El món dels cèrvids

Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici hi són presents cinc espècies d’ungulats: l’isard ( Rupicapra pyrenaica), el porc fer (Sus scrofa), el cabirol ( Capreolus capreolus), el cérvol (Cervus elaphus) i la daina ( Dama dama). Històricament, fins al s. XIX, també hi havia hagut l’herc o cabra salvatge ( Capra pyrenaica), espècie de la qual morí el darrer exemplar pirinenc l’any 2000 al Parc Nacional d’Ordesa. Dels tres cèrvids que poblen el Parc, cabirol, cérvol i daina, se’n va fer un estudi de les poblacions al llarg de l’any 2006. El coneixement de l’estatus i distribució d’aquestes espècies d’artiodàctils al Parc Nacional és òbvia per la importància que tenen en la conservació de carronyaires especialistes com ara el trencalòs ( Gypaetus barbatus) o el voltor comú ( Gyps fulvus) o facultatius i predadors com és el cas de l’àguila daurada ( Aquila chrysaetos), espècies que basen bona part de la seva dieta en ungulats de mida mitjana. En l’estudi, s’intentà esbrinar l’àrea de distribució de cada cèrvid en l’àmbit del Parc, les densitats de cada espècie segons el tipus d’hàbitat, l’estimació poblacional i dinàmica de cada cèrvid, la localització d’àrees vitals (zones de brama o ronca) i l’establiment d’itineraris per estimar l’evolució de les poblacions dels tres ungulats. A continuació es presenten breument els resultats més rellevants i algunes consideracions sobre la gestió futura i implicacions per a la conservació de les espècies interrelacionades.

Descripció i identificació

El cabirol és el menor dels tres cèrvids que trobem al Parc Nacional, mesura uns 75 cm fins a la creu i presenta un aspecte gràcil i esvelt. Són característics la taca blanca de la zona anal i el bigoti fosc del morro; els mascles presenten unes banyes de 3 puntes, que renoven anualment. El cabirol té una característica biològica força original en ungulats, ja que fa el zel a l’estiu, just després dels parts, mercès a la implantació diferida del fetus, que es retarda uns tres mesos, la qual cosa permet que tant el zel com la cria coincideixin en l’època favorable, amb més abundància de recursos. Per bé que és una espècie autòctona, es va arribar a extingir d’aquestes contrades, de manera que la distribució actual del cabirol al Pirineu central ha estat mercès a les reintroduccions efectuades al vessant francès i a la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars-Aran als anys 70 i 80. L’expansió i implantació arreu del territori ha estat ràpida i contínua, fins al punt que en l’actualitat el podem trobar en qualsevol indret forestal del Parc Nacional i la zona d’influència. El cérvol és el més corpulent dels ungulats del Parc, pot mesurar 1,5 m a la creu i més de 2m d’altura total. El tret més característic és el banyam que ostenten els mascles, que pot tenir més d’una dotzena de puntes, així com el comportament durant el zel, quan els mascles es concentren en determinades àrees defensant la seva parcel·la, emetent uns brams espectaculars a fi d’atreure el màxim nombre de femelles. Durant la brama, les persecucions i les baralles entre mascles solen ser habituals. Anàlogament al cabirol, el cérvol cal considerar-lo com a espècie autòctona. Va arribar a desaparèixer de grans àrees per la pressió humana, i la presència actual es deu principalment a reintroduccions efectuades al vessant francès. Al Parc Nacional i la seva àrea d’influència hi trobem bàsicament exemplars de cérvol europeu ( Cervus elaphus hippelaphus ) procedent del nord, per bé que a les valls més meridionals, i sobretot en zones pròximes, arriben exemplars de cérvol ibèric ( Cervus elaphus hispanicus ) provinents de les poblacions reintroduïdes als Prepirineus. La daina és un cèrvid de mida gran, força semblant al cérvol, del qual es distingeix per la morfologia de les banyes, en forma de grans pales en el cas de la daina, i per l’escut o taca anal, que en el cas de la daina consisteix en una zona blanca molt evident en què destaca la cua negra molt mòbil. El pelatge i d’altres trets menys evidents ajuden també a diferenciar ambdues espècies. Com el cérvol, l’acusada poligàmia dels mascles origina concentracions d’aquests durant la tardor, que en el cas de la daina anomenem ronca, a causa dels profunds roncs que emeten els mascles per defensar llur territori. La daina és una espècie al·lòctona, provinent de l’Àsia Menor i de l’est de la Mediterrània, de manera que la presència als Pirineus és fruit de diverses reintroduccions que s’han esdevingut al llarg de la història. Les més recents foren efectuades als anys 50, quan es va establir una població a Espot i al

massís de l’Orri, l’expansió de les quals ha provocat darrerament la presència més generalitzada de la daina en moltes àrees del Parc Nacional.

Mètodes

Àrea de distribució de cada espècie: L’establiment de les superfícies ocupades per cadascuna una de les espècies estudiades es va dur a terme mitjançant l’aprofitament de diverses fonts d’informació: - Enquestes i consultes a agents rurals, guardes de la Reserva Nacional de Caça, i personal del Parc Nacional. - Enquestes i consultes sistemàtiques a caçadors després de batudes amb gossos. - Indicis i observacions obtingudes en altres treballs o estudis recopilats de manera sistematitzada, principalment en els censos semestrals d’isard. - Indicis i observacions obtingudes durant la realització de prospeccions específiques de cèrvids.

Densitats i estimació de poblacions: Per l’estimació de densitats que permeteren extrapolar la mida total de la població, la metodologia emprada va seguir el següent esquema, basat en l’elaboració de censos estratificats: - Estimacions de densitat en les “zones control”, distribuïdes per tipologies d’hàbitats (estrats). - Cartografia detallada de les àrees de distribució de cada espècie, identificant els salts o canvis de densitat dins de l’àrea de distribució de cada espècie, quan la distribució d’aquesta no es doni de mode homogeni. - Extrapolació de les densitats obtingudes a les zones control en funció de la tipologia d’hàbitats a la resta de l’àrea de distribució d’aquella espècie al Parc Nacional: obtenció del rang de densitats i estimació poblacional.

Detecció i prospecció de zones vitals per als cèrvids: Es realitzaren prospeccions amb l’objectiu de detectar zones de reproducció de daines i cérvols. Quan les poblacions d’aquests ungulats assoleixen densitats elevades, la competència entre mascles causa l’establiment de zones de brama (cérvols) i ronca (daines), que competeixen entre ells per aconseguir cobrir el major nombre de femelles possible. Els forts brams i les lluites que es produeixen entre els mascles fan possible que es puguin localitzar aquestes zones mitjançant escoltes realitzades durant l’època i les hores adequades. En el cas del cérvol, les escoltes es realitzaren entre finals de setembre i primers d’octubre. En el cas de les daines, la ronca s’esdevé a partir de la segona setmana d’octubre (solapant-se amb la brama) i s’estén fins al novembre. En ambdós casos, les escoltes es realitzaren durant el crepuscle i/o a l’alba, i es

perllongaren entre una i dues hores. Prospeccions de densitat: El mètode utilitzat per al càlcul de densitats, que permet l’extrapolació de la població total, va consistir a recopilar les dades en batudes controlades de caça de senglar realitzades a la zona perifèrica de protecció o en àrees adjacents, sempre i quan presentessin hàbitats similars als de l’interior del Parc. En cada batuda es van recollir les dades bàsiques com són el nombre d’individus i sexe per espècies, així com el perímetre de la batuda. La posterior digitalització de les àrees batudes va permetre obtenir-ne l’estratificació, és a dir, la superfície de cada tipologia d’hàbitat o estrat present, així com la superfície total. El càlcul de la densitat global correspon a la mitjana de les densitats parcials de cada batuda (sense diferenciar tipologies d’hàbitats, assumint que és la densitat del mosaic) i extrapolant posteriorment aquesta densitat al conjunt d’hàbitats ocupats per cadascuna de les espècies, obtenint així l’estimació poblacional de cada espècie al Parc Nacional. Per comprovar si en les zones de batudes hi havia diferències en la proporció d’hàbitats amb presència de l’espècie i la seva densitat equivalent, es compararen els índexs obtinguts en els sis tipus d’hàbitat caracteritzats.

Resultats i conclusions Àrea de distribució de cada espècie

El cabirol es distribueix per tota l’àrea d’estudi, de forma bastant homogènia arreu dels hàbitats forestals malgrat que les majors densitats es donen en boscos de coníferes altimontans. El cérvol està colonitzant l’àrea des de la Val d’Aran i l’Alt Àneu, de manera que presenta poblacions estables al sector nord-est del Parc Nacional (on va entrar a través de la Bonaigua i la vall de Bonabé) i de moment és esporàdic o escàs a la vall de Boí i al sud d’Espot. Les vies de penetració cap al sud, des de la Val d’Aran i vall d’Àneu, sembla que són per les valls de l’Escrita cap a Sant Nicolau (pel Portarró) i des de Valarties cap a Barravés (Port de Rius). La daina s’ha estès des del seu nucli inicial (Espot) cap al nord i al sud, penetrant a la Vall Fosca pel Triador o zones properes, a la Vall de Boí pel Portarró i a la Val d’Aran per la Bonaigua. Actualment, mostra elevades densitats en el seu nucli principal, i és encara esporàdic a les valls colonitzades recentment.

Detecció i prospecció de zones vitals per les espècies Daina

Es localitzaren algunes zones de ronca de daines a les zones on l’espècie mostra majors densitats, mentre que no s’han localitzat zones de ronca a valls on l’espècie és

10

el món dels cèrvids

escassa o de colonització recent (vall de Boí, Val d’Aran, excepte Ruda, i vall Fosca). Les majors zones de ronca se situen en valls de la Zona Perifèrica o adjuntes a aquesta: Baiasca, Escart, Espot, Son, la Mata de València i la vall de Cabanes. D’aquestes localitzacions, les de Baiasca i Escart són properes a la Zona Perifèrica però són externes al Parc Nacional. No es localitzaren zones de ronca al Parc Nacional estricte, malgrat que en algun sector prop d’Espot sembla molt probable que n’hi pugui haver. Respecte al nombre d’individus agrupats en la ronca, oscil·la entre un mínim de dos mascles fins a més de 20 individus.

Cérvol

Malgrat haver prospectat les mateixes zones que en el cas de la daina, els resultats han estat notablement diferents. Només s’han detectat mascles bramant a la Mata de València. Malgrat que és d’esperar que en les valls on l’espècie és de recent aparició no es localitzin encara zones de brama, no passa el mateix a les valls laterals del Naut Aran (Ruda, Aiguamòg, Valarties). La falta de detecció de brama al Naut Aran podria deure’s al fet que les masses boscoses del Naut Aran resten força per sota del límit de la Zona Perifèrica, que correspon al límit de l’àrea prospectada. Així, per bé que a la part mitjana i inferior d’aquestes valls sí es localitzen algunes àrees de brama, aquestes resten en tot moment molt per sota el límit del Parc i, per extensió, cal dir que els poblaments de cérvol de l’Aran dins el Parc són inexistents o molt escassos, car les masses forestals principals resten fora del nostre espai natural protegit.

Densitat i estimació de poblacions

El 66% del Parc presenta biòtops on és possible trobar alguna de les tres espècies d’ungulats estudiades, i la major part d’aquesta superfície (un 62%) es troba a la Zona Perifèrica de Protecció. Dins de l’àrea de distribució de cada espècie se seleccionaren els hàbitats inclosos en alguna de les agrupacions d’hàbitats favorables, de manera que s’obtingueren les superfícies de l’hàbitat total per a cada cèrvid, la qual cosa, juntament amb les densitats parcials obtingudes a les zones control, ens va permetre d’extrapolar les poblacions totals de cada ungulat estudiat (Taula 1). El cabirol ocupa la seva àrea potencial al Parc, que correspon a la totalitat dels estatges montà i subalpí, no essent present a l’alpí. La densitat obtinguda està probablement subestimada lleugerament, ja que les batudes no escorcollen escrupolosament la totalitat del territori batut i els observadors no veuen la totalitat dels animals, però creiem que concorda força amb allò esperable a l’àrea d’estudi. Densitats entre 1 i 2 individus/100 ha poden considerar-se normals en àrees marginals de l’òptim ecològic de l’espècie, ja que la major part del Parc es troba en el límit altitudinal de presència del cabirol, o per sobre d’aquest. Només en les fondalades de les valls (Sant Nicolau, Escrita…) i petits bosquets o matollars dels vessants ofereixen la cobertura necessària pel cabirol. En general, la menor cota altitudinal de la Zona Perifèrica explica que les poblacions siguin majors que al Parc Nacional estricte. Malgrat haver-se expandit de nord-est a sud-oest, actualment trobem les majors densitats a la vall de Boí, segurament a causa de la forta pressió per competència interespecífica amb altres cèrvids en les zones altimontanes que va ocupar primerament (Mata de València, Bosc de Son...). A causa de l’expansió de la daina i el cérvol, podria ser previsible una disminució a mitjà termini, durant la següent dècada, de la població de cabirol ja que, si bé no el desplacen completament, sí que sembla observar-se una relegació a zones més marginals, amb més pendent i major fragmentació forestal, a les quals el cabirol s’adapta perfectament. La daina és el cèrvid que presenta densitats locals més elevades, podent-se considerar properes a la superpoblació, amb densitats superiors a 10 ind./100ha, en algunes zones externes però properes al Parc (boscos d’Escart, Espot, Baiasca…) i alguna zona puntual dins de la Zona Perifèrica (boscos de Conca, Lladres). L’expansió de la

Superfície d’hàbitats ocupats, densitat mitjana i estimació poblacional, per espècies, al PN i la ZPP. (Taula 1)

Cabirol Superfície d’hàbitat ocupat Densitat mitjana obtinguda Població estimada (km 2 ) (Ind./km 2 ) (Ind.)

PN ZPP PNAESM PNAESM PN ZPP PNAESM 101,00 165,21 266,22 1,46 148 242 390 24,38 71,87 96,24 2,42 59 174 233 59,55 59,55 0,69 0 41 41

11
el món dels cèrvids

daina és també palesa arreu del territori del Parc, haventse observat amb certa freqüència a les valls de Boí, Vall Fosca i capçalera del Naut Aran (ja fora del Parc), si bé amb densitats encara molt baixes (excepte localment a Ruda), com correspon a poblacions incipients. Aquest fet pot ser preocupant pel que fa a la conservació, i en especial a l’interior del Parc, ja que és una espècie introduïda la generalització de la qual no és desitjable, i menys al Parc, espai natural amb clara finalitat de salvaguarda dels ecosistemes naturals autòctons. Tanmateix, pot ser que aquesta expansió a mitjà i llarg termini sigui transitòria, car la pressió del cérvol pot acabar desplaçant o limitant la daina en la major part de les zones que ocupa, a jutjar pel que succeeix a les àrees on hi ha coexistència. El patró de distribució de l’espai, i de llur dinàmica temporal, que s’observa en la zona on conflueixen les tres espècies presenta un elevat interès per intentar aproximar-nos a una possible futura evolució de les poblacions de cèrvids al Parc i a la seva àrea d’influència. La zona compresa entre la Bonaigua i Espot (Gerdar, Mata de València i boscos de Son, Esterri i Jou) presenta poblacions ben establertes dels tres cèrvids. Malgrat que l’evolució pot variar en un futur, sembla confirmar-se que en zones on la daina estava ben establerta (com a la Mata i al bosc de Son), ara comença a predominar el cérvol europeu, més corpulent i més ben adaptat al clima fred i humit. En les batudes s’observa com la daina té major presència a la part baixa de les vessants i a les solanes (per exemple, al Solà de Son) i que els cabirols apareixen en zones marginals: matollars, barrancs, zones abruptes amb major pendent... En cas que el cérvol estigui desplaçant progressivament la daina, la diàspora d’aquesta podria deure’s no sols a l’augment de les seves pròpies poblacions, i per tant a la competència intraespecífica, sinó també a la interespecífica exercida pel cérvol, que podria estar jugant un paper important en l’expansió forçada de la daina a noves àrees. Aquest fet explicaria la major implantació que s’està observant de la daina en zones com Sant Nicolau, Caldes de Boí, Taüll…, on no hi ha cérvol, respecte al nord de la Bonaigua (Àrreu, Bonabé) o a la Val d’Aran, on el cérvol evitaria, o almenys dificultaria, aquesta implantació de la daina, excepte en aquelles àrees amb escassa o nul·la presència de cérvol, com ara Ruda, Conangles... Les densitats de cérvol són baixes al global del Parc, menys d’1 ind./100ha, però majors com més al nord, on es localitzen les poblacions font, essent a Cabanes i a la Mata de València on es registren les majors densitats, al voltant de 2,5 ind./100ha. Tal i com succeeix amb la daina, es considera aquesta espècie en expansió però, a diferència d’aquesta, el cérvol és autòcton i llur establiment estaria més justificat que en el cas de la daina. Probablement, la seva dinàmica durant els propers anys no presenti un creixement tan alt com la daina, ja que la seva expansió ha de passar per zones amb poblacions de daines nombrosíssimes, i no compta amb poblacions font tant abundants que els suposin una competència intraespecífica insostenible.

Protocols de seguiment de les poblacions

Fruit de l’estudi i en vistes a les dinàmiques previstes per a les tres poblacions de cèrvids, es proposa la creació de diversos itineraris repartits per diferents àrees del territori d’estudi, amb l’objectiu de realitzar-los any rere any en les mateixes condicions i obtenir valors d’IKA (índexs quilomètrics d’abundància), que amb el pas dels anys aniran consolidant la seva validesa estadística. Una altre mode de seguiment de l’abundància i de l’estat de les poblacions és la del control de les zones de brama i ronca. Anualment, s’aconsella realitzar diverses prospeccions a l’albada o al capvespre en les zones ja conegudes, amb la finalitat de censar tots els animals detectats. També s’aconsella prospectar almenys algunes zones noves per sector anualment, amb l’objectiu de detectar ampliacions de l’àrea de distribució o desplaçaments entre espècies.

Evolució de la densitat. Batudes

De totes les batudes de caça de senglar controlades durant la realització de l’estudi, se n’han seleccionat algunes que, per la seva representativitat i fiabilitat, poden servir com a base de comparació interanual de densitats. Els resultats obtinguts en aquestes àrees de control permetran comparar anualment l’evolució de les densitats per cada tipus d’hàbitat i zona. També poden aportar informació molt valuosa referent a possibles desplaçaments d’espècies provocats per competència entre espècies que exploten recursos similars.

Agraïments

L’estudi va ser possible gràcies a nombrosos col·laboradors que aportaren informació valuosa i participaren en les prospeccions i censos: personal del Parc Nacional, agents rurals, guardes de la Reserva Nacional de Caça, guardes del Conselh Generau d’Aran i col·laboradors de Faia i Ecafir.