Literatura llatina El teatre i Plaute El gènere teatral Juntament amb l’èpica., el teatre és el gènere més antic de la literatura romana.Com molts altres gèneres, el teatre arriba a Roma a partir del contacte amb la civilització grega. Els romans van poder observar teatres de colònies gregues a la Magna Grècia i atrets per la seva bellesa van copiar els seus edificis, els seus gèneres, els seus personatges, i fins i tot van copiar obres directes del teatre grec. La paraula theatrum és d’origen grec, així com els seus dos gèneres, la tragèdia i la comèdia. A partir d’aquesta distinció establim una diferenciació entre obres de tema grec i obres de tema romà, de manera que tenim la següent classificació Tragèdies
de tema grec de tema romà
Fabula cothurnata pel calçat – coturns- que duien els actors Fabula praetexta els actors duien posada la túnica praetexta, blanca amb una franja porpra
Comèdies
de tema grec de tema romà
Fabula palliata Fabula togata
El vestit dels actors era el pallium El vestit dels actors era la toga romana
De tots aquests subgèneres, el més famós és el de la fabula palliata, també anomenada comèdia nova grega. Fins a tal punt estava inspirada en obres gregues que el mètode d’elaboració de les obres s’anomena contaminatio, mètode que consisteix en agafar dues obres gregues i copiar-les en una de sola. Els llocs, els noms dels personatges i l’ambientació és absolutament grega. La tipologia dels personatges sol ser sempre la mateixa: els esclaus solen ser molt astuts i els seus amos solen ser molt estúpids. A l’inici de l’obre hi ha un pròleg on un dels personatges –sovint el déu Mercuri- s’adreça al públic i els explica breument l’obra que a continuació es representarà. Els màxims representats de la fabula palliata són Plaute i Terenci
Plaute Vida De la vida de Plaute, no se’n sap gran cosa. Va néixer a Sarsina, a l’Umbria, poc abans de l’any 250 aC. De molt jove va anar a Roma i va fer-se molt ric amb el teatre. Després amb els diners que havia guanyat va embolicar-se amb negocis i perdé tota la seva fortuna. Es diu que va morir l’any 184 aC. Bàsicament, cal veure en Plaute l’home popular, ple d’energia i vitalitat, que gaudeix fent teatre, i que, sovint, es planteja aquesta pregunta :Què vol el públic quan va a veure una obra de teatre?. La resposta és la clau de volta del seu teatre. Romà de soca-rel, amb la vitalitat, l’escepticisme propi del petit burgès, i el sentit pràctic de les coses, creu que el seu teatre només ha de ser de
1
divertiment, pragmàtic i sense concessions ni a la moral ni al magisteri de la literatura. Si el públic vol riure cal que el seu teatre faci riure, entre altres coses, perquè ell mateix en gaudeix i perquè és més rendible. En funció doncs, d’aquest únic objectiu, teatre-divertiment, Plaute parla al públic amb una llengua col.loquial a l’abast de tothom, sense retòrica ni grandiloqüència literària. Els personatges que crea són fàcilment identificables amb el tarannà de la vida quotidiana: l’esclau astut, el soldat presumit, el mercader cínic, etc... de cara a crear un teatre costumista, amb homes i fets de la vida de cada dia. Ara bé, com que el seu teatre ha de fer riure, les accions i els personatges s’allunyen de la tipologia humana convencional tot esdevenint caricatures, tòpics i titelles mancats de vida pròpia i creats només per afavorir constament situacions còmiques.
Obra Plaute parteix del comediògraf grec Menandre i incorpora a la literatura latina, la nova comèdia grega que florí a Atenes durant els segles IV i III aC. Una comèdia de tipus costumista burgès que Plaute amaneix amb la pròpia originalitat. S’atribueixen a Plaute unes 130 comèdies, però els estudiosos només asseguren que siguin de Plaute un total de 21. Les quatre més importants són les següents: 1.Amphitruo (Amfitrió) Al pròleg es descriu com a tragicomèdia. És l’única de les obres de Plaute amb presència de déus per l’escenari com a personatges de l’obra. Ens parla del naixement d’Hècules, fill de la mortal Alcmena i de Júpiter. Mercuri, el déu missatger ens explica al pròleg que el seu pare, Júpiter, s’ha enamorat d’Alcmena. Alcmena està casada amb Amfitrió i aquest marxa comandant l’exèrcit de Tebes. Júpiter pren l’aparença d’Amfitrió per enganyar Alcmena. Mentre està amb ella, arriba al port de la ciutat Sòsia, un servent de la família, amb notícies per a Alcmena: Amfitrió ha guanyat la guerra i ve cap aquí. Mercuri el distreu perquè no arribi a casa d’Alcmena i pren la seva aparança. Júpiter s’acomiada tendrament d’Alcmena i al cap de pocs minuts arriba el verdader Amfitrió, que es mostra molt sorprès de la fredor de la seva dona després de tant temps d’absència. De la sorpresa es passa a l’ira quan ella diu que ell l’acaba de deixar. Amfitrió l’acusa de dona infidel i se’n va de casa, però ella es mostra molt serena i molt digna perquè sap que no li ha estat infidel. Al cap de poc temps torna Júpiter i amb boniques paraules li fa canviar l’humor. Quan el veritable Amfitrió torna, després d’algunes distraccions de Mercuri encara disfressat de Sòsia i finalment els dos Amfitrions es troben cara a cara i Júpiter es revela com a déu, explica l’engany i calma el marit enganyat, que accepta que el bessó del seu fill acabat de néixer sigui Hèrcules, el fill de Zeus
2.Aulularia (La comèdia de l’olla) El vell avar Euclió viu molt preocupat des que va descobrir un tresor en una olla enterrada per algun avantpassat. Viu en extrema penúria amb la seva filla Fèdria i una vella serventa. Euclió no sap, però el públic sí perquè s’explica al pròleg, que Fèdria va ser violada per un noi que viu al costat, Licònides. L’oncle d’aquest noi, Megador, que tampoc no sap el que ha passat, va a demanar a Euclió la mà de Fèdria per al nebot. Euclió es pensa que ho fa perquè ha sentit parlar del tresor. Malgrat tot accepta la petició amb la condició que Fèdria no portarà dot.
2
En una de les poques ocasions en què Euclió no és a casa, arriben els cuiner enviats per Megador per preparar el banquet de noces. Quan torna el vell els fa fora de casa i busca angoixat un altre lloc per amagar l’olla. L’està espiant un esclau de Licònides que poc després desenterra l’olla. Quan Euclió descobreix la pèrdua la seva tristor és enorme. El jove Licònides, que confessa el seu ultratge i vol arreglar-lo, creu que la tristor d’Euclió és culpa seva. Finalment tot s’arregla quan Licònides descobreix el robatori del seu esclau, li pren l’olla i la torna a Euclió. La seva influència és nítida a obra com El mercader de Venècia (1600), de Shakespeare, o a L’avar, de Molière (1668), on la cobdícia per recuperar un tresor triomfa sobre l’amor 3.Miles gloriosus (El soldat fanfarró) Pirgopolinices, un soldat poruc, fanfarró i enamoradís s’ha fet propietari de Filocomàsia, l’amant del jove atenès Plèusicles i de Palestrió, esclau de Plèusicles. Per poder veure la seva enamorada Plèusicles viu ara a casa del vell Periplectòmen, just al costa de la casa del militar. Amb l’ajuda de Palestrió Filocomàsia i Plèusicles aconsegueixen trobar-se a través d’un forat fet entre les dues cases. Com que algunes persones afirmen haver vist la noia a casa del vell, Palestrió, el criat astut de l’obra, s’inventa una germana bessona que pot aparèixer i desaparèixer a través del forat que comunica les dues cases. A part d’això el criat fa creure a Pirgopolinices que la dona del vell Periplectòmen viu enamorada d’ell: això li fa perdre l’interès per Filocomàsia, a qui deixa marxar amb un mariner que ha vingut de part de la mare de la noia però que en realitat és el mateix Plèusicles disfressat. Al final de l’obra Pirgopolinices és enxampat quan entrava a casa del seu veí per trobar-se amb la seva dóna i és acusat d’adúlter.
4.Menaechmi (Els bessons) Dos germans bessons han estat separats en la seva infància, Menecme I, raptat i portat a Epidamne va tenir bona sort i és hereu d’un ancià mol ric que mor aviat. Menecme II va créixer a la seva Siracusa natal emprèn la recerca del seu germà i arriba a Epidamne amb el seu esclau Meseni. La semblança entre els dos personatges porta a una “comèdia d’equivocacions” que amenaça tenir serioses conseqüències, però al final els dos germans es troben i tot queda explicat.
A part d’aquestes quatre, trobem les següents comèdies: 5.Asinaria 6.Bacchides 7.Captivi (Els captius) 8.Casina 9.Cisellaria (La cistella) 10.Curculio 11.Epidicus 12.Mercator (El mercader) 13.Mostellaria (El fantasma) 14.Persa 15.Poenulus (El petit cartaginès) 16.Pseudolus 17.Rudens (La corda) 18.Stichus
3
19.Trinummmus (Les tres monedes) 20.Truculentus 21.Vidularia (La comèdia del cofre)
4
L’oratòria i Ciceró En època de creació de la prosa literària van tenir molta importància els esforços de tots aquells que aprofundien en l’art de l’oratòria. Els polítics autodidactes dels primers temps de la República foren aviat superats pels deixebles de retòrica que estudiaven amb els oradors grecs. L’orador ha d’aprendre a seleccionar i ordenar les paraules, ha d’evitar els vulgarismes i per trobar estructures que lliguin amb coherència tot allò que pretén dir. Preparar un discurs amb rigor vol dir sotmetre’s a una disciplina intel·lectual molt forta. En els anys de la República, els creadors romans escrivien els discursos, polint-los i retocant-los fins a enllestir una obra ben feta. L’oratòria gaudia d’una llarga tradició a Roma en el moment de la vida de Ciceró. Els esdeveniments de caràcter social i les querelles polítiques van ser les causes principals del floriment de l’oratòria. A Roma es va concebre l’oratòria com un mitjà polític. Es va començar a entendre com a gènere literari quan els discursos es van començar a publicar de manera sistemàtica. El primer que va publicar els seus discursos va ser Marc Porci Cató, anomenat el Censor. L’oratòria va arribar al seu màxim esplendor al segle I aC. El primer orador d’aquesta època va ser Quint Hortensi Hortal que va introduir en l’oratòria la tendència asiàtica, caracteritzada per un estil artificial, ple d’un fals patetisme, que es va denominar així perquè imitava els oradors grecs de l’Àsia Menor. La tendència contrària era l’àtica més austera i menys preocupada per la forma del discurs.
Marcus Tullius Cicero
Vida Ciceró va néixer l’any 106 aC a Arpino, una petita ciutat del Laci. A Roma va rebre els ensenyaments del cèlebre orador Licini Cras, del jurista Escèvola i del retòric Moló de Rodes. Aviat va començar a acumular càrrecs en l’edat mínima permesa. Per perfeccionar l’oratòria va viatjar un parell d’anys a Grècia i Orient (79 aC-77 aC) i allà va entrar en contacte amb diferents filòsofs i mestres grecs. La seva carrera política fou vertiginosa: el trobem fent d’advocat a Roma, de qüestor a Sicília, de pretor i finalment de cònsol. Era l’any 63 aC. Després va començar la davallada. Una de les moltes causes de la seva davallada va ser el seu suport a Pompeu en la guerra civil. El triomf de Cèsar li va suposar l’exili a Túscul. En el segon triumvirat tampoc no tingué sort i finalment Marc Antoni a qui havia criticat moltíssim en les seves Filípiques, el condemnà a morir l’any 34 aC
5
Ciceró, orador La més antiga de les seves obres és De inventione, un manual de retòrica que va escriure a l’edat de 20 anys. Als 25 anys, (81 aC) va defensar el jove Sext Rosci d’Amerí (Pro Roscio Amerino), acusat de parricidi. Atès que en va guanyar el judici, des d’aleshores va figurar entre els principals advocats de Roma. Pel desig de perfeccionar la seva tècnica oratòria, va fer un viatge d’estudis a Atenes i a Rodes. Les influències de Moló es deixen sentir en el fet que s’apartés de les exageracions de les tendències asiàtiques i se sentís atret per una tècnica oratòria més sòbria i un estil condicionat al tema del discurs. L’any 77 aC torna a Roma, contreu matrimoni amb Terència i inicia la seva carrera política. Des d’aquest moment tota la seva activitat literària i oratòria estarà estretament vinculada a la seva feina com a polític. L’any 75 aC és anomenat qüestor a Sicília, on, a petició dels sicilians, s’encarrega de l’acusació contra Verres, que havia espoliat Sicília en el seu càrrec de propretor, i n’aconsegueix la condemna. D’aquí surten les Verrines o In Verrem L’any 69 aC accedeix al càrrec d’edil. El 67 aC és anomenat pretor, i com a tal, pronuncia el seu primer discurs polític, Pro lege Manilia, en el qual dóna suport a la proposta de Manili de concedir a Pompeu plens poders militars. L’any 63 aC aconsegueix ser cònsol. D’aquesta època destaquen els discursos polítics següents (en aquest punt convé recordar que els discursos podien ser IN + acusatiu (en contra de) o PRO + ablatiu (a favor de)): In Catilinam: 4 discursos contra Catilina, cap d’una conjuració descoberta i sufocada gràcies a les seves intervencions al Senat Pro Murena: discurs en què va defensar el cònsol de l’any 62 aC L. Licini Murena, acusat de suborn electoral Després del consolat, a més de fer front a l’acusació presentada per Q. Tribú Metel d’haver fet executar il·legalment els còmplices de Catilina, va pronunciar dos discursos, el primer en defensa del poeta Àrquies (Pro Archia poeta) en el que aprofita per fer un elogi de les lletres i de la poesia, i el segon en defensa de Sul·la (Pro Sulla), acusat d’haver participat en la conjuració de Catilina. L’any 60 aC Pompeu, Cèsar i Cras formen el primer triumvirat i Ciceró es queda al marge de la política, circumstància que va aprofitar Clodi, tribú de la plebs per aprovar una llei que desterrava Ciceró. Abandonat pels triumvirs, va partir al desterrament l’any 58 aC. La seva casa es va destruir i els seus béns es van confiscar. Després de divuit mesos d’exili a Grècia, va tornar a Roma i es va dedicar durant cinc anys a l’advocacia i a la vida literària. D’aquest període es conserven nombrosos discursos. L’any 52 aC va defensar sense èxit Miló (Pro Milone) acusat de l’assassinat de Clodi. L’any 51 aC va marxar com a procònsol a Cilícia L’any 49 aC va tornar a Roma. En aquest moment esclata la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Ell és partidari de Pompeu. Per això, després de la victòria de Cèsar es retira de la vida política i es dedica a la seva activitat literària i filosòfica. No obstant això, sota el comandament de Cèsar va pronunciar tres discursos agraint el perdó concedit als partidaris de Pompeu: Pro M. Marcello, Pro Q: Ligario i Pro rege Deiotaro
6
També la vida privada de Ciceró s’havia trencat. L’any 46 aC es va divorciar de la seva esposa Terència i es va casar amb Publília. L’any 45 aC moria la seva filla Túl·lia. Afectat per la seva mort, Ciceró es divorcia de Publília i es dedica només a escriure tractats filosòfics i els següents tractats d’oratòria: Brutus (46 aC). En aquesta obra, escrita en forma de diàleg entre Brutus (l’assassí de Cèsar), Àtic i el mateix Ciceró, explica la història de l’eloqüència romana des del seu començament Orator (46 aC). Tracta dels diversos estils d’oratòria i la seva concepció de l’orador ideal. Segons ell, l’orador ideal hauria de dominar tots els estils (sublim, moderat i senzill) i usar-los segons les circumstàncies. De optimo genere oratorum. Obra en què oposa Demòstenes, model grec de l’estil àtic, a Lísies, orador d’una simplicitat excessiva. Després de l’assassinat de Cèsar, els Idus de març del 44 aC, Ciceró intenta tornar al món polític i s’enfronta a l’ambició de Marc Antoni de succeir Juli Cèsar, i pronuncia contra ell 14 duríssims discursos que va anomenar Filípiques, el mateix títol que Demòstenes va posar als seus discursos contra el rei Filip de Macedònia (351-341 aC).
7
Però Ciceró va sucumbir al joc del poder. L’aliança entre Marc Antoni, Octavi i Lèpid (segon triumvirat) va comportar la fi de Ciceró, al qual uns sicaris de Marc Antoni van assassinar el 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i la seva mà dreta es van exposar al fòrum com a escarni públic. Els discursos de Ciceró són obres d’art que ofereixen un ritme i una harmonia inimitables en totes les seves parts: Exordium (exordi): introducció destinada a captar l’atenció dels jutges Narratio (narració): exposició dels fets Argumentatio (argumentació): part central del discurs amb els arguments aportats Refutatio (refutació): enumeració dels possibles arguments contraris Peroratio (epíleg): part final dedicada a la recapitulació i a guanyar-se el favor i la sensibilitat dels jutges.
8
9
La historiografia i Juli Cèsar El gènere de la historiografia La historiografia és el gènere que descriu, en prosa, els fets històrics de manera soposadament objectiva (la qual cosa en realitat no succeeix mai). Aquest gènere arriba a Roma de la mà, com sempre, de Grècia. Els historiadors grecs més importants són Herodot i Tucídides (tots dos del segle V aC). A Roma no serà fins al segle I aC que història començarà a ser considerada com a obra literària i obtindrà una gran qualitat gràcies a Juli Cèsar. Després, amb Sal·lusti, aconseguirà la categoria de gènere literari, i es consolidarà, posteriorment, amb Tit Livi i Tàcit. Altres historiadors romans també destacables són Corneli Nepos i Suetoni. Principals historiadors i obres: s I aC Sal·lusti Corneli Nepos
De coniuratione Catilinae – La conjuració de Catilina De uiris illustribus – Sobre homes il·lustres
Tit Livi
Ab Vrbe condita – Des de la fundació de la ciutat
s.I dC S II dC Tàcit
Annales – Annals o Historiae - Històries De uita duodecim Caesarum -Vida dels dotze Cèsars
Suetoni
Juli Cèsar: Vida
Gai Juli Cèsar va néixer l’any 101 aC a Roma. La seva formació el va conduir, en primer lloc, cap a la literatura (Suetoni ens parla de dues tragèdies de joventut, Laudes Herculis i Oedipus, avui perdudes). Es va casar l’any 83 aC amb Cornèlia, filla del cònsol Cinna, cap del partit de Mari i, per no haver accedit a separar-se d’ella, com li ordenava Sul·la, marxà a l’Àsia. A la mort de Sul·la, l’any 78 aC tornà a Roma, però tot seguit, amb ganes d’enfortir el seus estudis d’oratòria es trasllada a Rodes per seguir els ensenyaments de Moló. Torna definitivament a Roma l’any 74 aC. Aquí comença el seu cursus honorum:
Caius Iulius Caesar
l’any 68 aC és qüestor l’any 65 aC, edil l’any 63, pontífex màxim a la sessió del Senat en què Ciceró va proposar la pena de mort a Catilina, Cèsar s’oposa a l’execució l’any 62 aC és designat pretor l’any 61 aC, propretor a la Hispània Citerior, on aconsegueix la pacifiació de Lusitània l’any 60 aC, tornat a Roma, pacta el repartiment del poder amb Pompeu i Cras i forma el primer triumvirat, aliança que el matrimoni de Pompeu amb la seva filla Júlia havia reforçat. 10
l’any 59 aC és elegit cònsol. En aquesta època i fins al 52 aC té lloc la guerra de les Gàl·lies. Va sotmetre els helvecis, els gals més bel·licosos i va prosseguir la seva avançada per tot el territori de la Gàl·lia fins que el 52 aC derrotà Vercingetòrix i així acabà amb la resistència gala.
De l’octubre al desembre del 52 aC va escriure els Comentaris de la guerra de les Gàl·lies (Commentarii de Bello Gallico) utilitzant els informes que havia enviat al senat al final de cada campanya. Amb aquesta obra de set llibres va intentar demostrar el que havia estat la guerra, a la vegada que pretenia preparar l’opinió romana per optar a un segon consolat.
La mort de la seva filla Júlia el 54 aC va trencar els seus lligams de parentiu amb Pompeu. El 53 aC mor Cras, cosa que va deixar cara a cara Cèsar i Pompeu en les seves ambicions polítiques. El conflicte esclata el 49 aC, quan el senat denega a Cèsar la posssibilitat de presentar-se de nou al consolat. Com que Cèsar no podia permetre que Pompeu mantingués el seu poder, l’any 50 aC va proposar que tots dos havien de deixar el govern. Com que no ho va aconseguir, va creuar el Rubicó (pronunciant en aquest moment la famosa frase alea iacta est), riu que dividia la seva província d’Itàlia i es dirigí a Roma, començant, d’aquesta manera, la guerra civil. Pompeu, nomenat cap de l’exèrcit, es va retirar al sud d’Itàlia i d’aquí, a Grècia. Cèsar guanya Pompeu definitivament a la batalla de Farsàlia l’any 48 aC. Després va continuar combatent els partidaris de Pompeu. En aquesta època escriu els Comentaris sobre la guerra civil (Commentarii de bello civili)en què narra la guerra civil contra Pompeu.
A Roma assoleix el poder absolut en tots els camps: renova i amplia el senat amb els seus partidaris, decideix el nomenament dels magistrats, controla els comicis com a tribú de la plebs i decideix en els assumptes religiosos com a pontífex màxim Aquesta concentració de poder va provocar la reacció del partir aristocràtic i es va tramar una conjuració, el resultat de la qual va ser el seu assassinat, en la mateixa seu del senat el dia dels idus de març del 44 aC. Un cop mort el van divinitzar i el mes en què havia nascut va passar a dir-se Iulius. Així mateix el nom de Cèsar passarà a ser el títol amb què es designaran a partir d’ara els emperadors romans i l’origen de paraules com kaiser o tsar.
Juli Cèsar: L’obra La seva fama literària es deu a Commentarii de bello Gallico y a Commentarii de bello civili Aquestes dues obres són com el diari de campanya d’un general i estan escrites amb un llenguatge de tal força i claredat que Ciceró els va qualificar de nudi et venusti, és a dir, simples i elegants, qualitats particularment adequades al gènere històric. Cèsar pretén fer un text sincer i parla sempre de si mateix en tercera persona. No obstant això, alguna vegada peca de parcialitat i encobreix el desig de justificar la seva manera de fer davant l’opinió pública romana. Els Commentarii de bello Gallito estan formats per 7 llibres i ens explica en tercera persona i ens explica les campanyes que el propi Cèsar va dirigir per la conquista de les Gàl·lies entre els anys 58 i 52 aC. És especialment interessant la descripció que Juli Cèsar fa de la geografia i els costums de les diferents tribus gal·les . 11
Els Commentarii de bello civili ens narra tambÊ en tercera persona tots els esdeveniments que van tenir lloc durant la guerra entre ell mateix i Pompeu entre els anys 49 i 48 aC. Ens interessa especialment la part d’aquesta guerra que va desenvolupar-se a Ilerda
12
La poesia èpica i Virgili La poesia èpica Un poema èpica és un poema llarg, format de milers de versos, que ens parla de les proeses i les aventures dels herois i personatges mitològics d’una edat molt llunyana, sense temps visible. La poesia èpica llatina, com sovint passa, es basa en la poesia grega, sobretot en els referents homèrics, la Ilíada i l’Odissea, que ens expliquen el cicle troià i la tornada d’Ulisses a casa. El vers que s’utilitza en aquests poemes és l’hexàmetre, un vers format per sis parts (o peus). Homer serà el model que seguiran els autors llatins.
L’època daurada de la literatura llatina Es denomina època augusta o daurada el període comprès entre la mort de Ciceró (43 aC) i la d’August (14 dC). Els romans, cansats com estaven de les guerres civils interminables, van poder gaudir de la pau d’August, qui va ser el primer a alliberar Roma del clima d’incertesa que les diverses faccions mantenien. Això va afavorir també la transformació de la literatura. Un dels amics d’August va ser Mecenes, ric defensor de les arts, i entre els protegits de Mecenes s’hi van comptar Virgili i Horaci. Aquests dos poetes i l’historiador Tit Livi van produir obres destinades a infondre als romans l’antiga moralitat i a imbuir-los d’orgull patriòtic.
Vida de Virgili Publius Vergilius Maro va néixer en un poble a prop de Màntua l’any 70 aC, durant el primer consolat de Pompeu i Cras. Als dotze anys els seus pares el van enviar a Cremona per cursar els estudis de gramàtica. Després de vestir la toga viril, estudià retòrica i filosofia a Milà. Finalment, a Roma es va introduir en el cercle dels poetae novi. L’any 37 aC va publicar els seus primers poemes pastorívols a l’estil del poeta grec Teòcrit, anomenats Èglogues o Bucòliques. Això li va suposar aconseguir celebritat i entrar en el cercle literari de Mecenes. A petició d’aquest va composar les Geòrgiques, poema didàctic en quatre llibres on ensenya les regles de l’agricultura i dels seus treballs annexos. Aquest llibre li va ocupar uns 7 anys, ja que no el publica fins l’any 30 aC. El mateix August l’incita a escriure l’Eneida, la composició que el va ocupar la resta de la seva vida: deu anys.
Publius Vergilius Maro
Quan tornava d’un viatge a Grècia, que havia començat amb 52 anys per visitar els llocs on transcorre l’acció dela primera part de l’Eneida, Virgili va patir una insolació i va morir a Brindisi, el 22 de setembre del 19 aC. A la seva tomba s’hi van escriure aquestes paraules composades, segons la tradició, per ell mateix: ...cecini pascua, rura, duces
... he cantat les pastures, els camps, els guerrers.
13
Abans d’embarcar havia pregat al seu amic Vari que si li passava res cremés el manuscrit de l’Eneida, ja que alguns versos encara estaven incomplerts. Però August s’hi va oposar i va ordenar que el poema es publiqués.
14
Obra de Virgili Les obres fonamentals de Virgili són tres: Les Bucòliques, escrites del 40 al 37 aC. També anomenades Èglogues. Són 10 poemes de pastors compostos sota el model del poeta de Siracusa Teòcrit i escrits a requeriment d’Asini Pol·lió, amic seu i governador de la província Cisalpina, que van aconseguir ben aviat un èxit considerable perquè hi va deixar traslluir els seus sentiments personals i per la tendresa de les seves descripcions. La majoria de les Bucòliques estan escrites en forma de diàleg entre pastors. Cal destacar-ne la primera i la novena. A la primera el pastor Melibeu es lamenta per la pèrdua de la seva heretat confiscada, mentre que Títir (alter ego del mateix Virgili) ha pogut conservar la seva gràcies al déu August. Les Geògiques, escrites del 37 al 30 aC. Mecenes va suggerir la composició d’aquesta obra a Virgili amb la idea de fomentar el gust dels romans per l’agricultura, després d’haver viscut tantes guerres. L’Eneida, escrita del 30 al 19 aC. Va ser el mateix August qui el va animar a escriure un cant èpic romà, en el moment que Octavi havia tornat victoriós d’Àccium i les campanyes d’Orient. La llegenda d’Enees, unida a la del culte a la seva mare Venus, havia tingut una àmplia difusió a Roma, sobretot després de les Guerres Púniques. Nevi havia cantat ja els amors entre Enees i Dido. D’altra banda, Enees és el pare de Iul, origen de la gens Iúlia, d’on procedeix la família d’August. L’obra es divideix en 12 cants, seguint els models homèrics de l’Odissea en els 6 primers llibres (viatge d’Enees des de la destrucció de Troia fins a la seva arribada a Itàlia); i la Ilíada, dels sis restants, on conta la conquesta troiana del Laci fins a la mort del rei Turn rei dels rútuls. Aquest és el començament de l’Eneida, la gran epopeia nacional de Roma. Set versos que resumeixen el seu contingut: Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris Italiam fato profugus Laviniaque venit Litora, multum ille et terris iactatus et alto Vi Superum, saevae memorem Iunonis ob iram, Multa quoque et bello passus, dum conderet urbem Inferretque deos Latio, genus unde Latinum Albanique patres atque altae moenia Romae
Canto les gestes i el baró que, fugitiu per causa del destí, va arribar el primer des de les costes de Troia a Itàlia i al litoral de Lavínia, sacsejat per terra i mar per la força dels déus i la cruel ira de la rancorosa Juno; i va patir molt en la guerra fins fundar la ciutat i introduir els déus al Laci, d’on prové el llinatge llatí, els pares albans i les muralles de l’altiva Roma.
L’Eneida figura entre les obres mestres de l’antiguitat. Com que la seva intenció és glorificar el passat de Roma i, en conseqüència, el de la gens d’on procedia Octavi August, utilitza molt hàbilment el recurs de l’anticipació dels esdeveniments futurs. Per exemple, al cant VI, quan Enees, guiat per la Sibil·la, baixa als Inferns i veu les ànimes dels futurs herois: Tu regere imperio populos, Romane, memento (hae tibi erunt artes) pacisque imponere morem, parcere subiectis et debellare superbos. (vv. 851-853)
Tu, romà, recorda regir amb el teu govern els pobles (aquestes seran les teves arts) i imposar el costum de la pau, respectar els vençuts i humiliar els orgullosos
15
Argument de l’Eneida cant I
inspirats en L’Odissea
cant
Els troians són llançats per una tempesta a les costes d’Àfrica i acollits per Dido, reina de Cartago Enees relata a Dido la nit de la destrucció de Troia
II III IV V VI
VII VIII
Enees descriu la seva peregrinació de set anys per la Mediterrània, d’Orient a Occident. Amors de Dido i Enees. Mort de Dido Jocs en honor d’Anquises, pare d’Enees, a Sicília Enees baixa a l’Hades
IX X XI XII
Inspirats en La Ilíada Enees desembarca al Laci. Guerra entre troians i llatins. Catàleg de les forces llatines Enees, buscant aliats, visita el futur emplaçament de Roma i rep de la seva mare, Venus, una nova armadura Atac al campament troià. Els joves Nis i Euríal moren heroicament en una expedició nocturna Primer gran combat. Morts de Palant, Laus i Mecenci Treva i funerals per Palant. Combat de cavallerioa. Mort de Camila Batalla decisiva. Combat singular entre Enees i Turn, rei dels llatins. Mort de Turn
Virgili va gaudir d’un gran prestigi entre els seus coetanis per la mestria de la seva llengua. La seva fama s’ha perpetuat fins als nostres dies, des de l’Edat Mitjana (era lectura obligada a les escoles), al Renaixement (Dant i Petrarca li reten homenatges continuats) fins a l’actualitat.
16
La poesia lírica i Horaci El gènere de la poesia lírica La poesia lírica és la poesia destinada en principi a ser cantada (amb acompanyament de la lira, instrument que dóna el nom del gènere), i després a ser recitada davant del públic per un individu o per un grup acompanyat d’algun o alguns instruments. Eren normalment composicions breus que expressaven els sentiments d’amor o d’odi. En definitiva és una poesia de sentiments, d’emocions íntimes. Formalment era molt variada, podia estar formada per diversos esquemes mètrics (polimetria) sempre d’origen grec. A Roma és un gènere que arriba tard, al segle II aC. Si la poesia èpica és una poesia nacional, d’un país, la poesia lírica és la poesia de una sola persona, del jo íntim de l’individu. Un dels poetes que més destaquen en aquest gènere és Catul, que en els seus Carmina, una composició de 103 poemes curts (la majoria) ens explica els sentiments d’amor i d’odi a la seva estimada i odiada Lèsbia. Però el respresentant més famós de la poesia lírica llatina és Quint Horaci Flac
Vida d’Horaci Quintus Horatius Flaccus va néixer al sud d’Itàlia el 65 aC. Va estudiar a Roma (era de família rica) i després a Atenes, on es va fer amic de Brutus. Va participar en la guerra contra Marc Antoni i es va salvar fugint-ne. El 39 aC entra en el cercle de Mecenes, on coneix i fa amistat amb Virgili. Es va convertir en el poeta oficial de l’Imperi. No es va casar mai i va dedicar-se íntegrament a la seva gran passió: escriure. Fins i tot va rebutjar per això ser el secretari particular d’Octavi. Va morir als 56 anys d’edat, l’any 8 aC.
Obra d’Horaci Horaci conrea el gènere epistolar, el gènere satíric i el gènere líric. Dels dos primers cal destacar, per un cantó l’Epistula ad Pisonem, anomenat també Ars poetica, que és un recull de cartes escrites entre el 24 i el 14 aC i que tracten del cànon de la poesia. Quant al gènere satíric cal esmentar els Sermones (Converses) que són composicions en hexàmetres sobre diversos temes: la vida senzilla, l’avarícia... Però el gènere que ens ocupa, la poesia lírica, va ser tractada en dues obres:
Els Èpodes Anomenats per Horaci Iambi, perquè estan escrits en un vers grec anomenat iambe. Van ser escrits entre el 42 i el 31 aC. Amb aquestes composicions Horaci aspira a ser l’Arquíloc romà. Són disset poemes curts, de to violent i agressiu sobre temes molt diversos -en els temes encara recorden el gènere satíric-
17
:pensaments contra la guerra, atacs contra personatges públics o privats, contra enemics literaris... i finalment un conegudíssim poema de caire bucòlic que lloa la vida retirada davant les complicacions de la ciutat, el Beatus ille...
Les Odes (Carmina) La seva obra pròpiament lírica per excel·lència. Són composicions escrites entre el 30 i el 20 aC que s’agrupen en quatre llibres. Utilitza diverses estrofes de la lírica grega. En el primer llibre Horaci recolza les intencions morals d’August. Els altres poemes són d’una temàtica molt diversa:
temes polítics-nacionals, el fre de les ambicions (Aurea mediocritas), la necessitat de sotmetre els pobles bàrbars per garantir la Pax Romana la lloança a Octavi. la religió l’alegria d’un banquet la tranquilitat de la vida al camp l’amor i en definitiva el seu tema més famós i potser més contradictori amb el caràcter romà, sever i rigorós, el Carpe diem, el gaudi de la vida però d’una manera assenyada, amb calma i tranquil·litat, evitant l’ànsia de riquesa, segons els cànons de la filosofia epicúria que Horaci compartia.
En el darrer llibre de les Odes, el IV, el poeta es presenta d’una manera més personal, més íntima, com a home ja vell que ha vist passar la seva vida i lloa la poesia com a únic instrument que li pot donar la immortalitat. Si Horaci és considerat com un dels principals poetes llatins és per la seva perfecció formal i tot i que les seves Odes no van ser llegides a l’Edat Mitjana, el Renaixement el va recuperar com un artífex de poesia ens ha regalat tresors com l’Oda XI del llibre I: Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios temptaris numeros. ut melius, quicquid erit, pati, seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam, quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare Tyrrhenum: sapias, uina liques, et spatio breui spem longam reseces. dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.
No preguntis (és prohibit fer-ho) quin destí els déus ens han preparat, Leucònoe, i no consultis els horòscops babilonis. És molt millor acceptar sigui el que sigui Tant si Júpiter ens ha concedit molts hiverns com si és el darrer aquest que ara afebleix contra les roques la mar Tirrena Sigues sàvia, afegeix aigua al vi i talla la llarga esperança amb un temps curt Aprofita el dia creient tan poc com puguis en el demà
18
La poesia elegíaca i Ovidi El gènere de la poesia elegíaca La poesia elegíaca és d’origen grec. La paraula ελεγειον (elegeion) ve d’ ελεγος (elegos), que vol dir lament, cant funerari. En el seu origen i també en l’actualitat un poema elegíac és un cant de dol per la mort d’algú (per exemple la famosa “Elegía a Ramón Sijé”, de Miguel Hernández. En la literatura llatina, però això no és ben bé així. La poesia elegíaca és una poesia que ens parla de sentiments, d’emocions basades sobretot en un tema, l’amorós, i el seu principal representant en la literatura de Roma és el poeta Ovidi. Però a part del tema d’aquest gènere, el que defineix millor la poesia elegíaca és el vers que utilitza, un vers altra volta d’herència grega: el dístic elegíac (de δι (di) –στιχος (stichos): dos versos), format per un hexàmetre (6 mesures) i un pentàmetre (5 mesures). Un poema elegíac té la següent forma, fàcilment reconeixible. Hoc quoque conposui Paelignis natus aquosis, ille ego nequitiae Naso poeta meae. hoc quoque iussit Amor—procul hinc, procul este, severae! non estis teneris apta theatra modis. me legat in sponsi facie non frigida virgo, et rudis ignoto tactus amore puer; atque aliquis iuvenum quo nunc ego saucius arcu agnoscat flammae conscia signa suae, miratusque diu 'quo' dicat 'ab indice doctus conposuit casus iste poeta meos?' Ausus eram, memini, caelestia dicere bella centimanumque Gyen—et satis oris erat— cum male se Tellus ulta est, ingestaque Olympo ardua devexum Pelion Ossa tulit.
Vida d’Ovidi Publius Ovidius Naso és el representant d’una generació més jove que Virgili i Horaci amb qui comparteix el Cercle de Mecenes. Va néixer el 20 de març del 43 aC, quan els dos poetes anteriors tenien respectivament 27 i 22 anys. El seu naixement marca el llindar d’una nova època, d’una altra visió de la vida i sobretot de la poesia. Era fill de casa bona, de la classe del cavallers, i, per això, el seu destí semblava marcat ja des del bressol. Volien que fos un polític, un home de la vida pública oficial. Els seus estudis a l’escola de retòrica de Roma i el viatge d’ampliació a Grècia -una moda molt arrelada de l’època-, semblaven portar-lo per aquest camí de la política oficial. Però, el poeta, que des de molt jove se sentia atret per la poesia, capgirà el destí que hom li havia imposat, es va independitzar econòmicament, va deixar la carrera de funcionari i es va lliurar del tot a la seva passió: la poesia. Ja des dels divuit anys Ovidi recitava en públic les seves composicions, i el públic l’estimava i el contemplava. Tothom coneixia els seus poemes que en aquells primers anys eren marcadament eròtics. Fruit d’aquesta etapa primerenca és Ars Amandi (L’art d’estimar, manual de seducció amb Receptes de bellesa i uns Remeis a l’amor) Altres obres d’aquest estil són Amors (peces galants) i Heroides (cartes d’enamorades mítiques). Publius Ovidius Naso
19
El primer llibre no va plaure gens a l’emperador, perquè s’oposava del tot a les lleis de moral estricta, i, a vegades rígida, que ell havia fet promulgar. Per aquesta raó el poeta va entrar en una mena de llista negra d’aquells ciutadans que no acabaven d’agradar a l’emperador. Uns anys després a causa d’un escàndol en què, Ovidi s’hi va veure barrejat i que afecta personalment August, va rebre l’ordre de marxar desterrat a la vora del Mar Negre, al límit de les terres de l’imperi. El cop fou massa fort per a ell, l’encaixà malament, i, nou anys més tard, la mort l’ensopegà encara a l’exili (any 17 dC). A part dels seus poemes amatoris és autor també de les Metamorfosis, un recull de dues-centes cinquanta llegendes mitològiques.
Obra d’Ovidi Tot i que Ovidi conrea gèneres diversos, tota la seva està centrada en un únic tema: Eros, el déu Amor, a qui Ovidi adora d’una manera molt especial. El conjunt de la seva obra el podem dividir de la següent manera:
Poemes eròtics de joventut: o Elegíacs: Amores i Heroides o Didàctics: Ars amandi i Remedia Amoris Obres mestres de la seva maduresa: o Fasti (incomplert): relació de festes, costums i llegendes del calendari romà. Estava dedicada a August i escrita en dístics elegíacs o Metamorfosis: el gran poema èpic, en hexàmetres, ple de narracions mitològiques Poemes des de l’exili: o Elegies: Tristia, Epistulae e Ponto
L’obra d’Ovidi en gènere elegíac •
•
•
•
Amors (Amores): es tracta d’un conjunt d’elegies de tema amorços dedicades moltes d’elles a una tal Corina. Ell mateix afirma haver canviat la seva primera intenció d’escriure un poema èpic a una elegia per haver-se sentit ferit per les fletxes de Cupido. Ovidi es presenta infatigable en l’amor, tant de gaudir-lo i viure’l com de cantar-lo i fer-lo poesia, perquè segons ell és l’impuls primordial en l’ésser humà. Heroides (Heroides): són les cartes apassionades i poètiques que Ovidi atribueix, de manera inventada, a heroïnes mítiques que es dirigeixen als seus marits o amants: Penèlope a Ulisses, Dido a Enees, etc. S’hi veuen la gelosia, la tristor, l’enyor, les queixes, les acusacions, els records i les esperances que el sentiment amorós provoca en la distància. Tristes (Tristia): dotze llibres amb gairebé cent poemes de cartes poètiques personals adreçades a uns destinataris que no són anomenats per no comprometre’ls. El to és de queixa i infelicitat per la seva situació persona d’exili tan lluny de la seva Roma estimada i dels seus amics, amors i familiars. És especialment interessant per conèixer dades reals sobre la seva biografia Epistulae ex Ponto: són quatre llibres de cartes en dístics elegíacs dirigides a la seva dona i als amics més importants, demanant que intercedeixin per ell i que li sigui perdonat l’exili.
20
Una obra especial en gènere èpic, les Metamorfosis (Metamorfphoses) Tot i que s’allunya del gènere a estudiar, les Metamorfosis són l’obra més important d’Ovidi. És segurament l’obra sobra mitologia grega més important del món clàssic perquè ens explica unes 250 històries mitològiques i durant molts anys aquesta obra ha estat una veritable enciclopèdia de mitologia grega. L’originalitat principal d’aquesta obra és el vincle d’unió de totes aquestes narracions: la transformació (en grec µεταµορφοσις (metamorfosis)) del personatge principal de la història que explica en planta, animal, constel·lació... Les històries estan magistralment unides les unes amb les altres formant un tot que s’articula en dotze llibres escrits en hexàmetres, a la manera clàssica de la poesia èpica. Tot i que costa molt destacar alguna història en concret brillen en les Metamorfosis especialment tres mites: El mite d’Apol·lo i Dafne: la nimfa Dafne rebutja les relacions amb els home i no vol contacte sexual amb ningú. Es dedica a passejar pel bosc i a caçar. És filla d’un riu, Peneu, que té poders màgics. Per un altre canté el déu Apol·lo es presenta molt engreit després d’haver matat la serp Pitó i s’ufana davant el petit Cupido que la seva fletxa, amb la qual ha matat el monstre, és més important que els dards que va disparant aquí i allà el nen entremaliat. Cupido, per venjar-se, decideix clavar dues fletxes: una de punta esmolada que es clava en Apol·lo fins al moll de l’os, aquesta fletxa provoca l’amor. L’altra, de punta rodona la tira a Dafne; aquesta fa rebutjar l’amor. Apol·lo se sent molt enamorat de Dafne i la persegueix, però ella el rebutja. Corren pel bosc i finalment Dafne fa una súplica al seu pare per treure’s del damunt Apol·lo. El seu pare la converteix en arbre, el llorer (Dafne en grec). Alguns artistes posteriors han llegit aquest mite i l’han convertit en escultura, com per exemple Bernini el 1575
El mite d’Eco i Narcís: Eco és la nimfa encarregada, amb la seva habilitat a l’hora de parlar, de distreure Hera cada vegada que s’acostava a un lloc on Zeus jeia amb alguna dona. Descobert l’engany, Hera la castiga a poder pronunciar només les darreres paraules de la persona que tenia al davant. A més a més s’enamora de Narcís, un jove bellíssim que també rebutja l’amor i que finalment s’enamora de la seva imatge reflectida en el riu. Eco, perduda per l’amor que sent, es consumeix i queda convertida només en veu. Veiem l’escena en un quadre de John William Waterhouse, 1903
El mite d’Orfeu i Eurídice Orfeu perd la seva estimada Eurídice al cap de poc de casar-se per la mossegada d’una serp. La seva habilitat amb la lira i el cant –podia commoure fins i tot les pedres – i l’amor immens que sentia cap a Eurídice fa que es decideixi baixar als inferns a rescatar la seva esposa. Amb el seu cant commou Hades i Persèfone, déus del món dels morts que decideixen fer-li cas a condició que no es giri a mirar la seva esposa fins que no hagin surtit del món subterrani. Quan estan a punt de sortir de la cova, Orfeu es gira i Eurídice torna a l’Hades per sempre més. Rubens va retratar aquesta escena
21
22