ALIMARA 123 "Museus de la Garrotxa"

Núm. 123- OLOT, PRIMAVERA 2013 • 4 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

Entrevista a: monografia:

Museus de la Garrotxa

Xavier Sala i Aragó

Sumari pàg.

3

Editorial

Imatge de la portada cedides per Museus d'Olot

Nota 4

Agraiment a Pilarin Bayés Equip de redacció

Articles monogràfics L’Alimara és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

5 5 7 8 9

MUSEUS D'OLOT: u El Museu de la Garrotxa v El Museu dels Volcans w El Museu dels Sants d'Olot x Can Trincheria

10

El Tresor-Museu de la parròquia de Sant Esteve d'Olot Josep Murlà

13 13

14

15

17

ELS MUSEUS ALS POBLES: • El Castell de Juvinyà Maria Vidal • Museu de l'Embotit Joan Sala • Museu d'arts i oficis de Tortellà Joaquim Pagès • Micromundi: Museu de miniatures i microminiatures

19

Decoracions murals en cases particulars Joan Sala

Comptem amb tots plegats!

21

La Bíblia i l'art Joan Naspleda

Publicació trimestral Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74.

La pàgina jove 23

La restauració a casa nostra Coral Sala

Adreça electrònica: revista@alimara.cat

Biografia 24

Maquetació i impressió: The Graphic room, SC - OLOT

Josep Clarà i Ayats Pilar Riera Prat

Digui, l'escolto 26

L'entrevista

Dipòsit Legal GI-535/82

Xavier Sala i Aragó Eduard Arbós Eceiza

Notes sobre l'actualitat garrotxina 28

Josep Murlà

29

Passatemps

30

La recepta

30

Pensaments

(Solucions a la pàgina 30)

També podeu veure la revista ALIMARA a tot color a la web del Bisbat de Girona:

La tira còmica 31

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

www.bisbatgirona.cat

Guspires ‒2‒

Editorial

A la Teogonia heriòdica hi trobem el nom de les nou filles de Zeus, a la mitologia de la Grècia clàssica.

Aquestes nou filles del déu per excel·lència, doncs, a l’època hel·lenística, eren les nou muses inspiradores de l’Art. Cadascuna tenia assignada una funció en el camp artístic i eren la font inspiradora de tot el conreu espiritual dels grecs de ja fa segles. Tot allò que elles donaven era rebut i perpetuat.

Entre els homes de totes les altres cultures aquest reencontre amb les muses ha anat edificant un inacabable camí de manifestacions. L’anhel que allò que l’home fa, quedi, s’organitzi i sigui per a tothom ha estat base per planejar reculls d’aquestes muses i formar-ne els Museus. El conjunt de tècniques relatives al funcionament dels museus és la Museografia i comença a Berlín amb Wilhelm van Bade. Es crea, ja de manera més pròpia un conjunt organitzat d’elements pertanyents a l’art, la ciència o bé la tècnica. Helicó fou el primer lloc, el primer museu que guardava les estàtues dels protectors de les arts.

A l’Acadèmia de Plató i al Liceu d’Aristòtil ja hi hagué un Museu que els alumnes podien gaudir i visitar.

Famós,a l’Antiguitat fou el d’Alexandria que es convertí en un fogar d’erudició científica i literària.

Durant el Renaixement, a Florència hi trobem, també, grans col·leccions, privades en un començament i públiques més tard, i ja posades per al gaudi de les persones i a disposició dels qui volguessin visitar-les. És a Amèrica on neixen es “mecenes” –protectors de les arts– Aquí foren creats Museus importants: l’Icom que ara és com a Museu d’Institució Social,el qual s’ha preocupat de guardar béns per “salvar”.

L'origen dels museus Catalans ve del col·leccionisme de grans personalitats, econòmicament benestants que podien tenir el caprici de guardar i organitzar objectes de valor. D’aquí en sorgirien els grans museus,heretats dels grans propietaris de cultura palesa.

Serien exemples provinents d’aquest origen El Museu de Cau Ferrat de Sitges, la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova. La immillorable tasca de la mancomunitat de Catalunya. De col· leccions particulars en tenim a Ceret, ara ja museu del segle vint-i-u, interactiu i posat al dia.

A l’estranger hi tenim Museus de reconegut prestigi: monogràfics. A l’època del centralisme hi hagué un desviament de col·leccions nostres cap a la Capital. L’obra completa de Sorolla, per exemple, és a Madrid. Com aquest fet, molts d’altres.

El llegat dels nostres dies enalteix el paper dels museus com a seus de conservació i les noves tècniques d’apropament disposen l’art i l’unifiquen traslladant-lo dels llocs on radicaven a aquestes grans instal·lacions que asseguren el fet de no poder ésser robat. Així un munt de pintures al fresc, obres romàniques i altres formen el Museu Arqueològic de Catalunya, a Barcelona, la nostra capital. El Museu tèxtil de Terrassa, l’Episcopal de Vic, el Diocesà a Solsona, el de Sants a Olot, el d’Art Modern,també a Olot, etc.

Amb això hem anat veient que cada lloc té les seves pròpies instal·lacions i que la preocupació perquè arribi a tothom allò que és herència artística ha preocupat a tots els homes i dones de tots els temps.

Avui a Olot i comarca i en els seus museus de cara al públic hi trobem una actualització funcional i una relació amb els museu de Catalunya i els més preats del món. Parlar de l’Estança Juvinyà, el Museu de les Miniatures de Besalú, el comarcal, el Museu dels Volcans, el Museu dels Sants (imatgeria religiosa), el Museu Parroquial que a les darreries d’aquest 2013 obrirà unes portes noves i situat en un lloc de més possibilitat d’afluència de públic. Actualitzat i molt ben deixat, s’obrirà de bell nou, tal i com ho ha estat fins ara, perquè la ciutat pugui gaudir-ne sempre i a la vegada valorar les peces de valor barroc que hi ha a la nau Central de la Parròquia. Amb aquesta actualització no hi haurà excusa perquè algú desconegui què s’hi guarda, tret de la música antiga.

El Monogràfic ens assabenta de moltes coses sobre art i museus que ens passarien per alt, de no haver fet possible aquest recull. Passegeu-vos-hi tranquil·lament i gaudiu d’allò que l’home projecta, ja com a “etern”.•

‒3‒

Nota

Agraiment a Pilarín Bayés

Equip de redacció.

Ha treballat entre nosaltres més de trenta anys seguits, no fallant mai a cap monogràfic.

Pedra angular. Toc d’alegria ingènua, mai voraç.

Personalitat que no pot deixar-se enrere sense fer-ne un elogi i un comentari plaent. Col·laborà, desinteressadament amb la Revista des del dia del seu naixement i ha sabut posar-se a la pell dels articulistes amb una agudesa i una sensibilitat només pròpies dels artistes. La seva pàgina: imprescindible. La seva presència en el gest gràfic ha tramés un munt de simpaties i de benediccions al lectors de sempre i ha estat novedosa per als que s’han afegit més tard com a socis. Ha clos una etapa deixant-nos un bon gust de delicada flor que, ja al capvespre declina, silenciosa i amb mansuetud. Durant l’esclat del sol d’aquests anys ens ha perfumat d’aquesta aroma i ens ha agombolat dins la seva aura d’amor i de placidesa, de simpatia i de bon fer que sols tenen les ànimes nobles.

Pilarín: Mil gràcies per la teva companyia,per haver alegrat les pàgines plenes de lletres. Per haver posat un espai per al gaudi, poc comú, però de la teva mà: deessa de l’art que has fet així de senzilla i així d'entenedora, no sols la nostra societat sinó la nostra tradició i la nostra història.

•

www.pilarin.cat

‒4‒

Articles monogràfics

Museus d'Olot

Fotografies cedides per Museus d'Olot

A la ciutat d’Olot tenim tres museus i una col· lecció: el Museu de la Garrotxa, el Museu dels Volcans, el Museu dels Sants i la Casa Museu Can Trincheria. Tots ells estan agrupats amb la denominació de “Museus d’Olot”.

Olot és una ciutat entre volcans, ubicada en un entorn natural protegit únic, el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Té un patrimoni artístic, històric i arquitectònic singular i disposa d’uns museus, els Museus d’Olot, especialitzats temàticament en els elements que posen en valor aspectes identitaris de la ciutat i el seu entorn: l’art, el paisatge, el vulcanisme i una producció artesanal d’imatgeria

u

religiosa única.

La seva missió és la conservació, protecció, difusió, investigació i documentació del patrimoni cultural i natural, local i comarcal, per tal de fomentar el coneixement, el respecte i l’estima cap a aquest patrimoni entre el conjunt de la població.

El treball i l’esforç realitzat al llarg d’aquests darrers anys ha permès, per una banda, valorar i projectar Olot com una ciutat amb un patrimoni cultural i natural singular que la diferencia d’altres poblacions de Catalunya, i per l’altra, ha permès també que, en data d’avui, Olot disposi d’un mapa de museus totalment definit i consolidat.

El Museu de la Garrotxa

El Museu d’Olot té més de 100 anys d’història.

L’any 1893, l’alcalde d’Olot Nonet Escubós va proposar la creació d’un Museu d’Antiguitats i va rebre algunes donacions particulars que es van desar en una sala de l’edifici de l’Hospici. A aquest s’hi va afegir la creació d’una Biblioteca, amb una Junta que els regia conjuntament. L’any 1905, una vegada més l’alcalde Escubós, va remoure la idea i va demanar la col·laboració de diverses personalitats per tal de materialitzar-ho. Es van recollir escultures de Miquel Blay i de Josep Clarà i es van rebre donacions de particulars, com els originals dels concursos de cartells dels Cigarrillos París, patrocinats per l’olotí Manuel Malagrida. La majoria de les grans famílies de la ciutat, acomodades i cultes, van donar llibres i objectes que formaven part de les seves biblioteques o col· leccions particulars.

La història del Museu – Biblioteca d’Olot està necessàriament lligada a la figura de Joaquim Danés i Torras (1888- 1960). Metge, historiador local enciclopèdic, bibliotecari, arxiver, museògraf i gran entusi-

asta de la vida cultural de la nostra ciutat, Danés va iniciar les tasques de confeccionar inventaris, catàlegs i ordenar les col·leccions. Va fer possible, amb el seu treball personal i la seva dedicació entusiasta, que la institució funcionés i oferís un servei al públic.

Gràcies a la seva actuació arriscada i valenta es van salvaguardar de l’oblit i la destrucció una quantitat molt gran d’objectes artístics, històrics, bibliogràfics i documentals que avui en dia formen part del patrimoni local i que, de ben segur, sense ell s’haurien perdut per sempre.

L’any 1943 es crea el Museu d’Art Modern a la Torre Castanys, una magnífica finca noucentista envoltada de jardins coneguts com el Parc Nou, on s'instal·len obres de l’antic Museu de l’Hospici, malmès per la guerra.

A l’Hospici hi van quedar, mig abandonades, pintures, escultures i objectes d’un cert interès així com col·leccions de vidre català, restes de retaules, imatges, etc, que de mica en mica es van començar a rescatar i condicionar fins que finalment l’any 1963

‒5‒

Articles monogràfics

es va inaugurar com a Museu Arqueològic. Les sales del Museu contenien des d’armes i objectes carlistes fins a pots de farmàcia del segle XVII, màquines de desgranar blat, de fer barretines, capçals de “Llits d’Olot”, ceràmica olotina, talles barroques, escultures i un llarg etcètera. Tots aquests materials, que provenien del fons de mateix Museu es van restaurar mínimament i es van exposar. Es va recuperar la imatge del Museu i, amb el temps, es va aconseguir establir uns mínims criteris de servei públic. Aquest fet va permetre anar ampliant el fons del Museu i obrint nous espais monogràfics destinats als artistes Miquel Blay (1965), Josep Clarà (1975) i Lluís Curós, fins arribar als anys 80, moment en què té lloc el canvi estructural i organitzatiu més important: la formació i la inauguració l’any 1987 del Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot (avui Museu de la Garrotxa d’Olot).

Els actuals espais d’exposició permanent del Museu de la Garrotxa ocupen el tercer pis de l’edifici Hospici i allotgen la part més moderna de la col· lecció, el període comprès entre 1780 i 1940. Les darreries del segle XVIII van semblar un bon moment per a la separació espacial de la seqüència museogràfica, ja que és l’època que prenen importància els treballs industrials per sobre dels artesanals, fet que provocà un augment important de població i comportà la gradual desaparició de determinades maneres de viure i pensar. Es també en aquesta època quan es crea l’Escola de Dibuix d’Olot, fonamental per a la

creació del singular ambient artístic olotí. El gruix més important de la col·lecció permanent del museu està representada per la producció artística. Olot ha estat una població amb una important activitat artística des de fa segles i ha estat especialment reconeguda l’aportació dels paisatgistes de la segona meitat del segle XIX, fundadors de l’escola d’Olot, el principal moviment artístic d’aquest gènere en el nostre país.

Joaquim Vayreda i Vila va ser un pintor que ja en vida va transcendir l’àmbit local, valoració que s’ha incrementat en els anys posteriors, juntament amb la del seu germà Marian i la de Josep Berga i Boix, els principals protagonistes dels inicis plàstics i ideològics de l’Escola del Paisatge d’Olot. Així mateix, i com a conseqüència de la creació a la ciutat de l’Escola Superior de Paisatge de Catalunya durant la Generalitat republicana, es va formar un altre grup de paisatgistes igualment significatius a nivell de país. En el museu també s’exposen obres d’escultors olotins que han estat importants en el panorama artístic català (Miquel Blay, Josep Clarà, Leonci Quera, etc.) L’exposició permanent del museu finalitza l’any 40, amb l’inici de la dictadura, que comportà el desmantellament de les institucions polítiques i culturals catalanes, entre les quals hi havia l’Escola Superior de Paisatge.

Del Museu de la Garrotxa en depenen el Museu dels Volcans, que n’és la seva Secció de Ciències Naturals i la Casa Museu Can Trincheria.

‒6‒

Articles monogràfics

v El Museu dels Volcans

El Museu dels Volcans és la secció de ciències naturals del Museu de la Garrotxa. Es troba a la Torre Castanys, al Parc Nou de la ciutat d’Olot, una antiga finca senyorial noucentista que l’any 1932 passà a ser propietat municipal. Inicialment es convertí en el Museu d’Art Modern, inaugurat l’any 1943.

El projecte de l’actual Museu dels Volcans, redactat l’any 1986, preveu que la institució presenti el medi natural de la Garrotxa i de forma més àmplia el vulcanisme de la comarca, i que difongui els seus elements patrimonials i en garanteixi la seva conservació, documentació i difusió. La Torre Castanys i el Parc Nou són, doncs, l’espai idoni per a situar-hi el Museu dels Volcans, a causa de l’existència de valuoses comunitats vegetals pròpies del pla d’Olot, l’existència d’una roureda monumental i la seva proximitat tant als paratges de la Moixina i Bosc de Tosca com als cons volcànics de la ciutat.

El museu actua d’enllaç entre el visitant i la mateixa natura i permet generar activitats que faciliten el coneixement del medi.

Les sales d’exposició del Museu dels Volcans alternen els espais interiors i exteriors per explicar el patrimoni natural de la Garrotxa. Amb això volem dir que a les sales d’exposició permanent s’expliquen el medi físic, els fenòmens sísmics i vulcanològics i els diferents ecosistemes de la comarca, però que també s’entenen com a sales d’exposició els espais exteriors, on es poden visitar el jardí botànic de vegetació natural olotina, l’arbreda, declarada monumental, de

roure pènol o el jardí de plantes medicinals amb més de 80 plantes tradicionals que s’han utilitzat a la Garrotxa al llarg del temps.

El Servei Geològic de la Generalitat de Catalunya té instal·lat a l’exposició permanent del museu el centre de registres de l’estació sísmica d’Olot. Aquest és un dels pocs sismògrafs de Catalunya que poden ser visitats pel públic. Així mateix, el Centre Meteorològic Territorial de Catalunya, des de l’any 1988, té instal·lada al Parc Nou la seva estació meteorològica.

L’estació, gestionada des del museu, es va dissenyar pensant que el visitant pogués veure el seu interior i d’aquesta manera identificar els diferents aparells que s’utilitzen per a la recollida de les diferents dades meteorològiques.

A dia d’avui el Museu dels Volcans és el més visitat dels Museus d’Olot. En xifres anuals són pràcticament 25.000 persones les que s’acosten al museu, repartides en diferents categories: públic familiar, públic escolar, turistes, visitants individuals...

‒7‒

Articles monogràfics

w

El Museu dels Sants d’Olot

El Museu dels Sants d’Olot és un centre patrimonial que neix l’any 2007 amb l’objectiu de convertir-se en una plataforma de difusió del procés de fabricació d’imatgeria religiosa tradicional de la ciutat d’Olot.

Els objectius de la institució són dinamitzar les iniciatives artesanals promovent propostes relacionades amb aquest tipus d’activitats, així com també treballar al voltant de la cultura popular en tots els seus sentits, però sobretot analitzar el passat històric relacionat amb els àmbits d’actuació de la institució, posant-lo en relació amb el present per tal de poder reflexionar sobre el futur.

El Museu dels Sants ocupa un edifici d’estil neogòtic que fou construït l’any 1890 pels germans Vayreda, segons el disseny de l’arquitecte Joaquim Codina i Matalí, amb l’objectiu de traslladar-hi el negoci que anys abans havien iniciat, dedicat a la producció d’imatgeria religiosa, El Arte Cristiano.

El soterrani i la planta baixa estaven destinats a taller i administració de l’empresa i la primera i segona planta eren l’habitatge de la família de Marian Vayreda.

Aquest ofici fou un dels pilars econòmics de la ciutat, sobretot durant els anys 40 i 50 del segle XX, quan proliferen el número de tallers que es dediquen a la producció d’imatgeria religiosa arribant a ser més de quaranta i ocupant més de 1000 persones.

La intervenció museogràfica que es féu per con-

vertir el taller en museu, permet veure en el seu lloc de treball els artesans i les artesanes que es dediquen a l’ofici d’imatger, i conèixer així el procés de fabricació artesanal d’imatgeria d’Olot.

La primera planta del museu l’ocupen les sales d’exposició permanent, amb un espai dedicat a la faràndula de la ciutat on destaquen el gegant de Miquel Blay i la gegantessa de Celestí Devesa al costat dels gegants vells d’Olot, atribuïts a Ramon Amadeu. Un àmbit exclusiu per a figures de pessebre i la col·lecció Renart, un espai destinat a presentar alguns dels artistes que van iniciar la seva carrera als tallers d’Olot i un darrer àmbit on es presenta un recorregut cronològic a través de la història dels tallers.

La figura de Marian Vayreda, en les seves diferents facetes artístiques i familiars, és analitzada en l’espai que fou el seu despatx i que avui s’integra en la xarxa de patrimoni literari Espais Escrits, també a la primera planta del museu.

Finalment, la segona planta de l’edifici està dedicada a exposicions temporals. Les mostres que s’hi poden veure reforcen el discurs de la institució analitzant detalladament aspectes que ja es tracten de forma més genèrica. Hi tenen cabuda exposicions de pintura, escultura, fotografia, videoart, instal·lacions d’art i pensament contemporani... totes, sempre, emmarcades en la política d’exposicions que recull el pla director de la institució.

‒8‒

Articles monogràfics

x Can Trincheria Can Trincheria es troba situat al centre de la ciutat, al carrer Sant Esteve numero 29. És una de les cases pairals més importants d’Olot, amb un gran valor històric.

L’any 1980 l’Ajuntament d’Olot va comprar la casa i aquesta es convertí en una dependència del Museu de la Garrotxa; és un testimoni de la forma de viure en una llar aturada en el temps: un moment històric a la nostra ciutat.

Can Trincheria és un edifici entre mitgeres amb una façana principal al carrer de Sant Rafael i una altra de posterior, amb pintures decoratives, al pati interior de l’illa, avui Plaça del mig.

La casa, del segle XVIII, s’ha anat transformant i decorant al gust de cada època, conservant-se diferents estances que reflecteixen els estils de cada moment; també té diverses ampliacions de la construcció originària.

A can Trincheria els mobles, els ornaments murals, els accessoris d’us domèstic, així com les obres d’art i peces curioses són al lloc que els corresponia en el seu temps.

La casa té un total de 453 elements registrats, alguns d’ells formen part estructural de la casa com les pintures de les parets o el pessebre monumental i la resta són mobiliari, pintures, escultures, estris d’ús quotidià o elements decoratius.

Pel que fa a elements d’ús quotidià com plats, petits elements decoratius de vidre, i tota mena d’estris, s’han dipositat als magatzems del Museu de la Garrotxa.

Obrint la casa al públic, es volgué donar a conèixer la història de la família Trincheria i la seva relació amb la ciutat d’Olot, i oferir una visió real de la vida d’una família benestant de l’Olot del segle XVIII a partir del seu patrimoni.•

Tot i que la casa conserva una gran part d’aquests objectes en els seus llocs originals, s’han retirat per motiu de conservació gran part de les cadires i bancs així com pintures que estaven ubicades en espais actualment no visitables.

‒9‒

Articles monogràfics

Fotos: Juli

El Tresor-Museu, de la parròquia de Sant Esteve, d’Olot

Josep Murlà

Per Setmana Santa de 1948, que s’esqueia al final de març, es va obrir al públic, per primera vegada, la sala del Tresor de la parròquia de Sant Esteve, d’Olot. Com a Tresor s’ha d’entendre l’exposició d’obres i objectes diversos que, per evitar interpretacions equivocades, s’acabaria denominant després Tresor-Museu.

El Full Parroquial d’Olot (la de Sant Esteve era, en aquell moment, l’única parròquia olotina) del 21 de març de l’any esmentat, que corresponia al Diumenge de Rams, es va publicar una nota que deia, en castellà: «Per tal que els objectes de culte que posseeix la nostra parròquia siguin guardats amb tota la dignitat que es mereixen, sigui per la seva destinació litúrgica, sigui per la seva valoració artística o arqueològica, s’han reunit en una sala contigua a la sagristia, que serà denominada “Sala Dr. Ferrer” en memòria del venerat i recordat rector. Aquesta sala

podrà ser visitada lliurement pel públic el Dijous Sant, des de la una del migdia a les nou del vespre, i el Divendres Sants de quatre a set. S’hi podran veure, a més del cèlebre quadre d’El Greco, altres retaules antics, pintures de Panyó i de l’escola italiana del segle XVII, més de setanta objectes d’orfebreria, tots pertanyents a la parròquia, algunes casulles i terns d’indiscutible valor artístic, i boniques peces d’escultura religiosa antiga d’Olot».

Uns anys abans, el 1942, s’havia creat el Museu Diocesà de Girona, gràcies a l’impuls del llavors bisbe Josep Cartañá i Inglès. Als disponibles fons inicials anteriors, entre els quals es trobava la col·lecció llegada per l’olotí Mn. Pere Valls, se n’afegiren altres, sobretot peces artístiques de diferents parròquies de la diòcesi (com la Majestat de Sant Joan les Fonts i el retaule de Segueró) que havien estat salvades de la destrucció durant la Guerra Civil de 1936-1939 i

‒ 10 ‒

Articles monogràfics

s’havien de conservar adequadament. Amb aquesta riors a la data de creació, com el tern blanc (casulla, cinc capes pluvials, dalmàtiques, estoles, humerals, intenció nasqué el Museu Diocesà.

Seguint aquesta mateixa tendència per al Tresor- etc.) que el 1949 va ser regalat a Mn. Antoni Butiñà Museu, Mn. Antoni Butiñà i Pagès, rector de la par- amb motiu de les noces de plata de la seva ordenació ròquia de Sant Esteve, i Mn. Llambert Font i Grata- sacerdotal, i la talla de sant Esteve, del retaule de cós, encarregat del Museu Diocesà, van ordenar les Domènec Casamira (s. XVII) que va ser venut a la obres d’art i objectes litúrgics que eren propietat de parròquia de Rupit, imatge que havia estat guardada la parròquia, més altres fons que, en temps de guer- en una altra dependència i, un cop restaurada, forma ra, s’havien pogut salvar en quedar dipositats a Olot i part del fons museístic. passaren posteriorment a formar Sens cap mena de dubte, de la part artística en destaca per part del fons artístic parroquial. << En aquest 2013, en què damunt de tot la pintura Crist És el cas del retaule de Santa s’escau el 250è aniversari abraçat a la creu, de Domenikos Bàrbara de Pruneres; del retaule Theotokopoulos, El Greco, que de la Pietat, procedent de l’anti(setembre) de l’acabament hipotèticament procedeix de ga i llavors enderrocada capella i estrena de l’actual temple l’antic convent dels caputxins, el de Sant Miquel, i els fragments parroquial (1763)... >> qual es trobava situat en la zona de la creu de terme gòtica (n’hi de l’actual pl. Clarà i que s’abanha una reproducció a la pl. del Palau) que havien estat guardats primer a la també donà el 1835, amb l’exclaustració. Aquesta pintura és desapareguda capella de la Santa Creu, passaren a original, però similar a altres que, amb el mateix tema la de Sant Miquel (totes dues d’Olot) i després, per al i amb petites variacions, formen part de museus de seu estudi, alguns foren portats a Girona, per, final- Barcelona, Madrid, Conca, etc. A l’esmentat retaule de la Pietat cal afegir-hi el de la Crucifixió, molt inment, tornar a Olot.

El Tresor-Museu Parroquial, que s’ha mantingut teressant, del segle XV, que es trobava a la capella pràcticament intacte fins als nostres dies, respon a un de la Santa Creu, enderrocada en el darrer quart del concepte d’exposició museística que, a criteri d’ex- segle XIX. Hi ha també fragments del retaule de sant perts en museologia, s’ha de respectar i mantenir. Eloi, del segle XVII, i les pintures dels misteris de GlòTambé és cert que hi ha hagut incorporacions poste- ria, de Joan Carles Panyó, una de les quals ha estat ‒ 11 ‒

Articles monogràfics

restaurada amb molt d’encert, fet que permet gaudir de la seva esplèndida policromia. No pot passat desapercebuda una antiga làpida sepulcral, del segle XIII-XIV, amb una inscripció en hebreu relacionada amb la commemoració d’una sinagoga edificada a Besiers (França). Va ser trobada entre un munt de pedres al cementiri d’Olot i se suposa que serví d’ara d’altar en la capella destruïda el 1936.

La part d’orfebreria és la més important i comprèn peces que van des del segle XIV-XV fins al XX, algunes de les quals s’utilitzen encara en les celebracions litúrgiques. Formen part del fons el copó gòtic amb restes d’esmalt; la creu processional o major d’argent sobredaurat (en part), també gòtica; imatges d’argent, algunes amb reliquiari, que pertanyien a les confraries de sant Marc, santa Llúcia, sant Joan, sant Nom de Jesús, sant Esteve, sant Eloi, sant Josep i la Mare de Déu del Roser, de diferents segles; el joc de canelobres i la creu, barrocs, que s’acabà de completar el 1951; diverses custòdies, sobresortint-ne la major, del començament del segle XVIII, que encara s’utilitza en les exposicions solemnes del Santíssim; diversos calzes, bacines i altres objectes destinats al culte, a més del bàcul que Olot regalà, el 1909, al Dr. Ramon Guillamet i Coma, bisbe preconitzat de Lleó i que va rebre la consagració episcopal a l’església de Sant Esteve. El bàcul, després de la mort del prelat, va ser tornat per la seva família a Olot, a la parròquia, i és habitualment utilitzat pels bisbes que presideixen les celebracions més importants de la festivitat de la Mare de Déu del Tura. Hi ha, a més, uns importants llibres de cor, amb caplletres i il·lustracions ben interessants, i tot el sorprenent conjunt de roba litúrgica, poc estudiat i en un estat de conservació desigual, en

què destaca el tern morat de tissú de seda, amb brocat d’or i brodat, que es va estrenar el 1923 gràcies, sembla, a una deixa testamentària del rector Esteve Ferrer.

Darrerament s’han incorporat al fons museístic, més amb caràcter de protecció i salvaguarda que no pas per a altres finalitats, ja que la possessió la detenen les parròquies respectives, peces d’orfebreria procedents de Sant Cristòfor les Fonts i Santa Maria de Batet, com és el cas de la imatge d’argent del patró dels automobilistes i la creu processional gòtica, respectivament. Hi ha peces, sobretot talles i pintures, exposades a la sagristia, que també es pot considerar que formen part del Tresor-Museu Parroquial.

En aquest 2013, en què s’escau el 250è aniversari (setembre) de l’acabament i estrena de l’actual temple parroquial (1763), una part seleccionada de pintura, escultura i orfebreria quedarà exposada a la capella de la Puríssima, construïda en el segle XVIII (hi hagué importants aportacions econòmiques del bisbe Esteve Vilanova, olotí), quan s’efectuà la gran ampliació del temple, de manera que allò més significatiu del patrimoni parroquial serà d’accés molt més directe al públic visitant. Tot forma part de la història, irrenunciable, que van anar teixint les generacions deixades enrere, que, amb la seva fe i les puntuals aportacions pecuniàries, a vegades amb esforç i sacrifici, van anar creant i llegant un fons artístic, patrimonial, que s’ha de valorar en el seu conjunt i pel que representa, no es pot oblidar que hi ha peces que van ser creades per orfebres locals i que, per tant, són testimoni d’una activitat, d’unes maneres de fer, pensar i creure, que van tenir la seva importància en l’Olot d’altres temps.•

‒ 12 ‒

Articles monogràfics

els museus als pobles El Castell de Juvinyà Maria Vidal. Llicenciada en Història de l’Art. Tècnica de Promoció Municipal de l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts

Casa forta de Juvinyà. Il·luminació de la façana posterior.

Autor de la imatge: X. Brunsó. Arxiu d'Imatges Municipal.

Una casa forta dels segles XII – XIV Als voltants de l’any 1917 l’historiador local Francesc Caula i Vegas descobria la casa forta. Era el principi d’un procés d’investigació que, a la llarga, acabaria fent sortir a la llum pública un dels edificis civils medievals més importants de la comarca de la Garrotxa. La història de la casa ha estat marcada per una evolució clarament influenciada pels seus antics propietaris, no obstant des del moment en què l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts l’adquireix l’any 1982 la voluntat municipal ha estat, en primer lloc, restaurar l’edifici aconseguint recuperar, al més aproximadament possible, el seu aspecte original i, en segon lloc, donar-lo a conèixer a tots aquells que estan interessats a conèixer el nostre patrimoni i la nostra història viscuda. El Castell de Juvinyà, nom que rep popularment, és una casa forta datada dels segles XII – XIV. Coneixem part de la seva història gràcies a dues fases d’excavació que s’hi han dut a terme, una als anys 80 i l’altra a l’any 2002. El resultat d’ambdues excavacions ens parla de l’existència d’un antic molí fariner, d’aprofitament hidràulic, als terrenys que ara ocupa la casa.

A finals del segle XIII principis del segle XIV el molí es va cremar en un incendi i sobre les seves restes la família de cavallers Juvinyà hi va construir la seva residència permanent, la casa forta. Dins les sales d’exposició encara hi ha alguns vestigis, d’època medieval, que ens evoquen uns temps passats, on el ritme de vida era pausat i les condicions de vida molt diferents a les nostres. Les espitlleres, petites finestres per on els cavallers observaven els viatgers de pas per la zona component indispensable de les fortaleses medievals, i els festejadors, grans finestres amb bancs de pedra on la parella d’enamorats, dama i cavaller, xiuxiuejaven a cau d’orella boniques històries d’amor, esdevenen els elements més destacats del castell, així com també el fossar, els murs de pedra i la torre de guaita que està adossada a la casa.

El castell de Juvinyà presenta una museografia senzilla però evocadora d’un paisatge i una història plenament garrotxins. A la planta baixa l’aigua i la lava són els protagonistes de la temàtica general, dos elements pròpiament santjoanencs que conviuen amb harmonia i bellesa a les moltes rutes naturals que es poden dur a terme al municipi. A la planta noble hi trobem informació sobre l’època medieval i la família de cavallers que va ocupar la casa forta. Al segon pis hi ha una sala polivalent on, normalment, s’hi du a terme una programació anual d’exposicions amb què s’aborden temes d’interès local i comarcal, com la celebració del corpus a la Garrotxa, l’escola del poble, la festa del ram, tot recordant les nostres antigues tradicions i celebracions.

Gràcies a la seva importància la casa forta va ser declarada Monument d’Interès Nacional l’any 1972.

•

Casa forta de Juvinyà. Museografia de la planta baixa.

Arxiu d'Imatges Municipal.

‒ 13 ‒

Articles monogràfics

els museus als pobles MUSEU DE L’EMBOTIT

Joan Sala i Torrent Fotografia cedida per el museu de l'embotit.

El Museu de l’Embotit de Castellfollit de la Roca neix l’any 1993 amb motiu del 150è aniversari de l’obtenció, per part de la família Sala, de la primera llicència fiscal per a la fabricació d’embotits. És a dir, aquest any 2013 celebrarem el 170è aniversari. El museu és un llegat del que ha estat la història i l’evolució de les conserves càrniques a les nostres terres, i l’objectiu que pretén és deixar constància de la voluntat de supervivència i continuïtat de la gent de les nostres contrades en temps certament més difícils que els actuals.

Al museu hi ha tota classe d’eines utilitzades al llarg dels anys per a tractar la carn, des de la prehistòria fins a la actualitat, amb especial presència dels elements corresponents a aquests 170 anys de vida de l’empresa familiar: velles màquines, antigues fotografies, etiquetes utilitzades al llarg dels anys, documents de tota mena, així com diorames realitzats pel mestre Traité, representant els antics processos de la matança i l’elaboració d’embotits.

El recorregut l’iniciem amb quatre vitrines on s’exposen estris prehistòrics i dibuixos, en els quals podrem

veure els primers homes caçadors. Continuem amb una exposició d’embotidores de fusta, procedents tant de la mateixa empresa com de les diferents cases pairals de la comarca, i que daten del s. XIX essent totes diferents. Tot seguit, es veuen els diorames de Traité, per passar ja a una secció on es mostren unes pasteres de fusta que eren utilitzades per a barrejar la carn. Una impressionant fotografia de la família Sala i alguns treballadors, realitzant una matança del porc l’any 1904, ens permet veure tots els elements principals d’aquesta festa.

La visita finalitza a la botiga, on podrem degustar gratuïtament els magnífics embotits de la comarca, així com adquirir tot tipus de records referents al museu i a la comarca de la Garrotxa. Pensem que la visita és obligada per a qui vulgui seguir la història d’aquest país i conèixer com vivien els nostres avis.•

‒ 14 ‒

MUSEU DE L'EMBOTIT Carretera de Girona 10 17856- Castellfollit de la Roca Tel. 972 29 44 63 museudelembotit@gmail.com

Articles monogràfics

els museus als pobles

Museu d’arts i oficis de Tortellà Joaquim Pagès i Manté

L’historiador Raymon Carr afirmava que “cal conèixer el passat per entendre el futur”.

El passat són un cúmul de fets i circumstàncies de què tenim coneixement per fonts orals, escrites i de, manera molt important, per les restes materials que han arribat fins als nostres dies.

Molt sovint el llegat material dels nostres avantpassats ens ajuda de manera fonamental a saber què ha estat i en què ha consistit el nostre passat més llunyà o més recent.

La història de Tortellà és possible resseguir-la, en períodes concrets, per mitjà de les restes arqueològiques: assentaments humans a la bauma de Serrat del pont (7.500 cal aC), pont del Llierca (s. XIV), es-

glésia de Santa Maria (s. XVIII)... i també per mitjà de diversa i variada documentació i bibliografia escrita.

Hi ha al nostre poble un moment històric que marca de manera molt clara la idiosincràsia local, és a finals del s. XVII, principis del XVIII, quan esdevenim el centre cultural, comercial i de serveis de l’Alta Garrotxa. Mercat setmanal els diumenges, tres grans fires anuals, construcció de la magnífica església en honor de Santa Maria, construcció de la Fàbrica gran, dedicada a la fabricació d’indianes, impuls d’un important teixit artesanal i fabril que es sumarà a la producció agrícola i ramadera, fundació de societats de socors mutus (el Casino, sota l’advocació de la Verge de la Candelera i societat de Sant Esteve, sota l’advocació

‒ 15 ‒

Articles monogràfics

Fotos: Juli

els museus als pobles

d’aquest Sant), organització d’orquestres...

Tot plegat farà possible que trobem a Tortellà societats, cobles, confraries, entitats cíviques i polítiques...., també un teixit de fàbriques, tallers artesanals i comerços d’una varietat extraordinària. A tall d’exemple esmentarem la producció de culleres, xocolates, cera, pastes de sopa, espardenyes, esclops, pells adobades, cadires, mitjons, filatures de cànem, sifons i gasoses i les botigues d’oficials diversos: basters, ferrers, carreters, pastissers, flequers, barbers, especiers, sastres, farmacèutics...als quals hauríem d’afegir els oficis relacionats amb l’agricultura, ramaderia i feines del bosc.

Avui aquests oficis, eines i maneres de fer han sofert canvis inimaginables i malauradament, en molts casos, s’han perdut elements fonamentals de la nostra cultura ancestral.

Des de l’any 2004 fou propòsit de la Corporació recollir, restaurar i guardar tot el possible d’aquest ric llegat. El fons pictòric municipal, quadres a l’oli o aquarel·la d’artistes locals i d’altres de l’escola olotina són permanentment exposats a les diferents dependències municipals, com també es fa amb cartells, fo-

tografies i programes o pòsters d’interès. A la sala de juntes i la d’actes i exposicions s’exposen elements diversos de les entitats, instruments musicals, moneda local, objectes artesanals...

Al Centre Cívic i Social, carrer Olot, núm.14, hi ha ubicada la zona museu, l’embrió del Museu d’Arts i Oficis de Tortellà. Obert tots els dies en horari matinal podrem trobar-hi objectes diversos de les activitats i oficis esmentats anteriorment: eines agrícoles, cosidores, eines de basters, selles de nuvi i núvia (finals del s. XVII), bastos, guarniments, sifons, ariet, màquina de filar cànem, diferents models de “Chiruca”, esquelles, aparell de graduar bombes d’aigua, sulfatadora...

Tot un seguit de documents, quadres, fotografies, cartells, eines i estris donats i, quan ha estat necessari, restaurats per ciutadanes i ciutadans del nostre poble. A totes i tots ens mou el desig que la contemplació d’aquestes restes materials facin adonar de l’esforç i l’enginy de les generacions que ens han precedit.•

‒ 16 ‒

Articles monogràfics

els museus als pobles

MICROMUNDI Museu de Miniatures i Microminiatures El Museu de Miniatures i Microminiatures està situat al bell mig de Besalú, en un edifici d’estil racionalista, en el mateix emplaçament on hi havia l’abadia medieval del monestir de Sant Pere.

La col·lecció presenta un conjunt d’obres d’artistes d’arreu del món, excepcionals tant per la seva composició com per la dificultat que representa fer-les. Més de 2000 peces s’exposen de manera original al llarg d’un recorregut per tres sales que presenten, al mateix temps, tres nivells d’observació, i que endinsen el públic a mesurar la realitat des d’un altre punt de vista.

La visita s’inicia amb la descoberta de les escenes, peces a escala internacional 1:12. Diversos

micro-mons que fan volar la imaginació i que transporten el visitant a diferents contexts, on n’esdevindrà el protagonista. Trobar-se en una farmàcia antiga, amb l’apotecari i més d’un centenar de recipients de vidre bufat i albarel·los; anar a una perruqueria dels anys 20, o gaudir dels bells objectes d’una casa de porcellanes de la Xina... Una sèrie de comerços que us convidaran a entrar i gaudir de tots els detalls, fidels reproduccions dels objectes de mida real.

Tot just és el principi. La curiositat augmenta, i el viatge continua a la segona sala, on la mirada es va focalitzant per poder observar unes obres cada cop més petites i màgiques. L’Arca de Noè en una clova de nou, un elefant en equilibri ‒ 17 ‒

damunt la punta d’una agulla o en Pinotxo i en Geppeto dins la clova d’un pistatxo... Totes elles són reals, encara que costi de creureho... cal només descobrir-les amb l’ajuda d’unes lupes incorporades a cada vitrina. Aquestes obres ja comporten una gran complexitat d’execució, que va increscendo fins arribar a un punt inimaginable, a la tercera sala: aquesta és la de les micro-miniatures, peces minúscules, tan infinitament petites que semblen talment fruit d’un encanteri.

Aquestes veritables meravelles, tan misterioses, només es faran visibles a través d’uns microscopis adaptats a cada peça. Molt pocs miniaturistes són capaços de crear-les, ja que requereixen

Articles monogràfics

els museus als pobles Un món sorprenent, on l’art de l’impossible esdevé realitat.

Fotografies cedides per el Museu de Miniatures i Microminiatures

de molta concentració, d’un gran mestratge tècnic i d’un treball de precisió exquisit. El temps mínim per a la seva elaboració és d’uns sis mesos.

Artistes de la talla del rus Anatoly Konenko o de l’espanyol David M. Reyes signen aquests treballs, composicions reduïdes cent mil vegades a nivell microscòpic: una caravana de camells dins el trau d’una agulla, la Torre Eiffel damunt una llavor de rosella, la

Sagrada Família i el Pont de Besalú pintats al cap d’una agulla...

Cada detall pren una importància enorme, i converteix les peces en grans obres.

Aquest món inimaginable i emocionant arriba a la fi del trajecte. Al final de la visita una gran sorpresa us esperava: constatar que l’art de l’impossible ha esdevingut realitat.

De novembre a abril, el Museu és obert de dimarts a divendres de

10 a 15 h., dissabte i diumenge tot el dia, i el dilluns tancat. De maig a octubre obre les portes cada dia, des de les 10 fins les 19 h.

Us hi esperem, hi sereu molt benvinguts! Grans i petits hi podreu viure una experiència única!•

Per a més informació:

www.museuminiaturesbesalu.com

Anuncia’t a l’Alimara!

Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors informació: revista@alimara.cat ‒ 18 ‒

Articles monogràfics

Decoracions murals en cases particulars Joan Sala

Moltes famílies benestants que vivien a la seva casa pairal van optar, a partir del segle XVIII, per anar a una vila i deixar les pairalies, fet que es dóna a la Garrotxa i en altres comarques del país. Els motius que hi van influir van ser diversos, tot i que un de molt important era la seguretat que els oferia un entorn urbà i que no tenien en cases disseminades. Les poblacions solien estar emmurallades, com era el cas d’Olot, on a més hi havia un destacament militar per protegir-la. Les viles solien oferir altres serveis que eren impensables en les cases perdudes entremig de la muntanya, com l’hospital, que els procurava unes atencions sanitàries que avui veiem molt rudimentàries però que prestava els seus serveis; una altra assistència no menyspreable era l’educació dels fills, bàsica per a les famílies que volien portar-los a la universitat. Encara un altre avantatge de caire social era facilitar la relació en forma de visites periòdiques entre un grup escollit. D’aquesta forma es van anar aixecant noves construccions o es van adaptar a les noves necessitats cases preexistents per aixoplugar famílies riques que canviaven de residència.

Arribaven amb les seves pertinences, que en alguns casos, a més de roba i joies, eren mobles com armaris, calaixeres, llits i tot un seguit de paraments.

Però feien falta altres complements, com butaques, sofàs, cornucòpies, tapisseria, làmpades i també calia omplir les parets amb pintures murals i després amb quadres i bibelots. Tots aquests elements decoratius eren una forma de palesar la seva privilegiada condició social.

Per aconseguir el propòsit ornamental de fer pintures al mur calia un artista destre en el dibuix i en el coneixement dels materials, i precisament, aleshores, residia a Olot la persona adequada per fer-ho, que era Joan Carles Panyó. Aquest pintor va venir a Olot per dirigir la nova Escola de Dibuix creada a la vila, i que era la primera que es fundava a Catalu-

nya fora de la ciutat de Barcelona. Panyó va tenir una bona acollida gràcies a les seves qualitats i aptituds i li van encarregar treballs tan significatius per als olotins com planejar la remodelació interior de l’església de Santa Maria del Tura, projectant un esvelt campanar, enderrocat l’any 1936. També va dissenyar l’altar major de Sant Esteve. Entre les obres pictòriques cal destacar els quadres de grans dimensions de l’altar del Santíssim de Sant Esteve amb escenes de la mort de Crist.

Panyó era idoni per fer, també, la decoració mural de diferents cases de la vila, i així ho van entendre algunes famílies com els Bolòs, que tenen l’habitatge del carrer major cantonada amb Baix del Tura ricament decorat i el mateix es pot aplicar a la casa Trincheria, al carrer de Sant Esteve, quasi al davant de la parròquia. Tanmateix el pintor va treballar en altres indrets, com al Noguer de Segueró fent-hi una obra de gran qualitat. Segurament va extreure molts

temes dels gravats que tenia d’autors i períodes artístics diversos. Una mostra del que acabem d’afirmar és el retaule major del Tura, amb molts punts de coincidència amb uns gravats d’Andrea Pozzo, autor de

‒ 19 ‒

Articles monogràfics

Fotografies extretes de la web: www.catalunyamedieval.es/

Perspectiva pictorum et architectorum, un text aleshores bàsic entre els projectistes.

No va ser l’únic pintor de murals a Olot, ja que entre els seus deixebles hi ha la família dels Diví que van fer decoracions murals extraordinàries, com les dels salons de la casa Solà-Morales d’Olot. De totes maneres en altres cases de la població i de la comarca hi ha salons pintats per persones que dominaven l’ofici i els recursos gràfics i com que en desconeixem el seu nom sovint es tenen, erròniament, per pintures murals de Panyó. A l’Escola de Dibuix es van formar joves preparats en el domini del dibuix, que feien diversos oficis, ja que no oblidem que l’objectiu d’aquest centre, en els seus inicis, era precisament ser un centre de formació de bons professional per a les indústries locals.

Sabem que tant Joaquim Vayreda com el seu germà Marian i Josep Berga i Boix van fer decoracions murals per a esglésies, però en canvi no tenim documentades les de cases particulars, tot i que Ber-

ga afirma que hi havia treballat. Sabem que el pintor Francesc Estorch, mestre ajudant a l’Escola de Dibuix a l’època de Berga, va fer les pintures murals de can Resplandis, però continuen quedant molts dubtes de qui va pintar altres espais que encara es conserven i moltes d’altres pintures que, ben segur, s’han perdut en tots els anys transcorreguts des que es varen fer.

Tant a Olot com en altres poblacions hi ha un conjunt de decoracions murals en cases particulars molt dignes, que són un tresor artístic molt desconegut. •

‒ 20 ‒

Fotografia extreta d'internet.

Articles monogràfics

La Bíblia i l'art Joan Naspleda i Arxer

Des de la nostra perspectiva de començaments del segle XXI, ens sembla sòlida la relació que hi ha entre el text de la Bíblia i les creacions artístiques al llarg dels darrers vint segles, fins a la situació de l’art contemporani, que fora d’algunes excepcions notables, s’ha allunyat de la inspiració religiosa. Però aquesta relació no ha estat fàcil i ha tingut moments de gran controvèrsia.

Així en un text tan fonamental com el del Decàleg, en els llibres de l’Èxode i del Deuteronomi de l’Antic Testament, hi ha la prohibició expressa de fer imatges: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en els aigües d’aquí baix” (Ex 20,4). L’afirmació del Déu únic comportava una relativització de les coses creades i també de les mateixes obres humanes. Aquest manament no sols va allunyar el poble hebreu d’un art figuratiu, sinó fins i tot de qualsevol mena de paper propi en la història de l’art.

Els primers cristians, situats en el context del món jueu, i també després quan es desvincularen del ju-

daisme, van continuar sota la influència de la literalitat del manament que els prevenia del contagi del món pagà idolàtric enmig del qual vivien. Una influència que ha anat rebrotant una i altra vegada al llarg de la història del cristianisme: recordem les lluites entre els iconoclastes, els contraris a les imatges, i els seus defensors en l’Imperi bizantí; o en la Reforma protestant, com la negació del culte a les imatges, tingué també una repercussió en l’art dels països on s’estengué el protestantisme. Fou el primer pas cap a una secularització de l’art en el món occidental. Igualment en l’Islam, la incompatibilitat entre monoteisme i representació d’imatges ha marcat l’art del món islàmic.

De fet però, en la relació entre la Bíblia i l’art, hi han pesat en positiu uns altres factors. En primer lloc la dada universal que totes les religions han generat unes formes artístiques, que han esdevingut un dels trets més característics de la cultura en què s’han desenvolupat. Religió i art formen un tàndem sòlid, basat en el fet que tota religió s’expressa per mitjà d’un univers simbòlic, i genera un llenguatge, que només

‒ 21 ‒

Articles monogràfics

l’art en les seves formes més diverses pot interpretar: l’arquitectura, la poesia, la música i el cant o els ritus, a més de la pintura, l’escultura o l’orfebreria.

En segon lloc, en el fet específic del cristianisme, hi ha un aspecte que fou determinant en el desenvolupament d’un art cristià: l’afirmació de l’Encarnació.

Jesucrist és la Paraula de Déu feta carn, i com ho afirma l’evangeli de Joan: “A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Jn 1,18). Jesús de Natzaret és la icona, la imatge reveladora, de Déu. I l’encarnació de Jesús, posa també a la llum, en l’Antiga Aliança, la proximitat de Déu en la història humana: Déu no és el gran silenciós, sinó que ha actuat des de la creació del món i de l’home, en l’elecció dels patriarques o en l’alliberament del poble d’Israel, i ha parlat en els profetes. En la plenitud dels temps, aquesta acció i aquesta paraula les trobem en Jesús, el Crist.

El primer art cristià, l’anomenat “paleocristià”, es va servir de les mateixes imatges simbòliques que trobava en el món grecoromà, donant-los un sentit al·legòric de les afirmacions de la fe cristiana. Recordem la imatge del peix, que remetia al seu nom en grec “IJZUS” com acròstic de la confessió de fe “Jesús Crist Déu Fill Salvador”; o com trobem en els sarcòfags del segle IV de la Basílica de Sant Feliu de Girona, la imatge de l’Orant, concreció cristiana de la imatge de la pietat del món pagà, i la del Bon Pastor, inspirada en la imatge d’Hermes Cristòfor, per expressar l’al·legoria de l’evangeli de Joan sobre Jesús, que fa realitat el pasturatge veritable de Déu anunciat pels profetes. Així mateix quan contemplem

el Tapís de la Creació, del segle XI, a la Catedral de Girona, hi veiem la descripció de la creació del món per la Paraula de Déu, visible en la imatge de Jesús en el centre del Tapís. Una imatge que encara ens porta el ressò de les antigues representacions dels primers segles, i que va acompanyada d’una conjunt iconogràfic sobre el temps i l’espai ben deutor de la iconografia del món antic.

Però l’art cristià no va restar en l’àmbit de les representacions simbòliques, sinó que seguint la traça marcada per l’afirmació de l’Encarnació, va donar valor a les representacions de les narracions, de les històries i dels personatges bíblics. A través d’elles, més enllà de l’aparença d’històries ben humanes, sovint amb injustícies o fracassos, hi descobrim ajudats pel traç inspirat de l’artista, una altra història amagada: una història de salvació, de Déu que s’apropa a l’home i el salva, i que sobretot en Jesucrist assumeix fins a l’extrem la realitat humana. “Després de l’encarnació Crist allibera els homes de la idolatria no negativament, suprimint tota imatge, sinó positivament, revelant la veritable figura humana de Déu”, afirma el teòleg rus Evdokimov, i tinguem present que en el pensament cristià rus, les imatges de les icones són en certa manera instruments de la mateixa revelació divina. Déu parla a través d’aquelles obres humanes.

I fins i tot, podem fer-ne una certa generalització: Déu també ens mostra la seva faç a través de tota obra artística humana, perquè l’home participa de l’esperit creador de Déu. •

El teu anunci aquí informació: revista@alimara.cat

per només 75 € anuals!

I un anunci en un número, 25 €; i mig any (2 números), 40 €. Què esperes? Anuncia't a l'Alimara. ‒ 22 ‒

a r t s o n a s a c a La restauració

u

Coral Sala i Arna

del 06 una trucada 20 l de a er av im A la pr a que r en i jo vam créixe ió em demanav s ac ur an ta rm es ge R s de eu tre Els m iu per resolts llibres Cen t de la mare, m essupost orientat ar pr d’ un es s br fe lli a de és mig ures a l’abpare de l’avi an de possibles pint parlar al nostre es st re s le ar ur ta d’art, i sentint a nç d’Esm si fossin lésia de Sant Vice ans Vayreda co s central de l’esg Berga i els germ si inat en la família. no s’hauria imag ú de s ng ni tim ò ín er ts P . gu iu cone tamar la gruixusita que, de sota sempre que vi s, a re er pa im s pr el lla b ue De petits, am bsis, pogués r aq lç que cobria l’a utat o poble, pe ca ci de na gu pa al ca r ta da si anàvem a vi tant més important in a l’església, no conjunt romànic m el ve ne trà rrti en so s, fo petit que uitectucatalà. r contemplar l’arq pe nó si situ del Pirineu ó ci vo per de la o s al ur juny rt, les pintures m ans de mes de í és que a mitj ra, i, si teníem so ix A stauradorresponent. un equip de 4 re s no r·la al talla del sant co st in ervar i res’ho, vam nse plantejar-m , per tal de cons iu se ar i as am st qu E i a , nt s Per ta Arts i re l’absis. Però, cultat de Belles es de pintura de st Fa re la s a le ar ar di ur tu ta sturí a vaig es nservació i resstida, i amb el bi co ba la en da ar ta itz al un ci m un cop em vaig espe cura, la cant, amb molta xe ai ar an m va à, la m tauració. importants agava aquelles onegut sc am s de a en ic e m qu a lç un ca ra r uns dies molt És un món enca restauració pintures del segle XI. Van se la e qu ja l, ra ne s ulls pel públic en ge ltres no treia el amb sa ll, no ve de le p ob ca m , ic intensos llà del típ nostre va molt més en e teníem davant de fet, a qu t é, ra B r. ad co qu b m am pa veu del tros de calç, el qual tothom es oble; sí, en que saltava un m da un ga ni ve ra da au ca st i, re veure el que , la facultat no es es, documents meravellades quedàvem de qu gi lò eo qu ar canvi, peces urals. al davant. res i pintures m se’ns descobria escultures, quad veure per primer llat nir el privilegi de ural on he treba te m a m ur Va nt pi la agaI és en unes pintures am es rregades pel gl ca se en ts ol es m in fe cop en esperades més, sempre en éns Mobles de des i molt menys B ga lo de ta ió ca ac ur no ta s, Centre de Res pin- de ya. I restaurant un al at C de t per ningú. ita la General rt del Piripa na campanyes bo ut eg rr co l·lelament a les ra pa i , bé lt tura mural he re m l’A Ta a allars i treballat Vall d’Àger, al P la Generalitat he neu català, a la de restauració de na i catedral de Giro la a es ul ta re Urgell. nt restaura Olot, on lloc, en un petit i al meu taller d’ er s rr ie da és st gl ue es s aq tre Va ser en vam en al les i esculrestauració de te etres d’altitud on t m il en m m ca de si és bà m ig poblet a t que compar de cap fa uè no es pot di feina apassionan rq a pe un s r, É ae s. pl re el tu r teni , una les últimes pintuent a secundària rir m ob ya sc en de ns l’e de b a, altra maner r ara, gino am ília.• s conegudes, pe e em ve de fam ue iq àn m ro s al altra professió qu res mur a Catalunya.

‒ 23 ‒

Biografia

Josep Clarà i Ayats

Pilar Riera i Prat Fotos: Juli

LA PLAÇA La plaça Josep Clarà, coneguda popularment com la plaça Clarà, el Parc Vell o el “parque” està situada en el cor de la ciutat. Ocupa el terreny de l'antic convent dels Pares Caputxins i data de 1883. Durant tot aquest temps ha estat objecte de diferents millores. La nova construcció Va ser aprovada el 17 de juny de 1914.

En un dels costats hi podem admirar l’obra del mateix Clarà “Maternitat”, inaugurada el 7 de setembre de 1953, i on cada any se celebra l’ofrena floral del Dia de la Mare.

LA PERSONA Josep Clarà i Ayats va néixer a Olot el 16 de desembre de 1878. Els seus pares, Joan i Llúcia, tenien una espardenyeria al carrer de Sant Rafel. Dels dotze fills que tenia el matrimoni, en van viure sis: Joan, Josep, Lluís, Magdalena, Micaela i Carme.

Als dotze anys va començar a assistir a l’Escola de Belles Arts d’Olot, on tenia de mestre Josep Berga i Boix.

La família no va poder pagar la quota per lliurar els seus fills de les obligacions militars, i davant la possibilitat d’haver de participar en les guerres colonials, el 1897 es va traslladar a Tolosa del Llenguadoc, on ja residia el seu germà Joan.

L’Escola de Belles Arts d’aquesta ciutat gaudia d’un gran prestigi en l’ensenyament de l’escultura, i Clarà s'hi matriculà en les assignatures pròpies d’aquest camp.

El fet de guanyar una beca al concurs que convocava l’Ajuntament de Tolosa del Llenguadoc, dotat amb cent francs, li va permetre, el 1901, traslladar-se a París, on també es matriculà a l’Escola de Belles Arts. El seu professor era l’escultor francès Ernest Barrias. Per guanyar-se la vida, Clarà va treballar en encàrrecs d’arts decoratives i retrats.

Durant més de cinquanta anys, Clarà ha modelat centenars d’escultures i milers de dibuixos, i és un dels artistes més destacats de l’art figuratiu de la primera meitat del segle passat en el nostre país.

Va morir el 4 de novembre de 1958 a l’edat de setanta-nou anys.

‒ 24 ‒

Biografia

L’OBRA

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Clarà es va centrar quasi exclusivament en el nu femení com a forma de bellesa perfecta. A partir del 1910/1911 fou considerat un dels capdavanters del noucentisme.

Entre els centenars d’obres que va esculpir destaquem: Èxtasis (1903) la primera obra de Clarà que es pot considerar com una obra de creació personal i no com una obra d’estudi acadèmic o d’encàrrec.

Monument als voluntaris catalans, encarregat per l’alcalde de Barcelona el 1918. Es va col·locar al Parc de la Ciutadella el 1936.

Va fer algunes obres religioses com Sant Benet (1946) per al monestir de Montserrat i Sant Esteve (1949) realitzada en alabastre policromat, per a l’altar major de l’església de Sant Esteve d’Olot.

Monument als Caiguts (1952) instal·lat a l’avinguda Diagonal de Barcelona.

A la casa Solà-Morales es guarda la versió en bronze de la seva obra pòstuma Santa Faustina (1958), que deixa inacabada.

Va fer, també, centenars de dibuixos de la ballarina Isadora Duncan, i d’Antònia Mercé, La Argentina.

Té obra a museus de París, Buenos Aires, Santiago de Xile, l’Havana, Madrid i Barcelona.

El 1969, la seva germana Carme creà el Museu Clarà de Barcelona. El 1995 el museu fou tancat i desmantellat per l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Les obres reposen als magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu Comarcal de la Garrotxa, d’Olot.

El 1909 exposa Enigma i és elegit Sociétaire de La National des Beaux Arts de París.

A l’any següent guanya la Medalla d'Or a la Exposition Universelle et Internationale de Bruxelles i després a la Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura de Madrid. Ambdós també amb Enigma, amb algunes modificacions i amb el nou títol de La deessa.

El 1912 se li atorga la Medalla d'Or a l'Exposició que té lloc a Amsterdam, amb la mateixa escultura La deessa.

El 1925 és nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid. Per aquest motiu se celebra una exposició al Museo de Arte Moderno de Madrid.

Amb Repòs guanya, el 1929, el Premi d'Honor de l'Exposició Internacional a Barcelona. És nomenat president del Cercle Artístic de Barcelona i acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Això passava el 1934.

El 1954 rep el Gran Premi d'Escultura de la II Biennal Hispanoamericana d'Art de l'Havana.

Entre les condecoracions que rebé destaquem la Medalla de Plata de la Diputació Provincial de Barcelona i la Medalla d'Or del Cercle Artístic (1956).

El 1958 rep el Premi de la Fundació Joan March.

El 1912 és nomenat Fill Predilecte d’Olot, i el 15 de novembre de 1958, pocs dies després de la seva mort, Fill Il·lustre.

‒ 25 ‒

•

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

Xavier Sala i Aragó

COM POTS DEFINIR EL COL·LECCIONISME?

Com una combinació d’il·lusió i curiositat per la descoberta, coneixement del tema, tolerància familiar, falta d’espai i altres dificultats en general que no es consideren, com el factor temps i, segons què es busca, economia. Un valor important és la relació social entre persones que comparteixen les mateixes tendències, entre les quals sorgeixen amistats vertaderes.

QUAN COMENCES A COL·LECCIONAR I PER QUÈ?

Foto: Juli

Quan hom pensa en els museus, automàticament acudeix a la memòria algun personatge que identifiques per la seva afecció a col·leccionar. Així he arribat a Xavier Sala i Aragó, reconegut arreu per les seves diverses col·leccions.

AIXÒ REPRESENTA UN TREBALL IMPORTANT, NO? Quan una cosa t’agrada no ho sents com una feina. El que va passar és que vaig necessitar l’espai que ocupaven i, tret d’alguns que s’havien deteriorat per estar naturalitzats amb mètodes poc adients, quasi tots els vaig cedir al Museu Darder, de Banyoles. Com sabem, els museus es nodreixen, en bona part, de col·leccions privades. Posteriorment la curiositat va dirigir el meu temps de lleure cap a altres especialitats, sense oblidar l’interès pel primer tema.

Tenia poc més de tres anys quan passava estones observant els ocells. Els recordo als arbres o petjant la neu. Aviat em vaig adonar que, entre els més corrents, alguna vegada n’hi havia algun de diferent.

Era un mon màgic. Als 14 anys el meu oncle, en Pepito Sibidí, el dia dels Reis, va posar un imposant gran duc naturalitzat al jardí. Va ser el primer. Als 24 anys tenia prop de cent vuitanta espècies diferents, de Catalunya, incloent alguns exemplars molt rars.

Els caçadors que coneixien la meva afecció me’ls donaven i jo els portava al taxidermista.

ENTENC QUE HI VA HAVER UNA DERIVACIÓ.

COM HO FEIES PER CLASSIFICAR-LOS?

A QUÈ ET REFEREIXES QUAN PARLES DE TEMPS I DISTÀNCIES?

Vaig obtenir llibres sobre ornitologia, puc destacarne alguns de molt interessants, sobre els ocells de la nostra província. Coneixia el nom de tots en català, llatí, espanyol i francès.

Doncs sí, vaig continuar amb gran curiositat entrant al món de les antiguitats, perquè penso que un objecte antic, a part de la seva bellesa permanent, ens mostra com eren els qui l’havien fet i l’entorn en què vivien. Igualment que avui, hi ha una constant evolució i això és el que ens permet situar l’objecte en una determinada època i cultura, assenyalant tècnica, arquitectura, economia, indumentària, música, costums, etc. Amb els temps i les distàncies tot es va diferenciant.

El que anomenem antiguitats, formen un pont entre els seus autors i nosaltres, indiferentment del nivell de qualitat i valor.

‒ 26 ‒

Digui, l’escolto

Foto: Xavier Sala

per Eduard Arbós i Eceiza

Un objecte antic no és allò que veiem a primera vista. Si tenim referències comparatives, veurem que tots els elements de què es compon, indiquen una època i la corresponent situació en la història.

Referint-nos a distàncies, ja sabem que abans les comunicacions eren infinitament més lentes. Pocs olotins de la primera meitat del segle XX havien vist el mar. Aquesta separació va causar les grans diferències existents entre pobles, fet que dóna més valor als objectes antics, en poder conèixer el seu origen.

QUINES ESPECIALITATS T’ATRAUEN MÉS.

En principi qualsevol objecte interessant, que tant pot ser artístic com rústic, principalment si és difícil de trobar i obtenir. Un element important és la bibliografia especialitzada en els temes que t’agraden. Podem concretar que tinc algunes maquetes antigues de màquines de vapor, armes blanques exòtiques, navalles espanyoles, figures de l’Ignasi Buxó, pintura olotina, eines curioses dels oficis i les activitats perdudes de la vida rural, que s’han mantingut més de dos mil anys sense canvis i ara les hem vist desaparèixer en una sola generació. També tinc alguns instruments musicals relacionats amb la meva afecció a compondre.

ELS OBJECTES INTERESSANTS SÓN SEMPRE CARS? Es pot col·leccionar quelcom sense valor econòmic i gaudir més que un inversionista en art que no s’identifica amb el que posseeix. En les col·leccions més senzilles sempre hi ha aquell exemplar impossible, que fa somniar.

TINC ENTÉS QUE ETS UN EXPERT ASSESSOR EN EL TEMA D’ARMES CATALANES.

Durant prop de quaranta-cinc anys he estat estudiant les armes de foc antigues decorades, sobretot les catalanes no reglamentaries corresponents als anys 1550/1830, reunint una col·lecció d’uns dos mil llibres tractant de les armes antigues i mantenint contacte amb directors de museus d’arreu del món, investigadors, etc. Fa un parell de dècades el Museu de Ripoll, avui completament renovat, em va nomenar expert assessor. Les armes antigues representen un element etnogràfic de primer ordre, en estar compostes de variats oficis i arts aplicades.

M’HA SEMBLAT QUE PARLAVES DE LA “FESAC”

Durant quatre anys vaig participar com invitat espanyol a les reunions en diferents països, de FESAC (traduït: Federació Europea d’Associacions de Col·leccionistes d’Armes) Allà es parla de reglamentacions, d’unificació de criteris i és un punt d’intercanvi d’informació.

L’ESTUDIÓS O COL·LECCIONISTA D’ARMES ANTIGUES, ÉS DIFERENT?

No pensem en “armes”, sinó en objectes que ens diuen molt de les nostres bases industrials i artístiques.

Tots els afeccionats que conec són pacifistes.

M’hauria agradat aprofundir una mica més en alguns temes, però l’espai no dóna per a més.

Agraïm a en xavier sala la seva disposició per deixar testimoni dels seus coneixements sobre el col·leccionisme. Ha estat una entrevista molt instructiva i li’n dono les gràcies.

‒ 27 ‒

•

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Josep Murlà

De Benet XVI al papa Francesc - L’11 de febrer, Benet XVI anuncià la renúncia i digué que passaria a ser papa emèrit. La notícia agafà per sorpresa a tothom, arreu del món, perquè des de Gregori XII (1415) no s’havia produït cap renúncia al papat. Josep A. Ratzinger (Marktl, Alemanya, 1927), després de nou anys com a pontífex, justificà la seva decisió «pel bé de l’Església», perquè «les meves forces, per l’edat avançada, ja no són les que caldria per exercir de manera adequada el ministeri de sant Pere». El 28 de febrer, al vespre, s’entrà en el període de seu vacant i tot es mobilitzà, al Vaticà, per al conclave que va elegir el 266è papa. L’elecció es produí el 13 de març i el cardenal Jorge Mario Bergolio (Buenos Aires, Argentina, 1936), jesuïta, escollí el nom de Francesc, en honor de sant Francesc d’Assís, que s’ha agafat com a model a seguir. És el primer pontífex no europeu, el primer del continent americà i el primer jesuïta A l’escut pontifici que ha escollit (en el qual, com van fer els seus predecessors més immediats, s’ha substituït la tiara amb les tres corones per la mitra) hi ha l’emblema de la Companyia de Jesús, una estrella de vuit puntes (símbol de Maria) i una flor de nard, que en la tradició iconogràfica hispànica és un símbol de sant Josep. El lema és «Miserando atque eligendo». Tot plegat reflecteix una nova manera de voler governar l’Església catòlica, més senzilla i sense grans ostentacions, que ja ha demostrat en diversos gestos en les poques setmanes que han transcorregut des de la seva elecció. Un exemple: ha rebutjat el palau pontifici i s’ha allotjat a la residència Santa Marta, dins el Vaticà mateix, per portar una vida més sòbria.

Primers passos per al nou Mercat d’Olot – A mitjan febrer s’efectuà l’enderroc dels edificis que hi havia al costat del Firal petit, espai on s’ubicaran provisionalment una quinzena de parades de l’actual plaça Mercat, la qual serà enderrocada pel maig. Tot seguit, gràcies a la iniciativa privada, es construirà al solar un nou edifici del Mercat d’Olot, que es preveu que estigui acabat per Sant Lluc de 2014.

Ampliació de l’Escorxador de la Garrotxa – El conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig visità, pel febrer, l’ampliació de l’Escorxador de la Garrotxa, a Olot. S’ha efectuat una important inversió privada, fet que permetrà ampliar la capacitat de producció fins a 1,75 milions d’animals/any.

«Romànic extrem», a la Vall de Bianya – En els darrers mesos Bianya ha estat notícia per diversos esdeveniments.

Coincidint amb la Fira del Farro (febrer) es va estrenar la figura d’un gegant, que representa un soldat romà; pel març tingué lloc la XXXIII Marxa Popular, amb més de cinc-cents

participants, i per l’abril es va fer la primera edició de «Romànic extrem», una marató de 42,17 km i una mitja marató de 21 km amb una participació igualment important, amb mig miler d’inscrits.

Homenatge a la Vellesa a la vall d’Hostoles – El dilluns de Pasqua Florida, com és costum, es va fer el 94è Homenatge a la Vellesa, festa destinada als avis i àvies de les Planes d’Hostoles, Cogolls i les Encies. Els actes tingueren lloc d’acord amb el programa previst i que, amb pocs canvis, es manté any rere any. A destacar que van ser més de quatre-centes les persones, entre 77 i 100 anys, amb dret a participar a la festa.

Més de 8.000 persones van ser ateses, el 2012, pels serveis bàsics d’atenció social – Segons la memòria donada a conèixer al començament d’abril pel Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, l’any 2012 van ser ateses pels serveis bàsics d’atenció social 8.232 persones. A destacar que en ajudes d’urgència social es van atendre 5.761 persones (habitatge, despeses derivades dels fills, manutenció i àpats, subministraments, farmàcia, transport i altres). Al menjador social, d’Olot, es van servir prop de 5.000 àpats i es van atendre 49 usuaris.

Centenaris literaris – Aquest 2013 s’escau el centenari del naixement del poeta olotí Joan Teixidor i Comes; també el centenari del naixement del poeta, igualment olotí, Josep Congost i Pla, que va morir l’any passat i que va ser un bon col·laborador, durant anys, de la revista Alimara, i el centenari del naixement de l’escriptor, molt prolífic, Alexandre Cuéllar i Bassols. Se’ls recordarà, a la seva ciutat natal, en el decurs de l’any.

Record per a Mn. Josep M. Melció – A Olot, després d’unes quantes setmanes de convalescència hospitalària, el 3 de febrer va morir Mn. Josep M. Melció i Pujol (Banyoles, 1935). Va ser ordenat prevere el 1965 i el 1970 fou destinat a Olot, com a membre de l'equip sacerdotal de les parròquies de Sant Cristòfor les Fonts i de Batet. El 1977 esdevingué ecònom de Riudaura i encarregat de la Pinya, d'on en fou nomenat rector el 1985, càrrec que exercia. De 1996 al 2010 també fou capellà del santuari de la Mare de Déu de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols. Des de 1980 era encarregat de Sant Andreu del Coll i col·laborava, en els darrers temps, amb l’Arxiprestat de l’Alt Fluvià. L’enterrament s’efectuà l’endemà, a l’església parroquial de Sant Esteve, essent presidida la missa exequial, concelebrada, pel bisbe emèrit Mons. Carles Soler i Perdigó.•

‒ 28 ‒

Passatemps Sudoku

Sopa de lletres Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

E P I C R T A M O

N M H A L R P I P

I E B S A A L N R

R T O O R M R I I

S A F T T O V A T

A B I B L I A T F

N Y C O D G T U E

T E I S E R I R P

S J S T F U S A Q

U O M U S E U H U

Troba les 8 diferències

Palíndroms Un palíndrom és aquella paraula o frase que pot ser llegida tant de d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra

Lúcid, irònic, i no ridicul .

Ací Pere repica.

Tip, el pastor ara fara rots a ple pit. http://www.ditespopulars.cat/palindro.html

Per subscriure’s a l’ALIMARA. Es tracta simplement d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

També, podeu fer el pagament en efectiu*.

15 € anuals

Transferència Efectiu

Butlleta de subscripció Nom i cognoms: NIF: Adreça:

CP:

Població: Telèfon:

Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’ALIMARA a través del compte que us indico.

Correu electrònic: -

Atentament,

Firma

ENTITAT

OFICIN A

-

CONTROL

COMPTE O LLIBRETA

(*) a: Parròquia de Sant Esteve d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a revista@alimara.cat

‒ 29 ‒

La recepta

per Roser Puig #Ruceptes

Crispetes de bacallà Ingredients: bacallà salat, farina, alls, julivert i oli per fregir.

Preparació: un cop hem posat el bacallà en remull i li hem tret sal, l'esmicolarem ben petit i posarem en un bol juntament amb l'all picat, el julivert i la farina, anirem afegint farina i una mica d'aigua fins fer una pasta densa. Mentrestant, en una paella escalfarem l'oli i quan estigui ben calent i anem tirant trossos petits de la pasta que hem fet amb el bacallà... el resultat seran unes delicioses crispetes de bacallà! Bon profit!

Pensaments

Extret de Viquidites

Un grapat de pols és tot el que queda de tu. Aquest és tot el teu art,i tot l’orgull que en serà.

Alexander Pope, 1688-1744, escriptor i gran poeta anglès

Els artistes, com els déus grecs, es revelen sols l’un a l’altre.

Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandès

El gran artista és un simplificador.

Frédéric Amiel

Allò que reclamem de l’art és fixar allò que és canviant, d’aclarir allò que és incomprensible.

Marcel Proust

Els interessos de l’art són gairebé els mateixos que els de la intel·ligència.

Aquesta deixa igualment subsistir els objectes en la pròpia llibertat.

Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany

L’art és la contemplació del món en estat de gràcia Hermann Hesse.

L’art, quan és bo, és sempre entreteniment.

Bertolt Brecht

bíblia - embotit - art - miniatura - museu clarà - oficis - sants

E P I C R T A M O

Solucions

‒ 30 ‒

N M H A L R P I P

I E B S A A L N R

R T O O R M R I I

S A F T T O V A T

A B I B L I A T F

N Y C O D G T U E

T E I S E R I R P

S J S T F U S A Q

U O M U S E U H U

‒ 31 ‒