Enterrament d’en Mallafré a Espot (6 de gener de 1947)
ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
4
la mort d’en mallafré Me’n recordo molt bé d’aquells primers dies del mes de gener de l’any mil nou-cents quaranta-set! M’havia programat anar a esquiar a un racó molt tranquil com són els Rasos de Peguera. Però una sobtada trucada al meu lloc de treball va canviar-me bruscament els plans: s’havia d’anar a rescatar n’Ernest Mallafré al Pallars, perquè deien que li havia passat quelcom molt greu! L’Artigas i en Cardona –els companys d’en Mallafré– havien telefonat des d’Espot dient que una allau se l’havia endut i que no havien pogut rescatar-lo ni viu ni mort! Vaig anar corrent al local del Centre Excursionista de Catalunya i allí ens digueren que s’havia de sortir aquella mateixa nit! Sense deixar les presses, vaig córrer a casa meva per tal de prendre els esquís i la motxilla, i poder ésser a les onze de la nit a la plaça de Sant Jaume, on m’havien dit que els que volíem ser en el grup de rescat podien trobar-hi dos cotxes preparats per partir. Eren dos cotxes grans, dels de lloguer, perquè no era pas època de tenir cotxe tothom! El viatge fou nocturn, lent i llarg, inacabable, ja que les carreteres no eren com les d’ara. I de tant en tant ens parava la guàrdia civil, per demanar-nos els papers de cadascú i preguntar on anàvem. Sortosament, des del Centre Excursionista ja s’havia previst aquest detall i s’havia sol·licitat a la policia un document de lliure pas amb destí vers els Pirineus. Que tengan suerte era la salutació final dels guàrdies que, en tres o quatre ocasions, ens havien parat durant el viatge. Després de revisar detalladament el document ens deixaven partir però recomanant-nos que tinguéssim molt de compte amb la neu i el gel de la carretera. A punta de dia arribàrem a la Guingueta d’Àneu, on haguérem de deixar els cotxes a causa de la neu i seguir a peu cap a Espot, petjant unes traces de bastant més d’un pam durant més d’uns sis quilòmetres! Era un temps en el qual aquella carretera no era pas gaire bona. Un cop arribats a can Saurat trobàrem allí en Cardona i l’Artigas. Estaven encara molt impressionats i quasi no podien expressar-se. Ens explicaren que ells i en Mallafré
havien pujat als cims de Peguera i Monestero, i que en baixar d’aquest darrer cim els sorprengué una gran allau, que arrossegà avall en Mallafré i el féu desaparèixer. Ells dos se’n salvaren però baixaren tan ràpidament com pogueren. I, no pas lliures de perill, arribaren a l’estany Gran de Peguera (sic), tot gelat i cobert de neu, punt final de l’allau. De seguida començaren a buscar i rebuscar frenèticament el company a la neu i el glaç, tot remogut i capgirat, cridant l’amic desaparegut amb veus desesperades! Però l’amic no contestà ni aparegué malgrat els esforços de tots dos... Quan ja començava a fer-se de nit, abatuts, hagué ren de deixar de cercar-lo, obligats a baixar fins a Espot on, des de l’hotel Saurat, pogueren telefonar a Barcelona, explicant tot el que havia succeït! Quina angúnia deurien tenir fins que arribàrem nosaltres! Ni amb els nostres esforços poguérem tranquil·litzar-los gaire! De totes maneres, nosaltres no ens entretinguérem gaire ni gens! Aquell mateix matí, juntament amb en Cardona i l’Artigas, prenguérem el camí del refugi Josep Maria Blanch vers la zona de Peguera i Monestero, tot seguint una traça d’esquís bastant esborrada pel vent i per algunes nevades recents. En aquell temps, el refugi Blanch era més petit que l’actual, situat en una ínfima península de l’estany. No existia la pista de cotxes tot terreny que ara hi ha. El refugi era més senzill que el d’avui. L’estany Tort ha estat ampliat mitjançant una presa i és per això que en pujar el nivell d’aigua va quedar anegat, i l’empresa hidroelèctrica va ofertar la construcció d’un nou refugi, l’actual, més gran i possiblement millor situat. Nosaltres marxàrem amunt i amunt, seguint el vell camí del refugi i de l’estany Tort. No feia pas mal temps, i les llums i visions, amb tanta neu caiguda, eren molt boniques. Però realment, nosaltres no teníem pas l’ànim alegre. Pensàvem en les possibles dificultats que ens esperaven durant la recerca i recuperació de l’amic desaparegut. Potser podia ésser vivent encara? On podia ser enmig d’aquell aldarull de blocs destrossats que cobrien
