Coneguem el Parc - La regalèssia de muntanya - La daina

22

flora la regalèssia de muntanya

En un número anterior del Portarró havíem parlat de la mala qualitat de les pastures del Parc, dominades pel gesp ( Festuca eskia) que és una herba indigesta i de molt poc valor farratger. La pregunta que ens podem fer a continuació és... i què mengen els herbívors del Parc? En honor a la veritat hem d’admetre que potser vam exagerar una mica. Tot i que és cert que l’alta muntanya granítica sol ser més pobra com a ecosistema que les pastures sobre roca calcària, les muntanyes del Parc havien suportat anys enrera una extensa cabana ramadera i els ungulats salvatges, un cop han estat reintroduïts als Pirineus, també han trobat la manera de sobreviure en aquestes prats. Una de les plantes més apreciades per tots ells és el trèvol de muntanya ( Trifolium alpinum) que és força abundant a l’alta muntanya granítica. Fa unes tofes denses i arrapades a terra amb una arrel gruixuda. La tija és molt curta i sol tenir restes de fulles seques enganxades. No arriba a passar gaire del mig pam d’alçada i com la gran majoria de les espècies herbàcies del Parc és una planta perenne. Això vol dir que manté una part viva permanentment i malgrat que a l’hivern tota la part aèria de la planta s’asseca i desapareix, l’arrel es manté viva i d’allí apareixeran els nous rebrots així que torni el bon temps. Aquesta arrel gruixuda es pot mastegar i té un agradable sabor dolç, com la regalèssia. Però és clar que la regalèssia que es compra a les botigues, o es fa servir per donar gust a caramels, és una altra planta, anomenada en llatí Glycyrrhiza glabra, (Glycyrrhizavol dir literalment “arrel dolça”). És un arbust robust que pot créixer més d’un metre i mig, propi de les terres mediterrànies. La nostra regalèssia de muntanya és més petita i és un parent més o menys proper que pertany a la mateixa família: les papilionàcies o lleguminoses, que es caracteritzen per tenir unes flors i uns fruits molt típics. El fruit és el llegum (de la mateixa família que les faves, les mongetes, els pèsols o els cigrons) i les llavors se situen alineades dins d’un fruit que s’obre, quan està sec, de dalt a baix, mitjançant dues valves. La flor diuen que té forma de papallona amb cinc pètals disposats d’una manera molt característica; el pètal superior és més gran que els altres i l’anomenen estendard. Els dos més inferiors estan soldats entre si i fan la forma d’una quilla de vaixell. Els dos pètals restants s’anomenen ales i es disposen lateralment. La regalèssia viu als estatges subalpí i alpí, entre 1.600 i 2.800 metres, en sòls descalcificats i floreix als mesos de juny i juliol. Les flors són oloroses i s’agrupen fent uns petits ramells de tres a dotze flors de color rosa o lila clar. Els fruits són uns petits llegums de color marró un cop són madurs, envoltats de les restes seques de la flor. Com en tots els trèvols, la làmina de les fulles està totalment dividida en tres folíols o petites falses fulles. En el cas de la regalèssia de muntanya, per diferenciarla d’altres trèvols, aquests folíols són especialment estrets, amb forma de punta de llança. Ja hem dit que la regalèssia de muntanya és prou comuna en els terrenys silícics (o també sobre roques calcàries, sempre i quan l’aigua de la pluja hagi rentat el terra i provocat la descalcificació del sòl). En els prats on creix de forma abundant no és estrany de trobar-hi ramats d’herbívors pasturant, tant de daines i cabirols, com de cavalls o vaques. En aquest punt tots estem d’acord: la regalíssia de muntanya té un sabor deliciós!

23

fauna la daina

La daina (Dama dama) és un ungulat salvatge introduït a casa nostra. En aquest número del Portarró trobarem (juntament amb el cabirol i el cérvol) una informació més que acurada sobre l’actual situació dels esmentats ungulats salvatges al Parc Nacional (distribució, estatus, censos poblacionals i altres). El que no surt a l’esmentat article és l’origen dels actuals animals... Hem fet una petita feina de recerca històrica parlant amb la persona que va estar durant tres mesos de la dècada dels anys seixanta del segle passat, tenint cura i alimentant fins a una cinquantena de daines (procedents del centre i sud peninsular) a les bordes de Badia, gairebé davant del poble de la Guingueta d’Àneu, al Pallars Sobirà. Parlem del senyor Francisco Sastrada, guarda major de la Reserva de Caça de l’Alt Pallars, ara jubilat, que va estar custodiant els animals fins a l’alliberament. Aquest es va produir a dos llocs diferents: un primer lloc, a Cervi, al municipi de la Guingueta d’Àneu, amb una vintena d’exemplars; i l’altre lloc, a Espot, a l’entrada del Parc Nacional. En Julio Ramon Llessui, de casa Sastre d’Espot i primer guarda del Parc Nacional, va estar present a l’engegament: fins a 28 exemplars de daina a l’any 1962, uns pocs anys després de la declaració de l’espai protegit. Tot i que la gent en aquell moment no va estar massa d’acord amb l’alliberament, per previsibles danys a l’agricultura, es va produir una progressiva acceptació; eren altres temps i potser la “repressió” de l’autoritat del temps hi va ajudar. Costa de creure que l’actual població de daines al Pallars Sobirà hagi estat fruit d’aquells alliberaments. A la vall de Santa Magdalena (àrees de Rialp i Montferrer, actualment Parc Natural de l’Alt Pirineu) també es varen realitzar alliberaments d’individus durant els mateixos anys i amb posterioritat. Al llarg dels següents anys i fruit de la protecció de l’extensa massa forestal de la comarca, la daina en va colonitzar gran part fins a assolir la nombrosa població actual. Un altre aspecte que pot haver influenciat en aquest èxit adaptatiu és l’escàs interès cinegètic així com la manca de depredadors naturals. La daina pot ser un bon element de gaudi i observació de la fauna salvatge i de fet ho és en certs llocs, però no hem d’oblidar el seu origen forani. Cal tenir present el seu possible paper de transmissió de malalties a altres espècies; la competència amb altres ungulats autòctons; i l’aniquilació de certes plantes, com ara el nabiu, tan necessàries per a altres vertebrats amenaçats, sobretot quant les poblacions són massa denses i en no existir una regulació natural. L’activitat cinegètica, fora del Parc Nacional, no ha sabut controlar i regular la seva població. Fins i tot, l’actual Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) del Parc Nacional esmenta ben clarament que caldria eliminar-ne les espècies al·lòctones (o no autòctones). Pot ser caldria començar a plantejar-se la reintroducció a nivell de la serralada pirinenca, inclòs el Parc Nacional, d’aquells depredadors naturals que es varen extingir ja fa unes quantes dècades. Potser llavors, les poblacions d’ungulats salvatges estarien ben controlades des del punt de vista numèric i sobretot, des del punt de vista sanitari. Al cap i a la fi, aquesta ha estat la funció dels depredadors de manera natural i gratuïta al llarg dels darrers mil·lennis!

24

l’essència de les paraules per què es diu... (la) vall fosca?

Ja fa més de cent anys un perspicaç enginyer i financer nord-americà es va enfilar al capdamunt de la serra de Collserola acompanyat d’un il·lustre pallarès de Sort, i assenyalant amb el seu dit índex cap al nord, amb uns ulls plens de llum, va exclamar: “Escolteu-me bé, amics i amigues, d’aquella imponent serralada de muntanyes blanques que s’albiren en la llunyania (els Pirineus) portarem l’energia necessària per fer de Barcelona una gran ciutat.” Era Fred Stark Pearson i l’altri, Emili Riu i Periquet, dos majorals indòmits de l’avenç contemporani del nostre país! Aquesta fou la primera declaració d’intencions d’una nova revolució industrial que s’apropava a Catalunya, aquest cop enfocada a unes valls pirinenques molt allunyades dels principals focus de progrés, malauradament sempre urbans, que reunien tres receptes màgiques: la primera, tenir unes capçaleres hidrogràfiques plenes a vessar d’aigua; la segona, gaudir d’una gran diferència d’alçada entre els vessants d’aquestes capceres i els fons de les valls, una font inesgotable d’energia potencial; i, per últim, estar sobre substrat granític, una roca aquesta dura, impermeable i, impenetrable, que obliga que les aigües avancin sempre en superfície, afavorint així l’explotació de la seua força natural. I la vall escollida per a aquesta nova revolució fou la de Cabdella! Orientada de nord a sud, fidel al curs natural del Flamicell, el “flumen cello o riuet dels Pirineus”, la vall es troba custodiada des de les altures per una muntanya que no passa indiferent: el Montsent (2.882m). La verticalitat dels roquissars de ponent contrasta amb la soferta suavitat dels prats alpins de llevant. Per sota, una vall d’orígens glacials, de prop de 20 km de llargària, limita al nord, per la collada de Saburó, amb la vall de l’Escrita o d’Espot, i pel coll des Gavatxos, amb la ribera de Sant Nicolau; al sud, amb el poble de Senterada i el congost d’Erinyà; a l’est, per la collada del Triador, amb la vall d’Àssua, capitanejada per Llessui; i a l’oest, pel port de Rus i el de Filià, l’un pas tradicional cap al Taüll de la vall de Boí, i l’altre, cap a la vall de Manyanet. Dels caps als sols, és a dir, de Cabdella a Senterada, passant per la Pobleta de Bellveí, Estavill, Envall, Beranui, la Plana, Gramenet, Antist, Castellestaó, Astell, Oveix, Guiró, Molinos, Paüls, Pobellà, Montrós, la Torre, Aiguabella, Espui, la Central i la pròpia Cabdella, aquesta ribera ens ofereix paisatges i pobles que en poc menys d’un segle han vist alterades unes essències geogràfiques, socials i econòmiques, que s’havien transmès de generació en generació, sense gaires canvis, pràcticament durant els darrers mil anys! Llepapadelles de Senterada, escaganats d’Estavill, fatos de la Pobleta, aufegajutgesd’Envall, embusterosd’Antist, doctosos de Beranui, comerciants de la Plana, rellasques de Castellestaó, matamúsics de Paüls, guitarristes

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

25 l’essència de les paraules

per què es diu... (la) vall fosca?

i taverners de Montrós, gavatxos de Pobellà, fesolets d’Astell, gallinaires d’Oveix, calçuts de Guiró, pixallits de la Torre, eguarans d’Espui, aigüerols d’Aiguabella, presumits de la Central de Cabdella, i saltaroques de Cabdella... Bressol d’avantpassats, de pares i d’oncles, no fa pas més de cinquanta anys, hi vivien poc menys de mil cinccentes ànimes, repartides entre dinou pobles amb 300 cases, que feien péixer unes 12.000 ovelles; amb padrins i padrines que encara portaven esclops de freix i gorres musques; on els matxos i les mules eren els tractors del moment; i on el territori encara estava exempt de falsa modernitat! Però en pocs anys, de l’onze al catorze del segle vint, en 27 mesos, tot va canviar! Es va construir, a pic i pala, una de les primeres carreteres dels Pirineus, de la Pobla fins a la central de Cabdella, amb quatre mil treballadors i amb un pressupost d’uns 300.000 duros de l’època (1 duro = 3 cèntims d’euro). Es van escoltar les paraules i els fets d’enginyers com míster Matter o messié Keller, que van revolucionar les veus sentides fins llavors vora les llars de foc. Es va al·lucinar amb els primers trens Renard a vapor que arrossegaren turbines i turbines de generadors, alternadors, rotors i altres aparells acabats amb ors, amb els quals es va construir al 1912 la primera central hidroelèctrica industrial de l’Estat espanyol! Els nostres padrins i padrines no paraven de pensar i dir que açò é de botjosperò el que potser no sabien és que moltes voltes, precisament aquesta orqueria, acostuma a ser la millor aliada del progrés. Si les iniciatives capitalistes i hidroelèctriques de muntanya tenen un jardí de l’Edèn, en ell trobaríem plantades o sembrades, en lluna creixent i amb el recolzament d’Alfons XIII, tots els estanys de les conques del Flamicell. Són prop de 30 estanys, que atresoraven 50 milions de metres cúbics d’aigua i un potencial hidràulic de 110 milions de kilowatts/any; alguns amb noms de cases del poble de Cabdella com Francí o Morera; altres batejats en funció de la seua forma o grandària com el Tort, Travessani o el Mar; i quasi tots ells violats, foradats i connectats per a la producció hidroelèctrica, per a donar llum a les indústries barcelonines, formant plegats un dels conjunts lacustres més desitjats de la història econòmica del Principat de la darrera centúria!! Van alterar els estanys però també els nostres topònims! De la Pobleta a Pobleta, de Montsent a Montseny, de Molins a Molinos, de Capdella a Cabdella, de Flamicell a Flamissell, de Montirroio a Montorroio!!! Per què ens canvien els noms de la nostra geografia, de la nostra vida quotidiana, amb tanta facilitat i descaro? Per què els riuets passen a dir-se rierols i els barrancs, torrents? Per què? Dol que una part del nostre patrimoni, allò que ens diferencia d’altri, sigui mutilat o transformat perquè sí! Per què no som capaços de defensarho? Per què no mantenim viva la nostra parla, la que utilitzem des que ens despertem fins que ens dormim? Terra de riuades com la del set, la del vint-i-quatre, la del trenta-set, o la del vuitanta-dos del segle passat, de fires tardorals com la de la Pobleta, de bocins de paisatges amb pobles vora rius i pobles vora nyius... d’àguila fou paradís natural de la truita fario que, durant dècades, va ser un gran valor natural d’exportació cap

26

l’essència de les paraules per què es diu... (la) vall fosca?

al sud de França on les classes benestants les consumien amb delit, a les termes de Banyeres de Luixon i voltants. És però el moment de respondre a la gran pregunta. D’on surt el nom de la vall Fosca? Fem una mica d’investigació històrica! En els qüestionaris d’en Francisco de Zamora, escrits a finals del segle XVIII, a les respostes del poble ribagorçà de Pinyana, a menys de cinc hores a peu de la vall Fosca, s’anomena una vall escura que s’enfila fins a Viu de Llevata!!! Pràcticament cent anys després, el 1883, mossèn Cinto Verdaguer arriba per l’estany de Montcortès a la Pobleta i escriu rendit al seu quadern de viatge: A l’hivern esta vall veu poques hores de sol; per això los de per avall, per malnom, li diuen la vall Fosca . A l’estiu de 1919, Josep Maria Folch i Torres, el narrador gentil, fa una estada a la Torre de Cabdella d’on sortirà Niu d'àligues o la llum de la vall , publicada al setmanari Patufet i dedicada Als senyors d’Espot-cognom de ca de Jaume de la Torre-, pares de la vall Fosca, mestres en catalana hospitalitat i noble gentilesa; en recordança del nostre benaurat sojorn en el cor de les muntanyes sobiranes de la nostra Catalunya. Sis anys després, a la novel·la La sospita torna a fer-ne esment: Després d’esmorzar comença l’ascensió a Capdella la vella i tot seguit empreníem cap a Port de Rus, l’esboranc pel qual la vall fosca s’aboca a mirar la de Bohí . No hi ha dubte que en Folch i Torres dóna el cop de mà literari precís que marcarà anys després el triomf geogràfic del topònim. Dècada dels vuitanta... A les actes d’un ple de l’Ajuntament de la Torre es plasma la necessitat de trobar un nom que faci honor a aquesta vall plena d’història però que malauradament lluita encara agònicament per ser reconeguda! El testimoni d’en Zamora; les paraules de mossèn Cinto; la ploma d’en Folch i Torres; la tradició i les veus anònimes populars... Sigui el que sigui i qui fos, i gràcies potser a tots, neix oficialment la vall Fosca! La vall de Cabdella, les valls del Flamicell, la vall pionera, la vall de les tronades, la vall de les muntanyes blanques, el valle Escura, la vall Fosca! Motor de revolucions industrials; generadora del 14% de l’energia hidràulica d’Espanya; paradís pluviomètric amb registres anuals que superaven els 1.500 litres per metre quadrat; rècord català de temperatura mínima, enregistrada el 2 de febrer del 1956, amb menys 32º centígrads. Diu la veu popular que el nord no s’ha de perdre mai, que el vent de port o el fogony sempre són benvinguts, i que les bonances i les misèries de les quatre estacions de l’any acabaran per decidir-ho tot. Què així sigui, a les fosques o en plena llum! Per acabar, un pensament en veu alta! Entre muntanyes altives i valls sorprenents, els camps de golf són possibles? Entre boscos frondosos i riberes feréstegues, ho són les estacions d’esquí? Aviat la vall Fosca podria deixar de ser una realitat social i esdevenir una marca turística però... quin ha de ser el preu que els veritables vallfosquins hauran de pagar per fruir d’aquesta tercera revolució? El temps, l’imaginari de les noves generacions i els capricis polítics de la història ens ho diran molt aviat, sinó a natris als nostres estimats fills o als nostres envejats néts!!

Josep Maria Rispa Pifarré