ALIMARA 116

Núm. 116- OLOT, ESTIU 2011 • 3,50 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

monografia:

"125 anys del poema Canigó"

SUMARI pàg.

3

Editorial

Fotografia portada:

Juli

Biografia 4

Mossèn Jacint Verdaguer

Pilar Riera i Prat

Articles monogràfics 6

Dídac Faig

7

Josep Puigdemont Oliveras

9

Canigó

La musicalitat de la poesia verdagueriana Olot i Verdaguer

Joan Carreres i Péra

12

La Renaixença de la recuperació cultural a la reivindicació política

15

17

Joaquim Albert i Ullastre

Impressions sobre Sant Miquel de Cuixà

Miquel Àngel Fumanal Pagès

La campana Martina

Xavier Pallàs Mariani

21

Kim Agustí

23

El Canigó: visió apassionada d'un excursionista

La tradició de Sant Joan i altres tradicions de casa nostra

Miquel Prats i Siqués

La pàgina jove 25

La muntanya del Canigó

Marcel Comamala Mayo

Digui, l'escolto 26

L'entrevista

Joan Ferrés i Curos

Josep Murlà

Passatemps 29

30

Comptem amb tots plegats!

Publicació trimestral

Eduard Arbós

Notes sobre l'actualitat garrotxina 28

L’Alimara és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

(Solucions a la pàgina 30)

Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74.

Maria Puyuelo i Roser Puig

adreça electrònica: revista@alimara.cat

La tira còmica

Maquetació i impressió: The Graphic room, SC - OLOT

Guspires

Dipòsit Legal GI-535/82

Les dites sobre l'estiu i Endevinalla 30

Maria Dolors Figueres

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

2

EDITORIAL

El Monogràfic que teniu a les vostres mans es vol adherir, d’alguna manera a aquesta celebració emblemàtica de l’obra "Canigó" de Verdaguer. Juntament amb l’Atlàntida, el Príncep de Catalunya evoca la seva cultura metrificada i crea i es recrea en una mitologia i una simbologia pròpies d’Homer. És la culminació de la seva carrera literària la que li obre la capacitat aquesta de fer unes estructures mestres de mesures incalculables. Poua de Ramon Llull, són pioner, i descabdella de la seva elegant ploma uns fets i uns poemes tan grans que només l’alçada de Canigó pot mesurar-los.

Davant el 125è aniversari de l’edició del poema Canigó, amb les oportunes explicacions dels seus cants, Verdaguer ens ha suggerit atrapar els Monestirs i fer-hi estada. Els nostres articulistes ens hi apropen des de diferents punts de mira, de diverses vivències personals i també, peculiarment des de l’art que contenen i de la bellesa que es manifesta des de l’exterior, elevant-los a les dimensions on només els cants d’aquells moments romàntics podien omplir-los.

Ressonen entre les pedres el gregorià creat per Sant Gregori el Magne que ordenà la litúrgia d’una forma concordant amb l’arquitrau i l’absis del segle nové. Quan neix la polifonia ja s’ompliran les veus i cercaran altres camins i altres altures. Serà el gòtic el que embellirà les catedrals. Ara, a peu pla, entre pedres abruptes, Cuixà, Canigó, Santes Creus ens reverencíen amb mots sencills cantats també planament, com ho resa el poble, i monestirs i litúrgia es confonen bategant.

Deixeu que els cants dels monjos us vagin fascinant entre les pàgines d’aquest interessant monogràfic que vol acostar-vos, per uns instants a la transcendència d’allò que perdura, encara, entre nosaltres.•

3

Biografia

MOSSÈN JACINT VERDAGUER Pilar Riera i Prat

EL CARRER

LA PERSONA Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles el 17 de maig de 1845. El seu pare feia de pagès i de picapedrer i la seva mare s’ocupava de les feines de la llar.

Era un noi de temperament adust, esquerp, però també amb un sentiment de tendresa.

Als 10 anys, després d’haver rebut les primeres lliçons a l’escola del poble, començà els estudis al seminari de Vic, en aquells moments, un dels de més anomenada de Catalunya. Durant la seva estada en el seminari no va destacar per ser un bon estudiant; de fet, no es pot dir que Verdaguer destaqués per la seva intel·ligència. Ell mateix reconeixia la dificultat que li representava estudiar Filosofia i Teologia, fins i tot, el 1859, es va escapar perquè volia ser soldat.

Trobat a Figueres, va tornar per reemprendre els estudis.

Durant la seva estada al seminari, del 1856 al 1870, començà a escriure influït, d’una banda per la seva mare, 4

Fotografia: Juli

En un dels barris més antics de la ciutat, Sant Miquel, hi trobem el carrer de Mossèn Jacint Verdaguer. Aquest travessa des de l’avinguda de Girona fins la de Jaume II, just al davant del parc que porta el mateix nom que el barri.

La data d’aprovació en el nomenclàtor de la ciutat fou el 15 de març del 1951 i, posteriorment, el 17 de febrer de 1994. coneixedora de moltes cançons populars i rondalles i, de l’altra, per l’afecció que agafà als autors clàssics en el seminari i al coneixement dels escriptors del romanticisme. També el seu amic Jaume Collell l’estimulà a escriure i l’introduí en els ambients intel·lectuals de Vic. Del 1863 a 1871 passà els estius a Can Tona, un mas on treballava en les feines del camp i feia de mestre. També recollia cançons populars i escrivia poemes.

El 1870 va ser ordenat sacerdot i destinat a Vinyoles d’Orís, un petit poble muntanyenc on passà dos anys. A causa de la nostàlgia i soledat, i segurament, de la mala alimentació, emmalaltí.

Finalment li diagnosticaren anèmia cerebral. Per tal de recuperar-se anà al poble de Vinçà, a la falda del Canigó per passar, més tard, a Barcelona.

Va ser en aquesta ciutat on l’eclesiàstic Antoni Estalella li suggerí com a remei per a la seva malaltia realitzar uns viatges per mar. El 30 de desembre de

1874 embarcà al vapor “Antonio López”, propietat del marquès de Comillas, amb destí a l’Havana.

Durant uns dos anys realitzà, com a capellà de vaixell, diversos viatges entre Espanya i Cuba en el “Guipuzcoa”.

Després d’aquests viatges, s’instal·là al palau del marquès, on durant divuit anys efectuà diverses tasques, entre les quals destaca la d’almoiner de la família.

En la plenitud de la seva fama, el 1886, viatjà a Terra Santa, fet que li comportà una profunda crisi espiritual i un replantejament de la seva vida. No va ser, però, fins el 1889, quan va esclatar la gran tragèdia personal.

Com a almoiner del marquès de Comillas, Verdaguer atenia al principi unes vint-i-cinc famílies al mes, fins que la llista anà creixent fins a tres-centes famílies, fet que originà molts deutes, tant personals com del marquès.

Un altre fet negatiu va ser la seva participació en sessions d’exorcisme. Tot plegat va provocar la seva expulsió del palau i

Biografia una violenta disputa amb el bisbe.

Finalment, el bisbe de Vic se l’emportà al santuari de la Gleva, prop de Vic, on passà dos anys.

El 1895, sense permís del bisbe, viatjà a Madrid per tal d’aclarir la seva situació amb el marquès de Comillas, però no arribaren a cap acord. Tornà a Barcelona i a partir d’aquí patí un boicot oficial, tot i que també hi havia molta gent que el defensava.

Del 1859 al 1898 li fou prohibit exercir de sacerdot. Quan recuperà la llicència fou destinat a l’església de Betlem, just davant al palau on havia passat els millors anys de la seva vida. A partir d’aquest moment va viure en la misèria, abandonat i ja el 1902, malalt de tuberculosi, moria el 10 de juny a Vallvidrera. El seu cos va ser exposat al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona i al seu enterrament hi assistiren més de cent mil persones.

RELACIÓ DEL POETA AMB LA GARROTXA El 25 de juliol del 1884 mossèn Cinto arribava al Santuari de la Mare de Déu del Mont. Va ser la casualitat que el va portar a visitar aquell magnífic indret.

Feia pocs dies se li havia ofert la presidència del certamen literari de Vic, però va rebutjar la invitació per diversos motius: d’una banda li feia mandra i de l’altra tenia feina a Barcelona. Al cap d’uns dies la situació va canviar i va decidir passar uns dies al Collsacabra. Per anar-hi havia de passar per Vic i, després d’haver rebutjat la presidència del premi, no ho considerà oportú. Per tant, es dirigí cap a Girona i des d’allà a Banyoles des d’on havia de seguir fins arribar al Collsacabra passant per Olot.

Un cop va ser a Banyoles va trobar-se amb un grup d’amics i s’hi va quedar una setmana.

Abans de marxar, un d’ells, Pere Alsius, li recomanà la visita al santuari de la Mare de Déu del Mont.

Verdaguer va quedar meravellat de l’esplèndida vista que es divisava des d’aquell cim i de la tranquil·litat i pau que s’hi respiraven. El que en principi havia de ser només una visita es va convertir en una llarga estada que va durar fins l’11 de setembre. Des d’allà va escriure aquestes paraules dirigides al seu amic Jaume Collell. “Me quedo a obsequiar la Verge en eix turó que sento haver trigat tant a conèixer. Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços”.

Verdaguer va tornar al santuari en anys successius, almenys fins al 1888. Durant aquests temps va tenir relació amb els propietaris del Noguer de Segueró i amb el botànic Estanislau Vayreda, tot i que la relació amb la família Vayreda ja venia d’anys enrere, fet que ho demostra la correspondència que hi havia entre Verdaguer i la família.

L’OBRA L’obra de Verdaguer és extensa i, tot i que segurament se’l coneix més per la seva poesia, també la narrativa forma part del seu treball.

Dels estius que passà a Can Tona és part del recull Jovenívoles, l’única obra amb mostres de poesia amorosa.

L’Atlàntida i Idil·lis i cants místics són les obres cabdals de l’etapa de joventut del poeta.

Per la festa del mil·lenari de Montserrat (1888) escriu Llegendes de Montserrat i

Cançons de Montserrat. En aquest últim s’hi troba el Virolai.

D’altres poemes importants, entre molts d’altres, trobem: Pàtria, Flors de Maria, Sant Francesc, A la verge, L’Espanya naixent, L’emigrant, la trilogia Jesús Infant (Natzaret, Betlem i la Fugida a Egipte), Aires del Montseny, La Pomerola, poema autobiogràfic i Canigó, el seu segon gran poema èpic.

Pel que fa a prosa, podem destacar, entre d’altres: Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Roser de tot l’any, dietari de pensaments religiosos i En defensa pròpia, col·lecció d’articles publicats a la premsa de 1895.

PREMIS I RECONEIXEMENTS El 1865 guanyà un premi especial als Jocs Florals de Barcelona per la poesia Els minyons d’En Veciana i un accèssit a l’englantina d’or amb A la mort d’En Rafel de Casanova. Verdaguer va entrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, a recollir el premi, vestit de típic pagès de muntanya, amb barretina vermella i el bastó de tortellatge, fet que provocà un acolliment entusiàstic per part del públic, que veié en ell l’encarnació de les virtuts catalanes.

D’entre altres premis obté, el 1877, el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals per L’Atlàntida, el 1880 es nomenat Mestre en Gai Saber i el 1886 és coronat a Ripoll, pel bisbe de Vic, com a poeta de Catalunya.•

BIBLIOGRAFIA Palol, Miquel. Jacint Verdaguer.

Ed. Omega, S.A. 2002 5

Articles monogràfics

CANIGÓ

6

El pic del Canigó (2874 m)

El Canigó és la senyera immaculada i invicta al cor mateix de les dues Catalunyes. Mn. Cinto en el seu doll poètic el compara a una “magnòlia immensa”. És l’iman irresistible de la poesia.

Mireu-vos-el pel cantó que vulgueu; dolçament us atrau, us fascina. He vist baixar mares dels cims de Canigó amb els nins al braç i el rostre il·luminat.

Si us escoleu per Coll d’Ares fins a Prats de Molló, cal fermar bé el volant del cotxe perquè la vista se us n’hi va inconscientment.

A cada tombant, o revolt, us mira amb tota la tendresa d’una núvia enamorada. Arribeu a Prats i resteu encantats com la mateixa vila.

No podem pas oblidar que aquesta muntanya va captivar totalment Mn. Cinto fins a esprémer-li tot el seu doll de poesia, que no era pas el doll d’un poeta de rajolí, o de raig, era tot el doll d’un poeta de torrentada que salta tan dolçament com impetuosa, tan viva com cristal·lina amb tots els replecs dels seus sentiments més íntims.

Agafeu el poema Canigó de Verdaguer i alterneu-lo amb la lectura de la Divina Comèdia de Dante i veurem quin serà el primer poemari que us caurà de les mans, per bona traducció i coneixement del Dante que en tingueu.

Mn. Pere Ribot, aquell bon poeta nostrat, massa oblidat en el silenci dels seus xiprers, deia, graciosament i amb un gest d’infant, que en molts moments del poema Canigó Mn. Cinto fa “pam i pipa” a Dante. És una delícia escorre’s de Coll d’Ares fins a Prats de Molló.

Tombant el segon o tercer revolt, sempre a la presència verge de la muntanya, us sobta una petita ermita innominada, però encara forta i dreta, sense espadanya ni lloses al teulat, que us desvetlla cor endins aquell pròleg-epíleg del Canigó.

Imatge extreta d'internet

Dídac Faig

“Doncs, què us heu fet, superbes abadies...

Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel”...

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, Més resta sempre el monument de Déu, I la tempesta, el torb, l’odi i la guerra Al Canigó no el tiraran a terra, No esbrancaran l’altívol Pirineu” Trepitjant la Catalunya trossejada, et fas campana silent d’aquella ermita i de les centúries de fe que ja no tornaran.

Però allà mateix et corprèn, pur i ferm, el Canigó invencible, Esperançat sempre d’una nova fe i un nou País.•

Articles monogràfics

La musicalitat de la poesia verdagueriana Josep Puigdemont Oliveras

Encare és petit, petit – l'Infant de la Glòria, petit com un lliri blanc, - bell com una rosa dels rosers amb què en abril – Jericó es festona.

La Verge sembla el roser - quan al braç el porta...

Aquests primers versos de la poesia “Entre flors”, ens donen una idea de per què Mn. Cinto Verdaguer és un dels poetes més musicats, per no dir el que més, de la llengua catalana. Sobre tot els últims dos versos:

La Verge sembla el roser – quan al braç el porta...

una frase amb una imatge que traspassa els límits de la poesia lírica per fer-se sublim.

Tota la poesia de Verdaguer porta implícita una melodia i, per això, no és estrany que uns doscents cinquanta músics d'arreu s'hagin sentit atrets pel ritme i la subtilesa emotiva dels seus versos.

No oblidem, però, que la idea d'Anselm Clavé, nascuda entorn del 1850, de crear els seus cors amb un cert rerefons netament social, va estendre a molts indrets de Catalunya la pràctica del cant coral que, en principi, es nodria del repertori del mateix Clavé, de cançons populars i ballables, amb lletres sentimentals i de sentit edificant, per foragitar del seu repertori les cançons de taverna i populars, quasi sempre amb un llenguatge obscè i bast, que no encaixava amb l'ideal de Clavé de regenerar culturalment el col·lectiu obrer de l'època amb el lema “virtut, progrés i amor”.

També fou providencial que durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, visitessin la ciutat comtal algunes societats corals estrangeres, cosa que esperonà als joves Lluís Millet i Pagès (18671941) i Amadeu Vives i Roig (1871-1932), a fundar una societat coral similar a Barcelona i que, amb l'esperit de la Renaixença, refermés la identitat catalana. El 1891 naixia l' “Orfeó Català”, al principi

amb veus d'homes sols i poc després ja integrava les veus femenines. No cal dir que l'Orfeó Català i els altres orfeons que sorgiren arreu, feren palesa la necessitat de crear, com més aviat milllor, un corpus important de música coral catalana, molt feble fins aleshores. També es proposaven incloure en els seus repertoris les grans obres de la música universal i posar-les a l'abast de tota la societat catalana.

Aquest auge de la música coral, doncs, fou l'inici d'una col·laboració intensa entre les corals i els músics més rellevants de l'època, començant pels mateixos Millet i Vives. No cal dir que tots, preferentment, giraven els ulls al ja aleshores eximi poeta Mn. Cinto Verdaguer; la bellesa del seu verb, la fluïdesa del seu ritme i la perfecció ascètica i mística del seu contingut, eren l'atractiu irrefrenable que els menava tots a la font inesgotable dels versos de Verdaguer, del sacerdot-poeta Mn. Jacint Verdaguer, que portava sempre junts el calze de sacerdot i la lira de poeta, inseparables així en la seva glòria com en el seu calvari. És comprensible, doncs, que la majoria de les cançons amb lletra de Verdaguer siguin de tema religiós i que fossin sacerdots els compositors.

Un altre fet que motivà el creixement del cant religiós popular en la litúrgia catòlica fou el “motu proprio” de Sant Pius X sobre la música sagrada, del 22 de novembre de 1903 (Tra le sollecitudine), que frena l'abús de la música sacra amb regust operístic, d'excessiva durada i poc respecte al sentit litúrgic i recomana retornar al cant gregorià, origen de tota la música sacra; no tanca, però, la porta a la musica polifònica popular sempre que sigui respectuosa amb l'esperit litúrgic de la celebració. El Primer Congrés Litúrgic celebrat a Montserrat del 5 al 10 de juliol de 1915 contribuí a posar ordre al cant religiós i apropar-lo als nous 7

Articles monogràfics corrents centroeuropeus i aprofondir en l'us del catalá en els oficis religiosos.

Ja hem dit abans que la integral dels compositors que han musicat Verdaguer són uns dos-cents cinquanta, segons el programa dels festivals “Tot Verdaguer” que es fan a Folgueroles, el seu poble nadiu. És impossible en un espai divulgatiu com aquest donar raó de tots ells i de les poesies que han musicat; però tampoc no podem deixar d'esmentar alguns músics que han sobreeixit en l'ús de la poesia verdagueriana.

El més prolífic és, sens dubte, Mn. Lluís Romeu i Coromines nascut a Vic el 23 de juny de 1874 i mort a la mateixa ciutat el 23 de setembre de 1937. El bisbe Josep Torras i Bages el va distingir sempre com l'apòstol de la música sagrada.

Dins el seu opus hi figuren 38 poesies de Verdaguer, les més populars que es cantaven a totes les esglésies de Catalunya.

El pare Àngel Rodamilans i Canals, monjo de Montserrat i director de l'Escolania montserratina, era fill de Sabadell on nasqué l'1 de maig de 1874 i on morí assassinat el 27 de juliol de 1936 a la serra Camaró. Posà música a 19 poesies de Verdaguer, entre elles un Virolai. Pel seu ressò popular, no podem deixar de citar Amadeu Vives i Roig i una de les cançons més emblemàtiques de Catalunya “L'emigrant” (l'única que va compondre amb lletra de Verdaguer i escrita el 1893 quan tenia 22 anys).

Antoni Nicolau i Parera (1858 – 1933) ens deixà “La mort de l'escolà” en un conjunt de deu obres. Un cas insòlit és el de l'Enric Morera i Viura (1865 – 1942) que va escriure la música del quadre líric en un acte de Verdaguer “L'adoració dels pastors” que només s'ha interpretat una vegada i l'original es troba a l'arxiu de la Societat d'Autors de Barcelona. També va escriure una introducció a l'Atlàntida potser amb l'intent de continuar amb el poema de Verdaguer. El mestre Francesc Civil i Castellví (1895 - 1990) té molta obra religiosa que l'Escolania de Montserrat interptreta sovint, però amb lletra de Verdaguer només va escriure “Filador d'or”.

8

És sobradament coneguda l'aventura de l'òpera “L'Atlàntida” de Manuel de Falla (1876 1946) inspirada en el poema de Verdaguer. Falla hi va treballar els últims 20 anys de la seva vida i la va deixar inacabada i encara no ben definit el gènere musical que oscil·lava entre òpera, poema i cantata. El seu deixeble predilecte, Ernest Halffter (1905 - 1989), hi va treballar deu anys i amb diverses modificacions posteriors es va estrenar en versió concert al teatre Liceu de Barcelona el 24 de novembre de 1961. Després de molts entrebancs, s'estrenà en versió escenificada al teatre Scala de Milà el 18 de juny de 1962 i finalment con a “versió definitiva” al Teatro Real de Madrid, el 20 de maig de 1977. Més sòlida fou l'òpera del pare jesuïta Antoni Massana i Bertran (1890 - 1966), sobre el poema de Verdaguer “Canigó” amb llibret de Josep Carner. L'obra fou escrita el 1934 i s'estrenà al teatre Liceu de Barcelona el 1953.

Com a curiositat, l'editora anglesa de música clàssica ArkivMusic, ha editat un disc amb el títol: “Verdaguer i el lied català” amb 18 versos de Verdaguer musicats per Felip Pedrell, Antoni Nicolau, Narcisa Freixas, Francesc Alió, Joan Lamote de Grignon, Àngel Rodamilans, Juli Garreta, Pau Casals, Tomàs Buxó i Antoni Massana.

Després del Concili Vaticà II, amb la nova reforma litúrgica, han desaparegut moltes festes i associacions religioses i bona part de les cançons verdaguerianes han quedat relegades a l'oblit. Les festes de la Mare de Déu han passat molt a segon terme i, tornant a la poesia que encapçala aquest escrit:

La Verge sembla el roser – quan al braç el porta...

potser haurem de reflexionar un xic, no sigui que de tant contemplar la rosa, ens oblidem de la tendresa del roser.

Tots plegats hauriem de fer un esforç i mirar de recuperar aquestes cançons i, durant l'any, mantenir viu aquest tresor que representen els versos de Mn. Cinto amb la seva inspirada música.•

Articles monogràfics

Olot i Verdaguer Joan Carreres i Péra

Més cap al nord se veu Argelaguer, la Pàtria de Sant Damas; Castellfollit, poble que se n’és pujat, com una cabra, al cim d’una roca.

I part d’amunt, Olot, més atrevida encara, asseguda entre les boques de volcans apagats, i a les plantes de sa Patrona, la Verge del Tura.

Un paisage literari Amb aquestes paraules, amb les quals iniciem l’article, Verdaguer posa el fermall d’or a l’escrit l’Ermita del Mont (1884). Podrien ser dites amb més precisió, paraules més boniques? La prosa de Verdaguer és poètica. I al mateix de precisió suggestiva. És un artista, que sap conferir a les seves paraules la profunditat i bellesa d’un paisatge literari. Tan suggestiu com els paisatges de l’Avi Vayreda. Tot es tan exacte! Pugeu a la Mare de Déu del Mont i torneu-lo a contemplar. Feu-ho per la banda del pedró, al costat del monument

dedicat al capellà-poeta.

L’estiu de 1879 Mossèn Cinto es troba als Banys de la Presta (Alt Vallespir, 1.200 m).

Acompanya Claudi López, que més o menys traça dibuixos. Compon poesies, descriu el paisatge i recull llegendes que posteriorment incorporarà a Canigó (1886). Sempre amb la llibreta i llapis a punt, Verdaguer és capaç de transformar, amb la seva imaginació fecunda, qualsevol narració intranscendent en matèria literària.

9

Articles monogràfics

El barretinaire

Cinto Verdaguer, poeta i mossen. Imatge extreta d'internet.

Així ocorregué amb la història que li explicà l’encarregat dels banys, natural de Prats de Molló.

Resulta que de jove s’havia traslladat a Olot a aprendre un vell ofici: fer barretines. Es convertí en mestre barretinaire i decidí obrir botiga al Vallespir.

Al làs! A la seva terra, cada cop més afrancesada, la barretina havia passat de moda i hagué de plegar per manca de clients.

Entusiasta com és de la barretina, Verdaguer transforma l’anècdota en categoria i compon una inspirada poesia que de seguida es fa popular: La barretina, que dedica “Al pintor olotí Joaquim Vayreda” i subtitula “Cançó de l’últim barretinaire de França”. Amb aquesta composició guanyà “L’Englantina d’Or” als Jocs Florals de 1880 i fou proclamat Mestre en Gai saber. Qui no l’ha sentida recitar?

Quan a Olot jo l’aprenia mon ofici dava pler Cada terra on floria me semblava un claveller…

Sóc barretinaire de Prats de Molló Aquell any el Centre Catalanista d’Olot Me diuen cantaire mes no canto gaire.. organitzà el primer Certamen Literari de la Vila dels Volcans. Es nomenà Verdaguer president del Jurat mes no canto no…

D’aquesta època prové l’amistat de Mossèn Cinto amb Joaquim Vayreda i Vila, el pare de l’Escola pictòrica d’Olot. Per què, si no, li hauria dedicat aquesta popular composició? No en sabem l’origen. L’amistat amb els Vayreda s’enfortí l’any 1884 amb l’estada de Verdaguer a la Mare de Déu del Mont i les visites a El Noguer de Segueró.

La pubilla d’aquell popular Casal era casada amb el botànic Estanislau Vayreda. A Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984) i Caritat (2010) hem ja parlat de la correspondència amb els Noguer i amb aquesta branca dels Vayreda.

Carta de Verdaguer a Joaquim Vayreda Voldríem referir-nos, en aquesta publicació olotina, a una carta de Verdaguer a Joaquim Vayreda, datada el 2 de setembre de 1890 que ens sembla interessantíssima per a la comprensió del drama verdaguerià i mostra al mateix temps el grau de confiança que hi hagué entre els dos prohoms.

10

i, en nom de la Junta Organitzadora, Joaquim Vayreda, que n’era el President, fou l’encarregat de comunicar-ho al poeta-capellà, que hi va respondre afirmativament. Verdaguer havia estat a Olot diverses vegades. Sempre de pas des de Vic a terres de Girona. La primera vegada quan a l’edat de quinze anys, féu una rocambolesca escapada a l’Empordà. Esmenta Olot en les curtes estades al Bach de Collsacabra, o en descriu la situació des de la Mare de Déu del Mont.

El Certamen de 1890 El Certamen tingué lloc el diumenge, dia 7 de setembre de 1890 al Teatre d’Olot, en el context de les festes de la Mare de Déu del Tura. Formaven el jurat: President Jacint Verdaguer; vicepresident, Joaquim Botet i Sisó; vocals Pere Alsius i Torrent i Joan Bassols i Prim. L’expectativa per saludar a Mossèn Cinto que l’any 1889 havia aplegat amb el nom de Pàtria les seves poesies patriòtiques, era notable.

Però Verdaguer no hi comparegué; la data de

Articles monogràfics

la carta d’excusa, datada a Barcelona sis dies abans, és prova de la indecisió del capellà-poeta que esperà fins a l’últim moment. Aquesta carta, una de les més reveladores de l’estat d’ànim de l’escriptor, causà un gran trasbals als membres del jurat. A l’inici del certament, el secretari Eugeni Aulet, la llegí als assistents.

El Discurs Presidencial de Verdaguer fou llegit pel vocal Joan Bassols que lamentà profundament l’absència del poeta. El text, extret de l’Epistolari de Verdaguer, publicat l’any 1983 per Josep Maria Casacuberta, (en normalitzem l’ortografia), diu així:

Mon estimat amic: Ab greu recança tinc de passar a Barcelona aquestos dies en què tants afectes me criden a Olot. Alabat sia Déu.

Altres estiu governava en mi el poeta, aquest governa el capellà; i en càstig d’haver volat i papallonejat tant altres anys, l’ha volgut tenir aquí lligat i encadenat al peu de la Muntanya de Monjuïc, fent-li passar una mica de calor en canvi de les aigües fresques que solia prendre.

Les aigües rai, no em requen; lo que més em reca és no poder estar ab mos bons amics d’aquí dalt en tan bella diada; me reca no veure’ls a vostès i aquest hermós país que desitjo conèixer de prop d’ençà que l’he vist des dels peus de la Verge de Cabrera. Un altre dia vindré si a Déu plau. Mentrestant, saludo a sos germans, als amics tots, i em repetesc son amic de cor.

Què era, doncs, allò que lligava mossèn Cinto a Barcelona, el compromís de consciència al qual s’havia lliurat en cos i ànima? “L’assistència diària i obsessiva a la Casa d’Oració on, amb algun altre capellà –ens diu Josep Maria de Casacuberta, un verdaguerià no gens sospitós– practicava els exorcismes, i on els posseïts feien revelacions sobrenaturals”.

Verdaguer tenia poderoses raons per justificar un capteniment que avui ens resulta gairebé obsolet. D’un banda, la seva hipersensibilitat religiosa “in crescendo” des del 1886 que visità Terra Santa. De l’altra, la publicació del text dels exorcismes –en llatí– pel mateix Papa Lleó XIII el 18 de maig de 1890 i que donava força argumental –i de quina manera– a l’estrany comportament de Mossèn Cinto. Tot això apareix explicat a l’opuscle de Maria Condeminas titulat Un llibre d’exorcismes editat per Jacint Verdaguer. (Editorial Cadí.

Barcelona, 1969, 47 pàg.).

La presència de Verdaguer, a la Vila dels Volcans, de la mà de Joaquim Vayreda resta, doncs, aureolada de misteri. •

Jacinto Verdaguer, Pbre.

Li agrairé moltíssim que m’escuse ab los companys del Jurat; sols la caritat pot allunyar-me d’ells en eixes festes

Presència en l’absència Quina fóra la interpretació de la postdata quan s’excusa tot afirmant que “sols la caritat pot allunyar-me d’ells (els companys del jurat) en eixes festes”? Evidentment, hi ha les almoines i l’obligada visita als malalts i les confessions al convent de Santa Teresa, però aquestes obligacions les tenia també els altres estius. També llegim a la carta: “Altres estius governava en mi el poeta, aquest governa el capellà”.

11

Articles monogràfics

LA RENAIXENÇA

de la recuperació cultural a la reivindicació política Joaquim Albert i Ullastre

12

ni la seva identitat ni la seva llengua, fins i tot d’aquelles que, en altres temps, havien gaudit del seu propi marc estatal.

Altres, per exemple Alemanya o Itàlia, estaven dividides en un conjunt d´Estats que trencaven el fet nacional per mantenir antigues estructures, filles de temps anteriors, com els regnes de Baviera i Saxònia o els Estats Pontificis, el ducat de la Toscana i el regne de Nàpols.

encapçalessin o participessin del procés i del seu desenvolupament econòmic, així com de la capacitat de resistència o de seducció dels dominadors.

El nostre país, Catalunya, que havia gaudit les possibilitats que li oferia la Monarquia Hispànica dels Àustries fins pràcticament l’etapa del Conde - Duque de Olivares, es trobava, per la seva situació particular, dins de la primera categoria. Integrada

Les nacions que es trobaven en el primer cas aspiraven, generalment, a separar-se dels Estats que les incorporaven per construir el seu propi estat “nacional”, on Nació i Estat fossin realment una sola realitat; les que estaven en el segon cas, aspiraven també normalment a unir Estat i Nació, bastint més enllà de les formes caduques, una nova fórmula estatal que identifiqués igualment ambdós conceptes. Tot depenia del grau de consciència nacional, de la força de les classes socials que

des de 1714 dins la Monarquia unificadora i absolutista dels Borbons- per la força de les armes franceses de Lluís XIV (que anteriorment ja s’havien apoderat del nord de les nostres contrades, portant la frontera fins a les Alberes) i el covard abandonament dels nostres “aliats” austríacs, holandesos i anglesos- es veuria, a partir de la Guerra del Francès, sotmesa a les necessitats de la construcció de l´Estat centralista i uniformista del Liberalisme moderat i conservador espanyol, que

Imatges extretes d'internet

El segle XIX va veure el naixement i/o consolidació de moltes ideologies que s’havien anat gestant des de la segona meitat de la centúria anterior- en el marc de la lluita entre l´Antic Règim i el nou Liberalisme, que es produïa tant al continent europeu com a les terres americanes.

El Moviment Romàntic, sorgit a les darreries del s. XVIII va tenir, sense dubte, un paper des-tacadíssim en la difusió d’una d’aquestes ideologies: el Nacionalisme.

L´interès del Romanticisme pel passat i, especialment pel passat medieval, va refer, encara que d’una forma idealitzada, però alhora reivindicativa, bona part de la història de l´Edat Mitjana, revifant les consciències adormides de moltes de les velles nacions de la nostra Europa. Nacions enteses des de l’òptica de l´historicisme, o doctrina alemanya del fet nacional, com a comunitats amb tota una sèrie de particularitats, entre altres: la llengua, l’art, el pensament, la història, el dret o les tradicions. Nacions que eren un fet natural producte de la Història, independent de la voluntat humana, constructora d´Estats.

Aquestes nacions vivien situacions ben diferents: Algunes, com ara Polònia, Grècia, Finlàndia, Hongria, Occitània o Irlanda formaven part d´Estats i/o Imperis poderosos que, en molts dels casos, no els reconeixien

Articles monogràfics

pretenia la creació d’un espai polític basat en el domini de Castella sobre les altres nacions de la pell de brau (excepte Portugal, que se li havia escapolit a partir de 1640).

A Europa, al llarg del s. XIX, en el procés del desvetllament dels sentiments i les consciències nacionals i, abans o al mateix temps que es produeixin les expressions genuïnament polítiques, es dóna un despertar de les llengües i les cultures ensopides que reclamen el seu dret a l'existència, de la mateixa manera que ho demanen les nacions que les han produïdes. Descobrim arreu, en aquests moviments, grans figures literàries i artístiques que simbolitzen la vitalitat i la creativitat de les nacions que els han vist néixer i que representen l’alè dels seus corrents intel·lectuals. Noms com els de Verdi, Wagner, Rosalia de Castro o Mistral són, en aquest sentit, ben simbòlics.

Al nostre país i, també en menor mesura, en els altres territoris dels Països Catalans (denominació sorgida en aquesta època), apareix un moviment de recuperació de la llengua literària

i de la cultura que, en el cas català, s’anomenà la Renaixença (mot molt proper al d’altres fenòmens semblants com el Risorgimento italià o al Rexurdimento gallec) que propiciarà i acompanyarà l’eclosió del Catalanisme Polític.

Tradicionalment, s’ha considerat que l´inici de la Renaixença es dóna al 1833 amb la publicació de l’oda “la Pàtria” de Carles Bonaventura Aribau, però podem valorar que l’esperit renaixentista, encara que en una forma difusa, té unes arrels més llunyanes en el temps puix que hi ha dos elements anteriors que ens ho poden

fer pensar així: La proclama feta per Napoleó (mitjançant el mariscal Augereau) als catalans –malgrat la seva poca fortuna– on s’expressa en la nostra llengua i recorda les grandeses d´ Atenes i Neopàtria, enyorança de l’esplendor medieval català, i el fet de la publicació de la “Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana” de Josep Pau Ballot el 1815 (justament l’any de Waterloo). Fins i tot, hi ha qui el reconeix en alguns il·lustrats del s. XVIII com Fèlix Amat o Antoni de Capmany (associant-los alguns estudiosos a la figura del mateix Ballot).

El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença és inseparable del progrés creixent de la burgesia catalana (bàsicament la barcelonina) i del procés en alça de la industrialització. Això en una època que veurà florir dues ideologies polítiques –el Carlisme i el Federalisme– que faran també la seva aportació al nou esperit i que influiran (potser desigualment) en la creació del pensament polític catalanista, proporcionant-li la seva doble ànima: la conservadora i la progressista.

El teu anunci aquí informació: revista@alimara.cat

per només 75€ anuals!

I un anunci en un número, 25 €; i mig any (2 números), 40 €. Què esperes? Anuncia't a l'Alimara.

13

Articles monogràfics

14

a la palestra transformant el Catalanisme pròpiament Cultural en Catalanisme Polític s’iniciarà una nova etapa, que passant pel projecte de les Bases de Manresa de 1892 portarà a principis del nou segle, al sorgiment del primer gran partit del Catalanisme Conservador, la Lliga Regionalista, fundada el 1901 amb Cambó i Prat de la Riba. Aquest darrer publicarà el 1906 una de les síntesis teòriques, al voltant del concepte de la Catalunya nació, més importants del moviment catalanista: “La nacionalitat catalana”.

Aleshores, després dels anys 90, la Renaixença haurà realitzat, definitivament, la seva extraordinària aportació a la causa geografia o l’art (amb l’aparició d´ una Catalunya amb conscièndel fenomen de l’excursionisme). cia plena d’identitat pròpia, baS’inscriuen, potser en part, dins sada fonamentalment en la llenl´“invent de la tradició” que gua, el dret i la cultura, amb una alguns historiadors han cregut industrialització consolidada i veure en aquestes mostres del amb una burgesia dirigent emnacionalisme. A la vegada, les prenedora i políticament activa classes obreres hi participen, la qual, després de la desfeta a la seva manera, lluny de la colonial de 1898 i les seves convisió estrictament burgesa del seqüències negatives, apostaria sentiment catalanista, des de pel “fet diferencial” català davant tota una sèrie d’associacions d’un Estat espanyol, negador de com ara l´Ateneu Català de la tota pluralitat, que la contemplava com a “separatisme”, i anClasse Obrera de Barcelona.

Quan a partir dels anys 70 corat tossudament en les glòries i 80, entitats a mig camí entre del vell Imperi que havia deixat l’associació cultural i el cenacle d’existir.• polític com la Jove Catalunya de Guimerà i Domènec i Montaner o, sobretot, el Centre Català de Valentí Almirall, es llençaran Catalanisme Cultural: La música culta –amb les lluites homèriques entre wagnerians i verdians– la música i la dansa popular (la sardana de Pep Ventura); el cant coral, també amb forta arrel popular ( Anselm Clavé i la seva coral “Fraternitat”), la història (incorporant-hi el folklore) i la

Imatge extreta d'internet

La Renaixença no serà només obra de personalitats vigoroses de la burgesia intel·lectual, de l’estil de Manuel Milà i Fontanals i Joaquim Rubió i Ors “Lo Gaiter del Llobregat” , destacats membres del sector culte i, a voltes, arcaïtzant –pensem que la literatura popular no havia deixat mai d’existir en llengua catalana i viurà uns moments àlgids gràcies a Serafí Pitarra– sinó, igualment, d’algunes de les seves institucions més representatives com ara l´Acadèmia de les Bones Lletres, la Universitat de Barcelona o l´Ateneu Barcelonès. Al mateix temps, alguns sectors eclesiàstics s’identifiquen amb el moviment; en són representatius en Jaume Collell i en Josep Torras i Bages.

Un dels aspectes centrals de la Renaixença és la recuperació l’any 1859 dels Jocs Florals, la gran justa poètica nascuda precisament a l´Edat Mitjana, la qual li proporcionà una gran projecció amb figures capdavanteres com Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.

Entre els grans protagonistes d’aquests Jocs Florals hem d’assenyalar Àngel Guimerà, Mestre en Gai Saber i mossèn Jacint Verdaguer, qui aconseguí el 1877 el Premi Especial del Jurat amb el seu poema l´“Atlàntida”.

Al mateix temps, connectant amb el despertar de la cultura i la literatura catalanes, s’amplien els centres d’interès d’aquest

Articles monogràfics

Impressions sobre SANT MIQUEL DE CUIXÀ En la Histoire de l’abbaye royale de Saint-Michel de Cuxa, escrita per l’abat François Font i publicada a Perpinyà el 1881, l’autor reivindicava el coneixement històric del patrimoni religiós i l’enorme interès que aquest despertava, ja en ple segle XIX, després de les diverses desamortitzacions. Superat el mil·leni de la seva existència, el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, segueix essent una fita inel·ludible i central en la història i en la història de l’art català, malgrat no ser un destí turístic i cultural conegut pel gran públic.

El fet que el Conflent, junt amb la resta de territoris rossellonesos i la meitat de la Cerdanya, passessin a engruixir el patrimoni de la corona de França en virtut del tractat dels Pirineus l’any 1659, no ha ajudat gens a la difusió entre els catalans d’aquest importantissim cenobi, que fou, especialment entre els segles X-XII, protagonista en primera línia de l’articulació nobiliària, eclesiàtica, i poblacional del comtats catalans, o sigui, la gènesi d’això que avui anomenem Catalunya.

Per si fos poc, l’actual comarca de la Garrrotxa i més concretament la vila de Besalú, antiga seu del comtat homònim estès a banda i banda del Pirineu, manté un estret lligam amb el monestir de Cuixà, ja que un dels seus fills més il·lustres hi sojornà sovint: l’abat Oliba, germà del mític comte de Besalú Tallaferro traçà des d’allí i

Imatge extreta d'internet

Miquel Àngel Fumanal Pagès

des del monestir de Ripoll les línies mestres del futur de la terra, allà pel volts de l’any 1000. Cuixà fou, en efecte, el centre religiós amb més poder polític, junt amb la catedral d’Elna, del nord del país. De fet, tant l’interior del Rosselló com la zona que ocupen actualment Cerdanya, el Ripollès i la Garrotxa estava governada per les diverses branques de la dinastia besaluenca, que visqué un moment de màxima expansió i domini entre el darrer terç del segle X i tot el segle XI. No obstant aquesta importància, i després del període d’esplendor viscut durant l’alta edat mitjana, el declivi de Cuixà fou lent però constant, fins al daltabaix que significà la revolució francesa, amb la destrucció de bona part del conjunt (inclosa una 15

Articles monogràfics

magnífica tribuna al cor) i la posterior venda d’una part del claustre i altres elements dispersos, que avui poden admirar-se a The Cloisters Collection del Metropolitan Museum de Nova York. Tanmateix la grandesa de l’abadia encara es pot percebre en la immensitat de la seva església o la grandesa del seu mig claustre, tallat enterament en marbre rosat de Vilafranca. Cal fer un esforç, però, per imaginarse el conjunt complet, fins i tot projectar en tota la seva altura un campanar bessó a l’existent, que s’esfondrà bastants anys abans que Jacint Verdaguer escrivís Canigó i immortalitzés per sempre el cloquer supervivent tot mantenint un diàleg imaginari amb el campanar de Sant Martí, l’altra abadia protagonista del cèlebre poema èpic.

Deixant de banda llegendes i romanticismes emanats de l’excepcional situació del monestir, als peus del massís literari, val la pena insistir en l’eminència artística de Cuixà, que articulà, mercès a la seva ampliació i engrandiment, un taller escultòric cabdal en la història de l’art català.

Aproximadament entre 1120-1140 arribaren tallers d’escultors, probablement originaris de la Llombardia o zones properes, que aportaren una nova manera monumental de fort arrelament clàssic en la talla de la pedra. Aquest fou l’origen escultòric d’allò que Puig i Cadafalch anomenà “segon romànic”, i que constitueix el moment àlgid en la qualitat i varietat decorativa dels edificis i els seus conjunts, molts dels quals ja s’havien bastit en la centúria anterior. Aquests nous tallers preferiren el marbre a qualsevol altre material, i tingueren en les pedreres de Vilafranca de Conflent una font de recursos inesgotable que, de fet, encara avui s’utilitza en l’ornamentació i construcció de la via

pública. A Cuixà els artistes medievals construïren l’esmentat claustre, però també una tribuna (cor elevat) monumental a l’interior de l’església, que avui només pot admirar-se en part perquè un dels seus arcs fou reaprofitat com a porta d’accés interna. Per fer-se una idea (un xic més reduïda) del que fou la gran tribuna de Cuixà, cal desplaçar-se fins la propera canònica de Santa Maria de Serrabona, encimbellada en les estribacions més orientals del Canigó. La dificultat en l’accés li permeté salvar aquest seu patrimoni excepcional, que significa la culminació dels marbristes vers 1160-1180.

L’èxit d’aquests tallers es materialitzà mercès a la seva àmplia i ràpida difusió pel territori en només dues o tres generacions. A la Catalunya “sud” es feren sentir amb força en molts punt de l’Empordà, però també a l’interior garrotxí, a Beget o Besalú mateix, i a la muntanya ripollesa, a Llanars, Camprodon o el mateix Ripoll, entre molts d’altres. Amb no poc artifici, però amb inspirades paraules, Lluís Racionero en el Cercamón descriu melosament l’obra d’aquests escultors: “...I mestre Jan destapà un capitell gran, de marbre blanc, lletós i tendre, a punt de desfer-se en suau sorra irisada. Ell hi havia esculpit un cap de lleó amb potes a cada cantó i entremig una ondulació de formes entrellaçades; els lleons tenien una pedreta fosca a les nines dels ulls i les potes irreals que els sortien de les barres els transformaven en monstres quimèrics, insectes de pedra que, en ajuntar-se en el capitell, creaven una forma total sinuosa, esvelta, gairebé voluptuosa, com d’un art que fos molt antic o encara estigués per fer-se...”•

DISSENY GRÀFIC I IMPREMTA DIGITAL Ctra. de Santa Pau, 18 - 17800 OLOT (Girona) Tel. 972 26 74 09 - thegraphicroom@gmail.com

16

Articles monogràfics

LA CAMPANA MARTINA Teulat del Santuari del Tura d’Olot amb la campana fosa l’any 1920 que va substituir la campana Martina.

Xavier Pallàs Mariani

En el marc incomparable de la muntanya del Canigó s’hi alça un antic monestir benedictí dedicat a Sant Martí. Aquest cenobi, fundat als voltants de l’any 1000 per Guifré Cabreta, comte de la Cerdanya i Conflent, es convertí ben aviat en un centre espiritual i de peregrinació dels comtats catalans ja que s’hi veneraven les relíquies de Sant Galderic, patró dels pagesos. La comunitat, però, mai no va superar els 25 monjos i l’any 1783 ja sols n’hi quedaven 5 d’avançada edat que, probablement a causa de l’aïllament i de la duresa de la vida a muntanya, van demanar la secularització. Després de gairebé 8 segles de vida monàstica l’abadia va quedar abandonada.

L’edifici va entrar en un procés de degradació i ruïna i els seus béns es van dispersar: les relíquies Sant Galderic primer van ser portades a Vilafranca de Conflent, i més tard a la catedral de Perpinyà; els ornaments i objectes litúrgics es van escampar a diverses parròquies; la sepultura del comte Guifré es portà a l’església de Sant Martí del Castell; i finalment, el dia 7 d’agost de 1786, també van ser retirades les campanes. Un pagès del poble de Vernet anomenat Martí Maury va deixar constància de la secularització del monestir i fent referència a les campanes deia: “Las unas anaren a Perpinyà, i la mes grossa de totas, fou enviada a Olot, que fou plassada a la Mare de Déu del Tura”.

Aquesta campana, esdevinguda olotina, era coneguda com La Martina i fou fosa l’any

1483. Amb 75 cm de diàmetre de boca, 64 cm d’altura i 5’8 cm de gruix de substància, té un pes aproximat de 244 Kg. El seu so està format per una gran quantitat d’harmònics, entre els quals predominen els que es troben a les següents freqüències: 296Hz, 452Hz, 641Hz, 824Hz i 1104Hz, que corresponen aproximadament a les notes musicals: re3, la3, mi4, sol#4, do#5. La campana està decorada amb abundant epigrafia.

A la part superior, amb caràcters gòtics, hi trobem la següent inscripció en llatí: “IHS XPS VINCIT XPS REGNAT XPS IMPERAT XPS AB O[MN]I MALO / NOS DEFE[N]DAT” (Jesús Crist venç, Crist regna, Crist impera, Crist ens defensi de tot mal) i la data de fosa de la campana: “A[N]NO MCCCCLXXXIII” (any 1483). A la zona del terç hi trobem una altra inscripció llatina també en caràcters gòtics: “ECCE B[ENEDIC]T[U]S MARTINUS TE DEUM LAUDAMUS LAUDATE EUM IN SINBALIS BENE SONANTIBUS” (Heus ací el benaurat Martí. A tu, Déu, lloem. Lloeu-lo en címbals ben sonants).

Entremig de les paraules d’aquestes inscripcions hi ha intercalades diverses imatges: dues Verges Majestat amb el Nen Jesús a la falda, dos Ecce Homo amb els atributs de la passió, diferents creus de calvari, un escut amb la flor de lis, una campana i un monjo amb bàcul representat dins una mandorla. La corona que subjecta la campana al jou és de 7 nanses, les quals estan decorades amb franges verticals.

17

Articles monogràfics

La Martina va ser col·locada en un petit campanar d’espadanya que s’alça al teulat del presbiteri del Santuari del Tura. Es feia sonar des de la sagristia mitjançant una corda i servia per anunciar l’inici de les funcions religioses. És per això que, a Olot, també se la coneixia per la campana de tocar a missa. Però, com és que els obrers del Santuari van comprar una campana francesa quan en aquells moments a Olot hi havia en actiu la foneria Coromina i la foneria Barberí que comptaven amb una reputada i llarga tradició en la fosa de campanes? Les causes poden ser diverses, però la hipòtesi més versemblant és que en aquells moments l’Obra tenia grans despeses ja que s’estaven duent a terme importants reformes a l’església del Tura projectades per Joan Carles Panyó, director de la recent creada Escola de Dibuix d’Olot. Per aconseguir diners, l’Obra va haver de vendre fins i tot algunes joies del Santuari i és possible, doncs, que decidissin comprar una campana de segona mà a França que els devia resultar més econòmica que fer-la a la mateixa ciutat d’Olot.

L’any 1902, més de 100 anys després de la secularització de Sant Martí del Canigó, el bisbe de Perpinyà Mons. Juli Carsalade du Pont va emprendre la reconstrucció del monestir. Segons explicava ell mateix, després d’una funció religiosa al col·legi de les monges del Sagrat Cor de Jesús de Perpinyà, va visitar una monja que estava malalta per donar-li la seva benedicció abans de morir.

Aquesta li va anunciar que Jesucrist l’havia escollit per tornar a aixecar l’abadia de Sant Martí del Canigó. Només vuit dies després, el bisbe va viatjar a l’antic monestir per comprar les ruïnes i iniciar la reconstrucció.

Les obres devien començar ben aviat ja que al mateix any s’hi celebraren els Jocs Florals de Barcelona que havien estat prohibits a la capital catalana per l’autoritat militar. Els poetes que van participar en aquests Jocs Florals, encapçalats pel seu president Francesc Matheu, van prometre al bisbe que farien tot el que poguessin per tal que la campana Martina tornés al Canigó. No sabem si van 18

La campana Martina.

<< La corona que subjecta la campana al jou és de 7 nanses, les quals estan decorades amb franges verticals. >>

fer aquesta prometença moguts pel sentiment que els van originar aquelles ruïnes plenes d’història o bé influïts per aquests versos del poema Los dos campanars, que Jacint Verdaguer havia publicat només un any abans a l’epíleg de la segona edició del llibre Canigó:

“ Una nit fosca al seu germà parlava lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?

Alguna hora ton cant me desvetllava i ma veu a la teva entrelligava cada matí per beneir Déu.

- Campanes ja no tinc –li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi.”

L’any 1920 s’havien aconseguit totes les autoritzacions per fer el trasllat de La Martina.

Fins i tot s’havia construït una campana nova per substituir la del Canigó amb les mateixes mides, pes i afinació, que portava la següent inscripció: “EN RESCAT DE LA DE SANT MARTÍ DEL CANIGÓ, QUE ESTAVA AQUÍ DES DE 1786”. Va ser fosa a la foneria Barberí d’Olot i fou batejada el dia 12 d’octubre de 1920 amb els noms de Maria del Tura, Martina i Sabina. A l’últim moment però, quan ja s’havien posat les bastides i els ternals per baixar La Martina del campanar del Tura, l’alcalde

Articles monogràfics d’Olot, Joan Roura i Casabosch, al·legant ordres del General Despujol, governador de Girona, va impedir que la campana sortís d’Olot. La premsa del moment i va veure motius polítics en aquesta decisió: el retorn de la campana es veia com una concessió que feien els sectors catalanistes al bisbe de Perpinyà, que era tingut per catalanòfil, i com una mostra d’agraïment pel fet d’haver organitzat els Jocs Florals al Canigó quan aquests havien estat prohibits a Barcelona. Així doncs, la campana es va quedar a Olot. Segons s’explica, quan un olotí anava a Sant Martí del Canigó i es trobava al bisbe Carsalade enfeinat en la reconstrucció del monestir, aquest sempre li demanava: “Sou d’Olot? I quan me tornareu la campana?”

Acte d’entrega de la campana Martina (Perpinyà, 11 de març de 1932). Al centre, Mons. Carsalade amb la mà damunt la campana, a la seva dreta Mons.

Patou, bisbe auxiliar de Perpinyà, i a la seva esquerra Rafel Sot i Delclòs i al seu costat Dàrius Rahola.

La pregunta del bisbe no va ser en va. Amb el canvi polític que va suposar la proclamació de la Segona República l’any 1931, es va reemprendre el procés de retorn de la campana a Sant Martí del Canigó. Des del diari gironí L’Autonomista, dirigit per Dàrius Rahola, es va iniciar una campanya a favor de tornar la campana i, mitjançant la influència del nou governador de Girona, Claudi Atmetlla, i del diputat a les Corts, Miquel Santaló, es va aconseguir l’autorització corresponent.

Fou un dels redactors de L’Autonomista, Rafel Sot i Delclòs, també conegut pel pseudònim de

Rafel Cardina, ja que era nascut a Can Cardina de Maçanet de Cabrenys, qui es va encarregar de fer totes les gestions per tal de dur a terme el trasllat.

Gràcies a la correspondència que va mantenir amb l’alcalde d’Olot, Joan de Garganta, podem anar resseguint el periple de la campana: el dia 15 de febrer de 1932 el bisbe de Girona va cedir La Martina a l’Ajuntament d’Olot; el 5 de març la campana ja havia estat baixada del campanar del Tura i havia estat substituïda per la campana que s’havia fos per aquest motiu l’any 1920; el dia 11 de març La Martina va arribar a Perpinyà i va ser entregada a Mons. Carsalade. L’acte va ser especialment emotiu ja que el bisbe, agraït, va regalar a la ciutat d’Olot el calze de la seva primera missa, que encara avui es conserva al Cambril del Santuari del Tura. El bisbe també va dedicar unes paraules a elogiar el poeta Josep M. de Garganta, pare de l’alcalde olotí, el qual va qualificar com El gran poeta. La campana va quedar dipositada al Palau Episcopal de Perpinyà esperant que el clima fos més propici per pujar-la a l’abadia pirinenca.

Finalment, el dia 24 de juliol de 1932 La Martina va tornar a ressonar per les muntanyes del Canigó.

Amb motiu del seu retorn es va fer una gran festa al Monestir. En van ser pabordes el mateix Rafel Sot i Delclòs, comissionari del trasllat de la campana, i la Sra. Glòria Sacrest i Recolons, propietària de Filats Dusol de les Planes d’Hostoles així com de grans finques de la vall d’Hostoles i Finestres, que va col·laborar econòmicament en la celebració. La festa va començar amb una Missa presidida per Mons. Carsalade, seguida per un repicament de la campana Martina acompanyada de totes les campanes de l’antiga diòcesi d’Elna. A continuació hi va haver el Ball dels Pabordes a càrrec de l’Esbart Dansaire de Rubí, un homenatge a Mons.

Juli Carsalade, un certamen literari, el lliurament d’una llaçada a tots els grups excursionistes assistents, un concert a càrrec de l’Orfeó Canigó de Perpinyà. Finalment, un banquet al refectori del 19

Articles monogràfics Rafel Sot i Delclòs i Glòria Sacrest i Recolons tocant la campana el dia de la festa del seu retorn a Sant Martí del Canigó (24 de juliol de 1932).

<<Actualment, la campana Martina continua al campanar de Sant Martí del Canigó. El seu estat de conservació és molt bo. >>

Bibliografia:

monestir i sardanes a la plaça abans d’acomiadar tots els assistents. Després de 147 anys a Olot, La Martina havia tornat al seu bressol del Pirineu, fent-se famoses així les paraules de Mons. Juli Carsalade: “Sàpiguen tots els catalans que, en volar de Nostra Dona del Tura al seu estatge de Sant Martí del Canigó, la campana no surt de Catalunya: al Rosselló som i serem gent catalana”.

Actualment, la campana Martina continua al campanar de Sant Martí del Canigó. El seu estat de conservació és molt bo. No presenta cap fissura ni erosió a l’epigrafia. Només està danyada a la punta, les nombroses osques que presenta són el mínim deteriorament esperable en una campana fosa al segle XV. El dia que vam visitar Sant Martí del Canigó per poder estudiar la campana, els membres de la comunitat de Las beatitudes que actualment viuen al monestir que ens van atendre no coneixien la història olotina de La Martina, però vam poder comprovar que li tenen una gran estima. Una mostra d’això és que està ubicada en un lloc central del campanar i que no li han instal·lat cap mecanisme automàtic per fer-la sonar per tal d’evitar-li qualsevol desperfecte. Sols pot ser tocada manualment amb el batall des de la mateixa sala de campanes. Esperem que aquesta campana que ha unit la història de Sant Martí del Canigó a la d’Olot continuï per molts anys ressonant per les valls del Pirineu.• 20

ACGAX: Fons Garganta: La Campana Martina.

DANÉS I TORRAS, Joaquim (1977); Història d’Olot XII, els edificis religiosos; Olot: Edicions Municipals, Col·lecció Pairal. ISBN: 84-400-2646-3; pp.

2240-2243.

EL DEBER, (1920); Setmanari d’Acció Catòlica núm. 1943, any XXIV. Olot: 9 d’octubre de 1920; pp.652 i 653.

EL DEBER, (1920); Setmanari d’Acció Catòlica núm. 1949, any XXIV. Olot:20 de novembre de 1920; pp.743 – 746.

EL DEBER, (1932); Setmanari d’Acció Catòlica núm. 1849, any XXXVI. Olot: 23 juliol de 1932; pp.473 – 475.

Agraïments: A Rafel Sot i Riera, fill de Rafel Sot i Delclòs, per la informació i fotografies que ha cedit per al present article.

A Martí Parada per la traducció de les inscripcions de la campana al català.

A Antoni Mayans i Xavier Puigvert de l’Arxiu Comarcal de La Garrotxa per la seva ajuda en la recerca documental.

A Miquel Àngel Fumanal per la seva ajuda durant la catalogació de la campana.

A la comunitat de "Las beatitudes" de Sant Martí del Canigó per les facilitats i hospitalitat que vam rebre el dia de la visita a La Martina.

Articles monogràfics

EL CANIGÓ Visió apassionada d’un excursionista Kim Agustí

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, més resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu.

esposa van erigir un altre monestir, el de Sant Martí del Canigó, construït a principis del segle XI en un serrat a mitja muntanya, veritable niu d’àguiles. Aquell mateix segle va veure la fundació del priorat de Serrabona, bastit als càlids Aspres.

Malgrat guerres i revolucions, espolis i bretolades, aquestes abadies constitueixen un patrimoni Amb aquests versos, mossèn Jacint Verdaguer d’un valor, material i immaterial, incalculable. Al va cloure l’epíleg Los dos campanars, del seu seu voltant van créixer petits nuclis de població, monumental poema Canigó. Un text que em plau convertits en els pobles i viles actuals o perduts en llegir una i altra vegada, sovint a la tornada de les la foscor del temps. Em plau especialment visitar nostres excursions al Canigó; una muntanya única, una mostra del romànic més simple, edificada en tant pels seus valors naturals com per la riquesa un dels llocs més isolats, Sant Guillem de Combret.

Els senyors feudals van aixecar els seus castells monumental que atresora i pel sentiment que ens als peus del Canigó. Els de Montferrer i de Corsaví desperta als catalans.

El Canigó neix a la plana i creix cap al cel en són dos bons exemples, malgrat el seu estat de d’una forma sobtada, gairebé vertiginosa. Dos mil ruïna provocada, en bona part, per les demolicions cinc-cents metres de desnivell separen el cim de sofertes en haver perdut la seva funció. Uns altres la Pica del poble de Vinçà, bastit a la vora de la senyors, els reis de l’efímer regne de Mallorca, Tet, a la comarca del Conflent, o de la capital de també van deixar la seva empremta al Canigó. La l’alt Vallespir, Arles, construïda a la riba del Tec. vistent torre del Coll de la Porta o de Betera forma Només una vegada he guiat els meus companys part de la línia que van aixecar al llarg del Vallespir des del cim fins a la plana en una mateixa jornada; i el Rosselló. Altres torres prou interessants són una setmana més tard les seves cames adolorides la del Coç, la de Corsaví i la de Goà. Molt més encara els parlaven malament de mi. Poques modestos, els pastors que van fer pasturar els muntanyes presenten desnivells d’aquesta seus ramats a les faldes de la muntanya ens han deixat els singulars orris de Llaceres i nombroses categoria i cap altra al nostre país.

Fa més de cinc mil anys els humans ja cabanyes de pedra.

El Canigó és molt ric en un bé tan preuat poblaven les faldes del massís. En són testimonis els nombrosos monuments megalítics que es com és l’aigua. Nombrosos rius i torrents baixen conserven al Conflent, el Vallespir i els Aspres. sorollosos dels cims i arriben a la plana després Dolmens que resisteixen el pas del segles de crear, amb el seu treball moltes vegades i ens recorden temps pretèrits i una cultura mil·lenari, espectaculars engorjats. El de la Fou és el més conegut, estret i fàcil de visitar, però desapareguda.

El monestir de Santa Maria d’Arles fou fundat a d’altres, com el de Cadí, són molt més grandiosos. finals del segle VIII, en una plana de l’alt Vallespir. Els boscos del massís són d’una frondositat poc Fou la primera de les abadies construïdes al habitual al nostre país. Avetoses, com la de Balaig, voltant del Canigó. Al segle X, en plena època dels pinoses, fagedes i alzinars cobreixen bona part grans mites del nostre país, els abats Ponç i Garí de la seva extensa superfície. El Canigó encara van aixecar el monestir de Sant Miquel de Cuixà, amaga una altra font de riquesa, el mineral de en una plàcida plana de la vall de Codalet. Un altre ferro. Nombroses explotacions el van extreure i gran abat, Oliba, el va engrandir al segle següent. transformar i una enginyosa xarxa de ferrocarrils El comte Guifred de Cerdanya i Conflent i la seva miners i cables aeris el van transportar cap a la 21

Fotografia: Juli

Articles monogràfics

plana. Les darreres, les mines de Betera o de les Índies, van estar en plena explotació fins als anys vuitanta. Ric en aigua, fusta i ferro, el Canigó va ser un bon botí per al guanyador de les guerres que van enfrontar dos estats amb capitals molt llunyanes i interessos centrats en d’altres parts del món.

Mossèn Cinto va ser un bon excursionista i en el poema Canigó demostra un gran coneixement del territori. Els excursionistes de les comarques del sud i del nord de Catalunya hem mostrat una gran estimació per aquest massís des de fa generacions. A finals del segle XIX, el Club Alpí Francès va bastir el primer refugi dels Pirineus Orientals al pla dels Cortalets. Pocs anys més tard, Cèsar August Torras va dedicar un dels volums de la seva guia Pirineu Català a les muntanyes del Canigó. A partir dels anys seixanta, la flama del Canigó encén les tradicionals fogueres de Sant Joan a tot el país. I difícilment pujareu a la Pica sense trobar-hi catalans dels dos costats de la frontera.

El records de les meves primeres excursions al Canigó, de principis dels anys setanta, van lligats al passaport, la carta verda i les restriccions horàries a la frontera de coll d’Ares, per un costat, i a les llarguíssimes cues d’automòbils que circulaven, a 22

mitja tarda i quan nosaltres ja érem de tornada, en direcció als cinemes de Perpinyà. Els més recents són només de magnífiques ascensions i travessies. La Pica és un extraordinari mirador, com ho són també els altres cims que envolten la vall de Cadí, que són el Gasamir, el Barbet, el puig Sec, el Roc Negre, el Tretze Vents, el puig de Rojà i el Set Homes. Els camins que s’enfilen a la Pica són entre els més freqüentats de tot el massís; el dels Cortalets, traçat amb sàvies marrades i molt ben conservat, és el més curt; el de Marialles és en canvi més atractiu i, al seu pas per la Xemeneia, un pèl agosarat. Però no són aquests dos els camins que més m’agraden de la muntanya. El del balcó del Canigó, que faldeja la fondalada de Valmanya entre el coll de la Cirera i el ras del Prat Cabrera, sempre a mitja muntanya i per frondoses boscúries, és una veritable delícia; el del coll de Segalers a Morà i Sant Martí del Canigó és en canvi un dels més recaragolads que mai hagi trepitjat.

El Canigó és una muntanya que no cansa, que no avorreix. Sempre hi podrem trobar nous atractius i llocs per visitar, mai no perdrà l’encís de la descoberta. Hi tornarem una i altra vegada, com llegirem amb emoció el sublim diàleg entre els campanars de Cuixà i Sant Martí.•

Imatge extreta d'internet

Articles monogràfics

LA TRADICIÓ DE SANT JOAN I ALTRES TRADICIONS DE CASA NOSTRA Miquel Prats i Siqués

Podria començar aquest escrit havent consultat el Costumari Català de Joan Amades però em sembla que tenim moltes coses per explicar que potser no les trobem allí. Sens dubte que algunes hi són molt més detallades però d’altres, a la memòria de cadascú hi són segons els llocs on les ha viscudes.

L’encesa de la Flama de Canigó remonta enllà dels anys dels Pubillatges, de l’Obra del ballet Popular i de quan la Sardana tenia una vigència molt especial entre nosaltres. Des de l’esperit catalanista i des de l’anhel de fer possible el nostre país i donar sentit a les nostres tradicions, l’emblemàtica muntanya del Canigó era el lloc idòni per encendre la teia que cremés per encomanar el foc arreu de Catalunya, arreu dels pobles i ciutats que en una nit plena de misteri i emblemàtica perquè la seva presència ja era de temps, es creu oportú

atiar els focs amb la mateixa flama, agermanant així fogates i persones units pel mateix esperit i per l’escalfor d’una foguera representant l’esperit viu d’una nació: la nostra. Així que encomanant la teia encesa a les places d’arreu hi arribava acompanyada de veus i de cants: el dels Segadors i el de la Senyera, també del Cant del Poble i d’altres com Muntanyes del Canigó La Nit de sant Joan, als indrets de Catalunya es vivia ben intensa quan ja una setmana abans els vailets corrien per les cases mendicant els trastos vells i apilant-los al carrer ample o a la plaça on s’acostumava a fer els jocs. Aquelles caixes resseques, cadires de balca o lleixes d’armaris, primes, eren les adequades per començar la fogata. Els flocs dels fusters, el trinxum recollit, els papers de parracaires o draps empolsi-nats, eren els que començaven a inflamar-se i poc. a poc

ANTIGUITATS ERNEST COMAS També comprem antiguitats i buidem pisos sencers.

c. Eugeni d’Ors, 17 - 17176 Sant Esteve d’en Bas - Girona 972 69 00 20 - 616 69 65 67 www.ernestcomas.cat

23

Fotografia: Juli

Arribada de la flama i encesa foguera

Articles monogràfics

s’anava encenent la torre de trastos de fusta que s’havien recollit. Espetecs i trons, petards i carretilles eren els acompanyaments sonors del foc que cremava, per tothom, al poble.

Si el flequer havia fet coca ensucrada, era privilegi dels més petits gaudir-ne d’un retall.

Sempre era una bona ocasió per donar-ne als que havien tingut la feinada de fer la fogata. Els grans eren a prop, vigilant que cap infant no s’apropés massa i entrés en un socarrim. Era moment de tertúlia. Lluny del foc perquè la nit ja era càlida i no es necessitava l’escalfor, només la seva llum.

Si teníem a la vora un poble veí, comparàvem l’alçada de les flamarades i fèiem competència per anys següents. Altres vegades, quan ja només hi havia brases, anàvem a veure les espurnes que saltaven del foc del costat i de més joves, ja cantàvem, i fèiem gresca amb les noietes que hi havia a vegades saltant el foc, que lentament s’apagava i cridant ben alt un desig que era beneït i concedit pel fet de demanar-lo saltant la foguera.

Tampoc no se’ns hi feia tard. Temps enrere no teníem el costum d’anar a dormir a trenc d’alba.

Entrada la mitja nit ja s’acabava la tertúlia i tots recollits a casa,contents i fins un altre juny, a punt de començar un altre estiu de la millor manera: il·luminats pel foc.

24

A més de la tradició de la pila de Sant Joan, encesa, al meu poble s’hi celebraven també més revetlles: la de sant Pere, amb petards i vi dolç.

En aquesta hi solia haver sardanes i els nois i noies, entremaliats tiràvem petards i corríem fent soroll, amb cassoles i tupins i cullerots de fusta.

Quatre trons,uns saltirons de sardanes i també, acomplert el repertori, ja erem al cau. A l’església hi repicaven les campanes. Potser més que per festa major. Només les recordo, entre tempestes de petards,mentre sonaven arreu. Les fogates no esperaven la teia del Canigó. S’encenien amb llumins o amb metxes de petroli. La flama del Canigó sols era esperada i baixava del cim per la revetlla de Sant Joan, nit que s’assembla en màgia a la del Nadal, més enfilada en la tradició religiosa.

Aquesta més pagana, potser però també amb un caire d’espiritualitat profund.•

ó g i n a C l e d a y La muntan en ter. Tot i trobar-se

me català a del muntanyis em bl em país. Cada any un e pr ades del nostre estat sem tim ha i es és és ó m ig es an C tany El estén per a una de les mun des de la pica, s’ er e id qu ns ó, co ig la an C se l de ritori francès la famosa flama sant Joan. d’estiu s’encén i tic ls so es de la vigília de at er br gu le fo vidu que s al pel ce on ci di ofereix a tot indi nt les tra a ne ny ce ta en un m là a ta st ca ue tot el territori captivació que aq e la bellesa i la qu és at rit ve La , veu com rralada pirinenca es. se qu la po a n nt só ne no po a s’hi aproxim s que s’alça im rrancs formant, c de 2000 metre ses per tolls i ba pi ro ai er o im pr es el es t st di en Ess l Roselló caient ten les planes de neus es desfan en s im ve al se s, s le so a en er m cada primav t desnivells im losos que, salvan ba ca n be s riu i escrivint a la fi, uesta muntanya, aq d’ . nt à or fle on am C l en i les valls de nt Verdaguer s’ poeta envers la ixença, que Jaci rnal que tenia el na te re pa t la en de im s nt de se Ja ra més aquest ó reafirmà enca així: el poema Canig gments la descriu fra us se ls de muntanya. En un olors l’estrella, diós beire on beu an gr ols aigua . ensa a magnòlia imm s rellentor, los núv re un ai és s ó lo ig n Ca o “L bardissos, Pirineu se bada; s de pins són sos l ie de úr sc ot bo br s re Le un que en rosada, s que la volten , nyols ses gotes de de sta fa E s té lo s le el ab s. r ue pe rífic, (cignes) i les àlig aqueix palau au es il st sn pi ci s n lo so s és on i ll per papa s serres l davalla .” d’aloja que del ce er (calze) escaride i lz n cà m n So so en rm Fo ) (p. 27-28) r, Canigó (poema n i l’estiu daura, Jacint Verdague que plateja l’hiver e visquis la t el poema fa qu gi lle r ve ha d’ s spré veritat ant, i es que la ix la muntanya de ss ire re qu te in ad e da qu ga ic El caire màg recòndites isteriosa i a la ve les rouredes més a encara més m tic de s òp a de , un ts b lle fo am i ina, des muntanya la rosada matut gnes d’acollir fa de di n sc be fre n re só ai s d’ ge da és que els paisat s’amaga l’alena r estiuenca. feréstegues on és m s urats per la calo de da ne o pi s rd ràmide ve s at fins a les pr ques dels una imponent pi ni ó, bo ig an és C m l rs de flo . Les més lminant la pica passant per les n ben diverses té com a punt cu só s sí hi ras di m ce an ac gr r t Aques gi de Marialles. ixer. Les vies pe fàcil de reconè que surt del refu la 84 i 27 ts le de ta or ca C íti gran nista. És una fugi de interès excursio parteixen del re e és qu ,m s de le x n ei só ud s conegude meu parer, ga na la ruta que, al guir-la. És aquesta sego r un camí basval la pena de se rò pe r, io er rrent central, pe nt to l’a l e de qu re a er rg qu lla es em fins ant mica més eix vessant arrib t vorejant el vess at to m gi l fu pe re l nt ja de re rt L’itinerari su cap als plans força envellit, i vo s ens redrecem sc de pi negre ja au bo gr 0 un 18 m ue de re a C gons herba i tant pla. em per prats d’ em i fent una gira ss eu pa cr ca el pi là la al l, de ro l’alçada del rie vall fins al peu ra dreta i per trobem a la nost os pel mig de la e t-n qu an ll fil co en al , os llà A t-n meneia. filan de Cadí. ordem el cim en anomenada la xe l ab t na en ca lm a na un r Fi s. pe tita grimpada pins més petit la panoràmica ens queda una pe ll. En un dia clar és va m la no de ca es pi st la vi arribar a amb molt bones complicacions i e ns se s pa un És mbé magnífica. la Mayo Marcel Comama des del cim és ta t i fins i tot inerari a Interne s detallada de l’it mé ció .com ma loc or iki inf web http://es.w Podeu trobar la per a GPS a la ck tra el os r-v ga descarre

25

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

JOAN FERRÉS i CUROS Autor del MONUMENT A VERDAGUER.

Quan allà pel vols del nou segle en Joan va rebre l’encàrrec de fer aquesta escultura, poc pensava que es podria dur a terme, per diverses raons, per la seva complexita, pel fet de pujar al Santuari una peça tan gran i sobretot pel cost econòmic que semblava fer impossible assolir els recursos suficients, tant és així que malgrat que es pretenia inaugurar-la l’any 2002, centenari de la mort del poeta, no es va inaugurar fins al 2008. Com va anar tot això?

Doncs per mi era un projecte il·lusionant, el "cum-laude" de la meva modesta carrera com a escultor i en alguns moments vaig patir ja que veia que tot se’n podia anar en orris per manca de diners.

en què li portaren la tona de fang necessària per fer el motllo previ , tot el laboriós procés de construcció, l’estructura inicial amb tirants, tornapuntes,travessers i tota mena d´artilugis per suportar les càrregues, un procés dit sigui de passada totalment artesanal. Ho dic sense seguir l’ordre de les operacions…. el guix perdut, la primera capa prima, el desemmotllatge, el seu rentat i ensabonat, les capes de silicona, la cera, el refractari cuit que fondrà la cera i deixarà els forats per omplir amb el bronze, tot plegat una feina descomunal que ell realitza enfilat en una escala o en una bastida improvisada, amb la il·lusió del que fa l’obra de la seva vida……

Sortosament però tot es va solucionar.

Sí, que vaig gaudir-ne, sí; van ser moltes hores…

Certament, va caldre no obstant que el senador olotí i ex-alcalde d´Olot en Pere Macias garantís personalment que el projecte era ferm i que trobaria els recursos necessaris per portar-lo a bon fi.

I un cop acabada la feina, quedava encara el treball de pujar-lo al Santuari i col·locar-lo, com va anar això?

També va tenir la seva complicació no et creguis… el camió que va pujar l’escultura al Santuari tenia el braç de la grua amb una mobilitat Senzillament, es pretenia cobrir les despeses que no el deixava descarregar en el lloc assenyalat, per subscripció popular i a fe que es va aconse- així que fou necessari moure l’escultura quasi a guir; més de 200 empreses i particulars van apor- pes de braços i eren uns 900 kg. Sort que hi havia voluntaris i gent valenta i per acabar-ho d’adobar tar diners per pagar l’escultura. no li trobàvem la posició ideal….

Quant va costar?

Ara pla, només faltava això…

Quasi 68.000€ (11 milions de les antigues La idea inicial era posar-lo mirant el Canigó, pessetes) però el recorregut del sol, només il·luminava Déu n’hi do, quant de temps hi vas emprar? l’esquena de Mossèn Cinto, així que va caldre deliberar entre els tècnics, els responsables del "Entre pitos i flautes" uns 6 mesos.

Santuari i la Junta per acabar decidint que el millor En Joan m’ensenya dins el seu taller el lloc era posar-lo de cara al Santuari de la Mare de Déu exacte on va esculpir el monument I les dificul- del Mont, així també la gent que s’hi apropava tats de la seva realització, des del moment Quan parlem de recursos, què vol dir exactament.?

26

Fotografia: Juli

Digui, l’escolto

remenant les eines que l’han acompanyat i ajudat a modelar les obres d’art que algun dia (ja seria hora) el nostre consistori hauria de recopilar en alguna sala del nostre Museu, s’ho mereix sobradament, no s’hauria de perdre de Ja només faltava la inauguració… cap manera el llegat d’en Joan com també el És cert, jo això ja m’anava una mica gran, havia d’en Curós un altre escultor olotí inigualable, de parlar públicament cosa que se’m fa difícil, mai però bé això ja no ens correspon a nosaltres. no he tingut facilitat de paraula, però la meva néta Amb la perspectiva d’aquests 3 anys transcorque en sap molt em va escriure un discurset molt reguts des de la inauguració del Monument què maco i malgrat que estava molt nerviós, penso que és el que més t’ha satisfet. va quedar prou digne. Es va aplegar moltíssima Algunes vegades penso en aquell trosset gent, feia goig de veure–ho i vaig emocionar-me d’un dels seus versos que diu: no sé al món un una mica. mirador més bonic..., llavors em sento orgullós En Joan fa la impressió que ja ho ha fet tot, en d’haver col·laborat al fet que Mossèn Cinto estigui el seu talleret de vora riu, voltat de dibuixos, finalment en el lloc on està. pintures, escultures de tota mena, pessebres, retrats familiars, es troba en el seu món, mai M’acomiado d’en Joan i em diu amablement, no deixa de tenir un record per la seva esposa “vine’m a veure un altre dia”; és clar que vindré (e.p.r.) que el va fer perseverar en la seva algun altre moment, no ho dubtis pas, ha estat afecció en temps difícils. Models dels més de un plaer compartir aquesta xerrada.

es podia fotografiar al seu costat amb el fons espectacular de les muntanyes del Canigó que ell tant estimava i que tan bé va plasmar en els seus poemes.

80 retrats i 300 escultures escampades arreu del món li fan companyia i ell mentrestant va

Moltes gràcies.•

27

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Josep Murlà

Josep M. Corominas, nou alcalde d’Olot - Els resultats de les eleccions municipals, dutes a terme el diumenge 22 de maig, han sacsejat el mapa polític garrotxí. A Olot, la majoria de vots va donar l’alcaldia a Josep M. Corominas i Barnadas, de CiU. També hi hagué canvi polític a les Preses, Santa Pau, les Planes d’Hostoles i Sant Jaume de Llierca. En general, però, s’ha mantingut en el poder el partit fins ara governant. Entre els municipis amb candidatura única hi va haver Besalú, Maià de Montcal, Montagut i Oix i Sant Joan les Fonts, tots tres de CiU, i Sales de Llierca, del PSC. Les eleccions a la Garrotxa es van dur a terme amb absoluta normalitat, sense incidències, i, per tant, es pot dir que van anar bé, tot i la forta abstenció (42,13%) i l’important nombre de vots en blanc (1.184) i nuls (513). Van votar 23.637 garrotxins (57,87%). El cens era de 39.906.

Els «indignats» es concentren a Olot – El moviment denominat dels «indignats» no és d’origen exclusivament català, perquè s’originà el 15 de maig (15-M) a Madrid. Gent de totes les edats, preferentment de les classes mitjanes, en atur, afectats més o menys per la crisi econòmica, han estat els que pacíficament han reivindicat una sèrie de millores en els àmbits polític, econòmic, social i laboral, entre moltes diverses qüestions. El jovent hi ha tingut un especial protagonisme, com es va poder veure en l’acampada efectuada a la plaça Major d’Olot i que no es va aixecar fins a mitjan juny. El moviment, però, continua viu.

Josep Lagares, elegit «Garrotxí de l’any» 2010 – El CIT va dur a terme la VI Nit del Garrotxí de l’any.

L’elegit va ser el besaluenc Josep Lagares Gamero.

També van ser premiats RoyalVerd Service, SL, el Patronat Joan Sellas Cardelús, el Patronat de la Fira del Dibuix d’Olot i Pilar Güell i Boada.

Temporada d’èxits per a la UE Olot – Maig i juny han estat mesos de celebracions per a la Unió Esportiva Olot, que ha estat la campiona de la primera categoria catalana i, per tant, ha aconseguit l’objectiu de tornar a la tercera divisió, en la qual competirà la propera temporada. Hi ha hagut motius de festa i, fins i tot, recepció a l’Ajuntament a l’equip campió.

28

El 3r Memorial Santi Silvas – S’ha dut a terme el 3r Open Memorial Santi Silvas, a les instal·lacions del CN Olot i organitzat per la Fundació Tommy Robredo.

Ha aplegat tennistes en cadira de rodes procedents de diversos països i, òbviament, també d’aquí. Va reunir quaranta de les millors raquetes del moment i set dels inscrits figuraven en el rànquing dels deu millors del món. Tot i l’adversitat del temps, al final els partits es van poder celebrar amb èxit.

Medalla de l’Esport Gironí per a Joaquim Bosch – L’escaquista Joaquim Bosch i Codina, col·laborador des de fa molts anys de la parròquia de Sant Esteve, d’Olot, va rebre, el 17 de juny, la Medalla de l’Esport Gironí. Ha estat un reconeixement a la seva llarga trajectòria a l’entitat Club Escacs d’Olot, del qual és jugador veterà en actiu.

Càritas Garrotxa presenta la Memòria de 2010 – Coincidint amb la festivitat del Corpus, Càritas Garrotxa donà a conèixer la Memòria de 2010.

Ofereix catorze serveis diferents, té més de vuitanta vo-luntaris i ha constatat l’augment creixent de la pobresa i la marginació, a causa de la crisi econòmica.

En l’exercici esmentat les despeses pujaren a 169.212,38 euros i hi hagué un dèficit d’11.398,37 euros, respecte als ingressos. Necessita l’ajuda de tothom.

Nou èxit del CPA Olot – A Portugal, amb la coreografia Superstició, el Club Patinatge Artístic Olot es va proclamar subcampió d’Europa, la qual cosa li suposa poder competir per al Campionat Mundial, que pel novembre tindrà lloc a Brasilia. Èxit de la 14a Marxa Terra de Remences – El Club Ciclista Bas va organitzar amb èxit la 14a Marxa Terra de Remences. La inscripció es va limitar a 3.000 participants i van ser aquests, aproximadament, els que hi prengueren part. Hi hagué dos recorreguts: el curt (95 km) i el llarg (170 km), essent escollit aquest darrer per uns 1.300 ciclistes. •

Passatemps Sudoku

Sopa de lletres Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

A J R U I F T E I

T C A M P A N A R

C A M A L L E B A

I N A V E D L A N

M I T E S E F D U

E G E N I S N I A

R O S C M I O A R

5

B I D E A S C I A

6

1 8

8 3

5

1 8

4

3

5 2

6

5

7

3

9 4

9

2

2

9

Troba les 10 diferències

5 2

3 3

2

8

6 4

4

1 1

7 5

Palindroms Un palindrom és aquella paraula o frase que pot ser llegida tant de d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra

Tip, el pastor ara fara rots a ple pit.

Se li veu que vil és.

I ara calla, carai!

Stop! Ara pots.

Per subscriure’s a l’ALIMARA. Es tracta simplement d’omplir la bulleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

També, podeu fer el pagament en efectiu*.

13 € anuals

Transferència Efectiu

Butlleta de subscripció Nom i cognoms: NIF: Adreça:

CP:

Població: Telèfon:

Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’ALIMARA a través del compte que us indico.

Correu electrònic: -

Atentament,

Firma

ENTITAT

OFICIN A

-

CONTROL

COMPTE O LLIBRETA

(*) a: Parròquia de Sant Esteve d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a revista@alimara.cat

29

Refranys i dites d'estiu

Maria Dolors Figueres

•

Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l'any.

•

Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l'era.

•

Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de Setembre, te'n llepes els dits.

•

Per Santa Magdalena, l'avellana és plena.

•

Tempesta a l’agost, bons raïms i millor most.

•

Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc.

•

El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

•

Pel setembre, cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

DITES, PROVERBIS I REFRANYS: http://www.masrabassa.com/CAT/cattempsref.htm

Endevinalla Sóc fill d'un vell mil·lenari, i tinc onze germans més; si cerques el calendari, m'hi veuràs estiu i hivern.

Anuncia’t a l’Alimara!

Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors informació: revista@alimara.cat 6

2

9

3

5

1

1

7

4

8

2

9

7

4

8

6

3

5

4 8 7 3 5 6 1 9 2

9 5 3 2 7 8 6 4 1

7 2 8 6 1 4 5 3 9

Solucions

1 4 6 5 9 3 2 7 8

3 6 4 9 2 5 8 1 7

8 1 2

5 7

CANIGÓ ABADIA

9

4 8 3 7 9 5 6

6 1 3 2 4

Solució endevinalla: El mes

A J R U I F T E I

-

CAMPANAR - AVENC FALDAS - CONFLENT

T C A M P A N A R

C A M A L L E B A

I N A V E D L A N

M I T E S E F D U

E G E N I S N I A

R O S C M I O A R

-

MITES RAMAT

B I D E A S C I A 30

L'Alimara us desitja a tots un estiu ple d'alegria, diversi贸 i amor.

31