El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent
Han passat cent cinquanta anys des de la publicació del Manifest comunista i ja en fa més de cent d’ençà que aparegué El Capital... Les tesis marxistes han tingut una repercussió cabdal en el desenvolupament de la història d’aquest darrer segle i mig a tot l’hemisferi nord. A les terres de Lleida -durant el primer quinquenni dels anys trenta- irromperen amb gran força perquè construirien la ideologia bàsica del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que esdevingueren uns dels partits que defensaren més aferrissadament els principis ideològics de lluita de classes propugnats per Carl Marx i Friedrich Engels el segle anterior. La lluita i el sacrifici de molts d’aquells homes que hi militaren ha contribuït al fet que a hores d’ara puguem gaudir d’unes llibertats, que sense ells hagués estat difícil assolir.
ANTECEDENTS, FUNDACIÓ, IDEOLOGIA I SIGNIFICACIÓ DEL POUM. La influència de Marx, Engels, Lenin, Bujarin i Trotsky (encara que en menys mesura) constituí el fonament per bastir la ideologia del BOC, un partit polític fundat l’any 1931 per Joaquim Maurín, Jaume Miravitlles i Jordi Arquer. Estava format per antics dirigents de la CNT, membres fundadors del PCE i nacionalistes catalans d’esquerra radical. Esdevingué el partit obrer més important de Catalunya d’aquella època, ja que tenia militants a 300 poblacions catalanes (a Ponts ja n’hi havia des de 1934) i els sindicats bloquistes havien assolit una gran força. Cal dir que el BOC i fonamentalment el seu líder Maurín, feu una aportació teòrica cabdal sobre la lluita de classes a Catalunya i Espanya.
1.- Cartell del POUM Foto d’Arxiu
La creació d’Aliança Obrera s’esdevingué el 1934 i estava constituïda pel mateix BOC, la UGT, USC, EC, PSOE, els sindicats d’oposició de la CNT i la Unió de Rabassaires. Sorgí amb la finalitat de fer front a l’amenaça feixista però s’esvaí com a conseqüència dels fets del 6 d’octubre de 1934, a Barcelona, i del fracàs de la revolta minera a Astúries, durant aquell mateix mes. Segons Andreu Nin, el motiu de no haver triomfat l’atribuí al fet de no existir cap partit revolucionari dins l’aliança i a partir del moment que feu aquesta afirmació -durant la clandestinitat-, el mateix Nin i Joaquim Maurín començaren a treballar en la seva formació, que es cristal·litzà amb el naixement del POUM el 29 de setembre de 1935, essent el resultat de la fusió de dos partits que havien format part de
1
l’Aliança Obrera: el BOC (dirigit per Maurín) i EC (encapçalada per Nin). La creació del nou partit es produí en un moment crucial de la història del moviment obrer espanyol: el comprès entre la revolució de 1934 i la sublevació militar-feixista de juliol de 1936, endegada per unes forces reaccionàries molt conscients de la situació europea: Hitler acabava de triomfar a Alemanya i, a Itàlia, Àustria, Portugal, Polònia i Hongria hi havia règims reaccionaris o feixistes, mentre que el stalinisme estava en una època d’auge... Els seus objectius principals foren: Portar fins a les darreres conseqüències l’estratègia de l’Aliança Obrera. Impulsar la unificació de la CNT, la UGT i els sindicats autònoms en una sola central sindical. Per últim, reunir a tots els marxistes revolucionaris en un sol partit. A Catalunya, el POUM era el veritable animador de la Federació Obrera de la Unitat Sindical (creada al maig de 1936) i de la Unió Agrària de Lleida. També comptava amb una important organització juvenil, la JCI, que fou dirigida per Germinal Vidal (fins la seva mort en plena lluita al començament de la guerra) i per Wilebaldo Solano.
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent
4
Sostenia la consigna de “la terra per qui la treballa” i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent...
En el capítol de dirigents cal afegir que al produirse la insurrecció militar-feixista, Maurín, llavors secretari polític del POUM, era a Galícia participant en un congrés d’aquest partit. Fou llavors quan Nin assumí la direcció política del partit i posteriorment fou designat secretari polític, ja que Maurín continuava absent. Durant la seva curta però intensa existència, impulsà una política de tipus antiestalinista.
L’òrgan del partit era el setmanari “La Batalla”, publicació que juntament amb “L’Hora” ja existien abans de la confrontació nacional. Quan esclatà la guerra el POUM s’apoderà de “El Correo Catalan”, que passà a anomenar-se “Avant” i van anar apareixent altres publicacions, que es convertiren en un eficaç i influent mitjà de propaganda escrita, ja que el moviment dedicava grans esforços als seus mitjans de comunicació (a Lleida es publicaren dos diaris del POUM: “Combat” i “Adelante”). A partir de l’octubre de 1936, el partit va comptar amb dues emissores radiofòniques, l’una a Barcelona i l’altra a Lleida (l’ECP 3 Ràdio POUM). Els mitjans esmentats constituïren una eina de gran efectivitat per tal de difondre la ideologia poumista. Bon exemple d’això és l’anècdota que ens explicava Wilebaldo Solano, a qui en Martí Cercós -militant de Pontsli confessà durant el seu exili a França, que ”la Batalla” fou el seu llibre de text per a aprendre a llegir i escriure... Fou l’inici de la seva formació autodidacta que el portà a tenir el domini de cinc llengües... El partit, a més de les publicacions esmentades, organitzava activitats culturals i esportives, tenia quioscos, sanatoris, centres de Socors Roig, etc. Com totes les organitzacions obreres, el POUM era extremadament pobre en mitjans econòmics. Sembla ser que Maurín -el seu secretari generalera dels únics que tenia sou (300 pessetes mensuals per la seva dedicació exclusiva). La manca de mitjans es suplia amb trapelleries com la d’aconseguir dels governs civils bitllets d’indigents per als delegats a congressos...
3
El POUM es convertí ràpidament en una de les principals organitzacions obreres de Catalunya i tenia també presència significativa a Llevant, Astúries, Galícia, Aragó, Madrid, Extremadura i
2.- Cartell del POUM editat el 1936 Foto d’Arxiu
3.- Recull de diverses publicacions poumistes Foto: Col·lecció Wilebaldo Solano
4.- Milicià fent onejar la bandera del POUM Foto d’Arxiu
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent
5.- Joan Estany i Comelles (a l’esquerra) i Martí Cercós i Solans (a la dreta). Any 1936 Foto d’Arxiu 6.- Grup de joves pontsicans i de la comarca -alguns d’ells militants o simpatitzants del POUM- al passeig, abans d’incorporarse a files (any 1936). D’esquerra a dreta i de dalt a baix, s’ha reconegut: A un mosso que tenien a cal Ganiveter de Ponts i que procedia de Llavorsí, Martí Cercós Solans, Emili Gaspar (de cal Ravatxol), Guillem Vila, Modest Gaspar (de cal Ravatxol), un que no hem pogut identificar i Ramon Artigues Foto d’Arxiu 7.- Imatge presa a l’indret de la cruïlla, amb el Centre de les Esquerres de Ponts al fons i quatre militants poumistes (1936). D’esquerra a dreta: Candi Golet (de cal Xilla), Martí Cercós, J. García i Joan Estany i Comelles Foto d’Arxiu 8.- Grup de joves milicians voluntaris de Ponts agrupats al voltant de la bandera del Comitè Local de Ponts (any 1936). D’esquerra a dreta: Teodor Mallol, Jaume Balenes, Alexandre Castelló, Tomás Cercós, Jaume París, Florenci Cetó, Josep Puigpinós, Josep Ribó i Tomàs Cinca. Cal dir però que alguns d’ells no pertanyien al POUM ja que gent d’agrupacions sindicals com la UGT i altres, foren agregats a la milícia encapçalada pel POUM Foto: Arxiu Calvet
6
7
5
altres indrets. Arribà a tenir 30.000 afiliats a Catalunya, concentrats sobretot a Lleida, on havia establert un poder autèntic i on exercia una influència predominant...
PRESÈNCIA DEL PARTIT A LES TERRES DE PONENT: El 1935, molts dels antics partidaris dels BOC –que comptava amb una bona colla de militants i simpatitzants per totes les comarques lleidatanes–, a rel de la fusió d’aquest partit amb EC que originà el POUM, anaren a parar a
8
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent aquesta nova formació política. L’afiliació d’ambdós partits es concentrà bàsicament en tres d’elles: La Noguera, l’Urgell i el Segrià.
La Noguera L’Urgell Segrià
seccions i nuclis del BOC al 34
seccions i nuclis del POUM al 36
21 19 17
32 22 21
El número de seccions existents en aquestes tres comarques representava més del 25% del total català... A Catalunya, l’any 34, hi havia 210 seccions i nuclis dels BOC, de les quals 57 estaven repartides per les comarques de la Noguera, el Segrià i l’Urgell (això suposava un 27,14%). L’any 1936, el número de seccions del POUM s’incrementà fins a 286, de les quals 75 eren a les comarques esmentades (un 26,22%). Això demostra la presència majoritària d’aquests partits a Lleida. Les seccions o nuclis de les poblacions s’agrupaven així mateix en comitès comarcals. Així per exemple, Ponts comptava amb la seva secció local del POUM, que tenia com a secretari en Francesc Roset i Graells (Cisco del Monrabà) i com a membres destacats: Martí Cercós, Antoni Martí, en Tatonet (que seria afusellat durant la guerra), Francesc Coma, Ramon Porta, etc.. Abans de la confrontació es reunien al cafè Ventureta i posteriorment, la seva seu social s’establí a l’antic Círcol Obrer Catòlic (a l’actual Bar Centre). Depenia del Comitè Executiu Comarcal d’Artesa de Segre, que també agrupava altres pobles de les rodalies: Foradada, Baldomà, Anya, Tudela, Vilanova de Meià, Alós de Balaguer, Donzell, Oliola, etc. De 1936 a 1937, la Secció Local del POUM va ser la força política més ben organitzada i estructurada de les que integraven el Comitè de Ponts.
9
lleidatanes i entre els oradors que hi intervingueren hi figurava el pontsicà Josep Comabella (que parlà en representació de l’organització lleidatana), Manuel Grossi (dirigent de la insurrecció a Astùries), Julià Gorkin, Joaquim Maurín i Salvador Ric.
Un dels fets més significatius del POUM a Lleida i les seves comarques, fou la capacitat de convocatòria que demostrà. Després del míting multitudinari d’aquesta formació política celebrat a Artesa de Segre el dia 1 de febrer, que comptà amb les intervencions de Salvador Ric, Vallejo, Josep Comabella, Josep Buiria, Joan Farré i Santiago Palacín. També tenim notícies que n’hi hagué un altre a Ponts, abans de les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb les intervencions dels representants màxims del partit, que comptà amb una nodridíssima assistència.
El primer de maig de 1936, també a Lleida, se’n feu un altre que també es caracteritzà per la gran quantitat de gent que hi participà... Fou organitzat per la JCI per tal de retre homenatge als tres mil proletaris caiguts a la revolució d’octubre, especialment el camarada González, que pertanyia al grup que muntà l’acte. Durant la celebració d’aquest intervingueren Estaran (de les JCI) i Comabella (del POUM), com a principal orador. Finalitzat el míting, els centenars de joves assistents es traslladaren al cementiri, per tal de recordar als companys desapareguts. A més de l’esmentat González també es va homenatjar a Bellart, de les Joventuts d’ERC. Seguidament, les JCI entraren a la capital del Segrià en formació militar, tot astorant la classe burgesa lleidatana que, al carrer, o bé des dels balcons, en contemplava el seu pas.
El Ple Comarcal del POUM, celebrat el 15 de març de 1936 als Camps Elisis de Lleida, organitzà el nou partit en vuit comarcals: la d’Artesa de Segre, anteriorment esmentada; la de Balaguer, la d’Alfarràs, la de Maials, la de Lleida, la de la Fuliola, la de Tàrrega i la de Cervera. En aquest acte que podríem qualificar de transcendental per a la vertebració del partit a les nostres comarques, hi assistiren delegacions de més de 100 poblacions de les terres
De les terres lleidatanes sorgiren una bona part dels dirigents del POUM, Sebastià Garsaball, Joan Farré, Santiago Palacín, Josep Rodés, Josep Comabella, Francesc Mateu, Pere Bonet, Amadeu Pons, Pere García Lamolla, Francesc Aguilar, Francesc Arqués, Salvador Mor, Jesús Estaràn i en certa mesura el mateix Maurín, qui estudià magisteri a la capital del Segrià i posteriorment exercí com a mestre en aquella ciutat.
9.- Cartell editat pel POUM Foto d’Arxiu
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent LES ELECCIONS I LA PARTICIPACIÓ DEL POUM AL GOVERN.
diputat per la circumscripció de Barcelona, que ocuparia Joaquim Maurín.
El mes de febrer de l’any 1936 hi hagueren eleccions a Espanya. Com totes les formacions polítiques, el POUM havia dut a terme una gran activitat electoralista... (durant el gener, en un mateix dia, a Lleida es portaren a terme vint actes poumistes en diferents poblacions), però, malgrat que formava part del pacte electoral del Front d’Esquerres de Catalunya, els seus oradors van ser exclosos rigorosament de la campanya electoral de l’esmentat Front. Tot i que el POUM tenia presència organitzada en la meitat dels municipis de la Regió Electoral VIII, no es va cedir al POUM cap plaça a la candidatura lleidatana del Front d’Esquerres i, a la fi, es va haver d’acontentar amb una única plaça de
En aquells comicis el Front Popular obtingué 4.654.116 vots i 286 diputats, la dreta n’obtingué 4.503.524 i 132 diputats, el centre en tingué 400.901 i 42 diputats, mentre que el PNB comptà amb 125.714 i 10 diputats. A Lleida, foren elegits 4 diputats del Front d’Esquerres (Comorera, Gené, Banyeres i Zulueta) i dos representants de la dreta (Florensa i Pinyol). A Ponts, sobre un cens de 1.119 electors i amb una participació de 79,3%, el Front d’Esquerra de Catalunya n’obtingué el 57,7%, el Front Català d’Ordre, el 41,2% i Daniel Riu (republicà radical), l’1,1%. En totes les circumscripcions de Catalunya guanyà el Front d’Esquerres. Ja hem dit que el POUM obtingué un escó per Barcelona. Inicialment el partit havia proposat candidats en tres circumscripcions: Andreu Nin, per Terol i Julià Gorkin, per Càdiz, a més de l’esmentat Maurín, però els dos primers caigueren de les llistes. Hi ha qui diu que el sistema electoral que hi havia en aquell moment fou un impediment per a obtenir-ne més... Després de l’esclafament de la sublevació militar dels dies 19 i 20 de juliol de 1936 a Catalunya, el partit participà intensament en els organismes polítics i administratius de Catalunya (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d’Economia, patrulles de control, consells municipals, etc.)
10
10.- Miquel Pedrola intervenint en un míting. També s’ha reconegut Andreu Nin, primer de la dreta Foto d’Arxiu 11.- Casa Lenin (hotel Falcón) a les Rambles de Barcelona, seu del POUM i de les JCI Foto: Institut Municipal d’Història de Barcelona
11
A l’agost de 1936 portà a terme col.lectivacions a la indústria i al camp (Raïmat) i al setembre, el POUM va formar part d’un govern de concentració presidit per Josep Tarradellas, en el que també participà la CNT, el PSUC, la Unió de Rabassaires, Acció Catalana i ERC. Andreu Nin fou el designat per a representar al POUM i en la seva primera declaració política va proclamar que la lluita “no és entre la democràcia burgesa i el feixisme, com pensen alguns, sinó entre el feixisme i el socialisme”. Alguns digueren llavors que Nin era la personalitat més brillant del Consell Govern de Catalunya. De fet, la línia divisòria entre les diferents concepcions polítiques del moment era sempre la mateixa: per la CNT - FAI i pel POUM la revolució era l’única garantia per tal de guanyar la guerra, la revolució era irrenunciable i el POUM es distingia de la CNT - FAI perquè considerava que calia coronar el triomf de la revolució amb la imposició d’un govern obrer que suposés l’exercici d’una autèntica democràcia socialista. L’obra d’Andreu Nin durant la seva permanència a la Conselleria de Justícia del govern de la Generalitat (fins a desembre de 1936), fou constructiva sense deixar de ser revolucionària. Instituí els Tribunals Populars, i s’esmerçà en posar fi als assassinats indiscriminats que practicaven les partides de pistolers incontrolats
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent de les paradoxalment anomenades “Patrulles de Control”. Quan a l’actuació d’aquests tribunals, les directrius formulades per Nin van ser severes, però força justes i humanitàries. Molts indults de pena de mort foren concedits per intervenció seva i amb l’aquiescència plena de Lluís Companys. Per contra, es mostrà completament insensible davant la sagnant persecució a que es veié sotmesa l’Església catalana al començament de la conflagració. En els prop de cinc mesos de permanència en la Conselleria s’aprovà la nova llei de matrimoni i divorci i es concediren drets a la joventut, sense distinció de sexe, a partir dels 18 anys. A partir de l’arribada del cònsol soviètic Antonov Ovsenko a Barcelona, els stalinistes varen reclamar l’expulsió de Nin del Consell de la Generalitat i per això el 12 de desembre en fou exclòs... Dies abans Nin havia demanat oficialment asil polític per a Lleó Trotsky, refugiat a Mèxic. L’amenaça stalinista havia sorgit efecte: O surt el POUM del Consell o no hi haurà armes per al front de l’Est...
EL POUM, REVOLUCIÓ I GUERRA. La revolta dels militars contraris a la República i al govern legalment establert, iniciada el 18 de juliol de 1936, provocà una autèntica revolució de la classe obrera, mobilitzada ràpidament pels partits i sindicats d’esquerra. Les requisacions d’immobles, vehicles i joies estaven a l’ordre del dia... Les joies confiscades serviren per a comprar armes pel front i amb part de les confiscacions portades a terme pel POUM -després dels Fets de maig- es subvencionà la campanya internacional -endegada per Molins (un dels dirigents del partit)- que tenia com a objectiu treure de les presons els seus militants. A Lleida es produí un fet veritablement insòlit, ja que la classe obrera obtingué per uns mesos entre juliol i setembre- el poder absolut... En saber-se la sublevació dels militars espanyols al Marroc, el diumenge dia 19 de juliol, al matí, el coronel Sanz, governador militar de la plaça de Lleida féu sortir les tropes al carrer per tal de proclamar l’estat de guerra. L’exèrcit ocupà la Paeria, la Delegació de Govern de la Generalitat, Ràdio Lleida, i les estacions de telèfons, telègrafs i altres punts estratègics de la ciutat. Per a fer-ho també comptà amb la cooperació de grups molt reduïts de paisans pertanyents a organitzacions i partits dretans com Falange Española, la CEDA o el Requetè Carlista. La Guàrdia Civil va clausurar els centres polítics i sindicals, però no va practicar detencions. La rendició del general Godet, cap de la sublevació a Barcelona, anunciada per ell mateix la matinada del dilluns dia 20, va indicar l’enfonsada dels rebels. Fou llavors que els militars rebels com el personal civil concentrat al castell van ser desarmats i
detinguts per militars lleials a la República (entre els que cal esmentar al tinent coronel Ballespí i al tinent Pere García Lamolla). Mentre la revolta restava controlada, Joan Farré i Josep Rodés (ambdós del POUM) i Joaquim Vilà de la UGT, es dirigiren a la seu de la Generalitat, d’on havien fugit les autoritats republicanes. Es trobaren amb les seccions dels guàrdies d’assalt. Després d’unes paraules de Rodés, els guàrdies victorejaren la República i es posaren al costat del poble. Rodés es feu càrrec d’immediat de la Comissaria d’Ordre Públic, mentre Vila ho feu de la Comissaria de la Generalitat. El poble, assabentat dels fets esdevinguts a la Generalitat, reconegué els nous comissaris com als seus veritables representants i acudí en massa a demanar-los que un nou ordre s’establís a la ciutat de Lleida i a totes les seves comarques... Als pocs dies sortia el primer número del diari obrer “Combat”, escrit en català. Així, des del dia 20 de juliol, la ciutat de Lleida passà a ser controlada pel Comitè Popular i des de llavors, una sèrie de comitès obrers atenien les necessitats més peremptòries i controlaven totes les activitats (transports, abastaments, exèrcit, seguretat revolucionària, etc.), passant a ser denominada “Lleida roja” i “Mauringrad” (anteriorment ja se l’havia anomenat així, en to irònic). Començaren però les represàlies contra els que s’havien aixecat contra la República i es produïren desenes d’afusellaments de persones considerades com a elements actius de la reacció: militars professionals, afiliats a partits polítics de dreta i nombrosos eclesiàstics, encapçalats pel mateix bisbe de Lleida, Monsenyor Salvi Huix i Miralpeix. Les raons d’aquesta repressió –que el franquisme va explotar abusivament i exagerant-ne les dimensions durant la postguerra– responen sens dubte a una casuística complexa i no és suficient condemnar-la en tot allò que va tenir de sagnant i d’arbitrari. La situació s’agreujà com a conseqüència del pas per Lleida de les columnes de milicians procedents de Barcelona, camí del front d’Aragó, sobre tot quan la columna anarquista anomenada “Los Aguiluchos” comandada per Joan Garcia Oliver es cregué amb el deure revolucionari d’intervenir a Lleida en el decurs dels dies 24 i 25 d’agost de 1936. Un grup força nodrit de milicians llibertaris incendià la Catedral Nova ( que fins llavors havia romàs intacta) i exigí fer una “saca” a la presó provincial. El Comitè lleidatà va acabar “pactant” amb ells i va lliurar-los vint-i-un presoners que serien assassinats al Camp de Mart. A rel de tot això, Rodés convocà la FAI per tal d’establir les bases d’actuació contra la gent favorable a la revolta militar feixista, els quals havien de ser prèviament jutjats abans de prendre qualsevol mesura contra ells. Això provocà la negativa anarquista a acatar-les, per la qual cosa foren empresonats fins que la intervenció
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent d’alguns dels seus màxims dirigents (com Frederica Montseny) els feu entrar en raó. Les comarques lleidatanes s’erigiren en estendards de la revolució i forjaren els organismes que, deslligats dels poders centrals i de la Generalitat, cimentaren el nou ordre revolucionari.
12.- Imatge presa durant l’allistament al POUM, que tenia lloc al Principal Palace de Barcelona. Any 1936 Foto: Col·lecció Wilebaldo Solano
Al llarg de les primeres setmanes revolucionàries, alguns Comitès locals antifeixistes com el de Ponts -creats pràcticament des del dia 19 de juliol- se les hagueren de veure, molt sovint, amb les patrulles de milicians procedents de d’altres capitals de comarca, com per exemple Cervera, o de ciutats més grans, com és ara Igualada, les quals es dedicaven a fer batudes per les poblacions més petites amb la intenció de fer “neteja”. Aquestes patrulles, però, havien d’enfrontar-se a les autoritats locals que, gairebé sempre, tractaren d’impedir les accions repressives sumàries i injustificades. Tanmateix, aquests esforços assenyats no pogueren impedir pas que l’església parroquial de Santa Maria de Ponts fos saquejada i les imatges i la resta del mobiliari litúrgic -llevat del valuós retaule barroc de la Mare de Déu del Roser- fossin cremats en una gran foguera instal·lada al pati exterior del temple, per part d’una nodrida columna de milicians de la FAI, procedents, segons es deia, d’Igualada. A començaments de setembre, una altra patrulla de milicians, aquest cop provinents de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) en connivència amb alguns membres del Comitè local, afusellaren injustificadament i sumària dos veïns de la vila considerats de dreta.
tal de convèncer els militants poumistes de la necessitat de dissoldre els comitès i incorporarlos als òrgans i consells municipals. Cal dir que els comitès locals es dissolgueren a favor dels ajuntaments i van acabar amb l’hegemonia als pobles a mans de la CNT i POUM, que passà a ERC, PSUC i Acció Catalana. Pel que fa a Catalunya, el POUM, que el mateix dia 19 de juliol ja fou un dels convocants de la
13
A principis d’octubre, la Generalitat decretà la dissolució dels comitès locals i Josep Tarradellas i Andreu Nin feren un viatge llampec a Lleida per 14
13.- Grup de milicians poumistes en formació a les casernes Lenin del carrer Tarragona de Barcelona. Any 1936 Foto: Centelles 14.- Desfilada de milicians a Barcelona abans d’incorporar-se al front. Juliol de 1936 Foto: Brangulí
15 15.- Grup de milicians enfilats damunt el sostre d’un cotxe de línia de l’Alsina Graells, camí del front d’Aragó. Any 1936 Foto: Biblioteca Nacional 16.- Comboi militar aparcat a l’estació esperant la seva marxa cap al front d’Aragó Foto: Centelles
12
2 16
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent vaga general i feu una crida als soldats per tal que s’unissin al poble contra els sublevats, també fou dels primers d’adherir-se al Comitè Central de Milícies, creat pel govern de Catalunya i que tenia la missió de coordinar l’ofensiva militar dels diferents partits amb l’objectiu d’aconseguir que les organitzacions polítiques i sindicals enviessin homes al front. Des de tots els centres industrials i de pagesia del país sortiren centenars de voluntaris disposats a fer front al feixisme. Aquest comitè era el poder autèntic a Catalunya perquè reunia totes les organitzacions, des d’ERC fins a la FAI. Primerament el partit hi estigué representat per Gorkin, després amb Rovira i finalment amb Gironella. Durant les primeres setmanes de guerra, la Columna “Lenin” (més tard Divisió 29) organitzada pel POUM i comandada per Josep Rovira, intervingué en les batalles que s’esdevingueren a Barcelona, València, la ja esmentada de Lleida i en les lluites de Madrid (a l’octubre de 1936 hi havia més de sis-cents milicians lluitant-hi). A Barbastre, l’acció decidida d’un grup de soldats de la JCI i de Josep Rodés, Comissari de Lleida, evità que la mitja brigada de muntanya del coronel Villalba s’incorporés a la revolta. Al cap de pocs dies, el militar en qüestió s’adherí a la causa republicana i obtingué un important comandament al front d’Aragó.
Gairebé tots els milicians portaven pantalons de pana fins als genolls, que era l’únic detall d’uniformitat que els distingia, juntament amb els cinyells, les cartutxeres i el mocador vermell. Els altres elements del vestuari eren d’allò més variat: Hi havia qui portava polaines de pana, de cuir o botes altes. Hi havia qui vestia jaquetes de pell i d’altres de llana de tota la gamma de colors. També els tipus de gorra o casquet eren de tota mena.
18
19
17.- Grup de milicians a Siètamo (Front d’Aragó) l’any 1936 Foto: Brangulí 18.- Grup de milicians de la columna del POUM. Amb samarreta de màniga curta, Josep Rovira, el seu cap Foto: Centelles
17
Tant el POUM com els demés partits, feien la seva particular captació de voluntaris, adreçada als seus militants i simpatitzants o a aquells que sense ideari polític de cap mena- anaven a cercar les 10 pessetes diàries de soldada que es pagaven. Aquest sou, per a molts era una sortida de l’atur existent i per a moltes famílies, significava deixar de passar penalitats. Concretament el POUM, concentrava els seus homes a les casernes “Lenin” de Barcelona, on rebien una instrucció militar mínima i on la disciplina era gairebé inexistent. Les milícies organitzades per aquest partit s’integraven a la Columna Lenin, que lluità al front d’Aragó i fou la primera unitat en la que s’enrolaren estrangers, precedent de les Brigades Internacionals que es formaren posteriorment.
20
19.- Imatge presa des de l’interior d’un vehicle, en la qual es veuen les forces republicanes avançant en línia Foto: Centelles 20.- Grup de milicians passant per una població aragonesa recentment conquerida Foto d’Arxiu
21
21.- Bateria d’artilleria antiaèria presa a I’enemic per un grup de milicians poumistes a Montearagón (Osca) Foto: Centelles
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent
23
22
L’armament -que provenia de les confiscacions del 19 de juliol- era escàs i antiquat -màusers alemanys llargs (de 1896) i curts (mosquetó), algun fusell Winchester i poca cosa més- malgrat que la premsa s’entestava a fer creure que totes les organitzacions polítiques el posseïen en abundància. 22.- Itinerari seguit per les columnes desplaçades al front d’Aragó Elaboració: Vidal Computers 23.- Imatge d’uns milicians, disparant, al front d’Aragó. 1936 Foto: Brangulí 24.- Milicians llegint el diari “El Diluvio” al Front d’Aragó. Any 1936 Foto: Brangulí
24
El cas és que després d’aquest breu període fent exercicis de parada i desfilada, amb un sarró a l’esquena i les flassades enrotllades a la banderola, uns 5.000 milicians del POUM i dos columnes de la CNT sortiren de les respectives casernes camí de l’estació entre crits de la gent, banderes vermelles i milers de persones que els acomiadaven des del balcons. El seu destí era el front d’Aragó i el dia de partida fou el 24 de juliol de 1936. La columna del POUM estava dirigida per Josep Rovira i tenia a Jordi Arquer com a comissari polític. Des de Barcelona, varen fer cap a Lleida, després Barbastre i seguidament, alguns anaren a Siètamo i altres, a Alcubierre.
25.- Milicians del POUM celebrant la conquesta de Montearagón posició que era a mans de I’exèrcit feixista Foto: Centelles
25
26.- El president Lluís Companys durant la visita que féu al front d’Aragó, durant la tardor de 1936 Foto: Centelles 26
La representació de militants del POUM de Ponts era ben nombrosa dins la Columna “Lenin”, ja que la gran majoria dels joves pontsicans allistats hi anaren a parar. Alguns d’ells, formen part dels grups que apareixen -envoltant la bandera del Comitè Local del POUM a Ponts- en les fotografies publicades recentment al volum de records gràfics de la vila “Ponts anys enrera”, editat per l’Associació “Portaveu”, on figuren, entre altres:
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Tomàs i Martí Cercós, Alexandre Castelló, Jaume París, Joan Estany, Josep Puigpinós, Josep Ribó i l’anomenat “Antonio”.
molts italians i una bona colla de combatents anglesos, entre els que es trobaven els escriptors George Orwell, Benjamin Péret i John Cornford.
Ben de pressa es produí el baptisme de foc per a la majoria de combatents, ja que llavors es produïren uns violentíssims combats amb les forces feixistes per tal d’aconseguir les millors posicions. Les primeres accions dels milicians del POUM es concentraren en les posicions de Montearagón i Estrecho Quinto, que els foren arrabassades als feixistes.
Les columnes del POUM s’estaven convertint en una mena de torre de Babel, amb representants de moltes nacionalitats. També n’hi havia de polonesos, alemanys i belgues, com era el cas del comandant Georges Kopp. Als comandaments ja esmentats, també cal afegir-ne altres, com Jordi Roca, comandant d’un batalló de 400 homes, el capità Francisco de Cabo i Manuel Grossi. També cal fer especial referència al batalló d’èlit, creat pel mateix Rovira i que estava integrat pels millors militants del POUM.
A la milícia es donava una autèntica igualtat entre oficials i tropa, des de generals fins als soldats, tothom cobrava la mateixa paga i menjava el mateix ranxo. L’objectiu era implantar a l’exèrcit -si és que se’n pot dir així- un model vivent de la societat sense classes. Cal dir que el front no era constituït per una línia contínua de trinxeres, només era una cadena de posts fortificats, situats al cim de cada pujol, una barricada de sacs de terra i la bandera vermella onejant. Hi havia filferrades protegint les trinxeres i nius de metralladores. En alguns casos, la trinxera feixista d’enfront era situada a més de cinc-cents metres.
A més de la lluita amb l’armament tradicional hi havia una altra manera ben curiosa de fer la guerra, la propaganda. Les tropes franquistes empraven els avions per llençar damunt les posicions republicanes “El Heraldo de Aragón”. Mentre tant, els republicans disposaven de megàfons per emetre les seves consignes: “No lluitis contra la teva pròpia classe!” o aquella que lloava les excel·lències del menjar que els donava el govern, intentant minar la moral dels feixistes.
La cuina de la columna estava emplaçada a Torre Fabián i el seu hospital, a Monflorite. Les poblacions de les immediacions eren Siètamo poble que estava considerablement destruït-, Tierz, Fanyanàs i Alcalà del Obispo.
De tant en tant, alguns desertors franquistes es passaven a les files republicanes. Les notícies que arribaven de l’altre bàndol confirmaven que allí menjaven pitjor, no cobraven (perquè eren soldats de lleva), però disposaven de millor armament.
El 7 d’agost de 1936 s’hi afegí la columna Oltra Picó. Ambdues columnes constituïen la 29 divisió de l’exèrcit de l’Est. La majoria dels recents incorporats eren reclutes de setze i disset anys, però també hi havia voluntaris de l’estranger,
Cal dir també que a les milícies hi havia criatures d’onze i dotze anys, refugiats del territori franquista que havien estat allistats com a milicians, perquè amb el sou que aquests percebien, era una manera d’ajudar-los.
27
27.- Milicians a Leciñena (front d’Aragó) l’any 1936. S’ha reconegut Manuel Grossi (a cavall) Foto: Col·lecció Wilebaldo Solano
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Les posicions s’anaven prenent i perdent a mesura que passaven els dies o els mesos, com fou el cas de Siètamo, que fou presa i perduda tres vegades fins aconseguir-la finalment. El fred fou molt intens i les boires es succeïen amb molta freqüència. Cada vegada més escassejava la llenya, els llumins, les espelmes i les cigarretes, mentre que la son era cada dia més abundant, ja que moltes setmanes només es dormia de vint a trenta hores.
Tret de les zones de Terol i Osca, on hi hagué combats molt durs. Des de gener fins a maig de 1937 ben poca activitat hi hagué al front d’Aragó, tot i que les baixes foren significatives. Aquestes es produïren en ambdós bàndols, sense poder concretar en quin dels dos se’n produïren més. Al juny però, en un sol dia moriren milers d’homes.
A l’estiu, l’enemic eren els polls i les insolacions. Les rates, ho eren durant tot l’any. Cal dir també que a la unitat s’editaven publicacions, com el cas de “Combat”. Els permisos eren esperats amb veritable delit, perquè la vida al front era dura i quan els concedien els milicians aprofitaven per cobrar, i la soldada s’invertia ràpidament en necessitats domèstiques de llurs famílies. Sovint es produïen atacs contra els reductes franquistes, però els combats eren de poca importància i no es succeïen amb massa freqüència. Hi ha referències de la violència que hi hagué als que es produïren a les posicions de Monte Oscuro i Monte Pocero. El que si era una constant eren les bales xiulant i obusos que no esclataven (un de cada quatre) que eren reconstruïts i tornats a disparar. Al cim de Montearagón hi havia un canó pesant des d’on es llançaven obusos contra els feixistes. Un altra constant en aquesta guerra de trinxeres eren les temibles bales perdudes, que ocasionaven moltes baixes. Cal dir que a la banda d’Osca no es produïen accions d’excessiva importància. El punt estratègic era la carretera de Jaca, encomanada als anarquistes. A finals de 1936 els milicians catalans cobrien un front a l’Aragó d’uns 450 quilòmetres, que anava des de França fins empalmar amb les milícies valencianes. De mica en mica, anava arribant armament: Cada home tenia 150 bales enlloc de les 50 d’abans. Gradualment, el govern va anar subministrant baionetes, cascos d’acer i unes quantes bombes de mà. Cal dir però que al front d’Aragó no arribaren mai, abans de juny de 1937, armes soviètiques.
28.- Imatge d’un indret de les Rambles de Barcelona durant els “Fets de maig”. Any 1937 Foto: Institut Municipal d’Història de Barcelona
Durant aquells dies es produí l’atac al manicomi d’Osca, convertit en fortalesa franquista. L’acció fou encomanada principalment al batalló de xoc compost per un nombre considerable de refugiats alemanys enrolats a la columna del POUM. L’operació però, fracassà, perquè els milicians que els havien d’ajudar foren traïts pel seu capità, que posà sobre avís als franquistes. Hi hagué moltes baixes, incrementades considerablement durant el trasllat dels ferits greus amb ambulància, deguts als sotracs de la desastrosa carretera de Siètamo.
28
Finalment, Osca no caigué a pesar dels 30.000 homes que el govern hi concentrà, a més de l’aviació. Pocs dies després de l’ofensiva enemiga del 15.03.1938 caigué tota la part d’Aragó que ocupaven. Cal dir però que l’esforç de la milícia del POUM no fou en va i tot i que no es produïren gestes de gran transcendència, s’aconseguí l’objectiu d’impedir -durant molts mesos- que passessin cap a Catalunya les tropes feixistes... El fet de mantenir-les a ratlla, permeté altres accions portades a terme per les forces republicanes i es pot afirmar que fins i tot l’heroica defensa de Madrid, es veié beneficiada per aquesta circumstància. Cal també assenyalar que els efectius del POUM no es limitaren a la lluita al front d’Aragó, ja que també estigueren presents als fronts de Sigüenza (Columna Motoritzada) i de Terol, a la unitat de Cipriano Mera i a l’artilleria d’Alcanyís. Després de la dissolució de la columna del POUM al front d’Aragó i tot i haver-se produït totes aquelles conseqüències derivades dels fets de maig, els milicians del partit continuaren lluitant contra el feixisme. Alguns s’enrolaren al 502 Batalló, pertanyent a la 126 Brigada Mixta, de la 28 Divisió. Aquesta unitat acudí a auxiliar les forces que lluitaven a Terol, prop de Corbalán i Paralejos. Aquest batalló tingué moltes baixes, incloent el Comissari i el Comandant del batalló). Centenars de milicians que havien pertangut al POUM moriren en la desgraciada operació de Mallorca i en la cruenta batalla de l’Ebre. La guerra però, continuà... Després de la desfeta de l’Ebre, als voltants del 15 de gener de 1939, les tropes republicanes estaven replegades darrera la línia Ponts-Cervera-Sta. Coloma de Queralt-Tarragona. A finals de mes les tropes franquistes entraren a Barcelona, la qual cosa provocà la retirada general i el 10 de febrer els feixistes arribaren a la frontera.
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent ELS FETS DE MAIG A Barcelona, pel maig de 1937 les coses havien arribat a un punt en què es podia considerar inevitable una topada violenta. Per un costat, les col·lectivitzacions agràries que s’havien produït obriren moltes ferides i per l’altre, la punyetera mania de “seguir l’exemple”... L’enfrontament entre trotskystes i stalinistes es generalitzava a tot Europa; aquí no es podia ser menys! (tot i que el POUM no fos exactament trotkista. El dia 3, Artemi Aiguadé ordenà a les forces d’ordre públic de la Generalitat ocupar la Telefònica, que estava en mans d’un comitè obrer de control de la CNT-FAI. A la mateixa hora, forces de la guàrdia civil ocuparen edificis estratègics de la ciutat. La creença general era que començava un atac contra la CNT i el POUM, però sobre tot contra l’autonomia de Catalunya, per part de la guàrdia civil i del PSUC... El cas és que hi hagué un gran enfrontament entre comunistes i la Generalitat per un costat i forces anarquistes i del POUM per l’altre. El dia 5, la 26 divisió de la CNT i la 29 del POUM que s’havien concentrat a Barbastre, a rel dels esdeveniments, es dirigien cap a Binèfar. En aquells moments es contemplava la possibilitat d’anar cap a Barcelona. Les forces de la CNT, FAI i POUM dominaven en els suburbis obrers, mentre que les forces de la policia armada i del PSUC controlaven una part de la zona central.
El POUM feu romandre la seva gent a les barricades i en aquest fet recau la seva màxima responsabilitat... Està clar però que no manà cap atac contra cap edifici, es limitaren a ordenar als seus partidaris que restessin en guàrdia i, que no disparessin si ho podien evitar. “La Batalla” donà instruccions en el sentit que cap tropa no havia d’abandonar el front. El POUM però, fou injustament qualificat d’organització “trotskysta” que treballava d’acord amb els feixistes. La prova més palpable d’això és que res passà a Lleida que era la principal fortalesa poumista, ni al front on hi tenia entre 8.000 i 10.000 homes. Això fou fins el dia 7, quan 6.000 guàrdies d’assalt, enviats des de València, prengueren el control de la ciutat i les armes els foren lliurades. Tot això, feu accelerar la dissolució de les milícies que hauria de ser substituït per l’exèrcit popular, i a més provocà la supressió del POUM i la dimissió de Largo Caballero, qui s’havia oposat a la dissolució d’aquest partit. El POUM justificà que sortís al carrer per tal de salvar la revolució en front a qui la sacrificaven amb l’excusa de guanyar la guerra. LA REPRESSIÓ CONTRA EL POUM. El juny de 1937, després de la celebració del ple del congrés del PC a València –en el que es gestà la purga contra el POUM– aquest partit fou exclòs del govern de la Generalitat –com ja s’ha dit– i el seu Comitè Executiu fou detingut en ple i posteriorment, fou segrestat, torturat i assassinat Andreu Nin. Poc temps abans del seu assassinat, en un míting al Price de Barcelona, havia dit: “Perquè recordem la tradició revolucionària del leninisme, se’ns vol eliminar com s’elimina a Moscou la vella guàrdia bolxevic. Es projecta la nostra destrucció física perquè som fidels a la Revolució. Però els qui pensen i operen així s’enganyen. La veritat s’obrirà camí i acabarà triomfant”. Segons Jesús Hernández, membre del Buró Polític del PCE digué: “Orlov (cap de la G.P.U. russa) i la seva banda segrestaren Nin amb el propòsit d’arrencar-li una confessió “voluntària” en la qual hauria de reconèixer la seva funció d’espia al servei de Franco”.
29
Teresa Pàmies, dirigent del PSUC (JSU) admet que els agents de seguretat soviètics actuaven a la zona republicana perllongant la depuració antitrotskysta de Moscou i abusant de l’ajut militar i polític que el govern de la URSS concedia a la República espanyola. També afirma que Nin era un dels “hommes à abatre” en la llista de Yezov, i condemnat al mateix títol que Trotsky. La seva mort però, segons l’escriptora balaguerina, es produí sense que els militants del PSUC ho sabessin, però si els haguessin preguntat si s’havia d’afusellar en Nin, ho haguessin consentit...
29.- Imatge del congrés del PCE a València Foto: Biblioteca Nacional
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Segons Joan Baptista Xuriguera “el sectarisme stalinista s’havia apoderat de l’Exèrcit i, pel damunt de la lluita contra el feixisme, dominava la decisió d’eliminar els qui no combregaven amb les seves rodes de molí”. Seguint els dictats de la Comintern, el POUM fou acusat d’agent del feixisme i de trotskysta. Un dels motius que ho provocaren fou el fet que haguessin passat per les seves files molts dels fundadors del comunisme espanyol, la qual cosa convertí al partit en objectiu dels seus poderosos detractors stalinistes. El POUM havia estat –probablement– el principal partit comunista independent i –paradoxalment– fou desmantellat per un altre grup comunista, els “oficials” o “stalinistes”. A l’assassinat de Nin cal afegir-ne altres, com els de José Hervàs, Jaume Trepat i el d’aquell jove escriptor de les terres de Ponent -Pau Xuriguera-, que estant a la 84 Brigada Mixta de la 60 Divisió, fou delatat per un membre del SIM (Servei d’Investigació Militar), amb cognom Pla, qui l’acusà de trotskysta, declarant-lo element perillós, i segons diu en l’informe que feu contra ell: “S’havia llençat descaradament a la propaganda pertorbadora, el dia anterior havia aconseguit aixecar un motí de protesta pel menjar, promovent-se un gran escàndol davant mateix del Comandament de la Brigada”. Després d’això fou traslladat al V Cos, del qual n’era coronel comandant el comunista Enrique Líster. Fou allí on l’afusellaren (octubre de 1938). Els poumistes que no aconseguiren refugiar-se en unitats cenetistes ho passaren molt malament. Hervàs i Trepat foren assassinats en unitats comunistes i donats com a morts quan intentaven passar-se a l’enemic... També foren perseguits els membres del partit més destacats, iniciant-se un procés -que durà des de l’onze d’octubre al 22 del mateix mes) contra Jordi Arquer, Pere Bonet, Julià Gorkin, Juan Andrade, Enric Adroher, etc. Després d’haver fet declarar a Virgilio Llanos (Comissari General de l’Exèrcit de l’Est), Francisco Largo Caballero (ex president), Manuel de Irujo (ex ministre de Justícia), etc., el Tribunal d’Espionatge dictà sentència l’1 de novembre, dictant penes entre 10 i 15 anys pels condemnats, malgrat les declaracions favorables als processats de Largo Caballero, Irujo i Frederica Montseny i la petició de Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer i sis ex ministres de la República favorable a la llibertat immediata dels processats. 30.- Vista aèria de la “Centrale d’Eysses” Foto d’Arxiu 31.- Imatge presa al camp de concentració de Dachau Foto d’Arxiu
A Lleida, bressol del POUM, els seus dirigents foren avisats a temps pel llavors comissari d’Ordre Públic (Francesc Viladiu) i la majoria s’escapolí quan arribaren les forces que comandava el capità López del SIM. Només foren detinguts Joan Ferré i Santiago Palacín. En aquells dies, a la capital del Segrià qui pagaren els plats trencats amb la seva vida foren el jove poumista Macià
Mena, qui acusat de deserció -sembla que injustament-, li feren un consell de guerra i seguidament l’executaren i Antoni Vidal, també del POUM, que juntament amb Salvador Talavera, un militant de la CNT, fou obligat per un grup de pistolers a pujar a un cotxe i més tard foren assassinats a la carretera de Saragossa. La 29 divisió fou dissolta i el 29 de juny, el comandant que la manava –Josep Rovira– fou detingut per la policia. Pere García Lamolla –que va fer-se càrrec del comandament polític de la divisió– fou l’encarregat de negociar dita dissolució amb el general Pozas. Els milicians de permís a Barcelona també foren detinguts perquè la notícia de la suspensió del POUM no fos coneguda al front. A finals del 38 a la presó Model hi havia més presos antifeixistes que no pas de feixistes... I aquest també fou un dels motius que varen fer perdre la guerra!
30
L’ACTIVITAT DEL POUM DESPRÉS DEL SEU DESMANTELLAMENT. Després de 1937, tant el POUM com la JCI continuaren lluitant activament a la clandestinitat i continuaren editant “La Batalla” fins l’any 1938. Es formà el segon comitè executiu del partit, que durà fins que la majoria dels dirigents del partit: Joan Andrade, Josep Rodés, Julià Gorkin, Pere Bonet, Enric Adroher, Josep Rodés, Wilebaldo Solano, Josep Escuder, Joan Ferré i altres, foren portats a la Presó de l’Estat de Barcelona, des d’on foren traslladats posteriorment a la de Cadaqués, dos dies abans de la caiguda de Barcelona. De l’Empordà passaren cap a França,
31
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent on foren ajudats per Partit Socialista Obrer i Camperol de França, gràcies a la intervenció de Marceau Pivert i Victor Serge. Des de París reorganitzaren el partit i ajudaren els més de sismil militants que hi havia als camps de concentració.
REPRESSIÓ FEIXISTA I EXILI. A tots aquells militants poumistes que no moriren als camps de batalla els tocà de viure una autèntica persecució quan retornaren a casa, tant per part de les forces que guanyaren la guerra com dels seus propis convilatans. Fou l’època dels informes i dels avals, de les condemnes per alta traïció i de les penes de mort. Les presons eren plenes i els seus residents estaven carregats d’anys de condemna... A Guillem Vila, milicià de Ponts, li caigueren 30 anys i un dia..., per posar un exemple. Altres, gaudiren de millor sort perquè es lliuraren de la presó, però la postguerra fou especialment dura per a ells i les seves famílies, ja que portaven el senyal que els identificava com a “rojos”. Entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939 entraren a França per la frontera catalana uns 450.000 refugiats espanyols. D’aquests, uns 230.000 eren oficials i soldats de l’exèrcit republicà o membres de les forces d’ordre públic. Els milicians del POUM que havien aconseguit escapolir-se de la venjança feixista, anaren a parar a diverses localitats del país veí: majoritàriament cap a Tolouse, Carcasonne i Burdeos, sense oblidar els que anaren a Lyon, Tarn, Perpinyà, Moissac, Marsella, Caussade i Dijon. Altres foren portats als camps de concentració de Septfonds, Vernet d’Ariège i Sant Cebrià i alguns, s’hagueren d’enrolar a la legió estrangera. També hi hagué qui marxà cap a poblacions situades més cap al nord, com és el cas de Martí Cercós, que s’establí a la zona de Chamberí (Saboya), on va fer gran amistat amb Lamban, un aragonès que fou Secretari de la Secció del POUM del departament de la Saboya. L’interior del país fou el destí elegit per molts altres, sobretot aquells que provenien del món rural, ja que varen trobar-hi feina. Es visqué una situació de penúria, ja que molts només comptaven amb els 6,50 francs diaris que concedia el govern francès com a subsidi. Durant la permanència dels militants del POUM a França, el partit sofrí un nou procés, aquesta vegada endegat sota el règim de Vichy. Fou com a conseqüència de l’activitat del POUM durant la segona guerra mundial, en la que molts dels militants empunyaren les armes allí on estigueren, ja sigui a les guerrilles o al maquis. Els militants del POUM foren jutjats per “rojos espanyols”... i el judici es celebrà els dies 17 i 18 de novembre de 1941, a Montalbà, on un tribunal militar condemnà -amb penes que anaven des de 5 mesos a 20 anys de treballs forçats- a 15 militants
del POUM (entre els que hi havia Josep Rodés, Josep Comabella, Juan Andrade, Wilebaldo Solano, Josep Buiria, Amadeu Pons, etc.), que foren empresonats a Montalbà i seguidament al presidi “Maison Centrale d’Eysses”, on hi havia 1400 presos polítics reclosos. Alguns dels poumistes que allí hi havia foren deportats als camps de concentració hitlerians, com Dachau (com en el cas de Comabella i Rodés), Buchenwald i Mantausen. Altres militants del POUM, foren afusellats pels nazis a Brussel·les i Hamburg. Sense haver tingut res a veure amb el procés de Montalbà, Emili Gaspar Remolins -miliciant de Ponts que lluità amb l’exèrcit republicà- també anà a parar a un camp de concentració, concretament el de Mauthausen, anomenat la Sibèria austríaca. Allí visqué un infern: A les 7 tocaven diana, es bevia “un cafè”, es treballava de 7 del matí a 6 de la tarda amb una curta parada per beure unes cullerades de sopa. Un treball ben feixuc amb una recompensa sarcàstica, ja que eren conduïts al cadafal amb una xaranga musical... L’Emili Gaspar, fou un dels 157 catalans que hi moriren. A més de França, els militants del partit també anaren a parar al nord d’Àfrica i sud-Amèrica. Des de París, el POUM creà una Comissió Internacional d’ajut als refugiats espanyols, que estava animada per personalitats com André Breton, Marceau Pivert, James Maxton, Frida Kahlo de Rivera, Gérard Rosenthal, etc., la qual aconseguí treure dels camps a centenars de militants i facilitar-los el viatge a països sudamericans. A més dels ja esmentats anteriorment, quan al destí d’altra gent del POUM, hem sabut que Francesc Roset –secretari del Comitè Local de Ponts–, s’exilià a França, Jordi Arquer s’exilià a Mèxic i després a França, on també hi va fer cap Josep Pallach. Joaquim Maurín anà a parar a Nova York. Pere García Lamolla estigué primer a França i després a Veneçuela i Pere Bonet, durant el seu exili a França fou empresonat i tancat en un camp de càstig pel govern de Vichy.
DESPRÉS DE LA MORT DEL DICTADOR. El 1976, un petit sector del POUM –encapçalat per Enric Adroher– que havia evolucionat cap a la social democràcia, s’integrà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, mentre la fracció pura representada per Wilebaldo Solano i Pelai Pagèsmantingué una línia marxista revolucionària. “La Batalla” –editat a París– reaparegué novament durant el període de 1976 fins a 1980. L’any 1978 Acción Comunista ingressà al POUM i des de llavors aquest partit s’ha mantingut favorable a la unió de les esquerres. Posteriorment fou creada la Fundació Nin, que ha portat a terme una gran activitat, sobretot en l’aspecte de les publi-
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Enciclopèdic Popular. En el seu ideari polític cal destacar que la seva lluita anava encaminada a aconseguir una societat més justa, la societat socialista. Defensà la puresa del marxisme revolucionari i l’alliberament de les nacionalitats oprimides i de la independència de Catalunya.
cacions. BIOGRAFIA DELS PERSONATGES: PERE BONET i CUITO - Lleida, 1901 - París, 1980. De família pagesa, a nou anys començà a treballar en una impremta. El 1917 fou empresonat amb motiu de la vaga general. El 1919 fou un dels fundadors de “Lucha Social” i el 1922, ho fou de “la Batalla”. Pertanyé a la FCCB i durant la dictadura de Primo de Rivera passà quatre anys a la presó. Fou membre del comitè executiu del BOC, dirigent d’Aliança Obrera i un dels fundadors del POUM. En el procés contra aquest partit fou condemnat a 15 anys de presó. JOSEP COMABELLA i RABASSA - Ponts, 1908 Barcelona, 1981. Després d’haver passat els seus primers anys a la vila de Ponts, es quedà orfe de pare i la seva família es traslladà a Algerri i després a Lleida, on primerament treballà en un magatzem de ferreteria i seguidament aconseguí entrar com a funcionari de la Generalitat, activitat que compaginà amb la de periodista i escriptor.
32.- Carte Nationale de Résistance de Josep Comabella Arxiu Comabella
Al anys trenta estava vinculat al Front Únic d’Esquerres i pertanyia a la Junta Directiva de l’Associació de la Premsa de Lleida. També fou un dels fundadors de Joventut Esquerrana, juntament amb Francesc Aguilar, Salvador Salvadó, Jaume Trepat, Ricard Barquer, Josep Teixidor, Baptista Xuriguera, entre altres. Posteriorment, fou militant del BOC i estigué empresonat com a conseqüència de la revolució d’octubre. Continuà la seva activitat política al POUM, esdevenint una de les figures més populars del partit a les terres de Lleida, destacant com a intelectual, orador i col·laborador de diverses publicacions poumistes, com en el cas de “Front”, “La Batalla”, “Polèmica”, per a la qual escriví una sèrie d’articles (notes per a un estudi crític) sobre Joan Puig i Ferrater i “Avant”. També escriví als diaris “El País”, “El Diluvio”, on feia cròniques cinematogràfiques, i a les revistes “L’Espurna” i “Art”, de la qual en fou un dels principals promotors. El 1934 fou premiat en un concurs de contes convocat per l’Ateneu
El primer de maig de 1936, a Lleida, fou l’orador principal en un gran míting promogut per la JCI. Durant l’estiu d’aquell any, s’han trobat notícies que pertanyia a l’Associació d’Escriptors i Artistes Socials, juntament amb Lamolla, Pau Xuriguera i Leandre Cristòfol. L’any 1937 publicà “2 preguntas: ¿Adónde va Negrín? ¿Adónde va la Revolución?”. També va escriure “Màxim Miuzov i altres contes”. Durant el període de repressió contra el POUM, Comabella es convertí en objectiu dels stalinistes... Fou perseguit però salvà la vida gràcies a un avís que rebé d’un caporal. Els assassins de Trepat i Hervàs també anaven per ell, però aconseguí escapolir-se’n. Es dirigí cap a Barcelona i posteriorment estigué combatent al front del Segre, prop d’Artesa de Segre. L’any 1938 s’hagué d’exiliar a França, on passà per diversos camps de refugiats, com el d’Argelers. D’allí s’escapà cap a París, on vivia en la clandestinitat amb l’àlies Rabasse fins que el tornaren a enxampar i el portaren novament a Argelers fins que l’alliberaren. Es traslladà cap a Montbard, on trobà feina en una fàbrica de peces per avions. El juny de 1940 se n’anà cap a Dijon, i finalment a Montalbà, on la Gestapo alemanya l’anà a cercar dins el pis on estava amb Buiria, Rodés, Pons i Jaume Puig, per tal de processarlos. Aquesta vegada el nou judici contra el POUM fou endegat al novembre de l’any 1941, a Montalbà, sota el règim de Vichy. Aquell tribunal militar condemnà a diversos dirigents i militants del partit. A ell el castigaren a 5 anys de treballs forçats i 15 anys de prohibició de residència. Després de passar un temps a la presó de Montalbà el traslladaren al presidi d’Eysses fins que fou lliurat a la SS, que l’any 1944 se l’endugué en aquell infernal “tren de la mort”, on els sostres d’aquells vagons per a bestiar estaven recoberts de calç. Fou deportat al camp de concentració de Dachau, a Munich, on tenia la matrícula 73.281. Allí passà tota classe de calamitats, sobretot durant el temps que passà al camp de càstig d’Allach, fins que fou alliberat -l’any 1945- per les tropes nord-americanes... Es trobava però molt malalt i les forces aliades el portaren cap a l’hospital de Mainau, al llac de Constança, on passà un llarg període de convalescència. L’any 1948 tornà cap a la seva terra, “el retorn a la pàtria cercant l’escalf i l’ajuda familiar, o una tomba on trobar la pau...”, com ell mateix deia. Però aquí hagué de lluitar sota unes condicions inhumanes de pobresa. Les seqüeles de la seva
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent captivitat l’havien minvat físicament d’una manera extrema, però havia d’aconseguir el pa de la seva família i no trobà cap més ocupació que la descàrrega de camions al mercat del Born. Sobrevisqué al terror del nazisme, però el seu calvari continuà durant més de trenta anys, ja que intentà -sense èxit- aconseguir una pensió o indemnització que li permetés viure dignament. Lluità sense desmai davant les administracions francesa i alemanya i feu persistents gestions davant l’Amical de Mantausen. Tot fou en va... Franco no reconegué mai com a súbdits als republicans espanyols i Pétain es negà a considerar-los voluntaris en la defensa de França. Els “rojos espanyols” estaven considerats com a indesitjables apàtrides. “Per la democràcia alemanya i europea, pels ex-resistents, per exdeportats, ésser -com diuen- “espanyol” és un crim tan monstruós que esborra els del nazisme?”. Morí l’any 1981, sense haver aconseguit cap ajut dels Estats implicats en el seu calvari. JOAN FARRÉ i GASSÓ - Sidamon, 1892Montalbà, 1944. Ferroviari que esdevingué un dels grans líders lleidatans en la lluita de classes i el jovent el prengué com a model. No li era res impossible, ja que malgrat la seva instrucció precària, aconseguí escriure articles replets d’interès. Fou l’animador dels periòdics “Frente Norte” i “La Señal”, òrgan dels treballadors ferroviaris de Lleida (1929-1931). Esdevingué un dels fundadors del PCC i del BOC. Fou també fundador i secretari del POUM a Lleida i membre del segon Comitè Executiu del POUM, durant el període 1937-1939. Cal dir que destacà especialment per les seves dots oratòries. A Lleida, després de la revolta dels militars, quan la classe obrera inicià la contraofensiva amb les
armes a la mà. Joan Farré, juntament amb Rodés i Vila, es dirigiren a la seu de la Generalitat, d’on havien fugit les autoritats republicanes. Es trobaren amb les seccions dels guàrdies d’assalt. Després d’unes paraules de Rodés, els guàrdies victorejaren la república i es posaren al costat del poble. L’any 1939 fou detingut i portat a la presó de l’Estat de Barcelona, juntament amb la resta de dirigents del POUM. Durant l’exili participà en la resistència francesa contra Hitler i Petain, per la qual cosa fou detingut i empresonat a Moissac pel règim de Vichy, concretament l’any 1941, quan intentava transportar un dipòsit d’armes cap a Perpinyà. Durant aquell període es feia anomenar “Jean Javier”. Una vegada alliberat, intentà reunir-se amb la seva esposa a Montalbà, però fou assassinat per un grup de guerrillers stalinistes camí d’aquella població. JOAQUIM MAURÍN i JULIÀ - Bonansa,1896 Nova York, 1973. Exercí la docència a Lleida, ciutat en la que s’inicià com a militant sindicalista de la CNT. El 1919 -a la capital del Segrià- fundà el setmanari pro-bolxevic “Lucha Social” i un any després esdevingué secretari de la Federació Provincial dels Sindicats de Lleida. Fou delegat de la CNT l’any 1921 acudí com a delegat d’aquest sindicat al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou. El 1922 fundà “la Batalla” i poc temps després ocupà el càrrec de secretari de la nova FCCB i membre del comitè central del PCE, malgrat mantenia fortes divergències amb altres membres de la formació a causa de l’actitud envers la qüestió nacional. El 1925 fou detingut uns mesos i després del seu alliberament se n’anà cap a París on treballà en una editorial. El 1930 tornà a Catalunya i passà a residir a Barcelona, ciutat en la que escriví “Los hombres de la dictadura”. Esdevení l’artífex de la fusió de la FCCB amb el PCC, constituint el BOC. Al març de 1931 fou elegit president d’aquest partit i el juny fou expulsat del PCE. El 1932 escriví el llibre “La Revolución Española” i el 1934 fou el màxim impulsor de l’Aliança Obrera. L’any 1935, passà a ser un dels fundadors del POUM. Com ja s’ha explicat, fou el primer secretari general d’aquesta formació política i el 1936 esdevingué diputat a Corts per Barcelona. Al començaments de la confrontació civil fou detingut a Jaca on restà incomunicat molt temps. Es convertí en una peça clau quant a l’intercanvi de presoners, ja que fou un as a la mànega que tenia desat el feixisme per a canviar-lo per altres presoners a mans de la República. Finalment, no fou així i a l’acabament de la guerra fou condemnat a 30 anys de reclusió. Anys després fou indultat, gràcies a la campanya internacional al seu favor i a les intervencions de León Blume i de Ramon
33
33.- Joaquim Maurín. Foto d’Arxiu
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Nasqué en el si d’una família d’artesans sabaters de Lleida, quedant orfe de pare als tres anys. Als 22 anys es convertí en empresari d’un pròsper negoci de sabateria emplaçat a la capital del Segrià. La seva activitat política s’inicià a les files d’ERC, però al cap de poc temps -l’any 1928esdevení un dels fundadors del PCC. Després pertanyé al BOC i posteriorment, al POUM.
34
Iglesias Navarri, bisbe d’Urgell, que -a més de parent- havia estat amic d’infantesa i era natural de la mateixa població. Marxà cap a Nova York, on morí l’any 1973. ANDREU NIN i PÉREZ - El Vendrell, 1892 Madrid, 1937. Exercí la docència a l’escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Milità a la Federació Socialista Catalana i col·laborà a “El Baix Penedès”, “El Poble Català”, “La Publicitat” i a “La Justicia Social”. Entrà a la secretaria del comitè nacional de la CNT i l’any 1921 acudí com a delegat d’aquest sindicat al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou, ciutat en la qual residí fins l’any 1930. Durant la seva permanència a la capital russa fou membre del comitè executiu de la Internacional Sindical Roja, de la qual n’esdevingué secretari general. Durant aquell temps col·laborà amb la publicació “Lucha Social” de Lleida, escriví diversos llibres -entre els quals cal assenyalar “Les dictadures dels nostres dies”- i actuà d’introductor a la URSS de personalitats espanyoles i catalanes, com en el cas de Francesc Macià, qui havia sol·licitat l’ajut de la Internacional Comunista i del govern soviètic per tal de provocar un moviment revolucionari que acabés amb la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d’Alfonso XIII. L’”Avi” volia preparar una acció com la que va tenir lloc poc temps després a Prats de Molló. Tot i que la visita de Macià a Moscou fou infructuosa, se n’anà encantat de Nin, que havia exercit d’ambaixador.
34.- Membres destacats del POUM al Casino Principal, seu del partit a Lleida. Els asseguts -d’esquerra a dretasón: Josep Rodés, Francesc Pelegrí, Josep Rovira, Serra i Josep Buiria. Foto d’Arxiu
Establí amistat amb Lenin, Trotsky, Bujarin i Zinoviev, però la seva actuació en la plataforma de l’Oposició Comunista, provocà la seva expulsió de la URSS i al setembre de 1930 tornà a Catalunya, on feu de traductor literari dels clàssics russos al català i col·laborà políticament amb el BOC i posteriorment fundà EC. El 1935 com ja s’ha explicat- fou un dels artífexs de la creació del POUM, partit en el que ocupà el càrrec de la secretaria política fins el moment en que fou assassinat pels serveis de contraespionatge soviètics. JOSEP RODÉS BLEY - Lleida, 1895 - París, 1968.
A Lleida, després de la revolta dels militars, la classe obrera constituí el Consell Obrer Revolucionari i inicià la contraofensiva amb les armes a la mà. Josep Rodés (president d’aquest consell), juntament amb Farré i Vila, es dirigiren a la seu de la Generalitat, d’on havien fugit les autoritats republicanes. Es trobaren amb les seccions dels guàrdies d’assalt. Després d’unes paraules de Rodés, els guàrdies victorejaren la república i es posaren al costat del poble. Rodés es feu càrrec d’immediat de la Comissaria d’Ordre Públic. A rel d’unes execucions esdevingudes a Lleida capital a mans d’uns incontrolats, Rodés convocà la FAI per establir les bases d’actuació contra la gent favorable a la revolta militar, els quals havien de ser prèviament jutjats abans de prendre qualsevol mesura contra ells. Aquestes mesures foren preses amb la disconformitat dels anarquistes, però no els quedà més remei que acatar-les. A Barbastre, l’acció decidida d’un grup de soldats de la JCI i de Josep Rodés, Comissari de Lleida, evità que la brigada del coronel Villalba s’incorporés a la revolta. El 1937, com a conseqüència dels fets de maig, fou perseguit a Lleida i marxà cap a Barcelona, on fou un dels membres de la direcció clandestina del POUM fins que l’any 1938 fou detingut i empresonat. El 1939 s’exilià a França i el 1941 fou detingut per la policia de Pétain. Al procés de Montalbà fou condemnat a quinze anys de treballs forçats i passà tres anys a la Maison d’Arrêt d’aquella ciutat i a la Maison Centrale d’Eysses. Després fou deportat als camps de concentració nazis de Dachau i Allach, d’on fou alliberat el 1945, passant de nou a França, on intentà la reorganització del POUM. JOSEP ROVIRA i CANALS - Rubí, 1902 Boulogne-sur-Seine, 1968. Paleta d’ofici, s’afilià a Estat Català. El 1922 s’exilià a França i en una incursió a Espanya des d’aquell país assaltà la caserna de la guàrdia civil de Sant Pau d’Ordal. També restà implicat en els fets de Prats de Molló. Marxà cap a Bèlgica i Mèxic i participà en les guerrilles de Guatemala. L’any 1932 tornà a Catalunya on fundà el PCP (1934), ingressant posteriorment al BOC, des d’on passà al POUM, del qual fou membre del comitè executiu. Esdevingué el principal animador del setmanari “L’Hora”.
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent gran experiència acumulada en la lluita de classes. Ha col·laborat en gran nombre de publicacions i ha desenvolupat una tasca incansable encaminada a la recerca d’aclarir els fets que portaren a l’eliminació del POUM i a encoratjar i difondre els principis que aquest partit ha defensat...
35
Durant la confrontació civil, fou l’organitzador de la columna Lenin (29 divisió), la qual dirigí fins la seva detenció com a conseqüència del fets de maig. El 1939 pogué escapar-se i partí cap a l’exili a França, on participà en la resistència. Anys després (el 1944) esdevingué un dels fundadors del MSC. WILEBALDO SOLANO ALONSO - Burgos, 1916. Després de la dictadura de Primo de Rivera, fou un dels fundadors de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. El 1932 s’incorporà a les joventuts del BOC i el 1934 començà a treballar com a periodista a ”Adelante”. El 1935 participà en la creació del POUM i poc temps després fou enviat a València com a delegat del comitè executiu del partit. Aquell mateix any fou elegit secretari general de la JCI. Per aquells dies fundà el setmanari “El Comunista” i dirigí “Juventud Comunista”. El 1936 fou elegit secretari general del Buró Internacional de les Joventuts Socialistes Revolucionàries i durant la confrontació civil participà activament en les accions endegades pel POUM. El 1937 s’escapà del procés contra el POUM i això li permeté -malgrat les condicions extremadament desfavorables- esdevenir un dels organitzadors del segon comitè executiu del partit i dirigir el setmanari clandestí “Joventut Obrera”, fins que fou empresonat a a la presó de l’Estat a Barcelona. Al febrer de 1939 passà a França, on fou detingut el 1941 (Montalbà) i condemnat a 20 anys de treballs forçats, però el 1944 fou alliberat, després de l’assalt al presidi d’Eysses que portaren a terme un escamot de guerrillers de la resistència francesa, organitzat per Marceau Pivert i dirigit per Daniel Guerin. Va permanèixer al maquis que l’alliberà fins que va formar una unitat de guerrillers espanyols, el Batalló Llibertat. Alliberà Juan Andrade de la presó de Bergerac. A partir de 1945 començà a reorganitzar el POUM i intentar reiniciar la publicació de “La Batalla”. El 1947 fou elegit secretari general del POUM a Toulouse. Durant el seu exili a França dirigí “La Batalla”, quan s’editava a París i fundà “Tribuna Socialista”. Després de la mort del dictador tornà a Catalunya, on ha publicat diversos treballs fruit de la seva
JOAN B. XURIGUERA - Menàrguens, 1908 Barcelona, 1987. La seva activitat política l’inicià el 1926, quan esdevingué un dels dirigents de l’Agrupació Cultural Lleidatana, formada en el si de la Joventut Republicana. Cap a finals dels anys militava al PCC. El 1930 formà part de Joventut Esquerrana i des de 1933 col·laborà amb el teatre de mases del BOC, on es representaven obres de Gorkín i dels autors de teatre bloquistes, com Ramon Magre, Juan Vallespinós i d’ell mateix. També fou col·laborador habitual a les revistes “Front”, “L’Espurna”, “Lleida”, “Crítica” i “Art”. L’any 1935, després d’haver militat al BOC, passà a integrarse al POUM. A l’octubre de 1936 fou nomenat Conseller de Cultura a l’Ajuntament de Lleida, dins el comitè municipal que es creà. Durant el seu mandat municipalitzà els cinemes i teatres lleidatans i es reorganitzà l’Escola de Música. El 1937 anà a Barcelona, on treballà a l’Ajuntament fins que hagué d’exiliar-se a França l’any 1939, on visqué a les localitats de Caussade i Montalbà. Durant l’ocupació alemanya fou destinat a les Companyies Militars de Treballadors. A finals dels anys quaranta tornà finalment a
35.- Andreu Nin (esquerra) i Wilebaldo Solano (dreta) Foto: Col·lecció W. Solano
36
36.- D’esquerra a dreta: Josep Comabella, Joan Baptista Xuriguera i Salvador Salvadó. Els tres amics -que l’any 1930 havien fundat Joventut Esquerrana i havien passat tota mena de penalitats durant l’exili- es tornaren a trobar... Fou a Labastide St. Pierre (Côt d’Or) durant el mes de juliol de 1945 Foto: Arxiu Comabella
El POUM a Ponts i la incidència del partit a les terres de Ponent Barcelona, on fou un treballador incansable del Centre Comarcal Lleidatà i ànima del seu butlletí. Fou autor d’una important producció en diferents gèneres literaris: novel·les, teatre, poesia, història i lingüística. Guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Buenos Aires.
“CUANDO ERAMOS CAPITANES”/Teresa Pàmies/Ed. Dopesa “DIARI DEL PRIMER ANY D’EXILI A FRANÇA”/Joan B. Xuriguera/Ed. 7 ½, S.A. “EL BLOC OBRER i CAMPEROL (Lleida 1919-1937)/Jaume Barrull “EL PROCESO DE 1938 CONTRA EL POUM: Barcelona no fue Moscú“/diversos autors/Ed. Fundación Andreu Nin
SIGLES QUE APAREIXEN AL TEXT:
“HOMENAJE A CATALUÑA”/George Orwell/Ed. Ariel
BOC: Bloc Obrer i Camperol
“LA GUERRA DE LAS DOS ESPAÑAS”/José María Gárate Córdoba/Ed. Caralt
CEDA: Confed. Española Derechas Autónomas CNT: Confederació Nacional de Treball EC: Esquerra Comunista ERC: Esquerra Republicana de Catalunya FAI: Federació Anarquista Ibèrica FCCB: Federació Comunista Catalano-Balear JCI: Joventut Comunista Ibèrica JSU: Juventudes Socialista Unificadas MSC: Moviment Socialista Català PCC: Partit Comunista Català PCE: Partido Comunista Español PCP: Partit Català Proletari PNB: Partit Nacionalista Basc POUM: Partit Obrer d’Unificació Marxista
“LA GUERRA DE TODOS”/Mateo Madridejos/Ed. El Periódico “LA PREMSA JUVENIL A LLEIDA (1931-1989)”/Carles Feixa i Pàmpols “LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL”/Romà Sol - M. Carme Torres, Lleida 1984 “LA REVISTA ART DE LLEIDA”/Valeri Mallol Agulló/Ed. Signe “LAS ELECCIONES DEL FRENTE POPULAR”/Javier Tusell/ Edicusa “RECUERDOS PERSONALES”/Juan Andrade/Ed. del Serbal “SISIF i EL SEU TEMPS”/Victor Alba “TESTAMENT A PRAGA”/Tomàs i Teresa Pàmies/Ed. Destino “VIOLÈNCIA POPULAR I JUSTÍCIA REVOLUCIONÀRIA/EL TRIBUNAL POPULAR DE LLEIDA (1936-1939)”/Jaume Barrull “W.SOLANO-LLIBERT FERRI (Diàlegs a Barcelona)”/Patrícia Gabancho (transcripció)/Ed. Ajuntament de Barcelona
PSOE: Partido Socialista Obrero Español PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya UGT: Unió General de Treballadors
AGRAÏMENTS:
USC: Unió Socialista de Catalunya
Biblioteca de Catalunya, Hemeroteca de Lleida, Fundació Figueras, Fundació Andreu Nin, Arxiu d’Història de la Ciutat (Barcelona), Wilebaldo Solano, Jaume Barrull, Joana Soler i Andrew Durgan.
FONTS CONSULTADES: “HISTÒRIA DE CATALUNYA-De la revolució de setembre a la fi de la guerra civil”/Josep Termes/Ed. 62 “ENCICLOPÈDIA CATALANA”/diversos volums “LA VEU DE CATALUNYA”/diversos exemplars “LA BATALLA”/diversos exemplars “ART”/núm. 8 “L’ESPURNA”/núms. 1 i 11/02.10.30 “Polèmica”/núm. 1/03.06.35 “FRONT”/diversos exemplars “L’HORA”/diversos exemplars “LA DEPÊCHE DE TOULOUSE”/27.11.41 “DIARIO DE BARCELONA”/diversos exemplars “ATLES ELECTORAL A CATALUNYA DURANT LA SEGONA REPÚBLICA”/Mercè Vilanova/Estudis Electorals “ANDREU NIN”/Wilebaldo Solano/Ed. POUM “B.O.C. 1930-1936”/Andrew Charles Durgan/Ed. Laertes “EL LIBRO NEGRO DEL COMUNISMO”/diversos autors/Ed. Planeta-Espasa “ANYS DE MORT i D’ESPERANÇA”/Eduard Pons PradesAgustí Centelles Ossó/Ed. Blume “CAMBRA FOSCA 1936-1946- Imatges de Catalunya”/ Fotoperiodistes Brangulí/Ed. Pagès