OCELLS del PIRINEU (fĂ cilment identificables)
OCELLS del PIRINEU fàcilment identificables
Text: Xavier Riera Il·lustracions: Pep Gavaldà
primera edició: abril 2015 © text: Xavier Riera © il·lustracions: Pep Gavaldà © Edicions Pasdepardal www.pasdepardal.cat Imprès a Catalunya
SUMARI: A. INTRODUCCIÓ B. OCELLS DEL PIRINEU 1. Perdiu blanca 2. Gall fer 3. Trencalòs 4. Voltor comú 5. Picot negre 6. Cuereta torrentera 7. Merla d’aigua 8. Cercavores 9. Còlit gris 10. Merla roquera 11. Mallerenga emplomallada 12. Mallerenga petita 13. Pica-soques blau 14. Pela-roques 15. Gralla de bec groc 16. Trencapinyes 17. Llucareta 18. Verderola C. PER SABER-NE MÉS
A. Introducci贸
Les guies d’ocells Pasdepardal neixen amb l’esperit d’acostar als més petits i també als ornitòlegs novells més grans la coneixença de les espècies més comunes a les nostres contrades, mitjançant quaderns senzills, amb dibuixos simpàtics però acurats i un text entenedor que desperti, a ser possible, l’interès i les ganes de saber més coses d’aquest grup d’animals tan present entre nosaltres. Aquestes guies estan dividides en espais geogràfics concrets del nostre país: regions naturals, serres, massissos, deltes, etc, la majoria dels quals han rebut algun tipus de mesura de protecció per preservar els seus valors naturals. A cada quadern hi hem seleccionat aproximadament una vintena d’espècies, segurament les més representatives, però ens n’hem deixat moltes. Els ocells que hem triat són, probablement, els que coneixien tots els nostres avis i les nostres àvies i són els mateixos que potser ja no han après els nostres pares i mares i encara menys nosaltres. Identificar un ocell no sempre és fàcil i per aconseguir-ho caldrà que ens fixem en un grapat de coses: la mida —és més gros que un pardal, és com un colom o més aviat com un gavià?—; el color; la forma del bec i de les potes —tret ens ajudarà a saber què menja—; què fa —si salta o camina, si s’està ben dret damunt d’una roca o enfilat cap per avall dalt d’un arbre—; i l’hàbitat on l’observem —al bosc, en camps de conreus, en una llacuna o en un jardí dins d’un poble—. Si podem respondre totes aquestes preguntes, segur que estarem més a prop de poder posar nom a qualsevol ocell que veiem al nostre país. Les guies d’ocells Pasdepardal són només un primer pas, i com el seu nom suggereix un de petit, curtet; però si amb qualsevol d’elles aconseguim que el lector, petit o gran, s’encurioseixi a seguir-ne aprenent, l’esforç haurà valgut la pena i a més a més us garantim que el món que descobrireu a l’altra banda de la finestra de casa no deixarà mai de meravellar-vos.
ÀMBIT D’AQUESTA GUIA L’àmbit geogràfic d’aquesta guia comprèn les serralades del Pirineu i Prepirineu. El conjunt de serres que conformen aquest espai geogràfic posseeixen un impressionant patrimoni natural i és per això, que bona part de la seva geografia compta amb algun tipus de mesura de protecció. Només a la part catalana, administrativament parlant, hi ha tres parcs naturals i un de nacional. Pel que fa a la tria de les divuit espècies que hem descrit a continuació, aquestes es poden agrupar en tres categories: la primera d’elles inclou alguns ocells —com ara el voltor, la cuereta torrentera, les dues mallerengues o el pica-soques blau— que tot i que poden ser força comuns en altres indrets dels nostre país, hem cregut que són prou representatius de l’àrea pirinenca. La segona categoria està formada per espècies que, a casa nostra, nidifiquen exclusivament dins l’àmbit que ens ocupa, però que fora d’aquest període poden ser observades en altres zones més meridionals —el pela-roques, el cercavores o la verderola per exemple—. Finalment, trobem un tercer grup d’ocells els quals és molt improbable veure lluny del Pirineu, com la perdiu blanca, el gall fer, el trencalòs o la llucareta. Òbviament, i de la mateixa manera que va passar amb la Guia dels Ocells del Delta, ens hem deixat moltes espècies al tinter, tantes que donaria per fer-ne un segon i potser fins i tot un tercer quadern. Esperem poder oferir-vos-els en un futur no gaire llunyà.
B. Ocells del Pirineu
1. Perdiu blanca La bonica perdiueta fa com els camaleons, i quan els primers flocs cauen, canvia de color. Té les potes emplomissades per caminar per la neu, ben bé com si portés uns descansos per combatre la gelor.
Lagopus muta
3. Trencalòs És el senyor del cel, majestuós amb la seva grandària, esmicola els ossos, com un ferrer tossut, sobre la seva enclusa de pedra. Du un curiós antifaç negre i un bigotet a l’estil d’en Fu-Manxú, i així quan arriba carnestoltes, ja va prou ben guarnit.
Gypaetus barbatus
7. Merla d’aigua Com un bombó de xocolata amb pitet blanc ben lligat s’aferra a les roques del fons per no sortir disparat. Quan el corrent de l’aigua és massa fort es pregunta: voleu dir que no faré cap al mar?
Cinclus cinclus
10.
Merla roquera
El seu plomatge acolorit deixa amb un pam de nas la resta d’ocells de la contrada, car, no triguen a adonar-se que no seran pas per a ells, els afalacs de la gentada.
Monticola saxatilis
15. Gralla de bec groc L’ eco d’un gran vol de gralles a la muntanya, Ês com sentir, a la llunyania, el repic de les campanes.
Pyrrhocorax graculus
16. Trencapinyes Sort en té el trencapinyes, que no ha de fer cap discurs, perquè amb el bec arremangat d’aquesta manera s’embarbussaria tot sovint...això sí, a l’hora d’esberlar pinyes, amb aquest estri, no té mai aturador.
Loxia curvirostra
C. Per saber-ne mĂŠs
Perdiu blanca
Lagopus muta – Rock Ptarmigan – Lagópodo Alpino Aquesta perdiu és un del pocs ocells que, al nostre país, viu durant tot l’any per damunt del límit dels arbres, on ocupa prats i tarteres alpines. A l’hivern, tant el mascle com la femella, tenen un plomatge de color blanc immaculat, amb l’excepció de les plomes de la cua que són negres. A l’estiu, en canvi, el mascle té una tonalitat general grisenca, mentre que la femella és, en conjunt, més bigarrada. Ambdós sexes conserven, també a l’estiu, el color blanc a les ales i a la panxa. A diferència de les altres perdius que viuen al nostre país, la perdiu blanca té les potes i els dits emplomissats. S’alimenta, gairebé exclusivament, de matèria vegetal, sobretot de baies, borrons i fulles. A l’hivern, forma bandades relativament nombroses, en ajuntar-se diversos grups familiars. Quan se la molesta, fuig volant pendent avall i deixa anar un aspre craaaac, que recorda el so d’una carraca..
Gall fer
Tetrao urogallus – Capercaillie – Urogallo Común Aquest ocell forestal és el gall silvestre més gros d’Europa. El mascle és fosc i molt gros, amb la cua i el coll llargaruts, el bec robust i una carúncula vermella sobre l’ull. La gallina és de color bru bigarrat, amb el pit rogenc i llis i fins a un terç menor que el gall. Viu, sobretot, en boscos madurs de pi negre amb abundant sotabosc, força càrrega de baies i branques gruixudes i horitzontals que fa servir de jóc. El gall fer és un ocell molt discret, i de fet, és molt més senzill observar els seus excrements cilíndrics, atapeïts de fulles de pi, que no pas veure’l. A la primavera, els galls s’apleguen en els seus cantadors tradicionals per, al vespre i a la matinada, atraure les femelles mitjançant un cant sord i només audible a curta distància, emès des d’una branca prop de terra. En l’estadi final del festeig, el mascle salta a terra i s’exhibeix, extasiat, amb la cua desplegada com un ventall, fins que aconsegueix que les gallines s’inclinin i accedeixin a l’acoblament.
Trencalòs
Gypaetus barbatus – Lammergeier – Quebrantahuesos La seva mida gegantina i la silueta característica en forma de creu, fa del trencalòs un ocell inconfusible. Té les ales llargues, estretes i punxegudes —a diferència dels altres rapinyaires de mida grossa— i la cua també llarga i en forma de quilla de vaixell. Els adults tenen les ales i la cua molt fosques, mentre que la panxa i el ventre varia del color ant fins al rovell intens (aquest to està causat per la tinció de les plomes amb l’òxid de ferro de l’entorn). A la cara, el trencalòs mostra un antifaç negre que li envolta els ulls fins a la base del bec, punt des d’on li neix també la seva “barba” característica. Aquest ocell és un planador excepcional que, amb l’ajut dels corrents d’aire ascendents, recorre sempre els mateixos itineraris dins del seu territori, resseguint carenes i crestes. La seva dieta està constituïda principalment per ossos, els quals obté de les carronyes, un cop els voltors han fet la seva feina i els han deixat a la vista. Els ossos menuts i mitjans se’ls empassa sencers, mentre que els més grossos se’ls emporta ben amunt, subjectant-los amb les potes, per deixarlos caure damunt d’una zona rocallosa i així esmicolar-los en bocins més petits.
Voltor comú
Gyps fulvus – Griffon Vulture – Buitre Leonado El voltor és un ocell molt gros, robust i compacte, amb el cos i les cobertores alars de color marró, que contrasten clarament amb les plomes de vol i de la cua, que són molt més fosques. Té el cap i el coll de color ant —encara que sota llum intensa poden semblar blancs— i coberts amb una espessa capa de plomes curtíssimes que els permet introduir-los a les cavitats i orificis de les despulles de què s’alimenten. Els voltors crien en cingles i parets, i formen colònies d’entre 15 i 20 nius, encara que se’n coneixen de més de 100. L’àrea de recerca d’aliment pot tenir fins a 120 quilòmetres de diàmetre des de la colònia de cria o dormidor, i la prospecció d’aquest territori es realitza de manera sistematitzada. Al matí, els individus d’una mateixa colònia marxen volant en una direcció determinada, llavors cada animal comença a descriure cercles per tal de localitzar un animal mort, però sempre mantenint contacte visual amb el voltor veí.
Picot negre
Dryocopus martius – Black Woodpecker – Pito Negro És un picot molt gros de coll esvelt, color negre i una quantitat variable de vermell al capell, que va en funció de l’edat i el sexe de cada individu. El bec i els ulls són de tonalitat blanquinosa. El picot negre viu en boscos madurs de coníferes, mixtos o fagedes, amb arbres de diàmetre gran per tal de foradar-hi el niu i, generalment, per damunt dels 1.000 metres d’alçada. S’alimenta de larves d’insectes xilòfags i de formigues, les quals extreu a base d’esmicolar troncs i soques podrides. De la mateixa manera que les altres espècies de pícid, el picot negre és un ocell força escandalós, que delata sovint la seva presència, ja sigui amb el cant: un kui, kui, kui que es repeteix amb una cadència lenta i llastimosa, amb la veu de contacte: un prrii, prrii, prrii emès mentre vola, o amb el tamborineig que produeix quan forada la fusta.
Cuereta torrentera
Motacilla cinerea – Grey Wagtail – Lavandera Cascadeña La cuereta torrentera és un ocell força conspicu, tant per la seva coloració, com per la seva silueta, de la qual en destaca la cua llarguíssima. Té les parts superiors de color gris pissarra, mentre que el pit i la panxa són de color groc llimona. A l’època de nidificació, la gola és de color negre, però fora d’aquest període és completament blanca. Viu en rierols de muntanya d’aigües ràpides i ben oxigenades, envoltats de pedres, entre les quals construeix el seu niu, encara que sovint, també aprofita forats en ponts, preses, molins i altres construccions per fer-ho. Menja insectes, sobretot aquàtics, els quals captura ja sigui caminant o corrent darrera d’ells, o bé mitjançant un vol curt des d’una perxa. És freqüent veure les cueretes caminar per damunt les pedres de riu, cercant insectes, sense parar de moure la cua, enèrgicament, amunt i avall.
Edita: www.pasdepardal.cat