butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
entrevista paraules de xollador! El cel gris i de color plom anuncia tempesta, potser l’Àngel vindrà abans, perquè si plou no haurà pogut aviar el ramat. L’Àngel Torres Canut és un padrí de Llessui que havia treballat com a xollador. Tot i la seva edat –ja passa dels 80 anys–, parlar amb ell és una forma de somriure-li a la vida, sempre content i de bon humor amb una rialla a flor de llavi..... Primer de tot de quina casa sou? Jo sóc de casa Ventura, de Torre de Llessui. Teníeu ovelles a casa vostra? No, a casa no en tenívom. Nosaltres érem una casa de les més pobres del poble. I per acabar-ho d’arreglar, l’any 1935, abans d’esclatar la guerra civil, es va morir el meu pare. Jo teniva vuit anys i mig, vora nou, i el més valent de la casa era jo. Així doncs va començar a treballar ben aviat per altres cases? La meva mare em va llogar de mosset a Casa Trilla, que tenia moltes bèsties. Em feven lo gasto i em donaven una pessetoneta cada dia. Mireu si era un bon jornal, una pela és una pela, però unes espardenyes, que llavors eren una sola de goma amb una lona blanca i unes betes lligades a la cama, i tothom portava lo mateix, doncs aquelles espardenyes valien tres peles. I jo havia de treballar tres dies per poder guanyar unes espardenyes, no unes sabates, no, unes espardenyes! Si haguessin sigut unes xiruques n’hauria tingut prou per un any o més, però unes espardenyes et duraven vuit o deu dies o quinze. Si
12
feve bo duraven una mesada, tot lo mes. I perquè treballava eh? Només per anar calçat.. un desastre! Com i quan va començar a fer de xollador? Perquè primer cal ser aprenent? No, no no, per a ser xollador no s’hi podia anar de massa jove perquè aquella feina, una canalla jove no la pot fer, perquè no ho resistiria. Jo vaig començar que em sembla que teniva disset o divuit anys; em semblava que ja era valent i la feina encara va ser meva! Primer em van agafar d’aprenent, bé com a tots, d’aprenents, de vegades n’hi havia algun que no n’apreneve i d’altres que n’aprenèvem una mica i així anar fent. Perquè xollar una ovella costa molt! L’has de saber posar en condicions per poder-la xollar, perquè encara que hagis vist xollar falta la força i a més a més falta la pràctica. Era cert que per entrar com a aprenent calia convidar a la colla de xolladors a ous i vi? No, allò es feve sempre a fi de temporada, llavors l’aprenent pagava com una mica de xambrada que dívom. La xambrada vol dir una capsa de pastes, un pot de préssecs, una carallada així. I una altra cosa, abans d’aprenent, que es pative molt, perquè es pateix, guanyàvem menys. Jo, al començar, guanyava deu duros, cinquanta pessetes. Quants éreu de colla i per quins pobles xollàveu? Érem nou o deu de colla. Començàvem a Caregue i després també xollàvem a Sorre, però jo aquí ja no hi havia anat. A Caregue i a Seurí, sí, que hi havia tres o quatre ramats. I ací a Llessui, n’hi havien quasi bé a totes les
