On_12

#12

ABRILMAIG 10 Exemplar gratuït

…i tota la informació cultural i d’oci, amb agenda d’activitats la guia de shopping, eat drink i la secció ON moda

38

sitges/sant pe

cultura oci tendències

re de ribes

4 · Los Ricky’s, el grup sitgetà dels anys seixanta 9 · Opinió 10 · El retrat de quatre escriptors sitgetans 17 · Joan Iriarte ens mostra els rostres del món 18 · El futur museu d’art contemporani de la Fundació Stämpfli 29 · Celebrar els dies importants a l’Hotel Estela Barcelona 30 · + Moda 32 · Agenda 34 · Guia 38 · Aparador

Sumari

EDITOR Santi Terraza / DIRECTORA Marta Aragó / ÀREA COMERCIAL Marta Sanz / DISSENY I MAQUETACIÓ Juanjo Requena / FOTOGRAFIA Jesús París HI COL·LABOREN EN AQUEST NÚMERO: Joan Iriarte, Judit Paretas, Aina Serra, Joan Tutusaus

sitges/sant pere

de ribes

cultura oci tendències

REDACCIÓ Sant Honorat, 32-34 · 08870 Sitges / T 93 894 53 75 · F 93 811 14 12 / on@hydramedia.info / www.oncultura.com DL: B-35083-2008 / La tirada d’aquest número d’ON és de 5.000 exemplars / Impressió: Indugraf ON s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.de la Generalitat de Catalunya

una producció de:

4

5

Joan Tutusaus

Los Ricky’s, que van donar nom a la mítica discoteca que ha tancat recentment, varen ser un grup de música sitgetà de notable èxit però vida relativament efímera. Una de tantes colles de joves que van pujar-se al carro de la música en uns anys, els seixanta, en què començaven a sonar els ritmes que triomfaven als Estats Units i a la Gran Bretanya. La necessitat que el règim tenia de divises havia transformat l’autarquia en obertura, i a Sitges, com a localitat turística, entrava l’aire fresc, caldo de cultiu ideal per impregnar l’esperit d’uns joves que veien en allò que arribava de fora tot el que els mancava aquí. Quaranta anys després, els dos supervivents, en Ricard Llorià, la veu del grup, i en Josep Maria Alegre, primer guitarra i després baix, recorden l’època que els va marcar.

La columna vertebral dels Ricky’s la bastien tres germans Llorià, Ricard (Ricky), Jaume (Jimmy) i Joan, a qui se’ls va afegir en Josep Maria Alegre, i un cinquè membre que va anar canviant al llarg del temps. Havien passat per un cert aprenentatge musical, en Josep Maria amb la guitarra, i els germans Llorià estudiant solfeig a cal mestre

Torrents. De fet, en Ricard volia aprendre a cantar, i els seus inicis no podien ser més descoratjadors. “Tu has de cantar? –li va etzibar el mestre- Dedica’t a una altra cosa, que no tens oïda!”. En Ricard reconeix que no li mancava raó al gran músic sitgetà: “Em costava deu vegades més que als altres agafar el to, i sempre després que me’l mar-

Un assaig al pati del Ricky’s l’any 1966

Actuació a la plaça Catalunya de Barcelona

6

Foto que donaven a les fans, signada

quessin amb la guitarra”. Voluntat i il·lusió, però, van suplir la mancança.

L’any 1963 va ser clau. L’extint Hotel Miramar allotjava Cliff Richard, The Shadows i Frank Ifield, per enregistrar un disc del primer en espanyol, Cliff, when in Spain. Els artistes varen trobar al carrer Sant Pau un bar muntat com un pub anglès, el Ricky’s Bar, on van coincidir amb un Ricky i un Jimmy que oferien actuacions esporàdiques als clients. I les estrelles, que enlluernaren els adolescents sitgetans, els van encoratjar a continuar. Va ser el suport definitiu.

En Ricard i en Jaume es van posar mans a

l’obra i, el 1965, li van comprar una bateria a en Joan, i li van dir: “seu i toca”.

Els tres germans van quedar amb en Rafel Ortiz i un cinquè membre que els va fallar a darrera hora, motiu pel qual en Jimmy va anar a buscar a en Josep Maria. Dit i fet, el mateix dia sessió fotogràfica i assaig al bar, per debutar al Reus Ploms el 21 de novembre de 1965, sota el nom de Ricky’s Group. La cosa va anar prou bé, i uns dies després, el 5 de desembre, debutaven al Retiro amb un repertori que incloïa temes arranjats dels Rolling Stones, dels Beatles, i alguna peça pròpia. Aquell mateix Cap

d’Any van actuar com a conjunt estrella al Retiro, en una accidentada vetllada que va acabar amb l’Isidre Panyella apagant el foc d’una escomesa elèctrica mentre el públic aplaudia, entenent que el foc era part de l’espectacle.

Al Prado van debutar Dijous Gras, pel ball que feia la societat. I com que anaven sortint bolos, la dedicació a la música va passar a ser gairebé professional, tot i que els germans Llorià la compaginaven amb el bar. Els assajos al que era el pati del local ocupaven la jornada, i van permetre la incorporació de temes de The Byrds, Manfred Mann o els Animals, el més granat del “Top Twenty” anglès. “Teníem els discs dos mesos abans que comencessin a sonar aquí –recorda en Ricard-, de manera que quan els començaven a passar per la ràdio, molta gent deia que els agradava més la nostra versió que l’original”. Un repertori que va arribar a uns 200 temes, sobre una base de 25, i que s’adaptava a cada actuació.

Segons en Ricard, “no imitàvem, sinó que adaptàvem les cançons al nostre estil”.

A mitjans del 1966, l’èxit del grup comença a ser evident, i mentre amplien el radi de la comarca a tot Catalunya, les dues societats sitgetanes se’ls disputen per a les dates assenyalades. Va ser en aquesta època que apareix un empresari barceloní, Josep Morell, mànager de nombrosos artistes. El grup signa un contracte de representació i canvia el nom original per un de més

7 comercial a l’època: Los Ricky’s. El nou representant va significar més feina, més desplaçaments, el fenomen de les fans, i la necessitat de comprar una furgoneta.

Però no eren tot flors i violes. En Josep Maria recorda com van ser convocats a enregistrar un programa previ del Nadal del 1966 a TVE: “vam entrar a les 5 de la tarda, i no vam acabar fins les 6 del matí següent!”.

I el mateix dia de Nadal, a mig dinar, “en Morell ens truca i diu que no s’havia recordat d’una actuació a Puigcerdà aquella nit.

I au, sense acabar de dinar, munta-ho tot, i cap amunt!” Una tempesta de neu els rep a la Collada de Tosses, i una sorpresa a la capital de la Cerdanya: no se’ls esperava per Nadal, sinó per Cap d’Any...

El 1967, la marxa d’en Rafa a la mili motiva el seu canvi per en Robert, un excel·lent guitarrista, i paral·lelament el grup adquireix un segon equip de so per abastir el gran nombre d’actuacions concertades.

Una d’elles va ser vista per Julián Reizábal,

director de la cadena Consulado, que gestionava diverses sales a Madrid, i que els va contractar immediatament per actuar a la sala mare de la cadena, al carrer d’Atocha.

L’èxit va ser rotund, i el grup tornà a Sitges amb un contracte per al febrer i març de l’any següent. Just en aquest moment, en Robert abandona el grup i és substituït per en Joaquim, un excel·lent organista basc que permet fer un canvi d’estil cap a la música negra nord-americana: Otis Redding o Wilson Picket s’incorporen al repertori. Els assajos i les accions promocionals, com els pòsters i les fotos signades per a les fans enfervorides, omplen les hores d’èxit.

El grup torna a Madrid a principis del 1968, treballant les tardes de dimarts a diumenge, amb dues actuacions el cap de setmana, i un imprudent viatge nocturn de vuit hores a Sitges dilluns per veure la família, tot tornant dimarts de matinada. L’èxit els permet tocar al Picadilly, el local més famós de Madrid, amb la cremme de l’època com

Portades dels discos que The Shadows i Cliff Richard van enregistrar a Sitges

8

Los Ricky’s va debutar al Retiro el 1965

a públic: Pedro Carrasco, Juan Diego, Tony Ronald, Junior, Teddy Bautista o Conchita Velasco. En Josep Maria recorda que un dia Juan Pardo els va dir “soneu de meravella, si seguiu així us ho menjareu tot, llàstima que no tingueu producció pròpia”.

En Ricard reconeix que “ens faltava inspiració per composar, i ja teníem prou amb el que fèiem, perquè preparàvem les coses a consciència, i per això sonaven tan bé; en Jimmy era un gran músic, en Joan, un gran bateria, i altra gent que va passar pel grup també havien estat molt bons”.

Tants directes, i gairebé sense producció.

Als anys seixanta, fer una maqueta demanava molts diners i mitjans. Per a la posteritat,

Ricard Llorià i Josep Maria Alegre en l’actualitat

només ha quedat Me gusta el amarillo, que tant en Ricard com en Josep Maria reconeixen que està lluny del millor so del grup: “El vam fer en un matí”. Segons en Ricard, que conserva un anglès perfecte d’algunes estades a Anglaterra, “en directe sempre t’acceleres més; quan assages, toques a un ritme, però quan tens públic davant, sense adonar-te’n, corres més”. Un públic atent, segons en Josep Maria, “que no ballava però ens mirava, es col·locaven davant i ens seguien, i això volia dir que ens escoltaven”.

Els Ricky’s eren quatre més un. “Entre nosaltres quatre –diu en Ricard- mai hi va haver mal rotllo, ens estimàvem molt”. I en Josep Maria afegeix que “em tractaven

com un germà més, i la seva mare era com una segona mare per a mi”. Això sí, amb el cinquè membre hi va haver històricament més problemes, fossin les faldilles, la beguda o els diners.

L’estiu del 1968 va ser dolent per al grup.

Després d’actuacions a Oviedo –al Cannary Club, al costat d’una jove i desconeguda Rocío Jurado- o a Benidorm, vénen algunes cancel·lacions, que deixen el grup malmès econòmicament, i en Josep Maria prefereix buscar feines més estables per Sitges: “La música va ser una època, i quan es va acabar, em vaig dedicar a la meva feina”.

En Jimmy comença a tocar amb en Janio Martí, i tot plegat precipita la desaparició.

En Ricky toca un temps més al costat d’uns vilanovins, en un grup que van anomenar Doble Dinamita, d’experiència també curta i intensa que acaba l’any 1970, quan el Ricky’s muta de bar a discoteca, i exigeix la presència de la família per tirar-lo endavant.

“No ho he deixat mai, sempre m’ha agradat cantar, i al local feia actuacions amb en Tonino, sota el nom Made in Ricky’s”, explica en Ricard.

Els Ricky’s es van tornar a reunir dues vegades des de la seva dissolució. La primera, l’any 1987, per la Festa del Clavell al Retiro, i la segona, l’any 1993, després dels Jocs Olímpics, també al Retiro. Va ser l’última actuació conjunta dels vells rockers, que com conclou en Ricard: “érem joves, i ens ho vam passar molt bé”.

opinió El Ricky’s Jordi “Janio’s”

Vagi per endavant (i encara que molts dels que em coneixeu us costi de creure…) mai he estat un amant de les discoteques; ni de les aglomeracions, ni (per sobre de tot) d’escoltar música a un nivell elevat de decibels, dues circumstàncies que per norma general són freqüents en aquests locals.

El Ricky’s per a mi, tot i els seus flyers publicitaris en els que s’anunciava com a “discotheque”, mai l’havia considerat com a tal, no pel fet de no complir cap dels requisits anteriors sinó pel tracte rebut, des de la porta fins al darrer dels seus cambrers, passant per l’obligada i carinyosa salutació a la Mami, sempre asseguda al seu taburet com si fos un segon filtre d’entrada, qui definitavament et donava el vist-i-plau per entrar a la pista de ball.

En els meus primers anys d’adolescència en els que començàvem a sortir fins “una mica més tard” que tanquessin els bars, jo sempre tenia l’excusa ideal per evitar l’esbroncada dels pares!!! (quedi clar, que era una excusa, però certa, mai una mentida!!): “És que vaig anar al Ricky’s!!!”, els deia jo. D’aquesta manera, sabia que els de casa estaven tranquils perquè ells millor que ningú, sabien que al Ricky’s sempre seria tractat com un més de la família d’ells!!

I quanta raó tenien els de casa!!! Sempre m’han fet sentir com si fos un de la “familia Ricky’s”. Per això, gràcies.

Quan algun visitant de la nit sitgetana se m’adreçava per aconsellar-li a on podia acabar la nit, jo sempre els hi explicava tota la oferta existent per acabar amb un con-

9 cloent: “… i després d’això, teniu el Ricky’s, que és el local del poble on vaig jo”. Amb això no vull discriminar la resta de locals que són tant o més sitgetants com podia ser el Ricky’s, però era la meva manera de fer-los entendre que allò, era diferent a una discoteca convencional. Era simplement, el Ricky’s.

Com anècdota, sempre recordaré un any en que fins i tot vam tocar la gralla enmig de la pista en plena sessió a petició d’en Joan, d’en Jimmy i d’en Ricard, amb una colla de grallers que veníem de tocar un dia de setembre de Casa Torres, on s’hi celebraven les festes de la verema! Quina patxoca que feien aquells tres germans cadascú cumplint la seva tasca d’una forma apassionada però amb una rigurositat i simpatia a la vegada, que enganxava tota la clientela.

Aquests darrers anys, també he tingut el privilegi de poder-hi posar música alguna que altra nit que tenien de baixa el dj de la casa. I la veritat és que m’encantava.

Per a mi, el favor me’l feien ells a mi i no jo a ells! Era tot un luxe poder punxar en aquest local referent de la nit sitgetana i comarcal; sense anar més lluny, el darrer dels dissabtes oberts… i sense saber-ho, per a mi fent història.

S’ha de tenir en compte que molta gent hem perdut molt més que un local d’oci nocturn. El Ricky’s era l’única discoteca del poble que obria cada dia de la setmana durant tot l’any fins les 6 de la matinada.

Tothom té dret al sortir de treballar, d’anar a prendre una (o unes!) cerveseta després de la feina, oi? Qui no ho fa sovint? Doncs jo, tot i tenir dret, ara no tinc lloc. Era el meu lloc on desfogar-me després d’hores de feina al bar, era un costum, una inèrcia… i això és el que a molts ens ha deixat com orfes algunes nits…

Just a les portes de complir el seu quarantè aniversari, sense dir res a ningú, sense fer soroll, sense festes de comiat, sense donar explicacions, d’un dia per l’altre, el negoci ha tancat portes. Pel que sembla, ja no

disfrutarem d’aquella “música de baile”…

A mesura que passen els dies, molts anem assimilant “la magnitud de la tragèdia”.

Com enyoro les converses amb la Pali, l’Antonio, la Marisa; les xerrades sobre música amb l’Ivan; les tertúlies futboleres amb l’Àlvaro i el Manolo, aquells acudits ingeniosos d’en Ricard…

Ara, pocs saben del cert quin futur li espera a l’edifici del carrer Sant Pau 25… Com sempre passa als pobles, tot són rumors…. sigui el sigui, passi el que passi, mai res serà el mateix; per sempre més però, agraït a l’esforç d’en Ricard i de la Mami, per estar al peu del canó fins al final i d’haver-me donat el privilegi tots aquests anys, de ferme sentir un més d’aquesta gran familia, anomenada Ricky’s.

10

Marta Aragó

Un esbós de quatre escriptors sitgetans Xavier Gimeno, August Bover, Lázaro Covadlo i Joan Duran. Quatre sitgetans que amb la seva ploma transporten el lector a llocs i temps que abans no imaginaven, que fan que les paraules vagin més enllà del significat que fins llavors tenien i que comparteixen el seu coneixement. Narradors, poetes i assagistes amb estils diferents però amb un mateix escenari de fons: Sitges, que impregna la seva manera de sentir i transmetre.

XAVIER GIMENO, el paisatge com a reflexió “La novel·la, tal i com jo la concebo, on hi ha ficció i realitat, té un sentit per explicar coses que d’altra manera no podries explicar. Intento fer ficció a partir de la realitat; la fantasia pura no m’interessa”, reflexiona Xavier Gimeno, professor de Llengua i literatura catalana, en parlar de la seva faceta de novel·lista. I una d’aquestes realitats present a la seva obra és Sitges, concretament el paisatge del poble que l’ha vist néixer i créixer. “Intento explicar Sitges literàriament des del prisma del paisatge, una de les preocupacions que m’ha portat a escriure. El que més em preocupa és la dimensió estètica, el com s’alteren els paisatges i es perden els valors”.

Aquesta transformació de Sitges queda palesa en dues de les seves obres: Pa de llop (Premi Marià Vayreda de prosa narrativa 2003), que explica tres quartes parts del

segle XIX, i Temps a mitges (premi Llorenç de Villalonga de novel·la 2009), la història d’una poble (Sitges) i d’un país (Catalunya), des dels inicis de la dictadura franquista fins als nostres dies, a través d’uns quants personatges memorables. Aquestes dues obres “quan les vaig escriure les vaig concebre formant part d’una trilogia que parlés de Sitges en els últims 200 anys”, comenta Gimeno; però el tercer llibre, “que se situaria històricament entre els altres dos”, encara està per fer. El paisatge, doncs, és per aquest escriptor sitgetà “no només una escenografia, sinó un element que ajuda a formar la personalitat de la gent i que té poder per crear una forma de mirar”.

L’altre llibre que ha publicat, Fuga (XIII Premi Pere Calders de Literatura Catalana), “va ser un experiment: intentar crear un personatge amb la veu interposada d’uns altres, sense que aquest personatge parlés”, explica Gimeno. El que sí tenen en comú les seves tres novel·les és que han estat guardonades amb diferents premis literaris, fet que Gimeno troba important,

Xavier Gimeno a la Torreta

11 ja que “et permeten publicar i donar-te a conèixer en un mercat, el de la literatura catalana, molt reduït”.

VOCACIÓ D’ESCRIPTOR Mentre estudiava filologia catalana, Gimeno va publicar els seus primers textos de creació pròpia, però també de crítica literària, al que aleshores era el suplement literari de L’Eco de Sitges “Les ales d’Icar”. En aquesta publicació hi va seguir col·laborant durant la dècada dels anys 80, i també va estendre la seva activitat amb la tertúlia literària que, juntament amb Joan Salle, Vinyet Panyella, Josep Miquel Sobrer i August Bover, entre d’altres, feien a l’Hotel Victòria. “Llavors vaig passar una etapa que em vaig amagar a la closca com un cargol perquè volia fer el salt a la novel·la”, així recorda Gimeno la seva “reclusió” els anys posteriors als que va ser regidor de Cultura (1987-1991), per a preparar la seva primera novel·la, Pa de Llop (2003), tot “un repte” que va superar amb escreix.

“No crec en la inspiració. L’escriptura és disciplina i constància i s’han de trobar hores diàriament per a treballar. Crec en la feina”, sentencia Xavier Gimeno en parlar de la seva metodologia de treball. Després d’aquest procés de creació, l’escriptor deixa “reposar el text” un temps i més tard el corregeix. “El llenguatge em preocupa molt.

Cada novel·la ha de tenir el seu i trobar-lo és molt complicat”, afegeix. Gimeno ha

August Bover a la Biblioteca Santiago Rusiñol

trobat el seu llenguatge per acostar el paisatge i la història de Sitges a tots els lectors.

AUGUST BOVER, l’enamorat de la llengua L’amor per la llengua i la literatura catalanes són el motor professional d’August Bover. Motor que l’ha fet i el fa dedicar-se en cos i ànima a la seva investigació, estudi i difusió. Catedràtic de Filologia Catalana de

la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Bover no només s’ha limitat a treballar a diferents universitats de fora per difondre i amararse de coneixements, sinó que en el seu paper d’estudiós fa i organitza conferències, col·loquis i simposis arreu del món.

En la seva faceta d’assagista, és especialista en l’obra de Josep Sebastià Pons, un autor de la Catalunya del Nord per qui sent admiració, potser perquè “vaig estar un temps treballant al Rosselló”, tal com comenta, i de qui n’ha fet els assajos sobre

12 poesia experimental, amb varietat formal, que juga amb la llengua catalana; una reflexió sobre les possibilitats de la llengua”.

LÁZARO COVADLO, l’autor de la imaginació i el caos

Lázaro Covadlo viu a Sitges des de 1975

la seva antologia poètica i la seva obra teatral. I un altre autor per qui sent debilitat és el poeta i pintor del renaixement català Pere Serafí, de qui ha publicat els estudis literaris Pere Serafí: antologia poètica i Poesia escollida de Pere Serafí.

EL LLENGUATGE POÈTIC Bover relaciona aquesta dedicació i aquest ofici amb el fet que “la meva va ser la primera generació que va poder estudiar filologia catalana”. De fet, confessa que “una de les raons que em va impulsar a escriure va ser precisament l’empobriment de la llengua catalana”. I aquí entra, no només el seu currículum d’intel·lectual i estudiós, sinó la seva faceta de poeta, que realment l’entusiasma. “És molt més divertit per a mi escriure poesia que assaig, perquè a mi m’agrada recrear-me amb la llengua. En un assaig, abans d’escriure’l, ja saps quines paraules faràs servir, però en l’escriptura creativa no ho saps i t’hi trenques el cap perquè busques paraules amb un valor estètic, un llenguatge més ric i amb més connotacions”, explica Bover.

No va ser però fins l’any 1999 que va pu-

blicar el seu primer poemari, En pèlag d’amor, un recull de poemes que “tenen com a denominador comú les Illes Balears i la meva relació amb la seva gent i el seu paisatge”. Després van venir els altres: L’hivern sota el Cadí, un seguit de tankes –composicions poètiques japoneses– “que expliquen un indret”; Mojave, “una aproximació a aquest desert californià i a la cultura dels pobles indis a través d’haikús”, un cop més petites peces d’orfebreria poètica d’origen japonès; i la recuperació de les tankes a Terres de llicorella, amb els paisatge del Priorat de fons.

Així, les temàtiques de l’obra de Bover varien molt, igual que també varia la seva manera d’escriure. “De vegades treballo mesos sobre un poema i d’altres em surt d’una tirada com si algú te’l dictés a cau d’orella”, reconeix. El que sí és una constant en els seus poemes és la seva preocupació pel llenguatge, per “recuperar una llengua que ha anat minvant amb el temps”. I aquest interès queda totalment palès amb el recull poètic Cloc!, que sortirà publicat a la tardor i del qual Bover comenta amb molta il·lusió que és “un llibre de

A la pregunta de per què va triar Sitges per viure-hi, Lázaro Covadlo respon: “perquè és un lloc proper al mar i no se sap mai quan hauràs d’escapar” i seguidament, amb un to més romàntic, però sense perdre la ironia, afegeix: “Des de la finestra de casa puc veure el mar i vigilar per si veig passar Ulisses”. I és que aquest humor, poc acompanyat per la gesticulació de la cara, és una tònica constant en aquest escriptor argentí que va abandonar el seu país per motius polítics i es va instal·lar a Sitges l’any 1975.

Tot i que ja havia guanyat el premi Planeta Biblioteca del Sur a Argentina amb Conversaciones con el monstruo, aquí es va donar a conèixer amb el recull de contes Agujeros negros, el 1997. Llavors va haver-hi com un “fenomen Covadlo”, ja que en poc temps es va convertir en un escriptor de culte avalat per autors com Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies i Quim Monzó.

El secret d’aquest èxit l’explica ell mateix: “els meus contes, a banda de tenir qualitat literària, no avorreixen”. I és que aquest autor conrea una prosa brillant, molt imaginativa, amb ingeni, ironia i humor negre. Tot i que la lectura requereix una educació del “paladar”, Covadlo creu que el més important en la narrativa és enganxar el lector, que “no significa ser superficial”, perquè “hi ha molta literatura que és literadura” .

TEMÀTICA VARIADA, PERÒ AMB HUMOR Novel·les i contes, aquests són els dos gèneres que conrea; però parlar de gèneres per a ell és “un terme quasi gastronòmic”, convençut que només existeix un únic

13

Un dels llocs preferits de Joan Duran és el Palau del Rei Moro

gènere superior que és la narrativa. Reconeix, però, que se sent més lliure en el conte, ja que li permet “entrar més en el joc de l’absurd i del disbarat”. Pel que fa a

les temàtiques dels seus llibres, són molt variades, des de la fantasia ambientada en un paisatge rural amb indis i gautxos de Remington Rand o l’esperpèntica i gòtica La casa de Patrick Childers, fins a la novel·la negra amb un pinxo gai com a protagonista (Bolero) o les peripècies d’un individu a qui se li ha instal·lat una puça a l’orella que li dicta què ha de fer i dir per a triomfar a la vida (Criaturas de la noche, guanyadora del premi Cafè Gijón). Això sí, l’humor sempre està present en totes les seves obres, doncs reconeix que no sap estar seriós i que li surt així quan escriu. “No em sento identificat amb l’escriptor intel·lectual, perquè finalment no sóc ningú”.

I si l’humor és una característica de la seva personalitat i la seva obra, el caos forma part de la seva metodologia de treball. “No sé explicar-ho, però tinc un caos d’ocurrències que de sobte prenen forma”, diu amb un mig somriure Covadlo, i sentencia: “A mi l’ordre no m’agrada i, davant els qui parlen d’un nou ordre, jo reivindico un nou desordre”. La vida de Lázaro Covadlo explicada per ell mateix al seu bloc (www. covadlo.com) no té pèrdua i potser dóna una idea del to kafkià que impregna les seves obres. A banda de ser un prestigiós escriptor, Covadlo és columnista de l’edició catalana d’El Mundo i col·labora a El País i El Periódico, així com a diferents revistes literàries.

La seva últim novel·la publicada és Las

salvajes muchachas del Partido (Candaya, 2009), que narra les aventures d’un anarquista jueu d’Ucraïna que emigra a Argentina i torna a Rússia, dècades més tard, per a incorporar-se a l’Exercit Roig. Una dada: una dels personatges d’aquesta obra està a Sitges, potser esperant que Ulisses creuï amb el seu vaixell.

JOAN DURAN, creador i rapsode “La voluntat de ser lector de poesia requereix entrenament per a iniciar-se al llenguatge poètic. No sempre és fàcil entrar-hi, però és difícil sortir-hi quan hi has entrat”.

Joan Duran, poeta i bioquímic, parla de la poesia com d’una “obra d’art que intenta canviar la realitat, que engendra nous significats a les paraules que tothom fa servir”. Les seves “obres d’art” tracten els temes universals, “com ho fa la poesia en general”, és a dir el naixement, la mort, la recerca d’un ordre superior, en definitiva “intenta buscar un ordre construït amb paraules a través de l’experiència vital del poeta i de la comunitat que l’envolta”, considera Duran.

En el seu cas, però, els temes recurrents o els referents que fa servir per a vehicular les idees que vol transmetre van des dels mites clàssics, fins a la quotidianitat,

14 passant per personatges bíblics, imatges científiques o temes de cultura popular. I Sitges com a escenari de fons, el mar, els colors, la llum, perquè “la ‘sitgetanitat’, de fet, ha marcat tota la meva producció”, explica orgullós Duran, que cita com a un dels seus autors locals de referència el també poeta i científic sitgetà David Jou. Aquest poeta jove –nascut el 1978– combina la seva professió de bioquímic amb la seva vocació de poeta, “dues facultats complementàries”, segons diu, ja que “tant la ciència com la literatura són processos creatius en els quals hi has de posar una dosi important de bagatge i experimentació”. Aquesta vocació, però, li ha reportat un munt de reconeixement i premis – el Miquel Martí i Pol amb el poemari Zoòtrop, el XI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia pel poemari Kore i el XI premi Màrius Torres per Domèstica veritat–, que esdevenen “una bona manera d’aconseguir que et publiquin i arribar a més públic”, tot i que per

a Joan Duran “haver de viure de la poesia seria un esclavatge, seria transformar en professió el que és la meva vocació”.

LA IMPORTÀNCIA DE LA PARAULA DITA Per què escriu poesia Joan Duran? “És molt difícil de dir. En part per referents familiars, però també per l’interès que he tingut sempre per la rapsòdia, la música, la literatura popular”. Potser aquest interès s’ha generalitzat en les generacions més joves de poetes, doncs “ara hi ha un ressorgiment de la paraula dita, del recital, una pràctica que no s’hauria d’haver perdut mai i la poesia no s’hauria d’haver allunyat del públic”, reivindica Duran, que va participar en l’exitosa antologia de poesia Pedra foguera juntament amb un grapat de joves poetes “recitadors” com ell.

Però com que sembla que no en té prou amb tota aquesta activitat, Joan Duran és a més el que s’anomena un agitador cultural i ha participat i organitzat lectures,

Santiago Rusiñol, 18 Baixos · Tel. 93 811 10 86 www.farrerons.com · info@farrerons.com

performances, recitals i, fins i tot, diverses exposicions col·lectives combinant art plàstic i poesia. La cultura sitgetana la viu amb especial atenció i dedicació, ja que és president de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, membre de la Junta Directiva del Retiro i codirector de la Festa de la Poesia de Sitges. I tot i així té temps per a publicar enguany un nou poemari, Natural delit, en el qual reflexiona sobre “els instints que mouen la cultura occidental, com ara la por a la mort, la celebració de la vida i el delit de l’ésser humà per buscar un ordre superior”. Reflexions universals que només el poeta pot transmetre amb tota la intencionalitat de les paraules.

15

16

Lectures recomanades pels llibreters sitgetans La llibreria Marcé és un punt de referència a Sitges. Josep Maria Marcé, el seu propietari, va reestructurar el quiosc que la seva família va obrir als anys 70 i va apostar pels llibres, a més del tabac, deixant de vendre diaris i revistes. Com els llibreters de sempre, en Josep Maria és un gran lector, d’aquells que saben quina lectura recomanar als seus clients. Als lectors d’On els recomana:

El sanador de caballos, de Gonzalo Giner (Editorial Temas de Hoy i edició de butxaca a Booket). Una novel·la històrica i d’aventures ambientada a l’Edat Mitjana entorn la figura d’un veterinari. Segons Josep Maria, “una novel·la que uneix el millor de El Metge, de Noah Gordon,

amb Els pilars de la terra, de Ken Follett.

Maldito Karma, de David Safier (Seix Barral). “Un llibre molt divertit sobre una dona que té un accident, es mor i es reencarna en formiga que va veient tot el que passa quan ella no hi és. A partir d’aquí només té una sortida: acumular bon karma per a ascendir per l’escala de la reencarnació i tornar a ser humana.

Un llibre que fa riure molt”.

A la llibreria Universal s’hi poden trobar llibres, revistes, diaris i material de papereria.

Yolanda Rufete, propietària del negoci juntament amb la seva germana Bibiana, combina l’oferta dels llibres més venuts amb d’altres menys coneguts

que pensa que poden agradar als seus clients. Entre els llibres que té i que ha llegit, la Yolanda recomana:

Contes de la lluna absent , de Mónica Zgustová (Edicions Proa), “un recull de petits relats en què els personatges descriuen els sentiments i la forma de ser de tots els qui observen al seu voltant. En definitiva, descriuen els propis sentiments”.

La epopeya de los Harafish, de Naguib Mahfuz (M.R. Ediciones), “un escrit amb prosa poètica que descriu la maner de viure dels Harafish, la classe més baixa de la societat egípcia. El llibre parla de temes importants com ara la cobdícia, la generositat, la religió i l’honor”.

17

18

19

La propera inauguració, a finals d’any, de la primera fase del Museu internacional d’art contemporani de la Fundació Stämpfli esdevindrà un dels fets culturals més rellevants de la història recent de Sitges. La iniciativa del pintor suís, Pere Stämpfli, i la seva dona Anna Maria, per a reunir una col·lecció d’obres d’art contemporani d’una cinquantena llarga d’artistes en el nou museu permetrà que Sitges guanyi un centre d’art de projecció i de prestigi internacional amb el qual ampliarà la seva oferta cultural i li obrirà nous camins en el terreny artístic. Fins el 23 de maig l’obra que constituirà el fons inicial de la Fundació es pot veure en una exposició al Miramar.

Santi Terraza

En els darrers anys, diverses fundacions de recent creació han ampliat el mapa museístic de Catalunya, especialment de Barcelona. És el cas de la Vila-Casas, la Suñol i la Fran Daurel, orientades també a l’art contemporani; la Godia, dedicada especialment a l’art del segle XX; la Fotocolectania, que difon la fotografia, o el flamant Museu del Modernisme, que aplega obra d’artistes catalans d’aquest període. La Fundació Stämpfli, constituïda el 2006 amb la finalitat de crear el Museu d’art contemporani de Sitges, se suma a aquesta tendència i fa de la vila un focus emergent d’atenció en aquest terreny artístic a Catalunya.

La creació del futur Museu d’art contemporani amplia el paisatge artístic de Sitges. A les reconegudes i destacades col·leccions artístiques del Romanticisme, el Moder-

nisme i el Noucentisme, sobre la base dels tres museus (Maricel, Cau Ferrat i Romàntic), però també de l’herència urbanística i arquitectònica que dibuixen el perfil de la vila, ara s’afegeix una nova disciplina, la de l’art contemporani, un terreny en el qual Sitges estava representat fins ara únicament a través de les exposicions municipals o de les iniciatives de determinades galeries, però sense una projecció exterior significativa, llevat de casos puntuals.

I és que el Museu, un cop estigui funcionant en la primera fase (a finals d’aquest 2010), però especialment quan, en els propers anys, hagi culminat el seu projecte arquitectònic i d’espais, esdevindrà un nou atractiu en l’oferta cultural de la vila. Però, al mateix temps, el centre en sí aconseguirà fer moure el nom de Sitges en uns circuits artístics als quals tenia una presència tími-

Sens dessus dessous, tête à tête, rouge, jaune, bleu, Gérard Fromanger

20

Un artista de projecció internacional En països com França, Suïssa o Bèlgica, el nom de Peter Stämpfli forma part de les respectives galeries d’artistes contemporanis de major prestigi. La seva obra forma part de col·leccions permanents en els museus d’art contemporani o ha estat objecte d’exposicions individuals i col·lectives de notable projecció. París li va retre el seu reconegut homenatge amb una antològica al Museu Jeu de Paume l’any 2002. També ha exposat al Pompidou (1980) i ha realitzat retrospectives a Dole (1994), La Seyne-surMer (1997) i Friburg (1999). L’any 2004 va ser nomenat Fill Adoptiu per l’Ajuntament de Sitges.

Un dels edificis del futur Museu

19

Espalter, 23 路 08870 Sitges 路 93 814 61 15 路 info@komokieras.com 路 www.komokieras.com

22 da i puntual, i obrir, en aquesta línia, nous territoris a explotar.

L’esperit per situar Sitges també en la geografia de l’art contemporani es va copsar en la inauguració de l’exposició “La prefiguració de la col·lecció de la Fundació Stämpfli”, durant el cap de setmana del 20 de març.

La trentena d’artistes internacionals que van assistir a la inauguració de la mostra, així com altres persones vinculades al món de les arts que van venir de diferents països per ser presents en l’arrencada de la Fundació (galeristes, especialistes, professors…) van marxar amb l’explícita sensació que havien deixat la seva obra en una població sensible a les arts i amb una cura i il·lusió especial de fer-se’n receptora.

Coup de vent, Erró

UN MECENATGE PER A LA HISTÒRIA La iniciativa de Pere Stämpfli i la seva dona per fer el Museu d’art contemporani de Sitges i dotar-lo amb una prestigiosa col·lecció d’obra d’artistes internacionals

de reconeguda trajectòria serà, de ben segur, amb el pas dels anys, un dels capítols a tenir en especial consideració en la història de la vila. Que un matrimoni opti per cedir a la vila tres edificis d’un alt valor patrimonial –i, per tant, immobiliari: la Fundació es va constituir el 2006, quan la bogeria del creixement de preus del mercat havia assolit una ascensió imparable– és un acte que mereix el més sincer dels reconeixements. Només des de l’amor per la vila que els va acollir fa quaranta anys, i amb la qual s’hi van identificar plenament des dels seus inicis, i des de la sensibilitat per les arts es pot empendre una aventura d’aquesta envergadura, que ja ha rebut els reconeixements a nivell nacional i internacional.

El projecte somiat per Pere i Anna Maria Stämpfli va començar a forjar-se molts anys enrere. El matrimoni Stämpfli ja va mostrar la seva activa empenta i el seu caràcter filantròpic amb les festes del

23 carrer d’en Bosc, que es van començar a realitzar a finals dels anys 70. El 1995 van aportar a la iniciativa cultural, al mateix carrer: l’actual Espai Cultural Pere Stämpfli, que acull la seu del Grup d’Estudis Sitgetans i de l’activitat que impulsa aquesta entitat. I, ara, la culminació del projecte és la futura obertura del Museu d’art contemporani impulsat per la Fundació constituïda amb aquesta finalitat.

El Museu inaugurarà la seva primera fase a finals d’any. En aquests inicis, el Museu estarà constituït per l’antic Mercat del Peix, cedit per l’Ajuntament a la Fundació per a destinar-lo al nou centre, i dues plantes de l’edifici de l’Espai Cultural Pere Stämpfli.

En una futura fase, el Museu ampliarà les seves instal·lacions amb la incorporació de l’edifici dels números 5-7 del mateix carrer d’en Bosc, que enllaça amb els altres dos.

Amb la segona i definitiva fase, el Museu disposarà d’una superfície de gairebé 1.000 metres quadrats repartits en quatre nivells,

Verwandlung, Jan Voss

24 destinats a acollir el fons permanent de la Fundació i exposicions temporals, així com altres iniciatives artístiques. El projecte arquitectònic, dirigit per Josep M. Coll, és obra de l’estudi d’arquitectura BC-10, de Sitges.

ESCOLA DE VELA Estiu 2010

LA COL·LECCIÓ El fons artístic de la Fundació Stämpfli està constituït, fins el moment, per 65 obres de 54 artistes de 21 nacionalitats diferents. Es tracta d’artistes companys de generació d’Stämpfli que han cedit la seva obra gratuïtament a la Fundació a iniciativa del mateix Stämpfli, per la seva amistat amb ell i captivats per l’abast del seu projecte de Sitges. La nòmina d’artistes que integren la col·lecció està composta per figures de prestigi en diferents tendències de l’art contemporani.

Aquest és el cas, per exemple, de l’islandès Errò, que actualment exposa al prestigiós Centre Pompidou de París; Marc Desgrandchamps, que també va exposar al Pompidou (2007); Daniel Dezeuze, autor d’escultures al Jardins des Tuileries, també a París; Sato Satoru, protagonista d’un museu amb la seva obra al Japó; el cofundador de la Figuration Libre, Robert Combas; Jean-Michel Meurice, guanyador del Grand Prix National de la creació audiovisual (1992); Antoni Taulé, autor d’obres per al Palais Garnier de París i el Metropolitan

Si vols gaudir de la mar i aprendre a navegar...vine sota l’Església

Cursos infantils i juvenils Esplai infantil amb dinar inclòs Cursos d’adults i classes particulars Per més informació, consulta la nostra web

Club Nàutic de Sitges Espigó de Llevant s/n, Apartat de Correus 76, 08870 Sitges Tel. 93 743 20 57 · cns@nauticsitges.com

www.nauticsitges.com

Volume figé MNC218, Pol Bury

de Nova York; Jacques Monory, protagonista d’una retrospectiva al museu de Macval (2005), Guy de Rougemont i Vladimir Velickovic, membres de l’Académie des Beaux-Arts, i diversos autors que han estat presents a la Biennal de Venècia: Pol Bury representant Bèlgica (1964), Pavlos (Grècia, 1980), Ladislas Kinjo (Franca, 1980), Antonio Segui (Argentina, 1984) i Olivier Mosset (Suïssa, 1990), entre molts altres. L’obra de

23

26

Imatge de l’exposició, al Miramar

l’impulsor de la inicativa, Pere Stämpfli, també forma part de la col·lecció.

L’exposició del Miramar ofereix la possibilitat de veure aquest fons i conèixer els plànols i maqueta del nou Museu.

El projecte de la Fundació està avalat per un Consell Assessor format per Serge Lemoine, exdirector del Museu Orsay de

Projecte del nou Museu

París i que ha comissariat l’exposició del Miramar; Henry-Claude Cousseau, director de l’École Nationale Supérieure des Beaux Arts de París; Pascale Le Thorel, responsable de publicacions del mateix centre (i que dirigeix la col·lecció de la Fundació); el crític d’art Daniel Giralt-Miracle, exdirector del Museu d’Art Contemporani de Catalunya,

i el notari Lluís Jou, exdirector de Política Lingüística de la Generalitat en un dels darrers governs de Jordi Pujol.

27

28

29

Hotel Estela Barcelona, el lloc més adient perquè les celebracions siguin inoblidables Aniversaris, casaments, batejos i comunions en un ambient amb encant i art L’Hotel Estela Barcelona – Hotel de l’Art és un lloc adient per a celebrar els grans esdeveniments familiars que quedaran en el record per a tota la vida. Aniversaris, comunions, batejos i casaments organitzats per experts que faran que el dia sigui inoblidable tant per als protagonistes com per als convidats.

L’Hotel Estela Barcelona compta amb els serveis i els espais idonis per a aquests tipus d’actes, a més de la seva ubicació

realment privilegiada a primera línia de mar, al port esportiu d’Aiguadolç. Així, les amples sales amb llum natural i amb una exquisida decoració formada per centenars de pintures i escultures originals d’artistes internacionals (Lorenzo Quinn, Josep Maria Subirachs, Josep Puigmarti, Ramon Moscardó, Pablo Atchugarry, Grau-Garriga, etc.) faran les delícies de tothom.

Però un dels llocs més atractius és, sens dubte, l’espai dels jardins, al costat de la

piscina i amb vistes al mar, on es poden celebrar els aperitius i, fins i tot, els banquets, amb menús flexibles per adaptar-se a les exigències dels clients, però sempre amb una cuina selecta elaborada per professionals.

Celebrar el casament, l’aniversari, el bateig i la comunicó de dilluns a divendres, a més, ofereix uns avantatges immillorables. (Més informació al Departament de Banquets, telèfon 99 811 45 45)

Avda. Port d’Aiguadolç, 8 08870 SITGES | Barcelona reservas@hotelestela.com www.hotelestela.com Tel. 93 811 45 45 ·Fax 93 811 45 46

30

JesĂşs, 60 Tel. 93 811 06 95

info@kotonsitges.com

31

koton

Jesus Paris servicios fotográfIcos Sant Bartomeu, 16 1º 1ª, Sitges Tel. 93 894 18 50 · 639 81 52 92 jesusparis@hotmail.com

34

CUINA MEDITERRÀNIA DE SEMPRE La cuina mediterrània de tota la vida se cita a Mare Nostrum, el restaurant de la família Martí al Passeig de la Ribera. L’arròs sucós amb galeres i una completa carta amb especialitats marineres i mediterrànies constitueixen una excel·lent targeta de presentació per a un restaurant amb 60 anys de trajectòria. Amb una esplèndida terrassa davant del mar, menjadors privats i una ambientació tipicament marinera, Mare Nostrum és garantia de qualitat, servei i comoditat.

MARE NOSTRUM // Pg. de la Ribera, 60-62 Tel. 93 894 33 93

MENÚ DE MERCAT EN UN LOCAL ÍNTIM Situat en el Best Western Hotel Subur Marítim, a la zona més residencial del Passeig Marítim, el restaurant Cau del Vinyet està emplaçat a l’interior de la carismàtica construcció rosada de 1924 que caracteritza l’hotel. L’espai genera un entorn acollidor i íntim per a gaudir de la seva elaborada cuina de mercat. També organitzen celebracions i reunions de treball.

CAU DEL VINYET // Passeig Marítim, s/núm Tel. 93 894 15 50 www.matasarnalot.com

35 CUINA DE BRASA AMB TOCS MEDITERRANIS Una nova i suggerent proposta al centre de Sitges.

El restaurant Komokieras ha obert recentment el seu establiment en el qual ofereix una cuina de brasa basada en carbó vegetal amb tocs mediterranis. Una carta de qualitat a preus molt competitius que fan les delícies dels clients. Franc Rodríguez i Pedro Bargellini han agafat el bo i millor de l’antic Komokieras de Rocamar i l’han traslladat a aquest cèntric i confortable restaurant del carrer Espalter.

KOMOKIERAS // Espalter, 23 Tel. 93 814 61 15 www.komokieras.com

SUBMERGIU-VOS A LA NANSA Art de pesca que dóna nom al restaurant on podreu retrobar els sabors i olors de la cuina dels nostres avis.

Cassola d’arròs a la sitgetana, llamàntol amb cargols, romesco d’escrita, suquet de lluerna... Rebosteria pròpia, vins locals i de la comarca que podreu degustar en un ambient on el mar de Sitges sempre hi és present.

LA NANSA // Carreta, 24 Tel. 93 894 19 27 info@restaurantlanansa.com

SABOR MARÍ AL COSTAT DEL MAR Situat entre el Passeig Marítim i la platja, la privilegiada vista al Mediterrani del restaurant Pic Nic el converteix en el lloc ideal per a gaudir de la gastronomia del mar: plats mariners, arrossos i peixos són algunes de les seves especialitats. Els mesos d’estiu podrà gaudir, a més, de la seva terrassa i el seu Chill Out. RESTAURANT PIC NIC // Pg. de la Ribera s/núm Tel. 93 811 00 40 www.matasarnalot.com

36 CUINA BASCA VORA EL MAR Al carrer Nou, ben a la vora del mar, podreu gaudir de la millor selecció de pintxos i plats al més pur estil basc de la mà del Koldo i la Leire, els dos responsables d’ El Donostiarra. Delícies gastronòmiques en petit format per als paladars més exigents, i tot això regat amb una àmplia i variada selecció de vins. Una parada obligada per a tots aquells que els agrada el bon menjar.

ASADOR DONOSTIARRA // Nou, 14 Tel. 93 810 22 62

ESPECIALISTES EN CARN A LA BRASA Menús diaris i plats especials de brasa a preus molt assequibles, calçots i menús per a sopar el cap de setmana. El Bar Restaurant Las Tablas ofereix tot això i molt més, en un ambient casolà i per a gaudir, quan arriba el bon temps, de la fresca a la seva magnífica terrassa. I per a celebrar noces, batejos i comunions, els millors especialistes et fan un pressupost a mida perquè el dia sigui inoblidable.

LAS TABLAS // Av. Santíssima Trinitat, 28 Vallpineda // Tel. 93 894 29 98

MENJAR EN UN MUSEU DE L’ESPORT Tota una icona de Sitges, a l’Sports Bar podrà esmorzar, dinar, sopar o prendre una copa, mentre gaudeix d’un partit de futbol, un gran premi de motociclisme o qualsevol altra competició esportiva; i és que aquest bar-restaurant ret culte a l’esport, com ho demostra la seva acurada decoració i els seus plats batejats en referència a diverses disciplines esportives.

SPORTS BAR // Pg. de la Ribera, 48 Tel. 93 811 11 00 www.sportsbar.es

37 UNA COPA AMB ELS AMICS Jànio’s és el bar que batega al centre de Sitges. Situat al Cap de la Vila, és un local ideal per a prendre una copa tranquil·lament amb els amics a la tarda o per viure la festa a la nit, cada dia de la setmana, excepte dilluns. A més, es tracta d’un local sempre vinculat a les festes populars, és a dir, de got imprescindible per a les festes majors, diades castelleres i altres esdeveniments.

JÀNIO’S // Cap de la Vila, 3 Tel. 93 810 22 11

CARTA DE CÒCTELS ÚNICA Cafè-bar Magma és un local per a gaudir de dia i de nit. Pots començar el matí esmorzant en un ambient modern i tranquil, al centre de la vila i respirant el moviment de Sitges. Mira la carta d’entrepans de pa de pagès, són una delícia. I al final del dia, pots prendre una copa o una de les seves especialitats en còctels.

Cada dia, de 18h a 23h, tens Happy hour de còctels.

Magma té una carta única. Dilluns, festa setmanal.

CAFÈ-BAR MAGMA // Parellades, 31-33 www.facebook.com/magmasitges

EXCLUSIVIDAD Y TRATO PERSONALIZADO Este salón de peluquería y estética abrió sus puertas hace ya dos años a la clientela de Sitges. Servicio de estética: depilación, tratamientos reafirmantes, parafina, celulítica, pealings. Complementos en perfumería y bisutería. En Toni Perruquers encontrará una atención personalizada y un agradable entorno.

Distribuidor exclusivo de Alfaparf y su línea de estética profesional Semi di Lino.

TONI PERRUQUERS // Camí Capellans, 10 Tel. 93 811 02 85

aparador

38

NOVETATS POÈTIQUES L’editorial sitgetana Llibres de Terramar acaba de publicar dos nous poemaris en la seva col·lecció de plaquettes poètiques “Papers de Terramar”. Es tracta de Cavalls i Collaret (Suite de Terramar), de Vinyet Panyella, i A Mo Ara, de Jordi Carrió. Les podeu trobar a la Llibreria Jornet (carrer Major, 6, de Sitges) i a la Llibreria Jaimes (Passeig de Gràcia, 64, de Barcelona).

LLIBRES DE TERRAMAR (www.llibresdeterramar.cat)

ARRÒS SUCÓS AMB GALERES El sabor d’abans en les coses ben fetes. Així són els plats que podràs tastar al Restaurant Mare Nostrum mentre gaudeixes d’unes vistes immillorables de la costa sitgetana.

Sabeu el que són les galeres? Des d’ON recomanem que ho descobriu al restaurant de la família Martí.

MARE NOSTRUM // Passeig de la Ribera, 60-62 Tel. 93 894 33 93

VESTITS DE FESTA I CERIMÒNIA Koton ha obert les seves portes a Sitges per a oferir un ampli ventall de vestits, tant per a home com per a dona, ideals per a festes, cerimònies i casaments. Una gran col·lecció on poder escollir el que millor escau a cadascú.

KOTON // Carrer de Jesús, 60 Tel. 93 811 06 95

PINTEM LA FESTA MAJOR La Traditeca ha editat aquest llibre pintable, amb il·lustracions de Maria Moragues i Albà i rodolins de Josep Ramon Parés i Corretgé. L’alcalde va presentar el llibre el passat 15 d’abril a l’Edifici Miramar.

PINTEM LA FESTA MAJOR // TRADITECA Tel. 93 810 2248