El Portarró 32

estiu - tardor 2012

el portarró 32 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Foto portada i contraportada: Panoràmica des de Montsaliente (2012).

Fotografia reproduïda noranta-dos anys després de la seva realització en homenatge al gran fotògraf Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986), que en va ser l’autor un 15 de juliol de 1920 (Autors: Jordi Rossinyol, Lara Lurbe i Maria Anna Cañas)

sumari 3 Presentació

El Portarró Estiu - tardor 2012

4 La mort d’en Mallafré

Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz i Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Maria Pou Palau Amaya Gómez Rodríguez Jesús Tartera Orteu Cristina Espinar Mosquera Agustí Faus Costa Jordi Vicente Canillas Jordi Rossinyol Fuentes Maria Farré Domech Claudi Aventín-Bòya Manel Rocher González

7 El col·leccionista de mapes

Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Centre de documentació del PyrenMuseu Agustí Faus Costa Claudi Aventín-Bòya Ricard Novell Agramunt Jordi Rossinyol Fuentes Lara Lurbe Sánchez Maria Anna Cañas Corretjer Joan Novell Barbansa Alfons Raspall Campabadal Salva Solé Soriano Patrici Baccou de Casa d’Arnas Artur Ribas Figueras Conchi Ciurana Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

9 L’entrevista: El refugi Rosta, museu dels Pirineus 15 Noticiari 18 Coneguem el Parc: - Pyrenaicum, pyrenaeus, pyrenaica...

- La llucareta 20 L’essència de les paraules: Elogi del Pirineisme 26 La Foto 27 Caminem pel Parc: - Camí del pòrt de Rius 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

3

presentació “res del que és pirinenc ens ha de ser estrany...”

Aquesta frase tan senzilla i alhora compromesa amb els Pirineus, pronunciada fa més de cent anys, és un dels leitmotiv que ens han portat a dedicar el present número del Portarró al moviment filosòfic, científic, cultural i esportiu batejat a finals del segle XIX com a Pirineisme.

Després de 16 anys de difusió dels valors naturals i culturals més representatius i genuïns de les muntanyes d’Aigüestortes i Sant Maurici ens mancava escriure sobre valors històrics. Uns valors poc coneguts però de gran transcendència en l’evolució del territori Parc.

Mentre que en valls pirinenques veïnes, l’audàcia dels primers pirineistes havia estat documentada, escrita i divulgada amb escreix, les referències d’aquests a la vall de Boí, a la vall d’Espot, a la vall Fosca, a la val d’Aran,a la vall d’Àssua o a la vall de Barravés eren rares, inconnexes i sovint testimonials.

La dedicatòria d’aquest número 32 del Portarró al Pirineisme pretén, doncs, apropar-nos a les aventures i desventures dels primers viatges, exploracions i conquestes d’unes muntanyes que hagueren de fer un llarg camí des de l’horribilis fins a la bellesa, des de l’oblit fins a l’admiració. Un camí que durà segles i que no va ser fàcil. Hem escollit un seguit d’articles i entrevistes que intenten, més enllà de la informació que ens aporten, fer aflorar aquest sentiment pirinenc que va emergir de les gestes inoblidables d’homes i de dones arribats majoritàriament del nord de la gran serralada.

La tràgica mort d’en Mallafré, que avui és recordat invo-

luntàriament per milers de visitants quan pronuncien el nom del refugi que porta el seu nom; la importància de la cartografia com a disciplina científica que dibuixa i ens apropa valls i muntanyes desconegudes; una càlida entrevista amb els creadors del PyrenMuseu a Salardú, que sabedors de la importància del Pirineisme van afegir-lo al seu establiment com un clam turístic innovador i exclusiu d’un país com l’Aran que, per motius geogràfics evidents, va acollir els primers viatgers arribats de França endins; els epítets específics d’algunes espècies vegetals que ens assenyalen la seva pertinença a la serralada així com una descripció acurada de la simpàtica llucareta, hoste fidel dels boscos subalpins; un viatge personal per l’essència del Pirineisme analitzat des dels dos vessants pirinencs, l’atlàntic i el mediterrani; un itinerari recomanat per la val d’Arrius, des de la vall de Barravés; i les darreres novetats i consells bibliogràfics, són les branques de l’arbre pirinenc que us presentem.

No volíem acabar aquesta presentació sense informarvos que, inicialment, aquest número 32 del Portarró, estarà disponible solament en format digital. Esperem però recuperar la seva publicació també en el format tradicional ben aviat com a mostra de respecte, admiració i fidelitat cap als centenars de lectors i lectores que durant tots aquests anys han escollit la proximitat i la calidesa del format en paper per gaudir, com a bons pirineistes, dels valors naturals, culturals i històrics del Parc Nacional.

Enterrament d’en Mallafré a Espot (6 de gener de 1947)

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

la mort d’en mallafré Me’n recordo molt bé d’aquells primers dies del mes de gener de l’any mil nou-cents quaranta-set! M’havia programat anar a esquiar a un racó molt tranquil com són els Rasos de Peguera. Però una sobtada trucada al meu lloc de treball va canviar-me bruscament els plans: s’havia d’anar a rescatar n’Ernest Mallafré al Pallars, perquè deien que li havia passat quelcom molt greu! L’Artigas i en Cardona –els companys d’en Mallafré– havien telefonat des d’Espot dient que una allau se l’havia endut i que no havien pogut rescatar-lo ni viu ni mort!

Vaig anar corrent al local del Centre Excursionista de Catalunya i allí ens digueren que s’havia de sortir aquella mateixa nit! Sense deixar les presses, vaig córrer a casa meva per tal de prendre els esquís i la motxilla, i poder ésser a les onze de la nit a la plaça de Sant Jaume, on m’havien dit que els que volíem ser en el grup de rescat podien trobar-hi dos cotxes preparats per partir. Eren dos cotxes grans, dels de lloguer, perquè no era pas època de tenir cotxe tothom!

El viatge fou nocturn, lent i llarg, inacabable, ja que les carreteres no eren com les d’ara. I de tant en tant ens parava la guàrdia civil, per demanar-nos els papers de cadascú i preguntar on anàvem. Sortosament, des del Centre Excursionista ja s’havia previst aquest detall i s’havia sol·licitat a la policia un document de lliure pas amb destí vers els Pirineus. Que tengan suerte era la salutació final dels guàrdies que, en tres o quatre ocasions, ens havien parat durant el viatge. Després de revisar detalladament el document ens deixaven partir però recomanant-nos que tinguéssim molt de compte amb la neu i el gel de la carretera.

A punta de dia arribàrem a la Guingueta d’Àneu, on haguérem de deixar els cotxes a causa de la neu i seguir a peu cap a Espot, petjant unes traces de bastant més d’un pam durant més d’uns sis quilòmetres! Era un temps en el qual aquella carretera no era pas gaire bona.

Un cop arribats a can Saurat trobàrem allí en Cardona i l’Artigas. Estaven encara molt impressionats i quasi no podien expressar-se. Ens explicaren que ells i en Mallafré

havien pujat als cims de Peguera i Monestero, i que en baixar d’aquest darrer cim els sorprengué una gran allau, que arrossegà avall en Mallafré i el féu desaparèixer.

Ells dos se’n salvaren però baixaren tan ràpidament com pogueren. I, no pas lliures de perill, arribaren a l’estany Gran de Peguera (sic), tot gelat i cobert de neu, punt final de l’allau. De seguida començaren a buscar i rebuscar frenèticament el company a la neu i el glaç, tot remogut i capgirat, cridant l’amic desaparegut amb veus desesperades! Però l’amic no contestà ni aparegué malgrat els esforços de tots dos...

Quan ja començava a fer-se de nit, abatuts, hagué ren de deixar de cercar-lo, obligats a baixar fins a Espot on, des de l’hotel Saurat, pogueren telefonar a Barcelona, explicant tot el que havia succeït! Quina angúnia deurien tenir fins que arribàrem nosaltres! Ni amb els nostres esforços poguérem tranquil·litzar-los gaire!

De totes maneres, nosaltres no ens entretinguérem gaire ni gens! Aquell mateix matí, juntament amb en Cardona i l’Artigas, prenguérem el camí del refugi Josep Maria Blanch vers la zona de Peguera i Monestero, tot seguint una traça d’esquís bastant esborrada pel vent i per algunes nevades recents.

En aquell temps, el refugi Blanch era més petit que l’actual, situat en una ínfima península de l’estany. No existia la pista de cotxes tot terreny que ara hi ha. El refugi era més senzill que el d’avui. L’estany Tort ha estat ampliat mitjançant una presa i és per això que en pujar el nivell d’aigua va quedar anegat, i l’empresa hidroelèctrica va ofertar la construcció d’un nou refugi, l’actual, més gran i possiblement millor situat.

Nosaltres marxàrem amunt i amunt, seguint el vell camí del refugi i de l’estany Tort. No feia pas mal temps, i les llums i visions, amb tanta neu caiguda, eren molt boniques. Però realment, nosaltres no teníem pas l’ànim alegre. Pensàvem en les possibles dificultats que ens esperaven durant la recerca i recuperació de l’amic desaparegut. Potser podia ésser vivent encara? On podia ser enmig d’aquell aldarull de blocs destrossats que cobrien

Enterrament d’en Mallafré

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

5

Refugi antic Josep Maria Blanch (1947)

la mort d’en mallafré la superfície de l’estany? Anàvem pujant, tots ben callats i entristits... Mes no podíem perdre l’esperança. Els companys del desaparegut també venien amb nosaltres. Tots estàvem neguitosos! Havíem arribat allà per mirar de trobar l’amic, fos com fos!

En arribar a les vores de l’estany Gran de Peguera (sic) se’ns oferí un espectacle terrible, depriment! Blocs i més blocs de glaç i de neu rebolcada i endurida recobrien tot l’espai de l’estany, completament gelat! Era un món caòtic de gels i de neus arrossegades, empeses i despenjades des del molt amunt! Hi havia un bastó d’esquí torçat i mig enfonsat en la neu... Res més! El nostre amic era allí.

Ocultat! Però on? On era?

Per on havíem de començar a buscar? No ho sabíem pas però començàrem a picar, a sondejar, a palejar! També a renegar, a desesperar-nos! Anaren passant les hores...

No es trobava cap rastre! Tot el dia treballant en va!

Més tard, en Cardona va dir-me que pugés amb ell fins al coll de Monestero amb els esquís als peus, per tal de recuperar la motxilla i els esquís d’en Mallafré, que havien quedat allà feia quatre dies, des d’abans de l’accident! En arribar-hi, en Cardona prengué els esquís d’en Mallafré i se’ls posà al coll, i començà a baixar lliscant sobre una bona neu. Jo, un cop tretes les pells de foca dels meus esquís, vaig carregar-me la motxilla d’en Mallafré, deixada allí, per ell! Abans de pujar al cim de Monestero... Déu meu! Com n’estava de freda aquella motxilla! Les motxilles solen tenir la calor i la vida del seu amo. Però aquella estava tan freda!

Havia estret les fixacions i començava a baixar però era terrible la fredor que notava a l’espatlla, comunicada per una motxilla que ara s’havia quedat òrfena! La tarda

Rescat amb esquís a la vall de Peguera d’en Mallafré (1947)

era lluminosa però baixava encongit, com si la motxilla volgués rebutjar-me perquè jo no era el que l’havia portat sempre! Semblava com si tingués cor! Era com una protesta!

La neu era bona i baixava darrere d’en Cardona. Els cims que ens envoltaven eren testimoni de la meva emoció.

Feia més viratges sobre la neu dels necessaris! Tenia el cor encongit per la protesta freda d’aquella motxilla...

Al final del pendent nevat vaig deixar-me llençar directe i ràpid, sempre damunt dels meus esquís però sempre sota la motxilla rebel i gelada que em repetia insistent que no era el seu amo! Però havia de baixar, seguir la seva pista, cap on baixava l’amic Cardona. Però la motxilla -freda que freda- em repetia que era un intrús! Ni arribant a les vores del turmentat estany Gran de Peguera (sic) deixava de dir-me que ella havia quedat òrfena de l’amic poderós que l’havia portat a sobre la seva espatlla! De mica en mica però la motxilla s’anà escalfant i va deixar de protestar.

Quan ja fosquejava, retornàrem al refugi on eren ja els altres companys i en obrir la porta vaig notar una alenada de calor, fruit de la xemeneia ben encesa. A la vegada vaig oir unes paraules dures, definitives: - Ara que en Mallafré és mort...

Aquelles paraules, tan dures com la terrible fredor de la motxilla d’en Mallafré, em confirmaven el que ja era cert.

Ben cert! Que l’Ernest Mallafré i Planella havia ingressat –ja abans d’ésser trobat– en una nova concepció humana i definitiva: la mort! i que fins al moment no ens havíem atrevit a pronunciar. En Mallafré havia entrat en el cor, en la memòria, en el record de les persones mortes però molt estimades!

L’endemà seguírem picant, palejant, esforçant-nos fins

Comitiva religiosa travessant un pont sobre el riu Escrita a Espot (1947)

6

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Rescat amb esquís a la vall de Peguera d’en Mallafré (1947)

Cementiri d’Espot (6 de gener de 1947)

la mort d’en mallafré que algú digué, prop del migdia, amb veu apagada i sortint d’una trinxera profunda de neu oberta: -Nois! No piqueu més... Aquí apareix un guant de llana vermella... amb una mà a dintre!!

En Mallafré havia aparegut. Tots quedàrem callats, mirant! Mirant en silenci el cos de l’amic sota dos metres de neu i de glaç que l’havien empès des de dalt de tot de la muntanya.

Després...

Després haguérem d’alliberar l’amic de la neu que el cobria i comprovàrem que tenia el clatell ple de sang: era senyal que havia mort per un cop molt brusc. Situats tots en cercle i sobre la superfície de l’estany gelat, diguérem una oració per l’amic que ens havia deixat. Seguidament, en silenci, com per no despertar-lo, l’embolicàrem amb una flassada del refugi i el fixàrem sobre els seus propis esquís, ben lligats, convertits en trineu. I començà el descens...

Un descens dur! Tots amb esquís! I ell també ben fixat sobre els seus propis esquís! Estirant-lo nosaltres i lliscant! Lliscant amb ell, empenyent-lo i frenant-lo, seguint el rosari d’estanys petits, sempre cap avall! Vora els estanys més grans, per les ribes de l’estany de Trescuro, sempre lliscant. Ara sobre pedres nevades, ara enmig del bosc espès. El gran muntanyenc anava ara lliscant i retingut pels companys de sempre que ara l’empenyien ara el frenaven.

Lliscant pel bosc, quan ja començava a fer-se fosc...

Lliscant en un xus final, a les envistes d’Espot quan ja eren enceses totes les llums...

Lliscant quan ja se sentien les campanades de l’església.

Lliscant i frenant definitivament quan ja érem en ple carrer d’aquest poble bonic que es diu Espot i on totes les llums estan enceses.

L’endemà, dia de Reis de l’any 1947, l’enterraren en el petit cementiri d’Espot, just sota el mur de l’església. Ja hi havia una fossa oberta. I allí dipositaren l’amic Mallafré, acompanyat de la neu que tornava a caure dolçament.

Juntament amb branques de pi i d’avet portades per nosaltres, mullades per la neu que havia caigut durant la nit. Al mateix mur de l’església hi fixàrem un pitó

d’escalada com a referència. Més tard hi posarien una làpida amb noms i més detalls. Un pitó d’escalada que ara no hi és!

Sempre que vaig a Espot entro al cementiri per visitar l’amic. Si algú m’acompanya els explico el que va passar aquell dia llunyà, quan vàrem alliberar de neu i glaç l’amic, per transportar-lo sobre els seus propis esquís, i enterrar-lo definitivament al costat de l’església d’Espot, sota un pitó d’escalada que ara ja no hi és!

En el rescat d’en Mallafré hi participaren: l’Albert Oliveras, en Joan Cardona, en Josep Artigas, en Josep Piqué, na Carme Romeu, en “Boto”, en Josep Ponte, en Jordi Farrera, en Torres Samitier, conegut com en “Sami”.

Un noi que es deia Ronchera, en Francisco José Piere i jo, el més jove de tots. Si n’han passat d’anys! Si n’han passat de coses! Ha passat tant de temps que ja no sóc tan jovenet!

Ernest Mallafré fou la figura mítica de l’excursionisme, l’escalada i l’esquí català després de la nostra guerra.

Havia començat a escalar a Montserrat en una època en la qual hi havia moltes “primeres” per fer. Els seus companys habituals eren Josep Piqué, Francesc Montserrat i Carme Romeu. Fou extraordinària la seva primera ascensió al “Rave” de Montserrat, que exigia vèncer un “sostre” de vuit metres amb “tècnica artificial”. Foren primeres ascensions seves “La Nina”, “La Bola de la Partió” i “la Talaia”, totes a Montserrat. També va fer la primera ascensió nacional a la “Cara Nord del Mont Perdut”. Com a esquiador de fons sols cal dir que solia guanyar totes les carreres en les quals participava. Fou dels primers a escalar els Mallos de Riglos, a l’Aragó. Fou l’autor del primer “Manual d’escalada en roca i glaç” editat a Espanya (Ed. Juventud), que no va veure editat a causa de la seva mort tan prematura.

Ernest Mallafré va morir amb solament vint-i-quatre anys!

Per això, a les portes de la vall de Monestero, a prop de l’estany de Sant Maurici, hi ha un refugi de muntanya que porta el seu nom. Un darrer homenatge a una vida, una curta vida dedicada a la muntanya!

Agustí Faus Costa

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

7

el col·leccionista de mapes Any 1997! El col·leccionista de mapes descobreix en el seu viatge a Jordània el que podria ser la representació cartogràfica més antiga coneguda, almenys de l’antiga Palestina i Terra Santa. És davant del mosaic romà de Màdaba, del segle VI, a la vila homònima coneguda com la ciutat dels mosaics. En aquell moment, sense saber-ho, se li despertava un afany recopilatori, tot pensant en els seus Pirenèus...

Any 2012! El col·leccionista localitza, viatjant virtualment des de casa i gràcies a un catàleg en venda, el mapa més preuat i el considerat pioner o més antic de tots els Pirineus: Les Monts Pyrenées ou sont remarqués les passages de France en Espagne, de 1696 o potser de 1691 (la 1a edició), per Sanson fill, conegut per la seva vila natal d´Abbeville i geògraf del rei francès. Amb aquesta joia acolorida que el col·leccionista només tenia en facsímil, editat a Pyrénées Magazine (núm. 94, 2004) i que hauria buscat tota la seva vida, es comença a tancar el cicle, encara que sempre quedarà mig obert per sorpreses desconegudes o no catalogades en aquest món apassionant de la cartografia pirinenca.

“Mentre món sia món, Cendrosa serà de Son”, recollia l’excursionista Vidal al butlletí del CEC de 1897. Bé que ho saben els propietaris i els veïns de l’Alt Àneu i Naut Aran, i més veient el fantàstic mapa aranès de l’enginyer forestal Reig (1894), el mateix que emprà una coneguda empresa privada, que explota en aquests emprius transpirinencs

Detall del mapa dels Pirineus de Sanson fill (1691)

les seves pistes d’esquí, a cavall de les dues vessants de l’antic port de Pallars, tot per aclarir en quin municipi cal “arrendar” aqueixes pastures per a aquests nous ramats a l´hivern. Aquest és només un dels molts exemples de com la cartografia ha dirimit els nous conflictes o dubtes en ple segle XX. Però sobre el nostre benvolgut Parc i els Pirineus Centrals, el col·leccionista acaba de trobar més cartes, com en diven abans dels mapes, en concret, de les primeres dedicades a l´actual territori protegit.

Tal com el coneixem, una vegada feta l’ampliació del 1996, la Generalitat a través dels seus instituts oficials publicà la primera edició cartogràfica del Parc el 1997 mentre que la veterana editorial Alpina edità el mapa actual, un any després, com a primera edició moderna.

Diem moderna perquè des de l’any 1952 aquesta pionera editorial catalana ja dedicà el seu primer treball a Sant Maurici, tal com va batejar aquell mapa. Començaren les exitoses i millorades reedicions, avui rebuscades pel col·leccionista i d’altres malalts, als llibreters de vell, fins a un nou i reeixit capítol, l’any 1961, amb una altra primera edició per al costat boinès, és a dir, Aigüestortes. Es venia amb el malnom aranès de Montarto (Montardo) amb unes quantes exitoses reedicions fins a l’edició d’altres mapes de format comarcal i municipal com els de la Ribagorça, Molières o Vall de Boí, d’aquesta i d’altres editorials com la basca Sua o l’aragonesa Prames, en tot fer de rutes transversals com la Transpirinenca del GR-11, o cartes

Mapa dels Pirineus de Sanson fill (1691)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

8

el col·leccionista de mapes temàtiques que també voregen i recorren en part l’espai protegit com el mapa de Carros i Pedals de Foc. Al tombant de segle XX encara trobarem altres editorials que dediquen els seus esforços en exclusiva o en part al territori del Parc, com és la interessant primera edició de la Piolet (2000), o les de l´Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Institut Geològic de Catalunya, amb les primeres edicions municipals i les pioneres a casa nostra de la col·lecció de mapes d’allaus per sectors. Dels veïns occitans destaquem la francesa Rando éditions, Couserans (des dels anys 80) on entra l´Alt Aran i tot el Parc.

Veïns que, per cert, foren per descomptat els primers cartògrafs pirinencs i del nostre Parc, que era conegut com Encantats (amb motiu de la conquesta de la muntanya mítica el 1901) o País d’Aran des del segle XIX, com veiem en les cròniques dels grans conqueridors i cartògrafs dels Pirineus Centrals. Els fotògrafs i postalers també feren col·leccions senceres del Parc amb aquesta darrera definició aranesista, com per exemple, per part del gran Gourdon o dels germans Spont, amb postals molt buscades d’aquestes primeres edicions.

Aquesta és la història moderna o millor dit contemporània dels darrers cent anys fins a arribar a la cartografia virtual o per als ordinadors amb les primeres edicions en format CD-ROM i d’àmbit comarcal com és el cas de la col·lecció Rutes de Catalunya, núm. 4 dedicat a l´Alta Ribagorça i la Vall d´Aran (1999). El 2001, primer any del segle XXI (no pas el 2000, com ens recorda el col·leccionista) surt un nou mapa virtual, el de l’Alpina, sobre l´Aran que engloba part de les altres comarques del Parc.

Però tirem més enrere, abans de la creació del Parc i de la publicació del terme “pirineisme” per part del gran Beraldi (1898). Sense estendre massa la història, ja donaria per a publicar un atles cartogràfic del nostre territori pirinenc (aqueixa és la idea del col·leccionista abans de donar-ho

Detall del mapa de Sanson fill (segle XVII)

tot als arxius), tal com van fer el Col·legi d´Arquitectes de Lleida, amb el seu imprescindible Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida (2001).

Un altre exemple n’és la pionera en el seu temps i capdavantera col·lecció Gran Geografia Comarcal de Catalunya (vol.19), que inclou Cartografia de Catalunya (1985), on podrem capbussar-nos fins a la primigènia cartografia: el meu homònim Claudi Ptomoleu al segle II; els famosos “portolans” i primers cartògrafs del país o de fora però que tingueren cura de marcar els Pirineus des del segle XV com Mercator, Ortelius, Blaeu; l’edat d’or de la cartografia renaixentista francesa, primer per motius militars, als segles XVI-XVIII: Sanson, de Fer, Cassini, López, Aparici i d’altres que parlen del nostre estimat territori, com les de Labanha, Darnius, Borsano, Zamora o La Blottière & Rusell; per motius científics i també turístics dels segles XIX-XX: Schrader, Gourdon, Reig, Soler i Santaló o anònims que ens han deixat treballs destacats, alguns encara inèdits, des de lingüistes, etnògrafs als botànics, geòlegs, etc.

Tot aquest recull el col·leccionista espera donar-lo a conèixer in extenso, tal com s’ha fet en certa mesura amb els catàlegs fotogràfics i el magnífic inventari d’imatges del Parc Nacional. Aquesta feina, però, resta oberta i és el camí a seguir per a la recuperació d’un patrimoni encara desconegut i infravalorat, que ens ha de permetre redescobrir, per exemple, els estudis pioners dels primers enginyers forestals i miners.

El col·leccionista desitja, per acabar, que publicacions com la que teniu a les mans arribin al lector, com sempre, en paper, i no només virtualment. La tasca de les publicacions periòdiques d’índole més local és clau per a la recerca, el coneixement i la difusió del patrimoni. És una altra forma de fer país amb majúscules.

Claudi Aventín-Bòya

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

9

entrevista el refugi rosta, museu dels pirineus Mentre travessem els pobles de la Val d’Aran, camí del refugi Rosta a Salardú, comencem a veure els primers bosquets que, lluint amb timidesa policromies en construcció, ens anuncien l’arribada de la tardor. Les aigües de la Garona, per sota d’aquests, baixen tranquil·es camí de la hivernada. Més amunt, serra serrant, es pot descobrir la gran gelera de la Maladeta, rodejada de muntanyes belles, imponents, inhòspites. Muntanyes plenes, per cert, de paraules i de gestes poc escoltades i, per tant, poc escoltades durant els darrers dos-cents anys de vida pirinenca...

Bon dia Maria, Àngels i Manel...

Què heu esmorzat avui?

Una torradeta amb oli i una barreja d’herbes. És un excel·lent esmorzar per començar qualsevol dia de l’any.

Fem una mica d’història sobre la vostra arribada a la Val d’Aran des d’un poble, tinc entès, molt llunyà...

Manel i jo ens coneixem a Sant Boi de Llobregat durant la nostra joventut. Tenim aficions comunes –com anar a fer muntanya, cinema, concerts– però el pas definitiu el donem mentre el Manel, amb un amic seu, en Leopoldo Varas, feien de guardes durant els estius al refugi de la Colomina. L’any 1979 ens vam casar i el viatge de nuvis va ser passar l’estiu al refugi de la Colomina i ens vam plantejar, de nou, deixar la ciutat i pujar a viure a la muntanya, sense pensar en cap lloc.

Manel i el seu amic tenien la idea de fer un refugi als peus de l’Aneto, a Ballibierna, però els de la Federació ens van dir que allò pertanyia a Aragó i altres intents similars havien fracassat. Però parlant amb els científics de Mataró (membres de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró) coneixien una casa en lloguer a Salardú, on es podria fer un refugi. Ens ho vam venir a mirar a primers de setembre de 1979 i dos mesos després, al desembre, vam obrir el Rosta.

Quines són les primeres impressions?

Jo no hi havia estat mai a la Vall però en Manel sí. Ens trobem amb una casa molt antiga que t’enamora, que portava trenta anys tancada, que s’ha de renovar però som joves, i amb en Francesc (germà d’en Manel), tots tres, tirem el projecte endavant amb molta força i gran il·lusió.

Com són els inicis?

Des del primer dia la casa la vam batejar com a refugi,

malgrat ser a la plaça Major de Salardú. En aquella època, al refugi de la Colomina, havíem arribat a estar una setmana d’estiu sense veure ningú. No es podia viure com ara i vam pensar que un refugi situat en un poble era un model diferent. La nostra filosofia era i és: “ens agrada la feina d’atendre la gent” però “no li vull portar les maletes a ningú.” Amb els clients ens mirem a la mateixa alçada d’ulls i ningú està per damunt o per davall de l’altre, pel fet de pagar. Hem de tenir un tracte d’igual a igual i apropar-nos a un concepte d’hospitalitat més natural.

Qui ve aquests anys vuitanta?

Molta gent de Catalunya, de Barcelona i voltants, amb un perfil molt muntanyenc. Els primers cursos de formació de monitors d’esquí de muntanya de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya es van fer aquí, així com altres cursos amb centres excursionistes. Hi ha un contacte molt estret amb el món excursionista català, coincidint amb els èxits de l’alpinisme català a l’Himàlaia, les grans expedicions a l’Everest, al Lhotse. Però una sèrie d’accidents mortals d’alguns dels nostres amics provoca una ruptura sentimental molt important a les nostres vides.

De qui és el Rosta?

Els “Rosta”, de cognom Abadia España, varen ser una de les famílies més notables del municipi. Tenien moltes terres i propietats. On som ara, l’antiga posada Rosta, probablement fou la primera fonda del Naut Aran i no sé si de tota la Vall. Hem trobat referències escrites de grans pirineistes com Maurice Gourdon, Franz Schrader, Louis Roubach... que inicien les primeres exploracions d’Aran i parlen d’allotjar-se a chez Abadia Roste a mitjans del segle XIX. Alguns elements arquitectònics de l’edifici són però anteriors, del divuit, fins i tot del disset! Nosaltres en portem la gestió i li hem donat aquest caire des de 1979.

Salardú és un poble molt ben plantat...

Té una situació geogràfica estratègica: enclau fronterer amb França pel port d’Urets, connecta amb la Ribagorça pel port de Caldes, cap al Pallars pel port de la Bonaigua i la vall de Montgarri. És un poble aturonat, mig emmurallat, rodejat per dos rius, la Garona i l’Unhòla. Està isolat damunt una penya amb dos portals d’entrada: el portau de Naut dit

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10

el refugi rosta, museu dels pirineus de Pallars i el portau de Baish, que actualment ja no existeixen. Aquest fet l’ha permès afrontar històricament setges importants com, per exemple, enfront de l’exèrcit hugonot (moviment politicoreligiós francès d’inspiració calvinista) a finals del segle XVI. Un centenar de veïns van ser capaços de parar tot un exèrcit de 3.000 soldats francesos! Tota una gesta! La llegenda explica que amb les llances i espases dels hugonots vençuts es va construir la reixa de ferro del presbiteri de l’església de Sant Andrèu de Salardú. En resum, un nucli de passada de viatgers on potser el Rosta ja tenia un paller per acollir-ne alguns.

Per què dieu un paller?

Les posades antigues no eren com les d’ara. Les habitacions, els llits, els matalassos o els llençols eren luxes poc vistos als pobles pirinencs. Es dormia en espais comunitaris. Això no vol dir que no hi hagués llocs amb habitacions i amb persones que es dediquessin a preparar menjar i a servir-lo en una taula. Els pallers vindrien a ser els ancestres dels hostals.

Del paller fins al PyrenMuseu, hi ha un llarg camí...

Doncs sí! El 30 de novembre de 2010 vam inaugurar-lo, per Sant Andrèu. Ens va satisfer molt fer-ho amb la gent de casa i també que l’alcalde tingués la gentilesa d’incloureho dins dels actes oficials del dia del patró. Però el que més va sorprendre a la gent del poble va ser tot el moviment de descoberta envers el Pirineisme, per a molts totalment desconegut. L’expressió va ser... “és que això no ho sabíem nosaltres!”

Ramond de Carbonnières és considerat el pare del Pirineisme...

El gran geòleg i botànic Louis Ramond de Carbonnières, a finals dels segle XVIII, ja dedicava tot un capítol sencer a la Val d’Aran a l’obra “Observations faites dans les Pyrénées...”. Per tant, les primeres descripcions geogràfiques de l’Aran es poden llegir ben aviat i formaran part dels objectius dels futurs exploradors i científics que ens visitaran durant el segle dinou.

Un personatge força desconegut és en Maurice Gourdon!

Sí! Apareix per la val d’Aran cap a 1870. És un senyor de Nantes, de la burgesia francesa, que s’enamora de Luishon i dels Pirineus. Allí es fa una casa –ville Maurice– i la Val d’Aran té la sort d’estar geogràficament molt a prop. Serà la primera vall “espanyola” que viu l’edat d’or del Pirineisme.

Gourdon ens visita regularment durant molts anys seguits.

Com a naturalista, fa les primeres ascensions de molts dels cims dels voltants com, per exemple, el Montardo i curiosament al cim es fan una foto vora un tarteret de pedres cònic, i que nosaltres hem escollit com a símbol del Museu. S’anomenen cairns i són més grans que les fites.

Gourdon fa estudis arqueològics al pla de Beret i publica articles de botànica. Fa molta fotografia a pesar que no és molt bo amb la càmera, més que clic sembla que faci crac! El fons documental del PyrenMuseu posseeix l’àlbum personal de fotografies (1872-1886) i el manuscrit amb les seves memòries de 60 anys d’explorador i pirineista. Dos documents extraordinaris i únics!

El món del Pirineisme està present també, en l’actualitat, a la biblioteca de Salardú, de la que tu, Maria Àngels, n’ets la bibliotecària, no?

Com a biblioteca municipal i pública sempre hem intentat que la col·lecció local i el fons sobre Pirineus sigui ampli i bastant complet. Per exemple tenim la gran obra etnogràfica “Los Altos Pirineos d’en Fritz Krüger”, en sis volums, que va ser publicada entre 1935 i 1939, que en altres biblioteques de la Vall no pots trobar; diverses publicacions d’en Ramon Violant i Simorra, com el “Pirineo español”... Tot el que publica l’editorial Garsineu, ho tenim! La gent que ve a fer investigació sobre Pirineus pot consultar aquests llibres i altres documents.

Quan es crea la biblioteca?

L’any 1985, quatre anys després del naixement de la nostra primera filla. Al poble hi havia molts nens i vaig pensar que a Salardú li feia falta una biblioteca. Li vaig proposar a l’alcalde Jaume Geli i ell em va contestar que si me

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el refugi rosta, museu dels pirineus n’encarregava, endavant! Ho vaig fer i me’n sento molt molt orgullosa! Tots els alcaldes que han anat passant l’han mantinguda amb el seu pressupost corresponent i fins i tot s’ha ampliat!

Quin públic té?

Molt divers. El dia a dia canvia molt segons l’estació de l’any: a l’estiu i l’hivern són persones que tenen segona residència, turistes i treballadors de temporada; en canvi, a la primavera i tardor, ve la gent d’aquí, amb un increment notable de gent gran i de pares.

Què destacaríeu de l’altra biblioteca, la del PyrenMuseu?

Al pis de dalt tenim una petita llibreria, a disposició dels clients, on hi ha novel·les, literatura d’entreteniment, llibres més generalistes sobre els Pirineus. A la part de l’arxiu sí que tenim una sèrie de documents notables i que són accessibles a qui ho demani. Destacaria aquest manuscrit del 1930, escrit a mà per Maurice Gourdon, on relata les peripècies de seixanta anys de muntanyenc però comprèn des que ve amb els seus pares als Pirineus al 1860 i hi ha molts capítols dedicats a les seves exploracions per aquí, a la Val d’Aran.

Com arriba un document així fins a vosaltres?

Vam anar a una subhasta a França! Ara ja no hi anem tant perquè ens hem gastat tots els quartos. Hahaha! La passió i la proximitat pels Pirineus, al sud de França, ha estat molt major que a Espanya. Hi ha moltes famílies de pirineistes que tenen grans biblioteques. En concret, la darrera subhasta era a Auch, a 100 km de Toulouse, on la família Laplagne-Laplace es venia un total de 500 lots amb 700 volums, entre llibres, mapes o fotografies. És molt emocionant! ... quan fas l’oferta, saps però que l’Estat francès té el dret d’adquirir qualsevol documentació fins i tot després de la licitació. Cada any, una o dues biblioteques d’aquest tipus passen a subhasta regularment. Ho podeu consultar a la web www.interencheres.com.

Tornant a les exploracions del Gourdon...

Un fet que us agradarà és que, després de viatjar pel Pallars i Andorra, quan arriba de nou a Banhères de Luishon i es canvia el vestit de muntanyenc pel frac, la camisa blanca i el barret de copa, fent l’aperitiu a la terrassa del passeig i parlant amb altres guies, els diu: “Vosaltres

11 Publicacions pirineistes

heu viatjat molt pels Pirineus i heu fet moltes expedicions i moltes ascensions però no heu vist encara la muntanya més maca. Es troba baixant de la Val d’Aran, pel port de Ratera.” Es referia als Encantats!! Llavors els ensenya dibuixos i fotos, els explica com és la muntanya i entre els guies que l’escolten hi ha en Ludovic Fontain, al qual anima a fer la primera ascensió que es realitza el 1901.

Franz Schrader és un altre dels vostres hostes...

Aquest cartògraf francès és un geni! És un geni perquè és el primer que fa un mapa dels Pirineus centrals amb corbes de nivell. Tenim la primera edició del mapa de la Val d’Aran, de les Maladetes i de l’Aneto. Són 6 fulls que componen un mapa. Ho construeix en una desena d’anys, pujant a molts cims i plantant el famós orògraf per fer orografies, és a dir, extrapolacions de l’horitzó sobre un disc de paper. És un gran artista i alguns dels treballs tècnics d’aquestes orografies els eleva a la categoria d’art, a partir de tractaments amb tinta xinesa o aquarel·les, ja que també és un reputat pintor Una de les seues expedicions és a la recerca de les fonts de la Garona...

Sí! Fa una expedició completa fins al plan de Beret, seguint el curs del riu i publica un article al butlletí del CAF (Club Alpin Français) sobre les fonts de la Garona i durant aquesta campanya dorm a chez Rosta. Tenim un llibre on ho explica i on trobem un magnífic dibuix del pic de Peguera.

Schrader és molt atrevit en afirmar que són a Beret (les fonts) ja que en aquella època els francesos defensaven que la Garona provenia de la gelera de l’Aneto i, en concret, naixia a l’Artiga de Lin. Quantes referències diferents coneixeu sobre el naixement de la Garona?

En coneixem quatre! Són quatre! Un, és l’històric de sempre, el que explica Schrader, al plan de Beret. És fantàstic que en un mateix lloc, separats per 50 metres, un riu marxi cap a la Mediterrània i una altre, cap al l’Atlàntic. És molt romàntic, rodejat a més d’un paisatge preciós! Segon, seria la de la resta de francesos que deien que eren les aigües de la glacera de les Maladetes que després de ficar-se al forat d’Aigualluts surten al Joèu. Tercera, seria la de l’afluent més llarg, a l’estany Gelat de Saboredo però

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el refugi rosta, museu dels pirineus amb un problema: què és al Pallars Sobirà. Hahaha! I la quarta seria la font que té més cabal i amb més regularitat: la hònt d’Aigüeira. D’aquesta surgència càrstica –amb unes reserves estimades de 5 Hm3– surt la captació d’aigua que alimenta Tredòs, Salardú, Unha, tota Vaquèira, tota Ruda i encara en sobra. Dóna per fer-hi una minicentral hidroelèctrica!

Tornem als il·lustres visitants: Alfons XIII, rei borbó d’Espanya! És el primer rei modern que visita la Val d’Aran i baixant del port de la Bonaigua, la primera casa on s’atura és aquesta.

Entre les darreres adquisicions del PyrenMuseu volem destacar dues fotografies inèdites, d’autor desconegut, fetes a Salardú durant aquesta visita reial al 1924. Una és a la plaça Major i l’altra a la plaça de l’Església. Les presentarem per Sant Andrèu. Un rei que funda la primera agència espanyola de turisme (Comisión Nacional de Turismo,1905) ja que aposta pel turisme com a motor econòmic. Per cert, també serà l’únic monarca que condecora un espeleòleg i aventurer estranger, Norbert Casteret, justament pel descobriment de l’origen de les aigües de les fonts Guells deth Joèu a l’Artiga de Lin, que com comentàvem abans provenen de la glacera de l’Aneto i s’engolen al forat dels Aigualluts. Ho va aconseguir llençant vuitanta quilos de fluoresceïna a les aigües del forat de Toro. Durant dos dies, les aigües de la Garona varen baixar verdes, verdetes!

Què hi ve a fer el rei a la Val d’Aran? És un viatge reial que fa des de Madrid fins als Pirineus amb tres pernoctacions: la primera, a Cabdella, per visitar les obres hidroelèctriques dels estanys de Cabdella; la segona, a l’Aran entrant i sortint pel port de la Bonaigua i aturant-se a Salardú. Hi ha fotografies davant la porta del Rosta fetes per mossèn Llobet de Bossòst, on es veu a la porta de l’edifici, hi entra, es renta, descansa una mica per continuar després la visita al poble, que li prepara un lunch (ja li diuen així) a la plaça de l’Església. Després de dinar continua cap a Vielha, on no s’atura i dorm a Les, diuen alguns, perquè hi ha l’única casa de la Val que té banyera!

Li preparen un menjar que vénen a servir-li expressament cambrers del Ritz de Barcelona!

La jornada següent, a Vielha, serà històrica!

L’endemà sí que visita Vielha, fa els parlaments corresponents i el poble li demana la construcció d’un túnel que els comuniqui amb Espanya. El rei promet el túnel amb la sort que, a més a més, el seu xofer és un aranès de Vielha, la qual cosa, –i que és molt amic de la seva dona–, ajudarà que amb els anys es faci realitat aquesta gran infraestructura de comunicacions que transformarà radicalment la

12

vida de la Vall. Després marxa cap a la Seu i d’allí a Lleida on agafarà el tren per tornar de nou a Madrid.

Podem establir algun tipus de relació entre el monarca i el Pirineisme?

Quan ell arriba aquí a Salardú, les primeres paraules que pronuncia en baixar del cotxe són: “¿Y las Maladetas y el Aneto?” Un dels veïns que el rep li diu “¡hacia allí, Su Majestad, pero hoy no se ven porqué está nublado!”

Fem un salt en el temps i situem-nos en l’actualitat. El refugi té una gran càrrega històrica, té un sentiment, té unes il·lusions i un projecte personals dipositades en aquest però necessita reinventar-se. Quin camí escolliu?

El refugi Rosta és una empresa familiar on l’educació, la cultura i els viatges són la nostra mútua concepció de la vida i d’entendre les coses. Però el negoci trontolla perquè les instal·lacions són molt antigues i l’estructura pràcticament és la mateixa des del segle XIX. Aquest equipament d’hostaleria al costat dels grans hotels a la Val d’Aran no pot competir, no tens res a fer! Els visitants s’han acostumat a uns nous estàndards de comoditat que nosaltres no tenim: les habitacions han de tenir bany, calefacció, televisor malgrat que nosaltres pensem que per dormir fan falta dues coses: un bon llit i silenci!

La vostra posició al mercat, per tant, no és fàcil...

Exacte! T’enfrontes a una renovació! Com fer-la? Apostem per ajuntar la passió i el coneixement amb les necessitat reals. Decidim fer un museu! Dotem el refugi Rosta d’un plus històric i recuperem el llegat del Pirineisme. La figura d’en Maurice Gourdon, Franz Schrader i els altres pirineistes –que desconeixíem fa quinze anys– en serà un altre dels actius. Quan vam comprar la casa on vivim ara, propietat d’uns altres antics posaderos del Rosta, vam trobar documentació de la fonda. Un cop decidida la idea del Museu, el llibre sobre el Pirineisme d’en Josep Baqués del refugi de Colomers també ens va ajudar força.

En aquella època, de fet sempre, venia molta gent i ens preguntava si podien visitar la casa perquè hi havia estat algun avantpassat seu. Van ser moltes coses però totes en el marc d’una renovació necessària i el fet de deixar constància d’aquesta part de la història. La decisió de fer el PyrenMuseu prové del que nosaltres li diem una “lluvia fina”, una pluja que et va calant per tots costats.

Què és el PyrenMuseu? És un equipament cultural únic en el seu gènere. De museus n’hi molts als Pirineus i la majoria són etnogràfics, dedicats a la vida de la gent d’aquestes muntanyes. El museu de Lourdes, el de Luishon, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el de Vilamòs, el de Vielha, a Jaca, a Graus... Hi ha

Cims de la glacera de l’Aneto des de la val d’Aran (2010)

13 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el refugi rosta, museu dels pirineus

museus a banda i banda on el Pirineisme, en alguns d’ells, ocupa una part, una secció, una habitació, una vitrina. El PyrenMuseu és l’únic museu que està dedicat a aquesta part de la història dels Pirineus.

Per què?

Nosaltres entenem que el Pirineisme és un moviment molt important però bastant desconegut. El que som en l’actualitat com a societat, de fet prové d’aquest moviment. Pels que el coneixen està caient en l’oblit i la llavor del PyrenMuseu és recuperar i difondre aquesta part de la història i tornar-la a posar en valor mitjançant la seva divulgació. La història moderna dels Pirineus no es pot entendre sense conèixer aquests pirineistes que ens visiten, sobretot, al llarg del segle XIX, a l’empara del Romanticisme. La passió per l’aventura, l’exploració i la ciència afegit a l’amor per la muntanya és el que el diferencia de l’Alpinisme. Aquest darrer valora més l’esforç esportiu mentre que l’altre és més l’estima i l’emoció per unes muntanyes. L’alegria, la felicitat de fer la muntanya, explicar-ho i donar-ho a conèixer! Si fem una xerrada, per exemple, a un grup de Pau quasi tothom coneix el Pirineisme però si la fem a un grup de París desconeixen fins i tot on són els Pirineus!

Què els expliqueu?

Els expliquem que moltes de les excursions que faran, amb guies o sense, ja van fer-les uns senyors i senyores fa dos segles! Per exemple, quan els portem a la boca sud del túnel i pel port de Rius van a dormir el refugi dera Restanca, aquest itinerari ja el va fer a meitat del segle XIX el gran pirineista Henry Russell durant la seva primera i pràcticament única visita a la Val d’Aran. Va venir de les Maladetes, va baixar cap a l’Espitau de Vielha i passant per Rius va arribar a Arties. Després de conèixer la història del Pirineisme, molts visitants ens diuen que han trobat un sentit més gran a les seves vacances! No ha sigut només caminar sinó tota una experiència! Els diem que ells ara són els nous pirineistes i que ho escriguin al seus blogs, facebooks, etc i ho transmetin als seus amics i coneguts.

Esteu fent un treball cultural extraordinari...

Sí! Més o menys reconegut segons els àmbits. A Catalunya i resta de la península ens falta reconeixement però entre el públic francès és diferent. Avui mateix, han marxat dues clientes que anomenaríem com a modèliques o ideals per

a la nostra filosofia. Han estat cinc dies caminant per la Val d’Aran i combinant amb visites d’equipaments culturals com museus i esglésies. Cada dia, contínuament! Amb pluja o sense! Han barrejat natura i cultura. Les esglésies d’Arties, de Vielha, de Gausac... però sempre caminant amunt i avall!

Com s’estructura el museu?

Té quatre eixos: el propi edifici històric; la col·lecció de fotografies, moltes inèdites; les vitrines amb exposicions d’objectes de l’època (sabates ferrades, primers grampons forjats del segle XIX, piolets de metro trenta, bastons de fusta, esquís i altres materials diversos i tota la part de fons documental, mapes, llibres, manuscrits, cartells i altres objectes notables) i els panells explicatius que estan redactats en aranès. La nostra manera de defensar i mostrar la llengua pròpia de la Val d’Aran. Oferim als visitants un prospecte amb tota la informació traduït a sis llengües.

Penseu que el PyrenMuseu ocupa els espais del Refugi Rosta. Pots allotjar-te en un museu! L’aire i l’ambient que ofereix és molt particular per als amants dels llocs exclusius carregats de bellesa, història i alhora de simplicitat.

Què són les Pyrenades? És un festival sobre Pirineisme que neix amb el propòsit de treballar en la seva difusió mitjançant conferències, xerrades, cicles de pel·lícules, sortides a peu, presentacions de llibres... Compta amb el patrocini de l’Ajuntament de Naut Aran i l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran). Es fa per Setmana Santa i dura una setmana. L’estructura es compon d’excursions al matí (passejades pel patrimoni cultural i/o caminades per les valls principals) mentre que a les tardes hi ha un cicle de conferències amb convidats rellevants i al vespre la mostra de cinema de muntanya. Tot això acompanyat per exposicions temporals i alguna activitat musical per acabar de donar ambient. N’hem fet dues edicions fins ara: al 2011 van assistir-hi unes 1.700 persones i enguany hem doblat fins arribar a les 3.500. I ja tenim quasi enllestida la de 2013!

L’exposició d’enguany ha tingut molt d’èxit...

L’any passat vam tenir una exposició del CEC, de fotografia de muntanya, de n’Ignasi Canals Tarrats però enguany hem fet el salt amb una exposició pròpia sobre la fotografia estereoscòpica i 3D titulada “Els Pirineus en profunditat”. És itinerant i de moment ja ha estat a la Seu i Esterri

Quadern de treball de Franz Schrader (1855)

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el refugi rosta, museu dels pirineus malgrat les activitats culturals als Pirineus també s’estan ressentint de les retallades. És una exposició molt curiosa que agrada molt i de la qual al propi refugi Rosta hem construït una rèplica molt completa que es pot visitar de forma permanent tot l’any i gaudir així de la bellesa de les imatges tridimensionals. Animo les institucions i equipaments que la sol·licitin per al seu poble perquè és una autèntica joia!

Després de sentir tot el que ens heu explicat, què és per a vosaltres el Rosta?

Darrere del refugi s’amaga tota una vida. Una escola per la vida enriquida amb l’arribada dels nostres tres fills – Vidalba, Gerard i Berta– que, quan s’han fet grans, ens han ajudat, treballat, conviscut amb nosaltres els bons i els mals moments. En família hem après a fer les activitats domèstiques a gran escala i sobretot a relacionar-nos amb tothom amb les portes ben obertes. Crec que hem estat, pel nostre caràcter, una família molt involucrada amb el municipi. La biblioteca, el Rosta, l’estació d’esquí –el cap de seguretat és el nostre germà Francesc– i fins i tot hem estat involucrats en la política i els afers municipals, durant tres legislatures, com a cosso a l’Ajuntament, i una com a conselher al Conselh Generau. El PyrenMuseu i Pyrenades és la darrera expressió d’aquest compromís amb el municipi.

Oferir un nou equipament i unes activitats que serveixin de referència per al municipi i que col·laborin en el creixement de l’economia municipal.

El futur?

El futur és en mans dels clients! Nosaltres ens podrem mantenir si tenim gent. Necessitem que els amants de la muntanya, en programar les seves visites a la Val d’Aran, tinguin present el nostre equipament. El PyrenMuseu no té aportacions públiques i es finança amb les visites que es fan al museu i pels allotjaments del refugi. És un museu viu i del qual pots gaudir estant-t’hi allotjat. Un comentari freqüent és que som en un lloc que destil·la història on pots esmorzar, dinar, sopar i dormir.

14

Interiors del refugi i museu (2012)

Unes petites reflexions sobre el Parc.

El Parc és el far mundial de la Val d’Aran. La gent estrangera quan ve aquí, al Rosta, ve pel Parc Nacional. Les agències nacionals i sobretot estrangeres ens diuen que la gent vol Parc, vol anar al Parc, vol caminar pel Parc! És la llum d’aquest Pirineu central al món!

I vosaltres què destacaríeu del Parc?

La Val d’Aran paisatgísticament és molt bonica però el Parc està fent una difusió molt important del que són els Pirineus, el patrimoni paisatgístic, la fauna i la flora d’alta muntanya i pensem que el missatge està arribant a la societat aranesa.

La visió sobre el Parc és cada cop més positiva entre la gent jove i no tan jove.

Els vostres racons preferits?

Fa anys que no el passegem amb la intensitat que es mereix però, sense cap mena de dubte, Colomèrs és un racó únic al món. És un paisatge molt proporcionat, harmònic, assequible, proper! El conjunt d’estanhs amb el circ de les muntanyes que els rodegen és un paisatge únic. Guies francesos o suïssos que treballen als Alps marxen meravellats i et diuen que els paisatges de Colomèrs no els troben als Alps! Aquests paisatges no els hem vist enlloc! Estem, per tant, enamorats de Colomèrs!

Estar enamorat és un magnífic comiat a les paraules que avui ens han ofert aquesta família aranesa que ha fet dels Pirineus i de la Val d’Aran, el seu modus vivendi particular, únic i irrepetible, impossible de plagiar. Com totes les creacions, és patrimoni de qui ho pensa i de qui ho vol compartir. Recordant el famós erudit francès Henry Beraldi, el refugi Rosta, el PyrenMuseu, les Pyrenades, la biblioteca de Salardú no són més que un camí, un sentiment, un forma de vida que cal deixar escrit. Així ho hem fet per a qui ho vulgui llegir...

Josepmaria Rispa Pifarré Tardor de 2012

Construcció d’una pleta ramadera a Gerber (Pallars Sobirà)

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Construcció d’una pleta ramadera i millora del sender de la vall de Gerber El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ha habilitat una pleta ramadera a la vall de Gerber, dins la zona perifèrica. En aquesta zona, des de fa tres anys, hi tornen a pasturar un ramat d’ovelles i un altre de cabres, després de més de 20 anys que no hi pasturava cap ramat.

Aquestes pletes son necessàries per facilitar la tasca dels ramaders per poder separar animals malalts o en avançat estat de gestació.

La zona de l’estany de Gerber només és accessible a peu, i això dificulta la gestió ramadera, donat que no hi ha un pastor que es quedi permanentment amb els ramats. La pleta s’ha construït amb fusta tractada en autoclau, i el material s’ha hagut de pujar amb helicòpter. L’actuació s’ha completat amb la millora de diferents trams del camí de Gerber, un dels més utilitzats del Parc, amb més de 12.000 persones a l’any, de les quals la meitat ho fan a l’agost.

Se celebren les IX Jornades sobre Recerca Del 17 al 19 d’octubre es van desenvolupar a la Casa del Parc a Boí les IX Jornades sobre Recerca al Parc. Aquesta novena edició va comptar amb una trentena de ponències sobre les diferents línies de recerca que s’han portat a terme principalment els tres darrers anys.

En aquestes tres sessions es van presentar projectes sobre limnologia, climatologia, microbiologia, flora i fauna a banda de disciplines més humanístiques com l’arqueologia o el patrimoni immaterial del Parc.

Les ponències van tenir també una part eminentment pràctica amb una sortida guiada al Parc Nacional on es va poder visitar la Cova del Sardo, una parcel·la de mostreig de bedolls

15

Jornades sobre Recerca

i una estació meteorològica amb explicacions fetes in situ pels mateixos investigadors. Les ponències presentades seran recollides en format article en un llibre que s’editarà al llarg de 2013.

Nova web de Parcs Nacionals: “Parques Nacionales Interactivos” Acaba de posar-se a disposició del públic general una nova web interactiva de Parcs Nacionals de l’Estat espanyol creada pel Centro Nacional de Información Geográfica (CNIG), depenent de l’Instituto Geográfico Nacional.

Aquesta nova web destaca per estar feta amb llenguatge animat Flash i posa a disposició dels usuaris informació relativa a la Xarxa de Parcs Nacionals distribuïda en sis grans apartats: Història, Centre de Visitants, Fauna, Flora, Navegador cartogràfic i Per a curiosos.

La web inclou també un complet navegador cartogràfic que requereix d’una petita i fàcil instal·lació per a funcionar; d’aquesta manera podem visualitzar carreteres camins, pobles, llocs d’interès i, molt important, itineraris en els parcs que podem visualitzar en 2D o 3D fent vols virtuals.

De moment els parcs nacionals disponibles són quatre: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Ordesa y Monte Perdido, Picos de Europa i Monfragüe. Properament estaran disponibles més parcs.

Aquesta pàgina web es converteix, doncs, en una nova eina per a conèixer i descobrir el espais naturals d’Espanya que compten amb la màxima figura de protecció.

Retirada la línia elèctrica de la vall de Peguera a l’interior del Parc L’empresa Endesa ha dut a terme la retirada de la darrera

Sortida per la ribera de Sant Nicolau (Alta Ribagorça)

Nova web

noticiari

Obres de restauració paisatgística a la vall de Peguera (Pallars Sobirà)

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

línia elèctrica que quedava dins l’àrea de màxima protecció. Concretament es tracta de la línia que va de la zona d’Envallasse fins a l’estany Negre a la vall de Peguera, de 4,4 km. de longitud. Aquesta línia creuava una zona de reproducció i hivernada del gall fer, amb un gran risc de col·lisió i també causava un gran impacte en una zona d’un gran valor paisatgístic.

Per poder retirar-la, el refugi Josep Maria Blanc, propietat del Centre Excursionista de Catalunya, i l’empresa Endesa, han hagut de proveir les seves instal·lacions amb altres fonts d’energia renovables, concretament la solar i la microhidràulica. Els treballs de retirada han durat mesos, a causa de la mala accessibilitat de la zona i a la compatibilització amb l’ús públic del Parc Nacional.

Vint anys formant Guies-Interpretadors Aquest curs que té com a objectiu principal la formació de personal especialitzat en el coneixement i la divulgació dels valors del Parc i de la seva zona d’influència, i va adreçat fonamentalment a la població local, ja ha arribat a l’edició numero XX. El curs s’ha desenvolupat entre el 12 de setembre i 4 d’octubre, període en què els alumnes han rebut una completa formació teòrica sobre els valors naturals i culturals del Parc, legislació i normativa, entre altres, complementada amb una sèrie de sortides pràctiques pels diferents sectors del Parc per a posar en pràctica els coneixements adquirits i així poder-los aplicar en el camp de l’educació ambiental i els guiatges.

16 Alumnes del curs de guies a la vall de Peguera (Pallars Sobirà)

Dibuixa el Parc El dia 8 de juny de 2012 el jurat del 7è Concurs de Dibuix del Parc es va reunir per fer la tria i selecció dels guanyadors d’aquesta edició, entre més de 600 dibuixos presentats per 49 centres educatius de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.

Per un cop, el fugisser Ermini de Carla Gallén ha pogut ser representat amb el seu pelatge d’estiu i li va fer guanyar el primer premi a la seva autora. El Parc, amb els seus principals atributs (roca i aigua), va ser el tema escollit per la Berta Huarte per a la seva obra Parque Natural de Aigüestortes.

La fauna continua acaparant els participants del concurs: la Laura Ripoll va aprofitar l’estat endormiscat d’un Cabirol per a poder crear el dibuix que li va donar el tercer premi.

Finalment, els alumnes de 4t d’ESO de l’IES Secretari Coloma van guanyar el premi col•lectiu al conjunt d’obres amb major qualitat a criteri del jurat. Les seves representacions de flora i fauna amb tècniques d’aquarel·la els han fet mereixedors d’aquest premi. Des del Parc, el nostre agraïment a tots els alumnes participants i als mestres que els han coordinat, i l’enhorabona als guanyadors.

Fires de tardor Del 21 al 24 de setembre Calella va acollir la 32a Fira de Calella i l’Alt Maresme. Aquest 2012 la fira iniciava un període de tres anys on es vol apropar les especificitats del territori català a través del coneixement directe de la seva cultura, tradició i singularitat. La temàtica d’aquest

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari any girava en entorn del Pirineus i sota el títol Pirineus: cultura, tradició i futur un bon grapat d’institucions públiques i empreses privades van exposar els seus productes, entre les quals també hi havia la presència del Parc Nacional i dels parcs naturals de l’Alt Pirineu i Cadí-Moixeró, que es van ubicar conjuntament en uns dels quatres espais temàtics: Gastronomia, Marca Pirineus, Cultura i Natura/Medi. En aquest darrer és on estava situat l’estand del Parc i on es va integrar el Fòrum Pirineus on es van realitzar gran part dels tallers vinculats a l’espai i que van acostar els visitants als espais protegits dels Pirineus.

Per una altra banda els dies 3 i 4 de novembre, juntament amb el Parc Natural de l’Alt Pirineu, es va assistir a la Fira de Tardor i VIII Mostra d’Ovella Xisqueta de Sort. Malgrat el mal temps van passar per l’estand dels dos Parcs quasi 200 persones que es van interessar principalment pels itineraris d’aquests dos espais naturals protegits.

Debats per a la recerca Els passats dies 26, 27 i 28 de setembre es van portar a terme les “Jornadas de Investigación en la Red de Parques Nacionales 2012” a Matalascañas (Huelva) a tocar del Parc Nacional de Doñana amb l’assistència de més de 70 persones entre les quals hi havia principalment investigadors, personal gestor i tècnic dels parcs nacionals així com representants del Comitè Científic de la Red i de l’Organisme Autònom Parcs Nacionals.

Un dels objectius de la Xarxa de Parcs Nacionals és potenciar la recerca anomenada d’excel·lència i es debaten anualment els resultats portats a terme en el seu medi físic i a l’entorn socioeconòmic abans del redactat final de les conclusions i els resultats dels projectes.

En aquesta edició s’han presentat per a debatre 13 dels 14 projectes desenvolupats i finançats per l’Organismo

1r premi del Concurs de dibuix de Carla Gallén: Ermini

Autónomo Parques Nacionales en la seva convocatòria d’ajuts a la recerca 2009, en el marc del Pla Nacional I+D+i amb l’objectiu d’introduir els nous coneixements al servei de la ciutadania, del benestar social i del desenvolupament sostenible.

Entre tots els projectes presentats, dos s’estan portant a terme específicament al nostre Parc: Interacció entre clima i ocupació humana en la configuració del paisatge vegetal del Parc Nacional al llarg dels darrers 15.000 anys per part del Centre d’Estudis Avançats de Blanes-CSIC i Genètica del paisatge i ecologia de pastures subalpines pirinenquescantàbriques (festuca, gramineae) a la Red de Parques Nacionales: conservació de la biodiversitat i restauració vegetal de la Universitat de Saragossa.

Dia Mundial dels Ocells Durant la primera quinzena d’octubre i amb motiu del Dia Mundial dels Ocells, s’han dut terme diverses activitats gratuïtes relacionades amb les aus. El passat dia 6 d’octubre el Centre d’informació de Llessui va organitzar un conta contes i un taller infantil que girava entorn de les aus. El taller va consistir a construir un mussol a partir d’una pinya i boletes de cotó de colors. Les activitats es van emmarcar dins de la programació de la Fira Ramadera que el poble de Llessui celebra cada any.

D’altra banda, el divendres 12 d’octubre a la tarda, al Centre d’informació de Senet, es va fer un espectacle de titelles amb ombres xineses i un taller de confecció de collarets i clauers en forma d’ocells, creats i inventats pels mateixos participants. I el dissabte 13 d’octubre al matí, es va fer una jornada d’anellatge d’aus. Totes les activitats van comptar amb un nombre important de participants, 140 entre Llessui i Senet, demostrant que les activitats que el Parc Nacional organitza per a celebrar el Dia Mundial dels Ocells cada cop estan més consolidades.

17 Jornades de Recerca a Matalascañas (Huelva)

Activitats amb nens i nenes a Llessui (Pallars Sobirà)

Marcòlic groc (Lilium pyrenaicum)

flora

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

coneguem el parc

Ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus)

pyrenaicum, pyrenaeus, pyrenaica...

Els Pirineus, les nostres muntanyes... El terreny de joc on hem après a conèixer i estimar la natura. Un lloc que s’entesta a mantenir el seu caràcter feréstec i a resistir els embats dels éssers humans, entestats a colonitzar tot arreu, malgrat que la prudència recomani no temptar els Déus de la muntanya. Els Pirineus: una illa d’alta muntanya enmig de la plana mediterrània.

Els Pirineus han sigut, durant la llarga història de la Terra, l’estació d’arribada de moltes espècies des de molt abans de l’aparició de l’home. En alguns moments fugien de la calor i la sequedat de la terra baixa, cercant indrets més frescos. Després, els rigors d’un llarg període glacial empenyien animals i plantes a buscar recer vers el sud. Així doncs, els Pirineus són molt diferents de les contrades veïnes i aquestes diferències climatològiques s’han de notar per força a la flora i la fauna d’aquesta regió.

Dins de l’àmbit del Parc Nacional hi ha prop d’un 8% d’espècies endèmiques dels Pirineus en sentit ampli, incloent també aquelles que són exclusives de les muntanyes del nord de la Península Ibèrica (Empar Carrillo & Josep Maria Ninot, 1992). I encara més, remenant dins de la llista d’espècies del Parc hem trobat fins a 30 plantes que mostren clarament el seu caràcter eminentment pirinenc des de bon principi, des del seu nom científic.

Això vol dir que el botànic que va descriure-les, des del primer moment ja va reconèixer com a principal tret distintiu d’aquestes espècies la seva pertinença a la serralada pirinenca, batejant-les amb l’epítet específic que va trobar més escaient: Així tenim un Ranunculus pyrenaeus, una floreta que vesteix de puntets blancs els prats que recentment han perdut un altre vestit blanc més uniforme: la neu.

També, sobretot als sectors més meridionals del Parc, en prats més aviat pedregosos, podem gaudir de la bella presència de l’Adonis pyrenaica, una espècie metzinosa i probablement originària d’aquestes muntanyes des d’abans de les glaciacions.

A les tarteres amb pedres soltes, hi viu el Cerastium pyrenaicum, un endemisme dels Pirineus catalans. Algunes espècies de tarteres tenen un aparell subterrani molt profund format per un rizoma que va buscant els espais entre les pedres per treure el nas aquí i allà. Si pel moviment de les roques queden colgades, tard o d’hora trobaran la manera de sortir-se’n i tornar a fer fulles i flors.

18

Galeopsis pyrenaica és una petita planta de la família de les labiades (com el romaní o la farigola) endèmica dels Pirineus catalans que no ens costarà trobar en qualsevol dels tres estatges entre els 950m i els 2500m, en prats pedregosos i tarteres. Encara que ens hi haurem de fixar una mica perquè no s’aixeca gaire més de 5 dits del terra.

L’espunyidella pirinenca, Galium pyrenaicum, és una espècie pròpia de les muntanyes ibèriques que és capaç de viure prop de les carenes i en prats aclarits i pedregosos, sovint a les esquerdes de les roques; normalment sobre terrenys calcaris, cosa que fa que sigui ben rara al Parc Nacional. Les fulles verticil·lades (n’hi ha 6 a cada nus) són d’un color verd lluent, més llargues que els entrenusos, fet que li dóna a la planta el seu aspecte de pinzell. Les flors blanques, amb quatre pètals i molt petites, d’uns 2mm, són les típiques de totes les espunyidelles.

Lonicera pyrenaica, el xuclamel pirinenc, és un arbust prou gran, que colonitza les escletxes de les roques, preferentment calcàries encara que tampoc defuig el granit del Parc Nacional. Bastant comú als Pirineus però també es pot trobar a altres muntanyes del sud-oest d’Europa, fins i tot a Mallorca.

Als llocs on la neu s’acumula de manera abundant, en indrets pedregosos calcaris i ombrívols viu el Salix pyrenaica, un endemisme pirenaicocantàbric. Aquesta mena de salzes, anomenades salenques, són veritables especialistes a colonitzar aquests llocs tan especials, on la vida s’accelera durant el poc temps que la neu deixa lliure el terra i poden prosperar alguns éssers vius.

Una altra espècie “pyrenaicum” prou coneguda i amb unes flors grogues espectaculars que fan les delícies dels fotògrafs naturalistes és Lilium pyrenaicum. Com a exemple, podem veure aquesta imatge de Conchita Ciurana, premiada al concurs fotogràfic del Parc, l’any 2008. Els lectors més assidus del Portarró potser recordaran que en el número 8, quan el butlletí encara era en blanc i negre, i les fotos no es veien tan bé, ja vam dedicar-li aquesta secció.

Per cert, que encara hi ha un grup més nombrós d’espècies batejades amb un nom amb reminiscències muntanyenques: al voltant de 50 tàxons del Parc Nacional contenen al seu nom científic referències a la seva procedència alpina.

Potser aquest podria ser l’objecte d’un futur article.

Gerard Giménez

Aquest número del Portarró està dedicat al Pirineisme i per a l’article de fauna volíem escollir un animal molt vinculat amb els Pirineus. Buscant, pensant i consultant quins podrien ser els possibles candidats i quins havia de descartar perquè ja s’havien tractat en anteriors edicions, va sorgir un petit ocell típic de boscos de coníferes i molt vinculat a l’alta muntanya i als Pirineus...

La llucareta (Serinus citrinella) és un petit ocell que pertany a la mateixa família dels pinsans, les caderneres, els canaris i els gafarrons. Quan el veiem de lluny podem apreciar un plomatge amb unes tonalitats verdes i grises, però si el podem observar de prop podem veure que en uns individus domina més el color gris, sobretot en el pit i el dors, i altres, en general, presenten un color més groc- verdós.

Aquest canvi de coloració en el plomatge ens pot permetre diferenciar si són mascles o femelles. Així els mascles tenen més tonalitats verdes i grogues, sobretot el carpó (part immediatament superior a la cua) i les dues bandes alars. I les femelles, en canvi, són de tonalitats més apagades i domina més el color gris, encara que també mantenen el carpó i les dues bandes alars de color groc-verdós. Tot i això arribar a aquest detall de diferenciació vol dir que coneixem molt bé aquesta espècie i que som uns bons observadors. És un ocell estretament vinculat als boscos subalpins, és a dir, a les avetoses i pinedes de pi negre, tan abundants al Parc Nacional, així com als prats alpins i subalpins.

El seu rang altitudinal es troba entre els 1600 i els 2400

coneguem el parc

19

metres, just en el límit del bosc.

El seu aliment preferit són els pinyons. Aquests componen gran part de la seva dieta, però també la complementa amb llavors d’altres herbes, com els pixallits i altres plantes ruderals. Això fa que sigui molt comú, durant la primavera i l’estiu, veure petits grups de llucaretes pasturant pels prats alpins i subalpins del Parc.

Asseure’s en un marge d’un prat i estar una estona observant-los és un dels molts petits plaers que ens pot oferir una passejada pel Parc.

Al Parc, principalment, el podem veure durant la primavera i l’estiu, ja que a l’hivern, quan les condicions climàtiques són més dures i trobem el territori totalment cobert per un mantell de neu blanca, les llucaretes baixen de cota buscant millors condicions climàtiques.

Són ocells que presenten un comportament bastant gregari i durant l’hivern formen estols que passen força desapercebuts i costen molt de localitzar. Acostumen a barrejar-se amb gafarrons i caderneres. Nidifica durant l’estiu i segons les disponibilitats alimentàries poden arribar a encadenar dos i fins a tres postes o criar en èpoques que no són les típiques.

I per acabar, un secret! Si voleu veure amb facilitat les llucaretes espereu un any que sigui molt productiu en pinyons, l’abundància d’aquest fruit fa que la seva població creixi de forma notable i sigui més fàcil observar-les.

Maria Pou Palau

Foto: Salva Solé Soriano

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna la llucareta

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

20 l’essència de les paraules elogi del pirineisme Vint-i-u de juliol de 1842! Som al cim de l’Aneto, de 3.404 metres! Dos intrèpids caminadors –el naturalista francès Albert de Franqueville i el militar rus Plató de Txihatxef– acompanyats per dos guies de Luishon i dos caçadors d’isards del país coronen, per primer cop, la muntanya més alta dels Pirineus. Ho aconsegueixen pel vessant sud després de fer una girada de dos dies per tal d’evitar la gran gelera del nord! És un moment històric, com ho fou cinquanta-sis anys abans, la conquesta del Montblanc.

Les llegendàries muntanyes pirinenques es tornen, com els Alps, més humanes i menys divines. Comença a gestar-se, amb un entusiasme respectuós, tot un corrent filosòfic, científic, romàntic, literari i esportiu que ens portarà a l’exploració i la conquesta de les muntanyes pirinenques.

El primer cop que s’escriuen les paraules Pirineisme i pirineista és de la mà de l’historiador i erudit francès Henri Beraldi, a l’extraordinària obra sobre la història del muntanyisme Cent ans aux Pyrénées, escrita entre finals del XIX i començaments del XX. En els primers capítols no passa desapercebuda una definició que serà recordada: “ascendir, sentir i escriure.” És la trilogia de l’ideal pirineista que, durant molt de temps, el diferenciarà clarament de l’alpinisme, sinònim d’esforç esportiu, nascut a Suïssa uns anys abans.

La necessitat humana de mirar cap a la muntanya permetrà conèixer uns paratges remots, ignorats, inhòspits, encetant el procés per donar identitat a un territori molt fragmentat. El plaer de descobrir i sotmetre aquest territori de relleus escarpats, ple d’aigua, amb boscos extensos i de climes rudes serà el gran repte dels primers exploradors i conqueridors.

El concert de la gran simfonia fantàstica dels Pirineus havia començat però molt moltíssim abans...

Primer moviment: Muntanyes salvatges Les relacions entre els éssers humans i la muntanya són tan antigues com la pròpia humanitat i als Pirineus

ens hauríem de remuntar molt més enllà dels primers homínids que deixaren empremtes artístiques en coves, balmes i abrics de roca. Uns pobladors que, en arribar, viuen de la caça, la pesca i la recol·lecció, abans de marxar de nou a la recerca d’aliment seguint les rutes dels ramats dels grans mamífers transhumants.

Probablement els erectus es van passejar per alguns dels rius del nord de la serralada, com la Garona, fa prop d’un milió d’anys malgrat que els que millor s’adaptaren a les muntanyes, milers d’anys després, foren els neandertals, els primers viatgers europeus!

Grans caçadors, robustos i resistents, fabriquen amb intel·ligència eines precises que els permeten aprofitar les riqueses naturals durant el cicle de les estacions mentre travessen els congostos prepirinencs amb relativa freqüència. Però fa uns 30.000 anys arriba una nova espècie, els sapiens, amb els quals conviuran durant centenars de generacions fins a la seua misteriosa disgregació i posterior extinció. L’injustament menyspreat home del fred desapareix per sempre i la nostra espècie començarà llavors una ocupació permanent i intensa de les valls pirinenques –incloses les que acull el Parc en l’actualitat– on es descobriran evidències de la seua presència que es remunten a fa quasi 10.000 anys! Tota una sorpresa científica!

Segon moviment: Muntanyes maleïdes Fem un altre salt en el temps! Les petjades d’Hanníbal i altres cartaginesos camí dels Alps (segle III aC); les aventures de bisbes occitans com Valerius de Couserans (segle V) –que donaria nom al Mont Valièr, famosa muntanya de l’Arièja– o les gestes del monarca Pere III d’Aragó pels cims del Canigó (1276) són algunes de les referències històriques per les altes muntanyes i ports dels Pirineus dels darrers dos mil anys. Segles més tard, però, les muntanyes continuen sent qualificades com a horribilis montes. La geografia particular de les creences i dels mites s’imposa

ß

elogi del pirineisme davant la manca de coneixements científics i fa que la gent de muntanya o allunyada d’aquestes, vegi i parli solament de paisatges maleïts, de monstres diabòlics i de pecat.

Els Pirineus són territoris fantàstics i desconeguts. La natura es consagra com un llibre obert de mites, llegendes i religió que quasi ningú no sap interpretar. Pastors, caçadors, bandolers, pelegrins o gent de la guerra travessen muntanyes de muntanyes però no deixen cap senyal que permeti pensar en la transcendència d’aquests fets. Fins i tot moviments artístics com el romànic o el gòtic ignoren pràcticament les muntanyes!

El sentiment humà per contemplar i observar la muntanya canvia a partir del Renaixement. Tenir coneixement sobre què hi deu haver allà dalt i més enllà d’unes muntanyes exòtiques serà un anhel insaciable. L’interès il·lustrat per la natura –incloses les riqueses minerals i forestals– trenca barreres en la construcció del saber científic i, geòlegs, botànics o geògrafs, vinguts del nord de la cadena muntanyosa, com Pierre-Bernard de Palassou o el baró Picot de Lapeyrouse, seran alguns dels viatgers pioners que elaboraran els primers assaigs, inventaris de flora, cartes i mapes dels Monts Pyrénées.

Els principals balnearis d’aigües del vessant atlàntic (Banhères de Luishon, Banhères de Bigòrra, Cauterès, Varètja, Capvèrn) es converteixen entretant en centres turístics de primer ordre, afavorits pel desenvolupament de les comunicacions ferroviàries i de carreteres termals.

Un termalisme freqüentat per militars i aristòcrates que

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21

Fotografia de Maurice Gourdon

viatgen, des de París o Londres, per recuperar-se de les guerres, de la vida a les colònies d’ultramar o com a moda europea del moment. Uns establiments terapèutics que també ofereixen als clients excursions agradables pels voltants que, amb el temps, es transformaran en conquestes llegendàries. És així com els Pirineus esdevenen un destí geogràfic cobejat i una font d’inspiració estètica per a molts artistes. El silenci pirinenc es comença a trencar i una autèntica plèiade de pirineistes, acompanyats de guies locals audaços, obrirà les portes d’una de les serralades més sorprenents del continent europeu.

Tercer moviment: Muntanyes heroiques (molto andante) El naturalista i viatger Louis Ramond de Carbonières (17551827) és un dels noms il·lustres en la història del Pirineisme.

Hi ha un abans i un després al voltant d’aquest pioner de la muntanya que, més enllà de considerar-lo el descobridor de Mont Perdut, fou dels primers naturalistes a passejarse per valls araneses com l’Artiga de Lin (Artigue Telline).

Descobreix casualment els Pirineus com a secretari d’un bisbe exiliat prop de la ciutat de Lourdes per uns afers foscos. Ramond queda atordit per la bellesa pirinenca i encapçalarà unes dècades prodigioses d’observacions i descobertes naturalistes que arribaran a generar gelosies entre els admiradors dels Alps.

L’altra figura estel·lar, anys després, serà el comte francoirlandès Henry Russell (1834-1909), el poeta de la solitud.

Manuscrit de M. Gourdon

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Orografia de F. Schrader

elogi del pirineisme Aventurer, ric i de bona família, va viatjar per tot el món com un Filias Fogg. Foren, però, els Pirineus els que aturaren les seves transhumàncies continentals, excepcionals per l’època en què va viure. Des de Pau portarà a terme una intensa i àmplia activitat muntanyenca mentre escriu excel·lents descripcions literàries de molts dels itineraris que realitza. El sac de dormir de pell de corder –preludi dels sacs de ploma-, els bivacs extrems (són famoses les coves que feia excavar a la roca) o el rebuig de certs materials, com els piolets de l’època –sempre va caminar acompanyat del seu totxo– són alguns apunts del llegat d’un caminador prodigiós fins a la mort, que serà recordat com a una llegenda. Temps al temps!

Entre Ramond i Russell, no podem oblidar un altre dels grans, Franz Schrader (1844-1924), geògraf de gran capacitat artística i provocador d’una autèntica revolució en la cartografia de muntanya. La invenció de l’orògraf i les orografies –imatges circulars del paisatge– li donaren el sobrenom de l’home dels paisatges estranys. Una figura amb un afany de racionalitat lloable que va convertir la muntanya en el protagonista de l’avenç científic del moment.

Més enllà del que representen aquests tres personatges, altres caminadors donen a conèixer la gran cadena de muntanyes a partir del seus quaderns de camp, escrits, dibuixos, gravats, mapes i primeres fotografies. Una divulgació de coneixements en la qual juguen un paper clau, per una banda, les revistes i butlletins de les societats de muntanyisme de l’època com, per exemple, la Société Ramond (1865) o el Club Alpin Français (1874) i, per una altra, les primeres guies turístiques com la Richard (1834) o la Joanne (1858), que de forma periòdica actualitzen la informació recollida. Si us sembla, fem una miscel·lània atrevida d’experiències d’alguns d’aquests pirineistes, en el marc geogràfic del que avui és Parc.

El capità Vicente de Heredia, fill del poble ribagorçà de Graus, formà part amb Reinhard Junker i altres militars

22

Fotografies d’Ignasi Canals al Museu Pirinenc de Lourdes (França)

francesos, de la comissió geodèsica i cartogràfica francoespanyola que estableix els límits fronterers de finals del segle XVIII. Topònims com el pic de la Torreta o dels Soldats, situat entre Besiberri i Llubriqueto, fan al·lusió a aquests primers treballs militars d’aixecament de mapes pirinencs.

El poeta Vincent de Chausenque és l’autor d’una de les obres capitals d’aquest període, Les Pyrénees... (1834), on es descriu per primer cop la serralada en la seva totalitat.

El Montardo és definit com “la muntanya sense límits de pics negres i de neu que resplendeix sota una immensa cúpula d’atzur”.

Alfred Tonnellé, literat romàntic, escriu Trois mois aux Pyrénés... (1858) on relata les seves peripècies pel Pallars, destacant-t’hi els pobles de les valls d’Àneu i en particular, Esterri, “poble molt pintoresc amb nombroses balconades de fusta i de ferro.”

Un altre pirineista complet és Édouard Wallon, fotògraf, dibuixant i pintor que treballa amb Schrader en la cartografia pirinenca i que amb la publicació de Panoramas des Pyrénées Centrales (1869) és dóna a conèixer com a membre actiu de la Plèiade.

El cartògraf Alphonse Lequeutre es passeja per la vall de Boí durant la segona meitat del dinou i conquesta, acompanyat de Russell, la Pala Alta de les Capceres de Caldes (1877), rebatejada més tard com el pic de Lequeutre en molts mapes excursionistes.

El geòleg naturalista Maurice Gourdon visita la Val d’Aran i dorm a Salardú des d’on prepara moltes de les primeres ascensions que el portaran a cims com el gran tuc de Colomèrs, Subenuix, Peguera o el gran Montardo (1876).

El guia Célestin Passet, d’una família de muntanyencs de Gavarnia, fa la primera ascensió al pic de Comaloforno (1882), acompanyat pel famós Henry Brulle, autor de la cèlebre frase “no es coneixen els Pirineus si no es coneixen els Encantats.” Bategen després el pic veí com a Punta Passet, un tres mil fins no fa gaires anys.

Excursionistes al cim del Montardo

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

elogi del pirineisme El comte Aymard de Saint-Saud conquerí el pic de Fonguero i el pui de Linya (1880) mentre escriu abastament sobre els Pirineus catalans, aragonesos, asturians i cantàbrics, una interessant conjunció geogràfica formulada fa solament cent anys.

El científic pluridisciplinar Eugène Trutat és un dels fundadors del Pirineisme i a través d’una extensa obra fotogràfica de més de 400.000 clixés contribueix a la recerca i estudi del massís pirinenc.

Els germans Spont, homes de pics, coronen el Besiberri nord (1899) mentre escriuen llibres i fan fotografia pirinenca amb postals i imatges de paisatges del país d’Aran (Colomèrs), la vall d’Espot, Aigüestortes i del massís de Besiberri. Unes dècades abans, l’anglès Charles Packe feia la primera del Besiberri sud (1866) Uns altres germans, els Harlé (un d’ells, enginyer) donen nom a la punta Harlé, coneguda al país com la Pala Alta del Port, mentre ascendeixen alguns del cims més alts de les capçaleres de la vall de Boí (1912). En el mateix massís de Besiberri, el caçador d’isards Pau Peita conquesta per segona vegada el Nord (1905), afegint el seu nom a

23

Castell de Lourdes (França), seu del Museu Pirinenc (2011)

la colladeta o bretxa que uneix Malavesina amb l’estanh de Mar, que acollirà el refugi de Besiberri durant 42 anys (1960-2002) Tercer moviment (cont): Muntanyes heroiques (andante) La descoberta dels Pirineus no pot oblidar però l’activitat de l’excursionisme català que neix impulsat pel moviment cultural de la Renaixença, proper al romanticisme europeu, que exalta els sentiments i les emocions cap a les belleses naturals, la pàtria i la història. En el gènere de la poesia, una figura extraordinària destacarà en aquests primers anys: Jacint Verdaguer (1845-1902), conegut popularment com mossèn Cinto, artífex d’un carrosdefoc vuicentista que portarà les seves ascensions i travessies pirinenques a la categoria de llegenda a la gran obra Canigó (1885).

Nombrosos cims de les capçaleres de la vall de Boí, Aran i Pallars seran ascendits pel poeta dels Pirineus com, per exemple, la Pala Alta de Sarradé (1883).

La fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), coneguda popularment com la

elogi del pirineisme

ß

Catalanista i una de les entitats que més endavant constituirà el Centre Excursionista de Catalunya, és l’altre gran moment del Pirineisme català, tal com documenta Josep Iglésies i altres autors, a la metòdica Enciclopèdia de l’excursionisme (1876-1965). La conquesta dels Pirineus centrals, des de les ciutats mediterrànies del sud, no era fàcil per l’allunyament geogràfic i la manca de bones comunicacions. El canvi de segle dóna llum, però, a les primeres ressenyes pirinenques en butlletins i revistes de les societats de muntanyisme i amb elles les primeres cares d’aquest excursionisme català com mossèn

Jaume Oliveras, autor de la primera ascensió nacional als Encantats o Juli Soler i Santaló, conegut com el Russell català, que escriu i fotografia la primera guia d’Aran: La Vall d’Aran. Guia monogràfica de la comarca (1906). Soler és el fotògraf dels paisatges amb persones. Representa la innovació constant i plantarà literalment la primera tenda de l’excursionisme català i hispà.

Lluís Estasen és el continuador de Soler i Oliveras, portant l’escola pirinenca a la màxima dificultat amb fotografies extraordinàries de les ascensions i grimpades per muntanyes i agulles com les de Saboredo, Bassiero, Tumeneia

Muntanyes i conqueridors Topònim

Primera ascensió

Conqueridors

Besiberri Nord

7 d’agost de 1899

Nils de Barck, Marcel i Henri Spont, Jose Maria Sansuc

Besiberri Sud

25 d’agost de 1866

Ch. Packe i Dashwood

Comaloforno

25 de juliol de 1882

H. Brulle, Bazillac i Passet

Punta Alta de Comalesbienes

15 d’agost de 1880

F. Schrader i H. Passet

Agulles de Travessani

29 d’agost de 1912

H. Brulle i G. Castagné

Pic del Pessó

1916

Antonio Barrie

Pa de Sucre

8 d’agost 1912

P. i A. Harlé, P. de Joinville i B. Salles

Punta d’Harlé

8 d’agost de 1912

P. i A. Harlé, P. de Joinville i B. Salles

Tumeneia

7 d’agost de 1912

Germans Harlé

Comalestorres

1876

M. Gourdon

Punta Celestin Passet

25 de juliol de 1882

H. Brulle, Bazillac i Passet

Pic de Lequeutre

25 de juliol de 1882

H. Passet i Lequeutre

Pic dels Avellaners

1899

H. Russell

Pic de la Torreta

1874

L’enginyer Monnet

Pic de Peguera

31 de juliol de 1878

M. Gourdon i B. Courrège

Gran Encantat

29 d’agost de 1901

Fontan de Négrin, Isidro Romeu, Raphaël Angusta, Bernard Salles i Bartholomé Ciffre

Petit Encantat

25 de juliol de 1902

H. Brulle, d’Astorg i G. Castagné

Pics de Bassiero

30 de setembre de 1880

M. Gourdon, B. Courrège i Ullastres

Agulles de Saboredo

1878

M. Gourdon i B. Courrège

Pics d’Amitges

10 de juliol de 1907

H. Spont i P. Peyta

Montsaliente

15 de juliol de 1920

Ll. Estasen, I. Canals, A. Herzog i A. Zerkowitz

Pui de Linya

25 de juny de 1880

A. Saint Saud i H. Passet

Pic de Fonguero

25 de juny de 1880

A. Saint Saud i H. Passet

Cresta de les Agudes

4 de juliol de 1927

Ll. Estasen, J. Oliveras i Rovira

Gran Tuc de Colomès

16 de juliol de 1876

M. Gourdon, B. Courrège i Ullastres

La Creu de Colomès

2 d’octubre de 1879

M. Gourdon i B. Courrège

Montardo

14 de juliol de 1876

M. Gourdon, B. Courrège i José Bruet

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Ribagorça

24

Pallars

Aran

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

elogi del pirineisme

o la travessa dels Encantats. Se’l recordarà també per ser un dels portadors dels primers esquís i raquetes a la Val d’Aran (1919). Ernest Mallafré, més tard, estableix les bases de l’escalada moderna i solament la seva primerenca mort a la vall de Monestero, amb uns esquís als peus, frustrarà el camí del jove Malla.

Cèsar August Torras i després Ceferí Rocafort seran autors d’importants guies de muntanya i d’articles en revistes o butlletins. Els fotògrafs Lluís Marià Vidal, Ignasi Canals o Adolf Zerkowitz seran alguns dels creadors de grans fons fotogràfics custodiats avui per entitats públiques i privades. Per últim, escriptors muntanyencs, també de guies pioneres, com Agustí Jolís, Agustí Faus o Maria Antònia Simó –mare del Pirineisme femení–, esdevindran grans acròbates de les forces de la gravetat en vies de gran dificultat a les agulles de Travessani, Amitges i altres pitons pirinencs.

El viatge per la plèiade catalana ha estat breu i incomplet.

No hem enraonat dels famosos Campaments Socials d’Alta Muntanya, iniciats durant el primer terç del segle XX amb la presència de personatges tan il·lustres com en Pompeu Fabra o del paper de l’Associació Excursionista Ilerdanesa (1884), preludi del Centre Excursionista de Lleida (1906), que en el seu primer butlletí -publicat un any després de la seva fundació- ofereix el relat sorprenent d’un viatge per la vall de Boí de finals del segle dinou.

Creiem que l’excursionisme català, el científic i l’esportiu, mereix en propers números, un article exhaustiu per tal de reconèixer la gran tasca de divulgació de l’alta muntanya pirinenca.

Els últims compassos d’aquest moviment no poden fugir de l’altra plèiade de pastors, caçadors, bandolers, pelegrins o gent de la guerra que transmeteren generació rere generació una forma d’interpretar la muntanya. La gent del país, la gent de les muntanyes, els fonaments genètics d’una cultura pirinenca que es va diluint en l’avantguardisme. Forts,

valents i humils foren els obrers del dia a dia pirinenc així com els creadors involuntaris d’alguns dels valors urbans dels amants de la muntanya contemporanis. Probablement no volien escalar, ni esquiar, ni pujar cims però allunyats dels estereotips van escriure amb paraules sense lletra les gestes de l’altra història de les muntanyes pirinenques!

Quart moviment: Muntanyes admirades Els mamífers i, en concret, els homínids som animals curiosos. Una curiositat que ens ha portat, com a espècie, a explorar constantment què hi havia més enllà dels nostres nassos. Una curiositat que ens va fer baixar dels arbres, travessar sabanes, estepes i mars per tornar a pujar, aquest cop, als cims de les muntanyes. Unes muntanyes que ens van generar, poc a poc, un sentiment de fascinació i admiració creixents. Pujant als pics el pensament humà va evolucionar cap a la recerca d’una nova forma d’entendre el progrés. Conèixer les muntanyes va permetre comprendre quelcom més i amb el temps es van convertir en patrimoni de la societat!

Mirar cap a dalt! Mirar els caps de les muntanyes. El desig de pujar. La necessitat íntima de conquerir l’inútil per saber-ne més i més. Què carall s’amaga als pics a més de rocs i més rocs? Maleïda tafaneria que ens ha portat a colonitzar la Terra i en un futur, d’altres més llunyanes!

Conegudes a l’antiguitat com a Monts Cetúbals –en honor al mitològic rei Túbal– aquestes altes muntanyes, situades pels geògrafs grecs i llatins en terres cèltiques, passaren a ser nomenades Pyrenaeos després d’un fabulós incendi. Però aquesta és una altra història. El concert de la gran simfonia fantàstica del nou món dels Pirineus s’escoltarà mentrestant de vall en vall, de riu en riu, de muntanya en muntanya!

Josepmaria Rispa Pifarré

ß

26la foto butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que creieu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

juliol 1947 Cedida per: Joan Novell Barbansa

Cascada de Sant Esperit

(Ribera de Sant Nicolau, vall de Boí) Membres del Centre Excursionista de Vilafranca (CEV) –després Joventut Excursionista Vilafranquina (JEV)–, el primer centre de muntanya del Penedès que va ser tancat en divereses ocasions i alguns membres del qual foren detinguts després de la guerra civil, acostumaven a fer tres sortides a l’any pels Pirineus (Setmana Santa, estiu i per la festa major de vila). Per arribar a peu de muntanya podien tardar entre 2 o 3 dies i acostumaven a fer la travessa des de Mont Perdut fins a Espot en uns vint dies. Joan Novell, amb el barret més ample, tenia 19 anys en la imatge i l’acompanya Joan Domínguez, conegut com “Manolete”, en al·lusió al famós torero dels anys quaranta, mort per una cornada a la plaça de toros de Linares (Jaén), pocs dies després de la realització de la foto.

27

Estanh de Rius (Val d’Aran)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

caminem pel parc

camí del pòrt de rius Avui el nostre itinerari comença en un lloc ja esmentat en altres itineraris: la boca sud del túnel de Vielha. En aquest cas, però, ens dirigirem cap a la val de Conangles –coneguda tradicionalment com la vall de Sant Nicolau– amb l’objectiu d’assolir el pòrt de Rius i gaudir d’una visió més àmplia sobre la vall de Barravés.

Sortint del centre d’informació de Senet, agafarem la carretera N-230 en direcció a la Val d’Aran. Després de passar el gran aparcament de camions que ens queda a mà dreta, al costat del refugi de Conangles, ens desviarem, abans d’entrar al túnel de Vielha, per l’antiga carretera que ascendeix pel damunt del túnel i on trobarem una gran explanada per estacionar el nostre vehicle. Arribats en aquest punt orientarem el nostre mapa i ens guiarem tot situant les valls veïnes que ens envolten -Molières, a l’oest i Conangles, a l’est- mentre reprenem direcció a l’Espitau de Vielha, també conegut com Sant Nicolau des Pontelhs. Aquest edifici, fundat pel rei Alfons el Cast, l’any 1192, rebé la denominació d’Hospital, i la seva gestió va ser encomanada als Cavallers de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Tots els vianants tenien dret a aigua, sal, vinagre, un seient vora del foc i disposaven de llits per a malalts. Emplaçat en la unió dels camins de l’Aran, el de Vielha pel pòrt de Vielha i el d’Arties pel pòrt de Rius, ens indica l’existència a la muntanya d’un trànsit de persones i mercaderies més important que no l’actual. Destaquem la importància dels ramats transhumants que pujaven sense descansar a la recerca de bones pastures d’estiu provinents de les terres prepirinenques, de la depressió Central i de l’Ebre.

Iniciem la nostra excursió per un carrer empedrat que seguirem fins a trobar les indicacions que queden a pocs metres de l’ermita de Santa Quitèria, al costat de la qual hi ha uns corrals descoberts on tancaven el bestiar. El camí ens enfilarà fins arribar a l’encreuament amb una pista forestal on avançarem durant uns pocs metres per arribar fins a un pont de ciment (20 min). Sense creuar el pont, divisarem a mà esquerra un gran roc i veurem senyalitzada amb marques de GR la direcció que haurem de prendre per deixar la pista i continuar el sender.

A continuació avançarem per una petita fageda, on trobarem un cartell de caça controlada. En aquest punt podem optar

per fer una petita aturada per agafar forces i alhora contemplar a simple vista la força del glaç–desglaç, herència de l’era Quaternària -època de glaciacions- i on intuirem per on fluïa la massa de gel formant les morrenes (blocs de diferents mides de roques granítiques procedents de la glacera de la val de Conangles, protagonista d’aquest paisatge). Després de creuar el barranc de l’Escaleta, marcat per un senyal de GR, el camí continua abalisat per petites pedres amuntegades, fent zig-zag en direcció nord i est, enmig d’una forta pujada. A partir d’aquí ens guiarem pel riu que ens quedarà a mà esquerra, passarem un tram de pedra solta i amb cura trepitjarem pel damunt d’unes roques una mica relliscoses: són roques de tipus granític anomenades granodiorites, provinents del refredament i cristal·lització d’un magma, format a finals de l’era Primària fa uns 300 milions d’anys. Aquesta roca que ens acompanyarà durant tota la caminada està composta per quars, amb els seus característics grans de color gris, mica de color obscur i brillant i feldspat d’un blanc lletós. Arribats a la bifurcació de l’estanh Redon (1h 45min), seguirem el camí cap a la dreta i, en un últim esforç, aconseguirem arribar al pòrt de Rius, una collada de difluència glacial (el gel podia anar d’una banda cap a l’altra i a l’inrevés), on distingirem el cartell que ens indica que entrem a la zona perifèrica del Parc Nacional. Ben aviat veurem l’estanh de Rius, d’origen glacial, com la majoria dels estanys del Parc, i que es troba en una cubeta de sobreexcavació de forma allargada. La visió de les seves aigües netes d’un color obscur i el paisatge que l’envolta ens deixarà bocabadats! Situats en aquest punt val la pena apropar-se, en uns 20 minuts, fins a l’estanh Tòrt de Rius, un dels més impressionants del Parc.

Fins aquí el nostre itinerari d’avui. Esperem que algun dia pugueu descobrir les meravelles d’aquestes muntanyes i en concret d’aquest recorregut per les capçaleres de la vall de Barravés, a cavall entre la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça.

Unes valls que ja foren visitades, durant el segle dinou, per pirineistes tan famosos com Franz Schrader, Henry Russell o Maurice Gourdon.

Amaya Gómez Rodríguez Guia interpretadora de Vielha

Pòrt de Rius (Val d’Aran)

Refugi de Conangles (Vall de Barravés)

SERRA DE HÒNT HERÈDA

ESTANH DE RIUS

TUC DE SARRAHÈRA (2.634m) GR-11 LAC REDON RIUS PÒRT DE TUC DE LAC REDON ESTANH ES (2.564m) DE RIUS CA LE TA DE RIU GR-11 RIUSS E D T R Ò P GR-11 ES CA LE TA S DE ONANGLE C E D LL A V RIU S TUC DE CONANGLES GR-11 (2.784m)

BAR TH L RANC D È AC R EDO TH LAC RED N

AN

DE

EL

TÚN TIC

C DÈ BAR

RAN

ER ESPITAU DE VIELHA

ER ESPITAU DE VIELHA

TUC DE LAC REDON (2.564m)

GR-11

CAP A RESTANCA

ON

TIC TÚN EL VIE DE TÚN LHA V IE EL D TÚN LHA E VI EL D ELH E V A IELH A

LAC REDON

AN

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

SERRA DE HÒNT HERÈDA TUC DE SARRAHÈRA (2.634m)

GR-11

GR-11

CAP A RESTANCA

ESTANH TÒRT DE RIUS

ESTANH TÒRT DE RIUS

NANGLES

O VALL DE C

TUC DE CONANGLES (2.784m)

N-230 BÒSC DERA CONTESA GR-11 REFUGI DE CONANGLES N-230 BÒSC DERA CONTESA

TUC DERA CONTESA (2.776m)

REFUGI DE CONANGLES

caminem pel parc

TUC DERA CONTESA (2.776m)

ITINERARI PIC

Durada: 2 h 15 min. pujada Desnivell: 724 m. (1.624 m. - 2.348 m.)

Dificultat: Moderada per la llargària del recorregut i el desnivell del tram final.

Fixeu-vos en: coincideix amb el GR-11, que uneix la mar Cantàbrica amb la Mediterrània travessant els Pirineus. Al vessant sud, disposeu de dos refugis: el de Conangles, obert tot l’any i l’Espitau de Vielha, obert parcialment, a causa de les obres de remodelació que s’hi estan duent a terme. Al vessant nord, el refugi dera Restanca és un bon punt per conèixer la zona si hi accediu des d’Arties, a la Val d’Aran.

APARCAMENT ITINERARI GR-11 PIC CURS D'AIGUA APARCAMENT CARRETERA GR-11 REFUGI CURS PONTD'AIGUA CARRETERA REFUGI

publicacions ß

TÍTOL: Guia dels indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça Romànica EDICIÓ: Cossetània, 2012 FORMAT: 177 p.; 22 cm.

Pep Coll és ben conegut per les seves obres que recullen la cultura i les tradicions dels Pirineus. Ara, acompanyat de la càmera d’en Jep de Moner, ens endinsa per les tradicions lligades a llocs emblemàtics de les dues ribes de la Noguera Ribagorçana: coves, pedres, esglésies i ponts... llocs que contenen uns relats lligats a la memòria col·lectiva d’aquest racó dels Pirineus. Possiblement l’atractiu d’aquests paratges sigui el que d’ells ens expliquen els mateixos habitants del territori posat en prosa per en Pep Coll. Per si el lector vol viure en persona la màgia d’aquests indrets, s’inclou a cada fitxa una descripció detallada de com arribar-hi i la seva situació.

ß

TÍTOL: Proyectos de investigación en parques nacionales: 20082011 EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2012 FORMAT: 430 p.; 25 cm.

Aquest és el cinquè volum de la sèrie Investigación en la Red, iniciada el 2008 per a difondre els resultats dels projectes de recerca finançats per l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. En aquest volum es recullen 18 projectes que després de tres anys de desenvolupament (2008-2011) es troben en disposició d’oferir resultats. La monografia ajuda a comprendre un aspecte sovint desconegut dels parcs nacionals on, a banda de l’ús públic, es dóna una faceta més especialitzada però molt important per al manteniment i gestió dels espais naturals protegits: la recerca en el medi.

ß

TÍTOL: La Tina en la Carros de Foc: el secret del Regne dels Llacs EDICIÓ: Alpina, 2012 FORMAT: 32 p.; 25 cm.

Araceli Segarra és molt reconeguda per la seva faceta com a escaladora i ser la primera dona de l’Estat a pujar l’Everest, el cim del món. Una vessant menys coneguda però alhora molt interessant és la seva faceta d’escriptora i il·lustradora de contes infantils amb la sèrie Tina, protagonitzada per una noia de cabell blau que intenta arribar al cim més alt de cada continent. Ara, la Tina es proposa visitar parcs i espais naturals en una nova col·lecció de contes i comença ni més ni menys que pel Parc Nacional. Aquest llibre es pot adreçar, com diu l’autora, a “muntanyencs amb ànima de nen, als nens d’esperit valent, [...] als que no busquen rècords”.

ß

TÍTOL: Foc al faro! La festa de les falles al Pirineu EDICIÓ: Alpinart, 2012 FORMAT: 208 p.; 24x35 cm.

Les Falles del Pirineu compten amb ben poques publicacions que les expliquin o mostrin amb profunditat, o que les considerin en la seua extensió geogràfica real. La recerca, “biblio-carto-etnogràfica”, i les entrevistes han empès els autors a estendre el territori fallaire per les capçaleres dels rius Cinqueta, Éssera, Isàvena, Garona, Noguera Ribagorçana, Flamisell, Noguera Pallaresa i Valira, i a citar, en relació a Falles i a Faros, prop de 100 pobles.

Atès que l’obra és molt gràfica, s’ha optat per incloure les traduccions al castellà i al francès en la primera edició, perquè els textos puguin ser entesos en tota l’àrea on succeeixen les Falles.

ß

TÍTOL: Nou viatge al Pirineu EDICIÓ: Tornafort (Pallars Sobirà): Sensus, 2012 FORMAT: 328 p.; 21cm És el relat d’un recorregut a peu pel Pallars, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça. L’objectiu de l’autora, Núria Garcia Quera, era seguir les passes dels escriptors Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs a partir dels seus llibres Viaje al Pirineo de Lérida i A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, i detectar l’evolució del Pirineu els últims cinquanta anys. Ells van viatjar-hi plegats el 1956, mentre que ella ho va fer el 2007. A mesura que avança el viatge l’escriptora va llegint els llibres dels seus predecessors i s’adona d’un fet sorprenent. S’adona que Espinàs té coses per agrair a Cela però, sobretot, que Cela, premi Nobel de Literatura, va morir amb un gran deute a Espinàs.

ß

Proyectos de investigación en parques nacionales: 2008-2011

Lucía Ramírez y Benigno Asensio (editores)

Proyectos de investigación en parques nacionales: 2008-2011

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

NATURALEZA Y PARQUES NACIONALES Serie investigación en la red

29

el portarrรณ