per al poeta, un grup de dones que venen del món del folk, de la música tradicional. Com vaig fer un passeig per eixe món vaig conèixer aquestes xiques i vaig fer una gran amistat amb elles. Per què només dones? A mi no m'agrada fer coses només amb dones, a mi m'agrada fer coses amb homes i dones, però de vegades és necessari: de vegades s'han arribat a estranyar de que fórem totes dones. I nosaltres els diem: "Però si vosaltres sou tot homes! Nou tios! No t'ho has plantejat mai?" Nosaltres ho fem per visibilitzar la qüestió. Tot açò és ridícul, aquestos grups de dotze tios tots amb texans i samarreta negra. Açò és normal? Açò és natural? Açò és un reflex de la societat? És antiestètic! ESTEL// Hem d'aprofitar açò per avançar. A mi m'ha costat molts anys prendre consciència de moltes coses. Ara em sent forta i segura, doncs endavant! Tenim clar el que volem dir. Ara mateix el que hem de donar és un pas avant. Des d'aquesta seguretat podem fer reaccionar a la gent.

EVA // Està clar que el que tenim que fer és donar un pas avant i és veritat que en alguns aspectes som nosaltres mateixes les que no acabem de donar el pas. Tenim un component educacional que ens ha marcat. Jo sempre he dit que en molts casos és una qüestió d'autoestima. És un tòpic, però ocorre: va un home, fa una caguerà, però ell mateix està absolutament orgullós d'ella. Ara va una dona, fa una cosa bonica, i no para de dubtar. És una qüestió d'autoestima: les dones també tenim dret a fer caguerades i mostrar-les. Sembla que a les dones no ens perdonen la mediocritat –o no ens la perdonem nosaltres mateixes. Hem d'arribar al punt de dir: "Em dóna igual!". Jo he cantat sempre cançons molt boniques: brasileres, jazz... i posar-me al nivell que jo volia m'ha costat, però al final un dia vaig dir: "Vaig a fer cançons regulars, no cançons bones!" També tinc dret a fer cançons regulars! Si per ahi està ple de gent fent cançons regulars i roïnes! VANESSA // Després estan el sostre de cristall i el sostre de formigó, que són les autolimitacions que ens autoimposem les dones i les que ens posen les empreses: les empreses fortes del País Valencià que estan proposant els cartells han de prendre consciència. Si es critica l'educació segregada també s'ha de criticar açò: obris la web i és un camp de pius. Folk, cantautors i rock i no hi ha ni una dona, i si hi ha una dona és anecdòtic! I no ens poden dir que no pensen en això. Potser alguns ho facen inconscientment, però fins i tot així cal revisar-ho després: que tot siguen homes no és cap casualitat. I després venen amb la segona resposta: "És que jo em guie per la qualitat." Perdona? Vols dir que cap és bona? Un dels cartells de la discòrdia va ser el de Música viva del Mediterrani –gent dels nostres, companys de lluita: sis cantautors i cap dona. La resposta va ser: "És que no hi ha prou dones." De veritat? Ara mateix te'n puc dir a sis. ESTEL // Ara comencem a conéixer les experiències de les altres dones. Entendre'ns i juntar-nos. Estem adonant-nos. He conegut a les xiques de Fusa Activa, vos he conegut a vosaltres i estem parlant i

construint un discurs col·lectiu que volem fer arribar a la gent. Feia falta també que nosaltres parlarem com a col·lectiu i diguérem la nostra, perquè crec que hi ha moltíssima gent va a participar quan estenem les nostres sensacions. Ara cal construir, consolidar, raonar, parlar i definir.

Transcripcions d'un debat al programa Kalebarraka 4 de Maig del 2016

JOSEP ARTÉS

LA DESESCOLARITZACIÓ DE LA MÚSICA EN VALENCIÀ Ens trobem davant un gran escenari. Un escenari real, de taulons de fusta i barres d’alumini. Es tracta, concretament, de l’escenari que cada any es munta per a la festa de fi de curs de l’Escola Valenciana. Amb el silenci de l’ultima ressaca, entre les restes plàstiques de la festa, ens preguntem quines son les raons per les quals el cartell ha presentat sempre un caràcter tan uniforme i monocolor: per què tots els anys toquen els mateixos grups? Potser no sempre baix el mateix nom, potser no sempre amb el mateix estil, potser ja desapareguts o encara per arribar, però tots ells inserits en una mateixa continuïtat. Podríem inventar hipòtesis relativament boges, criteris estrictament pedagògics que pogueren destriar el tarannà dels grups que hi poden participar legítimament a un clàssic ball de final de curs: grups acompanyats d’immenses orquestres de secundària que citen amb exactitud l'olimp dels autors que apareixen als llibres de text; cançons que esdevenen una perfecta taxonomia, una activitat de recerca per a casa, filatèlia i numismàtica destinades a confeccionar museístics insectaris culturals (el guerrer de Moixent, el rat penat, el tio Canya, la dama d’Elx, el gegant del Romaní, però també l’Homenatge a Teresa, l’Al Vent, el Què vos passa valencians? i tutti quanti), o potser karaokes amb bases pregravades i lletres fetes per tota la classe (un projecte de dinamització curricular per estimular la motivació dels alumnes?) mentre els matriculats a l’optativa de Periodisme prenen nota –moltes vegades també de forma relativament taxonòmica– per al periòdic escolar. Però el tema mereix segurament ser tractat amb relativa seriositat, i per a tal efecte potser caldria fer cinc cèntims, precisament, sobre el paper de l’Escola Valenciana en el panorama musical actual.

Escola Valenciana, efectivament, va fer una lloable tasca de normalització del valencià a les escoles, aglutinant la tasca de diversos centres privats autogestionats fundats abans de la caiguda del franquisme, i estenent-se posteriorment a tot el sistema d’ensenyament públic. Des d’aquest punt de vista, hi ha una relació causal explícita entre el desenvolupament d’aquestes línies lingüístiques i la proliferació, uns anys més tard, d’un munt de grups de música en valencià capitanejats per Obrint Pas. Però la seua tasca no acaba ací i, lluny de detindre’s en el lloable fet d’haver sembrat la llavor, Escola Valenciana passa a ser també la branca correctora que intenta fer créixer l’arbre sense desviacions, i serà l’encarregada de promoure la Gira que es pretén oficial de la música feta en la nostra llengua. Escola Valenciana, una institució educativa, passa a ser mantenidora oficial de la música cantada en valencià seguint aquest únic criteri. Aquest és el fenomen al qual ens referirem com “l'escolarització de la música en valencià”. Però, realment afavoreix a la música en valencià, aquesta escolarització? Un dels principals objectius dels concerts de la Gira d’Escola Valenciana –deixant de banda les motivacions estrictament pecuniàries de recaptació– és la visibilitat: els concerts abarrotats de gent son presos com un símptoma de la normalització lingüística a la qual apunten, precisament, tant aquesta Gira com la lloable tasca de l’organització en l’àmbit educatiu. Però aquest criteri (llengua i visibilitat), això ja ho sabem, condueix inevitablement a una homogeneïtzació i uniformitat retroalimentadores de les propostes viables i aptes per a aquest tipus de concerts que, de fet, fins i tot ha acabat derivant en una identificació de la música en valencià amb músiques de tall relativament majoritari. La conseqüència se’n deriva sola: no s’està contribuint a potenciar tota la música del territori, sinó únicament aquella susceptible d’arribar a les masses que, de rebot, esdevé representativa de la nostra música en la mesura en que l’Escola s’erigeix com a mantenidora oficial o Conselleria alternativa en funcions.

Durant els últims anys s’han llençat no poques lloances a la proliferació estilística i temàtica de la música en valencià, a l’enorme i encara creixent ventall de propostes, fins al punt d’afirmar que es troba en la seua etapa daurada, en la seua màxima apoteosi, passant pel seu moment més dolç. És arribats a aquest punt que ens veiem obligats a formular una incòmoda pregunta: no estarà, des d’aquest punt de vista, fins i tot preparada per a deixar-se l’escola? No haurà arribat a la seua majoria d’edat –també en el sentit kantià del terme– i per tant a l’esperat moment de decidir per ella mateixa sobre el seu futur? No serà capaç ja de reunir les forces necessàries per travessar les portes de la institució escolar i així poder dedicar-se als seus propis quefers? Tindrà por de passar a engrossir les llistes de l’atur o –Déu ens guard!– l’absentisme escolar? La vida fora de la institució és dura, i ha acabat amb la vida de no pocs grups, com és el cas de l’ultima defunció per partida doble de Sant Gatxo i El Corredor Polonès, però també pot arribar a esdevindre viable, com en el cas del cantant satíric Toni de l’Hostal, el qual ja fa cinc anys que va ser expulsat de l’Escola amb expedient disciplinari per burlar-se del director –alguna cosa sobre un tacte rectal– durant una entrega de premis. Potser al remat la música feta a casa ja està preparada per desescolaritzarse per prendre el vol i traçar el seu propi camí, per independitzar-se de la institució escolar. Altrament dit: potser Escola Valenciana ja està preparada per amollar a la criatura que ha ensenyat a caminar. De fet, últimament han anat apareguent veus dissidents en aquest sentit que, des de l’interior, qüestionen tot aquest espectre de dinàmiques i esdevenen, en tant que mostres de pluralitat, també un símptoma, precisament, de la tan anhelada normalització. Desescolarització i abandonament escolar – que no necessàriament impliquen deixar de reconèixer una feia inicial ben feta: en definitiva, atrevir-se a travessar, amb tota la vida per davant i el cos ben farcit d’energia, les portes d’aquella institució escolar que – això bé que ho sabia el nostre amic Foucault– tant s’assemblen de vegades a les d’una presó.

LO QUE IX JOSEP ARTÉS

DIT/FEM-HO JUNTES: L’EMERGÈNCIA DE L’AUTOGESTIÓ MUSICAL COL·LECTIVA A LES COMARQUES CENTRALS. Vuit de la vesprada d’un divendres d’abril, la gent conversa tranquil·lament al carrer Corretgeria de Xàtiva després d’un berenar en benefici de les represaliades per la segona fase de l’operació Pandora. No són habituals tals aglomeracions intercomarcals a la porta del Capgirat, ni tan sols els dies que hi ha alguna actuació del programa habitual de l’establiment. De sobte una banderola pirata trenca la nit onejant des de la furgoneta negra dels músics, que travessa en direcció contrària el carrer. Ja a l’interior del Capgi, comença a sonar el surf saforaui de Bacora que, a banda de defensar eixeridament referències pretesament americanitzades, emeten també proclames que semblen fer referència a escenaris més propers: Ritmes frenètics, electro-tecno són els nous himnes de les trinxeres / Passa dels punkis que sempre t’han qüestionat / Ressaca i glòria en la rave final / Açò no és una joke, welcome to paradise / Subwoofer al capot, no para de sonar el xumba-xumba de la llibertat / Sense bacales no hi ha revolució. Seguidament entren a escena els Anti-Pàtiks, amb el seu punk desenfrenat i immediat –els espectadors parlen d’una catalanització de grups com NOFX i Anti-Flag– i provoquen una catarsi col·lectiva sense precedents propers al Capgirat: un espectador intenta distingir amb la llanterna del mòbil una lent de les seues ulleres entre les restes dels gots caiguts mentre el públic interromp la cançó tot elevant en braços el guitarrista i cantant, que de sobte posa un circulació una terrina de vidre

que la gent comença a farcir de ferralla per finançar la gasolina dels grups. Aquest ambient de germanor ve propiciat en part per un tret distintiu dels concerts organitzats pel col·lectiu DIT/Fem-Ho Juntes: l’escenari ha de trobar-se, sempre que es puga, a l’altura del públic –és a dir, no ha d’haver-hi escenari–; els grups han de tocar sempre amb els peus a terra, ja que l’elevació dels músics provoca un distanciament – espacial i simbòlic– respecte al públic. Entre tota la catarsi i el pogo lliscadís encara es poden distingir proclames dirigides a grups del nord majoritaris a tot el territori, proclames que cada vegada cobren més sentit –recordem la recent col·laboració del grup de rumba-fusió Txarango amb el periòdic ABC: La rumba-fusió-hippie te la menges amb patates / L’alternativa no permet que el galliner s’esveri / Molta gresca i xerinola, però tot controlat / Bona rumbeta per festa major / Farem rotllanes i sanefes de colors / Tu no hi pots entrar / Segueix la pauta i tocaràs la flauta. Els propis components del col·lectiu afirmen que l’assistència i la implicació dels assistents a aquest concert no té precedents ni a l’establiment ni tampoc entre els esdeveneniments organitzats fins el moment per DIT a diversos espais; aquest esdevé, per tant, una espècie de punt d’inflexió, un punt clau en la història del col·lectiu. Però, de què estem parlant exactament quan parlem de DIT/Fem-Ho Juntes? Són una cooperativa? Un segell? Una distribuïdora? Una discogràfica? Una promotora? Una productora? Una colla d’amics? Qui són i quins objectius tenen les persones que formen aquest col·lectiu? M’aclame al punk. La ciutat de Xàtiva té un encant concret al caure la vesprada, sobretot per a la gent de les comarques circumdants que solem habitar-la només en horaris d’oci nocturn –un dels molts reductes de l’antiga distribució central de les comarques que fan de Xàtiva la capital fàctica. A l’arribar a la Plaça del Mercat, destaca l’efervescència humana de les seues

terrasses, on la gent aprofita els últims moments de llum natural d’un dijous qualsevol. David, Jose, Natàlia, Carles, Vicent i Climent ens esperen a una taula de la terrassa del Coffee –establiment amic on han realitzat la majoria de les seues punxades– i es disposen a conversar una estona abans de donar peu a l’assemblea ordinària del dia. La primera pregunta s’imposa per ella mateixa: què és exactament això de DIT? «DIT és un col·lectiu musical format per persones compromeses i polititzades que treballem per la música d’una forma autogestionada. En un primer moment, el col·lectiu va néixer per ajudar els grups que comencen i no disposen de recursos econòmics ni materials, per intentar impulsar-los un poc i intentar fer, dins de les nostres possibilitats, que la gent els anara coneixent. Tot i això, al llarg de tots aquestos mesos d’experiència acumulada –DIT va néixer el setembre de l’any passat– hem notat que, malgrat que aquesta faceta d’edició s’ha mantingut –l’LP d’AKS està actualment en procés d’edició–, s’ha acabat donant prioritat sobretot a fer escena, a la creació d’una xarxa creixent de contactes, intercanvis i ajudes de tot tipus: des de l’organització de concerts a la difusió de treballs passant per la petició de consells puntuals. I sobretot conèixer a molta, molta gent –i cada vegada més– d’arreu del País Valencià. Aquesta escena que estem creant va siguent a poc a poc coneguda i recolzada pel públic, i de fet molta gent de lluny que no ens coneix de res ens ha enviat missatges de suport». DIT és, per tant i abans que res, una eina per crear escena. Ja a les octavetes que el col·lectiu repartia als primers debats de presentació a diversos centres socials com ara el CSA L’Horta o Ca La Mera per donar-se a conèixer, Fem-Ho Juntes justificava la necessitat de la seua existència tot fent referència al buit ideològic que normalment se li concedeix a la praxi musical dins els moviments socials, més enllà de la pura identificació declarativa: es problematitzen tots els aspectes de la nostra vida, però sembla que la música és una cosa secundària que no està suficientment polititzada –almenys pel que fa a la forma:

«es creen assemblees juvenils, pels drets socials, per la defensa animal, per la vivenda, etc. I què passa amb la música? La música és un element més del nostre entorn immediat, queda emmarcada en una època, es uns espais i escenaris concrets. La música és diversió, però també pot ser alguna cosa més: pot generar sinergies i transformar realitats, pot ser una arma, una eina. La música també és susceptible de ser polititzada». L’actitud és l’instrument. Sembla, per tant, que la qüestió no es redueix simplement a les lletres, ja que molts grups amb lletres polititzades acaben per no combregar amb el seu propi missatge, tot creant una distància insalvable entre el contingut declaratiu del grup i la forma procedimental en la qual se’l fa circular. De fet, el primer LP d’X-Tencil –un dels primers grups que, junt a Distància, va començar a fer funcionar el segell– titulat «L’actitud és l’instrument» és una espècie d’anti-manifest en el qual un grup – extrapolable i qualsevol– narra les seues pròpies contradiccions internes: detecció i autoanàlisi lloables i necessàries per a la presa de consciència i posterior transformació (atenció a «Històries sobre la hipocresia i les contradiccions d’un mateix»). Un grup pot néixer en base a diverses motivacions, entre elles aspirar a tocar en aquest o aquell festival o, directament, arribar al major nombre de gent possible. Quin tipus de pretensions tenen cabuda entre els grups susceptibles de col·laborar amb el segell? «DIT naix sota uns principis infranquejables. Per a nosaltres no tot val, ni ens agraden totes les formes de funcionar. Respectem a la gent que vol seguir el camí de la comercialització, però nosaltres treballem amb uns altres paràmetres, més qualitatius que no quantitatius. Les persones que componem el segell també som músics, i també ens agradaria viure de la música, però hi ha formes i

formes: cal diferenciar, per exemple, entre els grups que volen arribar a viure de la música –una pretensió que, d’entrada, ens sembla completament legítima, donat que la música pot arribar a esdevenir un ofici i una forma més de guanyar-se la vida, sobretot tenint en compte la quantitat d’esforç que hi ha al darrere– dels grups que, per a arribar o fins i tot sobrepassar aquesta fi, empren uns mitjans que no ens agraden en absolut, i que passen per una gestió relacionada amb mànagers i productores que es lucren en base a la força de treball dels grups». El problema llavors no és el d’un hipotètic èxit o el d’una difusió susceptible d’ésser relativament àmplia, sinó el de la metodologia emprada per a tal fi. No tindria sentit relacionar l’autogestió al fet de tindre més o menys èxit –és a dir, denegar als grups autogestionats la possibilitat d’arribar a un nombre més o menys elevat de gent– malgrat la sospita de renúncia parcial –o total– que plana sobre l’èxit aparentment espontani i natural d’alguns grups. El repte de l’autogestió musical col·lectiva rau més bé de resistir i trobar un model diferent a la vampirització capitalista que les discogràfiques i promotores –tant comercials com alternatives– pretenen: «Nosaltres treballem amb una forma i uns principis diferents als que, per exemple, funcionen ara per ara a l’escena actual del País Valencià, que esdevé eminentment comercial, en la mesura que allò que interessa és omplir i vendre. El que intentem és, evidentment, difondre música, però també, a banda de les lletres, transmetre unes idees i una actitud, una proposta de mínims: l’autogestió, l’horitzontalitat a l’hora de tractar qualsevol aspecte, el feminisme i que les lletres i els comportaments no siguen racistes, homòfobs ni sexistes. Aquestos principis –relativament bàsics dins el nostre gueto– no estan del tot superats, per això els vam establir després de molts debats interns –malgrat que, d’alguna forma, sí estigueren presents des del començament. Volem pensar que són aquestos els principis que ens han unit, així com una altra forma

de fer música i de viure-la. Hem mantingut també debats amb gent que tenia grups mitjanament consolidats amb posicions eminentment comercials que ens han generat més motivació encara per a seguir fent el que anàvem fent». Aquest, i no altre, és el biaix distintiu, el criteri de selecció, el tall al DIT o, dit d’una altra manera, allò que tenen en comú una multiplicitat de grups d’entrada tan heterogenis: un solatge actitudinal que transcendeix de forma transversal tant les lletres –o l’eventual falta de les mateixes– com els estils musicals: al bandcamp del segell podem trobar des de punk fins a cançó d’autor passant per oi!, hardcore, metall, rock-and-roll o rock alternatiu. Certament, les definicions descriptives del cartell del passat del 20 de febrer arribaven a aclaparar: «Post-Metal Instrumental des de Castelló de la Plana» i «Post-Rock Experimental des de Xirivella»: mentre Manu, guitarrista de RAW manipula amb precisió científica els loops i efectes de la seua pedalera de la tercera fase ens venen al cap noms genèrics del post-rock com ara Mogwai o God Is An Astronaut. Hi ha qui es balanceja sinuosament tot intentant resseguir els processos progressius i matemàtics de la banda. Altres acompanyen l’escolta amb una observació detinguda de la situació. De sobte apareixen Madre, amb un post-rock més marcat i aspre gràcies sobretot a la precisió i la ràbia d’eixa enèrgica màquina animal que esdevé Juan, el bateria (no debades el seu últim EP s’anomena «Máquina»). La bateria s’expandeix tectònicament pel Capgirat: el bombo trontolla cap al públic, el tom rellisca cap a la barra i el plat es desmarca per la tangent. El públic torna a passejar a lloms al guitarrista per tota la sala: els ritus concrets del hardcore transcendeixen per fi el circuit de la capital del Túria

Prenem l’escenari. El segon concert del cicle que el segell va preparar per als primers mesos del 2015 va suposar també el primer concert que es celebrava al soterrani de La Fontana de Xàtiva, un espai que després de la llei antitabac només havia complit la funció d’albergar els lavabos. La música en directe arriba fins als racons més inaudits de la ciutat: polititzar espais despolititzats, però també musicalitzar espais desmusicalitzats. Laura Pinazo (Grefu&V) canta sobre la menstruació de forma completament natural a ritme de rock-and-roll. DIT va començar subtitulant-se Fem-Ho Junts –la traducció al valencià del significat de les sigles: Do It Together–, però sembla que, amb l’intenció de ser congruent amb un dels principis, finalment s’introduirà el femení genèric. Les persones que componen el segell tenen ben clar que, quan es tracta de la posada en circulació de determinats enunciats, és important detectar i modificar els eventuals atavismes normatius que puga albergar l’espontaneïtat del llenguatge, també a l’hora de traduir l’envejable ambigüitat –malauradament, no disponible en valencià– de l’adverbi anglès: «DIT és un segell feminista, aquest és un principi igual d’important que la resta. El repte està en reconèixer que potser no siguem tan feministes com creguem, que encara ens queda molt per aprendre i treballar. Hem d’intentar avançar i evolucionar en aquest sentit, i per això hem decidit passar a denominar-nos Fem-Ho Juntes». Aquest feminisme, però, no només es reflecteix en el nom, sinó també en la revisió de les lletres: no es tolerarà al segell cap dels micromasclismes que, per una altra banda, han esdevigut històricament inherents a la vegada que descuidats a moltes de les lletres i actituds del rock-and-roll.

Esdevenir escena Quan parlem de DIT, és inevitable pensar en una mena de retorn d’aquell punk atàvic que bategava per les nostres contrades ara fa una dècada: l’escena tan canònicament punk de l’Ènova (aquells músics de falanges sagnants al camp de futbol municipal), la de Montesa i la pròpia escena que mai ha deixat de bategar a Xàtiva i La Costera (les pròpies components del segell han militat anteriorment en una multiplicitat considerable de grups). Sembla, però, que el punk no ha ressuscitat intacte, i que ha tornat de la tomba amb un matís extra de conscienciació –resultat, per una altra banda, de la seua aproximació a l’ètica mínima del hardcore: començant per la transformació de la Y (Yourself) d’aquell DIY tan genuïnament punk en una T (Together) que fa palesa la imprescindibilitat de la cooperació en matèria d’autogestió i autoedició (es podria parlar, per tant, d’una expansió de l’individualisme al col·lectivisme en aquest sentit), i acabant en la prioritat que se li dóna a la construcció en eixe joc de doble vessant entre construcció i destrucció que, a mode d’ou i de gallina, s’estableix en les escenes crítiques en curs: «No es tracta de criticar altres espais, altres escenes i altres formes de fer música, sinó d’intentar construir-ne una de nova. Ara bé, no podem evitar que les coses que volem construir facen referència a coses que no ens agraden d’altres espais musicals. La nostra crítica ja va directament implícita en la nostra manera de fer les coses, completament diferent a com es puguen fer en altres escenes i altres ambients. Per exemple: l’escena més visible que tenim ara mateix al País Valencià ens ha ensenyat a detectar un munt d’errors i actituds que es donen als escenaris i els concerts amb les quals no combreguem». Superació del punk, per tant, però també distanciament respecte a allò que alguns anomenen la «música en valencià»: efectivament, l’objectiu

no és arribar als grans escenaris ni assaltar l’escena existent, sinó crearne una de pròpia. El clam no és una recriminació a les institucions i promotores per la no-inclusió (inclusió que suposaria l’acceptació de les tares que arrosseguen les dinàmiques de gestió imperants –i no només les oficials), sinó que esdevé més bé un principi d’acció i creació: no només imaginar com seria l’escena ideal, sinó posar-se mans a l’obra per començar a crear-la, engegar el motor del desig en vistes a crear una realitat que va esdevenint real, precisament, a mesura que va essent realitzada; obrir escletxa i bifurcar-se: «No sabem si açò és un segell, un col·lectiu, una colla d’amics, o una productora. El que sí sabem és que tenim ganes de fer les coses d’una altra manera i generar un oci que ens encanta i que fins ara només podíem trobar a València o altres ciutats. Apostem per una escena local, no alternativa, sinó pròpia: una escena en la qual nosaltres ens trobem còmodes i podem fer coses sense deixar mai d’estar vinculades a qüestions polítiques». Què millor que començar a casa: la ciutat de Xàtiva esdevé a l’estiu – concretament, durant els concerts de la Fira d’Agost organitzats per l’Ajuntament– un clar exemple d’estandardització majoritària, però tampoc no cal anar molt lluny per acudir a esdeveniments multitudinaris i homogeneïtzadors de tall alternatiu i extraoficial que funcionen a partir de promotores i “paquets de grups”. Front als grans escenaris amb objectius tan marcats es proposa una dispersió que fuja tant de la cultura oficial com de l’oficiosa –escenaris a conquerir, masses a les quals arribar– per descobrir l’ampli i flexible món de possibilitats i potencialitats que s’hi amaga al dessota. El paral·lelisme amb la política –i la micropolítica– com a tal és més que evident, i açò és una conseqüència de que efectivament s’està polititzant el format; de que, com resa aquella vella però actual proclama, al remat tot és política. Aquest fet acaba, a la vegada, amb el mite del “destructivisme” punk com una actitud exclusivament negativa, com un nihilisme tou que amb

el seu neguit sistemàtic acaba esdevenint còmode per a l’emissor i inofensiu per als blancs potencials –o fins i tot susceptible d’ésser assimilat per aquestos. No es tracta ací de destruir gratuïtament, de quedar-se en el no, sinó, en qualsevol cas, d’instrumentalitzar el neguit inicial com una palanca vers la construcció, com el rebuig constitutiu que motiva el posterior i conseqüent generar i construir: aquesta és la vessant positiva –en tant que creadora– del punk que es contempla al segell. La diferència és important: «El punk simplement va ser una moda comercial sense cap tipus de valor. El que nosaltres entenem i sempre hem entès com a punk, en canvi, és precisament el que fem. No hauríem de parlar, per tant, d’una tornada del punk, sinó d’una forma de fer les coses que suposen, si no una superació d’aquells valors originaris, sí almenys una nova concepció del punk que, malgrat tot, no deixa d’estar relacionada amb un cert tipus de filosofia llibertària: les components de DIT tenim una herència ideològica molt important». Efectivament, DIT no són pioneres en mostrar aquest tipus d’actitud, ja que d’alguna manera recullen el guant llençat per referents polítics del passat dels quals precisament provenen (hi ha un sector més explícitament llibertari que ha militat en organitzacions com ara l’Ateneu d’Albaida, la CAI o la CNT de la Vall d’Albaida/La Costera i un altre sector que prové d’associacions i assemblees locals com ara Cremats o CaMot) i de tots els companys del present que han anat acumulant en aquesta nova etapa: el CSA La Residencia de València –«la gran quantitat de concerts que organitzen i hem pogut veure allà ens va fer aspirar a necessitar organitzar alguna cosa semblant a Xàtiva, malgrat que ara mateix encara estem a anys llum»–, el CSA l’Horta; l’Auditiva; La Cosa Nostra; el Polze de la Mort, el col·lectiu La Martingala; La Mistelera; gent de Vilallonga; els Greixers; Ca La Mera; i ja a nivell local CaMot; Raval Viu i l’Ateneu Popular de Xàtiva.

Break down the dolçaina. Entre la construcció i la destrucció, per tant, DIT prioritzen la construcció i conceben la destrucció, en qualsevol cas, com inherent a la performativitat de la pròpia construcció, en la mesura que aquesta defuig de certes tendències observades a escenes en les quals s’han criat les components del segell. No es descarta, per tant, l’eventual generació de proclames de rebuig. Una d’aquestes escenes seria, com hem dit, la catalogada com a «música en valencià»: a DIT hi ha diversos grups que canten en valencià i, malgrat no considerar-ho ni un tret distintiu ni tampoc un criteri selectiu –hi ha certa paritat en aquest sentit–, sinó simplement un reflex de l’acotació inicialment local del segell, sí que demostren certa sensibilitat vers la qüestió; sensibilitat que passa, precisament, per la inclusió i cura d’aquestos grups al seu si i que arriba fins a la crítica de l’escena que funciona amb aquest únic criteri i que genera dinàmiques homogeneïtzadores que acaben cristal·litzant en modes cícliques, de la dolçaina-fusió –que ja incloía bases electròniques– a les pròpies bases electròniques –que d’alguna manera no acaben de desprendre’s de la fusió, i en molts casos ni tan sols de les pròpies dolçaines: X-Tencil relaten com fa un any van acudir a l’Esclat – un concurs de música en valencià al qual es van presentar amb la simple intenció de realitzar un concert més– i van comprovar atònits com tres dels cinc grups que es presentaven portaven dolçaina. S’ho van prendre amb humor i, a crit de «Entregueu les dolçaines i demaneu perdó al poble!» van difondre un fotomuntatge amb la portada del London Calling: «Molta gent associa la música en valencià amb la dolçaina. Amb aquesta imatge hem volgut dir que també hi ha altres grups i altra forma de fer música en valencià. Sembla que fins fa poc un requisit indispensable per a tocar en festivals i visibilitzar el teu treball en aquest àmbit era fer fusió amb dolçaina i tindre deu mil persones dalt de l’escenari. El que s’estava creant era la necessitat de que tot fóra així, perquè era el que realment venia. Ara ven el rap o venen altres

coses: va un poc per tendències. Però no és necessari funcionar amb modes per crear escena, sinó simplement fer el que vols fer, i intentar fer-ho amb qualitat». Quatre dies Fent-Ho Juntes. DIT només porten, com aquell que diu, quatre dies fent-ho juntes, però – deixant de banda el fet que, com ja hem dit, el segell no surt del no-res sinó que esdevé la concreció confluent en matèria musical d’un seguit de trajectòries polítiques ben arrelades a les Comarques Centrals–, en aquestos quatre dies ja han aconseguit fer escena, confeccionar una constel·lació de connexions político-musicals i establir una xarxa creixent de relacions i afectes incommensurable amb aquest tipus de temporalitat: «Actualment estem coneixent a molta més gent de la que ens haguérem pogut imaginar ara fa un any. Evidentment, hi ha moltes més coses, però només per això ja ha pagat la pena fundar el col·lectiu». DIT/Fem-Ho Juntes escapen, com diria el poeta, a tota voluntat d’antologia, degut precisament al caràcter dinàmic i –mai millor dit– instrumental de la seua proposta, que s’autopercep com una eina a disposició dels grups –de la mateixa forma que escaparan en el futur a tot intent de revival mitificat, degut precisament al tarannà-esdevenir de l’escena. Servisca aquest escrit, per tant, com una advertència, un flyer per difondre un projecte en expansió. Potser per això al remat siga més adient no acabar amb un intent de joc de paraules més o menys enginyós i conclusiu, sinó simplement emplaçant-vos a l’encontre cara a cara amb les persones que formen aquest projecte i els grups que orbiten al seu voltant. Versió revisada a l'abril del 2016, publicat originalment al Maig de 2015 al bloc del col.lectiu Independència total

Un debat no s'acaba sols s'abandona...

ImprĂ¨s en Fotocopia sense pretensiĂł d'absoluts.

UN DEBAT OBERT - O, MÉS BÉ, FRACTURATSOBRE LES FORMES DE VIURE LA MÚSICA A VALÈNCIA. Una discussió local sobre les industries culturals, la diversitat, les revolucions comercials, la memòria de lluita, l'espai de la vida i el de la normalitat … tot parlant de música.

Col.laboren: Raimon Ribera / Josep Artés / Carla Palacios / Jaime Marí /Álex Zahinos / Estel de Candela Roots / Sergi Müller / Xavier Aliaga / Viky Trillo de Vikyleaks / Francesc Burgos de la Casa Calba/ Carles Pastor / Inèrcia / Eva Dénia / Andreu del Diluvi / Vanessa de Carraixet / Vicent de Gàtaca / Rafa Xambó / Sergi Muñoz de Xfanekaes / Enric de Gràcia / Una baixista feminista / un Manolo de la industria / Pablo Valle de Tirant Lo rock /