Noticiari

noticiari

17

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

comarcals, municipals o del Parc, i ja estan arreglats i senyalitzats. N’hi ha, però, d’altres, generalment els d’unió entre valls, que no estan dins de cap xarxa, i que actualment són difícilment practicables. La major part de les actuacions consisteixen a recuperar murs de pedra seca, o empedrats, fer estassades de matoll, i millorar trams amb poca seguretat. Alguns trams ja s’han condicionat: · Senet - Gelada · Erill la Vall - Gelada · Camí del Calvari (Son) · Sorre - Saurí - Llessui · Bosc del Gerdar - cascada del Gerber o salt de Comials · Espot - Creu de l’Eixol S’han començat els treballs per deixar totalment transitable els camins que formen part d’aquest projecte des de Tredòs a Espot, passant per Esterri d’Àneu, Son o el refugi del Pla de la Font. Les següents fases del projecte seran d’Espot al port de Rus, i del port de Rus a Tredòs.

Per una millor gestió ambiental

Seguint les directrius del Departament, ens hem sumat a l’estratègia d’integrar la variable ambiental dins la gestió del mateix Parc i de les seves infraestructures. Aquesta integració passa per la definició i implantació d’un sistema de gestió ambiental, d’acord amb el Reglament Europeu d’Ecogestió i Auditoria (Reglament 761/2001, EMAS). L’any 2006 va ser el segon d’implantació efectiva del Sistema de Gestió Ambiental i es van aconseguir les certificacions EMAS i ISO14001. El sistema de gestió ambiental implantat es considera que està essent positiu per tal d’actualitzar i regularitzar tots els aspectes legals de les diferents activitats del Parc, així com també per millorar el comportament ambiental tant de les persones que hi treballen com del seu comportament ambiental general. Així, i analitzant els resultats dels indicadors, s’observa que en la majoria de casos s’han disminuït els consums de recursos naturals i la generació de residus. Per a l’any 2007 el Parc s’ha fixat els següents objectius ambientals: - Disminuir el consum de gas natural a la casa del Parc de Boí. - Reduir l’impacte de l’ús públic intens als camins de Monestero i de la cascada de Ratera. - Elaborar protocols i clàusules ambientals per tal de millorar la gestió ambiental als refugis propietat del Parc. - Disminuir els residus abandonats pels visitants.

Què fa el gall fer?

Aquesta primavera de 2007 i, com cada dos anys, d'acord amb la previsió de seguiments d'aquesta espècie, s'ha realitzat el cens general a l'àmbit del Parc Nacional i de la zona d'influència. Com és sabut, al llarg dels mesos de primavera, des de finals d’abril fins a començaments de juny, els mascles de l'espècie s'apleguen als anomenats llocs de cant o cantaders per tal de realitzar les cubricions de les femelles en un ritual força característic de cants, salts i exhibicions en indrets concrets del bosc, invariables al llarg dels anys. Els resultats han confirmat l’estabilitat de l'espècie al sector del Pallars Sobirà així com també a l'Alta Ribagorça, on es va detectar, fa dos anys, una lleugera davallada poblacional. Al sector del Pallars Jussà torna a estar actiu l'únic lloc de cant de la zona, localitzat al 2005. Respecte a la Val d'Aran i d'acord amb els seguiments realitzats per part del Conselh Generau d'Aran, que en té les competències exclusives, també es detecta una certa estabilitat en el nombre de mascles en els llocs de cant censats. Com a nota positiva, cal destacar la localització d'un nou sector d'aparellament o lloc de cant al terme municipal de Vilaller.

18

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

flora epífit o viure a sobre d’una altra planta

Passejant per l’interior dels boscos ombrívols de pi negre o d’avets ens adonem que ben poques espècies vegetals són capaces de viure amb la llum tan minsa que arriba al terra; només les clarianes obertes al sol compten amb una vegetació exuberant. De tota manera, per poc que ens hi fixem, veurem que aquests interiors tan foscos no estan desproveïts de vida. Sobre les roques, sobre el terra humit o sobre l’escorça dels arbres, trobem petits éssers vius com les molses, amb petites fulletes de color verd, o els líquens, normalment de colors més grisos, marrons o fins i tot grocs, que pengen de les branques o estenen els seus lòbuls sobre l’escorça. Els líquens, tal com vàrem explicar al Portarró núm. 18, són éssers vius simbiòtics, on viuen íntimament lligats un fong i una alga microscòpica. La ajuda mútua entre les dues parts els permet colonitzar indrets molt inhòspits, on cap d’ells podria viure per separat, i al mateix temps els obliga a conviure de manera permanent i incondicional. Aquesta íntima unió crea uns éssers duals i permanents, molt diferents del fong o l’alga original, i que els especialistes estudien com un individu nou. La superfície de les roques o l’escorça dels arbres són ambients que habitualment són colonitzats pels líquens. En un tros d’escorça de pocs pams podem trobar, fàcilment, 4 o 5 espècies diferents de líquens epífits, alguns molt petits, sempre i quan es compleixi una condició pràcticament indispensable: els líquens són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i necessiten aire pur per a poder desenvolupar-se. La revolució industrial va augmentar en gran mesura la degradació ambiental de les grans ciutats. Actualment les ciutats són deserts per als líquens. Per exemple, l’any 1866 es va fer un estudi de la flora liquènica d’uns jardins de París; 30 anys més tard, tots havien desaparegut! Lluny de les ciutats, o als pobles petits, la realitat no és tan dura però cal estar amatent. A nivell europeu existeix una xarxa de seguiment de l’estat de salut dels ecosistemes forestals que comprèn més de 800 parcel·les de bosc, una de les quals es troba a l’interior del Parc Nacional. Allí es fa un seguiment de diferents paràmetres indicadors. La contaminació atmosfèrica es pot mesurar amb complexos aparells però també es pot estudiar l’evolució de les poblacions de líquens, ja que cada espècie és més o menys sensible a la contaminació atmosfèrica. La presència o absència de una determinada espècie ens indicarà un cert valor de conservació o d’alteració dels hàbitats forestals. Una de les espècies del Parc Nacional més sensibles a la contaminació ambiental és la barba de caputxí ( Usnea sp). A més és una espècie prou vistosa i que no passa desapercebuda, com moltes altres espècies de líquens dels que viuen a les escorces, que no tenen cap nom popular conegut.

flora epífit, o viure a sobre d’una altra planta

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

19 Les barbes de caputxí o de frare, tenen aquest nom perquè els filaments d’aquest liquen pengen de les branques on se subjecten i recorden a una barba d’aquelles dels frares antics, amb forma de pera. El color verd-grisós que tenen és degut a la presència d’una substància, anomenada àcid úsnic, que té propietats antibiòtiques i ha estat utilitzada en medicina. També hem llegit que el contacte freqüent i repetit amb aquesta substància pot causar algunes afeccions dèrmiques que s’han descrit en llenyataires del Canadà. La determinació correcta de les diferents espècies de Usnea és complicada, ja que presenten una elevada variabilitat. De tota manera sembla ser que, com a espècie molt sensible a la contaminació atmosfèrica, les seves poblacions han patit importants regressions a nivell europeu. Una altra espècie d’aspecte molt diferent però que també trobem als arbres és Vulpicida pinastri (=Cetraria pinastri), un liquen amb el cos foliaci de fins a 5 cm de diàmetre, d’un vistós color groc. Viu en llocs freds, preferentment a la base dels pins i els avets, prop de terra, on la neu abundant pugui tapar-lo durant els dies més freds de l’hivern. El color groc d’aquest liquen és degut a la presència d’àcid vulpínic, una substància tòxica que s’havia emprat antigament per enverinar guineus i llops (vulpicida = mata guineus). Al voltant de 200 espècies de líquens d’Espanya utilitzen l’escorça del arbres com a substrat físic per viure. Algunes persones ens pregunten si aquests éssers vius fan algun mal a l’arbre i la resposta –científicament prudent– és que sembla ser que no. Els líquens viuen de l’aire i només utilitzen les roques o els troncs com a suport. El proper cop que entrem al bosc, juguem a descobrir textures i colors a sobre dels arbres i admirem aquests soferts i discrets habitants del bosc!

Gerard Giménez Pérez

coneguem el parc