La mort d’en Mallafré

Enterrament d’en Mallafré a Espot (6 de gener de 1947)

Me’n recordo molt bé d’aquells primers dies del mes de gener de l’any mil nou-cents quaranta-set! M’havia programat anar a esquiar a un racó molt tranquil com són els Rasos de Peguera. Però una sobtada trucada al meu lloc de treball va canviar-me bruscament els plans: s’havia d’anar a rescatar n’Ernest Mallafré al Pallars, perquè deien que li havia passat quelcom molt greu! L’Artigas i en Cardona –els companys d’en Mallafré– havien telefonat des d’Espot dient que una allau se l’havia endut i que no havien pogut rescatar-lo ni viu ni mort! Vaig anar corrent al local del Centre Excursionista de Catalunya i allí ens digueren que s’havia de sortir aquella mateixa nit! Sense deixar les presses, vaig córrer a casa meva per tal de prendre els esquís i la motxilla, i poder ésser a les onze de la nit a la plaça de Sant Jaume, on m’havien dit que els que volíem ser en el grup de rescat podien trobar-hi dos cotxes preparats per partir. Eren dos cotxes grans, dels de lloguer, perquè no era pas època de tenir cotxe tothom! El viatge fou nocturn, lent i llarg, inacabable, ja que les carreteres no eren com les d’ara. I de tant en tant ens parava la guàrdia civil, per demanar-nos els papers de cadascú i preguntar on anàvem. Sortosament, des del Centre Excursionista ja s’havia previst aquest detall i s’havia sol·licitat a la policia un document de lliure pas amb destí vers els Pirineus. Que tengan suerte era la salutació final dels guàrdies que, en tres o quatre ocasions, ens havien parat durant el viatge. Després de revisar detalladament el document ens deixaven partir però recomanant-nos que tinguéssim molt de compte amb la neu i el gel de la carretera. A punta de dia arribàrem a la Guingueta d’Àneu, on haguérem de deixar els cotxes a causa de la neu i seguir a peu cap a Espot, petjant unes traces de bastant més d’un pam durant més d’uns sis quilòmetres! Era un temps en el qual aquella carretera no era pas gaire bona. Un cop arribats a can Saurat trobàrem allí en Cardona i l’Artigas. Estaven encara molt impressionats i quasi no podien expressar-se. Ens explicaren que ells i en Mallafré havien pujat als cims de Peguera i Monestero, i que en baixar d’aquest darrer cim els sorprengué una gran allau, que arrossegà avall en Mallafré i el féu desaparèixer. Ells dos se’n salvaren però baixaren tan ràpidament com pogueren. I, no pas lliures de perill, arribaren a l’estany Gran de Peguera (sic), tot gelat i cobert de neu, punt final de l’allau. De seguida començaren a buscar i rebuscar frenèticament el company a la neu i el glaç, tot remogut i capgirat, cridant l’amic desaparegut amb veus desesperades! Però l’amic no contestà ni aparegué malgrat els esforços de tots dos... Quan ja començava a fer-se de nit, abatuts, hagué ren de deixar de cercar-lo, obligats a baixar fins a Espot on, des de l’hotel Saurat, pogueren telefonar a Barcelona, explicant tot el que havia succeït! Quina angúnia deurien tenir fins que arribàrem nosaltres! Ni amb els nostres esforços poguérem tranquil·litzar-los gaire! De totes maneres, nosaltres no ens entretinguérem gaire ni gens! Aquell mateix matí, juntament amb en Cardona i l’Artigas, prenguérem el camí del refugi Josep Maria Blanch vers la zona de Peguera i Monestero, tot seguint una traça d’esquís bastant esborrada pel vent i per algunes nevades recents. En aquell temps, el refugi Blanch era més petit que l’actual, situat en una ínfima península de l’estany. No existia la pista de cotxes tot terreny que ara hi ha. El refugi era més senzill que el d’avui. L’estany Tort ha estat ampliat mitjançant una presa i és per això que en pujar el nivell d’aigua va quedar anegat, i l’empresa hidroelèctrica va ofertar la construcció d’un nou refugi, l’actual, més gran i possiblement millor situat. Nosaltres marxàrem amunt i amunt, seguint el vell camí del refugi i de l’estany Tort. No feia pas mal temps, i les llums i visions, amb tanta neu caiguda, eren molt boniques. Però realment, nosaltres no teníem pas l’ànim alegre. Pensàvem en les possibles dificultats que ens esperaven durant la recerca i recuperació de l’amic desaparegut. Potser podia ésser vivent encara? On podia ser enmig d’aquell aldarull de blocs destrossats que cobrien

Enterrament d’en Mallafré

la mort d’en mallafré

Refugi antic Josep Maria Blanch (1947)

la superfície de l’estany? Anàvem pujant, tots ben callats i entristits... Mes no podíem perdre l’esperança. Els companys del desaparegut també venien amb nosaltres. Tots estàvem neguitosos! Havíem arribat allà per mirar de trobar l’amic, fos com fos! En arribar a les vores de l’estany Gran de Peguera (sic) se’ns oferí un espectacle terrible, depriment! Blocs i més blocs de glaç i de neu rebolcada i endurida recobrien tot l’espai de l’estany, completament gelat! Era un món caòtic de gels i de neus arrossegades, empeses i despenjades des del molt amunt! Hi havia un bastó d’esquí torçat i mig enfonsat en la neu... Res més! El nostre amic era allí. Ocultat! Però on? On era? Per on havíem de començar a buscar? No ho sabíem pas però començàrem a picar, a sondejar, a palejar! També a renegar, a desesperar-nos! Anaren passant les hores... No es trobava cap rastre! Tot el dia treballant en va! Més tard, en Cardona va dir-me que pugés amb ell fins al coll de Monestero amb els esquís als peus, per tal de recuperar la motxilla i els esquís d’en Mallafré, que havien quedat allà feia quatre dies, des d’abans de l’accident! En arribar-hi, en Cardona prengué els esquís d’en Mallafré i se’ls posà al coll, i començà a baixar lliscant sobre una bona neu. Jo, un cop tretes les pells de foca dels meus esquís, vaig carregar-me la motxilla d’en Mallafré, deixada allí, per ell! Abans de pujar al cim de Monestero... Déu meu! Com n’estava de freda aquella motxilla! Les motxilles solen tenir la calor i la vida del seu amo. Però aquella estava tan freda! Havia estret les fixacions i començava a baixar però era terrible la fredor que notava a l’espatlla, comunicada per una motxilla que ara s’havia quedat òrfena! La tarda era lluminosa però baixava encongit, com si la motxilla volgués rebutjar-me perquè jo no era el que l’havia portat sempre! Semblava com si tingués cor! Era com una protesta! La neu era bona i baixava darrere d’en Cardona. Els cims que ens envoltaven eren testimoni de la meva emoció. Feia més viratges sobre la neu dels necessaris! Tenia el cor encongit per la protesta freda d’aquella motxilla... Al final del pendent nevat vaig deixar-me llençar directe i ràpid, sempre damunt dels meus esquís però sempre sota la motxilla rebel i gelada que em repetia insistent que no era el seu amo! Però havia de baixar, seguir la seva pista, cap on baixava l’amic Cardona. Però la motxilla -freda que freda- em repetia que era un intrús! Ni arribant a les vores del turmentat estany Gran de Peguera (sic) deixava de dir-me que ella havia quedat òrfena de l’amic poderós que l’havia portat a sobre la seva espatlla! De mica en mica però la motxilla s’anà escalfant i va deixar de protestar. Quan ja fosquejava, retornàrem al refugi on eren ja els altres companys i en obrir la porta vaig notar una alenada de calor, fruit de la xemeneia ben encesa. A la vegada vaig oir unes paraules dures, definitives: - Ara que en Mallafré és mort... Aquelles paraules, tan dures com la terrible fredor de la motxilla d’en Mallafré, em confirmaven el que ja era cert. Ben cert! Que l’Ernest Mallafré i Planella havia ingressat –ja abans d’ésser trobat– en una nova concepció humana i definitiva: la mort! i que fins al moment no ens havíem atrevit a pronunciar. En Mallafré havia entrat en el cor, en la memòria, en el record de les persones mortes però molt estimades! L’endemà seguírem picant, palejant, esforçant-nos fins

Rescat amb esquís a la vall de Peguera d’en Mallafré (1947)

la mort d’en mallafré

Cementiri d’Espot (6 de gener de 1947)

que algú digué, prop del migdia, amb veu apagada i sortint d’una trinxera profunda de neu oberta: -Nois! No piqueu més... Aquí apareix un guant de llana vermella... amb una mà a dintre!! En Mallafré havia aparegut. Tots quedàrem callats, mirant! Mirant en silenci el cos de l’amic sota dos metres de neu i de glaç que l’havien empès des de dalt de tot de la muntanya. Després... Després haguérem d’alliberar l’amic de la neu que el cobria i comprovàrem que tenia el clatell ple de sang: era senyal que havia mort per un cop molt brusc. Situats tots en cercle i sobre la superfície de l’estany gelat, diguérem una oració per l’amic que ens havia deixat. Seguidament, en silenci, com per no despertar-lo, l’embolicàrem amb una flassada del refugi i el fixàrem sobre els seus propis esquís, ben lligats, convertits en trineu. I començà el descens... Un descens dur! Tots amb esquís! I ell també ben fixat sobre els seus propis esquís! Estirant-lo nosaltres i lliscant! Lliscant amb ell, empenyent-lo i frenant-lo, seguint el rosari d’estanys petits, sempre cap avall! Vora els estanys més grans, per les ribes de l’estany de Trescuro, sempre lliscant. Ara sobre pedres nevades, ara enmig del bosc espès. El gran muntanyenc anava ara lliscant i retingut pels companys de sempre que ara l’empenyien ara el frenaven. Lliscant pel bosc, quan ja començava a fer-se fosc... Lliscant en un xus final, a les envistes d’Espot quan ja eren enceses totes les llums... Lliscant quan ja se sentien les campanades de l’església. Lliscant i frenant definitivament quan ja érem en ple carrer d’aquest poble bonic que es diu Espot i on totes les llums estan enceses. L’endemà, dia de Reis de l’any 1947, l’enterraren en el petit cementiri d’Espot, just sota el mur de l’església. Ja hi havia una fossa oberta. I allí dipositaren l’amic Mallafré, acompanyat de la neu que tornava a caure dolçament. Juntament amb branques de pi i d’avet portades per nosaltres, mullades per la neu que havia caigut durant la nit. Al mateix mur de l’església hi fixàrem un pitó d’escalada com a referència. Més tard hi posarien una làpida amb noms i més detalls. Un pitó d’escalada que ara no hi és! Sempre que vaig a Espot entro al cementiri per visitar l’amic. Si algú m’acompanya els explico el que va passar aquell dia llunyà, quan vàrem alliberar de neu i glaç l’amic, per transportar-lo sobre els seus propis esquís, i enterrar-lo definitivament al costat de l’església d’Espot, sota un pitó d’escalada que ara ja no hi és! En el rescat d’en Mallafré hi participaren: l’Albert Oliveras, en Joan Cardona, en Josep Artigas, en Josep Piqué, na Carme Romeu, en “Boto”, en Josep Ponte, en Jordi Farrera, en Torres Samitier, conegut com en “Sami”. Un noi que es deia Ronchera, en Francisco José Piere i jo, el més jove de tots. Si n’han passat d’anys! Si n’han passat de coses! Ha passat tant de temps que ja no sóc tan jovenet! Ernest Mallafré fou la figura mítica de l’excursionisme, l’escalada i l’esquí català després de la nostra guerra. Havia començat a escalar a Montserrat en una època en la qual hi havia moltes “primeres” per fer. Els seus companys habituals eren Josep Piqué, Francesc Montserrat i Carme Romeu. Fou extraordinària la seva primera ascensió al “Rave” de Montserrat, que exigia vèncer un “sostre” de vuit metres amb “tècnica artificial”. Foren primeres ascensions seves “La Nina”, “La Bola de la Partió” i “la Talaia”, totes a Montserrat. També va fer la primera ascensió nacional a la “Cara Nord del Mont Perdut”. Com a esquiador de fons sols cal dir que solia guanyar totes les carreres en les quals participava. Fou dels primers a escalar els Mallos de Riglos, a l’Aragó. Fou l’autor del primer “Manual d’escalada en roca i glaç” editat a Espanya (Ed. Juventud), que no va veure editat a causa de la seva mort tan prematura. Ernest Mallafré va morir amb solament vint-i-quatre anys! Per això, a les portes de la vall de Monestero, a prop de l’estany de Sant Maurici, hi ha un refugi de muntanya que porta el seu nom. Un darrer homenatge a una vida, una curta vida dedicada a la muntanya!