L’essència de les paraules: Els misteris de la Garona

22

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules els misteris de la garona

ments dels segle dinou. Hi ha però altres garones per les nostres geografies! Les podrem trobar bombonint el seu famós topònim, als voltants de Bossòst, com el barranc des Set Garones, que després de trencar-se en set branques, s’abraça dolçament a la Garona riu; al terme municipal des Bòrdes, on apareix com les Garonetes dera Artiga; a la veïna vall de l’Éssera, donant nom a dos barrancs més entre Seira i Campo; i fins i tot portant el nom d’un mas del Lluçanès. Tanmateix, fou gràcies a Norbert Casteret, un geòleg francès del segle vint, que el nostre riu es va definir científicament com el que va ser capaç de prendre a l’Éssera aragonès gran part de les aigües procedents del massís de la Maladeta, bressol de l’Aneto, aprofitant senzillament un caprici calcari, de quasi quatre quilòmetres, existent entre el forau d’Aigualluts i els Uelhs deth Joeu! A mesura que avança per França, es va engrossint, amb la col·laboració dels darrers rius pirinencs com la Pique o l’Aure, i més endavant, d’altres procedents del sud del massís Central, com el Tarn o el Lot, convertintse en l’estrella del turisme fluvial de ciutats gales tan conegudes com Toulouse, Agen, Langon o Burdeus, on multitud de ponts, péniches o grans vaixells s’atreveixen, a creuar-lo o navegar-lo, tant quan baixa tranquil com quan ho fa nerviós. País de molins i molines d’aigua centenàries; paradís d’indústries farineres, tèxtils, hidroelèctriques i recentment de dues centrals nuclears; nexe d’unió històric i humà d’un fotimer de cultures i llengües és, sense cap mena de dubte, un riu sense fronteres que, des de les seves fonts fins al seu darrer estuari, arrossega en els pòsits sedimentaris, saviesa natural. Mai un riu pirinenc com la Garona, que podria voler dir “el riu que neix de la roca” o “el riu enèrgic que crida”, però també “el riu que neix gràcies a l’entesa de prop de cent estanys”, ha despertat tantes passions entre les poblacions i els pobladors que són banyades per les seues aigües. Aigües, per cert, que donen vida a espècies animals úniques com el petit cavilat ( Cottus gobio), un peix panxudet i sense escames, d’hàbits nocturns, considerat una de les joies de la natura aranesa! La Garona, hidrònim de nom dolç, que s’atreveix a néixer en un estany gelat sense pietat durant més de sis mesos a l’any; que de riuet infantil i jovenívol es converteix en riu madur i navegable; que de riu madur i navegable es transforma en estuari; i que aqueixa mar que finalment l’acull, en les últimes hores, ves a saber si el retorna, als seus orígens pirinencs, en forma de pertorbacions atlàntiques. Aquesta és la nostra Garona!!! El cicle de l’aigua és la vida d’aquest gran riu! Siguin les pluges, la neu o la pedra; siguin els núvols, la boira o la torbera... Garona és la metàfora o ves a saber si l’hipérbaton perfecte de tot allò que neix, creix i avança des dels Pirineus cap on faci falta! Pura rebel·lia geològica! Aigües que amaguen, per acabar, un dels noms de dona més bonics, sorprenents i alhora més desconeguts! Garona, filla meua, prou de jugar, que ja és hora d’anar a dormir! D’acord! Bona nit, mare! Bona nit, pare! Bona nit, Garona, filla dels Pirineus!!