Música
El documental, una eina més per a endinsar-nos en la música clàssica
J
a fa uns quants anys que el món del documental viu una època dolça. El que abans era un gènere molt minoritari s’ha popularitzat i diversificat i ocupa franges horàries importants a la televisió -ja no només en canals temàtics culturals- i amb bones quotes d’audiència. Més enllà de la petita pantalla, ara ja no és estrany trobar documentals a la cartellera cinematogràfica, anunciant-se i ocupant el seu espai entre les estrenes de la setmana, amb tota normalitat. Catalunya, a més, s’ha convertit en terra de documentals. Bons realitzadors, bones productores i importants festivals (com l’In-Edit Beefeater o el Docs Barcelona, per citar-ne un parell). La indústria cinematogràfica, però, viu moments difícils i el finançament de documentals no s’escapa d’aquesta problemàtica. Molts projectes han necessitat i necessiten d’aportacions de petits mecenes -el que s’ha anomenat crowdfounding o micromecenatge- per arribar a bon port. Si ens fixem en el món de la música clàssica, el nombre de documentals també ha crescut de manera exponencial. La popularització del format DVD i dels portals de vídeos a internet (com YouTube i Vimeo) n’han augmentat tant l’oferta com el seu consum. Les temàtiques dels documentals relacionats amb la música clàssica són variades: des de l’aproximació a determinades figures, ja siguin compositors, intèrprets o formacions, fins a l’anàlisi i aprofundiment en determinades obres o gèneres. Endinsar-nos en assajos de determinats directors, saber què pensen les grans figures del panorama clàssic sobre la música o conèixer millor les obres mestres des de noves perspectives enriqueix, sens dubte, el nostre gaudi. D’altra banda, una mirada de prop a personatges que tenim de vegades idealitzats ens ajuda a humanitzar-los, i a estimar-los, si cal, encara més. Hi ha institucions, com la Simfònica de San Francisco, que han entès que a través del documental poden dur a terme una important tasca peda-
gògica, que complementi els ja habituals concerts familiars de moltes formacions i auditoris. Si parlem de casa nostra, el documental s’ha convertit també en una manera de reivindicar o treure de l’oblit figures importants de la nostra història musical: les cantants Conxita Badia o Victòria dels Àngels, el compositor i violinista Joan Manén, o el lutier David Bagué, en serien alguns exemples. De les diferents temàtiques, potser aquelles que ens ajuden a entendre millor les obres clàssiques i les que ens permeten veure i sentir els grans intèrprets del passat que ja no són entre nosaltres tinguin una millor acollida. Tant de bo que aquesta edat daurada del documental es perpetuï en el temps. Pere-Andreu Jariod Divulgador musical
11