ALIMARA 112

Núm. 112- OLOT, ESTIU 2010 • 3,50 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

monografia:

“Festes Populars”

SUMARI pàg.

3

Editorial

4

La festa i el pas del temps Josep Valls

6

Cultura Popular Mn. Joan Carreras i Péra

8

La festa del Roser a la Garrotxa Mn. Miquel Vall-llosera i Demiquels

10

Enllà... Corpus Mercè Mallarach

12

Les Fires ramaderes Josep Guix i Feixas

14

L'Aplec Josep Maria Baburés

15

La matança del porc KetaPdeC

17

Músics Rurals Àngel Girona

Articles monogràfics Publicació trimestral Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74. e-mail: revista@alimara.cat Aquesta revista es maqueta i s'imprimeix a The Graphic room, S.C. d'Olot amb el sistema d'impressió digital. L'interior es fa a una tinta i la portada a tot color.

Dipòsit Legal GI-535/82

La pàgina jove 19

El jovent de festa Marc August Muntanya

20

Miquel Blay i Fàbrega Pilar Riera i Prat

22

Entrevista a Tavi Algueró Eduard Arbós

24

Josep Murlà

Digui? L’escolto

Notes sobre

l'actualitat garrotxina

25

Passatemps

26

La tira còmica

26

Commemoracions

27 2

Biografia

L’acudit de la Pilarín

L’ALIMARA és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dona solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta.

Un perfil i una dinàmica nova li permetran, a partir de l’any 2010, a seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines. Ens hi volem apropar per fer-la viva i nostra.

Comptem amb tots plegats! informació: revista@alimara.cat Foto portada: Joan Pozo Marcet

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

EDITORIAL

El Déu dels jueus decretà la festa setmanal. En el pas del temps, s'advertí que la seva finalitat era parar

el temps. Fer una treva. Teràpia col·lectiva ja que el rellotge és l'autor de les nostres neurosis i des que naixem

fins que morim ens mena enllà l'afeixuc i l'angoixa, moltíssimes vegades. Homes i dones, cada vegada més sotmesos al seu deliri i la velocitat ens minva notòriament la qualitat de la vida que ens toca viure. Tenir temps

lliure, especial, fa que reproduïm les ganes d'innovar-nos i reeixim, dins nostre i fora de nosaltres, en relació als altres i a la societat on ens trobem.

Les “maneres de fer”, “d'obrar”, doncs, establertes per un llarg període, esdevenen costums. Les adqui-

rides per la repetició d'actes de la mateixa espècie... Les habituds d'un poble o d'un individu des d'un punt de vista del bé o del mal, són tradicions.

Un costum, a Catalunya, ha de ser raonable (conforme als principis generals del Dret i de la Moral). Els

actes que n'acrediten l'existència s'han anat repetint i produint en el mateix sentit sense interrupció o contradic-

ció o bé prescrit i aprovat de tal manera que consti en l'admissió de l'ús personal de forma notòria. El costum pot ser, segons llei o fora d'ella; pot ser escrit o verbal; els costums recollits per Joan Amades esdevenen en el

Calendari Català, desgranant tot l'any, a totes les estacions, festes i esdeveniments que el poble ha anat consolidant, un barem importantíssim.

Molts costums han esdevingut, han canviat, s'han acabat o bé substituït per nous o noves maneres de vi-

venciar fets i transcendències. El cas de les processons en que des del Concili Vaticà II, amb l'evacuació de les iconografies, es limitava el culte a les imatges, desapareixien processons de tota la vida i d'altres s'imposaren per tenir protagonisme a altres nivells -crida turística, demostracions, fraternitats-.

Veurem en el Monogràfic exposicions del que són i han representat les Festes del Roser a la nostra

Garrotxa provinents de l'època de Pius V, amb motiu de la batalla de Lepant.

La del Cant de Sibil·la, les Misses del Gall, les Caramelles, les Festes Medievals que van renaixent, ens

parlen a cada pas del gran interès dels homes i dones de tots els temps, en expandir el seu món i fer-ne joc,

ritus i celebració, com dèiem, aturant el pas indiscutible del temps que si bé és creat per l'home, el subjecta a escenes i repeticions que aprofita en benefici propi i dels altres.

3

Articles monogràfics

La festa i el pas del temps La festa arriba i trenca de cop la rutina i el treball diari, no pas perquè estigui contraposada al temps quotidià, sinó perquè el complementa. La festa ve a recrear (a petita escala, oidà) les condicions adàmiques d'aquell paradís ideal: es viu en l'abundància sense treballar i s'obliden les preocupacions del dia a dia. És festa.

Potser ara i aquí convindria recordar que va ser el Déu dels jueus, aquell Déu malcarat i rancallós, seriós i estricte, venjatiu i críptic, el qui decretà la festa setmanal. Era la primera vegada de la història que un déu manava als homes reposar, fer festa i deixar de banda les preocupacions durant tot un dia, gran novetat. Fins aleshores, cap societat de l'antiguitat no havia disposat oficialment (diguem-ho així) d'un dia de descans. El Déu que creà l'univers i descansà, ara ordenava fer el mateix i obligava a descansar un cop per setmana. No hi ha dubte que és aquest, des de sempre, el manament més simple i saludable imposat per un déu.

4

Per altra banda, els savis i pensadors que han parlat o escrit sobre el tema, asseguren que l'home ha inventat la festa, la Festa amb majúscules, per lluitar contra el pas del temps. I si no per lluitar-hi, per oblidar-lo, per intentar pararlo, per trencar la rutina, per fer un punt i a part en la quotidianitat. La festa vindria a ser, doncs, un contraverí, un remei, una pausa, una treva, una terapèutica col·lectiva.

El temps present és perceptible i potser ho és, sobretot, per causa del dolor. Sentim una sensació activa i dibuixada del present quan ens trepitgen un ull de poll, quan ens presenten el rebut de la contribució o quan ens trobem davant d’una desgràcia propera.

Certament, es miri com es miri, el nostre gran adversari és el temps, que ja preocupava els vells grecs (i abans dels grecs també, però no sabem com), i el déu Cronos encara ens amenaça avui, passats milers d'anys. Ara, fins i tot, el temps ens lliga amb una cadena ben visible.

La majoria de nosaltres els occi-

dentals, portem al canell un macabre marcador que, per dissimular, som capaços si convé d'embellirlo amb or i pedres precioses. Però el rellotge no és altra cosa que el perenne record de la nostra condemna i, ben sovint, símbol de les nostres neurosis (hi ha uns versos genials de Quevedo que ens diuen que només acabem de néixer i ja comencem a morir). El ball de ram (Liszt en diu Totentanz -el ball de la mort) que tots els fills d'Adam i Eva estem condemnats a ballar, es mesura al ritme d'aquests segons inexorables i cruels que nosaltres mateixos hem inventat.

I la festa ve a trencar aquest lligam, o almenys intentar-ho, la festa ve a ser una baula oberta que separa i desenganxa momentàniament la implacable cadena. I la festa aguanta, resisteix. Té a veure amb el temps lliure, és un temps lliure especial. Que és un temps lliure especial, ningú no ens ho ha de dir ni ensenyar, ho sabem bé prou i l'aprofitem amb convicció. Només cal donar una ullada a la gentada

Articles monogràfics

que atrauen les nostres festes majors, que vénen a ser una mena de catarsi col·lectiva per oblidar rutines i proclamar felicitats. Les nostres Festes Majors arriben a ser una fita de calendari i moltes vegades se sent a dir, quan volem concretar algun record, acte o esdeveniment qualsevol en el temps: "...era abans de la Festa", "recordo que acabava de passar la Festa...". Fa pocs anys que la Festa Major encara era l'esdeveniment social que ho mar-

tenim allò que abans era excepcional. Ara el mitjó s'ha girat i arriba a ser sorprenent com prolifera el nombre d'experts que semblen tenir per missió fer-nos sermons sobre els perills de deixar-se portar pels plaers. No passa una setmana sense que algú ens espanti amb algun mal averany sobre el preu que haurem de pagar pels nostres breus moments de felicitat. Fins i tot la moderació, que solia ser una excusa prou bona per posar un tros de

"Post festum, pestum" cava tot, per la Festa s'estrenava, es feien àpats memorables, es cantava i es ballava per a tot l'any, les famílies es trobaven, es posava l'olla grossa dins de la petita.

Ara la cosa ha canviat força, potser hi té a veure el cansament, la manca de novetats i la minva de necessitats, perquè durant l'any ja

carn al plat i una mica de vi al got, ja no serveix. Si hem de fer cas als deixebles més radicals de la vida sana, l'única salvació possible és la renúncia total. Ni carn vermella, ni mantega, ni formatge, ni greixos de cap tipus, ni alcohol, ni sucre, ni tabac, ni llum del sol directa, ni gaire festa.

Al costat d'això, el món d'avui presenta senyals diguem-ne clínics: ens vol resoldre problemes que no s'han plantejat, respondre preguntes que ningú no ha fet i satisfer desitjos no expressats. És la sensació que sol quedar després d'una festa quan només ha sigut això: una festa. No cal, però, amoïnar-nos-hi gaire, fa tres mil anys els romans ja ho experimentaven.

Post festum, pestum -deien. És a dir, res de nou.

Josep VALLS

El ball de la mort · Totentanz

Anuncia’t a l’Alimara!

Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors informació: revista@alimara.cat

5

Articles monogràfics

foto extreta de: http://ca.wikipedia.org

Cultura Popular Les “festes” han de tenir un ingredient popular. I també un pòsit de cultura. La cultura popular –i dins la cultura popular, la cultura religiosa– és la que és: un calaix de sastre ple de coses velles i noves. De realitats i fantasies. De veritats i de faules. No és la “cultura” sobreposada sinó la que es va generant a partir de la mateixa vida. Les festes són del poble. O no? I tant del poble són els castellers com els sardanistes. Si parlem, òbviament, del poble català.

Si fossim a Andalusia, parlaríem dels Pasos i les Saetes de la Setmana Santa. I de les Sevillanas i les Fiestas Rocieras. Les Caramelles de Pasqua, que Mossèn Cinto situa a la Mare de Déu del Mont, desembocaren als Cors de Clavé. Com aquell qui diu, dels “Goigs dels ous” a les “Flors de Maig”.

I el bagatge de Nadal? L’impressionant Cant de la Sibil·la es refugià durant molts segles a la Catedral de Mallorca i en aquests darrers anys ha reviscolat arreu dels Països Catalans. El personatge sibil·lí del món clàssic greco-romà hi celebra amb notes gregorianes, el naixement de l’infant Jesús. Amb un text del Segle X. El més antic de la llengua catalana. Al Cant de la Sibil·la la Literatura més ancestral entronca amb la litúrgia més augusta.

6

Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici..

3 de 10 amb folre i manilles carregat dels Castellers de Vilafranca.

Nadal! De la Missa del Gall als Pastorets! Del Ball dels Diables a l’espasa flamígera de Sant Miquel Arcàngel.

A les Festes d’avui, hi ha religiositat? Hem de respondre categòricament: Sí! Una religiositat flexible,

com la pròpia cultura, que té el valor de la convivència amb altres maneres de sentir. El cristianisme fou capaç, en un moment determinat de la història, d'incorporar en les seves celebracions una sèrie d'elements procedents del món clàssic i del món jueu: hi trobem entre d’altres, la reconversió de santuaris, acceptació d’exvots i prometences, incorporació de la "Sibylla" a l'ofici de difunts i la transposició dels solsticis i equinoccis a diades centrals de la fe.

A partir del Concili de Trento (S. XVI) el poble, que veu reduïda a la mínima expressió la seva participació en la litúrgia, estableix un “vot de càstig” i s’aferra a les paralitúrgies: processons, novenaris d’ànimes, triduums, benediccions de terme. Pregàries “ad petendam pluviam”. Aplecs i Prometences. La clau de l’èxit d’aquestes expressions de fe diguem-ne “perifèriques”? Varietat, elasticitat, els aspectes escenogràfics i el recurs a l’emotivitat…

En l'eufòria del Postconcili semblà que calia

depurar-ho tot. "L’escombrada iconogràfica", en diu Jaume Aymar.

Se suprimiren moltes processons i es qüestionaren algunes tradicions i costums que els segles havien dipositat en el “calaix de sastre” de la cultura popular. Se simplificaren els pontificals, es reduí l’ús de l’encens i l’oratòria sagrada fou substituïda pel discurs homilètic... El que és curiós és que aquesta ruptura no fou teòrica, sinó pragmàtica. I en tenim un exemple ben actual amb la polèmica sobre l’ús del llatí.

A Barcelona se suprimiren les processons de Corpus i de la Setmana Santa. A la pràctica, què ha succeït?

Han ocupat el buit processons sobrevingudes, amb "saetas" incloses.

Si analitzem el cas de Corpus, sense sortir de Girona ens adonarem que en alguns pobles es continuen fent les enramades i entapissant els carrers de flors. Han substituït, simplement, la processó per una ostentosa desfilada de "Majorettes". Respecte dels aplecs, només cal resseguir l'èxit espectacular de les "Romerias del Rocio” i el cant de la “Salve Rociera” en els casaments. Em podeu dir que sóc part interessada i el meu judici no té gaire valor. Passo doncs la paraula a un escriptor poc tendenciós: el malguanyat Joan Perucho. Escriu: No valia la pena suprimir les processons (les nostres) per acabar d’admetre les processons dels altres.

La religiositat andalusa (que jo respecto i admiro), davant la manca de processons nostres, ha instaurat al cor de Barcelona, a la Rambla, una processó típicament andalusa amb els passos de la Macarena i el Crist del Gran Poder, amb penitents descalços, "saetas" i encaputxats.

L’espectacle (jo el vaig veure) era impressionant (àdhuc per la manca de mitjans) i els fotògrafs estrangers no es cansaven d’enfocar l’espectacle. No valia efectivament la pena d’haver suprimit les processons de la meva infantesa. Perquè el realment notable de tot això, no era el tipus de processó, sinó la participació catalana a la processó32.

El poble vol festes. Cíviques i Religioses. Com tot

Danses catalanes

Articles monogràfics

ésser vivent, socialment parlant, les tradicions evolucionen i canvien. Que un dia moriran? I tant! Deixemles morir, en tot cas, de mort natural. Com morí a Olot el Ball Pla, o el mateix Contrapàs. En alguns casos s’ha perdut la dimensió religiosa, com a les Enramades d’Arbúcies. En altres casos, s’ha mantingut el valor religiós originari. Potser amb un maquillatge “laght” i una certa complicitat del vi i la cervesa. I què hi fa?

Del “Ball del Sant Crist” del poble de Salomó, a la Moixiganga. De la Patum de Berga al Tarlà de Girona.

De la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols al Ball de Cavallets d’Olot. Entre els Gegants i els Nans, hi ha la mesura humana.

Joan Carreres i Péra

_32 Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003). Fascinat pel tema popular i el meravellós, és autor entre altres llibres d’Aparicions i fantasmes. La zoologia fantàstica a Catalunya, Incredulitats i devocions i La porta de la identitat, 1999.

7

Articles monogràfics

La festa del Roser

a la Garrotxa

Al maig i l'abril el temps i el paisatge comencen a canviar: els prats verdegen, les flors esclaten, pels rierols llisca l'aigua cristal·lina i els aires refresquen l'ambient, escampant la deliciosa fragància de la nova primavera que està a punt d'arribar. Deixem enrere el fred hivern.

La natura ens brinda el seu ambient. El cor de les persones s'esponja i recorda que ha retornat el temps anyal de saludar Maria i de festejar-la amb la tradicional "Festa del Roser". A La Garrotxa, els pabordes i pabordesses es belluguen. En altres pobles serà la Comissió de Festes o el Consell Parroquial. Es parla amb el Rector i amb l'Ajuntament per organitzar, un any més, la Festa dedicada a la Mare de Déu, amb el nom de "Roser".

Són antigues aquesta festa i aquesta tradició. Diu la història que el Papa Pius V la va instituir, amb motiu de la Batalla de Lepant (1571, s.XVI), per agrair al Senyor la victòria, que alliberava els països cristians de la invasió turca.

(Cal remarcar que fins al s.XVIII no va obtenir un lloc al calendari universal). S'escollí una devoció –la del sant rosari- que feia present Maria en la vida quotidiana de molts cristians. I aquest és el sentit –avui- d'aquesta celebració: venerar Maria com aquella que amb el seu exemple i intercessió acompanya el nostre fer camí, en els moments de goig o de dolor, vers la glòria que esperem. L'esquema dels misteris del Rosari.

Aquí a La Garrotxa són molts

8

Festa del Roser de Sant Cristòfol les Fonts. Foto: Associació de Veïns de Les Fonts

els pobles que de la Festa del Roser de Maria en fan la Festa Major.

I encara que els municipis siguin petits, s'acaba amb una ben sonada celebració.

A les Preses, celebren la Festa del Roser el quart diumenge de maig. Tot comença amb l'ofici solemne a l'església parroquial amb l'acompanyament de la Coral "Puigsacalm". A la tarda, a la plaça, una ballada de sardanes i també el ball de gegants, calabotins i la granota. Una diada ben lluïda.

A la Vall de Bianya, a Sant Martí de Capsec la Festa del Roser és el mateix dia de Pasqua. L'església parroquial plena de gom a gom, tot a punt per començar la Missa solemne. Enguany hi acompanya amb els cants la Coral "Aiguaneix" de Sant Joan les Fonts. A l'ofertori, després de venerar la imatge, el mossèn beneeix unes coques, que en sortir de missa es repartiran entre tots els assistents. Per ajudar a sufragar les despeses, els pabordes sortegen un esplèndid pastís. La

plaça es fa petita per acollir tanta gent. Uns, els feligresos veïns de sempre. Altres, els que van a Capsec perquè un dia hi van néixer o viure, i encara recorden els bons costums... Tothom content de participar en una festa tan tradicional.

Com sempre, l'únic que té pressa de marxar és el mossèn, ja que encara ha d'anar a celebrar la missa a Sant Joan les Fonts...

Vuit dies després de Pasqua, el dia 11 d'abril, una altra Festa del Roser. A Sant Andreu de Sucarrats, a Llocalou, és una història diferent. Si la situació geogràfica de Capsec és encantadora, la de Sucarrats és paradisíaca. Més, des que s'ha restaurat totalment la capella i la dignitat romànica hi torna a lluir dins i fora dels seus murs.

Envoltada de gespa, prats verds i arbres frondosos, regats per l'aigua contínua de la font monumental.

Una font incrustada entre pedres ben posades per mà d'arquitecte i el marge de la muntanya, que vessa generosament. A l'hora prevista

Articles monogràfics

es celebra la Missa, acompanyada amb els cants dels músics de la Cobla. Acabada l'Eucaristia s'inicia la processó. Obre camí el celebrant portant la Vera Creu. Segueix la concurrència de fidels, tot voltant les parets de l'església fins arribar al comunidor. Quan hi són tots, es beneeix el terme: les persones, els camps, les collites, els animals i tot el territori. La processó seguirà per l'altre costat de l'església, la part que mira a Sobeies, fins a retornar a l'interior, on s'hi cantaran els goigs del Roser. Després, un simpàtic pica pica i una ballada de sardanes, anima el personal, en la Festa Major del barri que tot just comença.

El dia 5 d'abril, dilluns de Pasqua, és la Festa del Roser a Sant Cristòfor les Fonts, a l'altra banda d'Olot. L'orquestra acompanya els Pabordes i Pabordesses cap a l'església, on els fidels i el clero convidat, esperen per començar la missa. Enguany la presidí el Sr. Bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo. L'orquestra ens hi acompanyà amb els seus cants i instruments musicals. Al final, la processó, seguint el camí que envolta la casa rectoral i l'església parroquial.

L'orquestra hi fa l'acompanyament harmoniós, donant-t'hi aquell toc ambiental d'una tradició ben acceptada i que ens toca el sentiment més íntim de temps passats de la nostra fe. Creu processional, feligresos, pabordes i pabordesses, clero i autoritats... De retorn a l'església, es venera la imatge de la Mare de Déu i es canten els goigs.

Una altra Festa del Roser és la de Riudaura amb una particularitat ben original. Com sempre en aquestes diades, la festa comença a l'església parroquial amb la celebració de la missa solemne. Des-

prés, a la plaça, hi ha el "ball del gambeto". Una dansa de caire religiós que es balla des de temps im-

Ball del Gambeto. Riudaura.

memorials a Riudaura el dia de la Festa del Roser. La inicia el primer paborde (sembla que antigament era l'abat del monestir i, més tard, el rector), amb gambeto (tradicional vestimenta) i barret de copa, i la balladora, amb vestit negre i caputxa o mantellina. Després ballen totes les altres parelles juntes fent sardana.

A Sant Joan les Fonts, la Festa del Roser d'enguany va ser el dia 18 d'abril. A les 12 del migdia, la comitiva entra a l'església. La formen l'alcalde, els membres del consistori, la pubilla, l'hereu i les damisel·les d'honor. El mossèn de la parròquia els acompanya cap a l'altar del Roser. La pubilla i les damisel·les són les encarregades de fer l'ofrena floral a la Mare de Déu del Roser. Tres dignes i generosos rams de flors es dipositen als peus de la venerada imatge. I comença la santa missa. La Festa del Roser és la segona festa major de l'any a la població.

Una mostra incompleta de la quantitat de poblacions a La Garrotxa que festegen Maria en una diada popular i tradicional, com és la Festa del Roser. I en trobaríem més...

Des del s.XVI als nostres dies, ha plogut molt i moltes coses han

canviat. Però el nostre poble és amant de les bones tradicions. Una festa dedicada a la Mare de Déu com aquesta no es podia perdre. I no s'ha perdut. Els nostres pobles de La Garrotxa en saben de mantenir unes festes i unes tradicions com aquestes dedicades a Maria i que, en conseqüència, ens porten cap al seu Fill Jesucrist, que és el que ens interessa de debò. ¿Us heu adonat que totes aquestes festes comencen sempre amb la celebració eucarística?

De fet la devoció mariana ha d'estar centrada en Jesucrist. Tot el que hi ha en Maria és en funció de Jesucrist. Tota ella viu per Jesucrist. I ens mena a Jesucrist.

La devoció del Rosari no és més que reviure els goigs, les penes, les alegries i els moments lluminosos de Maria. I d'una manera senzilla, la gent dels nostres pobles, repetint l'"ave Maria", es poden apropar fàcilment al seu Fill Jesucrist, que és qui ens dóna vida. És com han pregat des de segles les persones de la nostra comarca.

I arreu han acompanyat la pregària amb el cant dels seus Goigs a la Mare de Déu del Roser. Que sigui per molts anys.

Vostres Goigs amb gran plaer cantarem, Verge Maria; puig la vostra Senyoria és la Verge del Roser.

Miquel Vall-llosera i Demiquels

9

Articles monogràfics

Enllà...

CORPUS

Recordo el "Corpus" dels anys de joventut... Aplegar els veíns no era cap esforç-tots érem a prop sempre. Ja el mes de Maig, amb l'esclat de les flors, ens convidava a parlar de la catifa que any rere any anavem construint al carrer per la processó que, majestuosa, hi passaria per damunt. Eren temps de devoció i de fe senzilla... d'il·lusions sense mida, de bon fer i de ser amics... Aquella tradició que va prevaler fins al record dels nostres fills era plena d'ufana. Olot, el dijous de Corpus, es vestia d'una pleitesia exhuberant. De ningú no envejava l'escenari. Carrers ornats amb les millors catifes de flors (molts anys) i ja més cap aquí, amb altres expressions no menys estimades. Sota Tàlem, la Custòdia, amb la Sagrada Forma, recorria

10

les principals artèries de la nostra ciutat i ho feia acompanyada d'un sèquit peculiar, gran,silenciós i de respecte. La banda Municipal, amb cops de platerets, donava relleu al pas sota els balcons amb domassos vermells, blaus, blancs, daurats...

Cada casa tenia el seu lloc respectable, aquell dia, lluint "cobrebalcons" i fent reverència al Santíssim. La mainadeta, amb paperets –que també s'havien fet a casa o bé s'havien comprat a Can Sala o a Ca l'Arqués– amb serpentines, s'afegien a les flors i amb bambolines de festa, l'incens, la música, la fe i aquell regitzell de ciris, de passes, damunt els pètals i els dibuixos simètrics, posava una fotografia a l'Olot entranyable que era protagonista de vivències úniques.

Aquell any les flors eren poc

"Quan l'esperit del poble mor resta un cloquer que plora, més si és la tradició la que s'oblida, l'alegria queda orfe i s'afecten els sentits dins els cors de tots els homes"

aufanes perquè la pluja les havia aigualit. Decidírem fer la llarga catifa del Carrer Clivillers tenyint serradís de la fusteria del pare. A la tintoreria de Can Sancliment en tingueren cura i a galledes,triades de colors, deixàrem a punt l'acabat del Corpus que es pressagiava també amb poca calor.

A l'entrada dels pisos de Can Coch hi havia la munió dels cubells. Ja havíem fet plantilles de color i entre tots els amics i veïns, haviem triat la sanefa millor: la grega pel contorn i la romana pels medallons del mig. Quedaria una meravella.

N'estàvem ben segurs ja que era tanta la joia que teníem que no ens espantava dedicar-hi el matí sencer. El carrer quedaria tallat a poc tràfic que hi havia aleshores i

foto extreta de: http://ca.wikipedia.org

Articles monogràfics

Preparant la catifa de flors....

disposaríem d'ell des de ben aviat.

Amb uns guixos blancs, agenollats –minuciosament organitzats per no errar ni un sol milímetre, ens agenollàvem a l'asfalt– poc a poc traspassàvem aquella forma que s'havia copiat, a escala,del dibuix inicial i anàvem posant-los als dibuixos de terra i les galledes, amb els colors, també seguien l'ordre donat. Després de deixar-la marcada a terra,amb el guix i havernos ajudat,també, de cordills per fer volades i tibades de rectes,era el moment d'anar-hi col·locant les serradures tenyides de granat, de groc, de verd, de taronja...etc. Amb tanta gent com ajudava, tot prenia forma ràpidament.

Ja es veia el fons... era de color fosc, el granat... quedaria amb la textura avellutada de les catifes de

Catifes florals del dia del Corpus Christi.

debó.Va ser la millor d'Olot. Aleshores hi havia concurs de catifes i aquesta motivació animava a tots a fer el que millor sabien. La nostra va lliïr i va guanyar i com que la llargària del Clivillers ho permetia, va quedar sensacional.

La màgia de la processó,els paperets i les serpentines feren amb ella garlanda i aquell Corpus,amb els menuts als balcons i amb el trepig suau pel vellut de les serradures també va fer que la banda sonés més melosa que de costum.

Gegants... cap de lligamosques... en començar i el seguici religiós com a cloenda, els tinc en el record per sempre més.

Tradició feta d'anys,de bon fer, de bon daler, de bon entendre que permetia eixamplar tot el que era bonic i no haver-ho de recloure

entre les parets del temple. Altres temps, altres formes, ens han disposat la fe més tancada a horitzons de pedra. Sota el Tàlem del nostre Corpus a Olot hi havia quelcom més que la devoció dels olotins... era quelcom més que una festa...

Era el respir del juny, d'esperit i de germanor ben vius!

Mercè Mallarach

11

Articles monogràfics

Les Fires ramaderes

La ramaderia sempre ha estat una activitat econòmica important a les nostres comarques. Antigament representava el modus vivendi de la majoria de la població...i és en aquest context que prenen molta força activitats com la transhumància i les fires ramaderes...

Actualment, la ramaderia ha canviat de forma molt considerable...ja no representa el sistema de vida de la majoria de la població, únicament d’un 3% de la població activa, però les explotacions actuals tenen més animals en el seu conjunt que els masos tradicionals... és a dir, hem passat d’uns sistemes extensius tradicionals de producció on tota l’alimentació del bestiar depenia de la base territorial de la masia a un sistema més intensiu on una part dels aliments prové de l’exterior... hem passat de munyir de 8 a 10 vaques en una masia, a munyir-ne de 80 a 200 i de produir 3000 litres de llet per vaca i any a produir-ne uns 10.000...

Aquest exemple es pot generalitzar en les explotacions de vaques de carn, més esteses per les zones

12

de muntanya, en les de porcí dominants a les comarques de la plana i el litoral i les d’aviram...

Les explotacions d’oví com que segueixen depenent de la base territorial, la pastura, s’han mantingut força similars; en tot cas, han augmentant el cens i han millorant les estabulacions...

Per altra part l’arribada del gas

Munyir les vaques, a dalt, a l'estil tradicional. A baix, amb la munyidora.

i del petroli -que substitueixen el carbó vegetal- i de la mecanització del camp a principis dels anys 60, fa que baixi en picat la producció d’animals de peu rodó destinats a les feines del camp i al bast. És en aquest àmbit de canvi constant en l’activitat ramadera que les fires han perdut pes específic i han canviat els seus objectius...

Antigament les fires servien per comprar i vendre i també per intercanviar informacions, per contemplar noves races, nous exemplars....

Actualment les fires ramaderes s’han convertit en un espai de trobada, d’intercanvi d’informacions, de concursos morfològics i també de compra i venda encara que en menys importància, donat que les noves tecnologies ens permeten accedir al producte sense necessitat de cap fira...

Si fem un repàs de l’activitat firal de les comarques gironines podrem observar que la majoria de les fires més importants s’han conservat ampliant els seus sectors d’activitat...

Articles monogràfics Com funcionen les fires ramaderes És pel mes de juny i pels vols de Sant Joan que el bestiar de pastura puja a la muntanya...Abans, tots els ramats pujaven a peu pels camins ramaders... ara solen pujar en camions... únicament en puja un que va de Cornellà de Terri a la muntanya de Nevà amb ovelles i un altre amb vaques que va del Cap de Creus a la muntanya de Tregurà a les Valls de Camprodón... solen tardar uns 6 dies...

Un altre cas és la ramada d’eugues i cavalls que van de les muntanyes de Molló a les pastures de Rotjà sota el Canigó... aquesta és una ruta més curta ja que solen tardar un dia, amb controls veterinaris de frontera inclosos...

A les nostres comarques , hi ha dues rutes encara ben conservades: una que va de l’Empordà i del Pla de l’Estany passant per Maià, Besalú, Beuda, Sales de Llierca, Tortellà, Montagut, la Vall del Bac, la Colònia Estebanell, El Coll del Pal, Pardines i d’allí a les Valls de Núria, a la muntanya de Nevà, al Pla d’Anyella...

L’altra comença al Cap de Creus o a les Alberes i va cap a Terrades, Albanyà, el Bassegoda i pel Coll de Malrem cap al Costabona o a la muntanya de Setcases...

La diada de Sant Miquel, el 29 de setembre marca la tornada dels ramats i l’inici de les Fires ramaderes...a les comarques de Girona la cronologia de les fires van de muntanya cap a la plana acabant al costat de la costa a Torroella de Montgrí...

La primera fira que trobem més acostada a la muntanya és la Fira de Fontalba, municipi de Queralbs, al Ripollès al darrer diumenge de setembre... bàsicament de pollins i vedells....ara fa uns 5 anys que no es celebra...

La segona Fira de la muntanya

es la Fira de Ribes el segon dissabte d’octubre...la Fira de Ribes ha agafat molta importància i s’ha convertit en la mostra més important de bestiar de la raça Bruna dels Pirineus... s'hi celebra també un concurs morfològic d’aquesta raça...

El 13 d’octubre, diada de sant Eduard té lloc la Tria-Fira dels mulats d’Espinavell, al municipi de Molló, el nom de tria se li dóna perquè en la mateixa diada s’aprofita per separar els pollins de les seves mares... les eugues quan s’acaba la fira tornen als comunals de la muntanya de Molló o als pobles veïns...a la Fira s’hi fa un concurs morfològic. La Fira d’Espinavell és molt concorreguda i és de les fires on hi ha més tractes de compra venda...

El 15 d’octubre, diada de Santa Teresa, es celebra la Fira de l’Ovella a Ripoll.

A l’entorn de la Fira s'hi celebra el concurs morfològic de l’ovella ripollesa, conferències, degustacions de carn de xai... és una important trobada de pastors de les comarques de la Catalunya vella.

El dia 18 d’octubre, diada de Sant Lluc, Olot celebra la Fira ramadera de Sant Lluc, en una important mostra de bestiar de peu rodó, de boví de carn i d’ovi... s’hi fan tractes de compra i venda i és una gran trobada de ramaders de les comarques gironines i d’Osona.

El dia 29 d’octubre, Girona celebra la Fira de Sant Narcís que també coincideix amb la festa major. A la Fira de Girona ja no hi ha bestiar... al contrari, es fa una gran Fira de mostres on hi ha una important representació d’empreses agràries que exposen els seus productes i s’hi fan degustacions...

El segon cap de setmana de novembre, Banyoles celebra la Fira de Sant Martirià, la Fira és una

important concentració de bestiar de peu rodó i s’hi fan concursos morfològics de l’ase català, del cavall espanyol...

I per acabar la temporada de fires de tardor el 30 de novembre arriba la Fira de Sant Andreu a Torroella de Montgrí, fira molt important per l’activitat ramadera fins als anys 60... actualment és més fira de mostres i d’artesania de productes agroalimentaris...

En l’època de l’esplendor de les fires ranmaderes, s’explica que els animals que es posaven a la venda anaven baixant de fira en fira i que a la Fira de Sant Andreu hi arribaven els més escarransits... i allí s’havien de vendre al preu que fos, ja que era la darrera fira de la temporada....En totes les fires hi havia serveis de quadres on els ramaders podien allotjar i alimentar els animals,normalment coincidien amb el mateix hostal on s’allotjava el ramader.

Ara, apart d’aquestes fires ramaderes més tradicionals quasi cada poble s’ha inventat o ha recuperat alguna fira sempre lligades amb algun producte alimentari i així tenim per exemple: la Fira del Fesol a Santa Pau, la Fira del Fajol a Batet, la Fira del Farro a la Vall de Bianya, la Fira de la Patata a Vilallonga i a Molló, la Fira de l’Oli a Espolla, la Fira de la Cirera a Terrades, la Fira de l’Avellana a Brunyola, la Fira de la Poma a Ullà i a l’Armentera, la Fira de l’Horta a Vilabertran, la Fira mostra del Vi a Figueres....

I es a través d’aquestes trobades que es dinamitzen projectes que serveixen per acostar els productors als consumidors...

Josep Guix Feixas

13

Articles monogràfics

L'Aplec

14

-Demà faran l’Aplec; vindràs? -li digué en Tomàs a la Mercè mentre s’acomiadaven a la sortida del teatre.

-Ja m’agradaria; fa temps que no hi vaig;on el feu?

-A la font de can Xandric. Vine, hi haurà en Pau, en Josep, l’Encarnació, i tota aquella colla que, fa temps, havíem sortit..

I és que l’ Aplec és aquella trobada generalment anual en què es reuneix en un indret tota una munió de gent amb uns interessos comuns.

L’ Aplec és sempre una festa i una trobada.

Els aplecs sovintegen a la primavera, quan el bon temps ens empeny a sortir de casa, i també a la tardor abans el fred i la pluja no ens impedeixin fruir d’una jornada de gresca i companyonia.

Amb tot, d’ Aplecs se’n fan tot l’any; fins i tot alguns com el de Ninou al Collell es celebren en els dies més curts i freds de l'hivern.

D’aplecs n’hi ha de tota mena ;n’hi ha d’excursionistes,de sardanistes,de barris o poblacions,esportistes,espirituals, commemoratius i de tot el que vulgueu.

D’aplecs en trobareu arran del mar on podreu banyar-nos i acomiadar el dia el bell so de l’ havanera tot contemplant una impressionant posta de sol.

D’altres, en canvi, els farem a l’ermita més encimbellada com el de l’onze de setembre a la Mare de Déu del Mont. D’allà tot rascant el cel, i al costat de mossèn Cinto, podrem albirar entre núvols blancs tots els indrets del país sota dels peus,des del massís del Canigó fins la Muntanya de Montserrat.

L’ Aplec, però, sempre es una festa i una excusa per retrobar vells amics, al voltant de la música i, si pot ésser, un bon dinar.

Els aplecs creen una tradició que fa que si ens és possible hi retornem any rere any creant una continuïtat que es repeteix amb el temps establint cites obligades al calendari dels nostres compromisos.

Hi ha aplecs, que perduren al llarg del temps com L’ Aplec de Sant Aniol fet el dilluns de la segona Pasqua i agermanant els catalans d’ un costat i l’altre de fronteres artificials. Aquest Aplec té una bona assistència de participants i conserva una tradició important entre excursionistes, Amics de l’Alta Garrotxa, i habitants de Sant Llorenç .

Altres en canvi, tot just acaben de néixer, com el que el Centre Excursionista d’Olot fa al poble de Talaixà i que esperem que arreli per gaudi dels excursionistes i dels habitants que encara queden a l’ Alta Garrotxa.

Anar a l’aplec és un divertiment, una ocasió especial per fruir del paisatge, de la música dels jocs i de les tertúlies de companys i amics. L’aplec es també un acte d’afirmació dels nostres costums ancestrals i un bon moment per fer-la petar amb aquells qui potser no veurem fins l’any que ve.

-Apa, nois -digué l’ Anna- Jo duré uns pastissos i en Rafel les truites de patates, que encara no ens deixen fer foc.

-Penseu en els cançoners, que en Narcís tocarà la guitarra.

-Bona Nit i fins demà a l’Aplec.

Josep M. Baburés.

Articles monogràfics

La matança del porc

La de la matança del porc era una diada molt important per a les nostres famílies.

El sacrifici d’un animal tenia ben poc a veure en aquesta festa, més que res era una manera de viure, una necessitat i tot un ritual que significava poder omplir el rebost per sobreviure un any sense penúries.

La feina de la matança comença des del mateix moment en què es tria l’animal que ha de ser sacrificat.

Cal escollir-lo perquè tingui molt magre i poca cansalada.

Si és un porc mascle, cal sanarlo abans per evitar que la carn tingui mal gust. Si es tracta d’una truja, hi ha una complicació afegida, ja que triar el dia per a la matança és molt més difícil perquè, en qualsevol moment, la truja pot entrar en zel, fet que condiciona que el producte de la matança es pugui fer malbé.

El procés d’engreixar-lo començava a la primavera i durava fins al desembre-gener.

També n'hi havia que compra-

ven un primal, porc més adult i prim, l’engreix del qual es podia fer en dos o tres mesos.

El pes aproximat que es pretenia aconseguir d’aquests garrins era entre cent cinquanta i cent seixanta quilos aproximadament.

L’alimentació consistia en patates renadiues, peles de patates del consum domèstic i altres deixalles, tot plegat es feia bullir i es barrejava amb segó.

Un altre dels aliments eren totes les rampoines domèstiques que sobraven de la casa.

Així com ara tenim els diferents cubells per seleccionar les deixalles, llavors també tenien, el pot del porc, dels gossos i de l’hort o femer.

Una vegada l’animalot havia recuperat el pes desitjat i el fred estava garantit, s’escollia el dia i es convidava la família, amics i veïns, tothom sabia molt bé a què s’anava: a treballar.

Mentrestant es va convidant es preveien tots els estris necessaris per a la matança: la taula, la pastera, la salera (fusta inclinada amb

unes estries que conduïen a la punta, on es colaven tots els sucs), els ganivets, les màquines de trinxar carn i la d’embotir, cordills de lligar, els budells, cubells, draps, sal, pebre, preparar el rebost i les canyes de penjar les botifarres, les peroles per al bull, la llenya necessària i ben guardada per si plou, la romana per pesar-lo etc...

Arribat el gran dia, a primera hora, entre cinc i sis del matí, s’encenia el foc i es posaven les peroles plenes d’aigua a bullir, mentre es preparava un morter ple d’allioli per trencar el cuc.

En pocs moments, el matador, les mocaderes, (dones que netejaven els budells i feien les botifarres) i els convidats anaven arribant i s’afegien a la taula per menjar el pa amb l’allioli acompanyat amb barreja, vi i aiguardent.

Era l’únic dia de l’any que la mainada tenia butlla per fer moltes coses que en la vida quotidiana no els eren permeses.

Algú donava l’avís i tres o quatre homes amb el matador agafaven l’animal i el posaven sobre la taula amb el cap penjant per degollar-lo i la mocadera recollia la sang amb un atuell que calia remanar per evitar que no quallés, per després aprofitar-la per fer la botifarra. És important treure tota la sang perquè no va bé per a la carn magre de la llonganissa.

Deseguida es posava el porc a la pastera i s’escaldava amb aigua bullent i amb ganivets li pelaven tot el pèl i el rentaven; una vegada net, li tallaven els peus i el posaven sobre la taula de matar de panxa a terra, per obrir-lo per l'esquena, pel costat de l’espinada (vulgarment es deia que li feien la clenxa) es co-

15

Articles monogràfics El rebost i les canyes per penjar les botifarres i els bulls.

mençava l'especejament i la separació de les diferent carns, greixos i cansalades.

Les mocaderes feien la tria de la carn per fer les botifarres, les llonganisses, la botifarra negra, els fuets... Mentre els homes trinxàvem la carn, la mocadera netejava els budells per fer les botifarres. Però primer de tot, s’havia de tallar el tros que t’agradés més per coure’l per esmorzar.

Igualment es feia amb els greixos: d’una banda la cansalada per salar, en segon lloc la cansalada viada per salpebrar i per últim la dels llardons o greixons, la mocada (els budells), que es deixava a part en un cove, perquè després les mocaderes ho netegessin bé, a casa, per fer-hi les botifarres.

Un cop el porc estava desfet, se’n portava un trosset al veterinari perquè l’analitzés i verifiqués que no tingués cap malaltia, principalment la triquinosi.

Tot aquest treball s’havia de tenir enllestit abans d’esmorzar.

Un cop esmorzats, els homes es dedicaven a portar les peces de cansalada, pernils i espatlles, si no es volien desfer, cap al rebost, que era l’habitació més ventilada i també la més protegida, perquè no hi entressin insectes que les poguessin malmetre. Aquesta feina l’havíem de fer els homes, pels pesos que s’havien d’agafar i per la gran quantitat de sal que es necessitava; però aquest treball es feia l’endemà quan la carn estava totalment freda.

Una vegada trinxada la carn i prèviament seleccionada per als diferents tipus d’embotits, tenia lloc una part molt important, condimentar i pastar per embotir.

16

Els entesos tasten i diuen el seu parer i així poder rectificar el gust, normalment no ho feia una sola persona, l’amo, la mestressa i la mocadera eren els responsables del tast.

Una vegada obtingut el vistiplau, tothom col·laborava amb la tasca d’omplir budells (embotir) i lligar.

Començaven pels bulls, botifarres de sang i ou gruixudes, anomenats peltrucs o culanes, fets amb el budell gruixut o/i bufes, i seguidament s’embotien el bull prim de sang, ou i de parracs o botifarra blanca; una vegada acabat es posaven directament a la perola per coure-ho i normalment els homes de més edat quedaven responsables de les peroles sota el control de la mocadera que era qui estava alerta i les anava punxant de tant en tant per tal de fer sortir el greix de dins i evitar que no es rebentessin.

I sense parar s’embotia el fuet i la llonganissa i aquests ja es col·locaven directament al rebost.

Una vegada el bull era cuit es treia de les peroles, es posava sobre les taules i es deixava refredar; en aquest moment es donaven per acabades les tasques del dia.

Llavors començava la festa per a tota la gent que havia participat en les diferents tasques d’aquesta feixuga diada.

Ara tocava fer el primer tast: fesols amb cap de costella, sang i fetge, botifarres de totes classes, vi, licors, cafè... i tot plegat amanit amb molta gresca, fins i tot podia acabar amb una jugada de truc fins tard de la nit.

L’endemà, la gent de la casa acabava la resta de tasques: penjaven els bulls, salaven els pernils i la cansalada i es coïen el llardons o greixons, es guardava el llard o greix en bufes o pots de vidre i s’embotien els lloms per assecar.

Els pernils, després d’uns quinze dies d’estar amb sal es rentaven, es premsaven,s’empebraven i es penjaven al rebost per assecar-los.

La matança és un dia de feina dura, en què, com és tradicional, els més joves aprenen dels més grans els coneixements i costums transmesos oralment de pares a fills, amb explicacions raonades i amb alguna broma o mofa, com per exemple, enganxar la botifarra de vent a l’esquena d’algun convidat.

KetaPdeC.

Articles monogràfics

Músics Rurals Hi Ha un llibre de Carles Bosch de la Trincheria (1831-1897) editat per la impremta La Renaixença, Barcelona 1888 que porta per títol “Pla y Montanya” ,en el qual hi ha uns quants relats de viatges, llegendes i altres articles. Em va cridar l’atenció el relat: “El darrer cornamusaire” .En el qual conta la història d’un cornamusaire d’Espinavell, que era teixidor, i que amb el so de la seva cornamusa alegrava casaments, festes i altres esdeveniments de la contrada. Li deien “Xicu-bot” i un bon dia li varen proposar tocar el trombó en la modernitzada cobla de sardanes, (recordaré que, abans que en Pep Ventura reestructurés els instruments de la cobla que coneixem actualment, els instruments utilitzats eren: sac de gemecs o cornamusa, tarota o tenoret i flabiol i tamborí: l’anomenada cobla de tres quartans, tres músics i quatre instruments); doncs vet-aquí que “Xicu-bot” animat per un músic de Camprodon, adquirí un trombó, la despesa li vingué facilitada pel préstec que li concediren uns quants amics. Però les primeres pràctiques d’aquell instrument tan estrident li provocaren algun maldecap, així va ser com els veïns de casa seva acostumats a trictrac del teler, s’espantaren en sentir aquell bruel tant estrany i fins i tot el senyor rector torbat en les seves meditacions envià la seva

majordoma a casa d’en “Xicu-bot” per veure que hi passava. Tal va ser l’avergonyiment que passa el pobre, que per no incomodar als veïns decidí anar a assajar a un barranc. Resulta però que a prop hi havia un mas i els vedells pasturaven tranquil·lament pels prats i al sentir els primers sons del trombó els bestiar és va esgarriar i l’amo del mas li va dir a en “Xicu-bot” que allò no es podia tolerar i que no amoïnés amb

aquell soroll, que una cosa era la cornamusa i l’altra el so d’aquell tros de metall que espantava el bestiar. En “Xicu-bot” que no se n’havia vistes mai de tan grosses, va agafar el trombó i el penjà en un clau i allí es va quedar al costat de la cornamusa. En “Xicu-bot” mai més no tocà aquell instrument ni tampoc la cornamusa i només quan ja era al llit a punt de morir, va demanar la seva cornamusa que

provà d’inflar sense resultat. A les seves últimes voluntats, va demanar que els bordons de la cornamusa els portessin a l’ermita de Sant Patllari i el grall a la de Sant Antoni, i el bot que el donessin a una tal Caterina, per tal que l’aprofités per posar-hi oli o vi.

Aquesta història tan entra-nyable em porta a pensar en dos músics (també hi hauria els cantadors, però l’encàrrec me’l varen demanar sobre músics; per tant, dels altres ja en parlaré un altre dia), de la Garrotxa; un, en Pere Sala Soler de Beget (1917-1993), conegut com en Peret de can Blanc. Aprengué a tocar el violí als set anys de la mà del seu pare, també violinista.

Solien anar a tots els aplecs de les contrades i delectaven amb les seves melodies, que segons explica en Jaume Arnella a “Les Cançons de Beget” – La Maneta 2001.

“El progama solia ser molt semblant a tot arreu: després de missa (sovint tocaven a l’ofici) sonaven algunes sardanes, s’anava a dinar i seguidament es feia una rifa (per cobrir despeses) i el ball de tarda; i després de sopar començava el ball de nit, que sovint acabava amb la claror del sol.” Però a més de tocar el violí en Peret feia de traginer, per tant havia de compaginar les dues feines per poder viure. Parlar d’en Peret de can Blanc, amb qui vaig compartir algunes audicions i també escenari: una vegada a Olot i l’altra a Barcelona en un homenatge que li varen fer al Centre Ar-

17

Articles monogràfics

Cornamusa

Acordió cromàtic de tecles

Violí

Festival Cornamusa a Olot.

La cabreta de la Faràndula d'Olot tocant la cornamusa.

Aquest personatge de la Faràndula és creació de Tavi Algueró.

18

tesà de Gràcia en el marc del “Tradicionarius", és per als qui ens agrada la música tradicional un referent que mai no s’oblida, primer perquè era una persona senzilla i a qui no costava gaire agafar el violí i posar-se a tocar lluny dels estereotips musicals, algun “pericon”, valsos, masurques, sardanes i el que fes falta, i segon perquè era una bellíssima persona, i amb això, per estrany que sembli, n’hi hauria d’haver prou per aprendre a comprendre tot el seu llegat musical.

L’altre seria l’Alfons Faig i Renart, en “Fonso de Lliurona” (1905-1996). Barber, carboner i pagès, instrumentista autodidacte, va començar a tocar l’acordió diatònic de botons i més endavant l’acordió cromàtic de teclat. Va ser un dels músics sense solfa més representatius de l’Alta Garrotxa i va realitzar un duet amb en Peret de can Blanc molt celebrat. Va viure els últims vint-i-cinc anys de la seva vida a Les Preses, i te’l podies trobar havent dinat al bar “Les tosques” fent un tallat o un cafè o potser un “carajillo”. Des de l’any de la seva mort, a Les Preses se li ret un homenatge que porta per nom “Memorial Fonso de Lliurona”. Un fet que honora els organitzadors d’aquest acte, per tal de preservar viva la memòria d’aquells músics que varen engrandir i conservar la música tradicional. Àngel Girona

ta s e f e d t n e v o j l E

ts sabem que amb facilitat; to en on ci la re es que t i que ens ema, dues realitats sortim tota la ni e qu Els joves i la fest , a st fe e d i sortir ificultats que la ada ajuntar-nos i les enormes d i es nt rè als joves ens agr pa el t malgra t que el jovent això no és nou; de tenir presen m he s, borratxem. Però ny a 40 durant e vida, els dies sà per al jovent les condicions d i a in fe dictadura supo la t ra lg ns, ma i quan podien segle XX, i d'aba i bevien, de dia n ve a nt de principis del ca n, n, ballave rtien, es trobave el sol). que podien, so (i fins que sortia t ni la e d a gi à m sió, així com també amb la és per a la diver m nt ie ed gr in gles, un pastors al segle tat, des de fa se e d'un ball de pl em L'alcohol ha es ex r pe t és sabu i que consisies estimulants, nta Magdalena sa r pe es d'altres substànc on d i homes e no podien e feien barrejats i una altra fins qu a d ga ve XIX al Ripollès, qu a un , na de vi l·lucinògens en ssant una porro enja de bolets a m la a d tia a anar-se pa ta en tà docum rtir fins tard, aquest segle es nt de l'època. So ve jo el d més. També en sió er iv rt de la d era estrany ajors com a pa ràdicament no po es es gu algunes festes m ro d minades s d'ara. o prendre deter en com els jove ni te en emborratxar-se ho no s, però fa 100 o 150 any ies estimuper als joves de prenen substànc bé m ta i n, ue mbé be en coses que també surten, ta molt més i pren n ue be Els joves d'avui , nt vi so n molt més ta és la tònica ves d'avui surte stament aques tri rò pe s, lants. Però els jo te to no tots ni n. Evidentment, no saben què só marca. t a la nostra co en lm a ci pe es l, joves i massa genera is i noies massa no tiu isi qu d a e poder seny); un star ha dotat d clar, massa poc és (i, ó ci L'estat del bene a rm fo assa poca in uantes vegai sovint amb m volen veure. Q no o n ue influenciables, ve els pares no ia allò i molt rillós, que sovint eieu-me, el fill fe cr i , !” ixò 'a còctel molt pe d s fill no fa re “tabú”, i no s dient “el meu va era un tema se sa ca a des he vist mare uè ibit, perq ament adorquè estava proh nt ho feia (raon ta r pe s, fe més. I ho feia pe ho dit que no s riscs; li havien tenia ni idea del ome ha fet lescent). quelcom que l'h és s se co es ltr prenent a el jovent ha o bé, bevent i i coneixement, a ci èn ci Sortir i passar-h ns co b l fer-ho am nir seny i ser d'anys, però ca uè hi sigui cal te rq pe rò pe des de fa milers , a aver-hi raux vadir-se; ha d'h de sortir, ha d'e tots i totes. això és cosa de responsables, i untanya Marc August M

19

Biografia

Miquel Blay i Fàbrega El carrer El passeig d’en Blay, més popularment conegut com El Firal, està situat al centre de la ciutat i és un dels punts més freqüentats, tant pels olotins com pels forans.

La persona

L’obra

Miquel Blay va néixer a Olot el 4 d’octubre de 1866, al carrer de Sant Pere Màrtir número 15, on es conserva, a la seva façana, una placa amb una inscripció en memòria seva. Morí a Madrid el 22 de gener de 1936, víctima d’un atac cerebral i enterrat al cementiri de Sant Llorenç de la mateixa capital.

La Guia Breu del Museu Comarcal de La Garrotxa, editada el 1987, defineix així l’obra de Miquel Blay: “La seva obra, enquadrada en el marc modernista, oscil·la entre el naturalisme social del segle XIX i el lirisme idealitzat del modernisme. S’hi manifesten influències de Rodin i Meunier i del simbolisme imperant a París”.

Fou deixeble de Josep Berga i Boix a l’Escola Menor de Belles Arts d’Olot i dels 14 al 20 anys treballà al taller El Arte Cristiano.

Un premi de la Diputació de Girona, guanyat el 1888, li permeté anar-se’n a París, on s'establí durant tres anys. A la capital francesa estudià a l’Escola de Belles Arts i fou alumne de prestigiosos mestres com Enric Chapu. Continuà amb els seus estudis, durant un any i mig més, a Roma, fins que tornà a Olot.

El 1894 tornà de nou a París, on fixà la seva residència, fins que a finals de 1906 s’instal·là a Madrid.

Entre el 1908 i el 1909 féu un ràpid viatge a Buenos Aires, on guanyà el concurs del projecte per al monument que es dedicaria a la Independència Argentina.

20

Entre la gran quantitat d’obres que té Miquel Blay repartides per tot el món, cal destacar: El grup "La cançó popular", situada a la façana del Palau de la Música de Barcelona; el monument a San Francisco Solano a Santiago del Estero (Argentina); el panteó de la família Errazu, al cementiri Pierre Lachaise, de París; el grup "La Pacificació" per al monument a Alfons XIII, al Parc del Retiro de Madrid; l’estàtua jacent del sepulcre de la Comtessa del Valle de Santa Florentina, al castell de Canet de Mar; el dedicat a Ramón de Mesonero Romanos, a Madrid; el de José Pedro Varela, a Montevideo (Uruguai); el de Casado de Alisal i el de Mariano Moreno, a Buenos Aires; grup de miners en el monument a Víctor Chavarri, a Portugalete i els grups escultòrics de la font monumental de la plaça d’Espanya, de Barcelona.

Passeig d'en Blay, "el Firal", Olot.

A la seva ciutat natal hi podem contemplar el monument dedicat a Joan Pere Fontanella (1894), inaugurat el 20 d’abril de 1991 i situat al Passeig de Barcelona. El bust de Joaquim Vayreda (1895), a l’Eixample Malagrida, en la cruïlla dels carrers Joaquim Vayreda i Secretari Daunis. S’inaugurà el 20 d’octubre del 1974. I en el passeig que porta el seu nom hi trobem el grup escultòric "La Lectura", conegut també com a "Lectura Infantil" (1918), inaugurat el 6 de setembre de 1953.

Per últim, una de les peces més representatives i estimades pels olotins, creada per Miquel Blay, és el Gegant d’Olot.

El 1888 en va fer un esbós en fang, abans de marxar a estudiar a París.

La tradició oral diu que Blay es va inspirar en un mosso de Can Sureda, una pastisseria del carrer de Sant Esteve. El gegant, junt amb la gegantessa, obra de Celestí Devesa, varen ser modelats i vestits al taller "El Arte Cristiano" i estrenats pel Corpus de 1889.

Els originals en guix i fang es conserven al Museu Comarcal de la Garrotxa.

Biografia

Premis i reconeixements Si l’obra de Miquel Blay és extensa, els premis i reconeixements no ho són menys.

D’entre moltes distincions, títols d’honor i premis citarem: El 1892 aconseguí la Medalla d’or a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Madrid amb el grup escultòric "Els primers freds" (actualment exposada al Museu Comarcal de la Garrotxa). Aquesta mateixa escultura obtingué un altre premi, el 1894, a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i una recompensa especial concedida per la Princesa d’Astúries.

El 1900 es féu amb la Medalla d’Honor a l’Exposició Universal

de París i condecorat, a França, amb el distintiu de la Legió d’Honor.

Premi d’Honor a Madrid per dues obres "La boulet" i "Eclosion", dos grups monumentals de figures nues.

El 1905 obtingué la segona medalla a l’Exposició de París, el 1907 el Gran Diploma a l’Exposició de Barcelona i el 1908, Medalla d’Honor a l’Exposició de Belles Arts de Madrid.

El 1909 fou nomenat acadèmic a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. El 1910 el nomenaren professor de l’Escola Superior de Belles Arts de la capital i se li concedí la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons XII.

El Firal amb les seves terrasses.

Bibliografia • Museu Comarcal de la Garrotxa. Guia Breu. Olot, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Ajuntament d’Olot. 1987.

• Faràndula de la Garrotxa. Ajuntament d’Olot. Edicions Municipals. 1998.

• Història d’Olot. Joaquim Danés i Torras.

• http://escultures.olot.org/

Pilar Riera i Prat

DISSENY GRÀFIC I IMPREMTA DIGITAL Ctra. de Santa Pau, 18 - 17800 OLOT (Girona) Tel. 972 26 74 09 - thegraphicroom@gmail.com

21

Digui? L’escolto

Entrevista a:

TAVI ALGUERÓ "Faranduler"

No se m'acudeix altre nom més adient per anomenar la feina de què en Tavi, conjuntament amb l’Àngel Rigall, n’ha fet la seva vida, la creació a través del dibuix de figures inversemblants, quasi sempre relacionades amb la festa i que després ells mateixos les converteixen en un figura de la faràndula de qualsevol poble, ciutat o raconet del nostre país.

Nascut a Castellfollit de la Roca des de ben petitó ja emplenava llibretes i blocs de dibuix, com diu ell pràcticament porta tota la vida dibuixant.

1) Com vas descobrir que t’agradava dibuixar?

Va ser una cosa espontània, penso que devia néixer amb un llapis a la mà, fou com una habilitat absolutament natural que he anat cultivant tota la vida.

2) Quins mestres has tingut,?

Cap, sóc autodidacta total, jo he dibuixat sempre per afecció, fins que amb tota naturalitat arriben els primers encàrrecs i llavors sense buscar-ho et trobes que ets reconegut pel teu treball

3) Llavors vols dir que no has fet un aprenentatge?

Sí, això sí, tota la vida ets un aprenent; he passat per moltes etapes, és allò que fan els pescadors que tiren moltes canyes i vas pescant aquí i allà, faig de tot, cartells, contes, dono classes a l´ IME, i bàsicament dibuixo, dibuixo i dibuixo.

No ho crec, almenys no em consta que sentís cap influència concreta, penso que és l’entorn, vas fent de mica en mica, fas coses que agraden a la gent, que tenen una utilitat i tot plegat a la fi allò que fas sempre serveix per anunciar quelcom o transmetre alguna història.

5) D’on surten les fonts d’inspiració?

A mesura que vas fent camí van sortint les idees espontàniament, et vas adaptant al encàrrecs que tens, encara que preferentment gaudeixo més fent animals.

6) Quina és la temporada que teniu més feina?

Bàsicament a l’estiu és quan treballem més, per una raó concreta i és que la resina cal treballar-la en temperatures més càlides, l´elaboració de qualsevol figura requereix una temperatura adequada, pensa que treballem amb resines i la seva transformació precisa d’un catalitzador que fa determinades reaccions químiques en funció de la temperatura, hem de treballar amb guants i degudament protegits, no és fàcil…

7) Pateixes per la competència?

No sabria què dir-te, no hi ha gaire gent que és dediqui a aquesta feina, pateixo més pels dibuixos, en alguna fira del dibuix he venut originals que després algú ha utilitzat per anunciar o fer logotips de productes diversos, això dels "copy right" també es complicat i s’ha d’anar amb compte.

4) T’has sentit influenciat per quelcom en la 8) Quina és la figura més gran que heu construït amb l´Àngel? teva carrera?

22

Digui? L’escolto

El porc i el xai de la Penya AOAPIX, per cert que ara l’hem de restaurar i fer un rentat de cara aprofitant que li canvien el vestuari.

9) I el més petit?

Justament ara hem fet en JOAN PETIT una simpàtica figura d’un jugador de hockey sobre rodes que compleix una doble vesant esportiva i social ja que s’ha fet a través d’una entitat que vetlla pels nens malalts de càncer i és previst que igual que en alguns hospitals hi entren els pallassos per distreure a joves malalts, també aquest Joan Petit tingui el seu lloc en aquesta magnífica tasca.

12) Quin és el procés de construcció?

Un cop dibuixada la figura, cal fer-la a la mida concreta amb fang, posteriorment es fa el procés d’aplicació de resines i pintures i posteriorment el "buidat" s’ha de partir la figura en dos per treure el fang i tornar-lo ajustar i per últim posar-li una carcassa de fusta per tal que el ballador pugui fer la seva feina de transportar-lo i fer-lo ballar.

13) Quin “ninot” t’agradaria fer i no t’han encarregat mai?

Un Drac, és una figura emblemàtica, m’encanta dibuixar dracs, aquesta figura associada al foc dóna molt de joc.

10) Treballeu fora dels països catalans?

No estem tancats a res, el lloc més lluny on han anat les nostres figures és a SA POBLA a Mallorca, que ens coneixien com a “farandulers” a través del boca-orella que en el seu moment va fer l’olotí ex-secretari de l´Ajuntament d´Olot i d´aquesta ciutat mallorquina, el Sr. Cuéllar que en pau reposi.

11) Esteu treballant en alguna figura en concret en aquests moments?

Ara mateix no tenim res en perspectiva, estem treballant en diverses restauracions de capgrossos i cavallets, aquestes figures reben molts cops i tenen desperfectes que s’han d’anar adobant.

Després de la xerrada, en Tavi ens invita a visitar el taller on fan els seus treballs i on podem admirar un seguit de fotografies de totes les obres que han anat construint al llarg de molt anys, unes 70 peces de totes mides, així en el seu bestiari particular hi trobem de tot, gegants, cavallets, capgrossos, la Cabreta del Cornamusam, els Dimonis de Sa Pobla, la Bruixa del Mallol, els Ratolins de Bonavista, el Bou de Sant Ferriol i moltes més, en definitiva un seguit de figures folklòriques que fan gaudir de valent els joves i no tan joves quan els veuen desfilar pels nostres carrers i places en diades assenyalades, festes Majors i celebracions especials.

Eduard Arbós i Eceiza

ANTIGUITATS ERNEST COMAS També comprem antiguitats i buidem pisos sencers.

c. Eugeni d’ors, 17 - 17176 Sant Esteve d’en Bas - Girona 972 69 00 20 - 616 69 65 67 www.ernestcomas.cat

23

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Portes obertes de la parròquia de Marcel∙la Folcrà rebé el Memorial Sant Esteve per fomentar el diàleg Canadell – Coneguda perquè ha estat prestant interreligiós serveis a l’Hospital Sant Jaume, Marcel·la Folcrà ha Tercera jornada relacionada amb el diàleg interreligiós a Olot – Es va fer el 10 d’abril a l’església de Sant Esteve, en representació de la comunitat catòlica. L’objectiu ha estat facilitar el coneixement de les religions presents a la ciutat i promoure la bona relació entre elles.

Aniversaris – Hi ha els següents: centenari de la consagració episcopal, a Olot, del bisbe Ramon Guillamet i Coma, i centenari de la mort del músic Josep Garcia Robles; el 40è de l’Institut Montsacopa; el 10è de l’Institut d’Estudis Socials de la Garrotxa (Idesga); el 25è de l’Escola Municipal d’Expressió; els 700 anys de l’Hospital Sant Jaume i els 25 anys del grup Pim Pam Pum Foc!

Nou tram de la ronda de les Fonts – S'ha obert al trànsit el nou tram de la ronda de les Fonts, d’Olot, comprès entre l’av. Verge de Montserrat i la ctra. de Santa Pau.

Sí a la independència de Catalunya – El referèndum es dugué a terme el 25 d’abril, a Olot, i van votar 7.316 persones, de les quals 7.106 van dir SÍ, (97,29%) i 149 votaren NO (2,04%).

rebut el Memorial Canadell, del Rotary Club Olot-Garrotxa. Un reconeixement també extensiu a la comunitat de religioses vedrunes de l’hospital.

La UE Olot puja de categoria – L’equip de la UE Olot ha pujat a la 1a Catalana; el CEF Bosc de Tosca a 1a Regional; el títol de campió de 3a Regional del CF Sant Roc ha estat campió de 3a Regional i l’equip de Besalú a 1a Regional. També ha ascendit el Club Tennis Taula Olot.

Inauguració dels nous pavellons esportius d’Olot – El diumenge 20 de juny es va efectuar la inauguració dels nous pavellons situats a la zona del Pla de Llacs, d’Olot.

Canvi de regidors a l’Ajuntament

– Clara Casanovas és la nova regidora d’ERC a l’Ajuntament d’Olot. Substitueix Jordi Coma, que presentà la dimissió per motius personals.

L’atur, una preocupació constant

L'atur continua essent molt elevat a la Garrotxa. Segons dades oficials, al final de maig hi havia 3.369 persones sense feina a la comarca. El nombre més elevat de persones en atur era a Olot, amb 2.361.

Nou concert de la Capella de Músi- Jordi Pujol al santuari del Collell ca de Sant Esteve – L’endemà de Sant Jordi - L'11 de maig, l'expresident de la Generalitat, Jores tornà a fer un concert de la Capella de Música.

Setanta-dos cantaires, quatre solistes i setze músics van interpretar les obres escollides, sota la direcció d’Elisenda Carrasco.

La nova plaça de Campdenmàs – L’1 de maig s’inauguraren les obres d’ampliació i millora de la plaça de Campdenmàs, d’Olot. S’hi han posat unes escultures (un porc i un xai) fetes per Àngel Rigall i Tavi Algueró, relacionades amb la Penya AOAPIX.

Setè campionat europeu per al Club Patinatge Artístic Olot – Amb "Pas obert", el CPA Olot ha tornat a guanyar el títol continental de grup de xou grans. Ha estat la setena vegada que obté el reconeixement europeu i ara competirà al Campionat Mundial.

24

di Pujol, va parlar de «La virtut del nostre temps és l'esperança», en la jornada diocesana de preveres i diaques al santuari de la Mare de Déu del Collell. Hi assistiren quatre bisbes (Pardo, Soler, Camprodon i Màrius Busquets), cent vint capellans i tres diaques.

Es va tocar també la immigració, l'anticlericalisme i els casos de pederàstia.

Josep Murlà

Passatemps Sopa de lletres

Sudoku

Troba els 8 noms relacionats amb les festes populars

M O I F A E B F T

A P L E C S O A E

S E T S O E F R R

E M A T A N Ç A M

C U C A G R B N N

O S O S A J A D I

B I F P E I R U X

L C O R T U R L A

7

A S E R I F I A T

6

9

8

4

2

2

7

5

1 7

9 6 1

3

9

1 7

7

5 2

3

3

9

Troba les 10 diferències

7

1

4

2 4

5

8

8 1

2

8 6

Palíndroms

frases llegibles al revés A casa cal refer la casaca Ací, Pere repica Allà, per ara, per paga prepararé palla Tip, el pastor ara fara rots a ple pit.

La lluna: gros òrgan ullal

PER SUBSCRIURE’S A L’ALIMARA. Es tracta simplement d’omplir la bulleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

També, podeu fer el pagament en efectiu*.

13 € anuals

Transferència Efectiu

Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’ALIMARA a través del compte que us indico.

Butlleta de subscripció Nom i cognoms: NIF: Adreça:

CP:

Població: Telèfon: Correu electrònic: -

Atentament,

Firma

ENTITAT

OFICIN A

-

CONTROL

COMPTE O LLIBRETA

(*) a: Parròquia d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a revista@alimara.cat

25

La tira còmica de l'Alimara

Commemoracions CINQUANTENARI DELS FETS DEL PALAU. El 19 de maig de 1960, dins els actes de celebració del centenari del naixement del poeta Joan Maragall, l’Orfeó Català tenia previst interpretar el Cant de la Senyera. Les autoritats franquistes varen prohibir la interpretació, però va ser el públic qui, fent cas omís de la presència de la policia, es va aixecar i va començar a cantar. S’efectuaren les primeres detencions. En els dies posteriors, els arrests varen continuar. Un dels detinguts fou Jordi Pujol, qui fou condemnat en un consell de guerra a set anys de presó.

CENT CINQUANTA ANYS NAIXEMENT JOAN MARAGALL. (Barcelona, 18601911). Poeta. Llicenciat en Dret. Publicà diversos articles al “Diario de Barcelona”, “l’Avenç” i “La Veu de Catalunya”. Les primeres poesies daten de 1878. Representant del Modernisme, algunes de les seves obres són: "Poesies" (1895) on inclou

"La vaca cega", "Visions i Cants" (1900), "Enllà" (1906), sense oblidar el poema dedicat a la Fageda d’en Jordà. Traduí Novalis, Goethe i Homer, d’entre altres.

CENTENARI NAIXEMENT MÀRIUS TORRES. (Lleida, 1910 – Barcelona, 1942).

Poeta. Estudià Medicina. Malalt de tuberculosi, el 1935 ingressà al sanatori de Puig d’Olena, on va estar quasi fins a la seva mort. Traduí poemes de diversos autors. La seva producció literària està molt marcada pels esdeveniments personals i públics. Actualment és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX. VINT-I-CINC ANYS MORT SALVADOR ESPRIU. (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). Poeta, dramaturg i novel·lista. Estudià Dret i Història Antiga.

El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publicà el 1929. "Primera història d’Esther" o "Una altra Fedra", si us plau",

com a obres de teatre i "Les cançons d’Ariadna", "El caminant i el mur" o "La pell de brau", com a llibres de poemes, són només una mostra de la seva extensa producció. També rebé nombrosos premis i distincions.

CINQUANTENARI MORT JAUME VICENS VIVES. (Girona, 1910 – Lió, 1960).

Historiador. Estudià Filosofia i Lletres. Es dedicà a l’ensenyament i se’l considera renovador de la ciència històrica espanyola.

Va fer de professor a diversos instituts i aconseguí la Càtedra d’Història de la Universitat de Saragossa i de la de Barcelona. Fou el fundador d’Ediciones Teide per a fer llibres de text. Autor de nombroses obres, actualment és considerat com la principal autoritat en la història econòmica i social catalana.

P.R.

Algunes dites populars: - La migdiada d’agost emborratxa més que el most - El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts

M O I F A E B F T

Solucions

A P L E C S O A E

S E T S O E F R R

E M A T A N Ç A M

C U C A G R B N N

O S O S A J A D I

B I F P E I R U X

L C O R T U R L A

A S E R I F I A T

5

3

7

4

6

1

3

2

1

5

9

8

2

6

8

9

4

7

8 2 9 7 4 6 5 3 1

2 1 8 9 6 7 3 4 5

9 5 7 4 2 3 8 1 6

4 3 3 1 8 5 7 2 9

1 9 5 8 7 2 4 6 3

7 3 2 6 9 4 1 5 8

6 8 4 5 3 1 9 7 2

26

L’acudit de la Pilarín

27