Escarabatets, que sou amagadets? Sortiu, que la mare ja és al niu

8

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

Hydroporus palustris (LINNAEUS, 1761)

1. Espècies septentrionals també presents a Europa al nord dels Pirineus, però no al nord d’Àfrica: 1.1. D’aquestes n’hi ha que no arriben a saltar el massís pirinenc i per tant la seva frontera meridional de distribució se situa al vessant nord dels Pirineus: Hydroporus palustris (LINNAEUS, 1761) i Ilybius fuliginosus fuliginosus (FABRICIUS, 1792) 1.2. També es troben aquelles que tot just han aconseguit colonitzar el vessant sud de la serralada: Hydroporus sabaudus sabaudus FAUVEL, 1865. 1.3. O que no han trobat impediments per avançar pel territori ibèric desplaçant-se fins a les regions peninsulars més meridionals; per ordre de menor a major expansió: Oreodytes sanmarkii sanmarkii (C.R. SAHLBERG, 1826), Hydroporus foveolatusHEER, 1839, Agabus lapponicus (THOMSON, 1867), Agabus guttatus guttatus (PAYKULL, 1798), Platambus maculatus (LINNAEUS, 1758), Hydroporus nigrita (FABRICIUS, 1792), Helophorus glacialis VILLA, 1833 i Helophorus flavipesFABRICIUS, 1792. 2. Espècies trans-ibèriques també presents a Europa al nord dels Pirineus i al nord d’Àfrica, que es troben distribuïdes per tota la península ibèrica: Agabus bipustulatus(LINNAEUS, 1767), Agabus nebulosus (FORSTER, 1771), Dytiscus marginalis marginalis LINNAEUS, 1758, Haliplus lineatocollis (MARSHAM, 1802), Haliplus fulvus (FABRICIUS, 1801), Anacaena globulus (PAYKULL, 1798) i Laccobius bipunctatus(FABRICIUS, 1775) 3. Endemismes ibèrics exclusius de la península, que per tant no es troben enlloc més del món: 3.1. Distribuïts per la major part de la península: Hydroporus nevadensisSHARP, 1882. Platambus maculatus(LINNAEUS, 1758)

3.2. Distribuïts només per la meitat septentrional de la península: Oreodytes davisii rhianae R. CARR, 2001, Ilybius albarracinensis (FERY, 1986) i Hydroporus vagepictus FAIRMAIRE & LABOULBÈNE, 1855. Els coleòpters aquàtics, així com altres invertebrats, poden ser utilitzats com a indicadors biològics per a l’avaluació de diferents característiques del medi. Diverses espècies són pròpies d’aigües amb característiques peculiars i altres en canvi són habitants de qualsevol tipus d’ambient aquàtic. En qüestions d’avaluació d’impacte ambiental, la presència de les primeres o de les altres en un lloc determinat, ens pot donar informació precisa sobre la pressió humana sobre el territori. Almenys als Pirineus centrals aquesta pressió encara es podria considerar escassa, però el creixement urbanístic especulatiu ja comença a arribar fins i tot a les zones més altes del massís, freqüentment camuflat sota l’aspecte de “desenvolupament de la zona”, “creació de llocs de treball per als seus habitants”, etc.; l’increment d’ocupació condueix a un augment de consum dels recursos hídrics, entre altres; i la conservació de la biodiversitat passa necessàriament per la conservació dels ecosistemes, entre ells els aquàtics. Així caldria avançar-se als esdeveniments i fer planejaments d’usos del territori que permetessin un creixement urbanístic racional, d’acord amb la disponibilitat de recursos a llarg termini; d’aquesta manera s’incidiria, no solament en la conservació de la diversitat, sinó també en la preservació dels recursos que hauran de permetre la vida de les generacions futures en aquest diminut “racó de món”. Xavier Fresneda i Gaspar

Ca de Massa (Llesp)

9

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista els formatgers d’altron

És una tarda de primavera, els prats de dall de la vall d’Àssua comencen tot just a verdejar gràcies a les últimes i esperades pluges. Hem quedat amb la Joana Quesada i en Jaume Orteu, els propietaris de la formatgeria que hi ha a Altron. Pugem el caminet que ens mena fins a casa seva i allí, des del balcó, estenent la roba blanca, que contrasta amb el blau del cel, en Jaume i la Joana ens obren les portes de casa...

Joana, el teu marit en Jaume sí que és fill d’Altron, però tu no ets nascuda al Pallars. Explica’ns, com vas arribar fins aquí? (Joana) No, jo vaig néixer a Almeria capital. Primer vaig anar a Barcelona a estudiar filosofia i lletres l’agost del1964, tot i que jo ja era professora. Vaig aterrar en un barri que és Sant Ildefons, un barri obrer de Barcelona i sense col·legis. El meu home i uns companys tenien un col·legi i jo vaig treballar-hi durant el dia i a la tarda anava a la universitat a fer francès. Així doncs que vares conèixer el teu marit a Barcelona, però en Jaume és fill d’Altron oi? Sí, el meu marit, en Jaume, sí que és fill d’aquí de casa Bernadí. Ell estava a Barcelona treballant i jo vaig anar al col·legi on treballava ell i així ens vàrem conèixer. Uiiii! D’això ja fa molts anys! Allí va començar tot, ens vam casar i van néixer els tres fills que tenim, tots nascuts a Barcelona. Quan va néixer el petit, jo no coneixia el Pallars, només havia pujat un cop quan van inaugurar les pistes d’esquí de Llessui. Era cap a l’any 1967, 1968 perquè nosaltres ens vam casar al seixanta-nou! (Jaume) Em sembla que la inauguració va ser el 1967 perquè aquí van fer la instal·lació de la centraleta de la llum, hi posa l’any 1967 i aquesta llum la van posar per a les pistes. L’any 1975 vam decidir que a Barcelona no ens agradava estar-nos, vam venir aquí i vam comprar 12 vaques, un tractor, una empaquetadora i vam llogar algunes de les terres i algun paller de Casa Subirà d’aquí d’Altron, i vam començar una vida nova... munyint vaques! Va venir un germà meu que després va marxar i ens vam quedar nosaltres sols. Per tant vàreu fer una mica a l’inrevés; quan tothom marxava del Pallars vosaltres vàreu venir? Sí, sí, va ser una decisió pròpia, quan tothom marxava nosaltres vam tornar. Vam venir aquí, vam comprar tot aquell material i vam llogar terres perquè les terres del seu germà ja estaven llogades. I quanta gent vivia a Altron en aquella època? Hi havia més gent que ara, al 1975. Mira, quan nosaltres vam venir aquí, que portàvem tres fills petits, la nena ja tenia edat d’anar al col·le, però els altres tenien... un 40 dies i l’altre dos anys. Hi havia 16 crios que anaven al col·le a Sort, quan ara no hi són ni a Llessui! Ni l’escola d’Altron ni la de Llessui funcionaven i vam fer una concentració escolar a Sort sense tenir escola. Hi havia totes les botigues que havien quedat buides perquè havia marxat la gent i es van aprofitar per aules. Això era el curs 76- 77. El menjador era on hi havien els bombers, on ara hi fan una llar de jubilats. Imagina’t que les classes no tenien ni lavabo! Tot i que a vosaltres us agradava molt la vida rural, en ser

10

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

els formatgers d’altron

mestres tots dos, no se us va passar pel cap d’exercir la vostra professió? No, ens volíem guanyar la vida amb la terra. Teníem molt clar que anàvem a fer de pagès! Jo vaig fer substitucions a partir del moment que el petit va anar a classe, ja que estava més lliure. No funcionava com ara amb llistes sinó que em trucaven i em deien “mira, al meu home l’han operat”, baixava, feia les classes i em pagaven. Joana, tu véns d’una família amb tradició rural? Jo no vinc d’una família estrictament pagesa, era una casa mixta, el meu pare sí que tenia terra però també exportava, comprava, venia, tenia botigues. No era exactament com aquí. El món rural era molt diferent. I nosaltres encara que teníem terres, vivíem a la capital i teníem els cortijos. I el vostre pas de la vida urbana a la rural com va ser? Molt bé, el meu pas de la vida urbana a la rural no va suposar cap trauma. He fet la mateixa vida que abans. He tingut potser més temps per llegir. Ara potser no en tinc tant de temps. Com era la vostra feina de vaquers abans i com és ara? Ui! Era igual que ara, al 1975 era igual que ara. Ha canviat molt poc, perquè quan vam venir ja vam comprar la màquina de munyir automàtica, ja que ni ell ni jo no sabíem munyir a mà. La gent que munyia a mà era la que tenia poques vaques, dos o tres, però si n’has de munyir dotze o tretze et podies passar el dia. Vàrem ser la primera casa amb màquina de munyir, la resta de cases encara munyien a mà. L’única cosa que ha canviat és que ara per a qualsevol cosa has d’omplir molts papers. Per cada paper que feies abans ara n’has de fer mil! Vau ser, per tant, uns grans innovadors i importadors de tecnologia en aquella època? Doncs sí, al poble sí. Has de contar que aquí, de tractor que funcionés, el nostre va ser el primer. Sí, sí i nosaltres també vam fer una altra cosa; aquí la gent, agafava, munyia, treia les vaques al tros, tornava al migdia, a la tarda tornava a treure les vaques i a la nit munyia i s’estaven fins a les dotze de la nit munyint. A nosaltres ens deien “però com ho podeu fer?” perquè això no ho fèiem mai, com a màxim aviàvem a la tarda, al matí mai! Les vaques al matí que estiguessin a casa descansant. Llavors a la tarda munyíem a mitja tarda i després, en acabat de munyir, les vaques a fóra. Això sobtava a la gent perquè deien “aquestos que han vingut de fora, que no ho han fet mai i fan aquestes coses, aquí es deixaran les dents!...” Això ho fèiem perquè una vaca de llet passejant-se pels camins no fa llet. Si les vaques sortien aquell dia feien menys llet, si les tenies al corral en feien més, així que estava clar. I també per comoditat nostra. Una altra innovació va ser que nosaltres de seguida que vam arribar aquí vam fer un pou per als fems. Joana, i tu com a dona quin és el teu paper com a ramadera? La dona al Pallars era l’esclava però també el pal de paller de la casa. Les dones es quedaven al matí per aviar les vaques i l’home, els dimarts, anava a Sort i per això jo coneixia tots el homes del Pallars i les dones, no! A les dones els quedava la feina de les vaques i la de la casa. Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal, perquè era la dona qui portava el pes de la casa, sense estar reconeguda. Sempre he tingut vocació ramadera, junt amb ell, sempre hem sigut i som un equip. No sabia res del tema, ell sí, en ser d’aquí, encara que no hi hagués estat molt temps. I el fet de ser una dona avançada a l’època et va dificultar la teva integració al poble i a la comarca? No, dificultar no, la gent m’ha vist molt bé i m’ha tractat bé, però sóc de fora. Durant aquests 32 anys que porto aquí no m’he sentit rebutjada sinó al revés, molt ben acollida també per la meva part jo he donat tot el que he pogut. El que sí teníem clar és que els diumenges eren per a descansar i estar amb la família, així que ens arreglà

11

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

vem i anàvem a passejar, a dinar a fora i a l’hora de munyir ja erem de nou a casa. Doncs un diumenge quan anava a munyir una dona del poble em va dir que si anava tant pintada a munyir, les vaques aquestes s’espantarien.... Cal comentar una cosa respecte a això: en aquella època hi havia Extensió Agrària que organitzava molts cursets, i cada nit quan acabàvem la feina baixàvem a Sort a fer cursos i això ens va ajudar molt. Nosaltres vam aprendre molt d’aquesta gent, pensa que jo no sabia res de res! Vau començar amb el negoci de la llet però per què us vàreu passar al formatge? Nosaltres vam començar a fer formatge a partir de l’any 1991, abans d’aquest any fèiem exclusivament llet. Des que vam començar amb el negoci de la llet tota la producció anava a la Seu d’Urgell, perquè Copirineo no funcionava gaire bé i tots els ramaders venien la llet a la Seu. Formaven part d’una SAT (societat agrària de transformació) que es va organitzar a la Seu i com que allà els hi faltava llet van venir cap aquí, precisament l’any 1975 quan nosaltres vam pujar. Va funcionar fins a l’any 1987- 88, quan es va entrar al Mercat Comú. Llavors l’empresa aquella va fer fallida. Això a nosaltres ens va costar 6 mesos de llet i aportacions de capital. Vam perdre uns 10 milions de les antigues pessetes, irrecuperable..... I com us vàreu refer de tot això? Els pagesos d’aquí van veure que això era una bancarrota i anaven tots al desastre, llavors vam agafar una empresa que cada dia que s’emportava la llet, la pagava. No la donàvem si no ens la pagaven i sabíem que teníem diners líquids cada dia. Vam fer un contracte d’algunes temporades i a partir d’allí, mentrestant, estaven fent uns acords amb Copirineo. Perquè clar, Copirineo agafava llet d’aquí però ens deia: “vosaltres us en vau voler anar a l’altra empresa” i hi havia l’estira i arronsa de l’acord. Aquesta època va ser un període molt dolent per al mercat de la llet. Però Copirineo tampoc no funcionava, tenia uns 500 milions de deute! Arran del problema de la llet, la Generalitat ens va enviar una sèrie de veterinaris de l’INEM per a realitzar uns cur

els formatgers

d’altron

sos per fer formatge, per veure si ens enganxàvem al carro de l’artesania. Vam fer moltes hores durant tres o quatre mesos de cursos! Al 1989-90 va ser quan vam fer els cursets i quan vam fer proves, que vam donar a la gent a gustar i deien “sí, sí que és bo, ho heu de posar al mercat” però aquell any ho vam donar tot a la gent perquè ho gustés! Vàrem començar fent només 50 litres de llet i ara en fem de 200 a 400 litres, depenent de la demanda que tenim. Tot i que actualment no hi ha pics de producció, l’agost sol ser el mes més estressant però com durant l’any van pujant autocars sempre hem de tenir una bona producció. I el vostre formatge es troba a fora del Pallars? No, solament hi ha una botiga a Lleida que en ven. Hi ha algú que diu que en un lloc de Barcelona en venen, però nosaltres no els n’enviem. El millor és que el 90% de la producció es ven a la formatgeria, això a nosaltres ens encanta, així el marge que es pot quedar el distribuïdor, ens el quedem nosaltres. Per la producció no tenim problema, al revés tenim problemes per falta de gènere! Teniu pensat ampliar la formatgeria veient que és possible augmentar la vostra producció? No, no, mira hi ha una cosa molt clara, que una artesania és una cosa que fas amb les mans i si aquestes mans són 24 mans i has d’anar manant, resulta que tu ho fas d’una manera i l’altre d’una altra i llavors el producte ja no és el mateix. Aquí som només nosaltres dos fent el formatge. Com veieu el futur de la ramaderia a la vall i als Pirineus en general? És un ofici que s’està abandonant? Fumuda, molt fumuda, pèssima, fatal... Mira, el motiu de venir aquí a part que volíem treballar la terra, era el de treballar en cooperatives, que la gent tingués dissabtes i diumenges, de treballar en conjunt i repartir la feina però no... El Pallars és una comarca rica en recursos però molt empobrida. Aquí les cooperatives no funcionen perquè la majoria de la gent d’aquí tenen un peu aquí i un peu a fora. Sempre han funcionat així i han considerat que a fora viuran molt millor que aquí. I sempre la rutina i rutina... Això passa perquè no han sortit d’aquí... Va arribar un moment que nosaltres teníem 65 vaques, érem només dos i fèiem vacances! Nosaltres hem fet al revés que molta gent. Quan vàrem