8 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
el món dels cèrvids Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici hi són presents cinc espècies d’ungulats: l’isard (Rupicapra pyrenaica), el porc fer (Sus scrofa), el cabirol (Capreolus capreolus), el cérvol (Cervus elaphus) i la daina (Dama dama). Històricament, fins al s. XIX, també hi havia hagut l’herc o cabra salvatge (Capra pyrenaica), espècie de la qual morí el darrer exemplar pirinenc l’any 2000 al Parc Nacional d’Ordesa. Dels tres cèrvids que poblen el Parc, cabirol, cérvol i daina, se’n va fer un estudi de les poblacions al llarg de l’any 2006. El coneixement de l’estatus i distribució d’aquestes espècies d’artiodàctils al Parc Nacional és òbvia per la importància que tenen en la conservació de carronyaires especialistes com ara el trencalòs (Gypaetus barbatus) o el voltor comú (Gyps fulvus) o facultatius i predadors com és el cas de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), espècies que basen bona part de la seva dieta en ungulats de mida mitjana. En l’estudi, s’intentà esbrinar l’àrea de distribució de cada cèrvid en l’àmbit del Parc, les densitats de cada espècie segons el tipus d’hàbitat, l’estimació poblacional i dinàmica de cada cèrvid, la localització d’àrees vitals (zones de brama o ronca) i l’establiment d’itineraris per estimar l’evolució de les poblacions dels tres ungulats. A continuació es presenten breument els resultats més rellevants i algunes consideracions sobre la gestió futura i implicacions per a la conservació de les espècies interrelacionades. Descripció i identificació El cabirol és el menor dels tres cèrvids que trobem al Parc Nacional, mesura uns 75 cm fins a la creu i presenta un aspecte gràcil i esvelt. Són característics la taca blanca de la zona anal i el bigoti fosc del morro; els mascles presenten unes banyes de 3 puntes, que renoven anualment. El cabirol té una característica biològica força original en ungulats, ja que fa el zel a l’estiu, just després dels parts, mercès a la implantació diferida del fetus, que es retarda uns tres mesos, la qual cosa permet que tant el zel com la cria coincideixin en l’època favorable, amb més abundància de recursos. Per bé que és una espècie autòctona, es va arribar a extingir d’aquestes contrades, de manera que la distribució actual del cabirol al Pirineu central ha estat
mercès a les reintroduccions efectuades al vessant francès i a la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars-Aran als anys 70 i 80. L’expansió i implantació arreu del territori ha estat ràpida i contínua, fins al punt que en l’actualitat el podem trobar en qualsevol indret forestal del Parc Nacional i la zona d’influència. El cérvol és el més corpulent dels ungulats del Parc, pot mesurar 1,5 m a la creu i més de 2m d’altura total. El tret més característic és el banyam que ostenten els mascles, que pot tenir més d’una dotzena de puntes, així com el comportament durant el zel, quan els mascles es concentren en determinades àrees defensant la seva parcel·la, emetent uns brams espectaculars a fi d’atreure el màxim nombre de femelles. Durant la brama, les persecucions i les baralles entre mascles solen ser habituals. Anàlogament al cabirol, el cérvol cal considerar-lo com a espècie autòctona. Va arribar a desaparèixer de grans àrees per la pressió humana, i la presència actual es deu principalment a reintroduccions efectuades al vessant francès. Al Parc Nacional i la seva àrea d’influència hi trobem bàsicament exemplars de cérvol europeu (Cervus elaphus hippelaphus) procedent del nord, per bé que a les valls més meridionals, i sobretot en zones pròximes, arriben exemplars de cérvol ibèric (Cervus elaphus hispanicus) provinents de les poblacions reintroduïdes als Prepirineus. La daina és un cèrvid de mida gran, força semblant al cérvol, del qual es distingeix per la morfologia de les banyes, en forma de grans pales en el cas de la daina, i per l’escut o taca anal, que en el cas de la daina consisteix en una zona blanca molt evident en què destaca la cua negra molt mòbil. El pelatge i d’altres trets menys evidents ajuden també a diferenciar ambdues espècies. Com el cérvol, l’acusada poligàmia dels mascles origina concentracions d’aquests durant la tardor, que en el cas de la daina anomenem ronca, a causa dels profunds roncs que emeten els mascles per defensar llur territori. La daina és una espècie al·lòctona, provinent de l’Àsia Menor i de l’est de la Mediterrània, de manera que la presència als Pirineus és fruit de diverses reintroduccions que s’han esdevingut al llarg de la història. Les més recents foren efectuades als anys 50, quan es va establir una població a Espot i al
