Revista Llum nº12

LLUM LA REVISTA DE SANTA CRISTINA Número 12 / TARDOR 2014

exemplar gratuït pvp 3,50 €

CARLOS BASSÓ ARQUITECTE:

Premi Ciutat de Barcelona 1988 i 1997 Una visió optimista de Sta. Cristina

VITOR PUIG

UN CAMPIÓ D’ESPANYA DE MOTOCRÓS Per Alexandra Anguera pag.8

“LA MONSTE SALETA” Per Olga Sala pag.12

Fotografia Salvador Sabater

Per Josep Vives Rego pag.4

Editorial

Avui com gairebé cada mati, m’he aixecat aviat, dels primers diria jo, i he anat a comprar el pa a Can Pijuan i el diari a Ca la Montse.

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547 Editor: Julio Rico Directora: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Mikel Gomis Correcció: Jèssica Martí Redactors: Carlos Bassó Olga Sala Jose Vives-Rego Jaume Ramot Felisa Molina Malu Gil Estefania SantaCreu-Vasut Cristina Callado Alexandra Anguera Redacció i Administració: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Publicitat: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Impressió: Balmes Print SA CIF A-61480059

M’ha sorprès que a la Casa de la Vila, on fa temps s’hi feia política, just a sota de les banderes i a sobre d’una pancarta publicitària amb el groc lluent de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, destacava una frase esperançadora que afirmava: “QUIERO: UN PAIS CON UNA SANIDAD SIN LISTAS DE ESPERA” i acabava dient “SI o SI”, en això no hi ha dubtes ni matisos. Francament té raó, qui no desitjaria un país amb una sanitat sense llistes d’espera.

M’ha vingut al cap si seria realment possible fer desaparèixer les maleïdes llistes als hospitals i quines persones tindrien la capacitat, el coratge i la credibilitat suficient per aconseguir-ho.

He pensat que els mateixos que varen gestionar la sanitat publica catalana entre el 2007 i el 2011 incrementant en 8.000 milions d’euros l’endeutament i reduint progressivament la partida pressupostària de salut en 1.000 milions, no podrien ser. Els que no ens consideren país, tampoc.

I doncs? Quins representants escollits democràticament a Catalunya ens queden per aconseguir aquesta noble i difícil causa?

Per ‘descarte’ CAP..., he pensat.

A Santa Cristina, fa poc menys de quatre anys, va succeir que tots els representants polítics varen prometre que farien una escola nova, però ningú va saber explicar com ho faria. Avui, amb nens escolaritzant-se encara en barracons i sense escola nova, la il·lusió i esperança del moment s’ha convertit en decepció i frustració. Potser si algú ens hagués explicat el ‘com fer-ho’, ens ho haguéssim cregut més o menys i la decepció hagués estat més o menys justificada.

Data publicació: Octubre 2014

Sense un ‘COM’ ben explicat no es poden fer afirmacions amb risc de decebre a una societat ja decebuda de per si.

Propera publicació: Gener 2015

Dita catalana: “Els sants i els minyons no els prometis si no els dons”.

Dipòsit legal: B-2137-2012

Julio Rico Editor

PROTAGONISTA

CARLOS BASSÓ Una visió optimista de l’avui i del demà de Santa Cristina d’Aro

Arquitecte de professió i guardonat amb el premi d’Arquitectura Ciutat de Barcelona al 1988 i al 1997

FOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

Carlos Bassó, nascut a Barcelona al 1947, viu a Santa Cristina des del 1996, és a dir fa 18 anys que està amb nosaltres. En els darrers anys s’ha incorporat a la vida social i política cristinenca. Actualment és president de la plataforma ciutadana Emprenedors Per Santa Cristina i número 2 per la llista d’aquesta plataforma a les properes eleccions municipals. Carles Bassó fou guardonat amb el Premi d’Arquitectura Ciutat de Barcelona l’any 1988 per la rehabilitació de l’edifici Vapor Llull del Poble Nou de Barcelona i al 1997 per la restauració de la casa Lleó Morera (de Lluis Domènech i Muntaner).

TVR: Carlos, la paraula sostenibilitat està cada dia més present en tot el que fem. Què és això de l’arquitectura sostenible?

CB: No m’entusiasma l’expressió ‘arquitectura sostenible’.

M’agrada més parlar d’arquitectura sana i útil. El principal, crec, és que l’arquitectura faci la vida més fàcil i agradable als usuaris.

M’agradaria retornar a unes certes tradicions arquitectòniques

pàg. 4

PROTAGONISTA

del segle XVII i XVIII. Si ens preguntessin si aquells edificis eren sostenibles, crec que hauríem de dir que sí. S’edificava amb els materials disponibles a l’entorn, de la mateixa manera que l’energia i els aliments que utilitzaven els seus usuaris eren de proximitat. No crec que sigui sostenible, per exemple, utilitzar materials que venen de milers de quilòmetres lluny.

TVR: Com veus l’arquitectura a Girona, a l’Empordà i a Santa Cristina d’Aro? CB: No hi veig grans diferències. L’arquitectura del últims 40 anys ha estat comandada pels interessos econòmics dels promotors. El més destacable que tenim prové dels segles passats.

L’arquitectura moderna no aporta carrers com el carrer Ciutadans de Girona, el casc antic de Castell d’Aro o les cases de pescadors de Cadaqués i per parlar de Santa Cristina, del barri de Salom, o Romanyà de la Selva. Voldria destacar que el barri de Salom és, de fet, l’essència i l’origen de Santa Cristina, ja que al no tenir un casc urbà propi es va desenvolupar bàsicament a partir

LLUM

Carlos Bass贸

Fotografia Salvador Sabater

PROTAGONISTA

d’un conjunt de masies molt ben articulades i productives que encara avui dia es mostrem tal i com eren fa dos segles. Cal fer arquitectura discreta i correcta, mantenir i protegir el que tenim de característic i propi. Pel que fa als monuments o edificis singulars: nomes s’han de fer els necessaris, no més. En el creixement urbanístic cal anar a poc a poc.

TVR: A Santa Cristina d’Aro, el turisme és un element molt important. Què ens pots dir de les relacions entre turisme i arquitectura?

CB: A Santa Cristina vam començar fa 50 anys amb l’eclosió del turisme. Però aquí no s’han fet grans bestieses com a d’altres municipis. N’hem de ser conscients d’aquest fet que ens diferencia positivament.

TVR: Què diferencia Santa Cristina d’altres pobles des del punt de vista arquitectònic?

CB: Santa Cristina no té punts forts des del punt de vista arquitectònic però, com he dit abans, no tenim grans desastres.

El nucli urbà de Santa Cristina hauria de millorar. Un factor diferenciador de Santa Cristina és que té 11 urbanitzacions d’extensió considerable i en el seu conjunt no hi ha grans aglomeracions com veiem en els pobles costaners del voltant.

TVR: Donat que ets el número 2 d’Emprenedors per les properes eleccions municipals, com diries que són les teves relacions amb els cristinecs?

CB: Jo crec que jo també sóc cristinec.

Abans nomes venia els caps de setmana, però ara hi passem una bona part de l’any i tant jo com la meva dona i la meva filla gaudim de la vida quotidiana del poble, tenim molts amics, ens coneixen pel nom al bar, al restaurant, a la botiga... ens sentim a casa.

TVR: Com definiries la personalitat i l’estètica de l’espai públic a Santa Cristina?

CB: Jo crec que l’espai públic de Santa Cristina està desaprofitat si considerem que és un espai que pot contribuir com ho fa l’escola, a la convivència, l’educació i la cohesió social sobretot del jovent. En general és un espai públic tranquil i amable. A mi m’agradaria que les nostres places i carrers tinguessin més activitat, més vida com crec que passa ara amb el bon temps a la plaça Bellapedra .

Però per això cal que tots pensem què fer i com fer-ho a l’hora de dotar els nostres carrers i places d’una mica més d’activitat.

TVR: A què pot aspirar Santa Cristina des del punt de vista de l’espai públic, arquitectura, urbanisme?

CB: Santa Cristina és un dels municipis més grans de Girona i té

pàg. 6

PROTAGONISTA

de tot: sòl agrícola, industrial, boscos, platja (poc coneguda pels nostres visitants) i bastants nuclis habitats com és el cas de les 11 o 12 urbanitzacions. A banda té una situació geogràfica central: està a 60 minuts de Barcelona, 20 minuts de Girona, i 15 de l’aeroport que ens uneix amb el món. És la porta d’entrada de la Costa Brava centre. Crec que hauríem d’aspirar a treure partit d’aquesta posició geogràfica privilegiada, hauríem de ser un referent al Baix Empordà en quan a la qualitat de vida. Des de fa més de 40 anys aquesta centralitat i aquesta qualitat de vida és el que va atreure als Trueta, Mercè Rodoreda, els Espinàs, els Passola, els Grebler, els Lara i tants d’altres. Si van escollir Santa Cristina, va ser per alguna cosa que tenim, que no s’ha perdut i hem de mantenir.

També caldria revitalitzar el teixit urbà.

TVR: Com veus el futur de Santa Cristina?

CB: Jo crec que el futur ens l’hem de guanyar. Tenim molts punts forts i amb la voluntat de tots podem guanyar un futur millor i fer de Santa Cristina un poble referent en qualitat de vida. És per això, que cal que ens plantegem seriosament el nostre desenvolupament urbanístic. No hem de pretendre triplicar la població. Des de la cova d’en Daina fins als anys quaranta no vam superar els mil habitants. Del 1940 al present, hem arribat a 5.600 empadronats més els turistes i els que tenen a Santa Cristina com a segona residència. El creixement s’ha de generar poc a poc i harmònicament. Hem de pensar quina Santa Cristina volem. En qualsevol cas, estem a temps i depèn de nosaltres el portar per bon camí el desenvolupament urbà del poble en els propers anys.

TVR: Què els diries avui als cristinecs?

CB: Penso que hem d’estar orgullosos de ser cristinecs per tot el que hem dit. Crec que no és un mèrit néixer a Santa Cristina, el mèrit és decidir ser cristinecs i fer-ne bandera dels valors de fraternitat i qualitat de vida que ens caracteritza, perquè això sí que ho hem creat entre tots.

TVR. Carlos, què faries si finalment la gent de Santa Cristina t’atorgués la seva confiança i t’escollís per formar part del proper grup de govern de Santa Cristina?

CB : Actuar amb lògica i sentit comú posant a disposició de la institució els meus coneixements i experiència en el món de l’arquitectura, treballar amb correcció, discreció i honestedat.

Doncs desitgem a Carlos Bassó molta sort i encert tant en la seva trajectòria professional com en la seva aspiració de participar activament en la vida social i política de Santa Cristina.

Josep Vives Rego

LLUM

NOTES D’ECONOMIA

EL PREU DE LA CORRUPCIÓ

PER ESTEFANIA SANTACREU-VASUT Doctor (PhD) en Economia Universidad de CaliforniaBerkeley Professor Economia de ESSEC Business School i THEMA, París.

Thomas Thévenoud, Secretari d’Estat al comerç exterior a França, va dimitir el mes passat per frau fiscal. Tot i ser desconeguda a Catalunya, aquesta notícia ens sorprèn poc. La corrupció política és arreu, també en països amb llarga tradició democràtica i nivells de riquesa elevats.

A Catalunya i a l’estat espanyol, els escàndols polítics es multipliquen contribuint a la desafecció política, i tal com indiquen les enquestes augmentant la percepció de corrupció en el darrer any. Aquest augment és documentat pel Global Corrupcion Barometer (2013), que és l’agència internacional que oficia de termòmetre mundial de la corrupció mitjançant una enquesta de més de 114.000 individus de 107 països.

La corrupció política es defineix com l’aprofitament de l’estatus polític per benefici propi en detriment de l’interès general. Des del punt de vista econòmic cal remarcar que la corrupció no només és una qüestió ètica o particular a determinats individus i accions aïllades, sinó que té conseqüències econòmiques a llarg termini.

L’impacte directe de la corrupció política per al creixement econòmic resulta, duna banda, de la disminució de recursos totals per a fins productius, i d’altra banda, de la mala assignació dels recursos productius. Per exemple, atorgant permisos de construcció a empreses sense tenir en compte criteris de qualitat, sinó per raons d’interès particular.

Aquestes decisions tenen conseqüències per al nivell d’inversió de les empreses, la recaptació d’impostos, els nivells de despesa publica, etc.

Però la corrupció pot tenir impactes a llarg termini conside-

LLUM

rats com indirectes a través de les percepcions dels individus i de les creences que aquests escàndols generen en la societat. Segons el Global Corrupcion Barometer, de les dotze institucions més representatives de la societat, com són la policia, les institucions judicials, els mitjans de comunicació, els partits polítics, etc. a Espanya la institució que és percebuda com a més corrupte són els partits polítics. Aquesta desafecció no només es reflecteix en els nivells d’abstenció en eleccions locals, estatals i europees sinó també en un sentiment d’impotència. La meitat dels enquestats de l’estat espanyol es consideren impotents en la lluita contra la corrupció.

Independentment del nivell i de la gravetat de la corrupció política, la percepció dels ciutadans d’una corrupció creixent en l’àmbit polític té dues conseqüències greus per al futur de la nostra societat. Primer, causa una redefinició del que entenem com fer política o ser un home o dona polític.

Aquesta redefinició condiciona la voluntat de les noves generacions de ‘’llençar-se’ en política. Segon, influeix en la inversió individual en educació, no només en la joventut sinó al llarg de la vida.

En una societat on la riquesa és percebuda com el resultat de connexions personals, el talent que es desenvolupa no és la creativitat o la innovació, sinó la negociació. Com diu una publicitat americana per seminaris de negociació, ‘’Malauradament, no rebem el que mereixem, rebem el que negociem”. I aquí és on la corrupció ens corromp a tots plegats: la nostra confiança en la possibilitat de ser recompensats per als nostres esforços es deteriora. I aquesta confiança, tot i ser la base de l’economia de mercat on els preus reflecteixen usos alternatius per finalitats escasses, no té preu.

NOTES D’ECONOMIA

pàg. 7

El Victor

MOU-TE

VÍCTOR PUIG

CAMPIÓ D’ESPANYA DE MOTOCRÒS EN LA CATEGORIA DE 50CC

PER ESTEFANIA ALEXANDRA ANGUERA Fotografia cedida per la Familia

En aquesta edició de la Revista Llum entrevisto en Víctor Puig, un jove cristinenc que amb només 8 anys, ja s’ha proclamat campió d’Espanya de Motocròs en la categoria de 50cc, de 6 a 9 anys.

la vaig guanyar jo en el campionat Motoclub Segre, però la que conduïa fins ara, la 50cc me la va regalar el meu pare.

El meu circuit preferit d’aquí Catalunya és el Rufea (Lleida) i de França, el Masterkids.

Víctor, quan comença la teva aventura amb les motos?

Quan tenia tres anys i el meu pare em va regalar una moto de trial elèctrica. Vaig aprendre a anar amb moto abans que amb bici. M’agraden les motos des de sempre, el meu pare feia curses de moto i sempre l’anàvem a veure.

Com t’ho combines amb l’escola? Ets bon estudiant?

La moto em motiva per estudiar, doncs si no hi ha bones notes, no hi ha moto. Aquest lema em fa estar centrat, atent a classe i pendent d’aprendre, fer els deures i estudiar.

Combino els entrenaments de moto amb les classes de l’escola, concretament amb les d’Educació Física.

“Vaig aprendre a anar amb moto abans que amb bici.”

Quan vas començar a posar-t’hi en serio i a competir?

Vaig començar a competir als 6 anys i des de llavors ja no he parat, ni jo ni els meus pares!

Vaig començar per la lliga catalana i a partir d’aquí, anar pujant. Vaig ser campió Social d’Accema, de la Lliga catalana, del Segre i del triangular Sant Celoni als 7 anys i ara he guanyat el campionat d’Espanya.

Aquest any anava primer del català però vaig abandonar perquè vaig descobrir la KTM 65cc de marxes i la 50cc em va quedar petita, volia més.

Qui t’ha regalat la moto que portes? On és el teu circuit preferit pe fer-la servir?

La moto que porto ara, la 65cc,

LLUM

“Si no hi ha bones notes, no hi ha moto.”

Què hi diuen els teus amics?

Els meus amics venen a veure’m sovint, sobretot si competeixo a prop. Em segueixen i sempre em pregunten com ha anat, què he fet, com m’ho he passat...

Qui és el teu entrenador? On i quantes vegades entrenes?

El meu pare. M’agrada perquè em coneix i sap els meus límits, però alhora també és el més exigent i perfeccionista amb mi, m’ho fa donar tot. M’entrena en els circuits i també treballem el físic.

Els circuits on acostumo a entrenar són el de Santa Coloma

i el de Barcelona. El físic l’entreno anant amb bici, corrent...

Entreno uns 4 cops per setmana, perquè gairebé cada cap de setmana hi ha competició.

Quan t’agrada més entrenar?

A l’hivern, és millor per la temperatura, no fa tanta calor.

També m’agrada més perquè com que plou més, hi ha més fang, bassals i és més divertit.

El fang del meu peto demostra que m’ho he passat bé!

Aquesta és una pregunta per la teva mare, com veieu vosaltres, els pares, aquesta afició a les motos?

Com a pares patim, però volem que es diverteixi i s’ho passi bé, a més no deixa de ser un esport que alhora ensenya disciplina, a saber guanyar i a perdre (aquest valor és el que costa més de treballar), a conèixer-se més a ell mateix, a superar-se, ...

Tot i que és un esport que motiva el valor de la competitivitat, aquest ens permet treballar el respecte.

Has tingut moltes caigudes?

T’has trencat algun os?

Coincideix amb la vegada que t’has espantat més?

Caigudes en tinc moltíssimes però vaig molt protegit, semblo Robocob. Em vaig trencar dos cops el radi (se’n riu). La vegada que em vaig espantar més no vaig trencar-me res, va ser mentre competia, em va passar una moto per sobre de

la mà i vaig quedar paralitzat.

Quan estàs competint i et trobes amb dificultats d’on treus forces per seguir endavant?

Penso i em repeteixo que ho puc fer, i si és necessari crido, la qüestió és millorar i fer el possible per guanyar. En qualsevol cas, he d’estar molt atent als moviments que faig, necessito estar molt concentrat sobre la moto.

Tens alguna frase que recordis sempre, que t’acompayi?

Sí, em quedo molt amb les frases que em diu la gent, però la més important per mi, me la va dir la meva mare i des de llavors s’ha convertit en la meva frase: res és impossible i tot és possible. Me la dic a mi mateix quan la necessito, però també a la gent que m’envolta i que crec que no la tenen prou present.

“Res és impossible i tot és possible. Me la dic a mi mateix quan la necessito.”

Des de la Revista Llum i parlant en nom del poble, et desitgem molts èxits en el futur.

MOU-TE

pàg. 9

BLOGGERS

http://maluproductions.blogspot.com.es

Malu Gil

NECESIDAD DE UNA CATARSIS COLECTIVA IN EXTREMIS A mí cada día me admira más la moderación de la sociedad, la capacidad de aguante de los ciudadanos y lo poco que recurrimos a actitudes de insumisión.

Que hay de ese refrán que dice, ‘de ilusión también se vive’. Pues hay que reilusionar al ser humano, volver a hacerle creer que él tiene arte y parte en su propia vida, en su trabajo, en su entorno.

Y porque es así, porque lo tiene. Basta ya de ser títeres, con o sin cabeza. Rediseñemos nuestro entorno, recuperemos nuestra dignidad, redescubramos nuestro verdadero lugar en la vida.

El quid de la cuestión sería ‘cómo hacerlo’. Quizás replanteándonos el ‘todo’, partiendo de cero para construir un camino nuevo.

Coger como punto de partida, un punto de inflexión entre lo viejo y lo nuevo, como por ejemplo ‘ahora’. Es decir, tratar de hacer un proceso de catarsis integral para renacer de nuestras cenizas. Pasar cuentas entre lo establecido y lo que está por venir y conseguir que se tambaleen los patrones de antaño. Hemos de decidir cómo queremos vivir, evaluar las necesidades actuales, pues el entorno va cambiando mientras que nosotros seguimos anclados en el pasado.

En las caras, en los gestos, en las actitudes de la gente se intuye el inconformismo que habita en ellos. Están hartos de la manipulación a la que han sido sometidos, están hartos de no poder intervenir, de tener que asentir. De que les vacilen a la cara sin mostrar un átomo de vergüenza. Ya nadie cree en nada, ya nadie cree en nadie. Lo que quieren, incluso sin saberlo, es hablar, quejarse, exclamar, gritar a los cuatro vientos: “yo quiero decidir”, “yo quiero estar”.

Por qué no nos planteamos ‘cómo’ queremos vivir, cómo queremos que sea nuestro entorno, cómo queremos ser recordados?

Esa visión de futuro imprescindible para recuperar el prestigio y la reputación que nos precedió. Y este cómo, prudente pero valiente a la vez, es importante para superar esta crisis de valores y de confianza sin precedentes.

cristinacallado28@gmail.com

CRISTINA CALLADO VACANCES D’ESTIU A finals d’estiu del 2013 l’equip de govern va decidir, per tal d’estalviar i garantir el servei sense presència de personal municipal, treure a concurs un bar que alhora realitzés la funció d’oficina de turisme.

En un inici es va pactar amb l’adjudicatari que hauria de cobrir les despeses ocasionades per l’adaptació del local a bar. Però, finalment, sabem que l’adaptació també va ocasionar despeses municipals als cristinencs i cristinenques.

Tot i aquesta adaptació i les despeses originades, finalment va ser necessari contractar entre juny i setembre una persona titulada en la matèria, per atendre les consultes de visitants i usuaris de la via verda. La sorpresa ha estat quan en ple mes d’agost, aquest servei de consultes de l’oficina, ha estat tancat els dilluns i dimarts.

Ara, passada la temporada, toca fer balanç del funcionament del servei i de decidir el futur i la continuació d’aquest.

D’altra banda, Santa Cristina conjuntament amb la urbanització de Sant Miquel d’Aro ha sortit a la premsa pel tancament de la piscina de la urbanització. L’alcalde va justificar el tancament com a conseqüència de les irregularitats que presentava la instal·lació. Els veïns, però, van acreditar que la piscina reunia les condicions necessàries i que la clausura era injustificada. Finalment, després de una manifestació d’una cinquantena de veïns davant del consistori i de diversos dies d’espera, l’alcalde es va reunir amb representats de la urbanització per tal d’arribar a una solució.

Un altre fet que ha marcat l’estiu és la negació per part de l’equip de govern a la parada de gelats que l’Associació Juvenil de Joves Emprenedors de Santa Cristina d’Aro volia posar amb fins benèfics per la festa major. Després de la negativa, representats de l’Associació van demanar els arguments de la decisió al ple i l’equip de govern després de donar-li moltes voltes va arribar a la conclusió que s’havia produït un error, que esperen tant ells com els membres de l’Associació que no es torni a produir.

En conclusió, Santa Cristina i els cristinencs ens mereixem uns bons representats que defensin el que la població sol·licita i els seus interessos. Però és feina de tots exigir i valorar que les seves decisions siguin les adequades.

pàg. 10

BLOGGERS

LLUM

CONSISTORI

COL·LECTIUS CRISTINENCS ES MOBILITZEN DE FORMA REIVINDICATIVA ALS PLENS DE L’ESTIU CONTRA L’ACCIÓ DEL GOVERN CIU - PP Estiu calent pel que fa a la mobilització de cristinencs desencantats amb les actuacions de l’equip de govern (CiU i PP) liderat per l’alcalde Llensa. Veïns de Sant Miquel d’Aro, de la urbanització Les Teules, membres de l’Associació Juvenil de Santa Cristina i representants de la plataforma Salvem Solius irrompen als plens d’agost i septembre.

DECISIONS PLENÀRIES: Ple de juliol: Després de ser revisada la proposta inicial de la TUC presentada per l’equip de govern, l’oposició va donar recolzament a la delimitació de la trama urbana consolidada de Santa Cristina que permetrà la implantació de superfícies comercials dintre la TUC de fins a 2.500 m2, evitant d’aquesta forma el monopoli actual del supermercat ESCLAT. No es va trobar el mateix consens amb l’ordenança de terrasses que per segon cop va quedar sobre de la taula.

Ple d’agost: Veïns de Sant Miquel d’Aro, de la urbanització Les Teules i membres de l’Associació Juvenil de Santa Cristina es personen al ple posant l’equip de govern entre l’espasa i la paret.

Els primers per protestar pel decret d’alcaldia que clausura la piscina de l’entitat en ple agost, els segons per defensar un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament que no es va

poder aprovar el mes anterior i que finalment amb el vot decisiu d’EMPRENEDORS va poder tirar endavant. Els joves per protestar per la negativa de la junta de govern de permetre’ls obrir una parada de gelats per la Festa Major.

El ple de la corporació va aprovar amb el suport d’ERC una tercera modificació del pressupost per import de 90.000 euros que va deixar perplexes als representants del PSC i EMP. Ple de setembre: A la tercera va la vençuda i per fi es va aprovar la polèmica ordenança de terrasses amb el suport de tots els grups a excepció d’EMPRENEDORS que va argumentar la seva decisió perquè no s’havia tingut en compte l’opinió del usuaris de la via publica (els ciutadans/veïns), ni la resta de comerciants a excepció dels restauradors.

Representants de la Plataforma Salvem Solius, en peu de guerra, varen omplir el consistori per demanar una rectificació estratègica de l’equip de govern per evitar la implantació d’una granja d’engreix de 82.000 pollastres a Solius.

El batlle va insistir en que aquesta decisió s’escapava de les seves competències i que ho deixava en mans d’Urbanisme i de Medi Ambient, sense donar la sensació que estava gaire amoïnat pel procediment d’explotació aviar al paratge natural de Solius.

Equip de Redacció

LLUM DE CARBURO PER: OLGA SALA

LLUM

CONSISTORI

pàg. 11

CRISTINENCS

Montserrat Sala i Albertí “La Montse Saleta” FOTOGRAFÍA: MIKEL GOMIS

Tothom sap qui és la “Montse Saleta”. O millor dit, creu saber qui és. Com ella mateixa reconeix, “els que no em coneixen de veritat deuen pensar que sóc una tia dura i amb mala llet”. Si és així, de ben segur es sorprendrien. Mentre parlem recolzades al taulell de la ferreteria la Montse es va mostrant tal com és: autèntica. Com el seu negoci. Un establiment fa-

miliar centenari que és part de la història de Santa Cristina. Assumeix que, des que està al capdavant, s’ha hagut de retirar de la vida social del poble per manca de temps. I és que ha arribat el seu torn generacional. Un relleu natural que accepta amb orgull.

“M’agrada molt i no n’estic avorrida. Porto la sang Saleta a les venes!”, sentencia amb un somriure.

Montserrat Sala i Albertí

CRISTINENCS O.S. Tota la vida a Can Saleta.

M.S. Tota la vida! La primera foto que tinc estic a sobre d’un taulell, exactament a sobre aquell d’allà! Era una “nana” de dies. Ja era el meu “sino”, quedar-me aquí al taulell! (riu) O.S. Quantes generacions hi ha hagut?

M.S. Jo sóc la 4ª, o segons es vegi la 5ª. Ho va comprar el pare del meu besavi pel seu fill, en Geroni, quan aquest es va casar al 1870 més o menys.

O.S. Han canviat molt les coses de quan eres petita a ara?

M.S. Abans era més divertit. Venien els veïns, es feien moltes tertúlies amb el meu pare, el meu avi... Era més distret, més entranyable. Coneixies a quasi tothom. Ara és tot molt impersonal. No és que Sta. Cristina hagi canviat, és que és un altre poble.

NO ÉS QUE STA. CRISTINA HAGI CANVIAT, ÉS QUE ÉS UN ALTRE POBLE. O.S. Tot era més familiar.

M.S. El negoci, a més d’una botiga, era casi un centre social. La “sala” de dalt era com el casino del poble. Casino d’esquerres, perquè hi havia també “Cala Manela” que era més de dretes. També quan arribava el mes de setembre la gent venia a premsar el vi. Tot feia una pudor de vi!

EL NEGOCI, A MÉS D’UNA BOTIGA, ERA CASI UN CENTRE SOCIAL. O.S. I un negoci centenari sempre té història.

M.S. Al poc de casar-se els meus pares va arribar un matrimoni alemany amb un cotxàs i va demanar “butter, butter!”

Quan el meu pare es va adonar que volien mantega els hi va ensenyar una barra del Cadí que casualment teníem, perquè abans d’això ningú en menjava. L’alemany se la va quedar tota i encara en volia més!

L’endemà el meu avi cap a Girona a buscar mantega amb els cotxes de línia. Al cap de cinc dies ja hi havia sis cotxes d’alemanys buscant “butter”! Va ser l’inici del turisme aquí.

O.S. També abans era més sacrificat.

M.S. Els meus pares no van fer mai vacances. Vivíem a sobre i quan tancaves la porta et quedaves a dins amb el negoci.

Anàvem al menjador a mirar la tele i per anar a dormir teníem que passar per la botiga. Sempre estaves a la botiga!

O.S. Els temps canvien.

M.S. Una altra cosa és que ara et ve un estranger amb un mòbil i t’ensenya el que

LLUM

vol, però abans et feien dibuixos. És una de les coses que em sap greu no haver guardat. N’hi havia d’espectaculars!

A més, viure a Santa Cristina i ser com sóc mai m’ha portat cap problema, i és d’agrair.

O.S. Es diu que si no ho trobes a Can Saleta no ho trobes enlloc. Tot i així, hi ha alguna cosa que t’han demanat i no tinguessis?

M.S. Just fa tres dies! Varen demanar un menjador d’oques. Una espècie d’embut amb una maneta. Això no ho tinc!

O.S. Un punt a favor pel poble, doncs.

M.S. És increïble, quan vaig anar a viure al meu pis amb la Rosa tots els veïns em varen fer regals com si em casés! T’ho juro!

VIURE A SANTA CRISTINA I SER COM SÓC MAI M’HA PORTAT CAP PROBLEMA.

O.S. Això és notícia.

M.S. I fa deu dies ve una holandesa i demana “una caja con tapa”. Li vaig ensenyar “tuppers”, caixes fortes petites,...I em diu “mira, como este bote de mermelada pero en opaco! Es que se murió mi esposo hace dos días y es para las cenizas, para llevármelas a Holanda”. Es veu que la urna de la funerària la trobava massa cara. No va trobar res, però va estar a punt d’endur-se el pot de melmelada!

O.S. També vas anar a l’escola del poble.

M.S. Hi ha una cosa que no estic gens d’acord amb la meva gran amiga Romy, i és que per mi la Catalina va ser una gran mestra! Tenia un caràcter especial, però a mi m’anava bé!

O.S. I alguna cosa que algú es pensés que no tenies però tu sí que tenies?

M.S. Això moltes vegades! I gaudeixo traient-ho! (riu). És el que més m’agrada.

M’ho agafo com un joc.

O.S. Com et definiries?

M.S. Tinc el meu caràcter, que el tinc és clar perquè sóc una Saleta! (riu). Però en el fons som gent noble i de bona fe. Odio la hipocresia.

GAUDEIXO TRAIENT COSES QUE ES PENSEN QUE NO TINC! M’HO AGAFO COM UN JOC. O.S. A més tens l’olfacte del comerciant!

M.S. No sé, ho intento. Pot semblar una tonteria però estic orgullosa d’algunes coses. Per exemple farà 15 o 20 anys, era finals d’agost i vaig veure que a França començava una vaga de gasolineres de dos o tres dies. Vaig pensar que com s’ho farien tots els holandesos, alemanys, etc. que havien de travessar França! Vaig comprar totes les marranxes als meus proveïdors i vaig fer una gran parada aquí fora. No saps les quantitats bestials que vaig vendre!

O.S. I fent-te costat la Nuri, la teva germana.

M.S. És un suport molt important per mi, tant en el negoci com a nivell personal.

Crec que també està orgullosa de ser de Can Saleta! A més hi ha la meva neboda, l’Anna, que va portar il·lusió a la família.

O.S. Algun client que recordis?

M.S. El doctor Trueta mai deixava de venir per Setmana Santa a menjar bunyols, que tenien fama de molt bons. Per cert, segueixo fent la mateixa recepta! I una altra de les persones que he conegut, però em sap molt greu no recordar-ho perquè jo era molt petita, era la Carmen Amaya.

O.S. Has fet de tot al poble. Carnestoltes, jutgessa de pau, has organitzat tot tipus de festes i històries...

M.S. El que més il·lusió m’ha fet ha estat fer de rei! De veritat, és al·lucinant! A la cavalcada he fet de tot, però no he sigut capgròs! Crec que un dia demanaré si em deixen ser encara que sigui 200 metres capgròs! (riu).

O.S. La vida t’ha ensenyat...

M.S. A estar més tranquil·la i pensar més les coses. És el meu problema, que a vegades no ho faig!

Ja és hora d’obrir però la Montse té temps per mostrar-nos el recull de factures i albarans de finals del s.XIX, de quan en Geroni Sala iniciava el negoci amb espardenyes, licors i espelmes com a productes estrella.

En l’actualitat, l’instint de la seva besnéta l’ha portat a especialitzar-se en productes clàssics de tota la vida i difícils de trobar.

“Mira, aquesta màquina de fer botifarres i aquestes graelles de peix han arribat fa poc”, ens comenta. Abans de sortir ens diu:“Saps de què me’n recordo? Del primer cop que se’ns va ocórrer vendre bolets. L’avi Saleta ens va dir: Qui en vol se’ls va a buscar! Esteu llampats!”.

O.S. Apart del negoci, què més et fa sentir orgullosa?

M.S. Ser com sóc. No tinc cap inconvenient ni he tingut mai cap problema. Et tens que sentir orgullosa de ser com ets.

Olga Sala

CRISTINENCS

pàg. 13

NOTES D’ECOLOGIA

ELS TRESORS AMAGATS DE LA FLORA DEL RIDAURA PER JAUME RAMOT President del Grup de Natura Sterna

El tram alt del Ridaura, malgrat que toponímicament també es coneix com la riera de Sant Baldiri, guarda gelosament amagats tresors vivents que corren el risc de perdre’s per sempre. Joies botàniques úniques a Catalunya que ens han acompanyat, algunes d’elles, des de l’era post glacial fins als nostres dies. La capçalera del Ridaura és de les poques rieres litorals de Gavarres i Ardenya que manté aigua durant tot l’any. Els motius són estrictament geològics. Les primeres capes del sól són d’un sauló permeable que provoca un lent filtratge de l’aigua de pluja. Aquesta aigua inicia un camí laberíntic, que pot durar mesos, fins a trobar una segona capa més profunda de roca granítica que l’aboca cap a la llera del riu. Amb aquest procés s’aconsegeix una constant aportació d’aigua que manté part del tram alt i les gorgues de Ridaura plenes, fins i tot, en els períodes de sequera estivals.

Pot semblar un fet sense massa importància però, en realitat, aquest és el motiu que fa únic el nostre tram alt del Ridaura. Una humitat constant, uns períodes d’insolació adequats i unes molèsties inexistents han permès la super-

pàg. 14

NOTES D’ECOLOGIA

vivència d’un grup de plantes que en d’altres indrets dels països catalans han anat desapareixent. L’herba de la gota o dròseres, Drosera rotundifolia, és una d’elles. El fet de ser una planta insectívora li permet captar aliment atrapant petits insectes amb les fulles de manera que no li cal rebre tots els nutrients per les arrels, i així poblar la roca nua evitant la competència amb altres plantes. L´herba de la gota és una planta estrictament protegida. És sabut que les darreres poblacions del Montseny han anat minvant fins a desaparèixer. A la Vall d’Aro, la població es manté en un parell de punts molt ben delimitats i calculem que en un nombre no superior a la trentena d’exemplars.

Un altre cas encara més preocupant és l’espiga d’aigua, Potamogeton polygonifolius; una planta aquàtica que encatifa les gorgues dels racons més feréstecs del nostre riu. Tristament, i fins que no es demostri el contrari, el Ridaura en guarda gelosament les darreres poblacions catalanes. La població fluctua amb els anys possiblement per les avingudes torrencials d’aigua que afecten la seva distribució.

També tenim constància de la presència d’un tipus de mol-

LLUM

Fotografia Rosa Matesanz Marcòlic (Lilium martagon)

sa extremadament rara, l’Sphagnum sub-nitens. Amb un únic exemplar catalogat és, com dèiem al principi, un testimoni silent dels canvis climàtics dels darrers deu mil anys.

Ja com a marc per tancar aquest retrat del tram alt del Ridaura, hi podríem afegir plantes tan interessants com els marcòlics, Lilium martagon, el lletimó, Dictamnus albus, o les orquídies, Spirantes aestivalis, diamants botànics que confereixen al nostre Ridaura el títol de guardià d’una biodiversitat incomparable.

Amb tot, aquesta extraordinària flora corre el risc de desapareixer, o el seu hàbitat pot ser alterat de forma irreparable. El motiu és ben trist i incongruent. Des de fa uns anys la gent ens hem apropat a la natura en forma d’esports d’aventura o senzillament com a participants espontanis de proves esportives. La recerca de nous itineraris o trams per part dels organitzadors d’aquests esdeveniments, que sovint no són conscients de la presència d’aquestes plantes, els porta a obrir camins i corriols en els llocs més inhòspits. En un cap de setmana han arribat a passar vuit-cents corredors pel territori de les petites dròseres, dels marcò-

LLUM

lics i de totes i cadascuna de les plantes que us hem citat.

Posteriorment, i gràcies a les dades aportades per les noves tecnologies GPS, aquestes noves rutes són aprofitades pels usuaris de les bicicletes de muntanya i més tard, tristament, pels amants de les motos. És molt important saber que el més mínim canvi ambiental pot esdevenir fatal. El fet de desbrossar una part de bosc de ribera pot canviar la humitat ambiental, la insolació o les condicions d’un espai. Aquests canvis generen uns processos en cadena que poden variar de forma irreparable les condicions bàsiques que requereixen aquestes plantes, entre d’altres organismes vius, que tants i tants anys porten entre nosaltres.

Al capdavall, són reflexions que cal fer si volem deixar una Vall d’Aro viable ecològicament a les futures generacions.

NOTES D’ECOLOGIA

pàg. 15

FETS I GENT

Centenars de Cristinencs i moltes cares conegudes al III Aniversari de la Revista LLUM EQUIP DE REDACCIÓ FOTOGRAFÍA: JOSE FELIX R. SANTOS

l passat 15 d’agost i per tercer any consecutiu es va celebrar el III Aniversari de la Revista LLUM a les terrasses del Santa Cristina Horse Club.

E

Es feia difícil per la gran majoria del públic assistent, no saludar a amics i coneguts al llarg de tota la nit. La festa d’aniversari fou un punt de trobada d’una nodridíssima representació del perfil social, cultural, esportiu i polític de Santa Cristina d’Aro i la Costa Brava, amb cares ben conegudes per tothom.

El públic assistent, que va superar les 500 persones, no va faltar a aquesta cita malgrat l’amenaça de pluja. Finalment, es va poder gaudir fins a altes hores de la matinada d’un ambient alegre i distès.

Va ser una nit màgica, en la qual es va voler destacar, de forma pública i notòria, l’agraïment a la gran labor que de forma desinteressada exerceixen els redactors i col·laboradors del rotatiu

pàg. 16

FETS I GENT

local, sent la regidora de Cultura Eva Claret l’encarregada de fer el lliurament d’un diploma com a reconeixement de la seva feina. Com no podia ser d’altre manera, Malu Gil, directora de la revista va emfatitzar amb agraïments a totes les persones, amics, col·laboradors i lectors que d’una manera o una altra subministren a aquest convoy de nom LLUM el combustible necessari per seguir el seu camí any rere any.

Propera parada.... 15 d’agost del 2015.

LLUM

Assistents al III aniversari de Revista LLUM

LLUM

FETS I GENT

pĂ g. 17

AMB GUST A ...

PASTEL DE MANGO FRIO CHEF SHIRLEY RESTREPO POR FELISA MOLINA

Uno de los grandes placeres que tiene la cocina son los postres. Shirley, esta amiga colombiana que aterrizó en Santa Cristina hace ya 10 años, ha querido hacerme este pastel que tiene el gusto suave y dulce de la fruta tropical.

Sé que os va a encantar a todos.

Ingredientes:

6 mangos maduros 500ml de nata líquida Gelatina neutra 4 sobres (30grs) 250ml de leche entera 50ml de leche condensada

Preparación

Pelamos los mangos y cortamos en trozos pequeños. El truco de la tarta es justamente la calidad de su ingrediente principal: el mango. No deben estar verdes o la tarta no sabrá a nada. Trituramos con la batidora hasta que nos quede un puré de fruta, pasándolo por un colador a fin de que quede una textura muy fina.

Ponemos a calentar la leche a fuego lento, incorporando la gelatina neutra y vamos removiendo poco a poco.

En una cazuela mezclamos todos los ingredientes: el puré de fruta, la nata liquida, la leche condensada y la leche con la gelatina, y ya estará preparado para poner en un molde.

Dejar enfriar en la nevera durante 4 o 5 horas. Una vez frío, se decora con unos trozos laminados de mango.

El resultado es una tarta grandota, para unas 8-10 raciones. ¿Os animáis?

pàg. 18

AMB GUST A ...

LLUM

Per tĂş... per Santa Cristina

EMPRENEDORS Plataforma Ciutadana

www.emp.cat