La vida humana a les muntanyes a la Prehistòria: noves dades arqueològiques

Les investigacions realitzades: prospeccions i excavacions arqueològiques Des de l’any 2004 es realitza un programa de prospeccions arqueològiques al Parc Nacional que ha cobert la majoria del seu territori nuclear i una part de la zona perifèrica. Aquesta recerca ha permès identificar més d’un centenar de vestigis arqueològics, de diferents tipus i èpoques, distribuïts al llarg de valls, vessants i carenes. Atès el seu interès, dos d’aquests jaciments han estat objecte d’excavacions arqueològiques a fi de procedir al seu estudi de forma més intensiva. Entre el juny i setembre de 2005 es va excavar l’Abric de l’estany de la Coveta I, que es troba a prop de l’estany Negre de Peguera. Aquest abric, situat a 2435 m, presenta diferents fases d’ocupació humana que abasten una seqüència llarga en el temps. La identificació de la més antiga d’aquestes ocupacions va ser possible gràcies a la troballa de les restes d’un foc a terra o fogar prehistòric que havia quedat colgat sota capes de sediment posteriors. Un carbó d’aquest antic fogar es va datar mitjançant la prova del Carboni 14 i el resultat fou sorprenent, ja que es tracta d’un foc a l’interior d’una vivenda prehistòrica d’entre 9.000 i 8.570 d’antiguitat. Al seu voltant es van recollir dues petites eines de sílex. Les excavacions també han permès conèixer que després d’un llarg període d’abandonament aquest petit abric fou de nou emprat com a refugi o vivenda fa poc més de 5.000 anys per gent que, de nou, hi va fer foc de forma reiterada per escalfar-se i cuinar. És força probable que els fragments d’una olla de ceràmica, recollits en una escletxa de la cavitat, siguin d’aquesta època. Un tercer període d’ús de l’abric com a vivenda o refugi fou probablement fa uns 1.500 anys, quan s’hi va construir un petit mur per tapar una entrada de vent del nord i, de nou, s’hi va fer de forma reiterada foc a terra, deixant una gran quantitat de residus de cendra i carbó. La gent que va habitar-lo durant aquest temps, a més d’eines de sílex, també disposaven d’objectes de ferro, dels quals han quedat algunes restes. El segon jaciment on s’han realitzat excavacions arqueològiques és la Cova del Sardo, situada a la ribera de Sant Nicolau de Boí, per sobre els 1.800 m d’alçada. Aquesta balma va ser localitzada durant les prospeccions del 2004 i el resultat d’una petita cala estratigràfica va il·lustrar de seguida l’interès de dur-hi a terme un estudi més exhaustiu. Per aquest motiu a finals de l’any 2005 s’hi va programar una excavació arqueològica al llarg de tres campanyes d’estiu. L’agost de 2006 s’hi ha dut a

terme la primera d’aquestes campanyes, adreçada a conèixer l’ús que es va donar a la cavitat en les seves fases més recents. El resultat preliminar ens indica que la darrera ocupació es va produir al final de l’època romana i, potser, durant els primers segles de l’Edat Mitjana, fa uns 1.500 anys. D’aquesta època són els diversos vestigis arquitectònics de tancats i terrasses que hi ha enfront la balma i per sota d’aquesta. Aquestes restes, juntament amb alguns dels materials trobats (com una esquella de ferro) fan pensar que la gent que hi va viure tenia com a activitat important la ramaderia . Altres objectes recuperats són fragments d’un elevat nombre de petits recipients de ceràmica, diverses classes d’eines de pedra, fetes de sílex, quars i granit, i alguns artefactes de metall. En un dels sectors de la cavitat hi havia una gran quantitat de fogars, que il·lustren de nou la realització d’activitats domèstiques, com cuinar o resguardar-se del fred. Per sota d’una capa de sediment arrossegat pel vessant de la muntanya s’han pogut identificar també les restes d’una presència humana anterior que indiquen que la cova havia allotjat una vivenda fa uns 4.800 anys, al final del període denominat neolític. En aquesta època es van fer com a mínim tres petites “llars de foc” en cubetes excavades a terra que, entre d’altres, van fer servir llenya de freixe de fulla gran. En el seu interior i pel seu voltant s’ha trobat alguns fragments de ceràmica feta a mà, una gran quantitat d’eines de sílex i alguns fragments de destrals de pedra. L’interior de les llars contenia bastants petits fragments d’ossos cremats, segurament restes del consum de carn que van ser llençats al foc com a forma per eliminar escombraries. Actualment les restes recuperades en aquesta intervenció estan en procés d’estudi a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Una breu explicació històrica dels resultats Les investigacions arqueològiques realitzades fins ara al Parc Nacional permeten esbossar unes consideracions preliminars sobre les persones que van viure a la Prehistòria i l’Antiguitat en el seu territori actual. La primera, i més rellevant, és la constatació que aquestes muntanyes han estat poblades des de fa milers d’anys. Des dels fons de les valls principals (Sant Nicolau, Escrita) fins a les capçaleres i els estanys alpins, passant per colls i crestes, les evidències arqueològiques hi són presents en un nombre destacable. Abrics i tancats ramaders s’estenen al llarg de tot el Parc. La seva presència esglaonada al llarg d’amples valls, de colls i zones altes sembla indicar que des de fa quasi 9.000 anys diverses poblacions aprofitaren de manera organitzada els variats recursos presents en aquestes contrades (prats d’estiu, caça, minerals). Les troballes actuals apunten que l’ocupació d’aquestes terres podria haver estat organitzada des de les conques principals del Parc, amb petits assentaments a les seves capçaleres a fi d’accedir a àrees altes emprades com a zones de pastura, cacera i de trànsit. Un aspecte que no deixa de ser sorprenent, sobretot en relació amb el poc coneixement que es té del poblament dels Pirineus en èpoques anteriors a l’Edat Mitjana, és la gran antiguitat d’algunes de les datacions de Carboni 14 obtingudes. La primera de les ocupacions de l’abric de

Els i les habitants de la Cova del Sardo de fa 4.800 anys van utilitzar una gran quantitat d’eines de pedra tallada. La matèria primera amb què van ser fetes, el sílex, no es troba al Parc Nacional. Les peces que podem veure a dalt van ser utilitzades com a ganivets en tasques de carnisseria i esquarterament d’animals. L’estudi d’una d’elles, a més, indica que prèviament havia estat emprada per segar cereal. Aquest fet il·lustra que la peça prové de fora de les valls del Parc i que, després de ser refeta en un extrem, va ser utilitzada de nou a la Cova del Sardo. Aquestes dades indiquen que aquestes poblacions tenien contacte o visitaven àrees força allunyades de les valls de Boí i Espot, de les quals obtenien eines i potser també matèries primeres que necessitaven per a la seva vida quotidiana. Les dues peces de sota van servir com a puntes de projectil, emprades en la cacera.

l’estany de la Coveta I és la més antiga de les conegudes pels Pirineus catalans per sobre dels 1.500 m i indica que poc després de la retirada dels gels les zones alpines van ser explotades per grups humans probablement dedicats a la cacera. D’altra banda, en quatre jaciments (la Cova del Sardo i els abrics de l’estany de la Coveta I, del coll de Portarró i de les Obagues de Ratera) hi ha evidències que foren emprats com a refugi fa entre 5.300 i 4.700 anys. Els tres darrers jaciments se situen per sobre els 2.200 m i és molt possible que la seva ocupació fos conseqüència d’una explotació ramadera de pastures alpines per part de la gent d’aquella època. En definitiva, com ja avançàvem en el Portarró núm. 18, les muntanyes i valls que conformen el Parc Nacional tenen molta història des del punt de vista humà. Mig amagats entre crestes, tarters, prats i boscos hi ha un munt d’indicis que ens parlen d’una gent que encara desconeixem en gran mesura, però que amb la seva vida i el seu treball centenars i milers d’anys endarrere són també coautors dels paisatges que avui en dia admiren els milers de visitants del Parc. El programa de recerca arqueològica sostinguda que des de l’administració del Parc Nacional i la Universitat Autònoma de Barcelona estan promovent de forma progressivament més intensa haurà d’anar-nos desvelant, poc a poc, alguns dels aspectes desconeguts d’aquesta història en els propers anys. Ermengol Gassiot Ballbé, Mireia Celma Martínez,

Virgínia García Díaz i Jordi Jiménez Zamora

Els més de cent vestigis arqueològics localitzats els darrers tres anys dispersos per totes les zones del Parc indiquen la magnitud del patrimoni cultural que conté, i que tot just ara comença a ser catalogat.

Una mostra dels recipients ceràmics d’època prehistòrica procedents del Parc Nacional. Tots ells han estat recuperats en amagatalls: els tres de la dreta de la imatge a prop del planell del Sant Esperit i la resta en un tarter de la ribera de Llacs. Per les seves característiques aquestes peces provenen de l’Edat del Bronze. Les tres de la dreta tenen una antiguitat aproximada d’uns 3600 anys, i són similars a d’altres recipients localitzats a la vall d’Andorra la Vella (al lloc conegut com el Cedre) i a diversos jaciments del sud de les valls del Cinca i del Segre. El recipient de l’esquerra és més difícil de datar, ja que té similituds amb peces procedents del període de l’Edat del Bronze a Catalunya, encara que la seva antiguitat més probable rondi els 3.200 anys. Tots ells foren trobats sencers i han estat restaurats i consolidats per a facilitar-ne la seva exposició pública.

la població de senglar al parc

El senglar (Sus scrofa) no és una espècie característica de l’alta muntanya, ni tampoc un animal emblemàtic o atractiu com ho poden ser l’isard o el trencalòs. Del senglar més aviat en sentireu dir pestes de tota mena; els ramaders i els pagesos es queixen de les seves destrosses a les pastures i als sembrats; tampoc no és un animal apreciat pels naturalistes, ja que rarament es deixa veure, i els gestors dels espais protegits el tenen en el seu punt de mira, preocupats pels possibles danys a espècies de flora i fauna ja que, omnívor per excel·lència, inclou en el seu menú bulbs i arrels de plantes poc abundants, o pollades d’ocells que fan el niu al terra, com el gall fer o la perdiu blanca. Se’l considera, per tot això, una espècie conflictiva, que hem de mantenir sota control, encara que també és un element clau en els nostres paisatges i el centre d’un innegable interès cinegètic, molt arrelat als àmbits rurals. La seva extraordinària capacitat d’adaptació li ha permès expandir-se per tota mena d’ambients, i fins i tot colonitzar l’alta muntanya. Però no sempre el senglar ha estat tan abundant com ho és ara; a principis del segle XX era una espècie rara, poc abundant, que només es podia trobar en boscúries de la muntanya mitjana catalana; la troballa d’una petja o de furgades d’un senglar era un fet excepcional que desvetllava tota mena de comentaris i desfermava la passió dels -aleshores molt pocs- caçadors de senglar. Cent anys més tard, s’ha capgirat totalment la situació i, a hores d’ara, es cacen cada any a Catalunya més de vint mil senglars i els trobem en tota mena d’ambients, des dels aiguamolls de ran de mar fins a més de 2.000 m d’altitud. Certament, una espècie que triomfa, però, què en sabem del senglar en ambients tan extrems per a aquest animal com els hàbitats del Parc Nacional? N’hi ha molts o pocs dins el Parc? Hi són tot l’any o només alguns mesos? Com poden afectar els sistemes naturals d’aquestes zones? Per poder anar donant resposta a aquestes preguntes es va realitzar un estudi sobre l’espècie, que constitueix la primera aportació sobre l’ecologia del senglar en ambients alpins i subalpins a Catalunya.

Els mètodes de treball Els principals objectius de l’estudi eren analitzar la utilització dels hàbitats al llarg de les diferents estacions de l’any, així com esbrinar els efectes de l’espècie sobre els sistemes naturals del Parc Nacional i estimar quina era la seva densitat i les tendències de les seves poblacions. El treball es realitzà a la ribera de Sant Nicolau i a la vall del riu Escrita, principalment a l'interior del Parc Nacional però també a la Zona Perifèrica de Protecció, en altituds compreses entre 1.350 i 2.200 m d’altitud. Com que l’observació directa d’aquest animal és fortuïta, no podem basar el seu seguiment en aquest mètode. Per això els treballs es realitzaren mitjançant transsectes (recorreguts lineals de llargada determinada) per detectar els indicis de la seva presència (petges, femtes, furgades, arbres fregats, jaços de descans, etc.). Es recorregueren 30 km d’itineraris en cadascuna de les quatre estacions de l’any, entre octubre de 2004 i setembre de 2005, i es va prospectar així un cicle anual complet. En total s’examinaren 119 km, dividits en segments de 200 m en els quals es determinà la presència o absència d’indicis d’activitat de senglar. Els diferents rastres detectats es localitzaren mitjançant GPS, i s’inclogueren en una base de dades per a la seva posterior anàlisi mitjançant SIG. La presència d’aquests rastres es va analitzar en relació a quatre variables: altitud, pendent, exposició i formació vegetal dominant. Per altra banda, també es delimitaren zones de prat subalpí i montà amb presència de furgades de senglar; en aquestes àrees, es determinà el percentatge de superfície remoguda, i es valorà l’efecte de les furgades sobre la vegetació mitjançant la comparació de la composició florística de parcel·les furgades i no furgades. Finalment, en no disposar de cap mètode que permeti conèixer el nombre d’animals que es troben dins els límits del Parc Nacional, on la caça no és permesa, l’estima de

la població de senglar al parc

la densitat de senglar s’ha basat en l’anàlisi de les dades de batudes de caça realitzades en unes 29.000 hectàrees de terrenys cinegètics que es troben a la Zona Perifèrica i rodalies, àrees que, com veurem, comparteixen la mateixa població de senglar del Parc Nacional. Destaquem que el conjunt de mètodes de treball i bases de dades es dissenyaren amb l’objectiu que puguin ser actualitzats de manera periòdica, per tal de fer un seguiment de l’evolució de la població de senglar al Parc Nacional.

Els desplaçaments del senglar i les seves preferències d’hàbitat Que el senglar troba dificultats per colonitzar l’alta muntanya és un fet ben evident a la vista dels resultats de l’estudi. Durant l’hivern l’espècie es veu forçada a abandonar les zones més altes per cercar ambients favorables a les valls, com posen en evidència les diferències significatives en el rang i mitjana d’altitud on s’han localitzat els rastres en cada estació de l’any. A la primavera i l’estiu podem trobar el senglar per sobre dels 2.200 m, mentre que a l’hivern només es detecta la seva presència per sota dels 1.800 m i, preferentment, en vessants exposades al sud, més assolellades i càlides (veure figura). Així doncs, la presència de senglar a l'interior del Parc Nacional durant l'hivern és pràcticament nul·la. El factor que obliga el senglar a desplaçar-se cap a zones més baixes és el gruix de la coberta de neu i la presència de sòls gelats. Aquests dos factors també són els que condicionen la distribució de senglar a les regions de major latitud, al nord d’Europa i d’Àsia, ja que a partir dels 40 cm de gruix de neu el senglar té dificultats per desplaçar-se i trobar menjar. A més, tot i que no hi hagi neu, si els primers centímetres del sòl són una crosta gelada, no pot furgar al terra per obtenir aliment enterrat, i això l’obliga a davallar buscant indrets més càlids. En relació a la coberta vegetal, s’observa que el tipus d’hàbitat més utilitzat pel senglar són els prats i pastures (bàsicament els senglars hi obtenen bulbs, arrels i invertebrats), excepte a l’hivern, quan mostra més preferència pels boscos caducifolis. La presència en aquests boscos també és important a la tardor, quan comencen a estar disponibles les glans, les fages i altres fruits forestals. Veiem doncs, com la selecció de l’hàbitat varia al llarg de l’any i està fortament condicionada per la disponibilitat d’aliment.

Efectes del senglar en els sistemes naturals del Parc Nacional Els estudis sobre aquest aspecte només aporten dades preliminars que hauran de ser completades. Alguns factors importants són encara una incògnita, com l’avaluació de la incidència del senglar sobre les poblacions d’aus d’alt interès que fan els seus nius a terra (el gall fer o la perdiu blanca, per exemple). L’efecte de l’espècie sobre els boscos, si més no pel que fa a mortalitat d’arbres per fregament de l’escorça, és molt poc rellevant, i les furgades no semblen afectar negativament la regeneració forestal; en tot cas, podríem preguntar-nos si pot afavorir la germinació de llavors, per efecte de la remoguda i barreja dels horitzons superficials del sòl. Aquests són encara aspectes “foscos”, que podem intuir, però a hores d’ara no tenim prou dades que ens ajudin a entendre aquestes dinàmiques. Ara bé, en els prats i pastures l’empremta del senglar sí que és ben evident i els treballs realitzats posen ja de relleu un complex entramat de relacions entre els diferents elements que hi interactuen: comunitats de flora, d’invertebrats, presència de vaques i de senglars, tot presenta lligams que comencem a conèixer. El senglar és un dels principals agents generadors de pertorbacions en la coberta vegetal dels prats supraforestals del Parc Nacional i, tot furgant amb el morro per buscar aliment, arrenca la vegetació existent i afavoreix el creixement de noves espècies. A curt termini s’observa que algunes plantes desapareixen de les àrees que han estat furgades, mentre que altres, com el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata)o el passacamins (Polygonum aviculare) , hi apareixen. A curt termini, doncs, la riquesa i diversitat d’espècies es redueix a les parcel·les furgades i s’afavoreix la presència d’espècies típiques d’ambients nitròfils i ruderals. Tot i això, si comparem globalment una pastura amb alguns sectors furgats i una altra completament inalterada (sense cap pertorbació de senglar) observem

Mitjana i rang dels segments dels transsectes amb presència de senglar

2.400

2.200

Altitud (m) 2.000

1.800

1.600

1.400 Máxim observat (2.200 m)

Máxim a l’hivern (2.200 m)