Àmbit, Revista de Cultura 37 by Revista Àmbit

BINIEDRÍS LES EXCAVACIONS TREUEN A LA LLUM UN JACIMENT SEPULCRAL DE GRAN VALOR

P. 09

CORNIA NOU LES NOVES TROBALLES CONFIRMEN L’EXCEPCIONALITAT DEL POBLAT TALAIÒTIC

P. 14

DL: ME 524-2007

P. 04

EL PROJECTE MODULAR UNA NOVA MIRADA AL DESCONEGUT PASSAT FENICIOPÚNIC DE MENORCA

NÚMERO 37 · OCTUBRE-DESEMBRE 2015 · PUBLICACIÓ DEL DEPARTAMENT DE CULTURA I EDUCACIÓ DEL CONSELL INSULAR DE MENORCA

Revista trimestral del Departament de Cultura i Educació del Consell Insular de Menorca Número 37 Octubre-desembre 2015 DL: ME 524-2007 Imatge de la portada: Torrellafuda Correcció lingüística: Servei d’Assessorament Lingüístic del CIM Disseny i maquetació: Apunt Menorca Han col·laborat en aquest número: Eva Alarcón García, M. Auxiliadora Moreno Onorato, Fernando Prados Martínez, Joan de Nicolás i Mascaró, Helena Jiménez Vialás, Montserrat Anglada, Lluís Plantalamor, Damià Ramis, Martí Carbonell, Borja Corral, Xisco Isbert, Carmen Lara, Joaquim Pons, Carlos de Salort, Anna M. Bagur, Nuria Román, Pere Gomila

SUMARI

ACTUALITAT

REVISTA ÀMBIT #37

Una porta a la prehistòria de Menorca

Biniedrís Rastrejant l’arquitectura púnica de Menorca

Projecte Modular Descobrint el poblat talaiòtic

Torre d’en Galmés L’emersió del passat

Cornia Nou Exposició col·lectiva al Museu de Menorca

‘On són les dones?’ Una edició antològica

Illanvers Breus + Concurs Menorca talaiòtica Llengua

Menorquí, sí Català clar

REVISTA ÀMBIT #37

EN PROFUNDITAT

BINIEDRÍS

UNA PORTA A LA PREHISTÒRIA DE MENORCA

BINIEDRÍS

Els treballs realitzats en aquesta cova sepulcral per part d’un equip d’investigadors coordinat per la Universitat de Granada treuen a la llum un jaciment prehistòric únic Text i fotos: Eva Alarcón García i M. Auxiliadora Moreno Onorato

uan al començament de l’any 2014 la Fundació Rubió i Tudurí va acceptar el repte de patrocinar el projecte de recerca centrat en l’estudi de la cova de Biniedrís no imaginàvem ni les sensacions ni les satisfaccions que aquest ens havia de proporcionar. El descobriment de la cova sepulcral de Biniedrís es produeix uns mesos abans, a final de l’any 2013, quan un grup d’espeleòlegs —els mateixos que anys enrere van donar a conèixer les coves des Càrritx, es Mussol i es Pas— es van endinsar en el barranc de Biniedrís i, despenjant-se a uns dos metres des del replà de la part superior, assoliren l’entrada monumental d’aquesta cova. Al 4

principi es va identificar com la ja coneguda cova des Gegant, però aviat es va advertir de l’error. Uns quants metres en línia recta disten una de l’altra. Prenent com a referent els treballs arqueològics realitzats a les coves pretalaiòtiques anteriors, entre els mesos de juny i juliol d’enguany s’ha dut a terme part de l’excavació de la cova. Les dificultats no eren poques, i els reptes tampoc. Per complir el nostre treball de camp i laboratori ha estat necessari aglutinar un ampli equip d’investigadors arribats des de diversos centres de recerca (Universitat de Sevilla, Universitat de Tübingen, Consell Superior d’Investigacions Científiques —CSIC— de Madrid, professionals locals de renom, etc.), coordinats per

BINIEDRÍS

RESTES HUMANES

Disposició de cranis a l’extrem sud-central de la cova de Biniedrís

REVISTA ÀMBIT #37

EN PROFUNDITAT

BINIEDRÍS

les directores i els assessors científics del projecte, tots ells del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Granada. Prèviament, el 2014 es va realitzar la topografia i digitalització en 3D de la cova i els seus voltants immediats (mitjançant un escàner Far Focus 3D), per tal d’obtenir-ne un major coneixement. La inaccessibilitat d’aquesta cova, marcada per uns deu metres en caiguda lliure fins a la superfície sobre la qual s’aixeca el faralló rocós, va fer necessari igualment treballs previs d’infraestructura que permetessin no només facilitar l’accés diari del personal investigador i de l’instrumental pertinent, sinó també el transport de les restes materials i sedimentològiques recollides. Per a aquests requisits es va instal·lar una bastida i, sobre l’entrada de la cova, una politja.

S’HI HAN RECUPERAT UN TOTAL DE 940 RESTES HUMANES I 237 RESTES DE FUSTA, ENTRE D’ALTRES ELEMENTS 6

Sobre la base dels resultats obtinguts fins al moment, la singularitat de la cova de Biniedrís pel que fa a les altres ja excavades resideix en la seva potència sedimentària, superior als 80 cm, i en el nombre i conservació d’elements lignis registrats. A les fustes que ens parlen d’un perfecte coneixement de les tècniques de fusteria, cal afegir-hi un encavalcament entre aquests elements de l’entorn i les pràctiques rituals i simbòliques d’aquest grup humà. Així ens trobam fustes que van poder formar part de les civeres per transportar els cadàvers i dipositar-los a l’interior de la cova; troncs, taules i bigues, en què encara avui es poden reconèixer les empremtes de com i amb què van ser tallats i treballats; contenidors, igual que els ceràmics, disposats com a aixovars funeraris o com a objectes de pràctiques rituals, etc. A l’interior de la cova tot havia quedat immutable després de l’abandonament com a necròpolis de la població ancestral menorquina, de manera que el seu registre arqueològic és únic. L’entrada, oberta sobre el front de roca, estava cegada amb un paredat de pedres de la mateixa paret, potser en un intent de mimetitzar i impedir així la intrusió a un espai sacralitzat. S’accedeix a l’interior de

BINIEDRÍS

l’única sala existent, d’uns 8 m2, per un passadís curt, de 60 cm escassos, emmarcat per dues lloses de pedra i murs de pedra en sec que sostenen una gran pedra en horitzontal a manera de llinda, a semblança d’algun dels monuments megalítics peninsulars. A l’interior s’obria tot un món per conèixer i desxifrar. Sobre la superfície s’amuntegava una ingent quantitat de restes òssies humanes sense posició anatòmica aparent, encara que amb un cert ordre. La major concentració d’aquestes restes es trobava a la part més interna de la sala i en ambdós costats de l’entrada a la cova. En un dels laterals hi trobam una zona delimitada i diferenciada de la resta per troncs de fusta que clarament marcaven una segregació de l’espai ritual. A l’interior es trobaven disposats els cranis d’almenys divuit individus en dues línies en paral·lel. Pel que sembla, i per les restes conservades, ja que la zona encara no ha estat objecte d’excavació arqueològica, estarien coberts per taulons de fusta.

METODOLOGIA EXHAUSTIVA Un cop reticulat l’espai es va començar la recuperació del registre arqueològic aplicant una metodologia exhaustiva. Dels nou sectors plantejats només se n’han escomès arqueològicament tres, a causa de la quantitat i estat de conservació de les restes materials, i sobretot de la meticulositat que requeria aquest tipus de registre. Així, s’han realitzat escombratges fotogràfics que a partir d’un programari de PhotoScan projectaven aixecaments en 3D. Seguidament, i abans de recollir-los, cadascun dels elements documentats ha estat georeferenciat mitjançant estació total. Tot i així ens ha estat impossible esgotar-ne la seqüència, encara que sí que s’ha pogut avançar en el coneixement de les pràctiques socials i rituals que un dia es van esdevenir a l’interior de la cova. Amb tot això hem aconseguit compondre un enorme trencaclosques amb restes humanes, gots ceràmics, elements treballats en os, metall, restes orgàniques (fusta, teixit, pèl, restes vegetals, etc.).

DIFÍCIL ACCÉS

La inaccessibilitat de la cova de Biniedrís va fer necessària l’execució de treballs previs d’infraestructura que permetessin l’entrada del personal i el transport de les restes recollides.

REVISTA ÀMBIT #37

EN PROFUNDITAT

BINIEDRÍS

Com a resultat d’aquesta primera intervenció s’han recuperat 940 restes humanes, d’ambdós sexes i d’un rang d’edat que va des d’individus d’un mes fins a senils que superaven els cinquanta anys, que encara conservaven en bastants casos restes de teixit adherit. Entre les 237 restes de fusta recuperades, destaquen dues pintes de petites dimensions, al costat del que semblen ser mànecs d’algun estri sense identificar i unes possibles vares usades probablement com a bastons. En metall s’han trobat 15 objectes complets: polseres, punxons, espàtules, elements bicònics, etc. Quant a la resta del conjunt material recuperat, es conserven més de 20 gots ceràmics, de diferent tipologia, i elements treballats en os com punxons, agulles, botons en V amb doble perfoS’HAN DOCUMENTAT ració, tapadoCINC CRANIS AMB res circulars amb cercles TREPANACIONS. EN concèntrics TOTS ELS CASOS, ELS tallats, etc. INDIVIDUS HI VAN SOTots aquests elements de BREVIURE, COSA QUE cultura maDEMOSTRA EL MESterial tenen TRATGE DE L’EXECUCIÓ paral·lels directes en el registre arqueològic d’un bon nombre de coves ja excavades a l’illa de Menorca. Amb les dades recopilades podem esbossar una sèrie de pinzellades sobre la població que va ocupar l’espai ritual de Biniedrís. Els resultats preliminars sobre les restes òssies humanes ens fan pensar que es tracta d’un grup social determinat, en què homes i dones de diferents edats van ser acollits per al seu descans etern. La documentació de caràcters no mètrics com escotadures de vast, obertura septal, incisius en pala, dobles orificis en apòfisi transversal, etc., permeten proposar que ens trobam davant un grup poblacional concret. Tots els individus que 8

morien, independentment de l’edat o el sexe, eren enterrats a la cova acompanyats dels seus objectes personals, marcant i deixant clara la seva identitat tant individual com col·lectiva. INDIVIDUS ROBUSTOS El més destacat d’aquesta població és la robustesa dels seus membres, sobretot en el cas dels homes, que tenen summament desenvolupades les extremitats superiors, fet que possiblement calgui posar en relació amb l’activitat desenvolupada en vida. Sabem que la seva alçada mitjana oscil·laria entre 1,70 i 1,72 m els homes, i entre 1,68 i 1,69 m les dones. Pel que fa a les patologies, s’han registrat les usuals en aquest tipus de poblacions, relacionades, en la majoria dels casos, amb els patrons de les activitats desenvolupades, com poden ser lesions degeneratives, entesopaties i lesions traumàtiques, al costat d’altres malalties com processos infecciosos i alteracions metabòliques, càlculs dentals, càries, abscessos dentals i PDAM. Sens dubte, el que ressalta d’entre aquests tipus de patologies són els cinc cranis documentats amb trepanacions, que si bé és una pràctica comuna entre diferents poblacions prehistòriques europees, no deixa de ser singular tenint en compte el seu voluminós nombre atès el percentatge d’excavació realitzada. En tots els casos els individus van sobreviure a la trepanació, cosa que dóna idea del mestratge de la seva execució. Això es fa encara més palès en un dels casos, en què aquesta pràctica va ser acompanyada d’una retallada en paral·lel de la paret cranial. El desenvolupament de futures campanyes i l’anàlisi detallada dels materials arqueològics ens donaran la possibilitat d’avançar en el coneixement de les pràctiques rituals dutes a terme per aquesta comunitat de fa poc més de tres mil anys, així com de desvelar les innombrables incògnites que avui en dia ens plantejam entorn de la seva vida.

PROJECTE MODULAR

ACTUALITAT

REVISTA ÀMBIT #37

RASTREJANT L’ARQUITECTURA PÚNICA A MENORCA

Text: F. Prados Martínez, J. de Nicolás i Mascaró i H. Jiménez Vialás

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

PROJECTE MODULAR

MENORCA

Jaciments estudiats en el marc del projecte Modular

es de l’estiu de 2014 un equip d’arqueòlegs recorre diversos jaciments de Menorca intentant localitzar traces de la interacció de fenicis i púnics amb la cultura talaiòtica. El projecte Modular, que treballa en àmbits com Tunísia, Alacant o Cadis, té com a principal objecte d’estudi la caracterització de la cultura arquitectònica feniciopúnica a través de l’anàlisi de les manifestacions construïdes, siguin defensives, domèstiques, funeràries o religioses. La raó és que l’arquitectura és un dels reflexos més eloqüents de la personalitat col· lectiva d’una cultura. Per això, es tracta de precisar-ne els principals trets apreciant el seu mestissatge amb l’arquitectura que es practicava en els territoris de l’òrbita púnica al llarg del primer mil·lenni aC, com és el cas de l’arquitectura talaiòtica menorquina. Modular s’inscriu en una línia de recerca desenvolupada des de l’Institut d’Arqueologia i Patrimoni de la Universitat d’Alacant, en el marc del projecte ‘Transferències Culturals a la Mediterrània Antiga’ (RYC2011-08222), finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, amb el suport del Consell Insular de Menorca i la col·laboració de l’SHA Martí 10

i Bella. Per al treball de camp, a més, compta amb la implicació d’investigadors menorquins i d’altres procedents de les universitats de Múrcia i Granada. Sobre la presència fenícia i púnica a Menorca, a causa de l’escassetat de fonts textuals, la nostra aproximació metodològica recolza en l’obtenció de dades arqueològiques que provenen de l’estudi sobre el terreny. De la mateixa manera, els treballs que es desenvolupen se sustenten en l’aplicació de noves tecnologies i en la posada en funcionament de tècniques d’estudi no invasives, que uneixen l’estudi descriptiu i comparatiu més tradicional, com la prospecció superficial o la lectura de paraments, amb la teledetecció, la presa d’imatges en 3D i l’elaboració de bases de dades i analítiques.

EL PROJECTE MODULAR TÉ COM A OBJECTE D’ESTUDI LA CARACTERITZACIÓ DE LA CULTURA ARQUITECTÒNICA FENICIOPÚNICA

PROJECTE MODULAR

ELS TREBALLS S’HAN CENTRAT EN L’ESTUDI DE MATERIALS I TÈCNIQUES EDILÍCIES EN ELS JACIMENTS DE SON CATLAR I TORRELLAFUDA

MENORCA, EN EL PUNT DE MIRA Tot i gaudir d’una posició estratègica privilegiada, tradicionalment en el punt de mira de púnics i romans, el coneixement de l’impacte dels primers a Menorca està en clar desavantatge si el comparam amb altres escenaris com Malta, Sicília, Sardenya, Mallorca i Eivissa. L’estudi dels períodes talaiòtic i romà ha generat un major coneixement, mentre que el de la presència i influència feniciopúnica s’ha desenvolupat de forma molt fragmentària, sobretot a partir de troballes casuals. Entre els principals reptes plantejats hi ha el de desgranar el difús conglomerat posttalaiòtic, que abasta una cronologia molt àmplia (550-123 aC), tractant d’avaluar impactes culturals externs i les respostes locals. En les dues primeres campanyes ens hem bolcat en l’estudi dels recintes fortificats que presenten elements distintius punicohel·lenístics i romans. S’ha analitzat la construcció d’obres avançades, murs en

TREBALL DE CAMP

Imatge de les feines realitzades al jaciment talaiòtic de Son Catlar, a Ciutadella

cremallera, poternes, baluards, antemurals i fossats. Es tracta d’obres datades a partir del s. IV aC i que suposen la inclusió de Menorca en l’àrea d’influència púnica. Molts dels elements subratllen l’adaptació de les defenses talaiòtiques al nou horitzó bèl·lic a escala mediterrània. Concretament, el mes de juliol passat els treballs es van centrar en l’estudi mètric, descriptiu i analític d’aparells, materials constructius i tècniques edilícies presents en els jaciments de Son Catlar i Torrellafuda. De manera específica, a Son Catlar s’han potenciat les actuacions relacionades amb la fotogrametria i l’estudi paramental per obtenir una visió exhaustiva dels llenços de murada i baluards. Torrellafuda ha estat l’escenari escollit per al desenvolupament d’una prospecció per a informació de caràcter cronològic. PRIMERA TROBADA CIENTÍFICA El mes de novembre tindrà lloc una reunió científica al Cercle Artístic de Ciutadella, sota els auspicis de l’SHA Martí i Bella, que reunirà diversos especialistes sota el títol “Menorca i les Balears entre fenicis i púnics”. En aquesta trobada tractarem d’establir un primer estat de la qüestió, necessari per fixar les bases, presentar els primers avenços i marcar les principals pautes que cal seguir en els pròxims anys amb vista a conèixer en profunditat aquest important període de la història menorquina en particular i mediterrània en general. Igualment, s’hauran d’assenyalar les línies per assegurar-ne la preservació i difusió. 11

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

TORRE D’EN GALMÉS

DESCOBRINT TORRE D’EN

GALMES

L’associació Amics del Museu de Menorca ha prosseguit al llarg d’aquest estiu la campanya d’excavació al gran jaciment arqueològic d’Alaior Text: M. Carbonell, B. Corral, X. Isbert, C. Lara, J. Pons, C. de Salort

ovament l’Associació d’Amics del Museu de Menorca ha dut a terme una campanya d’excavacions arqueològiques i de restauració al jaciment de Torre d’en Galmés, a Alaior. Any rere any des de 1997 es desenvolupen aquests treballs en el marc d’un curs d’arqueologia dirigit a estudiants de l’Estat espanyol i altres indrets del món. Aquest curs permet als joves universitaris i voluntaris posar en pràctica mètodes arqueològics en un jaciment de valor indiscutible. Enguany la campanya ha tingut continuïtat amb la investigació i adequació d’habitatges o estructures domèstiques de l’edat del ferro a la part sud del poblat. Així, si entre els anys 2001 i 2005 es va intervenir a l’edifici 1, entre 2005 i 2010 al cercle 7 i entre 2011 i 2013 al seu pati davanter, ara, i des de 2013, s’excava el pati davanter del cercle 6, emplaçat al costat del C-7 i que disposa d’una estructura molt similar al primer. S’ha de dir que aquest cercle 6 va ser excavat anys enrere per una empresa arqueològica i després per un equip del Consell, mentre que el pati restava sense intervenir. Per aquest motiu es

TORRE D’EN GALMÉS

PATI C-6

A l’esquerra, fotografia aèria d’una de les zones excavades TROBALLA

A la dreta, una de les troballes realitzades aquest estiu: una agulla d’os

va considerar oportú excavar-lo amb la intenció de reafirmar i dilatar els coneixements adquirits després de l’excavació del pati del C-7. Iniciats els treballs d’excavació en aquesta estructura el 2013, la campanya del 2014 ens va permetre completar l’excavació de diferents zones i es van deixar pendents altres àmbits, com per exemple una gran depressió picada a la roca de 4 metres de diàmetre. Fins al moment es pot apuntar que l’interior del pati C-6 es caracteritza per tractar-se d’un gran espai a cel descobert i completat per unes petites estructures adossades al mur perimetral. A la part nord-est es localitza una gran depressió excavada a la roca, que s’ha excavat fins a una profunditat de dos metres i sembla que serà força més fonda. No ens ha proporcionat materials que ens informin de l’ús que se’n feia, però sí que és visible la mà de l’home a la roca treballada i l’ús del foc en el seu interior, probablement per poder esmicolar i trencar la pedra amb més facilitat, ja que la roca perimetral en algunes zones apareix cremada. S’ha proposat que fos un pou o un intent de fer un pou, un forn de calç o una bassa. La part descoberta, al marge de possibles usos domèstics propis d’espais oberts, es va utilitzar com a femer, costum propi de la vida en el passat. L’estudi de les restes recuperades ens ha permès conèixer l’ús d’aquest pati, que transcorreria entre el s. III aC i el III dC , encara que l’origen de l’edifici segurament és més antic. Les troballes són fonamentalment fragments ceràmics punicoebusitans i romans, la majoria molt desgastats. Cal destacar que, de manera més excepcional, s’han recuperat materials arqueològics com una gran agulla d’os, dues monedes (una d’època romana republicana i una altra imperial), una vintena de pondus o pesos de teler, una fíbula de bronze i denes de pasta vítria. És també ressenyable la presència de grans quantitats d’argila i pedres a dues de les tres cambres, que interpretam

com l’enderroc del sostre original. Una sostrada que es complementaria amb bigues de fusta, que evidentment no s’han conservat. La tercera cambra és de petites dimensions i no presenta restes del sostre. El que sí que sabem és que es correspondria amb un espai relacionat amb el foc, ja que s’hi han documentat gran quantitat de restes de cendra. De tota manera, fins que no es completi l’excavació, així com els treballs de laboratori i analítiques micromorfològiques, és molt difícil realitzar una interpretació dels usos de cada àmbit. Juntament amb la intervenció al pati del C-6 s’ha completat la restauració i consolidació dels murs del pati del C-7. Tot plegat, amb l’anivellació del sòl del pati amb pedres petites de reblert i el tancament de la sitja central amb una reixa d’acer, permetrà que els visitants puguin entrar a l’estructura amb tota seguretat. A tall de conclusió, s’ha d’agrair al Consell, al Museu de Menorca i als ajuntaments d’Alaior i Maó la seva col·laboració. De la mateixa manera, també s’ha d’agrair la participació de nombrosos voluntaris, tant joves menorquins interessats en el nostre patrimoni com estudiants d’arreu del món. Al capdavall, sense aquestes aportacions no seria possible dur a terme totes aquestes feines de divulgació, investigació i recuperació del nostre llegat patrimonial. 13

REVISTA ÀMBIT #37

CORNIA NOU

ACTUALITAT

CORNIA

NOU

L’EMERSIÓ DEL PASSAT

Les intervencions arqueològiques realitzades en els darrers nou anys han permès determinar la monumentalitat i excepcionalitat d’aquest jaciment prehistòric Text: Montserrat Anglada, Lluís Plantalamor i Damià Ramis

es intervencions arqueològiques desenvolupades a Cornia Nou (Maó) han estat dirigides per un equip d’arqueòlegs vinculats al Museu de Menorca, comptant amb el suport d’Amics del Museu de Menorca i l’ajut econòmic del Consell Insular de Menorca i la Direcció General de Recerca. Així, amb l’esforç de tots els que d’una manera o altra estam implicats en les tasques al jaciment arqueològic, aquestes no s’han aturat des del 2007. I és que aquest ja és el novè any de recerca! Els objectius bàsics del projecte han seguit tres línies d’actuació. D’una banda, la recerca, és a dir, s’ha treballat per aprofundir en el coneixement de la cultura talaiòtica. En segon terme, la posada en valor del jaciment, que ha centrat els esforços en la conservació i la restauració de les estructures 14

arqueològiques. Finalment, s’ha procurat difondre els coneixements obtinguts tant entre la comunitat científica com entre la societat en general, amb la consciència que aquesta tasca és cabdal dins el projecte. Aquest darrer objectiu ha estat possible gràcies als articles científics i de divulgació, les jornades de portes obertes, els tallers familiars, així com per l’elaboració de l’exposició “Desenterrant el passat: les excavacions arqueològiques a Cornia Nou”, inaugurada l’any 2013 al Museu de Menorca i de la qual es realitzà un catàleg amb el mateix títol. Quant a l’excavació arqueològica, fins al moment s’ha pogut intervenir en dos sectors on es troben les restes més visibles del poblat talaiòtic: els talaiots amb els seus edificis annexos. El fet d’haver intervingut en aquestes estructures significa que només s’ha excavat en un 5 per cent del poblat, aproximada-

CORNIA NOU

ment. Així, les tasques arqueològiques desenvolupades fins a l’actualitat en ambdós sectors han donat noves informacions molt valuoses per al coneixement de la prehistòria recent de Menorca. L’excavació del talaiot est i de les cisternes adjacents va permetre documentar-ne l’estructura interna, fet que portà a interpretar l’edifici original com una porta fortificada del poblat. Tot i que no sabem amb certesa quan va ser construït el talaiot, el que sí que sabem és que posteriorment va ser utilitzat com a habitatge, al final del període talaiòtic (s. VI aC-123 aC), amb una certa continuïtat durant l’època romana i una nova ocupació a l’època medieval islàmica. Gràcies a l’excavació

d’aquest sector, hem pogut conèixer noves informacions sobre la vida de les comunitats humanes que habitaren aquest paratge (com vivien, què menjaven, quin paisatge explotaven, etc.). El sector oest de Cornia Nou compta amb un dels talaiots més grans de Menorca (més de 10 metres d’alçada i 26 metres de diàmetre), el qual presenta una gran escala monumental a mitja alçada i orientada al sud. La recerca arqueològica en aquesta part del jaciment se centrà en un primer moment en un dels dos edificis adossats al gran talaiot, l’edifici sud. La seva excavació va donar a conèixer una de les estructures més sorprenents i desconegudes fins aleshores a Menorca, per

CAMPANYA

Les excavacions arqueològiques s’han limitat, de moment, als dos sectors on es troben les restes més visibles: els talaiots amb els edificis annexos.

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

la monumentalitat, estat de conservació i funcionalitat. Les troballes arqueològiques dins aquest edifici foren excepcionals. Es van documentar grans quantitats d’eines relacionades amb el processament d’aliments: molins per moldre cereals, percussors per processar aliments, punxons d’os... Fins i tot vam poder documentar llavors de cereals carbonitzades relacionades amb la llar de foc. Així, la investigació va permetre interpretar que es tractava d’un edifici vinculat a la gestió dels recursos alimentaris del poblat, controlada per un sector de la població, tal volta una elit incipient. A més, les datacions de C14 més antigues relacionades ens diuen que aquest edifici ja estava en ús a començament del I mil·lenni aC. La continuació de les excavacions arqueològiques, però, no ens ha deixat de sorprendre. S’havia de conèixer quina era la relació entre aquest edifici i el talaiot al qual s’adossa. Així, la plataforma superior del talaiot oest va ser excavada el 2013, tot i que malauradament no es va poder conèixer l’ús que es feia d’aquest espai en el moment de la seva construcció, perquè ja no existien nivells arqueològics. En canvi, sí que es va poder saber com s’havia construït: a partir de set anells concèntrics de grans pedres que s’aixecaven des de la base, segurament formant rampes aprofitant el mateix edifici per a la seva construcció. D’altra banda, la intervenció a la part superior del talaiot permeté desbloquejar dos conductes, un dels quals conduïa a un edifici adossat a la seva vessant oest. Atesa la perillositat de la tasca, l’excavació d’aquest segon conducte de més de 9 metres de fondària va haver de ser aturada fins que no s’excavés la part exterior, és a dir, l’edifici oest. Així, el mes de juny passat es començaren les tasques d’excavació a l’edifici oest. Tot i que no està tan ben conservat com l’edifici sud, la forma exterior el recor16

CORNIA NOU

da, tant per la monumentalitat com per l’estructura, encara que la façana principal d’aquest està orientada a l’oest. Durant aquest any s’han començat a treure els nivells d’enderroc de l’edifici, fet que ha permès aproximar-nos a la seva LA TROBALLA MÉS estructura interiCURIOSA DE LA or: un mur que travessa l’edifici i CAMPANYA el divideix en dues ARQUEOLÒGICA grans habitacions. D’ENGUANY HA Aquest mur presenta una obertu- ESTAT UNA DENT ra que comunica DE TAURÓ FÒSSIL entre si aquests dos espais. D’altra banda s’ha pogut documentar l’entrada al talaiot des de l’edifici oest, tot i que aquesta actualment està totalment tapada. Si bé les excavacions arqueològiques en aquest edifici estan en una fase molt inicial, s’ha pogut observar que l’edifici oest és anterior al del sud. Val a dir que encara no sabem quin marge de temps va existir entre les dues construccions. Quant als materials arqueològics documentats a l’edifici oest, són majoritàriament indígenes, tot i que també s’ha fet palesa una freqüentació de la construcció en època romana. La troballa més curiosa de la campanya ha estat una dent de tauró fòssil, tot i que el lloc on es va documentar (dins una paret seca moderna que feia de mitgera entre els dos edificis) no permet saber si és una aportació antiga o actual al jaciment arqueològic. El poblat de Cornia Nou forma part de la llista dels trenta-dos jaciments inclosos dins la candidatura de Menorca Talaiòtica. Entenem que és un reconeixement a la monumentalitat i espectacularitat del jaciment arqueològic però també a les tasques d’investigació que s’hi desenvolupen des de fa quasi deu anys.

ON SÓN LES DONES?

ACTUALITAT

REVISTA ÀMBIT #37

ON SÓN LES DONES? LA IL·LUSIÓ

Text: Anna M. Bagur i Nuria Román

quest estiu el Museu de Menorca ha acollit l’obra de vint-i-tres autors de Menorca, entre pintors, escultors i fotògrafs, la qual s’ha exposat conjuntament amb algunes de les peces de la col·lecció del Museu. El pont que es crea entre passat i present dóna lloc a un diàleg entre obres, èpoques i gèneres que potencia les possibilitats del museu com una entitat dinàmica, on la història adquireix presència i sentit a través d’un fil invisible. La mirada de Catalina Femenies, una dona menorquina de principi del segle XIX, ens envia la pregunta retòrica “On són les dones?” amb la resposta “La il·lusió”. La pregunta va sorgir arran de la proposta que ens feia la directora del Museu de Menorca: plantejar una mostra on poder conjugar

artistes menorquins actuals i algun tema relacionat amb la dona. A més, l’entitat va inspirar la possibilitat d’afegir un altre punt, incorporar peces de la col·lecció del Museu i presentar una mostra que fos un exercici on les dues comissàries, Nuria Román i Anna M. Bagur, expliquéssim alguna cosa sobre la qual ens interessava incidir. L’exposició pretén que el visitant reflexioni sobre el lloc que ocupa la dona en la producció artística, la seva presència com a tema i tractament iconogràfic, en l’obra dels artistes homes. La selecció dels artistes participants va ajudar a dibuixar el discurs expositiu, no tant per qüestionar les obres, sinó per posar en relleu els temes que sorgeixen de les diverses fórmules i formes de representació. Una selecció que reconei17

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

L’EXPOSICIÓ PRETÉN REFLEXIONAR SOBRE EL LLOC QUE OCUPA LA DONA EN LA PRODUCCIÓ ARTÍSTICA xem amb mancances ja que ens vam deixar guiar per un procés gairebé orgànic, en què a mesura que anàvem visitant els autors l’exposició anava agafant una línia discursiva. Si parlam de dones, on són les dones artistes? Les trobam en la programació de les activitats paral·leles que es van desenvolupar en viu durant l’exposició. Un seguit de propostes d’intercanvi d’opinions, explicacions i activitats en viu en què la dona no sols és l’artista, sinó també conductora i creadora de missatge. TRES ESPAIS I CINC ÀMBITS L’exposició s’organitza en tres espais, i conceptualment en cinc àmbits. El seu recorregut ofereix al visitant la possibilitat d’implicar-se activament fent connexions entre peces que aparentment no tenen relació. A cada passa les obres són exemple de les recerques dels autors per trobar l’essència de la dona, creant un imaginari visual que prové de la cultura i l’ha influenciat en la definició de tipologies femenines i rols socials. L’inici és la creació. L’espai inicial està concebut com una cova on l’arquetip de la dona creadora és possiblement el més “real”. Un concepte relacionat amb la natura-univers, les divinitats, les matèries també simbòliques com l’aigua i la terra. Destaca el paral·lelisme entre la Tanit Astarte (s. IV-II aC), divinitat de la fertilitat púnica, i la Mare de Déu de l’Esperança (s. 18

ON SÓN LES DONES?

XVII), procedent de la desapareguda església de Sant Pere de Baixamar de Maó. Al voltant elements com l’aigua, la lluna i les àmfores completen el silenci de la creació amb l’obra de Peter Peretti, Ivan Jordà, Biel Calafat, Josep Moncada i Ricardo Madirolas. El claustre, trànsit entre el procés diví i la il·lusió creativa, acull l’obra de Florit Nin. Tres deesses de la natura en procés de creació, entre la visió literària i l’amor per la vida. Transformació i creació ens acompanyen fins a les visions més personals, les recerques, amb la particular Eva fotogràfica d’Hombrelópez, que guarda l’entrada de la segona sala. El pretext del cos femení es converteix en recurs en l’obra d’autors com Matías Quetglas, Tomeu Sánchez o Alfred Hutchison. La dona forma part del llenguatge propi de l’autor, no és el tema, l’interès es troba en l’exercici, en la narració de la pintura, la referència artística, històrica o filosòfica. Els binomis Catalina Femenies (anònim s. XIX) - Clío (A. Hutchison) i Eulàlia Poli (P. Calbó) – Sa ramera de Joan Ramis (Tutzó) fan dialogar visions llunyanes en el temps, properes en intencions i reflexions. De la mateixa manera que els retrats més quotidians de Dorian (Rafel Vidal) – M. Femenies (Anònim s. XIX) – Núria (Marcel Villier) parlen de dones amb personalitats parelles tot i la distància temporal. El món més inquietant sorgeix a la vista amb una de les obres més expressives del recorregut, Marilyn (Oscar Nin). L’acurada economia de signes es posa al servei del format gran, de la capacitat del contrast i de la llibertat de concepte. Emoció i significat dolorosos són aplicats a una icona del s. XX carregada de connotacions. Amb Nin sorgeix una altra pregunta per a l’espectador que veu trontollar el món

ON SÓN LES DONES?

idealitzat de la dona “blanca” al costat de les obres de Joan Taltavull, François Perri i Toni Vidal. El darrer tram ens situa en l’universal on els autors van més enllà de l’aspecte subjectiu per entrar en l’essència de l’ésser, la seva energia. Per una banda recuperam certa emoció espiritual revisada amb Perlita (Carles Gomila), Lolita de pell de serpent, en relació amb la talla de la Verge de la Rosa. Per l’altra planeja la Tanit alada (s. IV-II aC), la més etrusca i propera als cultes d’Isis. El passat i el present es troben en el sentit més abstracte en les obres de Hutchison, Jorge Fernández, Tòfol Pons Bendito i Piers Jackson, que destil·len l’immaterial solemne: la seva llum. De la figuració més expressiva, passant per l’expressivitat més cromàtica, i la geometria de la serenor inefable, la idea de dona, desproveïda de cos i tòpics, es presenta com la força que mou el món. Sortim al claustre per gaudir del silenci ritmat dels arcs, després d’un viatge de retrobada, desbloquejam els pensaments i amb la volàtil obra de Marc Jesús ens deixam endur per l’alegria del nostre present divers, lúdic i vital on tot és possible. El resultat és un viatge, amb sorpreses i desconcerts, on destacam el lloc pensat per a les dones, i potser el que es pensa de les dones. Proposam una reflexió sobre qui són les dones i, per contrast, el lloc que volen ocupar; qui volem que siguin i el que realment se’ls permet ser. I per altra banda el dilema d’elles mateixes en qüestionar-se si són el que han escollit o el que els han deixat ser. LA DONA SEGONS ELS HOMES

Les obres de Piers Jackson (pàg. 17) i Alfred Hutchinson (imatge de l’esquerra) formen part de l’exposició “On són les dones”. 19

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

ILLANVERS

UNA EDICIÓ ANTOLÒGICA Text: Pere Gomila · Imatge cartell: Carles Gomila

esprés de dos anys sense Illanvers, l’antològica de deu anys de recitals celebrada el mes d’agost passat va posar de manifest l’interès i l’estima del públic per aquest esdeveniment que dóna veu als poetes de Menorca en conjunció amb les arts plàstiques, la fotografia i la música. La millor prova de com era d’esperada la recuperació del recital va ser la gent que omplia a vessar el Bastió des Governador de Ciutadella i que, durant una hora i mitja, seguí amb la màxima atenció la lectura dels trenta-cinc autors participants en aquesta edició especial. 20

I era especial per diversos motius. Primer, perquè representava la recuperació per part del nou conseller de Cultura, Miquel À. Maria, d’un recital que en cap cas no s’hauria d’haver interromput. Mai com ara s’havia produït un cultiu tan important en riquesa, diversitat i qualitat de la poesia en llengua catalana a Menorca, cosa que manifesta no només la vitalitat dels nostres creadors –aportació fonamental a la nostra cultura–, sinó també l’interès, normalitat i noves propostes pel que fa a la llengua catalana, tot i els entrebancs continus que, per desgràcia, ens veim obligats a superar.

ILLANVERS 2015

En aquest sentit, i al llarg d’aquests anys, ha estat molt gratificant poder comptar no només amb les veus més conegudes i amb els poetes consagrats, sinó també amb les veus més joves que, en més d’una ocasió, s’han donat a conèixer al públic gràcies al recital. Crec que només el fet de donar-los aquesta oportunitat, atesa la dificultat actual de publicar, ja és prou motiu per organitzar un acte que, a més, ha mostrat també la riquesa de la pintura i la fotografia que es produeixen a la nostra illa. Que s’hagi recuperat Illanvers és, per tant, absolutament d’agrair.

nadors, de descobertes i del goig de veure la vitalitat de l’expressió poètica a Menorca, han quedat els deu llibrets amb tots els poemes llegits, amb les imatges projectades, que en si ja representen una completa antologia seleccionada pels mateixos autors de la poesia actual a l’illa, un material que es pot consultar també al web illanvers.cat, una finestra oberta al món i una eina útil per als estudiants. Illanvers ha estat, per tant, molt més que un simple recital i ha ofert un valor afegit a la paraula recitada.

UNA EDICIÓ ANTOLÒGICA En segon lloc era una edició antològica, una mostra molt completa dels deu anys anteriors d’Illanvers que va comptar amb els poemes de trenta-cinc autors que ja hi havien participat en alguna ocasió. I entre aquests, els versos de l’enyorat Àngel Mifsud, una veu que no podia faltar. Va ser per tant un recorregut divers, àgil, estimulant i molt agraït, que va anar acompanyat, com sempre, de la música, la compenetració i la sensibilitat de Guiem Soldevila. Va ser, en definitiva, la festa de la paraula, aquesta paraula que sap arribar a l’expressió més fonda, a l’emoció més sentida. Qui va dir que són mals temps per a la lírica? En tercer lloc va ser una edició especial perquè el recital tancava una primera època i ho feia amb la dignitat que es mereixia i havíem imaginat. D’aquests deu anys d’il·lusió, d’enriquiment personal per part meva i de Sergi Cleofé com a coordi-

ILLANVERS DÓNA VEU ALS POETES DE MENORCA EN CONJUNCIÓ AMB LES ARTS PLÀSTIQUES, LA FOTOGRAFIA I LA MÚSICA

EL CARTELL

Imatges dels cartells dels darrers anys. Per ordre de baix a dalt, edició 2015, 2013 i 2012. Obra de l’artista ciutadaellenc Carles Gomila.

EL FUTUR D’ILLANVERS De les característiques que tindrà el nou recital, no en puc dir encara res; però el que compta és el compromís del Departament de Cultura amb els nostres poetes i la seguretat que la seva veu tornarà a omplir de versos l’estiu menorquí. I tornarà a oferir-los l’oportunitat de fer que les seves obres arribin a un públic que desitja escoltar els poemes quan són dits pel seu autor –no oblidem que la poesia ha mantingut sempre la seva vocació d’oralitat– en una llengua sostreta de la dicció superficial per arribar a una expressió essencial, a la transmissió d’uns sentiments i unes emocions que transcendeixen el jo per convertir-se en un nosaltres; perquè, com deia Machado, “el meu cor sempre canta en cor, encara que la seva veu sigui per a mi la més ben timbrada”. I és justament en aquesta expressió d’un nosaltres on resideix d’una banda el poder de la poesia i, de l’altra, en la capacitat del poeta de fer sempre nova l’expressió de tot allò que ens concerneix com a éssers humans. O, si voleu, per dir-ho amb paraules de Jordi Marrugat, “el poeta esdevé l’home o la dona capaç d’emprar una eina d’aparença pobra com és la llengua comuna per escriure allò que hi ha de més inefable, la vida indestriable de la mort... Tal és la redempció que ens ofereix la poesia...”. Esperem, idò, retrobar-nos l’any que ve en la calidesa d’una nit d’estiu bressolats per la màgia de la paraula poètica, de la paraula sense enganys, del cant essencial. 21

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

BREUS

LES CARTES ARQUEOLÒGIQUES SUBMARINES

25è aniversari de la revista local d’Alaior

LA FESTA DE S’ULL DE SOL

Text: S’Ull de Sol. Associació Cultural d’Alaior Davant més de 300 persones, el 26 de juliol vam celebrar la festa dels 25 primers anys d’existència de S’Ull de Sol. L’acte fou obert per Miquel À. Marquès, coordinador de S’Ull de Sol, que recordà el camí seguit fins avui en dia. A continuació van intervenir Antoni Ferrer (CIM) i Isabel Rodríguez, regidora de Cultura. La vetllada va ser molt dinàmina. En primer lloc, Jaume Sintes, Antoni Pons, Celedonio Sánchez i Hugo Pérez, del grup Res Sé, van interpretar quatre cançons d’arrel tradicional menorquina. Després va ser l’hora de les entitats socials alaiorenques. Caterina Juanico (Joventuts Musicals), Pere Oleo (Càritas i Santa Eulàlia) i Joan Camps Mir (Coop. San Crispín) valoraren la col·laboració de les seves entitats amb la revista. L’hora dels més joves arribà amb l’actuació del nou grup musical alaiorenc Oratge, format per Blai Barber, Borja Olives, Aleix Cànoves i Robert Juanico. La cultura popular, en forma de gloses, també fou protagonista en què els glosadors alaiorencs Martí, Llorenç, Tònia, Margalida, Joan, Bienvenido, Manel, Jaume i Toni llegiren les seves gloses escrites per a l’ocasió. La darrera intervenció musical arribà de la mà dels Sonadors de Son Camaró, actuació fresca i dinàmica, a partir de versions de cançons populars menorquines. Volem destacar la feina feta per la colla de voluntaris del CEL i, sobretot, donar les gràcies a tot el públic que ens va voler acompanyar aquell vespre per celebrar aquest aniversari.

Des del 1996, el Departament de Cultura del Consell subvenciona l’elaboració de la carta arqueològica submarina mitjançant l’ajut atorgat a l’Associació d’Amics del Museu de Menorca. Així, un grup dirigit per Octavi Pons Machado, arqueòleg amb titulació per bussejar, prospecta els jaciments coneguts i les zones en què s’informa que n’hi pugui haver de nous, complint els requisits exigits en els reglaments d’intervencions arqueològiques. A hores d’ara la confecció de la carta encara continua i està formada per 293 jaciments, classificats en derelictes, ancoratges i troballes aïllades. Els darrers anys s’hi ha incorporat el Club Nàutic de Ciutadella amb alguns dels seus socis coneixedors de la costa ciutadellenca i també un nou equip dirigit per l’arqueòleg Xavier Aguelo, que estudia principalment la costa nord. De setembre a novembre s’efectuaran les prospeccions de la campanya 2015, centrades en diferents punts de la costa nord i de les proximitats de Ciutadella. Així mateix, es revisarà l’estat del derelicte de Binissafúller, que va ser objecte d’excavació el 2011 amb l’ajut del Pla nacional de protecció del patrimoni subaquàtic, subvencionat pel Ministeri de Cultura.

BREUS

UNS PESCADORS RECUPEREN UN CANÓ DE FERRO A 12 MILLES DE MENORCA

JORNADES EUROPEES DE PATRIMONI INDUSTRIAL L’any 2015, les Jornades que cada any dedica el Consell d’Europa, en col·laboració amb la Unió Europea, a fer difusió del patrimoni històric dels estats membres estan dedicades al patrimoni industrial i tècnic. El Consell Insular de Menorca s’adhereix a aquesta celebració amb les activitats següents: els dies 26 i 27 del mes de setembre de 10 a 13 h, s’han celebrat jornades de portes obertes per a les visites a la ferreria d’en Carretero, al carrer de Baix des Mercadal, i al molí fariner d’en Biel, al Pla de ses Eres del mateix municipi. El dia 26 es presentaren a Can Victori, a Maó, les Jornades de Patrimoni Industrial de Menorca, organitzades per l’IME, que tindran lloc els dies 6 i 7 de novembre, així com el projecte Estudi del Patrimoni Industrial de les Illes Balears, del grup Art-Xipèlag, Observatori de la Cultura de les Illes Balears.

Dia 4 d’agost uns pescadors del bou van recollir amb les seves xarxes a unes 12 milles de la costa de Menorca i a uns 500 metres de profunditat un canó de ferro del qual no es pot precisar en aquests moments ni l’època exacta d’utilització ni tampoc la bandera sota la qual navegava l’embarcació que el transportava, a causa de les nombroses concrecions calcàries que presenta. El Servei de Patrimoni del CIM va aconsellar com a mesura provisional de conservació preventiva tornar a submergir el canó a l’aigua salada sota els molls de l’Estació Naval de Maó, per conservar-lo en la situació ambiental més semblant possible a la que havia tingut fins ara fins que se’n pugui fer la restauració.

XL PREMI BORN DE TEATRE La present edició del Premi Born de Teatre és especial per a totes les persones que s’hi han format part i en formen part de qualsevol de les maneres possibles: ja sigui com a participants, organitzadors o espectadors. És especial perquè s’arriba a la XL edició amb un rècord: 239 obres s’han presentat enguany. I la millor manera de celebrar aquest rècord i l’efemèride no és altra que representar l’obra guanyadora del 2013, Mata el teu alumne, al mateix lloc on el seu autor, Carles Mallol, va rebre el valuós premi teatral. La representació i l’acte de lliurament tindran lloc el dia 24 d’octubre a la sala multifuncional de Ciutadella de Menorca a les 21 h

REVISTA ÀMBIT #37

ACTUALITAT

BREUS

COMENCEN ELS PREPARATIUS PER A L’XI FIRA DEL LLIBRE EN CATALÀ El Departament de Cultura i Educació del Consell i el Servei de Política Lingüística treballen en l’organització de l’XI Fira del Llibre en Català, que, des de fa uns anys, és una de les cites culturals de la tardor menorquina. Aquesta edició tindrà lloc els dies 13 i 14 de novembre i la seu serà, una vegada més, Ciutadella, a l’envelat que s’instal·larà a la plaça del Born, per a la qual cosa es comptarà amb la col·laboració de l’Ajuntament, que facilitarà la infraestructura necessària per al bon desenvolupament de la fira dels llibreters, en el marc de la qual les editorials menorquines podran presentar les seves publicacions més recents. A part de l’exposició i venda de llibres als estands que tindran a la seva disposició les llibreries que hi participin, s’ha preparat tota una oferta d’activitats paral·leles i complementàries per dinamitzar la Fira i atreure públic de totes les edats a visitar el recinte per tal de gaudir del contacte directe amb la literatura i amb altres arts com la música, el teatre o el glosat, i participar en activitats com ara rutes literàries, contacontes, concursos i tallers. Podeu trobar més informació i el programa complet aquí.

PROGRAMA D’EXCURSIONS ‘CONEIX LA MENORCA TALAIÒTICA’ Aquest mes d’octubre tornen a començar les excursions per conèixer els jaciments arqueològics de la candidatura de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial. Són aquestes: Cap de Forma (18/10), Torelló (8/11), Son Mercer de Baix (15/11), Binissafullet (22/11), Montefí (5/11) i sa Torreta de Tramuntana (12/12). Es faran dos torns, un a les 9.30 h i un a les 11.30 h. Les places són limitades, de forma que els interessats s’hi han d’apuntar trucant al Departament de Cultura del Consell Insular (971 35 70 82) de 9 a 14 h.

L’EXPEDIENT DE LA CANDIDATURA MENORCA TALAIÒTICA A principi d’estiu es va acabar la traducció a l’anglès de l’esborrany de l’expedient de la candidatura Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial que ha de continuar la tramitació. Aquesta traducció, realitzada per l’empresa madrilenya ASTI, l’ha revisada Ángela Rojas, la tècnica d’ICOMOS directora de l’elaboració de l’expedient, que ha introduït els termes tècnics correctes i adequats al llenguatge de les directrius de la UNESCO. Aquest esborrany s’ha enviat aquest mes de setembre al Ministeri de Cultura, que el tramet al Centre de Patrimoni Mundial (París, UNESCO) per a una revisió prèvia al seu lliurament definitiu el mes de febrer de 2016. En aquesta revisió es verifica que la documentació presentada sigui completa i correcta. Encara no es fa cap valoració de la candidatura.

CONCURS

ELS MATERIALS ARQUEOLÒGICS DEL DRAGATGE DEL PORT DE MAÓ El 2 de setembre es van lliurar al Consell els materials arqueològics recuperats durant l’obra del dragatge del port de Maó efectuada el 2014, degudament estabilitzats, eixuts i embalats d’acord amb les instruccions del Museu de Menorca, centre on es dipositaran en acabar les obres de rehabilitació que s’hi fan. L’obra del dragatge del port de Maó va seguir un llarg procés que va començar el 2009, quan en els resultats de les prospeccions geofísiques es detectaren “objectes sense identificar”, que, amb el criteri del Museu Nacional d’Arqueologia Subaquàtica, foren objecte de diferents intervencions arqueològiques. El lot recuperat està format per 1.348 objectes, que foren seleccionats d’entre uns 4.000, la resta dels quals es deixaren dins l’aigua en un lloc protegit del port. És una col·lecció formada per materials quotidians dels vaixells que hi fondejaven durant els segles XVIII i XIX: plats, soperes, bols, gerres, morters, càntirs, etc., procedents de diferents països. Però també hi ha objectes bèl·lics, com bales de canó i fusell i l’empunyadura d’un sabre. En menor quantitat, hi ha mostres d’època romana que documenten la història del port.

EL CONCURS Envia la resposta a l’adreça cultura@cime.es abans de dia 15 de desembre

QUANT EN SAPS, SOBRE LA MENORCA TALAIÒTICA? Les dues primeres persones que contestin correctament aquestes preguntes guanyaran un lot de llibres relacionats amb la història i la prehistòria de Menorca i les Illes Balears!

1_ Els sepulcres megalítics com el de ses Roques Llises són llocs

d’enterrament col·lectiu de la fase més antiga de la prehistòria de Menorca. Sabries dir quantes lloses verticals formen la cambra del sepulcre de ses Roques Llises?

2_ Alguns dels talaiots de Menorca són enormes, amb un diàmetre de prop de 30 metres. Sabries esmentar dos dels quatre talaiots de major diàmetre de Menorca?

3_ La major part de les coves de la necròpolis de Cala Morell

corresponen a la fase més recent de la prehistòria de Menorca, coneguda com a talaiòtic final o posttalaiòtic. Saps quantes de les coves d’aquesta necròpolis tenen una o diverses columnes totalment separades de les parets de la cova?

4_ En època talaiòtica s’acostumava a recollir l’aigua de pluja, per

beure, cuinar, etc. Saps quin poblat talaiòtic té un sistema de recollida d’aigua de pluja, format per cisternes, canals i cocons?

5_ Les navetes d’habitació o naviformes són els habitatges típics

de la fase anterior a l’època talaiòtica. A Son Mercer de Baix n’hi ha una d’excepcionalment monumental. Saps quantes columnes té aquest edifici?

REVISTA ÀMBIT #37

LLENGUA

MENORQUÍ SÍ, CATALÀ CLAR Ja flota es barco que sura —açò és cosa de fa temps— uvas mengen i no rems quan sa Noche Vieja dura; no tenim poals de fems sinó cubos de basura.

Fragment de Menorquí sí, català clar de Jordi Lluc Vols llegir la glosa sencera? Clica aquí

Per què hem de dir poal i no cubo? Per què podem dir poal i galleda? Per què hem d’escriure filleta i no fieta? És més català buscar que cercar? Per què granota és menorquí i a la vegada català? Deixam de ser menorquins si escrivim “el llibre”? I “la mar”, “la Mola”, “la dreta” o “l’esquerra”? És la llengua una cosa monolítica? És el català l’única llengua amb variants del món? Per què conformar-nos a ser una llengua petita si podem ser una llengua gran? Amb aquestes preguntes, i moltes més al pap, encetam un espai que vol servir per aclarir dubtes, certeses i incerteses sobre aquest apassionant món de la llengua. El català, com totes les llengües, té les seves varietats, que poden estar vinculades a unes funcions determinades, i en aquest cas parlam dels registres, o bé a uns grups humans definits, i aleshores ens referim als dialectes. A més, té una varietat que anomenam estàndard, que és la que feim servir en els registres més formals i que podem definir com una varietat dialectal comuna per fer més fàcil la comprensió entre tots els parlants d’una mateixa llengua, independentment de la seva procedència geogràfica. L’estàndard, però, no és en cap cas una varietat superior a les altres, sinó que vindria a ser el dialecte de tots, i incorpora tant el lèxic com la morfologia verbal propis de cada territori. Per tant, no és cert que en els registres formals no puguem utilitzar paraules com filleta, poal, fems, xalar o cercar, per exemple; al contrari, és del tot correcte emprar-les perquè formen part de la nostra varietat i estan incorporades al nostre subestàndard. Però el que hem de tenir clar és que aquestes paraules no fan del menorquí una llengua diferent del català, i que, en molts casos, aquest lèxic tan nostrat no es fa servir únicament a Menorca, o només a les Illes, sinó que hi ha tot un conjunt de mots que compartim amb altres territoris de llengua catalana des de l’Alt Empordà fins al Baix Ebre. N’anirem parlant, però, per acabar, ho farem amb les paraules sempre aclaridores de Francesc de Borja Moll quan diu que «les paraules com a tals, el simple lèxic, tenen dins l’idioma una importància molt relativa. No parlam amb paraules aïllades, sinó amb frases, amb tota una estructura mental i formal que està per damunt de les paraules totes soles», i aquesta estructura és la que dóna cos i unitat a la nostra llengua: la llengua catalana. 26

IMATGE DE CONTRAPORTADA Interior del molí fariner d’en Biel (Pla de ses Eres, es Mercadal)

NÚMERO 37 · OCTUBRE-DESEMBRE 2015 · PUBLICACIÓ DEL DEPARTAMENT DE CULTURA I EDUCACIÓ DEL CONSELL INSULAR DE MENORCA