Noticiari

18

noticiari

gurar un alt nivell de protecció del medi ambient. El Parc Nacional fa dos anys que va iniciar aquest procés. Durant aquest temps s’han treballat temes com la gestió ambiental de les instal·lacions, serveis i refugis. S’ha aprofundit en l’estalvi energètic, en la recuperació i reciclatge de recursos, en la formació del personal i la divulgació de la política ambiental, en la reducció dels nivells de contaminació produïts, etc. Aquest procés ha comportat també un contacte permanent entre el personal del Parc i altres persones i entitats que com els refugis o el transport públic realitzen les seves activitats dins d’aquest espai natural per tal de poder assolir entre tots els objectius proposats. Finalment el passat 17 de novembre es van concedir al Parc les certificacions EMAS i ISO 14001. Esperem que el camí encetat serveixi per millorar ambientalment aquest racó dels Pirineus!

Voltor enverinat

El passat 23 d’agost van ser localitzades al sector dels estanys de Comalesbienes les restes d’un voltor comú (Gyps fulvus) anellat amb el núm. C-575. Aquest exemplar havia estat alliberat dins un programa de recuperació de l’espècie als Pirineus occidentals francesos. Les restes del voltor presentaven indicis d’haver mort per enverinament, bàsicament per la posició de les urpes, completament garratibades, un dels símptomes més evidents d’una mort per aquesta causa. Per aquest motiu es van portar les restes al Centre de

Recuperació de Fauna de Vallcalent, on el veterinari de referència per a casos de verins, Mauro Fernández li va practicar una necròpsia. Els resultats de l’anàlisi van donar positiu d’estricnina, un producte absolutament prohibit, gens selectiu i extremadament perillós quan entra a la cadena tròfica de qualsevol espècie. No és el primer cop que es troben restes de rapinyaires enverinats en l’àmbit del Parc, la qual cosa indica que la terrible xacra dels verins encara és present a les nostres muntanyes, una pràctica que caldria eradicar.

Guanyadors del XII Concurs de Fotografia

El passat 28 de novembre el jurat del concurs va fer públiques les obres guardonades en aquesta tretzena edició. Un total de 103 participants i 296 treballs varen optar als diferents premis, que quedaren finalment així: - 1r premi: Els últims de la Vall, de Mercè Monzonís Negre - 2n premi: Simetría i Paisaje onírico, de Luis Miguel Mencía Gutiérrez - 3r premi: Abrets d’Tardo[sic], de Cristóbal Garcia López - 4t premi: Trilogia La tardor, de Miguel Vilaplana Peña - 5è premi: Elegància, de Xavier Romero Lallana - Accèssit especial “Els minairons”: La màgia del foc, de Juani Ruz Sillero - Accèssit especial "Els Encantats": Esquirolet brillant, de Laia Farrés Creus.

19

flora el gesp una mala herba per fer la migdiada (...però sempre és millor que jaure sobre una llanasca!)

Quan hom parla d’endemismes (espècies vegetals o animals que són exclusives d’una determinada àrea geogràfica) tots tendim a pensar immediatament en plantes rares i difícils de trobar. I la veritat és que una cosa no ha de suposar necessàriament l’altra. Precisament, una de les herbes més abundants del Parc Nacional, el gesp ( Festuca eskia), és endèmica de la part nord de la península ibèrica. Dit d’una altra manera: en tot el món, aquesta espècie només la trobarem a les muntanyes pirinenques i cantàbriques. Bé, sembla que també n’hi ha una mica als Càrpats orientals, encara que, com que el gènere Festuca és un dels més complicats que existeixen i ni els mateixos botànics no s’acaben de posar mai d’acord, potser sigui una altra festuca molt semblant a la nostra? Al nostre país, en funció de qui en faci el recompte, poden sortir una trentena d’espècies de festuques citades o més de cent, ja hem dit que es tracta d’un gènere complicat. Moltes vegades la correcta determinació de l’espècie, subespècie o varietat, demana fer un tall transversal de la fulla, per estudiar-ne la seva estructura interna amb l’ajuda d’un microscopi de pocs augments. En aquest tall cal fixar-se en el nombre i disposició dels feixos conductors i com es reparteixen les cèl·lules endurides que protegeixen la fulla de la dessecació. La gran majoria de festuques viuen en indrets poc o molt muntanyencs i així doncs els Pirineus són el seu paradís. Entre elles, en aquest Portarró volia parlar de l’espècie que precisament tapissa, gairebé de punta a punta, tot aquest emblemàtic pas de muntanya que uneix les dues valls principals del Parc Nacional. La festuca eskiapertany a la família de les gramínies on trobem tots els cereals i les herbes dominants dels prats. El gesp és l’herba protagonista absoluta d’una gran part dels prats alpins més secs i assolellats dels Pirineus, sempre i quan es desenvolupin sobre sòls de caràcter àcid... Algunes espècies es mostren més o menys indiferents a aquest paràmetre, però el pH del sòl és un factor molt important que pot determinar quines espècies poden viure en un determinat indret i quines no. La roca mare, en descompondre’s per l’acció continuada dels agents meteorològics, allibera diferents ions (sals minerals) al terra. Les roques calcàries alliberen carbonats, que donen pH bàsic al sòl. En canvi les roques granítiques, com les que dominen al Parc, alliberen sals de sílice i tendeixen a formar sòls amb un pH

20

flora el gesp, una mala herba per fer la migdiada

àcid. Un altre fenomen, freqüent a l’alta muntanya, és l’acidificació secundària dels sòls sobre roques calcàries, provocada per l’elevada precipitació en alguns llocs. En aquests indrets, l’aigua que s’escorre renta els ions carbonats del terra i provoca que aquests sòls siguin cada cop més àcids. Algunes plantes, com el neret (que vam veure al Portarró núm. 7) o el gesp són pròpies de terrenys àcids, mentre que d’altres, com la flor de neu (veure Portarró 18) només poden viure sobre terrenys carbonatats, bàsics. I com podrem conèixer la festuca eskia si és tan complicat? En aquest cas ho tenim força fàcil. Només d’asseure’ns a sobre d’una tofa de gesp ho notarem ràpidament: les fulles puntegudes d’aquesta herba són força punxents i fan que sigui força incòmode d’asseure-s’hi a sobre sobretot si anem amb roba prima d’estiu! No és doncs, el millor indret per fer una migdiada. El gesp és una herba cespitosa, que s’estén pel terreny gràcies a les seves fortes arrels formant gespes, normalment discontínues. Pot fer entre un i dos pams d’alçada i les seves fulles plegades (com en totes les festuques) fan entre 0.7 i 1,6 mm de diàmetre. Floreix durant els mesos de juliol i agost, amb una típica inflorescència de les gramínies, anomenada panícula, on cadascun dels segments de la inflorescència principal és portat per un peduncle més o menys llarg. Sovint aquesta panícula acaba tenyint-se, poc o molt, de tons violetes. Els vessants assolellats de les grans altituds pirinenques, on sembla viure tan a gust el gespet, constitueixen un dels hàbitats més durs de l’alta muntanya: A l’estiu la forta radiació solar (augmentada per l’efecte de l’altitud) fa que l’aigua s’evapori amb una extraordinària rapidesa. Si a aquest fet li afegim la poca capacitat de retenció d’aigua dels sòls prims i pendents, ens trobarem amb una situació realment àrida. Per altra banda, a l’hivern la neu caiguda també es fon més ràpidament que en les clotades orientades cap al nord, amb la qual cosa el terra, i les plantes que hi viuen, resten exposades a les gelades més fortes de l’hivern, amb temperatures que davallen freqüentment per sota dels -20ºC. Durant la primavera el fort contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes fan que el sòl es congeli i es descongeli diàriament afavorint la desagregació del sòl i la seva caiguda pendent avall. Aquest fenomen ben estudiat s’anomena gelifluxió. En aquesta situació, la presència de les tofes de gesp fortament arrelades al terra té una gran importància per a la retenció del sòl per tal d’evitar que flueixi costes avall. Aquestes tofes tendeixen, per raons físiques, a arrenglerar-se unes amb les altres seguint les corbes de nivell de manera que entre fila i fila de plantes de gespet s’hi fa una mena de graó, creant uns típics prats esgraonats que són fàcilment transitables seguint una mateixa alçada però força feixucs de pujar o baixar, travessant-los, sense caure o relliscar amb les mates de gesp. Tot i donar al paisatge un toc pictòric de verdor, no ens deixem enganyar; el gesp té un molt baix valor ramader i pràcticament no és pasturat per cap herbívor, ja sigui bestiar domèstic o salvatge, que rebutja aquesta herba pel seu minso poder nutritiu, a part de per ser amargant i indigesta. Així doncs quan tornem a veure un d’aquests paisatges tan típics del Parc, dominats per les crestes rocoses i les tarteres de blocs difícilment transitables, i amb alguns retalls esgraonats de prats alpins de gespet... pensem amb què se les havien de tenir els antics habitants d’aquestes valls. Potser fent referència a aquesta realitat, va ser que un conegut meu exclamà un dia: “Aquestes muntanyes de granit només serveixen per ser Parc Nacional...”. Gerard Giménez Pérez