OCELLS del DELTA (fĂ cilment identificables)
OCELLS del DELTA fàcilment identificables
Text: Xavier Riera Il·lustracions: Pep Gavaldà
primera edició: desembre 2014 © text: Xavier Riera © il·lustracions: Pep Gavaldà © Edicions Pasdepardal www.pasdepardal.cat Imprès a Catalunya
SUMARI: A. INTRODUCCIÓ B. OCELLS DEL DELTA 1. ànec collverd 2. xibec 3. cabussó emplomallat 4. agró blanc 5. bernat pescaire 6. agró roig 7. capó reial 8. flamenc 9. arpella vulgar 10. polla blava 11. fotja vulgar 12. camesllargues 13.perdiu de mar 14. fredeluga 15. gavina vulgar 16. gavina corsa 17. fumarell carablanc 18. blauet C. PER SABER-NE MÉS
A. Introducci贸
Les guies d’ocells Pas de pardal neixen amb l’esperit d’acostar als més petits i també als ornitòlegs novells més grans, la coneixença de les espècies més comunes a les nostres contrades, mitjançant quaderns senzills, amb dibuixos simpàtics però acurats i un text entenedor que desperti, a ser possible, l’interès i les ganes de saber més coses d’aquest grup d’animals tan present entre nosaltres. Aquestes guies estan dividides en espais geogràfics concrets del nostre país: regions naturals, serres, massissos, deltes, etc, la majoria dels quals han rebut algun tipus de mesura de protecció donats el seus valors naturals. A cada quadern hi hem seleccionat aproximadament una vintena d’espècies, segurament les més representatives, però ens n’hem deixat moltes. Els ocells que hem triat són, probablement, els que coneixien tots els nostres avis i les nostres avies i són els mateixos que potser ja no han après els nostres pares i mares i encara menys nosaltres. Identificar un ocell no sempre és fàcil i per aconseguir-ho caldrà que ens fixem en un grapat de coses: la mida —és més gros que un pardal, és com un colom o més aviat com un gavià?—, el color, la forma del bec i de les potes —tret ens ajudarà a saber què menja—, què fa —si salta o camina, si s’està ben dret damunt d’una roca o enfilat cap per avall dalt d’un arbre—, i l’hàbitat on l’observem —al bosc, en camps de conreus, en una llacuna o en un jardí dins d’un poble—. Si podem respondre totes aquestes preguntes, segur que estarem més a prop de poder posar nom a qualsevol ocell que veiem al nostre país. Les guies d’ocells Pas de pardal són només un primer pas, i com el seu nom suggereix un de petit, curtet; però si amb qualsevol d’elles aconseguim que el lector, petit o gran, s’encurioseixi a seguir-ne aprenent, l’esforç haurà valgut la pena i a més a més us garantim que el món que descobrireu a l’altra banda de la finestra de casa no deixarà mai de meravellar-vos.
ÀMBIT D’AQUESTA GUIA L’àmbit geogràfic d’aquesta guia és el delta de l’Ebre. El Delta és una de les zones humides més importants de la Mediterrània occidental, i en bona part, aquesta rellevància li ve donada per la seva població d’ocells, especialment per les espècies que hi crien, però també pels milers d’ocells que s’hi aturen per tal de recuperar forces durant el seu viatge migratori. Del conjunt d’espècies que han estat observades al Delta, n’hem escollit divuit per tal d’elaborar aquesta guia. Algunes d’elles —com ara la gavina vulgar— són força comunes arreu, i per tant, podrem observar-les a molts indrets del nostre país. A d’altres —per exemple la perdiu de mar o la gavina corsa— rarament les veurem lluny del Delta o del seu entorn immediat. En tot cas, la tria ha estat difícil, i hem hagut d’excloure algunes espècies que veureu, amb tota seguretat, cada cop que visiteu el delta de l’Ebre. Finalment i a diferència d’altres títols que hem publicat, veureu que al final de la guia hem afegit el nom local de moltes de les espècies tractades. Aquest fet posa de manifest el vocabulari riquíssim i sovint desconegut que té la parla d’aquesta zona.
B. Ocells del Delta
4. Agró blanc Aquest agró desmanegat té un bec esmolat com una daga, que travessa l’aire com un llamp per pescar el peix que s’amaga.
Casmerodius albus
8. Flamenc El flamenc remena els peus com un ballarí de claqué, per fer sortir la menja que al fang s’amaga a recer.
Phoenicopterus roseus
9. Arpella vulgar A l’hivern vola incansable per damunt del canyissar, a la cerca de les preses que el caçador no ha sabut trobar.
Circus aeruginosus
10. Polla blava Aquesta gallina blava i cua curta, trinxa plantes amb el seu bec roig, i fa servir els seus peus enormes, per no enfonsar-se al fangot.
Porphyrio porphyrio
12. Cames llargues Cigonyeta blanca i negra que té els peus sempre en remull, i fa fora amb males maneres l’arrossaire que gentilment l’acull.
Himantopus himantopus
C. Per saber-ne mĂŠs
Ànec collverd
(nom local: colverd ♂, àdena ♀ ) Anas platyrhynchos – Mallard – Ánade Azulón És l’ànec més abundant al delta de l’Ebre i també l’antecessor dels ànecs domèstics, amb els quals s’hibrida sovint. El mascle té el cap i el coll de color verd amb iridescències, el bec groc i les potes taronges, el pit castany, el cul negre i el cos grisenc. La femella, en canvi, de coloració molt més sòbria, és bruna, amb la part superior del cap —el pili— més fosc i un franja fosca que li va de la base del bec fins al clatell i que li travessa l’ull. En tots dos plomatges, per això, l’ànec collverd es pot distingir d’altres espècies d’ànecs perquè té una taca a les ales, anomenada mirall, de color blau metàl·lic. Durant l’època de cria aquests ànecs es concentren en llacunes i en les seves xarxes de canals, però a l’hivern ocupen qualsevol àrea inundada, incloses les badies, i fins i tot es poden veure a mar obert. Tenen un dieta omnívora: mengen plantes, algues, llavors, cucs, caragols, capgrossos, etc. És una espècie força sorollosa, especialment durant el festeig.
Xibec
(nom local: boix) Netta rufina – Red-crested Pochard – Pato Colorado El mascle és preciós, amb el cap taronja i el bec i els ulls vermells, el dors bru i el cos negre lluent, a excepció dels flancs, que són blancs. La femella és de color marró, amb la galta, la gola i la zona anterior del coll grisenques. El xibec és un ànec principalment herbívor que s’alimenta fent capbussades o bé submergint la part davantera del cos des de la superfície, fins a atènyer les plantes del fons de les llacunes. Durant el festeig es produeixen ofrenes d’aliment per part del mascle, el qual es capbussa per recol·lectar menjar i posteriorment oferir-lo a la femella, que l’espera nedant per la superfície. No es coneix cap altre ànec amb aquest comportament. El xibec és present tot l’any al Delta, tot i que a la tardor és més abundant.
Fotja vulgar
Fulica atra – Coot – Focha Común Ocell aquàtic molt abundant que a l’hivern forma estols de milers d’exemplars a les llacunes del Delta. De mida i aspecte semblants als d’un ànec —amb el qual, però no hi està emparentat—, té el plomatge negre i el bec i l’escut frontal blancs. La fotja és un ocell que s’alimenta principalment de vegetació submergida, la qual recol·lecta mitjançant llargues capbussades. Un cop sota l’aigua s’impulsa gràcies a les seves potes amb dits lobulats. Cria a les llacunes o, en menor mesura, a la vora del riu i construeix un niu generalment flotant, ancorat d’alguna manera a la franja de vegetació més propera. Durant el període de cria les fotges són extremadament territorials i no dubten a barallar-se acarnissadament amb els membres de les parelles dels territoris contigus. En el clímax d’aquestes disputes, és freqüent veure els contendents nedant en postura erecta, l’un davant de l’altre, per esgarrapar el pit del contrincant amb les ungles esmolades.
Camesllargues
(nom local: fraret, daguet) Himantopus himantopus – Black-winged Stilt – Cigüeñuela Común Aquest és un dels ocells més elegants que podem observar al delta de l’Ebre. D’un parell de pams d’alçada a tot estirar, el cames llargues té el cos blanc, les ales fosques i una quantitat variable de color negre al cap i al clatell. Les potes són vermelles i llarguíssimes, mentre que el bec —també força llarg, prim i recte— és de color negre. Els cames llargues arriben a casa nostra al mes de març i en marxen al setembre, i durant aquest període aprofiten per criar, formant petites colònies, en illetes i, sobretot, damunt els marges dels arrossars. Mentre dura la posta, són extremadament agressius i sorollosos amb qualsevol intrús que amenaci la pollada. Menja petits invertebrats aquàtics que caça fent servir el bec com unes pinces de precisió.
Perdiu de mar
Glareola pratincola – Collared Pratincole – Canastera Común La perdiu de mar sembla una gran oreneta de color marró, amb les aixelles rogenques, la cua negra i el carpó blanc, el qual es fa força evident quan vola. Té les ales punxegudes, la cua enforquillada i el bec molt curt, perfectament adaptat a capturar insectes de mida mitjana o grossa en ple vol. Al nostre país es tracta d’una espècie estrictament estival: arriba al març i marxa al setembre, mentre que l’hivern el passa als seus quarters del sud del Sàhara. Durant el període reproductor construeix el niu a terra, formant petites colònies, en zones salabroses amb vegetació esparsa. A terra estant és un ocell força críptic, sobretot a causa de la seva coloració general, que es confon fàcilment amb l’entorn; en vol, en canvi, esdevé més conspicu, especialment quan caça en estols, sense deixar d’emetre un aspre kiek, kiek, kikek, kikek.
Fredeluga
(nom local: marinera)
Vanellus vanellus - Lapwing - Avefría Ocell de la mida aproximada d’un colom amb el plomatge bàsicament blanc i negre, encara que a les ales i al dors s’hi aprecien iridescències verdes i porpra, i un plomall finíssim que li atorga un aspecte distingit. La fredeluga només passa l’hivern a casa nostra, i en marxa ja a mitjans de febrer cap a les seves zones de cria al centre i nord d’Europa, per anunciar, en aquelles contrades, la primavera anticipadament. Al Delta la fredeluga forma grans grups en arrossars eixuts o amb molt poca aigua, sempre que aquests li garanteixin un bon assortiment dels invertebrats terrestres dels quals s’alimenta. En enlairar-se, aquests estols formen un bonic espectacle, ja que amb els seus batecs lents i erràtics les fredelugues semblen talment grans papallones en blanc i negre.
Edita: www.pasdepardal.cat