Coneguem el Parc: - Pyrenaicum, pyrenaeus, pyrenaica... - La llucareta

Marcòlic groc (Lilium pyrenaicum)

flora

Ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus)

18 coneguem el parc Els Pirineus, les nostres muntanyes... El terreny de joc on hem après a conèixer i estimar la natura. Un lloc que s’entesta a mantenir el seu caràcter feréstec i a resistir els embats dels éssers humans, entestats a colonitzar tot arreu, malgrat que la prudència recomani no temptar els Déus de la muntanya. Els Pirineus: una illa d’alta muntanya enmig de la plana mediterrània. Els Pirineus han sigut, durant la llarga història de la Terra, l’estació d’arribada de moltes espècies des de molt abans de l’aparició de l’home. En alguns moments fugien de la calor i la sequedat de la terra baixa, cercant indrets més frescos. Després, els rigors d’un llarg període glacial empenyien animals i plantes a buscar recer vers el sud. Així doncs, els Pirineus són molt diferents de les contrades veïnes i aquestes diferències climatològiques s’han de notar per força a la flora i la fauna d’aquesta regió. Dins de l’àmbit del Parc Nacional hi ha prop d’un 8% d’espècies endèmiques dels Pirineus en sentit ampli, incloent també aquelles que són exclusives de les muntanyes del nord de la Península Ibèrica (Empar Carrillo & Josep Maria Ninot, 1992). I encara més, remenant dins de la llista d’espècies del Parc hem trobat fins a 30 plantes que mostren clarament el seu caràcter eminentment pirinenc des de bon principi, des del seu nom científic. Això vol dir que el botànic que va descriure-les, des del primer moment ja va reconèixer com a principal tret distintiu d’aquestes espècies la seva pertinença a la serralada pirinenca, batejant-les amb l’epítet específic que va trobar més escaient: Així tenim un Ranunculus pyrenaeus, una floreta que vesteix de puntets blancs els prats que recentment han perdut un altre vestit blanc més uniforme: la neu. També, sobretot als sectors més meridionals del Parc, en prats més aviat pedregosos, podem gaudir de la bella presència de l’Adonis pyrenaica, una espècie metzinosa i probablement originària d’aquestes muntanyes des d’abans de les glaciacions. A les tarteres amb pedres soltes, hi viu el Cerastium pyrenaicum, un endemisme dels Pirineus catalans. Algunes espècies de tarteres tenen un aparell subterrani molt profund format per un rizoma que va buscant els espais entre les pedres per treure el nas aquí i allà. Si pel moviment de les roques queden colgades, tard o d’hora trobaran la manera de sortir-se’n i tornar a fer fulles i flors. Galeopsis pyrenaica és una petita planta de la família de les labiades (com el romaní o la farigola) endèmica dels Pirineus catalans que no ens costarà trobar en qualsevol dels tres estatges entre els 950m i els 2500m, en prats pedregosos i tarteres. Encara que ens hi haurem de fixar una mica perquè no s’aixeca gaire més de 5 dits del terra. L’espunyidella pirinenca, Galium pyrenaicum, és una espècie pròpia de les muntanyes ibèriques que és capaç de viure prop de les carenes i en prats aclarits i pedregosos, sovint a les esquerdes de les roques; normalment sobre terrenys calcaris, cosa que fa que sigui ben rara al Parc Nacional. Les fulles verticil·lades (n’hi ha 6 a cada nus) són d’un color verd lluent, més llargues que els entrenusos, fet que li dóna a la planta el seu aspecte de pinzell. Les flors blanques, amb quatre pètals i molt petites, d’uns 2mm, són les típiques de totes les espunyidelles. Lonicera pyrenaica, el xuclamel pirinenc, és un arbust prou gran, que colonitza les escletxes de les roques, preferentment calcàries encara que tampoc defuig el granit del Parc Nacional. Bastant comú als Pirineus però també es pot trobar a altres muntanyes del sud-oest d’Europa, fins i tot a Mallorca. Als llocs on la neu s’acumula de manera abundant, en indrets pedregosos calcaris i ombrívols viu el Salix pyrenaica, un endemisme pirenaicocantàbric. Aquesta mena de salzes, anomenades salenques, són veritables especialistes a colonitzar aquests llocs tan especials, on la vida s’accelera durant el poc temps que la neu deixa lliure el terra i poden prosperar alguns éssers vius. Una altra espècie “pyrenaicum” prou coneguda i amb unes flors grogues espectaculars que fan les delícies dels fotògrafs naturalistes és Lilium pyrenaicum. Com a exemple, podem veure aquesta imatge de Conchita Ciurana, premiada al concurs fotogràfic del Parc, l’any 2008. Els lectors més assidus del Portarró potser recordaran que en el número 8, quan el butlletí encara era en blanc i negre, i les fotos no es veien tan bé, ja vam dedicar-li aquesta secció. Per cert, que encara hi ha un grup més nombrós d’espècies batejades amb un nom amb reminiscències muntanyenques: al voltant de 50 tàxons del Parc Nacional contenen al seu nom científic referències a la seva procedència alpina. Potser aquest podria ser l’objecte d’un futur article. Gerard Giménez pyrenaicum, pyrenaeus, pyrenaica... ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß fauna la llucareta

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Aquest número del Portarró està dedicat al Pirineisme i per a l’article de fauna volíem escollir un animal molt vinculat amb els Pirineus. Buscant, pensant i consultant quins podrien ser els possibles candidats i quins havia de descartar perquè ja s’havien tractat en anteriors edicions, va sorgir un petit ocell típic de boscos de coníferes i molt vinculat a l’alta muntanya i als Pirineus... La llucareta (Serinus citrinella) és un petit ocell que pertany a la mateixa família dels pinsans, les caderneres, els canaris i els gafarrons. Quan el veiem de lluny podem apreciar un plomatge amb unes tonalitats verdes i grises, però si el podem observar de prop podem veure que en uns individus domina més el color gris, sobretot en el pit i el dors, i altres, en general, presenten un color més groc- verdós. Aquest canvi de coloració en el plomatge ens pot permetre diferenciar si són mascles o femelles. Així els mascles tenen més tonalitats verdes i grogues, sobretot el carpó (part immediatament superior a la cua) i les dues bandes alars. I les femelles, en canvi, són de tonalitats més apagades i domina més el color gris, encara que també mantenen el carpó i les dues bandes alars de color groc-verdós. Tot i això arribar a aquest detall de diferenciació vol dir que coneixem molt bé aquesta espècie i que som uns bons observadors. És un ocell estretament vinculat als boscos subalpins, és a dir, a les avetoses i pinedes de pi negre, tan abundants al Parc Nacional, així com als prats alpins i subalpins.

El seu rang altitudinal es troba entre els 1600 i els 2400 19

metres, just en el límit del bosc. El seu aliment preferit són els pinyons. Aquests componen gran part de la seva dieta, però també la complementa amb llavors d’altres herbes, com els pixallits i altres plantes ruderals. Això fa que sigui molt comú, durant la primavera i l’estiu, veure petits grups de llucaretes pasturant pels prats alpins i subalpins del Parc. Asseure’s en un marge d’un prat i estar una estona observant-los és un dels molts petits plaers que ens pot oferir una passejada pel Parc. Al Parc, principalment, el podem veure durant la primavera i l’estiu, ja que a l’hivern, quan les condicions climàtiques són més dures i trobem el territori totalment cobert per un mantell de neu blanca, les llucaretes baixen de cota buscant millors condicions climàtiques. Són ocells que presenten un comportament bastant gregari i durant l’hivern formen estols que passen força desapercebuts i costen molt de localitzar. Acostumen a barrejar-se amb gafarrons i caderneres. Nidifica durant l’estiu i segons les disponibilitats alimentàries poden arribar a encadenar dos i fins a tres postes o criar en èpoques que no són les típiques. I per acabar, un secret! Si voleu veure amb facilitat les llucaretes espereu un any que sigui molt productiu en pinyons, l’abundància d’aquest fruit fa que la seva població creixi de forma notable i sigui més fàcil observar-les.

Maria Pou Palau