On_16 by Revista On

DESEMBREGENER 11 Exemplar gratuït

…i tota la informació cultural i d’oci, amb agenda d’activitats la guia de shopping, eat drink i la secció ON moda

#16

PARLEN ELS GRAFITERS, ARTISTES QÜESTIONATS PERICOS I CULERS A TRAVÉS DE LES SEVES PENYES NO HI HA NADAL SENSE QUINTO OFICIS EMBLEMÀTICS DE TOTA LA VIDA

sitges/sant pe

cultura oci tendències

re de ribes

4 · Les penyes del Barça i de l’Espanyol, una rivalitat només al camp 10 · El Quinto, la tradició nadalenca per excel·lència 16 · Tres grafiters expliquen un art sovint qüestionat 22 · Oficis centenaris que encara perduren a Sitges 28 · Andreu Raginel, una vida dedica a l’art 29 · Records: Ángeles Santos, 100 anys 30 · +Xocolata 31 · +Moda 32 · Agenda 34 · Guia 38 · Aparador

Sumari

EDITOR Santi Terraza / DIRECTORA Marta Aragó / ÀREA COMERCIAL Marta Sanz / DISSENY I MAQUETACIÓ Juanjo Requena / FOTOGRAFIA Jesús París HI COL·LABOREN EN AQUEST NÚMERO: Joan Iriarte, Aina Serra, Joan Tutusaus, Nisu Muntané, Juan Miguel Terraza, Isidre Roset

sitges/sant pere

de ribes

cultura oci tendències

REDACCIÓ Sant Honorat, 32-34 · 08870 Sitges / T 93 894 53 75 · F 93 811 14 12 / on@hydramedia.info / www.oncultura.com DL: B-35083-2008 / La tirada d’aquest número d’ON és de 5.000 exemplars / Impressió: Indugraf ON s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.de la Generalitat de Catalunya

una producció de:

Dani Farrerons (Penya Espanyolista) i Jordi Abellan (Penya Blaugrana), a la plaça de l’Ajuntament

Aina Serra

Les penyes del Barça i de l’Espanyol de Sitges viuen amb eufòria l’encadenat de bons resultats dels seus equips i esperen amb candaletes partits com el derbi del 18 de desembre, on es veuran les cares. L’Espanyol ha guanyat tots els partits a casa, el Barça ha guanyat tots els partits fora, un dels dos trencarà la ratxa a la trobada a l’estadi de Cornellà. Un partit que, malgrat la superioritat dels de Guardiola, els últims anys els ha portat més mals de cap del previst. La Penya Espanyolista i la Penya Barcelonista de la vila són un retrat de com es viu el derbi a Sitges. El número 8 del carrer Illa de Cuba i el número 26 de la carretera de les Costes bullen abans de cada partit. Els aficionats del Barça i els de l’Espanyol es troben cada setmana per veure els partits des de les seus de les respectives penyes o per

anar al camp a seguir l’equip en directe, i aquesta és la principal raó de ser de les dues principals penyes del poble: seguir el primer equip de futbol. Murals a les parets, samarretes, gots plens, bufandes, ràdios i televisors amb les prèvies…

Vida social a la seu de la penya de l’Espanyol

L’imprescindible per a viure el 90 minuts de futbol al local de la penya de l’equip que porten a la sang. RELLEVANTS DINS I FORA DE SITGES Dani Farrerons presideix la Penya Espanyolista amb més socis de Catalunya, la Penya Espanyolista de Sitges, amb més de 600 membres a la vila, més també que la Penya Blaugrana, encapçalada per Jordi Abellan, que volta els 350 socis. “Per a l’Espanyol, la base social a través de les penyes és un dels actius més importants”, explica Farrerons, mentre que “el ressò mediàtic i

el seguiment del Barça va molt més enllà que el que poden agrupar les penyes”, assegura Abellan. Sigui com sigui, les dues penyes de Sitges tenen una activitat destacada i promocionen el futbol a diversos nivells. L’any 2001, la Penya Blaugrana de Sitges va organitzar la primera trobada de penyes del Barça de Catalunya, igual que el 1992 ho havia fet la Penya Espanyolista amb els seus. A més, però, l’any 2006 els blaugranes també van estar al darrera de la trentena Trobada Mundial de Penyes del Futbol Club Barcelona, que va reunir milers de persones i, a dia

Expectació, en dia de partit, a la penya del Barça

d’avui, es commemora amb un monolit a la Fragata. En aquest sentit, la Penya Espanyolista de Sitges fa tres anys que organitza la Xatonada Perica, on s’hi convoquen penyistes d’arreu de Catalunya. I l’any passat, amb motiu de la inauguracio del nou estadi de l’Espanyol, van promocionar que els balcons de Sitges lluïssin banderes blanc-i-blaves. Són actes destacats per al FCB i per al RCDE com a institucions, i per a Sitges com a municipi; iniciatives de les penyes locals. De cara als sitgetans i amb voluntat d’incrementar els vincles amb la vila,

Ofrena blanc-i-blava, l’11 de Setembre

Els culers, commemorant la Diada

Celebració perica pel nou estadi

la Penya Barcelonista patrocina un dels equips del futbol base de la Blanca Subur, així com la Penya Espanyolista va patrocinar el programa de la Festa Major d’enguany. Iniciatives encarades a donarse a conèixer i reforçar el seu arrelament. “El futbol base de Sitges funciona molt bé, per això no és necessari que les penyes treballem per mantenir-lo com passa a altres municipis, però sí que els socis ens demanen ser més presents en les festes locals, per això participem a les festes de la Verema i fem una ofrena floral l’11 de setembre, i aquest any hem posat una paradeta per Sant Jordi i hem patrocinat el programa de la Festa Major”, comenta Dani Farrerons. Amb l’excusa del futbol i els colors, les penyes tenen molta activitat paral·lela que enforteix els vincles entre els seus membres. Entre els actes de la Penya Blaugrana, Abellan destaca la calçotada, que celebren cada any al febrer; l’elecció de la pubilla

PERICOS

Desplaçament en autocar a l’estadi

de la penya o la celebració de l’aniversari cada any, als volts de l’1 de juliol. Farrerons ressalta el sopar d’aniversari, la missa d’ofrena als socis difunts o diversos partits de futbol, entre ells els torneigs de futbol femení on participen els equips de l’Espanyol. Són alguns dels actes que complementen l’activitat purament futbolística. PRESIDIR UNA PENYA A SITGES Ambdós presidents asseguren que la gestió de les penyes no suposa una gran càrrega de feina. “El dia a dia de la penya de Sitges

Sitgetans blaugranes a Londres

es fa sol”, assegura Abellan, que porta deu anys al capdavant de la penya del Barça i, a més, és el president de l’Associació AnoiaPenedès-Garraf de penyes del Futbol Club Barcelona, a través de la qual gestiona les sortides per seguir els partits de Lliga de Campions arreu d’Europa; i és delegat territorial del FCB d’un dels 45 àmbits en què es divideixen les penyes barcelonistes d’arreu del món. “És amb tot plegat que sí que hi dedico moltes hores”, explica. Farrerons, amb tres anys com a president de la penya local, assegura que la clau està “en

les tretze persones que formen la junta; ho tenim tot molt delegat i quasi funciona sol”. El derbi no escalfa l’ambient entre les dues penyes. Abellan diu que “les relacions són molt bones, tant a nivell personal com institucional, també quan s’apropa un derbi com el d’enguany”. Una relació cordial que confirma Farrerons. A més, el president de la Penya Barcelonista recorda amb il·lusió que els espanyolistes van ser els primers a donar-los suport en l’organització de la trobada mundial de penyes, “un fet que valoro molt per part seva”.

Els lloros, ànimes del Quinto, una tradició ben arrelada Joan Tutusaus

Mentre les nadales martellegen des dels altaveus dels centres comercials i apareixen Pares Noels com a bolets, algunes tradicions autèntiques romanen inalterablement nadalenques. Una d’elles és el Quinto. Les sales de les dues societats centenàries sitgetanes, i altres d’entitats o establiments, s’omplen els vespres per repassar la peculiar nomenclatura que declamen els lloros, a la cerca d’un petit premi, i de passar una bona estona. Les mans d’un conegut lloro sitgetà, en plena feina

11 El Quinto és un joc d’atzar popular a diversos indrets de Catalunya i França, molt similar a la loteria. Els participants compten amb cartrons numerats de l’1 al 90, però amb distribucions diferents per a cada jugador, en sis requadres que contenen tres files de cinc números cadascuna. Un lloro dirigeix el joc, i es dedica a anar cantant els números que ell mateix va traient d’un recipient, amb un toc d’humor, mentre els jugadors van omplint les caselles amb guixes. El primer jugador que aconsegueix enllaçar una fila de cinc números, fa Quinto i pica la taula, enduent-se els guanys reservats per a la jugada. En cas que es vagi per plena, l’objectiu és marcar tots els números d’un dels sis requadres del cartró. A Sitges, és tan tradició el Quinto com els seus lloros. En Jordi Cubillos començà entre el 1984 i el 87 quan, com a membre de la junta del Retiro, era gairebé obligatori participar com a lloro. Els inicis d’en Ramon Soler es remunten a principis dels 80, al Bar Poker, amb els germans Rincon, després d’haver aprés a jugar al Prado amb en Quimet Bielsa. Més tard va passar per l’extint Patronat, amb en Josep Ramon Sentís i en Juli Cubillos, i pel Retiro, on actualment ajuda. En Joan Miquel Planas, en Miro, va començar ajudant al Retiro quan feia falta, i havia fet de lloro a l’Hospital, amb en Ramon Aliaga. Ara fa uns vuit o deu anys que és el lloro oficial del Retiro, un local on “s’ha de cridar molt”. En Lambert Gràcia, en Gari, va

Joan Miquel Planas, Jordi Cubillos i Ramon Soler, lloros del Retiro

començar de cobrador al Retiro, fins que li varen oferir ser lloro del Prado. Ara fa set anys que ho és, repartint-se les funcions oficials amb en Manel Aleacar: si un fa la primera part de la nit, a partir de les 10, l’altre l’acaba fins a dos i tres quarts de 2 de la matinada, i l’endemà, s’ho parteixen al revés. Diu en Ramon que “per cridar un dia, no passa res, però cada dia pots acabar malament”. Efectivament, a la gola trobem un dels principals greuges dels lloros. En un ambient d’animació, on tothom està de gresca però que s’emprenyen si no et senten, un ha d’esforçar-se. “I abans era pitjor –recorda en Miro– quan era tarda i

nit, era fatal!”. Les sessions de tarda, amb força públic de curta edat, “eren com una guarderia, amb un escàndol de por”. Per això, de vegades el lloro està cansat i cerca un reserva. A més, en Gari reconeix que fer cada nit el mateix durant tants dies també pot generar un certa fatiga. Un lloro ha de ser atrevit. Tots els lloros consultats diuen que cal haver jugat molt i, especialment, escoltat molt. Qui més qui menys mira d’agafar registres de lloros antics, que els fan de model, però aporten coses noves. I tots es plantegen també la seva tasca com un enfrontament amb tota una massa social, on el lloro esdevé protagonista. “Una cosa així –diu en Jordi

Genís Hernández, cistella en mà, al Jànio’s, on fa de lloro

Cubillos– com el protagonista d’una obra de teatre, has de saber estar allà, i ser hàbil”. Les dots de lloro es manifesten en moments especials, com quan algú pica i resulta que el lloro s’ha equivocat, o quan es canta un número malament. “Pots dir un 56 com si fos un 65, sempre que te’n recordis després per dir el correcte quan torni a sortir”, rebel·la en Miro. Això sí, partint de la base de la serietat. El lloro és també un mestre de cerimònies, que pot entrar en el joc del públic i establir-hi una certa complicitat, però sense que se li’n vagi de les mans. Ja ho indica en Ramon: “Encara que pocs, s’hi juguen calers!”. Això sí, salvant les distàncies: “qui vulgui jugar de debò, que se’n vagi al bingo”. I el mateix lloro esdevé àrbitre i mestre d’escola. Comenta en Miro: “no pares de dir que no tirin les guixes, o que no piquin

Lambert Gràcia, a la porta del Prado

fort...”. I, molt important, bola que surt, bola que es canta. Explica en Gari que, de vegades, algú pica tard un Quinto, i amb la següent bola piquen tres més. Mala sort... El Quinto es canta diferent segons el lloc. No és el mateix el Club de Mar que el Janio’s, ni aquests locals petits que les dues societats, Prado i Retiro. I fins i tot, entre aquestes l’oïda refinada dels lloros capta diferències. “Els lloros del Retiro han estat sempre més secs, mentre que al Prado sempre s’hi ha posat més cantarella”, comenta en Ramon. La clau de volta de tot plegat, però, està en la imaginació del lloro a l’hora de fer agradable la vetllada enganxant la clientela. En Miro recorda una conxorxa entre ell i en Ramon Aliaga, un dia dels innocents, en que van fer creure tothom que en Ramon s’emprenyava i feia fora del local en Miro. La tensió es va poder tallar fins dos o tres

tirades més tard, en que el presumptament foragitat va tornar com si res... O una altra vegada quan van deixar dos lloros aficionats i van quedar d’acord amb el públic que ningú picaria: “Els vam fer dir tots els números, de l’1 al 90, sense picar ningú!”. I és que l’últim dia s’acostuma a permetre que espontanis es posin de lloros, amb fortuna desigual. Com en tota activitat humana, hi ha gent que s’emprenya. “Un cop –recorda en Miro–, per dir el vuit, vaig dir ‘el camp de l’Espanyol’, i una afeccionada perica es va aixecar, em va mirar, i va marxar”. S’emprenyen pels motius, i pel que entenen. “Vocalitza!”, és un altre crit típic de clientela exigent, però és que els números s’han de cantar clars. Després hi ha el “Remena!”, si no surten bons números, i si ni així, sona el tradicional “Canvi de lloro!”. I és el que públic, com el client, sempre té raó: la culpa és del lloro. Al Quinto no es juguen grans capitals. El cost de les tirades oscil·la actualment entre els 20 cèntims del Janio’s, als 5 euros d’alguna tirada benèfica al Club de Mar. “Això sí –aclareix en Jordi–, amb l’al·licient d’una bona cistella oferta pels col·laboradors”. A les societats, la partida val 50 cèntims, tot i que al Prado cada cinc partides es fa una plena especial a un euro. I quan va de plena, tothom calla, però als lloros no els agrada tant, perquè no es poden fer floritures. També se’n fan de ràpides, però les boles s’han de treure d’una en una. Els lloros del Prado reconeixen tenir una

Jànio’s, Club de Mar i Palau del Rei Moro Al Janio’s fan de lloros en Genís Hernàndez i en Joan Sabaté, de Can Quildo. En només dos dies i amb un aforament d’unes 50 persones, és un Quinto familiar, com el que es faria al menjador de casa, on tothom es coneix. La gràcia és que es reparteix de premi el cent per cent de la recaptació. Ho va engegar en Jordi Martí fa dotze anys, quan va obrir el bar, i continua. Fins i tot tenen números propis: el tres és “la Marta i la Sílvia”. Al Club de Mar també es fa Quinto un sol dia, però és a benefici de l’Ave Maria. Els cartrons valen 5 euros, i de premi hi ha lots d’obsequis de cases col·laboradores. I segons el seu lloro, en Jordi Cubillos, “La gent és esplèndida”. El Palau del Rei Moro és l’escenari d’un altre Quinto, el que organitza passat Nadal l’Agrupació de Balls Populars, en un ambient casolà, marcat per l’estil propi que defineix l’entitat. audiència més atenta que a l’entitat veïna, on hi ha molta més disbauxa. Com tot joc de sort, hi ha qui pica més, i qui té menys sort. Els lloros amb experiència també saben que hi ha cartrons bons i dolents, tot i que al final, les boles

són capritxoses. “Que quedi clar que riem, però que mai fem trampes!”, assevera en Miro. I igual que els cartrons, hi ha números més agraïts per dir. La clientela coneix ‘la cadireta’ (quatre), ‘les dues cames’ (l’onze), o tota la gama de ‘pelats’ (les desenes). Un

dels clàssics és el dorsal dels jugadors del Barça, tot i que, segons en Miro, “no s’ha d’abusar, tampoc cal saber-se l’alineació sencera”. De fet, en la majoria dels casos, les dites del números canvien poc, segons en Gari, per no embolicar al personal: “molts números els cantem d’herència, d’una tradició de 200 anys que intentes respectar el màxim possible”. També hi ha casos que el motiu neix del públic. El 69 és conegut com ‘arriba y abajo’. I en Ramon recorda que en certa ocasió, una senyora li etzibà: “Sí, fill, sí, i ‘con mucho trabajo!’”. I el 69 restà rebatejat. De la mateixa manera, el lloro ha de ser prou hàbil per orientar les dites en funció de la reacció del públic. Si no segueixen gaire, cal anar canviant. I també saber utilitzar tàctiques, com amb la partida avançada arrossegar les dites amb suspens, mentre provoca un alçament de mans disposades a picar: “pelaaaat..... vint!”. Els lloros veterans tenen, segons en Ramon, un sisè sentit que

Ramon Soler cantant el Quinto del Poker, l’any 1994

els permet intuir que la bola que tenen a la mà picarà. Es coneixen cartrons i dinàmiques. I picaresques, com recorda en Miro: “alguna vegada ens l’han intentat colar tapant amb el dit un número que no havia sortit”. Al Retiro els darrers anys només s’ha picat

divendres, dissabtes i diumenges de festes, més Nadal, Cap d’Any i Reis. Enguany, però, anuncien un calendari de Nadal a Reis, exceptuant la nit de Cap d’Any, el mateix que el Prado, que l’allargarà fins el 8 de gener. En aquesta entitat, a més, hi ha pot per Cap

Quinto al Palau del Rei Moro

d’Any i per Reis, un costum que s’inicià a l’extint Quinto del Patronat. Per tant, àmplia oferta per seguir una tradició carregada d’anys, i d’experiència. I és que, com afirma en Ramon: “Com els lloros de Sitges, no n’he vist enlloc”.

Els autors sitgetans de grafit despullen les seves emocions Saet, Carlota i Soce mostrant el grafit que han fet per a la revista On

Nisu Muntané i Torremorell

Els inicis del grafit es remunten als anys 70 a Nova York, quan el metro va ser l’escenari d’empremtes anònimes en forma de signatura. Eren les primeres mostres d’una forma d’expressió que sempre ha estat envoltada de polèmica: per a uns és una manifestació artística; per a altres, es tracta de vandalisme. Sitges i la comarca també han esdevingut un terreny adobat per als grafiters. Tres dels seus protagonistes més coneguts, que han elaborat la marca d’ON en grafit, expliquen les seves experiències.

“ELS GRAFITERS M’ANIMEN A SEGUIR” Aficionada als grafits des de ben petita, la Carlota explica que “vaig començar dibuixant ànecs, el meu animal preferit”. Posteriorment va crear la firma Duk, (ànec, en anglès, però sense la “c”), amb la qual la coneix la gent del seu entorn. Després d’hores de pràctica a mà alçada sobre paper, la Duk es va atrevir a agafar l’esprai i pintar amb 15 anys d’edat el que seria el seu primer grafit. Tot i així, mesos més tard, va afegir ombres i complements a les seves peces. La Duk, que resideix a les Roquetes, explica que va començar a pintar murs amb un company que també era nou en aquest món. “Els dos érem principiants i ens ajudàvem entre nosaltres”, assenyala. Temps després, i ja amb prou experiència, organitzava trobades amb altres grafiters per

pintar rieres de forma legal i agafar confiança. “Allà no molesto ningú”, subratlla. La Carlota signa Duk, però no acostuma a pintar paraules en les seves peces, sinó que només elabora dibuixos, un fet inusual en els grafiters. “Pinto ànecs perquè les lletres no m’agraden tant”. Fins i tot, ha fet adhesius amb els seus ànecs, que li serveixen com a targeta de presentació. A través dels grafits, la Duk manifesta les seves emocions, reflectint-les a l’expressió facial dels ànecs. “Jo no pintava pel fet de que fos il·legal, sinó perquè m’agradava de debò i volia mostrar el meu art”, expressa. També diu que “no estic tan boja com per pintar trens”. El seu objectiu principal és arribar a “crear” un nou tipus d’art, un nou estil pictòric, i no amaga la seva il·lusió per protagonitzar algun dia una exposició d’art. Els seus pares van acceptar correctament

17 aquest hobby de la Carlota, i ella els va proposar que assumiria tots els conflictes i multes, en cas que n’hi haguessin, per poder seguir pintant. “EL GRAFIT VA MÉS ENLLÀ DELS MURS” Conscient que, en ocasions, ha vulnerat les normes de civisme, sota el pseudònim de Saet s’amaga un reconegut grafiter sitgetà de 18 anys. Va començar a pintar la nit de Sant Joan de fa tres anys. Marca aquesta data com a inici perquè va ser quan va plasmar el seu primer grafit en una paret. Des d’aleshores, en Saet ha perfeccionat les seves habilitats fins esdevenir un dels grafiters més admirats a la comarca. Amb els seus grafits, en Saet ens intenta expressar tots els aspectes de la seva vida, des de l’estil propi fins els seus gustos o preferències. “Abans pintava a llocs amagats d’entorn calmat, però ara, ja només en llocs amb gran visibilitat”, assenyala. En Saet, com la Duk, també pinta un animal: el panda. Afirma que és un complement a la seva firma i s’ha convertit en una marca pròpia, ja que l’identifica amb el seu art. En Saet ha pintat per encàrrec gorres, teles, habitacions, un menjador, bars i, fins i tot, una escola de ball a Sitges. Ressalta que “des de petit els meus amics em demanaven que els pintés en un full el seu nom en grafit”. Com a experiència negativa, explica que

Alguns dels grafits de la Carlota, Duk

La percepció social del grafit: el rebuig La major part dels joves de Sitges han estat testimonis indirectes de pintades, ja que a les classes de les escoles o l’institut sempre han tingut companys grafiters. Molts ho intenten, però acaben abandonant-ho, generalment pel cost que acompanya aquesta pràctica. CODI DEONTOLÒGIC. Els grafiters tenen una normativa amb unes pautes de conducta essencials, que ells mateixos controlen que es compleixi, per poder exercir el seu hobby amb moderació i respecte. Tots són conscients que pintar en propietats privades no és lícit, perquè perjudiques directament els propietaris. El patrimoni públic (instal·lacions públiques, senyals de trànsit, plaques elèctriques, fanals, murs, rieres) és el més afectat de la seva activitat. LLOCS PERMESOS O IL·LEGALS. El grafit es pot simplificar en dues vessants diferents, la vessant legal, en la qual artistes de l’esprai

són capaços de fer quadres i murals on es mostra una gran espectacularitat i tècnica, i la il·legal, en la qual qualsevol lloc és bo per pintar: metro, tren, cartells, bombardeig de tags pel carrer, etc. Les pintades legals són les que estan permeses i regulades per l’Ajuntament i són les que permeten realitzar les obres més emblemàtiques, ja que l’elaboració de la peça és més lenta i pacient, acompanyada del perfeccionisme de cada grafiter. ‘PECES’ I ‘TAGS’. La competència entre grafiters és una de les claus de l’èxit, que recau en el nombre i la qualitat de les pintades. La rivalitat fa que es comencin a observar el que es coneix com peces: grafits amb ombres, 3D, reflexos, brillants, combinacions de diferents tonalitats… Tot això remet al naixement de les marques, ja que és com fer publicitat d’un mateix. Un dels objectius dels grafiters és deixar el seu senyal arreu on passen, de manera que la gent vegi les seves firmes als màxims llocs possibles. Aquestes

firmes, semblants a les signatures, s’anomenen tècnicament tags , i són normalment pintades d’una paraula que es realitzen d’una sola traçada. EL DOMINI DE LA CONSONANT. Els grafiters comencen a practicar fent tags sobre paper, abans d’agafar l’esprai. Les firmes que fan servir són generalment breus, formades per quatre o cinc lletres, on predominen consonants com la K, R, S, T, ja que són lletres fàcils i ràpides d’escriure (condició bàsica per fer tags en llocs ben ubicats). Molts grafiters abrevien les seves firmes com els missatges de mòbil, posant-hi només consonants. És habitual que es facin servir consonants com la K, poc visibles en paraules del nostre idioma; es trien per la bona sonoritat, en molts casos anglosaxona.

ELS ‘CREWS’ O CL ANS. Els grafiters s’agrupen en col·lectius coneguts com crew . Es tracta de clans formats per tres o quatre membres, tot i que alguns poden ser de 200 persones, distribuïdes en diferents ciutats o fins i tot països. Cada crew té un nom que s’abrevia habitualment en tres lletres consonants, que són les que pinten els individus del clan juntament amb la signatura personal de cadascun. D’aquesta manera es fan respectar entre la multitud de crews i els permet guanyar prestigi i popularitat. ELS ‘TOYS’. La irrupció de nous grafiters principiants en ocasions és una mica traumàtica, ja que es produeixen situacions de conflictes amb els més veterans, especialment quan els nous ocupen espais de paret considerats valuosos. A aquests principiants se’ls coneix com toys.

Mostra de creacions de Soce

dos policies fora de servei el van veure pintant, van fer una foto a la firma i li van dir que si trobaven una altra firma igual, el farien pagar una multa. “ÉS UNA MANERA D’EVADIR-SE DE LA VIDA” Molts amics el coneixen per la seva firma. En Soce és un noi de 17 anys que es considera grafiter des de fa un any i mig. Va

començar a pintar per provar una activitat i avui dia no és capaç d’imaginar-se la seva vida sense el grafit. Per al Soce, el grafit “és una manera d’alliberar-se de la vida real, de les preocupacions i obligacions del dia a dia”. Pintar, explica, és una activitat per la qual sent passió i alhora adrenalina, sentiments que venen determinats depenent del lloc

Grafits fets per Saet

on pinta i la dificultat dels objectius que es volen assolir. “No és el mateix pintar un tren que pintar un matí a una riera deserta”. Quan veu culminades les seves obres, especialment en llocs complicats, després d’haver patit nerviosisme i incomoditat, sent una forta autosatisfacció personal. L’orgull és el que el fa proposar-se reptes cada vegada més durs i, a mesura que els aconsegueix, resulten més dificultosos. Els seus pares, afirma, van acceptar que pintés murs legals i ja no discrepen tant que pinti trens. Tot i això, recorda que una vegada va haver d’escapar pels pèls dels

Mossos, quan va ser denunciat per un grup de treballadors. DOS TIPUS DE GRAFITERS En Soce considera que s’ha de diferenciar dos tipus de grafits. “D’una banda, hi ha els artístics, que són els que et fan sentir un pintor; es fan en murs, en entorns calmats on et pots lluir cuidant tots els detalls. D’una altra, tenim els grafits més comuns, els que es pinten ràpid i a qualsevol lloc. Els pintes, fas la foto, i cap a un altre lloc”. El Soce i el Saet prefereixen la segona

opció, que inclogui una lletra entenedora, ja que, a grans trets, la finalitat d’ells és intentar estar presents a molts llocs. Per contra, la Duk és més artística, ja que pinta en llocs solitaris i disposa del temps que li convingui. En Saet i en Soce són grans amics i formen conjuntament part d’una crew (un clan que agrupa grafiters), la GraFrikiS (GFS), que integren juntament amb el Senco, que explica que “sempre pintem junts o acompanyats, mai sols”. Fa unes setmanes, van anar a França per estampar els seus grafits en diferents trens.

POSTAL DE VIATGE per joan iriarte

Rostres del món

Nadal a Israel L’estat d’Israel aglutina una gran quantitat de cultes religiosos, tenint en compte la petita densitat de població que té. Jerusalem és una ciutat que celebra tot l’any diferents festes religioses, però el Nadal és una data assenyalada en què la ciutat s’omple de peregrins de diferents ètnies vinguts d’arreu. En aquesta foto, dos nens caminen en una direcció imaginària, cap a un futur incert. Potser l’Estel d’Orient pintat a la paret (traça de l’autor) els guiarà…

Marta Aragó

En una societat arrossegada per un progrés sovint mal entès, que prioritza la quantitat i la rendibilitat per sobre la qualitat i la necessitat, trobar oficis dels de tota la vida o maneres de treballar que poc han variat els últims cent anys és realment complicat. Tot i així, encara queda aquell saber fer que es transmet de generació en generació, que implica dedicació, estimació per la feina i responsabilitat amb el consumidor. Tot i els canvis radicals de les darreres dècades, encara queden vestigis del Sitges dels nostres avis, com, entre d’altres, una botiga de pagès, un taller artesanal de calçat i una pastisseria amb més de cent anys de vida. Si se’ls coneix de prop, se sap per què és necessària la seva perdurabilitat.

23 L’ÚLTIM VESTIGI DEL SITGES PAGÈS “Penso que això s’acaba aquí, perquè tot el camp que conreem és edificable i, tard o d’hora, Sitges perdrà tota la pagesia”. Aquest és el futur que Antoni Caverdós veu a l’ofici de pagès a Sitges, on “no hi queden terres per conrear”. Per això, tot i l’interès del seu fill per treballar la terra, se n’alegra que “ara hagi decidit estudiar, i jo ho prefereixo”. Aquesta visió “realista” del seu ofici, no treu que parli del camp de manera apassionada, descrivint les seves olors, l’aire que s’hi respira i el color dels camps a l’estiu. Ell i la seva dona, Guillermina Artigas, tenen l’única botiga de pagès que encara queda, al carrer de les Ànimes, al mateix lloc on s’hi ubicava la casa pairal, a l’entrada de la qual ja venien tot el que conreaven, “com tots els pagesos feien llavors”. L’ofici de pagès és de tradició familiar; “em ve del besavi –diu satisfet l’Antoni–, el pare ja portava les vinyes i les sínies de Can Robert”. L’Antoni i el seu fill conreen un dels únics camps que queden a Sitges, una mica d’horta i una mica de vinya. I la Guillermina despatxa tota la collita a la botiga. Hi tenen de tot, segons evidentment la temporada: patates, bròquils, tomàquets, pèsols, faves, espigalls, albergínia, cogombre, cebes, etc. I també moscatell i vi d’elaboració pròpia, a més de flors, un element que han introduït “per tal de diversificar la sortida al mercat”. “La gent hi pot comprar la collita del dia”, ressalta l’Antoni mentre descarrega una caixa d’escaroles amb aquella olor d’humitat de la terra. A més, alguns dels seus productes, els que pot, “no tenen cap tipus de tractament” o, fins i tot, hi practica l’agricultura ecològica. Així, com era habitual anys enrere, el client no només sap d’on ha sortit el producte que compra, sinó que coneix la persona que l’ha plantat, conreat, collit, carregat, descarregat i exposat. És el pagès del poble, amb noms i cognoms, i garantia de qualitat. LA TRADICIÓ SABATERA Si alguns oficis passen de pares a fills, n’hi ha d’altres que passen de mestres a aprenents. Aquest és el cas de l’Abdon Vidal, que va començar a treballar com a noi dels encàrrecs a Calçats Puighibet l’any 1953, quan a Sitges encara “el 70% de la població vivia de les sabates i la resta eren mariners o pagesos”. D’aquella època, en què a la vila hi havia, entre fàbriques i tallers, una seixantena d’establiments dedicats al calçat, l’Abdon recorda “les sirenes de les dues grans fàbriques del poble, Benazet i Termes, on hi treballaven unes 600 persones” o “el soroll de les cosidores quan passaves pels carrers”, ja que molta gent treballava a casa. Sitges potencia un turisme que, cada cop més, veu l’atractiu de les seves platges i el seu clima, i l’any 1970, només van

24 manualment al seu petit taller del carrer dels Germans Maristes, les sandàlies que ara per ara representen Sitges són un referent a l’únivers del calçat. Sitges Sandàlies produeix entre 15.000 i 20.000 parells anualment, amb 120 mostres diferents cada temporada i dedica sis mesos l’any a fabricar i la resta a preparar la següent temporada. L’Abdon sent passió per la seva feina i el fa realment content que la seva filla continuï amb el negoci: “Té un nivell igual o millor que el meu. Li ha picat el virus que necessites per estimar aquest ofici”.

Antoni Caverdós i Guillermina Artigas

Abdon Vidal i la seva filla, la Teti

sobreviure una dotzena de tallers de calçat. L’Abdon Vidal, juntament amb el seu cosí, Jaume Vicente, i un dels fills del senyor Puighibet, es va quedar el negoci l’any 1990, quan l’empresa va haver de fer suspensió de pagaments. Cinc anys després, en Jaume i l’Abdon la converteixen en el que ara és una de les marques més reconegudes en el món del calçat: Sitges Sandàlies. El 2004, però, una greu malaltia obliga en Jaume a jubilar-se.

Joan Sabaté treballant a l’obrador

Sandàlies amb dissenys propis i una elaboració artesanal molt semblant a la manera de treballar de fa cinquanta anys –“Tenim les màquines imprescindibles, ja que el més important són les mans”, diu l’Abdon–, aquests són dos dels secrets de l’èxit assolit. “Vaig veure que no podia competir amb el mercat ferotge i el que vaig fer és buscar un tret diferencial”, assegura. Amb pell de les millors adoberies italianes, bijuteria de cristall Swaroski i tot el procés elaborat

MÉS DE 100 ANYS A L’OBRADOR Si es parla d’oficis de sempre i de productes artesanals és obligat parlar de pastisseries com Can Massó o Can Sabaté, dos establiment emblemàtics amb una llarga història. Joan Sabaté Pascual és hereu d’un negoci que va fundar el seu avi, Isidre Sabaté Poch, a la plaça de l’Ajuntament l’any 1895, i que va continuar son pare, Hermenegild Sabaté Llacuna. Tot just ara, Can Sabaté estrena una nova imatge, ja que ha remodelat l’establiment: “Hem fet una pastisseria granja, ja que ens amotllem als temps que vivim”, comenta en Joan. I si canvia per fora, el que no canvia és la manera de treballar-hi, “molt artesanal, com fa 100 anys”. Però és que aquest és el secret. Mentre la majoria de pastisseries revenen els productes que compren a tercers, a Can Sabaté ho elaboren tot a casa. “Jo sé què hi

ALUM-METALL Serralleria metàl·lica Tancaments d’alumini

EXPOSICIÓ I VENDA: Centre Comercial Oasis Sinia Morera, 5, local 65 - 08870 · Tel. 93 894 07 58 TALLER: Masia Nova, 26-28, nau 1 · (PI. Sta. Magdalena) Tel. 93 816 84 18 · 08800 - Vilanova i la Geltrú e-mail: botiga@alum-metall.com · www.alum-metall.com

CLUB TENNIS SITGES Massatges

Val per

5€

gener i febrer

T. 93 894 08 17 - M.669 22 20 77

Urb. La Llevantina Tel. 93 811 03 59 · SITGES A partir del 1 de Diciembre, Carmen y Conchi gestionan el servicio de bar e instalaciones del club

Moment en què es talla la pell sobre una escala de patrons, al taller de Sitges Sandàlies

poso i sé que el que ofereixo són productes de qualitat”, remarca en Joan. No en va, el seu treball ha estat reconegut amb diferents premis, com ara el prestigiós Corró d’Or, que li va atorgar el Gremi de Pastissers de Barcelona. “No hi ha res que m’agradi més que la

Alguns dels productes que venen a Fruites i verdures Caverdós.

L’Annita, al mostrador de Can Quildu

meva feina”, assegura el Joan Sabaté. Per això, entre els ingredients que utilitza en l’elaboració dels seus pastissos està l’afecte. Tot i aquest amor incondicional a l’ofici, reconeix que “ara, amb 75 anys, noto que em canso físicament”. Però té la tranquil·litat que aquest negoci cente-

nari, heretat de pares a fills, passarà als seus tres fills, que treballen amb diferents tasques a l’empresa familiar. Els de Can Sabaté, vist on han arribat i les perspectives de futur que se’ls plantegen pel fet de fer bé la seva feina, no obliden i valoren molt “la fidelitat de la gent del poble”.

COMPRA UN PIS JA,

ARA QUE ENCARA TE’L POTS DEDUIR! Santiago Rusiñol, 18 Baixos · Tel. 93 811 10 86 www.farrerons.com · info@farrerons.com

Andreu Raginel i Ferret El llegat a Sitges de tota una vida dedicada a l’art Isidre Roset

Andreu Raginel i Ferret va celebrar el seu 74è aniversari el passat 25 d’octubre, una diada especial que coincideix amb la data de naixement de Pablo Ruiz Picasso (Màlaga 1881- Mougins, 1973). Raginel, nascut a Lió l’any 1936, començà de ben petit a manifestar una predisposició innata vers el dibuix, do que els seus pares, afeccionats a les arts i sobretot a la música, van voler encarrilar fent-se aconsellar per un artista veterà com era en aquell moment Pierre Commarmond (1897-1983), pintor cartellista que, en veure els treballs del jove Raginel, dictaminà la vàlua i els recomanà que deixessin via lliure a l’expressió autodidacta, desaconsellant una formació acadèmica. Anys a venir Andreu Raginel entrarà a formar part del claustre de professors de

Autoretrat (1973)

l’Ecole des Metiers de Lió, on exercí de mestre durant nou anys en l’especialitat d’història de la indumentària, matèria lligada al món del teatre que sempre ha atret els interessos d’aquest excel·lent dibuixant i aquarel·lista. Jesús Saumell i Valls, que ha estat amic i marxant de Raginel durant gairebé tota la vida, regentà la Sala Cézanne a Barcelona i, en adonar-se dels encants i la potencialitat de Sitges en el món de l’art, li plantejà canviar de residència i va passar a viure a la casa el Palauet, al carrer Rafel Llopart, prop de la platja i el mar, on obriren la sucursal Cézanne II. D’això ja en fa més de trenta anys. En el seu estudi sitgetà, Raginel continuà creant i recreant a través de dibuixos i aquarel·les un món figuratiu, plaent i bu-

‘Les Sabines’ (1994)

còlic i d’accions quotidianes, temàtica que alternà amb interiors de cafès i cabarets, especialment espectacles de circ i varietté, essent el ball del Can-can protagonista al costat de visions de carnaval. A partir de l’any 2001, Raginel però evolucionà cap a una representació molt més austera, restringint la seva paleta a blanc i negre, canviant temàtica per bolcar-se en la representació del convuls món actual amb guerres i desastres. És un període de revolta contra l’opressió, una expressió crua i crítica vers la societat actual, una obra que junt a l’anterior període ha volgut llegar fent-ne donatiu a l’Ajuntament de Sitges. L’edifici Miramar ha exhibit, aquest desembre, una selecció de la important donació d’un artista sitgetà solidari, lliure i generós: Raginel.

records

Ángeles Santos 100 anys d’una artista a cavall entre Portbou i Sitges Juan Miguel Terraza

L’any que estrenarem en poques setmanes serà el del centenari de la reconeguda artista Ángeles Santos, nascuda a Portbou (Alt Empordà), i vinculada a Sitges, on ha passat llargues èpoques de la seva intensa vida. La grandesa de l’obra d’Ángeles Santos es manifesta en un fet de notable trascendència: la seva pintura de grans dimensions Un mundo (1929) és la que obre la visita al museu Reina Sofía, de Madrid, just al costat d’un altra obra d’un altre il·lustre sitgetà d’adopció, Santiago Rusiñol. Els meus records em traslladen a la dècada dels primers anys cinquanta, època de la meva adolescència, en què residia amb els meus pares i germana a Portbou, on l’any 1911 hi va nèixer la pintora: Després de diversos canvis de residència, Ángeles Santos havia tornat a Portbou, en companyia del seu fill. En aquells anys, vaig tenir la sort de fer amistat amb en Julián, amb qui passàvem hores a la seva residència familiar, un xalet envoltat amb jardí situat al Passeig, davant la Platja Gran, que actualment ja no existeix (també a Portbou, com a Sitges, s’han perdut paisatges de sempre). En aquesta localitat, amb una mar de color blau intens, aigües netes i transparents, gaudíem dels banys, així com dels passeigs amb barca, que eren les nostres distraccions a l’estiu. En Julián va tenir l’encert de fer representacions de teatre de putxinel·lis per als nens estiue-

‘Un mundo’ (1929), pintura d’Ángeles Santos al Reina Sofia. Foto: CARS

jants. Tenia un teatret desmuntable proveït de diferents ninots al jardí de casa seva, on situàvem fileres de bancs davant del guinyol. L’ambient era de felicitat per a tothom. La mare d’en Julián, juntament amb les seves germanes, ens contemplaven i permetien les actuacions, tot i els crits sorollosos i els riures dels nens, en aquelles càlides i tranquil·les tardes d’estiu. En aquells temps, en Julián estudiava batxillerat i recordo que em va comentar que, en finalitzar, es prepararia per a ingressar a l’Escola pericial de Duanes per a la professió de Vista, igual que els seus avi i oncle, destinats en la Duana de Portbou. No obstant això, suposo que la transmissió hereditària dels caràcters artístics dels seus pares, els famosos pintors Emili Grau Sala i Ángeles Santos Torroella, van influir per matricularse com a alumne a l’Escola de Belles Arts. Actualment és un famós pintor. Recordo la mare d’en Julián i el tracte acurat que em concedia, afectuós i bondadós. En ocasions m’ensenyava les seves obres, amb la seva veu delicada em descrivia la composició dels colors i la importància de la perspectiva en els quadres. Hi havien dibuixos al llapis i olis, la major part retrats, figuracions realistes de jardins, bodegons de fruites i florers de suaus colors. En aquella edat, els meus coneixements d’art eren escasos, només podia observar i escoltar. A Un mundo, l’obra del realisme màgic

del Reina Sofía, em va semblar percebre imatges de l’univers local de Santos, el seu Portbou, amb el tren de ferrocarril entrant pel túnel fronterer amb França, així com la Platja Gran, situada davant de casa seva. Ángeles Santos va escriure un cop que “Portbou era el paradís (…) Pensava que la vida havia de durar sempre sota aquell cel tan alt i tan blau. Tenia la sensació que la vida era eterna”. Ángeles Santos i el seu marit, Emili Grau Sala, van traslladar la seva residència a Sitges als anys seixanta, on van reiniciar la seva activitat artística: paisatges de jardins i mar, el mateix de la seva joventut, com un entroncament de les belles poblacions de Portbou i Sitges. La trajectòria artística de l’Ángeles Santos va quedar reflectida en la monografia que l’hi va dedicar la reconeguda escriptora Vinyet Panyella. El dia de Tots Sants acostumo a visitar el nostre estimat cementiri de Sant Sebastià, on són enterrats els meus pares. En el bell recorregut de nínxols i panteons, m’aturo sempre en el del pintor Emili Grau Sala, mort el 1975. En la meva memòria han quedat aquests records ressenyats, i és el meu desig que el proper any Ángeles Santos pugui celebrar el seu centenari en companyia de la gent que s’estima, especialment, el seu fill Julián, i rebi els oportuns homenatges, a Portbou –d’on és filla il·lustra– i a Sitges, on va viure-hi i crear algunes de les seves obres.

Xocolatl www.xocolatl.es

Xocolates artesanes elaborades amb matèries de primera qualitat al seu propi obrador. Entre els seus productes per a aquestes festes de Nadal, cal destacar els torrons artesans, com el de malvasia de Sitges, el de crema cremada i el de crema i coco. Com a novetat d’aquest any, el caga tió farcit de productes escollits pel client i els arbres de Nadal de xocolata.

Àngel Vidal, 31 · Sitges · 93 894 78 99 · xocolatl@xocolatl.es

Calçats

Pañella Pañella ofereix sabates i complements de primeres marques, tant per a home com per a dona, amb la garantia de la seva experiència. El treball constant, el bon gust i l’encert en la innovació, han fet créixer el nom de Pañella, que compta amb quatre botigues a Sitges.

Ajuntament, 7 / Major, 3 (Outlet) À. Vidal, 4 / À. Vidal, 6 Sitges 93 894 04 08

agenda

desembregener EXPOSICIONS Fins el 9 de gener DIORAMES DE NADAL. 21a exposició de passebres. Al Palau del Rei Moro. Sitges Fins al 31 de gener COL·LECTIVA D’OBRA GRÀFICA. Obres de Subirachs, Tàpies, Puigmartí, M. Gudiol, Grau Garriga. A l’Hotel Estela Barcelona. Sitges FRANCESC SILLUÉ. Exposició de Pintures. A l’Hotel Estela Barcelona. Sitges ALIEN FASHION I PERSONATGES. Exposició d’escultures de Josep Puigmartí. A la Sala Cosmos de l’Hotel Estela Barcelona. Sitges CONCERTS 19 de desembre CONCERT DE NADAL. Concert de l’orquestra de flautes Boccato di Cardinale. A les 19h, al Saló d’Or del Palau Maricel. 5 euros. Sitges 25 de desembre CONCERT DE NADAL. Tradicional concert de Nadal, a càrrec de la Cobla Marice. A les 22h, a la Parròquia. Sitges 29 de desembre GUITARRA ESPANYOLA. A càrrec d’Alejandro

Pérez Gracia. A les 20h, al Saló d’Or del Palau Maricel. 10 euros. Sitges 30 de desembre JAM SESSION. Concerts i improvitzacions de Jazz. A les 23h, al Retiro-Cava Escena. 3 euros. Sitges. ALTRES 17 de desembre SOPAR INFORMAL DE NETWORKING. Organitza Co-meetings i ABC. A las 20.30h, al Nirvana Lounge. Sitges 19 de desembre RUTA DE LES DONES DE SITGES. Recorregut pels espais i històries de les dones de la vila. A les 11h, a l’Edifici Miramar. 10 euros. Sitges

2 de gener TRAVESSIA D’HIVERN I AQUATLÓ D’HIVERN. A partir de les 11h, al Port de l’Aiguadolç, començaran les curses que organitza el Cllub Natació. Sitges Fins al 2 de gener NARTDAL. Mercat d’art de Sitges amb obres d’Almirall, Voinea, Peserico, Rey, Luján, Barballido, Carrillo... A l’Edifici Miramar. Sitges 4 de gener ASSAIG OBERT. Taller infantil de castells i assaig. Al Parc de Nadal, de les 18 a les 20h. Sitges 9 de gener. MITJA MARATÓ. 28a mitja marató. Sitges

19, 26, 28 de desembre ELS PASTORETS. A les 11h, al Casino Prado. 10 euros. Sitges

Fins al 12 de gener CONCURS DE TARGETES DE NADAL. L’Associació Finestra Oberta organitza la 15a edició del concurs de targetes, a lliurar a la Biblioteca Santiago Rusiñol. El lliurament de premis serà el 12 de gener, a les 20h. Sitges

Del 25 de desembre al 6 de gener QUINTO DE NADAL. Partides de quinto cada dia, a les 22h, al Retiro i al Casino Prado (excepte el 31 de desembre). Sitges

18 de gener CO-MEETING. Trobada de networking. A les 9.30h, al restaurant Pic Nic. Sitges + info www.co-meetings.es

26 de desembre CANTADA PELS PESSEBRES. A partir de les 11h, pels carrers del centre. Ribes

Del 15 al 25 de gener FESTA MAJOR DE SANT PAU. Ribes

Del 29 al 1 de desembre PARC DE NADAL. Activitats per als més petits. Al Poliesportiu Pins Vens (excepte l’1 de gener). Sitges

30 de gener INAUGURACIÓ MUSEU D’ART CONTEMPORANI. Obertura de les instal·lacions del Museu de la Fundació Stämpfli. A la plaça de l’Ajuntament i al carrer d’en Bosch. Sitges

laGuia LA MILLOR PIZZA AL MILLOR LLOC La Pizzeria Cap de la Vila, la primera que es va fundar a l’Estat, elabora una gran varietat de pizzes, considerades per a molts les millors de la zona. Situada al bell mig de la vila, menjar-hi pizzes representa alhora passar una bona estona en un bon ambient, tant a la terrassa com a l’interior de l’establiment. Els més casolans, però, poden encarregar les pizzes per endur-se-les a la seva taula. PIZZERIA CAP DE LA VILA // Cap de la Vila, 3 Tel. 93 894 10 91 www.capdelavila.com

SUBMERGIU-VOS A LA NANSA Art de pesca que dóna nom al restaurant on podreu retrobar els sabors i olors de la cuina dels nostres avis. Cassola d’arròs a la sitgetana, llamàntol amb cargols, romesco d’escrita, suquet de lluerna... Rebosteria pròpia, vins locals i de la comarca que podreu degustar en un ambient on el mar de Sitges sempre hi és present. LA NANSA // Carreta, 24 Tel. 93 894 19 27 info@restaurantlanansa.com

35 CUINA MEDITERRÀNIA DE SEMPRE La cuina mediterrània de tota la vida se cita a Mare Nostrum, el restaurant de la família Martí al Passeig de la Ribera. L’arròs sucós amb galeres i una completa carta amb especialitats marineres i mediterrànies constitueixen una excel·lent targeta de presentació per a un restaurant amb 60 anys de trajectòria. Amb una esplèndida terrassa davant del mar, menjadors privats i una ambientació tipicament marinera, Mare Nostrum és garantia de qualitat, servei i comoditat. MARE NOSTRUM // Pg. de la Ribera, 60-62 Tel. 93 894 33 93

SABOR MARÍ AL COSTAT DEL MAR Situat entre el Passeig Marítim i la platja, la privilegiada vista al Mediterrani del restaurant Pic Nic el converteix en el lloc ideal per a gaudir de la gastronomia del mar: plats mariners, arrossos i peixos són algunes de les seves especialitats. Els mesos d’estiu podrà gaudir, a més, de la seva terrassa i el seu Chill Out. RESTAURANT PIC NIC // Pg. de la Ribera s/núm Tel. 93 811 00 40 www.matasarnalot.com

MENÚ DE MERCAT EN UN LOCAL ÍNTIM Situat en el Best Western Hotel Subur Marítim, a la zona més residencial del Passeig Marítim, el restaurant Cau del Vinyet està emplaçat a l’interior de la carismàtica construcció rosada de 1924 que caracteritza l’hotel. L’espai genera un entorn acollidor i íntim per a gaudir de la seva elaborada cuina de mercat. També organitzen celebracions i reunions de treball. CAU DEL VINYET // Passeig Marítim, s/núm Tel. 93 894 15 50 www.matasarnalot.com

36 CUINA BASCA VORA EL MAR Al carrer Nou, ben a la vora del mar, podreu gaudir de la millor selecció de pintxos i plats al més pur estil basc de la mà del Koldo i la Leire, els dos responsables d’ El Donostiarra. Delícies gastronòmiques en petit format per als paladars més exigents, i tot això regat amb una àmplia i variada selecció de vins. Una parada obligada per a tots aquells que els agrada el bon menjar. ASADOR DONOSTIARRA // Nou, 14 Tel. 93 810 22 62

MENJAR EN UN MUSEU DE L’ESPORT Tota una icona de Sitges, a l’Sports Bar podrà esmorzar, dinar, sopar o prendre una copa, mentre gaudeix d’un partit de futbol, un gran premi de motociclisme o qualsevol altra competició esportiva; i és que aquest bar-restaurant ret culte a l’esport, com ho demostra la seva acurada decoració i els seus plats batejats en referència a diverses disciplines esportives. SPORTS BAR // Pg. de la Ribera, 48 Tel. 93 811 11 00 www.sportsbar.es

UN CAFÈ AMB HISTÒRIA Al centre neuràlgic de Sitges hi podem trobar el Cafè Bar Roy, la cafeteria en actiu més antiga del poble. Amb una terrassa de luxe al bell mig del carrer Parellades i amb un interior que manté el tradicional estil dels cafès del segle passat, el Cafè Roy ens proposa una extensa carta de tapes de forquilla típicament catalanes, així com una gran selecció de cafès de primera qualitat. CAFÈ BAR ROY // Parellades, 9 Tel. 93 811 02 69

37 UNA COPA AMB ELS AMICS Jànio’s és el bar que batega al centre de Sitges. Situat al Cap de la Vila, és un local ideal per a prendre una copa tranquil·lament amb els amics a la tarda o per viure la festa a la nit, cada dia de la setmana, excepte dilluns. A més, es tracta d’un local sempre vinculat a les festes populars, és a dir, de got imprescindible per a les festes majors, diades castelleres i altres esdeveniments. JÀNIO’S // Cap de la Vila, 3 Tel. 93 810 22 11

CARTA DE CÒCTELS ÚNICA Cafè-bar Magma és un local per a gaudir de dia i de nit. Pots començar el matí esmorzant en un ambient modern i tranquil, al centre de la vila i respirant el moviment de Sitges. Mira la carta d’entrepans de pa de pagès, són una delícia. I al final del dia, pots prendre una copa o una de les seves especialitats en còctels. Cada dia, de 18h a 23h, tens Happy hour de còctels. Magma té una carta única. Dilluns, festa setmanal. CAFÈ-BAR MAGMA // Parellades, 31-33 www.facebook.com/magmasitges

EXCLUSIVITAT I TRACTE PERSONALITZAT Aquest saló de perruqueria i estètica va obrir les seves portes fa tres anys a la clientela de Sitges i ara ha estrenat un nou espai més ampli, còmode i lluminós. Serveis d’estètica: depilació, tractaments reafirmants, parafina, cel·lulítica, pealings. Complements de perfumeria i bijuteria. A Toni Perruquers trobarà una atenció personalitzada i un entorn agradable. Distribuïdor d’Alfaparf i la seva línia d’estètica professional Semi di Lino. TONI PERRUQUERS // Camí Capellans, 3 Tel. 93 811 02 85

aparador

UN CÒCTEL 100% CUBÀ Rom, sucre, llima, menta, aigua amb gas i molta traça per a fer el mojito. A l’emblemàtic bar Magma trobaràs aquest còctel d’origen cubà que ja forma part de la nit sitgetana. Prova’l i reviu les nits de l’Habana més autèntica. CAFÈ-BAR MAGMA // Parellades, 31-33

EL MILLOR REGAL Aquest Nadal, el millor obsequi són les targes regal de l’Associació Best Sitges, un val per a gastar en els establiments associats. OFICINA DE TURISME DE SITGES // Plaça de l’Estació

L’ART DE FER JOIES Creacions pròpies i d’altres artistes joiers és el que podreu trobar a la botiga de la Gemma Ferran. Joies originals i amb molta personalitat per a regals molt especials, com aquest peix elaborat amb plata. GEMMA FERRAN // Pça. Eduard Maristany, local 2, Nou Mercat // Tel. 687 77 84 33

TORRONS DE MALVASIA DE SITGES Un dels torrons més emblemàtics de Xocolatl és el de malvasia de Sitges, que elaboren des de fa 9 anys amb la malvasia de l’Hospital. Es pot comprar mitja barra o una barra sencera. XOCOLATL // Àngel Vidal, 31 Tel. 93 894 78 99 APADRINA UN CEP L’Hospital Sant Joan Baptista reactiva la cmpanya d’apadrinaments de ceps de malvasia, una bona opció per a fer un regal original aquest Nadal. www.hospitalsitges.cat

www.penedescultura.cat

Consulta totes les activitats culturals de les comarques del PenedĂ¨s Si voleu difondre algun acte, envieu un correu a on@hydramedia.info

sitges/sant pere

de ribes

cultura oci tendĂ¨ncies