Revista Llum nº11

Fotografia Salvador Sabater

pàg. 4

PROTAGONISTA

LLUM

pàg. 6

LLUM

Parada de l’ Associació Juvenil de Joves Emprenedors a Sant Jordi 2014, Santa Cristina d’Aro

LLUM

pàg. 7

LLUM

pàg. 9

pàg. 10

LLUM

LLUM DE CARBURO PER: OLGA SALA

LLUM

pàg. 11

LLUM

pàg. 13

pàg. 14

LLUM

LLUM

pàg. 15

“El Senyal Vell” de Mercè Rodoreda.

E la nave va...

DRA. LAURA BORRÀS CASTANYER DIRECTORA DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES

passeja pel boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”.

A

lgunes de les darreres tendències d’estudi de la literatura han fet èmfasi en la vinculació entre el paisatge i la literatura. Parlem de “geografies literàries”, de “cartografies literàries” i, fins i tot, de “geo-poètica” o “geo-crítica” quan ens referim a la relació existent entre els espais literaris i els espais geogràfics i les interaccions que s’hi produeixen.

Resseguir el rastre d’un determinat paisatge en una obra literària té sempre un valor afegit, ens permet endinsar-nos en un doble espai, un espai literari, un espai escrit.

Bertrand Westphal, de la Universitat de Limoges, ha explicat que la principal aposta de la geocrítica no és d’assegurar la mediació envers una obra determinada, sinó que la geocrítica permet dibuixar la dimensió literària dels llocs físics, i construir una cartografia ficcional dels espais humans. Mercè Rodoreda va viure els darrers anys de la seva vida i està enterrada a Romanyà de la Selva (Santa Cristina d’Aro). Sempre he trobat delicioses les pàgines d’aquest magnífic pròleg que obre la meva obra seva preferida: Mirall trencat, en què parla de la seva relació amb els personatges de paper que poblen les pàgines dels seus llibres. Hi escriu: “Al notari Riera el veig molt sovint; es

És sensacional! Veure i passejar amb les seves criatures, conjurar-les i fer-se-les present per sentir-se’n acompanyada!

En aquest riquíssim pròleg on la Mercè Rodoreda ens ofereix moltes pistes sobre la seva pròpia poètica i on hi formula la seva essència més depurada: “una novel·la són paraules”, de vegades també es recorda d’alguns dels seus personatges, dels que han anat morint perquè ella així ho ha volgut. Hi ha moments en què a més a més de dir-nos de qui eren els ulls de la seva heroïna, la Teresa Goday de Valldaura, o a qui pertany el cap del notari Riera, la Rodoreda també reflexiona sobre si ha estat més o menys cruel amb les seves creacions, com quan pensa que la Cecília Ce ha tingut una vida molt complicada però que ella li va donar uns ulls tristos: “els ulls més bells del món”. Tot això mentre era a Romanyà. Tot això mentre escrivia aquesta novel·la món que és Mirall trencat a “El Senyal Vell”.

La seva residència a Romanyà, que ara es posa a la venda, i que si les institucions treballessin coordinadament podria convertir-se en una casa-museu Rodoreda, un centre d’estudi, una residència per a investigadors, un espai de difusió de la seva obra per a escoles, amb itineraris guiats, lectures dramatitzades, etc.; conserva un vincle directe amb alguns dels seus textos claus: “Finestres i balcons s’obren al jardí.

Un jardí de cent mil metres. [...] Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen [...] tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa.”

Mercè Rodoreda, “Viatge al poble de la por” de Viatges i flors.

“La torre, la teulada, [...], són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en Mirall trencat. I naturalment, el llorer.”

“El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. [...] ‘Les fulles del llorer ens miren’”. Mercè Rodoreda, Mirall trencat.

“Florejar espès i rosa”, “llorers que miren”, teulades que són escenari de morts blanques com esgarrifances de llum... Tota una geografia literària, que forma part del patrimoni literari català arrelada a Romanyà, a Santa Cristina d’Aro, que té ara una magnífica oportunitat per fer del territori un espai de tornaveus literaris, un centre de turisme cultural, un referent d’explotació creativa d’una memòria literària ben potent i singular. Esperem que la “clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort” efectivament en duguin i els lectors d’aquest monstre de les lletres catalanes que és la Mercè Rodoreda, traduïda a més de trenta llengües del món, guanyin un espai públic per a la conservació, estudi i difusió de la seva extraordinària obra literària. Mentrestant… la nave va.

LLUM

Merce Rodoreda a “El Senyal” Romanya de la Selva

LLUM

pàg. 17

pàg. 18

LLUM