10 minute read
Les ascensions de Mossèn Jacint Verdaguer als cims d’Aigüestortes. 125è aniversari de la seva estada a la Vall de Boí
les ascencions de mossèn jacint verdaguer als cims d’aigüestortes 125è aniversari de la seva estada a la vall de boí
Li fa veure Boí, eixa flor que es bada d’un caos de granit en les entranyes...
Advertisement
CANIGÓ, cant IV
L’estiu vinent farà exactament 125 anys de l’estada de mossèn Jacint Verdaguer per les muntanyes que ara formen part del Parc Nacional. Entre els anys 1879 i 1883, tot fent travessa, Verdaguer recorregué gran part del Pirineu català per tal d’obtenir informació per a inspirar-se i elaborar el seu poema Canigó. Procedent de l’Alt Urgell i del Pallars, el mes d’agost del 1883 va fer estada a Boí des d’on va fer diverses ascensions; finalment el dia 13 reprengué el seu camí cap a la Val d’Aran per continuar fins la vall de Benasc i la Maladeta. Degué tenir algun interès especial per la vall de Boí, ja que hi va fer una estada més perllongada que el que tenia per costum, s’hi va estar dotze dies. Dels recorreguts que hi va fer durant aquests dies ens ha deixat diversos textos a manera d’agenda de viatge i alhora nombrosos croquis elaborats des de punts significatius en què representa els indrets i paisatges que podia observar. Curiosos dibuixos que venien a cobrir la necessitat de tenir imatges gràfiques en un moment en què encara la fotografia no era prou a l’abast i els plànols eren incomplets. Els seus textos i sobretot aquests croquis tenen un interès especial perquè allí Verdaguer hi reflectia els noms de lloc tal com ell els anava coneixent tot recollint-los de la gent del país, el que l’havia d’ajudar a completar i rectificar la toponímia de la guia francesa que portava al sarró i de les monografies amb les quals es documentà. Verdaguer estava plenament integrat a l’excursionisme científic. El 1878 es féu soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, entitat precursora del Centre Excursionista de Catalunya i compartia els seus ideals de conèixer millor el país i la seva cultura. Aquesta és una època d’una creixent afecció per l’alpinisme, a Catalunya però també i de manera especial entre els muntanyencs francesos, que alguns dels quals en aquell moment s’erigeixen en descobridors de la serralada pirinenca. Tanta és la seva influència que alguns topònims acabaran portant els seus noms personals; en són un exemple Lequeutre, Passet... Impregnat per l’esperit romàntic de l’època de la Renaixença, Verdaguer es proposa conèixer al detall les valls dels Pirineus. Amb dedicació gairebé de naturalista s’interessa per la vegetació i la fauna de les contrades per on ell passa. Sovint ens fa descripcions on ens deixa clar com gaudia de caminar entre la natura. Així per exemple, en passar de la vall de la Noguera de Tor a la de Sant Nicolau compara les dues valls i ens diu: “ Una i altra estan ombrejades de mates i pins i algun avet, sens faltar-hi el freixe, amic de les riberes. ¡Quin delit se té, en aquella hora, a la fresca, i anant a la descoberta d’hermosos paisatges que es desitja veure, de boscúries, tresor d’aquells pobres i virtuosos pobles, i d’amples llacs, mirall del cel!.” També en els seus textos ens deixa clar el seu interès per l’activitat humana, la manera de treballar i les afeccions que té la gent per aquesta zona de muntanya, tal com podem observar en aquest fragment: ”(...)de sobte, sota el camí, lo llac de Llebreta, blau, ample i ple de truites. Un pescador cercava los filats, que havia parat lo vespre abans, muntat en un “barcó” –aixís anomena
son “navei”– de quatre tions encreuats, que movia poc a poc amb dos rems mal escalabornats.” Després de pujar al Montsent de Pallars (2.883m), des d’on dibuixà quatre croquis, a primers d’agost Verdaguer arribà a la vall de Boí. Ho degué fer tot travessant el port de Rus o port de Cabdella, tot i que no ho deixà relatat en text, encara que sí que en va deixar constància a través d’alguns dibuixos on plasmà la gran quantitat d’estanys que podia veure als peus dels cims que observava. S’hostatjà al poble de Boí i des d’allí acompanyat d’un guia coneixedor de la vall planificà diverses ascensions. Durant aquells dies visità els pobles de la vall per conèixer-ne la parla dialectal i les llegendes, tot i que no en deixà gaire material escrit. De la seva activitat durant aquest dies val la pena destacar el croquis que dibuixà des del que ell anomena tossal gran a l’oest de Boí, vora el camí de Barruera, mirant cap a Caldes. En aquest dibuix s’hi pot veure la part baixa de la vall de Boí i especialment Erill la Vall, que es destaca amb el seu campanar. (Tot aprofitant precisament aquest 125è aniversari i a manera de commemoració, fóra bo que es reproduís aquest dibuix en algun tipus de cartell, semblant als que s’han col·locat al llarg del recorregut del Camí de l’Aigua, en algun punt proper a on el poeta va prendre les seves notes). El 7 d’agost Verdaguer es decidí a pujar al pic de la Pala Alta de Sarradé (2.944m), per una torrentera lateral de la vall de Sant Nicolau. En l’escrit que ens ha deixat com a testimoni de la seva ascensió no s’amaga de reconèixer que va trobar que aquesta muntanya té un pendent força pronunciat i que li va costar bastant superar-lo. En descriure l’ascensió ens diu: “Seguírem lo riu, caminant per unes tarteres interminables, i no trigàrem a trobar un altre estany, anomenat... Lo voltàrem per enfilar-nos a la muntanya de Sarradé, que, a sa esquerra, s’aixeca dreta i llisa, fent difícil la pujada. Hi muntàrem amb l’ajuda de Déu.” Des de dalt també ens ha deixat quatre croquis encarats cap a diversos punts d’orientació. I des d’allí ens expressa la seva admiració pel gran panorama que s’hi pot observar. En baixar altre cop, el seu text dóna mostres de la seva fascinació per la natura. Així en passar prop d’uns estanys encara mig glaçats ens relata: “Lo segon (estany) està ja lliure de ses cadenes de glaç, que jauen trossejades entre els rocs de la vora. Algunes lloses de gel hi neden, grosses com eres, d’una a altra banda d’estany. (Unes cabres entremaliades rodaven l’altre dia per sa vora; entraren curioses, massa endins; se’ls trencà el glaç i navegaren en una llosa d’aquelles fins que l’aire la tornà a la vora)”. Aquesta sortida la completà pujant al Coll Arenós, tot fent una excursió circular. Al cap de dos dies, el 9 d’agost, es decidí a fer un altre recorregut ben fort també. Sortint ben d’hora de Boí es dirigí cap als cims que dominen la vall al damunt mateix de Caldes de Boí. Pujà per la vall del Llubriqueto i ben a prop dels estanys Gémena es deuria enfilar cap a l’est. En el seu relat, després de descriure’ns amb força detall l’esplèndida vegetació que podem trobar pel damunt del santuari, els boscos i prats més enlairats, ens parla que
Croquis dibuixat per Verdaguer el 8 d’agost de 1883 a la seva llibreta d’excursions (Biblioteca de Catalunya)
va ascendir per les “emboscades espatlles del Capceres” , i que més tard arribaren al cim d’aquesta muntanya (2.945m). Com de costum, des de dalt descriu tota la panoràmica. Orientant-se diu ell cap a l’est, però amb certa desviació perquè en realitat s’encarava al nord, ens parla que la visió li queda barrada per cims més alts: “Posats al cim, no és gran l’espectacle que es descobreix vers l’est, puix la muntanya, aprimant-se i formant osques immenses, com una formidable serra, s’hi estén i tot ho tapa amb sos aspres punxons, més alts que el Capceres i desgraciadament inaccessibles. (.....) Comaloforno s’obre als peus ple de neu encara (...)”. Amb aquesta descripció es referia a les crestes que formen el cim que ara es coneix com a Punta de Passet, que tot i que lògicament no és inaccessible presenta moltes dificultats, i que forma part de l’eix de crestes que superen lleugerament els 3.000 metres. Aquestes, ben arrenglerades en direcció nord són conegudes ara com a pic de Comaloforno i els diversos
punts destacats que formen la serra de Besiberri. El topònim Comaloforno fa referència a la coma que se li obria als seus peus. Avui aquest nom també es dóna al cim que domina pel damunt d’aquesta fondalada. En Verdaguer ens diu que aquesta descripció la fa des del cim de Capceres, nom que prenia tot el muntanyam situat a les zones més elevades al damunt de Caldes. Els mapes excursionistes actuals han batejat aquest cim amb el nom de Punta de Lequeutre, en homenatge a l’alpinista francès. Val la pena destacar com el fascina la Maladeta i com descriu la visió que té d’aquest massís des d’allí: “...dominades totes (les muntanyes) per l’hermós i formidable Maladetta, que els domina i aixafa amb sa grandor. Des de pocs punts l’he vist tan bé com d’aquí. Ni un núvol entela sa blanquíssima vesta de neu; son fil de serra no està confós per cap altre; son front s’aixeca sol en l’espai sota la tiara immensa del firmament, que sembla feta expressament per ell. (...)” De tornada seguí cap a l’oest i probablement pujà ben a prop
L’estany de Sarradé, al peu del pic de la Pala Alta de Sarradé (2944 m). Verdaguer pujà al cim el 7 d’agost de 1883.
Mn. Jacint Verdaguer (1845-1902) Pintura a l’oli, per P. Olivella.
Galeria d’Excursionistes
Catalans Il·lustres, del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) Arxiu Fotogràfic del CEC
del cim anomenat Punta Senyalada per tornar altre cop cap a Caldes i a Boí. Finalment el dia 13 d’agost, Verdaguer va marxar cap a la Val d’Aran. En el seu text ens explica de manera força detallada el seu itinerari. Ens diu que l’estany de Cavallers, abans que hi fessin la gran presa que avui hi trobem, era un indret molt apreciat pels senyors allotjats al balneari per anar-hi a pescar truites. I després de descriure la vegetació que va anar trobant ens diu que arriba al port de Caldes, però per la descripció que en fa s’està referint al que ara coneixem com a coll de Crestada o d’Oelhacrestada. Allí detalla els nombrosos estanys que pot veure i l’activitat humana que amb la finalitat de poder fer baixar els arbres tallats es feia als estanys de la Restanca. “... Una i altra (restanca: resclosa, presa) són utilitzades, i potser deuen son nom a l’ús per què els fan servir els aranesos. Quan tenen molta llenya tallada baix, ne fan un gran feix, de tots los feixos particulars, que lliguen a part i assenyalen, i la posen enmig del riu, després d’haver barrat l’estany; quan hi ha prou aigua, lo desembarren, i el riu arrossega lo gran feix, que guien amb cordes los llenyataires des d’una i altra vora.” Tot seguit ens comenta, potser d’una manera una mica ràpida, el panorama que podia observar des del cim, que encara que no anomena el nom no pot ser altre que el Montardo (2.833m). Posteriorment ens diu que a les dues (les 4, hora d’avui) va arribar a Arties i finalment, el mateix dia, a Gessa on es va quedar. Aquest aniversari pot ser un bon motiu per rellegir l’obra del gran poeta, caminar i gaudir tot redescobrint les fantàstiques valls i aquells cims que ell va estimar.
Jaume Olivé i Morros Geògraf i professor de secundària
Francesc Olivé i Guilera Cap de la Biblioteca del CEC (Centre Excursionista de Catalunya)
