Revista Llum nº9

LLUM exemplar gratuït pvp 3,50 €

LA REVISTA DE SANTA CRISTINA Número 9 / HIVERN 2014

ISONA PASSOLA

PRODUCTORA DE “PA NEGRE” I DIRECTORA DE “CATALUÑA-ESPANYA”

Fotografia Salvador Sabater

pag.4

VITO GARCIA: MILLOR IDEA EMPRENEDORA CIEU 2013.

FUTUR Portaveu Joves Cristinencs pag.8

ESTEFANIA SANTACREU-VASUT DOCTORA (PhD) BERKELEY, EEUU pag.14

JOAQUIM VIDAL “ROQUET”: UN PERSONATGE TÍPIC CRISTINENC pag.16

descàrregues online http://issuu.com/revistallum

Judit Abellí, Santi

Albertí, Marius Aliu, Guillermo Altadill, Carolina Amell, Olaf Andresen, Associació d’Empresaris Santa Cristina Emprèn, Associació Esportiva Matxacuca, Auto Taller Emili Bosch, Paquita Barberá, Miguel Bas, Carlos Bassó, Laura Bassó, Pilar Blasco, Lluis Boadas Sais, Jacqueline Bouvier, Laura Bueno, Gerard Bussot, Carme, Cristina Callado, Isabel Carreras, Tony Ceballos, Club de Golf Costa Brava, Club Patí Cristinenc, Gerard Congost, Josep Costa, Nour El Iro Lahri, Emprenedors per Santa Cristina, Josep Mª Espinás, Alex Fernández, José Fernández, Forum Santa Cristina, Marc García, Vito Garcia, Malu Gil, Juan Gómez, Mikel Gomis, Felix González, Daniel Herzberg, Andrea Huisgen, Interpa, Interprint, Jucy Kinnison, José Manuel Lara, Frederic Lloret, 2011 malu productions, Nuri Márquez, Jessica Martí, Salvador Martí, Chaida Meloul, Felisa Molina, Joan Mont, Papelería Montse, Isona Passola, Estela Pastor, Julio Pérez, Cristina Peter, Melcior Pijuan, Familia Provensal, Fernando Pujol, Jordi Pujolar, Josep Pujolar, Laura Quintana, Quim, Quiosc Pere, Francesc Rebled, Edgar Regincós, Salvador Ribot, Julio Rico, Dolors Rigau, Marc Rovira, Jorge Ruiz, Salvador Sabater, Olga Sala, Xevi Sala, Angel Sala, Santa Cristina Pony Club, Estefania Santacreu-Vàsut, Marina Serrano, Antoni Strubell, Laura Tesler, Edu Vancells, Paquita Vendrell, Joaquím Vidal “Roquet”, Josep Vives-Rego

Editorial

La manca de rigor polític Transcorreguts dos anys, Revista LLUM es consolida com a un mitjà de comunicació que esgota el seu tiratge als quioscos de Santa Cristina i que bat rècords de descàrregues on-line. El que va néixer com una idea pionera és avui una realitat consolidada.

Ha arribat el moment d’agafar ploma i paper per donar-los el meu punt de vista crític dels esdeveniments més propers i que ens afecten d’una forma o altra com a cristinencs.

En el decurs dels tres darrers anys, he tingut l’oportunitat de viure de prop i en primera persona, com es gestiona el nostre municipi, com ens dirigeix qui ens governa i quina és la percepció que en treu el ciutadà.

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547 Editor: Julio Rico Directora: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Mikel Gomis Correcció: Jèssica Martí Redactors: Carlos Bassó Gerard Bussot Olga Sala Jose Vives-Rego Edu Vancells Felisa Molina Malu Gil Estefania Santa Creu-Vasut Cristina Callado Frederic Lloret Salvador Ribot Redacció i Administració: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Publicitat: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Impressió: Balmes Print SA CIF A-61480059 Data publicació: Gener 2014 Propera publicació: Abril 2014 Dipòsit legal: B-2137-2012

És desolador i produeix impotència comprovar la manca de rigor i sensibilitat que mostra la nostra classe governant però també la nul•la cohesió d’una oposició de la qual no me’n excloc.

Sorprèn, dels nostres governants actuals, l’absència més absoluta de percepció diferenciadora entre l’interès col•lectiu i l’interès particular, la nul•la capacitat per explicar i defensar la seva gestió i la incapacitat manifesta per reconèixer errors, que bé són propis d’aquells que tenen la responsabilitat de prendre decisions. Caldria entendre, que no tan sols és important ‘el que es fa’ sinó també ‘el com es fa’.

Al llarg del mandat he vist com s’intentava colar un parc eòlic a Romanyà, com es donava una llicència d’aula islàmica fora de normativa i que després es va haver de revisar, com de la nit al dia sorgeix un projecte de benzinera en terrenys no aptes per equipaments, com la gestió de la regidoria d’ensenyament ha dut la nostra escola a una crisi sense precedents, com es contracten monitors sense processos de selecció, com un alcalde considera una anècdota sense rellevància el fet dels atacs violents i amb robatori al nostre municipi o com pot canviar per decret la direcció d’un carrer o tancar l’oficina de turisme, temes que varen provocar la indignació ciutadana.

He vist com la burocràcia desmotiva el desenvolupament de nous projectes, com les polítiques d’ocupació queden en no res o com l’administració és incapaç d’aprimar la despesa de la seva pròpia estructura retallant sempre en serveis al ciutadà. I tantes altres coses que s’han intentat dur a terme, sempre en la foscor i sempre amb presses i per sorpresa on els sis membres del Govern són còmplices necessaris.

Parlen de transparència i voluntat de consens, però la realitat és diferent, les grans decisions, les estratègies prioritàries es prenen sempre a porta tancada on un mana, ja sabem qui, i la resta assenteix amb resignació, més per no perdre uns privilegis que ja voldrien la resta dels comuns que per convicció.

Així ens va...

Julio Rico Editor

PROTAGONISTA

ISONA PASSOLA ACTRIU, DIRECTORA, GUIONISTA I

PRODUCTORA DE CINEMA CATALÀ Isona Passola i la Massa D’or FOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

Massa d’Or es l’illa del Cap de Creus per on surt el sol a la península. Els pescadors li diuen així perquè a l’alba llueix com un raig d’oli al mig del mar. Isona Passola neix a Barcelona en una família marcada pel seu sentiment i compromís nacionalista. Llicenciada en història contemporània va fundar l’any 1992 la productora de cinema Massa d’Or. Professora universitària, actriu, directora, guionista, però Isona Passola també és especialista en l’adaptació de la literatura al cinema. Forma part del Consell de Cultura de la ciutat de Barcelona, presideix l’Acadèmia del Cinema Català i va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi l’any 2012.

En la seva qualitat de productora destaquen pel·lícules i documentals que han contribuït al prestigi actual del cinema català com “Els de davant” i “Mirant el cel” d’en Jesús Garay, “El Mar” i “Pa Negre” d’Agustí Villaronga o “De Nens” de Joaquím Jordá.

L’any 2009 va estrenar el documental “Cataluña-Espanya” i està finalitzant el rodatge de “L’endemà” que podrem veure aquest 2014. Passola lluita per un cinema que des de Catalunya trobi el seu públic a tot el món.

pàg. 4

PROTAGONISTA

C.B. Quan comença la teva relació amb Santa Cristina?

I.P. A finals dels anys 50 el meu pare decideix comprar un mas al barri de Salom. En aquell temps encara hi havia el carrilet i no havia començat la construcció salvatge i els estius, almenys per als nens, eren de tres mesos. Cal Music era una casa de pagès aïllada i la nostra família amb la d’en Trias Fargas i en Trueta va ser de les primers estiuejants a Santa Cristina. Eren estius de bicicleta, d’excursions, de converses i jocs amb els meus germans, els Juans, la Pilar i tants d’altres però sobretot eren estius de lectura.

Tota la meva formació intel·lectual arrenca dels estius a Cal Music. Encara visc de renda de tot el que vaig llegir aquells estius des del sis anys fins que en vaig fer quinze o setze.

C.B. Què llegies?

I.P. El meu pare comprava tot el que s’editava en català, des de “El Balancí”, “El Trapeci”, “La cua de palla” de novel·la negre, “El club dels novel·listes” ...

Las traduccions eren molt bones. Llegint en català podies obrir-te al món o, almenys, al món literari.

C.B. Quan s’acaben els teus estius de tres mesos ?

I.P. Som una generació que varem començar a treballar des de molt joves i a viatjar fora durant els estius. Mentre feia la carrera, treballava. Nomes podia pujar a Santa Cristina de tant en tant i sobretot pel sant de la meva mare, el 30 d’agost.

LLUM

Fotografia Salvador Sabater

Isona Passola a la seu de la Produtora de cinema “Massa d’Or”

LLUM

PROTAGONISTA

pàg. 5

Fotografia Salvador Sabater

Isona Passola en un moment de l’entrevista a Barcelona

pàg. 6

PROTAGONISTA

LLUM

PROTAGONISTA

C.B. Com eren las teves escoles de Barcelona?

I.P. Em vaig formar en aquelles escoles que venien de l’època de la República i que malgrat patir la repressió franquista tenien la voluntat de resistir. El meu record és un record de bastant llibertat de pensament i sense repressió mental. La confrontació d’idees, la no existència d’una veritat absoluta, és molt més formatiu que la imposició d’unes idees inamovibles que, per obediència, no es poden discutir. L’hi agraeixo molt al meu pare que escollís aquest tipus d’escola per a mi i els meus germans.

C.B. Com passes de la universitat al cinema?

I.P. Després d’estudiar Història Contemporània, vaig entrar com a professora a la Universitat de Vic. Era el moment de l’aparició del vídeo i a els meus alumnes els hi feia fer personatges històrics, als que feia dialogar a fi de que interioritzessin la història i no la imaginessin com una cosa del passat. Abans ja havia fet teatre amb els que desprès van ser Dagoll Dagom i d’actriu a d’Universitat. Ja tenia una vinculació molt forta amb el món de l’espectacle. Després d’un curs d’iniciació al vídeo a l’Institut del Teatre, ja vaig fer el salt al món del cinema.

C.B. Es pot tenir vocació de productor?

I.P. Absolutament. És el domini total. Quan feia d’actriu veia que els amics actors i actrius esperaven que els truquessin. Jo vaig decidir que volia trucar. La meva idea de la producció és molt artística, molt creativa. Si no puc oferir qualitat, no ho faig. Encara l’origen està a la lectura a la que segueixo dedicant els caps de setmana.

Per a mi llegir és la felicitat màxima. Vaig al cine, al teatre i llegeixo. Això em salva la vida. Amb la meva feina que és molt dura, ajunto les meves dues passions: el cinema i la literatura.

C.B. Quins són els aspectes creatius de la producció?

I.P. Els meus alumnes a vegades em diuen que volen ser directors i jo els hi pregunto “i qui us produirà?”. Produir et fa sentir. En el teatre tot és lineal, però en el cinema, pots estar rodant el final de la pel·lícula al començar el rodatge. La capacitat d’uns actors de cinema és que en un petit gest o una mirada han de donar una emoció concreta. Els equips són enormes i durant el rodatge tothom està en tensió, atent i respectuós. És tot molt sagrat i màgic i és molt emocionant fer-ho des del control total. I tot això quan ho veus et passa pel cap que havia sortit potser d’aquella novel·la que un dia vas llegir.

C.B. Parla’m del cinema català I.P. Quan es van cremar el estudis Orphea tota la indústria es va desplaçar a Madrid. La vitalitat de la cultura catalana en el franquisme i que s’oposava a la misèria moral de la dictadura l’hi va ser més fàcil resistir amb la pintura, la literatura o la musica. El cinema però ni és barat ni es pot fer dins de casa. Fins a l’escola de Barcelona (Jordá, Govern, Esteva, Bofill, Portabella) no es va fer cinema català. Aquest però era un cinema finançat per famílies riques de Barcelona, experimental, gens comercial i que no tenia cap vocació de trobar el seu públic.

Avui hi ha festivals amb retrospectives de cine català amb pel·

LLUM

lícules d’en Bigas, Balagueró, Villaronga, Coixet, etc. i és molt reconegut per la seva qualitat i comença a trobar el seu públic.

C.B. Ha desaparegut l’aficionat al cinema?

I.P. Hi ha més afició que mai. Es veu més cine que mai però d’una manera diferent. Es veu a les filmoteques però més que mai a casa a través dels ordinadors, les tauletes, les televisions, etc.

C.B. I les sales de cinema?

I.P. La sala té el ritual de compartir allò que estàs veient amb una altra gent que està com tu en silenci i a les fosques. Ha baixat molt perquè això del 21 per cent de l’IVA ha estat letal. Mai hi havia hagut un govern que estigués tant en contra de la cultura com l’actual. Cinema i teatre estan destrossats però remuntaran ja que el cinema és l’instrument més poderós per a la difusió de la cultura d’un país. “Pa Negre” ha despertat interès a la premsa, a festivals, a les televisions i l’han vist a tot el món. A molts altres països es fan polítiques de protecció per la indústria local ja que entenen que l’audiovisual és l’expressió cultural amb més possibilitats d’expansió. Aquí com a fruit d’una venjança política ni interessa la cultura ni que hi hagi sentit crític.

Cal recordar que als Estas Units la indústria cinematogràfica és la segona en importància després de l’armament.

C.B. Parla’m de “Cataluña-Espanya” i de “L’Endemà” I.P. El primer és un documental de reflexió amb pensadors espanyols i catalans fet des de la tranquil·litat i la no confrontació.

Des del cervell i no des del cor. Va iniciar un debat que era tabú i que ara ja no ho és.

“L’Endemà” serà una pel·lícula més popular.

Es fa per explicar el procés en el que estem. Per explicar una Catalunya en plenitud cultural, econòmica, judicial, etc. S’ha finançat quasi totalment i en molt poc temps a través del microfinançament. La societat civil catalana és molt potent i avui internet irriga i connecta tota la seva potència. Crec que la gent volia això i que això va fer que connectéssim amb la gent.

C.B. Quins són els teus projectes en marxa?

I.P. Acabo de comprar el drets de ”Un hotel a la costa”, novel·la de Nancy Johnstone, editada per Tusquets. És el diari d’una anglesa que abans de la guerra, compra un hotelet amb molt de glamur a la Costa Brava i a través de la seva història pot seguir amb paral·lel la del nostre país. Toca molt la meva infància. Preparo cinc projectes més i espero que en surti algun altre. Hi ha encara moltes coses per fer. Crec que el talent segueix aquí i que tan sols està esperant que arribin temps millors.

El proper 30 d’agost l’Issona Passola tornarà a Cal Music i entre pàgina i pàgina mirarà els paisatges de la seva infància tot pensant en les properes pel·lícules a produir, en la seva gent i en el seu país.

El matí del dia següent el sol sortirà pel Cap de Creus i la “Massa d’Or” tornarà a lluir com un raig d’oli al mig del mar.

Carlos Bassó

PROTAGONISTA

pàg. 7

MOU-TE

Vito Garcia guanyador del premi a la millor idea emprenedora CIEU 2013 El Centre d’Iniciatives Emprenedores Universitàries CIEU, reconeix amb aquet prestigiós premi la tasca feta per l’equip de Vito Garcia al capdavant del projecte d’aplicacions mòbils GETAROUND de caràcter social i destinat a persones amb mobilitat reduïda.

Vito Garcia amb joguines de JUGUETIS

pàg. 8

MOU-TE

LLUM

MOU-TE

FOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

Vito Garcia, ex alumne del CEIP Pedralta i del IES Ridaura, obtindrà aquet any la doble llicenciatura, Administració i Direcció d’Empreses i Dret, per la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu projecte de fi de carrera GETAROUND ha rebut el reconeixement del mon acadèmic i universitari al nostre país.

Amb tan sols 23 anys, aquet jove emprenedor cristinenc, és cofundador i administrador de la companyia JUGUETIS, empresa dedicada a la comercialització on-line de jocs i joguines amb fort contingut pedagògic i educatiu. Aquestes joguines, fetes amb fus-

ta natural, ajuden al desenvolupament de la imaginació, memòria, estimulació sensorial, motricitat global, raonament i creativitat del més joves. El producte estrella de la campanya nadalenca 2013 ha estat el ‘Nan Casteller’, exhaurint existències.

Els seus reptes més immediats són l’expansió de JUGUETIS a nivell nacional, molt especialment a les escoles bressol de Catalunya, i la creació d’una associació juvenil formada per joves cristinencs amb inquietuds i compromís col·lectiu per contribuir a millorar la gestió municipal de Santa Cristina d’Aro.

Entrevistem Vito Garcia a la redacció de Revista LLUM. MG: És fàcil ser jove i emprenedor en els temps que corren?

VG: Si et soc sincer, a nivell empresarial ens hagués agradat rebre un major assessorament i ajut per part dels organismes que diuen estar destinats a fomentar l’emprenedoria. A l’hora de la veritat ens hem trobat sols i amb moltes barreres administratives i financeres. Al final, pràcticament ens ho hem hagut de fer tot nosaltres mateixos, amb l’ajut desinteressat d’amics, companys i coneguts sense els quals avui JUGUETIS no seria una realitat. Tant el meu soci, Marc Bohigas, com jo mateix, hem hagut de fer cursos d’especialització en diverses àrees per poder gestionar de forma integral l’empresa donada la manca de capacitat financera per contractar professionals.

“Ens hem trobat sols i amb moltes barreres administratives i financeres” MG: Sembla que si ets emprenedor i tens una idea, l’administració a través d’organismes per fomentar l’emprenedoria et dona el recolzament necessari. És així?

VG: La veritat i en el nostre cas, ens hem trobat amb una excessiva burocràcia a l’hora de tramitar els ajuts i una manca de solucions pràctiques als principals problemes que et sorgeixen quan vols iniciar una activitat empresarial. La constitució de la societat, l’emplaça-

LLUM

ment de seu social, la manca d’ajut econòmic via subvenció/ exempció per fer front a les quotes de la seguretat social de treballadors i autònoms o l’elaboració del pla d’empresa o business plan entre d’altres.

Pensa que en el moment que vàrem obrir JUGUETIS ja ens havíem gastat pràcticament tot el capital social, tots els estalvis que teníem havien volat en tramitacions i encara no havíem fet la primera venda.

“Ens agradaria implantar al nostre municipi un viver d’empreses” MG: Ho heu tingut més fàcil amb el projecte GETAROUND? VG: GETAROUND era un projecte tecnològic, una idea d’aplicació per a mòbil orientat a planificar itineraris urbans per a persones amb mobilitat reduïda. El projecte estava dins l’àmbit acadèmic de la pròpia Universitat, era un idea teòrica tot i que esperem que algun dia vegi la llum. JUGUETIS ha estat, des del primer dia, una realitat, creu-me que no és fàcil que dos joves sense experiència i sense gaires diners, de cop es trobin al mig d’un mercat cada cop més exigent i competitiu.

MG: Diuen que el cap d’un emprenedor no para mai. Tens més projectes empresarials o personals en marxa?

VG: Fruit de les dificultats en

què ens vàrem trobar a l’hora d’endegar JUGUETIS, ens agradaria implantar al nostre municipi un viver d’empreses que pogués atraure a emprenedors de tot el Baix Empordà per facilitar-los el camí per a la creació de micro empreses, aprofitant el know-how i l’experiència adquirida en la nostra singladura i sempre des d’un punt de vista jove i creatiu.

Això, sumat a la ferma convicció de que els joves hem de jugar un paper important en la confecció del model de futur que volem, ens ha portat a un grup de joves de Santa Cristina a treballar en la direcció de crear una associació juvenil de caràcter local amb plena autonomia de gestió i opinió, vinculada mitjançant un protocol de col·laboració amb la plataforma ciutadana Emprenedors. L’objectiu d’aquesta associació és cohesionar el jovent del poble, crear un entorn de debat obert i plural mitjançant l’assemblea, i que la veu dels joves es faci sentir a Santa Cristina d’Aro.

VG: La idea va sorgir fa mesos, podríem dir que fruit de molts cafès al Tete entre l’Edu Vancells i jo. De seguida es varen anar incorporant joves compromesos amb Santa Cristina, cares conegudes com la de Cristina Callado, Jandro Garcia, Alexandra Anguera, Oriol Vancells, Marc Gracia, Joel Espunya, Pau Pijoan o Kelvyn Serraty entre d’altres.

El nostre facebook, a la setmana d’estar actiu ja contava amb cent ‘Me gusta’.

A finals de desembre es va constituir el Comitè Local de JOVES EMPRENEDORS i la seva Junta Directiva, a l’espera de que l’assemblea ratifiqui els càrrecs una vegada constituïda. Preveiem que serà en un futur immediat.

Actualment estem fen una crida mitjançant les xarxes socials a tots aquell joves de Santa Cristina que vulguin incorporar-se al projecte, que estimin el poble i que vulguin aportar idees per generar debats productius i constructius per el nostre futur.

“Reptes: creació d’una associació juvenil formada per joves cristinencs amb inquietuds i compromís col.lectiu”

MG: Revista LLUM estarà sempre al costat dels joves i de Santa Cristina. Des de l’equip de redacció et volem desitjar molts d’èxits.

VG: Moltes gràcies per donar-me aquesta oportunitat.

MG: En quina fase es troba la creació d’aquesta associació juvenil cristinenca, ens pots avançar alguna cosa més?

Malu Gil

MOU-TE

pàg. 9

BLOGGERS

http://maluproductions.blogspot.com.es

Malu Gil

CRISTINA CALLADO

EXCUSAS

FUTUR INCERT DEL CENTRE DE DIA

Hay una expresión que dice que “desde que existen las excusas, nadie queda mal”. También hay otra frase que dice que “el que se excusa se acusa”. ¿Qué son las excusas? ¿Y los pretextos?

Se dice que una excusa es una justificación, una coartada, un motivo (verdadero o no) para eludir una obligación o responsabilidad. Mientras que un pretexto es una excusa falsa. Por lo que podríamos concluir que todos los pretextos son excusas pero no todas las excusas son pretextos.

En definitiva, son engaños y mentiras, capaces de sabotear nuestra vida.

La formación de la excusa Se dice que el ser humano utiliza el 10% de su capacidad. Investiguemos cómo nacen las excusas. “Un grupo de científicos ubicó a cinco monos en una jaula, en cuyo centro colocaron una escalera y, sobre ella, un cesto con bananas. Cuando un mono subía, los científicos lanzaban agua helada a los demás. Si algún mono intentaba subir, los otros lo atacaban. Pasado algún tiempo, ningún mono se animaba, por el recuerdo de la experiencia. Entonces, los científicos sustituyeron un mono. Lo primero que hizo fue subir la escalera, siendo rápidamente bajado por los otros.

Un segundo mono fue sustituido y ocurrió lo mismo. El primer sustituto participó con entusiasmo de la paliza. Un tercero fue cambiado y se repitió el hecho. El cuarto y el último de los veteranos fueron sustituidos. Quedó un grupo de cinco monos que no recibieron baños de agua fría, y que sin embargo continuaban golpeando al que intentaba llegar a las bananas. Si fuese posible preguntarles por qué, la respuesta sería: no sé, las cosas siempre se han hecho así aquí”. ¿Suena conocido? ¿Por qué aceptamos con resignación usar el 10% de nuestra capacidad? Se trata del enorme poder de la costumbre. La costumbre es la “excusa” perfecta para seguir haciendo lo mismo.

El método es distinto para los triunfadores: ellos no ponen excusas, saben lo que quieren y hacen que las cosas ocurran. Su poder es inteligente, combina querer con eficacia. ¿Plantamos cara a las excusas?

pàg. 10

cristinacallado28@gmail.com

BLOGGERS

El passat 23 de desembre es van aprovar al ple municipal el Pressupost per l’any 2014. En aquest s’observa com a novetat una retallada important en la inversió que destina l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro a un dels serveis socials del municipi, el centre de dia.

L’Ajuntament passarà de destinar-hi 60.000€ anuals a 30.000€.

Com a conseqüència es preveu que d’aquí a sis mesos es signi un conveni que provocarà el trasllat a Sant Feliu de Guíxols dels usuaris del centre. Per tal de calmar a les famílies, des de l’àrea de Servei a les Persones s’ha assegurat que l’Ajuntament assumirà les despeses del trasllat dels avis des de la seva llar fins al centre de dia de Sant Feliu i a la inversa.

L’equip de govern local ho explica aportant que és un servei del tot deficitari i del qual se’n beneficien molt pocs ciutadans. El centre està preparat per acollir a trenta ancians i actualment només en fan ús cinc.

Sabut és per a tots que qualsevol servei social és deficitari, ja que pretén oferir i ajudar a la població més desfavorida. Degut a tenir pocs usuaris, aquest ha esdevingut un servei que genera grans despeses i proporciona pocs beneficis socials. L’equip de govern creu que aquests recursos es poden destinar a altres serveis dels quals se’n beneficiïn un major nombre de ciutadans.

Tot i això, no hem d’oblidar que amb l’excusa de la crisi econòmica els ciutadans estem patint nombroses i diverses retallades.

Aquestes solen afectar als més dèbils, aquells que sí que necessiten els serveis socials. Parlem d’infants, gent gran, dependents, etc. És per això que no voldria que el possible tancament del centre esdevingués una retallada més, possible d’evitar.

Crec que seria interessant, abans de tancar definitivament el centre, que els nostres regidors analitzessin i es qüestionessin per què hi ha pocs usuaris fent ús d’aquest servei i per què ha esdevingut un servei poc viable. Conseqüentment, si en tenen algun tipus de responsabilitat, lluitar junts (independentment del partit al qual pertanyen) per tal d’oferir aquest i els millors serveis als cristinencs.

LLUM

CONSISTORI

ORDENANCES FISCALS, MODIFICACIONS PRESSUPOSTÀRIES I PRESSUPOST 2014 CENTREN LA VIDA POLÍTICA DE L’ÚLTIM TRIMESTRE DE L’ANY. CIU, PP i ERC, junts, aproven el PRESSUPOST 2014, que engreixa la despesa general de l’administració i retalla la prestació de serveis al ciutadà LA MANCA DE PLANIFICACIÓ PRESSUPOSTÀRIA, LA FALTA DE RIGOR EN EL CONTROL DE LA DESPESA I LA INCAPACITAT D’ESTALVIAR EN LA MAQUINÀRIA ADMINISTRATIVA, INDIGNA A EMPRENEDORS

PLE D’OCTUBRE: Aprovació d’ordenances fiscals on es congelen les taxes i impostos a excepció de la taxa d’escombraries que pujarà un 4,38 per cent. Aprovació per unanimitat de la moció presentada per la plataforma ciutadana Emprenedors instant la revisió de valors cadastrals dels immobles de Santa Cristina d’Aro als valors actuals de mercat per intentar reduir l’IBI el 2015.

PLE DE NOVEMBRE El govern en solitari aprova modificar el Pressupost 2013 donada la incapacitat per ajustar-se a les partides pressupostades. El regidor Mateo (PP) esgota la patida pel manteniment de la zona esportiva el mes de maig a la vegada que ho fa el regidor Oriol (CIU) en manteniment de vies públiques i l’alcalde Josep. Llensa (CIU) en manteniment de l’edifici de serveis generals. El cas més sonat és la despesa extraordinària en

matèria de telefonia que a data de 21 de novembre ja s’havia gastat 63.200 euros dels 35.000 assignats. En total una desviació de mes de 60.000 euros el 2013.

PLE DE DESEMBRE Esquerra Republicana i el Partit Popular recolzen Llensa en l’aprovació d’un pressupost pel 2014 de 6.864.725 d’euros on s’engreixa en 205.511 euros la despesa general de l’administració (serveis públics bàsics, actuacions de caràcter general i actuacions de caràcter econòmic) i es retallen 32.712 euros de la despesa en prestació de serveis al ciutadà (actuacions de protecció i promoció social i producció de béns públics de caràcter preferent).

La dada positiva del pressupost, l’estalvi de 155.197,00 euros en deute públic.

Equip de redacció

LLUM DE CARBURO PER: OLGA SALA

LLUM

CONSISTORI

pàg. 11

CRISTINENCS

Lluis Boadas Sais “En Tatus” FOTOGRAFÍA: MIKEL GOMIS

Quan li preguntem el nom complet a en Lluis Boadas, ell mateix ens afegeix al final amb un somriure: “àlies Tatus”. Com passa a molts pobles, el seu sobrenom de ben segur és més conegut que el propi nom. Però hi ha més darrera d’aquest home d’aparença senzilla. Com tothom, té passions, i nosaltres li hem descobert algunes. Com, per exemple, el Barça (fins a tal punt de posposar

l’entrevista perquè hi havia partit!) i, per sobre de tot, la seva col·lecció d’eines del camp. Més de 1.000 peces que coneix a la perfecció i que, tot i no estar tan endreçades com ell voldria, s’enorgulleix de mostrar. Li agrada més parlar del camp i del bosc que de si mateix però, mica en mica durant la conversa, hem anat coneixent l’home més enllà de l’àlies.

En Tatus i una petita mostra de la seva col·lecció, formada per més de 1.000 eines

pàg. 12

CRISTINENCS

LLUM

O.S. D’on ve lo de “Tatus”?

Ll.B. A casa érem 10 germans i tots teníem dos noms, a un li dèiem en “Murrèc”, a un altre en “Butida”,... i a mi en “Tatus”!

Això ve de quan anava a cacera. A vegades disparava els dos trets molt ràpid, i em deien “no tens pas temps d’apuntar, dispares molt ràpid, fas “tas-tas!” I tastas-tatus, d’aquí ve el nom! (riu) O.S. Déu n’hi do quina col·lecció, hi ha de tot! ¿Què és aquell rascló tan gran?

Ll.B. N’hi ha que li diuen el “tiradiable”, era per recollir quan s’havia segat o per arreplegar les userdes.

O.S. I aquest recipient?

Ll.B. És una ratera, la rata entrava i no podia sortir. Aquesta va anar a una exposició, i perquè es veiés millor li vaig posar una rata viva a dins! (riu).

O.S. Quina pastera més maca...

Ll.B. A dins del calaix hi teníem les arengades, la cansalada de quan matàvem el porc, etc. Era un rebost petit. Moltes coses d’aquí ja no es veuen avui en dia, com aquests morters per l’all i oli. I això sabeu el que és?

més aviat el segon. Anava a campionats, sobretot de per aquí la província, i en alguns em donaven de premi un pernil i marxava content cap a casa!

O.S. Què és el que més li agrada?

Ll.B. El que em fa més il·lusió a la vida és la natura del bosc. M’agrada molt. Als 12 anys ja era fogoner de can Llac pel temps de pelar a l’estiu, es cuinava per 10 persones a bosc i jo era el que feia el foc i el vigilava. Ara al bosc netejo, faig suro,...

“EL QUE EM FA MÉS IL·LUSIÓ A LA VIDA ÉS LA NATURA DEL BOSC” O.S. Veig que no para!

Ll.B. Sí, i estic bé. A l’estiu tinc molta feina a l’hort, i a l’hivern al bosc, s’hi està bé i aquí que és a “solei” encara més.

O.S. Què és el que més li molesta?

Ll.B. Em fa una mica de por la “lladregadissa” que hi ha. L’altre dia va venir un que va dir que era d’una companyia d’assegurances i venia a mirar si teníem reixes, alarma... I em va fer una mala espina allò!

O.S. El record més feliç de la seva vida?

Ll.B. En tinc varis, però un record molt feliç que em dura va ser el casar-me amb la meva dona. No us enganyo, eh?

O.S. Això és molt maco...

Ll.B. Fa 53 anys, i encara me’n recordo.

Molt treballadora, molt servidora i sempre està per mi. És el record més feliç que tinc de la meva vida. Saps què li dic, jo? Jo no sé pas com hi ha homes que apallissen la dona, la deixen o la maten.

“UN RECORD MOLT FELIÇ QUE EM DURA VA SER EL CASAR-ME AMB LA MEVA DONA”

O.S. Doncs no... sembla un trineu...

Ll.B. És un burro! Ho posaven a dins del llit, entre les mantes i el matalàs, i a dins hi anava una brasa per escalfar el llit.

O.S. I el record més trist?

Ll.B. La mort dels pares. Vaig sentir més la de la mare que la del pare, però també és veritat que una mare està més pels fills que un pare.

O.S. Quina és la peça més rara?

Ll.B. L’eina més rara que tinc, i més vella, és una arada plana que ni jo l’entenc, no sé pas com es tirava ni com la feien anar!

O.S. Però sol no es va quedar, amb tants germans!

Ll.B. Si, i no n’hi ha pas cap de renyit. Tots fem pinya.

“L’EINA MÉS RARA QUE TINC, I MÉS VELLA, ÉS UNA ARADA PLANA QUE NI JO L’ENTENC”

O.S. Si tornés a néixer on li agradaria que fos?

Ll.B. A un lloc de pagès, però que hi haguessin les carreteres i maquinària que hi ha ara. M’agradaria haver sigut un pagès modern!

O.S. Sempre ha viscut a Santa Cristina?

Ll.B. Sí, menys quan vaig estar treballant al Maresme i quan vaig fer la mili a Lleida. A la mili tenia “padrins” i no feia de militar, estava en una granja i també feia de pagès!

O.S. Ha canviat la gent del poble?

Ll.B. Abans coneixia un per un i ara, la veritat, és que molts no els conec. També no he estat massa bé de la vista i ara aviat del cap tampoc! (riu). A vegades veig algú que conec però quan em diu “em coneixes?” jo li tinc que dir “sí, però no sé com et dius!”.

“M’AGRADARIA HAVER SIGUT UN PAGÈS MODERN! ”

Amb el “burro”, una de les seves peces

O.S. Com és la vida d’ara respecte la d’abans?

Ll.B. Ara es viu molt millor! També la forma de treballar el camp és millor, abans era tot a mà i a base de força, i ara és més mecanitzat i la gent sap més.

O.S. Què més sap fer?

Ll.B. Si un dia teniu temps em vull vestir de palletaire, perquè n’he fets molts de pallers! Però em vull vestir no com aquells que fan la festa del batre, jo portaré la forca, un barret gros de senyora, un mocador de quadros al coll i les butxaques al revés perquè no entrin les arestes, que no saps lo que empipen i piquen aquí al costat de les cuixes.

O.S. Veig molts trofeus de jugar a botifarra.

Ll.B. Ara ja no la jugo tant com abans, no és pas que fos un primera, quedava

O.S. I també fa vi!

Ll.B. Abans l’aixafàvem amb els peus, però ara el faig amb un bidó gros i faig servir una aixafadora elèctrica.

LLUM

Abans de marxar ens ensenya les rabasses, els bastons que treu de les Gavarres i unes carbasses seques que serveixen d’esponges naturals. “La Paquita de ‘cal Tort’ i l’Evelyn les fan servir”, ens diu per confirmar la seva utilitat. No hem tingut temps per admirar la totalitat d’objectes del camp que hi arriba a haver, potser sí que haurem de tornar i, de passada, fer-li les fotos vestit de palletaire. Mentrestant, gaudirem del seu vi amb el que ens ha obsequiat. “Es va acabar l’altra bota i vaig obrir aquesta fa un parell de dies”, ens diu. Està boníssim, Tatus. Moltes gràcies.

Olga Sala

CRISTINENCS

pàg. 13

NOTES D’ECONOMIA

D’ON VENIM I ON ANEM? UNA PERSPECTIVA EUROPEA A LA NOSTRA CRISI PER ESTEFANIA SANTACREU-VASUT Doctor (PhD) en Economia Universidad de CaliforniaBerkeley Professor Economia de ESSEC Business School i THEMA, París.

sobre de les millores de productivitat, una bombolla del sector immobiliari, però també un augment de les importacions de béns produïts a països com Alemanya, que ha sigut un dels principals creditors del països perifèrics de la zona euro. És a dir, els moviments de capital entre països són la contrapartida a moviments de béns i serveis. Els bancs alemanys ens deixaven diners per comprar, o hauríem de dir llogar, cotxes alemanys.

Ara fa quasi 6 anys es va desencadenar una crisi financera i econòmica arreu del món. Epicentre: Nova York i el banc d’inversió Lehman Brothers. A Espanya, el llavors president del govern, Jose Luis Rodriguez Zapatero, no només va tardar en reconèixer l’arribada de la crisi, sinó que no va reconèixer que érem víctimes de dues crisis, una de mundial i l’altra local. Local o millor dit, europea.

En el moment en què l’economia americana sembla reprendre l’activitat, aquí estem encara en el discurs dels ‘brotes verdes’. Amb l’arribada del nou any, part del debat polític català es centrarà en els costos i oportunitats que suposaria la hipotètica independència catalana. Una part dels suposats costos seria l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea, tal i com ha advertit Brussel·les, sigui creïble o no. Per entendre les oportunitats i reptes que es presenten a l’economia catalana hem de mirar d’on venim i el rol que ha jugat Europa en la nostra economia des de l’arribada de la democràcia i en la recent bombolla immobiliària.

La creença de que el risc creditici quedava eliminat amb la unió monetària i que el creixement econòmic al grup de països anomenats PIGS (Portugal, Italià, Grècia, Espanya) estava germanitzat va promoure una bombolla de crèdit.

Espanya va poder endeutar-se a costos mínims des d’una perspectiva històrica, afavorint un increment salarial per

pàg. 14

NOTES D’ECONOMIA

Amb l’arribada de la crisi, hem viscut dos processos oposats.

La crisi ha obligat a països com Espanya ha reequilibrar les balances comercials i alhora a sanejar els comptes públics i privats. Aquest esforç d’equilibri l’hem pagat tots amb retallades a la despesa social i amb l’increment de l’atur de llarga durada. Sentiments de animadversió cap a Espanya han augmentat, amb el risc de nacionalismes creixent a Europa.

A Catalunya, el diàleg entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat s’ha deteriorat a la mateix velocitat que la de l’AVE que recentment uneix Barcelona i París. La manca d’interès ciutadà envers les eleccions al Parlament Europeu mostren la desafecció dels sentiments cap al projecte comunitari.

I aquí és on ens hem d’aturar. El procés de construcció europeu s’ha centrat en crear un mercat comú, no una societat comuna. Hem invertit en infraestructures i en obrir mercats per béns, serveis i capital. Però els ponts i trens no serveixen si els ponts de diàleg entre diferents cultures i societats amb històries comunes per diverses causes no s’han creat. Si no invertim en l’aprenentatge comú de les llengües d’Europa que formen la riquesa de la nostra diversitat, els nostres polítics i tots nosaltres perdrem el tren de l’entesa cultural i destruirem el capital social europeu, una riquesa que requereix inversions.

No es tracta d’esborrar diferències, sinó de entendre-les. Europa té una oportunitat única de ser un model d’integració política clau per resoldre problemes transnacionals del segle XXI com el canvi climàtic, la innovació, la seguretat... Tots els reptes requereixen cooperació internacional. El mercat és un mecanisme creador de riquesa, però també requereix de capital financer i de capital social. Sembla que si les coses no canvien, el 2014 els nostres polítics, catalans, espanyols, i europeus, podrien perdre el tren de la construcció d’una societat del benestar europea, on ser europeu significa integrar identitats múltiples i centrades en el diàleg.

LLUM

NOTES D’ECOLOGIA

JARDINES VERTICALES ESTÉTICA, ECOLOGÍA Y CONFORT POR JOSEP VIVES-REGO Catedrático Emérito de la Facultad de Biología de la Universidad de Barcelona

Los jardines verticales, también denominados muros verdes, muros vivos o muros vegetales son estructuras diseñadas para lograr el desarrollo de una amplia gama de plantas en un paramento vertical. El suelo o tierra está contenido en un andamiaje que puede tener telas para compactar la tierra y facilitar la hidratación. La máxima complejidad del muro vertical se alcanza cuando a través de sistemas electrónicos programados, se dosifican el agua y los nutrientes para conseguir el crecimiento deseado de las plantas.

Los muros verdes o jardines verticales, representan uno de los últimos aportes de la incorporación de la ecología vegetal a la arquitectura avanzada. Surge como la conjunción de los avances tecnológicos en el ámbito del riego, desarrollo de suelo para el soporte de vegetación y control hídrico y de nutrientes con el arte floral y la jardinería avanzada.

La tendencia a diseñar y construir muros verdes tiene un promotor indiscutible: el botánico y artista francés Patrick Blanch que desde 1982 (http://www.verticalgardenpatrickblanc.com y http://www.murvegetalpatrickblanc. com) ha encontrado la forma de combinar todo tipo de plantas en expresiones artísticas que son un referente mundial. Los muros verdes se han convertido en elementos arquitectónicos singulares que dan vida a muros, fachadas interiores y exteriores de todo tipo de edificios. Una de las características fundamentales de los jardines verticales es que la selección de las plantas que constituirá la comunidad vegetal debe hacerse de modo que se consiga la durabilidad, los valores estéticos y la facilitación del mantenimiento que se espera de esas obras de arte, ecología y tecnología.

Otras ventajas cruciales de los jardines verticales, más allá de los indiscutibles valores estéticos son: la depuración de la atmósfera; el incremento de las corrientes de aire; el ahorro de espacio; el aislamiento acústico o térmico; actuar como muro de separación física; incorporar el color y aroma floral; producción hortofrutícola en altura; y aproximar la vegetación al usuario.

Una función crucial de la incorporación de la vegetación en arquitectura y urbanismo ha sido el recrear el paisaje que precisamente como consecuencia de la actividad constructiva se ha ido destruyendo y desplazando, haciendo que el hombre pierda el contacto con la naturaleza que en su momento constituyó su hábitat fundamental. Otra ven-

LLUM

taja es que la vegetación se puede utilizar para proteger las vistas del edificio o simplemente para favorecer la intimidad y la sensación de estar aislado de unas vistas carentes de valores estéticos. A este objetivo se puede añadir el que esa misma pantalla vegetal constituya una barrera acústica o incluso represente una protección al viento, particularmente cuando se trata de vientos fríos y de cierta frecuencia e intensidad provenientes del norte.

En muchos casos, esta recreación del paisaje tiene como objetivo el dotar al edificio y a sus usuarios de valores sociales, lúdicos e identitarios. Sería el caso de los arces en Canadá, los cerezos en Japón, los abedules en Escandinavia, los hayedos y las alamedas en España. En este tipo de situaciones, esos árboles son o han sido emblemáticos para ciertas zonas o culturas y además al ser caducifolios, el proceso de la caída de la hoja en la estación fría aporta un cambio paisajístico que es celebrado por la sociedad, pudiendo contribuir a la cohesión social y a la celebración de la sostenibilidad en el tiempo dedicado al ocio y el esparcimiento cuando no al educativo.

La implantación de árboles conspicuos a título de singularidad de una zona o región, aunque puedan provenir de regiones distantes o ser exóticos, dan una oportunidad al usuario de la vivienda o barrio de conectar con la comunidad y establecer lazos sociales basados en la naturaleza.

Casos habituales son el replantar olivos, robles o alcornoques centenarios, o sauces llorones o cedros en función del objetivo estético o identitario. Obviamente, no debe olvidarse que el conseguir una masa vegetal en clímax implica además la incorporación de una serie de elementos faunísticos adicionales de gran valor estético y educativo, como son sobre todo las aves que tienen como hábitat las masas arbóreas, los pequeños vertebrados como las ardillas e incluso insectos como las mariposas.

También constituyen una opción para que los propios ciudadanos creen sus propios micro-climas o mini-ambientes en función de sus identidades y gustos, que pueden tener gran valor social. Cuando los muros verticales están orientados de este a oeste (salida y puesta del sol) durante el verano generan abundante y refrescante sombra que permite pasear o sentarse en su proximidad y en cambio en invierno se puede hacer lo mismo pero al sol.

NOTES D’ECOLOGIA

pàg. 15

FETS I GENT

JOAQUIM VIDAL “ROQUET” (UN PERSONATGE TÍPIC CRISTINENC)

En “Roquet”, fotografiat a Santa Cristina d’Aro

pàg. 16

FETS I GENT

En Joaquim Vidal Rigau, més conegut con “Roquet”, ha estat un dels personatges més coneguts i estimats de Santa Cristina al llarg del temps, tal com també ho van ser els populars Josep Viñolas “Pitu Agutzil” o Joan Vallllosera Llambí “Roc”. La seva senzillesa, bonhomia i bon fer, el van portar a ser una de les persones més típiques de la vila, amb ganes de “fer petar la xerrada” amb tothom que es creuava al seu pas.

Veure en “Roquet” dalt del carro, carregat d’eines, conduint l’ase tranquil·la i obedient cap els camps de conreu, ara completament urbanitzats, entre els carrers Professor Josep Trueta i Salvador Dalí, era tot un bé de Déu.

Perquè ja, llavors, a la dècada dels any vuitanta, llevat de l’avi Peretes, en “Pitu” Miret i uns quants més, pocs pagesos quedaven a Santa Cristina.

En “Roquet” era un home molt enraonador, amb un somriure d’orella a orella i uns ulls que transmetien la bondat d’una persona senzilla però molt observadora. El matí dels diumenges, se’l solia veure rondant pel mercat de Sant Feliu, guaitant i de vegades també badant, davant les parades del mercat farcides de cistelles plenes d’hortalisses del temps. «I ara? —li havia preguntat jo més d’una vegada en trobar-lo passejant per “plaça”— «Què hi feu vós per aquí?». I ell responia tot murri i amb un somriure entremaliat: «He vingut a veure qui fa el cap més gros!»

Joaquim Vidal va néixer a Santa Cristina d’Aro l’any 1901. Els seus pares, Narcís i Rosa, vivien al sector de l’església, quan aquest encara era el centre de la població, amb l’ajuntament i les escoles on avui hi ha la Casa de Cultura. La Teulera, allà baix de tot,

era el veïnat que s’havia començat a alinear a la carretera provincial a partir del segon terç del segle XIX i, des de feia temps, s’havien creat una sèrie de carrers i comerços que cada cop més anaven treien protagonisme als situats dalt del poble.

En “Roquet”, en edat militar, va quintar i el van destinar a les possessions d’Àfrica. A Melilla hi va estar aquarterat fent la instrucció i, més tard, va participar en el desembarcament d’Alhucemes el 8 de setembre de 1925.

Aquest fet, del qual ell en parlava contínuament a la gent —i molts cristinencs fugien corrents per no sentir-ho a repetir per enèsima vegada— va ser el primer desembarcament aeronaval de tota la història militar. Tretze mil homes van assaltar les posicions dels rifenys i dos-cents d’ells hi van perdre la vida. Això, per a Joaquim Vidal, que va rebre dues medalles al mèrit militar, li va quedar fortament gravat a la memòria durant tota la vida. Era força normal, doncs, que quan es trobava amb la gent, aquell bon jan d’home, tocat amb la gorra de visera, bastó i amb el mocador de farcell a l’esquena, aprofités de parlar de la guerra d’Àfrica, dels natius i costums d’aquelles terres.

Home integrat a la terra, una terra aspre que l’obligava a l’esforç i treball per recollir la vianda plantada, va anar veient la transformació continuada que feia el poble amb el creixement desmesurat de l’època. Ell, encara, però, s’obstinava a mantenir nets els marges de males herbes, mentre les grues feien la seva feina. I, sense entendre res, en “Roquet” s’ho mirava amb aquell ulls petits plens de tristor; uns ulls purs i nobles com pocs cristinencs hem vist mai.

Gerard Bussot

LLUM

Fotografia de Joaquim Vidal “Roquet” (dret al mig de la imatge) fent el servei militar a Melilla (ca. 1924). Arxiu familiar: Rosa Vidal Brugues.

LLUM

FETS I GENT

pàg. 17

AMB GUST A ...

TORTA DE CHOCOLATE CON DULCE DE LECHE Una dulce tentación CHEF LAURA TESLER POR FELISA MOLINA

Mi amiga Laura de origen argentino y afincada en Santa Cristina desde hace casi 30 años, me ha sorprendido con esta buenísima torta.

condensada en una cazuela con agua fría al fuego y dejar hervir despacio durante 3 horas al baño maría. Dejar enfriar en el mismo agua y retirar.

Ingredientes:

Cuando el bizcocho esté hecho, lo sacamos del horno, desmoldamos y reservamos.

Cuando ya esté frío se corta por la mitad en dos o más discos de igual grosor cada uno. Se extiende el dulce de leche y se recompone el pastel. Se pone la torta en una bandeja y se cubre completamente con el fondant de chocolate decorándolo al gusto.

4 huevos 200 gr. de harina 100 gr. de azúcar 1 sobre de levadura 4 cucharadas de cacao en polvo 1 bote de leche condensada o de dulce de leche 250 gr. de mantequilla 1 tableta de chocolate negro

Asegúrate bien de que esté a buen recaudo, si no quieres que no quede nada cuando tengas que presentarlo, porqué… ¡está irresistible!

Elaboración del bizcocho

Mezclaremos en un bol el azúcar y los huevos. Los batimos hasta que quede cremoso. Añadimos poco a poco harina, levadura y el cacao. Vertemos la mezcla resultante en un molde engrasado con mantequilla.

Con el horno precalentado a 130 grados lo dejamos cocer durante 45 minutos. Cociéndolo de forma lenta conseguiremos que quede muy esponjoso y no se queme la parte superior.

Elaboración de la cobertura de chocolate

Mientras se hornea el bizcocho, derretimos al baño maría la tableta de chocolate fondant añadiéndole una pizca de mantequilla, a fuego muy lento y sin remover para que no pierda brillo.

Elaboración del dulce de leche

El dulce de leche es por excelencia uno de los dulces más ricos e irresistibles que existe. Solemos comprarlo en el supermercado pero… ¿por qué no prepararlo en casa? Para la elaboración del dulce de leche, poner la lata de leche

pàg. 18

AMB GUST A ...

LLUM

Per tĂş... per Santa Cristina

EMPRENEDORS Plataforma Ciutadana

www.emp.cat