Juny / Juliol / Agost 2014

ISSN 1695 - 9396

de les idees, les arts i les lletres

Núm. 196 · Juny / Juliol / Agost 2014 · Preu 4,50 €

Centenaris Conversa amb Vicenç Altaió Any Espriu, viure del mort i de qui el vetlla Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 1

2 Quadern 路 Juny / Juliol / Agost 2014

SUMARI Quadern · Núm. 196 · Juny / Juliol / Agost 2014

02 |

Centenaris L'Any Espriu 03 | Un Espriu d'entre tants — David Madueño Sentís 07 | Viure del mort i de qui el vetlla — Joan Todó 09 | A l’ombra d’un centenari — Cèlia Nolla

11 |

El triomf de les elits — Roger Sauquet

13 |

Entrevista amb Vicenç Altaió Maia Creus

16 |

1.576.800.000 segons de ZAJ Joan Casellas

17 |

zona_zero / Bego Antón

23 |

Formes de desaparició / Esborrar del mapa Gemma Cascón

24 |

On és el meu cos? i el disseny del fer / Vestir el cos de memòria: dissonàncies del trauma Oriol Ocaña i Tea Sirbiladze

27 |

Redenou / Les torres de Barberà, autoconstrucció d’alt nivell Guillem Celada

30 |

Ricard Mirabete: pelegrí de les ciutats Laia Llobera i Serra

32 |

Crítica de poesia / Sempre abrasem més enllà Ricard Mirabete

33 |

Vinyoli, la certesa de la poesia Jordi Llavina

Portada / Les postres La patètica impressió d'una espelma sola, flamejant com altres onegen, a voltes perquè sí.

Es manté erecta enmig d'un extens terreny de pell, fixada per la força i l'obstinació dels qui la claven a consciència (o per netejar la consciència) en una carn de la qual no brolla sang, perquè la carn ja és terreny inert del celebrat, i indiferent dels celebrants. Tota la festa despullada d'emocions esdevé una espècie de canibalisme cultural.

Fotografia d'intervenció sobre espelma i fotomuntatge.

Coberta de Guillem Celada. Retoc fotogràfic de Màrius Nuñez.

Centenaris o l’ús indegut de la memòria Amb els anys, la commemoració cultural d’una efemèride històrica (el naixement d’un artista, un canvi determinant de relacions sociopolítiques, l’aparició d’un fenomen cultural o social) ha passat de ser un encàrrec de gran transcendència pública —amb l’encàrrec de traslladar a la societat els valors que hi ha deixat i que l’ha ajudat a ser com és—, a esdevenir poc més que una rutina per complir en els calendaris de la conselleria de torn, o molt pitjor, a servir de coartada ideològica per obtenir rèdits polítics. Almenys aquesta és la impressió que se’n desprèn quan analitzem les iniciatives dels darrers anys. La manca d’un qüestionament públic d’aquestes activitats, d’una reflexió crítica profunda, sense apriorismes ni prejudicis, però amb rigor, és la demanda que volem fer des de Quadern. I per exemplificar la necessitat d’aquest debat i com es pot plantejar, prenem dues efemèrides que durant el curs 2013-2014 han ocupat la cultura catalana: el controvertit Any Espriu, sobre el qual

David Madueño Sentís i Joan Todó qüestionen la lectura esbiaixada que s’ha fet de l’obra del poeta, mentre Cèlia Nolla recorda les altres commemoracions que han restat a la seva ombra; i el Tricentenari, sobre el qual Roger Sauquet ens descriu la seva experiència al circuit d’arquitectura efímera BCN Re.Set que nega la pretesa voluntat de participació col·lectiva dels organitzadors de l’activitat.

El poeta i gestor cultural Vicenç Altaió i Maia Creus conversen entorn el sentit de celebrar efemèrides culturals lligades a la memòria. El comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina, ens esbossa alguns aspectes que caracteritzen l’obra del poeta homenatjat, que seran presents en els actes que es desenvolupen al llarg d’aquest 2014. Finalment, Joan Casellas, fent explotar la lògica numèrica i el seu rendiment racional, ens recorda que les accions de l’històric grup ZAJ, com micropartícules incalculables numèricament són, mig segle després, al nostre abast.

quadern.fundacioars.org Fundat el 1978 per Joan Cuscó i Aymamí Premi Tasis-Torrent de la Diputació de Barcelona EDITOR Manuel Costa Fernández DIRECTORA Maria de Vallibana Serrano CONSELL DE REDACCIÓ Gemma Cascón, Guillem Celada Prior, Pol Costa, Maia Creus, David Madueño Sentís, Oriol Ocaña i Roger Sauquet Llonch.

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Gemma Cascón, Joan Casellas, Guillem Celada, Maia Creus, Dolors Godayol, Jordi Llavina, Laia Llobera i Serra, David Madueño Sentís, Julia Mehls, Ricard Mirabete, Cèlia Nolla i Yeste, Oriol Ocaña, Roger Sauquet, Tea Sirbiladze i Joan Todó.

Bego Antón, Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil per zona_zero

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA David Madueño Sentís COMUNICACIÓ DIGITAL Janot Vila Els textos signats reflecteixen l’opinió personal dels autors respectius. Els textos de Quadern poden ser consultats a www.issuu.com i www.dialnet.org.

EDICIÓ Fundació Ars www.fundacioars.org Migdia, 18 · Tel. 937 259 427 · 08201 Sabadell Subscripcions: info@fundacioars.org IMPRESSIÓ Ingrasa, S.L. · Rubí PUBLICITAT Gràfic Set, PCI, S.L. Cabanyes, 8 Tel. 937 120 520 · Fax 937 120 579 · 08203 Sabadell quadern@graficset.com Publicació bimestral.

ISSN 1695-9396, DL B-16799-1978 Preu de l’exemplar: 4,50 euros PUNTS DE VENDA Laie Pau Claris (Barcelona) i La Llar del Llibre (Sabadell) Els textos signats reflecteixen l’opinió personal dels autors respectius. Els textos de Quadern poden ser consultats a www.issuu.com i www.dialnet.org.

Quadern de les idees, les arts i les lletres és una marca registrada de la Fundació Ars.

Amb el suport de

excepte fotografies amb ©

4 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

Any Espriu / Un Espriu d'entre tants DAVID MADUEÑO SENTÍS / Imatges de Julia Mehls D’altra banda, la premsa cultural, la crítica i el públic tenen tot el dret a considerar si els diners invertits en els actes d’homenatge han obtingut una repercussió més enllà d’uns fasts recollits i emesos pel prime time informatiu durant un parell de minuts; si restarà algun pòsit de tot plegat que faci avançar en la lectura, la reflexió i la valoració de l’obra associada a la figura homenatjada. Per això no és gens sobrer mirar-se de forma crítica l’any Espriu organitzat pel comissari Xavier Bru de Sala —del qual se’n van dir tota mena de penjaments quan, a mitjan 2013, es va saber l’elevada xifra que li pertocava com a remuneració a la seva tasca, amb el resultat d’un enuig que va anar en augment al culminar-la i observar-ne els resultats.

Tot parafrasejant el primer poema de Cementiri de Sinera, «Pels rials» d’Internet «baixa el carro / del sol» de les paraules crítiques que, abrusadores com el nostre astre, han qüestionat l’organització de l’any de commemoració dedicat al centenari de l’escriptor Salvador Espriu, tant pel que fa a la valoració de la pròpia obra com a la presentació de l’ésser humà que hi havia al seu darrera.

El portal cultural Núvol (www.nuvol.com) ha estat, sens dubte, el màxim catalitzador d’aquest descontentament, i si hi feu una cerca de contingut, hi trobareu un gran nombre d’articles, rèpliques i comentaris dels lectors que han ocupat el 2013 i bona part del 2014.

El fet és que si som honestos i ens estimem la nostra tradició literària, és feina de tots —filòlegs, docents, crítics i lectors— reflexionar i qüestionar els nostres escriptors i artistes cada cert temps sense por, sense tabús, amb un sentit iconoclasta però constructiu. Aquesta és, al meu parer, la millor actitud per comprovar si mantenen la validesa, si són aptes per seguir establerts en les nostres coordenades culturals i intel·lectuals; en això, precisament, es basen els conceptes de clàssic i cànon. I per aquest procés hi han passat manta vegades els clàssics d’altres tradicions: si Shakespeare segueix essent vàlid és perquè supera les lectures i les expectatives dels lectors de les diverses etapes temporals que se succeeixen. El problema d’aquests conceptes és la inflexibilitat dels dogmàtics: com qualsevol altra cosa, el concepte no és dolent per se, i amb una lectura flexible sempre poden esdevenir útils per reordenar una tradició tan aparentment complexa com és el cafarnaüm literari català. Aquí és on haurien d’entrar en joc els homenatges i les commemoracions.

Tot és política?

En una societat tan mediatitzada com la del segle XXI, gairebé ningú s’escapa de la política. Qualsevol gest, qualsevol paraula pot ser interpretada en un sentit ideològic, i pot donar peu a una interpretació —més o menys interessada, més o menys demagògica— que, en comptes d’incidir en el component reflexiu, resti surant per damunt de l’aigua comunicativa amb el dit índex acusador apuntant el suposat error. Es tracta d’una actitud polemitzant epidè(r)mica que fa fortuna i invalida molts arguments que no tenen en compte la capacitat humana de relativitzar i qüestionar fins les conviccions pròpies com una manera sana i complexa de revisió. De què serviria (i què aportaria) que l’autor d’aquest article declarés el seu posicionament a favor de la consulta, o fins i tot de la independència de Catalunya? Aquestes qüestions ideològiques no són incompatibles amb creure que l’any Espriu ha esdevingut hostatge de la conjuntura política dels darrers temps.

Per tant, no és una idea nascuda d’una ideologia oposada a la de la manipulació que es pretén desemmascarar, sinó guiada per la voluntat que sigui la filologia, i no pas la política, qui marqui les línies de lectura i interpretació d’un autor i la seva obra.

El pols entre l’administració central i la Generalitat de Catalunya pel dret a decidir i el qüestionament de la sobirania, ha implicat de retruc la permeabilitat de tots els aspectes econòmics i culturals per tal de redactar un argumentari propi. I l’any Espriu, quan a principis del 2013 el Tricentenari encara es veia lluny, n’havia de ser un dels primers referents: calia, doncs, fer-ne una lectura que al capdavall, vista en perspectiva, ha esdevingut molt rígida, dirigida i unívoca respecte de l’obra i del retrat de l’home que deixà el propi Salvador Espriu. Ell, en part, n’és el responsable: si repassem les pàgines dedicades a la seva persona per part dels coetanis, en moltes d’elles ens recorden —sovint amb no gaire simpatia— els seus escarafalls davant la fama, cosa que quedava en entredit quan —també segons aquestes fonts— va ser ell mateix qui va procurar construir i proclamar-se el paper de poeta nacional. Sens dubte, el gran responsable de tot plegat és un llibre anomenat La pell de brau, èxit popular que, en consideració de molts filòlegs —entre els quals m’hi compto—, és una obra menor dins la varietat de propostes poètiques, narratives i teatrals de l’autor.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 5

Mort i tradició Val a dir que vendre l’obra d’Espriu al gran públic no és senzill: es tracta d’un autor que orbita al voltant d’una sèrie de temes interessants però que no són del gust popular. La mort, la nostàlgia pel pas del temps, l’ús dels mites clàssics per reflexionar sobre la naturalesa humana, semblen més propers a una rigorosa intel·lectualització del gènere. El fet, però, és que Espriu va saber copsar l’angoixa del temps que li va tocar viure —els conflictes bèl·lics, la crisi de l’humanisme, la llarga postguerra—, i aquesta va ser la seva forma de traduir-ho. Amb més o menys encerts —aquí, 6 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

els entesos ja divergeixen—, però amb una proposta molt personal.

I tanmateix, quina impressió es pot endur algú que en desconegui l’obra? D’una banda, tenim els crítics amb l’organització de l’any Espriu, que han recordat que, per damunt de tot, l’autor era un home de prosa, i han rescatat de l’oblit Les roques i el mar, el blau. De l’altra, els encarregats de l’homenatge l’han presentat com a “poeta civil”, el poeta nacional que usa el plural en la veu poètica per abstreure’s de si mateix i parlar en nom dels que pateixen qualsevol opressió, entre les quals la d’un poble sota la bota de la dictadura. Evidentment, el seu “cavall de batalla” és La pell de brau, del qual s’han extret de

context un gavadal de versos i oracions per publicar-los a la premsa com a leitmotiv —en un exercici que s’assemblava a la publicació de textos orientals com a teràpia espiritual.

Fins i tot si critiquem la polarització, hem de reconèixer que al capdavall aquesta és l’expressió natural de les diverses lectures que pot tenir l’obra de Salvador Espriu —diverses lectures que hauria d’haver posat al descobert l’oficialitat organitzativa. Tal com jo ho entenc, una commemoració d’aquesta mena s’hauria de plantejar tres objectius: en primer lloc, la reflexió al voltant de l’obra de l’autor, sobre la seva validesa, sobre el llegat que ens deixa; en segon lloc,

la difusió de la seva obra d’una manera profunda, més enllà dels eslògans publicitaris, treballant el valor de la seva paraula més que no pas la dimensió pública del personatge; finalment, la presentació de claus que ajudin a entendre l’obra d’una forma global i permeti que cada lector pugui apropar-se a aquella part que més li interessi. És evident que, en el cas d’Espriu, no s’ha arribat a cobrir bona part d’aquestes expectatives: la reflexió no s’ha produït per la maniàtica necessitat dels gestors culturals públics de no qüestionar els tòtems de la tribu; pel que fa a la segona, he vist més fotografies d’Espriu i més paraules tretes de context que les ganes d’explicar-lo i explicarJuny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 7

les; i en tercer lloc, el reduccionisme dels temps que corren ha jivaritzat els trets estilístics espriuans en una sèrie de tòpics —la petita pàtria de Sinera, la derrota de la guerra civil i la resistència de postguerra.

‘Cementiri de Sinera’ i ‘Les hores’ El fet és que, amb més o menys defectes, Espriu és un autor de diverses dimensions, complementàries entre elles, que precisament han permès que crítics i defensors hagin esgrimit parers divergents.

De fet, crec que d’Espriu n’hi ha uns quants —fins i tot dins l’Espriu poeta—, i cadascú ha de tenir la llibertat i els referents adequats per apropar-se al que més li interessi. De fet, el “meu” Espriu és el dels dos primers llibres de poemes: Cementiri de Sinera i Les hores.

De la seva obra posterior n’he llegit poca cosa i m’ha interessat menys. De la prosa, només he llegit Laia i del teatre, Primera història d’Ester. De la primera, destaca l’ús d’una llengua aparentment senzilla però lloada fins per Josep Pla; en canvi, l’obra de teatre em sembla tècnicament molt interessant, amb un envitricoll de capes interpretatives extraordinari, però em resulta poc atractiva per representar-la o per llegir-la sense els coneixements previs necessaris. Com en els seus dos primers llibres de poesia hi trobem l’Espriu més natural —fins al punt en què un home rígid com ell podia ser-ho—, alliberat encara de l’exegesi bíblica i mitològica que el durà a aprofitar tota mena d’analogies en obres posteriors, m’agrada la possibilitat que té el lector d’endinsar-s’hi a pèl, gaudint de l’univers literari que ja hi bull, és a dir, el reflex poètic, idealitzat i evident en l’anagrama del nom —aquest Sinera que és Arenys a la inversa, és a dir, l’Arenys de Mar de la infantesa i joventut espriuana.

Val a dir que, a diferència del que passa amb La pell de brau —de la qual se’n van fer i vendre diverses edicions—, Cementiri de Sinera fou distribuïda d’una forma molt limitada, sobretot per la clandestinitat en què es movia l’edició en català el 1946. A conseqüència d’això (o com una de les raons possibles), tarda en rebre la consideració del públic i de la crítica, però esdevé una perfecta targeta de presentació del rumb que Espriu pren com a poeta, que el durà a construir un cicle de llibres molt tancat i travat.

Les composicions que el formen són breus, d’art menor, i com diu Josep Grau i Colell1, «tant l’estructuració del llibre en versos hexasíl·labs i tetrasíl·labs —mesures ben freqüents en la mètrica catalana de caire popular— com l’aire de cançó que embolcalla el seguit de poemes, juntament amb la freqüència d’unitats narratives i descriptives, i, a la vegada, el caràcter autobiogràfic de Cementiri de Sinera, poden estar, per part del jo líric-autor, en funció d’una voluntat de comunicació solidària i col·lectiva amb el lector, si bé sempre convenientment continguda i controlada per la densitat lírica del llibre.» Si bé Espriu hi evoca la Sinera idealitzada de la infantesa, la contraposa a la mort que plana per tot el llibre, amb les referències al cementiri, els xiprers o els marbres. Per tant, la sensació que li resta al lector és la d’immobilitat: certament, com diu Grau i Colell, Espriu extrapola l’experiència individual a la col·lectiva, ja que les sensacions que hi descriu són les que viu tota una societat esclafada per la derrota i la postguerra. El món anterior ja no existeix, és una imatge congelada i evocada per un lirisme excels, però que ha induït a la crítica de molts revisionistes per aquesta sensació de 1 GRAU I COLELL, Josep. Invitació a la poesia de Salvador Espriu.

Barcelona: Claret, 1992.

congelació, d’estàtua muda i inexpressiva que no aporta res de nou a la poesia catalana, més enllà de l’estil personalíssim d’Espriu. Per tant, es pot interpretar en un sentit positiu si només ens fixem en els assoliments compositius i temàtics de l’autor, o en un sentit negatiu si observem que precisament aquests resultats emmanillen el text i el converteixen en testimoni del final d’una manera d’entendre la societat, la cultura i la literatura.

Antoni Prats2 ens ofereix més interpretacions descoratjadores: «Era sobretot l’ambient general de prostració cívica que es vivia Pirineus avall i de destrucció reiterada més amunt de les duanes, allò que dictà els versos d’aquest llibre-poema. Així doncs, el punt de partida que ha elegit és la condició de l’home com a ésser abocat a la mort.» Per tant, interpreta que Espriu comparteix reflexions amb els existencialistes: «En definitiva, Espriu pertany a la generació dels literats que maduraren en plena efervescència del discurs existencialista, i les similituds entre ells havien de ser notables. [...]

Però tot plegat cal situar-ho en el conjunt del món literari espriuà sobreposat al seu interès primordial per la Bíblia i les cultures antigues del Mediterrani, que el menarà a la mística jueva i a l’atzucac del racionalisme extrem, que tractà de superar temptant, com ell diria, “els palaus de la llum”».

La temàtica és represa en el següent llibre, Les hores, si bé amb els anys amplia les dues parts originals a tres. Seguim amb Antoni Prat: «Siga com siga, la pietat als morts és l’assumpte més insistit en l’obra d’Espriu a partir de la primera redacció (1939) d’Antígona —sense oblidar el poema ja comentat “Rispà”, escrit pel mateix temps—, i al voltant d’aquest nucli temàtic cercarà de donar unitat de contingut a Les hores.» Així, dedica cada part a tres personatges diferents de la seva biografia, ja desapareguts: el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la seva mare i el Salom transsumpte d’ell mateix, d’aquell Espriu que havia esdevingut abans de la guerra i de la mort de l’amic Rosselló.

Com veiem, amb l’anàlisi superficial de només dues obres de Salvador Espriu ens adonem de la molla temàtica i estilística que els emplena. És una llàstima que els defectes que hem provat d’assenyalar respecte la commemoració celebrada hagin privat el públic d’una divulgació que, sense renunciar a la proximitat o l’esquematisme puntual, s’endinsi més pregonament. Fins i tot llavors la crítica restaria més matisada, però a la vegada més naturalitzada dins la pròpia interpretació del conjunt de l’obra de l’autor. No seria possible trobar un camí alternatiu entre l’espessiment racionalista nòrdic i aquest caràcter festiu i relativista tan mediterrani nostre respecte de la cultura? Cal, doncs, animar a conèixer les diferents etapes i temes d’Espriu per trobar l’Espriu que més ens agradi, com passa amb tants altres autors.

Les imatges formen part dle llibre La Càbala i Espriu.

Una poètica de la llum, de Rosa Delor (Balasch Editor, juny 2014).

2 PRATS, Antoni. Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013.

Any Espriu / Viure del mort i de qui el vetlla JOAN TODÓ / Imatge de Julia Mehls Tot balanç de l’Any Espriu celebrat per la Generalitat de Catalunya al llarg del 2013 disposa d’una referència imprescindible: el balanç oficial presentat pel Departament de Cultura el 28 de febrer de 2014. Que pot ser contrapesat per una sèrie d’articles de premsa, com “Fi de l’Any Espriu”, de Jordi Llovet (El País, 20 de febrer del 2014), “Comença l’any”, de Narcís Comadira (Ara, 11 de gener del 2014) o fins i tot el dossier espriuà de la revista El Procés, especialment l’enquesta. O també la polèmica pels honoraris del comissari de tot plegat, massa extensa per enumerar-la: valgui el post “El partit dels 123.000 euros i la resta”, publicat per Jordi Galves al seu blog Un dia a les carreres, per entendre-ho. Qualsevol balanç, deia, pot tirar cap a una banda o cap a l’altra: o bé celebrar la pujada de vendes dels llibres d’Espriu (tot i que sobta que, valorant la Frase del Dia, es digui que “L’impacte potencial estimat és de 159 milions de persones”; en una llengua amb 11.530.160 parlants, ¿d’on surten les 147.469.840 “persones” no catalanoparlants que en van poder rebre l’impacte?), o bé criticar el balafiament de diners públics en plena època de destrucció del benestar de la gent (per molt que la major part dels crítics s’hagin dedicat, de pas, a menystenir l’obra d’Espriu, cosa que suggereix que fer la mateixa despesa amb Carner, posem per cas, no els hauria sabut greu).

Potser té més interès, però, fer una passa enrere per agafar perspectiva. De fet, no he escrit “Carner” per casualitat: si durant els últims anys hem viscut una certa rehabilitació d’Espriu, ha estat des de la banda dels qui critiquen l’autor del Nabí. És com si poguéssim establir dos bàndols, els carnerians i els espriuans, sense que ningú hagi decidit encara fer la història de la seva batalla; una tasca que resultaria difícil perquè segueix viaranys laberíntics, confusos, plens de trencacolls i malentesos, amb davallades cap a l’anècdota lamentable i ben pocs enlairaments del nivell crític. Un d’aquells malentesos, però, sembla afectar el mot “noucentista”, que s’empra com si tothom sabés què vol dir; i tanmateix, vora l’ús precís del mot, perfectament atermenat de fa anys pels historiadors, n’hi ha un altre de banalitzat, impressionista, generalment usat a la contra, i esmunyedís. És el “noucentisme” que treu el cap en el títol Contra

el Noucentisme, de Joan Fuster, sense que Fuster arribi a indicar-hi gaire clarament a què es refereix – ho dóna per sabut. Una vaguetat que, tot circulant de mà en mà, es descompon, ben bé, com un espectre; i aquest espectre recorre la discussió cultural dels últims anys.

En altres paraules: de formes que arriben a ser sorprenents, els (neo)noucentistes sempre són els altres. I pel camí es perd un tret bàsic: allò que diferencia el Noucentisme de la seva ombra (l’anomenat Modernisme) no és ni el classicisme, ni el rebuig del ruralisme, sinó, ras i curt, el dirigisme cultural. Allò que Jordi Ibáñez Fanés va descriure així: “la primera experiència, per no dir l’experiència per antonomàsia, de col·laboració entre polítics i intel·lectuals, i per tant (...) la gran operació formal d’emmascarament d’uns interessos de classe”. Sense tenir en compte això, potser no entendrem mai la persistent batussa entre carnerians i espriuans.

Fuster mateix, al llibre citat, parla de tres autors; un d’ells és Salvador Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 9

Espriu, un altre Josep Pla. I és de Pla que el de Sueca n’extreu l’ús de l’obra espriuana com a arma llancívola contra el fantasma noucentista. És per això (i ara arribem on volia arribar) que la recent celebració de l’Any Espriu, promoguda des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya resulta tan irònica: des del poder polític es promou la “relectura i actualització de l’obra i el llegat” d’un autor sovint presentat com a presumpta alternativa a aquest intervencionisme polític.

No resulta menys irònic que el vers emprat com a lema sigui “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble”.

Potser no cal entrar aquí en el fet que part de l’efemèride s’ha efectuat mitjançant un trencadís de fragments descontextualitzats, la Frase del Dia que ja citàvem, i que resulta paradoxal en el cas d’una obra tan globalment construïda com és la d’Espriu; però sí que és curiosa l’adopció d’aquests versos que Josep Anton Fernández ha llegit, a El malestar en la cultura catalana, com un paradigma del resistencialisme. El poema sencer, ja se sap, és “Inici de càntic en el temple”, dedicat a Raimon i inclòs dins Les cançons d’Ariadna.

Si busquem el vers allà, veurem que el poema s’adreça als nascuts després, als hereus de la terra, a qui el jo poètic s’adreça, segons Fernández, com un sacerdot a un conjunt de fidels aplegats per la litúrgia: Ara digueu: “La ginesta floreix arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes” El vermell sobre el groc, la falç, són aquí els emblemes de la pàtria; quan, més avall, digui que “hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”, la tradició cultural es lliga a la terra, des d’una veu col·lectiva que ha travessat el desert i la tenebra per assegurar aquesta continuïtat on la sega és metàfora d’una cultura a la qual vosaltres heu de prometre que us mantindreu fidels. Desinteressadament fidels. Segons l’acord de govern del 15 de maig del 2012 que podeu consultar al DOGC, la frase sintetitza “l’exemplaritat de la seva actitud [la d’Espriu] en una de les situacions històriques més adverses per a Catalunya”.

Se’ns commina a continuar una tradició (un dels cavalls de batalla, per cert, d’Eugeni d’Ors). Diguem-ho d’una altra manera: el poder polític fa una determinada inversió econòmica per prometre que es mantindrà fidel al servei d’aquest poble (que sou també vosaltres). ¿O potser per convidar-vos a mantenir-vos-hi? Hi ha un joc estrany, aquí, amb el sentit del “nosaltres” (tan habitual, per

10 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

altra banda, en les columnes d’opinió nostrades), i del “vosaltres”; el vers, pel camí, ha pres un curiós aire de lema electoral. No en va, el mateix balanç que citàvem al principi afirma: “Salvador Espriu torna a ser present en l’imaginari col·lectiu, tant en termes d’aportació creativa com d’exemple cívic”. I Artur Mas, a l’acte inaugural de l’Any, va dir: “es tracta de procurar que esdevingui interlocutor i referent dels catalans, de manera especial en aquesta situació i en aquest moment”, uns moments abans de resoldre-ho tot en una fórmula: Espriu és un “guia del poble català”. És a dir: l’enaltiment d’Espriu, l’homenatge, esdevé una proposta ideològica. Tot i que no s’especifica mai quina. I per tant, cal deduir que serà la del partit polític que governa el país.

Per altra banda, a principis d’any el comissari defensava la celebració sobre la base de la qualitat intrínseca d’Espriu, plantejada com la seva representativitat del caràcter català: si Josep Pla representa el cinisme, deia, Espriu representa l’ètica. Tampoc especificava quina ètica. L’Any Espriu ha estat sobretot un afany de construcció de l’autor de Les roques i el mar, el blau, com a gran autor canònic; en el sentit, tal vegada, que s’ha entès el cànon literari de Harold Bloom en aquest país (cal no oblidar, naturalment, que Bloom n’és un valedor internacional, del poeta de Sinera). Ara bé, ¿què és el cànon? No és, sobretot, una llista closa, que en seria la banalització postmoderna: una sèrie de llibres la lectura dels quals cal imposar als altres. Moltes presumptes discussions sobre el cànon arrelen en aquesta concepció. O, encara pitjor, una concepció binària del valor literari, que fa acceptar o condemnar en bloc un autor (i el tòpic sobre l’Espriu narrador hauria de ser un avís, en això). El cànon literari, en la mesura que és quelcom que tingui sentit en una societat democràtica, no és més que un altre nom per a la tradició literària (la mateixa obra de Bloom, ben llegida del principi al final encara que no ho puguem fer en català, no fa més que dir això). I una tradició literària no és més que un flux de possibilitats formals i temàtiques, amb exclusions i recuperacions, relativament independents (però mai del tot) del valor de l’obra. Una conversa infinita.

Existeix, no en tingueu cap dubte, un “cas Espriu”. Ha calgut buscar-lo, però, pels marges de l’Any oficial, en tribunes periodístiques, en revistes com El Procés o L’Avenç, en comentaris furibunds a les xarxes socials. Tot i que quan Lluís Bonada li preguntava al comissari pels detractors de l’escriptor, aquest va respondre: “No ho percebo”. Però vora l’intent de convertir el gran prosista que fou Espriu en una icona intocable, un sacerdot dictantnos què havíem de dir, vora tot això, hi ha hagut la discussió que el fa encara viu, discutible, potser imperfecte.

I això no es paga amb diners.

Any Espriu / A l’ombra d’un centenari CÈLIA NOLLA I YESTE El 23 de gener de l’any passat, el 2013, va començar la commemoració de l’Any Espriu. L’objectiu d’aquesta efemèride era honorar la memòria del poeta i difondre’n l’obra i el llegat. En poques ocasions, el centenari d’un poeta —almenys, a casa nostra— s’ha celebrat amb tants recursos i ha agafat tals dimensions com aquest últim.

El govern de la Generalitat hi estava darrere, posant-hi les copes, el cava i el caviar. Curiós; sobretot perquè en aquest país ja fa temps que la cultura —i més, un gènere minoritari com és la poesia— sobreviu com pot als centres culturals, als teatres, a les aules de les escoles i universitats i als carrers.

Ja s’ha parlat del dret i del revés de l’Any Espriu. Ja l’han lloat els qui ho havien de fer, i ja l’han criticat els qui tenien alguna opinió extraoficial —que en som molts i moltes. El que sap greu de tot això, és que tants actes, tantes fotos, tants parlaments, tants versets patriòtics, tantes copes i tant de cava, i la figura del pobre Espriu s’ha mantingut al marge de tot plegat. Hi havia una voluntat poètica, en aquest centenari? Anava d’acord amb la personalitat del poeta —tímid i prudent? El que ha resultat de tot plegat, ha estat una perversió de pàgines dels seus llibres, arrancades i retallades a mida dels seus versos, i au, a decorar una mica els carrers i a fer el verset de Nadal en actes institucionals. Entre d’altres coses.

Se n’ha parlat tant, que aquest article no pretén ser pas original, ni desvetllarà res que no s’hagi dit ja de l’Any Espriu. Però si encara se’n parla, deu ser que la ressaca encara dura, i encara ofèn a lletraferits i gent del món de la cultura que no haurien optat pas per aquest tipus de celebracions.

Cal fer saber que el 2013, a part del poeta de Sinera, també ha estat l’any de grans autors catalans, l’obra dels quals no pot passar desapercebuda per entendre la cultura i la literatura catalanes.

Aquests grans poetes i escriptors que no han estat convidats a la festa són Joaquim Amat-Piniella, Joana Raspall, Bartomeu RossellóPòrcel, Joan Teixidor i Marià Villangómez. I encara podria ser que se'n perdés algun no tant conegut. No sé si Salvador Espriu hauria volgut això que ha passat. Que la celebració d’un centenari l’hagués fet protagonista —a ell, i només a ell— de tot un seguit d’actes, sense tenir en compte els seus contemporanis, i en el cas de RossellóPòrcel, un dels seus grans amics i admirat poeta.

Ja no som a temps de canviar el transcurs dels esdeveniments, però si més no, aquests personatges esmentats es mereixen una presentació com cal i una explicació de la seva importància. Serà la nostra manera de retre homenatge a uns escriptors que també s’hi deixaren la pell amb la seva obra i el seu compromís, ja que els tocà, també a tots ells, viure en temps difícils. Tot seguit, una breu presentació de cadascun dels escriptors farà que el lector entengui la importància cabdal de les seves obres i per què aquestes han de continuar formant part de manera activa de la societat i la cultura catalanes.

Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-Barcelona, 1974). Poeta i escriptor. Fou un testimoni important de la Segona Guerra Mundial, i en concret del camp de

concentració de Mauthausen, del qual va ser presoner. Aquesta esfereïdora experiència la recull de ple en el seu llibre més conegut, K. L. Reich, on es descriuen les penalitats, tortures i humiliacions sofertes per milers de presoners als camps d’extermini. Una clara mostra de literatura denominada concentracionària.

Activista cultural i amb compromís polític, fa paleses les atrocitats nazis viscudes i, d’altra banda, reivindica el seu posicionament republicà i la lluita de classes. Va viure a l’exili durant quatre anys i mig, i al tornar la dictadura franquista li prohibí de viure a la seva ciutat de naixement, Manresa.

L’any 2013, i amb motiu de la celebració del seu centenari, les despulles d’Amat-Piniella es van dipositar al panteó familiar a Manresa, juntament amb les de la seva segona dona. La cerimònia va concloure els actes que es van fer durant l’Any Amat-Piniella, els quals tenien un objectiu ben digne: reivindicar i rescatar de l’oblit el personatge, promovent-ne així el coneixement de la seva obra.

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913-Sant Feliu de Llobregat, 2013). Poeta i activista cultural. Educada en uns valors lliures i progressistes propis de la República, als catorze anys inicia la seva activitat literària. De ben jove encapçala una campanya per demanar una biblioteca infantil a Sant Feliu, i durant la Guerra Civil protagonitza algunes aventures que a poc a poc la van convertint en una modesta heroïna: a part de contar contes als infants dins el refugi mentre cauen bombes, salva, amb la seva companya de feina, una important quantitat de llibres de la biblioteca on treballa perquè no caiguin en mans de les tropes de Franco i siguin cremats. En aquesta aventura s’hi juguen la pell, arribant amb penes i treballs fins a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona.

En temps de la dictadura continua la seva tasca d’escriure i ensenyar en català de manera clandestina, i també comença la redacció de fitxes de sinònims i de locucions i frases fetes, una feina purament lèxica que la portarà a publicar diferents diccionaris.

A banda d’això, pel que se la coneix més és per tota la producció de poesia infantil. Durant nou anys de la seva vida atura totes les activitats culturals que fa i es dedica íntegrament a crear un model de poesia infantil que fins llavors ningú havia aconseguit fer quallar a les escoles. Ella se’n surt i ara mateix es pot dir que és la poeta més llegida i coneguda pels infants arreu dels Països Catalans. El 2006 rep la Creu de Sant Jordi, i el 2013 encara és amb nosaltres per celebrar en vida el seu centenari. Mor el desembre del mateix any.

Bartomeu Roselló-Pòrcel (Palma, 1913-El Brull, Osona, 1938). Poeta, assagista i traductor.

Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona i vetllà per la normalització de la literatura balear als corrents peninsulars. Fou deixeble de Gabriel Alomar i Joan Coromines, i establí una gran i intensa amistat amb Salvador Espriu. De fet, és a ell a qui dedica la seva gran obra, Imitació del foc, que va ser la culminació de la seva trajectòria poètica.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 11

Quan esclata la Guerra Civil és cridat a files, tot i que aviat se’n lliura per motius de salut. A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on mor dies després als vint-i-cinc anys a causa d’una tuberculosi pulmonar.

D’ell ens queda l’impacte de la seva obra breu, però erudita.

Va ser tota una influència en els autors joves de la generació de la guerra, com ara Josep Palau i Fabre o el ja anomenat Salvador Espriu, el qual més tard, convertint-lo en motiu literari, l’erigí a la categoria de mite.

El 2013, el govern de les Illes Balears va decidir ignorar el seu centenari.

Joan Teixidor i Comes (Olot, 1913-Barcelona, 1992). Poeta, assagista i editor. Va ser llicenciat en Filosofia i Lletres a Barcelona. Amb 19 anys, Teixidor publica el seu primer poemari, Poemes 1931, d’inspiració avantguardista. Va ser membre fundador de Quaderns de Poesia i la revista Destino.

D’altra banda, també inicia el seu vessant assagístic amb un llibre sobre Salvat-Papasseit. Fou un autèntic referent de la nova poesia i crítica literària de l’època, esdevenint així una figura admirada per contemporanis seus i per mestres com Carles Riba i Josep Rubió i Ors. La Guerra Civil l’aparta de les lletres momentàniament. Més endavant, publicarà la seva obra poètica més significativa, El príncep (1954), inspirada en la pèrdua d’un fill. Aquesta serà una obra cabdal per entendre tota la producció de després.

Autor, també, de crítica d’art, el 1975 esdevé president de la Fundació Miró. Anys més tard rep la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona.

Teixidor va pertànyer a la generació dels anys trenta, juntament amb Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Calders, Mercè Rodoreda o Avel·lí Artís Gener, Tísner. Una generació formada en el període republicà, marcada per la situació desoladora de la guerra. Com molts altres intel·lectuals, Teixidor va haver de conviure amb el nou panorama de la postguerra i la dictadura, però va continuar les seves activitats culturals entre la misèria i la foscor de la societat del moment.

Una de les activitats més importants de cara al seu centenari, va ser l’exposició titulada Joan Teixidor: no visqueu més en fragments, al Museu d’Història de Catalunya. Per fer front al poc reconeixement de la seva obra i per fer evident la seva tasca indispensable, la beca Martí i Pol concedida a Sam Abrams permetrà l’edició de la seva poesia completa.

Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa, 1913-2002). Poeta i traductor. Des de ben jove es decantà cap a les lletres i la poesia. Va estudiar Dret a Barcelona, encara que mai exercí la professió i es dedicà a l’ensenyament. Tot i això, els anys d’estudiant a Barcelona l’encaminaren cap a la cultura i les lletres catalanes.

Amb la seva poesia, ha intentat vincular la paraula al paisatge per tal de trobar un model de poesia pura. A part, també practicà altres gèneres com l’assaig, el teatre i l’article periodístic. Però una de les grans tasques per la qual se’l coneix, és per les traduccions de poesia, que van des de Shakespeare fins a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre molts d’altres. L’any 1989 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

12 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

En el seu centenari es van realitzar un seguit d’actes culturals a Eivissa i Formentera com exposicions, recitals, xerrades, concerts i una reedició de l’obra poètica completa, tot i que, per anar bé, hauria calgut també una reedició de les seves obres en prosa, que estan descatalogades.

Aquests cinc poetes han viscut el seu centenari sota l’ombra de l’Any Espriu. És clar que, més o menys, en tots els casos hi ha hagut algun tipus de reconeixement o celebració, però la balança s’ha decantat cap a l’Any Espriu, sense possibilitats de compensarse. Aquesta no és una imatge pròpia d’un país amb una cultura normalitzada. Estem parlant d’escriptors i poetes que tenen en comú la llengua catalana i una veu pròpia.

Hi ha hagut un interès ben clar en agafar la paraula d’Espriu i instrumentalitzar-la amb fins polítics aprofitant el moment que es viu. Que el conseller de cultura i companyia es puguin fer les fotos pertinents com si fossin els descobridors de la veritat i els portadors de la poesia a una societat trista i descolorida. «Ens mantindrem fidels». Sí, sempre en la mediocritat. Perquè sembla impossible que en aquest país els artistes i escriptors de qualitat agafin embranzida i siguin reconeguts d’una vegada per totes.

Els escriptors que aquest any en feien cent, no es mereixien quedar-se en un raconet. Tots ells representen un moment molt significatiu del segle XX. Una època plena de convulsions humanes, de canvis, d’avenços i també de ferides avui encara presents, com la Guerra Civil i la dictadura franquista. Amb la seva obra deixen petja i fan entendre millor com és la literatura i la cultura catalanes.

Era l’oportunitat de crear un esdeveniment dels grans i omplir els carrers de dignitat i poesia. Es podria haver celebrat un centenari que englobés tots aquests noms, es podrien haver pensat esdeveniments que fessin veure a la població que la literatura catalana no és formada només pels quatre grans noms que tots coneixem, sinó que també hi passen desapercebuts molts d’altres els quals han fet una gran aportació en aquesta societat. I segur que es podria haver celebrat amb el mateix cava i les mateixes copes. Ni un cèntim més. És en moments com aquest que les institucions i els governs han de reconèixer, vetllar i difondre el patrimoni literari propi. I si hi ha alguna separació territorial, crear els enllaços a partir de la cultura i la llengua. El llegat literari d’un país és un bé tan preuat, que hauria de mantenir-se i transmetre’s en condicions de qualitat perquè totes les generacions poguessin gaudir-ne. Que veiessin la diversificació d’estils, la personalitat dels autors, les diferents mirades, vides, intel·ligències, savieses, reivindicacions i concepcions del món.

Aquesta diversitat donaria més llibertat de ment i més capacitat de decisió als individus —culturalment parlant.

La història i les persones passen, però, al final, roman l'obra.

I tots aquests escriptors es mereixien un espai més digne en la memòria del país. Tinguem-ho en compte per a properes ocasions.

Que no fem curt de cava.

El triomf de les elits ROGER SAUQUET

Tot i que se’ns ha venut com a un model de participació col·lectiva, el procés de gestació del BCN Re.Set, un circuit d’arquitectura efímera que commemora els 300 anys del 1714, ha estat marcat per la poca transparència i l’amiguisme Mentre redacto aquest article rebo un correu electrònic de la Fundació Enric Miralles, en el qual em conviden a la inauguració del making of de l’esdeveniment BCN Re.Set, un circuit d’arquitectura efímera que commemora els 300 anys del 1714. La carta explica que el procés que ha conduït fins a BCN Re.Set és «educatiu i col·laboratiu», un procés «tan important com el resultat final». La propaganda és convincent i, si no fos perquè l’he viscut de prop, no dubtaria en creure’m la bondat participativa del projecte. No és cap estirabot, sinó un acte de decència aprofitar aquesta plataforma lliure que és Quadern per posar en entredit la importància que els organitzadors donen al procés de Re.Set. Tanmateix, adverteixo ja ara que aquesta és una opinió personal. Una crítica, no a l’esdeveniment de Re.Set en si, ni al seu resultat final, sinó a la hipocresia i la frivolitat del seu procés de gestació, procés que se’ns ven ara com a modèlic des del punt de vista de la participació col·lectiva.

Un supòsit que impregna la commemoració és que cal vincular l’aniversari de la defensa de la ciutat a l’anomenat “procés” que viu Catalunya actualment. Aquesta vinculació es fa incidint en el fet col·lectiu, en el fet que, separats per 300 anys, ambdues efemèrides s’aguantaren perquè provenien “de baix”, del poble. Sense conèixer bé la història del desenllaç del 1714, entenc, pel que he llegit, que sí, que la resistència de Barcelona es degué a la capacitat de resistència dels seus ciutadans (les classes més adinerades que ho volgueren, pogueren sortir i refugiar-se al Maresme). Aquest fet ens faria pensar que la celebració d’aquests 300 anys té una gran voluntat col·lectiva i que s’ha mirat d’organitzar amb la complicitat i implicació del teixit social català, tal com indica la propaganda dels esdeveniments preparats per commemorar-los.

Lamento dir que, pel que conec, no ha sigut ben bé així. Més aviat al contrari. L’entrellat organitzatiu de BCN Re.Set té una direcció clarament piramidal. Ha sigut muntat a dit “des de dalt” i coordinat per arquitectes i artistes que, a banda d’un vincle d’amistat, l’únic que els uneix és el fet que l’èxit els ha somrigut alguna vegada. Aquesta convocatòria “a telefonades” s’inicia des del primer moment, quan es confia que algú, que dirigeix magistralment programes de televisió, pot liderar un esdeveniment com el tricentenari. I quan aquest algú, que imagino amb una cultura arquitectònica i artística engendrada bàsicament a partir del televisor, crida Benedetta Tagliabue per coordinar els actes del carrer.

Cal reconèixer que la teranyina de relacions dissenyada per la Fundació Enric Miralles que presideix Tagliabue és ambiciosa.

El recorregut per Barcelona s’iniciaria a la Ciutadella, on un gran mur significaria la primera obra d’arquitectura efímera. Aquest recorregut seguiria per sis places més, amb les corresponents sis instal·lacions efímeres. Cada una d’aquestes obres/places tindrien un

A dalt, projecte final d'Albert López, Yoni Meseguer i Pau Morgado. A baix, presentació intermèdia de Francisco Romero, David Espert i Pau Menéndez.

tema amb el qual s’haurien d’inspirar. Aquests temes són: Identitat, Llibertat, Diversitat, Democràcia, Memòria i Europa. Cada instal·lació temàtica estaria curada per un arquitecte de ressò internacional que coordinaria una feina col·lectiva amb una escola d’arquitectura local més una d’internacional, i amb grup d’especialistes en el tema, intel·lectuals també de ressò internacional, of course. Cal dir que les escoles caigueren en massa a la crida, entabanats pels cants de sirena que els oferien un paper protagonista en tota aquesta amalgama, liderant un procés de disseny que s’havia de gestar en el si d’optatives, workshops intensius o tallers troncals.

Així, Identitat seria el tema d’una instal·lació ubicada a la plaça Nova, a la catedral, liderada per l’estudi xinès URBANUS, l’escola de disseny Elisava i el MIT de Massachusetts. Llibertat es commemoraria a la plaça Salvador Seguí amb l’índia Anupama Kundoo com a curadora, l’Institut d’Arquitectura Avançada i la TU de Berlín com a escoles, i Carlos Ruiz Zafón i Miraj Ahmed com a “experts”. La Diversitat es faria a la plaça dels Àngels amb l’arquitecta francesa Odile Decq, l’escola d’arquitectura de Barcelona de la UPC, Harvard i l’artista Allard Van Hoorn. La Democràcia seria tractada Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 13

a la plaça de la Mercè amb l’arquitecte anglès Peter Cook, l’escola del Vallès de la UPC, l’escola de música d’Hamburg, el sociòleg i antropòleg Bruno Latour i el discjòquei i performer Andy Dean de la AA de Londres. Per a Memòria, es faria una instal·lació amb l’arquitecta irlandesa Ivonne Farrell, l’escola d’arquitectura de La Salle i la BUW Institute for Urban Environment a l’Arc de Triomf. I finalment, a la plaça de Mar es tractaria el tema Europa, vinculantlo amb el menjar, amb la participació d’Urban Think Tank, l’Escola d’arquitectura ESARQ de la Internacional, la ETH de Zuric i amb una gran atracció: Ferran Adrià.

Cal reconèixer que el sarau muntat era ambiciós i prometia.

Els noms reunits eren d’interès. Personalment ho vivia des de l’escola del Vallès, on es prengué molt seriosament la proposta i se li donà màxima prioritat. Així, la tardor de 2013 s’inicià un taller de projectes troncal que començà a treballar el que des de la Fundació Enric Miralles se’ns demanava. No hi havia diners, però això no feia presagiar que el magnífic castell de cartes muntat a priori es desmuntaria d’una forma tan descomunal com va fer-ho a mesura que avançaven els esdeveniments, quedant tot el pretès interès intel·lectual de la instal·lació en una mera façana de cartó pedra. La resposta de les escoles fou ràpida i els alumnes estaven entusiasmats de formar part d’aquell esdeveniment. Tanmateix, l’inici de la cursa que havia de culminar amb una obra d’arquitectura efímera era desigual. D’una banda, unes escoles prestant serveis “per amor a l’art” i lliurant els seus béns més preuats: continguts docents i alumnes; i d’una altra, uns curadors de les instal·lacions treballant aïlladament als seus despatxos, amb una mínima connexió amb les escoles i amb tot el recolzament d’una Fundació Enric Miralles desbordada i clarament decantada a relegar el treball conceptual —que no el físic— dels alumnes a un paper per estripar, si així ho desitjava la reconegudíssima figura internacional.

Així vam poder-ho constatar a l’escola quan, havent acabat el curs i havent generat els alumnes una valuosa feina sobre el concepte que ens havia tocat, la Democràcia, se’ns presentà un glamurós Peter Cook, amb barret, acompanyat per la seva esposa, disposat a judicar entre els vius. Els alumnes, que havien interpretat que la Democràcia podia integrar-se en el procés de disseny a través d’un procediment participatiu, on cadascú acabés votant la proposta més interessant per construir-la entre tots al final, es trobaren amb un arquitecte anglès de vuitanta anys que tenia un concepte de Democràcia lleugerament diferent del seu. I així, perplexos pel que sentien, veieren reduïdes al no-res les seves propostes basades en la participació dels veïns, en la història de la política, en la denúncia a les dictadures, etc., per un Cook que preferia tant sí com no vincular el preuat concepte (preuat pel que ens ha costat d’aconseguir) amb els casaments civils i religiosos de la plaça de la Mercè.

Compte. La insistent proposta dels casaments, i que s’ha acabat duent a terme, potser no està malament (tot i que, rellegint-la al web de Re.Set, encara no l’acabo d’entendre). Potser sí. El que està clar és que fou tan original com còmica la situació que vam viure, innocents de nosaltres. Però el somriure s’acaba aviat quan hom s’adona que aquella proposta era un NO rotund a fer les coses diferents, era el rebuig a una manera més democràtica d’entendre l’arquitectura i la docència en el disseny. Era perdre l’oportunitat d’ensenyar al món que des de Catalunya els processos creatius no surten d’un sol llapis, sinó que són la culminació d’un gran acte col·lectiu. Era perdre l’oportunitat de mostrar com des de Barcelona 14 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

s’està liderant un canvi en la manera de concebre l’arquitectura gràcies a l’acció d’escoles i col·lectius de professionals. Peter Cook i la Fundació Enric Miralles estaven plenament d’acord en no renunciar al poder que tenen encara avui les grans firmes. En tirar endavant aquell esdeveniment a partir d’idees sordes i autistes com la dels casaments, regint-se, si cal, amb mandus militari com el mateix Cook va indicar. Ja és paradoxal que, tractant-se del 1714, algú imposi la seva voluntat fent al·lusió a l’ordre militar, i també és paradoxal que la instal·lació de la democràcia petés precisament per absència de la mateixa...

I és que sí, tot plegat petà. I petà no només pels estirabots d’uns curadors acostumats a anar a la seva i més obsessionats per allargar el seu prestigi internacional que per formar part d’una celebració col·lectiva, sinó perquè aquest menyspreu al treball dels alumnes el féu palès la pròpia Fundació en un tardà intent de conveni vergonyós i indigne que relegava les escoles a ésser col·laboradores/ constructores de baix cost. La pretesa feina col·lectiva segons la qual sorgiria el projecte, on es trobava? Els continguts docents, les propostes treballades a través de la docència, per a què havien d’acabar servint? Davant l’evidència que formaven part d’una cortina de fum, les dues escoles públiques, la del Vallès i la de Barcelona, ambdues de la UPC, es declararen en rebel·lia i, negant-se a sotmetre’s a aquell tracte, es despenjaren del projecte. Desconec el motiu pel qual les escoles privades hi continuaren vinculades.

Les seves raons tindran. Però sospito que potser elles no podien manifestar amb la mateixa llibertat les ingratituds de treballar amb aquella indignitat.

I així ha acabat el procés de BCN.ReSet, esdeveniment que l’endemà d’acabar aquest article inauguraran a Barcelona. Què se n’ha fet de Bruno Latour, Ferran Adrià, Carlos Ruiz Zafón i tots els teòrics que els acompanyaven? On és tot el treball intel·lectual per omplir de contingut les instal·lacions? Quin és el paper que han jugat les escoles en aquesta gran tasca teòricament col·lectiva?

No es pot criticar que l’ambició inicial d’un projecte culmini a un nivell menor. Tots fem el que podem. Ni tampoc la feina individual que els implicats, un a un, han acabat fent. Cadascú sap el que es fa. Però sí que és criticable, i essent un esdeveniment públic encara més, la mentalitat amb la qual s’arriba al final, aquesta mentalitat conservadora i elitista del “nom fa la cosa”. Sí, unes elits han decidit com celebrar que fa 300 anys un poble defensà una ciutat. I ho han fet a la seva manera: preferint els amics de renom i les grans firmes amb la provinciana il·lusió del prestigi internacional, minimitzant la càrrega teòrica, conceptual, política per emborratxar-nos amb precioses i atraients formes, ignorant, com tantes altres vegades, allò més preuat que té aquesta ciutat: el teixit associatiu dels barris, la força cooperativa dels veïns, el gruix intel·lectual arrelat en el si de les seves universitats públiques.

Vicenç Altaió: «La dinàmica dels centenaris es va iniciar quan encara vivíem sota el crit “salvar els mots, salvar la nostra cultura”» MAIA CREUS / Fotografies de Gemma Cascón

En temps incerts, la celebració de la memòria ocupa un lloc central en les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments. Els centenaris són ja una tipologia cultural integrada en els imaginaris col·lectius. Aquest tipus d’iniciativa, però, no arriba fins a inicis dels anys noranta. Es tractava de mirar cap a un nou futur tot rescatant fets, noms i figures que havien estat foragitades de la nostra història en temps adversos. Els primers centenaris de la història cultural de Catalunya van saber posar en joc les dues dinàmiques pròpies de la modernitat occidental: l’esquerra política i l’esquerra estètica, dramàticament interceptades per la Guerra Civil. Des d’aquest punt de vista, la celebració de l’Any Miró fou tot un símbol que va generar continuïtat i empaties. De llavors ençà, les efemèrides culturals lligades a la memòria han anat perdent claredat i objectius conceptuals per guanyar en obscuritat política. Parlem d’aquest estat de coses amb Vicenç Altaió, poeta i escriptor que en moments determinats de la seva vida també ha orientat la seva tasca intel·lectual a l’àmbit de l’acció pública. Aquesta precisió no és en va, i encara menys en els temps que ara ens toca viure. En el pensament i les maneres de fer de Vicenç Altaió no és el mateix fer cultura des de la cultura que fer cultura des de la mentalitat empresarial o de mercat.

V.A. Nosaltres pertanyem a una generació que podríem dir-ne dels morts, perquè ens va tocar fer-nos grans privats de la nostra cultura.

Per aquest motiu els lletraferits que vàrem assistir al moment històric del retorn dels nostres exiliats culturals ens vam quedar atrapats en aquella idea que el passat era el present.

M. C. Sí, sé del que parles. Hem estat adolescents i joves emocionalment i intel·lectualment marcats pel fet d’haver-nos tocat madurar enmig d’una mena d’orfandat política, literària, cultural, simbòlica.

V.A. I en efecte, això explicaria el fet que a la dècada dels anys setanta, quan vàrem començar a publicar i editar les nostres pròpies revistes, ens sentíem un subjecte múltiple, polièdric, intergeneracional. Per a nosaltres era tant “nou”, diguem-ne, un J.V. Foix que tenia vuitanta anys, com Miquel de Palol, Biel Mesquida o el mateix Monzó, que no arribaven als trenta.

M.C. Aquesta experiència em sembla un bon punt de partida per descabdellar el tema central de la nostra conversa. Més enllà de construir el relat de la memòria col·lectiva, quin sentit té, des del teu punt de vista, la creixent tendència de les nostres administracions a celebrar centenaris?

V. A. D’aquest tema se’n pot parlar des de moltes mirades. Jo trio la

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 15

que conec directament, la gestió cultural feta des de la perspectiva de l’autoria i l’amant de la literatura. Fent memòria, em situo al 1993, any en què a Amsterdam es va celebrar el primer centenari d’un artista, Vincent van Gogh. En una Catalunya assedegada de memòria, aquella idea fou recollida des de la Fundació Joan Miró i plantejada a l’aleshores conseller, Joan Guitart. La idea era impulsar la primera efemèride d’aquest tipus al nostre país. Així va néixer el Centenari Joan Miró, impulsat des de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Joan Miró i un seguit d’institucions culturals tant de Barcelona com d’arreu de Catalunya. Aleshores, jo estava totalment implicat en el projecte KRTU, un observatori de recerca a l’entorn de les mutacions culturals i científiques en interconnexió que defineixen la nostra cultura. Tot i això, vaig formar part del grup d’assessorament i suport a la gran mostra retrospectiva sobre Joan Miró, comissariada per Rosa Ma. Malet, directora de la Fundació. És per aquesta raó que vaig convertir-me en el comissari del que es va denominar Any Miró, configurat per un ampli programa d’exposicions i activitats complementàries que orbitaven a l’entorn de l’univers mironià i el seu context polític, social i cultural.

M. C. No deixa de ser curiosa aquesta acceptació de treballar mirant el passat en un moment en què, com a director de KRTU, estaves plenament implicat en la idea que, en la dinàmica entre memòria i innovació, el repte més important que tenia la nostra cultura era estar amatents a l’esdevenidor més que no pas a la memòria.

V. A. Sí, n’era perfectament conscient. Per aquest motiu vaig advertir que el meu projecte cultural a l’entorn de l’Any Miró només el podia assumir com a intel·lectual i poeta que sóc i em considero. Crec que és molt important distingir la procedència de la nostra vocació, del nostre treball, en uns moments com els que avui ens toca viure.

Temps immersos en una absoluta guerra entre la cultura com a economia i l’economia de la cultura; la gestió de la cultura i la cultura de la gestió, que són dues coses diferents. En l’organització de l’Any Miró el primer concepte és el que vam aplicar i aquest és el motiu pel qual m’hi vaig implicar. En la meva experiència i opinió, puc afirmar que el primer centenari que es va celebrar a Catalunya, el considero 16 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

un dels primers grans exercicis culturals fets en els anys de la democràcia. La clau fou conjugar la mirada local i la projecció cosmopolita. Per tant, vàrem donar suport i assessorament a les exposicions a l’entorn de Joan Miró tant en l’àmbit nacional (amb la de Madrid) com internacional (amb la del MOMA de Nova York). L’Any Miró va fer possible posar en marxa la primera ambaixada cultural catalana.

M.C. L’Any Miró fou un gran projecte cultural pensat i organitzat per un ampli col·lectiu de persones i professionals compromesos amb el món de la cultura.

No podem dir el mateix actualment, moment en què el comandament de les grans efemèrides culturals sovint s’organitza amb fins i mètodes propis del màrqueting. No és casualitat que la majoria dels grans esdeveniments culturals es pensin i s’organitzin amb criteris sobretot econòmics, i es deixin en mans d’empreses de gestió no sempre avalades en el coneixement de les prerrogatives i complexitats que envolten el rescat, la historització i la difusió de la cultura.

V. A. Jo vaig tenir la sort de viure uns anys en què era possible fer moure la cultura des de la cultura. Per damunt de la gestió, el mòbil dels nostres projectes era llançar preguntes i respostes sobre els fets culturals, perquè com he dit, ho fèiem una generació per a la qual la cultura tenia un gran camí per recórrer i una vocació. És a dir, crèiem que la cultura havia d’estar al centre del nostre lliure pensament; era l’eina transformadora.

M. C. Després de l’Any Miró, KRTU va organitzar memorables en la línia d’explorar els camins entre art i ciència en la mostra INVITRO. De les mitologies de la fertilitat als límits de la ciència. Més tard, varen venir les mostres sobre J.V. Foix, Palau i Fabre, Perucho, Joan Brossa, Carles Santos, etc. El teu perfil de poeta que trafica amb idees conjugava a la perfecció amb la nova figura del gestor cultural, un perfil en alça imparable...

V. A. No creguis, aquesta situació no deixava d’inquietar-me. No volia —pel fet que els projectes liderats per KRTU anaven assolint un lloc propi en la xarxa cultural internacional— convertir-me en un especialista en comissariats i esdeveniments. Per aquest motiu, quan el conseller Pujals em va demanar que m’ocupés de l’Any Josep Pla, vaig pensar-m’ho molt. Després de les Olimpíades del 1992, l’Any Pla comptava amb un pressupost ajustadíssim, la qual cosa no fou un impediment sinó tot el contrari. El món de la creativitat literària, al contrari del que passa amb el de les arts, és molt més econòmic. De la mateixa manera que una pàgina de prosa no val res en el mercat, aquesta mateixa grafia feta per un pintor val una fortuna. Organitzar projectes i efemèrides literàries sempre és molt més econòmic. En aquest sentit, el centenari Josep Pla em va ensenyar moltes coses que vaig poder aplicar en altres períodes de gestió cultural, com és ara la direcció del Centre d’Art Santa Mònica, adscrit al Departament de Cultura de la Generalitat. El nostre pressupost era com l’ungla petita del dit d’un peu de gegant. Però amb un pressupost molt petit hem fet coses molt grans.

M. C. I després d’un gran escriptor, un gran arquitecte. D’on va sortir la iniciativa d’organitzar l’Any Gaudí?

V. A. El Centenari Gaudí va sorgir de la iniciativa de Daniel Giralt Miracle amb la participació de moltes institucions, liderat per l’Ajuntament de Barcelona.

El programa curatorial fou fet amb coneixement de causa i un rigor científic indiscutible, però l’ambient que va envoltar tota la programació ja no era el mateix.

El següent centenari en què he participat activament ha estat l’Any Dalí, impulsat per la Fundació Dalí sota una idea precisa: preservar la independència i allunyar tota ingerència de l’administració pública. L’Any Dalí fou pensat per assolir la internacionalització definitiva del pintor de l’Empordà.

M. C. Més enllà de l’àmbit cultural, la consciència que ens cal treballar per rescatar la memòria ha esdevingut un segell en les actuals polítiques culturals.

V. A. Fins al punt que des del Departament de Cultura es va voler formar un equip de treball únicament destinat a pensar efemèrides històriques. Les diputacions, els ajuntaments, les famílies, tothom volia organitzar alguna cosa a l’entorn de la memòria. Davant d’aquest estat de coses calia pensar de nou quines havien de ser les prioritats. Jo penso que no és bona una sobrecàrrega cap a la memòria. En absolut. Cal fer política cultural en relació amb cada circumstància històrica. La dinàmica dels centenaris es va iniciar en un moment determinat —concretament en els anys de consolidació de la democràcia— en què encara vivíem sota el crit de “salvar els mots, salvar la nostra cultura”. Llavors aquesta política cultural era eficaç i positiva. Avui ja no ens trobem en aquesta situació. Per tant, cal dosificar. La idea és: celebreu un centenari cada any, però que siguin diferents. Sota aquest propòsit es va crear una comissió interdisciplinària que aniria pensant i valorant propostes. Tot això avui trontolla perquè ens trobem en un cert segrest de la cultura, atès que les piràmides polítiques prenen decisions que, lluny de ser consensuades, van de dalt a baix. Això és un canvi històric.

M.C. Sí, és un canvi històric enmig del qual es va organitzar l’Any Espriu. Què en penses?

V.A. L’Any Espriu va estar molt més ben fet del que va semblar.

Sóc conscient, o tots som conscients, que en aquests moments especialment reivindicatius del fet nacional català, l’Espriu és triat perquè és una figura emblemàtica en aquesta lluita. Però al marge d’aquesta qüestió —d’altra banda, perfectament legítima atesa la situació política en què ens trobem—, i més enllà de l’avaluació concreta del programa d’activitats, allà on jo situo el dit crític és en els llenguatges estètics amb què l’Any Espriu es va presentar.

La modernitat expositiva, escènica, gràfica, comunicativa, etc., són conquestes democràtiques. Per generació, formo part d’un moment en què crèiem que la innovació és un valor en si mateix, però també per generació creiem que no hi hauria d’haver una supremacia d’un

llenguatge estètic per damunt dels altres. Defensava i defenso un cert eclecticisme estètic; crec que la tria ens permet aprendre millor.

Jo em reconec tant en el rigor intel·lectual de J.V. Foix, en l’humor de Pere Quart, en el vitalisme de Joan Vinyoli i Palau Fabre, com en l’experimentalisme de Joan Brossa. Tota aquesta obertura formava part dels que creiem en els sistemes oberts. Una obertura que avui s’està perdent. I això és un retrocés.

M. C. Ara encetem l’Any Vinyoli. Què n'opines?

V. A. Penso que, a diferència dels altres autors celebrats, la figura de Joan Vinyoli dóna poc marge a un tipus d’efemèride èpica. La grandesa de Vinyoli és que en un moment determinat de la seva trajectòria vital i creativa, s’aparta del tot del món; s’aparta fins i tot de la indústria editorial; s’aparta de la família —això no vol dir que no tingui família i no s’estimi la gent. S’aparta de tot per lliurar-se a una aventura de caràcter cultural i poètic d’una radicalitat extrema.

Vinyoli és una persona que gasta els darrers cartutxos de la seva vida per posar tot allò que havia après al servei de la transformació de la paraula i de diàleg amb el transcendent. És clar, aquest és el Vinyoli que jo reconec. I a aquest Vinyoli s’hi arriba únicament per la proximitat de la lectura, no s’hi pot arribar de cap altra manera.

M.C. És clar. Sempre he llegit i viscut Vinyoli com una veu que, ja en els anys madurs, reconeix en la paraula poètica una força de desterritorialització. Derivació sense límits ni pors.

V.A I no dóna per a més. Tot allò que podem fer per celebrar Vinyoli taparà l’autèntic Vinyoli. Hi ha autors que, pel seu tarannà social i intel·lectual o per la seva relació amb altres disciplines, permeten que ens hi aproximem des de moltes perspectives. Tal és el cas d’Espriu, Dalí, Papasseit, Sebastià Gasch o Cirlot. Aquests autors, tant permeten muntar exposicions com fer investigació cultural, social, històrica o política. Del Centenari Vinyoli, allò que més em preocupa és que caigui sota el segell d’una marca institucional. Avui, que tot s’ha accelerat tant i que vivim una nova crisi de model cultural i polític, cal estar amatent al fet com les noves generacions puguin llegir la memòria i creuar-nos del bell nou.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 17

1.576.800.000 segons de ZAJ JOAN CASELLAS ZAJ és un nom molt conegut dins l’àmbit de l'art contemporani de l'Estat espanyol. No vol dir res; però de forma simple i directa evoca el mot ZEN, potser perquè va néixer sota l'influx de John Cage

Black Market. Fotografia de Daniela Beltrani Abans que res Les efemèrides ens donen un punt de perspectiva. És certament una ocasió basada en l’estètica de la simetria numèrica o el simbolisme de la pervivència i/o l’oblit, i sobretot un mecanisme per relacionar una cosa amb una altra, un fet del passat amb un projecte de futur; una acció interessada. Queda per conèixer la naturalesa d’aquest interès. L’art, per exemple, ja que parlarem d’art, fins a quin punt és una activitat desinteressada? Segons el pensament il·lustrat i des de Kant, no té l’art interès en comunicar, emocionar? I, tal com deia Robert Feliu, no és l’art «allò que fa la vida més interessant que l’art»?

M’embolico amb aquesta consideració prèvia perquè el present número de Quadern gira a l’entorn d’un tipus particular d’efemèrides

18 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

denominada “centenaris”. No obstant això, jo no parlaré de centenaris perquè el grup d’art i acció ZAJ, oficialment tot just té cinquanta anys de vida, i sobretot perquè la meva amiga ZAJ, Esther Ferrer, no és partidària gens ni mica de les efemèrides. Però això no em desanimarà de prosseguir amb aquest text, perquè ZAJ (o NEOZAJ, SUBZAJ, CUASIZAJ) també ho som tots els que fem art d’acció i els que vulguin identificar-se amb ZAJ per qualsevulla causa.

Un bilió cinc-cents setanta-sis milions vuit-cents mil segons de ZAJ ZAJ és un nom molt conegut dins l’àmbit de l’art contemporani de l’Estat espanyol. No vol dir res; però de forma simple i directa evoca

zona_zero Coordinen | Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil

Plataforma de creació i experimentació artística que té per objectiu impulsar les arts visuals contemporànies, oferint la possibilitat d’intervenir en la doble pàgina central de la revista Quadern a diferents artistes perquè presentin un projecte específic amb total llibertat.

Viaje al centro de la Tierra Bego Antón Viajar a lugares desconocidos, remotos e insólitos, hace que desconectes del mundo. A mí me conecta a otro mundo: mi familia.

Cada año, sobre el mes de junio, mi familia y yo facturamos una mochila gris, una maleta azul marino y otra roja, y aterrizamos en un país verde. Siempre nos ha gustado el contacto con la naturaleza; como buenos vascos, nos sentimos cómodos entre árboles, bosques y montes. Y también entre lluvia, para qué vamos a engañarnos. El nivel de felicidad de esos días depende en parte de las carreteras secundarias que tenga el país (cuantas más, mejor), del paisaje, los puntos de interés, y también de los hoteles/bread&breakfast/campings que nos vamos encontrando en el camino. A menudo, cuando hay consenso, también de las partidas de chinchón al mejor de 100. Siento que esos días pasan más rápido de lo que deberían, y a medida que avanzan, los paisajes se convierten, valga la redundancia, en puro paisaje. Involuntariamente me concentro más en las conversaciones, en los recuerdos de familia, en los vicios y virtudes de cada uno. Me dejo llevar, me olvido, me mimetizo con ellos. Hasta que un ¡era por ahí! o ¿quién tiene el mapa? me despierta y me recuerda que estamos de viaje.

Para mí, lo importante no es el viaje, sino el estamos.

Bego Antón va néixer a Bilbao el 1983. Va estudiar periodisme a la Universitat del País Basc i es dedica a la fotografia documental.

Gran part dels seus projectes fotogràfics exploren la relació d’amor i desamor entre l’home i la naturalesa. També li interessen especialment els petits col·lectius que resulten estranys per a una part de la societat. Ha exposat de manera individual i col·lectiva en vàries exposicions: Horizontes al museu Guggenheim (Bilbao), New Spanish Photography_Visions beyond borders al centre Juan Carlos I (Nova York).

http://quadern.zonazero.fundacioars.org 22 Quadern · Juny 2012

el mot ZEN, potser perquè va néixer sota l’influx de John Cage, partidari del minimalisme, el silenci i l’ànima ZEN. Jaime Vallaure i Rafa Lamata, abans d’esdevenir Los Torreznos van crear l’any 1997 una estructura anomenada ZAT per referir-se a quelcom com “Zona de Acción Temporal”, encara que jo sempre ho he vist com una referència a ZAJ. En aquest mateix sentit, a finals dels anys noranta Ángel Pastor i jo mateix vàrem crear ZAI (Zona d’Acció Itinerant) tot pensant en ZAT i en ZAJ. Certament, la influència de ZAJ dins l’art contemporani és molt més que aquests jocs de paraules, i tanmateix, vull insistir que al cap i a la fi ZAJ és també una paraula en joc, una successió de mots, una successió de coses i, tal com els membres del grup deien, un etcéteras...

La no-acció ZEN de ZAJ i els seus cinquanta anys d’història, “neix” amb una acció sense públic consistent en el trasllat de tres llistons de fusta que anomenen “objetos de forma compleja”. A posteriori, aquesta acció fou comunicada utilitzant un mitjà tan humil i comú com una postal amb un text que ens convida a participar en un acte que ja havia tingut lloc el 19 de novembre de l’any 1964. Aquests “objetos de forma compleja” que Juan Hidalgo, Walter Marchetti i Ramón Barce havien passejat pel centre de Madrid fins arribar al Colegio Mayor Menéndez Pelayo, foren utilitzats per construir la “jaula esquemática” dins la qual, dos dies més tard, el 21 de novembre d’aquell any 1964, interpretarien la famosa obra de John Cage 4’33’’, una experiència inaudita consistent a fer “visibles” quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. I així fou com va néixer ZAJ, cantant al ritme ZEN de John Cage de manera invisible.

ZAJ és acció matèrica d’origen sonor en l’àmbit de les arts plàstiques i per tant, un gest desconcertant simultani al grup nord-americà Fluxus, amb qui comparteix padrí: John Cage, i pare espiritual: Marcel Duchamp. Podríem dir que Fluxus i ZAJ són dues parts d’una mateixa cosa. Dues parts, sí, però desiguals, ja que Fluxus fou un grup internacional que comptava amb desenes, si no centenes de membres actius dels EUA, el Japó i arreu d’Europa. I en canvi, ZAJ dóna nom a un trio d’artistes que, a tot estirar, en alguna ocasió arriben al quartet o al quintet. Vist d’aquesta manera, també podríem dir que ZAJ seria com un comando autònom del fenomen Fluxus —i així figura en moltes revisions i recopilacions sobre aquest grup—, si bé amb una diferència que Juan Hidalgo explica molt gràficament: és la diferència que va dels germans Marx a Buster Keaton, essent ZAJ el segon.

ZAJ és un nom mític dins l’art contemporani espanyol durant molt de temps, poc conegut fins i tot dins l’àmbit de l’art conceptual, que seria i és el seu lloc natural. Aquesta “distància” tindria al meu entendre dos motius. En primer lloc, que des de la seva creació, l’any 1964, fins l’any 1973 ZAJ es presenta sempre com a grup “musical” de forma quasi exclusiva en auditoris universitaris, i que des de 1973 en endavant, els seus membres es dispersen fora d’Espanya.

Esther Ferrer a París, Walter Marchetti a Milà i Juan Hidalgo a les Illes Canàries, per tal de potenciar les seves respectives carreres individuals, deixant per a ocasions comptades les activitats com a grup ZAJ. Concha Jerez i Nacho Criado publiquen un primer dossier sobre ZAJ dins el catàleg Fuera de formato l’any 1983, en un moment molt poc propici per a l’art conceptual, atès que en els anys de la transició democràtica sembla que l’objectiu cultural fos enterrar l’aleshores denominat “art alternatiu”. Efectivament, no serà fins el 1996 que es pugui veure la primera gran retrospectiva ZAJ a Madrid, organitzada

El caballero de la mano en el pecho (1967). Acció d'Eugenio Vicente amb la intervenció d'Esther Ferrer i Juan Hidalgo. Fotògraf desconegut

pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Vuit anys després, tan sols dues associacions d’artistes independents celebren el quaranta aniversari de ZAJ: Acción! MAD a Madrid i Kabaret Obert de Barcelona; tot i això, el nom de ZAJ sempre ha estat present arreu de l’art contemporani espanyol, potser per l’eficàcia de la seva sonoritat i malgrat la ignorància institucional, posem per cas del MACBA que, incomprensiblement, el va deixar fora d’una exposició sobre John Cage i dels artistes amb qui es va relacionar.1 A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta es produeix una eclosió d’activitats artístiques vives processuals i col·lectives que, entre d’altres, s’identificaran amb els noms de Happening i Fluxus, paraula que remet a allò que està passant i que flueix. Des del nostre país, el grup ZAJ, un espill neo-zen, participarà de tot aquest ambient sent-ne, de fet, una part molt activa. Els happenings d’Allan Kaprow, Wolf Vostell i Jean Jacques Lebel són, per definició conceptual, col·lectius i festius. Per la seva banda, Fluxus i ZAJ no són tan tumultuosos però sempre estan oberts a la col·laboració i l’espontaneïtat. En tot cas, allò que tenen en comú és que en les seves pràctiques no hi trobem el concepte d’error, sinó succés; com tampoc 1 Em refereixo a la mostra L’anarquia del silenci. John Cage i l’art experimental, presentada al MACBA, Barcelona, entre el 23 d’octubre de 2009 i el 10 de gener de 2010.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 23

individualitat intransferible, sinó permutació amical.

Han passat cinquanta anys des de la creació del grup ZAJ; cinquanta-dos anys del naixement de Fluxus; cinquanta-cinc anys del Happening i quasi seixanta del col·lectiu japonès Gutai, pioners de la pintura d’acció. Però l’art que ha triomfat és el de les grans individualitats; l’art dels “genis” del mercat com Damien Hirst. Al costat de l’art de galeria, l’art d’acció de grup o en grups permutables ha persistit fins i tot amb una certa revolada a partir dels anys noranta del passat segle. De la partitura Fluxus-ZAJ interpretable lliurement per qualsevol s’ha entrat en altres experiments basats en accions simultànies de diversos artistes, que estan obertes a la interferència dels uns amb els altres fins esdevenir una sola acció multifocal. Va ser pioner en aquesta nova manera de fer el grup Black Market International, creat l’any 1985 i que actualment compta amb artistes d’arreu del món, entre els quals Roi Vaara (Finlàndia), Boris Nieslony (Alemanya), Elvira Santamaría (Mèxic) o Lee Wen (Singapur), que a més de la seva pròpia carrera particular es troben de forma cíclica per desenvolupar el seu treball col·lectiu de caràcter minimalista. Sempre vestits de negre, solen treballar el gest lent i repetitiu interactuant amb objectes i materials quotidians: cadires, pedres, gots, branques, etc. El grup Wolf in the Winter (Anet Van de Elzen, Brian Catling i Denys Blacker, entre d’altres), creat l’any 2001, tendeix a treballar en espais inhòspits com fàbriques abandonades o els carrers de barris marginals, usant vestimentes especials que es confeccionen ells mateixos com obres d’art, que a voltes tenen qualitats sonores. Nongrata és un altre d’aquests grups d’acció col·lectiva, creat a mitjan anys noranta a Tallin (Estònia) per un grup de joves estudiants de belles arts. El grup és molt nombrós i variable, amb constants baixes i incorporacions, i acostumen a organitzar llargues tournées arreu d’Europa i Amèrica com a grup més o menys compacte; la seva és una acció visceral i d’aparença violenta que podria tenir en els accionistes vienesos dels anys seixanta la seva referència.

A Barcelona, el grup C72-R (Marta Domínguez, Sònia i Mònica Buxó) va treballar de 1990 a 1997 propostes d’acció de caràcter conceptual minuciosament planificades i d’aspecte hermètic, i a voltes quasi invisibles. El seu treball va ser punter en la represa de l’art d’acció a Catalunya i l’Estat espanyol.

De 1999 a 2005 es va formar a Madrid el grup Circo Interior Bruto, que treballava de forma parateatral complexes funcions d’acció pautades de forma general però substancialment obertes a la improvisació i la interacció amb el públic. Jaime Vallaure, Rafa Lamata, Kamen Nedev i Belén Cueto van ser els seus principals promotors. Simultàniament, Vallaure i Lamata desenvolupaven en un esperit similar el seu treball com a Los Torreznos, que encara continuen avui amb remarcable èxit.

24 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

Des del 2011 té lloc a Girona el projecte Corpologia, grup d’acció i revista que està obert a tothom que s’interessi per l’art d’acció com a teoria i pràctica. D’entrada són sessions d’accions consecutives i individuals que de forma espontània produeixen col·laboracions i permutacions entre els seus membres, fins arribar de “forma natural” a les accions col·lectives a la manera de Black Market International i Wolf in the Winter, amb les quals el grup ha començat a experimentar recentment. Mig segle després que Hidalgo, Marchetti i Barce traslladessin com a acció invisible tres “objetos de forma compleja”, aquestes coses continuen passant amb energia renovada com opció B al pla A de l’art modern-pompós-entronitzat dels Hirsts venedors de peix en descomposició per maca de sal2.

2 Una de les obres més famoses de Damien Hirst, un tauró dins un estanc de formol, recentment venut per més de nou milions d'euros, sembla que s’està descomponent perquè el formol utilitzat no va ser el més adequat.

D'altra banda, Marcel Duchamp tenia el sobrenom de marxant de sal, un material molt apropiat per a les conserves de peix, per exemple.

Sobre el títol d'aquest article — En l’art conceptual són molt recurrents les xifres pseudocientífiques, les estadístiques i numeracions. Manzoni, l’any 1962 va tancar dins una llauna d’acer una línia contínua de dos mil metres; deu anys després Francesc Abad va denominar “acció artística” el fet d’enumerar les pigues del seu braç esquerre. Esther Ferrer està fascinada pels “números primos” que aplica arreu en la seva obra.

Amb motiu dels deu anys del festival Contenedores de Sevilla, l’any 2010 vaig escriure l’article introductori del catàleg amb el títol 265 millones de segundos. En la mateixa sintonia numèrica, Los Torreznos aquest any 2014 acaben de presentar el seu llibre recopilatori amb el títol Cuatrocientos setenta y tres millones trescientos cincuenta y tres mil ochocientos noventa segundos, en clara referència a les seves accions, molt propenses a les enumeracions. Per tot plegat no he pogut estar-me de seguir l’estil per a aquest text que també va sobre xifres, cinquanta anys de ZAJ.

Formes de desaparició / Esborrar del mapa GEMMA CASCÓN / Text i fotografia

Esborrar del mapa, però fer-ho de forma visible, que en quedi constància. Això passa en alguns arxius familiars, quan algú ha deshonrat la família i se’l vol fer desaparèixer sense eliminar les fotografies completament. Un exemple ens el dóna l’artista Iñaki Bonillas amb Martín-Lunas, una sèrie fotogràfica on apareix una persona, la mateixa sempre, amb un punt negre tapant el rostre; 800 diapositives, per ser exactes, on s’ha volgut alterar la memòria gràfica d’un moment, d’una deshonra (una infidelitat).

A tots plegats no caldrà que ningú altre ens oculti per fer-nos desaparèixer. Ja ho fa la pròpia mort, encara que ens costi d’acceptarho. Així que, davant la certesa de la nostra desaparició, se’ns planteja un dubte. Com no morir definitivament. Com romandre. O com seguir sent després de la nostra mort. Una manera útil seria escriure les nostres memòries. Una vida relatada dels fets i les emocions viscudes, d’allò que volem que quedi de nosaltres, en un intent de construir la memòria per lluitar contra l’oblit. I és que, abans que algú s’apropiï del nostre relat o abans que aquest es dilueixi, preferim

construir-lo a la nostra mida. Deixar constància del nostre existir, sabent que «explicarem mentides, perquè haurem de narrar. Tot el que expliquem sobre el nostre passat serà una construcció. Si hem d’explicar qui som, mentim sempre» (en paraules de l’escriptora Flavia Company).

Al final, però, arribarem a la conclusió que el que veritablement importa és intensificar el present. I en aquesta nostra obsessió per ser, davant l’angoixa que ens provoca deixar de ser, ens dediquem a fotografiar-nos impulsivament, a construir la imatge de nosaltres mateixos, mantenint-la viva, alimentant-la i propagant-la sense cansar-nos a través de la xarxa (Facebook, Instagram, blogs...). Per la mateixa raó, estem també constantment ideant projectes, en un projectar el nostre jo futur, en un modelar l’ideal del jo. Aquell concepte que, ara fa ni més ni menys cent anys, Freud va publicar, juntament amb la idea d’autobservació, a la seva obra Introducció al narcisisme (1914). Davant la qüestió de ser o no ser, la gran majoria preferim ser. I agradar-nos, tant com agradar als altres.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 25

On és el meu cos? i el disseny del fer / Vestir el cos de memòria: dissonàncies del trauma ORIOL OCAÑA I TEA SIRBILADZE

3

1 7 9

11

5 8 2

4 6 10

1. Arribar a Barcelona (novetat complicada) 2. Caos, barreja de sentiments i records 3. L’atropellament (dolor dolç), vidres trencats (fràgil) 4. Sensació d’estar als núvols. Tranquil·litat i desconnexió (calma) 5. Primera sensació: moure la mà, sentir-me viva

El 26 d’abril de 2007 un cotxe va atropellar la Tea quan creuava distreta un pas de vianants a l’avinguda Diagonal de Barcelona.

Portava poc temps a la ciutat i l’impacte va ser com una objectivització del de la nova vida, el nou paisatge i l’efecte de les notícies que arribaven de Geòrgia. Immit vol dir ‘en mi’. És el títol del projecte que la Tea va crear no a partir, sinó a través de l’experiència de l’accident, el temps d’inconsciència i el seu ingrés a l’hospital i els canvis que això va comportar en la seva percepció de si mateixa i la seva relació amb el que l’envolta.

26 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

6. Mirada perduda a un ambient difuminat 7. Ferides, blaus, cicatrius, descobrir noves sensacions 8. Habitació d’hospital 9. Blanc, transparent, buit 10. Apareixen noves formes (mínimes) dins el buit 11. Jo, re-trobant-me

Fa un dia normal i corrent, ple de coses positives i negatives.

Camino envoltada de pensaments. Acabo d’arribar del meu país. Tot em sembla encara més difícil, però estic eufòrica de veure tantes coses noves.

Prendre consciència del propi cos és una expressió comuna. Per això, si la repetim moltes vegades, com passa amb algunes paraules comunes, es converteix en una realitat estranya. Com prendre consciència del propi cos, si el nostre cos és nosaltres?

transparències semblen llums que enceguen. El procés de disseny de la col·lecció s’inicia amb el propi accident. Encara mig inconscient, la Tea demanava amb gests a la seva mare paper i llapis, i dibuixava.

Després va voler recuperar tot el que va sentir i el que encara sentia i va voler fer cos.

Moc la mà esquerra, llavors sento que segueixo viva i començo a esforçar-me, amb ganes, a entendre què és el que m’ha passat. Tot és blanc, fins i tot els metges amb bates, mínimes i blanques. La gent em mira, em parla i jo, com si no hagués viscut cap accident, els miro amb tranquil·litat, però tinc el ulls perduts com si fossin d’un altre món. Mai havia sentit tanta tranquil·litat i puresa com en aquests moments. És com si la meva ment, o millor dit, una part de la meva ment, s’hagués desconnectat, una part que tenia problemes i parts fosques. Em sento com un nounat. Tinc la sensació de ser i no ser, busco la meva pròpia jo.

Surto de casa amb molta son i amb poques ganes de treballar.

Però tinc esperança de demà poder dir ahir.

No és a través del tacte o de la visió que tenim consciència del propi cos. No ens hem de tocar la cama per saber que existeix, ni pensem que no són nosaltres les parts del cos que queden fora de la nostra visió. Els límits del nostre cos es desdibuixen i es dibuixen. La consciència del propi cos es basa sempre en un cos (de l’) altre. Però el nostre cos és nostre perquè és nosaltres.

Després de la feina, començo a baixar pel carrer Casanova. Per la Diagonal em fascina veure tant espai, carrers sense fronteres. Tot allò que no té limit és el meu concepte de vida. Miro el rellotge per no arribar tard. El semàfor es posa en verd. Dono una passa i desaparec de la meva vida.

L’imaginari de la mort i el dels hospitals estan molt contaminats.

Sala de parts / quiròfan / tanatori / crematori. Naixement i mort, aparició i desaparició del cos. La llum al final del túnel i els fluorescents del passadís que porten al quiròfan. Els crematoris i els hospitals comparteixen l’arquitectura funcional i asèptica, els colors plàcids, la llum. L’arquitectura és asèptica per motius instrumentals, però també simbòlics. Netedat / desafecció / desinfecció / dol.

Inconscient. Obro el ulls i veig l’espai blanc borrós, difícil de definir. Tot fred, gelat; com el gel, transparent. Cares difuminades; escolto parlar la gent del meu voltant i jo, sense poder dir ni una paraula, em sento com absent, completament absent de la meva vida. Sento que estic viva tot i que no sé com transmetre-ho.

Sense poder moure’m, miro un punt negre que veig entre les parets blanques. Tot s’ha esborrat des del moment del semàfor i em sento nova, però a la vegada quelcom ja existent. Obro i tanco els ulls una i una altra vegada, tot és nou, tot em resulta molt difícil d’entendre.

Immit és una col·lecció asèptica. L’imaginari de l’hospital es desplega aquí des dels colors, les textures i les formes. Les

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 27

Fotos de Mariona Álvarez.

Model: Sara Guerrero.

Teixits transparents. Organza. La manta de l'hospital. Teixit de la bata d'un sol ús de la unitat de vigilància intensiva. Suaus i agradables teixits de cotó, comoditat, teixits ortopèdics, elàstics.

M’aixeco i em miro al mirall, em quedo al·lucinada de veure la cicatriu que duc al cap. No em sembla lletja. És un tret molt especial, quelcom nou que pot haver servit per a alguna cosa.

En aquests moments el més important és que segueixo viva. Tot allò lleig em sembla bonic, estic fora de perill.

L’experiència desagradable es converteix en l’experiència positiva, aquella que és fèrtil i genera possibilitats. Els materials són allò (des)agradable fet perquè duri, i ara esdevenen elements bàsics per la poètica de les peces. La seva perduració no és estable, és una re-articulació orgànica.

Quan vaig sortir de l’Hospital Clínic encara seguia amb la sensació de no sentir res més que ser un ésser viu. Un ésser sola. I ara segueixo sentint l’única cosa que vaig sentir des del primer moment en què vaig obrir els ulls, la inspiració de seguir vivint. Aquesta sensació que tinc ara em durarà tota la vida, perquè és a través d’aquesta sensació que em vaig trobar a mi mateixa.

28 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

Els objectes ens porten el passat al present, donen lloc en l’ara a les sensacions sense lloc. La cultura és la forma de re-situar eternament allò que no té lloc. Com qui recorda una vegada i una altra (l’explica, la pensa, la diu, sol, en veu alta) l’experiència efímera, puntual, irrepetible, no perquè pensi que la pot repetir sinó pel plaer de ser conscient que aquell estat de les coses mai més no tornarà. Ésser transparent, innocència, mirada, ser lliure, il·limitada, la perfecció de la imperfecció, tenir el meu quadrat limitat dins el quadrat il·limitat, detalls, tot blanc i net.

Fotos: Mariona Álvarez.

Model: Sara Guerrero.

Redenou / Les torres de Barberà, autoconstrucció d’alt nivell GUILLEM CELADA I LORENA RODRÍGUEZ Caminant pels carrers extremadament tranquils de la zona residencial de Barberà del Vallès, on només se senten els gossos que borden al propi pas, descobrim en un carrer de difícil accés dues construccions desubicades, completament fora de lloc en un entorn en què no harmonitzen: dues cases unifamiliars de colors vius i textures combinades de forma agosarada. Uns impressionants voladissos prolonguen la teulada d’ambdues cases creant uns porxos acollidors, un voladís prim, que sembla que el puguis agafar amb la mà, lliure de pilars i entrebancs. La imatge fascina (talment ens sembla estar al Palm Springs de fa cinquanta anys…). De nou, alguna cosa d’esplendor crida l’atenció d’aquelles construccions enmig de la majoria irrellevant.

I no és l’antiguitat el que atrau, sinó l’excel·lència i l’atreviment, que provoquen cert desconcert. La suma de detalls i acabats desprenen la certesa d’un projecte premeditat, o de certa sensibilitat, capaços d’esdevenir harmònics: elements dispars, colors contrastats, textures prominents, materials diversos… Amb el que no contàvem en un primer moment d’aquesta descoberta és qui hi trobaríem dins, els seus ideòlegs i constructors, que augmentarien l’interès per aquestes singulars mostres locals “d’estil internacional”. Autoconstruïdes entre el 1960 i el 1962, i ampliades a principis dels anys setanta amb els patis laterals amb piscina i estances a la part posterior, aquests dos habitatges d’aire sofisticat han estat la llar dels seus constructors. Joan Tortosa i el seu cunyat (ja desaparegut) van aixecar amb les seves respectives dones les que serien les seves llars els dies de festa dels caps de setmana. Aquesta breu aproximació feta amb citacions extretes de les entrevistes fetes a Joan i Livoria Tortosa, i il·lustrades amb fotografies d’època que ens van facilitar els seus propietaris, i d’altres de fetes recentment per Màrius Núñez Márquez, ens serveixen per encetar el projecte de des-anonimar exemples d’arquitectura singular, creant un catàleg d’elements de probable patrimoni.

«Tots aquests terrenys els va urbanitzar un personatge que es dedicava a comprar vinyes per urbanitzar-les.

Tots aquests terrenys eren camps de conreu, amb quatre cases de pagès, però no hi havia cap amb cara i ulls. Després van anar urbanitzant el camp, fins que ja no van quedar ni vinyes ni res. De ser les primeres cases, es van anar coneixent com “Les torres”. Cada diumenge ens portaven a gent perquè veiessin les primeres cases de la nova urbanització, vam ser el reclam que utilitzava el venedor dels terrenys, que havia de convertir camps de vinyes en la zona residencial de Barberà del Vallès.»

«Vam consultar un arquitecte d’aquí el poble. I ens va suggerir de fer el normal, posar pilars, bigues per aguantar els voladissos... i totes aquestes coses.

Però nosaltres teníem la nostra pròpia idea, volíem que els voladissos estiguessin nets, en contra, és clar, de la seva voluntat. Al final nosaltres mateixos vam fer tots els càlculs i vam realitzar els plànols, el calculista ho va trobar bé, i així vam començar la nostra tasca.»

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 29

«Havíem sortit de l’Escola Industrial, i veníem molt ben preparats. Teníem vint-i-pocs anys, ocellets al cap... i acabats de casar. Durant aquells anys teníem molta feina. A la vegada que construíem les nostres pròpies cases, fèiem els encàrrecs de treball per a altres constructores, majoritàriament a Barcelona, fins que ens vam decidir a començar pel nostre compte a construir aquí, a Barberà, i amb aquesta decisió va començar la nostra contribució a la formació de la part nova del poble.»

«Vam fer aquestes cases per a nosaltres mateixos, amb tota la responsabilitat que comportava una obra com aquesta.

L’arquitecte municipal, que havia d’aprovar l’obra, era gran i no entenia la construcció ni veia la forma de fer-ho. Feia pujar dalt del voladís l’aparellador perquè hi saltés a l’extrem i comprovés que era sòlid, tot i tenir elasticitat, i no podia comprendre com era possible allò. La trampa està a dalt. Hi ha uns tensors, que subjecten els volats sense que a baix s’hi vegi res, aconseguint a més que el voladís fos al més prim possible.»

«Vam fer el voladís al més prim possible. És clar, en aquells anys no hi havia puntals de ferro ni moltes altres coses, l’estructura era de fusta... Una vegada anàvem traient aquest apuntalament de fusta, anaven sortint les coses, i a poc a poc s’anava configurant el que és. La pedra, la vam portar de Montjuïc amb un bloc, i li fèiem cara una a una. És allò de la joventut…que vols fer coses noves. Això, fa cinquanta anys enrere no era normal, havíem de tenir molta il·lusió per tirar endavant un projecte així. Però quan un té la visió de fer alguna cosa, troba el temps i la forma de fer-ho! Tot està ideat i fet per nosaltres, hem picat cada pedra. Teníem consciència del treball que fèiem, ho sentíem. És el moment el que has de viure! Si no, què véns a buscar-hi aquí?»

30 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

«Jo crec que les línies encara es podrien considerar modernes. El meu cunyat i jo sortíem de l’Escola Industrial i teníem moltes ganes de fer coses noves, i justament això és el que vam anar configurant.

Bàsicament, el que ens feia l’arquitecte era els plànols, sota la nostra supervisió, i a poc a poc vam anar construint les cases.»

«Les tanques són de formigó i pedra a base de complexos encofrats. En resum, un treball d’experimentació amb el formigó, en un moment d’incipient utilització d’aquest sistema de treball aquí.»

«Tot està construït amb materials de qualitat, aprofitant restes de sèrie del magatzem amb el qual treballàvem per a les nostres obres. Els terres, per exemple, són “Escofet”, però de restes de partides que adaptàvem als espais que volíem pavimentar, i així ho vam anar completant tot. No hi havia diners per demanar o encarregar que ens fessin res. La inspiració per a la decoració va sorgir, en part, de revistes americanes que (la senyora Livoria) podia consultar a l’oficina de la Cambra de Comerç Americana on treballava, a Barcelona. Moltes de les aplicacions es van fer a base d’interpretacions assequibles a les nostres possibilitats, d’elements a voltes luxosos que apareixien en aquelles publicacions de moda.»

«Hem nascut treballadors, i som treballadors. Vam tenir la possibilitat de fer diners, però no va ser la nostra forma de treball. Nosaltres no començàvem una obra fins que l’anterior no estava llesta per entregar.

Aquesta filosofia de treball, es va convertir en garantia per als compradors dels nostres pisos en un moment de moltes trampes i especulació immobiliària. Jo ho haig de viure així, a mi m’agrada, viure l’obra, el despatx, el procés sencer… Aquesta ha estat la meva vida.»

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 31

Ricard Mirabete: pelegrí de les ciutats LAIA LLOBERA I SERRA

Ara fa deu anys Ricard Mirabete va publicar el seu primer llibre de versos, Última ronda, guardonat amb el Premi Amadeu Oller el 1999 (La Magrana), un llibre al qual han succeït La gran baixada (Emboscall, 2004), Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural del Vallès 2008) i Radar (2012), totes dues publicades a Témenos Edicions.

Després d’aquest periple poètic, que ha tingut el llarg abast de quinze anys, Mirabete és a punt de publicar un nou volum, aquest cop escrit a quatre mans amb David Caño. És, per tant, un bon moment per endinsar-se en el gruix de la seva producció poètica.

Ricard Mirabete va guanyar el premi Amadeu Oller a l’edat de vint-i-vuit anys. Malgrat que Última ronda constitueix la primera temptativa, és una de les seves peces més cabdals. Publicat el 1999 per La Magrana, aquesta obra primerenca ja destaca per l’estètica simbolista dels versos, com vaticina l’estrofa de “Cançó trista”, de Marià Manent (La collita en la boira, 1920), que apareix a l’inici del llibre.

Volent o sense voler, amb la inclusió d’aquestes ratlles, el poeta ja anuncia la seva fruïció per l’estètica dels mots i la claredat expressiva, així com l’aposta per un estat anímic que impregna tot el llibre: la tristesa i la melangia com a conseqüència d’un naufragi amorós i la presa de consciència de la solitud humana.

La incertesa del present i la desafecció envers el futur també hi fan acte de presència per mitjà d’altres estadis, com ara l’empresonament de l’esperit o la sensació d’ofec permanent, propiciats per l’entorn fred i anònim de la ciutat.

Els motius principals que desenvolupa la primera part, “Carrers de cendra”, es troben exposats als primers poemes: «la solitud dels carrers que gela les passes» i els seus «rastres de sang mastegada», que ens parlen d’un cor «adolorit del temps» i de «les venes sagnants d’un jove», que es dol quan recorda.

La circumstància de la ciutat, val a dir-ho, és justament de tot menys circumstancial, perquè esdevé l’únic medi des d’on el poeta s’explora per dins i indaga per fora. L’estat interior del poeta s’assimila per complet a la gelor urbana i la seva vacuïtat, dos valors que s’inicien a Última ronda i que aniran agafant volada al llarg de tota l’obra.

La ciutat de Mirabete serà, des d’ara i fins al final, «la llar deshabitada del món», un entramat de carrers erms i inhòspits, que plantegen la metròpoli com un teatre. Per això l’artificialitat dels «carrerons pintats de cel/ [que] floregen com núvols prenyats de ràbia».

A “Última ronda”, la segona part del volum, l’interior del poeta passa del desassossec a la rebel·lia davant de la pèrdua de l’entusiasme vital, com adverteix la cita inicial de Hölderlin.

Per això, al llarg de tot el volum el regust amarg i malenconiós d’un amor perdut també es barreja amb petits esclats de natura, que surten a la llum amb els records que flagel·len i “enrosquen” el poeta: «Viaranys d’or, el rierol inquiet / que travessa els marges que verdegen / amb fulles, amb la pols. / Tristesa. I tanmateix que dolç el capvespre!»

32 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

Fotografia de Carles Mercader

Aquest quartet descriptiu, que presenta la visió d’un paisatge melangiós, ens transporta a les reminiscències de la sonoritat de Rosselló-Pòrcel: «Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca, / dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales», fet que palesa l’íntima comunió entre la natura i l’experiència personal del poeta. La placidesa manentiana dels mots també revela les implicacions metafísiques de l’obra.

El segon llibre de Mirabete, La gran baixada, aporta una combinatòria de caire més fantàstic: d’una banda hi fa acte de presència el món de l’oníric i el taumatúrgic i, de l’altra, el cosmos del jo més quotidià. Al pròleg, Xavier Soler ja anunciava l’ús d’idees surrealistes “en la línia brossiana” i “l’estil caldersià”, dos vectors fonamentals de la poesia de Mirabete, marcada per una concepció formalista que l’allunya amb radicalitat de la tan mal entesa espontaneïtat literària.

Un lloc central de la cartoteca d’aquests versos l’ocupen les figures del somni i l’evasió, per mitjà de les quals el poeta s’escapa de l’absurditat del món i la realitat que l’envolta: «somnis vers lluny del mur de granit» que malden per volar. Talment el reflex de l’instint inesgotable de perviure a tots aquells naufragis que han deixat una empremta dins nostre, com explica la cita de Brossa que encapçala tot el llibre. Perquè l’home és la lluita constant per poder transcendir i superar la seva condició de migradesa. Per això la poesia de Mirabete és del tot atemporal. En els seus versos també trobem la petja decadent de l’spleen de Baudelaire o l’enigma il·lusori de Kafka.

La introspecció, la soledat i l’aïllament interior desperten d’un jo líric que trepitja els carrers d’una ciutat postmoderna, bruta i alienada, concorreguda d’anònims que vénen i van. El poeta hi

deambula extasiat per les sentors urbanes i les fàbriques obscures.

Però als versos d’aquest llibre sempre hi cau la pluja vera, que tot ho purifica com un bàlsam, i que salva el jo líric del seu anorreament.

L’element de la pluja, com també ho fan aquí el foc i l’aire, insinua l’obertura de clarianes.

En aquest caminar meditatiu també hi ha el regust de la poesia i el sentit de l’existència de “L’oratge i la tenebra”, de Puig i Ferreter, aquell pelegrí dels anys trenta que buscava una sortida a la desídia que el colgava.

Així doncs, trobem en el decurs del poemari la davallada cap a uns «laberints estranys», que evidencien un planter de desenganys i frustracions, l’única sortida possible dels quals recau en l’esperança del camí que hi ha per córrer.

Atenent aquest aspecte, la noció de trajecte s’esbossa en moltes ocasions amb la via d’un tren rovellat, que enclou espais onírics on la natura esdevé la resposta al desesper: «En laberints estranys d’ecos de foc / cerco debades el vol de l’alosa, / el crit rocós del mar, la bella rosa, / que amagà l’amor en circuits de joc».

Els poemes de Mirabete tornassolen i muden l’esperit a mesura que avança l’obra. El llibre també reflexiona sobre el temps, els guanys i les pèrdues i el sentit d’allò que ens mou. Car l’obra del poeta és un reflex, en paraules de Josep Palau i Fabre, «de l’afany d’abastarse» i «veure-s’hi absolut», l’aventura de trencar-se i recompondre’s per romandre com les restes d’una estàtua; o una «cariàtide trobada a la platja el 1940».

La gran baixada, tanmateix, no presenta una caiguda emocional ni una depressió profunda, sinó un sotrac existencial que comporta edificar-se i acréixer-se amb més força: «Camps daurats a l’entorn dels ulls. / Un matí gloriós llaura els prats. / La dignitat serà l’orgull: / pèrdua sense records ingrats».

Si bé hi és palès un desarrelament vital, no hi ha cap actitud de desànim. En la baixada del jo líric hi ha un retorn de nova arrel, la pujada des del pou cap a la llum.

Al tercer llibre, Les ciutats ocasionals, Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2008, el poeta se serveix del mateix viatge urbà que ja havia començat a Última ronda i que té la seva continuïtat amb Radar.

La idea que l’home és un pelegrí de les ciutats, anònimes i efímeres (certament “ocasionals”), farceix cadascun dels versos del volum, per bé que el situa en l’epicentre d’un indret molt concret: els carrers de Barcelona.

Les ciutats ocasionals constitueix, en efecte, un retrat de la ciutat comtal en forma d’inventari (el passeig de Gràcia, el carrer Elisabets, el carrer del Carme...), que es presenta com una mentida, com a conseqüència de la submissió al turisme i l’especulació.

Malgrat tot, en la ruta nocturna i espectral de Mirabete també hi ha lloc per a la natura, que sempre s’infiltra en aquests versos com

una forma d’alliberament: «els núvols besaven la carena i es diluïen en pols astral i fum desitjós.» El fum d’algun amor prohibit que també ennuvola el poeta, de «les línies rectes dels afectes» que es mesclen i acaben desapareixent, no debades, per entremig de l’asfalt i els vianants.

El frau de Les ciutats ocasionals també és el frau de la vida, l’engany d’un teatrí tan cruel com inversemblant: «Se la trobà estirada en una llitera: / tenia el rostre desfigurat, el cos / era un tronc que desprenia un hàlit / d’hivern pur. Pogué endur-se-la passadís enllà, / embolcallada en un llençol blau / que arrossegava pel terra.»

Un silenci abassegador envaeix els versos d’aquest “Hospital” i una sensació de desolació crua i feridora. Com en d’altres poemes, les imatges tumorals, d’un fred marmori, es congrien en aquesta morfologia urbana, abrupta, desesperançada.

Aquest és el fil conductor que uneix bona part de tota l’obra: la ciutat com a escenari vital, com a plena representació d’un món interior i exterior, que es troba en decadència.

Tanmateix, la ciutat anímica del poeta també esdevé la baula on recolzar-se i fer-se fort, perquè «el carreu damunt carreu, esforç i cruiximent, al capdavall, [és] creixença», com explica la lletra de Sarsanedas esgrafiada a la primera paret de Les ciutats ocasionals.

I és en aquest creixement, que la veu del poeta descobreix nous camins per transitar.

A Radar, el darrer llibre publicat per l’autor, el pelegrinatge romàntic (elegíac, leopardià) ens porta a la ciutat dels sants, Vic, per constatar que l’home continua caminant, malgrat haver esdevingut «un dau cansat i abolit».

En aquest nou trajecte es prolonga la idea que l’existència també és repetició, per això retornen els records dels amors perduts mentre el poeta passeja vora les aigües del Mèder. Al llarg del recorregut es referma la idea que l’amor és una «via deserta»: els destins «es perden» per entremig dels «semàfors inabastables».

Malgrat tot, segons Mirabete, l’espera és una actitud vital que ens «honora», com afirma un dels aforismes recollits al darrer apartat del llibre. Caminar, així doncs, també és romandre expectant.

Ricard Mirabete és un apassionat dels trajectes urbans (i vitals), de les seves decadències i la seva soledat, però també de les seves clarors. El poeta, com tot home, és tan sols «un raig que passa, que crema, que lluu», la terrible lleugeresa de Zygmunt Bauman que ens recorda que no som res més que pols que transita i es dispersa.

Però també som transeünts interiors, som descobertes i aprenentatges de nosaltres mateixos. Per això el poeta mai no escull la indolència. Els seus poemes no s’expliquen amb res més que no sigui pura humanitat.

Els pelegrins dels seus llibres, els lectors, farem bé de viatjar per aquests tan recomanables trajectes poètics, esculpits a consciència amb un llenguatge tan seductor com embriagador.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 33

Crítica de poesia / Sempre abrasem més enllà RICARD MIRABETE

La poesia entesa com una via de recerca i d’exploració del coneixement humà. Com una mirada cap al món exterior i alhora com una mirada que significa i dóna contingut al nostre món interior. D’aquesta manera, el nou poemari de Laia Llobera (Barcelona, 1983) declara en tot moment una actitud d’amatença que convoca el nostre passat col·lectiu (món clàssic i la Mediterrània) i invoca l’origen de la Humanitat; és a dir, remunta el seu discurs líric des de les arrels del pensament humà i el dirigeix Certesa de la llum, cap a les essències conceptuals de Laia Llobera i emocionals que ens expliquen Pròleg d’Antoni Clapés com a individus. La certesa de LaBreu Edicions 2014 la llum és precedida, en aquest cas, per la certesa de la nostra petitesa essencial com a homes i dones. L’ésser humà és aquell qui és conscient de la seva finitud i que, tot seguit, s’aventura a creure que és una baula més cap a l’ordre còsmic en el qual som inserits. És per això que trobem els títols de la primera i la segona part tant clarificadors com explícits: deus de l’infinit i nosaltres, pelegrins, respectivament. Si bé a la primera part, el cosmos, el cel, és el lloc principal cap a on van els nostres anhels: “voldries ser / a la cúpula del cel” i “buscaves les clares paraules / al cel / porcions, progressions i pulsacions / del tot” -que són l’inici del primer i tercer poema- a la segona part es desenvolupa, per una banda, la consciència reveladora que som pelegrins cap a l’origen i essència que ens configura -ara i fa milers d’anys- i, per una altra banda, que no posseïm res de res: “radical ets el glaç més fractal del mundà / perquè res no posseeixes”, que són els dos versos finals de la segona part. L’ésser humà no és un déu. És fragmentari. És fortalesa enrunada. No posseïm res, ni tan sols el nostre cos i necessitem el cos de l’altre/a per a la fusió còsmica i el nostre desenvolupament essencial. I per abastar aquesta fusió –i també per a la nostra integració dins el món- és indispensable l’entitat simbòlica del foc. Trobem al llarg del poemari com el llenguatge apel·la constantment a mots, visions, troballes, que remeten al camp semàntic del foc: l’acció de cremar, el ponent, l’herba encesa, que ens remeten a la poesia de Rosselló-Pòrcel i el seu poemari Imitació del foc. També a un poema en concret del poeta mallorquí, A Mallorca, durant la Guerra Civil, quan el poeta escriu: “I les herbes es cremen a turons / de cacera, entre somnis de setembre / i boires entintades de capvespre”. És doncs, per aquesta raó que trobem el lligam natural de la nostra poeta barcelonina amb Rosselló-Pòrcel. Aquest escrigué el poema l’any 1937 i feia referència a l’ambient de guerra, de destrucció, però la imatgeria del capvespre 34 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

com a trànsit de sang i d’avidesa el reprèn la nostra poeta en aquests versos: “així és com / vivim / a les randes del ponent” i més endavant, al mateix poema, afegeix: “barrejats amb una terra, vacil·lant, / de margeres d’avidesa i herba encesa / sempre abrasem més enllà”. Les referències al foc són inesgotables a Certesa de la llum i en donem una mostra prou significativa en aquests fragments esmentats.

També cal destacar com el capvespre, el ponent, el ranvespre, són mots que van apareixent i dotant de continuïtat temàtica el poemari de Llobera.

Una altra de les constants líriques és la presència de l’oblit entès com a origen del món i com a present continu de la Humanitat. L’oblit és també absència de memòria, rastres perduts, solcs i abismes, cavitats profundes de la natura, cova obscura en què caiem. Cap a la mort, nosaltres, pelegrins: presents a l’avenc catedràtic caiem al dens enllà d’enlloc sense fons a l’inici de les hores de crepuscles de

memòria

La presència de la poesia postsimbolista és un terreny prou fructífer per a la construcció simbòlica de Certesa de la llum. En aquest poema que hem transcrit íntegrament, el ressò de la poesia de Salvador Espriu hi és prou evident en els dos darrers versos: “a l’inici de les hores / de crepuscles de memòria”. Cal remarcar la bellesa i el treball lingüístic de Laia Llobera per aconseguir troballes líriques tan encomiables, com ara aquesta bella metàfora de l’oblit: “al dens enllà d’enlloc”, que és el tercer vers d’aquest poema que pertany a la segona part, nosaltres, pelegrins. El món clàssic i el llenguatge científic són també dos vectors que conflueixen en la via d’exploració i de coneixement del món que mostra aquest poemari. Hi ha una recerca del més enllà (la metafísica) i del més ençà (la física).

L’univers, Déu i l’ànima són les tres entitats conceptuals pròpies de la metafísica; la natura, la substància, la matèria, per exemple, són conceptes amb els quals investiga la física. Llobera construeix el seu discurs líric com una recerca essencial que beu del coneixement humà i que ben sovint la poeta sintetitza amb la imatgeria simbòlica d’una puixança astral, que ateny la terra i el cel, que dissol la substància creada en infinites partícules essencials que esclaten i es transformen contínuament. No és pas sobrer avançar-vos que aquest poemari és i vol ser un camí d’elevació espiritual. És una poètica de la matèria i dels cicles naturals en la qual l’experiència humana i el desig de transcendència hi tenen un pes determinant. Hi trobareu una concepció sobre el fet poètic -i sobre la humana condició- del tot bella, intensa, lúcida i reconfortant. És un poemari valent que s’acosta a la mística des de la consciència d’un humanisme ben assumit. No us el perdeu.

Vinyoli, la certesa de la poesia JORDI LLAVINA Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Vinyoli (1914-1984), un dels millors poetes catalans del segle XX. Encara és aviat per fer un balanç de totes les activitats que s’allargaran fins a final del 2014, així que Quadern ha demanat al comissari Jordi Llavina la seva col·laboració per acostar-nos a les línies temàtiques de l’obra de Vinyoli.

“És hora ja de tornar a casa. Vell, / duc a la mà la pedra del poema”, escriu Joan Vinyoli en “Feina de vell”, una de les peces del llibre A hores petites (1981) —potser un dels títols més desconeguts de l’autor, i, tanmateix, en la meva opinió, un dels més interessants de la seva obra—. No es tracta, certament, d’un poema més en la seva extensa producció. És, de fet, un poema ben significatiu, que té alguna cosa de programàtic (com altres poemes del barceloní, val a dir-ho; la majoria, però, força més coneguts que el citat). Aquest conté una rotunda declaració de principis. Llegim-lo, però, sencer: En fer-se fosc, foraviler, passejo, cercant allò que mai no trobaré.

Travo paraules amb dolor i records de goigs viscuts. Famèlics gats acuden a devorar-me. Somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo. És hora ja de tornar a casa. Vell, duc a la mà la pedra del poema.

“Palpo la roca i l’arbre”: la certesa del sentit del tacte. Vet aquí una de les virtuts de la poesia de Vinyoli: l’expressió d’aquesta certesa. La certesa dels cinc sentits, en general. En un altre poema, ens confessa que “tocar una roca amb molsa consola” (“Paisatge amb llops”, Domini màgic), i, en un altre d’uns quants anys abans que el que acabo de consignar, proposava això: “Mira, pesa, palpa / la finor de les glans” (“El graner morat”, Vent d’aram). Tornem, però, al capdamunt.

El jo del poema, foraviler (i, doncs, excèntric; foraviler: ‘que viu en una casa fora vila’, n’informa el diccionari; no ben bé el foraviat que també utilitza en alguna poesia, però), passeja “cercant allò que mai no trobaré”. Senzill d’enunciació, aquest vers resumeix magníficament una ambició molt essencial i antiga de l’home i poeta Joan Vinyoli. ¿Què hi ha després d’això, què hi ha, més enllà dels sentits, que no som capaços més que d’intuir en moments d’estranya lucidesa? L’eina que tenia el barceloní per explorar aquesta llei de misteris va ser, de sempre, la paraula: ”Travo paraules amb dolor i records / de goigs viscuts”. I, tanmateix, no sempre la paraula, la poesia, consolava —com ho pot fer instantàniament una roca amb pell de molsa— l’ànim de l’autor. De vegades, la realitat se li mostrava esquerpa, fins i tot acarnissadament adversa: “Famèlics gats acuden / a devorar-me”. I la capacitat de transcendir-la, nul·la: “Somnis, heu fugit”. Llavors, en el decandiment, en la postració, en el desencant, en l’aflicció és quan cal palpar certeses: la roca, l’arbre. Recolzars’hi. Tornar, com afirma en un cèlebre poema, “a la petita casa de mi

Vinyoli a Begur (vinyoli.cat)

mateix”. Recuperar allò que és segur: la pedra del poema. El vers final del poema, memorable: “duc a la mà la pedra del poema”.

Vinyoli aspirava, amb la seva obra, a una recerca molt alta, transcendent, però sabia que el poema era una realitat concreta com una pedra. I, al meu entendre, aquest coneixement, aquesta convicció, els aplica no únicament en l’escriptura d’aquells poemes que algú ha considerat realistes, sinó també en els que aquest mateix algú ha qualificat de metafísics. Una distinció, per cert, que no acaba de ser vàlida del tot. O que no ho és gens, al meu entendre. És aquesta realitat commovedora de tants poemes de l’autor el que a mi, com a lector, sempre m’ha atret de la seva obra. Vinyoli és un extraordinari poeta de la imatge, més que no pas un poeta de la metàfora. De metàfores, al llarg de la seva poesia, n’hi ha moltes, esclar, però no són tan poderoses com les imatges que fa servir, i que elabora. Un poema de Passeig d’aniversari comença així: “Ajunto mots per fer-me un trampolí / vers l’àmbit líric i assajar al trapezi / de la metàfora, en el buit, un salt mortal / per assolir una mica de realitat / fora del temps”. Si se’m permet estirar una mica el vers, jo diria que la metàfora implica, molt més que no la imatge, el trapezi i el salt mortal. I encara apuntaria que el barceloní va fer-se seva, i de maneres diverses, aquesta “mica de realitat fora del temps”, però Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 35

que la manera principal d’arribar-hi va ser brandant la imatge com a senyera. Abans de continuar amb l’exposició d’algunes imatges del nostre autor que sempre m’han acompanyat, però, voldria anotar dues aparicions de la paraula metàfora en la seva obra que em semblen d’allò més significatives.

En el poema “El bany”, d’El griu (1977), es descriu una escena de platja entre dues persones, una mena de lluita amorosa. Els versos són tan explícits, que no cal esplaiar-s’hi gaire. Constatem, això sí, què ens diu el narrador del poema, un cop la lluita sembla apaivagada: “Aleshores parlem / amb ajut de metàfores. Com dir si no / l’excés d’aire calent que abrusa el pit, / el segament de cames i genolls, / el cor que se’m desboca quan la miro / dreta o jaient”. És el mateix poema que acaba amb un vers definitiu i sentenciós: “T’adoro fins l’esquelet”. Per tant, només amb l’“ajut de metàfores” es poden referir algunes de les emocions que ens procuren els sentits.

En canvi, en el poema “Damunt la sorra”, sembla que el poeta proposi una cosa una mica contradictòria respecte a la proclama d’”El bany”: Quedem-nos abraçats damunt la sorra dos en un sol, del tot.

Llavis extensos com una migdiada.

I escoltem les ones caient, blanes dormint.

Que el sol penetri fins a la sang.

Però l’amor no basta.

Fem per manera de pujar l’escala que inventarem, graó rera graó, fins a tocar el zenit del nostre somni; davallarem després i comprarem pastissos i vi de marca, sec.

Gaudim sense metàfores.

Aquest gaudi sense metàfores a mi em fa un efecte poderós de càlcul, un efecte que ja han preparat els versos precedents, que reflexionen sobre la impossibilitat de ser un de sol essent dues persones. “L’amor no basta”—l’amor passió, per entendre’ns— per arribar al coneixement profund. Només amb aquest amor no farem llum del tot sobre la fosca inexplorada.

Tornem, però, a l’univers de la imatge poètica. En la poesia del nostre autor, es dóna un ús molt conscient i abundant del color. No pas en els títols, que acostumen a ser més aviat conceptuals (a banda Vent d’aram, que és un títol conceptual que incorpora el color), però sí en l’interior de molts poemes.

Prenguem, com a exemple, el llibre Realitats (1963), una obra que, a parer meu, concilia molt bé l’ambició metafísica del poeta amb el desig d’arribar a molts lectors amb els seus versos. Sense ànim de ser exhaustiu, llegim en aquesta obra tot d’expressions basades en el color: torratxa vermella, abisme groc, ocell blau, safareigs blavosos, cavall negre, terrasses roges, udol vermell, gos morat, terres grogues, fulles verdes, cortina de granets de vidre verd i groc, déu vermell... De vegades, en l’associació d’un substantiu amb un adjectiu es crea un sintagma de condició simbòlica o figurada: abisme groc, udol vermell, déu vermell... Altres vegades la unió sembla respondre a la necessitat de descriure severament, anava a dir planianament, 36 Quadern · Juny / Juliol / Agost 2014

la realitat observada: torratxa vermella, safareigs blavosos, cortina de granets de vidre verd i groc... En uns casos i en els altres, però, aquesta vària paleta cromàtica dota els poemes de Vinyoli d’una gran vivor. Com també aconsegueix aquest propòsit l’ús que fa el poeta de l’expressió del sentit de l’olfacte, posem per cas: penetrant olor de fullaraca humida, un pensament d’àcida flaire d’euga...

L’expressió profusa del color, contemplat o imaginat, és una característica de la poesia de Vinyoli. Espigolo, ara, de llibres diversos: dia blau; la mar s’agrisa; matí rosat d’una parida; la quallada negror; la fetor grisa, coent; taca de silenci lilós. Hi ha un arc cromàtic molt ampli, bé que em fa la impressió que abunda més la tonalitat rogenca, els pigments càlids o agressius, perquè el poeta, de natural, hi tendia: posta vermella; gleves roges; triomf vermell; pàmpols morats, vermells de posta; bombeta roja del sol; campanades vermelles; vinosa color de vida molt viscuda. A voltes, Vinyoli sembla complaure’s a carregar el vers de color i, doncs, de sentits varis: els vius ocells dels nostres pensaments blaus, grocs, vermells, aletejaven frenètics; altres vegades, la seva manera de dir busca el matís, talment com si es tractés d’un pintor obcecat, preciosista: aigües morades d’un lloc, color de perla d’un altre. I, en altres ocasions, defineix un concepte, o el descriu, acompanyant-lo d’un adjectiu: el graner morat de la tristesa.

Tot això del color té molt a veure, esclar, amb l’ús que fa el poeta de la imatge i amb la concreció de la seva poesia que deia al començament. Sovint, en parlar de Joan Vinyoli, he defensat que va escriure una poesia que ens acompanya sempre, que ens és molt útil en circumstàncies ben diverses de la nostra existència: “Qui no comprenc, però que no em menysté, / sempre em fa companyia”, llegim en el poema “Algú que ve de lluny”, de Tot és ara i res (1970).

Per cert, aquesta és una composició ben significativa, perquè ens proporciona un autoretrat molt fidedigne —tant o més que els tres autoretrats lírics que van merèixer aquest nom—: el del lector que ha aplegat i atresorat tenaçment lectures i s’ha fet una formació literària pròpia. Aquest “algú que ve de lluny” de l’inici de la poesia arriba —segons que ens ennova— “cansat, bevent passat, inútilment volent trobar sentit al que mai no en té”. El poema du una citació de La tempesta shakespeariana, uns mots universalment coneguts que diuen que som fets de la mateixa pasta que els somnis i que la nostra vida és encerclada pel somni. I, una mica més avall d’això, en uns pocs versos molt representatius, el nostre poeta sintetitza les seves influències majors, capitals:

I va conèixer Rilke, i Riba li va dir que s’estimés aquell que l’ajudés a fer-se gran.

I Hölderlin tancat en una torre li va parlar de l’Ungebundene.

De Li Tai-po sabia que dictava els seus versos, embriac, i que es llançà de nit al mar per agafar la lluna. De dictar ja en sé.

Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor, ni llunys, ni props.

La força de la poesia de Vinyoli —una poesia, hi insisteixo, de la imatge— està en el fet que parteix de la reflexió sobre la vida, però, en qualsevol cas, no es queda en la descripció desolada d’aquesta

Vinyoli fotografiat per G. Puig (vinyoli.cat)

vida, sinó que es proposa d’anar més enllà. I aquests dos extrems: la consciència de la nostra finitud i de la nostra contingència, d’una banda, i l’anhel irreprimible d’ascendir, de mirar d’esquerdar el mur infranquejable de les certeses empíriques, en Vinyoli es fan una mateixa substància. I el seu vers, amb aquestes dues naturals pulsions, ens meravella. La seva poesia, en definitiva, ens acompanya: Ajudem-nos els uns als altres amb paciència, bon vi, moderació per no caure en el daltabaix.

L’inici del poema “Tot és ara i res”, del llibre homònim, constitueix, en molts aspectes, tota una declaració de principis: El que jo sóc és un concupiscent, però no perdo, mal que ho sembli, del tot la mesura:

els crepitars d’agost vora la mar, la llum meridiana, les pluges de setembre, els coures octubrers, les gleves roges dessagnant-se com entranyes,

els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren, les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns, m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...

Aquest desplegament de coses —i de colors— que la mirada de notari del poeta ha registrat diu molt de la seva confiança en la intensitat i en la radicalitat de la vida. Els versos transcrits són, també, un portentós exemple de càrrega d’imatges. Més endavant, el poema acaba amb la fixació d’una veritat incontestable, amb el rigor de la lliçó de la consciència amb què el barceloní rubricava tants poemes: després d’un vers magnífic, estrany en la seva puixança (“els morts flueixen hiperbòlics”), arriba el que dóna títol a la peça i al conjunt del llibre: “Tot és ara i res”.

Tot deu ser, en efecte, ara i res. Però si agafem aquests dos conceptes, i mirem de jugar amb les seves tres respectives unitats fòniques i gràfiques elementals, veurem que l’ara és incontrovertible, simètric, palindròmic (si em passeu l’expressió). El res, en canvi, dóna, girat del revés, ser. Res i ser: matèria primera de la fonda poesia de Joan Vinyoli. Ell, de la pedra del poema, en féu fonament del viure.

Juny / Juliol / Agost 2014 · Quadern 37

38 Quadern 路 Juny / Juliol / Agost 2014

BIBLIOTECA QUADERN Darrers títols publicats 34 Sabadell. Cent anys de dansa tradicional catalana Núria Vila Mas

38 Orfeó de Sabadell. Apunts d'un Centenari Lluís Subirana

42 Cent anys de sardanes a Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

35 L'hora blanca. L'holocaust i Joaquim Amat-Pinella David Serrano i Blanquer

39 La història de Catalunya: miratges i distorsions Joan A. Mateu

43 Ramon Ribera Llobet. Obra sardanista Lluís Subirana

36 Sense treva. Poemes Lluís Subirana

40 Els Fatxendes. Una orquestra de Sabadell Jaume Nonell i Lluís Subirana

44 Persones d'ahir i d'avui Emili Hierro, Joan Cuscó i Josep Gamell

37 La Creu Alta, Jonqueres i Sant Pere de Terrassa (1700-1904) David Laudo Cortina

41 Francesc Armengol i Duran Un sabadellenc enamorat de Sitges Lluís Subirana

45 Des de la Torre de l'Aigua Lluís Subirana

40 Quadern 路 Juny / Juliol / Agost 2014