L’entrevista: Paraules de xollador

El cel gris i de color plom anuncia tempesta, potser l’Àngel vindrà abans, perquè si plou no haurà pogut aviar el ramat. L’Àngel Torres Canut és un padrí de Llessui que havia treballat com a xollador. Tot i la seva edat –ja passa dels 80 anys–, parlar amb ell és una forma de somriure-li a la vida, sempre content i de bon humor amb una rialla a flor de llavi..... Primer de tot de quina casa sou? Jo sóc de casa Ventura, de Torre de Llessui. Teníeu ovelles a casa vostra? No, a casa no en tenívom. Nosaltres érem una casa de les més pobres del poble. I per acabar-ho d’arreglar, l’any 1935, abans d’esclatar la guerra civil, es va morir el meu pare. Jo teniva vuit anys i mig, vora nou, i el més valent de la casa era jo. Així doncs va començar a treballar ben aviat per altres cases? La meva mare em va llogar de mosset a Casa Trilla, que tenia moltes bèsties. Em fevenlo gasto i em donaven una pessetoneta cada dia. Mireu si era un bon jornal, una pela és una pela, però unes espardenyes, que llavors eren una sola de goma amb una lona blanca i unes betes lligades a la cama, i tothom portava lo mateix, doncs aquelles espardenyes valien tres peles. I jo havia de treballar tres dies per poder guanyar unes espardenyes, no unes sabates, no, unes espardenyes! Si haguessin sigut unes xiruques n’hauria tingut prou per un any o més, però unes espardenyes et duraven vuit o deu dies o quinze. Si feve bo duraven una mesada, tot lo mes. I perquè treballava eh? Només per anar calçat.. un desastre! Com i quan va començar a fer de xollador? Perquè primer cal ser aprenent? No, no no, per a ser xollador no s’hi podia anar de massa jove perquè aquella feina, una canalla jove no la pot fer, perquè no ho resistiria. Jo vaig començar que em sembla que teniva disset o divuit anys; em semblava que ja era valent i la feina encara va ser meva! Primer em van agafar d’aprenent, bé com a tots, d’aprenents, de vegades n’hi havia algun que no n’apreneve i d’altres que n’aprenèvem una mica i així anar fent. Perquè xollar una ovella costa molt! L’has de saber posar en condicions per poder-la xollar, perquè encara que hagis vist xollar falta la força i a més a més falta la pràctica. Era cert que per entrar com a aprenent calia convidar a la colla de xolladors a ous i vi? No, allò es feve sempre a fi de temporada, llavors l’aprenent pagava com una mica de xambrada que dívom. La xambradavol dir una capsa de pastes, un pot de préssecs, una carallada així. I una altra cosa, abans d’aprenent, que es pativemolt, perquè es pateix, guanyàvem menys. Jo, al començar, guanyava deu duros, cinquanta pessetes. Quants éreu de colla i per quins pobles xollàveu? Érem nou o deu de colla. Començàvem a Caregue i després també xollàvem a Sorre, però jo aquí ja no hi havia anat. A Caregue i a Seurí, sí, que hi havia tres o quatre ramats. I ací a Llessui, n’hi havien quasi bé a totes les

entrevista paraules de xollador!

12

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! 13 cases. Començàvem a xollar entre el vuit i deu de juny, si fa o no fa, i acabàvem lo dia u de juliol. Cada any igual. Mira si en xollàvem d’ovelles, i encara llavors no en xollàvem gaires, perquè llavors hi havia molta gent i per cada faenahi havia una persona. Però després quan jo ja xollava i ja era gran havíem de fer la meitat més... Per què? Perquè si érem deu al principi després en vam quedar cinc. Les ovelles eren les mateixes i havíem de xollar amb els mateixos dies, a veure com s’entén allò. I això era perquè dels xolladors, l’un va morir de vell, l’altre va marxar, cada cop n’hi havia menys i vam quedar només cinc. I a Llessui, d’ovelles hi havia les mateixes? Sí, sí, quasi les mateixes, hi havia alguna casa que se les havia venut, però n’hi havia d’altres que van augmentar, o sigui que hi havia les mateixes. Per tant no ha baixat el nombre d’ovelles a la vall d’Àssua? Si fa o no fa hi ha les mateixes, no hi ha una gran diferència, perquè ara són quatre que tenen ovelles i tenen entre quatre-centes i cinc-centes, i abans hi havia ramadets de cinquanta, de quaranta, de vuitanta i fins hi tot de cent caps. Ara les finques que ja no s’utilitzen, perquè els amos han marxat, les hem arreplegat els que ens hem quedat i ara és més fàcil de fer cinc-cents caps. I al final vostè va arribar a ser cap de colla... Sí, també, també, vaig ser cap de colla. A part dels xolladors, hi havia altres feines, com els que travaven les ovelles que es deien pessoladors ... Sí, també hi havia pessoladors, però nosaltres només ens cuidàvem de xollar. Eren els mateixos de la casa que fevenles altres feines. Per exemple, avui venim a xollar a casa teva, doncs tu t’has d’encarregar de pessolar les ovelles, despessolar-les, plegar la llana; nosaltres, repeteixo, només ens cuidàvem de xollar. Ara els que xollen amb màquina es porten un pessolador perquè a les cases ja no ho fa ningú. Perquè no és igual pessolar una ovella per un xollador de tisores que per un de màquina. Els de màquina de cada 4 o 5 que n’hi fevennosaltres encara no en févem una. Amb les tisores costa, eh? Com era un dia de xollador? Començàvem molt d’hora al matí, llavors encara no eren aquestes hores, anàvem a l’hora del sol. A les sis ja s’hi veia però a les quatre del matí ja érem a l’era i de vegades encara no es veïve bé. Llavors ens portaven, allí, la palbra que era una cistelleta amb pa, alls, xocolate, una botella de vi i una altra d’anís. Allò al matí, abans de començar. L’un agafava una mica de pa i se’l sucava d’all, l’altre agafava una mica de xocolate. Jo, sempre feia el mateix, agafava una mica de pa i me’l sucava de vi, me’l menjava i un tragode vi i a xollar! Però n’hi havia que agafaven un got, doncs cada un en teníem un, i s’hi posaven mig got d’anís i mig de vi. A deuhores ja n’hi havia algun que ballava el contrapàs! Després arribava l’esmorzar, bé... menjàvem tot lo dia, després fèvomdeuhores i dinar, allà a les dotze o la una. I com era l’esmorzar? A totes les cases, quasi bé, mataven un corder o una ovella baciva. Feven girella, i la sang, lo fetge, tot allò en diuen freginat... feven una cassola de freginat... ostres i bo que era! La sang, lo fetge, miques de carns... era molt bo eh? I després girella amb capipotes. Un esmorzar de festa major, eh? Bo, bo! I les deuhores? Al cap de dos o tres hores d’haver esmorzat anàvem a les deuhores. Esmorzàvem a les sis i allà a les nou fèvom deuhores. En aquest cas a vegades févem com una amanida, però que era més aviat un entremès, hi havia ous estarnats, pernil, coses així... bitxo, tomata, ceba... I des-

14

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

prés o bé feven bacallà fregit o carn de corder. Jo no sé pas on ens ho posàvom tot això... és veritat! La de xollador no era una feina agraïda... Els primers dies eren molt agres; més que res eren els corrons, tots els ossos i les cuixes et fevenmal; les mans només ens feven mal el primer dia, després no. Per què per xollar ho fèieu agenollats? No, no, no drets, però, és clar, corbats!, perquè l’ovella més aviat toca terra, però està una mica enlaire. Allò era una faenamolt dolenta! No la volevafer ningú, només els pobres. És que érem molt pobres! Els guanys d’una temporada xollant donaven per a viure? Sí, sí que donava per a viure. Als primers anys, no, perquè no guanyàvem gaire però desprès sí perquè vàrem pujar els preus, perquè tot s’apujava. Encara recordo una vegada que érem al poble de Seurí, i quan marxàvem a la tarda, contents, ben menjats i tips, i pujàvem cap a la plaça on hi ha la font, una dona en veure’ns va sortir i ens va dir: -arruïnar-nos fareu!-. Però si pagaven una miserable pela per ovella! A més, nosaltres no comptàvem les ovelles, lo costum era a tant lo jornal, no a tant l’ovella; per exemple, si tu tens cent ovelles o cent deu, doncs demanaves dos xolladors, cinquanta i cinquanta, com si hi haguessin cent ovelles justes. Però més aviat sempre passava, i en comptes de dos jornals que eren cent, llavors n’hi havia quinze, setze o vint de més, i nosaltres les xollàvem totes i cobràvem deu duros, el mateix que per cent. Fins que una vegada, em sembla que era a Caregue, ens van fer xollar tot lo dia i mai no s’acabava, i ja era quasi de nit i encara xollàvom i dívom -però com pot ser?- doncs ens van enganyar i ens van portar un altre ramadet, que era d’un altre poble i ens les van fer xollar totes pel mateix preu... allò no pot ser! Tot lo dia xollant i a més era el primer dia de xollar, el primer dia hauria hagut de ser un dia que no fos gaire carregat i ens van fer aquella malifeta. A partir d’aquell dia les vam comptar totes. Si n’hi ha quatre, quatre, si n’hi ha vint, vint! Allò al final ho vam saber i ja es va haver acabat, entràvem a l’era per xollar, perquè en aquella època també ens feven xollar els corders, la cria, no com ara que només es xolla l’ovella. Quan havíem xollat els corders, llavors els feven sortir, per entrar-hi les ovelles. En aquell moment comptàvem els corders que sortien i les ovelles que entraven, així ja sabívom lo que xollàvom i ja es va haver acabat... i fèiem a tant l’ovella, tingues les

paraules de xollador!

que vulguis. Nosaltres xollàvem, si en févem vuitanta doncs en cobràvem vuitanta, allò de cobrar setanta i ferne vuitanta no pot ser. Mos enganyaven! Tenim entès que també cantàveu durant la feina... Oh i tant! Cantàvem cançons de ball. Me’n recordo de moltes però ara els pulmons no m’ho permeten. Això era una de les coses que més m’agradava, lo que més em quedava al cap eren les cançons. Quan no cantàvem ens ho recordaven els amos de les cases, -Que no canteu avui?- I sí, ens posàvom a cantar, però el que passa és que de cantar tots en volien però és que de vegades no se’n sap, se n’ha de saber una mica, si no malament. Molts cops cantàvom i l’un tirava pel dret, l’altre anava cap allà i es clar, llavors ens en rèiem, semblavem orgues de gats! I si es posava a ploure llavors havíem de xollar a cobert i a treballar ben molls. Perquè quan plou la llana no s’eixuga tan de pressa i llavors et queden tots els pantalons ben molls, arribàvem a la nit i estaven com un cartró i plens de surja. Perquè la llana fa un suc que li diem surja i allò es fica a la roba i l’encartrona; ara, allò sí, els pantalons plens de surja si els rentaves quedaven igual que una patena de nets! Per fer la roba neta s’havia de posar llana. Ara, quan tot xollant t’hi feies un tall amb les tisores, perquè també t’hi arribaves encara que paressis compte, la surja et coïa molt! Però a l’endemà el tall ja no es notava. I quan se’ls feia un tall a les ovelles, com es curava? Llavors se li posava a l’ovella una mica de carbó ben apretati al final agafàvem el porro i posàvem unes gotes de vi per dalt i feia com una crosta, així les mosques no hi poden fer res i l’ovella no s’infectava. Si s’infectava la ferida l’ovella es moria. Si févem un tall molt gros llavors el cosíem com si cosíssim una girella i també hi tiràvem un raig de vi que desinfecta i després carbó per dalt, ben posat i ja no passava res. Ara, de vegades, havia algun xollador -que no tots som iguals- que fevamés pessics que un altre, i el que en fa molts, a última hora, ja se n’avergonyia de demanar carbó i no en demanava. Llavors les ovelles ferides, quan te’n donaves compte a l’endemà, ja hi tenien cucs i com que els hi pica s’hi mosseguen o es rasquen amb la pota, i si és una pelada com l’ungla al cap de dos dies és com la mà. S’havia de tenir molta cura amb allò! Quan va deixar de xollar? No m’he recordat mai de l’any que vaig deixar de xollar. Ni

“No marxaria mai de la Vall, perquè... on aniria?”

paraules de xollador! butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

de l’any que vaig començar tampoc, tindria uns 17 anys i quan vaig plegar ja devia tenir uns 50 anys i sempre he xollat amb tisores, mai amb màquina! Quan nosaltres vam plegar, llavors pujava una altra gent, que en deien els castellans, una gent que vivien a Balaguer i aquella gent també xollaven amb tisores, amb unes tisoretes més xiques que les nostres, però res de màquina, ni pensar-hi! Quan comenceu a xollar, com sabeu si aquella llana serà bona o no? Ja es veu prou ja, nosaltres ja la coneixíem! A més a més les tisores també ho marquen, l’ovella que té llana sola, sense pèl, es xolla molt millor. En canvi hi ha moltes ovelles, ara no ho sé, però abans sí, que barrejat amb la llana tenien molt pèl. Aquelles són de més mal xollar, perquè aquell pèl era orc, i era com si tallessis filferros! Aquella llana resulta que al rentar-la perd molt perquè aquell pèl marxa i d’un quilo de vellót’en quedava mig, ja que entre la surjai el pèl que era molt dolent i no val res, et quedaves amb poca cosa. Oi que la llana bona té un nom? Sí , de la llana bona se’n diu estam! I és aquella que no té pèl! Els xolladors també havíeu de comprar la llana o us la podíeu quedar després de xollar? L’havíem de comprar, mira ara us explicaré una història: la meva mare, en pau descansi, em va dir que si tot xollant veia un ovella que tingués bona llana, que no hi hagués massa pèl, que la comprés per refer coixins i algun matalàs, que llavors es feien de llana. Un dia treballant en una casa veïna, vaig xollar una ovella molt bona, que feve la llana llarga i no hi havia pèl, era bona! Li vaig dir a l’amo si me la vendria i em va dir –prou!–Aquell dia, mira si n’érem d’esclaus, aquell velló em va costar dotze duros. I ara la llana no val res, quan abans amb un vellonet de llana pagaven al xollador, de sobres, només amb un velló! La llana va arribar a valer fins a setanta duros! I ara resulta que res, poca cosa en fan. 15

Penso que la compren però no els hi donen quasi bé res. Teníeu alguna creença o superstició? No, no, però quan et tocava xollar alguna ovella negra havies de dir –nois de pèl mudem–que vol dir que de pèl blanc anaves a pèl negre i això també volia dir anar a beure. El que agafava una ovella negra havia de dir allò, i si no ho deia, agafàvem el borrall de llana, que s’utilitzava per protegir la punta de la pedra d’esmolar perquè no ens talléssim, o qualsevol altre borrall, i el deixàvem ben moll, li tiràvem l’aigua a sobre del clatell. Era el costum! O sigui, que això que l’ovella negra protegia del rayo... Això és mentida, una mentida com una casa! És igual blanc o negre, la pell és la mateixa, la llana és la mateixa, només canvia de color. Ara bé, això sí, les ovelles marquen el temps, avisen quan ha de fer una tronada o quan ha de fer vent o gel, ara pel demés res... i també coneixen l’hora com els pastors. Mira, jo no porto mai cap rellotge i, em trobi on em trobi, gairebé sempre sé quina hora és perquè estava acostumat a estar nit i dia fora. A la nit et fixaves que a tal hora, més o menys, surt aquell estel a tal hora surt lo carro... hi ha molts noms d’estels... lo carro, l’estel del porquer, l’estel del dia, els bordons... -no heu sentit mai els bordons?- són tres estels arrenglerats en la mateixa distància i que surten a l’hivern. I també una hora o tres quarts abans de fer-se de dia, surt l’estel del dia que en diuen, és un estel molt gros i clarent. I després de xollar ja es marcaven o calia esperar alguns dies? No, després de xollar amb tisores ja es marcava, el mateix dia, amb pega calenta. La màquina xolla més arrapat, però tampoc esperen perquè ara marquen amb tint i això no crema. Si s’hagués de marcar amb pega i xollar com ara fan, les cremarien totes, perquè arrasen massa. I la pega d’on es treia? La pega la feien dels avets o dels pins. Es posava quitrà barreat perquè la pega sola no aguantava i amb el quitrà

16
paraules de xollador!

aguantava més. Ho feven en una paella o un calder i quan era ben desfet, llavors marcaven.... però ojo! que si eren massa pelades en cremaven alguna. I se’ls feveuna llaga, on hi havia la marca, llavors s’havia de sanar uns dies. Nosaltres amb les tisores tampoc arrasàvem tant i millor per a les ovelles, perquè abans feve unes tronades, pedregades i vent i llavors s’ enreulaven i si tenien poca llana podien quedar-se gelades, però això no podiva passar perquè tal i com es xollaven abans, quedava un dit de llana. I ara canviant de tema heu vist si la vall s’ha transformat molt? Quins canvis heu vist? No l’he cap vist sempre igual, no! Uns canvis lo cent per cent! Llavors ens llevàvom al matí i anàvom a la quadra, l’un tenia dos vaques, l’altre en tenia tres, l’altre una i allà a arrencar herba de la timpa que em dèiem, del paller. Així com ara hi ha l’herba embalada llavors l’herba era a granel i amb un ganxo s’havia d’arrencar. Llavors quan l’havies arrencat la palla era per dalt... i ara tampoc no hi ha palla, mira si ha canviat; abans hi havia més palla que herba. Ara de palla si no en compres no en tens! I quan ho havíem arrencat, posàvem l’herba estesa i la palla pel dalt i amb una forca ho anaves barreiant... allò era la misèria numero un, perquè si en el paller hi havia uns forats que donaven a la quadra i des d’allí tiraves l’herba i la palla a les ovelles, perquè l’havies de barrear abans? Les ovelles s’ho menjaven igual barreat o no!... Quina necessitat teníem de quedar-nos amb els dits gelats al matí?, perquè ho févem allò? Després anàvem a esmorzar i en acabat havies de portar-les a abeurar a la font, no com ara, que tothom té aigua a casa; llavors s’havia d’anar a la font encara que hi hagués tres pams de neu. I quan feve bó, agafàvem un o dos ruquets i au!, carregats de fem a portar-lo a fora, i mira anant-lo traient. Allò també s’ha acabat!. Ha canviat molt; amb la llenya igual, tot l’hivern févem llenya i no en tenívom mai prou! I a on anàveu a fer llenya, per què aquí no hi ha gaires boscos? Mira, avui, tenim llenya per un descosit, tanta com vulguis, però en aquell temps no hi havia ni un broc. Anàvem a Seurí a buscar-la que en tenien bastanta i ben cara! Sortivea mig duro la carga i això eren molts quartos. Una

carga era allò que podies carregar amb un animal. Una vegada en vaig comprar una i nos la vam partir amb un altre, perquè així com ara tenen lo xurrac l’engeguen i el fan anar tot sol, abans es feia servir un xurrac amb una maneta a cada cap, i havíem de serrar entre dos... mira si ha canviat la cosa! I si l’arbre era gros ens fèiem un fart d’estirar, un desastre! Sort que tot allò s’ha acabat. A Seurí compràvem freixes o el que fos per fer una mica de llenya més grossa. Llavors allà al Bago, al costat de les bordes, en tots aquells espenyaderos que hi ha, allí anàvem a fer la llenya. I no hi havia cap broc, només unes rametes com lo dit. I sempre fevem llenya i mai no en tenívom suficient! I quan van tenir la carretera? Abans no n’hi havia cap de carretera! La van fer quan jo teniva 4 o 5 anys. Llavors quan hi havia un malalt al poble la feina era per fer pujar al metge... com s’havia de fer?... El metge venia de Sort. Agafaven un animal, una euga, un matxo o una mula el que fos... però de fiar que no fos guit i anaves a buscarlo. De telèfon, cap! No hi havia res, llum tampoc en tenívom ! Érem uns desgraciats! El que no faltava era el mossèn i ens feveanar drets com una i! I de l’escola, que ara és l’Ecomuseu, quins records teniu? D’aquí de l’escola en aquest pis (el primer) jo hi veniva a estudi i les nenes estaven al pis de dalt. Entre nens i nenes érem una seixantena. Hi havia mestra i mestre. Era molt gran aquest poble eh? Jo he vist setanta o vuitanta cases obertes i cinquanta anys abans hi havia cent vint o cent vint-i-dos cases; això sí, pobres com a rates. Però mira què passava, que de trossetsbons per als pobres no n’hi havia,; els pobres havíem d’anar a la muntanya, als trossos que hi ha molt lluny... que m’agradaria que ho veiéssiu... eren trossos molt lluny on anaven a sembrar sèguel, perquè lo blat, lo forment, vol més calentura, terra més fonda i lo sèguels’hi fa més a la muntanya i en aquelles boïgues de la muntanya hi feven sèguel, però jo allò ja no ho he vist... El cultiu de cereal ja no l’ha vist... Una mica, però ja s’acabava. Venia l’hivern, queien dos o tres metres de neu, arribàvem a la primavera, aquella neu encara no s’havia fos i lo sèguelquedava tot mort i durant tot l’hivern no li feve res. Lo sembrat, mira quina cosa,

17

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! mentre no prova de voler treballar, a la primavera, no passa res, però quan prova de voler treballar i encara hi ha neu, es mor. I aquella pobra gent que es quedava aquell tros per segar i resulta que els hi matava la neu. Això va fer que una gran majoria de gent marxés cap a França... Això quan va ser? Això va passar una mica abans de néixer jo, però jo me’n recordo que encara va marxar algú, però ja s’acabava. Molta gent que era d’aquest poble se’n van anar a França, marxaven a la tardor a collir raïms, a la vendèmia que diuen. I molta gent ja no tornava. Perquè per poc que estiguessin bé, estaven millor que no pas ací. Ací no podiven viure . Canviant de tema, els orris, els heu vist funcionar? No, allò és molt antic, allò jo ja no ho he vist. En sé els noms i sé on són. Parlem una mica, ara del Parc Nacional....Què en pensa del Parc? Per una part pot ser està bé, per una altra, no.... Per què no? Perquè si és Parc Nacional, nosaltres ja no manarem de la muntanya. Però podreu pasturar igualment... Si, però manat pels altres! -Ací no vull que entreu, allà no s’hi pot entrar fins a tal data i ací en aquesta partida no s’hi entra- , que allò és així! Per exemple, jo tinc quaranta o cinquanta vaques, i les faig anar a la muntanya, cada any, llavors què? I si un dia diuen que en aquesta partida no s’hi va més? Però al Parc Nacional sempre hi hagut pastura i mai ha passat això que comenta, perquè el Parc Nacional sap el valor que té el bestiar per la muntanya, pel paisatge. El bestiar fa una feina important de conservació... Jo massa clar no ho veig cap! Si jo hagués de firmar que la muntanya fos del Parc Nacional ara, no firmaria. No perquè, les coses com siguin, jo no vull dir que a lo millor, potser sí, que portarà algun benefici, algun producte... Potser sí... però no deixis mai lo que veus pel que no veus. Si jo tinc un escabot d’ovelles o un escabot de vaques, doncs viscod’allò. I si vénen un dia els del Parc Nacional què he de fer llavors, em faran viure els del Parc? Què en pensa de l’ampliació del Parc Nacional? Mira, potser a la llarga s’hi arribarà, però a vot de tots no es farà. De la manera que ara s’actua ho faran igual. Però si haguessin de menester, tant sí com no la firma, sí que hi hauria molts que firmarien, però també n’hi hauria que no ho farien. Mira, jo mateix seria el primer que no firmaria! I no és per voler anar al revés del món, ni mucho menos , però jo sempre he sentit dir que del que tu en siguis amo, no en siguis mosso. Potser l’ampliació s’ha d’explicar una mica millor als habitants... Com veu el futur de la ramaderia a la vall? I en general? No cap massa bé! Però per altra part, el Parc potser anirà bé, per què els animals s’acabaran, jo això ja no ho viuré però vosaltres sí. Per exemple, a la muntanya de Llessui ara hi va un escabotde vaques i d’eugues, i allò deixa un marge, deixa quartos, i es fa una repartició... i si aquests animals no hi són? Ja s’ha acabat! I de l’Ecomuseu, què en penseu? El museu ha estat bé!. Per jo no, perquè jo tot açò ho he viscut, jo no en trec cap ensenyança. Però esta bé, perquè hi ha molta gent que els agrada, molta gent!. Si no hi ha res la gent no puja, a mi també m’agrada veure com puja gent a visitar el museu. Jo si vinc alguna vegada serà amb algú interessat o algun parent... perquè jo he guardat, he xollat..., i ara perquè m’ho he de venir a mirar. I de sortir en un dels audiovisuals de l’Ecomuseu, què us sembla? Jo no sabiva que sortia al museu, un dia ens van fer anar a Casa Cardós, que té ramat. Em van dir, -tal dia xolla Cardós i hi hauries d’anar- . Vam anar amb Francesca i ens van gravar i qui ho havia de dir que sortiríem al museu! Una anècdota bona és que uns coneguts després de veure el museu, un dia que em van trobar, van dir que tenien un dubte sobre el dia de la xolla i el porro, on deia que per avançar més calia beure pel cap gros del porro perquè se’n beu més i no se’n gasta tant... i ells allò no ho varen entendre... quina gràcia em va fer! i em penso que ho dic així, oi? i és que ho vaig dir al revés... i és que a mi m’ha agradat sempre, d’anar una mica al revés. Creieu que es una bona idea fer una escola d’oficis aquí a la vall? Sí, si és una escola que ensenyi els oficis d’abans però amb les eines d’ara, com xollar amb la màquina. Si tinguéssiu de definir la vall d’Àssua en una sola paraula què diríeu? La vall d’Àssua és la vall on jo visc. És difícil dir una sola paraula, no ho sé! No marxaria mai de la vall, perquè... on aniria? Moltes gràcies Àngel Maria Pou Palau Judith Comorera Garcia