Abril / Maig 2013

ISSN 1695 - 9396

Num. 190 · Abril / Maig 2013 · Preu 4,50 €

Cartografia de noves poètiques Isidre Manils L’Aplec Modernista Vallesà Abril / Maig 2013 · Quadern 1

2 Quadern 路 Abril / Maig 2013

SUMARI 02 |

Carta de l’editor

03 |

IDEES

Quadern · Nº 190 · Abril / Maig 2013

31 |

Barcelona i l’art d’acció Joan Casellas 07|

11|

14 |

En viu / Per a què serveix, políticament, un artista?

Oscar Abril Ascaso

33|

Versos joves entre llavis per no naufragar Jordi López

ARTS

zona_zero / Àlbum dels Arbres estratègics de Catalunya Albert Gusi

Arquitectures de la dignitat / Misteri sense misteri Viuda De (Oriol Ocaña i Guillem Celada)

37 |

Sota l’ombra d’Isidre Manils Jesús Clarà

DOSSIER

41 |

Isidre Manils Conversa amb Maia Creus

46 |

La acción ligada a la polis Pilar Ceneri, Laura Fernández y Ainitze Korta

47 |

Cinema bis / Bones dosis de sang i fetge al Festival de Cinema de Terror de Sabadell Xavier Gordi

Cartografia de noves poètiques Coordinat per David Madueño Sentís 17 |

Sabadell i la poesia (I) / 1987 Sergi Gros

18 |

Infografia / Noves poètiques Oriol Ocaña

20 |

De l’or al silici: la nova poesia catalana Lluís Calvo

49 |

Música / Soroll de fàbrica Ricard Oliva Frago

23 |

Sabadell i la poesia (II) / No a la Vall d’Auden Víctor Mañosa

52 |

Música / L’Aplec Modernista Vallesà Carles Belda

24 |

Amateurs Joan Todó

26 |

Sabadell i la poesia (III) / Passa de vegades Sònia Moll Gamboa

27 |

Noves veus a LaBreu Marc Romera

29 |

Poesia a la xarxa Daniel Ruiz-Trillo

30 |

Sabadell i la poesia (i IV) / La ciutat com a gènesi Toni Quero

56 |

LLETRES L’espai de la paraula Cèlia Nolla I Yeste

58 |

Crítica de poesia / Ampliació del camp de batalla David Madueño Sentís

59 |

Crítica de narrativa / El nord literari David Madueño Sentís

60 |

Creació / Sílvia Melgarejo

62|

Papers de Versàlia

Carta de l’editor

Durant un any, des del mes d’abril del 2012, he exercit la tasca de director d’aquesta publicació en la seva novíssima etapa i he intentat, juntament amb els companys del consell de redacció, donar forma a les idees contingudes en el manifest Quadern, un espai de trobada, que publicàvem en aquell número. Crec que entre tots plegats hem aconseguit posar en marxa el projecte. Ara cal consolidar-lo i fer-lo més gran. És hora, doncs, que retorni a la meva funció d’editor, que és la que em pertoca, i de posar al capdavant de la revista una persona que pugui encarar amb eficàcia els nous reptes i horitzons.

Em complau presentar-vos la Maria de Vallibana Serrano i Badia com a nova directora de Quadern. És una especialista pel que fa a portar a terme projectes culturals i té una sòlida formació i una

àmplia experiència. Juntament amb les persones que ha escollit per formar el consell de redacció, representa un relleu generacional i una nova manera de practicar i d’interpretar el fet cultural. Li desitjo molts anys d’èxits, avui que la revista en compleix trentacinc. Des de la fundació procurarem que no li faltin ni els mitjans ni el suport.

Manuel Costa Fernández President de la Fundació Ars

Fundat el 1978 per Joan Cuscó i Aymamí Premi Tasis-Torrent de la Diputació de Barcelona EDITOR Manuel Costa Fernández DIRECTORA Maria de Vallibana Serrano

EDICIÓ Fundació Ars Migdia, 18 · Tel. 937 259 427 · 08201 Sabadell info@fundacioars.org — www.fundacioars.org

CONSELL DE REDACCIÓ Isabel Andrés, Guillem Celada, Pol Costa, Maia Creus, Àlex Hinojo, David Madueño, Oriol Ocaña.

IMPRESSIÓ Ingrasa, S.L. · Rubí

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Oscar Abril Ascaso, Carles Belda, Lluís Calvo, Joan Casellas, Pilar Ceneri, Jesús Clarà, Laura Fernández, Xavier Gordi, Sergi Gros, Ainitze Korta, Jordi López, Víctor Mañosa, Sílvia Melgarejo, Sònia Moll Gamboa, Cèlia Nolla i Yeste, Ricard Oliva Frago, Toni Quero, Marc Romera, Daniel Ruiz-Trillo, Joan Todó i Viuda De.

PUBLICITAT Gràfic Set, PCI, S.L. Cabanyes, 8 Tel. 937 120 520 · Fax 937 120 579 · 08203 Sabadell quadern@graficset.com

Albert Gusi, Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil per zona_zero DISSENY Guillem Celada CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA A. Pineda Els textos signats reflecteixen l’opinió personal dels autors respectius.

Quadern de les idees, les arts i les lletres és una marca registrada de la Fundació Ars. Amb el suport de

4 Quadern · Abril / Maig 2013

Publicació bimestral ISSN 1695-9396 DL B-16799-1978 Preu de l’exemplar: 4,50 euros PORTADA Cadira re:generació. Direcció d’art de Guillem Celada, fotografia de Mariona Agulló Pont.

Els textos continguts a Quadern poden ser consultats i impresos des dels portals www.dialnet.org i www.issuu.com.

Se’n autoritza la reproducció sempre que es faci constar el nom i el número de la revista i el nom del o dels autors.

IDEES Barcelona i l’art d’acció JOAN CASELLAS Aquest curs 2012-2013 destacades institucions artístiques de Barcelona han presentat programacions relacionades amb l’art d’acció.

Entre d’altres, la Fundació Miró, amb la mostra Explosió! El llegat de Jackson Pollock, una mirada a l’impacte de l’action painting sobre l’art d’acció; la Fundació Tàpies, amb la presentació del projecte Re-act. Feminism #2- a performing archive, un arxiu de fotografies i vídeos focalitzat en les dones performers; i l’Arts Santa Mònica, amb la mostra Interiorisme / accionisme, una aproximació original a l’obra de Jordi Benito (1951-2009) com a artista d’acció i d’instal·lació, i com a dissenyador de mobles i interiorista. Bones notícies per a una pràctica artística tan arrelada al país com menystinguda per les institucions.

La mostra Explosió! El llegat de Jackson Pollock, comissariada per Magnus af Petersens i organitzada pel Moderna Museet d’Estocolm i la Fundació Miró de Barcelona, pren com a referència un text històric: El llegat de Jackson Pollock, escrit per Allan Kaprow l’any 1956.

Kaprow, que poc després donarà al món un mot de fortuna per a l’art contemporani, el Happening, veu en els pintors de l’action painting americana, i en Pollock al davant de tots, una tipologia d’artistes que, com a revolta als límits del llenguatge pictòric, practicaven una mena d’”antipintura” en eliminar tota distància entre pintor i pintura. L’acte de pintar de Pollock i els seus col·legues té una naturalesa física i atzarosa que compartien el grup japonès Gutai, Allan Kaprow, i altres pares de la performance com els accionistes vienesos, els quals conduirien l’art d’acció vers propostes noves d’art viu, efímer i processual.

Aquesta és la base sobre la qual es desplega la proposta expositiva Explosió!, una mostra de pintures i objectes íntimament relacionats amb l’art d’acció. A Explosió!, l’acció es presenta com un estat límit en l’àmbit de les arts plàstiques.

Una pintura expandida, podríem dir parafrasejant Beuys, amb la particularitat que, en ser una mostra petita en relació amb la diversitat de propostes i l’extensió històrica i geogràfica que abraça, resulta còmoda de transitar i pedagògica,

Acció de Jordi Benito escrivint amb la seva pròpia sang a la Virreina de Barcelona, dins el cicle L’acció contra l’acció comissariat per Carles Hac Mor i Ester Xargay l’any 1996.

Fotos i composició de Joan Casellas (Arxiu Aire).

Abril / Maig 2013 · Quadern 5

Tres vistes de l'exposició Re.act.feminism a la Fundació Tàpies.

Vista general, vista d'una taula amb una usuària i interior d'un arxivador amb fotos d'una acció d'Esther Ferrer.

Fotos i composició del tríptic de Joan Casellas (Arxiu Aire)

6 Quadern · Abril / Maig 2013

si bé ens recorda una altra mostra històrica i monumental que es va presentar al MACBA l’any 1998, Out of actions, que també partia de Jackson Pollock i l’action painting, com a referència d’un art d’acció. En tot cas, l’exposició de la Fundació Miró, malgrat que és més petita, aporta un capítol particular i interessant sobre el grup japonès Gutai, fundat l’any 1954 i pioner en l’art d’acció com un art “concret”, una paraula que en el nostre vocabulari tradueix el concepte japonès Gutai.

Ambdues mostres, Out of actions abans i Explosió! ara, també es poden llegir com una rèplica a una exposició encara més antiga que, en el seu moment, va ser més que una exposició temporal perquè va presentar una mirada ideològica sobre l’art modern.

Parlem de la mostra i el catàleg L’art després del diluvi (Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1995), comissariada per Thomas Messer, que havia estat, durant molts anys, director del Guggenheim de Nova York. Segons Messer, aquest diluvi que va ser la Segona Guerra Mundial aportaria molta matèria, expressionisme pictòric, teles cremades i estripades, pintures gotejant i tota mena de tècniques atzaroses i de difícil control, però res que puguem anomenar art d’acció; és a dir, segons el seu punt de vista, Yves Klein, Crhisto, Joseph Beuys, Piero Manzoni, Niki de Saint Phalle, George Mathieu, Hermann Nitsch, Günter Brus etc., són bàsicament pintors i escultors. Tampoc hi ha dones a les llistes de Messer, fet significatiu si tenim present que és precisament a través de l’art d’acció que les dones artistes prenen un protagonisme relatiu a partir dels anys 60 i 70.

Explosió! i Out of actions, tot i ser exposicions que no renuncien a la pintura —cal dir que la mantenen en un primer pla—, reconeixen l’art d’acció com a procediment artístic, una nova forma d’entendre l’art que esdevindrà substancial des de la major part de propostes artístiques de la segona meitat del segle XX. En la mesura que l’art d’acció es deslliura de la pintura i l’objecte, serà entès i explicat des de les tesis dominants, com una pràctica artística neo-escènica.

No és aquesta la tesi de lectura que presenta la mostra Explosió!, excepte pel fet anecdòtic que l’única activitat programada entorn de l’exposició va estar relacionada amb la programació Secció Irregular del Mercat de les Flors. Aquesta anècdota, però, ens remet a una altra de les grans exposicions entorn de l’art d’acció presentades a Barcelona, en la qual, ara sí, la tesi teatral respecte de l’art d’acció s’expressava amb tota rotunditat, tal com es feia palès en el títol de la mostra: Un teatre sense teatre (MACBA 2007).

Una història de l’art d’acció del segle XX que, de fet, no dóna crèdit a l’art d’acció. Sobre aquesta qüestió, va resultar molt eloqüent el programa d’activitats relacionades amb l’exposició: un ampli calendari de visites comentades a càrrec de pintors, escultors, coreògrafs, cineastes, poetes, etc., però cap artista d’acció.

Aquesta no és una qüestió nova. De fet, el manual per excel·lència de l’art d’acció, Performance art (1979) de Roselee Goldberg, abona aquesta tesi escènica de l’art d’acció. Sobre aquesta qüestió, la publicació Art action 1958-98 editada per l’artista Richard Martel al Quebec i traduïda per les Edicions de l’IVAM, Arte acción 19581998 Documentos 10, València 2004, no deixa de ser una rèplica a aquesta tesi dominant.

Reprenent el nostre comentari respecte de la mostra Explosió! de la Fundació Miró, hem de dir que ens ha deixat un catàleg bonic amb il·lustracions a tota plana que són molt d’agrair. Amb tot, no deixa de ser curiós que, entre tots els autors representats, tan

sols hi trobem la solitària presència local amb l’artista Àngels Ribé. Això sí, visualment ben acompanyada en el catàleg per l’artista d’acció Ana Mendieta, encara que una mica descol·locada entre tanta matèria desbordada. Tractant-se d’una coproducció, potser hauria estat oportú afegir la presència de Jordi Benito (entre altres artistes representatius de l’art d’acció), que precisament va presentar a la Fundació Miró una de les seves grans i sagnats performances l’any 1979 amb el sacrifici d’una vaca en el denominat Espai 10. També sorprèn l’absència de les accions del grup ZAJ. Hi ha un detall documental en l’exposició Explosió molt problemàtic. Ens referim al fet que l’únic fotògraf de l’exposició que rep un reconeixement artístic és Hans Namuth, per les seves famoses fotografies de Jackson Pollock pintant amb la tècnica del driping. No es diu res dels altres fotògrafs que documenten les accions de l’exposició. En les pàgines dels crèdits del catàleg es relacionen els arxius i les agències que han facilitat la imatge, mentre que, curiosament, el copyright s’atorga als artistes d’acció i no als fotògrafs que les han documentades.

La mostra itinerant Re-act. Feminism #2- a performing archive, (www.reactfeminism.org), comissariada per Bettina Knaup i Beatrice Ellen Stammer, aposta per l’art d’acció fet per dones artistes des d’una perspectiva: l’arxiu fotogràfic i videogràfic, entès com una eina que permet una aproximació oberta i polidireccional als documents de l’esmentat arxiu. La idea és senzilla i efectiva: una exposició-arxiu oberta a multitud d’activitats relacionades amb els seus continguts i en creixement continu gràcies a la itinerància per diverses ciutats: ha passat pel Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, per Polònia, Croàcia, Dinamarca i Estònia, i havent passat per la Fundació Tàpies de Barcelona acabarà a Berlín.

Els mobles contenidors-dispensadors de l’arxiu estan integrats en les mateixes capses d’embalatge en què viatgen, una idea pràctica i econòmica en molts sentits. En cada etapa de presentació en una ciutat, les comissàries procuren incrementar l’arxiu amb noves aportacions contactant amb les persones adequades en cada lloc. Hi ha, però, una buidor minimalista a les parets de les sales de la Fundació Tàpies que acullen l’arxiu, una buidor que sols es trenca amb les ponències i projeccions. Les parets blanques semblen una resposta neutra davant la quantitat ingent de documents possibles que cal destacar o visibilitzar. Darrere aquesta neutralitat s’albiren algunes problemàtiques administratives i econòmiques directament relacionades als documents aplegats, que ho són com a préstecs

de consulta més que no d’exposició i reproducció.

I aquí apareix el vell fantasma del copyright i la picabaralla entre el document i l’obra, l’original i la còpia.

L’arxiu Re-act. Feminism presenta encara un altre problema que d’entrada és invisible, tot i que n’afecta la capacitat crítica. Ens referim a la desaparició del context on les performances recollides tenen lloc. Les obres es presenten com a treballs individuals que responen a determinades qüestions explícites o implícites.

En l’índex de possibilitats de recerca, veiem diversos temes des dels quals accedir als continguts: el cos, la violència, l’objecte, per ordre alfabètic, etc.. Cap, però, ens remet a les relacions de grup, fet cabdal si tenim present quines són les formes d’organització de l’art d’acció, molt sovint, l’autogestió dels propis artistes. Tampoc es mostren referències d’on van tenir lloc aquestes accions, ni en quin context es van dur a terme: en un festival autogestionat, en un cicle museogràfic, al carrer de forma espontània. No es parla de qui va organitzar i com es va fer cada esdeveniment, etc. Així mateix, hi manquen els ítems complementaris en relació amb les accions, com ara els programes de mà, el catàleg, els pamflets, els cartells, etc.

Finalment, també voldria remarcar que l’arxiu, com a exposició temporal, no pot mantenir la neutralitat, i per funcionar ha de destacar algunes coses, algunes artistes. Re-act. Feminism a Barcelona ha destacat les artistes Esther Ferrer, Monica Ross, la Ribot, Bojana Kunts, Itziar Okariz i Antonia Baehr. Aquesta darrera és la imatge solitària de tot plegat, ja que apareix al cartell de l’exposició, àmpliament difós pels carrers mes cèntrics de la ciutat. Una opció clarament escènica. Re-act. Feminism ha buscat obrir-se a la ciutat col·laborant amb la UB, el Mercat de les Flors, la Bonnemaison i el festival FEM, comissariat per l’artista Denys Blacker, l’únic festival de dones performers a l’Estat espanyol.

Un contacte imprescindible que malauradament quasi no s’ha fet visible.

D’altra banda, de les aproximadament 160 artistes de 59 països aplegades en l’arxiu, hi trobem vuit artistes de l’Estat espanyol, Cabello/ Carceller, Nieves Correa, Esther Ferrer, Fina Miralles, Itziar Okariz, la Ribot i Maria Ruido. És una bona representació si tenim present que la majoria de països hi són representats amb una o dues artistes. Tanmateix, sembla una anomalia que cal corregir si considerem que mitja dotzena de països ocupen el 50% del total amb, per exemple, 38 artistes dels EUA i, en canvi, una sola representant del Japó, Yoko Ono (que també ho és dels EUA). Fetes aquestes consideracions Abril / Maig 2013 · Quadern 7

crítiques, s’ha de dir que Re-act. Feminism és un bon projecte, una forma pràctica i oberta de difondre i discutir l’art d’acció i tot el que l’envolta, una idea que cal seguir.

Ens falta comentar el projecte expositiu Interiorisme / accionisme de l’Arts Santa Mònica, una curiosa presentació de l’artista i accionista Jordi Benito, comissariada per Joaquim Pibernat. Aquesta petita exposició presenta de forma succinta, però prou contundent i barroca (molt al gust de Benito), les tres grans passions de l’artista i performer: l’accionime físic, ritualista i radical amb que va assolir notorietat des de els anys 70 —tot i essent un dels artistes més joves del POCC1. Les instal·lacions permanents i efímeres, sovint conseqüència directa o indirecta d’una acció. Amb aquestes instal·lacions, Benito va assolir una certa presencia en el mercat i les col·leccions els anys 80. La tercera passió de Jordi Benito fou la producció de mobles i el disseny d’interiors amb el qual es guanya la vida. El treball com a ebenista-interiorista de Benito, que molts desconeixíem, va tenir una projecció inesperada a certs bars i restaurants, els quals tenien instal·lacions de Jordi Benito fetes especialment per a cada lloc i espai.

La mostra de l’Arts Santa Mònica harmonitza equilibradament les tres activitats de Jordi Benito, que en alguns moments assoleixen una sintonia plena, com en el cas de les lleixes fetes amb tapes de piano, que Benito va utilitzar molt sovint en les accions i instal·lacions. El catàleg, però, se centra en l’aplec de la curiosa producció de l’ebenista-interiorista que va ser Benito. Aquesta exposició és l’inici d’un merescut reconeixement a una de les figures més emblemàtiques de l’art d’acció i d’instal·lació al nostre país, i tindrà continuïtat al Museu de Granollers, la ciutat natal de Benito, i al MACBA, on sine die es preveu una retrospectiva amb totes les lletres. És una gran novetat museogràfica del nostre museu local, després de dècades de parlar dels accionistes de tot el món i sense considerar les aportacions fetes pels artistes del nostre país.

Les accions més cèlebres de Benito, barroques i sagnants, sempre m’han superat i m’han recordat les coses del missaire Hermann Nitsch, el mes antagònic a la meva posició, però ja diu la dita castellana, “conocer es amar”. Ara fa vint anys, de la mà de Carles Hac Mor, Esther Xargay i la seva Revista Parlada de Viva 1 POCC (Petit Olimp Conceptual Català), un grup que mai no ha existit, fins que fa un any jo mateix el vaig inventar com una broma literària relacionada amb la tasca d’Alexandre Cirici Pellicer a la revista Serra d’Or, i a redós d’un text sobre Fina Miralles: “Afina i Miralles el Paisatge en el cap”, publicat al catàleg Corpologia, núm. 5, març 2012, pàg. 4-7 i a la revista Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres, núm. 185, abril 2012, pàg. 15-16).

8 Quadern · Abril / Maig 2013

Veu, el vaig conèixer personalment. Benito era un home tímid però obert a tothom que si acostés i amb ell vaig mantenir moltes xerrades que em van convèncer de la sinceritat i originalitat de la seva obra, fins i tot la “fantàstica”, com quan es deia que una vegada es va cobrir amb una pellissa de be dalt d’una muntanya i un àliga el va capturar i el va enlairar una estona, o quan es diu que va traslladar en cotxe un cadàver humà fins a Berlin... Benito és mite, un mite entre artistes però també un artista accionista de primera. Confiem que aquesta llum que ara la institució posa sobre la seva feina serveixi per revalorar el seu art accionista i per extensió tot l’art d’acció que aquí s’ha fet a la penombra. Em plau acabar aquest text amb unes belles paraules del Joaquim Pibernat, comissari de l’exposició, superposant mentalment el mot ACCIÓ! al nom Jordi Benito: “Com una fogaina a popa per atreure l’Art. Així es com imagino Jordi Benito, teia, llum d’acetilè o neó. Ell n’és el combustible. L’Art el seu botí i brúixola els seus companys de viatge o de captiveri...”

joancasellas2003@yahoo.es

En viu / Per a què serveix, políticament, un artista?

Aproximació a una genealogia de les plataformes de mobilització política en l’àmbit de la cultura OSCAR ABRIL ASCASO

L’any 2008, la plataforma Cultura de Base, un grup constituït per treballadors i creadors de les arts visuals, es trasllada a Manresa per protestar en el marc del Premis Nacionals de Cultura pel canvi d’orientació al Centre d’Art Santa Mònica i es produeix un debat, al davant mateix del teatre Kursaal, amb el propi conseller Tresserras.

Finalitzada la protesta, un dels participants va deixar anar: “Companys, acabem de fer la primera manifestació d’artistes de la història del nostre país”. La campanya Cas Santa Mònica de CdB aconseguirà, finalment, que la conselleria proposi un nou centre d’arts visuals emergents al Canòdrom de la Meridiana de Barcelona.1

Ara fa dos anys, un dimarts. El 15 de març de 2011 una multitud de ciutadans va començar a omplir les places del país. La Puerta del Sol de Madrid es convertia en l’epicentre d’una mobilització de protesta sense precedents a Espanya i que prendria d’immediat un ressò d’escala planetària.

Una mobilització inicialment instigada per la plataforma Democràcia Real Ja! però que, ràpidament, la resposta popular va sorprendre i superar als propis promotors de la crida.

En els seus primers dies, l’amplitud i consistència del fenomen va desconcertar als mitjans de comunicació, als partits polítics i als propis sindicats, el quals, incapaços d’interpretar el que estava succeint i desorientats envers una reacció col·lectiva i espontània sense líders, van començar a referir-se al moviment sorgit aquell 15-M com a el moviment dels indignats, tot prenent com a referència el best-seller Indigneuvos de Stéphane Hessel, publicat poc abans.

Literatures apart, un dels aspectes més singulars d’aquells dies d’ocupació de l’espai públic fou la cura del llenguatge entre els participants a les assemblees com a dispositiu de producció de context polític, aspecte que a la gran majoria de columnistes i tertulians analistes 1 Cultura de Base: http://www.culturadebase.net

del fenomen —turistes accidentals dels fets en el millor dels casos— els va passar desapercebut.

Com va relatar lúcidament un dels congregats en una plaça, el mateix de la sentència a Manresa, el 15-M és un laboratori de R+D+i social.

En definitiva, sense ànims d’aprofundir aquí en les causes que van motivar aquell fenomen de mobilització col·lectiva, podríem resumir que el moviment emergí, d’una banda, com una reacció al devastador atac per part del capitalisme financer global contra els drets socials i laborals i contra les sobiranies nacionals iniciat l’any 2009 i, de l’altra, com una desautorització al decadent model de representació política partidocràtica sorgit de la ja llunyana Constitució del 78. Una esmena a la totalitat a dos processos històrics entesos no com a fets paral·lels sinó correlatius.

Des dels primers moments d’aquella protesta ciutadana a la Plaça Catalunya de Barcelona, els diversos sectors laborals i algunes problemàtiques concretes van prendre posicions en forma de comissions sectorials o temàtiques, creades espontàniament a peu de carrer (sanitat, educació, deute, habitatge, feminisme, renda bàsica, etc.).

En aquest marc fundacional, un reduït grup de no més d’una desena de persones, relacionades amb l’àmbit cultural, van votar afirmativament a

Assemblea de Marea Roja

Abril / Maig 2013 · Quadern 9

Instantània de la Reunió de Tribus al Parc de la Ciutadella de Barcelona

constituir el seu propi grup de treball. Durant els mesos següents, la Comissió de Cultura de l’Acampada Barcelona es va reunir de manera regular als voltants del monument a Francesc Macià, com un grup obert a tothom i, per tant, mutable pel que fa als seus participants però que, per moments, va arribar a convocar a diverses desenes d’assemblearis. 2 El desenvolupament de polítiques de transparència cultural, la defensa de la cultura lliure o l’oposició a la Llei Òmnibus promoguda per la conselleria de Ferran Mascarell serien alguns dels molts temes de debat de la comissió, les conclusions dels quals van acabar generant la Declaració de la Comissió de Cultura de l’Acampada BCN de la plaça Catalunya. Aquest manifest combatiu a favor d’un model cultural d’arrel social i pública seria pres, posteriorment, com a document de referència per diverses associacions del sector. Una mostra més del potencial d’apoderament i de la solvència operativa dels marcs de decisió oberts, assemblearis i de base enfront del representacionalisme sindical clàssic.

Tot i això, i malgrat haver estat, probablement, una de les comissions que a la plaça va treballar més intensament i durant 2 Cultura Acampada BCN (http://culturaacampadabcn.wordpress.com)

10 Quadern · Abril / Maig 2013

més temps, la Comissió de Cultura de l’Acampada Barcelona no va gaudir mai d’una interlocució fluida amb la resta de comissions de la plaça, així com tampoc no va ser gaire present en els òrgans de coordinació. D’alguna manera, en el context del 15-M a la plaça Catalunya es va reproduir el distanciament i l’estranyesa que una part majoritària del teixit ciutadà manté envers el món dels treballadors culturals i de les problemàtiques de l’àmbit cultural, interpretades com a secundàries en el concert de les conflictivitats socials.

Conscients d’aquesta circumstància i amb una voluntat de superació, la comissió va organitzar a l’estiu de 2012 la trobada Reunió de Tribus al parc de la Ciutadella, una assemblea on, més enllà de delegats de plataformes i col·lectius culturals, es va voler convidar a representants d’altres sectors laborals. Aquell dia, una pancarta resava “La cultura o és social o no serà”. En el fons d’aquesta consigna, es revelava una qüestió cabdal, mai

no resolta en aquest context particular, social i laboral, que és l’àmbit cultural, origen de la naturalesa desvertebrada i caïnita dels seus actors. Quin ha de ser el paper de la cultura com a expressió col·lectiva? Quins són els marges de possibilitat per a un cos de reivindicació comuna?

Quin és el seu potencial de transformació social i política més enllà de les especificitats professionals i laborals? En definitiva, què tenen a veure el propietari d’una galeria, un dissenyador de programari lliure, un investigador de processos d’innovació cultural, la ballarina d’una companyia de dansa o un músic de carrer?

Com a conseqüència d’aquesta estratificació en l’àmbit dels treballadors culturals, els darrers anys han anat creant-se diverses plataformes i associacions de reivindicació sectorial, cadascuna de les quals com a aglutinadores de diferents grups d’agents professionals. Per posar alguns exemples, podríem citar les plataformes S.O.S Cultura, nascuda dels comitès d’empresa i de treballadors de diverses entitats culturals, o No Retalleu La Cultura, constituïda per diverses associacions sindicals.3 Més recentment, Marea Roja, promoguda per artistes i treballadors de les arts escèniques a partir de l’abusiu augment de l’IVA cultural, és la que ha generat un ressò mediàtic més gran amb les assemblees i accions de protesta.4 Menció especial requeriria el cas de la plataforma 8 Octubre, una plataforma que, si bé va néixer del conflicte generat pel retard del pagament de les subvencions en l’àmbit de la dansa, ha aglutinat un ampli espectre de treballadors culturals i artistes provinents d’àmbits diversos i que es desplega operativament en diferents taules de treball (interlocució amb les institucions, estratègies d’autogestió i anàlisi estructural).5 En tot cas, malgrat les seves diferències, totes aquestes iniciatives mantenen un mínim comú denominador de treball sobre qüestions i problemàtiques específicament sectorials, que podríem definir com una orientació i un horitzó d’arrel reformista.

Però la pregunta seria si aquest és, necessàriament i exclusivament, el límit sobre el qual una plataforma de mobilització i reivindicació cultural ha d’articular-se. Caldria, potser, interrogar-se respecte als marges de l’àmbit cultural per, més enllà de les lluites de sector, sumar-se als processos integrals de transformació política i social actualment en 3 S.O.S Cultura (http://www.soscultura.org) i No Retalleu La Cultura (http://www.facebook.com/ NOretalleulaCultura) 4 Marea Roja (http://marearojaweb.wordpress.com) 5 8 Octubre (http://8octubre.wordpress.com)

curs. Caldria preguntar-se sobre els marges de l’àmbit cultural per a la constitució d’iniciatives d’orientació i horitzó ja no reformista sinó radical, en correspondència amb els sectors compromesos amb l’obertura popular d’un procés polític constituent.

En el marc d’aquesta orientació, se situarien diverses iniciatives heterodoxes i dispars a Barcelona, com ara el grup NCRlab —sorgit del projecte Nodescartisres i responsables de les jornades Per a què serveix un artista?—, espais autogestionats com Enmedio —un centre a mig camí entre l’art, la tecnologia i les noves tecnologies—, o les experiències desenvolupades pel Taller de Ficció de l’Assemblea del Poble Sec, tres propostes presents en la trobada S’ha trencat la barca de l’art contra la vida quotidiana? organitzada pel col·lectiu Limen a la Universitat de Barcelona.6 En el marc d’una entrevista per al projecte Globo Sonda em van preguntar, fa poques setmanes, si la font principal de finançament de la cultura ha de ser la subvenció pública o el patrocini privat. La meva resposta va ser la renda bàsica.

Asamblea fundacional de la plataforma 8octubre a La Caldera (Barcelona)

6 NCRlab (http://nodescartisres2012.wordpress.com), Enmedio (http://www.enmedio.info) i Taller de Ficció (http://tallerdeficcio.wordpress.com) Abril / Maig 2013 · Quadern 11

BIBLIOTECA QUADERN Darrers títols publicats 34 Sabadell. Cent anys de dansa tradicional catalana Núria Vila Mas

38 Orfeó de Sabadell. Apunts d'un Centenari Lluís Subirana

42 Cent anys de sardanes a Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

35 L'hora blanca. L'holocaust i Joaquim Amat-Pinella David Serrano i Blanquer

39 La història de Catalunya: miratges i distorsions Joan A. Mateu

43 Ramon Ribera Llobet. Obra sardanista Lluís Subirana

36 Sense treva. Poemes Lluís Subirana

40 Els Fatxendes. Una orquestra de Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

44 Persones d'ahir i d'avui Emili Hierro, Joan Cuscó i Josep Gamell

37 La Creu Alta, Jonqueres i Sant Pere de Terrassa (1700-1904) David Laudo Cortina

41 Francesc Armengol i Duran Un sabadellenc enamorat de Sitges Lluís Subirana

45 Des de la Torre de l'Aigua Lluís Subirana

Arquitectures de la dignitat / Misteri sense misteri VIUDA DE (Oriol Ocaña i Guillem Celada) Pròleg / Quan passegem ens mirem els edificis. Ens fixem en els que ens agraden i en els que no, els que cauen a trossos i els que ja no hi són. De vegades descobrim construccions fascinants: una casa del barri amb la façana coberta de tessel·les, una fàbrica ara abandonada d’un impecable estil racionalista o els excessos barrocs de la casa modernista d’un senyor. Sovint ensopeguem amb coses que ens semblen representatives, o simptomàtiques, i pensem en la possibilitat de fer-hi alguna peça. Va ser així que descobrírem «l’espai a la paret per posar-hi una verge» (mesos més tard vam descobrir que se’n diu fornícula), un espai íntim exposat a la visió pública quan es va enderrocar la casa del número 10 del carrer Sant Joan de Sabadell.

Arxivada la idea de fer alguna intervenció en aquest espai, vam anar a la presentació del projecte Urbanoporosi del col·lectiu (Sa)badall. Ens va sorprendre que a la ciutat on treballem i passem gran part del nostre temps succeïssin coses interessants i alhora properes amb les pràctiques que dúiem a terme, i de seguida ens hi vam posar en contacte.

Una setmana després ens van convidar a participar en el recorregut Omplint Buits i va ser l’oportunitat de treure de l’arxiu la idea d’intervenir a la fornícula. Sense gaire temps de reacció vam decidir fer un acte simbòlic. Vam anomenar l’acció Adoració del buit, sacrifici de la memòria. L’acció performativa consistia en la destrucció i crema de la maqueta prèviament construïda a imatge de la casa enderrocada que donava lloc al solar actual. Les cendres de la crema es ficaren dins d’una urna i se situaren (gràcies a la participació d’Eudald Griera) a l’emplaçament pensat per acollir la imatge religiosa. Finalment se’ns va ocórrer acompanyar l’acció amb la lectura, per part de l’artista sabadellenc Guim Camps, d’un pròleg escrit per l’ara exalcalde Manuel Bustos per a un catàleg de senyalització de patrimoni, un text en què repassa la importància de la tasca de recuperar el patrimoni de la ciutat, una tasca que evidentment és totalment insuficient.

Primera part - Omplint buits al Diari de Sabadell / El primer episodi de la història entre el Diari de Sabadell i la nostra peça va ser un article, publicat el dia 28/04/2012, en què es feia un repàs (sense gaire encert) del decurs de l’itinerari Omplint buits.

L’article comentava les diferents intervencions a mode de crítica de l’acte. Cal incidir en el fet que, en un lloc culturalment apagat com Sabadell, qualsevol esdeveniment ràpidament té ressò. En el cas concret de l’itinerari Omplint buits es tracta, al nostre parer, d’un dels dos esdeveniment lligats a la producció cultural més rellevants de l’any 2012, juntament amb les exposicions itinerants organitzades pel col·lectiu P Crew, que, per cert, també van ser presents a l’itinerari. El comentari sobre la nostra intervenció contenia unes quantes incorreccions, algunes degudes potser a la desconnexió amb segons quines pràctiques de l’art actual i d’altres al fet d’estar escrit més d’oïda que en primera persona. Seguint amb

D'esquerra a dreta Guim Camps, Oriol Ocaña, Guillem Celada i Eudald Griera durant l'acció Adoració del buit, sacrifici de la memòria.

Fotografia de Berta Tiana.

una llarga tradició que ens acompanya des de la formació del grup, l’autor de l’article anomenava el col·lectiu Viuda De Guim Camps.

Pobre Guim.

Segona part - IU-IU / Mesos després, al Diari de Sabadell del dia 02/08/2012 apareix a la secció “El Carrer” un petit article titulat “Iu-iu”, que fa referència de nou a l’urna de la nostra acció. És amb aquest article on comença el deliri individual del periodista. També va ser l’article, per cert, que ens va ensenyar la paraula fornícula.

Afegint una mica de misteri a la història (parla d’unes cendres que «ni els paletes de l’enderroc han gosat tocar»), el periodista es pregunta «Quina història deu haver-hi al darrere?», ignorant que Abril / Maig 2013 · Quadern 13

L’article “Misteri sense misteri” publicat al Diari de Sabadell el 12 de desembre de 2012

14 Quadern · Abril / Maig 2013

A l’esquerra, l’article del Sabadell del 28 d’abril de 2012 sobre l’itinerari Omplint Buits.

A la dreta la secció El Carrer publicada l’agost del 2012.

la història que hi ha al darrere havia sigut narrada mesos abans al mateix diari en què escrivia.

Tercera part - Cartrons cremats / Al Diari del dia 12/12/2012 publiquen a la pàgina 8 un article propi del millor periodisme d’investigació on es relata el periple del periodista per esbrinar aquell “misteri sense misteri”, un misteri que el seu propi diari havia iniciat amb la pregunta llançada a l’apartat “El Carrer” i del qual havia donat una explicació ben racional mesos abans. Les diverses anècdotes que repassa l’article sorgides de la misteriosa presència de l’urna són dignes d’un film de Berlanga, com la d’un sacerdot que “va parar el seu cotxe just al davant i, provocant un petit col·lapse circulatori durant deu minuts, va col·locar l’escala, s’hi va enfilar i, amb estola al coll i tot, va beneir l’urna”. A l’article, també s’especula sobre la possibilitat que l’acció la portessin a terme uns “joves de festa” que van trobar l’urna en “un contenidor” (?) i la van pujar a la fornícula.

Les aportacions dels experts “consultats” són també dignes de menció, sobretot els Serveis Funeraris Torra, que van confirmar que la gelera que havíem comprat en un “tot a cent” era una urna autèntica. Els titolets de l’article són una de les coses que més ens agraden, atès que defineixen perfectament el que el periodista persegueix: generar una reacció totalment injustificada: “emocionant obertura”, “joves de festa” i, sobretot, “alarma social”.

Epíleg - Una simple bretolada / Al reportatge, el periodista conclou que es tracta d’una bretolada, i aquesta és potser l’afirmació que menys ens va sorprendre de l’article. Tot aquest conjunt d’anècdotes sorgeixen d’una intervenció molt puntual que ens plantejàvem com una acció senzilla, pràcticament improvisada pel poc temps que vam tenir, i d’allò més subtil en la formalització. El

fet que una intervenció tal hagi generat aquesta repercussió ens dóna peu a la reflexió sobre la nostra feina i l’efecte que té: una de les nostres línies de treball consisteix precisament en aquestes actuacions a l’espai públic que pretenem que tinguin un efecte en la ciutadania i en la vida de la ciutat. En aquest cas, la peça no només ha suscitat la reflexió en els qui l’han vista, sinó que demostra com de necessitada està la nostra ciutat d’elements de reflexió sobre la seva pròpia situació.

Tot el procés generat pel Diari de Sabadell ens sembla d’allò més revelador: d’una banda, fa visible el rigor qüestionable de la publicació i, de l’altra, exemplifica la necessitat imperiosa de crear notícies sense cap base. Es genera una notícia del no-res, fins i tot es pretén justificar una certa alarma social mentre en altres situacions o amb relació a altres fets la publicació decideix pronunciar-se utilitzant el silenci com a mitjà.

Pel que fa a la producció cultural, i en el cas de l’itinerari i de totes les jornades que va acollir Urbanoporosi, veiem que el diari de la ciutat no és capaç de fer un relat verídic, crític o profund del que sens dubte va esdevenir la programació cultural-artística i reflexiva més interessant dels últims temps a la ciutat o, com a mínim, del darrer any.

Finalment, la nostra història personal amb el Diari de Sabadell i tantes altres anècdotes concretes que han sorgit de la gent que ha vist l’urna però desconeixia el context en què s’havia col·locat ens parlen de la falta de connexió entre la cultura i la ciutadania, fins i tot entre els propis agents culturals, un dels fenòmens que més ens preocupen de Sabadell. Quines són les causes que fan que una ciutat amb un gruix tan gran de població i una quantitat tan extensa de productors visqui en aquesta grisor cultural? És un misteri del qual pretenem trobar, si no una resposta, com a mínim les possibles causes.

Abril / Maig 2013 · Quadern 15

DOSSIER Cartografia de noves poètiques Un dossier coordinat per David Madueño Sentís

16 Quadern · Abril / Maig 2013

Presentació DAVID MADUEÑO SENTÍS Postmodernitat: temps líquid i realitat fragmentada, relativisme moral, oscil·lació entre l’individualisme més egòlatra i el sentimentalisme més adotzenat, simplificació dels coneixements en píndoles de missatges publicitaris. Dit així, matusserament, seria el que ja fa anys que els estudiosos dels cicles socials ens diuen que caracteritza els temps que ens ha tocat viure. L’art i l’escriptura, expressió de neguits i dubtes intrínsecament lligats a l’evolució d’aquells que s’hi atansen, no hi són aliens. De fet, no és estrany llegir que la poesia catalana s’ha diversificat els darrers anys en una miríada de propostes com a conseqüència d’aquest postmodernisme.

Memòria poètica Fem una mica de memòria per entendre millor el present: la successió de cicles que defineix el segle XX ―modernisme, noucentisme, avantguardes, postsimbolisme, realisme social― desembocava en l’anomenada generació dels setanta, tot un grup d’escriptors que, malgrat compartir molts trets comuns, representaven una certa diversitat d’òptiques i referències en la seva forma d’expressar-se, amb obres tan divergents com les de Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Narcís Comadira o Enric Casasses. Tanmateix, els unien diverses realitats: l’existència d’un mercat editorial en català molt precari, el context polític i econòmic de la dictadura, el buit d’una literatura que havia patit l’esvoranc de la guerra i l’exili. L’establiment posterior de la normalitat editorial amb el període democràtic, que havia de solucionar la majoria d’aquestes problemàtiques, comportaria la paradoxa de fragmentar i debilitar la literatura catalana per motius que aquí ens ocuparien massa espai (però que, si és del vostre interès, Oriol Izquierdo presenta acuradament a l’article Alguns debats recents1).

Mentrestant, les noves fornades de poetes dels anys vuitanta i posteriors, que es troben en una situació molt diferent, aprofundien en les seves diferències. La poesia perdia el valor de postura crítica davant la realitat i, en paraules de Francesc Calafat 2, “va estenent-se la idea de reconsiderar la poesia com una síntesi, com a convergència de la tradició i la visió contemporània de l’escriptor.”

D’aquí sorgeixen dues actituds creatives oposades: “l’una continua algunes de les directrius que seguiren els poetes dels setanta”, que es divideix entre els que “centren les seues prioritats en una poesia de suggeriments simbòlics” i els que “se centren en els aspectes lingüístics i formals”. L’altra actitud és la dels que “assumeixen la precarietat del llenguatge, i des d’un registre més convencional inicien una poesia, entre el lirisme i la meditació, de figuració psicològica situada en uns contorns quotidians.” Ja tenim la base de les polèmiques dels anys que segueixen.

1 Izquierdo, Oriol (2009): “Alguns debats recents”. Dins Bou, Enric (ed.), Panorama crític de la literatura catalana. Segle XX (De la postguerra a l’actualitat). Barcelona: Vicens Vives, pàg. 636-643, 2 Calafat, Francesc (2009): “La poesia en la dècada dels anys vuitanta”.

Dins Bou, Enric (ed.), Panorama crític de la literatura catalana. Segle XX (De la postguerra a l’actualitat). Barcelona: Vicens Vives pàg. 654-655.

Sacsejades i crisis Si bé durant força temps aquesta segona tendència deriva cap al model que Gabriel Ferrater va impulsar i va ser anomenat poesia de l’experiència, i amb diverses variants qualitatives fa forat entre lectors i creadors, no és menys important l’empenta del formalisme i l’experimentalisme. L’oposició entre ambdues tendències (que s’acusen pràcticament de les mateixes debilitats) provoca una sèrie de tensions que, al meu entendre, culmina en l’aparició del grup denominat Imparables, que el 2004 irromp en el panorama amb una antologia apadrinada per D. Sam Abrams i encapçalada per un manifest. Tot i que els autors que el conformen són ben diversos pel que fa a estils, temàtiques i interessos (altra vegada), els agrupa un sentiment arrauxat i vehement respecte de la creació poètica. La seva irrupció promou debats encara més encesos i, progressivament, alguns d’ells (Alzamora, Bofill, Forcano, Rafart, Calvo) comencen a ocupar el centre gravitatori de la literatura catalana amb premis, tribunes d’opinió i atenció crítica.

Lluny d’homogeneïtzar la situació, els Imparables fragmenten encara més el panorama ja de per si diluït i volàtil de la poesia catalana. Mentrestant, però, la realitat circula per una altra banda.

Les noves tecnologies entren amb una empenta definitiva a les nostres vides, el món editorial comença a viure sacsejades i crisis, els crítics comencen a reconèixer autors fins llavors considerats tangencials... Les noves lleves de poetes que sorgeixen aquests darrers cinc anys, i que coincideixen amb aquesta situació, aprenen a fer-se sentir d’una altra manera, que no necessàriament passa per guanyar premis literaris i ser editats pels segells més representatius, ja que poden aprofitar espais nous que el panorama els ofereix. Molts s’atansen a Internet per publicar, dialogar, descobrir-se i entrar en contacte. Autors fins llavors marginals del cànon (Blai Bonet, Andreu Vidal, Vicenç Altaió, Miquel Bauçà...) esdevenen referents ineludibles d’una actitud contestatària, contra el clixé poètic i a favor de l’exploració lingüística. Esdevenen l’oposició a la poesia de l’experiència mal entesa, rebutgen models com els dels populars Miquel Martí i Pol o Joan Margarit, el perfil del que el gran públic entén per poesia (una obra conceptualment personal que, per llenguatge i plantejament, facilita arribar-hi a l’enteniment i a una vivència sensorial del poema).

Cul-de-sac Paral·lelament, autors més personals i experimentals com Enric Casasses o Perejaume han vist reconeguts els seus esforços des de l’oficialitat que abans els ignorava. Sobretot en el cas de Casasses, ha creat una escola de seguidors que s’oposa al model poètic de què parlàvem anteriorment, però també ha anat a parar a un cul-de-sac: partir de l’experimentalisme amb el llenguatge perquè és l’element central de la creació poètica desemboca en la constatació que és impossible aprehendre el món. Diu Anna Carreras, a propòsit de l’obra de Víctor Sunyol3: “El llenguatge, burleta, ho diu tot si 3 Carreras, Anna (2012): “Jugar-s’hi la vida”. Dins Poetari, núm. 2. Girona: Curbet Edicions, pàg. 30-32.

Abril / Maig 2013 · Quadern 17

no llegim amb ulls d’ase. I és que Sunyol esfondra la maquinària dels etiquetatges encotillats per indagar, perseverant, des dels enderrocs de la llengua, i fa la senzilla correspondència. (...) I Sunyol sap (poeta únic que investiga) que justament allò que val la pena de ser dit habita més enllà del llenguatge. Quina paradoxa, quina frustració per al creador, oi?” I més endavant, rebla: “Com dir que el dir és impossible de dir? L’inefable?”. Més encara. Raül Garrigasait, en l’epíleg que acompanya El fàstic que us cega de Joan Todó4, és més categòric, quan parla de la poesia que ens acompanya per una proximitat profunda i comprensible interiorment: “No penso, naturalment, en els versets pensats per humitejar els ulls a les tietes (...), sinó en aquella mena de poesia que, sense renunciar a la màxima ambició formal, proposa formes simbòliques on puguem arrecerar trossos de vida sense vulgaritzar-nos, i on puguem trobar impulsos vitals.” I si la poesia del sentiment és superficial, Garrigasait tampoc troba aixopluc en les expressions més experimentals: “Però a l’hora de la veritat, un cop superat el joc de la intel·ligència, em deixen perplex perquè no sé si res de tot això perdura en el lector.” Garrigasait confessa que ha deixat d’escriure versos per culpa d’aquest sentiment personal.

Les noves generacions Tanmateix, aquesta nova empenta de la poesia ens porta cap a polèmiques noves que tenen a veure amb l’aparent “tot s’hi val” que representen els blogs i els llibres electrònics, tan assequibles per a qualsevol persona amb voluntat creadora, i que, d’altra banda, són ignorats per la majoria de la crítica i dels estudis. Amb tot, val a dir que, si destriem el gra de la palla (i cal reconèixer que en aquest camp costa més per la quantitat de propostes), podem trobar blogs, webs i revistes electròniques (Subal Quinina, Fàstic, Paper de vidre, Daltabaix poètic, Versos.cat, Núvol) que no renuncien al rigor i l’exigència a l’hora de publicar articles o poemes.

Les noves generacions de poetes que els darrers anys han començat a donar cops de colze per obrir-se pas comparteixen algunes similituds formals que, és evident, no conclouen res i s’esvaeixen quan les observem de més a prop. Tanmateix hi són, i les podem comentar: han nascut en època predemocràtica o democràtica, però són posteriors al franquisme i a tot el que això comportava per a la llengua i la cultura catalanes; s’han trobat un panorama literari molt diversificat i mancat de referents categòrics (Riba, Carner, Espriu o Ferrater ja no hi són de fa anys i esdevenen matèria curricular dels instituts i les facultats); i viuen de molt a prop l’eclosió de les noves tecnologies. Tots aquests aspectes els afecten tant positivament com negativament. Tot i l’escolarització en català, la llengua que reben està força embastardida per un ús cada vegada més hibridat amb el castellà, o en el pitjor dels casos es veu minoritzada. La transmissió d’un cànon literari els acosta la tradició però a la vegada els anima a buscar alternatives, que trobaran en noms maleïts de les generacions precedents.

L’entrada de la informàtica en la producció i difusió de l’obra els ajudarà a trobar alternatives a unes plataformes que, com passa en generacions anteriors, estan ocupades per una línia oficial que rebutgen i on no volen ser encabits. Han recuperat l’oralitat de la poesia, en alguns casos com a eina creativa i en d’altres com a mode 4 GARRIGASAIT, Raül (2012): “Epíleg” dins Joan Todó, El fàstic que us cega.

Barcelona: LaBreu Edicions, pàg. 67-70.

18 Quadern · Abril / Maig 2013

d’exposició i difusió. Coincideixen en molts indrets físics i virtuals, cosa que els apropa i els agrupa per afinitats, malgrat que seria erroni parlar d’un concepte tan superat com generació.

Aquest dossier s’encarrega de fer palesa la seva existència, de copsar l’empenta amb què es mouen, de cartografiar els espais (físics i virtuals) per on els podem trobar. I en darrer lloc, els volem donar un cert espai per expressar-se, llegir-los i conèixer-los. I, malgrat que unes poques pàgines oblidaran molts noms, hem pretès que els que hi puguin ser representin la voluntat testimonial de Quadern, en un exercici que T.S. Eliot definia d’aquesta forma: “...amb els nostres contemporanis no hauríem d’estar tan ocupats preguntant si són grans o no; ens hauríem de limitar a la pregunta: «són autèntics?» i deixar la qüestió de si són grans o no per a l’únic tribunal que ho pot decidir: el temps.”

Punts cardinals Probablement, quan a mitjans de la dècada passada Josep Pedrals i altres poetes van començar a organitzar recitals al bar restaurant l’(h)orginal (el Raval, Barcelona), no s’imaginaven la importància que aquesta activitat d’oci i poesia tindria en l’articulació d’una geografia (física i mental) de les noves poètiques en llengua catalana. Per la mateixa època naixia l’editorial LaBreu edicions i el seu emblemàtic segell de poesia, Alabatre, on començarien a publicar alguns dels habituals dels recitals esmentats: Josep Pedrals, Marc Romera, Joan Todó...

Mentrestant, a l’illa de Mallorca una nova gernació d’autors feien el mateix al voltant d’Edicions Documenta Balears i el seu segell la Cantàrida. Alguns formaven part del col·lectiu que havia posat en marxa la revista Pèl capell. Els estudis universitaris els van dur cap a Barcelona on coincidirien a l’(h)original amb la lleva barcelonina.

D’allí sorgiria la idea de publicar una antologia que recollís el bo i millor del present en poesia catalana, anomenada Pedra foguera, que compta amb autors dels diversos àmbits geogràfics de la nostra llengua.

Fora d’aquest nucli també hi ha hagut, els darrers anys, altres iniciatives que han fet descobrir veus noves, que potser van més per lliure. És el cas de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions des de Girona i coordinada per gent com Lluís Calvo o Vinyet Panyella que, lluny de centrar-se en el present i el passat, han esdevingut una plataforma per conèixer joves valors com David Caño, Laia Noguera o Joan Duran i Ferrer. D’altra banda, també són destacables les iniciatives de L’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) i de la pàgina web Versos.cat per establir activitats de difusió (publicacions, presentacions, recitals), que no segueixen necessàriament les vies poètiques contemplades pel nucli de l’(h) original, però que precisament per això aporten matisos nous a un panorama ampli, variat i suggeridor. L’hem tractat de resumir visualment amb una cartografia que de ben segur deixa de banda molta altra gent, però que només pretén ser la figuració aproximada de la realitat a què ens atansem.

Sabadell i la poesia (I) / 1987 SERGI GROS

Crec recordar el primer cop que em van obligar a escriure un poema.

Va ser en alguna de les aules de l’antic col·legi Maristes situat al carrer de Latorre (avui dia, el perímetre del pati on jugàvem a futbol l’ocupa un bloc de pisos). Però no recordo les circumstàncies concretes que envoltaren l’escriptura d’aquell poema. No recordo si plovia o si lluïa un sol d’aquests que et fan empetitir els ulls; no recordo el tipus de roba que portava aquell dia ni quines petites ànsies em corprenien. De fet, recordo ben poques coses d’aquell període: és una etapa que sembla haver-se’m desprès de la memòria gairebé de soca-rel. Només me’n recordo de les pampallugues dèbils dels fluorescents en contraposició amb una sempre poderosa obscuritat exterior (un detall massa inespecífic en una batalla especialment llarga i avorrida). Així, doncs, és ben normal que no recordi les circumstàncies concretes que envoltaren aquell dia; i tampoc penso inventar-me-les ara, encara que sé que seria força adient incloure en aquestes línies una tempesta virulenta, o fer veure que recordo, fil per randa, els versos d’aquell primer poema i, d’aquesta manera, poder reproduir-los a mode de colofó entendridor... Però això no és cap conte, no és cap ficció que requereixi un embolcall precís.

El professor va consultar la llista de classe i va escollir-ne tres cognoms a l’atzar (un atzar que, d’altra banda, no sempre era tan atzar). I el meu cognom era un d’aquells tres cognoms. Vam sortir a la pissarra arrossegant els peus sobre el linòleum, amb el cap convenientment cot, preparats per a un examen sorpresa; per a algun nou tipus d’humiliació. El professor, no obstant això, es va limitar a dividir la pissarra en tres parcel·les i ens va donar un tros de guix a cadascú. Escriureu un poema, va dir mentre tornava a enfilar-se a la tarima. I llavors ens va proposar el tema a partir del qual havíem de començar a escriure; nosaltres tres, a la pissarra, i la resta de la classe, als seus respectius quaderns. No recordo el tema, però segurament devia ser un dels grans temes que sempre han motivat els nens: l’amor, la mort o les vacances d’estiu. Només sé que vaig esperar instruccions més específiques; però que no van arribar mai. El professor ni tan sols ens mirava. Com s’escrivia un poema? Fins que un dels meus dos companys va traçar un primer gargot. Recordo que vaig espiar aquella paraula de reüll, com si pogués copiar-la i apropiar-me’n, com si fos la solució d’un problema matemàtic. Però les seves paraules no podien ser les meves. Així que vaig començar pel meu compte. Vaig escriure alguna bajanada.

Vaig afegir-n’hi una altra. Fins avui.

Sergi Gros (Sabadell, 1974). En llengua castellana ha publicat el llibre de relats Los calígrafos (2005) i el poemari Las rendiciones (2009). En català, el 2007 guanyava el XLI Premi Joan Teixidor amb Suburbanismes, que sortiria publicat al volum I alhora en equilibri, juntament amb els també poetes Aina Ferrer i Marc Zanni.

Abril / Maig 2013 · Quadern 19

Punt de trobada Projectes Autors Cartografia d’Oriol Ocaña

De l’or al silici: la nova poesia catalana LLUÍS CALVO

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) no només és un excel·lent poeta, també és un assagista reflexiu i incisiu sobre la creació poètica, així com també un cartògraf de les noves veus poètiques, que coneix, dóna suport i promou amb generositat (resulta curiós que Calvo sigui geògraf de professió). Ens fa cinc cèntims de quins són els topònims que val la pena recórrer en el nou mapa poètic català.

Si Joan Triadú va referir-se al segle XX com el segle d’or de la literatura catalana, l’inici d’aquest nou centenni permet afirmar sense maximalismes que la poesia, ara mateix, és el roc que sosté les nostres lletres. Un roc que es presenta, de manera cristal·lina, a través d’un seguit de poetes nascuts entre 1977 i 1990, a l’encalç de l’apogeu d’Internet i l’era del silici. En efecte: tot un esplet de poetes, alguns d’ells joveníssims, han aparegut en els últims anys amb llibres de gran qualitat, bo i irrompent amb força, desimboltura i naturalitat. En aquest sentit cal recordar l’afirmació de Joan Vinyoli segons la qual ell escrivia “com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March”. Doncs bé, em sembla que aquesta és una de les claus per entendre l’actitud de què parteix la nova fornada de poetes catalans. Un posicionament desinhibit i ferm, sabedor de les seves aptituds, talents i recursos.

Un dels primers precedents de la irrupció dels nous autors la trobem en el llibre Qui no mereix una pallissa!, publicat el 2005, en què participaven els poetes Josep Pedrals i Pere Antoni Pons.

Però, sens dubte, el detonant d’aquesta nova poesia fou l’aparició, l’any 2008, de Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans, endegada per un grup d’autors al voltant del consell de redacció de la revista mallorquina Pèl capell. Els vint-i-vuit poetes inclosos són una mostra, enlluernadora i forçosament limitada, de la vitalitat del gènere. La pregunta, llavors, és ineludible: s’hi mostra una manera d’escriure? Un moviment? Una generació?

Jaume C. Pons Alorda, un dels promotors de l’antologia, argüeix que “jo mai he pensat en el concepte de generació com a concepte absolut, al contrari. Necessitem etiquetes, evidentment, perquè ens ajuden a classificar, però hem d’intentar aconseguir que siguin el més àmplies possibles. Jo sóc una generació tot sol, jo sóc un imperi, jo sóc legió, cada ésser individualment ho és, però també som en relació amb els altres, amb la manera com ens llegeixen i acompanyen. I és evident que hi ha moments en què les energies es concentren de forma esplendorosa. La Pedra Foguera, i la publicació d’aquesta antologia tan divertida i al mateix temps canyera, per a mi va significar entrar per la porta gran del temple d’una cosa que s’acosta al concepte de generació”. Mireia Calafell subratlla, per la seva banda, l’ambivalència del terme: “El concepte de generació és una eina per fer anàlisi i, com a tal, pot ser vàlid sempre que es posi en qüestió i se’n facin visibles les mancances, 22 Quadern · Abril / Maig 2013

l’artificialitat. Pot servir, en efecte, però sense oblidar que les etiquetes mai no abracen del tot allò que delimiten i són, o poden ser, contradictòries”. Per a David Caño, es pot parlar, “amb tots els matisos possibles”, de generació, tot i que també és possible “sentir afinitat amb poetes que tenen vint o trenta anys més que nosaltres”. Del concepte generació, en qualsevol cas, sempre caldria recelar-ne, especialment si es volen subratllar determinades homogeneïtats en detriment de la individualitat de cada escriptor.

Ara bé, si l’entenem com a concepte lligat a una ineludible diversitat, pot ser una eina, sempre efímera, per orientar-nos.

Un llenguatge sense encarcaraments Quins són, però, els trets que defineixen aquests poetes? En la seva obra hi trobem, sens dubte, la diversitat com a emblema. Però el tret que els caracteritza és l’ús d’un català fluent, versàtil i ric en què apareixen els modismes més recents, l’argot, els registres col·loquials i, fins i tot, l’adaptació de castellanismes i anglicismes. En la poesia de Laia Martínez, Jordi Nopca, Silvie Rothkovic, Pau Vadell, Albert Forns o Anna Gual trobem, per exemple, aquest desencongiment i frescor a l’hora d’abordar el poema. En la nova poesia la llengua s’expandeix i s’embruta, agafa al vol noves accepcions i deixa enrere la rigidesa. Un altre fet rellevant rau també en l’extraordinària ampliació dels referents. D’una banda, s’observa la reverència cap a noms imprescindibles de la nostra literatura (March, Vinyoli, Ferrater, Riba, Espriu, Bauçà, Bonet, Palau i Fabre, Brossa, Estellés… i noms més contemporanis com Enric Casasses, Màrius Sampere o Francesc Garriga) i, de l’altra, tot un seguit de referències que van del cinema al còmic, dels videojocs a la televisió i de la música pop, electrònica o heavy a les icones del consum. Tota aquesta cultura, que encara és vista amb recel per determinats crítics, és absolutament imprescindible si es vol entendre no només l’obra dels poetes actuals sinó el món en què vivim, ja que avui no és possible abordar la creació literària com un fet exclusivament autorreferencial. Aquest conjunt de trets nodreix amb força la poesia nova, fins al punt que per a aquests autors les influències no només són literàries sinó que s’estenen també a molts altres àmbits. Alguns d’aquests poetes han dut aquesta

actitud fins a les últimes conseqüències, amb una gran influència no només del cinema i del còmic, sinó també de la sèrie B, situada més als marges de la cultura oficial. La cultura ja no s’expressa amb una sola veu i una sola direcció, sinó amb infinitat de raigs que es projecten a una velocitat vertiginosa, amb la qual cosa es configura una imatge polièdrica que va més enllà de la qüestionada postmodernitat.

Un altre aspecte fonamental és l’actitud envers el món editorial. Els nous poetes no menystenen les formes tradicionals de publicació, ni rebutgen, en general, el fet de presentarse als premis literaris. Tanmateix, és evident que Internet ha suposat un gran revulsiu per a la publicació i difusió de la poesia. D’aquesta manera, i un cop més, les jerarquies tradicionals s’han afeblit i ja no és necessari passar per una editorial convencional per poder publicar. Alguns poetes s’han iniciat en el llibre digital, fins i tot amb obres interactives per a iPad, com és el cas de Jaume C. Pons Alorda. Tot plegat enmig dels blogs i de les xarxes socials. Mireia Calafell considera que “els blogs i els camins de difusió que ofereixen les tecnologies són una oportunitat que eixampla les possibilitats de donar més veu a la poesia. En aquest sentit, és molt interessant trobar que han citat algun poema teu a blogs personals o literaris, que l’han traduït o, fins i tot, que l’han reinterpretat. De cop, els teus poemes són a la xarxa, amb una vida pròpia o apropiada per gent diferent, sense que siguin crítics especialitzats. És una experiència bonica que mai no deixa de fer impressió”.

David Caño rebla aquesta sensació, tot subratllant la importància de la xarxa en la distribució i difusió de la poesia: “En aquesta època nostra hem vist eclosionar les xarxes de comunicació i expressió virtual (blogs, webs, Facebook, Twitter...) i també estem aprofitant les plataformes de micromecenatge per finançar o complementar el finançament de les nostres obres i propostes creatives. Tot això ha trencat amb els sistemes clàssics de publicació i distribució. És evident, però, que actualment conviuen ambdós mons: el que se serveix de les possibilitats de la xarxa i el que podríem anomenar clàssic (editorials, distribuïdores, mitjans de comunicació). I no pot menystenirse cap dels dos, tot i que el virtual permet als creadors joves controlar més el procés, amb unes possibilitats i dosis de llibertat que el sistema clàssic històricament ha mantingut tancades”.

Tot plegat, però, no vol dir que no hi hagi problemes de gruix. David Jiménez i Cot, per exemple, es dol d’algunes de les dificultats que pateix el sector: “Ara mateix estem passant per

una crisi que també afecta el món editorial i que ha sacsejat, fins i tot, plataformes que abans eren subvencionades per entitats que han hagut de fer retallades o bé s’han quedat sense fons. Això ha desmoralitzat molta gent i ha reduït les expectatives d’anys anteriors. Fixem-nos, per exemple, en el que li ha passat a l’AJELC. Ha caigut d’una manera deplorable i ningú ha estat capaç d’agafar el bou per les banyes i posar fil a l’agulla perquè es torni a redreçar”.

Cal recordar que algunes editorials que han fet una tasca important en la difusió dels poetes nous, com Labreu, van néixer justament a partir del fenomen dels blogs i dels autors que utilitzaven Internet per difondre la seva obra. Cal dir, igualment, que les grans editorials mostren molt poc interès cap al fenomen poètic. Això té conseqüències negatives però també aspectes paradoxalment engrescadors, ja que la poesia ha entrat en els circuits situats fora de la cultura més oficial i això l’ha dotada d’un gran dinamisme. Fins i tot, alguns autors han optat per l’autoedició, en format tradicional de paper, per fer front a la manca d’interès editorial. Però el fenomen té altres confluències. A més de les editorials petites i independents, i dels blogs i pàgines de poesia, cal esmentar les revistes i fanzines, així com el fenomen dels recitals.

Molts dels poetes joves han madurat la seva veu amb el contacte amb el públic, a través de recitals i festivals. L’oralitat ha comportat un retorn a les fonts tradicionals de la poesia i l’enderrocament dels compartiments estancs. L’obra de Josep Pedrals, per exemple, no es pot concebre sense aquest joc entre l’oralitat i el metatext, en un joc brillant en què el poema es fa aventura i conflueix amb la literatura medieval i barroca a través de la juxtaposició postmoderna.

David Caño i David Jiménez

La realitat passada pel turmix de la nova lírica L’auge dels trets virtuals no ha fet perdre de vista, però, la reflexió sobre el món físic i concret. La nova poesia s’abeura de manera molt àmplia en la consciència de l’entorn, però amb un tractament dens i elaborat del llenguatge que l’allunya clarament del realisme més directe de les generacions anteriors. Ben sovint les vivències Abril / Maig 2013 · Quadern 23

D’esquerra a dreta, Laia Noguera, Irene Solà i Mireia Calafell

i les ferides personals resten subjectes a la metàfora a través de vels lingüístics que ens allunyen de la mera exposició d’uns fets.

Aquí hi trobem, per exemple, la poesia de Mireia Calafell i Anna Gual, dues de les autores imprescindibles dels últims anys. També podem trobar-nos amb una impactant juxtaposició de realitat i tocs surrealistes, com en els poemes d’Irene Solà, una de les veus més joves. O amb l’ús de la ironia i la crítica punyent, com succeeix en l’obra d’Anna Ballbona. La poesia d’Esteve Plantada mostra, per la seva banda, una voluntat de construcció i de ritme, de musicalitat i d’ironia, amb un rerefons de contundència i agror. Altres poetes, com Estel Solé o Àngels Gregori, fan un ús renovellat de la vivència, amb un sentit de l’elaboració literària que defuig caure en un excés de circumstàncies personals. En Rubén Luzón, la quotidianitat pot ser trabucada a través d’imatges esquerdades i innovadores que conviuen amb poemes de factura més clàssica, la qual cosa atorga a aquest autor una voluntat notable d’exploració. En Pau Sif, l’acostament al món és vivament sensual i tàctil, heretat d’Estellés i de la dolcesa marítima de l’horta valenciana. Poeta sensible que fa poemes com cançons i que canta la vida entre alcohols, flaires, sabors i músiques, tot plegat enmig d’una profunda voluntat elegíaca que no defuig el dolor.

En alguns dels nous poetes hi trobem un retorn a les formes populars, que recorden la rondalla i la cançó, amb una elevada riquesa de llenguatge. Blanca Llum Vidal combina aquest registre amb formes més conceptuals i denses, amb un gran domini dels efectes sonors i de l’ús de les figures retòriques, des de l’epífrasi i l’amplificació a l’anàfora, sempre buscant la màxima expressivitat literària, a mig camí de la cançó i l’elaboració simbòlica.

També el quefer poètic esdevé, ben sovint, el camp de batalla en què es dirimeixen les actituds no només literàries, sinó també polítiques i socials. Aquesta poesia ens recorda que qualsevol escriptura ha de ser compromesa i que no pot entotsolar-se. Autors com David Caño o Carles Rabassa no baixen al peu del carrer, sinó que hi viuen i hi rauen, tot aplegant combat i veu poètica.

D’un trobar ric i clus Hi ha, també, una poesia encara més conceptual i hermètica. Aquí les imatges esdevenen esquinçades i apareix tot un món simbòlic de precisa elaboració, com en el cas de Lucia Pietrelli, Anna Enrich, Jaume C. Pons Alorda o l’últim Pau Vadell. En Marc Rovira i Joan Duran, trobem un ús savi del llenguatge que marca, a través

24 Quadern · Abril / Maig 2013

d’imatges i giragonses retòriques, ben modulades i travades, una distància amb la realitat més pròxima, amb algun toc apocalíptic en el cas de Duran. Un cas similar és el de Gabriel Ventura, que combina el to intimista amb un treball lingüístic dens i hermètic. En Joan Todó, el món exterior apareix transfigurat per una elaborada imatgeria, esquitxada de dialectalismes, la qual cosa fa que el poema esdevingui gairebé matèric i que conformi, de manera reeixida, un univers esmolat.

Des d’un reialme diferent, la poesia de Pere Antoni Pons esdevé elegant i elegíaca, amb arguments que trenen i desfan lúcides metàfores.

En altres poetes, l’esguard personal busca respostes d’unitat i introspecció, amb lirisme i interrogants irresolts, com en Laia Noguera, una autora potent a la recerca de la concentració i de la veritat íntima, sempre lluny de la retòrica. En David Jiménez i Cot, la recerca personal s’enfonsa en imatges fosques, d’un elevat poder lingüístic, que revelen abismes esglaiadors. No és gens agosarat qualificar aquesta poesia, de gran originalitat i ambició, com a gòtica.

En qualsevol cas en tots aquests poetes hi trobem una voluntat d’introspecció que no cau mai en la complaença ni en l’aïllament, sinó que sap emmirallar-se de manera intel·ligent en el món, sempre des de la consciència d’un llenguatge que esdevé, també, univers propi.

El panorama, així doncs, és divers, complex i amb diverses línies no sempre confluents. I en aquest punt cal cloure, per tant, l’esbós, el resum, el tast forçosament incomplet. Perquè no és possible abastar un moviment heterogeni que s’està generant en aquests mateixos moments i que encara ha de definir-se i conformar-se. De ben segur, però, que molts d’aquests noms seran un referent d’aquí uns anys. I una cosa és prou clara: som davant d’una Silicon Poetry que augura un nou segle de brillantor.

Sabadell i la poesia (II) / No a la Vall d’Auden VÍCTOR MAÑOSA

En un dels seus poemes curts, W.H. Auden afirma que l’esperança d’un poeta és “ser com el formatge d’una vall, local, però estimat en altres llocs”. En contra, però, del fat implícit en la metàfora d’Auden, a Sabadell els poetes gaudeixen de l’estimació d’un públic que acudeix a les seves lectures gairebé tantes vegades com és convocat. És un tòpic, i deu ser cert, que de poesia se’n llegeix molt poca, però arreu del món la poesia ha sabut retrobar-se amb una nova forma de lectors —l’audiència— a través d’aquest temps compartit que s’estableix en les lectures. En aquest sentit, la nostra ciutat no és diferent de cap altra, i són precisament aquestes lectures les que ens han permès conèixer amb quina veu afronta el món cadascun dels nostres poetes. Pensar que el nostre públic no sap valorar correctament les diferents afinacions dels seus poetes seria un prejudici incoherent amb el suport que li demanem amb la seva presència.

Cal remarcar uns elements clau en la formació d’aquesta audiència fidel: l’existència de tres espais com són l’Aliança Francesa, Cal Ventura o l’Espai Àgora (antigament també el Teatre del Sol) que, amb orientacions ben diferents, tenen molt en compte la poesia en la seva programació; les iniciatives personals dels mateixos poetes; i el treball de diverses entitats i col·lectius com ara la mateixa Aliança, el Café Central o Papers de Versàlia, entre d’altres, per portar a la ciutat poetes i traductors de gran qualitat.

Ara bé, com que tot avenç és sempre fràgil, convé tenir present que conservarem aquest públic en la mesura que hi hagi una presència regular de poesia, diversa i amb qualitat, en la programació cultural. És una obvietat que escriure és una tasca solitària i que tota obra és fruit de la singularitat de cada autor. No és tan obvi, però em sembla que és igualment cert, que és en el context d’una comunitat que el treball artístic es pot desplegar d’una forma més completa.

Els poetes de la ciutat ho saben i no treballen de forma aïllada, formen xarxes seguint afinitats naturals ­—xarxes que no tenen un abast estrictament local—, i alhora saben, o crec que saben, que ser poeta a Sabadell és també formar part d’una comunitat, perquè, a Sabadell, la relació entre poetes està molt sovint tenyida per gestos d’afecte i de generositat.

L’ “estimats en altres llocs” també, perquè és cert que cap dels nostres poetes té aquesta vall com a últim horitzó, i que alguns gaudeixen d’un reconeixement merescut més enllà dels seus confins. És un privilegi tenir-los tan a prop: també d’ells hem après que no vivim a la Vall d’Auden.

Víctor Mañosa (Sabadell, 1970) Després de col·laborar amb el grup Papers de Versàlia en diverses plaquettes, el 2007 li publicaven a la col·lecció Zona Blanca el poemari L’home que mira perplex. Té altres obres autoeditades, entre les quals Stramonium (2012). Té un blog sobre poesia, Catàleg de desficis (victormanosa.blogspot.com).

Abril / Maig 2013 · Quadern 25

Amateurs JOAN TODÓ

Un dels plaers d’aquesta vida és escoltar un professional parlant del seu ofici. A la casa on em van criar, mon pare es passava les menjades parlant de mobles. Ho sabia tot: quina fusta és millor per a cadascun, com engalzar les peces. Encara guardava un alè de quan, abans que tot es mecanitzés, l’ebenisteria era una forma artesana: un duel entre l’habilitat i la matèria. I l’objectiu era fer mobles ben fets, amb una utilitat concreta, que duressin. En aquells temps, els meus pares també van decidir matricular-me en una de les dues escoles de música del poble. Allà, a banda d’estudiar llenguatge musical, vaig estavellar-me contra les classes de violí i vaig acabar cantant a la coral. A dues, de fet: la del meu poble i, més tard, la de la Universitat Autònoma de Barcelona. També tocava la dolçaina, i vaig arribar a cobrar per fer-ho. És per això últim que, per alguna banda, hi diu que he fet de músic: tinc la teoria que, en qüestions artístiques, hom no és “músic” o “poeta” fins que no apareix algú altre que li paga per ser-ho. És una teoria segurament falsa però que ajuda a no fer gaire el ridícul.

A la coral, la música que hi fèiem no era, potser, gran cosa: un esforç voluntariós i sense pretensions per aixecar quelcom que no ofengués gaire. Si tota la saviesa artesana del meu pare estava al servei d’un objectiu molt concret, la satisfacció del client que paga, amb la música hi guanyàvem més nosaltres que el públic. No vull dir que aquest sortís fastiguejat: parents, amics i passavolants ens escoltaven amb bona voluntat, per passar l’estona. Nosaltres vivíem l’experiència de fer un concert, els nervis de l’assaig general, el goig de l’última nota. Hi apreníem a treballar en equip, hi distrèiem d’una manera digna el temps lliure, viatjàvem (a les corals, tot sigui dit, s’hi lliga molt). I descobríem què és la música: una disciplina sense fi. Per això, finalment, no vaig ser músic. Recordo haver cantat el Magnificat en Re Major de Bach, la Passió segons Sant Mateu; haver-me abocat a aquests remolins sonors. Cal entrenar-se incansablement encadenant escales i arpegis, fer una gimnàstica diària, i ingrata, que és només l’avantsala del treball veritable: el de captar els més subtils matisos d’una cadència, mesurar la força d’un crescendo, conduir la correntia d’una fuga o donar la intensitat adequada a un gir melòdic. Esdevenir el filtre invisible entre el compositor i el públic. És una matemàtica de l’emoció que es troba a les antípodes d’allò que Riba anomenava l’esperit de l’espontani, del discontinuat, de l’instintiu. Fent música vaig descobrir que la vida és massa breu per a un art que és infinit, i llavors vaig deixar la música.

Temps després, a una festa en un pis d’estudiants, vaig conèixer un noi ros, molt garlador. Era poeta, va dir, i muntava recitals de poesia en un bar al costat del MACBA. La setmana següent hi vaig acudir, i a poc a poc vaig acostumar-me a anar-hi cada dimecres. En aquella època, certs detalls de l’Horiginal eren molt diferents de com són ara: no s’havia obert la sala de dins (que tants disgustos burocràtics va donar més tard) i els actes tenien lloc al menjador.

Per això mateix, quan el poeta acabava de recitar tenia lloc un complicat moviment de taules i cadires: part del públic marxava, una altra es quedava a sopar, tot ajuntant taules vora el poeta, que 26 Quadern · Abril / Maig 2013

el tenia pagat (i suposo que encara és així). El sopar podia allargar-se a l’Almirall, just a la vora, i acabar algun cop (no sabria dir si molt tard o molt d’hora) en un bar que el noi ros i xerraire, Josep Pedrals, anomenava “101”, tot i que al cartell hi deia Tam’Rigat, i que ja no existeix. La història de l’Horiginal és també la història de com la legislació ha limitat aquestes vesprades fent tancar tots els locals a les tres, i de com, tot pel bé de la nostra salut, la normativa sobre tabac ha creat una dificultat suplementària als soferts recitaires: han de ser més interessants que les ganes de fumar. Aquells sopars van acabar-se (o van mutar) en obrir la nova sala, el 2004 o el 2005; des d’aleshores, en acabar el recital hom es dispersa, si vol, pels restaurants propers. Al capdavall, el canvi ha estat un èxit: però jo, la veritat, enyoro aquelles taulades inicials.

Va ser allà que, després d’uns anys escrivint per a mi, vaig començar a tractar poetes. I de fet l’Horiginal ha esdevingut un bon observatori de la poesia dels últims deu anys: per allà hi ha passat tot Cristo. De molt diverses maneres. Hi ha hagut gent que hi venia només a recitar, i gent que venia a veure només un determinat poeta (Andreu Subirats o Carles Hac Mor, per exemple, tenen un públic propi, fidel, que apareix quan reciten ells). Hi ha habituals de pedra picada que hi han anat cada dimecres, fos quin fos (fos el que fos) el recital. Pedrals i Ferran Garcia, els organitzadors, una vegada van arribar a la conclusió que el més habitual d’aquests habituals (curiosament no poeta, fins que no es demostri el contrari) és el gran medievalista Stefano M. Cingolani.

Entre ambdós extrems hi ha tots els Lucien de Rubempré (i algun Vautrin) que començaven a venir, hi coneixien algú, feien un parell de contactes i ja no tornaven mai més. El país és tan petit que en deu anys pots arribar a conèixer-ne no només tots els poetes sinó bona part del seu públic. Però sobretot, ben aviat vaig adonar-me que aquell ambient era molt semblant als aplecs de corals. Tot i que no s’hi lligava tant.

La gent, un cop acaba d’estudiar (aquella bella època durant la qual tens tot el temps del món i pots dedicar-lo a aixecar les més excelses teories), entra en un darwinisme que, poc a poc, va imposant-se. En poesia, és devastador.

Perquè un cop acabada la vida d’estudiant, a mesura que vas embolicant-te en feinetes o

feinasses, en ritus d’aparellament i procreació, allò que els de dretes anomenen “la realitat” t’assetja. Et devora les hores. I poca gent aconsegueix muntar-s’ho (per dir-ho vulgarment) per donar-li a l’art tota la vida que aquest exigeix, tot l’espai mental que demana.

Passats deu anys, però, si em demano per quin dels poetes que he vist a l’Horiginal pagaria una entrada per tornar a veure’ls, el balanç és ben minso. La major part dels qui ens presentem allà com a poetes som encara més amateurs que els cantaires de coral (que al cap i a la fi sempre compten amb un director que els lliga curts), amb l’agreujant que no som intèrprets de l’obra d’altri, sinó de demiürgs de quelcom que potser no supera l’urc individual ni una obsolescència no programada. Pocs pugem a recitar sabentnos el poema de memòria, amb les mans lliures, coneixent-ne les inflexions, havent estudiat la manera de dir-lo. O bé (si admetem el clixé dels bons poetes que no saben recitar i dels bons rapsodes que no saben escriure), no ens hem plantejat quina necessitat té el públic de sentir les nostres cabòries, no hem pensat on ha de començar i acabar un vers (problema per al qual la mètrica no és més que una solució provisòria). Ni tan sols ens hem demanat què escriuen els altres poetes; pot semblar mentida, però encara existeix una certa quantitat de gent que creu en l’originalitat aixecada sobre la ignorància dels precedents.

I tanmateix, tampoc voldria semblar ara un d’aquells exquisits que, pel fet de citar el pròleg d’una traducció de Valéry, se somien qualificats per desqualificar en pes aquesta opció (fins i tot quan la practica un Andrés Sánchez Robayna; traductor, per cert, justament de Valéry). Perquè, igual que mon pare comprava catàlegs de mobles per veure nous dissenys, jo anava a l’Horiginal a veure què fan els altres. No em sap greu haver assistit a recitals mediocres: sempre hi havia una imatge, un suggeriment, la bellesa d’un gest, un tremolor de veu que delata una vacil·lació, detalls que m’ensenyaven alguna cosa. És certament un motiu dèbil, limitat als qui escrivim.

Espai mental, he escrit abans. I tanmateix, crec fermament que guanyar-se la vida fent poesia no és la solució. Acabes tancat en un univers fals, autoreferencial. Tot és més complex; en el fons, una qüestió aporètica, irresoluble. Fer poemes no és fer mobles.

Perquè l’art demana tota la vida, però també exigeix llibertat.

Exigeix situar-se en una esfera autònoma, que no existeix per a les subvencions públiques ni tampoc —tenint en compte quina és la qualitat dels llibres més venuts— existeix per al públic majoritari Mon pare feia els armaris que li manaven; les corals, els grups dolçainers, els poetastres de l’Horiginal, malgirben allò que els dóna la gana, sense demanar comptes a ningú. A fons perdut. Té, també, la seva gràcia. Perquè tot plegat és un dels fets més curiosos d’aquesta vida, un dels seus fenòmens més extravagants: tot i que la poesia, des del punt de vista de “la realitat”, és impossible, malgrat això, la poesia existeix. Us ho juro.

Jo l’he vista.

Abril / Maig 2013 · Quadern 27

Sabadell i la poesia (III) / Passa de vegades SÒNIA MOLL GAMBOA Passa de vegades: arribem a un lloc, un poble, una ciutat, i sentim que ens acull. Que ens abraça. Que podríem quedar-nos-hi sempre. Quan descobrim un lloc així, tenim tendència a tornar-hi repetidament, l’escollim com a primera opció abans que qualsevol altre, volem retrobar-lo, endinsar-nos-hi, reconèixer-nos en aquell paisatge cada cop que hi posem els peus, sentir que d’alguna manera en formem part.

Quan el poeta José Antonio Arcediano em va convidar, juntament amb Jordi Boladeres, a participar en la presentació de la revista Caravansari amb el grup Papers de Versàlia a l’Aliança Francesa de Sabadell, al maig del 2008, aquesta ciutat ja era un lloc que em sentia un poc meu. Hi vivien (hi viuen) amigues molt estimades, i començava a tenir-hi també llaços familiars. Tenia poca idea, però, de la seva vida cultural. Recordo amb afecte aquella tarda a l’Aliança, la calidesa d’Esteban Martínez, Josep Gerona, Marcel Ayats, Josep M. Ripoll. Quilo Martínez no hi era, aquell dia. Recordo l’atenció amb què escoltaren els nostres poemes, i la impressió que els seus em van deixar en la ment, o l’esperit, o el que sigui que rep l’impacte de la poesia que sap tocar el misteri, acaronar-lo, deixar-lo en suspens davant teu i aconseguir que en perduri encara l’aroma. No sé si J. A. Arcediano sabia que aquella tarda m’havia fet un regal impagable. El vincle amb els poetes de Papers de Versàlia es va anar estrenyent, gairebé com un idil·li, primer a partir de les col·laboracions en les plaquettes monogràfiques de poesia que llavors publicaven periòdicament i, aviat, com a punt d’inflexió, amb el primer recital de la Festa Major en què vaig participar, el 2009. Aquell dia vaig conèixer, entre d’altres, David Madueño, Víctor Mañosa, Jorge Brotons i Maite Mòdol. El tema, com si el destí ens hagués fet l’ullet, era l’amistat.

Llegir un text i sentir-lo germà, reconèixer-hi la pròpia vivència o, en tot cas, sentir que aquelles paraules t’estan tocant alguna corda de l’ànima, passa sovint, i deu ser per això que llegim poesia; però descobrir que aquell batec no s’allunya gens de la persona de la qual emana, és un petit miracle. A través dels versos dels poetes sabadellencs s’han anat teixint vincles humans que han reforçat el lligam amb la ciutat i amb el seu batec cultural. Penso en les ressenyes del blog de David Madueño, Llunàtic, imprescindibles, i un poema que parla de l’illa que estimo i m’hi fa tornar com en un somni.

En la veu germana de Víctor Mañosa, que entén de desarrelaments, i en els seus meravellosos poemes en gallec, i alguns versos inèdits que se’m queden gravats a desgrat de la mala memòria, “un fill perdut al supermercat / és una porta oberta a una por atàvica (...) / A la fi et trobo, / ofès i plorós / (sé que amb tu, per sempre més, / tindré por)”. I les sinestèsies entre el seu blog i el meu, com si escriguéssim alhora, com si ens llegíssim abans fins i tot d’escriure.

La trobada, inoblidable i màgica, amb Quilo Martínez, una tarda que llegíem poemes dedicats a ciutats (el seu Valparaíso i el meu dansant alhora en versos paral·lels). Las luces nómadas d’Esteban Martínez, directes al tel de l’ànima que queda tremolant, com una porta mal tancada, quan perds a poc a poc la mare. El mestre Josep M. Ripoll i el seu “sóc el segon: estima’m”, gravat a la pell i recitat en 28 Quadern · Abril / Maig 2013

femení alguns diumenges a la tarda, en la soledat de casa. Els versos de Josep Gerona, “El teu pare et busca en els núvols del cel. / ¿Quines formes pren ara la teva ànima?”, amb el sol capritxós de juny jugant a fet amb el rellotge pintat a la paret del pati de l’Aliança, mentre lliscaven versos de Rilke i notes sublims de violoncel i piano. Un poema de Maite Mòdol que revé cada cop que veig un gronxador en una plaça. I Los adolescentes furtivos de Toni Quero, que a estones m’agrada llegir també en francès de la mà de Renada-Laura Portet, “Sous les porches, / palpite un murmure d’acier et de corps en désir, / les maîtres d’escrime se battent en duel / et entre les pavés / flottent des cadavres d’amoureux / qui s’essaient à des calligrammes”.

Passa de vegades: arribem a un lloc, una ciutat, un poble, i sentim que ens acull. A Sabadell, els versos i les persones han fet d’àncora. I continuem conjurant el buit amb la bellesa, com diu Josep M. Ripoll, “(...) perquè els morts, alats, ens sobrevolin / en lloc de corbar-nos l’esquena”.

Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) va publicar el 2008 el seu primer llibre de poemes en solitari, Non si male nunc, V Premi Sant Celoni de Poesia i amb un pròleg de Màrius Sampere. Enguany presenta un llibre de proses poètiques, Creixen malgrat tot les tulipes, XXXII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa.

La seva obra escrita s’amplia amb els textos del blog La vida té vida pròpia (lavidatevidapropia.blogspot.com).

Noves veus a LaBreu MARC ROMERA Quan LaBreu Edicions va néixer amb la voluntat de crear una col·lecció de poesia que omplís un espai que consideràvem que els grans grups editorials havien abandonat i que altres col·leccions de poesia no podien acabar d’omplir, ho vam fer amb uns objectius molt clars. A través de l’edició, volíem donar a conèixer un seguit d’autors que, per la seva joventut o per les seves particularitats, quedaven al marge dels grans premis i de la poesia més o menys oficial que es podia trobar a les lleixes de les poques llibreries on encara es pot trobar poesia catalana —més enllà de Miquel Martí i Pol o Joan Margarit.

Tot això implicava apostar per autors joves, o molt joves, però també per autors que havien quedat arraconats per les voluntats canonitzadores, malgrat tenir una obra publicada d’indiscutible qualitat i interès, malentesa o desatesa per crítica i patums, o simplement ignorada pel món editorial però amb un trajecte interessant i exitós en el cada dia més reviscolat panorama de l’oralitat. Així, veus imprescindibles com les de Jordi Vintró, Lluís Urpinell, Francesc Garriga, Carles Sanuy o Josep Ramon Bach, se sumaven a l’estrena d’autors madurs encara inèdits com Andreu Subirats, Daniel Busquets o Felip Costaglioli (que havia publicat en francès i anglès però era un total desconegut en la nostra llengua). Tot això se sumava a la nostra aposta per les veus més joves que pensàvem que podien aportar visions noves, tendències noves, a una poesia catalana necessitada de poètiques que ampliessin horitzons.

En aquest sentit, s’han donat tres fenòmens que a nosaltres ens semblen molt significatius i que, en molts sentits, han girat al voltant de la importància que ha tingut el bar Horiginal i els cicles de poesia que fa anys que omplen el local cada dimecres de poetes i de gent interessada en la poesia.

El primer fenomen és de justícia. Francesc Garriga, que ara ha fet 80 anys, ha hagut d’esperar tot aquest temps perquè la seva obra fos reconeguda i, curiosament, ho ha hagut de ser quan tota una generació de poetes joves han sabut veure en la seva poètica allò que els seus contemporanis no van voler veure-hi. La veu de Garriga és tan sorprenentment particular, tan diferent i original, tan desmarcada del que qualsevol de les generacions que li han estat contemporànies han fet, que ningú no hi va

reparar, deixant a part la incomoditat, per incomprensió, que la seva actitud sempre ha escampat. Però quan els poetes més joves, lliures d’actituds competencials, han entès aquesta poètica, Garriga s’ha convertit en un referent absolut, potser un dels més importants i més influents en les generacions que han nascut des de la meitat dels seixanta fins a les que tot just surten ara de l’ou.

El segon fenomen va lligat, en certa manera, a l’antologia Pedra foguera, on un munt de poetes molt joves es reivindicaven i es donaven a conèixer i alguns dels quals formen part, també, del nostre catàleg perquè consideràvem que eren veus que calia tenir en compte. Així, Josep Pedrals, Andreu Galan, Jaume Pons Alorda, representarien una generació de poetes amb referents i poètiques tan diferents que difícilment podríem parlar de generació, si no fos per una qüestió d’edat. Això sí, si alguna cosa els agermana en aquest sentit és que tots són deutors de la tradició: del barroc i la tradició més clàssica; d’Estellés; i, també, d’Andreu Vidal, entre d’altres. Res més que això i una actitud vital davant la poesia, una mena de combativitat oral carregada de compromís poètic, és el que els podria convertir en generació.

El tercer fenomen és el d’un grup de poetes joves que, de sobte, apareixen amb unes veus del tot noves, diríem que modernes, o postmodernes, que desperten un interès desmesurat entre un públic no avesat a la poesia però sí a les noves vies de comunicació digital (blogs, twitters, etc.) i que el món de la crítica ha ignorat perquè no han sabut ubicar. Són un grup de poetes (Silvie Rothkovic, Albert Forns, Anna Gual…), els referents dels quals no són la nostra tradició poètica sinó altres mons creatius: la música culta, clàssica i contemporània, l’art contemporani, el cinema…, la qual cosa ha

Josep Pedrals

Abril / Maig 2013 · Quadern 29

Joan Todó

generat un llenguatge poètic del tot nou, del tot innovador i, alhora, fascinant i pel qual a LaBreu apostem d’una manera molt especial perquè pensem que són els veritables creadors de noves possibles tendències en un món on el deute amb la tradició cada vegada permet menys marge d’innovació i tendeix més a la repetició. El seu llenguatge és nou, és sintètic, porta una càrrega visual potentíssima, explica coses però defuig la narrativitat, és abstracte però genera emocions molt clares, pot ser fosc però enlluerna, i juga amb el llenguatge. Al capdavall, aconsegueix aquella aparença de senzillesa que deriva de la complexitat més aguda.

I anys després, aquesta voluntat d’obrir un espai a noves veus la vam voler ampliar al món de la narrativa.

Com passa amb la poesia, per a un autor novell donar-se a conèixer esdevé una lluita èpica contra la indiferència editorial: la dificultat de guanyar premis que no estan a l’abast de noms desconeguts i la dinàmica devoradora que els mitjans nous i la producció literària com a producte de masses genera en un món on les coses són novetats un dia i el següent passen a l’oblit. Nosaltres teníem localitzats alguns autors que ens semblava que mereixien que fossin descoberts per un públic exigent, atesa la qualitat i l’ambició literària de la seva obra. Tampoc no estàvem tancats a una qüestió d’edat, però els tres primers títols eren primeres obres en

30 Quadern · Abril / Maig 2013

narrativa de tres autors molt joves i, una vegada més, seria un error parlar de generació, perquè si alguna cosa ens sembla que defineix les veus més recents de la nostra literatura és l’individualisme que les caracteritza.

Hi pot haver, i hi ha, una relació possiblement motivada per qüestions generacionals, tant a nivell humà com pel fet de compartir pulsions creatives, entre Joan Todó, Max Besora i Jordi Nopca, però a nivell d’obra partim de conceptes totalment distants quant a estètica i quant a concepte. Tot això ens fa pensar que, entrats en l’era de la digitalització, l’experiment dels Imparables podria ser el darrer cas d’un grup de creadors que es podria considerar generació, tot i que partint d’estètiques també prou diferenciades i, una vegada més, recolzant-se més en l’actitud artística i vital que en la voluntat estètica.

En el cas dels nostres autors, els referents i les intencions són del tot dispars. Només cal comparar la voluntat perfeccionista, en el sentit més clàssic, de l’expressió literària de Joan Todó, amb el rupturisme quasi experimental de Max Besora, i tot això amb la frescor postmoderna amb tocs surrealistes de Jordi Nopca. Cada un d’ells convertit en un franctirador, cadascun apuntant en direccions diferents des del terrat de cadascun; tots ells, però, amb un objectiu que els convoca en el mateix grup, el de la qualitat literària, el fet d’apostar per fer literatura de veritat des de la individualitat.

No oblidem que es tracta d’una generació que ha crescut en una democràcia que ha desactivat lluites socials, agrupacionismes i reivindicacions que fomentessin el col·lectivisme; que ha desinflat idealismes i que ha descobert noves vies de relació que, facilitant la comunicació, han tendit a l’aïllament a què ja apuntava l’individualisme de la postmodernitat. www.labreuedicions.com

Poesia a la xarxa DANIEL RUIZ-TRILLO

Amb la voluntat d’agrupar poetes catalans actuals i engrescar-los amb un projecte que aglutinés i que defensés la seva obra, va néixer www.versos. cat, un portal poètic col·lectiu que pretén donar a conèixer els joves —i grans— valors que volen ser escoltats. És, doncs, més que un bloc, és un portal que fomenta la poesia amb cinc apartats bàsics: poesia, entrevistes a autors, articles (que inclou crítiques, opinions i ressenyes), recer i plaers, aquests últims de prosa poètica.

El projecte inicial ha estat molt ben acollit tant pels poetes com pel públic, i ha arribat a ser un dels blocs més seguits i més comentats en el món poètic català. Com a conseqüència, ha rebut el Premi Blocs Catalunya el 2012 i n’ha estat finalista el 2010 i el 2011, amb milers de vots, seguidors, comentaris i suports d’arreu del món.

El bloc s’actualitza cada setmana amb noves aportacions dels prop de vuitanta poetes catalans que en formen part, de totes les edats, sexes, gèneres, procedències i escoles, fins al punt de crear un bloc poètic molt heterogeni, en el fons i en la forma. En els més de tres anys d’existència, el bloc ha crescut, ha guanyat en diversitat i ha continuat apostant fort per la poesia catalana.

La majoria dels poetes que formen part d’aquest portal tenen molts llibres, molts anys i molts recitals a l’esquena, amb una experiència important: Marta Pérez i Sierra, Sílvia Bel, Roser Amills, Carme Folch, Marc Freixas, Lluís Calvo, David Madueño, David Caño, Albert Carrasco i Antoni Casals. D’altra banda, versos.cat fomenta també l’obra d’autors joves que apunten ben amunt: Júlia Costa, Laia Noguera, Pau Llosa... Alguns dels seus membres són també cantautors: Jordi Montañez, Anna Fenoy i Pau Alabajos.

Poesia fora de la xarxa Dos anys després de la seva creació de versos.cat, l’editor va pensar que no n’hi havia prou amb Internet i que calia que la poesia sortís d’allà per poder arribar a les places i als carrers, on de ben segur que la gent l’escoltaria amb molta més passió que no pas la que es posa davant d’una màquina.

D’aquesta manera, va començar a crear recitals que han omplert sales i continuen fent gaudir el públic de les grans ciutats. Fins ara, el grup poètic versos.cat ha organitzat prop de mig centenar de recitals, presentacions de llibres i altres actes públics de foment de la poesia. Vist l’èxit de

públic, es va fer un pas més i es va optar pel format festival i ara, un any i mig després, podem parlar perfectament de quatre festivals poètics organitzats per aquest bloc: Poemestiu, Vers l’aigua, Dolça Poesia i Poemanresa.

Si bé tres d’aquests festivals duren només un dia i consisteixen en un recital, el Poemestiu (festival de poesia de l’Empordà) es fa durant 4, 5 o 7 dies de juliol i agost a diferents poblacions empordaneses (Figueres, Darnius, Navata, Castelló i Palamós). Aquest festival, que compta amb el suport dels ajuntaments i de la Diputació de Girona, ha portat la poesia de més de 30 poetes a prop de mig miler de persones el 2012 i ha tingut un ressò mediàtic enorme. Més enllà de les xifres, però, podem afirmar que el Poemestiu ja és, després de dues edicions ben reexides, un dels festivals empordanesos amb més personalitat. Es tracta de l’únic festival 100% en català, 100% gratuït i amb paritat de gènere.

A més a més, el Festival de Poesia de l’Empordà, organitzat pels mateixos poetes, és independent i té un objectiu molt clar: fomentar la poesia catalana i, alhora, posar l’accent en els creadors de la comarca. Justament per això, s’organitza a nivell local i es porta a terme gràcies als poetes locals que formen part del grup: Teresa Bosch, Quim Martínez, Quim Ponsa i Raimon Gil Sora.

Daniel RuizTrillo recitant al Poemestiu de l’any passat, a Darnius

Abril / Maig 2013 · Quadern 31

Sabadell i la poesia (i IV) / La ciutat com a gènesi TONI QUERO

Si la pàtria és la infància, tal com deia Rilke —o se li ha atribuït—, no hi ha dubte que l’espai iniciàtic de tot autor, el lloc de la seva infantesa, adolescència, els seus primers amors, etc., ha de tenir per força presència en la seva obra, ja sigui per lloar-la o fustigarla, ja sigui de forma explícita o literàriament amagada. Tanmateix, és un accident geogràfic el que convertirà Sabadell en subjecte literari d’un autor, difícilment un escriptor no nascut a la ciutat la glosarà o en parlarà. A Sabadell, li manca el component mític que tenen les grans urbs com Barcelona o una magna obra literària que li sigui referencial, com té, per citar-ne una, la Mequinensa de Jesús Moncada. Però és aquest fet el que converteix la ciutat en un espai de creació sense lligams. Possiblement el component llibertari i anàrquic de la vila és el que millor defineix als autors que hi han nascut. El grup de Sabadell (Oliver, Trabal) serien el millor exemple, però podríem trobar exemples en altres àmbits artístics: Llobet Gràcia, Albert Pla o el mateix Miquel Calçada. Sembla evident que si el fet diferencial de Sabadell no es pot trobar en el seu espai físic, tan gris i impersonal com el de les ciutats veïnes, aquest ha de recaure en la singularitat dels seus creadors.

Malauradament, davant el talent individual sovint trobem la indiferència de les institucions públiques. Si l’associacionisme en àmbits com el teatre o l’òpera sí que gosa de bona salut, la vida literària de la ciutat és pràcticament nul·la i subsisteix gràcies a iniciatives privades com l’Aliança Francesa, Papers de Versàlia o alguns col·lectius joves de la ciutat; un fet que tampoc ens hauria d’estranyar atès el rebuig i la distància amb què les institucions miren aquelles manifestacions no controlades o patrocinades per elles mateixes. Malgrat tot, aquests espais i sobretot l’Aliança, com a receptora i organitzadora de bona part d’aquestes iniciatives, han sigut el punt de trobada de diverses generacions poètiques de la ciutat. Avui dia, el nivell de la lírica sabadellenca és altíssim, citar-ne noms seria oblidar-ne d’altres, val la pena revisar la nòmina de col·laboradors de les plaquettes de Versàlia per comprovar la diversitat i la riquesa de les propostes poètiques dels autors de la ciutat —segurament ens cal encara certa distància temporal per valorar la intensitat poètica del present. En aquest sentit, cal posar en valor les iniciatives i publicacions que la gent de Versàlia ha dut a terme, com els quaderns dedicats a Rilke, a Dickinson i, properament, a Ungaretti, treballs d’una alta qualitat poètica i filològica que no tenen semblança en cap altra associació poètica de l’Estat.

Com a sabadellenc, he viscut intensament aquesta relació d’amor-odi amb la ciutat: me n’he allunyat en alguns períodes de la meva vida, professionalment mai he desenvolupat aquí la meva carrera i, tanmateix, sempre he sentit aquest magnetisme, aquesta bogeria del Vallès. No triem el lloc on naixem i moltes vegades tampoc el lloc on decidim viure. Malgrat això, no podem escaparne, l’espai físic és la suma de les experiències que s’hi generen i això queda reflectit indefectiblement en l‘obra pròpia. Si alguna 32 Quadern · Abril / Maig 2013

cosa m’ha aportat la ciutat, més enllà de totes les experiències viscudes i bolcades en la meva obra, ha sigut el fet de conèixer a alguns d’aquests autors i gaudir de la seva amistat i suport en la sempre fosca i solitària tasca de l’escriptura, només per això ja paga la pena continuar perseverant.

Toni Quero (Sabadell, 1978) El seu primer llibre, Los adolescentes furtivos, va rebre el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado. Es va publicar amb un pròleg de Pere Gimferrer i va ser traduït al francès. Té pàgina web pròpia (www.toniquero.com)

Versos joves entre llavis per no naufragar JORDI LÓPEZ

De fa molts anys que l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana esdevé el recer i la primera plataforma de molts joves escriptors catalans. Ara que acaba d’acomplir un nou cicle amb el sabadellenc Jordi López al capdavant, li hem demanat que ens valori com l’AJELC ha navegat en aquests nous corrents poètics.

Estem en temps moderns, i prova d’això és que rebo la proposta d’aquest article via Facebook.

Immediatament dic que sí, que encantat, i decideixo submergir-me en allò que tant odien els polítics: fer memòria.

Vaig ser president de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana des del 2009 fins al 2012. Vaig tenir la sort de coincidir amb un grup de poetes que vam gaudir moltíssim de les nits recitant allà on la poesia era requerida.

Mai, dins del panorama catalanoparlant, s’ha publicat tanta poesia; mai hi ha hagut tants recitals, ni tan plens de gent. Ningú llegeix poesia, però tothom ha anat alguna vegada a un recital. Són aquestes contradiccions de país, que fa dècades que arrosseguem.

Què té la poesia que costa tant llegir-la, i en canvi és molt fàcil escoltar-la?

Una de les claus d’aquesta bona època és el retorn de la poesia al carrer, a l’oralitat, al refrec dels versos amb la vida quotidiana. Es tracta d’apropar les paraules a les orelles de les persones que mai anirien a una llibreria a fer-se amb un llibre de metàfores.

Per tal d’assolir aquest objectiu hem comptat amb l’ajuda de molts músics: saxofonistes, teclistes, trompetistes, guitarristes, fins i tot música electrònica. Ens hem mogut sense complexos per escenaris petits, festes del vi, bars de nit, plataformes literàries diürnes..., i el resultat sempre ha estat de sorpresa, d’agraïment; i a vegades, fins i tot, d’estupefacció. En més d’una ocasió, a l’hora de finalitzar l’espectacle, o el recital, ens han vingut a parlar persones no lectores que, avergonyides, han reconegut que no han parat de riure, que s’ho han passat bé, i escoltant poesia...

Cartell de l’espectacle Po(l)èmics, organitzat per l’AJELC

Abril / Maig 2013 · Quadern 33

La poesia elitista, repleta de referències clàssiques, seriosa, descafeïnada, ha fet molt de mal. La recuperació de les referències joglaresques, de la ironia, de la frescor de la picaresca ha fet que la poesia torni a estar de moda. Bona prova n’és la programació estable de més d’un local i la bona salut de la poesia jove catalana, de festivals d’estiu de poesia, d’un moviment literari que ha tingut en el vers el seu esperat esclat. El relat breu ja no és el caldo de cultiu de la jove literatura, ara és el vers, el vers punyent lliure, directe, tendre, dur, juganer, de tocs àcids i a vegades estripats.

Avui en dia, la gent necessita més que mai fantasia, escapar d’una grisor social que és cada cop més densa, buscar espais on es pugui respirar aire menys contaminat, i aquest enlairament espiritual s’aconsegueix escoltant bona poesia i bona música en un entorn on la dramatització també té lloc.

I això no és tan sols patrimoni de les ciutats, sinó també dels pobles, de la Catalunya més profunda a la més costanera, de les festes majors, a les terrasses d’estiu a mb la canya a la mà i el plat d’olives sobre la taula.

La gent té ganes de gaudir de les paraules, d’entendre el que sent, de veure que algú parla com ells, que sent el mateix que ells i que no té vergonya d’exposar-ho públicament, perquè la vergonya només apareix quan s’amaga alguna cosa.

No obstant això, no tot són flors i violes, encara queda molt camí per recórrer. Un dels camins és el cobrament dels recitals.

Els programadors i organitzadors no pensen a cridar músics sense pagar-los res, però en canvi sí que ho consideren en el cas dels poetes, i això és un error. Si no canviem aquest fet, consolidarem un model cultural gratuït de consum ràpid, fàcil i buit. Cultura assequible sí, com ha de ser el menjar, l’habitatge, l’educació, etc., però no a canvi del malviure. Aquesta realitat l’hem de canviar entre tots. No pot ser que actors famosos vagin a recitar versos que no són d’ells, cobrant cinc cents euros per tres quarts d’hora d’espectacle, i que els mateixos programadors neguin l’existència de diners per pagar joves creadors que volen compartir la seva feina.

A més a més, hem d’animar els editors a llançar poemaris només de gent jove, com passa a la resta de països europeus, on els joves tenen el seu espai, perquè són ells els que posen els fonaments del futur, el dit a la nafra, l’esperança al carrer.

Són temps per a la poesia, per a la construcció d’una realitat diferent, més propera, menys encarcarada. La literatura amb majúscules s’escriu amb poques paraules, munyint bé la melodia, esmolant la dicció, fent esclatar la rima, com deia Maiakovski: «la rima és un barril, un barril de dinamita, l’estrofa és la metxa».

Destrossem els convencionalismes, conquerim les places, fem bandera d’uns valors segrestats per evolucions borsàries fruit de la perversió d’uns pocs. La revolució, ara més que mai, és el pensament lliure, el fet de compartir les experiències vitals que han contribuït a ser qui som.

Hi ha qui té la creença que ja no són necessàries ni les associacions, ni les plataformes oficials, ni les editorials, sinó només la iniciativa individual, Internet, les autoedicions, i tocar moltes portes de locals nocturns. No estic ni a favor ni en contra dels escriptors que opinen d’aquesta manera, només vull apuntar que caminar en companyia és més ric i engrescador, i fa que un aprengui més. El fet d’escriure ja és de per si solitari, un necessita aïllar-se de l’entorn per navegar per aigües profundes i pescar les 34 Quadern · Abril / Maig 2013

idees que alimentaran un món més enllà de la visió de la finestra.

Guanyar-se les garrofes en solitari no és incompatible amb voler formar part d’alguna cosa més grupal, només faltaria! En els temps que corren cal tocar més d’una tecla, i no desafinar gaire.

Són molts els records compartits amb els companys de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) en aquests anys més actius. Tarragona, Terrassa, l’Alguer, Puigcerdà, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Girona, València, Manresa, etc. També cal recordar el suport de l’editorial Comanegra a l’hora de treure quatre petits poemaris d’escriptors novells a preus del tot populars, només tres euros. Són aquestes propostes i iniciatives les que permeten avançar, deixar enrere l’ostracisme que ens regalen, als joves, les nostres institucions, tan artrítiques com messiàniques.

La salvació vindrà per part nostra, ningú ens ajudarà a treure el cap fora d’aquesta marea de tints d’estafa especuladora i barroera.

Si no ens omplim el pit de coherència, i actuem d’acord amb el que sentim, no recollirem el fruit tan anhelat de poder gaudir d’una cultura dinàmica, oberta i assequible per a tothom que vulgui deixar-se seduir pels mots entrellaçats.

Siguem valents, deixem enrere la fal·làcia que temps passats foren millors i anem ocupant l’espai públic a través de la paraula, la tendresa, l’amor. L’escriptor, el poeta en aquest cas, ha de tenir prestigi, i aquest prové, en part, d’una emancipació econòmica que li permeti tenir temps per crear.

El circuit és a mig fer, el públic espera i és font de recompensa, els poetes joves els tenim, la llengua catalana és rica i musical, a què esperem per fer-nos al carrer?

No hi ha millor tancament que uns versos manllevats d’un paper tatuat que tinc a prop, si em permeteu fer una mica d’autobombo en temps convulsos: (...)

Sóc com sóc, sempre el mateix, un gat que persegueix un peix, una matinada, un sol que neix, sóc poeta per putejar, aquí, demà i en el més enllà.

I després d’això ja resto més tranquil, amb el pap buit, els punts més eixerits sobre les is, la ment més clara que fa una estona i amb ganes de seguir devorant les pàgines del llibre que he deixat descansar al costat de l’ordinador. Si em permeteu estaré fora de cobertura durant una llarga estona, i si em voleu veure em trobareu en bars de nit convulsionant versos que s’arrepleguen entre llençols, vols de papallona i llavis que criden en la proximitat d’uns coixins...

Jordi López és el president de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana

zona_zero Coordinen | Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil

Plataforma de creació i experimentació artística que té per objectiu impulsar les arts visuals contemporànies, oferint la possibilitat d’intervenir en la doble pàgina central de la revista Quadern a diferents artistes perquè presentin un projecte específic amb total llibertat.

Àlbum dels Arbres Estratègics de Catalunya d’Albert Gusi L’àlbum Arbres Estratègics de Catalunya és una edició de cromos de col·leccionista que mostra les vuit espècies d’arbres més comunes en el paisatge geopolític de Catalunya. L’àlbum il·lustra exemplars de l’ecosistema català, fent especial atenció a arbres autòctons i, també, a arbres d’espècies invasores, que a llarg termini són una amenaça a la biodiversitat del país.

Àlbum dels Arbres Est

36 Quadern · Abril / Maig 2013

Qatar Foundation

Mútua General de Catalunya

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Fundación para la Defensa de la Nación Española

tratègics de Catalunya

Acciona Energía

Convergència Democràtica de Catalunya

Ayuntamiento de Madrid

Universitat Ramon Llull

Pots descarregar-te els cromos a: www.albertgusi.cat/album_arbres

Abril / Maig 2013 · Quadern 37

Albert Gusi és un artista visual que desenvolupa els seus projectes al voltant del concepte de paisatge. A través d’intervencions artístiques efímeres —docu mentades gràficament— en indrets escollits acuradament, l’autor proposa una mirada lúdica i desinhibida sobre el territori. www.albertgusi.com

38 Quadern · Juny 2012

ARTS Sota l’ombra d’Isidre Manils JESÚS CLARÀ

És comú que el creador orienti l’intèrpret. En aquesta ocasió, Isidre Manils m’ensenya tres retalls que té captius a la paret del seu estudi i que, a manera de programa mental, guien els aspectes fonamentals de la seva obra. Dos filòsofs i un cineasta. Com que són pertinents, vull citar-los expressament. El primer és una fotografia polaroid d’un text que diu: “Ha d’existir una relació entre les parts separades, malgrat tot aquesta relació no és ni lògica, ni narrativa, és el producte d’una conjunció de sensacions”.

El segon és un text de T.W. Adorno, un fragment de The Schema of Mass Culture de 1942: “Com més laxes són les connexions entre les seqüències d’esdeveniments o els desenvolupaments de l’acció, més la imatge fragmentada es converteix en un segell al·legòric.

Fins i tot des d’un punt de vista visual, les imatges sobtades i evanescents del cinema es reagrupen en una mena de guió. Les imatges són captades però no previstes.”

El tercer, té un clar to de sentència programàtica: “Ajuntar coses que encara no han estat mai ajuntades i que no semblaven predisposades a ser-ho”. Aquests documents són el reflex d’una recerca de camins, tots són importants, tots són l’indicatiu d’una aventura individual cap a alguna cosa, poc o molt desenvolupada, un indici de la seva lucidesa pictòrica.

Amb un gest de reconeixement i humilitat desenvoluparé un text que em situa com si fos més artista que exegeta sota el mestratge d’Isidre Manils. He decidit posar-me a l’ombra d’un mestre. Amb aquestes paraules escrites vull fer palès l’interès que per a mi té l’obra d’Isidre Manils. He de dir que la millor manera d’exercir la crítica és des de l’afecte, des de l’amor que en nosaltres produeix l’obra d’un artista, si no és així és millor no parlar-ne. A l’artista no cal corregirlo des de la crítica, cal escoltar la seva veu amb la màxima atenció i respecte. Amb l’Isidre, hi he parlat en moltes ocasions tot fent el comissariat de les seves dues exposicions al Museu d’Art de Sabadell i al Museu Abelló de Mollet del Vallès

s/t (2013). Carbó sobre paper, 38 x 28,5 cm

Abril / Maig 2013 · Quadern 39

Effekten (4) (2004). Oli sobre tela 97 x 43 cm.

i he escrit diferents textos parlant de la seva obra: Laca a les ungles o de l’ocultació de la pintura, Moments Ago, Tot reposa en la superfície, Visió sobre el mur: deriva cap a un situacionisme pictòric i una llarga conversa publicada al catàleg de la seva exposició de l’any 2007.

En aquest text que ara escric, he volgut donar una mirada sobre alguns aspectes del seu treball que em semblen programàtics de la seva actitud pictòrica. També vull dir-vos que treballar sota l’ombra d’Isidre Manils és treballar amb algú que creu fermament en les seves idees i això facilita molt l’aproximació a la seva obra.

Així, a manera de breus fragments, vull ressaltar, algunes de les conclusions a què he arribat i, per això, faré ús de l’epítet com si fos un mandat del mestre Manils, per tal de determinar, especificar o caracteritzar els aspectes principals del seu treball artístic, alhora que estableixo un programa d’algunes idees que jo mateix tinc sobre la Causa de l’Art.

QUE. -Que el temps accelerat que vivim no ha de ser una amenaça per al treball de l’artista, que el camí ha de ser lent i concentrat.

-Que l’important de la Pintura està en la simplicitat del medi, que amb mínims elements es pot aconseguir el màxim d’eficàcia per atènyer un fi complex.

-Que tota aquesta complexitat no és teòrica, sinó que fenomenològicament es troba reposant en la superfície de la tela.

-Que hi ha cinc àmbits del seu treball que són existencialment importants per a ell i que poden ser-ho per a tots nosaltres: el diàleg amb la Identitat i la Diferència, la recerca de les estructures misterioses de la Forma i la seva relació amb el contingut, la presència del Cos i de la Natura, l’Amor en les seves diverses manifestacions i la Mort com a destinació inevitable.

-Que en la pintura es troben els centelleigs de la identitat

40 Quadern · Abril / Maig 2013

desconeguda de l’artista, i és difícil el seu control, per això ell, simplement esperarà que aquesta es manifesti des de les seves estades secretes.

-Que aquesta identitat ignota surti a la llum a través d’una associació d’imatges i fragments, de trossos de realitat vista o intuïda en la solitud i la concentració sobre les pròpies emocions internes.

-Que la Forma no és presenta tan sols en la seva nuesa pura o en l’univers de les preformes que condueixen a l’abstracció, sinó també amb determinats aspectes de la figuració.

-Que aquí, la veu de la Forma i el contingut hi són en íntima connexió amb la creació de la situació que es representa; la Forma aquí és allò que espera. Una ungla marca un lloc al pit.

-Que les formes representades reposen suaument sobre la superfície del quadre.

-Que el situacionisme pictòric d’Isidre Manils consisteix en l’activitat de construir situacions, moments de vida que permeten l’aparició del joc dels esdeveniments.

-Que l’Isidre ha comentat que un dels seus objectius és l’ocultació de la pintura. La perfecció en el procediment pictòric li permet aconseguir un èxit que explica amb entusiasme: la desaparició de la pinzellada, treure pintura fins que no es noti que ho és, fins que desaparegui. Sembla que la seva pintura intenta aconseguir la superfície envidrada d’un televisor o un fotograma, unes superfícies sense textura, una sensació tecnològica que fins i tot ha arribat a enganyar l’ull expert d’algun fotògraf.

-Que l’obra d’Isidre Manils és la d’un pintor fascinat per la llum del cinemascop i el vidre líquid de les noves tecnologies, tant és així que alguns creiem que si no tingués el do de la pintura i una fascinació religiosa per l’ofici, hagués estat un bon realitzador cinematogràfic.

La seva virtut pictòrica el porta a poder prescindir del gruix de la pinzellada i aconseguir els centelleigs de la llum emulsionada de la fotografia amb la subtilesa de l’oli. L’obra Moments Ago, per exemple, és un manifest formal d’aquest axioma fonamental que es

pot observar en tot el seu treball com a pintor i que confirma amb aquesta expressió: “Treballo fins que la matèria desapareix”.

-Que els Cossos de les seves figuracions són humanoides amb rostre anònim que semblen pintats amb les seves pròpies cendres.

-Que semblen Cossos com vapors antropomòrfics que adquireixen densitat davant els nostres ulls.

-Que el fons deliberadament tènue, no al·ludeix a cap món concret, no sabem la seva raça, ni el seu sexe, no reflecteixen la llum del Sol ni de la Lluna, no sabem bé si entren o surten de l’espai buit, no semblen actius, però tampoc indolents, sembla que ja hagin viscut o que comencin a viure.

-Que l’aire que respirem és un element subtil que circula pel cos i ens recorda que estem vius en notar-ho sobre el rostre. Quan en un lloc tancat comença a faltar oxigen no diem que l’aire s’enrareix, i no és que s’embruti sinó que desapareix, es fa més escàs i difícil d’aconseguir: es fa estrany. La rarefacció és la dilatació d’un cos gasós que es fa més dens. M’imagino una figura davant el mirall, nua, a la banyera; l’aigua calenta comença a córrer, el vapor impregna el mirall, la imatge desapareix, la seva corporeïtat ha estat vençuda per una lleugeríssima pel·lícula de baf.

-Que sembla que hi havia un antic costum romà que consistia que quan moria algú, el parent més pròxim s’inclinava sobre ell per inhalar l’últim alè del difunt: ... “et excipiens hanc animam ori propi”, i que en el Tirol creuen que, a l’hora de la mort, l’ànima d’un home honrat surt per la boca en forma de nuvolet blanc.

-Que sigui una ombra, un vapor, un núvol, el baf o una imatge pintada per Isidre Manils, l’única empremta possible de la realitat física és l’evanescència, la desaparició com el fum al cel.

-Que aquests cossos celestes, cossos de pura llum, tenen la llum que es diu que posseeixen tots els éssers i que ens fan semblants a l’arc de Sant Martí.

-Que creu que amor i mort comparteixen alguna cosa de la bellesa que s’amaga després de l’horror.

-Que mira els centellejos de les explosions nocturnes, els rajos infrarojos, l’anar i venir borrós de persones i tancs blindats, alguns primers plànols de reporters, de polítics o de morts.

-Que tots són moments després que algun succés hagi ocorregut.

Els instants i les instantànies sembla que vagin en contra de la pintura però no és així, ja que, sense ànim de semblar anacrònic, he de recordar que aquest és un antic desideratum de la pintura clàssica. La pintura pot captar accions recorrent a l’elecció del que Lessing el 1766 va cridar “el moment més fecund” i el “moment més pregnant” d’una acció, un moment de privilegi en què l’espectador és capaç de viure l’instant que precedeix i el que el segueix. Aquest concepte de temps és el més eficaç per despertar la mirada interior del que observa la pintura. Aquesta mirada es converteix en un afluent íntim del riu de l’emoció. Així, la mort de Laocoont, l’expiració dels màrtirs, les anunciacions o el moment d’un tret contra un periodista o un nen són alguns d’aquests moments de privilegi.

-Que la paraula és seqüencial, explicativa, narrativa i resta una bona part de l’eficàcia commovedora de la imatge. Isidre Manils ens col·loca davant una obra formada per 221 breus però eficaços moments fecunds d’una guerra.

-Que converteix aquesta obra en un perpetu testimoni immortal, amb les eines que millor domina, convertint l’horror en Bellesa, buscant la bellesa amagada de l’infern.

s/t (2013).

-Que “Només a través de la bellesa podem Carbó sobre paper, expressar l’horror” 38 x 28,5 cm.

-Que més enllà dels valors del bé i del mal, la bellesa extraordinària que té l’obra de Manils és perquè es construeix sobre la destrucció.

-Que també W. Blake des d’una mirada més fosca arriba a una conclusió semblant quan el seu Urizen veu que la vida s’alimenta de la mort i que, excitat en la seva exploració de l’Abisme, necessita fins instruments de mesura, i així construeix una plomada per partir per la meitat l’Abisme inferior.

Construeix una regla per dividir, fa una balança per pesar. Un sextant de bronze, un compàs d’or i així és com comença a explorar el país dels morts i més, planta un hort d’arbres fruiters.

-Que quan pinta petits formats de 10 x 15 , les imatges formen un mosaic amb uns límits ben resolts entre ells i que creen un conjunt equilibrat de formes i colors.

-Que la virtut de la lentitud, l’harmonia, la proporció, el ritme i el nombre són estratègies que Manils ens proposa per dominar l’horror i tot allò que ens espanta; com a conseqüència apareix la sensació paradoxal de l’espectador modern que és capaç de gaudir estèticament de la visió de la destrucció i de la mort i de donar una nova oportunitat als pintors de l’infern.

Abril / Maig 2013 · Quadern 41

-Que I. Manils ha titulat sàviament alguna d’aquestes obres amb el terme alemany Effekten. Al meu parer, aquesta paraula pot al·ludir a les coses, als objectes, als estranys i melancòlics estris personals que apareixen en les seves obres. Però també, com en altres idiomes, pot referir-se als efectes en el sentit perceptiu o sensible de la paraula. Sigui d’una manera o d’una altra, aquestes captures icòniques de Efectes creen una trama secreta que estableix correspondències mai vistes i que donen a l’espectador un plaer mòrbid, l’obliguen a intuir la seva brillantor secreta, descobrir el segell al·legòric que uneix aquestes imatges, com a coses i com a resplendor d’un amor o d’una mort.

-Que tots aquests desideratums no són possibles sense els vuit requisits indispensables que veig en la tasca d’aquest pintor.

-Que el primer és l’exercici d’una capacitat que, com el valor al soldat, se li suposa a l’artista, em refereixo a la seva capacitat de veure, de saber veure. La recta visió i la mirada. Com la màxima de Rodin: es tracta només de veure. O potser la vidència sigui una capacitat extremada d’aquesta virtut de l’artista. La veu de l’ésser lúcid.

-Que és important tenir un pensament motivador que mai s’imposi, a la pràctica, a l’art, ni a l’exercici materialitzador de la pintura, tot reconeixent les bases emocionals que es troben darrere de tot pensament.

-Que l’expressió és consubstancial al fenomen de l’art i quan el pensament busca l’expressió adequada es produeix la concordança necessària entre el que es vol dir i la manera adequada de dir-ho.

-Que l’acció directa, ferma i constant no caduca amb el temps.

-Que s’ha de trobar el lloc i el moment per actuar perquè si no és així l’esforç és va. No vull dir que cal esperar que arribi la inspiració, sinó que s’ha d’actuar adequadament i convenientment, sinó no es produirà l’efecte desitjat. Una harmonia entre la intenció, el medi, i el resultat.

-Que hi ha una manera de ser i viure concordant amb l’acció artística. L’art ho impregna tot a la vida quotidiana de l’autor i no estableix diferències entre oci i treball.

-Que l’esforç és terrible i es basa en una estranya autoexigència exemplar. L’esforç no està condicionat per res ni per ningú. Només per la seva pròpia necessitat. La disciplina del creador està basada en una cosa tan exemplar com és l’autoexigència. L’esforç no condicionat per ningú més que ell mateix, per la seva pròpia necessitat, fan de l’artista un ésser productiu i llibertari que usa la seva llibertat per administrar els seus esforços. Les produccions improductives que no tenen lloc en el mercat, ni tampoc tenen reconeixement públic no impedeixen que renunciï a l’esforç més subtil de conservar: els èxits en el procés de depuració de si mateix i de la forma.

-Que comprensió, intuïció, força de voluntat permeten descartar,

42 Quadern · Abril / Maig 2013

conservar, eliminar. Així entre la intuïció i la voluntat, l’artista progressa en la tasca de recerca constant. Sense haver de donar comptes del seu esforç a ningú més que a si mateix. Coneguts els atributs i potencialitats, posada en pràctica una acció que superi debilitats, hem de preguntar i saber: com, per què, quan fem servir el nostre esforç, la nostra acció per al propi desenvolupament, com a suport cap als altres.

-Que en aquest exercici esforçat hi ha una mica de fortalesa física, d’habilitat tecnològica i de saber fer. L’ofici en l’art i en el disseny és la prova, de vegades de foc, d’ aquest esforç.

-Que l’atenció és una obligació de l’artista i, per descomptat, en un exercici correcte d’atenció no és molt important el sentit de l’enumeració o de la classificació, la ment que actua en l’atenció està subjecta sempre al concret. Amb la ment més calma i desperts a la intensitat de la Forma.

L’atenció sembla ser una condició exigible des de l’exterior cap a algú, sempre es reclama l’atenció o s’obliga o s’ordena en l’espai acadèmic. Però hem de considerar aquí l’atenció com un procés per ser conscients de nosaltres mateixos i del treball que estem fent.

-Que així, a través de l’atenció, l’artista converteix cada acció, cada recta paraula, cada recta opinió, visió o pensament ... en alguna cosa que es dóna com a plena llum de la consciència.

Llavors tot és rellevant per a l’artista, qualsevol gest, qualsevol decisió, qualsevol no-decisió. L’atenció de què parlo no és una atenció a les manifestacions subtils de la divinitat, és una atenció fenomenològica centrada com a base d’operacions en el propi cos percebent, observant com s’originen i com desapareixen o dissipen els sons, l’atmosfera, la calma o el soroll de l’estudi; tot ho rep el cos d’una manera especial.

-Que estem sumits en aquest estat de gran concentració en què es desenvolupa alhora una gran implicació i, també, una gran distància.

Les anècdotes de viure i fer es tornen transcendents. Es descarta l’accessori, es busca el fonamental. I, per descomptat, en un exercici correcte d’atenció no és molt important el sentit de l’enumeració o de la classificació, la ment que actua en l’atenció està subjecta sempre al que és concret. Amb la ment més calma i desperts a la intensitat de la Forma.

Jesús Martínez Clarà és professor d’Història de l’Art i Teoria de l’Escola Massana de Barcelona i ha estat professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l’Escola Eina. Autor de Entre la inspiració i el projecte (Edicions Escola Massana, 2011) i col·laborador de La Vanguardia. També és mestre de Shodo (cal·ligrafia oriental) i de kyudoka (tir amb arc japonès).

Isidre Manils

Conversa amb Maia Creus

Magranes/Can Puiggener,1999, olí sobre tela, (100X100 cm)

Moments ago (2003). Oli sobre tela 195 x 170 cm.

Els artistes que treballen amb les mans i la mirada també ho fan en l’espai mític de l’art: l’estudi del pintor. Aquesta conversa s’ha dut a terme fora del taller i al marge de tot context de recepció estètica.

Maia Creus – Quan parlo amb els artistes, sovint em ronda una mateixa idea que encara no he formulat mai. Fins a quin punt la creació d’un corpus d’obra (un procés de temporalitat lenta i interminable que involucra cos i ment) no implica, també, la configuració d’una autobiografia. Un anar-se construint a si mateix en aquest espai d’intensitats fulgurants, encara que també fràgils i variables, que es fa present en el temps de l’art. Naturalment, no parlo dels continguts autobiogràfics de l’art, sinó, potser, de tot el contrari.

Isidre Manils – Jo vaig arribar a la pintura amb la pintura. Als vuit anys vaig manifestar a casa meva que volia ser pintor. Era un nen que, com tots els nens, dibuixava molt. Els nens, quan ho són de debò, intenten dibuixar tot allò que veuen.

En aquest sentit, deixen de ser nens en la mesura que ja no dibuixen o pinten allò que veuen sinó models exemplars que els són donats. Crec que els pintors som nens que mai no parem. Hi ha nens que paren, apareix la paraula i es passen a la paraula tot deixant la imatge com a paràmetre primer i originari de relacionar-se amb el món. En el meu cas, jo vaig seguir dibuixant i pintant. La Abril / Maig 2013 · Quadern 43

Palimpsest (2012). Tècnica mixta, 27 x 20 cm.

paraula no era el meu nexe d’unió amb les coses i així va ser fins la dècada dels 70 amb l’esclat de l’art conceptual. Realment em vaig sentir fortament impactat, contusionat, per aquestes pràctiques artístiques, que substituïen el dibuix, la pintura o l’escultura per imprevisibles noves maneres de fer. Vaig pensar que potser no hauria de pintar més. En conseqüència, em vaig passar sis anys fent una obra conceptual molt poc interessant. El que potser estava més bé eren les sèries fotogràfiques en Polaroid. Mirant des d’avui, puc dir que el millor que em va passar fou, precisament, parar de pintar. Perquè abans de parar de pintar, jo i la majoria dels artistes de la meva generació fèiem tàpies. Feies una obra que et semblava estupenda i anaves a veure els amics i feien la mateixa.

Tots estàvem marcats per “l’efecte Tàpies”. És clar que Tàpies serà sempre qui farà els millors tàpies, per tant, aixoplugar-se sota el paraigües de la seva estètica era un camí que jo no podia seguir. En aquesta època que vaig parar de pintar crec que va ser quan vaig aprendre a pintar. Vaig iniciar-me com a col·laborador de cinema per a la revista Destino i això vol dir que em passava les tardes a la Filmoteca, on vaig descobrir des del nou cinema alemany, de Fassbinder i Syberberg i Straub; fins a Dreyer, Ozu, Bresson; passant pel cinema underground dels anys 70, el grans clàssics del cinema americà o el nou realisme italià dels anys 50 i 60. Ara bé, també havia vist, amb tota la naturalitat del món, moltes pel·lícules de Joselito i de Marisol, com també molts westerns de tercera i quarta categoria. I és que jo vinc d’una família que tenia un cinema 44 Quadern · Abril / Maig 2013

de propietat i he viscut molt intensament durant la meva infantesa una relació absolutament natural amb el cinema. Formava part del meu entorn quotidià.

MC – La imatge fílmica convivia de forma vital amb les imatges que la teva percepció creava del món natural. Realitat i ficció no eren dos mons sinó un del sol en el teu imaginari. Dos mons entrelligats, també, a l’hora de representar-te el món a través de les paraules i les coses.

IM – Dues circumstàncies han fet de mi un cinèfil, una condició que he mirat de mantenir i em fa la sensació que indirectament m’ha anat molt bé per a la meva pintura. Una no la vaig triar: vaig néixer i créixer quasi dins d’un cinema. La segona, en canvi, fou plenament conscient: si de nen veia només allò que m’arribava, ara veuria allò que m’interessava. Fou en aquest procés que també em vaig familiaritzar amb el llenguatge de la crítica cinematogràfica. Així com la reflexió sobre l’art és molt críptica i de vegades no l’entenc, la reflexió sobre el cinema l’he entesa sempre més bé. La crítica de cinema parla d’imatges i la crítica d’art de vegades ja no sé de què parla. El cinema és un tema que, a més, ha interessat molts filòsofs, com Michel Deleuze o Eugenio Trias. Llegir i pensar el cinema també m’ha orientat cap a la pintura. Pensar sobre això m’ha anat bé per pintar.

MC – Ens hem quedat en el moment en què pares de pintar per submergir-te de forma plenament intel·lectual i estètica en el llenguatge cinematogràfic. Com continua el relat?

IM – A finals de 1970 torno a tenir ganes de pintar. La primera pintura que vaig fer ja no tenia res a veure amb el que estava fent abans. Passo dels tàpies a l’hiperrealisme, és a dir, de la matèria a la pura imatge. Faig alguns intents en el llenguatge hiperrealista, que m’agrada bastant però el trobo excessivament immaterial, fred. Va ser en els primers anys 90, ja amb 40 anys, que vaig tenir la sensació que anava a la meva, encara que des d’aleshores no he deixat d’anar introduint certs canvis en els meus llenguatges i procediments.

Em segueix agradant tota mena de pintura, tota mena d’expressió artística. Però et vas fent conscient que ets sents còmode en la que és “la teva manera, el teu fer, el teu llenguatge”. T’hi sents còmode (que no vol dir segur). Amb el temps descobreixes que el millor que pots fer és entrar en una naturalitat de les coses, fer-les perquè van creixent, es van fent, sense forçar-ho. Ara estic en aquest punt.

MC – Consideres que et sents definitivament lligat al llenguatge clàssic de la representació pictòrica?

IM – El que fa modern o actual no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa. Prefereixo mirar-ho d’una altra manera. Quan vaig al museu del Prado allò que miro són construccions visuals. Si als anys 1970, quan vaig deixar la pintura, hi haguessin hagut les tecnologies que hi ha ara, no sé què hauria passat. Però en aquella època nomes disposàvem del Súper 8, una tecnologia molt feixuga i cara, és a dir, molt limitadora. En aquell moment, la pintura, respecte d’altres llenguatges, era molt independent, molt autònoma. I encara ho és. Quan tinc els alumnes al davant, a primer curs, sempre porto un tub, un pinzell (que és un pal amb uns filaments a la punta) i una superfície. I els dic: “La tecnologia de la pintura és aquesta”. Per això m’agrada, és com la poesia de la imatge. Té una modèstia de material que commou, és d’una gran pobresa; aquesta austeritat m’agrada molt.

MC – El teu concepte de la imatge és modern, el veig vinculat a les imatges construïdes tecnològicament.

IM – La pintura és un art de la mirada, i els arts del mirar estan tots connectats. Té molt a veure amb el cinema, per exemple. Jo crec, i això és polèmic però és una opinió, que la pintura i el cinema són les dues grans arts de la mirada. Expressivament no tenen rival. El cinema és moviment en l’espai/temps; la pintura és moviment en el pla. El que es pot fer amb la pintura, en el pla, no es pot fer amb cap altre instrument. La pintura és especialment bona per a la ficció, per dir mentides, per entendre’ns. En canvi, la fotografia quan és més potent és quan està relacionada amb la veritat, amb el document, amb la memòria. I quan entra en el terreny de la ficció, i això es dóna molt, crec que està per sota, expressivament, de la pintura.

MC – No tota la pintura d’avui em remet al cinema.

IM – La qüestió és tenir mirada o no tenir-ne. Allò que anomenem arts visuals en realitat haurien de ser “arts de la mirada”. Mirar és un acte molt més particular i singular que senzillament “veure”.

La mirada sempre està elaborada. En el meu cas, per qüestions biogràfiques, segurament tinc una mirada cinematogràfica. I considero que, en això, vaig ser un privilegiat. No hi havia televisors a les cases, les úniques estampes que es veien eren les de missa, els TBO i les revistes il·lustrades en blanc i negre. De més monumental només hi havia les pintures de les esglésies. Això era l’única iconografia que hi havia quan jo era petit. Però també hi havia el cine de barri. En aquella grisor del feixisme, en aquella tristesa, entrava a la sala fosca i vinga ballarines, cantants, escenaris i vestits... era un món de luxe que em tenia fascinat. La meva habitació donava a la sala de cine, sentia les pel·lícules, tenia una relació molt estreta

Effekten (1) amb el cine. Però és curiós: mai, quan sóc al (2005). cinema, penso a pintar. Més aviat el procediment Oli sobre tela és a la inversa: les imatges que pinto passen 179 x 120 cm. posteriorment per la “llum del cinema”. De molt petit ja vaig veure que el cine és un drap amb llumetes de colors a sobre. Jo ja ho sabia, que el cine era mentida; no m’he esperat als 60 anys per saber-ho. Una de les coses que tenen en comú la pintura i el cinema és que és llum que es diposita sobre un llenç. Als meus alumnes els dic: “Quan teniu una paleta a les mans, no teniu colors, teniu la llum”. Al cinema la llum és projectada, mentre que el pintor l’ha de dipositar. La matèria de la pintura és la llum. Per a mi, la matèria (tot i que sóc admirador de Tàpies) és un impediment, m’incomoda.

MC – Normalment ens sentim atrets per allò de què parlen les imatges. També ens atrau i ens fascina la destresa amb què el pintor sap representar i presentar el món a través de les imatges. En canvi, no acostumem a parar atenció als aspectes purament compositius. És a dir, l’estructura oculta que permet construir un relat al voltant de les imatges.

IM – L’estructura, la relació entre les imatges, és una de les coses amb què més bé m’ho passo. Un Abril / Maig 2013 · Quadern 45

Cine Ateneo (2008).

Oli sobre tela , 170 x 70 cm.

46 Quadern · Abril / Maig 2013

procediment cabdal en el meu treball és que visc envoltat d’imatges que extrec de tota mena de suports. A vegades es donen situacions, quasi màgiques, en què tot d’una veus imatges sobre una taula que se’t posen en relació i ja no les pots separar. Elles s’atrauen o es repel·leixen; es comuniquen o es neguen... llavors no has de fer res més que jugar al seu joc. Observar-les, entendre-les, comunicart’hi...

MC – Hi ha una cosa que em produeix una mena de desassossec en la teva pintura. No hi ha representada la tercera dimensió. Ho veig tot flotant dins una realitat bidimensional. No hi ha un espai que em permeti ubicar les imatges.

IM – No t’ho sabria dir. A mi allò que m’agrada i que em preocupa és que les imatges tinguin lluminositat. La pintura és una presència, però m’agrada que tingui un punt d’aparició o de desaparició. Que no se sàpiga ben bé què està passant; m’agrada crear una mena d’incomoditat o de neguit. És un joc que m’atrau. I després m’agrada que hi hagi un punt en què no saps si és un personatge que surt o que desapareix. Fer desaparèixer la pintura m’agrada molt. És un punt de somni. Quan t’imagines les coses, de fet mai no són tan precises, són així: realitats que apareixen i alhora desapareixen. No sóc un pintor narratiu, en aquest sentit podria ser gairebé abstracte però faig servir les imatges. Sóc poètic. En cinema m’agrada més David Cronenberg que David Lynch. La diferència entre un i l’altre és que el primer és més narratiu i el segon és un director que conrea un cinema més poètic.

Una crítica que faria al cinema és que es parla massa. A les pel·lícules no paren de xerrar. En general, en l’art contemporani hi ha un domini excessiu de la paraula. Vaig a veure exposicions i em faig un fart de llegir més que no pas de mirar. A mi m’agrada anar a mirar, i si allò que em volen explicar no ho veig mirant, de fet, ja no m’interessa.

Sóc un lector voraç, però a les parets m’agrada mirar, i quan començo a veure textos i textos i textos m’avorreixo. Per això, acabo anant al cinema abans que al MACBA. Què ens està passant perquè necessitem tanta mediació? Vas a una exposició i algú de bona voluntat t’explica allò que l’artista ens vol dir. Per contra, jo entenc que la imatge és suficientment expressiva, no necessita la paraula; però això ho pensa poca gent, i menys en els ensenyaments.

Els nens, quan són petits, ho expressen tot a través dels sons vocals i els moviments del cos. Però quan arriba la paraula, ja comencem a complicar-ho. El nen aprèn a expressar-se amb la paraula i va abandonant la imatge. Més grans, quan entren en una escola d’art i volen pintar, saben escriure però no saben dibuixar, ja ho han perdut.

Els preguntes: “Si hem de pintar un arbre, com ho fem?”. I allò que fan primer és escriure com volen pintar. Amb això vull dir que la capacitat d’expressar-se amb la imatge l’hem perduda. És mentida que siguem en el món de la imatge, jo crec que som analfabets de la imatge; és una fal·làcia. No ens sabem expressar amb imatges, sempre necessitem les paraules; es necessiten textos, idees, conceptes. N’estic fart, és una lluita. És una qüestió d’equilibri, a mi també m’interessen les idees, també llegeixo. Però s’ha perdut l’equilibri, ha entrat la lletra i ha anorreat la imatge.

MC – Ara m’agradaria abordar dos aspectes que considero cabdals en la teva pintura: el rotund allunyament de la natura i el sistema comunicatiu basat en el fragment.

IM – No sóc un pintor naturalista. De vegades parteixo de temes i formes naturals, però m’agrada molt l’artifici. La realitat és una

K’an (3) (1999). Acrílic sobre tela, 200 x 200 cm.

cosa i l’art, una altra; m’agrada separar-me de la realitat, perquè la realitat és molt potent. És com acostar-se al sol: et crema.

Prefereixo mantenir-me en la ficció per parlar de la realitat. Així puc parlar de la realitat des de l’artifici, l’ofici, la matèria pictòrica...

No vull imitar la naturalesa. El fragment és molt cinematogràfic.

Fixa’t que el fragment no apareix en la pintura fins que no arriba el cinema. És a dir, amb el Pop-Art. Comparteixo força coses amb el Pop-Art, potser és el moviment que més m’ha deixat senyals, tot i que em molesta la seva materialitat. De fet, he barrejat el Pop amb Caravaggio. El que m’agrada del Pop és la valentia d’agafar l’objecte, allò que fa Jeff Koons: si ha de treballar amb una nevera va a la fàbrica a buscar-la, agafa l’últim model i la travessa amb un neó.

M’agrada aquesta radicalitat de la contemporaneïtat. A la vegada,

m’agrada crear una mena d’il·lusió a través de la tècnica: això és el que he après de Caravaggio.

MC – Segurament, la finalitat del teu treball no es deu centrar en el domini tècnic.

IM – El dominic tècnic per a mi és tan sols un instrument. Però, curiosament, aquesta pregunta només ens la fan als pintors. Per què no la fan a un músic, a un arquitecte, a un director de cinema o a un ballarí? En aquestes professions, el domini tècnic es dóna per descomptat. Jo considero que en la pintura hauria de passar el mateix. Ara bé, el domini tècnic no pressuposa una gran pintura, un gran treball.

Abril / Maig 2013 · Quadern 47

MC – Et vas professionalitzant en la mesura que domines el llenguatge. Podem dir, doncs, que el domini tècnic és imprescindible perquè l’artista sigui lliure.

IM – Quan et formes, et bellugues per una superfície, ets en una rotonda plena de camins i tots els veus atractius. Però al final només n’agafes un. O et pots quedar a la superfície o pots anar aprofundint. Però l’evolució ha de ser constant. Hi ha dues frases del director Carl Theodor Dreyer que m’agraden molt: “Tots els creadors saben que necessiten ofici per expressar-se”. Dreyer era un pioner del cinema que feia pel·lícules, però té molts textos teòrics sobre el cinema. Fins i tot ens ha deixat teories sobre el color en el cinema, tot i que no el va poder treballar mai. A la pregunta d’un periodista: “Vostè és un teòric?”, Dreyer respon: “No, jo no tinc cap per ser un teòric, jo sóc un artesà que estima el seu ofici”. Després d’una pausa va afegir: “Però els artesans pensen quan treballen”. I aquest és el secret. L’esquizofrènia que hi ha de separar una cosa de l’altra és una animalada. Una cosa fa créixer l’altra.

MC – Quina funció dónes a l’art?

IM – Jo vaig a pintar cada dia perquè ho necessito per a mi. La pintura, com la poesia, són tècniques molt lliures que tenen la capacitat de fer visibles coses que altres tècniques no poden fer.

Fan visibles coses íntimes de manera indirecta. Jo miro el món, miro la premsa (treballo molt amb la imatge de premsa, l’actualitat) i faig visible aquesta experiència de lectura i percepció del món d’una determinada manera.

MC – Però en tot expressió artística hi ha una dimensió pública.

Tot i que estem inclinats a pensar que el pintor parla de si mateix, en realitat tot jo és una realitat social; un ciutadà que parla com a ciutadà des del món on viu.

IM – Sóc un ciutadà que tinc un llenguatge expressiu; que tinc una manera de fer visibles les coses que veig, que penso. No em busco a mi mateix, perquè, tal com va dir no sé qui, corres el perill de trobarte.

MC – Quina relació hi ha entre l’art i la bellesa?

IM – Hi ha una relació molt estreta. Ara bé, la bellesa és dinàmica, és canviant. Una de les qualitats de l’art és que pot parlar de l’horror d’una manera bella. Però l’art contemporani ha travessat aquesta frontera. Eugenio Trias en deia “línea del asco”. L’emoció estètica és possible fins a un límit. És a dir, fins al límit a partir del qual ja no pots mirar. L’art contemporani ha passat aquesta línia; llavors fa fàstic, ja no emociona. Els afusellaments de Goya són bellesa però alhora són horror. L’art s’ha de fer bellament, és la manera més digna de parlar d’aquestes coses.

48 Quadern · Abril / Maig 2013

MC – La bellesa és ètica?

IM – Està molt relacionat. Nosaltres de les còpies en dèiem afusellaments. Ara en diuen “adopcions” de les imatges dels altres. Aquesta estètica apropiacionista no la trobo honrada. Si vols fer una interpretació, fes com va fer Picasso amb Velàzquez. Picasso copia Velázquez tot fent picassos. Si l’artista Joan Fontcuberta vol fer fontcubertes em sembla molt bé, però que no agafi un antonioni. Aquesta és l’ètica de l’artista, fer sempre al màxim del que és capaç. El perfil de l’artista fabricant no m’interessa.

MC – Què estàs fent ara?

IM – Estic embolicat amb dues coses. Una és tractar la pintura d’una manera que es pugui veure en tres dimensions amb un sistema d’ulleres, que no diré. Té la virtut que sense ulleres tu ho veus bé, veus una pintura clara, i et poses les ulleres i la veus diferent, té una altra dimensió. L’altre experiment en què estic immers és una pel·lícula de paper. El punt de partida són piles de pàgines arrencades de revistes, periòdics, setmanaris, etc. que guillotino de forma arbitrària per extreure’n tires de 3 cm d’ample. Posteriorment poso aquestes tires una darrere l’altra tot guiantme per l’únic criteri del color. Si una tira acaba amb una imatge en vermell la següent ha de començar amb una imatge en vermell... i així amb tots els colors. D’aquesta manera em salto tota possible narrativitat prèvia. Ja tinc unes quantes bovines fetes amb aquesta metodologia. El pas següent segurament serà digitalitzar-les i fer-ne una pel·lícula.

La acción ligada a la polis PILAR CENERI, LAURA FERNÁNDEZ Y AINITZE KORTA Se nos presentó la posibilidad de realizar este artículo como extensión del aprendizaje adquirido en la asignatura de Historia del Arte, a la que concurrimos como estudiantes de Diseño. Lo planteamos como una manera de documentar el reemplazo de la obra, como se ha entendido a lo largo de la tradición del arte, por las acciones performáticas, tomando este paso como muestra la evolución del sistema del arte a lo largo de la historia. En el análisis que realizamos centramos nuestro interés en la teoría que la filósofa alemana, Hannah Arendt, plantea sobre la ciudadanía y la política en la polis griega. Nos fijamos en esto, ya que nos encontramos delante del nacimiento del concepto de ciudadanía y aún así, a pesar de todas las diferencias, es extrapolable a la sociedad contemporánea. Así hemos observado que la desmaterialización de la obra se debe a la necesidad de impacto que han tenido los artistas y que ya, Hannah Arendt, supo ver en la polis griega con los conceptos de labor, trabajo y acción. Será por esto que pondremos en relación la interpretación que Arendt hace de la ciudadanía y la política en la polis con el arte vivencial, y para hacerlo nos basamos en sus textos1 y en la interpretación que Fina Birulés2 y Carmen Vallarino-Bracho3 hacen de ellos.

Para analizar la idea de acción en el pensamiento de Hanna Arendt tenemos que ponerla en relación con la labor y el trabajo, ya que ella considera a estas tres, acción, labor y trabajo, como dimensiones de la condición humana. En un primer estadio, la labor se entiende como una de las etapas del ciclo repetitivo de vida, se encarga de producir aquello que posteriormente se va a consumir.

Esta actividad nos lleva a laborar como si todos fuéramos uno, cayendo en la uniformidad. Por otro lado, el trabajo, es igualmente de carácter productivo, pero a diferencia del anterior, sus productos no sólo son consumidos sino también usados. De esta manera, añadimos a la anterior, laborar y consumir, las etapas de fabricar y usar.

Finalmente, llegamos a la acción que se distingue por su libertad y porque, a pesar de tener un comienzo determinado, tiene un fin impredecible. De esta manera, constituye una perdurabilidad que escapa de la funcionalidad y la utilidad; elementos continuamente en movimiento en la vida humana. Debido a la unión de la palabra y de la acción, el mundo se convierte en un espacio habitable más allá de lo biológico. Hannah Arendt establece que todo aquello que se lleva a cabo mediante la acción no se crea, sino que nace; es decir, aparece por primera vez en un mundo ya existente. Hay que tener en cuenta que la acción le da sentido al mundo, siendo un principio político y no un asunto privado.

Por lo tanto, no es casualidad que el arte de acción se llame de 1 ARENDT, Hanna; ¿Qué es política?; Ediciones Paidós, Barcelona (1997) 2 BIRULÉS, Fina; ¿Por qué debe haber alguien y no nadie? (Introducción al libro ¿Qué es política de Hanna Arendt); Ediciones Paidós, Barcelona (1997) 3 VALLARINO-BRACHO, Carmen; Ciudadanía y representación del pesamiento político de Hanna Arendt; Cuestiones políticas Nº28 (EneroJunio), Instituto de estudios políticos y derecho público de la facultad de ciencias jurídicas y políticas de la Universidad de Zulia, Venezuela (2002)

esta manera si nos fijamos en estos tres términos. Los primeros dos podríamos relacionarlos con las obras que tienen como principio y fin la materialización de sí misma. En cambio, podemos establecer que todo el arte teatralizado presenta las características propias de la acción; ya que, por ejemplo, el artista informalista Jackson Pollock, a pesar de presentar una obra final material, la verdadera obra es el proceso mediante el que se va construyendo ésta.

Ahora bien, para vincular el concepto de política con el arte y ya habiendo situado a la acción es necesario decir que ésta, unida con la palabra, dan la posibilidad de recomenzar algo de manera concertada; es decir, de política. El ejercicio de poder es frágil, ya que se encuentra ligado con la característica infinita y de resultado impredecible de la acción. Para enfrentarse a esta fragilidad del poder, los griegos fundan la polis, como sistema de organización del pueblo, el cuál deriva de la unión de lexis y práxis; de palabra y acción. Entendiendo así que la humanidad debe librarse de las necesidades propias de la labor y del trabajo para poder enfrentarse al espacio político.

Por lo tanto, el poder se constituye desde la reunión. La acción, la palabra y el poder, condiciones del ser humano, aparecían cuando se reunían en un espacio visible, público. Tal y como Hannah Arendt lo veía, la reunión suponía un espacio de visibilidad en el que hombres y mujeres podían ser vistos y oídos, y así mostrar quienes eran. Esto se debe a que para ellos la apariencia constituía la realidad misma. Por eso la práxis y la libertad son una sola dimensión en la cultura griega; de esta manera lo público figuraba el mundo común. Este aspecto de visibilidad y apariencia será de importancia en el arte feminista como estrategia para eliminar los estigmas sobre la figura mitificada de la mujer de la época.

Después de esta reflexión, hemos podido comprender la importancia de la acción y el impacto en la performance. Ya que creemos que surge como una contraposición a la materialización de la obra, lo cual nos llevaría a los conceptos de trabajo y labor.

Es decir, que encontramos en estos dos términos lo que el Pop Art muestra de una sociedad de espectáculo capitalista situándose dentro de ella; todo a lo que se opone el arte conceptual. Siendo así, el arte conceptual, una ventana que abre infinitas posibilidades y que toma la acción como modo de conocimiento que involucra el concepto de política de la antigua Grecia; es decir, la acción como principio y fin del ser humano. Así nos encontraremos delante de dos conceptos planteados por Joseph Beuys: el arte ampliado y la plástica social. El arte ampliado nos plantea la relación existente entre el arte, el pensamiento y la palabra. Mientras que la plástica social, lleva a cabo esta relación, ya que nos muestra como el arte modela la sociedad a través de la unión de la palabra y el pensamiento. Se abre, de esta manera, la ventana de la dimensión política del arte cuando, gracias a esta relación indisociable, comienza a ser capaz de transformar.

Pilar Ceneri, Laura Fernández y Ainitze Korta son estudiantes de Diseño de Moda en ESDi (Barcelona)

Abril / Maig 2013 · Quadern 49

Cinema bis / Bones dosis de sang i fetge al Festival de Cinema de Terror de Sabadell XAVIER GORDI

À l’intérieur (2007), d’Alexandre Bustillo i Julien Maury

La segona edició del Festival de Cinema de Terror de Sabadell, organitzat per l’Associació de veïns de Torreguitart l’últim cap de setmana de febrer, ha ampliat continguts i confirma la seva voluntat de convertir-se en un festival, tot i que el cos de l’esdeveniment segueixi sent una marató. No s’entén, però, el canvi en la imatge del festival, que ha passat del poderós i atractiu disseny d’un símbol emblemàtic de la ciutat (la Torre de l’Aigua) —reflectida dins d’un ull enigmàtic— a una banyera plena de sang.

Enguany s’han estrenat altres activitats, com una conferència duta a terme amb moltes ganes per Xavier Miralles sobre les obres que no s’estrenen a les nostres pantalles i els motius que ho provoquen, una sessió de maquillatge (la llavor d’una futura desfilada zombi?) o el passi de l’excel·lent Memories of a murder de Bong Joon-ho, amb la col·laboració del cineclub de Sabadell.

També va haver-hi curts, integrats a la marató: Obedecer, de David Izquierdo i Dani Andreu, El Grifo de Denis Rovira, i La culpa, de David Victori, guanyador del concurs organitzat per Youtube i la productora de Ridley Scott. I un concurs de microfilms, amb la projecció de l’obra guanyadora.

Després d’instal·lar-se a l’Estruch, un lloc excel·lent però de dimensions reduïdes i que es va veure totalment desbordat, el festival ha optat enguany per un espai més ambiciós, la sala gran de l’Imperial, que va fer molta patxoca i gairebé es va omplir. L’altra ubicació on s’han desenvolupat les activitats ha estat el Museu del Gas, un espai versàtil amb una situació excel·lent.

50 Quadern · Abril / Maig 2013

Terror en estat pur El criteri emprat enguany en la selecció de films ha estat exactament el mateix de l’any passat: mostrar al públic films de terror avalats per crítiques favorables o premis en diferents certàmens i que, malgrat això, no s’hagin estrenat comercialment al nostre país. El to general de totes les obres ha mantingut una aposta pel terror en estat més pur, amb preferència per gèneres com el survival, el torturer o l’slasher amb bones dosis de sang i fetge o gore, com preferiu anomenar-ho. Només una de les cintes, la canadenca Pontypool (2009), que va inaugurar el certamen amb una presentació del seu creador, va allunyar-se d’aquesta línia tocant tecles més properes al fantàstic o a la ciència-ficció i suggerint més que mostrant. La pel·lícula, dirigida per Bruce McDonald i estrenada fa uns anys a Sitges, és una cinta encomiable que transcorre gairebé íntegrament en un apartat estudi de ràdio. L’habilitat del director per rodar en un espai de dimensions reduïdes i uns actors excel·lents (immens Stephen McHattie) són clau per captivar l’espectador, que assisteix a una apocalipsi des d’un punt de vista suggeridor, el d’un locutor de

ràdio. És cert, però, que la pel·lícula es va embolicant a mesura que avança i pateix alguns cops de timó en el guió un xic forçats. Finalment, tot i la proposta original, el desenllaç és confús però potser l’acabarem d’entendre a la seqüela que ja se n’està preparant. Tot i així, és una cinta fascinant i la preferida de qui us escriu de totes les que es van projectar al festival. À l’intérieur (2007), d’Alexandre Bustillo i Julien Maury, és una de les obres més representatives de la nova onada del terror francès, del qual l’any passat ja es van projectar al festival Martyrs i Frontiere(s). És una altra obra claustrofòbica, que transcorre gairebé tota dins la casa de la protagonista.

Com en el cas de Pontypool, les bones maneres del director i dels actors són fonamentals per evitar el naufragi de la cinta.

També comparteix amb Pontypool llacunes de guió, encara que aquí s’acaben les similituds: À l’intérieur té quantitats considerables d’hemoglobina i patiment per culpa de les barrabassades que Béatrice Dalle infligeix a Alyson Paradis, a punt de parir.

Eden Lake té el mateix to que À l’intérieur malgrat que es desenvolupa en espais oberts. Assistim a la persecució d’una parella formada per Kelly Reilly i Michael Fassbender per part d’una colla d’adolescents, amb un fort component de violència realista i crítica social. Tot i no haver-se estrenat en cinemes, sí que recordo que ja va causar una grata impressió en el seu pas per Sitges i s’ha vist a la televisió. Segurament, el film de James Watkins (director de la recent La mujer de negro) és el més complet de tots els que es van projectar al festival, amb un guió sòlid, interpretacions meritòries i acompanyat d’un pols narratiu sense alts i baixos.

Excision, de Richard Bates Jr., és l’obra més recent i va ser estrenada al festival de Sitges d’enguany. Malgrat que es percep el llast d’haver estat inicialment un curtmetratge (multipremiat), la seva proposta no deixa de ser original: un inici proper a la comèdia adolescent però que es va enfosquint, tornant-se cada vegada més dramàtic i agre a mesura que avança el metratge. AnnaLynne McCord està molt bé en el paper de Pauline, però els aficionats al gènere agrairan el planter de secundaris format per Traci Lords, John Waters o Malcolm McDowell, entre d’altres.

El colofó del festival el va posar, com no podia ser d’una altra manera, Hatchet, d’Adam Green, amb un to festiu, desenfadat i sense pretensions, que accepta sense vergonya la seva condició de no haver d’inventar res de nou i de tenir l’únic propòsit d’entretenir els amants dels slasher durant una hora i mitja escassa. I ho fa amb un còctel calculat de sang, sexe, humor i un assassí més o menys carismàtic, a més de comptar amb cameos de Tony Todd i Robert Englund. La fórmula ha funcionat i ja n’existeixen diverses continuacions.

Excision va ser la pel·lícula vencedora de la votació popular, tot i que À l’intérieur i Eden Lake es van quedar molt a prop.

Per a la propera edició, a més de la consolidació d’un festival tan jove com aquest, els organitzadors han anunciat algunes novetats, com la projecció de clàssics, que ja esperem amb delit.

Un pressupost de 3.000 euros Entrevista a Miguel Ángel Rodríguez, director del festival Molta gent no coneix les dificultats d’organitzar un festival com aquest. Quanta gent hi intervé, de quin pressupost disposeu i quines són les fonts d’ingressos (entrades, subvencions, patrocinadors, lloguer d’espais, etc.)?

Tenim un equip de quinze persones, cadascuna s’encarrega d’una tasca específica (distribuïdores, patrocinadors, publicitat…). A més, hi ha les persones que col·laboren com a voluntaris o que pertanyen a les empreses col·laboradores.

Aquest any el pressupost ha estat de gairebé 3.000 euros, repartits de la següent manera: cessió de drets audiovisuals de les pel·lícules (1.000 euros), publicitat (1.000 euros) i despeses de cessió de local i personal tècnic necessari (1.000 euros).

Aquest pressupost s’ha aconseguit gràcies als patrocinadors, als col·laboradors i als diners recaptats de l’edició anterior.

Aquest any heu organitzat conferències, una sessió de maquillatge i una sessió de Cineclub Sabadell. Quines novetats prepareu per a l’any que ve? Es mantindrà el format de marató?

Estem sospesant diverses novetats, com la possibilitat d’ampliar d’un a dos dies el Festival, amb una selecció de curts i la projecció d’una pel·lícula d’un clàssic de terror. Hi ha molta gent que no ha pogut gaudir al cinema de les grans pel·lícules del gènere, sobretot la gent més jove, i és una manera que les gaudeixin en el mitjà per al qual van ser concebudes. I sí, seguirem apostant per una marató.

L’any passat la marató va ser a l’Estruch, un bon espai però de dimensions reduïdes. Com valores el canvi a l’Imperial?

De manera molt satisfactòria. L’Imperial, a més de tenir unes prestacions increïbles, ens ha permès doblar l’aforament disponible. A tots els membres del festival ens feia molta il·lusió aconseguir fer el festival a l’Imperial, que és la sala de cinema més antiga d’Espanya.

Qui forma el comitè de selecció de les pel·lícules a concurs?

Quins criteris seguiu? L’any passat i aquest any la tendència va ser al terror en estat pur (amb gèneres com el survival, el torturer o l’slasher), potser amb l’excepció de Pontypool. Heu pensat a seleccionar films més fantàstics o de ciència-ficció?

El comitè el formem tres persones: Javier García, Victor Torres, que és el director de programació, i jo mateix. El principal criteri per seleccionar les pel·lícules és que siguin comercialment inèdites als cinemes espanyols. Després valorem les que creiem que poden ser més interessants per als espectadors. A part d’això, sempre intentem que a la marató hi hagi una pel·lícula d’humor (Excision, The Loved Ones), una pel·lícula gore (Hatchet, The Orphan Killer) i una de terror d’autor (Pontypool, House of the Devil). I pel què fa al cinema fantàstic i el de ciència-ficció, són dos gèneres que ens encanten però de moment no tenim previst incloure’ls al Festival.

www.sabadellfilmfestival.com Abril / Maig 2013 · Quadern 51

Música / Soroll de fàbrica

La música alter-Nativa a Sabadell, una altra versió dels fets RICARD OLIVA FRAGO

Imatge actual del primer local on hi havia la Sèpia Verda, al carrer Estrella de Sabadell

Aquest article és una visió personal d’uns moments i d’unes persones que vam coincidir en aquesta ciutat; aquestes relacions van generar tot un seguit de propostes musicals. Parlarem de grups musicals que van aportar molt a la vida local i a les nostres vides en particular: es tracta de propostes diferents i molt personals que no han estat mai prou reivindicades.

Vegem-ne l’origen. Cap a finals dels 80, moltes de les fàbriques que havien fet gran Sabadell van anar tancant. A principis dels 90, sortint del meu barri, els Merinals, encara podia sentir algun teler...

El feinejar del teler va anar sent substituït per músiques i sorolls diversos. Aquella florida de nous locals per llogar —i la minsa oferta lúdica local— van facilitar la feina i tot de colles d’amics van anar trobant un espai per assajar, per fer concerts; en definitiva, per expressar-se.

Cap a finals dels anys 80 i principis dels anys 90, en una d’aquelles naus fabrils, Can Borràs, vam poder gaudir de descàrregues de punk, rock, folk i hardcore local (Midnight Specials, Plastidecore, Noveasno, Xmilk, Gots buits...). Per a molts ja no hi havia marxa enrere i, juntament amb les primeres ingestes de música tocada des de la panxa, vam patir les primeres conseqüències del consum d’alcohol: mal de cap i començar a parlar de fer diversos projectes musicals per imitar allò que vèiem en directe.

52 Quadern · Abril / Maig 2013

En el context d’un d’aquells locals — segurament un antic petit taller tèxtil clandestí—, es va anar agrupant gent que va batejar el lloc amb el nom de La Sèpia Verda. Aquí començàvem a assajar els de Tarasca (poc després Xot, expulsats amistosament d’un garatge familiar, tot i fer folk!).

També solien aparèixer els de Pomada, Andreu i els Rumberos, Quimicefa... Emparats en el greix i la foscor d’aquell espai, entre tots vam anar gestant aquestes diverses criatures sonores. A part de permetre la pràctica de la música, aquells locals van possibilitar l’organització de diversos concerts amb músics de la talla de Roger Mas, Pau Riba, Oriol Tramvia... Així mateix, per aquell espai alternatiu, van passar-hi artistes com Enric Casasses o el grup Xmilk. Posteriorment, agrupats al voltant de l’Ateneu Insurrecte —en aquest cas, espai amb clara vocació política—, va sortir el grup Batzac, continuador de la “tradició” del hardcore local i bressol d’actuals membres d’At Versaris, La Carrau, l’Animalada...

Avui dia l’oferta cultural, pel que fa a la música en directe, encara és prou minsa, però per sort tenim tot un seguit de grups que miraculosament segueixen tocant, o han tocat, en aquests antics espais industrials: At Versaris, labatzuca, El Petit de Ca l’Eril, Murnau, The Res, El Senyor Sequâh, Euterpe 77, Manos de Topo, Cecilias, Salvage Montoya, Petita Festa... D’altres s’han quedat, per desgràcia, sense gaire o gens d’activitat: Dúmbala Canalla, Delivery, Desperta Ferro, Pomada, Andreu i els Rumberos, Conxita, BB sin Sed... Cal recordar que, en morir un grup, també moren gran part de les interrelacions que havien sorgit i, en el nostre cas i a la nostra ciutat, aquestes interrelacions eren de força intensitat.

En efecte, cal destacar nombroses coincidències personals, per exemple: a Dúmbala Canalla hi havia un membre de Xot, a Euterpe 77 de Midnight Specials, a labatzuca de Xot, a Salvage Montoya de Manos de Topo, i a Petita Festa n’hi ha de Pomada, Dúmbala, Xot i labatzuca. Per tant, el teixit creatiu local segueix ben viu.

Actualment, però, malgrat l’existència de força creació musical original a la nostra ciutat, cal dir que una de les úniques iniciatives municipals positives que hi ha hagut a Sabadell és Ca l’Estruch. També es tracta d’un antic equipament industrial on es facilita (després

de fer un pagament simbòlic) l’assaig als grups que no disposen de local. El mateix espai acull l’Estruch Bar, que programa, força regularment, música en directe, a part de la programació pròpia de concerts de Ca l’Estruch, molt poc centrada en grups locals.

La gran majoria de formacions de Sabadell, però, han patit les conseqüències d’unes iniciatives del poder municipal que, per dir-ho de manera laxa, se situen en una altra òrbita. En efecte, el tracte de les institucions municipals amb els grups, els locals il·legals i els pocs espais legals per fer música ha estat una autèntica cerca i captura, amb la posterior neutralització. Un gran nombre de bars preparats per fer música en directe han estat tancats o ofegats per unes càrregues immenses de burocràcia i una legalitat gens comprensiva —així van tancar Piano Bar, Tote’s, Hardrock... La majoria de locals il·legals han estat perseguits acarnissadament i, finalment, han desaparegut. Això ha fet que els grups només tinguessin dues opcions: o tocaven en els cada cop menys nombrosos espais il·legals o ho feien fora de Sabadell... Així, a diferència d’altres ciutats europees, el centre ha anat perdent aquest tipus d’oci nocturn i el teixit per donar a conèixer les creacions musicals locals.

Entre els tractes especialment durs, hi ha el cas del bar Jam Session, amb la paradoxa de ser un club de jazz en un carrer i en una ciutat on la normativa de llicències d’activitats no té en compte la música en directe. És a dir, hi ha carrers i espais de la ciutat on no és possible desenvolupar una activitat d’alta qualitat cultural com la música jazz!

Amb tot, Sabadell, la ciutat que va ser considerada la Manchester (tèxtil) catalana, ha generat un conjunt de grups, si més no interessants, com la seva homòloga anglesa.

Això no deixa de ser una curiosa casualitat. És ben sabut que la salut de la promoció i sortida de música anglosaxona no és la mateixa que la música catalana... I com a curiosa casualitat, no podem oblidar que la reivindicació del passat tèxtil llaner de la ciutat ha patit el mateix anorreament que els grups musicals de què parlem. De fet, alguns ens voldrien fer creure que ni Sabadell ha estat mai tèxtil, ni hi ha grups musicals per aquí, ni hi ha cap mobilització de la gent, ni hi ha res més que no sigui el Sabadell que apareix en la trista actualitat dels diaris...

A més, malauradament molts dels espais industrials que després esdevingueren espais musicals (o culturals en general) han passat a ser locals en processos d’especulació, solars desocupats, blocs d’edificis en venda i lloguer...

Només cal recordar el procés de tancament del

Bar Bemba, per refrescar com va acabar un dels llocs més singulars pel que fa a les activitats culturals alternatives a la ciutat. Avui mateix, passant per davant del local original on hi havia hagut la primera Sèpia Verda, m’he trobat amb la paradoxa següent: la porta de l’antic local, on s’havien cuinat moltes d’aquestes propostes culturals, estava tapiada, però el propietari encara pagava religiosament l’impost municipal del gual.

Però la situació encara és pitjor si fem una comparativa amb la ciutat veïna de Terrassa: al centre disposen de dues sales de concerts amb programació d’abast internacional (La FaKtoria d’Arts i la Jazz Cava). Fins i tot la mateixa ciutat acull una de les seus de la Casa de la Música, una

A dalt, els garrotins, un dels actes més populars de les Barraques (2008, fotografia de Dani Carbonell).

A baix, actuació del grup Quimicefa a la barraca de la Sèpia Verda de la Festa Major de les Barraques (2012, fotografia de Ricard Oliva).

Abril / Maig 2013 · Quadern 53

important plataforma per potenciar aquest tipus d’activitats.

Nosaltres, a Sabadell, pràcticament només tenim local underground que s’alimenta i funciona gràcies a les estructures de fora del teixit oficial. Un exemple clar seria l’Aplec Modernista (reivindicació cultural dels seixanta), una celebració anual que enguany farà la sisena edició, que compta amb importants ajudes i suports, per exemple del Pati de l’Aliança Francesa, i amb la tasca de molts voluntaris. Un altre exemple és l’acte dels Garrotins i la cançó improvisada en general, que viuen un creixement i un reforç constant. També cal destacar la potent programació de música alternativa local. Totes aquestes activitats beuen de l’entramat organitzatiu i associatiu (la Comissió de Festes Populars de Sabadell, CFPS) que possibilita l’organització de la Festa Major de les Barraques i de diversitat d’actes durant tot l’any (Solstici, Cantades de Garrotins, etc).

Avui dia, i gràcies a aquest terreny cultural format pel Casal Capablanca, Impactes Visuals, La Mirada (i la Llançadora), el Morrosko, La República, El Jam Session, la Sala i el mateix Ca l’Estruch (l’únic espai municipal d’aquesta llista), tenim programacions interessants limitades, pel que fa a la música en directe.

Com a colofó final d’aquest article d’opinió crítica, vegem una de les darreres bromes del destí: mentre a Terrassa tenen una de les seus de la Casa de la Música, immensa plataforma de difusió, formació i creació de la música (http://www.casadelamusica.cat/), a Sabadell tenim el projecte fantasma de la Ciutat de la Música (ca. sabadell.cat/ciutatdelamusica/).

Per saber-ne més: Un petit documental d’Helena Torrent Avellaneda sobre la situació de la música en directe, sobretot al Vallès. Any 2008 - http://youtu.be/txJyPpx_Fp0

Ricard Oliva Frago (Sabadell, 1975) és historiador i arxiver. Membre del grup de música i poesia labatzuca i de l’Associació Cultural La Sèpia Verda. Aficionat a la música i especialment a la música en directe, de la tradicional a l’alternativa.

54 Quadern · Abril / Maig 2013

Música / L’Aplec Modernista Vallesà CARLES BELDA Sí, ho hem d’acceptar. Les modes s’emeten des dels centres de poder. Ara bé, esdevenen interessants quan s’adapten a un territori.

El llatí vulgar es va convertir en català, oi? I la confluència de les baixades germàniques i les pujades africanes ha deixat bellíssims patis gòtics amb palmeres, de la mateixa manera que les anades al Carib i les arribades d’Àsia, van provocar l’arròs a la cubana. És ben bé que tot s’aprofita!

Si filem més prim, trobarem el meravellós cas d’en Gaudí i el seu Modernisme Aborigen. Una versió única i genuïna d’un estil força estès. M’atreviria a dir que aquest mecanisme de nostratge dels afers d’abast més ampli és etern i universal. Ens centrarem en una època i una estètica però, a Catalunya i als anys seixanta. De mica en mica, han anat apareixent troballes que ens han permès de reconstruir-ne els fets. A les Barraques de Festa Major el Jordi Pinyol i en Canyadell escampaven, fa ben bé deu anys, un cedé impagable, “Hi ha ie-ié per aquí”. La portada, una portalada modernista de la Creu Alta i el contingut, un seguit de versions i cançons originals dels seixanta en català que ens van trasbalsar.

“Pots sentir-me?” de l’Eurogrup, impressionant.

A més, els personatges que mostràvem interès per l’època feia anys que voltàvem Rambla amunt i avall i sospito que ens teníem clissats. Cal esmentar, especialment, un conjunt fonamental, els Midnight Specials, pal de paller d’una colla mítica. Aquest grup va ser històric per dos motius. L’un, per fer cançons amb flaires i caires d’èpoques remotes (Soul, R&B i bèsties per l’estil) i l’altre, per cantar-les, en general, en català. Cap de els dues opcions no eren gens habituals als anys noranta del segle passat. I vet aquí la llavoreta conceptual: gaudir de la cultura dels anys seixanta anglosaxona i de la pròpia cultura en sincronia.

Saltem fins el 2008 i els astres s’alineen perquè la sincronia desitjada aterri al Vallès. Amb quin model? Hores de rumiarhi...provatures mentals, anàlisi de sistemes, revisió de les experiències...fins arribar a la visualització clara del partit: havia de ser un Aplec! Gent que s’aplega. Modernista! Al voltant de la música i estètica modernista dels anys seixanta. I Vallesà! D’àmbit comarcal.

D’aquesta manera, fugiríem del feixuc model “festival de roc” i empraríem una estructura de solvència contrastada. Carlinades, el Maqui, bandolerisme i romiatges, eren el sistema.

Som-hi, doncs! Converses amb el Cèsar dels Midnight, militant als Euterpe 77, l’Oliva i el Pinyol, elements de la Sèpia Verda, d’una banda, i amb el Conjunt Badabadoc, fundació que ho havia de finançar, i el Pardal Roquer, de l’altra. Per arrodonir-ho, una Escuterada, organitzada amb traça i emergència per l’Albert Oliana, dos discjòqueis de la colla dels Midnight, dj No i Zimmer, un local amb tradició, el Capità Cola de l’Ametlla del Vallès i un cartell d’avantguarda d’en Carles Biano.

Aprofito l’avinentesa per explicar que la idea inicial era fer-ho tot a Sabadell, però el local se’ns hi resistia i afortunadament el Vallès Oriental ens va acollir. Ho va fer durant dos anys.

En la visualització del partit que he esmentat hi havia una imatge inicial indispensable. Un estol d’escúters aplegats a la Plaça Sant

Jaume de Sabadell i la colla desdejunant al Rubion, just abans d’engegar la jornada. Fins a la tercera edició de l’Aplec Modernista Vallesà no en vaig poder gaudir. De mica en mica, hem anat teixint complicitats, connectant nodes i la colla s’ha eixamplat.

El segon Aplec el vam tornar a fer al Vallès Oriental. L’escuterada sortia de nou del Casino de La Garriga, poble on a la tarda vam passar, al cinema Alhambra, l’espectacular i alliçonadora En Baldiri de la Costa del Mestre Joan Capri. Va ser en col·laboració amb el Cineclub local. Al vespre, vam reincidir al Capi de l’Ametlla on van tocar els Trist Trash Duo (evolució natural dels Euterpe 77) i un dels conjunts que van causar sensació ara fa uns anys, Els Trons. Adaptaven a la nostra llengua els clàssics del garatge. El cartell el va fer el Jordi Navarro (Mod de Prats o Lenon). Tot plegat, amb la voluntat de fornir una xarxa humana i enlairarnos.

La tercera edició de la trobada va passar al Vallès Occidental i va tenir diverses novetats.

Va ser el primer cop que tenia dues jornades.

Divendres hi va haver un punxada a la República de Terrassa, gestionada aleshores per la República de Sabadell, dels Ginfizz, grupuscle castellarenc il·lustrat en vinilisme de l’antigor, i l’escuterada la van començar a organitzar la colla del Soul

Portada del quart volum de Modernisme Aborigen, editat el 2011

Abril / Maig 2013 · Quadern 55

Cartell del primer Aplec Modernista Vallesà i del Món en general

Vespa egarenc. La incorporació d’aquest club escuterista a l’Aplec ha sigut importantíssima, perquè sintonitzen de totes totes amb la filosofia general: música, festa, dinarots i país.

El 3r Aplec tenia encara més sorpreses. Tota l’activitat de tarda i vespre la vam fer al bellíssim i acollidor Pati de l’Aliança (gràcies Llorenç!), un espai on vam punxar (en Jack Slade de Barberà i servidor), on posteriorment va actuar le Petit Ramon Experimenta 3, i on durant tota l’estona es podia gaudir d’un elegant i mesurat Mercadet.

Aquest Mercadet, que ja s’ha estabilitzat a la programació i que se celebra a altres Aplecs, es va iniciar mercès a la coneixença amb en Guillem Celada, botiguer entranyable, i amb el Breakaway, empresa que importa roba anglesa actual a molt bon preu. També hi havia discos i artesania escaient. Al vespre, la Festa va seguir a la Sala amb els clàssics Trist Trash Trio, els impressionants Súrfing Sirles i els discjòqueis habituals, No i Zimmer.

Qui dia passa, any empeny i va arribar-ne el 4t. La fórmula de dos dies seguia en marxa,

56 Quadern · Abril / Maig 2013

i divendres vam encendre la metxa amb una exposició feta expressament pels Aplecs on es reflecteix la curta vida d’un gran grup, Els Cucs. Va ser obra d’en Marc Argenter i fou la 1a exposició d’un espai-botiga ben interessant, la Mirada. Vam tenir el plaer de contemplar-la amb una banda sonora d’alt nivell, la tria dels Pilé 45, de Caldes-Granollers (seguíem fent comarca!). En acabat, tothom cap a Terrassa, per fruir del rock-and-roll de The Cimbrelines al Berimbau (taverna de la casa Bauman) i la selecció dels Ginfizz, els Pilé 45 de nou i en Ferran Mateo, jugador local.

Dissabte, novament, escuterada del Soul Vespa, dinarot al Pati de l’Aliança, i gaudi de films arrahonencs d’època (Parèntesi, El pa de cada dia), trobada de pick-ups (aquells tocadiscos portàtils) on vam poder escoltar, a un volum raonable, vinils que comentàvem, i el Mercadet. Per arrodonir-ho, Festassa a la Sala amb els reincidents (afortunadament) Trist Trash Trio i els veïns The Canary Sect. Els discjòqueis per a l’ocasió van ser el dj No i el dj Marc Argenter.

I vet aquí el cinquè Aplec Modernista Vallesà! Com qui no vol la cosa, ja hi érem. L’any passat, també amb dues jornades, vam engegar amb els mitiquíssims Amusik Skazz Band a la Jaç Cava de Terrassa i un esbart exquisit de punxaires (Pilé 45, Early Davi i Magri), vam seguir l’endemà amb l’escuterada i vam incorporar una Matinal de Garaig, perpetrada pels incombustibles TTT a l’Impaktes Visuals. Can Capablanaca va ser, com a mutació, l’espai per a l’activitat de dinar-tarda. Allà hi vam fer el Mercadet mentre hi punxava un savi calderí de la rumba, dj Oriolet. La traca final va petar al Plural, deixant de banda el concerts de les edicions anteriors, amb la música escollida pels discjòqueis No Ficus, en Xavi Mas i l’Alba.

A més d’haver fet colla i d’haver sigut molt feliços als Aplecs, cal destacar-ne un dany col·lateral, els Modernismes Aborígens. Cada trobada ha servit per presentar un recull de perles sonores del país que seguien la filosofia que ens va encomanar el “Hi ha ie-ié per aquí”. Cançons apassionants, arranjaments espaterrants, versions soterradíssimes i experiments al·lucinants que any rere any han bastit un edifici d’orgull i d’autoestima. A més, les hem anat servint amb el gust exquisit d’una dissenyadora excepcional, la Carla Garcia Peris.

S’ha creat una col·lecció de cinc discos compactes i un àlbum de records (conjunts, festes, discjòqueis, sortides en vespa i lambretta, àpats, cinema, exposicions, mercadets, brodats, xapes...) que va augmentant. Val a dir que el que us explico està inserit dins una dinàmica més àmplia. A més del grups, ja hi ha un feix de persones que poden punxar música del país amb coneixement a les sessions i colles escuteristes disposades a organitzar la gairebé obligatòria sortida amb escúter. Van tenir, i tenen, un paper molt principal els blogs especialitzats en el tema, com orio43musica. blogspot.com, potssentirme.blogspot.com, philmusical.blogspot. com, sonelsmateixos.blogspot.com, les-allnighter.blogspot.com o modernismeaborigen.blogspot.com.

A la revifalla d’aquest manera de viure la cultura dels seixanta, i sense poder situar-ho en un abans o un després, cal esmentar com a planetes del mateix sistema solar, els Dr Octopús dj de València, en Raph Dumas de Perpinyà, les cendres del Go Lleida!, els recopilatoris del Phil Musical (alter ego de n’Òscar Dalmau) de Pop a la Catalana i un llibre definitiu sobre el modernisme nostrat, 40 Mods de les Nostres Terres d’en Robert Abella.

Un aspecte providencial d’aquesta empresa ha estat arrelar

la festa a un grupuscle humà que visqui els dos eixos dels Aplecs, el Modernisme i el país, amb naturalitat. De mica en mica, mercès a l’estructura de miceli de la nostra societat i l’empenta que ens caracteritza, els Aplecs han anat brollant, com a bolets a tort i a dret. A hores d’ara, ja se n’han fet una vintena. Del Rosselló a l’Horta de València, del Camp de Morvedre, passant pel Sénia, al Penedès, del Bages a Osona i del Segrià al Barcelonès.

Tot escrivint, m’han acudit unes reflexions a la testa: -Tal com sospitàvem en iniciar l’aventura, existeix una xarxa ben escampada i viva de persones que jugarien al camp del modernisme sense renunciar al país i, fins i tot, fent-ne una fructífera simbiosi.

-Si es reforça, per la fusió (àpats, festa, converses, vivències...), la convivència festiva dels nodes de la xarxa, augmenta la possibilitat de gaudir-ne i es produeix un efecte en cadena.

-Cal servir-ho a la resta de modernistes aborígens, a la jovenalla que s’hi incorpora i a la población civil en general Salut i modernor!

Modernisme Vallesà Hi ha força proves, i molt gustoses, de l’arrelament de les noves tendències dels seixanta a la nostra comarca. El nostre país sempre ha estat al cas del que passa pel món i el tarannà inquiet que ens caracteritza ens ha fet absorbir-ho i fer-nos-ho nostre sense complexos i amb traça. Si ens fixem en l’època que ens pertoca, ja trobaríem mostres del que us esmento al vibrant EP del mestre Josep Solà, de Mollet, que incloïa una versió cantada pel Rudy Ventura, del famosíssim Mustaphà del Bob Azzam.

Passava a ser un contundent Mustafà Català, que “tot enamorat, als quatre dies ja parlava català!”; érem al 1960. I durant tota la dècada, al Vallès, hi van florir perles impagables per l’estil. Per exemple, Els Xocs, de Terrassa, van enregistrar un altre 7” de quatre cançons d’alta volada. Amb un disseny i una imatge de primera divisió, van versionar-hi el Tot Negre (Paint it black) dels Rolling Stones, el Més enllà (Milk cow blues) i Els bons temps on han anat (Where have all the times gone?) dels Kinks. Cap a l’altra banda de la comarca, Sentmenat i Caldes, hi van aparèixer Els Drums, que amb un altre EP indispensable, ens duien El Submarí Groc dels Beatles, el Digue’m coses (Words of love) d’en Buddy Holly i dues peces d’en Polnareff, Love, please, love me i La Nina que diu “no” (La Poupée qui fait non). Al bell mig, hi havia el sabadellenc Toni Vilaplana, cantant monumental que va gravar dos vinils petits en català. El primer el 1963, amb 4 cançons de moda adaptades amb elegància. I el segon, el 1965, contenia versions espaterrants del Yeh Yeh! i del Jo sé d’un lloc (I know a place), una versió exquisida de Dos perfils a contrallum (Silhouettes) i una peça original del gran Mestre Burrull. La portada del disc, és al meu parer, la millor imatge del Modernisme Aborigen. Potent i elegant.

A dalt, modernisme excels: la portada de l’EP del sabadellenc Tony, del 1965. A baix, portada del mitiquíssim i germinal Hi ah ieié per aquí.

Carles Belda. Mal alumne del Conservatori que es va reconciliar amb la música mercès a un acordió diatònic comprat un diumenge al Mercat. El gust pel ball i l’estètica dels anys seixanta feien vida paral·lela alhora al mateix cos. Per acabar-ho d’adobar, l’enamorament per la catalanitat ho empastifava tot. Fins no fa gaire, els tres àmbits no van trobar l’harmonia. Va ser gràcies als Aplecs Modernistes, impulsats, en part, pel Conjunt Badabadoc, que per fi la van trobar.

Abril / Maig 2013 · Quadern 57

LLETRES L’espai de la paraula CÈLIA NOLLA I YESTE

Espectacle poètic Mecànica Orgànica (Gemma Arimany i Arnau Tintó) a l’espai La Mirada. Fotografia de Gerard Massagué.

“Per què, per què, enganyosa poesia, / m’ensenyes de fer mons?”, demana Jacint Verdaguer en un dels seus poemes. Tots, en algun moment, hem llegit o sentit un vers que ens ha quedat estampat a la memòria i que ja no hem abandonat. Si l’hem recordat és perquè ens deia alguna cosa que ens interessava, que trobàvem important per a la nostra vida o per a un moment puntual que ens ha tocat viure. Tots. Per què aquesta necessitat de paraula? Què s’hi amaga, darrere d’aquest fenomen? Els mots en la poesia poden actuar

58 Quadern · Abril / Maig 2013

com un petit bàlsam per guarir tot allò que ens preocupa, ens inquieta, ens entristeix... ni que sigui tan sols per uns moments, i això ja és molt.

Tot i que la poesia és un dels gèneres literaris més arraconats, alguna cosa ancestral ens hi connecta, ja que, igual que als nens petits els encanta sentir una vegada i una altra els contes que els expliquen els grans, nosaltres també ens meravellem quan algú ens recita un poema de memòria. Amb els mitjans tecnològics del moment, la memòria humana no és pas una eina que es consideri elemental, ja que sempre disposem de facilitats per cercar a la xarxa allò que volem recuperar, ja sigui una data, un nom, una adreça o un resultat de les taules de multiplicar. Hem perdut l’esforç de la memòria, aquesta facultat que, segons deia Ramon Llull, caldria exercitar cada dia aprenent-se els escrits d’un mateix o els dels altres. Segurament és per això que quan algú recita ens quedem embadalits escoltant, donant valor a un acte tan senzill però que, alhora, requereix dominar la capacitat de la parla i de la recitació, saber comunicar i transmetre l’encant del poema. Són els ingredients que fan que la gent es deixi endur a través de la paraula, una cosa que actualment poques persones saben o s’atreveixen a fer.

Hem oblidat que, no fa tant, aquesta rapsòdia era present a totes les cases a través de la transmissió oral.

Ara podem parlar dels rapsodes o recitadors moderns, a peu de carrer. Ja no són els avis ni les àvies que ens reciten els refranys o les dites populars dels seus anys. Els rapsodes d’ara són gent que escriu, poetes que necessiten comunicar, deixar anar aquest bàlsam embolcallat de paraules. Cadascú amb el seu estil, però tots compartint aquesta fal·lera pels mots i l’energia de la poesia. Com a mortals i imperfectes necessitem aquesta cura de sentiments, i els altres, com a poetes, necessiten comunicar, dir els seus poemes, fer-los realitat a través de l’oralitat i crear aquest moment d’il·lusió i onirisme.

Tot i que no sempre és fàcil, o més ben dit, no

Espectacle poètic Infinita la carícia que ha de venir (Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda) a l’espai La Mirada.

Fotografia de Gerard Massagué.

ho posen fàcil. On són els llocs, les plataformes que permeten als poetes dir-hi la seva? Com que la poesia té pocs lectors, deu ser una cosa de poca importància, pensen les institucions. I d’aquesta manera construeixen la cultura i l’educació.

I tret dels quatre poetes importants que ho mouen tot, els altres queden totalment oblidats i sense cap facilitat per fer sentir la seva veu. S’han de buscar la vida i crear entre ells aquests llocs on puguin recitar a cor què vols –i sense veure un duro, és clar.

Sort d’aquesta militància poètica, que fa que els poetes no abandonin i s’espavilin inventant camins i cercant llocs i espais per fer-se sentir. I sort, també, del suport d’algunes entitats i associacions que decideixen fer-los cas i donar-los suport. Cada cop n’hi ha més, i és d’aquesta manera que la gent es va acostumant a sentir poesia, a veure que n’hi ha, i no només en els llibres plens de pols i en els manuals escolars. La poesia és real i la pots trobar fent un vermut, o en una plaça de diumenge.

A Sabadell, ja fa temps que des de diferents iniciatives la poesia comença a caminar entre nosaltres, a llocs com l’Aliança Francesa i la Casa Taulé, amb cicles de poesia i col·loquis que ja fa temps que es fan de la mà de Papers de Versàlia. També cal esmentar l’associació cultural de La Llançadora, que celebra les Nits de poesia un cop al mes. Així mateix, destaquen les lectures poètiques de les biblioteques municipals o la Poesia als Parcs del Marquet de les Roques. També hi ha el Centre Cívic Àgora i la seva cafeteria. Són destacables els actes d’enguany sobre dones

poetes del CPNL (Consorci per a la Normalització Lingüística), i la poesia més compromesa i reivindicativa que la CAL (Coordinadora d’Associacions per a la Llengua catalana) i Can Capablanca donen a conèixer a través d’alguns dels seus actes. També cal parlar d’altres llocs ja més alternatius, com la Jaima Art Comuna o, fins i tot, d’iniciatives privades com concerts-recitals en cases particulars. I, fins i tot, aquest any l’associació cultural de l’Animalada ha decidit incloure la poesia en els seus actes de celebració de l’Aplec de la Salut, amb un espectacle poètic.

L’olla al foc va bullint, senyal que es cou quelcom. Ja veurem quant dura o fins on pot arribar tota aquesta iniciativa poètica sense ànim de lucre. Seria interessant preguntar-nos què està passant i per quins motius. Des d’aquí, també, volem fer un toc d’atenció a les institucions públiques: els poetes són aquí, amb idees i veu, i molt més vàlides que les de la majoria de polítics que gestionen la cultura catalana. Així doncs, penso que amb un bon tracte i un micròfon, es poden fer grans coses.

Cèlia Nolla i Yeste (Barcelona, 1985) és filòloga, gestora cultural i poeta a batzegades.

Abril / Maig 2013 · Quadern 59

Crítica de poesia / Ampliació del camp de batalla DAVID MADUEÑO SENTÍS

El fàstic que us cega Joan Todó LaBreu Col·lecció Alabatre, núm. 39 Barcelona, 2012

60 Quadern · Abril / Maig 2013

Picant pedra dia rere dia, fent i refent paraules i versos. Així Joan Todó (La Sénia, 1977) ha donat continuïtat a la lluïssor embrutida que Los fòssils (al ras) va suposar per als cercadors de rareses literàries amb alt contingut calorífic. Calories per al cervell, vull dir, de les que greixen més que no pas engreixen. La mirada angulosa, el llenguatge agrest, l’exposició d’una putrefacció moral i vital, tot feia que les mirades convergissin sobre Joan Todó i n’esperessin la continuació, que arribaria amb les proses d’A butxacades. Però això va suposar una pausa i una (certa) reorientació que trencava amb la recerca que l’autor havia assajat fins llavors en vers. El fàstic que us cega continua l’anterior recull de poemes on el va deixar, una represa del llenguatge, la temàtica i l’estil, ampliant el camp de batalla a la recerca d’una victòria en la depuració de la proposta. I si no ens enganya (que podria ser, per estendre el joc), el seu mètode de treball es basa en l’escriptura i la reescriptura al llarg del temps, fins i tot dels anys, com un fenomen orgànic evolutiu, que culmina amb un grapat de poemes que troben en els factors abans esmentats la forma de relligar-se, d’esdevenir un discurs lineal, sense gairebé fissures, robust, on res és sobrer, que aquí esdevé encara més convincent i homogeni que en l’anterior lliurament.

En aquest camp de batalla a què ens referíem, el poeta s’enfronta a “el teu llenguatge”, que pot esdevenir massa evident (“les malaurades rels / de la paraula al ras”) o fugisser (“o l’encesa lleugeresa del foc”), malgrat el fulgor de l’espeternec inicial. Un combat per a l’expressió de la mediocritat circumdant, però també de la pròpia (“L’horror / d’adonar-te que solament ets una / més de les criatures d’esta nit, / sense més veritat darrere els parpres, / sense més traça”).

I diem mediocritat en un sentit molt existencial, com a conseqüència d’una naturalesa que no té altre objectiu que el desgast fins a la desaparició.

Tanmateix, “les paraules negres / mai habitades per la claredat” imposen noves dificultats al fingiment, la mentida i el desordre que va trobant el poeta en la seva recerca.

Per tant, tornem a trobar-nos amb elements ja presents en el poemari anterior: la dualitat clara entre la urbs i la ruralia, sent ambdós escenaris part indestriable de la seva experiència; l’estranyament de l’individu davant les multituds

(tan ben exemplificat amb el primer poema, on s’afigura com un ésser blasmat i incomprès per la col·lectivitat, que no pretén entendre sinó jutjar); o el pessimisme davant la realitat que voreja el tremendisme, però que minoritza gràcies a la qualitat final del producte. El treball lingüístic (“són fetes de maons / les paraules”) i discursiu el converteix en un edifici de contemplació reflexiva, opressiu, que fins pot arribar a fer-se asfixiant.

La mirada divaga per la realitat que l’envolta i n’extreu materials d’enderrocament, fragments de runa cultural que (la postmodernitat obliga) pot abastar tant lectures (Andreu Vidal, Narcís Comadira) com música contemporània (Tom Waits, Burial, Einstürzende Neubaten). Però, atenció, no es tracta tant de donar al lector referents que ampliïn l’entesa del text, que estableixin una intertextualitat, sinó que es tracta de crear una “banda sonora” paral·lela al llibre que ha conduït Todó fer-lo realitat.

Llegir Joan Todó pot ser costós, incòmode, fins i tot desagradable, perquè ens mostra la cara més malagradosa de la realitat, aquesta vegada amb més concreció que al llibre anterior. Però s’hi torna una i altra vegada per molts motius, entre els quals la qualitat del resultat final i, fins i tot, la frescor (encara que sembli irònic) de les seves paraules. S’hi torna perquè cada lectura ens desvetlla una mica més del misteri i ens proposa nous interrogants. A més, té la capacitat d’enfrontar-se airosament a temes postmoderns i fins ara poc tractats per la literatura, com el buit i la falsedat que provoca una nit festiva de dissabte. “Esdentegades llunes, ulls obtusos / que us contemplen irònics, quan balleu / garfint cristalls plens de glaçons, delint-vos / per una carn d’acollidora veu. / Vés un moment a fora, no t’enganyis: / la soledat s’agita al fons de tot / el reguitneig de membres delerosos. / Voldries perdre’t dins la falsedat / dels arbres adormits, dels soms estels. / Fixa-t’hi bé: per baix d’esta lletjor / de discoteca se’t revela alguna / cosa que no voldries ni sentir.” En la banalitat repetitiva dels nostres actes trobareu la manca de sentit de l’existència, i les guspires que donen vida a la poesia de Joan Todó. Llegiu-vos-el perquè, com diu al poema I, “podria ser / que digués alguna cosa.”

Crítica de narrativa / El nord literari DAVID MADUEÑO SENTÍS

En el silenci de la reflexió diària i el treball continu, Jaume Benavente (Barcelona, 1956) ha anat ampliant una obra que, malgrat les mudes de pell, té tota ella un sol sentit: el perfeccionament d’un estil personal que s’endinsa en la presa de consciència davant del món i, en conseqüència, una malenconia d’origen moral que tenyeix les accions i els esdeveniments que ens narra. Ja sigui en novel·les, contes, dietaris, poemaris o novel·les negres, Benavente ens fa viatjar a ciutats associades a un clima anímic molt particular (Amsterdam, Portbou, Lisboa) que els darrers anys ha derivat cap a un nord físic i psíquic que culmina en una mena de trilogia atlàntica, formada per Viatge d’hivern a Madeira, Llums a la costa i aquest Dietari de Porto. Els personatges d’aquests textos, reals o ficticis, en primera o en tercera persona, vaguen de forma erràtica, perdent-se deliberadament i mantenint una certa distància amb el món que els envolta.

Aquesta darrera aportació en forma de dietari neix de la inquietud de donar-li background a la inspectora neerlandesa Marja Batelaar-Levi, nascuda per a la novel·la negra El quadern de Nicolaas Kleen, els avis materns de la qual eren uns jueus que marxaren de Porto a Amsterdam.

“Porto és el símbol del nord portuguès, una finestra de la terra interior sobre l’Atlàntic, una ciutat que, amb una àrea metropolitana on viuen més de dos milions i mig de persones, no deixa de ser una mena d’estrella menor, que projecta una llum esmorteïda a través de la boira, la pluja i un cert oblit. D’això es queixen a la ciutat, de l’oblit, de l’arraconament per part de la burocràcia de Lisboa.” Precisament aquest és el caràcter que cerca Benavente, que recull les impressions de la ciutat, però també ens explica quins detalls li criden l’atenció i que esdevindran matèria de creació. “Em sembla entendre que Porto -o millor dit, el Nord- és un estat d’ànim, la mateixa

consciència d’un univers singular, únic, aïllat en un racó d’un país també arraconat i alhora abocat a l’Atlàntic.” El cert és que aquest joc literari acaba estenent-se a tot el llibre, ja que la segona part és un conjunt de ficcions que se sustenten en imatges i personatges que ha vist l’autor pel seu passeig portuguès. Així, el llibre es pot llegir de dues formes: en primer lloc els contes i, després, el dietari com un making of, o bé en primer lloc el dietari i, després, els contes per observar el procés bàsic, íntim i personal que és la creació literària.

El fet és que relats com Els holandesos o L’illa de Brava desenvolupen uns personatges molt interessants, extrets de la realitat però imaginats psíquicament per l’autor barceloní (l’home de la màscara d’oxigen, el noi del tic nerviós, la noia que demana caritat), “fantasmes” que prenen cos en els seus relats gràcies a la imaginació, que proposa un ordre artificiós on tot encaixa dins l’univers personal de l’autor. Ell mateix afirma que se sent més còmode amb la ficció que amb la realitat, i d’aquí que la mirada observadora de Benavente no sigui tan testimonial o descriptiva com impressionista o fragmentària, un recurs bàsic per extreure materials de la realitat amb els quals pugui construir quelcom de més artificiós i a la vegada suggestiu. Per això utilitza el viatge com a excusa per ampliar territoris, espais físics on situar l’acció, però també escenaris on observar personalitats originals i excèntriques, que representen per si mateixes una mirada divergent de la realitat, i que després ell omplirà de sentit en la seva escriptura. Amb el pas dels anys, aquest món propi ha crescut amb tanta força i consistència que ara mateix la literatura de Jaume Benavente és un territori geogràfic per si mateix, amb illes que formen part d’un arxipèlag altament recomanable de ser visitat, malgrat el clima fred i bromós que les envolta.

Dietari de Porto Jaume Benavente Perifèric edicions Catarroja, 2013

Abril / Maig 2013 · Quadern 61

Creació / Sílvia Melgarejo

Fregadís d’ales, cigales, les tórtores volen baix sobre la palla.

Davant del prat tres bales.

De tant en tant l’escuma fa remolins a dalt les branques; onades invisibles morint en altres platges.

62 Quadern · Abril / Maig 2013

Ning-nang per a la Maria i la seva mare, la Susanna Ning-nang , roc-roc, xiu-xiu, la granota al canyissar, l’oreneta surt del niu.

Ning-nang, dalt del campanar: si no pastem la farina dematí no tindrem pa.

Sílvia Melgarejo Pérez (Sabadell, 1970) ha cursat estudis de filologia catalana, ha estat membre fundadora de l’Aula de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona i de Papers de Versàlia. Ha publicat en diverses revistes, entre elles El tacte que té i Pèl Capell, i també ha participat en algunes plaquettes de poesia a Mirall de Glaç-Publicacions dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. El 2012 es va autoeditar el seu primer llibre de poesia 39 poemes.

Abril / Maig 2013 · Quadern 63

Papers de Versàlia Com ja es va anunciar al passat número de Quadern, hem tingut la satisfacció de publicar una monografia dedicada al gran poeta italià Giuseppe Ungaretti. El llibre, que apareix com a novetat d’aquest Sant Jordi, es presenta primer a Sabadell, a la Llar del Llibre, i després a Barcelona. Es tracta d’un volum de 370 pàgines, amb il·lustracions de Leonor Bescós, que fa el tercer de la nostra col·lecció “Quaderns de Versàlia” i que està dedicat a la memòria de Jordi Domènech, poeta i traductor sabadellenc, de la mort del qual es compleix enguany el desè aniversari. Us presentem aquí alguns dels poemes originals que es publiquen al llibre i que han estat escrits partint dels versos d’Ungaretti.

PASSA A TRAVÉS

Un home, tot sol, passa Amb el seu desànim callat...

Sentiment del temps

Passa a través de la finestra.

Passen un gos i dos vells.

Passen per davant cinc coloms i una barca.

I les hores passen, Joan, penjades de la cua de les orenetes.

La neu, l'aire, les estacions.

Volen sobre les flors les flames.

Perquè s'enlairen passen els morts a través de la finestra.

Passen i es queden.

Joan, tu que ets poeta, tu que voles tan alt com les àligues, digue’m, tan sols, digue’m, si algun dia també la pena tindrà ales.

(Gertrudis Mira)

64 Quadern · Febrer / Març 2013

Un uomo, solo, passa Col suo sgomento muto…

Sentimento del Tempo

Pasa un hombre, y su espanto callado, pasa.

No van con el mismo pie, aunque van juntos.

Conviven solo y nunca se dirigen el uno al otro por sus nombres pero comen del mismo plato y pasean la misma sombra.

(Esteban Martínez)

A Ramon Quintana Oh bellezza flessuosa, è Aprile E lo splendore giovanne degli anni Tu riconduci.

La Terra Promessa

Bellesa dels anys joves, clam de llum: amic recuperat en la memòria.

Alba d’abril: desesperat intent de negar avui la finitud. Escolto música de Mozart en la penombra, i el plany del temps efímer s’expandeix en la nit, amb un trèmul so de flauta.

Amic esvelt, d’ulls riolers, com l’aigua que cau, tot fent cascada, entre bedolls, a l’espadat que es fon en el silenci.

Tu, l’elegit dels déus, la pura gràcia!

Avui, en la clotada sense límits, desposseït de la claror de l’home, ets un ble que vacil.la en el record, un rostre amb una aurèola de cendra.

(Jordi Pàmies)

“Variazioni su nulla” de La Terra Promessa

VARIACIONS SOBRE LA NEU

Aquest no-res de neu que descansa a les voreres en capes de dies.

Més avall hi ha només el glaç que et fa relliscar a cada passa.

El peu intenta equilibris, encertar la petja adequada. Un nen encaixant les primeres lletres en els quadres buits.

Es lleva el sentit de la llarga foscor.

Els únics sons que t’acompanyen en la travessa cruixen pel teu pes.

La resta és silenci, els caramells als arbres avancen per tocar-te abans de fondre’s.

(Xavier Farré)

ABSÈNCIA

Tan a deshora cauen les baies de l’arboç que el bosc sencer se’n dol.

Qui podrà resignar-se a tanta pèrdua?

L’aroma de la molsa s’esgarria i omple el silenci amb més silenci encara.

La vida vol seguir, com sempre, trafegosa.

Dalt del cingle dels anys viscuts, pledegen l’oblit i la memòria.

(Anton Carrera)

Abril / Maig 2013 · Quadern 65

BIBLIOTECA QUADERN Darrers títols publicats 34 Sabadell. Cent anys de dansa tradicional catalana Núria Vila Mas

38 Orfeó de Sabadell. Apunts d'un Centenari Lluís Subirana

42 Cent anys de sardanes a Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

35 L'hora blanca. L'holocaust i Joaquim Amat-Pinella David Serrano i Blanquer

39 La història de Catalunya: miratges i distorsions Joan A. Mateu

43 Ramon Ribera Llobet. Obra sardanista Lluís Subirana

36 Sense treva. Poemes Lluís Subirana

40 Els Fatxendes. Una orquestra de Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

44 Persones d'ahir i d'avui Emili Hierro, Joan Cuscó i Josep Gamell

37 La Creu Alta, Jonqueres i Sant Pere de Terrassa (1700-1904) David Laudo Cortina

41 Francesc Armengol i Duran Un sabadellenc enamorat de Sitges Lluís Subirana

45 Des de la Torre de l'Aigua Lluís Subirana