El col·leccionista de mapes

Any 1997! El col·leccionista de mapes descobreix en el seu viatge a Jordània el que podria ser la representació cartogràfica més antiga coneguda, almenys de l’antiga Palestina i Terra Santa. És davant del mosaic romà de Màdaba, del segle VI, a la vila homònima coneguda com la ciutat dels mosaics. En aquell moment, sense saber-ho, se li despertava un afany recopilatori, tot pensant en els seus Pirenèus... Any 2012! El col·leccionista localitza, viatjant virtualment des de casa i gràcies a un catàleg en venda, el mapa més preuat i el considerat pioner o més antic de tots els Pirineus: Les Monts Pyrenées ou sont remarqués les passages de France en Espagne, de 1696 o potser de 1691 (la 1a edició), per Sanson fill, conegut per la seva vila natal d´Abbeville i geògraf del rei francès. Amb aquesta joia acolorida que el col·leccionista només tenia en facsímil, editat a Pyrénées Magazine (núm. 94, 2004) i que hauria buscat tota la seva vida, es comença a tancar el cicle, encara que sempre quedarà mig obert per sorpreses desconegudes o no catalogades en aquest món apassionant de la cartografia pirinenca. “Mentre món sia món, Cendrosa serà de Son”, recollia l’excursionista Vidal al butlletí del CEC de 1897. Bé que ho saben els propietaris i els veïns de l’Alt Àneu i Naut Aran, i més veient el fantàstic mapa aranès de l’enginyer forestal Reig (1894), el mateix que emprà una coneguda empresa privada, que explota en aquests emprius transpirinencs les seves pistes d’esquí, a cavall de les dues vessants de l’antic port de Pallars, tot per aclarir en quin municipi cal “arrendar” aqueixes pastures per a aquests nous ramats a l´hivern. Aquest és només un dels molts exemples de com la cartografia ha dirimit els nous conflictes o dubtes en ple segle XX. Però sobre el nostre benvolgut Parc i els Pirineus Centrals, el col·leccionista acaba de trobar més cartes, com en diven abans dels mapes, en concret, de les primeres dedicades a l´actual territori protegit. Tal com el coneixem, una vegada feta l’ampliació del 1996, la Generalitat a través dels seus instituts oficials publicà la primera edició cartogràfica del Parc el 1997 mentre que la veterana editorial Alpina edità el mapa actual, un any després, com a primera edició moderna. Diem moderna perquè des de l’any 1952 aquesta pionera editorial catalana ja dedicà el seu primer treball a Sant Maurici, tal com va batejar aquell mapa. Començaren les exitoses i millorades reedicions, avui rebuscades pel col·leccionista i d’altres malalts, als llibreters de vell, fins a un nou i reeixit capítol, l’any 1961, amb una altra primera edició per al costat boinès, és a dir, Aigüestortes. Es venia amb el malnom aranès de Montarto (Montardo) amb unes quantes exitoses reedicions fins a l’edició d’altres mapes de format comarcal i municipal com els de la Ribagorça, Molières o Vall de Boí, d’aquesta i d’altres editorials com la basca Sua o l’aragonesa Prames, en tot fer de rutes transversals com la Transpirinenca del GR-11, o cartes

Mapa dels Pirineus de Sanson fill (1691)

el col·leccionista de mapes

temàtiques que també voregen i recorren en part l’espai protegit com el mapa de Carros i Pedals de Foc. Al tombant de segle XX encara trobarem altres editorials que dediquen els seus esforços en exclusiva o en part al territori del Parc, com és la interessant primera edició de la Piolet (2000), o les de l´Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Institut Geològic de Catalunya, amb les primeres edicions municipals i les pioneres a casa nostra de la col·lecció de mapes d’allaus per sectors. Dels veïns occitans destaquem la francesa Rando éditions, Couserans (des dels anys 80) on entra l´Alt Aran i tot el Parc. Veïns que, per cert, foren per descomptat els primers cartògrafs pirinencs i del nostre Parc, que era conegut com Encantats (amb motiu de la conquesta de la muntanya mítica el 1901) o País d’Aran des del segle XIX, com veiem en les cròniques dels grans conqueridors i cartògrafs dels Pirineus Centrals. Els fotògrafs i postalers també feren col·leccions senceres del Parc amb aquesta darrera definició aranesista, com per exemple, per part del gran Gourdon o dels germans Spont, amb postals molt buscades d’aquestes primeres edicions. Aquesta és la història moderna o millor dit contemporània dels darrers cent anys fins a arribar a la cartografia virtual o per als ordinadors amb les primeres edicions en format CD-ROM i d’àmbit comarcal com és el cas de la col·lecció Rutes de Catalunya, núm. 4 dedicat a l´Alta Ribagorça i la Vall d´Aran (1999). El 2001, primer any del segle XXI (no pas el 2000, com ens recorda el col·leccionista) surt un nou mapa virtual, el de l’Alpina, sobre l´Aran que engloba part de les altres comarques del Parc. Però tirem més enrere, abans de la creació del Parc i de la publicació del terme “pirineisme” per part del gran Beraldi (1898). Sense estendre massa la història, ja donaria per a publicar un atles cartogràfic del nostre territori pirinenc (aqueixa és la idea del col·leccionista abans de donar-ho tot als arxius), tal com van fer el Col·legi d´Arquitectes de Lleida, amb el seu imprescindible Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida (2001). Un altre exemple n’és la pionera en el seu temps i capdavantera col·lecció Gran Geografia Comarcal de Catalunya (vol.19), que inclou Cartografia de Catalunya (1985), on podrem capbussar-nos fins a la primigènia cartografia: el meu homònim Claudi Ptomoleu al segle II; els famosos “portolans” i primers cartògrafs del país o de fora però que tingueren cura de marcar els Pirineus des del segle XV com Mercator, Ortelius, Blaeu; l’edat d’or de la cartografia renaixentista francesa, primer per motius militars, als segles XVI-XVIII: Sanson, de Fer, Cassini, López, Aparici i d’altres que parlen del nostre estimat territori, com les de Labanha, Darnius, Borsano, Zamora o La Blottière & Rusell; per motius científics i també turístics dels segles XIX-XX: Schrader, Gourdon, Reig, Soler i Santaló o anònims que ens han deixat treballs destacats, alguns encara inèdits, des de lingüistes, etnògrafs als botànics, geòlegs, etc. Tot aquest recull el col·leccionista espera donar-lo a conèixer in extenso, tal com s’ha fet en certa mesura amb els catàlegs fotogràfics i el magnífic inventari d’imatges del Parc Nacional. Aquesta feina, però, resta oberta i és el camí a seguir per a la recuperació d’un patrimoni encara desconegut i infravalorat, que ens ha de permetre redescobrir, per exemple, els estudis pioners dels primers enginyers forestals i miners. El col·leccionista desitja, per acabar, que publicacions com la que teniu a les mans arribin al lector, com sempre, en paper, i no només virtualment. La tasca de les publicacions periòdiques d’índole més local és clau per a la recerca, el coneixement i la difusió del patrimoni. És una altra forma de fer país amb majúscules.

Claudi Aventín-Bòya