Literatura llatina

Literatura llatina

Principals gèneres i autors Llengua llatina. 2n de batxillerat Ramon Boixader

Nom i cognom:

Grup:

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Índex 1. Poesia dramàtica: Plaute i Terenci............................................3 2. Oratòria: Ciceró..........................................................................9 3. Poesia èpica: Virgili...................................................................12 4. Prosa historiogràfica: Tit Livi.....................................................15 5. Poesia lírica: Horaci...................................................................22 6. Poesia elegíaca: Ovidi...............................................................24 Edició 2011-2012

2

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

1. Poesia dramàtica: Plaute i Terenci 1.1. EL TEATRE Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s.

I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los: Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.

L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.

Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample. La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mèrida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

Teatre de Sàbrata (Líbia).

3

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

1.2. LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES Les representacions que tenien lloc en el teatre competien en desavantatge amb els jocs de circ i d'amfiteatre com a espectacle programat per a alguns dels festivals religiosos anuals. N'eren els més importants, els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol·lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. A les representacions d'aquestes festivitats se n'hi afegien altres d'extraordinàries en ocasions com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats a Roma d'organitzar els espectacles. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no solament dirigia sinó que també actuava, comprava la peça al poeta.

El número d'actores o histriones era de cinc o més. Els actors professionals estaven socialment mal considerats, com a mínim durant la República, de manera que no podien ser ciutadans com ho eren a Atenes, sinó esclaus o lliberts. En època de l'Imperi, en canvi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a l'extrem que alguns membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van caure en la temptació d'actuar.

Actors preparant-se per representar un drama satíric, mosaic de la Casa del Poeta Tràgic de Pompeia, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, incongruència dissimulada per les màscares (personae) que duien, i per la indumentària, que, segons el personatge, corresponia a uns estereotips. La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) en aquelles obres amb l'acció situada a Grècia, o la túnica i toga romanes en les obres de tema romà. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (cothurnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música, escrita per un compositor diferent de l'autor. Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa un o més cantors que executaven els cantica mentre els actors feien en silenci els gestos adequats.

4

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

1.3. ELS GÈNERES TEATRALS El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC. van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.

Màscares d'una noia i un esclau, mosaic del s. II d.C., Roma, Musei Capitolini, arxiu VRoma.

1.4. LA COMÈDIA LLATINA La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.

Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Menandre, mosaic romà de Thuburbo Maius, s. II d.C., Museu del Bardo, Tunis.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges.

Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.

5

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

1.5. PLAUTE, LA RIALLADA Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col·loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals: • Aulularia (La comèdia de l'olla): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

• Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

• Miles gloriosus (El soldat fanfarró).

• Menaechmi. (Els bessons).

Escena còmica procedent de Pompeia, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

Personatges Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), 6

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

aconseguint així uns resultats molt divertits.

• • •

• •

• •

adulescens "jove": molt enamorat, babau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides). senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides). seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute.

N'hi ha de dos tipus: o l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides . o l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l'Amphitruo. uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena. meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa. uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni. parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.

1.6. TERENCI, EL SOMRIURE Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi.

Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.

Va escriure sis comèdies: • Adelphoi (Els germans), • Andria (La noia d'Andros), 7

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

• • • •

Eunuchus (L'eunuc), Hecyra (La sogra), Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix), Phormio (Formió).

8

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

2. L’oratòria i Ciceró 2.1. L'ELOQÜÈNCIA EN LA LITERATURA I LA SOCIETAT ROMANES La democràcia grega va fomentar l'art de l'eloqüència, necessari per parlar davant l'assemblea o els jurats populars. Així, ja des de finals del segle V i durant tot el segle l'oratòria grega va arribar al seu zènit amb noms com Lísias i Demòstenes.

Aristòtil va establir una classificació dels discursos segons el seu objectiu: • genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics, els panegírics, • genus deliberatiuum: té com a finalitat convèncer una assemblea, • genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.

Com els altres gèneres, la retòrica va pasar de Grècia a Roma. L'educació escolar estava adreçada a formar oradors, ja que saber parlar en públic era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals, al senat o a les assemblees.

Dels milers i milers de discursos que van pronuciar els oradors romans, avui solament resten 58 dels discursos que va escriure Ciceró i uns quants d'època imperial. Els altres oradors són coneguts per al·lusions i citacions en els tractats de retòrica del mateix Ciceró (Brutus), Quintilià i Tàcit, en gramàtics i en historiadors.

2.2. CICERÓ, ORATOR Per a Ciceró l'oratòria llatina, com a gènere literari, comença amb Cató el Censor (primera meitat del segle II a. C.), anomenat així perquè des del seu càrrec de censor vetllava per la puresa dels costums romans enfront de l'hel·lenització creixent de la societat. L'estil dels seus discursos és senzill, rude, vigorós, però poc ordenat i poc harmoniós. El mateix Cató ho resumia així: rem tene, uerba sequentur ("domina el tema, les paraules vindran tot seguit"), amb la qual cosa volia donar més importància a les idees que a la manera de dir-les. Amb Cató es perfila la figura moral de l'orador que defensa l'Estat, el uir bonus peritus dicendi ("home bo que sap parlar").

L'estructura sòlida que Cató va donar a la retòrica llatina li va permetre rebre tot seguit una forta influència grega sense perdre la seva identitat nacional. Els germans Tiberi i Gai Grac van tenir, com a mestres, rètors grecs. Primer un i després l'altre, a la segona meitat del segle II a. C., van aconseguir amb la seva eloqüència el tribunat de la plebs, des d'on van impulsar una reforma agrària a favor de les classes populars que els va portar a ser morts per la classe aristocràtica. Ells van ser els primers a adreçar-se al poble amb un estil molt diferent al que empraven al senat. Mentre que davant els senadors els seus discursos eren complicats i amb un to elevat, davant el poble, en canvi, eren clars i directes, amb un llenguatge col·loquial. La seva contribució a l'oratòra llatina va consistir, segons Ciceró, que tanmateix detestava les seves idees polítiques, a introduir-hi termes nous, presos de la filosofia grega.

9

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Les fortes convulsions polítiques del segle I a. C. van dur l'edat d'or de l'oratòria llatina. La República era amenaçada pels successius cabdills militars que buscaven imposar el seu poder personal. Els nombrosos processos implicaven membres de la classe dirigent, les lluites en el senat, el desenvolupament de la propaganda política feien de l'eloqüència una arma temible, l'única que es podia oposar a la força de les armes. Per triomfar en política ja no n'hi havia prou amb ser de bona família, ara calia també tenir cultura i talent oratori. D'aquí l'aprenentatge gairebé sistemàtic de l'ensenyament de l'oratòria per part dels joves benestants en les escoles retòriques que aleshores van proliferar a Roma i a continuació a les escoles gregues, cadascuna de les quals cultivava un estil propi, reproduït en els oradors romans que hi van estudiar.

L'estil àtic, ensenyat a Atenes, era sobri, sense èmfasi. El seu principal representant va ser Juli Cèsar.

L'estil asianista, de les escoles de l'Àsia Menor era abundant i florit. El principal orador d'aquest corrent va ser Hortensi, sovint rival de Ciceró.

L'estil rodi, propi de l'illa de Rodes, era a mig camí de la sequedat àtica i la sobreabundància asianista. Hi va pertànyer Ciceró.

Aquests són uns quants dels 58 discursos conservats de Ciceró Verrines (InVerrem) Algun temps després d'exercir la magistratura de qüestor els sicilians van acudir a ell perquè actués com a fiscal contra Verres quan aquest va deixar el càrrec de governador de Sicília i va ser acusat de corrupció, ja que, mentre va administrar l'illa, va expoliar i vexar els seus habitants. Aquest era el procés que necessitava Ciceró per fer-se famós a Roma, just quan aspirava a ser elegit edil, i per això va aplicar-se al cas amb totes les seves forces. El seu zel va donar un èxit fulminant: només amb el primer discurs i la presentació d'un nombre aclaparador de testimonis va aconseguir que Verres s'exiliés sense esperar sentència. De tota manera Ciceró va publicar, a partir del material recollit, uns altres cinc discursos contra Verres, en els quals donava detalls de tots els excessos comesos per Verres a Sicília: recaptació abusiva d'impostos, robatori d'obres d'art dels temples, tortures... Els discursos mostren un estil encara no prou madur, amb un excés d'efectes.

Catilinàries(InCatilinam) Durant el seu consolat, Catilina, candidat del partit popular que havia estat derrotat a les eleccions, va disposar-se a prendre el poder per la força amb el suport de nombrosos partidaris. Ciceró en quatre discursos davant el senat va descobrir la conjuració, va fer fugir de Roma Catilina, va aconseguir la pena de mort per als conjurats que havien restat a Roma i va desmantellar així la seva organització.

10

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Filípiques(InM.Antoniumorationes) Són els catorze discursos que Ciceró va redactar contra Antoni. El nom de Filípiques va ser donat establint un paral·lel amb les Filípiques de Demòstenes, el conjunt de discursos que aquest orador atenès va pronunciar per salvar la llibertat de Grècia davant l'amenaça de Filip II de Macedònia. Tal designació demostra que Ciceró va aconseguir igualar el seu model grec. Arreu d'aquests discursos són presents els temes filosòfics més tractats per Ciceró. L'íntima aliança aconseguida entre retòrica i filosofia fan de les Filípiques l'obra mestra de l'eloqüència de Ciceró.

2.3. TRACTATS DE RETÒRICA De l'orador (De oratore) Ciceró atribueix el seu èxit al treball i a la cultura general que ha adquirit, que l'han dut a un nou estil en oratòria. En treu, doncs, la conclusió que, prèviament a l'especialització, l'oratòria necessita el coneixement de gairebé totes les ciències humanes: la literatura, la història, el dret i sobretot la filosofia. Aquesta darrera ensenya a reflexionar sobre l'argumentació i a estudiar els diferents tipus de causes i de proves. Ciceró defineix l'oratòria com l'art de parlar bellament i abundantment i exposa la doctrina per confegir un discurs: 1) En primer lloc descriu les quatre parts bàsiques en què ha d'ordenar-se un discurs: - exordium: inici, - narratio: exposició de la causa, - confirmatio: argumentació per sostenir les idees defensades, - peroratio: final.

2) També explica les cinc operacions que cal realitzar per esciure i pronunciar un discurs: - inuentio: buscar les idees que es diran, - dispositio: posar-les en ordre, - elocutio: triar els mots per exposar les idees, amb l'ornament i les figures necessàries, - actio: representar el discurs amb gestos i dicció, - memoria: memoritzar el discurs.

3) Els mitjans per persuadir els oients són: - probare: convèncer pel raonament, - mouere: commoure per aconseguir l'adhesió subjectiva, - delectare: agradar per la bellesa del discurs.

Brutus Està escrit en forma de diàleg entre Brutus, Àtic i Ciceró. Partint de la mort d'Hortensi narra la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins a la seva culminació en el mateix Ciceró. Ja s'hi deplora la manca de la llibertat necessària per a l'eloqüència causada pel règim de Cèsar.

L'orador (Orator) En aquesta obra Ciceró reprèn la seva idea que, enfront de la nuesa estilística dels aticistes com pretenia ser Brutus, l'orador ideal ha de dominar els tres estils, el senzill, el moderat i l'opulent, per aplicar el que convingui a cada ocasió.

11

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

3. La poesia èpica: Virgili Un poema èpica és un poema llarg, format de milers de versos, que ens parla de les proeses i les aventures dels herois i personatges mitològics d’una edat molt llunyana, sense temps visible. La poesia èpica llatina, com sovint passa, es basa en la poesia grega, sobretot en els referents homèrics, la Ilíada i l’Odissea, que ens expliquen el cicle troià i la tornada d’Ulisses a casa. El vers que s’utilitza en aquests poemes és l’hexàmetre, un vers format per sis parts (o peus). Homer serà el model que seguiran els autors llatins.

3.1. EL SEGLE D’OR DE LA LITERATURA LLATINA Es denomina època augusta o daurada el període comprès entre la mort de Ciceró (43 aC) i la d’August (14 dC). Els romans, cansats com estaven de les guerres civils interminables, van poder gaudir de la pau d’August, qui va ser el primer a alliberar Roma del clima d’incertesa que les diverses faccions mantenien. Això va afavorir també la transformació de la literatura. Un dels amics d’August va ser Mecenes, ric defensor de les arts, i entre els protegits de Mecenes s’hi van comptar Virgili i Horaci.

Aquests dos poetes i l’historiador Tit Livi van produir obres destinades a infondre als romans l’antiga moralitat i a imbuir-los d’orgull patriòtic.

3.2 PVBLIVS VERGILIVS MARO Publius Vergilius Maro va néixer en un poble a prop de Màntua l’any 70 aC, durant el primer consolat de Pompeu i Cras. Als dotze anys els seus pares el van enviar a Cremona per cursar els estudis de gramàtica. Després de vestir la toga viril, estudià retòrica i filosofia a Milà. Finalment, a Roma es va introduir en el cercle dels poetae novi. L’any 37 aC va publicar els seus primers poemes pastorívols a l’estil del poeta grec Teòcrit, anomenats Èglogues o Bucòliques. Això li va suposar aconseguir celebritat i entrar en el cercle literari de Mecenes.

A petició d’aquest va composar les Geòrgiques, poema didàctic en quatre llibres on ensenya les regles de l’agricultura i dels seus treballs annexos.

Aquest llibre li va ocupar uns 7 anys, ja que no el publica fins l’any 30 aC. El mateix August l’incita a escriure l’Eneida, la composició que el va ocupar la resta de la seva vida: deu anys.

Publius Vergilius Maro

Quan tornava d’un viatge a Grècia, que havia començat amb 52 anys per visitar els llocs on transcorre l’acció dela primera part de l’Eneida, Virgili va patir una insolació i va morir a Brindisi, el 22 de setembre del 19 aC. A la seva tomba s’hi van escriure aquestes paraules composades, segons la tradició, per ell mateix: ...cecini pascua, rura, duces

... he cantat les pastures, els camps, els guerrers.

12

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Abans d’embarcar havia pregat al seu amic Vari que si li passava res cremés el manuscrit de l’Eneida, ja que alguns versos encara estaven incomplerts. Però August s’hi va oposar i va ordenar que el poema es publiqués.

3.3. OBRA DE VIRGILI Les obres fonamentals de Virgili són tres: Les Bucòliques, escrites del 40 al 37 aC. També anomenades Èglogues.

Són 10 poemes de pastors compostos sota el model del poeta de Siracusa Teòcrit i escrits a requeriment d’Asini Pol·lió, amic seu i governador de la província Cisalpina, que van aconseguir ben aviat un èxit considerable perquè hi va deixar traslluir els seus sentiments personals i per la tendresa de les seves descripcions. La majoria de les Bucòliques estan escrites en forma de diàleg entre pastors. Cal destacar-ne la primera i la novena. A la primera el pastor Melibeu es lamenta per la pèrdua de la seva heretat confiscada, mentre que Títir (alter ego del mateix Virgili) ha pogut conservar la seva gràcies al déu August.

Les Geògiques, escrites del 37 al 30 aC. Mecenes va suggerir la composició d’aquesta obra a Virgili amb la idea de fomentar el gust dels romans per l’agricultura, després d’haver viscut tantes guerres.

L’Eneida va ser escrita del 30 al 19 aC. Va ser el mateix August qui el va animar a escriure un cant èpic romà, en el moment que Octavi havia tornat victoriós d’Àccium i les campanyes d’Orient. La llegenda d’Enees, unida a la del culte a la seva mare Venus, havia tingut una àmplia difusió a Roma, sobretot després de les Guerres Púniques. Nevi havia cantat ja els amors entre Enees i Dido. D’altra banda, Enees és el pare de Iul, origen de la gens Iúlia, d’on procedeix la família d’August. L’obra es divideix en 12 cants, seguint els models homèrics de l’Odissea en els 6 primers llibres (viatge d’Enees des de la destrucció de Troia fins a la seva arribada a Itàlia); i la Ilíada, dels sis restants, on conta la conquesta troiana del Laci fins a la mort del rei Turn rei dels rútuls. Aquest és el començament de l’Eneida, la gran epopeia nacional de Roma. Set versos que resumeixen el seu contingut: Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris Italiam fato profugus Laviniaque venit Litora, multum ille et terris iactatus et alto Vi Superum, saevae memorem Iunonis ob iram, Multa quoque et bello passus, dum conderet urbem Inferretque deos Latio, genus unde Latinum Albanique patres atque altae moenia Romae

Canto les gestes i el baró que, fugitiu per causa del destí, va arribar el primer des de les costes de Troia a Itàlia i al litoral de Lavínia, sacsejat per terra i mar per la força dels déus i la cruel ira de la rancorosa Juno; i va patir molt en la guerra fins fundar la ciutat i introduir els déus al Laci, d’on prové el llinatge llatí, els pares albans i les muralles de l’altiva Roma.

L’Eneida figura entre les obres mestres de l’antiguitat. Com que la seva intenció és glorificar el passat de Roma i, en conseqüència, el de la gens d’on procedia Octavi August, utilitza molt hàbilment el recurs de l’anticipació dels esdeveniments futurs. Per exemple, al cant VI, quan Enees, guiat per la Sibil·la, baixa als Inferns i veu les ànimes dels futurs herois: Tu regere imperio populos, Romane, memento (hae tibi erunt artes) pacisque imponere morem, parcere subiectis et debellare superbos. (vv. 851-853)

Tu, romà, recorda regir amb el teu govern els pobles (aquestes seran les teves arts) i imposar el costum de la pau, respectar els vençuts i humiliar els orgullosos

13

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

3.4. ARGUMENT cant

I

inspirats en L’Odissea Els troians són llançats per una tempesta a les costes d’Àfrica i acollits per Dido, reina de Cartago Enees relata a Dido la nit de la destrucció de Troia

II

III

IV

V

cant

VII

VIII

Enees descriu la seva peregrinació de set anys per la Mediterrània, d’Orient a Occident.

Amors de Dido i Enees.

Mort de Dido Jocs en d’Anquises, d’Enees, a Sicília

honor pare

IX

X

XI

Enees baixa a l’Hades VI

XII

Inspirats en La Ilíada Enees desembarca al Laci. Guerra entre troians i llatins. Catàleg de les forces llatines Enees, buscant aliats, visita el futur emplaçament de Roma i rep de la seva mare, Venus, una nova armadura Atac al campament troià.

Els joves Nis i Euríal moren heroicament en una expedició nocturna Primer gran combat.

Morts de Palant, Laus i Mecenci Treva i funerals per Palant.

Combat de cavallerioa.

Mort de Camila Batalla decisiva. Combat singular entre Enees i Turn, rei dels llatins. Mort de Turn

Virgili va gaudir d’un gran prestigi entre els seus coetanis per la mestria de la seva llengua. La seva fama s’ha perpetuat fins als nostres dies, des de l’Edat Mitjana (era lectura obligada a les escoles), al Renaixement (Dant i Petrarca li reten homenatges continuats) fins a l’actualitat.

14

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

4. La historiografia i Tit Livi (i d’altres) 4.1. EL GÈNERE HISTORIOGRÀFIC A ROMA En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari. L'historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els autors anteriors. El seu criteri és la versemblança. L'interès que els historiadors antic tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D'aquí l'abundant presència de discursos i episodis dramàtics.

Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels Relleu, Musée du Louvre herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l'actualitat.

Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest gènere amb Heròdot i Tucídides.

A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència. Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats (pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic. No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que narren i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments.

4.2. ELS ORÍGENS DE LA HISTORIOGRAFIA ROMANA La historiografia romana va néixer a finals del s. III a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago, els romans prenen conciència que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis, sobretot els grecs. És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors sovint consignen els esdeveniments any 15

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales, d’ annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes.

Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 a. C.), orador i el primer autor que va escriure historiografia en llatí. Al cap de tota una vida en els primers rengles de la política va redactar, amb el títol de Orígens (Origines), una obra que comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques, des dels mites fundacionals (Enees) fins a les guerres púniques, en les quals havia participat ell mateix. L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: malgrat que tenia un bon coneixement de la cultura grega i que a la seva obra és evident la influència de la literatura grega, era un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven el grec. L'estil de Cató és directe, però aconsegueix força expressivitat gràcies al recurs de figures retòriques. En els Orígens el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració, en la qual les grans gestes, encara que siguin individuals, resten anònimes. Cató ja és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.

Retrat pretesament de Cató.

Després de Cató els annalistes i historiografia continuen escrivint en llatí, però fins al s. I a. C. no va sorgir una historiografia de gran volada. Les obres històriques de tot aquest primer període van ser aprofitades com a font pels historiadors posteriors però s'han perdut, excepte alguns fragments de Cató.

4.3 JULI CÈSAR L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:

Juli Cèsar, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols

16

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya.

Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica.

Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat.

No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables.

Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.

4.4. CORNELI NEPOT Corneli Nepot va viure aproximadament entre el 100 i el 25 aC. Nascut al nord de l'actual Itàlia, es va traslladar aviat a Roma, on es va dedicar només a les lletres, especialment a estudis d'erudició històrica, sense entrar en política. La seva obra principal és Homes il·lustres (De uiris illustribus), setze llibres de breus biografies dels grans homes de l'antiguitat, reunits per especialitats: generals, poetes, filòsofs, etc. Cadascuna d'aquestes categories es dividia en dos llibres, un per als romans i l'altre per als estrangers, la gran majoria dels quals grecs. D'aquesta obra solament resten 22 biografies de cabdills estrangers i dos d'historiadors romans. La finalitat de Nepot és proporcionar un manual que contribueixi a donar una educació moral posant els diferents personatges com a bons i mals exemples alhora que entreté amb nombroses anècdotes. El resultat és mediocre, tant per la informació que aporta com pel seu estil gris i rudimentari.

4.5. SAL·LUSTI Gai Sal·lusti Crisp (87-35 a. C.) va néixer a Amitern, a la Itàlia central dins una família plebea però benestant. Fidel partidari de Cèsar, va fer una destacada carrera política com a homo nouus arrenglerat entre els populares. Es va enriquir immensament exercint sense gaire escrúpols el càrrec de governador de la província d'Àfrica. Quan 17

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

va tornar es va fer construir una luxosa mansió amb extensos jardins on, després de la mort de Cèsar, es va retirar de la política per dedicar els deu últims anys de la seva vida a la historiografia.

Les tres obres històriques que va escriure tractaven del passat recent de Roma, dues monografies i una de caire general: • Conjuració de Catilina (De coniuratione Catilinae): dins les acarnissades lluites socipolítiques del s. I a. C. s'emmarca la narració que Sal·lusti fa de la conjuració de l'any 63 a. C. Hi descriu la degradació moral de Roma i a continuació el personatge de Catilina, presentat com el revers negatiu del que ha de ser un ciudadà romà. Narra com Catilina, després de ser dos cops derrotada la seva candidatura al consolat, planeja prendre el poder per la força.

La conxorxa és descoberta i Catilina fuig a Etrúria per trobar-se amb l'exèrcit que ha reunit. Mentrestant els seus partidaris a Roma són arrestats i jutjats pel senat, que a continuació delibera quina pena se'ls ha d'aplicar: la mort, defensada per Cató i Ciceró -en les seves Catilinàries-, o la presó, segons proposa Cèsar. Finalment els conjurats són estrangulats aquell mateix dia i l'exèrcit dels revoltats és vençut en una batalla en què mor heroicament Catilina.

• Guerra de Jugurta (De bello Iuguthino): en el context de la guerra contra Jugurta, que havia ursurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del s. II a. C.), Sal·lusti descriu l'enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del govern, i defensa l'ascensió al poder d'altres classes socials, encarnades per Màrius, el general que va vèncer Jugurta. Respecte a l'anterior aquesta obra guanya en documentació, en profunditat de l'anàlisi social i en imparcialitat.

• Històries (Historiae): era una crònica general de la història contemporània de Roma durant els anys 78-67 a. C. Inacabada per la mort de l'autor, solament en queden uns fragments.

Com altres escriptors interessats en descobrir el passat, Sal·lusti posa en evidència la decadència moral de Roma, però el seu principal mèrit és cercar les causes objectives d'aquest mal, no pas a nivell dels individus sinó a escala general, de l'evolució dels mores o conductes col·lectives.

Sal·lusti suposa un avenç considerable en les tècniques literàries: la narració no segueix un estricte ordre cronològic sinó que adquireix més vivacitat per mitjà de salts enrera i digressions o amb la selecció dels episodis més interessants. Però el punt més alt de la seva mestria es troba en el tractament dramàtic dels personatges i de l'acció i en la profunditat psicològica dels seus protagonistes, caracteritzats tant pels retrats que en fa com pels discursos que els fa pronunciar. La seva concepció de la història i el seu estil tenen una forta influència de l'historiador grec Tucídides. Tres són els trets principals de l'estil que Sal·lusti crea per diferenciar-se de la prosa dominant de Ciceró: la brevetat, és a dir, expressar molt amb poques paraules, l'ús de paraules i girs arcaics, l’asimetria en la construcció de la frase.

Des del punt de vista de la veritat històrica dels successos que narra, Sal·lusti es deixa endur sovint per simpaties polítiques i per idees preconcebudes sobre el passat -com la creença que l'origen de tots els mals és la corrupció de la noblesa romana-, cosa que el du a cometre errors, descuits i alguna deformació, sobretot a la Conjuració de Catilina, que relata fets més propers a la pròpia activitat política pretèrita. Tanmateix ni això ni el contrast entre l'actuació poc honesta durant la seva vida pública i el discurs moralitzador dels seus escrits històrics no han d'entelar la realitat que Sal·lusti és el primer veritable historiador de gran talla.

18

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

4.6. TIT LIVI Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra: Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma.

Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.

No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.

Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.

4.7. TÀCIT El poder absolut instaurat a Roma després de la República va tenir com a conseqüència una progressiva pèrdua de la llibertat d'expressió. Als qui, malgrat això, volien dedicar-se a la història se'ls oferien tres camins: La majoria dels historiadors van seguir el camí més fàcil: evitar conflictes amb el règim escrivint obres que afalaguessin els emperadors i que defugissin qualsevol crítica del sistema o de la política dels governants..

Alguns historiadors es van enfrontar directament amb el règim imperial a través d'una defensa descoberta de la República. Així, l'obra de Cremuci Cord va ser cremada i ell mateix obligat a suïcidar-se per l'emperador Tiberi.

19

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Altres van intentar buscar mitjans per dir la veritat però amb prudència, sense posar en perill la seva obra ni la pròpia vida. Aquest és el cas de Tàcit.

4.7. TÀCIT No se sap ni on va néixer ni les dates exactes del naixement ni de la mort de Corneli Tàcit. A partir de diversos indicis es pot calcular que va viure aproximadament entre el 55 i el 120 d. C. De família noble, va estudiar retòrica a Roma i va esdevenir un orador brillant i famós. Al llarg de la seva vida va ocupar diversos altes magistratures sota diferents emperadors, des de Vespasià fins a Trajà. Va publicar les seves obres durant els regnats de Nerva i Trajà, un període de més gran llibertat d'expressió que en el precedent règim de Domicià. La seva primera obra va ser probablement el Diàleg dels oradors (Dialogus de oratoribus), amb la qual s'acomiada de l'oratòria: exposa que aquest gènere ha caigut en decadència per la falta de llibertat política en l'Imperi i addueix indirectament aquesta raó per abandonar-la i dedicar-se a la historiografia. Les seves obres històriques són, per ordre en què van ser escrites: dues monografies: • Agrícola (De uita Iulii Agricolae): és alhora una biografia i un elogi fúnebre del seu sogre Agrícola, cèlebre general i governador de Britànnia, descrit com un romà a l'antiga en un temps moralment decadent. La vida d'Agrícola permet tractar qüestions importants de l'època de l'Imperi com ara de quina manera un polític amb una alta responsabilitat pot mantenir-se honest sota un príncep tan depravat com Domicià -justificant-se així alhora el mateix Tàcit, que es va trobar en igual situació- o l'imperialisme romà sobre els altres pobles, en aquest cas els britànnics.

• Germània (De origine ac situ Germanorum): en aquest tractat etnogràfic Tàcit s'esforça per comprendre els pobles germànics, un dels principals enemics dels romans, i de fer entendre als romans els seus costums, institucions i creences adaptant-los si cal a conceptes romans. La intenció de Tàcit és fer un paral·lel entre la manera de ser dels germànics i la dels romans antics per contraposar totes dues amb el present decadent de la Roma contemporània.

Una altra possible finalitat hauria pogut ser advertir Trajà de l'amenaça que constituïen els germànics.

I per altra banda dues obres generals que abracen la major part de l'Imperi, desenvolupant la narració any per any: • Històries (Historiae): Tàcit va començar amb el període que havia viscut: anaven des del 69 d. C. fins a la mort de Domicià (96 d. C.). Dels catorze llibres que devien ser originàriament, se'n conserven tan sols del primer al cinquè.

• Annals (Annales): comprenien probablement setze llibres, que comprenien des de la mort d'August (14 d. C.) fins a la de Neró (68 d. C.), dels quals resten només els grups I-IV i XII-XV, així com parts dels llibres V, VI, XI i XVI. En aquestes obres Tàcit es concentra en el que passa a Roma, sobretot en les accions i la personalitat dels emperadors i les intrigues de la cort, tot deixant en un segon pla els sucessos de les províncies i les guerres frontereres.

El propòsit declarat de Tàcit és el de desenvolupar els fets objectivament, sense odi ni imparcialitat (sine ira et studio). Tot i així, l'exposició es veu condicionada per la seva pròpia ideologia: l'admiració per les llibertats republicanes el du a exagerar les misèries del seu temps. El seu objectiu és jutjar l'imperi com a sistema polític, i el resultat d'aquest judici no és altre que el rebuig, malgrat que alhora ha de reconèixer a desgrat seu que és inevitable. Com és natural les circumstàncies no li permeten 20

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

expressar-ho manifestament sinó que Tàcit influeix en els lectors de manera indirecta per mitjà de la selecció i la presentació dels fets, insinuacions, contrastos, etc.

Tàcit contempla la història com una successió d'esdeveniments impulsats per unes forces superiors com el destí o la fortuna. D'aquí la seva concepció pessimista de la vida. També és pessimista sobre el comportament humà: les multituds li provoquen por i menyspreu, mentre que en general veu immorals, egoistes i hipòcrites les classes dirigents, els emperadors inclosos.

El màxim talent de Tàcit s'evidencia en l'anàlisi piscològica tant de les persones individuals com de les masses. Es preocupa poc pels afers administratius i molt per les motivacions psicològiques d'unes quantes personalitats destacades. Blasma però alhora el fascinen la truculència i les misèries de la cort, on les dones com Lívia, esposa d'August, o Agripina exerceixen el poder a través dels homes que governen i que dominen gràcies a les intrigues, als adulteris i fins als incestos. D'altra banda arriba a impressionar amb la narració dels fets pel patetisme i l'efecte tràgic que els sap conferir.

4.8. SUETONI Gai Suetoni Tranquil (aproximadament 70-125 d. C.) va ser secretari i bibliotecari del palau imperial i gràcies a això va poder accedir als arxius imperials per documentarse. No és un veritable historiador sinó més aviat un erudit, ja que la seva obra enciclopèdica abraça gran varietat de branques del saber. Tanmateix només han arribat a l'actualitat dues sèries de biografies: La secció de gramàtics i oradors del vast tractat Homes il·lustres (De uiris illustribus), en el qual havia agrupat per gèneres biografies d'homes de lletres.

Les Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), una col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors des d'August fins a Domicià. Malgrat que el camp que tracta és el propi de la història, Suetoni no actua com a historiador sinó que es limita a recollir dades, curiositats i xafarderies sobre els emperadors: descripció física, tics, anècdotes i intimitats. Quant al seu estil, escriu amb correcció però sense art.

21

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

5 La poesia lírica i Horaci El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar de la lira-, almenys en el món grec. S'han assajat diverses definicions per a la lírica antiga, de manera que a partir de cada definició varien els límits que se li atribueixen.

Tant la lírica grega com la llatina es poden definir com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir.

Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral originalment itàlica, de la qual, tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa textualment té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I a.C. amb Catul i els poetes neotèrics.

Per comoditat en aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o la didàctica), malgrat que de fet es poden distingir diversos gèneres més específics.

L'epigrama sovint comparteix temes amb la lírica, tot i que el seu origen és ben diferent: l'epigrama era en un principi una composició inscrita en la pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat per l'ús habitual del dístic elegíac, per la brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En sentit ampli els epigrames són poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys intenció humorística i en general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els primers epigrames llatins conservats són els de Catul.

5.1. HORACI, EL POETA TRANQUIL Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d'una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls: •

•

•

Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l'atac virulent. S'hi compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.

Epodes (Epodes) : recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.

Odes (Carmina) : aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Aconseguit ja el suport de Mecenes i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot Safo, Alceu i Anacreont. Els 22

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats: • odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir.

• odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).

• odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

• Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries.

La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.

El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la ironia. En general resulta fred, sobretot en les odes d'amor. Si Horaci és considerat com un dels principals poetes llatins és per la seva perfecció formal i tot i que les seves Odes no van ser llegides a l’Edat Mitjana, el Renaixement el va recuperar com un artífex de poesia ens ha regalat tresors com l’Oda XI del llibre I: Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios temptaris numeros. ut melius, quicquid erit, pati, seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam, quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare Tyrrhenum: sapias, uina liques, et spatio breui spem longam reseces. dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

23

No preguntis (és prohibit fer-ho) quin destí els déus ens han preparat, Leucònoe, i no consultis els horòscops babilonis. És molt millor acceptar sigui el que sigui Tant si Júpiter ens ha concedit molts hiverns com si és el darrer aquest que ara afebleix contra les roques la mar Tirrena Sigues sàvia, afegeix aigua al vi i talla la llarga esperança amb un temps curt Aprofita el dia creient tan poc com puguis en el demà

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

6. La poesia elegíaca i Ovidi En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs d'un tema qualsevol. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi. Ovidi estén l'elegia a nous temes i amb les seves últimes elegies, escrites en l'exili, sorgeix l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere

4.1. OVIDI ENAMORAT: POESIA ELEGÍACA D’AMOR Ovidi serà el darrer gran representant de l'elegia. N'ampliarà l'ús a diversos temes .

Amors (Amores) La va escriure quan encara era molt jove. El tema de gairebé totes les 51 elegies que la componen és l'amor, tant en el seu vessant noble com en el sensual. Aquesta seva primera obra ja traspua el gust per les aventures i conquestes amoroses i retrata una Roma, ja en el cim del seu poder, plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi són especialment perceptibles les influències de Catul, Tibul i Properci.

Heroides (Heroides) Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de quinze poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. No tenen cap model grec ni llatí, tot i que els temes són extrets fonamentalment de l'èpica i la tragèdia gregues, per exemple n'hi ha una de Penèlope a Ulisses. Una excepció és l'epístola de Dido a Eneas, inspirada en l'Eneida, si bé en dóna una visió contrària a la de Virgili: segons Ovidi, que no creu en la missió d'Eneas, aquest no hauria d'haver abandonat Dido. En totes elles el poeta demostra un profund coneixement de la psicologia de les dones. La segona sèrie, escrita uns anys més tard, són tres parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix en la carta d'un home i la resposta d'una dona, per exemple Paris i Hèlena.

4.2. OVIDI DESTERRAT: POESIA ELEGÍACA D'EXILI L'obra que Ovidi va compondre a Tomis durant l'exili a què el va condemnar August consisteix fonamentalment en dos reculls d’elegies, les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto), 5 llibres (50 elegies) i 4 llibres (46) respectivament. Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinataris, entre els quals la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors a l’emperador. En les elegies d’exili els temes són recurrents: la queixa desesperada per la seva situació, la demanda per intercedir a favor seu davant el príncep, la súplica pel perdó fins a rebaixar-se a l’adulació i l’enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. És una poesia que neix del dolor i, per aquest 24

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

motiu, resulta més sincera i profunda que l’anterior. El que pretén Ovidi amb aquestes cartes és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure l’opinió pública perquè August li aixequi el càstig.

4.3. OVIDI MESTRE D'AMOR: POESIA DIDÀCTICA AMOROSA Ovidi va escriure alguns poemes de tema eròtic que parodiaven la poesia didàctica.

Art amatòria (Ars amatoria) En aquesta obra, coneguda també per Art d’estimar, Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l’objectiu de la unió carnal extramatrimonial. L’Art amatòria té tres llibres. Els dos primers van adreçats als homes, mentre que el tercer es dirigeix a les dones: El llibre I explica on és possible trobar les dones -els llocs públics, sobretot en els espectacles- i els recursos per conquistar-les: cartes, regals, l’elegància, la galanteria, les promeses, els mitjans de pressió psicològica com llàgrimes, petons...

El llibre II ensenya la manera de conservar l’amant. Les instruccions són: ser afectuós, agradable i complaent, fer compliments i regals -i especifica quina mena de regals-, dissimular les infidelitats tant les pròpies com les de l’amiga, provocar gelosia de vegades, ser discret, i aconseguir que el plaer sexual sigui compartit.

El llibre III dóna consells a les dones sobre els mitjans per embellir-se, la instrucció que han de tenir (poesia, dansa, música), les armes psicològiques (rialla, plaer), la conducta envers l’amant, com eludir la vigilància del marit o del guardià.

En l’Art amatòria Ovidi mostra humor en les observacions psicològiques i erudició en els exemples dels amors mitològics. És destacable el reconeixement implícit per a la dona de drets que la tradició li negava: al plaer, a la cultura, a la llibertat.

Amb tot cal dir que les dones que apareixen als poemes d’Ovidi i dels altres elegíacs són cortesanes, noies de classe inferior i aristòcrates vídues o divorciades. La matrona o dona casada de classe alta rarament és objecte de les atencions dels poetes. L’Art amatòria va tenir un gran èxit de públic, però el seu caràcter amoral, palès en el fet que solament parla d’amors il·legítims, va topar amb molts interessos: la reforma moral, per mitjà de lleis i propaganda a favor del matrimoni, amb la qual August pretenia lluitar contra el relaxament dels costums que imperava a Roma, la classe dirigent de Roma, que hi veia reflectits els seus vicis i immoralitats.

Remeis d’amor (Remedia amoris) Ovidi va escriure aquesta obra justament per esborrar la mala impressió causada per l'Art amatòria: hi explica com no deixar-se seduir i com alliberar-se de l'amor, per exemple concentrant-se en els defectes de l'estimada o procurant trobar-la just després de llevar-se, sense maquillatge i desarreglada. De fonts epicúries i estoiques prové la idea, present en aquesta obra, que l'amor és una forma de demència. Així els Remeis d'amor es presenten com una guia espiritual per a una vida més sana i racional. De tota manera, com que manté el mateix to enjogassat no li serveix per disculpar-se de l'Art amatòria.

Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae) És un receptari de cosmètics del qual es conserven uns cent versos.

25

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

4.4. OVIDI I ROMA: POESIA DIDÀCTICA PATRIÒTICA

Fastos (Fasti) El pla d'aquest poema d'Ovidi -4.772 versos en sis llibres- era descriure dia a dia les festivitat calendari romà i explicar-ne els orígens. Consisteix en una combinació d'erudició hel·lenístic temes de la història romana i d'al·lusions propagandístiques del govern d'August. És l'únic po celebrar la Roma d'August i adular el príncep i la seva família. Tanmateix resulta frívola i mas per tenir una intenció patriòtica. Per altra banda solament va arribar a completar la part corresp l'exili va interrompre'n la realitació.

4.5.LES METAMORFOSIS Les Metamorfosis (Metamorphosis) d'Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne.

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l'epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io té molts elements de comicitat.

Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament...

26

Principals autors i gèneres de la literatura llatina

Combat entre Perseu i Fineu, Pablo Ruiz Picasso, il·lustració d'una edició francesa de les Metamorfosis d'Ovidi (1931).

L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina.

Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites greco-romans, puix que permetia el coneixement de la mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seves faules mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini, músics...

La metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí (1937), Tate Gallery, Londres.

27