ALIMARA 120: HISTÒRIA DE L'ESPORT A LA GARROTXA (PART I)

Núm. 120- OLOT, ESTIU 2012 • 4 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

Més fotografies a l'interior

monografia:

Història de l’esport a la Garrotxa” part I

SUMARI pàg.

3

Editorial

Fotografia portada:

Fent memòria

1955 - Natació Basil

4

En memòria de Josep Congost

Montserrat Soler

Cedida per ACGAX. Col·lecció d’imatges de l’ACGAX.

5

Glòria Llinàs i Carles Aulí

Josep Congost

Articles monogràfics 6

Esport i Religió Quim Pla

8

Lluís Folch i Soler

Els valors i contravalors en l'esport

9

L'esport, una escola.

Josep M Fabregó i Serra

10

Miquel Casas

Club patinatge artístic olot

13

La natació i la ciutat d'Olot

Gemma Soy

16

El ciclisme de la postguerra a Olot

Lluís Balcells i Coll

19

Història del triatló a casa nostra

Joan Domènech i Colomer

La pàgina jove 22

El repte de l'esport de competició, un benefici per tota la vida

23

Tommy Robredo

Eduard Arbós i Eceiza

L'entrevista

adreça electrònica: revista@alimara.cat

Francesc Xavier Bartrina i Costa Pilar Riera i Prat

Notes sobre l'actualitat garrotxina 29

Josep Murlà Passatemps

Publicació trimestral Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74.

Biografia

28

Comptem amb tots plegats!

Anna Vila i Reixach

Digui, l'escolto

26

L’Alimara és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

Maquetació i impressió: The Graphic room, SC - OLOT Dipòsit Legal GI-535/82

(Solucions a la pàgina 30)

La tira còmica 30

Guspires

30

Dites i endevinalles

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

‒2‒

EDITORIAL L’Esport és una expressió corporal miŀlenària que existeix des que l’home fou considerat com a tal.

No podem fixar una data del seu naixement sinó que cal entrar en el moment en què aquest es reafirma a l’antiga Grècia i a Roma i considerar-lo professional. Els jocs Olímpics i la seva posada en escena en el panorama mundial han marcat una aurèola plena de sentit i motivacions no sols per als que hi prenen part sinó per als espectadors, els admiradors i fans d’aquestes manifestacions del tot espectaculars.

Les competicions, allargades en el pas dels temps, són un motiu per prendre-hi part activa atletes i esportistes de tots els camps, engrescant un públic que s’encanta davant els seus preferits o els esports que tenen per estrella.

Olot té la seva pròpia història i com qualsevol vila, als anys abans del terratrèmol i com a ciutat més tard, gestionà l’esport i es manifestà, segons l’entorn que tenia, a rendir-li culte, adaptant-lo als mitjans de què disposava i fent ús del que podia abastar.

La natació a la Gorga dels Tossols, en el tram Tossols-Basil, anà consolidant un esperit de creativitat; es feien allí mateix les seves competicions i s’atorgaven els seus trofeus. Més tard, ja la piscina del Club Natació Olot oferia unes línies novedoses i ens aportava altres possibilitats d’expansió.

El Centre Excursionista d’Olot, un motor impulsor de les llargues i no tan llargues caminades, segueix dempeus des de ben enllà. Embardissades, caminades populars...i fontades; en aquell llavors, tot era a un trepitjar paisatge, des de la motivació de l’entorn que ens empara.

La Bicicleta. Les llargues tirades de paisatge planer han estat aprofitades pels ciclistes que van fent servir el ciclisme com a font de manifestació esportiva: curses locals, curses de clubs, etc. El Club Ciclista Olot manté el seu gest engrescador també a les festes locals i organitza per als petits activitats sobre rodes.

Curses “pedestres”, Atletisme, Futbol –és el més vell de tots– tennis, tennis taula, escacs, billar i un llarg etc, són esports que es van desgranant i perfilant des de molt enllà, d’abans i de després de la nostra Guerra Civil. A la mateixa escola i d’ella ja en surten equips formats, avui i que en passar del curs es classifiquen i fan camí a escalons de més envergadura.

Les instaŀlacions polies porti ves que té la nostra ciutat permeten que tots els esports esmentats i d’altres de més moderns tinguin una bona concurrència i es mantinguin en actiu. La gimnàstica de manteniment per a la gent gran ocupa també un lloc dintre els programes dels cursos. Aparells, peses i un munt d’eines que serveixen per enfortir,mantenir i proporcionar salut al cos, són també als gimnasos particulars que s’omplen de gom a gom ja que el “culte al cos” és propi d’aquests nostres segles.

La complexitat de la vida sedentària ens aporta moltes mancances que només es solventen fent exercici físic per poder evadir la ment i seguir endavant deixant l’angoixa i la fatiga inteŀlectual.

La carrera de Formació Física ja és una llicenciatura com una altra cosa que afavoreix molt la visualització de l’esport escolar i la importància que se li atorga. Fins i tot podem pensar en una “longevitat” que ajuda la mobilitat dels avis que per envellir justifiquen que si el seu cos pot i és hàbil pel fet de no encarcarar-lo segueix en benefici propi i dels altres proporcionant una autonomia ben palesa.

Gimnàstica Rítmica, Ioga, gimnàstica escultural, etc. Camps oberts a un desenvolupament integral de la persona i de la seva ment que ens permet fixar un horitzó de confiança i meticulosament dissenyat amb reptes,iŀlusions i espais per al gaudi personal i coŀlectiu. Res no ens pot mantenir al marge d’altres ciutats,no sols pel paisatge sinó per l’esport en general!

A Olot i la Garrotxa són molts els esports que es practiquen i en alguns tenim figures que destaquen pels molts guardons aconseguits, però és obvi que l’espai reduït de la nostra revista no permet tractar-los tots. Des del consell de redacció hem optat per uns i no per uns altres de manera totalment aleatòria, sense que això suposi que aquests es valoren més i amb la voluntat de dedicar algun altre número a donar-ne a conèixer alguns dels que ara no hi han tingut lloc.

Fa poc ha mort Josep Congost i Pla, un dels fundadors de l’Alimara i s’ha considerat d’absoluta justícia dedicar alguns articles a la seva memòria en el número que teniu a les mans i que és el primer que surt després del seu traspàs.•

‒3‒

Fent memòria

EN MEMÒRIA DE

JOSEP CONGOST

Fotografia: Juli

Montserrat Soler.

Fer unes ratlles, encara que siguin curtes i senzilles, quan es dóna la mort d’una persona estimada com en Josep Congost , a mi no em resulta gens fàcil. La meva amistat amb en Josep ve de quan Mn. Montal va convocar un grup de creients olotins per si volien formar un equip de redacció d’una publicació des de la parròquia de sant Esteve a fi de prendre el relleu a la darrera revista d’estil cristià que havíem tingut a Olot i perduda entre els aldarulls de la guerra civil. Es tractava de recuperar un testimoni llunyà

i continuar. Tots teníem la joia als llavis i ganes de treballar, de manera que vam posar fil a l’agulla entre una conversa apassionada. Més tard li vaig demanar si em faria la 1ª correcció de la meva història i treball inicial; recordo amb gran estima els ànims que em va donar per tirar endavant. Les darreres esmenes que em va fer foren les relatives a la “tesina” de la meva llicenciatura de Teologia que guardo com un tresor.

La seva tasca fou perfecta.•

‒4‒

Fent memòria

Josep Congost Glòria Llinàs i Carles Aulí

Parlar de Josep Congost representa remuntar-nos als orígens de la revista Alimara al costat de mossèn Emili Montal i el doctor Lluís Bayona. Ells van ser els promotors i els puntals de la nostra publicació i amb ànim de reflexió i des d’una perspectiva religiosa oberta van animar-la durant una colla d’anys.

I continua. Deixant de banda altres revistes olotines de temps llunyans que es van caracteritzar especialment per la polèmica que suscitaven, el precedent més pròxim segurament seria Pirene de caràcter més literari i de tanta qualitat com de curta durada. Ja des dels inicis es va procurar que fos digna i acurada i en aquesta declaració de principis ja s’hi troba la mà i la professionalitat de Josep Congost. Va ser ell qui va donar el nom a la revista amb l’acceptació i per unanimitat de tots els components de l’equip de redacció.

Alimara és una paraula que ve de l’àrab i fa referència a una foguera que s’encenia als cims de les muntanyes a fi d’orientar i ser guia per als qui la volguessin veure. Segons com també es pot considerar com un senyal de fum i seguint el seu humor i acudits a vegades fèiem broma dient que alguns potser la qualificarien d’alimanya o sigui un animal molest.

Aprofundint en la seva condició d’impressor es pot ben proclamar que estimava les paraules i la Paraula amb majúscules pel que representa i va saber fer viva. Mentor d’homes com l’estimat amic i company Miquel Plana, exceŀlent artesà dels mots, ja denoten la seva categoria com a mestre de mestres. Recordem amb emoció com portava els llibres que estudiava del doctor Badia i Magarit a la seva residència de Sant Privat perquè els signés. Tant era capaç de fer poesia amb una laboriositat extremada com de redactar una homilia per a un Dijous Sant, tal i com va fer, perquè creia en la comunió dels Sants i la germanor amb el del costat sense distinció. Tots els textos i proves d’impremta dels articles eren corregits, situats adequadament i esmenats pels seus ulls atents i un llapis afinat de tal manera que milloraven molt. Ens

meravellava la seva tenacitat i categoria humana i com aquell infant trapella d’altre temps, segons confessava, s’havia convertit en una persona estimada i respectada per tothom per la seva humilitat i saviesa, sensibilitat i conversa fàcil. En el condol pel traspàs de la nostra nena ens va dir: “Reseu el Parenostre” i a continuació afegí, “fitxeu-vos en els mots, faci’s la vostra voluntat” Ens va consolar i sempre li estarem agraïts.

En una època de veus altisonants és bo i just fer memòria d’aquest gran torsimany del llenguatge que sabia fer de pont entre les persones, enlairar un senyera alhora que li tremolava la veu quan llegia textos en els esdeveniments socials perquè sentia profundament el que deia. Era coherent i humil, transparent, un infant fet home, tot un privilegi de persona per a una ciutat, amics i sobretot familiars que estimava de tot cor. •

‒5‒

(Mc 9, 35-37) “ … - Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.

Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué: Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat

Articles monogràfics

Esport i Religió Quim Pla

La primera vegada que vaig presenciar una competició de llançament de pinyols d'oliva em sembla que fou a Olot. Els litigants es col·locaven darrere d'una ratlla, es posaven el pinyol a la boca i l'escopien tan lluny com podien. Tal com diuen a Olot, vaig quedar “favagirat”. No se m'hauria acudit mai organitzar una competició com aquella. Després vaig veure la competició de “canaris cantant” o piulant: no sé quin és el terme més adequat. Veure aquells senyors del jurat, seriosos i cautes, mirant fixament la gàbia i l'ocell... I sentir una refiladissa que no sabies d'on venia...

Més endavant vaig veure un concurs de menjar maduixes, un altre de menjar ceballots o calçots, i un altre de menjar fesols bullits. A hores d'ara ja no m'estranyo de res. Sobretot després d'haver vist aquell film en què Marlon Brando, a la presó, es menja no sé quantes dotzenes d'ous durs.

Jo no sóc gaire afeccionat al futbol. No aguanto tot un partit sencer. Ni que sigui del Barça. Quan veig gernacions de joves i grans adorant el senyor Guardiola (l'entrenador del Barça, no el cantant) i escoltant les “collonades” (perdó, Pla dixit) que diu algun jugador de categoria de la plantilla blaugrana... Ja ho he vist tot. Els antics romans, per mor que el poble no pensés massa (i es dediqués a fer revolucions) li oferien “panem et circenses” (menjar i espectacles).

Avui el futbol és el “panem et circenses” modern. O les curses de cotxes (Fòrmula 1) o de motos (GP).

Aquests són els grans substitutius de la religió.

Entre els segles XVI i XVIII el poble es divertia assistint a representacions dels anomenats “Autos Sacramentales”, que eren unes peces religioses representades per actors amateurs o professionals.

Uns Pastorets, vaja, però amb més grapa dramàtica.

També hi havia el gran teatre no religiós (Lope, Quevedo, Calderón, Tirso...) i les peces còmiques. Sovint

representat als “corrales”. Com el “Corral de Comedias de Almagro” o el “Corral de la Cruz de Madrid”.

O el “Corral de la Pacheca” tot i que, actualment, em sembla que en aquest només hi fan ball flamenc.

Quan jo era petit, les colles de mainada ens divertíem jugant a futbol amb una pilota feta de parracs. O fent guerres entre barris; guerres amb víctimes cruentes, a vegades. Jo tinc un senyal a la mà que no m'ha marxat mai més; és un record d'una d'aquestes guerres. També anava a catecisme els diumenges, a les tres de la tarda, perquè el rector ens obsequiava amb una entrada gratuïta al cinema parroquial, aquell cinema en què tallaven els petons o tapaven l'objectiu de la càmera.

O sigui, i per acabar aquest punt introductori, religió i diversió sempre han anat l'una al costat de l'altra, o barrejades. I no em vull referir a meravelles antigues, com el cant de la Sibiŀla o el “Misteri d'Elx”.

El “Retaule de Sant Ermengol” a la Seu d'Urgell ja és més modern. Però té el seu encant. Com la representació política i religiosa “Bandera de Catalunya”, que cada any representa el poble de Bellcaire d'Empordà, des de l'any 1979, obre de l'autor Esteve Albert (1914-1995), que també és autor del text del “Retaule de Sant Ermengol”.

Em vull referir a l'esport en general com a substitutiu de la religió. A casa nostra, esport i religió tenen una relació molt peculiar.

Seria injust i baladrer atribuir-ho només a casa nostra. Les grans concentracions de joves, davant de Hitler, amb hàbits esportius...què eren, sinó una gran manifestació “religiosa” del nazisme? I les manifestacions de joves (Kikos, Opus Dei, Legionaris, Carismàtics, Schönstatt, Comunió i alliberament...) reunits davant del Papa, a les places de les nostres ciutats, ballant i cantant fins quedar rogallosos “benedetto”, “be-nedetto”! Què són, sinó manifestacions

‒6‒

Fotografia extreta d'internet (RF)

Articles monogràfics

mig esportives mig religioses que es fan i es desfan amb gran facilitat, com les palestres esportives en un estadi olímpic?

Però, tornem a casa nostra. Franco va copiar aquesta idea i la va emprar per mitjà de la Falange juvenil, fins que la Falange va fer figa. Recordem, per exemple, els “Coros de Educación y Descanso”. O els “Coros y Danzas”.

L'Església Catòlica espanyola ha intentat controlar sempre la infància i la joventut: a casa, a l'escola, als temples parroquials, amb la catequesi o la religió obligatòria en els plans curriculars. Entre els anys 1939 fins als anys 50-60 ho va aconseguir força. Però va arribar un moment en què els pares de les criatures, sobretot les mares, no estaven satisfetes amb el simple control del capellà. És quan es van posar de moda les classes de dansa, de guitarra, de pintura i dibuix, de treballs manuals... i, sobretot, d'esport. Gimnàstica, bàsquet, hoquei, patinatge artístic per a les nenes, tennis, handbol... Els capellans es queixaven de l'esport, que els arrabassava els seus deixebles. Les mares deien: “Els capellans... sempre es queixen!”. Jo he viscut aquest moment en uns quantes parròquies. I, tret de casos molt excepcionals, les mares no consideraven les lectures escollides com a dignes d'omplir els moments de lleure de llurs fills. ¿Heu vist aquests futbolistes o esportistes de moda fent tres, quatre o més vegades el senyal de la

creu abans de començar el match? ¿No em digueu que això no és una manifestació esportiva de la religió? Algú potser diu que això és fanatisme o superstició. Allà ells! Jo tenia entès que fer tres senyals de la creu abans d'un partit era cosa legal. O llançar tres escopinades quan has rebut un cop al cap. O resar tres avemaries si et vols salvar. Esports i religió van units per “in saecula saeculorum. Amén”.

Qui sap què és l'autèntica religió? És més religiós el discurs d'un savi prevere o les pregàries, una mica infantils, d'una àvia? Qui és capaç de discernir-ho?

Potser que acudim al vell profeta Isaïes. “¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits, i trosseja jous de tota mena.

Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus! Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment”. (Isaïes 58, 5-8). També podeu repassar el capítol 25 de l'Evangeli de Mateu.

Em sembla que això és una definició fantàstica del que ha de ser la religió de veritat, que no cal confondre amb l'esport. •

‒7‒

Els valors i els contravalors en l’esport Lluís Folch i Soler

Quan jo tenia fills en edat escolar i formava part de la junta de l’AMPA del col·legi –era un col·legi religiós, de monges concepcionistes– coŀlaborava, amb tots els pares, a organitzar activitats extraescolars per als nostres fills: Sortides, excursions, visites, colònies, esports, coral, etc... Pensàvem que a més de les activitats escolars convenia que els nostres fills fessin altres activitats formatives. Pensàvem que el joc també és formatiu. El joc és un aprenentatge molt important per a la vida d’adult. El joc és fer, de broma, coses que després haurem de fer de debò; és una imitació de la vida dels adults. El joc té regles, normes, obligacions i prohibicions, igual que la vida adulta familiar, professional i social. El joc és superar una dificultat amb esforç personal, i sovint en coŀlaboració amb altres jugadors, igual que el treball professional suposa resoldre problemes sol o en companyia d’altres professionals. El joc és per divertir-se, per passar-ho bé, tots, tant els que guanyen com els que perden, perquè tots som un grup, i els rivals, o oponents, no són els nostres enemics, són amics nostres que ens hem trobat i ho celebrem amb una competició. Estimar és fer que l’altre se senti estimat.

Doncs bé, va arribar un dia que un fill nostre jugava un partit de bàsquet contra l’equip d’un altre col·legi –també religiós– , i el joc es va començar a embrutar.

Els pares del nostre equip, els meus companys, els que havíem treballat tant per buscar activitats formatives per als nostres fills, van començar a cridar dient: Torna-t’hi! No et deixis aixafar! I altres formes d’agressivitat que no m’atreveixo a repetir. Podeu imaginar que els pares de l’altre equip feien igual.

Estem segurs del que creiem? Estem segurs de què és important per a nosaltres? Fem realment el que creiem? Doncs si fem això som uns animals que seguim els instints sense cap control de la inteŀligència. Els nostres valors són el jo primer i l’agressivitat, igual que els lleons.

La meva dona i jo varem explicar el cas a la directora de l’escola –una monja molt intel·ligent–, que va fer una carta adreçada als pares i una altra a la directora de l’altra escola. El resultat va ser sorprenent; quan els nostres nois varen fer el partit de tornada a l’altra escola tot va anar com una seda; la competició va ser competició, i els nois van jugar amb un entusiasme i una alegria extraordinaris. Els pares varen animar cordialment els seus fills i varen aplaudir totes les bones jugades.

Trenta anys després, aquest fill meu que jugava aquest partit de bàsquet, segueix sent un bon aficionat, i fins i tot entrena els petits d’un club de bàsquet, i el primer que fa, cada curs, és reunir els pares per explicar quins son els valors de l’esport i quina ha de ser l’actitud dels pares en la formació dels seus fills en l’esport. •

‒8‒

Fotografia extreta d'internet (RF)

Articles monogràfics

Articles monogràfics

L’Esport, una escola Un lema, un estil de vida, un mitjà per fer-la millor. Durant més de trenta anys, el Consell Esportiu de la Garrotxa ha treballat a diferents nivells a favor de l’esport escolar de la comarca.

Com en diferents àmbits de la societat, a l’ens li ha tocat viure moments de tot i ha hagut adaptar-se a situacions canviants, a demandes diferents, a públics nous.

La nostra tasca ha estat sempre la d’anar caminant amb l’esport garrotxí, de bracet amb altres institucions i al servei principalment dels escolars de la comarca.

Hem promocionat i coordinat activitats de tota mena, de múltiples disciplines i en formats ben variats, a preus assequibles, molt reduïts, perquè en cap cas un nen o nena en quedés al marge per un motiu econòmic.

Hem coŀlaborat en l’organització de molts esdeveniments esportius que es convoquen a casa nostra, fent costat a companys d’altres entitats, proporcionant-los material i donant suport a la seva tasca.

Hem repensat cada any una oferta lúdica i esportiva atractiva perquè els joves que s’hi inscriguin aprenguin i potenciïn diferents habilitats, facin nous companys i adquireixin o treballin valors a través de l’esport, un extraordinari mitjà

Fotografia: David Triola

Josep M. Fabregó i Serra.

d’interrelació humana, si bé no sempre és exemplar.

Fomentar el joc net (un exemple n'és el fotomuntatge que acompanya aquest escrit, realitzat a partir d’una fotografia de David Triola presentada en una edició del Concurs Cultural i Esportiu dels Jocs Esportius Escolars de Catalunya), la conducta respectuosa i una actitud tothora cívica són alguns nous reptes en els quals se centra el nostre dia a dia.

També, evitar que, en una societat cada cop més temptada per altres atractius i maneres d’entendre l’oci molt més sedentàries, una de les franges d’edat més castigades pels elevats índexs d’obesitat, la infantil, es quedi sense l’opció de practicar hàbits i un estil de vida molt més saludables.

D’aquí les diferents accions ‒9‒

per promocionar el consum de fruita en trobades de gran format que organitzem durant el curs.

D’aquí la nostra variada oferta poliesportiva, que cada any engresca centenars d’esportistes de totes les edats disposats a fer salut i esport. Una salut cada cop més preuada i necessària. Un esport cada cop menys competitiu i més atractiu.

Com una escola, el nostre esport es va renovant periòdicament, amatent a la demanda de nous públics, a l’exigència dels nous temps.

I és en bona part gràcies a l’esport i als molts bons valors que transmet i inculca, especialment en les edats de formació, que la nostra societat és molt més sana, comprensiva i oberta. •

Articles monogràfics

CLUB PATINATGE ARTÍSTIC OLOT Miquel Casas Fotografies cedides pel CPA Olot.

Com tot en aquesta vida té un naixement, i el club patinatge, com tants d’altres, avui dia és una de les icones de la ciutat i comarca. Potser la manera com va començar que unes petites noietes es posessin uns patins als peus, no té res a veure amb el començament normal d’un munt d’entitats. El camí que se sol seguir és el que uns pares, amics, coneguts o senzillament un mateix ideal, fa que sigui l’inici d’una activitat esportiva, cultural, social... El club no va tenir un principi gaire comú; la seva creació va ser per ajudar a salvar l’economia d’una entitat que ja existia. Els dirigents van veure que l’esport dels patins de versió femenina, podria ajudar a sufragar les despeses del seu club, del seu esport de versió masculina. Unes poques hores a la setmana d’entrenament, pocs viatges per a la competició, poques o potser cap despesa d’arbitratge...i d’aquesta manera uns ingressos superiors a les despeses milloraven considerablement l’economia existent.

Però, com tot, també té un final. Uns pares de

patinadores van veure que el millorament tècnic era escàs, que el festival de fi de curs era un problema econòmic per a l’entitat, que l’aportació mensual o trimestral desapareixia per moltes altres despeses no vinculades a l’artístic. En aquell moment els pares van dir prou i es van independitzar. Van deixar de ser secció i van crear un nou embrió, un nou club, una nova entitat...

Una nova direcció tècnica vinguda d’una altra comarca, va començar a millorar tècnicament i sobretot artísticament amb els grups del festival; un gran salt qualitatiu per a l’espectador. Els grups d’Olot eren requerits per molts clubs pels seus festivals.

Esportivament no hi havia a casa nostra una competició federativa. En un festival en una ciutat costanera del mediterrani, sí que competien per mirar quin era, segons els jutges, el millor dels balls executats a la pista. Es va saber que a Itàlia, un dels països capdavanters, ja es competia. La federació catalana va ensumar la possibilitat de fer una competició com

‒ 10 ‒

Articles monogràfics

Molt fràgil. Campiones del món a Australia.

Fotografia: Jordi Reixach

la de la Vila costanera però de forma oficial. I... curiós! a la ciutat d’Olot es va fer aquesta primera competició amb més defectes que virtuts, amb més discussions que fairplay, però amb un reguitzell de premis (millor vestuari, millor escenografia, millor idea...). El club olotí va pujar un munt de vegades al pòdium, entre aplaudiments de part de la grada a favor (gent d’Olot) i xiulets de la grada de gent d’altres clubs. Els federatius en van prendre nota i es posaren a treballar per millorar aquell embolic tant remarcable.

Una normativa vinguda de fora va ser el preludi d’un dels efectes més preuats avui dia, la competició de balls de grup de xou.

L’any següent, ja sota unes normes federatives clarament marcades, amb molt d’encert (tot s’ha de dir) es va competir a la nostra ciutat per guanyar una plaça i poder anar a un campionat d’Europa que es faria a Itàlia, a la ciutat de Bolonya. Quina diferència d’uns anys abans a aquell moment. El Club Olotí es va presentar amb el ball de Lligams amb grups de

més de setze patinadores i amb Metamorfosis de sis a dotze patinadores. El principi dels èxits, un viatge per a molts desconegut, una competició anònima per pràcticament tota la població. El campionat va ser només d’equips catalans; els clubs de fora del nostre petit país, encara van tardar uns anyets a prendre-hi part. Aquell viatge ràpid, amb moltes hores de pavelló, una bandera perduda i una tornada a casa amb una imatge: la superioritat dels equips italians i un “mai no atraparem aquesta gent”.

L’any següent, un any per oblidar. Potser amb una certa vanitat pensant-nos que érem els millors a les nostres contrades, que érem invencibles a casa nostra. Va ser un cop dur quan la puntuació dels jutges va deixar fora de la competició europea els nostres equips, el regust va ser difícil de digerir.

Però com tot, de la derrota a un nou impuls, unes noves iŀlusions, un nou projecte i un gran encert. Un ball, Arrels, i l’escric amb lletra majúscula, va ser l’origen d’una sèrie de resultats favorables en tots els

‒ 11 ‒

Articles monogràfics

<< El primer equip espanyol que pujava al pòdium... un “no ho superarem mai”, dit per la nostra gent, tots orgullosos del resultat.>>

Alter ego.

aspectes de l’entitat, tant esportivament, com socialment. El club olotí va guanyar el provincial, el català, l’espanyol i l’europeu a Nantes. L’equip de casa nostra va guanyar els italians; el que semblava impossible uns anys abans, es va fer realitat. Per tant, es va classificar per anar al campionat del món a un país molt llunyà, a l’Argentina. Una clara decisió de la junta directiva va ser aprofitar aquesta oportunitat perquè potser mai més no ens tornaríem a classificar.

Un gran treball per aconseguir la part econòmica; una ciutat i una comarca que van apostar per tirar endavant, costés el que costés, la presència al mundial. El resultat esportiu, un èxit, un tercer lloc, una medalla de bronze. El primer equip espanyol que pujava al pòdium... un “no ho superarem mai”, dit per la nostra gent, tots orgullosos del resultat. Un festival que omplia el pavelló; no una vegada, sinó dues. Un munt de mainada apuntada a començar el camí per emular, al cap d’uns anys, les primeres campiones.

Els anys següents, cada ball és preludi d’espectable, bellesa, sincronització... La població ja espera veure l’evolució de les patinadores com un repte per a la competició, per intentar tornar guanyar. Com a més destacable d’aquests darrers anys, fent memòria, i no per desprestigiar els altres, un ball... ens faltava un campionat, el del món. Tal com va dir l’Alcalde, en Lluís, en el comiat de l’equip: “participar és fantàstic, però si guanyem, serà l’hòstia”. I tal dit tal fet, a Fresno, entre assemblees de federacions, de lluites, d’enganys... l'equip olotí aconseguia amb el ball Lli-

Superstició

Pensa un desig

bertat, la més preuada medalla, la d’or.

Altres balls encara quedant a la retina de tanta gent... Instint animal, Diferent, Molt fràgil, Món interior, Seducció, Pas obert, Superstició fins al darrer, l’actual Alter ego.

Una pregunta que tots tenim, quin és el millor? •

‒ 12 ‒

Articles monogràfics

La natació i la ciutat d'Olot Gemma Soy

Fotografies cedides pel Club Natació i per ACGAX: Col·lecció d’imatges de l’ACGAX.

El riu Fluvià No es pot parlar de la natació a Olot sense fer esment del riu Fluvià. Els primers nedadors sorgeixen als anys 40 (temps de postguerra i de dificultats de tot tipus) de diverses colles que, amants de la natura i en hores d’esbarjo, es troben a la vora del riu, bàsicament en tres zones ben diferenciades d’on neixen tres penyes: la del Tossols, la del Basil i la del Collell.

Sembla però, que els més esportistes, els més dedicats a la pràctica de la natació, són els que formen la penya Basil.

Les penyes comencen a entrenar-se de forma seriosa, a la piscina natural de Can Basil. Al 1951 es fa la primera competició, arran de la competència sorgida entre elles, i al 1955 s’hi organitza un primer triangular de natació i de waterpolo. Així, la competició al riu esdevé oficial.

La travessia Tossols-Basil Per extensió, doncs, no s’entendria la natació a Olot sense parlar de la travessia Tossols-Basil, que es fa per primer cop el 1953, en un tram d’uns 800 metres i que encara avui és competició de reconeguda importància arreu de Catalunya (cal dir, que només se n’ha interromput un any la seva edició, el 1994, ja que a causa de la inconsciència humana, l’aigua del riu va arribar a tenir unes pèssimes condicions, cosa que va obligar a suspendre-la).

Malauradament cal dir que aquell rècord de participants aconseguit l’any 1988 (381) queda molt lluny de la participació actual: la qualitat de l’aigua, malgrat que l’entorn natural i els paratges que envolten les vores del riu són a l’actualitat immillorables, no

Col·lecció d’imatges de l’ACGAX.

1977 - Travessia Tossols-Basil

en permet fer una difusió com es mereixeria per la importància tant social com esportiva que ha tingut aquest esdeveniment als darrers 60 anys de la història de la Ciutat.

Tornant enrere, cal esmentar que gràcies a l’entusiasme dels components d’aquestes penyes, neix l’any 1954 el Club Natació Olot, motor cabdal de la natació a la nostra Ciutat.

Així doncs, històricament, la natació a la nostra terra, ha tingut dues vessants molt importants i diferenciades. La social o de formació i la competitiva.

Vessant social o de formació Els primers cursets d’ensenyament a la canalla, neixen a la petita piscina de l’Escola Pia d’Olot el 1960, gràcies a la tossuderia de Joan Tresserras, Rafel Plana i Lluís Paluzie, amants de la natació al riu i fundadors de les penyes, que veuen que el riu sovint és un inconvenient i condiciona l’ensenyament de la natació als més petits.

‒ 13 ‒

Articles monogràfics

1962-62 - Obres Piscina

Col·lecció d’imatges de l’ACGAX.

Des de llavors i fins a avui dia, el Club Natació Olot ha anat de bracet amb l’Ajuntament de la Ciutat, suplint la falta de piscina pública, malgrat que a partir de 2001 la Ciutat té una piscina pública descoberta, per continuar la funció que va iniciar el 1960, ensenyant a nedar a la pràctica totalitat dels nens i nenes d’Olot i comarca.

A la natació tant educativa, com social i per a gent gran, se li augura un esplèndid futur, ja que parlem d’un esport que aporta els beneficis de fer un exercici sense impactes, un gran desenvolupament aeròbic i la implicació de tots els grans grups musculars del cos.

Aporta també seguretat i facilita la seva pràctica a persones que per diferents motius, no poden practicar altres esports. Nedant, podem treballar l’exercici aeròbic

moderat i continuat, que és el més aconsellable per al múscul més important del nostre organisme: el cor.

Vessant competitiva La natació competitiva ha donat moltes alegries a la nostra Ciutat.

En qualsevol article que es parli de la natació de competició, és obligat fer esment de la Montserrat Tresserras, olotina nascuda el 1930, primera persona de l’estat espanyol a creuar el Canal de la Mànega, i primera dona al món a creuar-lo en els dos sentits. És més, caldria destinar-li tot un article sencer, si es volgués fer esment de totes les travesses extraordinàries que té al seu palmarès: Menorca-Mallorca, llac de

‒ 14 ‒

Articles monogràfics

Pere Balcells

Montserrat Treserras amb Marta Aubert

Montserrat Treserras

Esteve Comamala

Fadma Assnousi

Mireia Riera

Zurich, estret de Gibraltar, Santa Fe – Rosario (riu Paranà), Concordia – Colón (riu Uruguai) i tantes altres.

Tenim però, altres nedadors que també han fet història: Pere Balcells, nascut l’any 1957 i per dues vegades olímpic: el 1972 a Munic en les proves 100 i 200 braça i el 1976 a Montreal en 100 braça i relleus, i que ha participat en dues ocasions als Campionats d’Europa absoluts: el 1970 a Barcelona i el 1974 a Viena.

Mireia Riera, nascuda l’any 1976, medalla de bronze en 400 lliures (amb rècord d’Espanya i d’Europa) i de plata en els 100 lliures als Jocs Paralímpics d’Atlanta el 1996, participant als campionats del món per a persones amb discapacitats a la República de Malta, i amb 5 rècords estatals en el seu palmarès en

la classe 5-7.

Esteve Comamala, nascut el 1969, 26 vegades internacional, medalla de bronze en el Torneig de la 4 Nacions i primer nedador gironí que ha baixat del minut en els 50 papallona Fadma Assnousi, nascuda el 1986, internacional amb només 13 anys, medalles de plata i bronze al Torneig de les 6 Nacions a Escòcia, de plata al Torneig de les 4 Nacions Júnior, de plata i bronze al Torneig de les 3 Nacions a Oeiras i participant a la Copa del Món FINA a París.

Tots ells han contribuït a portar el nom de la Ciutat i el del Club Natació Olot arreu del món. •

El teu anunci aquí informació: revista@alimara.cat

per només 75€ anuals!

I un anunci en un número, 25 €; i mig any (2 números), 40 €. Què esperes? Anuncia't a l'Alimara. ‒ 15 ‒

Articles monogràfics

El ciclisme de la postguerra a Olot

Fernando Casabó, guanyador volta a les Funoses - 1946 Fotografia cedida per Lluís Balcells.

Lluís Balcells i Coll

En aquells anys de la postguerra, en què tot eren mancances, disposà d’una bicicleta era quelcom molt selectiu i més si la bicicleta era de les que anomenaven de corredor.

Les poques bicicletes que circulaven es consideraven una elemental eina de treball.

Tècnicament les bicicletes de corredor, ben poc es diferenciaven de les normals; el manillar corbat cap al terra i la manca de parafangs, les caracteritzava.

Eren temps de carreteres infernals, moltes sense asfaltar, amb un sot darrere l’altre, de mancança de material tècnic i sobretot de falta de diner.

La impossibilitat d’adquirir el poc material que entrava d’estraperlo des de França es feia evident; per aquest motiu en finalitzar alguna important prova, es procedia a connectar amb els mecànics dels diferents equips i adquirir el que els professionals deixàvem per usat.

La manca de mitjans de locomoció suposava per a l’esportista participant, sortir de casa, arribar al poble de sortida, disputar la prova i retornar amb la mateixa bicicleta al punt d’origen.

Per lluitar contra l’escassetat de mitjans de comunicació existents, es feia ús de personatges que concorrien als mercats setmanals de les poblacions veïnes, per fer-los portadors de fer saber el dia i l’hora en què estava previst disputar alguna prova ciclista.

Inicialment era corrent actuar com a organitzador i participant, al mateix temps.

Estimulats per antics ciclistes, com en Mirambell, Cordomí, Moner, en Negus, i el Terut, en Font d’en Bas, etc. sorgí un grup de joves, molts d’ells enqua-

drats a la Secció Esportiva del Centre Catòlic, que, decidits, s'empenyaren a promoure de nou el ciclisme, un esport que més d’un qualificà d’esport de “pòtols”.

D’aquell grup inicial en recordem els olotins, Casabó, Balcells, Sánchez, Rebull, Puig, Mallarach, Bassols i els procedents de l’entorn més proper, en Masllobet, en Córdoba, en Mata, en Pere de la Canya, el Ros i en Mata de la Pinya i el Cap de Ferro, en Mus de Riudaura i Bartrina de Sant Joan les Fonts i algun més que en aquest moment no aconsegueixo recordar.

Com es pot comprovar, els mots amigables estaven a l’ordre del dia.

L’engrescament anà en augment, i d’aquí en sorgiren la proves de la Pinya, de Sant Privat i la de Riudaura; per cert, aquesta última tenia un condicionant molt especial, ja que en arribar al tram de la Córdoba, al peu de la collada dels Morts, calia travessar la riera, portés aigua o no. El que aconseguia arribar a l’altra riba sense rebentar es considerava un afortunat.

1945 Primera carrera ciclista, per a corredors sense llicència federativa, dintre d’un circuit urbà “Volta al Pla de Llacs”. El recorregut era: carrer Mulleres, Passeig de Barcelona, on es circulava per la part central i arribats al pont de Ferro es seguia per vora riu fins arribar al trencall dels Caputxins per enfilar-se de nou al carrer Mulleres on hi havia instaŀlada la ”meta” i així fins a cobrir les voltes programades. Hi participaren 19 corredors.

La nota curiosa era que en el transcurs d’uns quinze dies abans, una vegada plegat del treball, a patir de les sis de la tarda, alguns i a les set els altres,

‒ 16 ‒

Articles monogràfics

<< L’engrescament anà en augment, i d’aquí en sorgiren la proves de la Pinya, de Sant Privat i la de Riudaura; per cert, aquesta última tenia un condicionant molt especial...>> Sortida volta de Riudaura 1946 Fotografia cedida per Lluís Balcells.

reunits a l’entorn del circuit, realitzaven els seus entrenaments, tot un espectacle que aconseguí reunir cada tarda infinitat d’aficionats. Avui dia resultaria del tot impossible.

Aquella llavor donà els seus fruits.

1946 Segona carrera que ja fuig cap al defora.

Quatre voltes a les Funoses, amb 34 participants. La novetat fou la instal·lació d’altaveus a la “meta” d’arribada.

1948 Tres dies abans de les Festes del Tura, sense recursos econòmics, i per tant sense cap mena de pretensió, nova cursa al “Pla de Llacs”.

La Secció Ciclista del Centre Catòlic no es resigna i s’afilià a la Unió Velocípeda Espanyola. Fernando Casabó i Jaume Puig es treuen la Llicència Federativa.

14 novembre, amb el patrocini de Casa Massias, tingué lloc la volta a Sant Joan les Abadesses, amb un recorregut de 62 quilòmetres. Sortint d’Olot, havien de donar la volta a les Funoses i en arribar a la Canya, trencar cap a Sant Pau de Segúries per baixar per Santigosa. Hi participaren 15 corredors.

Com que l’enginy no tenia límits, mentre els corredors se les veien per la carretera, a la Plaça Clarà, es donaren a conèixer curses d’estils, eliminatòries per parelles i per equips i com a final una Americana individual.

1949 Volta a la Pinya (6 voltes amb un total de 60 km) 26 inscrits. Patrocini “Casa Massias“.

1950 No hi hagué ciclisme de competició. No obstant cal remarcar un simpàtic acte en què 200 ciclistes, anàrem a la Canya a rebre la Mare de Déu de Fàtima, per acompanyar-la fins a Olot.

1951 I Campionat Local i Comarcal de nou amb el patrocina de Casa Massias.

Pocs participants en no aconseguir atreure l’interès del ciclista.

1952, La pluja aconsellà ajornar la carrera prevista per al 7 de setembre i passar-la al dia 28. El mal temps tornà a fer acte de presència, però aquesta vegada no es suspengué. Amb el patrocini de “Cicles Planes” i “Casa Massias”, es consolidava el suport de cases comercials.

‒ 17 ‒

Casabó i Sanchez Volta al Pla de Llacs - 1945 Fotografia cedida per Lluís Balcells.

Articles monogràfics

Joan Llaneras

Carles Torrent

Pere Muñoz

Adrià Moreno

Joaquim Llach

Xavi Tondo

II Campionats Local i Comarcal, amb la participació de deu participants. Premis “Cicles Planes” i “Casa Masías”.

1953 Any de les Bodes de Diamant del Centre Catòlic; no obstant, hi hagué lloc per organitzar el III Campionat Comarcal i el Trofeu Bodes de Diamant, que comptà amb 25 corredors. A la tercera va la vençuda.

Si cal destacar algun dels corredors esmentats, assenyalaríem Fernando Casabó, que aconseguí pujar al “pòdium” en diverses ocasions, tant pel que fa a proves d’àmbit local com provincial.

Aquells joves havien consolidat la seva tasca i el 1954, es constituí el CLUB CICLISTA OLOT. Però això ja es una altra història.

Una història que amb el pas del temps i les millo-

res en el benestar social, ha fet que l’esport del ciclisme visqui avui dia un diferent posicionament... El que fou cosa d’uns quants “eixelebrats” s’ha convertit en un fenomen social.

En aquest fet diferencial molt i tenen a dir els esforçats ciclistes, Pere Muñoz, Joaquim Llach, Carles Torrent, Xavi Tondo, Juan Llaneres i Adrià Moreno, que amb les seves gestes esportives, aconseguiren un prestigi i una rellevància que sobrepassà totes les fronteres.

I en aquest context cal també fer esment del CLUB CICLISTA BAS, que amb la seva marxa cicloturista “Terra de Remences” ha obtingut un dels més sonats èxits esportius. Sobrepassar els 3000 participants no està a l’abast de qualsevol. •

‒ 18 ‒

Articles monogràfics

Història del triatló a casa nostra

D'esquerra a dreta Tomas Dominguez, David Camacho, Pere Sola, Heribert Güell, Xevi Tenas, Kim Badia, Francesc Berenguer, Joan Moli, Joan Masó, Joan Domènech i Pere Mallarach

Joan Domènech i Colomer Fotografies cedides per Joan Domènech

L’estiu de 1986 la localitat gironina de Banyoles acollia la primera edició d’una cursa de fons prou peculiar. Nouvingut de l’illa americana de Hawaii, el triatló s’endinsava als països catalans amb la perplexitat de conjuminar en una sola competició tres disciplines fins aleshores antagòniques: la natació, el ciclisme, i la cursa a peu. La curiositat de la innovació cridà l’atenció de nombrosos atletes d’arreu de l’estat, entre els quals es trobava un grup d’olotins que, de forma independent, es donarien cita a la capital del Pla de l’Estany amb la finalitat de convertir-se en homes de ferro. Josep Balcells, Heribert Güell i Xevi Baldrich foren els primers agosarats de les nostres contrades a lluitar contra els 1500 m. de natació, 40 km de ciclisme, i 10 km de cursa a peu de què constava la prova. L’experiència fou prou gratificant, i a l’any 1987, en el 2n Triatló de Banyoles, en Josep Balcells, en Joan Molí, en Quim Badia, l’Heribert Güell i en Tomàs Domínguez formen la primera estructura d’equip del CNO que participa en un triatló, convertint-se amb l’espurna que donaria llum al naixement de la “Secció de Triatló” del Club Natació Olot.

Arran d’aquest triatló de Banyoles, els nous triatletes olotins començaren a fer pinya, formant un primer

equip amb: David Camacho, Francesc Berenguer, Heribert Guell, Joan Domènech, Joan Masó, Joan Molí, Josep Balcells, Pere Mallarach, Pere Solà, Quim Badia, Tomàs Domínguez i Xevi Tenas disposats a lluitar per assolir bones posicions en el circuit català.

Les següents temporades consolidaren una esquadra que acollia cada vegada més adeptes. Així doncs, el 4 de juliol de 1989 es crea la secció de triatló del CN Olot, essent el cap de secció el triatleta Pere Mallarach, i el seu entrenador el llicenciat en INEFC Quim Torrent. Els èxits esportius de la nova secció no es feren esperar, i aquell mateix any s'aconseguiren els sots-campionat de Catalunya de triatló, i el sots-campionat del circuit català. Triatletes com Quim Badia, Francesc Berenguer, Tomàs Domínguez, Joan Domènech... ocupaven llocs d'honor en categoria absoluta, i Heribert Güell, Margarita Plana, i David Camacho, feien el propi en les categories de veterans, fèmines, i júnior respectivament.

L'any 1995 fou l'any del canvi al capdavant de la secció de triatló. Josep Aulinas passava a ser el nou cap de secció, tot i la incorporació de nous atletes com Albert Juncà i Pere Hidalgo, la manca de representants locals obria les portes a incorporacions forànies. Entre

‒ 19 ‒

Articles monogràfics

D'esquerra a dreta Ferran Bosch, Pere Hidalgo, Aleix Domènech, Enric Gussinyer i Nan Oliveras.

Equip C.N.Olot Aleix Domènech, Nan Oliveras i Tomàs Colldecarrera.

ells, el triatleta francès resident a Cadaqués Eric Bos viatjà a Hawaii amb l’objectiu de completar els 3500 m. de natació, els 180 km de ciclisme i 42 km de cursa a peu de la competició bressol del nostre esport. Per la seva part, Enric Gussinyer incrementava el seu palmarès amb el campionat de Catalunya absolut de triatló, i el júnior Albert Juncà obtenia el títol de sots-campió de Catalunya de la seva categoria.

La temporada 1996 Teresa Freixa triatleta de la secció del CN Olot, va prendre part en el duatló internacional de Mafra (Portugal), i en el campionat d'Europa de l'especialitat celebrat a Hongria. Alhora, també cal destacar la incorporació d'una nova triatleta l'Anna Garnatxe, guanyadora júnior del circuit català de duatló i triatló Als èxits esportius cal afegir-hi un nou reeiximent organitzatiu, la celebració de la segona edició del Duatló d'Olot.

El salt generacional que afectava la secció en els darrers tres anys quedà palès la temporada 1998, on exceptuant la supremacia en categoria absoluta de Teresa Freixa, i alguns esparpells d’Eric Bos i Pere Hidalgo. De nou, els esforços de la secció per captar futurs triatletes amb Pere Hidalgo com a nou preparador físic, impulsaren, junt amb la celebració del IV Duatló d’Olot, l’organització del 1r Triatló de la nostra ciutat. Sota les distàncies de 750 m. de natació en el tram del TossolsBasil del riu Fluvià, 20 km de ciclisme, caracteritzats per l’orografia escarpada del tram Olot - Sta. Pau, i 5 km de cursa a peu per l’antic traçat del carrilet d’Olot;

així el 22 d’agost de 1998 el CN Olot organitzava el primer, i fins avui dia, l’únic Triatló oficial d’Olot.

Pel que fa referència als aspectes esportius cal destacar el fitxatge d’un triatleta vingut de les amèriques, l’argentí Francisco Pontano, un gran nedador que de mica en mica s’anà forjant com un dels referents del circuit català de triatló. D’altra banda, també cal destacar l’actuació dels veterans. Joan Domènech que fou, en diverses edicions, campió d’Espanya de duatló per autonomies representant Catalunya, i Josep Aulinas que emulava Domènech en l’especialitat de triatló.

David Barti, Andreu Senis, Josep Serra s’especialitzen en triatlons de llarga distància; Xavier Manel·la, Ferran Bosch, Ernest Lucas, entre altres, donen continuïtat a la trajectòria de la secció.

A partir d’aquest moments, la secció de triatló del Club Natació Olot comença una nova etapa, Joan Domènech és el nou cap de secció amb Francisco Pontano com a entrenador, que en pocs anys ha aconseguit engrescar joves promeses de la pedrera del Club, com Nan Oliveras, que, procedent de les seccions de Natació i d’Atletisme, està actualment a l’elit estatal (Campió de Catalunya de Triatló absolut, Subcampió d’Espanya de Triatló Júnior, 4t classificat als Mundials de Duatló Júnior, etc.), un altre jove format en les diferents seccions del club (Natació, waterpolo, atletisme...) es Aleix Domènech, que segueix de prop les pases d’Oliveras (Campió d’espanya Cadet d’Aquatló, Bronze al Campionat d’espanya Cadet de Triatló, Campió de Ca-

‒ 20 ‒

Articles monogràfics

<< ...així el 22 d’agost de 1998 el C.N.Olot organitzava el primer, i fins avui dia, l’únic Triatló oficial d’Olot. >>

Equip de Club Natació Olot, al triatlò de Manresa 2011

talunya Cadet de Triatló i Duatló, 6è als Campionats d’Europa Youth, etc.) cal fer esment de la faceta d’Aleix Domènech com a multi esportista, ja que combina el triatló amb altres esports com són l’esquí de muntanya (en què ha assolit èxits tan remarcables com: Guanyador Cadet d’una prova de la Copa del Món d’Esquí de Muntanya, Campió d’Europa Cadet de Cronoescalada, Subcampió d’Europa Cadet d’Esquí de Muntanya en les modalitats individual i esprint, Campió d’espanya Cadet, etc.) i les curses de “trail running” (on ha estat seleccionat per formar part de l’equip oficial del “Salomon Junior Team”).

Darrere aquestes dues promeses hi ha continuïtat, Marc Mallarach que, poc a poc, va afiançant-se dins l’especialitat, Tomàs Colldecarrera està assolint un nivell important i és una nova referència Catalana, Ernest López agafa la mateixa dinàmica i esperem que en poc temps aconsegueixi importants èxits.

Aquesta incorporació de joves triatletes garanteix la continuïtat de la secció de triatló amb molta empenta, que a la temporada 2012 té un equip de 26 triatletes

federats i tots junts fan que continuem essent un Club de referència no solament a nivell Català, sinó també a nivell estatal i fins i tot a nivell internacional.

En aquest moments i paraŀlelament als joves esmentats, cal remarcar l'exceŀlent progressió d’altres atletes comarcals en el Castellfollit Triatló sota la direcció d’Isidre Grau, tenim al jove Genis Grau, amb una projecció de futur immensa (Subcampió d’Espanya Cadet d’aquatló. Bronze al campionat d’Espanya Junior de Triatló, Campió de Catalunya de Triatló Cadet, etc.), Pol Recorber, un dels capdavanters estatals en la categoria sub-23, i Miquel Grau que ha començat amb fermesa com a Cadet. •

Anuncia’t a l’Alimara!

Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors informació: revista@alimara.cat ‒ 21 ‒

t de r o p s e l’ e d e t p El re ci fi e n e b n u , ió competic ida. ch per a tota la v Anna Vila i Reixa

nsada e et sents molt ca qu lls ue aq d’ es di s has tingut un sport, ja Hi ha rquè la nit aban e practiques l’e pe qu í, s at m ne n do bo t’a n de Qua ver-ho dosom satisfacció d’ha xercici. Moltes la l’e rò en pe s , er at m on im pi cam portes anys mateixa i et dóna e tenir conssentir bé amb tu m l’esport sens fa ue et t tiq to ac t pr na e qu les uella es en l’equip. r començar en aq s objectius, pens fe el s va ire s M en . è es qu rc fo nses tottància de an gesta, hi pe rt és que els més gr ce a El un a. ta ad os in ac rm s’ n disciplina dete en altres coses. s sembla Qua a concentrar-te rquè als pares el st pe co n ce et i en m ra co ho s ta o enys temps, menut nt darrere la pilo r, perquè tens m rre du co és x , ei es ud di tu ga es Si a prenque el petit e els patins. De r, a reflexionar i br za rit so io ts pr en a im ns ov re ap fent uns certs m vida de debò, s bene- però Sents el risc, la dones dels gran t’a s. on a, si er ci an de m e xa dr , i les leys la matei s coses no rutllen sprés de molts an le n de , ua re Q re s. en an s ab ire olt ficis quan m , tot sembla que nt l’adoles- m n la cara amarga ts detectar dura tre po os o m H s a. on tic si àc de pr nyes sempre an els vors les compa se n’adonen qu lla s ; re at pa ab ac ns gu gi al ha s’ fa evicència, o Pregunten, i es l’esport que ells n. n te ue ol tiq nv ac t’e pr n, ls xe seus propis fil rés de aparei que ens uneix, abans. Jo, desp ió, aquell vincle ys ex an nn r co fe la n nt va s de alment, he pamateixo ant, noto que el un equip. Person tin em pa s gu si de e ca qu dè fa portant, e que més de dues he sofert res im cter. És cert qu rà no ca ai m eu i m rt el so t de tinatge ha forja lls que han de perièn- estat afortunats, aque gràcies a les ex rt ys pa en m en s , el m rò so s anys, ti- pe som com nis, després d’un s de l’esport prac m ca so el us en se rò s el pe , njar cies viscudes període de trisimmensos. pe coincidint que al avantatges són s en el t ab en ac am ts to ns te la recollida cat in que si gueix l’etapa de si falles, perds; se e el qu t t en en id m ev da pi sport en si- tesa Aprens rà t l’après amb l’e to lloc; que si pres a en lic es ap s’ rib ar on , no fruits no t’entrenes, gueixes vinculaque si no de de la vida. Si se , caus. També, sa ps re m st ca de s e tre ns al ú ns de nou. ones se caure, i que ning i ensenyes, apre a ra ar ito rn to on m ts a po m co ca t’aixeques, no nt, has de da çar, se’t fa la bo dia i que, per ta que les fas avan s er nt im se pr n el re ua nt Q bo t’e nes, no és s que rts d’equip, note flotar. Si les entre a po es es s rn el to i En a t. gu n, rebe i I ai caure mol Tu dónes i elles t plegat fluixeja. . to tu a, a s ny le pa el m bé co m si no ajudes la lta que nen ta r. e’n et fan créixe sta la figura, resu co li nt ta ui av sense adonar-s e . ps ella, qu m , dies dolços te da ra vi nt això és la s d’un co fi, ré la sp a i de p à ca ar Al aç is de la demà t’abr ces, i que si totdes els benefic an ga av ve , A es . ur gs ct ar ru am Veus que si t’est a simple vissembla i dies no són evidents xa direcció, tot va ei rti at po m es la a tic en àc a pr fícils, estic hom rem gent t’anima, i és ses es posen di la co e s le qu s an nt qu Se . rò , pe menys feixuc aviat, i aquesta . T’adones ta et recuperes més rça que t’empeny e fo qu a ra un gu ir se nt se viu que podem com s, i que cadascú a més rellevant on tic m ís ts er ol ct m ra n ca só la but que r, i és que el món t i que és ben sa ltes l’entrenado To co .

Es es t. on ita rs al pe re s r le la seva pròpia la competició, que t’ex- teni un guanyador en L’admires, vols u. ha di hi e és qu m el no a que lluita contra t’agrad es, necessites vida, on no es ur la ad és m nt n re ua fe Q di molt parapliqui coses. eix i vet aquí la nivell. Si avanat m de r un ja ra pu nt a co di nó t’apreti, que t’aju ràbia, ningú si ningú no perd i cedeixes, sents la guanyadora, s tro et re an an qu qu : xa s; ces, flote ntrol i treba- do ú no guanya.• ys aprens autoco an s el b quan perds, ning am c. rò llo pe u se al s se per posar les co lles des de dins

‒ 22 ‒

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

TOMMY ROBREDO Una pregunta obligada, què comporta arribar a ser el cinquè millor jugador del món? És una satisfacció molt gran poder estar tan amunt i sobretot després de tot el sacrifici que has de fer per arribar. Espero dia a dia anar pujant en el rànquing i poder tornar a estar al més amunt possible.

I és que cada partit guanyat és un repte!

He llegit en algun lloc que entrenes 7 hores diàries, això no és un avorriment?

No sempre entrenem tant! Depèn de l’època de l’any, però l’entrenament sí que és una mica pesat a vegades... Però també tens clar que sense entrenament no es pot arribar a guanyar ningú i per això quan tens una motivació, uns objectius... 7 hores d’entrenament passen volant.

Quin és el teu patró de joc?

Sóc un jugador fort físicament i molt sòlid des del fons de la pista, o així ho penso.

Dretà o esquerrà?

Dretà sempre que puc, que és el meu cop bo.

Si trobes un rival de mà canviada, complica el partit, o t’és indiferent?

Sí que canvia algunes coses, sobretot perquè el punt més important de cada joc, que és el de l’avantatge, ell pot fer la sacada més oberta cap al revés nostre que és el que més ens costa. Però, bé, al final estem avesats a jugar amb dretans i esquerrans així que ens acostumem a tot.

Algun torneig t’ha deixat mal record?

Tot el que he jugat m’ha agradat o m’ha servit per aprendre! Així que ho tornaria a jugar tot.

Fotografies cedides per Fundació Tommy Robledo.

No és fàcil parlar amb un tennista professional que passa el temps viatjant i competint amb una exigència que pot arribar a ser extenuant. Tot i així, gràcies també a les noves tecnologies, he pogut esbrinar —ni que sigui mínimament— el dia a dia d’un dels esportistes més famosos que tenim a la Garrotxa. L’he pescat entre Itàlia i Alemanya amb l’ajut inestimable de l’àrea de comunicació de la seva Fundació on m’han facilitat el contacte, per això el meu agraïment.

El rival més difícil?

Andy Roddick, un tennista nord-americà que va ser Nº 1 de l´ATP el 2003. Mai no l’he guanyat.

El millor tenista actualment.

Per a mi, el tennista més complet és en Roger Federer, és el jugador que millor colpeja tots els cops.

La millor pista de terra batuda i de gespa?

‒ 23 ‒

De terra batuda; les pistes del meu club (Reial

Digui, l’escolto Davis i anar a Brasil 2016 Quin veus el futur del tennis espanyol d’aquí a 3 o 4 anys? pugen promeses de qualitat?

La veritat és que estem molt ben acostumats i no sé pas si tornarem a tenir, com fins ara, de 10 a 15 jugadors entre els 100 millors de tot el món. Però segur que algun n’hi haurà i si pot ser la veïna d’Olot, la Júlia Payola, millor que millor.

Com a professional que has viatjat per tot el món, què és el que més t’ha impressionat i per què?

La diferència de cultures que hi ha al món... i que diferents que som segons vivim aquí o allà... això és el que més m’ha impactat.

Guanyar el Godó a casa va ser especial? O és un torneig més?

El Godó és sempre un torneig molt especial. Jugo a casa on tinc els meus familiars i amics que em vénen a veure, i guanyar el títol va ser una sensació increïble. A tot això, hi he d’afegir que, des de fa uns anys, aprofito la meva participació en el Godó per presentar l’Open Memorial Santi Silvas i encara el fa un torneig molt més especial.

Quin és el torneig de la teva vida?

El Memorial Santi Silvas que és el que hem creat nosaltres i al que més ens dediquem.

Club de Tennis Barcelona i les de Roland Garros) i de gespa Wimbledon, tot i que a mi no m’agrada gens jugar amb gespa.

Ets partidari de la pista blava?

No! La terra és la nostra superfície preferida i no podem permetre que se’ns obligui a jugar sobre un paviment diferent... crec que és intolerable.

El millor partit de la teva vida?

Ui... Això és molt complicat! He jugat bé molts partits, però potser la millor experiència que tinc és de disputar un Màster.

Un record inoblidable.

Precisament quan vaig assolir la classificació per a anar al Màsters de Shangai. A Paris Bercy, perdia un set 5-2 i, al final, vaig poder remuntar i classificarme per a la Copa que només disputen els vuit millors tennistes de tot el món.

Formar part del equip espanyol de la Davis i després de competir en dues Olimpíades és la teva fita màxima o penses que encara tens quelcom a dir?

Intentaré tornar a formar part de l’equip de Copa

Què et va motivar a crear la Fundació que porta el teu nom?

A l’any 2008 i després de la mort d’en Santi vaig decidir crear la Fundació que porta el meu nom. Tenia molt clar que volia organitzar el torneig que ell havia somiat: és a dir, un campionat de tennis en cadira de rodes al més alt nivell a partir de les seves notes i indicacions. I així va ser com va néixer l’Open que porta el seu nom i que aquest any ja ha arribat a la quarta edició reunint a Olot els millors jugadors del món de l’especialitat.

Quins són els objectius finals de la Fundació?

La Fundació té uns objectius molt clars. En primer lloc, l’organització d’activitats que ajudin a fer esport, i especialment a practicar tennis, a les persones discapacitades. Per això organitzem l’Open del qual cada any ens sentim més satisfets per la resposta que tenim per part dels jugadors i també del públic.

L’altra prioritat que tenim és donar a conèixer l’esport adaptat. Tot i que ens dirigim a la societat en general; és veritat que volem tenir una atenció ben especial per als més joves. Aquest any, sense anar més lluny, 500 escolars han visitat el torneig (gairebé el doble de l’edició anterior) i des de la Fundació hem coŀlaborat

‒ 24 ‒

Digui, l’escolto

en l’edició d’un llibre “En Pau juga a tennis” que parla d’un nen que va amb cadira de rodes que vol demostrar als seus companys que pot fer-ho tot igual que ells i que, per tant, no l’han de tractar de manera diferent. És aquest el missatge que volem donar.

Et sents recompensat per l’èxit del Torneig que organitzes?

La veritat és que molt. Quan acabes el diumenge del torneig, estàs realment cansat per tot el que has hagut de fer perquè no pots parar durant els 5 dies que dura la competició a fi que estigui tot en ordre.

Però al mateix temps estàs molt satisfet. Des del primer dia que vaig planificar el Memorial vaig pensar que els jugadors que vinguessin havien de tenir tot el que a mi m’agrada trobar en qualsevol torneig on vaig. I això és el que intento cada any: que tothom s’hi senti a gust, que es trobin com a casa. I quan veus que els jugadors s’acomiaden de tu l’últim dia del Memorial, et donen les gràcies per tot i et diuen fins l’any que ve... això és el més important per a mi.

Un parell de preguntes més, què fa un tennista quan desconnecta?

Et veus jugant encara molts anys? I quin és el teu futur, un cop abandonis la competició?

Estic molt iŀlusionat per guanyar partits i tinc moltes ganes d’aconseguir títols (els últims que he obtingut a Caltanissetta i Milà han estat un estímul molt important per tirar endavant després d’un parèntesi obligat per una lesió). Per tant, em trobo amb molta força i energia per estar molt temps més a les pistes. De totes maneres, el que sí que tinc clar és que, quan deixi la competició, tindré més temps per dedicar-lo a la Fundació i així continuar organitzant activitats que ajudin a les persones discapacitades a trobar l’estímul necessari per tirar endavant en el seu dia a dia.

Bé, això ha estat la nostra conversa, en Tommy a qui ja havia entrevistat quan tot just era un marrec i la raqueta quasi era més alta que ell, avui continua essent un tennista d’elit com ha demostrat aquesta mateixa setmana guanyant els torneigs esmentats. I el seguirem veient entre els millors sense cap dubte. •

El mateix que qualsevol altre veí d’Olot: a la platja, practicar algun esport amb els amics, anar a prendre alguna cosa, sortir de festa... el que tots els amics volen fer un dia de relax! I també estar amb la família! ‒ 25 ‒

Biografia

Francesc Xavier Bartrina i Costa Pilar Riera i Prat Fotografies: Juli

EL CARRER El carrer de Francesc Xavier Bartrina i Costa és el que passa just al costat dret de l’estadi de la Unió Esportiva Olot.

LA PERSONA Francesc Xavier Bartrina i Costa, fill d’Esteve i Caterina, va néixer el 4 de novembre de 1885 a Can Tries del Pont d’Olot.

Casat amb Eudoviguis Delgado tingué dues filles, Júlia i Montserrat.

Sembla que els primers estudis els va cursar al Col·legi de Santa Maria del Collell. En el Butlletí del col·legi de l’abril de 1921 hi consta la següent notícia: L’exalumne nostre i reputat metge D. Francisco Bartrina ha obtingut, després de renyides oposicions, la càtedra de Mecanoterapia de la Universitat Central.

El 17 de juliol de 1928 va fer una visita al Santuari.

Després d’estudiar una temporada al Seminari Conciliar de Girona, l’abandonà cap al 1907-1908.

Per sobreviure donava conferències culturals a una senyora vella i rica. Això li va permetre seguir amb els estudis de Batxillerat.

Les informacions sobre Francesc Bartrina són diferents segons les fonts consultades. Segons la biografia de la pàgina web www. dadescat.info/barre.htm es doctorà en Medicina a Barcelona.

El Dr. Joaquim Danés, en la seva Història d’Olot, explica que, tot i que la intenció de Francesc Bartrina era emprendre els estudis a la Facultat de Medicina, va marxar cap a l’estranger abans d’entrar a la Facultat. Segons Danés, el Col·legi de Metges de Madrid no el tenia inscrit a les seves llistes.

Però Bartrina sí que, almenys a Olot, es feia passar per metge.

Tot plegat molt confús.

El que sí és cert és que, després d’estudiar una temporada a Berlín, passà a Estocolm on va ser el primer espanyol que es graduà al Real Institut d’Educació Física de la capital sueca, estudis que complementà en altres universitats sueques.

Un altre fet que portà a confu‒ 26 ‒

sió és que algunes informacions deien que era “metge de SAR. el Príncep d’Astúries”, fet que el Dr. Danés també desmenteix en la seva Història d’Olot.

Va morir l’1 de desembre de 1930 d’un atac d’estenocàrdia.

L’OBRA Durant un temps Francesc Bartrina es va establir a Olot on feia de massatgista i professor de gimnàstica. Va ser qui va introduir a Espanya la modalitat de gimnàstica sueca.

La Revista Española de educación física y deportes, núm. 11 (V época) Abril-Junio 2009 publicava el següent article: En los colegios regentados por órdenes religiosas, se adoptó una postura favorable a la gimnasia y a la educación física a partir de un punto de vista higiénico y como factor de consolidación de una vida cristiana, lejos, pues, de cualquier veleidad atlética que intentara dar una mayor preponderancia a lo corporal frente a lo intelectual y lo espiritual. Ya durante la dictadura

Biografia

en abril de 1924, se celebró enMadrid el I Congreso Nacional de Educación Católica. Una de sus secciones estuvo dedicada a la Educación Física, de donde salieron algunas posturas interesantes que reflejaban el interés de la educación religiosa por la utilización de la educación física como un medio pedagógico perfectamente aprovechable desde su doctrina.

En el Congreso se presentaron diferentes ponencias, entre ellas fue destacada por la prensa la del Dr. Francisco Bartrina, titulada: “Valoración clínica de los distintos métodos y medios de educación física, y su aplicación a cada caso”.

Una vegada més ens trobem amb contradiccions: en la mateixa pàgina web esmentada al començament ens diu que el 1920 fou el metge esportiu de la delegació espanyola als Jocs Olímpics d’Anvers (Bèlgica). En canvi, el Mundo Deportivo, en la seva edició del 12 d’agost de 1920, diu que se l’havia nomenat Delegat del Comitè Olímpic Espanyol encarregat de l’allotjament dels atletes a la ciutat belga.

Publicà nombrosos articles, tant a la premsa estatal com a la local, i també pronuncià moltes conferències, d’entre elles les dues que anunciava l’ABC. ABC 11 MARZO 1919 AGRUPACION ALPINA PEÑALARA El próximo jueves, día 13, tendrà lugar la quinta conferència del curso organizado por Peñalara, en la cual el ilustre presidente de la Sociedad Cultural Deportiva, doctor D. Francisco Bartrina Costa, disertarà sobre el tema “Gimnástica respiratoria”. El acto se celebrarà en el local del Centro Ferroviario, Moratín 14, a las diez de la noche.

ABC 23 NOVIEMBRE 1918 En el domicilio de la Sociedad Cultural Deportiva, Pontejos 3, el próximo domingo, a las seis y tres cuartos de la tarde, el director del Instituto de Educación Psicofísica, D. Francisco Bartrina Costa, dará una conferencia sobre el tema “Ideas fundamentales para un sistema racional de gimnasia” ‒ 27 ‒

Va obrir una clínica a la capital espanyola i segons una nota de l’ABC del 3 de novembre de 1929 oferia, gratuïtament, tractament complet als nens de famílies pobres que havien patit paràlisi infantil, amb tots els procediments de què disposava la clínica: radioteràpia, raigs ultraviolats, massatge, gimnàstica reeducativa, pròtesis, orientació professional, d’entre altres.

RECONEIXEMENTS Segons publica El Deber núm 1010 del 22 d’abril de 1916, per mediació del Ministeri d’Estat, li van ser entregades les insígnies de Cavaller de l’Ordre sueca de Vassa atorgats pel Govern de Suècia, en justa correspondència als mèrits fets en l’Institut d’Educació Física d’Estocolm. • BIBLIOGRAFIA Història d’Olot – Dr. Joaquim Danés i Torras.

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Josep Murlà

1r Congrés Internacional sobre gestió i divulgació de paisatges volcànics protegits – Al final de maig es va dur a terme el Volcandpark, que reuní a Olot i la Garrotxa més d’un centenar d’especialistes vinguts de tot el món. Hi hagué activitats per a tots els públics i la participació d’un centenar i mig d’escolars, que prengueren part al Young Volcandpark. La ciutat esdevingué durant uns dies la capital mundial del vulcanisme i durant el congrés es va reclamar la creació d’un grup de treball multiinstitucional i internacional per poder promocionar el coneixement i l’estudi de les àrees volcàniques protegides. L’IAVCEI, entitat que avalà i donà suport al congrés, anuncià que Hawaii acollirà el proper Volcandpark.

complementàries i les visites d’Arantxa Sánchez Vicario i Bojan Krkic, aplegà quaranta-dos tennistes.

Joan Soler, primer ambaixador d’Olot – El sacerdot olotí Joan Soler i Ribas, que desplega la seva activitat missionera al Dapaong (Togo), va passar uns dies al seu domicili familiar (juny). Ho aprofità per informar de la realitat i les mancances d’aquell país africà, que necessita de l’ajuda de tothom. L’Ajuntament d’Olot el va nomenar primer ambaixador de la ciutat, és a dir, membre del consell de ciutadans que, des de la distància, opinaran sobre qüestions de la ciutat.

Dues pèrdues especialment sentides – El 24 d’abril va morir l’olotí Josep Congost i Pla. Tenia 98 anys i haDistinció per a Joaquima Casas i Carreras – La ve- via format part del nucli creador de la revista Alimara, terana atleta santfeliuenca ha rebut, enguany, una Me- de la qual en va ser corrector durant una bona colla dalla de l’Esport Gironí, que suposa un reconeixement d’anys. Autor de diversos treballs literaris i poètics, en a la seva llarga trajectòria esportiva. Va ser guanya- destaquen la lletra de l’Ave del Tura i les composicions dora, tres vegades, de la Marató de Barcelona, triple Poema de la Mare de Déu del Tura i Versos blancs a la campiona d’Espanya de gran fons i, entre altres, va Verge del Tura. Havia rebut, el 1997, la Medalla de la guanyar sis vegades el Campionat de Catalunya de Ciutat d’Olot. Unes setmanes després, el 20 de maig, va passar a l’eternitat el bibliòfil i artista olotí Miquel Marató.

Plana i Corcó, nascut el 1943, que amb les seves cre«Garrotxí de l’any» per a Jennifer Pareja – El CIT acions, l’edició de llibres de bibliofília i altres diversos d’Olot va dur a terme, el juny, la festa d’atorgament treballs havia aconseguit un prestigi internacional. Va dels Premis «Garrotxí de l’any». Com a tal va ser dis- col·laborar diverses vegades amb les parròquies olotitingida la nedadora olotina Jennifer Pareja i Lisalde, nes i pogué veure editat el llibre Colofons de Domènec que ha fet una llarga carrera en waterpolo (en compe- Moli en els llibres de Miquel Plana, a la presentació del ticions nacionals, estatals i internacionals) i forma part qual ja no va poder assistir. de l’equip espanyol que participa als Jocs Olímpics de Londres, d’aquest any. També es van premiar Ma- Ordenació com a diaca permanent – Ignasi López i soliver Grup (Begudà), la Unió Esportiva Olot, el Res- Clevillè, cap de la Policia Municipal d’Olot, va ser ortauant Ca l’Enric (Vall de Bianya) i Lluís Balcells i Coll. denat, el 17 de juny, diaca permanent al servei de la diòcesi. L’ordenació es dugué a terme a la catedral Stefan Olsson guanyà el 4t Open Memorial Santi de Girona i la presidí el bisbe, Mons. Francesc Pardo.

Silvas – La Fundació Tommy Robredo va dur a terme, a mitjan juny, a les instal·lacions del CN Olot, aquest Obertura del Molí Fondo – A Sant Joan les Fonts, per torneig internacional de tennis en cadira de rodes. És la festa major, es va efectuar l’obertura i presentació el més important que es disputa a l’Estat espanyol i, d’aquesta antiga fàbrica de paper, ara restaurada i que per quarta vegada consecutiva, el suec Stafan Ols- és patrimoni municipal. L’arquitecte Josep Obrador és son va ser el guanyador del quadre masculí principal. el responsable del projecte de reforma de l’immoble, L’alemanya Sabine Ellerbrock guanyà el quadre fe- que ja acollí, pel maig, la mostra anual «Sant Joan en mení. El torneig, que comptà amb diverses activitats flor», que va tenir una gran acceptació.• ‒ 28 ‒

Passatemps Sudoku

Sopa de lletres Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

T R O P I Q L E Z

E O N O R W A N U

R H S N T I R T M

U C U S A M I R E

S U B M O B K E D

T R I A T L O N A

A S E C J E S A L

O A L S D D C D L

W U I P Y O V O A

B A S I L N E R S

Troba les 10 diferències

Palíndroms Un palíndrom és aquella paraula o frase que pot ser llegida tant de d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra

Stop! Ara pots.

La cistella portala, i a la tropa llet, si cal . http://www.xtec.cat/~jalins/ palindroms/palcata.html

Per subscriure’s a l’ALIMARA. Es tracta simplement d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

També, podeu fer el pagament en efectiu*.

15 € anuals

Transferència Efectiu

Butlleta de subscripció Nom i cognoms: NIF: Adreça:

CP:

Població: Telèfon:

Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’ALIMARA a través del compte que us indico.

Correu electrònic: -

Atentament,

Firma

ENTITAT

OFICIN A

-

CONTROL

COMPTE O LLIBRETA

(*) a: Parròquia de Sant Esteve d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a revista@alimara.cat

‒ 29 ‒

Endevinalles Sóc prima i alta, dono de menjar; els nusos que tinc mai no estrenyen; i sovint em veig a dins el mar.

(La canya de pescar)

No tinc cap color, no tinc cap olor, no dono sabor, i en temps de calor us dono frescor.

Bullo, assoto, creixo, minvo, salto, corro, no paro mai.

Tinc mal geni i tinc bo.

Sóc camí que guio i perdo, sóc molt alt i sóc molt pla.

Amb mi, doncs, no vulguis bromes que et podria costar car.

(La'aigua)

(El mar)

Neix a la muntanya, es cria a la ciutat; sempre viu en l'aigua però mai no sap nedar.

Vejam si sabries dir: quin és l'animal marí que comença amb la primera nota i acaba donant la fi?

De la voreta del mar ningú no em pot treure; a l'estiu tothom em vol venir a veure; i a l'hivern ningú no em diu res.

No endevines qui seré?

(El dofí)

(La barca)

(La platja)

Dites - Per la Mare de Déu d’agost

- Plenes pluges per l’agost,

tornen els frares al rebost.

bones verdures pertot.

- Pel juliol, verol; per l’agost,

- Com més fort és l’estiuet,

most, i pel setembre, vi per a

guarda’t més del fred.

vendre.

- Estiu calorós, hivern rigorós.

- Sol d'estiu, cou com el caliu.

- Quan la garsa fa baix el niu, trona sovint a l'estiu.

El fred d’estiu mena aigua al riu.

WIMBLEDON - TRIATLÓ - ENTRENADOR - CLUB MEDALLA - BASIL - TOSSOLS - CURSA

T R O P I Q L E Z

Solucions

‒ 30 ‒

E O N O R W A N U

R H S N T I R T M

U C U S A M I R E

S U B M O B K E D

T R I A T L O N A

A S E C J E S A L

O A L S D D C D L

W U I P Y O V O A

B A S I L N E R S

L'equip de l'Alimara us desitja unes bones vacances d'estiu!

â&#x20AC;&#x2019; 31 â&#x20AC;&#x2019;